"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 de desembre de 2015

Amb un sol mot

Alt és, Senyor, el rescat de la paraula,
quan eixida tot just de dins l'entranya
pregona del silenci
el silenci mateix vol devorar-la,
talment un déu engendrador fecund,
gelós que la fillada el venci
amb un sol mot, com és la nit vençuda
per una sola estrella que rigui cel amunt.

Carles Riba, Oració de la Immortalitat en la Paraula


Bones festes a tothom! 

16 de desembre de 2015

Tehanu (#86)

No ho sé. No té importància. Qui ho ha de saber? A qui li ha d'importar? A qui li ha d'importar la nena? Per què fem les coses que fem? 

Prop de vint anys després de la publicació del tercer volum de la trilogia de Terramar, Ursula K. Le Guin escriu Tehanu (1990), aleshores destinada a completar el cicle esdevenint la darrera part d'una tetralogia. Ens trobem davant d'una novel·la que reprèn la temàtica de les anteriors entregues només per posar-hi un gran interrogant al costat. Això és el que torna problemàtica la seva recepció: tot depèn de com ens posicionem com a lectors respecte a la trilogia original. Els qui considerin La costa més llunyana com el tancament d'un cicle, com un punt i final, potser haurien de deixar Tehanu de banda i dedicar-se a llegir una altra cosa. Ara bé, vaig parlar de gènere quan vaig ressenyar les dues primeres entregues, i vaig assenyalar que la lluita de sexes era un tema de la trilogia, tot i que tractat amb sordina durant els anys 70. Es diu que Le Guin va reprendre la saga precisament per contestar les crítiques al masclisme, implícit i explícit, que inunda l'arxipèlag de Terramar d'una punta a l'altra. Un cosmos imaginari no té perquè respondre les expectatives que els lectors tinguin sobre una societat ideal: si fos així, la literatura distòpica no existiria. Ara bé, pot escollir a qui donar veu i punt de vista, pot tractar un tema obertament o deixar-lo a l'especulació marginal, com havia passat en les primeres entregues. No podem fer que l'univers de Terramar esdevingui favorable a les dones d'un dia per l'altre, no podem fer que la seva concepció dualista del cosmos, transmesa durant milers i milers d'anys, quedi superada perquè sí. Ara bé, podem observar que fins ara la veu narrativa la tenien els homes, i que la seva posició de poder en aquesta societat rebia l'aprovació implícita, si més no per falta de resistència, de l'autora. Tehanu canvia completament aquest plantejament des de les primeres pàgines: aquí tenim un punt de vista femení, el de Tenar, durant tota la novel·la. I tot apunta a la decadència del poder masculí encarnat per l'escola de Roke fins ara. A Tehanu, per primer cop, el que es cou als marges pren importància. A nivell purament argumental, aquesta quarta entrega és un dels exemples més clars que he trobat mai d'estrès post-èpic en la literatura de fantasia: com els herois afronten la buidor de la vida quotidiana després del moment de les grans gestes. En això sembla que les dones estan més preparades que els homes. Ara bé, si a La costa més llunyana encara no s'apuntava clarament a un canvi de l'statu quo, aquí l'adveniment d'una nova era i la seva necessitat queden més clares que mai. Ogion comença la revolta passant el testimoni a Tenar abans que a Ged. Ged ha d'acceptar que mai no tornarà a ser el d'abans. I en aquest estat de coses, el futur sembla que s'ha aclarit, però continua essent incert. D'altra banda, la quarta entrega també es distancia força de les tres primeres novel·les en el seu enfocament. Plantejades com a relats de creixement, aquestes tres se centraven en el camí interior dels successius protagonistes: Ged, Tenar i Arren respectivament. La gran pregunta en tot moment era: com he arribat a ser qui sóc. Ara el plantejament canvia per oferir-nos quelcom una mica més complex. La successora natural d'aquests personatges, Therru, esdevé el gran misteri de l'obra: en cap moment se'ns ofereix la seva subjectivitat. La gran pregunta de l'argument de Tehanu és la pregunta per l'altre més que pel jo: com deu ser estar dins la seva pell? Com deuen mirar els seus ulls? Quina responsabilitat tinc envers ella, com a altre? Aquestes són les preguntes que Tenar es va plantejant al llarg de l'argument. Com en les altres entregues, el relat no resulta previsible en cap moment i més aviat va desgranant significats i suggestions a mesura que avança. 

Sinopsi: Després dels esdeveniments de La costa més llunyana, Arren ha esdevingut el nou rei de Terramar i s'entreveu que això donarà pas a una nova era. A la vegada, l'escola de Roke ha quedat sense arquemag per primer cop a la història. Ged ha perdut la seva màgia després d'acomplir la seva missió per a Arren i ara es retira a les pastures de Gont, defugint la vida pública. Tenar, d'altra banda, ha enviudat i, un cop els seus fills han marxat de casa adopta Therru, una nena que uns rodamóns han deixat abandonada després de maltractar-la brutalment. Ogion, l'antic mestre de Ged, encomana a Tenar la responsabilitat d'educar Therru en la màgia prescindint de les jerarquies de Roke. 

M'agrada: Em sembla que aquesta entrega torna a estar a l'alçada de la primera novel·la de la saga. M'agrada que plantegi un nou inici sense renegar de les entregues anteriors. També m'agrada el seu desenllaç, més metafòric i suggestiu que mai. 

9 de desembre de 2015

La costa més llunyana (#85)

-Continua cantant! La Llarga Dansa encara no ha acabat. 
-No em sé les paraules -va dir el cantor, i la seva veu es va tornar aguda, com si estigués aterrit-. No puc cantar. He oblidat la cançó. 
-Canta'n una altra, doncs! 
-Ja no hi ha cançons. S'ha acabat. 

La costa més llunyana (1972) d'Ursula K. Le Guin és la tercera novel·la del cicle de Terramar i, de fet, és la que tancava la trilogia original. No va ser fins uns quants anys després, a la dècada dels noranta, que apareixerien les següents entregues. Per tant, aquesta novel·la ofereix quelcom definitiu, rodó, té tota ella un aire de desenllaç, per dir-ho d'alguna forma. És cert que en alguns aspectes el desenllaç d'aquest llibre manté certs deutes amb El Senyor dels Anells (almenys, amb un o dos dels múltiples desenllaços de l'obra de Tolkien) però, tot i així, l'originalitat d'Ursula K. Le Guin sempre ens acaba portant per camins insospitats. En aquesta entrega es torna a accentuar el vessant metafísic de l'aventura i aquí els dilemes dels personatges es tornen més existencials que mai. Totes les seves anades i vingudes s'acaben resumint en un majúscul per què? El centre de la missió en aquest cas és un misteri que impregna totes i cada una de les pàgines del llibre: la màgia s'esgota en el món, i amb ella, les respostes, les cançons, els significats i, en definitiva, la continuïtat de la vida, la necessitat de seguir tirant endavant. Igual que en les altres dues entregues, ens enfrontem a un mal indeterminat, sense rostre, l'amenaça del qual crea una atmosfera progressivament inquietant i misteriosa. Tanmateix, aquí hi ha un enemic psicològic que opera dins les persones, creant una mena de depressió generalitzada que afecta la gent en forma de demència. Aquesta premissa fa de la novel·la una mena de repetició o recreació del viatge de Ged a la primera entrega, Un mag de Terramar, tot i que ara els aprenentatges i els obstacles viscuts al llarg del camí seran completament diferents. Mentre que en la primera novel·la Ged viatjava en solitari, aquí va acompanyat d'Arren, un jove príncep de la terra d'Enlad a qui el mag convida a fer-se a la mar amb ell. A diferència de moltes altres sagues fantàstiques, aquí els protagonistes no tenen un destí prefixat, una missió a acomplir, sinó que salpen sense tenir gaire idea de cap on es dirigeixen. Això ja passava a la primera novel·la, però en aquella Ged era el centre del relat, i aquí Arren pren el punt de vista principal de la narració. Arren és un personatge que es fa estimar perquè la seva situació és força peculiar si el compares amb els habituals herois de les narracions fantàstiques. Ell no és cap orfe que hagi de descobrir el misteri de la seva filiació, i la seva infància no ha estat en absolut desgraciada: al contrari, ha nascut al centre d'un regne, i ha conegut la felicitat i el seu lloc en el món des de sempre. De la mateixa manera, la seva missió es fa molt més ambigua quan l'accepta completament a cegues; Arren no té cap mena de consciència del seu destí, però precisament això posa de manifest el seu potencial quasi il·limitat, i els dubtes i les inquietuds que això comporta. Arren és un heroi en procés de formació, i al llarg del seu camí la seva preeminència respecte de Ged esdevindrà cada cop més ambigua. I és que al llarg del relat no pares de preguntar-te qui dels dos acabarà per salvar el món. 

Sinopsi: Arren, príncep d'Enlad, és enviat pel seu pare el rei a l'illa de Roke per conèixer de boca de Ged l'arquemag el motiu de l'esgotament de la màgia en el món. Ged el convida a unir-se al seu viatge per tal de descobrir la font d'aquest mal, i Arren accepta sense tenir gaire clar el destí que els espera. Al llarg del viatge, la lleialtat de l'un envers l'altre es veurà testada contínuament. 

M'agrada: La relació ambigua i suggestiva entre els dos personatges principals, la confiança entre els quals fa pujades i baixades al llarg del relat. 

No m'agrada: No res en concret. De fet, tot el llibre m'ha agradat. Però la primera vegada que el vaig llegir em va semblar el millor de la saga i ara no n'estic gaire segura. De vegades passa això, que els llibres ens llegeixen a nosaltres en comptes de ser a l'inrevés. 

5 de desembre de 2015

Galàxies imaginades

Un article d'ara fa un grapat d'anys, però que vaig llegir recentment i em va semblar molt interessant. En el seu moment va aixecar molta polseguera entre els fans més hardcore del gènere, però els arguments que aporta l'expert Miquel Barceló per defensar el crepuscle de la ciència ficció són força interessants. (Per cert, Miquel Barceló celebra aquest any l'aniversari de la col·lecció Nova i també paga la pena recordar-ho i celebrar-ho). 



Quan vaig entendre la distinció entre ciència ficció hard i soft vaig entendre, com peces que de sobte encaixen per si soles dins el trencaclosques, per què sempre m'havien entusiasmat autors com Dick, Orwell i Bradbury i, en canvi, vaig patir tant per arribar al final de la trilogia de la Fundació, que em va deixar igual que abans de començar-la. Té a veure amb quin dels dos termes (si la ciència o la ficció) pesa més en les intencions de l'autor i en les expectatives del lector i, per tant, en si parlem d'una sensibilitat més científica o més política i humanística. Entenent sempre, és clar, que parlem d'una gradació més que d'una dicotomia blanc-negre. 


2 de desembre de 2015

Les tombes d'Atuan (#84)

La llibertat és una càrrega pesada, un pes gran i estrany que l'esperit ha d'assumir. No és fàcil. No és una gràcia que vingui donada, sinó una elecció a fer, i la decisió pot ser difícil. El camí puja cap a la llum; però el viatger amb la seva càrrega potser no arriba fins al final. 

Les tombes d'Atuan (1970), d'Ursula K. Le Guin, és la segona novel·la del cicle de Terramar. Recordo que la primera vegada que la vaig llegir aquest va ser el volum que em va agradar menys dels quatre primers. És un relat força més fosc que la resta. Però ara que l'he acabat de llegir per segon cop, i després de tants anys, m'ha agradat força més que abans. Aquesta segona aventura està situada a les terres dels kargs, i en ella trobem una protagonista femenina, Tenar, que pateix un procés d'iniciació tan o més dur que el de Ged en l'anterior llibre de la sèrie. Tanmateix, mentre que a Ged se li dóna un nom en el seu pas a la majoria d'edat, i totes les eines al seu abast per adquirir poder i esdevenir ell mateix, el camí de Tenar és molt més fosc i anònim. Primer de tot, el seu propi nom li és pres, i de fet, més que adquirir una individualitat pròpia, la seva identitat queda diluïda en la cadena de reencarnacions de la deessa a qui serveix. Tot i que esdevé sacerdotessa, el seu poder es veu amenaçat des de fora per l'emperador karg, que s'autoanomena déu-rei, i el seu domini es limita a les tombes d'Atuan, un reialme subterrani en forma de laberint. El laberint és una de les parts més atractives del relat, en la meva opinió: com que la llum hi és prohibida, qui el recorre ha d'aprendre a desllorigar-ne els camins confiant només en la seva memòria, i d'aquesta manera les trampes més poderoses que guarda el laberint, de fet, són en la ment de qui hi queda atrapat. El món de Tenar és un món feminitzat, com un úter gegant, però profundament fosc i cruel a la vegada: els únics homes que hi serveixen són eunucs, i els intrusos han de ser sacrificats als déus de la foscor. En aquesta entrega de la saga es desenvolupa encara més la metafísica dualista de l'univers creat per Ursula Le Guin: llum vers foscor, masculí vers femení. Potser, com apuntàvem en l'anterior ressenya, aquest és un dels grans punts febles de la saga en conjunt. Cap a la meitat del llibre ens adonem que l'aventura vital i existencial de Tenar és només un episodi més en la carrera de Ged envers la glòria, tot i que el relat de com els seus camins s'entrecreuen és autènticament fascinant. Tenar és un personatge ple d'atractius quan la llegeixes, però que a mesura que avança el relat adquireix un rol cada cop més passiu. Tot i així, quan llegeixes aquesta entrega i la poses en relació amb la resta de llibres, l'originalitat consisteix en invertir el mirall habitual de la història i presentar els kargs com a protagonistes del relat i els habitants de les terres interiors com als altres o bàrbars, mentre que en el primer volum havia estat a l'inrevés, de la mateixa forma com ho serà als següents. 

Sinopsi: Molt poc després de néixer, Tenar és assenyalada per les sacerdotesses de les tombes d'Atuan com la reencarnació de l'anterior gran sacerdotessa. Així doncs, el seu destí ve marcat pel seu propi naixement. Un cop acabada la seva formació al temple, el seu poder és absolut sobre el seu petit domini, un món fosc i decadent, cada cop més amenaçat pels moviments polítics de l'exterior i per la creixent descreença dels seus habitants. A la vegada, Tenar és educada per témer i combatre els mags, que intentaran per tots els mitjans introduir-se al laberint subterrani per rescatar un dels tresors més preuats de les tombes. 

M'agrada: Un altre cop potser, la mitologia de Terramar. Com també passa en Tolkien, els personatges es veuen immersos en una mena de continuació de les grans gestes del passat, que no explicaré en detall en aquest cas per no revelar les sorpreses de l'argument. 

26 de novembre de 2015

Un mag de Terramar (#83)

-Què me'n dius de la mort? 
La noia escoltava, inclinant el cap morè i brillant. 
-Per poder dir una paraula -va contestar en Ged lentament-, hi ha d'haver silenci. Abans, i després. 

Un mag de Terramar (1968), d'Ursula K. Le Guin, va ser la primera novel·la de la saga de Terramar. És estrany això dels gèneres. Moltes vegades, el que es ven com a literatura juvenil són fenomens editorials que apunten als joves com a objectiu de mercat, però que són seguits indistintament per infants, joves i adults --categories que en si mateixes són molt subjectives i costa d'encaixar en franges d'edat. D'altra banda, si busquéssim una definició de literatura fantàstica ens endinsaríem en les ja clàssiques distincions entre fantàstic i meravellós. Tanmateix, els gèneres només funcionen com a etiquetes en el cas de la mala literatura, fent que la bona literatura eludeixi constantment les restriccions, limitacions o, simplement, expectatives d'un gènere determinat. A Wizard of Earthsea és una novel·la poderosament suggestiva sobre el significat de la vida i la mort, el poder, el pas de la infantesa a la maduresa, i també la capacitat de conèixer-se a un mateix i, el que és encara més difícil, acceptar-se amb les pròpies mancances. Recordo haver llegit els quatre primers llibres de la saga fa una pila d'anys quan, de la mà de Tolkien, acabava de descobrir que la fantasia no té res a veure amb l'evasió escapista a un món més bonic que el real. Un món màgic, imaginari, purament meravellós, tancat en si mateix, sense cap relació amb el món que coneixem, pot ser estèticament més bonic que aquest, però també pot esdevenir opressiu, torbador, desagradós o entristidor. I per què ens volem evadir a móns com aquests? Recordo que en aquell moment vaig copsar en la saga de Terramar una profunditat paral·lela a la del món de la Terra Mitjana, i des de llavors he considerat Ursula K. Le Guin com una dels pocs autors de fantasia (posa Roald Dahl, posa Michael Ende, potser Charles Williams, potser algú més) que considero a la mateixa alçada que Tolkien. Tolkien i Le Guin tenen més aspectes en comú del que podria semblar en un principi, i un dels més importants que podríem trobar en les seves respectives sagues és el tractament de la relació entre homes i dones. Tots dos presenten cosmos bàsicament masclistes, bàsicament organitzats entorn de la separació funcional (i vista com a essencial per als personatges d'aquests móns) entre homes i dones. Tots dos també, curiosament, presenten dones que pressionen i posen a prova els marges d'aquestes societats, o que no s'hi conformen fàcilment. Tolkien ho fa de forma anecdòtica en la figura d'Éowyn que, tot i així, adquireix una forma especial de brillar en la seva pròpia història. Le Guin potser no arriba mai a fer-ho de forma sistemàtica; per dir-ho així, no té un programa especialment feminista rere els seus llibres i, tot i així, ho aconsegueix de formes més inesperades, originals, sensibles i mesurades que Tolkien. La rivalitat entre homes i dones esdevé una constant dialèctica en la seva obra. La dita popular a Terramar fa: "Feble com màgia de dona, perillós com màgia de dona". El que no revela és que la màgia practicada per les dones queda enrere perquè aquestes no tenen accés a l'escola de màgia de l'illa de Roke, reservada als homes. I a més, ja en aquesta primera entrega, és un personatge femení, Serret, qui ens revela que hi ha altres tipus de màgia i de poder més enllà dels marges d'aquesta institució. Les dones se'ns presenten en el seu rol tradicional en la ficció de bruixes i temptadores. En aquesta primera entrega, Serret és, igual que el drac, un dels múltiples obstacles que el mascle virtuós, Ged en aquest cas, ha de vèncer per tal de completar la seva missió. Ara bé, si analitzem la missió de Ged a banda d'aquesta càrrega de gènere, si prenem Ged com a individu independentment del seu sexe, trobem en la seva aventura un viatge fascinant, quasi al·lucinogen, a les entranyes més profundes de la seva pròpia subjectivitat. La seva aventura consisteix en afrontar el monstre que ell mateix ha alliberat en un acte de suprema vanitat i estupidesa. A diferència de Harry Potter, Ged és un heroi que en primer lloc ha d'aprendre la lliçó de la humilitat abans de poder accedir a la seva grandesa. A més a més, l'univers de Terramar ens mostra un món en què la gran majoria de personatges són de pell fosca, i els blancs (kargs) són bàrbars que recorden lleugerament la imatgeria dels víkings. 

Sinopsi: Abans de rebre el seu nom autèntic, Ged salva el seu poble natal d'una invasió dels kargs gràcies als encanteris que ha après de la seva tia bruixa. Això l'assenyala des del principi com a algú especial, i el mag Ogion comença a instruir-lo en les arts de bruixeria. Tanmateix Ged, insatisfet, escull abandonar Ogion per ingressar a l'escola de màgia de Roke. En una picabaralla amb un dels altres alumnes, Ged allibera una ombra en el món que prové del reialme dels morts. 

M'agrada: Un dels millors desenllaços que mai he llegit, que continua essent significatiu i evocador molt de temps després d'haver-lo llegit. També m'agrada molt la mitologia de Terramar, tan sols suggerida als marges de la història, però que es va fent més important a mesura que avança la saga. 

19 de novembre de 2015

Nigel Planer a Catalunya Experience

No és que hagi seguit el programa amb gaire entusiasme. Des que va començar, l'he entès més com un publireportatge turístic força dilatat que no pas com a programa realment informatiu o realment entretingut. Ara bé, de vegades t'emportes sorpreses i el capítol d'ahir simplement em va encantar. L'infal·lible encant britànic de Nigel Planer, la reflexió sobre la seva experiència de vida, l'ombra allargada d'en Neil d'Els Joves, i un bon cúmul d'experiències estrafolàries de debò converteixen aquest episodi de Catalunya Experience en una experiència completament a part de la resta. Podeu veure el vídeo en el següent enllaç:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/catalunya-experience/nigel-barcelona-verges-ullastret-i-tarragona/video/5564582/



18 de novembre de 2015

Sense paraules

Sense paraules, i deixant reposar les poques que es presenten. Massa cansada de l'excés de paraules, de les reaccions en calent, de tertulians en nòmina i d'altres d'aficionats, de les paraules sense aturador dels qui guarden respostes a la màniga per a totes les ocasions. Cansada de sentir les paraules ells i nosaltres, nosaltres i ells. Cansada de fer l'esforç, un cop més, com sempre, i mai no entendre la lògica dels botxins. Amb les víctimes, sempre. Amb el cor encongit de la por i de no saber explicar-me millor. Amb l'estómac regirat de paraules que se'm fan agres a la boca. Encara no he sentit una definició de comunitat que em resulti del tot satisfactòria, i això m'entristeix. M'entristeix haver d'encendre una altra espelma al blog. És en moments així que la veritat de Whitman, que "no hi haurà ni més cel ni més infern que els que hi ha ara", ja no és que m'entristeixi, és que directament em trenca el cor. 


11 de novembre de 2015

Latecomers (#82)

Te'n recordes del poema que et llegia nit rere nit, en l'intent que t'adormissis? Te'n recordes de "les hosts magníficament fermes en la batalla"? Jo mai he pogut capturar aquest esperit. Tanmateix, algunes batalles es lluiten en la ment, i de vegades en la ment es guanyen. 

Una descoberta d'aquest estiu passat, i una lectura molt interessant. L'autora, Anita Brookner, m'era completament desconeguda abans de topar amb aquest llibre (literalment, en aquest cas), però la descoberta ha valgut la pena. Anita Brookner és una prolífica autora britànica, filla d'immigrants polonesos, que en aquesta novel·la de 1988 reflexiona sobre el desplaçament, tant mental i espiritual com també físic, dels protagonistes. El conflicte principal de les seves vides és el fet de la migració, en tant que els provoca un sentiment de desconnexió amb el seu passat. Les ressonàncies del títol et deixen reflexionant al llarg de tota la novel·la, ja que els protagonistes semblen en tot moment fora del seu temps i fora del seu lloc. No acompleixen cap mena d'expectativa: més aviat miren cap enrere amb la certesa d'haver-se'n sortit. És una novel·la que és lenta i difícil de llegir, perquè la major part del temps els sentiments i pensaments dels protagonistes s'ofereixen en tercera persona, com si un espectador impassible estigués relatant els esdeveniments en lloc de donar veu als personatges. Però d'altra banda, en certs moments les seves veus hi són presents, i ells les usen sense amagar-se'n, tot i que amb la modèstia i la discreció que els caracteritza, sense imposar-se al lector. A més, les seves misèries i les seves desgràcies, així com les seves alegries, són tan vívides en la seva emotivitat corrent i d'estar per casa que fins i tot així és impossible no estimar els personatges en tota la seva humanitat. Per tant, la gràcia de la novel·la rau no tant en els fets en sí mateixos sinó més aviat en la construcció dels personatges i en com la cronologia dels esdeveniments es va encavalcant entre diferents fils narratius. En aquest sentit, no hi ha una cronologia fixa, estable, sinó que els personatges mateixos són la cronologia. Per exemple, posem que cada capítol se centra en un d'ells: va al passat per explicar-te'n els orígens, però aquests inevitablement s'entrecreuaran amb la dels altres personatges i capítols. De la mateixa manera, en un capítol posterior coneixeràs fets nous que havien tingut lloc amb anterioritat, a la vegada que tornen a aparèixer esdeveniments ja familiars. 

Sinopsi: Els protagonistes són dos infants alemanys, Hartmann i Fibich, que arriben com a refugiats a Gran Bretanya poc abans de l'esclat de la segona guerra mundial. Tanmateix, el gruix de la novel·la l'ocupa la seva vida adulta i els seus respectius matrimonis. Cap dels dos no podria ser més oposat a l'altre. Hartmann recorda certs detalls de la seva llar i de la seva família a Baviera, però prefereix enterrar-los sota una capa de despreocupació estudiada i gaudi hedonista dels petits plaers de la vida. Fibich, en canvi, no té cap altre record d'abans de la fatal separació de la seva família i, tanmateix, el seu viatge vital consisteix a superar l'ansietat, els temors i les inseguretats que això li provoca per provar de reconnectar-se a un passat inexistent. A la vegada, les seves companyes els complementen a la perfecció, sense que per això hagin de quedar en un segon pla. Yvette, la sra Hartmann, ha creat una narrativa de dimensions mítiques al voltant del seu propi desplaçament, mentre mira la vida a través d'un distanciament frívol. A Christine, la sra Fibich, també se li va denegar la seva pròpia infància, tot i que per motius diferents, i per això mateix s'aferra a les ansietats i les pors de Fibich com a l'aire que respira. En el següent nivell hi ha els fills de les dues parelles, que fracassen estrepitosament en les expectatives que els seus pares projecten en ells. Tanmateix, això no és viscut com una tragèdia, sinó més aviat com un fet natural, com a part de la vivència i del creixement dels propis protagonistes. 

M'agrada: És un llibre que fa pensar a la vegada que emociona, i en aquest sentit està molt ben escrit. Potser és un llibre que no cridarà a tots els públics, perquè parla més aviat de la maduresa i l'envelliment en un to força nostàlgic, però tot i l'amargor de les seves pàgines, els personatges són tan imperfectes que en determinats moments es fan estimar. 

4 de novembre de 2015

Número Zero (#81)

Els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre el temps amb les altres: el plaer de l'erudició està reservat als perdedors. Com més coses sap algú, més malament li ha anat tot plegat. 

Umberto Eco se'ns presenta, amb un peu a la jubilació, amb aquesta última novel·la, Número Zero (2015). No és una novel·la típica. De fet, amb prou feines es pot anomenar novel·la a aquesta mena de còctel d'idees diverses sobre el periodisme, la comunicació, l'ús instrumental d'aquests per part de la política i el paper dels intel·lectuals (no n'hi ha, d'independents) en aquest complex escenari. És com si enlloc de la novel·la real se'ns hagués publicat l'esborrany previ o la llibreta de notes. Tanmateix, el resultat és divertit, molt divertit, i fa pensar molt. Un llibre escumós, entretingut, (quasi) indolor, i força informatiu respecte a la política italiana de la segona meitat del segle vint. De fet, la trama està ambientada l'any 1992 i això ens posa sobre la pista del que trobarem al llibre: una sàtira àcida i despietada sobre l'estat de coses que va portar a l'ascens de la Itàlia de Berlusconi. La redacció del diari fictici Demà de la novel·la, una publicació al servei dels interessos polítics d'un fictici commendatore, ens posa davant dels ulls una forma de fer periodisme que consisteix, no en amagar la veritat, sinó en entaforar-la entre columnes i columnes d'impacte sensacionalista i successos irrellevants. El descrèdit dels adversaris polítics no ve donat per cap atac directe, sinó més aviat a través d'insinuacions i pretensions innocents. El professor de semiòtica contraataca: no acusis de res aquest o aquell jutge, simplement deixa anar que és estrany que porti mitjons de tal color i bambes de tennis. Tanmateix, la major part del llibre ve donada per la trama de les sospites conspiranoiques del periodista Braggadocio: demostrar que Mussolini no va morir executat el 1945, sinó que va escapar del país per entrar a formar part d'una trama d'abast internacional per derrocar els governs europeus d'esquerres. 

Sinopsi: El protagonista, Colonna, és contractat pel periodista Simei per tal d'escriure un llibre sobre la redacció del diari Demà. Aquest s'especialitzarà en publicar notícies d'ahir i, de fet, no està destinat a la publicació, sinó que és un instrument de pressió de l'enigmàtic commendatore per tal de fer-se un lloc en les altes esferes del poder. Tanmateix, quan un dels membres de la redacció comença a formular hipòtesis sobre les clavegueres del poder a la Itàlia de postguerra, l'aparentment innocent redacció del diari es va transformant en un joc d'interessos cada cop més perillós. 

M'agrada: És un llibre molt fàcil, poc exigent, que es llegeix de pressa i és força divertit. M'ha recordat a una mena d'Operación Palace a la italiana, tot i que en alguns moments apunta més a realitat que no pas el fals documental d'Évole.  

No m'agrada: Em sembla més un esborrany de novel·la que una obra en si mateixa. Si realment el voleu llegir, feu com jo: agafeu-lo en préstec a la biblioteca de capçalera o mireu d'aconseguir-lo de segona mà. El preu de vint-i-un euros que se'n demana a les llibreries és, simplement, irritant. 

29 d’octubre de 2015

The Lake

Per als qui estigueu avorrits o preparant el Halloween, una cançó d'Antony and the Johnsons, adaptada d'un poema d'Edgar Allan Poe. El poema és difícil d'interpretar perquè, com acostuma a passar en poesia, és més simbòlic i evocador que no pas descriptiu. El meu millor intent fins al moment és aquest:

com de vegades passa, els fantasmes no són aparicions òbvies, sinó presències, memòries o estats d'ànim lligats a llocs físics.




THE LAKE
Edgar Allan Poe (1809-1849)

In spring of youth it was my lot
To haunt of the wide world a spot
The which I could not love the less --
So lovely was the loneliness
Of a wild lake, with black rock bound,
And the tall pines that towered around.

But when the Night had thrown her pall
Upon that spot, as upon all,
And the mystic wind went by
Murmuring in melody --
Then -- ah then I would awake
To the terror of the lone lake.

Yet that terror was not fright,
But a tremolous delight --
A feeling not the jewelled mine
Could teach or bribe me to define --
Nor Love -- although the Love were thine.

Death was in that poisonous wave,
And in its gulf a fitting grave
For him who thence could solace bring
To his lone imagining --
Whose solitary soul could make
An Eden of that dim lake.

21 d’octubre de 2015

The Ocean at the End of the Lane (#80)

Et diré una cosa important. Els adults tampoc no semblen adults per dins. Per fora, són grans i descuidats i sempre saben el que es fan. Per dins, tenen la mateixa aparença de sempre. La mateixa de quan tenien la teva edat. La veritat és que no hi ha adults. Ni un de sol en tot el món. -Va aturar-se a pensar un moment. Després va somriure-. Tret de l'Àvia, és clar. 

Lettie Hempstock té onze anys i també és tan vella com l'univers. La seva àvia va veure com feien la lluna. És difícil explicar aquesta novel·la amb poques paraules i, a la vegada, és una experiència única, fresca i gratificant. És la primera obra que llegeixo de Neil Gaiman i he de confessar que, a priori, hi estava més predisposada en contra que no pas a favor. Però també és difícil recomanar-la d'entrada. Absteniu-vos-en si no us agrada la fantasia i també, i especialment, si no us agraden els caps solts i els finals oberts. The Ocean at the End of the Lane (2013) no ofereix respostes a tots els enigmes i tampoc no és ben bé un relat d'infantesa. És més aviat un relat sobre el record que un escriptor de ficció pot arribar a elaborar sobre la seva infantesa. Al rerefons de tot hi pot haver una interpretació completament natural i realista dels fets: el protagonista, de set anys, viu una sèrie de fets traumàtics, extremadament violents i pertorbadors (entre els quals hi ha un brutal episodi de maltractament a mans del seu pare), i els re-elabora en la seva ment d'infant com si ell fos un heroi de ficció. Tanmateix, això no faria justícia completa al que ofereix la història, perquè després de tot sempre queden detalls irreductibles a l'explicació racional. Lettie Hempstock, la seva mare i la seva àvia són personatges més aviat arquetípics que no pas reals, i quan vaig haver acabat de llegir la novel·la em vaig quedar pensant una bona estona quin paper hi jugava Austràlia en tot plegat. A la vegada, l'encarregada de derrotar els monstres és Lettie més que no pas el protagonista. Aquest, si més no, és qui s'emportarà la lliçó més valuosa. La impressió al final de tot de llegir la novel·la és un regust d'incompleció i incomoditat i, tot i així, he de dir que m'ha agradat molt. Em vaig quedar amb les ganes que algun erudit estudiós de Freud fes una anàlisi acurada de tots els símbols de la novel·la: hi ha l'oceà dels protagonistes, que té a veure amb l'origen de la vida i de l'univers; hi ha la inestable relació de la realitat amb els somnis; com ja he dit abans, hi ha un episodi en què el protagonista sent la necessitat imperiosa de matar el seu pare abans que aquest el mati a ell; hi ha també almenys dos episodis -molt gràfics- en què el protagonista extreu objectes d'orificis del seu cos (no en puc dir més per no fer spoilers). El resultat final és molt curiós perquè, en conjunt, la història s'aguanta. És suggeridora, emotiva, i no dóna explicacions definitives ja mastegades. La descripció de l'atmosfera i l'ambient, l'escenari en què la història es desenvolupa és magnífica: et mostra un món idíl·lic, que hauria d'estar farcit de nostàlgia i de records però que et transporta a la infància com aquell lloc inhòspit, solitari i lleugerament amenaçador que en realitat és. Una experiència fantàstica en tots els sentits, que recorda lleugerament Diana Wynne Jones, però que manté una originalitat pròpia. 

Sinopsi: El protagonista retorna al paratge de Sussex on havia viscut de nen amb els seus pares i la seva germana, aquest cop per assistir a un funeral que no s'especifica de qui és. Provant d'escapar de la gent que ve a donar-li el condol, acaba arribant a l'estany rere la granja Hempstock, l'estany que la seva amiga d'infància, Lettie, estava convençuda que era el seu oceà particular. A partir d'aquí, se succeeixen els records d'infància del protagonista. El suïcidi del miner d'òpal, un llogater que viu a casa seva, desencadena un seguit de forces malignes que venen a pertorbar el món conegut a través dels somnis, i sembla que Lettie, amb l'ajut de la seva mare i la seva àvia, és l'única persona que podrà enfrontar-s'hi. 

M'agrada: L'estructura del relat en general, com un episodi porta a un altre i la història et té en tot moment amb l'ai al cor de saber en què acabarà tot. També com les imatges es van superposant les unes a les altres, com símbols que es repeteixen i que remeten a un moment posterior de l'acció. Per exemple, el nen s'allibera del cuc sota l'aigua de la banyera, i posteriorment es castigat a la banyera, etc. 

No m'agrada: En determinats moments, la manca de concreció decep una mica. Algunes de les premisses i dels caps de la història sembla com si es poguessin haver definit o desenvolupat més. 

16 d’octubre de 2015

Antologia de Gervasio Sánchez

Fins al febrer podem visitar de forma gratuïta aquesta magnífica exposició de fotografia del conegut i reconegut fotoperiodista Gervasio Sánchez, al Centre d'Art Tecla Sala de L'Hospitalet. És una exposició, més que d'art, de realitat i de veritat amb majúscules: una veritat que fereix i mata, que desmembra cossos perquè després vingui algú altre a recomposar-los, i això només si hi ha sort. Rere la lent, Gervasio Sánchez en tota una carrera dedicada al periodisme de guerra, i també l'ull de qui mira, contemplant un instant congelat en la immediatesa de l'horror i de la necessitat humana. Des de l'Amèrica Llatina de finals dels 80 a la Sarajevo destruïda de principis dels 90, al centre d'Àfrica i la Sierra Leone dels nens soldats, passant per tantes vides minades per la guerra, tant als Balcans com a l'Àfrica i a Cambodja. Finalment, l'exposició també aborda el tema dels desapareguts per motius polítics, i ens qüestiona la forma de retratar allò que per definició no pot aparèixer a la foto: una absència. 




15 d’octubre de 2015

El mateix raspall

Si les vencedores autoritats franquistes detenien el pobre Benjamin a Portbou per entregar-lo a la policia política dels nazis, va ser aquesta última que atrapava Companys per donar-lo a les autoritats franquistes. Tot això amb dies de diferència. Avui dia, el consell de guerra a Companys no ha estat anul·lat per les autoritats democràtiques de l'Estat Espanyol. 

I amb setanta-cinc anys de diferència, la democràcia segueix anant a judici. (Ironies de la vida. O del destí). Les cavernes mediàtiques s'escandalitzen i gesticulen, provant de buscar el passat fosc del Lluís Companys històric, i provant de justificar en actes de guerra el procés sumaríssim i l'execució que van tenir lloc durant la pau franquista. Prou que ho sabem que Companys no va ser un sant ni un heroi, i no és el catalanisme d'ahir, d'avui i d'ara que l'ha fet màrtir. Va ser el franquisme que ho va fer. 

7 d’octubre de 2015

"Les oblidades entre els oblidats"

I no és raspallar la història a contrapèl haver de recuperar les experiències de mort i extermini d'elles entre tots els oblidats? Ahir Neus Català va fer cent anys. Sense paraules per expressar els sentiments, però sí per evitar que els fets no caiguin en l'oblit, va oferir aquesta entrevista l'any 2013. 



4 d’octubre de 2015

La lliçó de la desesperança

Wim Wenders recordava aquesta tarda, en l'homenatge a Walter Benjamin celebrat al memorial de Benjamin a Portbou, que hem de treballar perquè les fronteres no es tornin a convertir mai més en llocs de desesperança. El dilema de les fronteres segueix obert avui, més que mai. La taca de vergonya del nazisme i el franquisme treballant junts contra la llibertat política, la paraula i el pensament, i contra la integritat física dels seus ciutadans, lluny d'haver-se tancat, és encara una font de desassossec, en tota la seva indignitat, per a qualsevol que hi pensi de forma reposada i independent. Que el record del passejant Walter Benjamin, i de la seva última decisió en la desesperança, es converteixin en advertiment i recordatori: la història l'escriuen els vencedors i es basteix a base d'opressió. Les societats que construïm, en aquest curs irrefrenable, ens presenten com a necessitat la fal·làcia de seleccionar qui mereix ser-ne part i qui no. La nostra missió, per tant, consisteix a destriar l'engany entre tants i tants documents de la cultura. Seguirem raspallant la història a contrapèl! 


1 d’octubre de 2015

Petit museu dels horrors

Un petit i casolà mostrari de portades de llibres que no haurien d'haver existit mai. Que ningú m'interpreti malament: no és una qüestió de lletjor. No tenim res en contra de la lletjor en si mateixa, i més quan bellesa o lletjor són conceptes altament subjectius. De fet, una imatge lletja pot potenciar un determinat missatge a ulls del lector o espectador, fins al punt, per exemple, d'influenciar-lo ideològicament. És un tema que sàviament (i molt visualment) ens explica Umberto Eco a les seves Historia de la belleza i Historia de la fealdad. Ho volia aclarir d'entrada perquè ningú es pensi que el problema de les següents portades és la lletjor. 

El problema de debò, en aquest sentit, no és que siguin portades lletges (que ho són), sinó més aviat que no fan justícia ni de bon tros a les obres que contenen. I de vegades et fa pensar a quin il·luminat editor se li va acudir que a la gent li agafarien ganes de llegir el llibre en veure aquestes portades.

1. Charlie i la fàbrica de xocolata de Roald Dahl




Aquesta és la portada que Penguin Modern Classics va treure al mercat per a l'"edició adulta" del clàssic de Roald Dahl. Em sembla que els comentaris sobren. Jo la vaig veure una vegada en una llibreria de Barcelona i la meva reacció va ser exactament aquesta: Hola...? Charlie? Quentin Blake...? Però es veu que la cosa ja havia portat cua al Regne Unit molt abans:

http://www.telegraph.co.uk/culture/books/booknews/11019528/Charlie-and-the-Chocolate-Factory-cover-condemned-as-creepy-grotesque-and-inappropriately-sexualised.html

2. Bearn o La sala de les nines de Llorenç Villalonga



Aquest és un cas nostrat, però que va caure en el mateix error que l'anterior, és a dir, utilitzar nines d'aspecte sinistre com a reclam. Normalment, les portades de La Butxaca acostumen a agradar-me. Per això aquest cas em va semblar tan estrany. Aquesta és precisament l'edició que jo vaig llegir, tot i que quan vaig ressenyar la novel·la em vaig negar a reproduir aquesta portada i el resultat va quedar així. D'acord, en aquest cas les famoses nines figuren al títol i encara podria passar, però aquesta imatge em provoca principalment dues objeccions: 1) la fotografia no té res a veure amb el contingut de la novel·la --memòries a càmera lenta de la decadència de l'aristocràcia mallorquina al segle dinou. La sala de les nines que figura a la novel·la em va semblar un dels aspectes més interessants i misteriosos de la història: la idea que la ovella negra de la família fos un militar (presumiblement) aficionat a transvestir-se em va semblar magistral. Ara bé, com a recurs visual, la portada em sembla poc subtil, especialment per a una novel·la en què la subtilesa ho és tot. 2) Les franges horitzontals de colors llampants no tenen cap sentit. Són la cirereta del pastís, per dir-ho així.

3. El mestre i Margarida de Mikhail Bulgakov


Aquest també és un cas especial perquè, com els lectors habituals d'aquest blog ja sabeu a hores d'ara, és una de les meves novel·les preferides. Com en el cas anterior, aquesta també és l'edició que vaig llegir en anglès i, en el seu moment, em va semblar la portada més lletja que havia vist mai. (Encara no havia vist les dues anteriors que, de fet, van deixar aquesta en bon lloc. Perquè veieu com funciona la relativitat.) El perfil de la ciutat de Moscou que apareix a baix de tot m'agrada, però no es poden ajuntar massa coses en una sola portada. Les lletres vermelles se suposa que han de recordar l'estètica dels cartells soviètics, però sobre el fons blau cel el resultat és una mica pastitx. I la carota del gat... em penso que sobren els comentaris també. La majoria d'editors del món semblen haver-se posat d'acord a incloure el gat a la portada, però en aquest cas la portada de l'edició castellana a DeBolsillo (la vaig incloure a la meva ressenya del llibre, que podeu mirar aquí) és molt més senzilla, directa i efectiva. Si feu una recerca per la web (és senzill: "master and margarita" illustrations) veureu el que artistes inspirats d'arreu del món han arribat a crear a partir d'aquesta novel·la. Comprendreu que la portada de Penguin es queda curta.

Ara bé, em pensava que ho havia vist tot quan vaig veure això:


Sé que sembla una broma, però no ho és. També té un defecte de subtilesa, per dir-ho finament. El problema és que entre les noves portades de Wordsworth Classics n'hi ha de molt pitjors. Sé que són unes edicions molt barates, però hem equiparat valor estètic amb valor de mercat, i això tampoc no m'agrada. A més, els Wordsworth Classics sempre han estat barats i les portades antigues no eren tan lletges.

23 de setembre de 2015

The Last Enchantment (#79)

Ximple, em vaig dir a mi mateix, ximple. Ara ja va per lliure. El vas deixar anar, i el vas perdre; aquest és un falcó que mai més no tornarà a portar caputxa. Queda't a l'ombra, profeta del rei; tingues les teves visions i somnia els teus somnis. Deixa-li a ell la vida, i espera que et necessiti. 


Aquest és el tercer volum de la trilogia de Merlí de Mary Stewart, i es va publicar el 1979. Estic contenta d'haver arribat fins aquí perquè el primer i el més evident que puc dir sobre la trilogia en conjunt és que es fa molt llarga. Però potser aquest últim volum val tot l'esforç d'haver arribat fins aquí. Aquí és on es concentren més esdeveniments, on l'argument reprèn les línies més conegudes de la llegenda artúrica i, a mi en general, és el que se m'ha fet més amè de tots tres. Aquí finalment trobem un Merlí molt més madur i resignat, disposat a cometre i a acceptar els propis errors molt més que en els anteriors dos volums. A la vegada, Artur li treu una part del protagonisme de la trilogia, i aquí veurem com el rei del passat i del futur ha d'afrontar els dilemes del seu regnat la majoria de vegades sense l'ajut del seu profeta i el seu conseller. De fet, gran part de la novel·la desenvolupa la relació entre aquests dos personatges, que és potser més entendridora que mai perquè Merlí comença a perdre facultats i Artur assumeix un rol molt més protector respecte a ell. D'altra banda, els fets de la llegenda artúrica --les aventures d'Artur, Ginebra i Lancelot, i també les malifetes de la germana d'Artur, Morgause-- també se'ns ofereixen a un ritme més ràpid que en els altres dos volums. En aquest sentit, la perspectiva del tercer llibre també és diferent, perquè normalment a Merlí aquests episodis li arriben per referències mentre ell prou feina té amb sobreviure'n al marge. Com ja no ens sorprendrà a aquestes alçades, la fatalitat li arribarà en forma d'amor de tardor amb implicacions inesperades. L'únic inconvenient, potser, és que la història de Mordred i el desenllaç del relat per a Artur no queden conclosos, i per això l'autora va afegir un quart volum a la saga, en què explicava el mateix relat des del punt de vista de Mordred.

Sinopsi: Merlí rememora els fets principals del regnat d'Artur de la Gran Bretanya, marcats sobre tot per la pacificació del territori (sí, sona una mica eufemístic) i també els seus afers més personals, sobretot els que afecten la reina Ginebra. A l'ombra del seu regnat hi ha la incertesa sobre el fruit de la seva relació incestuosa amb la seva germana Morgause. D'altra banda, Merlí afronta la recta final de la seva vida des de l'acceptació de la seva incapacitat de tornar a predir el futur. Tanmateix, els fils dels destins de tots aquests personatges segueixen entrecreuant-se de formes insospitades (tot i que ben conegudes per als iniciats en la llegenda artúrica).

M'agrada: Com ja em va passar amb Colleen McCullough i la seva cançó de Troia, m'agrada revisitar una història ja coneguda explicada amb paraules diferents.

No m'agrada: Malauradament, en aquesta entrega més que en les altres dues es fa més evident que mai el tall misogin de la narració, no en tots els casos de personatges femenins, però sí en certs moments. És cert que les fonts originals són les que són, però de vegades és més una qüestió de perspectiva que no pas de canviar la història original. Després de tot, Marion Bradley ho va fer, i aquesta renovació de la perspectiva per fer-la una mica més favorable a les dones és el que més he trobat a faltar en Mary Stewart. 

18 de setembre de 2015

L'assignatura pendent

El fet de veure un actor carismàtic defensar un guió tòpic i mediocre no ens hauria de resultar una novetat a aquestes alçades. Però el títol de la nova sèrie de ficció de TV3, "Merlí", ambientada en l'àmbit educatiu, hauria de resultar un avís per a navegants: malgrat les aparences, és una sèrie de fantasia. És una sèrie sobre un ambient educatiu de fantasia, sobre relacions familiars i personals de fantasia, i on l'assignatura pendent, sense cap mena de dubte, és el tractament del gènere. En tots aquests àmbits les situacions són poc creïbles: començant per la situació familiar del protagonista, el seu enfocament sobre l'educació i la relació amb els altres docents, la seva relació amb els alumnes. Si al final de tot de la temporada el protagonista es despertés i anunciés que tot ha estat un somni, almenys la sèrie respondria millor a la impressió que en vaig tenir com a espectadora del primer capítol: una mena de collage no gaire ben muntat de situacions certament extravagants i (suposadament) divertides. 

Però és en la qüestió del gènere en què la sèrie em va semblar més coixa i desaprofitada. La frase amb què el protagonista Merlí entrava a una companya professora feia una cosa així com que una dona tan bonica, o espavilada, com aquella hauria d'estar amb un home més madur. Això és un comentari sexista. No es tracta de correccions o d'incorreccions polítiques, no es tracta de puritanismes ni escàndols: és que la violència comença en el llenguatge. I el que més em va sorprendre de tot és que davant d'una dona (aparentment) formada i que s'estimava a si mateixa la insinuació funcionés. 

Tanmateix, això és anecdòtic davant del que em va semblar el veritable error de la sèrie: en aquesta situació educativa de fantasia, el missatge implícit és que el coneixement es transmet de mascle a mascle. Els aprenentatges més significatius sempre els experimentaven els nois (el noi agorafòbic, el noi repetidor, el noi tímid, el sacrificat fill de Merlí). El professor amb prou feines interaccionava amb les noies de la classe; aquestes amb prou feines passaven d'espatlles on anar a plorar i receptores de les preocupacions dels seus companys masculins, que eren els autèntics protagonistes de la sèrie. A aquestes alçades tampoc no ens sorprèn, és clar, perquè ja ho hem vist massa vegades. Perquè una història interessi a la totalitat del públic, els protagonistes han de ser masculins. Si són femenins, probablement el relat només interessarà a la meitat del públic. És el fenomen Harry Potter. Ara, em va decebre profundament que tot això estigués ambientat en un àmbit educatiu. 

I si no em creieu, mireu qualsevol de les fotografies promocionals de la sèrie i mireu la proporció de personatges masculins i femenins: 


16 de setembre de 2015

Time after time


10 de setembre de 2015

The Hollow Hills (#78)

Aquí, també, a la cova de vidre que quedava en les profunditats del turó, havia tingut les primeres visions, i m'havia trobat a mi mateix com a vident. "Algun dia," havia dit Galapas, "aniràs on ni tan sols amb la Visió no puc seguir-te." Havia estat cert. L'havia deixat, per anar on el déu em conduís; on ningú tret de mi, Merlí, podia haver anat. Però ara la voluntat del déu era acomplerta, i aquest m'havia abandonat. 

Aquesta és la segona part de la trilogia de Merlí de Mary Stewart, i es va publicar l'any 1973. No és cap novetat que les segones parts de trilogies sempre són més difícils que els inicis i els desenllaços. Pel fet d'estar situades al mig, els manca un pèl d'estructura: arribes amb els esdeveniments en marxa, i aquests possiblement no tindran un final satisfactori. Aconseguir compensar aquestes mancances com ho fa Les Dues Torres és molt complicat. Tot i així, m'ha agradat continuar la història de Merlí on havia quedat en la primera entrega de la trilogia, The Crystal Cave, ja que, com a relat artúric, la història en si mateixa no havia fet més que començar. Em va sorprendre una mica que l'acció arranqués exactament en el mateix punt que l'anterior llibre s'havia quedat; suposo que m'esperava alguna mena d'el·lipsi narrativa a un punt posterior. Deu ser que, en el fons, m'agraden les conclusions i no sóc gaire de cliff-hangers. Però, després de resolt el cliff-hanger, l'acció de la segona entrega es tornava a posar en marxa i ara sí que la història transitava camins una mica més coneguts. Aquesta entrega de la trilogia comprèn des de la concepció i gestació d'Artur fins al seu reconeixement com a rei després de la mort d'Uther. Els turons buits que donen títol a l'obra fan referència a les contrades gal·leses on Merlí es refugia cada cop que els esdeveniments crucials de les sagues artúriques no el concerneixen: i és conegut que ara s'estarà uns anys a l'exili, ja que la relació que manté amb Uther no és ni de bon tros la que mantenia amb Ambròs ni la que després establirà amb Artur. Després de la seva dosi d'acció al final de l'anterior volum, Merlí comença aquesta nova entrega retirant-se temporalment de l'escenari polític per planejar la seva propera maniobra: com ocultar Artur, un cop nat, dels seus potencials enemics. Ara, però, no se sent tant poderós com en el volum anterior: la mort del duc Gorlois el fa sentir culpable i, amb això, part dels seus poders l'han abandonat. A la vegada, mentre que en la primera entrega era una infant que es formava i buscava referències en els seus adults, ara s'ha de preparar per a assumir nous deures: començar a tenir cura d'altres persones sota la seva responsabilitat. 

Sinopsi: Just després de la incursió secreta de Merlí i Uther al castell de Tintagel, la relació entre tots dos es refreda, mentre Merlí espera el naixement d'Artur per emprendre les següents etapes del seu pla. Tanmateix, la intenció d'Uther és tenir un altre hereu per no haver de reconèixer Artur. Mentre Artur creix en l'anonimat, Merlí marxa de viatge, primer a Roma i finalment a Constantinoble, esperant el seu moment per poder tornar a entrar en acció. En el seus viatges troba les pistes clau per aconseguir l'espasa Excalibur. Cap a la segona part del llibre, Merlí emprèn l'educació de l'infant Artur, i aquesta portarà als esdeveniments que el faran rei després d'Uther. 

M'agrada: La filiació que Mary Stewart inventa per a Merlí aporta capes de profunditat a l'argument, de forma que, en aquest volum de la trilogia, l'ambigüitat que es crea entre Merlí i Uther és un dels aspectes més interessants de la història. 

No m'agrada: Aquesta entrega és encara més lenta que la primera, i hi ha alguns episodis entremig que no aporten gaire a la línia principal de l'argument. Cap a la segona meitat, quan els fets es tornen més coneguts, la novel·la torna a adquirir interès.  

4 de setembre de 2015

The Crystal Cave (#77)

Quan hi entrava de nit m'arraulia en el jaç de palla manllevada de l'estable i mirava els estels que rodaven lentament, i feia la meva pròpia aposta amb el firmament, que era: si la lluna apareixia sobre la biga mentre jo hi era, el dia següent m'acompliria el desig del meu cor. 

Aquesta novel·la, publicada l'any 1970, és la primera de la trilogia de Merlí de Mary Stewart (1916-2014). Si us agrada la ficció artúrica, la trilogia és un clàssic imprescindible en aquest camp. Explica els fets ja coneguts del relat artúric, però aquest cop des del punt de vista de Merlí. Per tant, la font que l'autora utilitza és més Geoffrey de Monmouth que no pas Malory, almenys per a aquesta primera entrega. De fet, el primer llibre abasta només el principi del principi, ja que comença quan Merlí és nen a la cort del seu avi, un rei gal·lès, i amb prou feines arriba al regnat d'Uther i la concepció d'Artur. Així doncs, absteniu-vos-hi si no sou pacients i no us agraden les històries desenvolupades amb tot tipus de detalls i descripcions, i una acció lenta que es va dilatant davant dels ulls al seu propi ritme, sense revelar massa informació tota de cop. En aquest sentit, us adonareu de seguida que els llibres de la trilogia no són independents els uns dels altres, i amb aquestes coses sempre va bé avisar abans de començar. El que és interessant del relat que en fa Mary Stewart és que planteja un Merlí molt humà. De fet, tot i que té visions que li ajuden a predir el futur i suposem que en les dues properes entregues aprendrà a controlar-les millor, en realitat no té poders màgics en si mateixos, en el sentit que no pot canviar la realitat al seu albir. Al contrari, el que tenim aquí és un heroi assenyat, decidit, i agosarat en la justa mesura. Com que no és un guerrer nat, i sembla ser-ne molt conscient des de la primera pàgina del relat, l'opció que li queda és la d'erudit. La seva educació, per tant, el porta sobre tot a identificar les febleses dels poderosos i usar-les per al que ell li sembla millor, amb el seu propi criteri. Tanmateix, aquí ens trobem davant d'un relat d'inicis, i Merlí encara ha d'aprendre moltes coses abans de convertir-se en el personatge que tots coneixem: una de les més importants serà la seva autèntica filiació. 

Sinopsi: Merlí és fill il·legítim de la princesa Niniane de Gal·les, i aquesta sempre s'ha negat a revelar la identitat del seu pare, per la qual cosa les males llengües el fan fill del dimoni. Per aquest motiu, viu a la cort del rei de Gal·les entre el menyspreu del seu avi i la desconfiança del seu oncle. La seva infància passa feliçment amb l'ajut del seu primer mentor, el savi ermità Galapas. Quan la seva vida es veu amenaçada, fuig de Gal·les i acaba essent recollit pels homes del rei Ambròs, el germà petit del qual, Uther, esdevindrà el seu successor. En una missió de reconeixement per a Ambròs, Merlí passa a ser captiu del seu enemic, el rei Vortigern, que pretén utilitzar-lo per als seus designis. Merlí pronuncia davant de Vortigern la famosa profecia dels dos dracs: que el drac blanc acabarà caient sota el poder del drac roig, i la resta de la novel·la acaba desentrellant les implicacions d'aquesta, ja que el drac roig, emblema del líder romà Ambròs, acabarà identificant el llinatge dels Pendragons. 

M'agrada: Dóna una explicació natural i plausible als fets extraordinaris de les fonts originals, però tampoc es dedica a deixar el mite original esguerrat. Més aviat juga al doble discurs, com passa amb The Mists of Avalon de Marion Bradley: t'ofereix les dues versions de la història i, com a lectors, ens podem quedar en un ambigu terme mig que, en la meva opinió, és la millor opció.

No m'agrada: En determinats moments, el ritme de la narració és excessivament lent. 

31 d’agost de 2015

Anna Karènina (#76)

A moments, la seva ment dubtava contínuament si el tren anava cap endavant, cap enrere, o estava aturat. Era l'Anushka qui s'asseia al seu costat, o una estranya? Això que penja del braç del seient, és un abric de pell o una bèstia? I sóc aquí, jo mateixa? Sóc jo mateixa o una altra? 

Aquesta és una novel·la molt difícil de ressenyar perquè és tan complexa, té tants nivells i, a la vegada, conté tantes històries i tants retrats, tanta psicologia profunda i tantes digressions inacabables. No la pots qualificar simplement com a cruixent, dolça, amarga o afruitada perquè ho té tot: és un àpat complet de dia de festa, i que potser, i només potser, al cap de vuit-centes pàgines pot resultar lleugerament embafador. Quan la vaig llegir per primera vegada no m'esperava que m'enganxés com ho va fer i a més, que em demanés tornar-hi repetidament. Ja porto uns quants anys llegint-la, i és un relat tan gran que sempre ofereix quelcom de nou, quelcom que havies passat per alt en una lectura anterior. A més, com a personatge, sempre compadiré Anna Karènina més del que puc expressar amb paraules. El segle dinou a Rússia és molt complicat d'explicar així d'entrada perquè hi entren molts factors socials i històrics. El gran resum de la novel·la podria ser aquest: en igualtat de condicions, la societat està més disposada a perdonar els homes que les dones. Les diferents línies argumentals que s'estenen a ulls del lector van en aquesta direcció, sempre desplegant inacabables dualitats i jocs de miralls: diferents matrimonis, diferents infidelitats, el camp i la ciutat, la nació i l'estranger, els homes i les dones. La legalitat vigent en aquell moment respecte el divorci, per exemple, ens pot tenir una bona estona cavil·lant sobre les anades i vingudes dels personatges. El que vaig descobrir a partir de l'última lectura és això: quan dos cònjuges es divorciaven a causa d'una infidelitat, la part que havia estat infidel no es podia tornar a casar, només la part innocent. Per això, l'única opció perquè Anna i Vronski es puguin casar després del divorci és que Karenin fingeixi una relació extramatrimonial fictícia. Per tant, l'acte últim de caritat passava per l'autosacrifici. Sona així d'estrany, però així eren les coses. Anna Karènina de Lev Tòlstoi (1828-1910) té dos punts forts, al meu parer: el paper que el lector juga en interpretar-la i el tren. Però anem per parts. 1) Anna Karènina és dues novel·les diferents: la novel·la que llegeixes per primera vegada, i una novel·la que quasi no té res a veure amb la primera en les següents lectures. La primera vegada que la llegeixes intentes buscar culpables, acabar d'encaixar totes les responsabilitats dels personatges en un trencaclosques perfecte. La impressió que t'acabes emportant de la novel·la, però, és que res no és culpa de ningú, perquè els personatges queden atrapats en una xarxa de desitjos, il·lusions i inseguretats massa àmplia i complexa com per buscar responsabilitats directes. I això es fa inquietant quan com a lectors, tendim a quedar-nos més tranquils amb la seguretat d'haver desemmascarat el culpable. Però això no és possible, perquè la novel·la està escrita en clau: hi ha un munt d'esdeveniments i de comentaris que només adquireixen sentit a la llum d'esdeveniments que passaran, posem, sis-centes pàgines després. Somnis premonitoris, episodis premonitoris de tot tipus (la mort de l'empleat ferroviari i la mort de l'euga, per exemple, que queden en la memòria molt de temps després d'haver llegit la novel·la), comentaris aparentment casuals, però mai inofensius: tot queda preparat perquè el lector que ja coneix per on aniran les coses vagi collint tots aquests detalls al seu pas. 2) D'altra banda, tots coneixem a aquestes alçades que no hi hauria novel·la sense tren. L'obra s'articula al voltant d'una línia de tren que porta els personatges incessantment de Petersburg a Moscou i de tornada. Em vaig oblidar de comptar-les, però podries fer una llista amb totes les vegades que diversos personatges (no sols la protagonista) pugen a un tren. Aquesta línia, òbviament, no esgota la novel·la. Als marges del ferrocarril i de les dues ciutats hi ha el camp i l'agricultura, hi ha les complexes relacions entre els habitants del camp (ex-serfs) i els terratinents, i entre aquests i les seves propietats, també. Al llarg del relat tens la sensació, lleugerament pertorbadora, que a les futures generacions dels Oblonski els espera un 1917, com a mínim, complicadet. Però tornant al tren, aquest també és una fatalitat, un destí, com en la tragèdia grega. No sols pel desenllaç, sinó també pels seus inicis: recordem l'episodi en què Anna decideix fugir de Moscou per evitar prendre mal amb el seu enamorament. Com Èdip fugint de casa dels seus pares, què hi trobarà, al tren que va a Petersburg? De vegades, com en aquest cas, l'obra aconsegueix el to sublim de la tragèdia i de vegades explota desvergonyidament el melodrama. Tot forma part de l'experiència. Fins que no arriba l'últim tren, el tren que va a Sèrbia, no es comença a enfilar un desenllaç, com en les grans novel·les, lleugerament obert i definitiu a la vegada.

Sinopsi: Anna Karènina explica la història d'aquesta dama esmentada al títol, que s'embarca en una relació extramatrimonial en l'ambient de l'alta societat russa de la dècada de 1870. Tanmateix, la novel·la no sols segueix aquesta trama, sinó també la de Constantin Levin, alter ego de Tolstoi, amb tots els seus problemes vitals i existencials, i la dels Oblonski, la família del germà d'Anna, que forma un contrapunt, a vegades lleugerament humorístic, a vegades directament grotesc, respecte a la trama principal.

M'agrada: És un relat que demana compassió a totes bandes i en tots moments, perquè totes les perspectives i tots els punts de vista hi són presents, fins i tot els de personatges secundaris que no tenen gaire a veure amb les trames principals. Quan has fet un judici, al cap de dues pàgines l'has de canviar, perquè només pots jutjar els protagonistes des del seu vessant impecable, heroic, mentre que la major part del temps queden marcats pels seus propis defectes, el seu propi patetisme. Per exemple, dues dames de l'alta societat russa parlant de contracepció. Aquesta novel·la treu perles d'aquestes quan menys t'ho esperes. 

27 d’agost de 2015

Mr Holmes fa adéu amb la mà

Mr Holmes no ha usat mai la imaginació; ell en té prou amb els fets. El que desconeix és que la imaginació ens ancora a la realitat, omplint aquesta de significats que no van associats als fets per si mateixos. La imaginació ens pot ajudar a trobar el camí de tornada a casa. I aquesta és l'última lliçó que aprendrà el llegendari investigador a Mr. Holmes (2015) de Bill Condon. En una batalla contra si mateix, contra l'oblit, i contra les seves minvants facultats, un nonagenari Sherlock Holmes trobarà ancoratges que mai no s'hauria esperat, mentre tracta de resoldre l'últim cas de la seva carrera: un cas que, de fet, ja havia resolt trenta anys enrere, però la solució del qual no aconsegueix recordar. El tractament que els personatges reben en aquest film esquiva constantment el melodrama i la llagrimeta fàcil per oferir-nos un retrat adult i reposat de la senilitat, la consciència de la mort i la pèrdua dels éssers estimats. Ian McKellen encarna brillantment tant la intel·ligència com la vulnerabilitat del detectiu creat per Arthur Conan Doyle, sense arribar a trair la lletra del personatge original. L'estructura del film ens interroga constantment amb les seves anades i vingudes, en una cronologia no lineal que ens ofereix tres històries en una: la de 1920, el cas que Holmes ha d'intentar recordar abans no sigui massa tard, la del viatge a un Japó devastat i derrotat per la bomba atòmica caiguda a Hiroshima, i la del seu retorn a casa després del viatge. Un cop a Anglaterra, Holmes prova de recordar el màxim possible del primer cas, mentre forma vincles inesperats amb Roger, el fill de la majordoma, un noi curiós i espavilat que l'encoratja a acabar la seva última missió. 

L'any 1947, Sherlock Holmes torna del Japó al seu retir voluntari al sud d'Anglaterra. L'objectiu del seu llarg viatge ha estat aconseguir el pebrer japonès, un arbre les propietats del qual l'han d'ajudar a superar la pèrdua de memòria que amenaça amb destruir la seva pròpia identitat. Holmes s'ha proposat escriure la resolució del seu últim cas, un fracàs que, just després de la primera guerra mundial, l'havia decidit a retirar-se de la investigació per sempre. Ara, però, no pot recordar el gran error de la seva carrera, i oblidar-lo seria una traïció a la seva passió per la lògica i els fets objectius. Tanmateix, res no és tan senzill com sembla i, en el seu camí per tal d'esbrinar la veritat, Holmes haurà de destriar els esdeveniments reals del seu passat de les figuracions imaginatives pròpies del personatge de ficció. D'altra banda, el misteriós brot de mortalitat entre les abelles del seu apiari i els detalls del seu viatge a Japó comencen a interferir amb la seva malmesa memòria fins al punt que escriure el relat de la seva pròpia història es transformarà en l'aventura més exigent de la seva vida. Molt lluny del thriller policíac, el que Mr. Holmes ens ofereix és una crònica del deteriorament de l'heroi a un ritme lent i pausat, fins que la reconciliació amb el seu passat i l'acceptació de la seva pròpia fal·libilitat el porti a reconèixer el valor de la ficció com a salvadora de vides. 


21 d’agost de 2015

La por a la llibertat (#75)

El caràcter autoritari adora el passat. El que ja ha estat, serà eternament. Desitjar quelcom que no ha existit abans o treballar-hi constitueix un crim o una bogeria. El miracle de la creació -i la creació és sempre un miracle- queda més enllà de l'abast de la seva experiència emocional. 

Això, que podria haver dit perfectament Hannah Arendt, aquí surt de la ploma d'Erich Fromm (1900-1980), en el seu assaig La por a la llibertat (1941). És una obra molt interessant sobre què significa la llibertat en els nostres temps. De fet, va ser escrit en un moment en què el nazisme encara no havia estat derrotat i, per tant, aquest règim polític és una de les preocupacions principals del llibre. La tesi principal és que l'autoritarisme en política sorgeix de la por col·lectiva a la llibertat, un cop els individus s'han alliberat d'aquelles restriccions històriques (religioses, metafísiques, socials, econòmiques) que els lligaven irremeiablement a un conjunt però, a la vegada, els donaven seguretat. Aquesta és una paradoxa aparent que Fromm es dedica a aclarir a través del raonament dialèctic al llarg de tot el llibre: la llibertat ens dóna màniga ampla per donar-nos una identitat i realitzar-nos com a persones; al mateix temps aquesta sensació de no saber qui som i d'estar desconnectats d'un tot ens provoca ansietat, por i dubtes que resolem a través de mecanismes compulsius, és a dir, defugint la responsabilitat de prendre decisions en lloc d'abraçar aquesta llibertat nova de trinca. En això es basa la seva distinció entre llibertat negativa i llibertat positiva: mentre que al llarg de la història hem aconseguit alliberar-nos progressivament de les restriccions de la llibertat negativa i conquerir noves esferes i marges d'acció, la llibertat positiva autèntica encara està per conquerir. Per tant, Fromm ens ofereix una lectura de la història en clau psicològica, però no cau en simplismes del tipus la psicologia dels individus influeix els esdeveniments històrics. Aquí, segueix en funcionament el raonament dialèctic: la psicologia dels individus que conformen el grup crea unes condicions per als esdeveniments històrics; de la mateixa manera, els canvis històrics, socials i econòmics modelen la psicologia dels individus (rebuda del grup mateix a través de la socialització) i, per tant, influeixen determinades reaccions històriques. El que, exposat així, sembla una mica agafat amb pinces, al llarg del llibre es va desenvolupant a través d'una argumentació molt sòlida i acurada, de forma que, per als escèptics d'entrada, el llibre pot ser una bona sorpresa. 

Continguts: El capítol 1, "La llibertat com a problema psicològic", parteix de l'òptica micro de la persona i revisa certes idees de la teoria freudiana del desenvolupament de l'individu. El capítol 2, "L'emergència de l'individu i l'ambigüitat de la llibertat", parla dels dos vessants -aparentment contradictoris- de la llibertat: la llibertat positiva i la negativa, i com el sentit de la llibertat positiva es desenvolupa en la persona. El capítol 3, "La llibertat en l'època de la Reforma", inicia l'anàlisi històrica del llibre, que es dedica a distingir la societat medieval del model que apareix posteriorment a partir del Renaixement, no per fer divisions cronològiques estrictament marcades, sinó per descriure un canvi de model que repercutiria decisivament en la història. La seva anàlisi dels textos dels principals teòrics de la Reforma va dirigida a mostrar com, rere l'aparença de conquesta de llibertat per a l'individu, aquests teòrics comencen a posar les bases del que ell anomena en el llibre "caràcter autoritari". El capítol 4, "Els dos aspectes de la llibertat per a l'home modern", continua el raonament a partir de la perspectiva històrica i es dedica a explicar els dos vessants de la llibertat des del punt de vista social. El capítol 5, "Mecanismes d'evasió", torna a la perspectiva psicològica, la de l'individu, per tal d'explicar l'autoritarisme, la destructivitat i la conformitat automàtica com a ressorts psicològics que l'individu utilitza per superar l'ansietat de la seva desconnexió dels vincles primaris. Tanmateix, les implicacions polítiques a nivell col·lectiu comencen a quedar força clares ja en aquest capítol. El capítol 6, "La psicologia del nazisme", exposa el context històric en què sorgeix el nazisme en termes psicològics, no per establir una relació directa causa-efecte, però sí per a explicar aquestes condicions psicològiques i socials com a factor que certament afavorirà el creixement polític del partit nazi. El capítol 7, "Llibertat i democràcia", obre les mires per analitzar les societats democràtiques amb els mateixos termes que anteriorment ha usat amb les autoritàries, i reflexiona sobre els riscos que la llibertat pateix també en les democràcies presents. 

M'agrada: El llenguatge és planer i fàcil de seguir, i la relació entre psicologia individual i factors materials i històrics, a part de ser original, es defensa amb una argumentació sòlida. En certs moments, la seva elucidació del problema del nazisme em sembla més planera que la de Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, tot i que és cert que aquesta obra ofereix molts més detalls, un context històric més ampli i més exemples.

No m'agrada: El seu plantejament de solucions per a superar la situació d'alienació present i aconseguir abastar la llibertat positiva queda en un pla força utòpic i que pot sonar un pèl simplista, especialment tal com ho planteja a l'últim capítol. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons