El infinito en un junco (#354)

El que és habitual és l'oblit, la desaparició del llegat de paraules, el xovinisme i les muralles lingüístiques. Gràcies a Alexandria ens hem tornat extremadament estranys: traductors, cosmopolites, memoriosos. 

Aquest assaig de la filòloga saragossana Irene Vallejo es va publicar a finals de 2019 i va ser un autèntic èxit de vendes i de crítica durant l'any passat. Reconec que tenia moltes ganes de llegir-lo i que, un cop feta la lectura, m'ha decebut una mica, no tant pel llibre en si mateix, sinó per l'efecte del màrqueting, la promoció i la publicitat que ha rebut. És un assaig en to divulgatiu sobre la invenció del llibre com a artefacte en la cultura antiga i, de retruc, també de la cultura dels llibres i dels lectors, de les biblioteques públiques i privades, la conservació dels llibres i més en general de l'amor per la lectura. 

La primera part és dedicada a la Grècia antiga i té com a fil conductor la història de la biblioteca d'Alexandria, des de la seva fundació amb l'inici de la dinastia dels Ptolomeus, en època hel·lenística, després del pas d'Alexandre per Egipte i la fundació de la ciutat. El seu final és una mica més confús, amb successives pèrdues i destruccions que tindran lloc sota l'imperi romà i posteriorment amb la invasió àrab. Aquesta primera part és la més reeixida del llibre, conserva una autonomia pròpia i un eix cronològic lineal, i explora també una sèrie d'innovacions que van fer possible augmentar la durabilitat i perllongar la conservació dels antics llibres. 

Aquestes innovacions inclouen el pas del papir al pergamí, i la llarga coexistència de tots dos suports; el pas de l'oralitat a l'escriptura, que permet el pas de la poesia èpica a la prosa i l'abstracció filosòfica; i el pas de l'escriptura ideogràfica a l'escriptura alfabètica, que va permetre una democratització de l'alfabetització sense precedents en aquell moment. El període hel·lenístic, el que succeeix a la mort d'Alexandre el Gran, veu la conversió de les antigues comunitats petites i políticament independents, les polis gregues, en parts insignificants d'un imperi més ampli i unificat. La inestabilitat política provoca una mena de revolució filosòfica, marcada per un retraïment de l'activitat cultural a l'àmbit personal i a cercles d'intercanvi molt més petits que l'anterior comunitat política: el pensament passarà a basar-se en la felicitat personal i la cura del jo, i les escoles filosòfiques més importants passaran a ser l'hedonisme, l'escepticisme i l'estoïcisme. No és casual que aquest canvi es produeixi a la vegada que l'explosió del mercat del llibre, i que en aquest període es comenci a popularitzar la lectura com activitat privada. 

La segona part del llibre és una mica més desordenada i repetitiva. És la secció que se centra en el món romà: si el fil conductor de la primera part havia estat el fenomen de les biblioteques, aquí la narració se centra en el fenomen de les llibreries i la comercialització del llibre per a ús privat. És clar que no són llibreries com les que coneixem avui dia: en absència de mecanismes de reproducció massiva, les còpies dels llibres es feien una a una i sota demanda de particulars adinerats; per tant, la difusió de les obres més reconegudes era fruit del boca-orella i de la intervenció de mecenes i patrocinadors concrets. També hi van tenir un paper decisiu les institucions educatives, que marcaven textos canònics amb els quals els estudiants aprenien la lectura i l'escriptura. Els esclaus van jugar un paper molt important en la difusió de la cultura: en molts casos van servir d'enllaç entre la cultura grega i els seus conqueridors romans, que van adoptar les formes literàries, artístiques i culturals dels grecs amb el seu característic afany de pragmatisme. 

Si aquest n'és el relat lineal, doncs, quina és l'originalitat de El infinito en un junco? L'autora ens presenta les seves reflexions en un estil molt fluït i accessible, a través de capítols molt curts que són quasi com píndoles concentrades d'informació i que es llegeixen com a columnes periodístiques. En aquest sentit, no és un assaig acadèmic, i no està escrit de forma gaire sistemàtica, cosa que en facilita la lectura per plaer, però a la vegada es fa un punt massa informal si esteu aconstumats a llegir assajos acadèmics i a trobar les referències bibliogràfiques exactes localitzades en un punt concret del text. L'altre punt fort de la proposta és que l'eix cronològic no és rígidament lineal, sinó que combina constantment les referències al món antic amb altres experiències històriques de la modernitat i, en especial, del segle vint. Aquestes associacions transmeten un missatge bàsic que és molt fàcil d'identificar a través de la lectura: el fet que som hereus directes de la cultura clàssica grecorromana, que tot el que fem ja s'ha fet abans i no som originals, i que els textos clàssics d'aquella època ens han arribat gràcies a l'esforç anònim i col·lectiu de tota una sèrie de persones que van preservar les còpies existents del textos contra les adversitats més variades, com les persecucions polítiques o religioses i les condicions materials inclements amb els manuscrits originals. 

Ara bé, aquesta perspectiva sobre la realitat històrica també té els seus punts cecs: la visió és marcadament eurocèntrica, i no deixa de revestir el text amb un cert sentit de superioritat moral, i d'altra banda, aquesta aproximació postmoderna a la historiografia no m'ha acabat de convèncer, en tant que desdibuixa força els diversos contextos històrics en què se situen els esdeveniments narrats: fins a quin punt el concepte d'esclavitud que tenien els antics i el que va oprimir els africans sota el colonialisme modern són equiparables, per exemple? Les diferències històriques són prou significatives per haver de fer les comparacions amb cura, si més no. El mateix passa amb les guerres, per exemple, que Vallejo simplifica posant-les totes dins del mateix sac, i tenint en compte quasi exclusivament el factor ètnic en el seu desencadenament. 

Aquesta insistència en les connexions a través de diferents èpoques i en la recreació d'escenes de l'antiguitat sota una lent i una sensibilitat contemporània accentuen el to nostàlgic i ensucrat del text, que té moments de gran bellesa, però acaba embafant una mica a la vista del conjunt. Els lectors d'arreu del món - i de diferents èpoques - llegim per motius molt diversos i particulars, íntimament lligats a les condicions materials i context cultural de cada lloc i de cada moment, i per aquest motiu em fa la impressió que, al capdavall, ni som una "tribu", ni tampoc no som tan tan especials com ens creiem de vegades. El infinito en un junco és un assaig que predica l'amor als llibres i a la lectura a través de totes les èpoques i adversitats possibles, i en aquest sentit és una lectura molt agradable si teniu una sensibilitat humanista i cosmopolita. Potser la informació que ofereix no és gaire original ni innovadora, però també s'agraeix com a compendi dels punts principals de la història del llibre com a invenció a través, especialment, de l'edat antiga. 

Continguts: El llibre consta de dues parts, la primera centrada en l'antiga Grècia, especialment durant el període hel·lenístic; i la segona centrada en especial en la Roma imperial. El fil conductor de les reflexions del text són el llibre com a invenció a través d'aquests períodes, l'evolució de les biblioteques i el comerç de llibres, i l'evolució de la lectura com a activitat privada. El text també ofereix llambregades molt resumides sobre les principals figures literàries gregues i romanes, i d'altres reflexions variades al voltant de la idea de llegir: el paper de les dones en la difusió de la cultura i el saber, l'accés a l'educació en els diferents períodes, les lluites i persecucions polítiques i ideològiques, les relacions internacionals, etc. 

M'agrada: Hi ha moments molt potents de l'exposició, com per exemple el paper atorgat a les figures de les dones en aquests períodes històrics, o l'accent en la sensiblitat grega a l'hora de retratar l'altre estranger. 

No m'agrada: La segona part, força desordenada i repetitiva, desllueix una mica la imatge de conjunt. La constant intrusió del jo autobiogràfic de l'autora, que trobo que no aporta res al conjunt i que es fa una mica pesat en determinats moments. La simplificació, un punt massa almivarada per al meu gust, de la realitat històrica de diferents moments i períodes. 

Nosaltres (#353)

Vaig utilitzar l'autosuggestió: "De nit tots els Números han de dormir: dormir de nit és un deure igual que treballar durant el dia. Dormir de nit és necessari per poder treballar el dia següent. No dormir de nit és un crim." I tot i així no podia dormir - no podia. Em moria! Era incapaç d'acomplir el meu deure envers l'Estat Unificat! 

Aquesta novel·la de l'autor rus Ievgueni Zamiatin (1884-1937) es va publicar per primer cop el 1924, tot i que primer va aparèixer traduïda a Alemanya i als Estats Units, perquè les autoritats soviètiques no en van autoritzar la publicació de l'original en rus. Anys després, Zamiatin va aconseguir exiliar-se, tot i que va morir en la pobresa i l'anonimat i no va arribar a veure el reconeixement públic de les seves obres. Nosaltres és una crítica fresca i brillant del règim totalitari que va experimentar Zamiatin durant la seva vida, en què el projecte polític de l'estat passa per davant de la llibertat individual de cadascú, de forma que la població es veu uniformada i sotmesa a un control ferri i omnipresent per part de les autoritats. A la seva novel·la, aquestes queden encarnades en una misteriosa figura anomenada "el Benefactor". 

Zamiatin descriu una unitat política mundial, l'Estat Unificat, que va néixer després d'una guerra de dos-cents anys que va acabar amb el vuitanta per cent de la població mundial. La nova societat està planificada al mil·límetre seguint una lògica quantitativa i matemàtica: els seus habitants viuen sota una cúpula que manté a ratlla el món salvatge i natural del bosc i les feres, mentre que a dins de la ciutat tots els edificis són de vidre perquè no hi ha cap sentit de privacitat. La producció artística també està al servei de la política, i no hi ha cap aspecte de la vida que no estigui totalment previst fins al més mínim detall, especialment pel que fa a les relacions humanes. 

Si bé la novel·la es pot llegir com a crítica a la societat comunista instaurada pel govern soviètic, el text és molt més ric en matisos i va més enllà d'un simple pamflet polític: la crítica implícita a la lògica de processos i la quantificació de la vida que porta a terme el sistema capitalista també hi és present, si més no, en el fet que és una societat que opera amb la divisió de tasques d'una monumental cadena de muntatge i, en el pla de les idees, segueix el pensament utilitarista amb la seva lògica de maximitzar la felicitat del col·lectiu com a sumatori de les felicitats individuals i descartant, per tant, el dolor i el patiment com a defecte o desviació de la norma que han de ser eradicats. 

El protagonista, D-503, és un matemàtic que treballa en la construcció d'una nau espacial que en el futur ha de servir per explorar i colonitzar nous planetes en nom de l'Estat Unificat. El seu diari relata la seva feina i la seva vida diària i ha de servir, teòricament, com a testimoni per a societats menys avançades que la seva, un cop les hagin localitzades. El seu llenguatge és científic i matemàtic en tot moment: no hi ha lloc per a la fantasia, la creativitat o les emocions, facultats que es consideren fruit de la imaginació i, per tant, una regressió que s'ha d'eradicar com una malaltia. Durant el seu relat, assistirem als dilemes morals que se li presenten quan comença a desenvolupar aquestes facultats pròpies dels éssers que tenen ànima, però ha de reprimir aquestes experiències per por de ser descobert i executat pel govern. A la vegada, començarà a presenciar com aquesta misteriosa malaltia es comença a estendre per tota la població, transformant-se en una epidèmia que les autoritats es proposen tallar de soca-rel. 

Un dels punts més brillants de la narració és precisament com l'autor desenvolupa la subjectivitat d'aquest personatge a través de la narració en primera persona: com que ha de processar en tot moment experiències i sentiments que no tan sols li són desconeguts, sinó que a més són considerats tabú en la seva societat perquè representen una transgressió gravíssima de les normes, el personatge escriu sempre de forma fragmentària i altament desarticulada, d'una forma vacil·lant i plena d'el·lisions i titubejos; a estones no tenim una consciència gaire clara de la cronologia dels fets, i fins i tot costa decidir quins dels fets que presenciem són reals i quins són somiats o imaginats pel protagonista. 

El que més m'ha sorprès d'aquesta novel·la un cop l'he llegida és la seva originalitat i el dinamisme de la seva narració a la llum de la seva obra derivada, 1984 de George Orwell, que sona molt més acartronada i pamfletària en tot moment. Habitualment es diu que Orwell es va inspirar en Nosaltres per escriure aquesta novel·la distòpica, tot i que em sembla que això és un eufemisme massa caritatiu amb Orwell. L'argument es pot anar seguint punt per punt, i en tot moment la narració de Zamiatin sona més rica i espontània que la seva successora: mentre que Orwell ens ensenyava el camí d'un rebel contra aquest estat cruel i panòptic, Nosaltres ens presenta un protagonista que viu la seva pròpia heterodòxia com una desgràcia o com una malaltia, una desviació terrible respecte de la qual comença a desenvolupar sentiments ambivalents. D'aquesta forma, a mesura que el protagonista es vagi implicant cada cop més dins d'un grup de dissidents que pretenen derrocar l'autoritat de l'Estat Unificat, l'ambigüitat del seu compromís també s'anirà fent més pantent, de forma que el relat ens mantindrà en tensió fins a l'última pàgina per saber quin serà el seu alineament definitiu. És en aquest sentit que el desenllaç aquí es fa molt més comprensible i menys abrupte que el de l'obra d'Orwell, on queda un punt forçat. Si us agrada el gènere distòpic en el seu vessant més polític i filosòfic, Nosaltres és una obra que us agradarà de ben segur. 

Sinopsi: Segles després de la victòria de l'Estat Unificat sobre la resta de la població mundial, l'enginyer D-503 viu en la pau que li proposa la seva societat, com una petita peça del gran engranantge que forma aquest estat, sota el control rígid i totalitzador d'un govern omnipresent. Un dia coneix una dona misteriosa que li presenta una forma diferent d'enfocar la vida i el fa replantejar-se totes les seves idees sobre la seva pròpia existència i la societat on viu. Tot i que rep aquesta presència amb incomoditat i es rebel·la contra les seves proposicions, es descobreix posposant la decisió de denunciar-la a les autoritats una vegada i una altra. Les coses s'aniran complicant quan els seus amics més propers comencin a expressar la mateixa mena de dubtes i sentiments que ell mateix comença a experimentar. 

M'agrada: L'estil sorprenentment àgil i fluït d'una narració que es presenta en tot moment entretallada i fragmentària i que ens situa d'una forma molt hàbil dins la ment del protagonista amb tots els seus dubtes i ambigüitats. Surt guanyant claríssimament de la comparació amb 1984 de George Orwell. 

Neix un teixidor de somnis (#352)

Lamming és de Barbados. Com pot ser que un món caribeny em parli d'una manera tan convincent que em venen ganes de fer el mateix?: escriure sobre un poble de Kenya. Escriure sobre Limuru. Parlar de com anava a escola sota una pluja de bales. Escriure sobre la vida en un malson interminable. Escriure sobre una comunitat que es desperta a una nova vida. 

Aquest és el tercer volum de les memòries de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o, i es va publicar per primer cop el 2016. La seva traducció al català, en una magnífica edició de Raig Verd, es va publicar l'any passat. Les memòries de Ngũgĩ comencen amb Somnis en temps de guerra i A la casa de l'Intèrpret, que relaten la seva infància al poblat de Limuru i la seva adolescència i educació secundària a l'institut Alliance. Aquest tercer volum descriu els seus anys de formació a la universitat de Makerere, a Uganda, entre els anys 1959 i 1963, un període convuls per a la història de Kenya i d'Uganda. Ngũgĩ va entrar en aquesta universitat com a súbdit d'una colònia britànica, i en va sortir com a ciutadà d'un estat independent. 

Aquests anys de formació van ser decisius perquè Ngũgĩ comencés a despertar una vocació com a escriptor, i de fet, el llibre és testimoni de la seva precocitat en aquest camp. Quan es va llicenciar, ja tenia una novel·la publicada, era conegut com a autor emergent pels relats curts que havia anat publicant en diverses revistes literàries, era autor d'una seixantena d'articles d'opinió i se li augurava una carrera brillant com a periodista, i s'havia revelat a l'escena africana com a dramaturg. La seva participació en la Trobada d'Escriptors Africans en Llengua Anglesa el va posar en contacte amb figures del món literari com Chinua Achebe, Wole Soyinka o Langston Hughes, i va ser un punt d'inflexió crucial en el seu camí com a escriptor novell. 

Les independències del Congo, Tanganyka, Uganda i Kenya van tenir lloc durant aquests anys, i van crear una forta consciència de solidaritat entre aquests països, els lligams de germanor dels quals es remunten a la lluita anticolonial. És un període d'optimisme i d'orgull nacional per a aquests països, tot i que les ombres del neocolonialisme ja planen sobre el conjunt: Ngũgĩ es pregunta irònicament pel do de l'oportunitat que van tenir les diverses insurreccions militars durant aquests anys, que van substituir les incipients democràcies dels estats recentment independitzats per dictadures sagnants. Els líders militars que van consolidar el seu poder en aquests alçaments van ser aixoplugats per les potències occidentals, i havien promocionat en als exèrcits colonials durant les lluites de resistència anticolonial. Si l'experiència del Congo és un toc d'alerta important, amb l'execució del seu primer president, Patrice Lumumba, deposat pel règim despòtic de Mobutu amb suport belga i estatunidenc, la nota realment sinistra de la narració és la presència amenaçadora d'Idi Amin anys abans de convertir-se en el dictador d'Uganda, quan havia fet carrera a l'exèrcit colonial britànic perseguint els combatents de l'Exèrcit de la Terra i la Llibertat kenyà - el mal anomenat Mau-Mau pels britànics. I Ngũgĩ no s'està de notar molt explícitament la hipocresia de les potències europees, que li reien les gràcies quan Amin col·leccionava els caps dels guerrillers kenyans, però s'escandalitzarien anys després per les neteges ètniques que engegaria. Tots aquests fets impacten fortament en la consciència col·lectiva dels estudiants de Makerere, que són conscients del rol polític dels països africans en l'escenari de la Guerra Freda, a cavall entre dos pols, el capitalisme occidental i el comunisme oriental, com els anomena l'autor mateix. 

Neix un teixidor de somnis és un testimoni molt profitós d'aquests anys convulsos per l'excepcional capacitat de Ngũgĩ d'explicar aquests esdeveniments polítics i històrics amb un llenguatge molt planer i accessible, i per la seva magnífica combinació entre aquesta perspectiva més global i el punt de vista molt més proper de l'experiència i l'anècdota personals. Aquesta època és també, per exemple, la del mandat del president Kennedy, i els programes d'intercanvi d'estudiants kenyans i estatunidencs que portaria als Estats Units el pare del president Obama. És un moment d'intercanvi i d'obertura als països estrangers, i també de descoberta i relaxament de les rígides normes socials i de conducta imposades pels britànics. 

També és la història d'un estudiant crític i fascinat pel món acadèmic, i amb una capacitat de treball prodigiosa, com demostren la seva producció literària i periodística durant aquests cinc anys. És també un autor incipient que es troba en conflicte amb si mateix, amb la seva formació sota domini colonial i el seu posicionament polític a favor de l'alliberament nacional: Ngũgĩ dedica part de la crítica més punyent del llibre als professors blancs de la universitat que encara miraven la gran majoria d'alumnes negres amb actituds racistes que anaven des del paternalisme al menyspreu obert. El racisme és present a les aules, al carrer, i al món laboral en les primeres feines temporals que tindrà l'autor en una estació científica que quedarà retratada a la novel·la Un gra de blat. Neix un teixidor de somnis és un testimoni profund i colpidor d'aquests anys convulsos a la Uganda d'abans i després de la independència, i també del naixement d'una passió, la de teixir somnis, que portarà Ngũgĩ a iniciar una carrera literària. És una lectura molt recomanable de totes totes. 

Continguts: Aquest volum de memòries recull els records dels anys de Ngũgĩ com a estudiant a la Universitat ugandesa de Makerere. Entre les primeres experiències socials a la residència d'estudiants, les classes, els seminaris i la participació a la vida del campus, i els principals esdeveniments geopolítics que marcaran el període de descolonització de l'Àfrica Oriental, l'autor ens ofereix un testimoni del seu desvetllament com a escriptor i de la necessitat social i personal de fer sentir la seva veu. 

M'agrada: La modèstia de Ngũgĩ a l'hora de presentar la seva llarguíssima llista d'èxits d'aquesta època més com a fruit de la casualitat i de l'oportunitat que no pas del seu esforç o mèrits personals, que s'han de llegir entre línies. La seva veu clara i planera, i la seva forma de filar anècdotes aparentment inconnexes en el retrat més ampli dels esdeveniments socials i polítics del moment, el revelen com a autèntic teixidor del seu propi relat. 

Vergonya (20)

Més causes judicials que s'esfondren: el 7 de gener, el Tribunal d'Apel·lació belga rebutja definitivament l'extradició de Lluís Puig (la fiscalia belga no ha recorregut la decisió). El tribunal ha argumentat la falta d'imparcialitat dels jutges espanyols, i la possible violació de la presumpció d'innocència. El tribunal també s'ha referit a la resolució del Grup de Treball de l'ONU sobre Detencions Arbitràries (menystingut i ignorat repetidament per les institucions espanyoles) com a argument en contra de l'extradició. 

https://www.catalannews.com/society-science/item/belgium-officially-denies-spain-s-bid-to-extradite-catalan-politician-lluis-puig

https://www.elnacional.cat/en/politics/belgian-prosecutors-catalan-lluis-puig-spain-extradition-exile_571950_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/fiscalia-belga-no-recorre-rebuig-extradir-puig-fracassa-euroordre_571839_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/llarena-escac-i-mat-belgica-euroordre-analisi-josep-casulleras/

https://www.eldiario.es/contracorriente/tribunal-constitucional-juega_132_6738831.html

Ahir l'Adrià Carrasco tornava a casa després que s'arxivés la causa contra ell per terrorisme, rebel·lió i sedició. Com va passar amb el cas de la Tamara Carrasco, els càrrecs van anar caient pel camí, i es posa de manifest el relat fictici que la instrucció del cas va construir al voltant d'aquestes acusacions. 

https://www.catalannews.com/highlights/item/catalan-activist-returns-from-two-year-exile-in-belgium-as-charges-dropped-2?category_id=32

https://www.elnacional.cat/ca/societat/adria-carrasco-torna-casa_572436_102.html

El 4 de gener es va publicar el manifest a favor de l'amnistia signat per personalitats internacionals de l'activisme, la política i l'art: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/manifest-amnistia-presos-dialogue-for-catalonia-dilma-rousseff-yoko-ono/

https://www.catalannews.com/politics/item/50-international-figures-sign-manifesto-calling-for-amnesty-for-independence-leaders

https://dialogueforcatalonia.com/

Flors per a l'Algernon (#351)

Qui decideix que la meva llum és millor que les teves ombres? Qui decideix que la mort és millor que les teves ombres? Qui sóc jo per decidir? 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Daniel Keyes (1927-2014) es va publicar per primer cop l'any 1966 i ha esdevingut a hores d'ara un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. És una lectura totalment colpidora sobre les experiències i vicissituds explicades en primera persona d'en Charlie Gordon, un home de trenta-dos anys amb un quocient intel·lectual de 68, que el categoritza com a retardat mental. A causa del seu caràcter bonhomiós i la seva predisposició a complaure, és seleccionat per a un experiment científic que augmentarà la seva capacitat intel·lectual fins a sobrepassar la mitjana. Aquest procediment quirúrgic no ha estat practicat abans en éssers humans, però ha donat molt bons resultats en un ratolí, l'Algernon, que és capaç de resoldre laberints a través de procediments cada cop més complexos. Quan en Charlie se sotmet a l'operació, la seva intel·ligència millora considerablement de forma immediata; l'únic problema és que els resultats de l'operació són totalment incerts, i hi ha una possibilitat que els canvis no siguin permanents. 

L'encert més gran de la novel·la és el punt de vista del protagonista en primera persona: el text consisteix en els "informes" que en Charlie ha de redactar per als seus supervisors, i a través dels quals anirem presenciant l'evolució de l'experiment. Abans de sotmetre's a l'operació té dificultats serioses per expressar-se, recordar detalls sobre el seu propi passat o realitzar les tasques més senzilles, i el text reflecteix precisament aquestes dificultats a través de la seva expressió escrita, pobra i plagada de faltes ortogràfiques. També reflecteix la seva innocència primigènia: en Charlie accedeix a sotmetre's a l'operació sense ser del tot conscient del canvi que significarà per a la seva vida, i la seva principal motivació per a voler esdevenir més llest és agradar als altres i així poder tenir amics. En Charlie és un individu solitari que fa de mosso en una fleca a Nova York, sense ser del tot conscient dels abusos que pateix diàriament per part dels seus companys de feina. Ens trobem als anys seixanta, molt abans de la correcció política, i el text utilitza invariablement les paraules subnormal, cretí o deficient mental per referir-se a en Charlie. 

La novel·la ens retrata una societat que valora per sobre de tot encaixar dins la "normalitat", i que invariablement tractarà amb crueltat aquells qui no consideri normals. A mesura que en Charlie va guanyant intel·ligència i el seu llenguatge es torni més elaborat, cada cop s'anirà fent més conscient de la duresa del món que envoltava el seu jo del passat, i dels abusos que va haver de patir a mans de la seva mare, traumatitzada per l'estigma social de tenir un fill amb una deficiència. De fet, l'obsessió de la novel·la amb el sexe i amb les seves implicacions freudianes és un dels aspectes que la fa envellir pitjor, no perquè la maduresa emocional del protagonista no sigui un tema crucial de la trama, sinó més aviat pel biaix misogin que adquireix el text en el tractament dels personatges femenins. 

D'altra banda, la novel·la també planteja una crítica a la ciència psicològica del moment, obsessionada amb objectivar i quantificar la intel·ligència humana en termes de capacitat cognitiva, però obviant altres tipus de capacitats humanes, més basades en l'empatia, el reconeixement de l'altre i les habilitats socials. A mesura que avança la trama, en Charlie esdevé cada cop més conscient de ser un conillet d'índies en mans dels científics que controlen l'experiment, i que en tot moment es presenten com els seus "creadors" i li deneguen l'estatus de persona, o d'igual, al subjecte que tenen davant. És així com el paral·lelisme entre en Charlie i l'Algernon - atrapats tots dos en els seus respectius laberints - es converteix en una de les metàfores més potents de tot el text. 

La novel·la actua també com una hàbil deconstrucció del mite de la caverna platònic, un relat que també és criticat de forma subtil en tant que posa la intel·ligència i la capacitat de raonament abstracte com a únics camins per a la realització de l'ésser humà, per accedir al món de la "llum", mentre que menysprea com a inferiors, a través d'una pretesa compassió condescendent, aquells que viuen al món de les ombres. La seva sortida de la caverna farà en Charlie autoconscient, però també profundament infeliç quan se n'adoni que el Charlie de les ombres, d'on prové, és possiblement també el seu destí final. 

No és una lectura gaire còmoda o amable, però la novel·la segueix vigent avui dia, en tant que ens planteja els problemes que afronten en la nostra societat aquells que són categoritzats com a "diferents" o fins i tot "inferiors", i com la societat no pot aspirar a la inclusió d'aquestes persones si no en reconeix la plena igualtat. També és punyent la crítica que fa a un determinat model de ciència que deshumanitza els subjectes que no considera normals. Tot i que aquest model hagi passat a la història, encara és problemàtica la forma com categoritzem els altres avui dia, més en funció de prejudicis adquirits culturalment i pretesament objectius que d'una forma realment humana, que no transformi els altres en objectes. Potser el vocabulari i algunes preocupacions culturals han canviat avui dia respecte del moment en què es va escriure la novel·la, però el rerefons de la seva crítica social continua avui tan vigent com aleshores. 

Sinopsi: A Nova York als anys seixanta, uns científics seleccionen en Charlie Gordon, un individu que presenta un retard cognitiu seriós, per sotmetre'l a un experiment que augmentarà la seva intel·ligència. A mesura que en Charlie es vagi tornant més intel·ligent, també es farà més autoconscient de la seva pròpia situació, i del maltractament i incomprensió sistemàtics que pateixen en societat les persones com ell. 

M'agrada: La sorprenent destresa de la narració en primera persona, que es fa profundament creïble a través de tots els estadis de desenvolupament del protagonista, especialment per la forma com l'autor elabora el llenguatge d'acord amb aquesta evolució. La forma com elabora també les imatges i paral·lelismes del text, que es van fent cada cop més complexos a mesura que avança la trama, especialment pel que fa a la relació entre Charlie i Algernon i entre els dos Charlies. 

No m'agrada: Al meu parer, la novel·la es ressent una mica de la poca elaboració dels personatges secundaris (especialment els femenins), que no passen d'estereotips en cap moment. És cert que contrasten fortament amb la complexa evolució de la personalitat d'en Charlie a través de totes les seves fases, però és la part que pot resultar un punt més tòpica de l'argument. 

Curses

Resum de l'any 2020

Un altre any ha arribat el moment de mirar enrere i fer balanç de lectures. Ha estat un any tan surrealista per tants motius diferents que no m'entretindré gaire amb la pandèmia i passaré directe a les lectures. És cert que aquest ha estat el motiu directe pel qual he llegit més que qualsevol altre any que recordi últimament, i he batut tots els rècords de publicacions al blog. Al març em vaig veure obligada per les circumstàncies a una aturada de feina que es va acabar allargant uns cinc mesos, i potser aquest any he llegit més que cap altre que recordi amb un ànim escapista, i fins i tot, en els pitjor dels casos, tan sols per fer baixar l'ansietat. Per tant, he fet xifres de rècord pels motius equivocats, que espero que no s'hagin de repetir en el futur. 

• Aquest any ha suposat el rècord de ressenyes de llibres publicades en un any, amb més de setanta. Supera en una vintena de ressenyes el rècord anterior, el de 2018.

• Al mes d'abril vaig celebrar el desè aniversari del blog amb una selecció especial de recomanacions personals, llibres d'aquells que es porten a la motxilla faci el temps que faci. 

• A partir del mes de maig i fins a finals d'aquest any, he seguit la lectura virtual de l'Odissea que va organitzar la Rosa (àlies Matilde Urbach) des de la biblioteca Joan Triadú de Vic. La relectura ha suposat una redescoberta del text setmana rere setmana i també la troballa d'un munt de materials, informacions i textos paral·lels per assaborir al voltant de l'Odissea. Podeu consultar la feinada de recerca i recopilació de textos que va fer la Matilde al blog Llegir els clàssics. Gràcies, Matilde! 

• La descoberta d'aquest any ha estat l'autora irlandesa Edna O'Brien. Vaig quedar molt colpida per la seva trilogia de les noies de camp: Las chicas de campo, La chica de ojos verdes i Chicas felizmente casadas. Una bona recomanació, sens dubte. 

• El repte lector d'aquest any ha estat A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, una sèrie de set volums que ha estat com una aventura sencera. Al principi només tenia intenció de llegir-ne el primer volum i potser el segon, però la cosa es va anar complicant i quan hi entres no hi ha forma de trobar la sortida si no és pel darrer volum. Hi va haver moments de tot, no us he d'enganyar, perquè hi ha passatges força avorrits entre moment brillant i moment brillant. El millor de tot ha estat poder dedicar-li la calma que mereix una lectura així. 

• El gènere d'aquest any ha estat la literatura infantil i juvenil, que vaig començar amb el propòsit de rellegir la trilogia de Els jocs de la fam de Suzanne Collins i la de La matèria fosca de Philip Pullman. S'hi van acabar afegint la del Món de Tinta de Cornelia Funke i les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis (o la meva selecció personal, si més no). També vaig tenir l'oportunitat de descobrir un clàssic encantador que desconeixia totalment, El jardí secret de Frances Hodgson Burnett, i de redescobrir la novel·la oblidada En Ranquet i el tresor d'Emili Teixidor. 

• El premi a millor assaig de l'any és compartit entre una descoberta i una relectura: L'arc i la lira de Seth Benardete i els Assajos herètics de filosofia de la història de Jan Patočka, que vaig rellegir a l'estiu i em va fer més bé del que em podia imaginar. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any (i aquí incloc només la ficció) són Aloma de Mercè Rodoreda, Llaureu sobre els ossos dels morts d'Olga Tokarczuk, Un gra de blat de Ngũgĩ wa Thiong'o, La ciutat i la ciutat de China Miéville, Els nois de la Nickel de Colson Whitehead i Camí de sirga de Jesús Moncada. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat Sula de Toni Morrison, una lectura breu i captivadora sobre els múltiples rostres i la violència crua del racisme en una barriada de treballadors afroamericans als Estats Units. Bones festes a tothom i els millors desitjos per al nou any! 

Seeing Through Time 2 de Titus Kaphar (2018) 
Font

La condició humana (#350)

El lapse de vida de l'home en la seva cursa envers la mort portaria inevitablement tot allò que és humà a la ruïna i a la destrucció si no fos per la facultat d'interrompre-la i començar quelcom nou, una facultat que és inherent a l'acció i que és un recordatori sempre present que els homes, tot i que han de morir, no han nascut per a això sinó per començar. 

Aquesta és una de les obres més significatives del pensament de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975), i un llibre que ara que he rellegit m'ha sorprès en especial per la vigència que encara tenen les seves reflexions avui, i en temps especialment incerts. Al final del llibre, Arendt alerta del fet que l'acció s'està convertint cada cop més en privilegi d'uns pocs, i en aquests temps d'impotència forçada i aplanament de les llibertats la seva revisió dels valors occidentals i les seves jerarquies sembla força pertinent. 

El llibre es va publicar el 1958, i quan parla de la ciència es refereix més aviat a la capacitat tècnica de destruir tota la vida de la terra d'una tacada - armes nuclears i químiques, etc. - i de l'amenaça real que aquesta capacitat pot representar sota l'auge dels totalitarismes. Però la societat que es construeix a partir de l'edat moderna, amb l'auge del capitalisme com a sistema econòmic, la revolució científica i la secularització desencadenada per la reforma protestant, al marge de despotismes polítics, restringeix la llibertat humana i el seu espai d'acció potser d'una forma més subtil i amagada, convertint-nos en societat més que en comunitat, és a dir, un col·lectiu o massa de productors-consumidors dedicada exclusivament al procés de perpetuació de la vida de l'espècie, i que aplana, per tant, l'espai públic com a món humà que possibilita la llibertat de les persones i la seva vida política en tant que presa de decisions acordades entre tots. 

Per arribar a aquestes conclusions, l'autora fa una anàlisi molt exhaustiva de la història de la filosofia occidental i de la tradicional divisió entre vida activa i vida contemplativa, per observar com es diferencien aquests conceptes i com s'han produït successius canvis de jerarquia a l'hora d'enfocar els afers humans al llarg de la història. De fet, la dicotomia no és tan simple com això. Arendt proposa una triple divisió de la vida activa, de tot allò que fem o podem fer els humans a la pràctica, que arrela a l'antiguitat grecorromana. La condició humana a la terra depèn de tres dimensions de l'existència: la labor, tot allò que realitzem per sobreviure i que sobrevisqui l'espècie, i la condició de la qual és el manteniment de la vida; el treball, o producció d'objectes físics que creen el món humà, que no és etern ni inmortal però sí que és perdurable i dona estabilitat a la nostra existència; i finalment l'acció, la dimensió pròpiament política de la nostra vida i que reflecteix la condició de pluralitat de l'existència humana, és a dir, tot allò que compartim junts perquè tots som diferents i amb infinites possibilitats d'introduir novetat al món. 

És en aquesta darrera dimensió on es crea l'espai de llibertat propi dels afers polítics, o més aviat l'espai de poder o sobirania autèntics, en tant que la llibertat és sempre compartida amb els altres i delimitada per la seva presència mateixa. El poder, segons Arendt, no és una relació vertical, sinó la capacitat d'actuar concertadament amb els altres, i per això és l'amenaça més directa i patent a totes les tiranies, que poden exercir la força i la violència, però que per definició no poden exercir el poder, sinó només rebre un assentiment cec a la seva força o una resistència concertada i activa per part dels seus súbdits. La dimensió de l'acció és també on els individus adquireixen la seva pròpia identitat, en tant que aquesta només es revela a ulls dels altres, i també on es pot produir la fixació dels afers humans a través de la memòria, a través de relats i històries que dibuixaran aquestes identitats per a la posteritat. 

Ara bé, a partir de l'edat moderna, amb la seva expansió científico-tècnica i les seves conseqüències associades, els teòrics de l'economia i la política liberals, Adam Smith i John Locke respectivament, van posar al centre de l'eqüació el capital, que té com a objectiu reproduir-se a si mateix infinitament, i la propietat com a part dels drets naturals en l'home, de forma que la societat acaba girant-se d'esquena a l'esfera pública com a espai d'aparició dels altres per homogeneïtzar tots els ciutadans en una societat de treballadors que reproduiran el sistema dins del moviment cíclic de producció i consum. Arendt també dirigeix una aspra crítica a Marx per haver adoptat aquest esquema de pensament i la lògica de producció i consum en la seva pròpia teoria i en els seus plans per a la societat futura. És una crítica al marxisme que han fet altres autors després d'Arendt, Žižek per exemple, en tant que el marxisme pretén derrotar un enemic de qui ha heretat un llenguatge i un model econòmic i social i una forma d'explicar i de veure el món. 

Ens trobem en un món en què no som gaire més que treballadors, i valem al que aportem a aquest sistema de producció i consum. Això produeix una alienació dels humans respecte del seu propi món que ens allunya a la vegada dels altres. És al final que el llibre encara deixa oberta una petita escletxa per a l'optimisme: si una característica té el poder d'actuar és que és imprevisible i irrevocable, dues dimensions de l'acció que la fan extremadament fràgil i perillosa: precisament perquè involucra els altres diferents a nosaltres, podem iniciar quelcom sense arribar a calcular-ne les conseqüències últimes, i no podem desfer allò que ja està fet. L'acció és miraculosa en el sentit que introdueix la novetat al món, quelcom que no hi era abans, i en aquest sentit els models teòrics i les previsions per al futur no ens serviran de guies per a l'acció. L'únic que s'hi pot fer és ampliar l'espai de les llibertats que es dona en la pluralitat, l'espai compartit amb els altres. 

Si els antics grecs van acotar aquest fràgil espai de la llibertat humana creant-ne un laboratori en la mesura d'una comunitat petita, la polis; Arendt observa la capacitat de perdonar i de fer promeses com a remeis o pal·liatius de les conseqüències més incontrolables de l'acció humana; la promesa i el perdó creen estabilitat i confiança en els afers humans, en el que d'altra banda seria un terreny insegur i trampós, el de viure amb els altres. És una lectura molt profitosa en molts sentits, que segueix tenint la seva vigència avui dia tot i que les inquietuds que hem d'afrontar puguin ser diferents de les que Arendt observava en el seu dia. Tot i així, ens segueix interpel·lant la pregunta sobre què podem fer, en temps d'emergències planetàries i riscos il·limitats i imprevisibles. 

Continguts: El primer capítol, "La condició humana", fa un petit esbós de la teoria en general que exposarà al llarg de tot el llibre. L'autora distingeix la vida activa (pràctica) de la vida contemplativa (l'especulació filosòfica purament teòrica) i també distingeix una triple divisió dins la vida activa: labor, treball i acció. El segon capítol, "L'esfera pública i la privada" analitza el canvi en l'edat moderna del que tradicionalment eren dues esferes diferenciades, la pública i la privada, en una de sola més homogènia i uniformadora, el que coneixem com a "societat". Les conseqüències d'això és que es redueix el nostre espai de llibertat d'acció conjunta amb els altres en reduir-se l'esfera pública, però de retruc també s'elimina l'esfera privada que suposava un tradicional refugi i espai de seguretats per a l'individu. Ara som productors i consumidors dins un món administrat i burocratitzat des de dalt que posa aquest procés mecànic al centre de l'activitat pública. El tercer capítol, "Labor", analitza la primera de les dimensions de l'acció, i exposa la seva crítica a Marx, derivada de la seva assimilació del pensament liberal tradicional. El quart capítol, "Treball", exposa la relació d'aquesta dimensió de l'activitat humana amb la perdurabilitat dels afers mundans, en el seu vessant més positiu, i amb la lògica utilitària de càlcul de mitjans i fins, en el seu vessant més negatiu o homogeneïtzador. El cinquè capítol, "Acció", explica més exhaustivament les característiques d'aquesta tercera dimensió, parant-se a analitzar sobretot les seves peculiaritats històriques, i oferint-ne la solució grega - la creació d'una comunitat tancada com la polis - i una sortida contemporània, el poder de la promesa i del perdó com a potencial per canalitzar les conseqüències negatives o més inestables de la llibertat humana. El darrer capítol, "La vita activa i l'època moderna" és un diagnòstic en clau més contemporània de les inversions en les jerarquies de valors tradicionals que s'han donat a partir de l'edat moderna. 

M'agrada: La caracterització de l'acció, sobretot, i el paper jugat per la promesa i el perdó és la part més genuïnament original de la teoria política d'Arendt. El seu optimisme a l'hora d'enfocar la política com a acció col·lectiva, horitzontal i des de baix, és un dels punts més forts de tota la seva proposta. 

No m'agrada: S'hi pot arribar a llegir un to elitista o classista en el seu ús del concepte de les masses, que esmenta de passada en aquest escrit però que no arriba a definir amb totes les seves implicacions com farà en d'altres obres (per exemple, a Els orígens del totalitarisme). No és que Arendt no sigui una demòcrata radical, i la seva crítica a la política platònica va precisament en aquesta direcció, però l'exposició podria ser una mica més clara en aquest aspecte. 

El soldat desconegut

Els monuments al "Soldat Desconegut" aixecats després de la Primera Guerra Mundial testimonien la necessitat aleshores encara existent de glorificació, de trobar un "qui", un algú identificable que quatre anys de matança massiva haguessin revelat. La frustració d'aquest desig, i la resistència a resignar-se al fet brutal que l'agent de la guerra no va ser en realitat ningú, va inspirar l'erecció dels monuments als "desconeguts", a tots aquells que la guerra no va donar a conèixer, i a qui va robar, per tant, no la seva gesta, sinó la seva dignitat humana. 

Hannah Arendt, La condición humana. Barcelona: Paidós, 2005. (p 210). La traducció al català és meva. La cita en l'original anglès és la següent: 

 

The monuments to the 'Unknown Soldier' after World War I bear testimony to the then still existing need for glorification, for finding a 'who', an identifiable somebody whom four years of mass slaughter should have revealed. The frustration of this wish and the unwillingness to resign oneself to the brutal fact that the agent of the war was actually nobody inspired the erection of the monuments to the 'unknown,' to all those whom the war had failed to make known and had robbed thereby, not of their achievement, but of their human dignity. 

Hannah Arendt, The Human Condition (Font)

Hannah Arendt

El tron de plata (#349)

- M'he empassat nenes i nens, dones i homes, reis i emperadors, ciutats i regnes - va dir el Lleó. No ho va dir com per vantar-se'n, ni amb penediment, ni amb ràbia. Ho va dir i prou. 

El tron de plata es va publicar l'any 1953 i és la sisena entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis - la sisena si tenim en compte l'ordre cronològic de la saga, i la quarta per ordre de publicació. D'entrada he de dir que és la meva entrega preferida de la saga des de sempre, i per això n'he gaudit la relectura especialment. És cert que aquesta entrega també té els seus punts fluixos: el ritme es fa un punt massa lent en certs passatges, el biaix sexista de l'autor apareix en determinats moments, i la història que emmarca la narració de les aventures a Nàrnia, la de l'escola dels protagonistes, desvia una mica l'interès de la narració amb les preocupacions adultes de l'autor sobre el sistema educatiu. 

Els protagonistes aquí són en Eustace, que havia visitat Nàrnia amb els seus cosins Penvensie a l'anterior entrega, i la seva companya de classe, la Jill Pole, que descobrirà el món de Nàrnia per primer cop. Aquests dos personatges són una mica més fràgils i volubles que els Pevensie, caracteritzats per la seva fe irrompible: la fe de Jill i de Eustace és més com un procés de presa de confiança, i l'aniran refermant a mesura que vagin aprenent dels seus propis errors. Potser aquesta és una diferència important entre aquest volum i els altres de la saga: mentre que els Pevensie partien de la seva confiança ferma en la presència d'Aslan a les seves vides, i aquest no es manifestava fins ben bé cap al final de cadascun dels relats, aquí Aslan s'apareix a Jill ben bé al principi de l'aventura, per plantejar-li un repte o un desafiament que haurà de resoldre amb èxit si vol salvar la terra de Nàrnia d'una terrible maledicció. És com un viatge de descoberta en què Jill ignora completament quin en serà el destí final, i amb el qual adopta un compromís sense garanties. 

De fet, el fil conductor de l'aventura són quatre pistes o indicacions que Aslan dóna a Jill i que aquesta ha de seguir per arribar a acomplir la missió; ara bé, aquestes són molt fàcils de confondre o de passar per alt si no s'està prou atent, perquè una de les lliçons més clares en aquesta entrega de Nàrnia és que les aparences enganyen, i que és en la foscor més profunda i remota del món en què hi podem arribar a veure més clar. Al capdavall, l'apoteosi final del llibre és una brillant al·legoria del mite de la caverna de Plató, en què els protagonistes es veuen immersos en un món subterrani a mercè de la foscor, captius d'un encanteri que els fa oblidar que el món exterior existeix. 

El racionalisme aferrissat de C. S. Lewis reapareix de forma altament original quan ens n'adonem que la realitat autèntica per a Plató, el món de les idees, està de part de la fe per a Lewis: sempre que ens trobem en un conflicte entre realitat i aparences, la fe està de part de la realitat per més que les aparences ens puguin enganyar. En aquesta direcció apunta el camí de les pistes d'Aslan, totalment planeres i entenedores per si mateixes, però que costen d'interpretar un cop els protagonistes s'enfronten als fets. Tanmateix, el camí d'Aslan no és sempre una línia recta entre dos punts, i fins i tot quan perden l'oportunitat de seguir les pistes correctament, els protagonistes trobaran altres maneres de redreçar la situació i tornar al camí correcte. 

La missió es tracta de rescatar el príncep de Nàrnia, el fill de Caspian, que es troba desaparegut i presumiblement empresonat pels encanteris d'una malvada bruixa. Aquí es recuperen els motius freudians que ja eren presents a El nebot del mag i a El lleó, la bruixa i l'armari: la malvada Dama del Cinyell Verd es presenta com la serp temptadora del jardí de l'Edèn, igual que Jadis al primer dels llibres; d'altra banda, pel que fa a la seva relació amb el príncep Rillian, la bruixa esdevé literalment la seva consort i suplantadora de la seva mare a la vegada, de forma semblant a com Jadis es presentava com a falsa figura materna al segon volum. 

Ara bé, Jill i Eustace no estan sols en aquesta aventura; els acompanya una criatura pintoresca, en Bassalfosc, un remenapantans (Puddleglum i Marsh-wiggle en l'original en anglès) que, per algun motiu, sembla la persona més indicada per a la missió. Els remenapantans són unes criatures del maresme que es caracteritzen per ser extremadament pessimistes, i veure només la part més fosca de cada situació; ara bé, en una aventura que gira principalment al voltant dels enganys causats per les aparences, potser és el tipus d'heroi que necessitem en aquest moment que Nàrnia torna a ser una terra en decadència. En tot cas, no serà fins al moment de la prova, com deia Lewis mateix, que es revelarà el seu coratge i en què consisteix aquesta virtut exactament. Tot i que les opinions poden diferir en una saga que ofereix històries tan variades a cada volum, El tron de plata per a mi segueix sent la millor de les entregues de Les Cròniques de Nàrnia i una entrega que d'alguna forma redimeix els moments més fluixos de la saga sencera. 

Sinopsi: En Eustace i la seva companya Jill un dia es troben al pati de l'escola fugint dels seus assetjadors. Aleshores invoquen Aslan per tal que els traslladi màgicament a Nàrnia i, per a la seva sorpresa, Aslan respon a la seva pregària. Un cop a Nàrnia, però, se'ls encomanarà una difícil missió per tal de rescatar un príncep perdut del domini d'una bruixa malvada. Per acomplir la missió, la Jill rebrà unes pistes per part d'Aslan que l'ajudaran en el seu camí, tot i que la seva constància a l'hora de reconèixer les indicacions i seguir-les serà possiblement una de les proves més difícils. 

M'agrada: El món dels remenapantans, que se'ns presenta amb una de les descripcions més vives i boniques de tota la saga sencera; la personalitat d'en Bassalfosc, un personatge força peculiar en comparació amb l'ideal heroic que ens presenta la sèrie a les anteriors entregues. En general, em sembla l'entrega més rodona i complexa, a l'alçada dels dos primers volums - en el pla més abstracte, el motiu platònic és explotat d'una forma molt original i creativa; en el pla més literari, és força consistent amb els temes i les imatges que explora al llarg de tot el relat.