"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

5 d’agost de 2020

El cementiri de Praga (#326)

Jo sempre he conegut persones que temien el complot d'algun enemic ocult, els jueus per a l'avi, els maçons per als jesuïtes, els jesuïtes per al meu pare garibaldí, els carbonaris per als reis de mig Europa, el rei esperonat pels capellans per als meus companys mazzinians, els il·lustrats de Baviera per a les policies de mig món, i així anar fent. Qui sap quanta altra gent hi ha encara en aquest món que es pensa que està amenaçada per una conspiració. Vet aquí una forma que es pot omplir a voluntat, a cadascú el seu complot. 

Aquesta novel·la de l'autor italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar el 2010 i és una lectura francament divertida, si bé es pot fer una mica farragosa en determinats passatges. En aquest cas, la premissa de l'argument ho és tot, perquè la trama, inspirada clarament en les novel·les de fulletó del segle dinou, es basa simplement en amuntegar episodi rere episodi i aventura rere aventura de la vida del protagonista, cadascuna més estrambòtica i esbojarrada que l'anterior, fins a un desenllaç lleugerament obert pel que fa a la vida del protagonista, però definitivament tancat pel que fa a les implicacions històriques dels fets narrats. De fet, aquí Eco ens ofereix un curiós exercici de meta-història, en inserir el seu protagonista, el capità Simonini, dins d'una sèrie d'episodis històrics, com la unificació d'Itàlia, la Comuna de París, l'afer Dreyfus o la publicació dels Protocols dels Savis de Sió, i convertir-lo en una mà sinistra que manipula aquests fets a conveniència del govern que li pagui en aquell moment. Simonini és un notari que ven la seva habilitat per a la falsificació de documents al millor postor: el seu recurs continuat a la violència contrasta especialment amb el seu discurs hipòcrita, cínic i distanciat. És un personatge que es fa odiós pel seu racisme i la seva misogínia i per la seva manca d'escrúpols morals de cap tipus; destaca la mestria d'Eco a l'hora de crear un personatge així, que és autènticament desagradable, però que també es fa creïble en l'ambient històric que recrea. El teló de fons és la història de l'antisemitisme europeu: com que estem disposats a creure qualsevol teoria de la conspiració si ens sembla prou maca i assenyala l'enemic convenient, ens empassarem qualsevol martingala que ens arribi amb l'embolcall adequat, especialment quan arribi en el moment adequat: anys després que els Protocols fossin desacreditats com a falsificació, Hitler encara s'hi aferrava en el seu Mein Kampf perquè servien els seus interessos polítics. I la pròpia forma de la novel·la de fulletó ens apunta en aquesta direcció: en un exercici d'anàlisi brillant, Eco ens llegeix l'atractiu de El comte de Montecristo d'Alexandre Dumas precisament en aquests termes, ja que ens atrau més una conspiració a l'ombra per explicar totes les dissorts i vicissituds del seu protagonista que haver-nos de resignar simplement a acceptar les desgràcies que ens venen donades per la vida sense cap motivació concreta. Si heu llegit Número Zero, la darrera novel·la que Eco va publicar, hi trobareu l'aire de família entre totes dues: en una època de fake news, en què la veritat ha quedat devaluada a ulls de l'opinió pública, la mirada d'Eco ens fa reflexionar sobre aquesta tendència al llarg de la història, sense perdre mai el seu humor negre i punyent. Per complicar una mica l'argument - no seria Eco si no fos més complicat que això - el protagonista es desdobla en dues personalitats diferents, i ha d'esbrinar d'on ha sortit l'abat Dalla Piccola, que s'immisceix en la seva narració, aportant-hi detalls que Simonini no recorda. Si no teniu unes nocions prèvies sobre la història de l'antisemitisme europeu, estaria bé que consultéssiu una mica d'informació sobre el tema per entendre millor la idea principal de l'argument de la novel·la. A part d'això, és una bona recomanació si ja coneixeu la ficció d'Umberto Eco i us acomoda la novel·la històrica, tot i que en aquest cas amb el característic toc metatextual d'Eco. 

Sinopsi: El capità Simonini és un personatge misteriós que es dedica a crear falsificacions de documents legals per als seus clients. Aviat entra en contacte amb els serveis secrets italians, que l'envien a manipular la campanya siciliana de Garibaldi. A partir d'aquests fets, s'ha d'exiliar a París, on viu la resta de la seva vida treballant per als serveis secrets francesos, prussians i russos. Gran part de la seva carrera professional és muntar conspiracions per tal d'acusar diversos col·lectius - especialment els jueus i els maçons - de conspiracions mundials contra l'hegemonia de les potències europees. L'argument entrecreua Simonini constantment amb determinats esdeveniments històrics. 

M'agrada: El seu to humorístic per sobre de tot, i la reflexió més general que fa l'argument sobre les falsedats històriques i les teories de la conspiració. 

No m'agrada: Cap a meitat de la novel·la, un cop descoberta la dinàmica de l'argument, el misteri de la narració es fa una mica més previsible i els episodis un punt repetitius. 

1 d’agost de 2020

Un lloc anomenat Antany (#325)

L'amor diví, com qualsevol altre amor, de vegades pot ser pesat. Però l'home va madurar i va decidir de desempallegar-se del seu amant molest. "Deixa'm marxar", va dir. "Fes que pugui conèixer el món a la meva manera i equipa'm per al viatge." 
"Sense mi no te'n sortiràs", va dir Déu a l'home. "No te'n vagis." 
"Va, no exageris", va dir l'home, i Déu, decebut, li va inclinar la branca d'una pomera. 
Déu es va quedar sol i s'enyorava. Va somiar que era ell qui havia desterrat l'home del paradís, perquè no era capaç de suportar la idea dolorosa d'haver estat abandonat. 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar originalment l'any 1996 i és una magnífica lectura si us voleu aproximar per primera vegada a l'obra d'aquesta autora. L'Antany és un indret perdut al cor de la Polònia rural, protegit per quatre arcàngels, que veu com el temps s'escola per les mans dels seus habitants, en una lluita constant entre la natura i la tècnica a través dels fluxos de la història. Amb una prosa poètica bellíssima i el recurs constant al realisme màgic, Un lloc anomenat Antany ens ofereix una saga familiar a través de tres generacions que acaben aprenent diferents maneres d'adaptar-se a un món en constant canvi i moviment. És també un relat de violències successives que els habitants d'Antany i dels pobles de la rodalia han d'aprendre a suportar, amb estoïcisme, perquè queden atrapats en el constant moviment de nacions senceres cap a l'est i cap a l'oest. El relat obre, al principi, amb els soldats tsaristes emportant-se un dels protagonistes, el moliner Michał, a lluitar lluny de casa l'any 1914; quan, de la mà del pinxo saberut Ivan Mukta, els soldats russos tornen dècades després a alliberar l'Antany del domini alemany, quasi costa imaginar que han passat trenta anys d'una escena a l'altra. El segrest dels jueus del poble a mans dels alemanys, amb la complicitat velada dels camperols polonesos, és un trauma que alguns dels protagonistes guardaran per sempre. La matança de Katyn, amb prou feines esmentada de passada, ni tan sols pel seu nom, és testimoniada per un fantasma local, que en mira el resultat amb ràbia i frustració impotents. Les violències polítiques del segle vint tenen el seu reflex en petit en les violències domèstiques i locals que han de patir les dones en el si de la casa, una violència reduïda i a petita escala que de vegades opera de formes extremadament retorçades i cruels: la manca d'educació per a les dones, els seus desitjos frustrats, la dependència econòmica d'un marit que acaba abandonant-les, l'esclavitud d'una maternitat tot sovint forçada. Una de les imatges centrals del relat, el molí que esdevé el centre de l'Antany, actua de reflex d'aquesta dualitat. El moliner torna de la guerra del 14 amb un curiós botí de guerra robat en alguna casa, segurament, al front rus: un molinet de cafè portàtil que Michał regala a la seva filla Misia. Al llarg d'aquesta història de resiliència contra els cops de la vida i de la història, els personatges es van revelant, de fet, com a arquetips de totes les històries i a la vegada com a personatges reals de carn i os; l'equilibri en aquest sentit és certament remarcable. La dona remeiera, l'home salvatge dels boscos, l'antic senyor feudal reconvertit en savi dins la seva torre, la donzella que es transforma irremeiablement en anciana, són personatges que ens van remetent una vegada i una altra a trops dels contes de fades, de la mitologia clàssica i dels grans relats. Les imatges bíbliques hi són presents constantment, però l'autora les revisita una vegada i una altra de formes profundament suggestives: la vella Florentynka, per exemple, és una mena de paral·lel del personatge de Job; tanmateix, la novel·la li ofereix una restitució de la família perduda força diferent del relat bíblic, i un desenllaç molt més fosc a la seva història. De la mateixa forma, la imatgeria religiosa ens apunta a la imatge d'un Déu silent i impotent davant les desgràcies dels homes, sotmès als fluxos vitals d'una natura molt més gran i inexorable que ell mateix. En aquest sentit, la constant confrontació d'arquetips masculins i femenins és una de les imatges més potents i recurrents del relat: els dos rius, el Blanc i el Negre, el bosc contra la carretera, el món de dins contra el món de fora, el món estructurat de les lleis del mossèn contra la natura desbocada del riu que nega les seves prades. Ara bé, també és cert que els personatges no acaben de caure exactament en cap de les dues categories, o més aviat les visiten totes en les seves múltiples facetes: hi trobem dones fortes i dones sotmeses, dones que es rebel·len de formes extremadament ambivalents, pares que actuen com a mares i mares que actuen com a pares, homes explotadors i homes amants, i que de vegades són les dues coses a la vegada, donades les circumstàncies. A través del segle vint, doncs, tots aquests relats es van desplegant amb una inexorabilitat tan incontestable com el mateix pas del temps, a través dels esdeveniments històrics més significatius a la Polònia del segle vint, des de la Primera Guerra Mundial a l'auge de Solidaritat. Aquesta novel·la ha estat sovint comparada a Cien años de soledad de Márquez, pel seu accent en el realisme màgic, en el microcosmos d'un paratge petit i per ser una saga familiar, però a l'hora de llegir-lo ambdues obres m'han semblat força diferents. Alguns passatges m'han recordat més Italo Calvino que no pas Márquez, però això és la meva percepció personal, perquè fa molts anys que vaig llegir Cien años de soledad i no me'n recordo gaire. Una molt bona recomanació si no coneixeu Olga Tokarczuk i voleu tenir una idea sobre la seva obra; m'ha semblat una lectura molt més lineal i senzilla que Llaureu sobre els ossos dels morts, tot i que aquesta última novel·la em va enganxar més i em va semblar més original. 

Sinopsi: En un paratge mític al cor de Polònia a principis del segle vint, el moliner Michał és cridat a lluitar amb l'exèrcit tsarista el 1914. El seu retorn al molí, cinc anys després, no sembla canviar la vida dels habitants d'Antany significativament. No serà fins la Segona Guerra Mundial que els fets que els colpiran els parteixin per la meitat, amb els abusos i les violències sistemàtics d'ambdós exèrcits ocupants, la matança de tots els jueus dels pobles del voltant, i la impotència de la resistència polonesa. El món de després de la guerra els canvia de formes molt més subtils, en tant que el país es transformarà en una república soviètica, i alguns dels habitants de l'Antany aprendran a congraciar-se amb les noves autoritats per tal de millorar materialment la seva vida. Als marges del molí, els móns del bosc i dels rius encerclen els habitants de l'Antany a la seva pròpia bombolla, impedint-los d'arribar a abandonar mai aquest indret. 

M'agrada: La seva prosa poètica, totalment preciosista, i amb una minuciosa atenció al detall. També el seu recurs constant a la simbologia i els trops de les narracions tradicionals, sempre subvertides d'alguna forma original i sorprenent.  

31 de juliol de 2020

Discurs d'elogi a John Lewis

Sincer, sentit, i profundament polític. Al seu discurs d'elogi al funeral del congressista, activista pro-drets civils i líder de la marxa de Selma John Lewis, el president Obama ha adreçat l'actual polèmica al voltant de les properes eleccions presidencials al novembre. 

Podeu veure el discurs sencer amb subtítols en anglès: 


I aquí podeu llegir-ne la transcripció sencera: 



Això són només uns fragments, perquè us en feu a la idea. La traducció és meva: 


En John Lewis començava a tenir una idea al cap, una idea que no el deixava i que es va apoderar d'ell - que la resistència no violenta i la desobediència civil eren els mitjans per canviar lleis, però també per canviar cors, canviar ments, i canviar nacions, i canviar el món. 


En John només tenia vint anys. Però va posar aquests vint anys al centre de la taula, jugant-s'ho tot, tot el que tenia, perquè el seu exemple desafiés segles de convencions, i generacions de violència brutal, i innumerables indignitats diàries patides pels afroamericans. Com Joan Baptista preparant el camí, com aquells profetes de l'Antic Testament que deien la veritat als reis, en John Lewis no va dubtar - va seguir pujant als autobusos i asseient-se a les barres dels restaurants, i li van fer fitxa policial una vegada i una altra, i una vegada i una altra va caminar en les marxes per la missió de canviar Amèrica. 


Quin ideal més radical. Quina noció més revolucionària. La idea que qualsevol de nosaltres, gent ordinària, un noi de Troy, pot plantar cara als poders i institucions i dir que no, que això no és correcte, no és cert, no és just. Ho podem fer millor. Al camp de batalla de la justícia, els americans com en John, els americans com els reverends Lowery i C. T. Vivian, dos altres patriotes que també hem perdut aquest any, ens van alliberar a tots del que molts americans havien donat per fet. Amèrica va ser construïda per gent com ells. Amèrica va ser construïda per la gent com en John Lewis. Ell com molts altres en la nostra història va portar aquest país una mica més a prop dels nostres ideals més alts. I algun dia, quan acabem el llarg viatge cap a la llibertat; quan formem una unió més perfecta - ja sigui d'aquí a anys, o dècades, o fins i tot si triga uns altres dos segles - en John Lewis serà un pare fundador d'aquesta Amèrica més plena, més justa i millor. 


Però la prova de la seva fe es va convertir en perseverança. Ell sabia que la marxa no s'ha acabat, que la cursa encara no s'ha guanyat, que encara no hem arribat a aquella destinació beneïda on siguem jutjats pel contingut del nostre caràcter. Ell sabia per la seva pròpia vida que el progrés és fràgil; que hem d'estar alerta contra els corrents foscos de la història d'aquest país, de la nostra pròpia història, amb els seus remolins de violència i odi i desesperació que sempre poden tornar a alçar-se. Potser en Bull Connor ja no hi és. Però avui dia veiem amb els nostres propis ulls agents de policia amb el genoll sobre el coll d'afroamericans. Potser en George Wallace ja no hi és. Però veiem com el nostre govern federal envia agents amb gas lacrimogen i porres contra manifestants pacífics. Potser ja no hem d'endevinar el nombre de caramels que hi ha dins d'un pot abans de poder votar. Però mentre som aquí, hi ha persones al poder que fan el màxim que poden perquè la gent no vagi a votar: tancant centres de votació, i discriminant minories i estudiants amb lleis d'identificació més restrictives, i atacant el nostre dret a vot amb precisió quirúrgica, fins i tot obstaculitzant el servei de correus a l'hora d'organitzar una votació que dependrà dels vots per correu perquè la gent no es contagiï. 


Ell deia que mentre li quedés un alè de vida al cos faria tot el que pogués per protegir aquesta democràcia. Que mentre tinguem un alè de vida al cos, hem de continuar amb aquesta causa. Si volem que els nostres fills creixin en una democràcia - no tan sols amb eleccions, sinó una democràcia autèntica, representativa, amb un gran cor, tolerant, vibrant i inclusiva, que es recreï constantment, aleshores haurem de ser més com en John. No hem de fer totes les coses que va haver de fer ell perquè ell ja les va fer per nosaltres. Però hem de fer alguna cosa. Com el Senyor va dir a Pau: "No tinguis por, segueix parlant; no callis, perquè jo estic amb tu, i ningú no t'atacarà ni et farà mal, perquè n'hi ha molts en aquesta ciutat que són la meva gent." Així que tothom ha d'anar a votar. N'hi ha molts a la ciutat que són amb nosaltres, però no podem quedar-nos sense fer res. 


Així que també haurem de recordar el que va dir en John: "Si no feu tot el que podeu per canviar les coses, es quedaran igual. Només passeu per aquest camí una vegada. Li heu de donar tot el que tingueu." Mentre la gent jove s'estigui manifestant al carrer, amb l'esperança de canvis reals, jo tinc l'esperança que no podem deixar-los a l'estacada a l'hora de votar. No quan poques eleccions han estat tan urgents, i a tants nivells, com aquesta. No podem concebre el vot com un encàrrec que hem de fer si tenim una estona. L'hem de concebre com l'acció més important que podem emprendre en nom de la democràcia. Com en John, li hem de donar tot el que tinguem. 

29 de juliol de 2020

Podem abolir les presons? (#324)

El fet, per exemple, que moltes empreses amb mercats internacionals ara depenguin de les presons com a font important de beneficis ens ajuda a entendre la rapidesa amb què les presons van començar a proliferar en un moment en què els estudis oficials indicaven que l'índex de criminalitat disminuïa. 

Publicat originalment el 2003 i editat en català per primera vegada aquest mateix any, aquest text de la filòsofa marxista i activista per als drets civils Angela Davis és una reflexió aguda i pertinent sobre el sistema carcerari actual i els motius i arguments que donen força al moviment abolicionista, és a dir, la postura que defensa l'abolició del sistema de presons. Reconec que no n'havia sentit a parlar mai i, tot i que d'entrada la idea pot sonar massa radical o utòpica, el que Davis ens proposa en aquest breu assaig és repensar la nostra forma de mirar el crim i el sistema carcerari i, des d'aquesta òptica crítica amb el sistema tal com està muntat, començar a repensar fórmules alternatives que poguessin conduir en un futur a una societat sense presons. L'anàlisi de Davis està basat, evidentment, en el sistema penitenciari estatunidenc i les evolucions històriques recents d'aquest país. Part dels seus arguments, però, són fàcils d'extrapolar a la resta del món. Per als qui consideren la proposta massa utòpica sense haver-ne analitzat als arguments, Davis fa una anàlisi històrica de fenòmens de racisme estructural a la història dels Estats Units, com l'esclavitud, el linxament o la segregació, i ens proposa simplement que la societat americana del moment va interioritzar aquestes institucions durant molts anys de la seva història, i que l'abolició d'aquestes estructures sonava igual d'idealista, irrealitzable i utòpica. Aquestes arrels històriques apunten cap a un sistema de criminalització sistemàtica de les minories racials, que a la vegada revela connexions certament pertorbadores amb la dinàmica de creixement autosostingut del capitalisme. La ràpida industrialització dels estats del sud dels Estats Units després de l'abolició de l'esclavitud, per exemple, té molt a veure amb l'ús de la mà d'obra dels presos, majoritàriament negres, i les connexions capitalistes del sistema carcerari troben la seva màxima expressió quan, a partir dels anys vuitanta del segle vint, durant el mandat del president Reagan, es comença a construir el "complex industrial carcerari", és a dir, una xarxa d'interessos corporatius al voltant de la seguretat i la provisió de serveis a les presons, quan no directament la privatització de les presons. Aquest fenomen va portar a un augment exponencial de la població carcerària en les últimes dècades, incloent-hi també l'augment igualment exponencial de les presons per a dones. El biaix de gènere en el sistema punitiu és un altre dels aspectes que l'autora analitza en aquest treball, així com la delicada posició del feminisme al respecte: en un sistema radicalment injust contra les minories criminalitzades, la reivindicació de la igualtat entre reclusos i recluses ha portat, paradoxalment, a l'enduriment de les condicions de vida tant d'uns com d'altres, tenint en compte també el biaix sexual dels abusos que es produeixen a les presons per a dones. Un altre aspecte que el text tracta més de passada i col·lateralment és el dels altres col·lectius penalitzats que no es troben a les presons, com per exemple els reclusos als centres de detenció d'immigrants o als centres de menors. El darrer capítol del text proposa alternatives força realistes i coherents per tal de crear un món futur sense presons. De vegades, és en el darrer capítol ("solucions" o "alternatives") on els assajos filosòfics poden perdre pistonada, fins i tot quan ofereixen les diagnosis més lúcides i crítiques, però en aquest cas la proposta sorprèn i impacta precisament per la seva senzillesa. Les solucions aportades per Davis se situen en dos blocs: d'una banda, la lluita contra el desmantellament recent de l'estat del benestar i, per tant, contra la criminalitat com a problema d'arrel socioeconòmica i racial i, d'altra banda, la substitució del concepte de justicia punitiva pel de justícia reparadora o retributiva, que desvincula la relació aparentment necessària entre crim i càstig. En el primer bloc és on les solucions poden sonar més familiars als lectors d'esquerres: la revitalització de l'educació, la millora del sistema sanitari públic, la descriminalització de pràctiques com el consum de drogues o la prostitució, la promoció dels drets dels migrants i la lluita contra la violència masclista en són uns quants exemples. En el segon bloc les iniciatives històriques per proposar sistemes retributius de justícia, o mètodes alternatius al sistema judicial per a la resolució de conflictes, com la mediació, han tingut manifestacions en el passat que són ben conegudes. En definitiva, una lectura que pot ser molt profitosa per a tothom en general, i que planteja un debat sobre la societat contemporània tal com està construïda que resulta més necessari i vigent que mai. 

Continguts: El primer capítol és una introducció clara i entenedora als temes principals tractats al llibre. El segon capítol explora les arrels històriques del racisme als Estats Units, i les connexions entre les estructures racistes de l'esclavatge, el linxament i la segregació amb el seu successor històric, el sistema carcerari. L'ús dels presos com a mà d'obra gratuïta en el procés d'industrialització del Sud apunta ja a la futura privatització i mercantilització del sistema carcerari que es durà a terme durant les últimes dècades del segle vint. El capítol tercer analitza, també històricament, el concepte de rehabilitació lligat a la Il·lustració europea i el seu impacte en la Revolució Americana, i el retrocés generalitzat d'aquest concepte en el sistema carcerari a partir de la implementació del complex industrial carcerari. El capítol quart se centra en la perspectiva específica de les dones dins la presó, per analitzar les estructures sexistes que permeen les institucions penitenciàries. El capítol cinquè analitza el complex industrial carcerari que converteix les empreses privades en principals beneficiàries del sistema carcerari i del seu creixement, i que porta com a conseqüència la progressiva privatització dels sistemes carceraris arreu del món. Aquesta dinàmica es veu íntimament relacionada amb els processos de desmantellament de l'estat del benestar i de desindustrialització que marquen el tombant del segle vint-i-u. El capítol sisè aborda alternatives abolicionistes al sistema carcerari actual, centrat en la discriminació sistèmica de les minories i una noció de justícia que és eminentment punitiva. 

M'agrada: Ha estat una descoberta, sens dubte, que fa replantejar prejudicis interioritzats sobre la societat en què vivim. El pròleg de Jordi Cuixart i l'epíleg de David Fernàndez de l'edició catalana són, indiscutiblement, punts forts d'aquesta proposta. 

25 de juliol de 2020

El cantó de Guermantes (#323)

- Crec que la princesa de Parma ha quedat molt contenta de sopar amb vostè. 
Jo coneixia la fórmula. El duc havia travessat tota la sala per venir a pronunciar-la davant meu, amb un aire complaent i expert, com si m'estigués entregant un diploma o oferint-me uns pastissets. 

Per fi he acabat la tercera part de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922). El cantó de Guermantes es va publicar en dues parts entre els anys 1920 i 1921. És la primera de les entregues de la sèrie que se m'ha fet una mica massa lenta i pesada, possiblement perquè és força diferent de les altres dues. Si a Pel cantó de Swann i A l'ombra de les noies en flor una cosa portava a l'altra, i s'anaven succeint escena rere escena associades tènuement pels records involuntaris del narrador, aquí finalment el temps s'ha aturat, i ens podem passar centenars i centenars de pàgines en una sola escena d'un esdeveniment social. I aquí és on l'estil de Proust es delecta interminablement amb aquest "món dels Guermantes" on el narrador accedeix - primer com a turista, després com a escalador social - a unes escenes lentes i prolixes, en què diferents retalls de converses amb diferents personatges es van intercalant successivament, farcides de prejudicis, enraonies i humor banal. El narrador es converteix en no gaire més que en comparsa d'aquest extens espectacle social, tot sovint testimoni mut de les anades i vingudes de la petita i alta noblesa, sense intervenir-hi. Sabem, però, que la seva presència en aquestes reunions pot ser decisiva per al seu futur: en un món en què la influència i els contactes ho fan tot, aquí ha començat la carrera del narrador com a espectador i relator de la decadència de l'alta societat francesa al tombant de segle vint. La novel·la, però, mostra dues parts ben diferenciades, separades per un episodi que actua de mitja part i de baula entre aquestes dues meitats. En la primera part, encara poc experimentat en la cursa per l'ascensió social, ens mostra precisament el que no s'ha de fer per congraciar-se amb la noblesa. Aquí el narrador s'enamora platònicament de la duquessa de Guermantes, un cop la família s'ha traslladat a viure a un dels apartaments del palau d'aquesta família de l'alta noblesa. Accedir al seu cercle d'amistats pot ser l'oportunitat somiada per tal de convertir-se en escriptor de renom - nominalment ho és, però amb prou feines escriu un sol article per a un diari en tota la novel·la - però s'hi aproxima de forma molt poc adequada: comença a perseguir i assetjar la duquessa cada cop que surt al carrer, i a pressionar el nebot d'aquesta, el seu amic Robert de Saint-Loup, per tal que els presenti. A base d'insistir, d'afalagar i de pressionar, el narrador aconsegueix introduir-se en un cercle menor, el de la senyora de Villeparisis, que havia aparegut a l'anterior volum i que és parenta dels Guermantes, però només per acabar adonant-se que la seva imatge social s'ha vist força compromesa pel camí i s'ha creat una mala reputació: els rumors sobre aquest arribista de classe mitjana que s'ha decidit a ascendir socialment s'han estès com la pólvora, i ara tothom el percep com a poc més que un llagoter dels poderosos. La mitja part crec que és un dels passatges que més em va agradar de tota la novel·la: l'àvia del protagonista comença a trobar-se malament, els metges li diagnostiquen una fallada renal que és irreversible, i assistim amb impotència a la seva agonia i la seva mort. Ens trobem en una època en què la mort es produeix a casa i amb prou feines és medicalitzada i, amb la seva sensibilitat particular, el narrador relata amb impotència com la seva àvia agonitza davant la insensibilitat de servents, metges i visitants, que parlen pels passadissos alegrement com si la malalta ja fos morta. Més endavant l'Albertine fa una fugaç aparició per casa del narrador, i arriben a consumar la relació sexual que havia quedat penjada en el volum anterior, i Albertine es guanya l'enemistat eterna de la serventa Françoise, que suposem que portarà més cua a les properes entregues de la sèrie. A la segona part, després d'un lapse de temps, el narrador ja ha après dels seus errors i se'ns presenta - finalment - a les reunions socials dels ducs de Guermantes com a ornament artístic i entenimentat d'aquest cercle. Què és el que ha canviat, ara? El narrador ha après que en comptes de perseguir els nobles és ell qui s'ha de fer l'estret quan li arriben les invitacions, i crear en la seva pròpia persona una expectació i una aura de misteri que l'alta noblesa no serà capaç de resistir. És un cop ha accedit a aquests cercles que coneixerà l'alta noblesa en la seva vulgaritat, hipocresia i duplicitat, i els desmitificarà definitivament a través d'aquest contacte estret. Aquest volum, per tant, està molt més centrat en aquest món de relacions socials a què accedeix el narrador, i esdevé molt més satíric i punyent en la seva crítica social a aquest col·lectiu decadent que viu ignorant el patiment dels altres. En aquest sentit, és particularment colpidor el final de la novel·la, que en la meva opinió conclou aquest volum de forma impactant i memorable: mentre el duc i la duquessa es preparen per a una festa, només preocupats per trobar les sabates de la duquessa, que fan joc amb el conjunt que porten tots dos, el pobre Charles Swann reapareix fugaçment i els confessa la seva malaltia terminal, tot i que la parella no li fa el més mínim cas. Aquest volum, així doncs, és força més complex que els dos anteriors, i ens comença a desenvolupar per primer cop el caràcter del narrador, que es torna hipòcrita i fals per tal d'accedir a una societat que funciona per contactes, influències i afalacs. La seva amistat amb el jove Robert de Saint-Loup, que havia començat en l'anterior volum, queda un punt marcada per aquesta ombra de dubte: sabem que ja són amics d'abans, però el narrador fa explícita la seva intenció d'aprofitar el parentiu de Robert per accedir als Guermantes; també sabem que el narrador és un dreyfusard convençut, però aquesta també és la millor manera de congraciar-se amb Robert, profundament enamorat de la seva amant jueva, Rachel. De la mateixa forma, el narrador bé que calla quan el seu amic Bloch comença a assenyalar-se en el cercle radicalment conservador i anti-dreyfusard de la senyora de Villeparisis. De fet, el cas Dreyfus adquireix aquí una dimensió molt més gran que en els altres dos volums, en què apareixia esmentat de passada. Ens trobem tot just acabant el segle dinou: sabem que el primer judici a Dreyfus i el judici a Estérhazy ja han tingut lloc, i el procés contra Zola està en marxa, però el cas encara no ha conclòs (Dreyfus no va ser oficialment rehabilitat fins el 1906). Aquesta entrega fa molt per retratar la polarització total de la població, que recorre indistintament totes les classes socials. A través del baró de Charlus trobarem la versió més radical del racisme totalment obert dels anti-dreyfusards, que posa sobre la taula el debat sobre l'assimilació dels jueus: Dreyfus gaudeix de ciutadania plena francesa, només així pot ser llegit pels tribunals com a traïdor a França, però els ultra-nacionalistes com Charlus s'entesten a llegir-lo com a estranger a casa. Un altre dels temes que segueix ben present, i comença a dibuixar-se més definidament en aquest tercer volum és el de l'homosexualitat, no confessada però força evident aquest cop, de molts dels personatges que hi apareixen. La relació entre el narrador i el seu amic íntim Robert de Saint-Loup comença a adquirir uns matisos cada cop més ambigus: el triangle que tots dos estableixen amb l'amant de Saint-Loup, Rachel, prostituta reconvertida en actriu, apunta en aquesta direcció, amb gelosies per part dels tres personatges i en totes tres direccions. És finalment en un episodi en què tots tres visiten el teatre on treballa Rachel que, a la vista d'un ballarí extremadament atlètic i atractiu, Robert de Saint-Loup acaba cometent dues agressions físiques contra dos tercers que passaven per allà, i que no se'ns expliquen gaire més i queden obertes a la interpretació: semblen una reacció massa visceral i exagerada per reafirmar la seva masculinitat posada en dubte. També és un tema que se'ns suggereix de forma velada amb les aparicions fugaces del baró de Charlus, germà del duc de Guermantes i oncle de Robert, que ja al segon volum s'havia presentat en termes molt ambigus respecte de la seva sexualitat. Aquí hi ha alguns detalls que encara se'ns amaguen, però resulta curiós que les aproximacions que Charlus fa al narrador, tot i que no se'ns expliquin de forma explícita, es puguin llegir en termes sexuals. A la primera meitat de la novel·la, la del narrador poc experimentat, Charlus li fa l'oferiment de convertir-se en el seu protector; tanmateix, a la segona meitat, quan el narrador ja gaudeix d'un relatiu èxit social, Charlus parteix peres amb ell de males maneres, suposem que per alguna mena de malentès o d'enraonies escampades per tercers. És particularment satisfactori veure com el narrador ha crescut, finalment, a l'hora d'enfrontar-se al baró en aquesta última escena: el noi hipersensible, hipocondríac i ploramiques dels dos primers volums ha quedat enrere, i la seva reacció violenta, tot i que un punt gratuïta, davant dels retrets del baró representa un canvi significatiu pel que fa a la seva posició en societat: mentre que el baró pretén menystenir-lo en virtut de la seva inferioritat social, el narrador es resisteix a ser menyspreat i s'entesta a tractar-lo en pla d'igualtat. En definitiva, ha estat una lectura que m'ha costat força més esforç que les anteriors dues entregues, i se m'ha fet interminable en determinats moments de la lectura, però que ha valgut la pena a la llum del desenllaç. 

Sinopsi: Un temps després de tornar de Balbec, el narrador es decideix a apropar-se a la duquessa de Guermantes, el seu nou amor platònic, tot i que sense gaire èxit. Torna a assistir al teatre a veure la seva actriu preferida, la Berma, i queda enlluernat per l'ostentació dels nobles que assisteixen a la funció. A continuació el narrador visita el seu amic Robert de Saint-Loup a la caserna de Doncières, on es troba destinat amb l'exèrcit, amb l'esperança d'aconseguir que aquest li faciliti una cita amb la duquessa. A Doncières el narrador supera definitivament els seus problemes d'ansietat i d'insomni, i aprofundeix la seva amistat amb Robert, tot i que l'intent de congraciament amb la duquessa no arriba enlloc. Un cop tornat a París, fa una visita al teatre amb Robert i la seva amant Rachel, on Robert experimenta conflictes amb la seva sexualitat. Després el narrador accedeix al cercle de la senyora de Villeparisis, on és testimoni de la desgràcia social del seu amic Bloch, que fa paleses les seves idees polítiques en un cercle social obertament hostil. El baró de Charlus s'aproxima al narrador i li ofereix convertir-se en el seu protector. Més endavant, la seva àvia es posa malalta i mor al domicili familiar. Un any després de la visita a Doncières, el narrador es troba sol a casa perquè els seus pares són de vacances a Combray. Albertine reapareix a casa del narrador, molt canviada respecte de l'estada a Balbec, i finalment se'n van al llit junts. Un cop ha deixat d'obsessionar-se amb la duquessa de Guermantes, aquesta el convida a una de les seves recepcions socials, i aquest cop el narrador juga bé les seves cartes per tal d'introduir-se als cercles de la noblesa. Després d'una escapada a un restaurant amb Robert, que ja ha trencat amb Rachel, i el seu cercle d'amics, el narrador assisteix al sopar amb els ducs de Guermantes i, després d'aquest, assisteix a una cita nocturna amb el baró de Charlus. Més endavant, i ja amb una invitació a casa de la princesa de Guermantes (encara més alta noblesa que els ducs), el narrador va a casa dels ducs a preguntar per aquesta invitació, i allà es retroba amb Charles Swann, ja visiblement desmillorat i a les portes de la mort. 

M'agrada: Ha estat un canvi respecte dels dos volums anteriors - tot i que no sé ben bé si és un canvi positiu - i en aquesta tercera entrega l'evolució del personatge com a hàbil manipulador i escalador social m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura. 

No m'agrada: Aquest tercer volum se m'ha fet una mica més lent i pesat de llegir que els altres dos. 

22 de juliol de 2020

Llibres a judici

Hem vist la mateixa escena vegades i vegades al cinema i a la televisió. L'acusació i la defensa es creuen en un duel dialèctic per tal de convèncer el jurat del seu argument. El jutge posa ordre quan les passions s'emporten els interrogatoris per davant. Els testimonis passen un per un per l'estrada donant versions dels fets que sempre difereixen, en el detall o de forma substancial. Els acusats poden ser víctimes innocents d'un sistema injust, activistes per les llibertats que denuncien injustícies o fan valer uns drets que aquest sistema no reconeix. Quan confiem en el sistema, esperem un desenllaç que reconegui les víctimes i els innocents, i una sentència justa pot ser un dels desenllaços més rodons i satisfactoris que podem trobar; quan sabem que el sistema és injust, assistim amb indignació a una farsa amb resultat predit d'entrada. Sigui perquè la justícia i la veritat són ideals que ens fan vibrar sobre la pàgina escrita, o perquè, com a amants dels relats, ens agrada que els culpables quedin castigats i les víctimes reconegudes al final, o perquè ens fascinen els procediments en si mateixos i, com deia Kafka, els procediments esdevenen ells mateixos la sentència, podem arribar a gaudir dels judicis escrits - històrics i ficticis - amb la mateixa fruïció que els veuríem a la pantalla. 

Il·lustració de @vectorpouch
Font

Quins són els millors judicis que heu llegit mai? Unes quantes recomanacions. 

Les eumènides d'Èsquil. Aquest és un dels més antics que he llegit - el més antic, de fet, de la literatura occidental - i per això el poso en primer lloc. Les eumènides és la tercera part del cicle de tragèdies de l'Orestea, de l'autor grec clàssic Èsquil (525aC-456aC). Si no heu llegit mai tragèdia grega us pot semblar estrany d'entrada, però aquesta obra de teatre ens ofereix un relat apassionant i trepidant sobre un judici instaurat pels déus per tal de decidir si Orestes, el príncep d'Argos, que ha assassinat la seva mare, mereix ser castigat o absolt per aquest crim. Aquí es confronten dues menes de justícia, una d'atàvica, basada en els llaços de sang, i una de més nova, basada en l'intercanvi d'arguments racionals i la persuasió pel discurs. Un judici fundacional que posa les bases de la justícia tal com la coneixem avui en els sistemes democràtics: arguments de l'acusació, arguments de la defensa, votació del jurat. Tot i que, és clar, hi ha un enfrontament dels déus pel mig i la decisió final pot fer-se una mica sorprenent. 

Eichmann a Jerusalem de Hannah Arendt. Obra de no-ficció que ens presenta el judici que es va realitzar a Jerusalem als anys 60 d'un dels militars nazis encarregats de la Solució Final. Si bé els crims del nazisme ja havien estat jutjats a Nuremberg pels vencedors de la segona guerra mundial, aquí el recentment fundat estat d'Israel fa un judici propi d'un dels responsables intermedis de la gestió dels camps d'extermini. Hannah Arendt segueix el judici i en fa una crònica distanciada i reposada, que li va valer el rebuig dels propis jueus per ser massa crítica amb com s'havien fet els procediments. En aquest llibre Arendt posa les bases del seu concepte filosòfic de la banalitat del mal, i apunta a la necessitat de crear una justícia internacional que estigui per sobre de les nacions. 

El lector
de Bernhard Schlink. Aquesta és una novel·la que també tracta sobre els judicis de guerra que van tenir lloc després del nazisme, aquest cop a Alemanya mateix. El punt de vista principal és el d'un jove estudiant de dret que en el passat havia mantingut una relació íntima amb una de les acusades al judici per haver estat guàrdia en un dels camps de concentració. L'autor fa una gran feina de caracterització dels personatges, i posa sobre la taula el problema de fer justícia sobre uns fets tan horrorosos, així com l'herència de culpabilitat de les generacions posteriors als fets. Tot i que el judici és només una petita part de la trama, és un esdeveniment central que marca la vida dels protagonistes i els fa coincidir en l'escenari més insospitat. 

Sol a Berlín de Hans Fallada. Sense deixar els esdeveniments històrics a  l'Alemanya nazi, aquesta novel·la de Hans Fallada segueix les vicissituds d'un home i una dona que, sense tenir cap convicció política extraordinària, es converteixen d'un dia per l'altre en activistes contra el govern hitlerià. És una història duríssima i corprenedora sobre la maquinària destructora de vides d'un estat policial, i segueix el punt de vista de moltíssims personatges en moltíssims escenaris i situacions diferents. L'escena del judici del matrimoni Quangel, que crec que és una de les escenes més terrorífiques que he llegit mai, plasma en una sola imatge el conflicte de la novel·la sencera, quan els protagonistes es veuen obligats a afrontar una farsa de justícia davant la qual es presenten ja condemnats d'entrada. El llibre es fa més terrorífic encara quan pensem que està basat en fets reals. El títol original es tradueix com a Cadascú mor sol, i és una autèntica revelació si no coneixeu Hans Fallada. 

Trumbo de Bruce Cook. Aquesta és la magnífica biografia de l'autor estatunidenc Dalton Trumbo (1905-1976), víctima d'una brutal persecució ideològica que va tenir lloc als Estats Units després de la segona guerra mundial, i que es coneix com a maccarthisme. Aquesta biografia és una aproximació magnífica a la història d'aquesta persecució, així com a la personalitat magnètica de Dalton Trumbo, i al context històric més ampli que va donar lloc a aquests fets. Tot i que els interrogatoris davant del Comitè d'Activitats Anti-americanes - un organisme que depenia del Congrés dels Estats Units - no es poden considerar pròpiament un judici, ja que les acusacions van ser polítiques en tot moment, el fet de negar-se a respondre a les preguntes proposades va suposar penes de presó per als investigats i la seva inhabilitació per a treballar al món del cinema (Trumbo era guionista). El període de les llistes negres no va ser superat fins dècades després, i en molts dels casos les víctimes d'aquesta persecució política no van ser ni reconeguts ni compensats de cap forma. El cas dels Deu de Hollywood i les persecucions al món del cinema i les arts van ser molt sonats, però el que és més preocupant és que les purgues polítiques van arribar a molts altres sectors professionals. 

The Fall of the House of Wilde d'Emer O'Sullivan. Aquest és un fantàstic assaig sobre la biografia de  l'autor irlandès Oscar Wilde, un episodi central de la qual és el judici que va haver d'afrontar per difamació, i que el va portar a presó pel fet d'haver mantingut relacions sexuals amb altres homes. La part més interessant d'aquest llibre és que de fet gira al voltant de dos judicis, el més conegut i un de no tan conegut en què la mare d'Oscar Wilde es va enfrontar a les difamacions de l'amant del seu marit. El llibre, així doncs, ens desplega les biografies de la família sencera, i és especialment punyent a l'hora de retratar la hipocresia de la societat anglesa del moment, així com la sensació d'excessiva confiança que va portar Wilde a iniciar un judici que li destrossaria la vida, a base d'extrapolar el resultat del judici que havien protagonitzat els seus pares. La història de la penalització de l'homosexualitat arreu del món és també un d'aquells temes que afecten la lluita pels drets civils que ens hauria de fer pensar, sobretot quan afecta les societats més suposadament democràtiques. 

Arthur & George
de Julian Barnes
. També a Anglaterra uns anys més tard, el cas contra George Edalji és un d'aquells episodis anecdòtics de la història que també ens hauria de fer reflexionar sobre com els sistemes judicials han actuat contra els drets civils que donem per descomptats avui dia. El cas va ser un despropòsit del principi a la fi: basat en unes acusacions sense fonament, Edalji va ser condemnat per uns atacs a bestiar en propietats dels seus veïns, tot i la solidesa de les proves i els arguments que l'exoneraven. El biaix racista de l'acusació va ser totalment evident, tot i que precisament els arguments aportats a l'època van intentar amagar aquest fet. No va ser fins que hi va intervenir la figura pública de l'autor Arthur Conan Doyle que el cas va ser revisat i finalment la innocència d'Edalji va ser reconeguda. Julian Barnes en recrea una magnífica ficció, des de diversos punts de vista i amb una atenció finíssima al detall i a la construcció dels personatges. 

Matar un rossinyol de Harper Lee. És una obra molt coneguda per la seva adaptació al cinema (també una bona recomanació) i per l'estatus de clàssic de què gaudeix als Estats Units. La trama de la novel·la és episòdica i el judici és només un dels molts episodis que marquen la protagonista en la seva infància. Al sud dels Estats Units als anys trenta, un treballador negre és acusat injustament d'una violació que no ha comès, però com la família denunciant és blanca, el judici sembla perdut d'entrada. Tot i que els fets relatats a la novel·la són totalment ficticis, la història dels Estats Units del segle vint ofereix força casos similars a aquest. A mi és una novel·la que m'agrada molt, tot i les crítiques que ha rebut al llarg dels anys per la representació que fa del conflicte racial des del punt de vista blanc. També m'agrada la seva seqüela / versió preliminar, Vés i posa un sentinella, que es va publicar fa uns pocs anys i va causar controvèrsia per la història de la seva publicació i per la revisió que ofereix dels personatges de la novel·la original i del conflicte racial. 

Jo acuso
d'Émile Zola.
Aquest llibre és un recull molt interessant de diversos pamflets i declaracions escrits per Émile Zola al voltant del cas Dreyfus a França a principis del segle vint. Dreyfus va ser un militar francès acusat erròniament d'espiar per als alemanys, cosa que el va portar a dos judicis militars i a dues condemnes pel mateix fet. Va ser degradat oficialment dels seus càrrecs de l'exèrcit i desterrat de per vida a una illa de la Guayana Francesa, on finalment va passar-hi només uns anys en rebre un perdó oficial. Aquest cas va ser un esdeveniment molt important en la història francesa i europea en general, a causa del biaix antisemita de l'acusació, que va polaritzar totalment l'opinió pública entre els defensors de la innocència de Dreyfus i els convençuts de la seva culpabilitat. A part d'això, Zola també va anar a judici acusat de difamació de l'autoritat pública, i va ser condemnat a un any de presó, que va evadir exiliant-se a Anglaterra. Un cas fascinant sobre les interseccions entre govern i exèrcit, i la importància de l'opinió pública a l'hora d'afrontar una injustícia. 

El procés de Franz Kafka. I finalment, el llibre que no podia faltar en aquesta llista. Si Hans Fallada  ens presentava, a Sol a Berlín, un dels judicis més terrorífics de la literatura, Kafka recrea la sensació de desempara i angoixa existencial que experimenta l'individu en mans d'un sistema arbitrari. Des de la seva detenció arbitrària fins a la realització de la seva sentència, Joseph K. és víctima d'un sistema burocràtic de dimensions laberíntiques que no té cap ni peus si se l'intenta explicar racionalment. La novel·la és com una mena de malson continu, principalment perquè no sabem ni quina és l'acusació, ni a què s'enfronta l'acusat ni quines en poden ser les conseqüències en cap moment. L'interès de la novel·la rau en les múltiples interpretacions que se'n poden fer en diversos nivells, així com la presciència que revela l'argument del que després seran els sistemes burocràtics, policials i de justícia dels règims totalitaris del segle vint, que Kafka no va arribar a veure però que sens dubte li van donar la raó. 

Se us acuden més exemples? Alguna recomanació? 

18 de juliol de 2020

Sula (#322)

Si sóc capaç de fer-me això a mi mateixa, què creieu que us faré a vosaltres? 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Toni Morrison (1931-2019), premi Nobel de Literatura el 1993, es va publicar el 1973, i és una novel·la breu, però dolorosa i colpidora com és en general l'obra d'aquesta autora. Relata la vida d'una comunitat negra a les afores d'una ciutat d'Ohio, durant el període que va des dels anys 20 als anys 60. Les seves protagonistes són dues noies de la mateixa edat, Sula Peace i Nel Wright, que es fan amigues de petites i veuran com l'edat adulta els farà prendre camins molt diferents, pel que fa a l'estil de vida i a les decisions que hauran d'afrontar. Per tal d'arribar a aquestes cruïlles de la vida, en realitat, haurem d'assistir a la seva infància i a les seves respectives trajectòries familiars, on arribarem a comprendre les personalitats i les decisions que prenen cadascuna o, més aviat, les decisions que no els està permès prendre. Perquè Sula és una història, principalment, sobre la condició de ser dona i negra, una doble indefensió que les protagonistes han d'aprendre a suportar si no es volen veure destruïdes pel camí. Mentre que Nel assumeix els rols de dona submissa primer a la seva mare i després al seu marit, Sula prové d'una família desestructurada: els seus models de comportament són el caràcter fort de la seva àvia, que ha afrontat una vida de soledat forçada extingint tota traça d'amor del seu cor, o desenvolupant un tipus d'amor destructor que ens recorda inevitablement a les decisions desesperades de la Sethe de Beloved. D'altra banda, l'altre model femení és la seva mare, Hannah, que després de quedar-se viuda se'n va al llit amb tots els homes del barri. D'aquestes dues dones Sula aprèn que no fa falta lligar-se a un home per tal de realitzar els seus desitjos més íntims i provar de realitzar-se com a persona, però en el món que ens retrata Toni Morrison aquest exercici de la llibertat és autodestructiu, perquè col·loca la persona immediatament en contra de la comunitat. Com també passava a Beloved, Sula ens descriu una forma d'estimar que es basa en fer mal als altres per pura desesperació o, potser, com a afirmació d'una dignitat intrínseca que els altres no reconeixeran des de fora i que, per tant, un mateix ha de reivindicar encara que sigui a base de guanyar-se'n el rebuig. És així com la figura de Sula acaba per adquirir una dimensió mítica dins la seva comunitat, per convertir-se en una mena de presència amenaçadora i benefactora a la vegada, que els veïns del barri se senten orgullosos de menysprear, però que la comunitat sencera necessita per mantenir la seva estabilitat. Sense la dona perduda a qui culpar de tots els mals, cadascú hauria d'assumir la seva responsabilitat pels seus propis actes. Mentre que la figura de la Sula es va magnificant a mesura que passen els anys, la de la Nel sembla que es vagi fent més petita, en tant que el viatge d'aquesta es basarà en reconèixer que el que la uneix a la seva amiga és molt més del que aparentment les separa. És per això que la història és més complexa que tan sols les trajectòries vitals de les dues protagonistes, per convertir-se en la història d'una comunitat sencera que ha de viure tots els seus traumes i trencaments des de l'aïllament i la impotència dels seus membres. Com també passava a Song of Solomon, el relat juga amb els trops, el pensament màgic i les expectatives d'un relat mític, de forma que s'inicia amb la fundació de la comunitat, i ens ofereix un relat totalment circular. El desposseït Shadrack és una presència dins la narració que en determina també l'inici i el final, condensant en el trauma dels veterans de la primera guerra mundial la resta de traumes que la comunitat negra no s'atreveix a posar en paraules: el terror a una mort sobtada, a la mutilació, a la revolta sobtada que només aconsegueix soterrar aquells que s'hi veuen arrossegats. En aquest sentit, Beloved ens oferia un fet traumàtic i hi girava constantment al voltant, de forma que els traumes i les violències revelades pels altres personatges quedaven d'alguna forma subsumits dins d'aquest esdeveniment fundacional. Aquí, en canvi, assistim a una sèrie consecutiva de violències i desgràcies que es produeixen de forma inesperada i fortuïta, i que podem escollir llegir com a relacionades entre elles o no fer-ho, perquè és tan sols el pensament mític rere el to de la narració el que ens fa llegir cada esdeveniment com a presagi ominós o coda macabra de cadascun dels altres. En aquest sentit és un llibre que explora sense aturador les seves pròpies imatges i símbols, i que en la seva bellesa condensa el patiment i la impotència de generacions. Una bona recomanació si ja sou fans de Morrison, i si no la coneixeu encara, aquesta novel·la és un bon punt de partida. 

Sinopsi: Dues amigues d'infància, Sula Peace i Nel Wright, creixen juntes en una barriada pobra anomenada The Bottom a la ciutat de Medallion a Ohio. Tot i que les seves famílies són molt diferents, les dues aprenen a fer-se més fortes a base de compartir la seva soledat. Quan es fan més grans, Nel es casa i Sula desapareix del poble misteriosament. Deu anys després, quan Sula torni al poble per fer net amb el seu passat, les seves vides es tornaran a entrecreuar de forma inesperada. 

M'agrada: El seu desenllaç rodó, que dona un sentit de conclusió a la novel·la sencera, i la història de Shadrack als marges de la narració. 

15 de juliol de 2020

Sofia Petrovna (#321)

Estirada al llit, reflexionava sobre la propera carta que li escriuria al camarada Stalin. Des que havien detingut en Kòlia, li havia escrit tres vegades. A la primera carta, li demanava que revisés el cas d'en Kòlia i que el posés en llibertat, perquè no era culpable de res. A la segona, li demanava que la informessin d'on era per poder anar a veure'l un sol cop abans de morir. A la tercera, li suplicava que li digués una sola cosa: era viu o mort? 

Aquesta breu novel·la de l'autora russa Lidia Txukovskaia (1907-1996) es va publicar a París el 1965, tot i que havia estat escrita vint-i-cinc anys abans, quan els fets relatats a la novel·la eren molt recents, i molt propers a l'experiència personal de l'autora. Lidia Txukovskaia va perdre el seu marit a la gran purga estalinista de finals dels anys 30, i era deixeble i confident de la poetessa Anna Akhmàtova, que també va patir els efectes de la repressió estalinista molt de prop. Les novel·les que es van escriure a l'època van circular en forma manuscrita durant molt de temps, ja que cap editorial es volia arriscar a publicar contingut subversiu, i moltes d'elles no es van començar a publicar fins molts anys després, ja en plena desestalinització del règim, o a l'estranger, les que van poder arribar a creuar les fronteres d'amagat. La novel·la és molt breu, està escrita d'una forma molt clara i senzilla, i dóna una bona aproximació del clima de terror polític en què es van veure immersos els ciutadans soviètics durant aquells anys. Si Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx ens oferia una aproximació al món del gulag i a com era la vida als camps de presoners, Sofia Petrovna ens relata una història similar, però vista des de l'altra banda del sistema penitenciari, és a dir, des del punt de vista dels familiars i amics que queden enrere un cop l'ésser estimat ha desaparegut. Sense cap possibilitat de comunicació amb el seu fill, ni tan sols sense poder saber si és viu o mort, Sofia Petrovna accedeix a un malson de dimensions kafkianes quan comença a comprendre que com més s'endinsi en el laberint burocràtic de l'administració soviètica, més tacada quedarà la seva credibilitat com a ciutadana i les seves oportunitats de treballar, tenir un habitatge o fins i tot de mantenir les relacions humanes més quotidianes. Però el que se li fa més difícil de suportar és la dissociació que es crea entre la seva creença ferma en la innocència del seu fill i la seva creença ferma en la justícia i la infal·libilitat del sistema polític en el qual viu. Perquè la Sofia Petrovna no és una rebel ni una dissident, al contrari. Sofia Petrovna és un perfecte engranatge del sistema, una d'aquests ciutadans exemplars que han après al llarg dels anys a estimar al gran germà, i precisament aquesta contradicció aparent entre les seves creences i l'amor al seu fill és el que ens ajuda a comprendre de forma més eficaç el dilema en què es troba la protagonista, la seva paranoia creixent i la seva posterior distorsió de la realitat. Ser un engranatge del sistema o estimar el gran germà no vol dir necessàriament ser una fanàtica afecta al règim. De fet, la Sofia ni tan sols pertany al Partit Comunista, i amb prou feines comprèn les idees que hi ha darrere de la seva feina, desvinculada del partit o del sindicat: del que ella entén és de seguir procediments, posar segells a les cartes i, això sí, exercir una tasca de vigilància i control permanent envers els seus companys de feina, cosa que cap dels treballadors de la seva empresa considera una intrusió en la vida privada, sinó més aviat un deure a acomplir per al bé del grup. Per a una explicació més detallada sobre com funcionen aquests ressorts psicològics, cal llegir Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem o Els orígens del totalitarisme, per adonar-nos que ser part de l'engranatge i alimentar la màquina repressiva no té a veure amb ser bona o mala persona ni en cap tipus de valoració similar pel que fa a la vida privada, sinó més aviat en posar el pilot automàtic a l'hora d'encarar la vida pública, i mirar cap a un altre cantó quan la repressió afecta aquells que tens al voltant. Ara bé, quan la repressió t'afecta a tu mateix, aleshores l'aïllament ja s'ha produït, i és molt més difícil demanar o obtenir ajuda. La contradicció que experimenta Sofia també té una cara més fosca, de fet, i que la historiografia no va aconseguir desentrellar fins que va haver passat un temps dels esdeveniments de la gran purga. El fet que el fill de Sofia Petrovna no sigui un element revolucionari o subversiu sinó, ben al contrari, un enginyer brillant al servei del règim i un orgullós membre del Komsomol, és un dels primers enigmes que es plantegen en el relat, i un dels interrogants més grans que se li presenten a la protagonista. El Gran Terror estalinista, de fet, va llençar un missatge d'advertència força clar als enemics del règim a través de la tortura, l'empresonament i l'execució sumària dels amics del règim. Només així es creava un clima de terror social prou fort com perquè a ningú se li pogués acudir amenaçar el poder d'alguna forma. La delació podia arribar literalment de qualsevol lloc, ja fos de la feina o del propi habitatge, ja que diverses famílies vivien en pisos compartits, i les ramificacions del sindicat i els organismes de control eren pràcticament omnipresents. D'aquí el sentiment de paranoia i de progressiu aïllament que experimenta la Sofia a mesura que la gent s'assabenta de la desaparició del seu fill. Lidia Txukovskaia utilitza un estil molt senzill, directe i objectiu per tal de relatar-nos aquesta corprenedora història de la impotència dels individus davant de la infal·libilitat d'un sistema repressiu. 

Sinopsi: A principis dels anys 30 a la ciutat de Leningrad, Sofia Petrovna es veu obligada a buscar feina després de la mort del seu marit, per tal de seguir mantenint els estudis del seu fill Kòlia. En començar a treballar com a mecanògrafa en una editorial, aviat se n'adona que la feina li agrada molt més del que es pensava i que se sent realitzada fent-la. Al cap d'uns anys, però, quan el seu fill és detingut durant la seva estada de pràctiques en una altra ciutat, es veu obligada a emprendre una recerca titànica del seu fill perdut a través del laberíntic sistema burocràtic del règim soviètic. La manca d'informació, però, la va endinsant en una depressió cada cop més profunda que li farà perdre el contacte amb la realitat. 

M'agrada: És un text tremendament colpidor en la seva brevetat, que fa molt per transmetre l'ambient d'angoixa i d'opressió política que envolta la vida de la protagonista. 

11 de juliol de 2020

El lleó, la bruixa i l'armari (#320)

Un dia el veureu i un altre dia ja no. No li agrada que el lliguin - i és clar que té molts altres països per atendre. Tot està bé. Ens vindrà a veure sovint. Només que no l'heu de pressionar. És feréstec, sabeu? No és un lleó domesticat

Aquesta és la segona entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, tot i que va ser el volum que es va publicar en primer lloc, el 1950. És, de fet, el volum més emblemàtic de la sèrie, possiblement perquè va ser el primer. Si El nebot del mag ens havia plantejat una mitologia per a un món màgic en concret, el món de Nàrnia creat per Aslan, i ens presentava les respostes a alguns enigmes i imatges que apareixen en aquest segon volum, aquest té una autonomia pròpia molt més marcada. En realitat podria ser perfectament un únic volum tancat en si mateix, i va ser a partir d'aquest punt que l'autor va decidir expandir el seu conte per a infants i fer-ne una sèrie sencera, afegint-hi diverses seqüeles i una preqüela. Durant els bombardeigs dels alemanys sobre Anglaterra a la segona guerra mundial, els quatre germans Pevensie, Peter, Susan, Edmund i Lucy, es traslladen a viure al camp, a la mansió d'un professor retirat. Allà, la més petita dels germans, la Lucy, descobreix que un antic armari en una de les cambres de mals endreços de la casa porta a un món diferent, el món de Nàrnia. Els seus germans no la creuen, fins i tot quan Edmund també hi acaba accedint. Quan finalment hi acabin entrant els quatre germans junts, hauran de derrotar la malvada Bruixa Blanca, que manté Nàrnia en un hivern perpetu, per tal de poder accedir al tron de Cair Paravel, com indica una antiga profecia. Abans de tots aquests esdeveniments, però, el primer accés a Nàrnia ens obre la novel·la amb dues trobades igual d'emblemàtiques i decisives per a la trama de la novel·la sencera. Mentre que la Lucy coneix el senyor Tumnus, un faune amistós que la convida a prendre el te a casa seva, l'Edmund es troba per primera vegada amb la malvada Bruixa Blanca, que li presenta una temptació molt difícil de resistir: un poder que s'assembla sospitosament a ser fill únic. Totes dues trobades són fascinants perquè d'una banda venen carregades de motius freudians, si fem l'esforç d'analitzar-les sota aquesta llum, i d'altra banda atreuen amb la introducció de trops i motius de la mitologia i dels contes de fades populars que, si més no d'entrada, ens haurien d'ajudar a llegir el que s'hi està esdevenint. Com actuar i en qui confiar quan accedeixes a un món de fantasia per casualitat? L'única guia d'acció que ja posseïm, com més endavant reconeixerà Peter, són els contes tradicionals que ja coneixem. Els llibres que trobarem a la lleixa del senyor Tumnus, però, ja ens avisen de la primera reversió dels termes: al món de Nàrnia, són els éssers humans qui són un mite. El segon signe el trobem en la presència ominosa de la figura del pare de Tumnus, encara que només sigui des d'un retrat a la seva saleta: com si es tractés del superego freudià del seu fill, la seva presència ens recorda un codi de conducta i de valors més antic que el poder usurpat per la bruixa. Aquesta, quan finalment apareix, es presenta principalment com a temptadora, només que el seu engany és força evident des del principi: fins i tot abans d'haver sentit mai a parlar dels quatre trons de Cair Paravel, destinats a ser ocupats per quatre germans en pla d'igualtat, Edmund és temptat amb ser el successor únic de la bruixa, de forma que aquesta indirectament adopta el rol de mare assumida - i impostora - de l'infant. Tant l'Edmund com la Lucy accepten els aliments que els éssers màgics els ofereixen - la prohibició d'acceptar menjar ofert pels éssers de la terra màgica és un trop recurrent a la mitologia i als contes de fades. Si bé les delícies turques de la bruixa i el seu discurs persuasiu fan saltar les alarmes de bon principi, la mateixa sospita crea una ambigüitat pertorbadora en el cas de Tumnus i Lucy, perquè els faunes, parents dels sàtirs, no són éssers fiables a la mitologia clàssica, especialment per a jovenetes que vaguen pel bosc desprevingudes. Ara bé, comparant els dos àpats de seguida veurem el contrast entre les dues màgies: el te, l'ou dur i les torrades de sardina, mel o mantega oferides per Tumnus, aliments que nodreixen autènticament dins la novel·la, no tenen res a veure amb les delícies turques oferides per la reina-bruixa, símbols d'una dolçor buida que no alimenta i crea addicció en qui les menja. No cal anar gaire lluny, doncs, per començar a percebre aquí la lectura platònica que Lewis mateix proposava per a la sèrie de Nàrnia: la tensió dualista entre el menjar fingit i el real ens comença a introduir a la tensió entre el poder fingit de la reina Jadis i el poder autèntic d'Aslan. Encara cal esperar perquè Aslan es reveli, però. Com també passava a El nebot del mag, aquest personatge central per a l'obra no apareix ben bé fins al segon acte de la història. Quan els Pevensie accedeixen al món màgic de Nàrnia, entrem en una tensió palpable d'espera messiànica. Condemnada a un hivern etern sense Nadal, Nàrnia és una terra a punt de renéixer, perquè tots els signes hi són: Aslan es troba de camí, els quatre futurs reis ja han aparegut, i es comencen a intuir els primers signes de desglaç. Perquè no és cap secret que El lleó, la bruixa i l'armari és la més profundament al·legòrica de totes les entregues de la sèrie de Nàrnia. Aslan és el fill de l'Emperador de més enllà del Mar, a qui pertany la Màgia Profunda, una Llei (així, en majúscules) molt més antiga que el temps mateix a Nàrnia. Aquesta antiga llei dictamina que la vida d'un traïdor li pertany a la bruixa, per això Edmund està condemnat a morir segons aquest antic codi. Aslan troba una forma, però, de revertir l'antiga màgia, o de fundar una nova llei, per la qual entrega ell mateix la seva vida per salvar la d'Edmund. Un altre element fascinant de la història és que els nens accedeixin a un món de fantasia a través d'un portal màgic i immediatament siguin cridats a ser-ne els reis. L'alçament al poder des d'una posició d'impotència o desempara és un motiu recurrent a la literatura per a infants, i que ens connecta de nou a aquesta lectura platònica de la tensió entre realitat i aparença: la seva aparença feble i desvalguda al món d'Anglaterra revela el seu autèntic poder reial a la terra - autèntica - de Nàrnia, per si el rerefons platònic i cristià del text no acabava de quedar clar. Per acabar de reblar el clau, a més, Lewis dota els seus infants de tota una vida adulta com a reis abans de tornar al món real. És cert que no és gaire més que una estratègia per poder crear altres històries per a la saga que tinguin lloc durant aquest regnat, i un recurs que Lewis certament podia haver espremut molt més, però pel que fa a la psicologia dels personatges obre un dels enigmes més suggestius del text. El lleó, la bruixa i l'armari és una de les meves entregues preferides de la saga sencera, i una recomanació imprescindible per als lectors de fantasia de totes les edats. 

Sinopsi: Durant la segona guerra mundial els germans Pevensie es traslladen de la ciutat al camp fugint dels bombardeigs alemanys. A la casa del professor Kirke hi descobreixen un armari màgic que els porta al país de Nàrnia. Allà descobreixen que una profecia els destina a derrocar la malvada bruixa blanca, usurpadora del poder legítim de Nàrnia. 

M'agrada: Els títols dels llibres de la lleixa del senyor Tumnus, evidentment. 

No m'agrada: La misogínia implícita del text, que el personatge del Pare Noel s'encarrega de fer explícita molt gratuïtament. 

10 de juliol de 2020

Tolkien lector de Nàrnia

A propòsit de la meva relectura dels dos primers volums de Les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, vaig trobar aquest article que parla de la recepció que Tolkien va fer de la sèrie de llibres infantils del seu amic, en particular del primer d'ells que es va publicar, El lleó, la bruixa i l'armari. Com que Tolkien no va ser gaire entusiasta de la sèrie de Nàrnia, en general s'hi va mostrar reservat al llarg de la seva vida, tot i que almenys sabem d'ell que coneixia els llibres i que els tenia a casa seva, perquè els va donar a la seva néta perquè els llegís. 

L'autor de l'article, Josh B. Long, analitza les esparses referències que trobem a comentaris de Tolkien sobre els llibres de Nàrnia de C. S. Lewis, i els posa en perspectiva per tal d'esclarir fins on arribava el rebuig de Tolkien envers aquests llibres i quins n'eren els motius. Aquí podeu llegir l'article, publicat a la magnífica revista Mythlore

Josh B. Long (2013) "Disparaging Narnia: Reconsidering Tolkien's View of The Lion, the Witch and the Wardrobe," Mythlore: A Journal of J. R. R. Tolkien, C. S. Lewis, Charles Williams, and Mythopoeic Literature. Vol 31: No 3, Article 4. 

Les referències que l'autor analitza són les següents: 
  • L'única declaració directa de Tolkien que ha estat publicada, en una de les seves cartes: es limita a constatar el fet però no aporta motius. 
  • El testimoni de Roger Lancelyn Green, quan tots dos acabaven de llegir El lleó, la bruixa i l'armari. Tolkien li va fer un comentari un punt ambigu sobre "la vida amorosa dels faunes", que s'interpretaria com a Tolkien molest per l'ús massa laxe i poc rigorós que Lewis fa de les figures de la mitologia clàssica. 
  • El testimoni de Nan C. L. Scott, en què Tolkien es referiria a l'al·legoria i el subtext religiós de l'obra com a massa obvi. 
  • El testimoni de George Sayer, que després Humphrey Carpenter recolliria en el seu llibre sobre els Inklings. L'argument es basaria, d'una banda, en l'excessiu eclecticisme de la proposta, que barreja elements de diverses mitologies en un resultat massa incongruent i mancat de cohesió. D'altra banda, això apuntaria a la desaprovació per part de Tolkien de la forma de treballar de Lewis, massa accelerada i poc polida, especialment en comparació amb l'obsessiva meticulositat del procés d'escriptura de Tolkien. 
A aquestes referències conegudes, Josh B. Long hi afegeix la referència trobada en una carta inèdita de Tolkien a Eileen Elgar. En aquest cas, la visió que dóna Tolkien sobre els llibres de Nàrnia és molt més equilibrada i matisada. Aquí Tolkien reconeix que l'èxit de l'obra de C. S. Lewis és "merescut", tot i que a ell personalment no l'atrau (val a dir que Tolkien en realitat no era un gran fan de la literatura contemporània). En aquesta última referència la crítica es dirigeix a l'al·legoria religiosa, més que a cap altra consideració estètica. 

Long remarca dues ironies que comporta la crítica de Tolkien a les al·legories: d'una banda, que Lewis es resistia a l'etiquetatge de la seva obra com a al·legòrica amb la mateixa força que Tolkien ho feia amb El Senyor dels Anells, i que, per tant, els mateixos arguments - a favor o en contra de l'al·legoria - es poden fer servir per a tots dos. D'altra banda, que el rebuig total i frontal de Tolkien a l'al·legoria és almenys discutible, ja que algunes de les seves obres menors, com Niggle per exemple, són profundament al·legòriques. 

La conclusió de l'article és que tots dos autors es complementen més del que podria semblar a primera vista, i que cadascun d'ells es va beneficiar en diferents moments de la seva vida de l'encoratjament i la crítica constructiva de l'altre. Tot i així, les seves personalitats i estils de treball com a autors eren molt diferents, i aquesta diferència de temperaments es va interposar entre ells en el cas de Nàrnia. Pel que fa a l'estil de treball, Tolkien era molt parsimoniós i meticulós, i Lewis molt més impulsiu i accelerat. Pel que fa a les seves concepcions de la mitologia com a font per a les seves obres, Tolkien era molt més purista amb el material, Lewis més eclèctic i flexible amb la tradició. 



8 de juliol de 2020

El nebot del mag (#319)

Nàrnia, Nàrnia, Nàrnia, desperta. Estima. Pensa. Parla. Sigueu arbres caminants. Sigueu bèsties parlants. Sigueu aigües divines.

Aquest és el primer volum de la saga de Les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, tot i que es va publicar el 1955 i en sisè lloc. L'ordre d'aparició dels llibres difereix de l'ordre de lectura que va establir Lewis mateix un cop els va haver publicat tots, i segueix la història de Nàrnia per ordre cronològic. El que Lewis va escriure i publicar primer són les aventures originals dels germans Pevensie i les seves seqüeles amb el seu cosí Eustace (el que serien els llibres segon, quart, cinquè i sisè), i després va ampliar la mitologia del món de Nàrnia amb una història paral·lela al regnat dels Pevensie (el llibre tercer) i els dos volums, inicial i final, primer i setè, que constitueixen l'inici i el final del món de Nàrnia, com si es tractés dels seus particulars Gènesi i Apocalipsi. Reconec que la saga sencera em provoca sentiments ambivalents. Hi ha volums que m'han marcat des de la primera vegada que els vaig llegir, i que em semblen magnífiques recomanacions per a infants, d'altres que em deixen força indiferent, i un en concret, de fet, que em sembla que perjudica tota la saga i que no hauria d'haver vist la llum. Per dir-ho breument, estic de part de Neil Gaiman pel que fa al setè volum i el problema de la Susan, i d'altra banda crec que la destrucció de Nàrnia amb judici final inclòs no és la millor forma d'acabar una saga de literatura per a infants. Molt lluny d'aquest moment, però, El nebot del mag ens ofereix la història de la creació de Nàrnia. Com que es va escriure més tard, hi ha moments que es refereixen específicament al segon dels volums, El lleó, la bruixa i l'armari, ja que, en realitat, El nebot del mag no és tan sols la història de com es va crear Nàrnia, sinó també de com va arribar al punt en què la trobem al segon volum, principalment com hi va arribar la malvada bruixa Jadis amb el seu desig de dominar el món, ja que aquesta no és originària de Nàrnia, i com hi van arribar els humans, que tampoc en són originaris. També hi trobarem altres detalls més anecdòtics com, per exemple, com va arribar a haver-hi un fanal a l'Esplanada del Fanal, o com va arribar l'armari del professor Kirke a obrir una porta entre móns diferents. En un nivell de lectura més profund, és també una curiosa revisió dels primers capítols del Gènesi, amb una particular visió del pecat original i de la condició humana més en general. I de fet em fa la impressió que Lewis es mostra més optimista que el relat bíblic. La narració comença a Londres a finals del segle dinou. El protagonista, Digory Kirke, és un nen que viu amb el seu oncle, la seva tia i la seva mare, que agonitza en una de les cambres de la casa dels oncles. Digory i la seva amiga Polly descobreixen accidentalment uns anells màgics creats per l'oncle de Digory que els permeten viatjar a móns paral·lels. L'oncle Andrew els necessita com a conillets d'índies per a la seva recerca sobre els altres móns i per això els enganya per tal que els utilitzin. En un dels móns visitats, Digory cau en la temptació - malgrat que Polly el prevé en contra d'aquest perill - de fer servir un encanteri que desperta la bruixa Jadis. Aquesta ja ha destruït el seu propi món - el desolat regne de Charn - gràcies a l'ús de la Paraula Deplorable, un encanteri que permet destruir tot ésser vivent de forma instantània. Aturem-nos un moment: és aquesta primera temptació i la caiguda de Digory que ens introdueix un pecat original que, com el bíblic, té a veure primordialment amb el coneixement. Per als qui considerin que Lewis ens presenta un univers maniqueu, de bons o dolents, cal que ens parem a pensar en la gradació de la curiositat i l'ambició pel coneixement en els personatges de Digory, l'oncle Andrew i la bruixa Jadis. Digory encara és prou petit i ignorant - innocent, potser - per comprendre que el coneixement transforma el món, i la lliçó principal que aprèn al llarg del relat és la responsabilitat: què fer amb el mal que hem introduït al món a través de les nostres accions. La saviesa de l'oncle Andrew és d'un altre tipus, però. Com en una versió corrompuda de la curiositat del seu nebot, la seva concepció del coneixement és egoista i instrumental: l'objectiu principal és aconseguir els seus propis designis i els altres es transformen en peons al seu servei. El seu personatge és molt similar al Saruman tolkinià, i de fet els discursos de tots dos s'assemblen molt, així com el seu ús del llenguatge com a eina de persuasió o manipulació. Tanmateix, Jadis ens presenta la versió augmentada i corregida de l'ambició de l'oncle Andrew: el seu coneixement es transforma en destructor de tot el que no sigui ella, ja que d'utilitzar els altres a voler dominar-los només hi va un pas. Si la relació entre el coneixement i la maldat destructora de Jadis no queda prou clara, cap al final del text un discurs alliçonador d'Aslan posa molt clara la relació: Aslan adverteix els humans del futur que els espera si acaben construint una eina igual de destructiva que la Paraula Deplorable. L'ansietat per la cursa d'armament nuclear, per la possibilitat que ofereix la tècnica de destruir tot el que hi ha només pitjant un botó, és un trop recurrent en la literatura fantàstica, distòpica i de ciència-ficció del moment, i aquest text és de 1955. A tot això, quasi a la meitat del llibre Nàrnia encara no ha estat creada: quan aquesta apareix, a través de la cançó creadora i l'alè vivificador del lleó Aslan, aquesta terra se'ns revela com un paradís edènic on tot creix i es multiplica de forma accelerada i exuberant. Jadis aprofita per fugir i amagar-se en la immensitat de Nàrnia, on es convertirà en la gènesi de tots els seus mals. Ara bé, el que ha passat aquí és una mena de revers de la història bíblica, almenys en termes cronològics: al Gènesi la creació del paradís precedeix el pecat original, i aquí el pecat original va primer i després té lloc la creació del paradís. El mal no sembla tant una caiguda, per tant, sinó quelcom natural, preexistent, potser fins i tot inherent a la condició humana. Com per accentuar aquesta duplicitat de la naturalesa del mal (interna a l'ésser humà, o externa, donada ja en la natura) Lewis afegeix al seu relat una segona temptació, que aquest cop Digory supera amb èxit. I és precisament aquesta segona temptació la que se li fa més dura en termes personals, ja que afecta directament la malaltia terminal de la seva mare. Es fa difícil no llegir aquest episodi en termes autobiogràfics, perquè Lewis va perdre la seva mare quan era petit de forma molt similar a com se'ns descriu la malaltia de la senyora Kirke, i l'episodi en què la guareix amb la poma màgica de la terra de la joventut sona directament a fantasia de desig autorrealitzat per part de l'autor. L'escena en què el nen li ofereix la poma guaridora a la seva mare actua com a revers, un altre cop, de la història de la temptació al jardí de l'edèn, així com del conte de la Blancaneu. Val a dir que de totes les anades i vingudes entre els diferents móns, l'escena que destaca per sobre de totes és la de la creació - i posterior desvetllament - de la terra de Nàrnia, tot i que el món desolat de Charn i el bosc entre els móns són escenaris que també es fan profundament atractius a l'hora de suggerir imatges al públic lector. Personalment, m'agrada molt aquest volum com a inici de la saga, i crec que és una arrencada fantàstica per a la sèrie de llibres de Nàrnia. 

Sinopsi: Dos infants del Londres del segle dinou, Digory i Polly, accedeixen a móns paral·lels a través d'uns anells màgics inventats per l'oncle de Digory. En un dels móns que visiten, Digory desperta la malvada bruixa Jadis que, després d'haver destruït el seu propi món, en busca un de nou per dominar. Al principi ho intentarà al món dels protagonistes, però després es farà més forta al món de Nàrnia, recentment creat pel poderós lleó Aslan. 

M'agrada: La forma com Lewis explota el poder suggestiu de les seves imatges i, especialment des del punt de vista de l'edat adulta, la forma com treballa els trops i símbols del llibre del Gènesi i dels contes de fades d'una forma creativa i original. M'agrada, per tant, llegir la creació d'un paradís sense pecat original, o amb una versió d'aquest, si més no, que costa força de llegir en termes de pecat o caiguda. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons