"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 d’agost de 2023

Els pescadors (#492)

Per què tens por? No hi ha res a témer. Escolta, els dies es podreixen, com el menjar, com els peixos, com els cadàvers. Aquesta nit també es podrirà i l'oblidaràs. Escolta, l'oblidarem. 

Aquesta novel·la de 2015 va ser el debut literari de l'autor nigerià Chigozie Obioma, i li va merèixer un gran reconeixement i aclamació de la crítica. Narra una tragèdia familiar vista des del punt de vista d'un infant d'uns deu anys d'edat, en una ciutat de Nigèria, Akure, a mitjans dels anys noranta. El protagonista, Benjamin, veu com la seva vida es capgira completament amb l'anunci que el seu pare se'n va a viure per feina a una altra ciutat, però no pot portar la família amb ell per motius econòmics i polítics, ja que la família pertany a la comunitat igbo, i serien perseguits per la majoria ioruba. La separació es fa dura per a la família sencera, que perd la figura d'autoritat i veu com la disciplina dels fills adolescents es relaxa automàticament. Benjamin és el quart de sis germans, i es veu arrossegat pels seus germans grans al riu Omi-Ala, una àrea conflictiva de la ciutat, on van a pescar en comptes d'anar a classe. Allà, el germà més gran, Ikenna, rep la profecia d'un indigent, que li anuncia que morirà assassinat per un dels seus germans. Aquesta predicció, que no es qüestionada en cap moment perquè les profecies del boig Abulu sempre s'acompleixen, planta la seva llavor en les ments dels germans, i anirà gestant la tragèdia a mesura que intentin evitar-la. 

Els pescadors és una novel·la que es va bastint lentament a partir d'aquesta premissa aparentment simple, a través de la construcció d'unes psicologies complexes per a cada membre de la família. Pretén ser una crònica realista de les tensions polítiques i socials que pateix Nigèria en aquell moment, però l'argument principal en tot moment és tractat sota el filtre del realisme màgic i dotat d'una certa èpica que l'apropa més a les narracions o les faules tradicionals. El protagonista, fascinat des de ben petit per la vida animal, va identificant cada personatge, així com diferents conceptes i estats d'ànim, amb diferents animals que actuen com a metàfores o imatges per al comportament dels personatges. Tanmateix, la novel·la funciona millor com a drama familiar, en el seu vessant realista, que no pas en el seu aspecte metafòric, en què pot resultar un punt confusa i ambigua. La novel·la ha estat publicitada com a al·legoria del passat recent de Nigèria, cosa que m'ha semblat un punt problemàtica a la llum del desenllaç de la novel·la, que sembla abraçar una narrativa de redempció cristiana més aviat occidental, i que deixa les tradicions i pràctiques religioses del poble igbo com a mera superstició o llegat del passat. 

El personatge del boig Abulu, amb la seva violència desfermada i el rebuig constant a qualsevol mena de racionalitat, és la imatge més potent en aquest sentit, però la seva lectura en termes morals - al capdavall no arribem a esbrinar si és una víctima innocent de la comunitat o una encarnació d'un mal de dimensions còsmiques - queda en un pla una mica confús. D'altra banda, possiblement Obioma pretén il·lustrar com una noció preconcebuda de progrés i civilització com la que ofereix l'estil de vida occidental està abocada al fracàs quan primer el poble nigerià no ha resolt els seus propis conflictes interns. L'evolució de la figura del pare, una de les més complexes de tot el relat, crec que apunta en aquesta direcció. 

És una lectura que manté l'interès alt i un ritme constant, tot i que potser la primera meitat de la novel·la es pot fer una mica més lenta que després, passat el primer clímax narratiu fins al seu desenllaç. És cert que a mi aquest impacte a meitat de la novel·la em va agafar una mica desprevinguda, perquè em va capgirar les expectatives del que em pensava que seria, però després això em va fer gaudir encara més la segona meitat de la novel·la, que porta la família en una direcció diferent. M'ha semblat una lectura molt recomanable si us agrada la literatura africana contemporània. La crítica ha comparat Obioma al seu compatriota Chinua Achebe, i llegint el llibre es veu aquesta intenció d'homenatjar el mestre, tot i que em sembla una exageració posar-los al mateix nivell. En tot cas, em sembla una novel·la molt suggestiva i francament impressionant tenint en compte que és el debut del seu autor. 

Sinopsi: A mitjans dels anys noranta, els germans protagonistes veuen l'absència del seu pare com una excusa per relaxar-se de l'estricta disciplina que porten a casa. En una de les seves incursions de pesca al riu, que passa per una àrea perillosa de la ciutat, es troben amb un visionari local, l'indigent Abulu, que els farà una predicció que canviarà les seves vides per sempre. 

M'agrada: És una novel·la molt ben construïda, que va acumulant tensió narrativa per deixar-la anar en els moments de clímax, i que a la vegada s'atura a desenvolupar les psicologies dels personatges amb detall. 

26 d’agost de 2023

Ella és la sense nom

Capítols 1-4 de Les Tombes d'Atuan 

Comencem la relectura de la segona novel·la de la sèrie de Terramar, Les Tombes d'Atuan i, d'entrada, el plantejament i l'escenari en què se situa l'acció no poden ser més diferents als de l'anterior novel·la. Aquí se'ns introdueix la protagonista, la Tenar, des del moment que és arrabassada dels seus pares als cinc anys d'edat per convertir-se en la Summa Sacerdotessa dels Sense Nom, un culte ancestral en un santuari a Atuan, un racó desèrtic de les terres kargueses. En el ritual que obre la novel·la, al primer capítol, assistirem a la consagració de Tenar als Sense Nom, unes divinitats tel·lúriques i misterioses que la devoraran simbòlicament, amb la conseqüència per a la petita de perdre el seu nom, la seva identitat i qualsevol record de la seva vida passada. Aquest punt de partida per a l'heroïna, en aquest món tancat en si mateix, contrasta fortament amb la posició d'on partia Ged a l'anterior novel·la. 

D'altra banda, aquests primers quatre capítols ens presentaran la protagonista dins d'aquest escenari, i ens introduiran al culte dels déus karguesos i la seva política pròpia. El món de les Tombes ens introdueix a un espai principalment femení, només accessible a les dones i on els únics homes que conviuen amb elles en el rol de servents són eunucs. És també un món de foscor, en tant que la llum no pot entrar a les dependències subterrànies de sota dels temples, i que per això queda íntimament lligat a la mort. És així que aquest món governat exclusivament per dones se'ns presenta d'entrada com un indret perillós i terriblement amenaçador, cosa que implícitament reforça la visió de l'hegemonia dels homes al món de Terramar. 

A diferència d'Un mag de Terramar, en què la trama era episòdica i cada capítol ens introduïa a una nova coneixença o aventura per part del protagonista, en aquest llibre la narració sembla estancar-se en els primers capítols. Aquesta secció inicial és molt descriptiva i ens exposa la psicologia de la Tenar a través del seu rol com a sacerdotessa dins d'aquesta comunitat, així com les tensions i inestabilitats que amenacen el seu món. El seu creixement com a heroïna acaba de començar. 

Il·lustració de Rebecca Guay per a la portada de l'edició d'Aladdin Fantasy (1971)


Un mite en femení 

El primer capítol de l'obra ens presenta el ritual pel qual la Tenar queda lligada per sempre al món de les Tombes com a Summa Sacerdotessa, encara que només tingui cinc anys. També se'ns explica el procés de selecció de la Tenar per assumir el rol de sacerdotessa després de la mort de l'anterior. El text no estalvia, a l'hora de descriure la geografia de l'indret, les connexions amb la foscor i la mort: 

Aquelles nou làpides eren les Tombes d'Atuan. Es deia que eren allí des dels temps dels primers homes, des de la creació de Terramar. Havien sigut col·locades allà en la foscor, quan s'havien fet emergir les terres de les profunditats de l'oceà. Eren molt més antigues que els Reis Divins de Kargad, més antigues que els Déus Bessons, més antigues que la llum. Eren les tombes d'aquells qui governaven abans que existís el món dels homes, les tombes dels qui no tenien nom, i la que els servia tampoc no en tenia, de nom. (p 25-26)* 
* Cito l'edició de Les Tombes d'Atuan de Raig Verd: la traducció al català és de Blanca Busquets. 

El tipus de rituals que oficia la protagonista també ens transmeten aquesta idea: 

I a continuació, va arribar la lluna minvant i es van haver de celebrar les cerimònies de la foscor davant del Tron Buit. L'Arha va inhalar el fum narcòtic de les herbes que cremaven en unes safates amples de bronze davant del Tron, i va ballar, solitària i de negre. Va ballar per als esperits invisibles dels morts i dels nonats i, mentre ballava, els esperits es van congregar al seu voltant, seguint els girs i les voltes dels seus peus i els gestos lents i segurs dels seus braços. (p 54)

El món que governa la Tenar és un món de foscor i mort, que ni tan sols pot ser anomenat o descrit amb paraules. Tot allò que caracteritza els Sense Nom és més aviat en negatiu, com a absència de llum i de vida. És casual, doncs, que això es produeixi quan tenim una protagonista femenina? Ja de bon principi la novel·la ens mostra que no, i no és casual tampoc que l'exercici del poder i de la llibertat sobre el món que experimentava en Ged, com a home, fossin ben diferents. L'autora mateixa ho reconeix a l'epíleg de la novel·la, i aquesta reversió en els termes lliga també amb els esquemes arquetípics del viatge de l'heroi. 

A L'heroi de les mil cares, Joseph Campbell ens presenta aquests arquetips narratius que es reprodueixen en multitud de mites i narracions a través de la història: un heroi masculí és cridat a l'aventura i accedeix al reialme desconegut del déu (o de la deessa), per aconseguir un elixir o coneixement ocult que haurà d'obtenir, després d'un seguit de proves, per retornar-lo al món conegut de les relacions humanes. És curiós, però, que Campbell observa un procés similar quan aquest viatge l'emprèn una heroïna dona: 

I quan l'aventurer, en aquest cas, no és un jovenet sinó una donzella, és ella qui, a través de les seves qualitats, la seva bellesa o el seu anhel, és l'adequada per convertir-se en la consort d'un immortal. Aleshores l'espòs celestial davalla cap a ella i la condueix al seu llit - tant si ella vol com si no. I si ella l'ha rebutjat, se li cau la bena dels ulls; si ella l'ha buscat, el seu desig queda en pau. (p 109-110)*

* Tradueixo al català de l'edició del llibre en anglès: Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2004. 

D'una banda, l'accés de la Tenar al món dels Sense Nom respon a aquest esquema prèviament determinat: és el mite de la donzella que és cridada a ser consort del déu, i en veiem exemples en Persèfone o Psique, en la mitologia grega, per citar només alguns dels més coneguts. Campbell llegeix la figura de la Verge Maria en el relat bíblic en els mateixos termes, i si mirem exemples més propers en el temps, tenim reelaboracions d'aquest trop en nombrosos contes de fades: La bella i la bèstia en seria un bon exemple. D'altra banda, també veiem com la manca de llibertat de l'heroïna a l'hora d'escollir el déu no és un problema en termes morals, en aquest context: el viatge arquetípic, al reialme del déu, no entén de moralitat humana ni de psicologies modernes. Campbell observa com, en la majoria d'aquests mites, fins i tot si l'heroïna no hi estava d'acord per començar, en el moment de la revelació del déu es produeix un reconeixement d'aquesta divinitat i, per tant, una acceptació que acaba arribant encara que sigui diferida en el temps. 

Tanmateix, en el cas de la protagonista, aquest moment encara no ha arribat. Als cinc anys, Tenar no es troba en posició d'acceptar ni rebutjar el paper que li imposen, i veurem com el seu caràcter s'anirà formant al voltant d'aquesta reflexió seva sobre el rol que li és assignat. En tot cas, el que queda clar d'entrada és que, igual que passava amb en Ged, el paper de la Tenar també queda subsumit en aquest tipus d'esquema narratiu: 

L'heroi, tant si és déu o deessa, home o dona, el personatge d'un mite o el qui somia un somni, descobreix i assimila el seu oposat (el seu jo insospitat) tant si és empassant-se'l com sent empassat. Una per una es trenquen les resistències. Ha d'apartar el seu orgull, la seva virtut, bellesa, i la seva vida, i inclinar-se o sotmetre's a allò absolutament intolerable. Aleshores troba que ell i el seu oposat no són d'espècies diferents, sinó una sola carn. (p 99) 

A Un mag de Terramar vam veure com aquest esquema s'acomplia al peu de la lletra. L'ombra de Campbell s'allargassa, ja que la seva anàlisi de la forma dels mites va influir decisivament en una part important de la cultura popular (especialment als Estats Units) durant els anys 60 i 70. Ara, a Les Tombes d'Atuan observem com el punt de partida és similar: Tenar ha estat "empassada" ritualment per les divinitats que la protegeixen. Ara bé, aquí els matisos ho seran tot: en el cas de Ged, assistíem al seu viatge des de l'anonimat fins a la culminació del seu poder seguint fidelment l'esquema mític. En aquest cas, la culminació del relat es produeix tan sols a l'inici de la novel·la: Tenar ha accedit a la culminació del seu poder (el seu "matrimoni amb el déu", per dir-ho d'alguna forma) tot just començar la novel·la. Cal suposar que el relat de Le Guin començarà a desconstruir aquest esquema més que no pas a reafirmar-lo. 


El caràcter de l'heroïna 

Per tant, tot just començar la novel·la trobem la protagonista com a centre d'aquest món, cridada místicament a governar-lo en nom d'aquests déus desconeguts a qui serveix. El caràcter de Tenar com a protagonista es veurà profundament marcat per aquest poder que ostenta. Al principi de tot del relat, veurem com gaudeix exercint-lo, reproduint fidelment la concepció del món que li ha estat inculcada i convençuda del seu rol en aquest món tancat que regeix. En són exemples la seva primera conversa amb la seva companya en el culte, la Penthe (p 30 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), o el sentiment d'exultació que experimenta quan finalment, als quinze anys, se li revelen per primer cop els misteris subterranis del temple (p 36). 

Ara bé, de seguida ens adonarem que aquest exercici del poder que ostenta la Tenar guarda un revers encara més fosc, i que la jove es veu cridada a qüestionar constantment. Aquest és un element que emparentarà Les Tombes d'Atuan més amb la novel·la distòpica que amb les línies del mite arquetípic. El món utòpic en què viu la protagonista es revelarà com a mera aparença de felicitat quan se n'adoni - encara inconscientment en aquest punt - que les implicacions morals d'aquest sistema li estan fent mal. Hi uns quants senyals d'alarma, en aquests primers capítols de la novel·la, que apunten a la no-acceptació per part de Tenar de les estructures de poder tal com se li han plantejat. 

  • En primer lloc, tenim la seva reacció de disgust davant la injustícia de la seva posició de poder dins la comunitat. Com si es tractés d'un membre de la reialesa, la Tenar sap que totes les altres noies poden ser castigades, però ella no i que, a més, no pot ser estimada per ningú, sinó tan sols temuda. Inconscientment, aquest fet li causa dolor i la fa reaccionar amb desesperació al final del capítol 2 (p 33). 
  • Després trobem un dels episodis més foscos de la novel·la sencera, que farà molt per caracteritzar-nos la Tenar com a protagonista, i per mostrar-nos les amenaces i la foscor que afronta en la seva vida diària. Quan es veu obligada a decidir un mètode d'execució per als presoners enclaustrats a les tombes, recorre a la crueltat per necessitat de reafirmar el seu poder, i davant la por a una possible desautorització per part de Kossil, la seva antagonista (p 46). Com veurem més endavant, aquest episodi li provoca un trauma que la persegueix temps després de l'esdeveniment, com se'ns explica al principi del capítol 4 (p 49). 
  • Més endavant al capítol 4, la Tenar té una altra conversa amb la seva amiga Penthe, que li mostra amb la seva actitud com en realitat no creu en els déus, i com la seva família la va entregar al culte per necessitat. Aquí és quan la Tenar se n'adona per primer cop que hi ha una concepció secular del món (p 53), i tot i que s'escarrassa a reafirmar les seves creences davant la seva amiga, s'obre la possibilitat de dubtar d'aquest seu rol còsmic. 

Hi ha un altre aspecte del món de les Tombes com a escenari que també ens prepara per a aquests conflictes de la protagonista: les tensions polítiques a l'imperi de Kargad reflecteixen les tensions internes que està afrontant Tenar - o a l'inrevés, depenent de com ens ho vulguem mirar. En el moment d'iniciar-se la novel·la, el món d'Atuan també es troba en decadència. Els Sense Nom se'ns presenten com els més poderosos dels déus, ja que estaven presents abans de la creació de l'arxipèlag. Tanmateix, de seguida se'ns presenta el conflicte polític entre el culte als Sense Nom, la sacerdotessa suprema dels quals és la Tenar, i el poder més aviat secular o temporal del Rei-Déu, que en realitat és com es fa dir l'emperador karguès. Aquest conflicte ja dona a entendre que el poder que s'ostenta a Atuan és més precari del que aparenta, i posa les bases per a la rivalitat entre Tenar i la seva antagonista a la novel·la, Kossil. 


Un mite a la inversa 

La relació entre aquesta novel·la i l'anterior entrega de la saga, Un mag de Terramar, no es comença a descobrir fins ben entrada la lectura, al capítol 4. És aquí que se'ns comença a exposar la relació històrica entre Kargad i la resta de l'arxipèlag, i es comença a entreveure també un conflicte que portarà a un xoc entre aquestes dues cultures: el mite d'Erreth-Akbe, que se'ns exposa en aquest capítol, ens apunta a aquestes tensions culturals. A l'últim llibre vam veure com Le Guin ens proposava un relat en què els habitants de l'arxipèlag, els protagonistes, són majoritàriament de raça negra, mentre que els considerats bàrbars són una cultura guerrera de pell blanca i que es dedica a saquejar pobles de la costa, una mica a la imatge dels vikings. En començar aquesta novel·la, però, ens trobem que ara els karguesos són els protagonistes, i representen el món en els seus propis termes, que anem coneixent poc a poc a través d'aquests capítols d'exposició. 

És un poble, com hem vist, que venera els seus déus però en principi no té cap relació amb la màgia. Per contrast, retraten els habitants de l'arxipèlag - sense déus però amb domini de la màgia - com a descreguts i manipuladors de la realitat, ja que, per a ells, la màgia és mera creació d'il·lusions i mentides. És un canvi de punt de vista que d'entrada ens hauria de sobtar, si hem llegit l'anterior novel·la, perquè ja ens havíem familiaritzat amb l'arxipèlag abans i simpatitzat amb en Ged, així que coneixem de primera mà la seva relació amb la màgia i a aquestes alçades ens hauria de semblar la posició per defecte. 

D'altra banda, si no hem llegit la primera novel·la, l'exercici de l'empatia també hauria de funcionar: hem conegut la protagonista d'aquesta novel·la, la Tenar, i el món a què pertany, però d'entrada hem començat a veure com hi ha certs aspectes d'aquest món que ens haurien de causar inquietud des del punt de vista de la protagonista. Per començar, Tenar hi va entrar per força i quan era massa petita com per donar-hi el seu consentiment. La seva educació sembla basada en l'abús i en la supressió de la seva identitat, més que en el seu creixement. Les úniques relacions humanes que estableix basades en l'afecte i l'empatia, amb l'eunuc Maran i la seva amiga Penthe, semblen més aviat clandestines, com si contravinguessin les normes donades tot i que no es digui de forma explícita en cap moment. 

23 d’agost de 2023

Els problemes de la filosofia (#491)

La filosofia, tot i que sigui incapaç de dir-nos amb certesa quina és la veritable resposta als dubtes que planteja, ens pot suggerir moltes possibilitats que ampliïn els nostres pensaments i els alliberin de la tirania del costum. Així, mentre redueix el nostre sentit de certesa pel que fa a què son les coses, augmenta enormement el nostre coneixement pel que fa a què poden ser; elimina el dogmatisme un punt arrogant d'aquells que no han viatjat mai a la terra del dubte alliberador, i manté viu el nostre sentit de meravella mostrant-nos les coses familiars sota una perspectiva desacostumada.
 

Aquest assaig del filòsof britànic Bertrand Russell (1872-1970) es va publicar per primer cop l'any 1912, amb la intenció d'introduir els principals problemes de la filosofia a estudiants que s'iniciessin en aquesta disciplina. Com que Russell era matemàtic, i va ser una de les figures principals del corrent de la filosofia analítica durant el segle vint, de seguida ens adonarem en començar a llegir que, per a l'autor, els problemes de la filosofia són, bàsicament, epistemològics. El llibre s'endinsa principalment en les qüestions filosòfiques que fan referència al coneixement, en tant que el paper de la filosofia, segons Russell, és el de delimitar l'abast de la nostra possibilitat de conèixer, elucidar el grau de certesa amb què es poden fer afirmacions sobre el món i destriar, entre totes aquelles creences que donem per garantides, aquelles que es poden demostrar com a certes i aquelles que no tenen una base sòlida. És només des d'aquesta base teòrica que podrem decidir si preguntes més abstractes que tot sovint planteja la filosofia, com les afirmacions metafísiques o ètiques, tenen cabuda dins del conjunt de coses que es poden dir amb sentit sobre el món. 

El llibre, per tant, és una bona introducció a l'epistemologia com a branca de la filosofia, i als principals debats filosòfics que tenen lloc durant l'edat moderna, de Descartes a Kant i Hegel. El raonament és ordenat, i pren la forma d'una demostració, de manera que cada nou capítol va pressuposant el contingut que s'ha exposat en tots els anteriors. No és fins al darrer capítol, en què Russell planteja quina és la vigència de la filosofia en un món en què només la ciència ens dona certesa absoluta sobre els fets que s'hi escauen, que el raonament arriba a les seves últimes conseqüències i els lectors arribarem a entendre quina era la necessitat de tots els capítols previs. Si una cosa s'agraeix de l'exposició és la seva claredat, a mesura que va construint deductivament a partir de les premisses exposades anteriorment, tot i que això no vol dir que la lectura hagi de ser necessàriament fàcil o que no requereixi esforç: l'estil és una mica àrid i extremadament concís, i demana certa atenció a l'hora d'anar desgranant el raonament pas a pas. 

El raonament parteix de la fal·làcia intrínseca en la filosofia idealista que, segons Russell, confon els objectes físics, que podem inferir a través de les dades que rebem dels sentits, amb els judicis i proposicions que podem realitzar sobre ells, que són continguts mentals. Per tal d'aclarir aquesta confusió, Russell introdueix la distinció entre coneixement per familiaritat, que té a veure amb percepcions immediates i autoevidents per part del subjecte, i coneixement per descripció, que té a veure amb la representació lingüística i, per tant, intersubjectiva, que fem d'aquest món de les coses. A partir d'aquestes bases, el text entrarà a distingir dos modes diferents de raonament, la inducció i la deducció, dos models que històricament van dividir els filòsofs racionalistes i empiristes. Serà a partir d'aquestes distincions que els darrers capítols entraran a tractar les qüestions de la veritat i la falsedat, el coneixement, l'error i la veritat probable, que són elements que ens ajudaran a delimitar les fronteres entre la ciència i la filosofia, i el valor i la vigència actuals d'ambdues. 

Entre els punts més forts de la proposta es troba la seva apel·lació al sentit comú i al realisme epistemològic - donar per fet que el món exterior i la matèria existeixen pel simple fet que els percebem, en comptes de suposar els nostres continguts mentals com a límit del que podem conèixer - que simplifica força la tasca de la filosofia a l'hora d'encarar el que podem conèixer sobre el món. Els darrers capítols, al meu parer, són els que s'acaben fent més interessants de tota la reflexió, i acaben plantejant quin és el paper que li queda a la filosofia quan concloem que les seves preguntes són impossibles de respondre amb certesa, i tot allò que podem conèixer amb certesa sobre el món pertoca a alguna de les ciències. Aquí és on Russell es llueix especialment a l'hora de treure conclusions, i ataca un dels principals problemes que trobarà la gent que vulgui estudiar filosofia: la seva suposada manca d'"utilitat". Els problemes de la filosofia és una aproximació a la filosofia que fa de molt bon llegir, especialment per la seva brevetat i concisió, i la claredat expositiva especialment durant els capítols inicials i finals. És cert que la secció central es pot fer una mica més àrida, però el conjunt paga la pena de ben segur. 

Continguts: A través de breus capítols que van encadenant el raonament dels uns als altres, Russell aclareix els principals conceptes de la filosofia del coneixement i els seus principals debats a través de la història, per tal de poder delimitar la rellevància de la filosofia i el seu paper davant la ciència. A partir de les qüestions sobre l'aparença i la realitat i l'existència de la matèria, l'autor es dedica a refutar les tesis de l'idealisme, que defensa que només són reals els continguts mentals del subjecte, per tal d'apel·lar al realisme filosòfic i al raonament inductiu com a guia per al coneixement. Un cop exposats els conceptes amb què la filosofia analítica enfoca el coneixement sobre el món, i les seves distincions entre coses i veritats, que es basen en els judicis sobre les coses, el raonament acaba aclarint els conceptes de veritat, falsedat, error i probabilitat. Com a conclusió, Russell fa una defensa de la filosofia com a pensament crític, és a dir, com a garantia de rigor per al coneixement sobre el món i únic remei contra el dogmatisme. 

M'agrada: M'ha resultat força més amè de llegir del que esperava. El moment en què aclareix el coneixement sobre els universals i les relacions m'ha resultat força aclaridor. I el capítol final, que deixa la lectura en el seu punt més àlgid, també m'ha semblat un tancament magnífic per al llibre. 

19 d’agost de 2023

Només en la foscor, la llum

Capítols 8-10 d'Un mag de Terramar

Aquests capítols conformen el desenllaç de la història, de forma que provaré de no esguerrar la resolució del misteri al final de la novel·la. Un cop surt de Gont, Ged emprèn una persecució en línia recta per tal de trobar l'ombra i enfrontar-s'hi definitivament. La mort és un tema important que es comença a dibuixar en la trama de la novel·la, tot i que potser no s'explorarà amb plenitud fins a volums posteriors de la sèrie. En tot cas, un aspecte important que cal destacar és que el protagonista ha crescut, i la por ja no és l'emoció principal que mou les seves accions. 


Il·lustració de Ruth Robbins per a la primera edició (1968)

Al capítol 8, l'ombra el farà naufragar en una illa remota habitada només per dos ancians nàufrags que li fan un regal misteriós. En aquest punt, l'episodi sembla tan sols un incident més de l'aventura, però de fet aquí Le Guin està posant les bases d'una nova aventura que llegirem al proper volum. Al llarg d'aquesta última etapa, en Ged també retrobarà el seu amic Veça, que l'assistirà en l'últim tram de la travessia. Si al principi de la novel·la havíem assistit als orígens humils de l'heroi, ara veurem com aquest finalment accedeix al seu poder, tot assumint el seu lloc en el món com a home adult, i prenent responsabilitat sobre el seu propi passat i els seus actes. 


Un mite en masculí

Ja havia comentat en anteriors entregues com el rol que acompleix Ged en la novel·la com a heroi segueix força fidelment els arquetips mítics del viatge de l'heroi, en què aquest s'alça des d'una posició de vulnerabilitat i despossessió fins arribar a assumir plenament el seu poder i domini sobre el món. A través d'aquests capítols assistim a aquest procés per part del protagonista, tot i que l'episodi final afegeix connotacions freudianes a aquest duel definitiu amb l'ombra. 

  • D'entrada, al principi del capítol 8, observem un Ged a qui la gent de Gont reconeix i accepta inequívocament com a mag, sobretot a través del símbol del seu poder i de la seva autoritat entre la gent: la vara que li ha fabricat el seu mestre Ogion. Ara viatja per iniciativa pròpia en comptes de ser conduït; el seu acte més afirmatiu és quan finalment se sent prou confiat per desafiar l'ombra obertament. A més, a principis del capítol 9 apareix un altre símbol que representa la saviesa que ha adquirit i la seva capacitat de discerniment, de veure-hi clar: el seu vaixell Miraenllà.
  • No és fins al capítol 9 que en Ged ens explica la seva teoria sobre la naturalesa del seu vincle amb l'ombra i el seu comportament estrany en aquest darrer tram del viatge. Mentre que el noi ha anat guanyant poder, l'ombra ha anat guanyant forma i definició, i ara es passeja amb la forma del jove mag, sembrant el terror per les illes més remotes de l'arxipèlag. Ambdós s'identifiquen l'un amb l'altre, arribats a aquest punt, i en Ged reconeix l'ombra com la seva criatura. 
  • Pel que fa al desenllaç d'en Jaspi (p 185 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), que en el seu moment vaig presentar com a reflex d'en Ged, tan sols puc dir que em sembla un punt decebedor i massa convenient a l'hora de reforçar la càrrega moral de la història. Era una antagonista massa obvi, per dir-ho així, i el desenllaç no em sembla a l'alçada de les expectatives sobre el poder que tenien tant ell com en Ged. 
  • Al capítol 10, en Ged i en Veça, que ara gaudeixen d'una autoritat lligada al seu rol social com a mags (i que simbòlicament va associada a la masculinitat en el relat), sembla que facin un pas enrere com més s'apropen a l'ombra. L'última parada del seu viatge els porta a Astowell, l'última illa coneguda abans de la immensitat de l'oceà. Allà, troben un poble que no els reconeix com a mags perquè no n'ha vist mai cap ni coneix la font del seu poder. A mi aquest passatge em recorda el motiu de la segona Odissea: arribar a un lloc on et perds a tu mateix o la teva pròpia identitat perquè no ets reconegut, o ho ets com a altre, com a estrany en termes absoluts. Sembla que per enfrontar-se finalment a l'ombra en Ged ha d'experimentar la dissolució de la seva identitat. 

I això és el que passa, de fet, en la confrontació final. Si en Ged es pot reclamar a si mateix i reconstruir-se és, com ja vam veure en l'anterior secció, perquè s'ha desconstruït a si mateix amb anterioritat. És rellevant com l'ombra pren diverses formes masculines - i únicament masculines - que el reconnecten amb el seu jo del passat (p 208-209). En primer lloc hi ha el seu pare, que mai no li va arribar a mostrar afecte quan era petit i que, al meu parer, pot simbolitzar una masculinitat basada més aviat en la força física (és el ferrer del poble) i la potència sexual en un món patriarcal (ha engendrat sis fills mascles més abans que en Ged). En segon lloc, apareix en Jaspi que, com hem vist, encarnava les pròpies ambicions juvenils d'en Ged i el seu ideal de poder i de control sobre la realitat. En darrer lloc apareix en Pechvarry, el pescador a qui va decebre a un nivell personal, i que penso que encarna els límits i mancances del seu propi poder com a mag. Finalment apareix el monstre, a qui Ged haurà de vèncer a través del seu nom autèntic. 

És interessant, si més no, veure com la primera reacció que té Ged al final de l'aventura és "plorant com un nen petit" (p 211), que reforça aquesta idea d'haver tancat un cercle pel que fa a la seva identitat com a home i com a protagonista. En cas de dubte, el mateix passatge afegeix una explicació una mica més detallada sobre el comportament de l'ombra i el seu significat dins del relat. 


El rol de les dones 

Si bé podríem entrar a discutir aquests trops sobre la masculinitat d'en Ged i com la novel·la els explora de forma simbòlica, el que no es pot posar en dubte és que el rol que els personatges femenins juguen en la narració reforcen - encara que sigui en negatiu i per contrast - que aquesta és una història de nois i d'homes, sobre arribar a la maduresa en termes exclusivament masculins.  

  • En primer lloc, al capítol 1, teníem la bruixa de Gont, que havia iniciat en Ged en les arts màgiques. No cal repetir el contrast marcat que s'establia en aquest moment inicial entre la màgia autoritzada i poderosa dels mags i la màgia marginal i folklòrica de les bruixes de poble. 
  • En segon lloc, a la novel·la s'hi troba un personatge femení, Serret, que actua com a temptadora en dues ocasions dins del relat. La primera, encara durant la infància de Ged a Gont, serà com una mena d'assaig o premonició del que passarà més endavant. La seva segona intervenció ens revelarà obertament el seu contacte amb la màgia negra: la Serret és una dona caiguda, que ha buscat el poder per un camí que el text assenyala inequívocament com a moralment pervers. 

Ara bé, tampoc no li faria justícia al text si no reconegués que hi ha un petit matís d'empatia en el rol de gènere que li ha tocat a la Serret. Ben aviat es revela com a subordinada del seu marit, que intuïm que és un bruixot encara més poderós que ella que l'està utilitzant per als seus designis. El text, però, no arriba a detallar-nos motivacions ocultes ni subtileses de la màgia, sinó que ens ofereix un retrat llastimós i digne de compassió d'una dona atrapada en un espai domèstic no desitjat, com si es tractés d'una gàbia: 

Era com un cérvol blanc engabiat, com un ocell blanc amb les ales tallades, com un anell de plata al dit d'un vell. Era un dels objectes del tresor d'en Benderesk. (p 136-137)

Un capítol apart el mereix la Milfulles i la seva relació fraternal amb en Ged. M'imagino que el seu paper en el relat és oferir a en Ged una imatge del que podria haver estat la seva vida en unes altres circumstàncies. Tot i així, és una mica frustrant llegir com aquesta noia, descrita com a brillant i intel·ligent, i amb curiositat sobre la màgia i el funcionament del món, queda relegada exclusivament a fer les tasques domèstiques per al seu germà. El capítol 9 acaba amb la Milfulles acomiadant en Veça i en Ged, que salpen cap a l'última etapa de la seva aventura. El passatge fa especialment explícita aquesta divisió funcional dels rols: acomiadar els mariners que salpen és la funció específica de les mullers i les germanes. 

Fins aquí no hi ha cap sorpresa dins l'univers que Le Guin ha construït per a Terramar, amb una divisió funcional per gènere clarament marcada, i que ella mateixa com a autora va reconèixer. Ara bé, hi ha un petit episodi a l'últim capítol que em sembla especialment cruel amb la Milfulles com a personatge, i és el moment en què en Veça li revela a en Ged el nom autèntic de la seva germana. Tot i les excuses i explicacions que immediatament ofereix en Veça, sembla un fet força gratuït i injustificat fins i tot dins del món de Terramar tal com se'ns ha descrit. Ens falten detalls sobre la cultura de Terramar per jutjar si aquest tipus d'acció - revelar el nom autèntic d'algú que, recordem, dona poder al mag sobre aquesta persona - es pot fer sense el consentiment de la persona en qüestió i, d'altra banda, fa dubtar si l'episodi hauria estat el mateix tractant-se d'un home en lloc d'una dona. Els dos joves reforcen els seus lligams de confiança i amistat a costa de limitar la llibertat d'acció o decisió d'una dona. El món de Terramar es construeix en aquests termes, i en aquests termes s'haurà de desconstruir - esperem - posteriorment. 


Subversions 

Un breu comentari sobre l'epíleg a la novel·la, que és una reflexió d'Ursula K. Le Guin sobre l'origen del relat com a encàrrec i el seu procés creatiu. 

  • Un dels elements que Le Guin introdueix a la narració com a subversiu dels trops habituals en la narrativa fantàstica de l'època és el tractament de la raça. El món de Terramar és un món on la majoria d'habitants són de raça no blanca, més foscos com més cap al sud es troben. La fortalesa de la narració, i un aspecte en què possiblement s'avança al seu temps, és el fet que no fa aquest aspecte de la trama gaire explícit, i no és fins ben entrada la novel·la que s'esmenten la raça dels personatges i les seves diferències.
  • L'altre element subversiu d'aquesta novel·la, que a mi em sembla crucial, és l'aposta pel conflicte interior en comptes de situar l'acció en un escenari de guerra. Le Guin critica la idea de "la guerra com a metàfora moral" (p 222) i n'observa els perills: en primer lloc el de validar la violència a l'hora de resoldre conflictes, i d'altra banda el de demonitzar l'altre en tant que frontera absoluta i irreductible a qualsevol tipus de familiaritat. És un dels aspectes més problemàtics de l'obra sencera de Tolkien, per exemple. Mentre que Tolkien escriu la seva obra en conflicte amb la modernitat, la mirada de Le Guin en aquest cas s'agraeix perquè s'adreça a una visió del món ja totalment contemporània. 


Una lectura paral·lela: La història interminable de Michael Ende 

Per acabar, una proposta de lectura d'una novel·la que a estones em recorda els conflictes explorats a Un mag de Terramar tot i que, òbviament, amb certes diferències. La història interminable, de l'autor alemany Michael Ende, es va publicar l'any 1979, una dècada després que Un mag de Terramar. Al meu parer, el fil conductor de les dues novel·les és força semblant: ambdues se centren en el creixement del jove heroi (Ged/Bastian) i el seu aprenentatge per tal d'aconseguir dominar el seu poder. Aquest viatge és principalment interior, en tant que tots dos han d'aprendre a conèixer-se ells mateixos per poder arribar a la maduresa. Mirem en primer lloc les semblances entre totes dues obres: 

  • En primer lloc, tots dos protagonistes comencen la història des d'una posició de vulnerabilitat i feblesa. Tots dos són orfes de mare i tenen un pare distant i inaccessible que no els valora prou. En el cas de Ged, el seu primer contacte amb la màgia esdevé una experimentació primerenca amb el poder, que haurà d'aprendre a controlar per tal de convertir-se en mag. En el cas de Bastian, el seu poder és la capacitat de crear móns i relats a través de la seva imaginació, que al principi del llibre utilitza com a via d'escapada de l'assetjament que rep a l'escola i la falta de comunicació amb el seu pare. 
  • L'antagonista del relat, en tots dos casos, és una força indefinida que amenaça amb aniquilar el món existent dels protagonistes, i no pas una persona en concret. Ged s'enfronta a l'ombra com a revers o petjada negativa de la seva pròpia acció al món, mentre que Bastian s'enfronta al No-res que devora la terra de Fantasia per acabar amb la seva existència. A partir de la segona part de la novel·la, l'antagonista serà encara més indefinit, a mesura que Bastian, de forma molt similar a en Ged, haurà d'afrontar les conseqüències negatives de la seva acció creadora. 
  • En tots dos casos, el conflicte central del viatge és interior, de l'heroi amb si mateix, i la forma de resoldre'l consistirà a trobar-se un mateix i recuperar la identitat perduda. En tots dos casos, també s'estableix una tensió moral entre dues formes d'entendre el poder: d'una noció de poder basada més en la potència de l'individu per canviar o controlar el món, els herois hauran de transitar cap a una noció del seu poder més basada en la humilitat, l'altruisme, l'empatia i l'amor als altres.  

Les diferències, però, també són força evidents a simple vista: 

  • La història interminable parteix d'un relat marc en el món real, al qual pertany Bastian, per tal d'endinsar-nos després en el món màgic i imaginari de Fantasia. En canvi, el relat d'Ursula K. Le Guin planteja la construcció d'un món coherent i tancat en si mateix, amb unes normes clares i definides per a l'ús de la màgia i una cultura i una política pròpies. 
  • En els dos casos, l'ús de la màgia té a veure amb el fet que el nom autèntic de les coses les proveeix de la seva realitat. Tanmateix, en el món de Terramar, el nom autèntic precedeix la realitat i el mag l'ha de descobrir, una mica com el que passa en la tradició platònica de la filosofia occidental, arrelada en Parmènides. En canvi, en el cas de Fantasia, l'acte d'anomenar una cosa marca la seva introducció en la realitat, que es troba en un procés continu de recreació i reinvenció. Per això, a La història interminable el món de fantasia proposat té un caràcter mutable i indefinible a priori.  
  • Pel que fa a la visió sobre el gènere, la cultura a Terramar és molt més misògina que al món retratat per Michael Ende. Tot i que ambdós relats són aventures en termes masculins, en el cas de Terramar les dones sempre queden subeditades a una posició inferior a la dels homes. A La història interminable les dones també ocupen un rol marginal, però la presència dels personatges femenins és una mica més variada. Hi trobem la bruixa malvada i temptadora Xayide, però també personatges que encarnen la maternitat en el sentit més tel·lúric i metafísic possible, com l'Emperadriu Infantil o l'Aiuola que, en certs moments de la novel·la, reconnecten Bastian amb la mare perduda. Aquesta visió també és sexista, i respon al trop de reduir les dones a la seva capacitat reproductiva, i posar-les en un pedestal en un relat centrat exclusivament en el creixement del personatge masculí. Tot i així, trobo que Ende se'n surt millor a l'hora de presentar un ventall de personatges femenins una mica més ampli. 


16 d’agost de 2023

Hierba (#490)

La terra es despertarà de la seva hibernació i els brots tendres s'aixecaran entre les fulles mortes, marcides pel fred. Són herbes que resisteixen al vent i a tot el que les trepitja. És l'herba que us saludarà amb timidesa, fregant-vos les cames suaument.
 

Aquesta novel·la gràfica de l'artista coreana Keum Suk Gendry-Kim es va publicar per primer cop el 2017 en coreà, i la seva traducció al castellà va aparèixer l'any passat. És l'esfereïdor relat en primera persona d'una de les últimes supervivents de les "estacions de confort" japoneses durant la segona guerra mundial, un eufemisme que encobria l'explotació sexual sistemàtica de milers de dones coreanes que van ser raptades o coaccionades per acabar convertint-se en esclaves sexuals en unes condicions de vida infrahumanes en aquests establiments. Lee Ok-Sun (1929-2023), la protagonista, explica a l'autora la duresa d'una vida en què amb prou feines ha pogut ser mai feliç, i en què la seva condició de dona marca d'una forma molt específica tots els seus patiments. 

La Lee Ok-Sun neix en una família agrícola molt pobra. Sota el domini japonès, la població coreana s'ha empobrit molt, i els pares de l'Ok-Sun amb prou feines poden mantenir els seus fills fent diverses feines a la vegada. Per això, des de ben petita, l'Ok-Sun ha de cuidar els seus germans petits i fer les feines de la casa, mentre veu com el seu germà gran, que és un noi, sí que pot anar a l'escola. Finalment la situació es fa tan insostenible que els seus pares la venen a una parella sota la falsa promesa que anirà a l'escola. Quan l'Ok-Sun sigui segrestada per l'exèrcit japonès i obligada a prostituir-se i a suportar totes les brutalitats a què la sotmetran els seus carcellers, la seva vida quedarà marcada ja per sempre: a més de la violència física, la marca psicològica que quedarà en la protagonista serà permanent, ja que esdevindrà una dona deshonrada a ulls de la societat coreana, i les malalties que li transmetran els seus violadors li provocaran l'esterilitat, una altra deshonra incontestable dins d'aquesta cultura patriarcal. 

Són dos estigmes que haurà de portar amb ella durant tota la seva vida, en tant que Hierba estén també el relat a la vida posterior a la guerra, en què Lee Ok-Sun intentarà adaptar-se de nou a la societat i provar de reprendre la normalitat d'una vida quotidiana. Essent una dona deshonrada, el seu valor al mercat matrimonial caurà en picat, i acabarà essent víctima de dos matrimonis abusius. No serà fins molts anys després que s'anirà trencant el silenci i aquest relat de violència i opressió constants anirà ressorgint amb tota la seva fortalesa, com les herbes del camí que semblaven mortes però rebroten en arribar la primavera. Hierba ens explica un relat molt necessari sobre una etapa de la història de Corea que no ha arribat gaire al món occidental, però que posa l'accent en la necessitat de restaurar la memòria i reparar crims de guerra mentre encara sigui possible. 

El relat ve acompanyat per les reflexions en primera persona de l'autora, Keum Seuk Gendry-Kim, que arribarà a plantejar-se quina és la millor manera d'explicar una història que per als coreans de la generació de Lee Ok-Sun encara és un gran tabú. L'artista ho fa a través de la suggestió quan es tracta de retratar les imatges més dures, que queden sublimades amb imatges de foscors deliberades, paisatges hivernals i cels estrellats. Són els silencis al voltant d'aquesta novel·la gràfica, la seva aparent fredor, i la seva manca de conclusió el que fan la lectura tan dolorosa. És un relat que no conté cap moment de guariment ni de tancament per a la protagonista - ni tan sols l'acord entre Japó i Corea per reparar les víctimes va arribar a bon port, i es va haver de recórrer judicialment - però ens recorda, amb la persistència d'aquesta ferida definitivament oberta, que la resistència també té nom de dona. 

Sinopsi: Lee Ok-Sun explica a la dibuixant Keum Seuk Gendry-Kim els seus records com a esclava sexual per a l'exèrcit japonès durant la segona guerra mundial, un crim de guerra que encara ara continua obert i ha estat poc reconegut internacionalment. La seva vida abans, durant i després de la guerra és una acumulació de patiments que no fa més que accentuar, en el relat, la resiliència i força intrínseques de la protagonista. 

M'agrada: És un relat totalment necessari, per més que el seu contingut sigui totalment devastador. 

12 d’agost de 2023

Ets missatger o missatge?

Capítols 4-7 d'Un mag de Terramar

En l'anterior entrada vam veure el plantejament del relat i, ara, toca entrar a la seva secció central. En aquests capítols veurem com en Ged, esperonat per la seva rivalitat malsana amb en Jaspi, cometrà una transgressió sense precedents, en termes morals, dins del relat. A causa de la seva supèrbia i la seva manca de sensatesa, Ged allibera sobre el món una ombra provinent del món dels morts, que el persegueix incessantment i amenaça amb destruir-lo. Aquesta persecució articularà la resta del relat, que s'entretindrà especialment en el desenvolupament psicològic del protagonista i en la seva constant exploració del problema que té entre mans i de diverses vies d'escapada. 

A través d'aquest viatge, se li presentaran diverses ocasions en què haurà de discernir entre aparença i realitat, i assistirem a la fugida angoixada d'un heroi que ara ha perdut el poder i el control sobre la situació que tenia abans. Aquest nou estat de coses ens aproparà a un Ged més humil i amb els peus a terra, i ens durà a un retrobament i una reconciliació amb el seu antic mestre que, per més esperat que pugui ser, es fa del tot satisfactori un cop arriba. Aquesta evolució psicològica i moral serà un aspecte clau de la narració, en què anirem veient com el protagonista transita d'una posició de poder i seguretat que no sap controlar a una posició més desvalguda i vulnerable, però amb una capacitat de decisió i discerniment més gran. 


Il·lustració de David Lupton per a l'edició Folio Society (2015). Font


La trama de la novel·la és episòdica, de forma que cada capítol es llegeix com una aventura independent. Tot i així, el motiu de la persecució de l'ombra i la conseqüent fugida d'en Ged va lligant tots aquests episodis, de forma que ens anirem preguntant - fins i tot el protagonista ho fa explícitament en el seu pensament - si l'heroi té realment capacitat per decidir o està seguint les passes d'un camí que li ha estat prèviament marcat pel destí o per algun designi encara més fosc. 


L'escola de màgia 

L'escola de màgia de Roke atrau nois de tot l'arxipèlag sota el guiatge de nou mestres: Transformador, Clauvent, Mà, Herbari, Cantor, Invocador, Anomenador, Modelador i Porter, més un Rector de l'escola que no els fa classe directament però intervé amb la seva màgia quan els encanteris se surten de mare i que imparteix la seva saviesa al protagonista quan li cal un aprenentatge de tipus més moral que no pas pràctic. A l'univers de Le Guin, però, les noies estan excloses d'aquest tipus d'educació i, en aquesta primera novel·la, aquest fet se'ns presenta com a quelcom normalitzat i que ningú - ni tan sols el punt de vista del narrador omniscient - qüestiona en cap moment. 

No cal dir que és un dels escenaris centrals de la novel·la, i un aspecte del relat que ha fet la comparació amb els llibres de Harry Potter inevitable. La mateixa Ursula K. Le Guin s'hi va referir, així com també a l'actitud de J. K. Rowling envers les seves influències, en una entrevista de 2005, quan li van preguntar sobre l'èxit de Harry Potter, que en aquell moment estava en el seu punt més alt: 

No vaig sentir que em copiés, com li va passar a algunes persones, tot i que hauria pogut ser més cortesa amb els seus predecessors. La meva incredulitat va ser amb els crítics que van trobar el llibre meravellosament original. Té moltes virtuts, però l'originalitat no és una d'elles. Això em va fer mal. (Font)

El fet de situar l'acció d'una novel·la juvenil en una escola de màgia no és una idea original de J. K. Rowling. Entre les seves predecessores podem comptar, no sols Ursula K. Le Guin amb Un mag de Terramar, sinó també la sèrie de llibres La pitjor bruixa de Jill Murphy (iniciada el 1974), la sèrie Chrestomanci de Diana Wynne Jones (iniciada el 1977) i, en temps més recents, El secret de l'andana 13 d'Eva Ibottson, que es publica el 1994. Ara bé, tot i que l'originalitat dels llibres de Rowling és més que discutible, com suggereix Le Guin, és cert que el que fa la saga de Harry Potter és ajuntar dues tradicions diferents dins la narrativa juvenil en llengua anglesa, i així s'explica que els llibres de Terramar i els de Harry Potter siguin experiències de lectura tan diferents. 

A la tradició de la narrativa infantil de fantasia iniciada a Gran Bretanya per E. Nesbit hi podem afegir, d'altra banda, una altra tradició de narrativa juvenil de relats ambientats en internats, tan antiga com la popularització dels internats per als fills de les famílies nobles (les public schools) al segle divuit. Aquests relats no tenen res a veure amb la màgia, però sí amb les rivalitats i assetjaments que es produeixen entre estudiants, l'ambient de competició per l'excel·lència acadèmica, i els misteris i aventures que els protagonistes afronten i resolen mentre resideixen a l'escola. A mi, les aventures de Harry Potter i els seus amics dins l'escola de màgia em recorden inevitablement els llibres d'Enid Blyton. 

En canvi, Ursula Le Guin ens situa en un altre esquema narratiu completament diferent, de fet. L'escola de màgia és un escenari important dins la novel·la, però no és més que un estadi dins l'aventura d'en Ged, que acabarà abastant tota la seva vida adulta i s'estendrà a les novel·les posteriors. Part del seu creixement, com veurem en aquesta secció de la lectura, també passarà per apartar-se de l'escola com a centre del saber, i explorar llocs perifèrics on aprendrà que la humilitat i l'anonimat són també part del seu poder. 


Aparença i realitat

Aquest és un motiu que comença a prendre forma més clarament a través d'aquests capítols, a mesura que el protagonista comença a experimentar amb la seva màgia i portar-la a límits que no havia concebut abans. De fet, el text està ple de llenguatge platònic, que no és estrany en relats de fantasia que, tot sovint, contraposen el món real amb un món d'aparences enganyoses que el protagonista ha d'aprendre a discernir per si mateix. 

  • Al capítol 4, trobem un Ged encara aprenent que excel·leix especialment en "les arts de la il·lusió", en contraposició a "les Altes Arts" (p 68 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) que exerciten els alumnes més grans. No serà fins al moment del desafiament que ens adonarem que Ged ha estat flirtant també amb la màgia real, quan es vanta davant de Jaspi de transformar-se realment en un falcó. Aquesta falsa sensació de control sobre una màgia que encara no domina és el que portarà a l'alliberament de l'ombra, episodi que marca la caiguda moral del protagonista i el seu aprenentatge més dur. 
  • El capítol següent és un dels meus preferits de la novel·la. Ged es veu en la necessitat d'enfrontar-se als terribles dracs de Pendor per tal d'alliberar-ne la població de Baix Torning. Aquesta és la primera introducció que tenim al món dels dracs, que serà una de les imatges més poderoses de la saga sencera. Per poder fer màgia els mags han d'aprendre a utilitzar la Parla Antiga, llengua originària que designa la realitat autèntica de les coses: per això no es pot mentir en aquest idioma. Ara bé, la Parla Antiga és la llengua nativa dels dracs, i per això ells sí que poden emprar-la amb falsedat. És aquesta tensió entre autenticitat i falsedat el que fa la conversa entre Ged i el drac tan colpidora de llegir: Ged rebutja l'oferiment que li fa el drac de Pendor probablement perquè pot entreveure la falsedat de les seves paraules, tot i que el text no ens arriba mai a confirmar si el drac està mentint o està dient la veritat. 
  • El capítol 6 ens ofereix un dels episodis més foscos i esfereïdors de la novel·la, en què un Ged desorientat i pràcticament perdut en la immensitat del món segueix el consell d'un estrany que el guia cap al nord, a Osskil, una terra especialment hostil i feréstega, amb una forma pròpia de concebre la màgia que a en Ged no li és familiar. Aquí se n'adona que en realitat ha caigut en un parany de l'ombra, que pot posseir els humans per fer-los servents seus en forma de gebbeth, un cos posseït per un esperit obscur. La narració ens posa l'accent en la falta de substància pròpia d'aquest cos, que esdevé una closca buida, mera aparença d'una força maligna que actua amb realitat pròpia, "una carn irreal que vesteix una ombra real" (p 128). 
  • Finalment, arribem al clímax d'aquesta situació en el capítol 7, en què Ged arriba al final del parany que li ha parat l'ombra, i escapa de l'amenaça de la pedra Terrenon transformant-se en falcó. No és una mera aparença, és una transformació real, com ja havíem vist al capítol 4, però aquí Ogion ens il·lustra sobre els riscos d'aquesta mena de transformació: "de predre's a un mateix, d'extraviar la veritat" (p 149). El problema és que accedir a una altra forma de vida autèntica obliga inevitablement a perdre la identitat anterior, igual que li pot passar a Ged si es deixa posseir per l'ombra. De fet, aquest és el risc que Ogion li planteja a Ged i el problema que ha de resoldre amb més urgència.


Proves 

Com vam veure a l'anterior secció de la lectura, el viatge de l'heroi consisteix en un seguit de proves que posaran en joc la seva capacitat per prendre decisions morals, i que el faran créixer a través d'aquestes experiències. 

  • Al capítol 4, la prova que li planteja el mestre Porter per deixar-lo sortir de l'escola reconnecta amb la prova que havia passat a la mateixa porta per tal d'entrar-hi. Ambdues han estat proves d'humilitat per al protagonista: no són desafiaments en què pugui demostrar el seu poder, sinó que més aviat l'obliguen a reconèixer els límits del seu coneixement i de la seva capacitat d'acció. 
  • Al capítol 5, abans d'anar a trobar els dracs de Pendor, Ged encara passa una prova més dura, en part perquè posa a prova els vincles d'afecte que ha establert amb el pescador Pechvarry i la seva família. És la catàbasi d'en Ged abans d'arribar a la culminació de la seva aventura: un trop que es repeteix força vegades en la fantasia èpica. És també una prova d'humilitat, ja que l'obliga a reconèixer la seva manca de poder sobre la mort i la necessitat de deixar anar aquells que estimem quan no s'hi pot fer més. 
  • La darrera prova s'estén a través dels capítols 6 i 7, i és la de màxima tensió narrativa. Al capítol 6, Ged se n'adona de com de profund és el control que l'ombra té sobre ell, quan aquesta diu el seu propi nom. Conèixer el nom autèntic d'algú equival a tenir poder sobre aquesta persona, a poder controlar-lo. Ara entreveiem la gravetat del conflicte que Ged està afrontant: ha de vèncer una cosa que no té nom i que a la vegada el controla i persegueix sense aturador. Quan finalment la dama Serret el tempta amb la seva màgia obscura, Ged ja n'ha après massa, de l'ombra, com per deixar-se entabanar per aquest parany, cosa que ens assenyala el creixement del protagonista en aquest punt del relat. 

El caràcter de l'heroi 

Tot aquest recorregut de l'heroi incidirà de forma inevitable en el seu caràcter, que vaig provar de dibuixar en la secció anterior a partir dels primers capítols. Un dels aspectes més reeixits d'aquesta primera novel·la de la sèrie és com Le Guin s'entreté a descriure les emocions i angoixes del seu protagonista, i com aquestes van canviant subtilment a través de la narració. 

  • Al principi del capítol 4 es pot observar el Ged inicial, impetuós i excessivament confiat en el seu poder. El text ens el descriu "pres d'un humor insòlit i desbordant" (p 68) o, en l'escena mateixa de la seva caiguda, "d'un humor extravagant i descontrolat, llest per a qualsevol cosa que pogués passar" (p 71). En aquest esperit Ged accepta la juguesca que li proposa Jaspi, de fet sense intenció literal, de convocar un esperit del món dels morts. El desafiament entre els dos nois té a veure amb el poder, que Jaspi es vanta de tenir davant de Ged, tan sols un aprenent. Aquí torna a aparèixer el concepte de masculinitat com a exercici de seny i autocontrol davant d'actes o decisions arrauxats, quan en Veça li demana que es comporti "com un home" i deixi córrer el desafiament que li han fet (p 73). 
  • El Ged que trobem després d'alliberar l'ombra ja no té res a veure amb l'adolescent arrauxat. A diferència dels llibres de Harry Potter, en què tot se soluciona màgicament i l'expulsió sempre temuda no s'acaba produint mai, aquí en Ged rep una lliçó duríssima a través d'una humiliació literal, i aprèn de la forma més dràstica possible a acceptar les conseqüències dels seus actes. Per començar, ha de reconèixer la terrible conseqüència que ha tingut la seva follia i, d'altra banda, ara en Ged es troba físicament i mentalment esguerrat, de forma que ha perdut el seu poder efectiu i la seva precocitat a l'hora de fer màgia. A més a més, ara és un proscrit a l'escola: l'Arximag decideix protegir-lo dins del recinte de l'escola de l'ombra que el persegueix, però més enllà d'això rebutja acceptar-lo com a deixeble. 
  • Dins d'aquesta nova situació, l'únic personatge que es comporta com un amic real, com era d'esperar, és en Veça, que li ofereix com a regal el seu nom autèntic un cop s'acomiada d'ell per ocupar la seva primera destinació. És un gest que significa cedir el poder propi i, literalment, posar-se en mans d'algú altre. Aquesta acció per part del seu amic reconnecta en Ged amb Gont i el seu passat (p 86) i per primera vegada es recupera a si mateix. 
  • A partir d'aquest moment, el Ged que seguirem al llarg de la novel·la serà aquesta versió desconstruïda i recomposta d'ell mateix i, en el seu primer destí a Baix Torning, veurem com accepta la feina senzilla de la màgia de bruixa entre la gent pobra, que ara exerceix des de la humilitat. D'altra banda, un altre fil conductor de la història a partir d'aquest moment és la por, que apareix contínuament dins del text i que impulsa en Ged a fugir sempre més enllà de l'ombra que li va a l'encalç. 

Des d'una actitud de negació i evitació del problema, en què pensa que podrà fugir de l'ombra que l'encalça indefinidament, el mag anirà creixent en consciència i finalment podrà reconèixer el seu conflicte obertament. De fet, el moment més terrorífic per a ell és quan està a punt de quedar-se atrapat al món dels morts, moment en què emprèn una fugida desesperada. La seva missió per combatre el drac de Pendor és part de la resposta a aquesta por irracional i irrefrenable, és el primer moment després de la caiguda que l'heroi comença a prendre una decisió afirmativa (p 104). 

Aquest vessant més afirmatiu de la seva por, el fet de reconèixer-la més que evitar-la, va preparant el text per al moment en què en Ged haurà de prendre decisions encara més crucials per al seu futur. Durant el capítol 7, reacciona al fet d'haver caigut en una trampa no amb desesperació, sinó mirant el perill cara a cara i analitzant reflexivament les seves opcions. D'una banda, se sent avergonyit per la seva feblesa però, en lloc d'enfonsar-se, passa judici amb els seus mentors del passat - tots, sense fer excepció - (p 135) mentre que, d'altra banda, arriba un moment, durant la confrontació final amb el senyor de la Terrenon, que la seva ira li resultarà un revulsiu per tal de passar a l'acció (p 145). 


Cruïlles

Ara comento un dels aspectes que més m'agraden de la novel·la sencera: la forma com la trama de tant en tant planteja decisions al protagonista que canvien radicalment la direcció del seu viatge. Si hagués escollit una altra opció, potser assistiríem a una novel·la completament diferent, i són aquestes vies potencials que queden als marges de la narració que presenten el concepte de llibertat amb què treballa el llibre. Al capítol 4, quan Ged està en procés de recuperació, l'Arximag li fa una explicació sobre com funciona la llibertat: 

De nen, et pensaves que un fetiller és aquell qui pot fer qualsevol cosa. Temps ha, jo també m'ho pensava. Tots ens ho pensàvem. Però la veritat és que, a mesura que el poder d'un home creix i que el seu coneixement s'eixampla, el camí que pot seguir s'estreny, fins que, a l'últim, ja no escull res, sinó que només fa exclusivament el que ha de fer... (p 88)

Són unes paraules força aclaridores del que passarà al llarg de la novel·la. Al principi, quan és a Gont, l'Ogion li proposa a en Ged dues opcions igual de vàlides per al seu futur, entre les quals pot escollir amb total llibertat. D'una banda, pot seguir a Re Albi sota el mestratge de l'Ogion, o pot anar a Roke i educar-se a l'escola de màgia. En aquest punt de la narració, el ventall de possibilitats està obert en tota la seva amplitud: el poder de decisió que té Ged és total, pot escollir de forma totalment lliure ja que les dues opcions tenen exactament el mateix valor. 

Ara bé, escollir implica descartar les opcions no realitzades, i emprendre una direcció determinada a la vida de cadascú. Cada nova decisió es troba dins d'un ventall de possibilitats una mica més estret, fins que finalment el deure s'imposa sobre aquesta suposada llibertat, a la vista de tots els aprenentatges adquirits: la saviesa augmenta, la capacitat de decisió decreix. 

  • Quan, al capítol 5, el drac de Pendor li proposa a Ged de revelar-li el nom de l'ombra a canvi de preservar la vida, en Ged comprèn dins del seu cor que ha de triar el seu deure per sobre de la seva salvació personal. Així que rebutja l'oferta del drac per tal de salvar la comunitat, encara que sigui al preu d'haver de tornar a fugir de l'ombra. Se li presenten dues opcions, però ara la tria té una dimensió moral, i les dues opcions tenen valors diferents: n'hi ha una de bona i una de dolenta per entendre'ns, una de justa i una d'egoista. 
  • Aquesta cruïlla arriba al seu punt màxim d'estretor amb l'opció que li dona l'Ogion al capítol 7, un cop de nou a Re Albi: continuar fugint de l'ombra o plantar-li cara definitivament. En Ged ara se n'adona que, en realitat, no té possibilitat d'escollir en aquests termes. La seva fugida endavant només porta a la destrucció: en aquest punt, la llibertat d'en Ged passa per reconèixer, senzillament, "el que ha de fer". 

Coberta de Pauline Ellison (1975)


11 d’agost de 2023

Cause

Cause how many times can you wake up in this comic book and plant flowers? 

10 d’agost de 2023

Adéu a Sixto Rodriguez

Veritable icona de la música del segle vint i el més gran poeta del món a no haver rebut mai cap premi - el seu anonimat de dimensions llegendàries diu molt més de la seva vida que qualsevol fama o reconeixement que pogués haver rebut. 




9 d’agost de 2023

Les formes del verb anar (#489)

En Richard es pregunta si realment són necessaris quaranta homes armats fins a les dents per treure dotze refugiats africans de la residència, per no dir res dels altres cent cinquanta policies que esperen a les furgonetes el senyal per actuar. L'endemà, prou que ho sap, al diari es posarà a llegir quant ha costat l'operació, i el poble dels comptables apuntarà els costos al dèbit dels subjectes transportats, com es feia en altres temps, quan era habitual que Alemanya transportés persones. 

Aquesta novel·la de l'autora alemanya Jenny Erpenbeck es va publicar el 2015, amb gran reconeixement de la crítica i el públic lector. És una novel·la que té la intenció d'oferir reflexions sobre la crisi dels refugiats que va esclatar a Europa al voltant d'aquells anys i que, de fet, avui dia continuem ignorant, tot i que encara ara és un dels desafiaments polítics més importants que ha d'afrontar la Unió Europea. D'entrada, m'inclinava cap a l'escepticisme: és difícil plantejar un relat així donant prioritat a les vicissituds dels refugiats i als seus relats en primera persona, i a la vegada mantenir com a protagonista un personatge blanc i privilegiat que serà el vehicle de la història i que actuarà com a substitut dels lectors dins de la història. Una premissa així pot caure molt fàcilment en el paternalisme per resultar còmode als lectors, al preu d'infantilitzar les víctimes i subsumir les seves veus a les necessitats del relat principal. Crec que Erpenbeck evita aquests perills amb gran habilitat, i ens ofereix una exploració colpidora i fascinant a parts iguals sobre aquesta trobada amb els que no són els nostres. 

El protagonista és en Richard, un professor de clàssiques emèrit que viu a Berlín i que, un cop retirat de la universitat i després de la mort de la seva dona, es troba en una situació de solitud i avorriment. Un dia passa per casualitat pel centre de la ciutat, on un grup de refugiats subsaharians han ocupat l'espai públic per reclamar una resposta al govern de la ciutat, que ha emès una moratòria respecte a la seva expulsió del país, però mentrestant els té vivint al carrer. Al principi en Richard ni tan sols hi dona importància, però quan s'assabenta que alguns dels refugiats africans han estat recol·locats en un alberg prop de casa seva, s'hi apropa amb el pretext de fer-ne una investigació acadèmica i comença a recopilar els seus relats de trauma i supervivència. L'evolució del personatge és molt subtil al llarg de la novel·la, i cal anar-la entreveient rere la seva façana constant de fredor emocional i control de la situació. L'empatia real pel benestar dels seus interlocutors no s'anirà dibuixant fins ben passada la meitat de la novel·la, i haurà de superar necessàriament, també, les temptacions del paternalisme, l'autocomplaença, i fins i tot la decepció quan els refugiats no responguin a les seves expectatives d'agraïment i reconeixement que, potser des de l'inconscient però de forma força evident, el protagonista mostrava. 

Al llarg d'aquest periple de coneixences, en Richard també s'anirà imbuint de les injustícies i arbitrarietats flagrants que els immigrants hauran d'afrontar davant la legislació d'estrangeria alemanya, i el laberint burocràtic que aquesta suposa quan no es té accés a la documentació bàsica i tot sovint amb la barrera afegida de la llengua. A través de totes aquestes contradiccions, en Richard anirà plantejant paral·lelismes colpidors entre la situació present que estan vivint els refugiats i altres moments de la història d'Alemanya, com la reunificació, per exemple, en què els alemanys orientals com ell van haver de ser acceptats de nou a la societat occidental o, potser encara de forma més evident, les lleis racials antisemites durant l'etapa del nazisme. Així doncs, la xenofòbia, els trasllats forçosos amb separació de famílies senceres, i el trauma d'haver sobreviscut a la mort quan molts d'altres no poden dir el mateix són problemes que el protagonista aprendrà a mirar des d'una perspectiva desacostumada per a ell. Passarà el mateix amb la història sencera d'Àfrica, que haurà de començar a conèixer en tota la seva complexitat i no agafada com si es tractés d'una sola unitat, com tot sovint fem els occidentals, així com la dominació colonial que es troba a l'arrel de tots aquests conflictes presents. 

L'estil, possiblement, és el punt més fort de la novel·la sencera. En comptes de donar-nos una visió autoritzada des del punt de vista del narrador-espectador, el que fa la novel·la és oferir-nos-en el flux de consciència, de forma que les narracions dels refugiats, tot sovint fragmentàries i en forma de converses interrompudes, ens venen entremesclades amb les pensaments i reflexions, més aviat anodins i banals, del protagonista que està processant tota aquesta informació. D'aquesta forma, traumes de guerra i violències quasi inimaginables ens arriben entremesclades amb fragments de llistes de la compra i reparacions que s'han de dur a terme a casa, i records dispersos sobre la joventut, la passada vida matrimonial i el dia a dia a l'Alemanya de l'altra banda del mur, abans i després de la seva caiguda, carregat de les seves pròpies paradoxes. És a través d'aquesta dissonància cognitiva, que es va aclarint a mesura que avança la lectura, que l'autora ens posa en una situació incòmoda com a lectors, però que es fa autènticament realista des de l'experiència occidental d'aquest tipus de crisis globals. En Richard actua com a lector subrogat de tots els testimonis que rep, i acabarà revelant, a través de les seves limitacions i incapacitats, una actitud condescendent que no és només pel que fa a la raça, sinó que també afecta totes les dimensions de la seva vida quotidiana, com es veurà, per exemple, a mesura que anem coneixent més detalls de la seva vida matrimonial. 

De la mateixa manera, les constants referències a l'antiguitat clàssica, que ens venen canalitzades a través de l'erudició del protagonista, crearan un efecte similar d'incomoditat o de distorsió cognitiva. D'una banda, poden semblar un recurs excessivament matusser o forçat per aportar lirisme i profunditat a una narració que s'explica per si mateixa i no requereix tals adornaments. Tanmateix, hem d'entendre aquests elements com a fruit del biaix cognitiu del protagonista, que s'explica la realitat a través de termes coneguts per a ell, i que en tot moment pretén acomodar-la al seu propi món conegut més que no pas obrir-se ell mateix a una altra perspectiva. Aquestes connexions, com per exemple anomenar alguns dels refugiats amb noms de déus grecs, haurien de semblar totalment sobreres als lectors, i per això revelen més els microracismes i els microsexismes que traeixen el protagonista mateix durant la lectura que no pas una aposta narrativa ferma per part d'Erpenbeck. En definitiva, m'ha semblat una novel·la colpidora, que val la pena de provar, sobretot per la seva vigència avui dia. 

Sinopsi: Durant una acampada de protesta davant del Senat del land de Berlín, el professor retirat Richard se sent interpel·lat per la lluita dels refugiats que, en aquest moment, estan vivint al carrer. Al principi oblida totalment l'incident, però es posa en contacte amb els refugiats quan aquests són traslladats a un centre prop de casa seva. 

M'agrada: L'estil del text, que combina els relats en primera persona dels sol·licitants d'asil, sovint fragmentaris i reticents, però sempre colpidors, amb el relat de privilegi més aviat complaent del professor protagonista. 

No m'agrada: Un desenllaç un punt abrupte i massa convencional, que m'ha trencat l'expectativa que tenia, dins d'una novel·la una mica plana i lenta, sense gaire acció, d'un desenllaç més impactant o més rodó. 

5 d’agost de 2023

Dèbil com la màgia d'una dona

Ha arribat el moment d'una relectura que feia temps que volia fer, però que he anat posposant per diversos motius, principalment perquè les lectures de llibres nous sempre acaben passant per davant d'aquells clàssics que s'esperen a les lleixes però que demanen amb insistència ser revisitats. Aprofitant la sortida de les edicions catalanes dels llibres de Terramar, amb traducció de Blanca Busquets i una presentació immillorable a càrrec de Raig Verd, vaig decidir que seria un bon moment per retrobar-me amb en Ged, la Tenar i els dracs, i esbrinar per què és un dels meus relats de fantasia preferits des que el vaig llegir per primera vegada d'adolescent, a la mateixa època que vaig descobrir Tolkien. Les ressenyes que en vaig fer en el seu moment, quan vaig rellegir els llibres anys més tard, encara són aquí al blog, així que vaig pensar que també seria una bona oportunitat per reavaluar-les i veure si em va passar per alt alguna cosa, si em vaig equivocar de mig a mig o, al contrari, si acabo reafirmant les intuïcions que vaig tenir en aquell moment. 


Il·lustració de Charles Vess per a l'edició completa dels llibres de Terramar (2018)


L'estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) va ser una autora extraordinàriament prolífica i d'una profunditat exquisida, que l'ha convertit a través dels anys en una referència dins dels gèneres de la fantasia i la ciència-ficció. Un aspecte que cal tenir en compte a l'hora de llegir és que els sis llibres tenen una continuïtat cronològica, però la seva publicació va quedar força espaiada en el temps. Els primers tres llibres, Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan i La costa més llunyana es van publicar el 1968, el 1970 i el 1972 respectivament, en un moment en què l'autora seguia els cànons de la narrativa de fantasia més clàssica, és a dir, seguia les passes de l'origen i el creixement d'un heroi, en masculí, en un món que es defineix exclusivament en termes masculins. 

Les dones, en el seu món fictici, són éssers marginals i insignificants, i sempre queden subordinades a la perspectiva del protagonista masculí. L'autora mateixa va reconèixer aquest biaix i va revisar aquest enfocament en els tres darrers volums de la proposta, Tehanu (1990), Contes de Terramar (2001) i L'altre vent (2001). Es pot discutir fins a quin punt aquesta revisió va ser reeixida o no, però el que no es pot posar en dubte és la complexitat del món de Terramar un cop s'arriba a desplegar en tota la seva amplitud. Així doncs, comença la relectura dels llibres de Terramar, i el que hi ha a continuació són les notes i apunts que se n'han derivat. 


Capítols 1-3 d'Un mag de Terramar

Un mag de Terramar (1968) és el relat de la infància i l'adolescència d'en Ged, un dels més grans herois i mags del seu temps. El primer paràgraf de la novel·la ja ens el presenta d'aquesta manera, però ens adverteix que aquest relat no va d'això, que ens ofereix la història de l'heroi abans d'arribar a ser l'heroi en majúscules. Tot i així, veurem com en el text es poden reconèixer fàcilment els trops del seu viatge arquetípic, i veurem com en Ged evoluciona des de la seva condició original de feblesa i anonimat fins a endinsar-se en el món de la màgia i ser capaç de controlar el seu poder. 

Orfe i negligit per la seva família, els orígens d'en Ged com a pastor de cabres a Gont, una illa perifèrica de l'arxipèlag de Terramar, no semblen gaire prometedors. Tanmateix, el seu primer contacte amb la màgia, a través d'unes paraules apreses accidentalment de la seva tia, revelen el poder potencial que l'infant té a les seves mans. Quan la seva tia intenta fer-li un encanteri per emmudir-lo i evitar que reveli els secrets de la màgia, el sortilegi fa efecte, però la bruixa queda espantada pel riure d'en Ged, que desafia el poder del sortilegi. Com la Rey o en Harry Potter, en Ged té un poder que amb prou feines no sap ni que posseeix, i encara menys pot explicar. Gran part de la història desenvoluparà la seva relació amb aquest poder i el seu viatge per aconseguir amansir-lo. 


Mentors

En els primers tres capítols assistirem a l'inici de l'educació d'en Ged en la màgia, que en el món de Terramar ens queda retratada en uns termes molt estretament lligats al gènere. Per això, la relació d'en Ged amb els seus mentors ens ajudarà a entendre el món de Terramar i el concepte de masculinitat que hi predomina. En primer lloc, el primer contacte d'en Ged amb la màgia és a través dels ensenyaments de la seva tia, que és una bruixa. Les bruixes són fetilleres que transmeten un coneixement de la màgia popular i utilitari, que passa de generació en generació pels pobles però que no té cap mena de vincle amb la màgia que s'estudia a l'escola de Roke, reservada exclusivament als homes. Es crea un contrast entre saviesa popular i coneixement acadèmic, en aquest món. 

Ara bé, la forma com se'ns presenta la bruixeria femenina ja deixa clar des del principi que aquesta és jutjada com a clarament inferior a l'exercida pels mags de Roke. La dita a Terramar fa: "Dèbil com la màgia d'una dona ... Malvat com la màgia d'una dona" (p 15 de l'edició catalana de Raig Verd). La valoració en termes de gènere subordina el món femení, caracteritzat com a ignorant, feble i malvat, al món masculí de la virtut i la saviesa. El contacte del protagonista amb el seu segon mentor, l'Ogion, posa de relleu la necessitat de les virtuts de la paciència, la humilitat i l'autocontrol, que xoquen amb les expectatives inicials d'en Ged sobre la màgia, aviciades per aquest primer contacte amb la bruixeria femenina, que observa la màgia com a "poder". I hi ha un sentit literal en aquesta accepció del terme: "poder" per a les bruixes significa capacitat de poder fer coses; la màgia té una utilitat directa per a la vida que els mags de Roke rebutgen frontalment. 

Segons els mags, la màgia no té un propòsit o fi en si mateix. Com la filosofia, no serveix directament per a res, sinó que revela la realitat autèntica rere les aparences. Hi ha un clar biaix platònic en el text, que és molt comú en els relats de fantasia: coneixement equival a bondat en termes morals, a discernir la realitat de les coses, no deixar-se dur per l'aparença i saber distingir quan utilitzar el poder i quan no, més que pròpiament a la capacitat d'utilitzar-lo. És per això que la màgia femenina, que és ignorant i no educada, ha de ser per força "malvada". Tant Ogion com els professors de l'escola de Roke posen en Ged en contacte amb l'autèntica realitat de la màgia i la seva dimensió moral: utilitzar-la consisteix precisament a saber-se'n refrenar, a entendre els riscs i perills que suposa, i saber valorar quan el seu ús és necessari i quan és superflu. "Encendre una espelma és projectar una ombra" (p 57), i el viatge de Ged anirà dirigit, precisament, a entendre les ombres que les seves accions i decisions poden arribar a desencadenar. 

És una prova difícil per a un jovenet delerós d'exercitar-se en el domini sobre el món que l'envolta. Hi ha un passatge especialment interessant en què l'Ogion li remarca la necessitat de la paciència com a virtut principal que li cal aprendre: "Manhood is patience", a l'original anglès. L'ús de la paraula anglesa manhood, en aquest context, no és casual, entenent que el procés de maduració d'en Ged passa per abandonar el món femení, impulsiu, feréstec i incontinent, en què el poder s'exerceix sense límits aparents, pel món reflexiu, mesurat i controlat de la màgia masculina. El seu significat en anglès té una doble dimensió: d'una banda, es pot oposar a childhood (infantesa), i per tant es podria traduir com adultesa o maduresa. Però d'altra banda també s'oposa a womanhood (feminitat), i per tant es podria traduir com a virilitat o masculinitat. La traducció de Blanca Busquets, en aquest passatge en concret, es decanta per una de les dues opcions i deixa perdre el doble sentit de l'original: "La maduresa és paciència" (p 28). La traducció al castellà de Matilde Horne per a Minotauro crec que és més encertada, a l'hora de preservar el biaix de gènere de l'original i el doble sentit de la paraula: "Llegar a hombre requiere paciencia". "Home" com a oposat a "infant", però també com a oposat a "dona". 


Proves 

Com passa habitualment amb el viatge de l'heroi, en Ged haurà d'afrontar una sèrie de problemes que posaran a prova el seu caràcter i les seves virtuts, i el marcaran com a autèntic elegit per a l'aventura. En aquests tres primers capítols observarem tres d'aquestes proves que marcaran també aquesta transició des dels seus inicis en l'anonimat a ocupar el seu lloc en el món acadèmic de l'escola de Roke. 

  • En primer lloc, la seva primera aventura amb l'atac dels karguesos al seu poble revela el seu poder potencial com a mag. És una prova de virtut, en què Ged utilitza la seva màgia amb un propòsit desinteressat. 
  • En segon lloc, al segon capítol assistim a la primera desviació o caiguda de l'heroi, en termes morals. Ged convoca una ombra a través d'un encanteri del llibre de màgia de l'Ogion, que utilitza d'amagat i sense el consentiment del seu mestre. Com no podia ser d'altra manera, la temptadora és una dona, una joveneta de bona família que desafia en Ged a utilitzar un encanteri per convocar els morts. 
  • En tercer lloc, al tercer capítol, Ged ha de passar la prova de la porta per entrar a l'escola de màgia de Roke. En aquest cas, la prova és clarament d'humilitat, i l'accent en aquesta virtut ens posa en la direcció que marcaven els ensenyaments de l'Ogion. 

El caràcter de l'heroi 

Fins ara, en aquests primers tres capítols, hem assistit al plantejament d'en Ged com a heroi, amb unes qualitats ben definides que, com hem vist, l'escola de màgia haurà d'anar polint i domesticant. Les lectures freudianes del text s'aniran fent més profundes a mesura que avancem en la saga, però d'entrada aquestes qualitats, en tot cas, queden posades en contrast amb els caràcters dels dos primers amics que en Ged fa a l'escola, en Jaspi i en Veça, dos alumnes més grans que ell, que podríem considerar models sobre els quals es dibuixa la personalitat d'en Ged per contrast. De fet, només en Veça és descrit directament com a amic; en Jaspi se'ns presenta com a antagonista ben bé des de la seva aparició. 

  • Fins ara les qualitats que en Ged ens ha mostrat són l'orgull, l'ambició i la vanitat, que es dibuixen a través dels comentaris que verbalitza constantment davant dels seus mestres a l'escola. Com ja hem vist a través de les paraules d'Ogion, els principals defectes d'en Ged són la impulsivitat i un temperament descontrolat: una de les lliçons que haurà d'aprendre és la de l'autocontrol. És rellevant a la llum de la lectura de gènere que acabem d'observar: l'autocontrol se'ns presenta, així doncs, com una qualitat masculina. 
  • Jaspi és un contrapunt curiós a aquest retrat del protagonista, principalment perquè fins ara l'hem de llegir més entre línies i a través de les reaccions viscerals d'en Ged. L'orgull, l'ambició i la vanitat són igualment característiques que el defineixen, així com el desig de posar-se a prova i d'experimentar amb el seu poder. En aquest sentit són dos personatges molt similars. El matís de diferència es troba, però, en l'autocontrol que en Jaspi exerceix magistralment davant d'en Ged, i que a en Ged li manca encara en aquest punt. Mentre que en Jaspi el provoca constantment amb els seus menyspreus, buscant una reacció arrauxada per part d'aquest, les provocacions i els escarnis d'en Ged no tenen cap mena d'efecte en el seu rival, que els deixa passar en silenci, com si esperés amb paciència el moment de revenjar-se'n. 
  • En canvi, en Veça encarna una saviesa i una bondat autèntiques, i possiblement s'apropa més a l'ideal de masculinitat que l'Ogion tenia en ment. Mentre que en Jaspi exhibeix una doble cara, guardant les aparences i amagant la seva ambició i desig de poder, en  Veça és tot autenticitat. La seva saviesa consisteix en l'altruisme i l'empatia, un veritable desinterès en l'ús de la màgia que no oculta cap intenció ni cap ambició secretes rere la seva expressió. 

La infància de Merlí 

En el seu epíleg al text, Ursula K. Le Guin ens presenta l'origen de la història com un encàrrec del seu editor de fer una novel·la juvenil per primer cop: 

Aleshores, el 1967, els mags eren tots més o menys com Merlí o Gandalf. Homes vells, amb barrets de punta, i barbes blanques. Però això havia de ser un llibre per a gent jove. Bé, Merlí i Gandalf devien haver sigut joves en algun moment, oi? I quan eren joves, quan eren uns xiquets esbojarrats, com van aprendre a ser mags? (p 218)

De la infància de Gandalf no en sabem absolutament res. Tolkien se'n va guardar prou, de revelar els seus misteris, i els marges inexplorats de la Terra Mitjana deixen prou terreny per a l'especulació. Dubto que Gandalf fos mai un infant, però de la infància de Merlí sí que en tenim informació. La primera aparició de Merlí la trobem a La història dels reis de Bretanya de Geoffrey de Monmouth (segle XII). En aquest relat, Geoffrey hauria barrejat els esdeveniments històrics de la Britània dominada per un imperi romà ja decadent, amb elements profètics i mitològics de la tradició galesa. D'aquesta tradició sorgeix un personatge obscur, Myrddin, que sacsejarà el futur de Britània amb la seva profecia. 

El llegendari rei Vortigern va ser l'encarregat d'obrir la porta de Britània als mercenaris saxons al segle cinquè, que hi establirien els seus regnes. Vortigern volia edificar una torre a Dinas Emrys, però els fonaments d'aquesta sempre s'esfondraven. Segons la tradició druídica galesa, una edificació així requeria un sacrifici humà perquè els fonaments es poguessin assentar (de fet algunes troballes arqueològiques reforcen aquesta teoria). Els mags al servei de Vortigern li adverteixen que ha de buscar un infant que no tingui pare. Desafiant tota lògica, els emissaris del rei troben Merlí, un vailet que ha nascut d'un infantament virginal. 

Quan Merlí s'assabenta que el volen sacrificar, demana a Vortigern que li perdoni la vida si aconsegueix esbrinar el problema dels fonaments de la torre. Merlí li prediu que l'origen del problema és un estany subterrani en què viuen dos dracs dorments. La profecia va resultar certa, i els dos dracs, un de blanc i un de roig, es van despertar amb el drenatge de l'estany i van començar a lluitar entre ells. Davant d'aquesta visió, Merlí va predir a Vortigern que els dos dracs representaven els saxons i els britons: la bandera de Gal·les encara representa el drac roig de Bretanya. La referència als Pendragons no va ser introduïda sinó en manuscrits posteriors, que van interpretar el drac blanc com a profecia de l'arribada del rei Artur i l'establiment de l'hegemonia sobre el poble gal·lès. Podeu llegir sobre aquesta llegenda i els seus orígens en moltes fonts. Jo l'he trobada a: 

  • Geoffrey Ashe, Merlín: Historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo. Barcelona: Crítica, 2007. (Capítols 1 i 2)