No més foscor

Acabo el recorregut per Terramar amb un seguit de recomanacions d'articles acadèmics que a mi m'han semblat interessants, i crec que poden afegir matisos i nivells de profunditat a la lectura. En ressenyo breument el contingut i, si s'escau, les meves impressions sobre les tesis exposades.

• Tom Shippey. "The Magic Art and the Evolution of Words: Ursula Le Guin's "Earthsea" Trilogy" (1977). Originalment publicat a Modern Critical Views: Ursula K. Le Guin editat per Harold Bloom. New York: Chelsea House Publishers, 1986 (p 99-117). També el podeu trobar a Hard Reading: Learning from Science Fiction de Tom Shippey. Liverpool: Liverpool University Press, 2016 (p 185-204).

L'autor analitza la trilogia original de Terramar (Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan i La costa més llunyana) com a rebuig de les formes mítiques tradicionals i, per tant, reelaboració o contestació d'aquestes a través de la secularització de tot el que tenen els mites de transcendència i creença en el sobrenatural. Shippey considera Le Guin més una "trencadora de mites (myth-breaker)" que una "creadora de mites (myth-maker)", tot i que reconeix que Le Guin es pren la forma mítica molt més seriosament, i la tracta d'una forma molt més profunda, que molts dels seus contemporanis. 

Aquest rebuig de la transcendència es demostra per la lliçó última que obté en Ged a la primera novel·la, acceptant la seva pròpia mort com a part intrínseca i indefugible de si mateix; a través de l'alliberament de la Tenar a la segona novel·la, que abandona les formes buides d'una religió sense fe; i la definitiva lliçó de la tercera novel·la que, un cop revela el més enllà com una realitat negativa i opressiva, propugna la necessitat de gaudir d'una vida present sense fe ni esperança. Una anàlisi que val molt la pena i que, en ser publicat el 1977, es queda només en la trilogia original. 

Coberta de Brian Hampton per a la primera novel·la, editada per Penguin

• Hiroshi Aiki. "The Impossible Equilibrium: A Study of Le Guin's Earthsea Cycle". Reading 28 (2007) 2-17. 

L'autor proposa una crítica al concepte d'Equilibri que Le Guin exposa durant la saga i que utilitza per justificar la naturalesa de Terramar i les relacions de poder que s'hi donen. Aiki constata com aquest concepte provoca una contradicció en la primera trilogia i analitza com Le Guin prova de superar-la a la segona trilogia. 

La solució als conflictes que es donen a la primera trilogia, basada en l'acceptació de la dualitat en la completesa, i el creixement que es basa en abraçar l'equilibri entre contraris, cau en una contradicció quan es constata que aquesta resolució final es basa en una jerarquia entre les dues parts: l'equilibri s'aconsegueix reprimint o oprimint la part femenina, de forma que el suposat Equilibri de Terramar s'oposa a forces desestabilitzadores o femenines. És a dir, es crea una dualitat nova entre Equilibri i Desequilibri. És per això que a la segona trilogia, especialment al darrer volum, cal dissoldre aquestes diferències (la paret que separa els morts i els vius ha de ser derrocada, per exemple) per poder crear un món nou. Com que preserva la possibilitat de refundar el món o crear-ne un de nou, l'autor veu la narrativa de Le Guin com a alternativa a la fragmentació postmodernista, que acaba rebutjant la possibilitat de trobar un sentit estable a la realitat. 

• Melanie A. Rawls. "Witches, Wives and Dragons: The Evolution of the Women in Ursula K. Le Guin's Earthsea - An Overview". Mythlore 26:3 (2008) 129-149. 

L'autora analitza la revisió en clau feminista que té lloc a la segona trilogia respecte del món establert a la primera trilogia: la primera trilogia presenta Terramar com un ordre profundament patriarcal, en què les dones són antagonistes amb poders obscurs, mentre que la segona trilogia ens demostra els biaixos de gènere d'aquesta narrativa anterior. Hi ha un punt molt vàlid en l'anàlisi de Rawls, al meu parer: l'autora explica aquesta dissonància cognitiva que es produeix entre les dues trilogies com una qüestió de discurs, i ens mostra com les aparents contradiccions entre les dues etapes s'expliquen com a qüestió de perspectiva sobre el que en la primera trilogia es consideraria la versió oficial i canònica dels fets. 

Per tant, Rawls confirma i, fins a cert punt, reprodueix fidelment la pròpia versió de Le Guin a l'hora d'explicar el seu canvi de perspectiva: les dones eren presentades de forma antagònica al primer llibre perquè l'autora seguia els patrons de la narrativa tradicional i "no coneixia" la història sencera. La segona trilogia desafia les concepcions de la primera presentant-ne una visió més àmplia, que inclou punts de vista que havien estat exclosos anteriorment. Ara bé, ens trobem davant la versió oficialista, i l'autora no critica en cap moment la forma com Le Guin duu a terme la revisió. Estic d'acord amb la lectura que fa de Tehanu, però no tant amb les anàlisis que fa dels dos darrers volums: per exemple, defensa "El localitzador" sense reconèixer la incoherència del protagonista masculí, i la seva lectura de "A l'alt aiguamoll" em sembla una mica massa optimista. 

Per poder reforçar el seu argument, fa una lectura un punt massa simplista de la primera trilogia: per exemple, llegeix l'elecció de Ged a la primera novel·la d'anar a l'escola de màgia com a "desitjable i plausible", quan en realitat la novel·la la presenta com a fruit de l'arrogància del jove i, per tant, com un defecte de caràcter. A més, a l'hora d'analitzar L'altre vent, es queda només amb els elements que reforcen la seva tesi, i ignora els defectes de plantejament i les contradiccions que se'n poden derivar. Em sembla especialment flagrant que no tracti el problema de la raça, que és una qüestió que els admiradors de l'última novel·la de la saga tendeixen a ignorar, i que tampoc esmenti els problemes causats per la relectura del món dels morts, que a mi em sembla un element central de l'anàlisi. 

• Laura B. Comoletti i Michael D. C. Drout. "How They Do Things with Words: Language, Power, Gender, and the Priestly Wizards of Ursula K. Le Guin's Earthsea Books". Children's Literature 29 (2001) 113-141.

Molt bona anàlisi de la revisió que es produeix a Tehanu sobre la narració tal com s'establia a la trilogia original. Els autors comparen els mags de Terramar amb els sacerdots catòlics medievals, i aquesta comparativa els porta a analitzar com s'utilitza el llenguatge a la tetralogia, i com la relació amb la Parla Antiga té a veure amb les característiques del món de Terramar. Per a l'anàlisi utilitzen la teoria dels actes de parla d'Austin i Searle, i analitzen també les relacions entre significant i significat en les tres novel·les originals, que presenten tres nivells de relació amb la Parla Antiga. Un mag de Terramar exploraria el nivell individual, Les tombes d'Atuan representaria el nivell comunitari, i La costa més llunyana ja té en compte l'univers o la natura sencera, per tant correspondria a un nivell còsmic. 

Davant d'aquest plantejament, Tehanu ens proposa un qüestionament de la relació entre llenguatge i poder contraposant l'ús que en fan els homes, com a mitjà per a l'exercici de la violència i la dominació i l'ús que en fan les dones, centrades en l'exercici de la cura i l'amor. Per tant, els autors conclouen que la revisió que té lloc a Tehanu és consistent en tant que no cau en el revisionisme, sinó que preserva la coherència de la trilogia original. Són molt curioses de llegir les prediccions que fan respecte als llibres següents, amb interpretacions que s'allunyen força de la visió que després oferiria Le Guin a les darreres entregues: Comoletti i Drout identifiquen Kalessin com a Segoy mateix, el creador del món (tot i que crec que no és tan evident a les novel·les) i prediuen que Tehanu, "la dona de Gont" de la profecia, serà la nova Arximag de Roke. Sens dubte, una visió que hauria valgut molt la pena de llegir. 

• Alice Mills. "Forms of Death in Philip Pullman's His Dark Materials, Ursula Le Guin's Earthsea, and Garth Nix's Old Kingdom Novels". Literature & Aesthetics 19:2 (2009) 92-104

L'autora analitza els retrats que fan del món dels morts tres sagues de fantasia juvenil: La matèria fosca de Philip Pullman, Terramar d'Ursula K. Le Guin i L'Antic Regne de Garth Nix, i com les tres obres revisiten, en el darrer volum, els límits que havien establert per al món dels morts en volums anteriors. L'aproximació de Garth Nix és més senzilla, però per això no provoca tantes contradiccions com les altres dues. L'autora mostra com Pullman i Le Guin revisiten els seus móns ficticis mostrant la falsedat o malentès sobre la primera mort, i reelaborant el relat de redempció o salvació per a les ànimes dels difunts que s'estan al món dels morts, en ambdós casos inspirat per l'Hades clàssic. Mills assenyala força inconsistències que queden obertes al darrer volum de la trilogia de Pullman, així com a L'altre vent de Le Guin. 

Ambdós autors presenten una solució última per a les ànimes dels difunts (la dissolució final en el tot) que és totalment secular i materialista, per desafiar els discursos religiosos tradicionals. Ara bé, a la trilogia de Pullman, el món dels morts queda preservat com a passatge, cosa que a simple vista sembla innecessari, mentre que a Le Guin l'altra vida queda preservada per als dracs, deixant el món espiritual d'aquests i el món secular dels humans definitivament separats. Segons Mills, ambdós autors exploren el caràcter de construcció de la vida després de la mort per reflectir construccions opressives de dominació i poder dins la vida mateixa. 

Durant aquesta relectura de L'altre vent em va cridar l'atenció especialment la similitud entre totes dues narracions, la de Pullman i la de Le Guin, a l'hora de resoldre el conflicte amb els morts, i va ser a partir d'aquesta premissa que vaig trobar aquest article d'Alice Mills i el següent: 

• Imagined Afterlives: Death in Classic Fantasy de Katherine Langrish. Publicat al seu blog personal Seven Miles of Steel Thistles el 26 d'octubre de 2016.  

L'autora comenta diverses visions de la vida després de la mort en la literatura fantàstica. Per començar, analitza el tema a El Senyor dels Anells de Tolkien, per constatar que la narració roman secular, en aquest sentit: la majoria de personatges tenen teories i creences respecte a la vida després de la mort, però a la pràctica afronten els mateixos dubtes i desconeixements que nosaltres, de forma que en els seves vides no existeix cap garantia última a aquest respecte. A Les cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, la garantia és molt més patent, en tant que trobem personatges que tornen de la mort, però aquesta experiència no n'esborra el dolor ni el patiment. Ara bé, Langrish qualifica l'últim volum de la sèrie, L'última batalla, com a fracàs estètic a l'hora de voler dissipar tot el misteri pel que fa a la terra de l'Aslan. 

Pel que fa a Le Guin, l'article de Langrish m'ha agradat especialment perquè m'ha confirmat l'anàlisi que jo ja vaig fer en el seu moment de L'altre vent. La reelaboració del món dels morts no funciona perquè el món dels morts a la trilogia original acompleix el mateix paper que l'Hades a la mitologia grega: és tan sols una aparença, una il·lusió a la qual és totalment inútil i estèril aferrar-se com fan els mags foscos, principalment perquè els morts ja no hi són, no són ni les seves ombres ni els seus reflexos. Langrish acusa tant L'altre vent de Le Guin com L'allargavista d'ambre de Pullman de sobrecomplicar una metafísica originalment més senzilla amb una agenda determinada: presentar l'absència de vida després de la mort com l'alternativa més desitjable, per comparació amb un món dels morts que esdevé un càstig i una presó, fins i tot una tortura eterna. La mort definitiva, per a ambdós autors, és positiva en comparació. 

Finalment, l'autora també comenta la saga de L'Antic Regne de Garth Nix, i el valora en positiu. En aquesta saga, la metàfora per retratar el món dels morts és molt més dinàmica i fluïda, així com més senzilla estèticament. El riu que transporta els morts fins a la seva mort definitiva és una imatge totalment orgànica, un curs que porta els difunts en una direcció natural, mentre que els personatges que proven de remuntar el curs del riu estan exercint una resistència contranatural. No he llegit aquesta saga, però veient els comentaris que en fan aquests dos articles, me n'han entrat ganes. 

Conclusions 

És hora de tancar els apunts de Terramar amb un balanç final de la relectura. Si l'he de comparar amb les ressenyes que en vaig fer inicialment, ara fa més de set anys, puc constatar que en essència no he canviat d'opinió. La trilogia original, amb el seu colofó final presentat a Tehanu, em continuen semblant imprescindibles, i la tetralogia tal com va quedar el 1990 em sembla que no perd gens en la relectura. Le Guin va crear un món fictici complex a l'arxipèlag de Terramar, i uns viatges de creixement per als seus protagonistes, Ged, Tenar i Arren, que a Tehanu eren revisitats d'una forma molt hàbil i matisada. Si a Un mag de Terramar Ged aprenia l'autèntic caràcter del seu poder i acceptava les seves pròpies limitacions, a Les tombes d'Atuan la Tenar era alliberada d'una presó mental, física i espiritual, i a La costa més llunyana l'Arren accedia a l'edat adulta a través d'un sinistre passatge, a Tehanu tots tres personatges mostren al lector els compromisos, dilemes i lliçons de l'edat adulta. Els dracs eren una presència que enriquia el text amb el seu misteri, esdevenint una metàfora al cor de la narració que no adquiria un significat fix. 

Pel que fa als altres dos volums, encara ara em semblen superflus, i cap dels dos aconsegueix la coherència i la profunditat dels altres quatre. És cert que aquesta vegada m'he reconciliat, almenys parcialment, amb el cinquè volum Contes de Terramar. Els seus relats més breus em semblen bons complements per al món de Terramar i, com també passa a Tehanu, es dediquen a desafiar amb molta subtilesa les bases del món de Terramar, que reelaboren amb profunditat sense arribar a trair les premisses dels originals. Tanmateix, "El localitzador" em sembla problemàtic com a text suposadament feminista i, d'altra banda, tot i que "Dragó" em sembla un text molt bo, el seu encaix amb la resta de la saga no m'acaba de convèncer. 

Finalment, el darrer volum, L'altre vent, és el que menys m'agrada de la saga sencera i, com em passa també amb el darrer volum de la saga de Nàrnia de Lewis, em sembla que no afegeix res de pes al conjunt. En comptes de crear una nova narració amb un argument autònom i un interès propi, Le Guin es dedica a reescriure moments anteriors de la narració, creant incoherències amb els anteriors llibres i, al meu parer, desaprofitant moltes oportunitats narratives pel camí. La manca d'una direcció clara per al relat, l'excés de personatges i trames secundàries, un desenllaç molt precipitat i la reescriptura final de la metafísica de Terramar, que deixa més problemes en l'aire dels que pretén resoldre, m'han deixat un regust decebedor. En positiu em quedo amb la bellesa de l'escriptura de Le Guin, que és una mestra en l'art, indiscutiblement. 

• Un mag de Terramar (Part 1 | Part 2 | Part 3) 
• Les Tombes d'Atuan (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• La costa més llunyana (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• Tehanu (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• Contes de Terramar (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• L'altre vent (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• Altres textos sobre Terramar 

On ens portarà ara el vent malvat?

Comento breument cinc textos d'Ursula K. Le Guin que tenen a veure amb el món de Terramar: quatre relats curts que completen la saga tal com l'hem llegit fins aquí, i un breu assaig en què l'autora reflexiona sobre la relació entre els quatre primers volums de la sèrie. Els podeu trobar a l'edició completa en anglès de tota la saga de Terramar en un sol volum, editada per Gollancz el 2018 amb il·lustracions de Charles Vess: 

• Ursula K. Le Guin, The Books of Earthsea. London: Gollancz, 2018. (p 923-992) 

D'aquests cinc textos, només dos s'han editat en català de moment, i els podeu trobar al recull de contes Les dotze direccions del vent, també editat per Raig Verd. Un petit índex per saber d'on surt cadascun dels textos: 

• "The Word of Unbinding", publicat en català com "La paraula d'alliberament". Es va publicar per primer cop el gener de 1964 a la revista Fantastic, i es va reeditar el 1975 dins del volum The Wind's Twelve Quarters. El podeu llegir en català a Les dotze direccions del vent. 

• "The Rule of Names", publicat en català com "La regla dels noms". Es va publicar per primer cop l'abril de 1964 a la revista Fantastic, i també es va reeditar el 1975 a The Wind's Twelve Quarters. El podeu llegir en català a Les dotze direccions del vent. 

• "The Daughter of Odren" ("La filla d'Odren") es va publicar en format digital el 2014, i es va incloure al volum de la saga completa The Books of Earthsea que es va editar el 2018. 

• "Firelight" ("Llum de foc") es va publicar pòstumament el 2018 a la revista The Paris Review, i també es va incloure a The Books of Earthsea aquell mateix any. 

• "Earthsea Revisioned" ("Terramar reimaginada") és un assaig que Ursula K. Le Guin va presentar com a conferència el 1992 sota el títol "Children, Women, Men and Dragons" a la Universitat d'Oxford, i que també es va incloure a The Books of Earthsea. 

La paraula d'alliberament 

Dels quatre relats, és potser el més experimental i desconcertant a simple vista. Està narrat des del punt de vista d'un jove mag que s'enfronta a un bruixot maligne, i l'única forma que té d'escapar-se'n és a través de successives transformacions. Amb un llenguatge molt suggestiu i un ritme molt fluït, que recrea el moviment de les successives transformacions de forma molt dinàmica, també hi trobem una influència molt clara de Tolkien, sobretot en el moment que es descriu l'acció del mag fosc sobre la terra, i en el moment en què el protagonista es transforma en un anell d'or, recollit i llençat pendent avall per un troll. No serà fins al desenllaç, quan el protagonista trobi finalment la clau de volta per poder derrotar el seu enemic, que descobrirem una connexió temàtica amb les novel·les de Terramar. 

La regla dels noms 

Aquí també hi podem apreciar una influència directa, o potser un homenatge, de fet, a Tolkien. El senyor "Underhill" viu sota el turó ("under his hill") en una illa de l'arxipèlag, i és un personatge que sembla força allunyat de l'èpica per començar: és un bruixot de poble arribat de fora, conegut pels seus focs artificials, i que els habitants de l'illa miren amb distanciament i certa condescendència. Ara bé, quan arribi a l'illa un mag del casal de Pendor a passar comptes amb l'inofensiu senyor Underhill, aquest revelarà tot el seu potencial amagat. 

La filla d'Odren 

És un conte que m'ha semblat molt curiós i, del conjunt dels quatre, és possiblement el que més m'ha agradat de tots. El relat gira al voltant de la protagonista, l'Herba, que és l'última descendent de la casa d'Odren, que de nit va a fer ofrenes a la tomba del seu pare. El relat se'ns va desgranant a través de diversos testimonis que ens van posant en antecedents sobre la nissaga dels senyors d'Odren, i és així com ens assabentarem de la missió de revenja de l'Herba que espera poder acomplir un cop es retrobi amb el seu germà desaparegut misteriosament anys enrere. Si heu llegit Electra de Sòfocles, us sorprendrà veure l'argument del cicle micènic reproduït força fidelment, amb la intervenció d'un mag obscur en el paper d'Egist. 

Ara bé, Le Guin ens ofereix una mostra del seu potencial per a la subversió quan presenta els dos germans defensant dues versions diferents del crim i, per tant, dos plans diferents de revenja. Com que no se'ns acaba d'exposar qui dels dos té raó, i potser tan sols és una qüestió de perspectiva, crec que l'ambigüitat, especialment en la seva càrrega pel que fa al gènere dels protagonistes i les seves respectives simpaties, és un dels punts més forts del relat. El punt de vista de la noia embranca lleugerament amb el discurs de gènere què vèiem a Tehanu, i per això el desenllaç del relat es fa especialment satisfactori. 

Firelight

Aquest relat breu ens descriu el somni que té en Ged just abans de morir. No en puc dir gran cosa perquè és força breu i s'explica per si sol. És una culminació del viatge vital del personatge, digna de la saga sencera, tot i que en gran part es basa a recordar episodis de les novel·les anteriors. Em va agradar, és clar, però al final em va deixar un regust agredolç. No m'importaria quedar-me amb el desenllaç d'en Ged a Re Albi amb la Tenar que vam veure al final de Tehanu, o al final de L'altre vent també i, per això, per a mi personalment, aquest relat es fa innecessari. 

Terramar reimaginada 

Aquest és un assaig que es publica el 1992 i, per tant, Le Guin no hi comenta la saga sencera, sinó només els primers quatre volums fins a Tehanu. De fet, l'assaig és un comentari sobre el tipus de revisió que planteja Tehanu respecte de la trilogia original. Per començar, Le Guin pretén justificar el sexisme present a la seva primera trilogia i inherent al món de Terramar tal com es planteja en aquestes tres primeres novel·les: a l'època que les escriu, als anys seixanta i setanta, la fantasia èpica encara està lligada a uns arquetips molt determinats que giren al voltant de la masculinitat com a font de poder. El poder és masculí, i és obtingut i validat a través de la independència respecte de les dones. És per això que qualsevol contacte amb el món femení s'interpreta immediatament com una feblesa o una temptació que cal evitar a qualsevol preu. 

Le Guin escriu la trilogia original influïda per aquests trops, perseguint l'ideal de Virginia Woolf de l'art androgin. Ara bé, aquest ideal de l'art androgin - és a dir, la idea que l'art en majúscules està més enllà de les divisions de gènere, i no s'identifica com a masculí o com a femení - amaga un biaix de gènere evident un cop se surt d'aquest esquema de pensament: el món descrit en aquesta tradició no és un món neutral pel que fa al gènere, sinó un món on la font de l'autoritat i la força és masculina i la dona és vista com a no-home, o s'ha de masculinitzar en el moment que exerceixi el poder. En aquest context sorgeix Tehanu, que exposa aquest biaix obertament sense abandonar les particularitats del món fictici de Terramar. Comparteixo l'entusiasme de Le Guin per la subversió operada en aquest quart volum de la saga, tot i que trobo que en aquest assaig cau en un trop igualment sexista, el de la sacralització de la maternitat, quan relaciona l'especificitat de la Tenar amb la seva capacitat de donar a llum. 

Comprenc que la intenció de Le Guin és bona, però potser el pas següent sí que era avançar cap a una visió autènticament andrògina, en comptes de quedar-nos simplement abraçant les especificitats de cada gènere per separat. Hi ha un moment en què ho fa, quan reivindica la interdependència entre en Ged i la Tenar com a contrapunt necessari a la independència propugnada pel poder identificat com a masculí. Només que Le Guin identifica aquesta qualitat d'interdependència com a essencialment femenina, i aquí crec que cau en el mateix tipus de prejudici que pretén atacar. La reflexió de Le Guin acaba aquí, en el quart volum de la saga, de forma que els altres dos volums, molt més problemàtics al meu parer a l'hora de revisar aquests prejudicis, no entren dins d'aquest debat teòric. 

El final de l'assaig, d'altra banda, és autènticament revelador, en tant que interpreta el desenllaç del quart llibre i el paper de la Therru en el relat sencer, no sols aquesta quarta novel·la sinó a l'hora de culminar la saga sencera (o el que en aquell moment representava la saga sencera). Le Guin introdueix la noció de la doble visió de la Therru, és a dir, la d'un personatge intermedi que pertany simultàniament a dos móns, com a desllorigador d'aquesta perspectiva monolítica del poder i l'acció al món de Terramar. Segons Le Guin, els dracs plantegen una autèntica revolució en el món de Terramar, també en termes de gènere. Al meu parer, no sé si aquesta afirmació queda gaire clara a la novel·la mateixa, o és més aviat un afegit posterior per part de l'autora. 

En tot cas, em quedo amb el final de l'assaig, que presenta el viatge de la Therru com a moviment central de la novel·la Tehanu. Ara bé, em penso que aquesta relació traça un arc encara més gran amb la saga sencera, en presentar un paral·lelisme clar també amb el desenllaç de la primera novel·la de la saga, Un mag de Terramar: si a Tehanu la nena ens guia cap al drac, de forma que al final se'ns revela que ella és el drac, el mateix exactament podríem dir de l'Esparver i la seva recerca de l'ombra al primer volum. Ambdós motius lliguen la lectura de la saga sencera a perspectives psicoanalítiques que no semblen fora de lloc vistos aquests dos desenllaços: tant la Therru com en Ged busquen fora de si mateixos la font de la seva por i les seves inseguretats, una alteritat en termes absoluts que els amenaça amb tota la seva monstruositat - per acabar trobant, en tots dos casos, que al capdavall el seu era un viatge interior. 

• Un mag de Terramar (Part 1 | Part 2 | Part 3) 
• Les Tombes d'Atuan (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• La costa més llunyana (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• Tehanu (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• Contes de Terramar (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• L'altre vent (Part 1 | Part 2 | Part 3)
• Articles acadèmics 

Tots caminem pel Camí dels Dracs

Capítol 5 de L'altre vent  

Finalment, hem arribat no sols al desenllaç de l'última novel·la de la sèrie, sinó també a la cloenda de la saga sencera. Tot i la decepció que resulta per comparació amb els altres volums, el darrer capítol de la novel·la aconsegueix remuntar els defectes de la seva secció central, i tancar el conflicte principal que afrontaven els protagonistes, que en aquest punt prenia dimensions còsmiques. El misteri sobre l'altra vida a l'univers de Terramar se'ns acabarà aclarint, si bé de forma una mica precipitada i confusa, i els dracs també acabaran revelant la seva naturalesa autèntica. A partir d'aquí, cada lector és lliure d'interpretar aquests canvis i valorar si estan a l'alçada de les expectatives obertes tant a les altres novel·les com en aquesta mateixa. Al meu parer, el resultat és desigual, i encara que aquest darrer capítol de la novel·la està a l'alçada del primer, no aconsegueix compensar la manca de ritme i de direcció dels capítols centrals. 

Després de totes les trames secundàries que se'ns havien obert, aquí el ritme s'accelera, i potser l'acció que es concentra en aquesta última secció podria haver quedat més repartida al llarg de tota la novel·la. En general, el conjunt del llibre es basa més en l'exposició per part dels personatges que en els fets concrets, així que aquí, finalment, els hem de prendre la paraula i acceptar que l'univers de Terramar funciona com ens diuen. Quan es revela el misteri sobre el món dels morts i la seva relació amb la naturalesa dels dracs, el concepte de "l'altre vent" se'ns introdueix aquí per primera vegada i a correcuita, ben bé al desenllaç. D'altra banda, no s'entén gaire com els personatges viatgen cap a "l'altre vent", se suposa que telepàticament a través del somni, i per aquest motiu la narració es fa difícil de seguir des del punt de vista dels lectors. 

Il·lustració de Charles Vess per a L'altre vent (2018)

Tot i així, Le Guin ens presenta en aquest capítol alguns dels moments de més bellesa de la novel·la sencera, fa gala del talent que havia lluït en les darreres entregues i, en aquest sentit, val la pena destacar-ne també els aspectes positius. Així que, en definitiva, uns darrers apunts sobre aquestes ambivalències: prefereixo començar pels punts febles i acabar amb les notes positives. 

Ruptures 

Aquí destaco els moments que a mi em semblen més febles de la reescriptura del món de Terramar que es produeix a L'altre vent, és a dir, les decisions per part de Le Guin que trenquen amb elements que havien quedat establerts a les altres novel·les i que, per tant, n'alteren la continuïtat. 

• La trama sobre el saber de Paln, introduïda en el capítol anterior, queda sense conclusió. Representa que els Poders Antics no eren essencialment malignes, com se'ns establia a Un mag de Terramar i se'ns suggeria fortament a Les tombes d'Atuan, sinó més aviat ambigus i caòtics. En aquesta entrega, queden reconciliats a la lloma de Roke amb la màgia d'aquesta institució (p 217 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), però en conjunt no se'ns ofereix cap explicació al respecte. Aquesta l'haureu d'anar a buscar als apèndixs que trobareu a Contes de Terramar però, tot i així, és una llàstima que el tema quedi tan desdibuixat. 

• La introducció de "l'altre vent" a la trama principal de la novel·la com a resolució final per als seus conflictes és un punt decebedora i deixa més qüestions obertes que no pas respostes. Le Guin abandona la metafísica materialista i atea que havia establert a La costa més llunyana per abraçar ara una visió sobrenatural del més enllà que queda reservada als dracs però essencialment vedada als éssers humans. Aquesta distinció en la naturalesa de dracs i humans queda establerta en una època remota, abans fins i tot que s'iniciïn els mites coneguts a Terramar. Així doncs, des d'una unitat primigènia en la naturalesa dels homes-dracs, els humans i els dracs pacten una separació en dues espècies diferents: teòricament perquè els humans volen el domini de la terra física i renuncien a la immortalitat, mentre que els dracs prefereixen aquest domini sobrenatural de l'altre vent (p 228-229). 

Com si es tractés del pecat original, ara el destí de tots els humans queda lligat a una decisió que van prendre els seus avantpassats remots i que es presenta com a irrevocable. Contradient la lletra mateixa de la novel·la, no "tots caminem pel Camí dels Dracs" (p 219). Per tant, queda una pregunta fonamental oberta, que aplana i simplifica els conflictes que se'ns plantejaven en les anteriors novel·les: ens trobem davant d'un univers materialista i ateu, com semblava que defensava Le Guin a les anteriors entregues, o davant d'una visió molt més conservadora de la transcendència, amb un destí ineludible davant del qual només queda la submissió i l'acceptació? 

La renúncia final a la màgia per part dels humans (p 235) per tal de restaurar el món conclou la narració amb una nota pessimista i tremendament depriment, al meu parer, a part que tampoc resol la tensió fonamental que s'establia en les primeres novel·les entre la màgia il·lustrada de Roke i el saber popular de les bruixes. Acabar amb l'exercici de la màgia al món em sembla una solució més aviat còmoda i taxativa a un conflicte narratiu que d'entrada era molt més complex. 

• En conseqüència, si la solució final passa per deixar separat el que originàriament estava unit, on queda el poder d'en Vern com a reparador i el seu suposat paper dins la resolució del conflicte? El desenllaç d'aquest personatge resulta decebedor en comparació amb la seva presentació i les expectatives que s'establien sobre ell al primer capítol de la novel·la. 

• La reversió en termes de raça va ser un gest molt trencador i innovador quan es van publicar les primeres novel·les als anys seixanta i setanta. Els protagonistes són negres; els blancs són una societat perifèrica, endarrerida i bàrbara, una societat guerrera que viu a base d'envair i saquejar altres pobles culturalment més avançats que ells. Ara, però, ens adonem que van ser els mags de Roke els que van trencar l'harmonia del cosmos amb el seu exercici de la màgia i de la Parla Antiga. Per tant, eren els karguesos els qui tenien raó des del principi, i els qui feien bé a l'hora d'apartar-se de la màgia i de rebutjar les pràctiques dels habitants de l'arxipèlag. Això crea un problema de representació per a la saga sencera: va ser "el Poble Fosc" (p 227) - l'original "the Dark Folk" és una mica més eloqüent que la traducció - que va trencar el pacte originari.  

Somnis 

D'entrada, l'inici d'aquest darrer capítol ens prepara per al to èpic que prendrà l'episodi final a la saga: mentre el vaixell s'apropa al port de Roke, cadascun dels personatges somia amb diferents aspectes de la seva missió. És un moment molt interessant perquè, com hem vist al llarg de la saga, Le Guin utilitza els somnis dels protagonistes per assenyalar-nos aspectes que després prendran més rellevància dins la narració, i accentuar especialment les tensions psíquiques que aquests afronten en determinats moments. Aquí se'ns exposen fins a dotze somnis diferents (p 207-211), en un dels moments narrativament més potents de tot el relat, però en general queden desaprofitats dins del conjunt. Tanmateix, la potència de les imatges desplegades és colpidora. 

De la mateixa manera, els somnis senyalitzen en aquest cas el canvi còsmic que està a punt de tenir lloc a l'univers i, quan els morts s'estan apropant definitivament a la paret, arriben a pertorbar simultàniament el son de tots els vivents. Quan en Ged s'adona que el moment del canvi ha arribat, la tensió que es basteix dins la narració es torna francament memorable: 

Aquesta nit, el son eludeix Terramar, va pensar en Ged. Va somriure una mica en pensar-ho; perquè sempre li havia agradat aquell instant de pausa, aquella pausa espantosa, el moment que precedeix els canvis. (p 237) 

Continuïtats 

I una petita llista de moments que em sembla que estan ben trobats, que tenien potencial inicialment, o que podrien haver connectat amb el material original d'una forma més fidel. 

• Un cop els visitants arriben a destí, es produeix una oposició força evident entre l'Arbreda Immanent i la casa de Roke (p 213-214), entre l'interior de la casa i la gent que en queda als marges, en la línia del conflicte que es començava a esbossar a Contes de Terramar. Aquest antagonisme queda reforçat quan el mestre Invocador reivindica la màgia de Roke contra les creences més primigènies dels dracs i els karguesos (p 224). 

• En el moment que la Tenar es pregunta com deuen veure el món els mags, i es mostra indulgent amb la seva forma de percebre'l (p 222-223), el personatge recupera quelcom de la maduresa que exhibia a Tehanu, així com la seva preocupació fonamental per la divisió de la cultura de Terramar en termes de gènere. Tanmateix, no es recuperen les qüestions fonamentals que es plantejaven a Tehanu, ni s'aclareix què passarà a partir d'ara amb la màgia intuïtiva de les bruixes un cop els mags renunciïn definitivament a la màgia de Roke. 

• El desenllaç de la Tenar, especialment a través del seu retrobament amb en Ged, també és un dels moments més bonics del text sencer i ens reconnecta amb el to més introspectiu de Tehanu. Tot i així, trobo a faltar que en Ged hagués tingut un paper més destacat en aquesta darrera novel·la. 

• El desenllaç de la Tehanu em sembla realment satisfactori: el seu accés a una identitat autèntica després de les seves penúries ve acompanyat d'una acceptació realista de la mort, que connecta amb el desenllaç de La costa més llunyana i és un dels moments de més bellesa del text sencer. L'únic inconvenient és que en aquest esquema d'acceptació no hi encaixa el món de "l'altre vent", però tot i així, almenys ens enduem això:  

Crec que, quan em mori, podré tornar l'alenada que em va donar la vida. Puc tornar al món tot allò que no he fet. Tot el que hauria pogut ser i no he sigut. Totes les tries que no he fet. Totes les coses que he perdut, gastat i desaprofitat. Les podré tornar al món. A les vides que encara no han estat viscudes. Aquest serà el meu do per al món que em va donar la vida que sí que he viscut, l'amor que he estimat, l'alè que he alenat. (p 233)  

Una lectura paral·lela: La nit de Tots Sants de Charles Williams 

Aquest cop he triat una novel·la que potser, d'entrada, no té gaire res a veure amb el món fictici creat per Le Guin, però en totes dues la imatge del món dels morts i la seva relació amb els vius és un dels moments més potents de la narració sencera. Charles Williams va publicar La nit de Tots Sants el 1945, poc abans de la seva mort sobtada, i aquesta hauria estat, dins d'un cicle més ampli de novel·les, la seva novel·la de purgatori. Aquí abandonem l'alta fantasia que ens ofereix Le Guin pel que avui dia anomenaríem "fantasia urbana", tot i que les obres de Charles Williams es revelen completament inclassificables, i exploren a ritme de misteri conceptes bàsics de la teologia cristiana, com el pecat, la redempció i la salvació. 

A la novel·la de Williams, el món dels morts és un paratge desolat i pertorbador, però també estranyament lluminós, i que influeix en les decisions i dilemes que afronten els difunts recents. Totes aquestes decisions les hauran de prendre, a més, contrarellotge, per tal de poder contrarestar els plans de dominació mundial d'un bruixot nigromant que pretén revertir l'acció salvadora de Crist. Però, com passa per exemple en les obres de Tolkien, hi ha un sentit difús de providència o destí que actua a favor dels protagonistes, i que s'expressa a través dels seus assentiments i compromisos conscients, fruit de l'amor que es tenen els uns als altres. És una visió que em semblava interessant comparar amb l'univers materialista i fonamentalment agnòstic que ens proposa Le Guin a la saga de Terramar. Començo amb les semblances. 

• Ambdues novel·les comencen amb la mateixa situació: un jove matrimoni separat per la mort a poc temps de casats i, per tant, en un moment especialment dolorós per a la parella. En tots dos casos, a més, és la dona (Lliri/Lester) qui accedeix a aquest estat intermedi que és el món dels morts, i és l'home (Vern/Richard) qui ha de fer el dol des del món dels vius, havent de gestionar pel camí les visions de la seva estimada. 

• En ambdues novel·les també hi ha un personatge que té un accés privilegiat al món dels morts, com si fos un mèdium o un vident: a L'altre vent és en Vern, mentre que a La nit de Tots Sants no és directament en Richard, que accedirà a la visió una mica més tard, sinó d'entrada el seu amic Jonathan que, com a artista, té una percepció privilegiada de l'altra realitat.  

• Hi ha un cert aire de família en la naturalesa de la màgia negra tal com s'exposa a la novel·la de Williams i la màgia de Roke a la de Le Guin. En tots dos casos, es tracta d'un saber arcà que ha de ser transmès només a uns pocs escollits. Aquest domini de la màgia es basa en la pràctica de les paraules de poder (Williams es basa en una versió fantasiosa de la tradició de la càbala jueva) i, a més, els mags s'han de mantenir cèlibes, o "castos" en paraules de Williams, perquè aquest poder mantingui la seva puresa. A més, en tots dos textos se'ns suggereix que l'objectiu de la màgia fosca és aferrar-se a la vida i perseguir la immortalitat en comptes d'acceptar la mort com a fet irrevocable. 

• En totes dues novel·les hi ha un personatge femení (Tehanu/Betty) que està cridada a salvar el món i restaurar-hi l'ordre que s'ha vist pertorbat per l'acció màgica. Mentre que Betty és cridada a ser una nova redemptora per al món, com Crist, el paper de Tehanu al final de la novel·la es dilueix una mica en el conjunt de l'esforç col·lectiu de tots els personatges. En tots dos casos, però, es tracta d'una noia jove, insegura, desorientada i confosa respecte de la seva pròpia identitat, i que haurà de créixer com a persona i guarir-se de les ferides del passat abans de poder acomplir el seu destí. Ambdues es veuen marcades per un trauma bàsic en la seva infància: en el cas de Tehanu, queda en un passat remot abans de la seva adopció per part d'en Ged i la Tenar, mentre que la Betty encara ha de viure amb una família que li anul·la la voluntat i la manipula psicològicament per tal d'utilitzar-la per als seus interessos.  

• En totes dues novel·les, el desenllaç passa per una segona mort per als difunts que s'esperaven a l'altre costat de la paret o al purgatori del Londres espectral, i en tots dos casos l'escena final és confusa visualment i difícil de seguir per part dels lectors. Tanmateix, mentre que a Le Guin el destí últim és la dissolució final dels morts en el tot, Williams s'ajusta més a les línies de l'escatologia cristiana: alguns dels morts se'n van cap a la Llum, i d'altres prefereixen seguir vagant per la ciutat espectral, com els passa també als personatges de El gran divorci de C. S. Lewis. 

Tot i que a simple vista hi puguin aparèixer moltes semblances, en realitat les diferències pesen més al llarg dels dos textos, sobretot pel que fa a l'ambientació de les dues novel·les i la profunditat psicològica de la proposta de Williams, davant d'una visió força més simplista per part de Le Guin. 

• La relació del matrimoni protagonista és un dels punts principals en què les dues novel·les divergeixen. La relació entre Vern i Lliri queda congelada en un moment determinat del temps, el de la mort de Lliri, mentre que els Furnival exploren la seva relació passada, fins i tot separats per la mort. En aquest sentit, la separació els fa créixer com a parella, en tant que és a partir d'aquesta absència forçada que ambdós comencen a reconèixer l'altre amb les seves virtuts i defectes, i el que han fet malament, per tal de poder-se perdonar mútuament. 

• El desenllaç que viu la parella també és diferent: en el cas de L'altre vent, en Vern fa el pas a l'eternitat per poder estar amb la seva estimada i, per tant, renuncia a la vida, mentre que a la novel·la de Williams la Lester mor definitivament i en Richard es queda al món dels vius. En aquest sentit, la seva última conversa aporta una cloenda satisfactòria a la seva relació, que rep un tractament molt més madur i matisat que a la novel·la de Le Guin. 

• A La nit de Tots Sants, el món dels morts fa la funció de purgatori per a les ànimes dels difunts recents, que juguen un rol actiu a l'hora de guarir el món i prenen decisions conscients per tal de salvar-se definitivament, o aferrar-se a la vida i romandre en el seu estat present. A L'altre vent, la regió dels morts és tan sols una anomalia en l'ús de la màgia que cal rectificar perquè l'univers segueixi el seu curs natural i, per tant, els morts hi juguen un paper passiu: esperen ser alliberats mentre queden congelats en un present continu, sense cap relació amb les seves vides passades. 

• Això té una influència directa en el plantejament sencer de la realitat que tenen ambdós autors: a L'altre vent, que planteja una visió del món agnòstica o directament atea, el món es restaura a la seva forma original d'abans de la transgressió dels mags, però s'hi perd la màgia definitivament. Es podria llegir, fins i tot, com un mite fundacional per al desencantament del món. En canvi, Williams presenta la possibilitat d'arribar a guarir el món de l'empremta del mal, en sintonia amb la tradició cristiana: el paral·lelisme entre els guariments que realitza Simon el Mag i els que realitza la Betty Wallingford al final de la novel·la n'és un exemple molt clar. 

L'altre vent (Part 1 | Part 2) 

No tornarà mai a casa

Capítols 2-4 de L'altre vent

Aquí arribo a un moment de la relectura que se'm fa especialment difícil, i que té a veure amb el paper que aquest últim volum juga dins la saga sencera. En aquest punt, els desacords que mantinc amb les decisions que pren Le Guin per al desenllaç de la sèrie es fan realment insalvables, i em veig en el dilema d'haver-los de comentar sense deixar-me arrossegar per la decepció i mantenint la crítica en positiu sempre que pugui. Tot i així, em sembla que alguns dels errors en què cau Le Guin són francament inexplicables, en el moment que traeixen les bases de l'argument de les anteriors novel·les i, fins i tot, el caràcter d'alguns dels personatges. És el que en anglès es coneix amb la paraula retcon, un nom que prové de l'abreujament de l'expressió continuïtat retroactiva. És una estratègia narrativa que consisteix a modificar retroactivament aspectes de la narració que havien quedat establerts prèviament. Tot sovint es fa per resoldre problemes narratius que sorgeixen a través de contradiccions, conflictes o caps solts que havien aparegut prèviament. 

Un dels exemples més recents és el de la nova trilogia de la saga de Star Wars. La seva última entrega contradeia flagrantment qüestions crucials de l'argument que havien quedat clares en l'anterior pel·lícula: depenia dels espectadors acceptar l'esmena o quedar-ne decebuts. De vegades, també pot funcionar bé: un dels exemples més reeixits que se m'acuden és la modificació que Tolkien va dur a terme sobre l'edició revisada de El Hobbit, per tal de poder harmonitzar-la amb les implicacions més madures i fosques al voltant de l'Anell que ja estava gestant amb El Senyor dels Anells. Tolkien va arribar a crear una explicació plausible i dins de l'univers fictici per a la divergència de versions que, tenint en compte el vessant metatextual de les novel·les senceres (que es presenten com a manuscrits elaborats pels seus protagonistes), esdevé totalment brillant. 

Portada de Charles Vess (2023)

Ara bé, aquí les modificacions que Le Guin introdueix als originals no resolen problemes narratius anteriors, sinó al contrari, creen problemes de coherència importants amb els altres volums si ens prenem la molèstia de tornar enrere, o si llegim aquest darrer volum amb una consciència clara de l'argument de les entregues anteriors. S'hi afegeix que ens trobem, en aquesta secció central, en el nus d'una novel·la mancada de direcció definida: el que semblava la línia argumental principal en el primer capítol ara es desdibuixa entre arguments secundaris, cap dels quals aconsegueix adquirir més pes que els altres. De la mateixa forma, cap personatge es dibuixa clarament com a protagonista: tots sense excepció esdevenen secundaris en una aventura no escollida, sinó imposada externament, que els arrossega cap al desenllaç i que els transforma en mers espectadors del destí últim de Terramar. 

A través d'aquests tres capítols, assistim a converses entre diversos personatges, i recapitulacions de fets que havien passat en les anteriors novel·les i que, si hem arribat fins aquí, ja coneixem perfectament i no cal que la narració ens recordi constantment. Arren recorda el desenllaç de La costa més llunyana (p 86, p 193), Tenar recorda alguns episodis de Les tombes d'Atuan (p 91) i, encara més crucial per a l'argument d'aquesta entrega, assistim a una recapitulació de l'argument del darrer conte de Contes de Terramar (p 104-105). Tota aquesta exposició crea problemes estructurals per a la novel·la sencera, al meu parer: en comptes de construir un argument original per a L'altre vent, de forma que es pugui llegir de forma unitària com una història tancada en si mateixa, com passava amb les altres novel·les, ara la trama depèn quasi íntegrament d'elements externs al text que se'ns han de recordar en repetides ocasions. Això fa la lectura un punt massa aparatosa i feixuga. 

Desequilibris i problemes de caracterització 

Una llista d'elements que, al meu parer, no acaben de funcionar i que tenen a veure amb la caracterització dels personatges i l'entramat d'arguments secundaris que conformen la novel·la. Davant d'un primer capítol que a mi em sembla un punt fort, en tant que plantejava un enigma i un protagonista nou que semblava el vehicle idoni per a la nova novel·la, aquí totes aquestes potencialitats queden desdibuixades. 

• Tehanu i Vern queden desdibuixats i relegats a un segon pla, tot i que la seva presència, inicialment, semblava central per a la resolució del conflicte. 

• Seserakh i Íria guanyen un protagonisme dins la novel·la que em sembla que no aporta interès al conflicte que afrontaven la Tehanu i en Vern, en detriment del suspens creat al primer capítol. 

• La presència de Tehanu i Íria es fa totalment redundant si les dues comparteixen la mateixa naturalesa (ambdues són dones-drac) i ambdues tenen la mateixa missió de fer de mediadores o intèrprets entre els humans i els dracs. Prescindir de l'Íria donaria més protagonisme a la Tehanu i els seus conflictes interns d'autoconfiança i immaduresa, que en aquesta novel·la queden plantejats, però al final es dilueixen totalment. 

• El problema amb la pèrdua de poder d'en Ged i la seva relació truncada amb l'Arren (p 85, p 187) encara queda sense resolució. Per més que la seva renúncia última a la màgia fos ben real i que no hi hagi forma de recuperar el seu poder, el seu rebuig a seguir parlant amb l'Arren o aconsellar-lo, com sí que va fer amb en Vern al primer capítol, queda sense motivació. Tehanu n'esbossava una resposta en termes d'avergonyiment i masculinitat fràgil però, en aquest cas, quinze anys després el personatge encara es trobaria al mateix punt. 

• La política matrimonial de Terramar, amb el matrimoni arranjat entre Arren i Seserakh, em sembla que no afegeix gaire interès a la novel·la i n'alenteix el ritme, tan sols per caure en una sèrie de tòpics racistes i sexistes poc dignes de la qualitat habitual de Le Guin, i que discutiré amb més detall al proper apartat. A més, aquesta trama traeix profundament el caràcter de la Tenar i l'Arren, que es mostraven molt més madurs en les anteriors entregues i aquí semblen viure una regressió a l'adolescència. De fet, quan vaig llegir L'altre vent per primer cop, em vaig pensar que l'Arren seguia sent adolescent i no em vaig adonar que havien passat almenys quinze anys des del desenllaç de La costa més llunyana, cosa que fa inexplicable la seva immaduresa en aquest punt. 

Reescriure Terramar 

Una altra llista d'elements que a mi em semblen incoherents i problemàtics, però que aquest cop tenen a veure amb la construcció sencera del món de Terramar i amb la revisió de l'argument de les anteriors novel·les. 

• La trama del món dels morts que se'ns plantejava al primer capítol esdevé problemàtica quan ens adonem que es basa en reescriure completament el desenllaç de La costa més llunyana. Aquí, els mags es plantegen la possibilitat que en Ged no hagués tancat definitivament la ferida que s'havia produït entre el món dels vius i els morts (p 171). Mentre que a La costa més llunyana, en Ged tancava definitivament l'escletxa, deixant als morts ser morts al preu de sacrificar el seu poder màgic, aquí se'ns planteja que l'escletxa continua oberta i que els morts estan atrapats en aquell món i reclamen ser-ne alliberats. 

El problema depèn de com interpretem la presència del món dels morts tant a La costa més llunyana com a L'altre vent. Si ens refiem dels ensenyaments d'en Ged a la tercera novel·la, el món dels morts era tan sols una aparença a ulls dels vius, una il·lusió que els enganyava i els temptava amb la possibilitat d'assolir la immortalitat. En aquesta direcció apuntava la victòria d'en Ged, reivindicant la realitat autèntica de l'existència, és a dir, la dissolució dels morts en la natura o en el tot, davant d'aquesta existència subsidiària i essencialment il·lusòria dels espectres a l'altra banda de la paret. És quelcom semblant al que planteja Jean-Pierre Vernant amb la seva interpretació de l'Hades grec com a món de les ombres: una metàfora de l'enigma que representa la mort per als vius, però no una resposta definitiva sobre què significa per als morts ser morts. 

Ara, però, Le Guin sembla abandonar aquesta interpretació que en Ged plantejava a la tercera novel·la per presentar el món dels morts com a món real, una mena de presó en què les ànimes dels difunts queden atrapades en un patiment i una alienació perpetus, dels quals han de ser alliberats. És una forma radicalment diferent de veure-ho, però que empetiteix el sacrifici i la saviesa d'en Ged a la tercera entrega de la saga, i els fa totalment innecessaris a la llum d'aquest canvi. També trenca amb la metafísica d'inspiració taoista que transmetien els seus ensenyaments a la tercera novel·la, i en aquest sentit em penso que dilueix la profunditat de la trilogia original a l'hora de plantejar la tensió existencial entre la vida i la mort. 

• La representació de la cultura de Kargad en aquesta entrega es fa incoherent fins a tal punt amb la forma com s'havia presentat a Les tombes d'Atuan que ara Le Guin recorre a una explicació un punt forçada per defensar aquesta contradicció: els costums bàrbars i endarrerits de la princesa karguesa són tan diferents dels de la Tenar a Les tombes perquè la princesa prové d'una illa, Hur-at-Hur, encara més remota i endarrerida que Atuan que, tot i així, ha aconseguit dominar totes les illes kargueses. La representació de la princesa a la novel·la, que arriba a la cort de l'Arren tapada amb un burca, des d'una cultura que fa sacrificis humans i que, aparentment, desconeix l'existència de llengües diferents a la seva, és una col·lecció de tòpics orientalistes tan pobres - similars als que utilitza Lewis als llibres de Nàrnia - que em va semblar que no afegia gaire, per no dir res, a la novel·la en general. 

A aquests tòpics racistes s'hi afegeix el sexisme present en aquesta part de la trama de la novel·la: a més de ser introduïda a una cultura totalment aliena a la seva que se'ns presenta com a superior en tots els aspectes, la princesa és constantment objectificada més que tractada com un personatge de carn i ossos. A més, de cop i volta la Tenar està convençuda que la princesa ha de canviar per poder agradar el seu futur marit (p 132) i compadeix l'Arren fent generalitzacions sobre els homes i les dones com a conjunt (p 177) que no tenen res a veure amb les reflexions molt més madures i reposades que expressava a Tehanu. Allà, eren altres personatges que feien les generalitzacions i ella qui les qüestionava i matisava constantment. Per no parlar de la fetitxització dels peus femenins que sembla tenir lloc a Havnor, i que vaig trobar que era un element totalment ridícul i fora de lloc (p 194-195), almenys per part de l'Arren. 

Són elements que semblen anecdòtics, arribats a aquest punt, però que em fan qüestionar la revisió en termes de gènere que Le Guin va provar de fer sobre la trilogia original de novel·les. Aquestes eren sexistes dins d'un context, el món fictici de Terramar, que se'ns explicava de forma coherent per més que en poguéssim veure els defectes originals. Ara, Le Guin intenta fer revisionisme amb aquest món prèviament establert sense adonar-se que, de vegades, el remei pot ser pitjor que la malaltia. Pel que fa al sexisme en concret, no sé ben bé com interpretar-lo, perquè l'enfocament, aquí, em sembla força allunyat de la visió molt més madura i complexa que mostrava Tehanu. 

• Una altra cultura que s'afegeix al relat a mitja novel·la és la de Paln. És una de les trames que em va semblar més interessants, però per això m'hauria agradat que hagués tingut més protagonisme dins d'una versió de la novel·la més centrada en les aventures i conflictes personals d'en Vern. Abans de salpar cap a Roke, en Vern se sotmet a un encanteri del bruixot de Paln per tal de deixar de somiar amb el món dels morts. El preu que n'ha de pagar és la renúncia als seus poders màgics, una mica en la línia del que li havia passat a en Ged al final de La costa més llunyana. L'episodi es tanca amb una nota ambigua i un nou misteri que, de fet, no recordo si s'acaba resolent o no: en Vern ha d'acceptar l'oferta del bruixot de Paln a cegues, sense saber si li ofereix un tracte genuí o amaga alguna mena d'engany. 

Aquest únic episodi podria haver estat la base de la novel·la sencera, que girés al voltant de la figura d'en Vern i que explorés les conseqüències últimes del seu pacte amb el bruixot de Paln. Ara, la novel·la sembla validar la màgia obscura dels Sense Nom, que a la trilogia original se'ns presentava com a feréstega i essencialment maligna. És un gir que ens torna a plantejar incoherències amb el material original, i que, ara sí que puc predir-ho, es resoldrà a base de reescriure el coneixement previ que teníem sobre Terramar en comptes d'ampliar-lo o enriquir-lo. 

Il·lustració d'Agustín Comotto per a Raig Verd (2020)

L'altre vent (Part 1 | Part 3) 

Alguna cosa està canviant

Capítol 1 de L'altre vent

Iniciem la lectura de la darrera novel·la de la saga de Terramar, que ens portarà al desenllaç definitiu de les aventures d'en Ged, la Tenar, l'Arren i la Tehanu, i que finalment ens respondrà les qüestions obertes sobre el món de Terramar i el funcionament de la seva màgia. He de reconèixer que aquest últim volum em provoca reaccions ambivalents. Quan el vaig llegir per primera vegada, em va decebre força el seu desenllaç com a culminació de la saga sencera, i ara amb la relectura he de veure si em refermo en aquesta opinió o aconsegueixo matisar-la. D'entrada, el primer capítol de la novel·la és tot un punt fort en si mateix: se'ns ofereix un conflicte força intrigant, una mica en la línia del que passava a la tercera novel·la, i un nou protagonista, el bruixot Vern, ens presenta la seva habilitat per a la màgia com una de les imatges més evidents que ens hauria de conduir a través de la lectura. 

A més, aquest primer capítol també és força interessant narrativament. Partim d'una trobada entre aquest nou protagonista i l'Esparver, que es troba en el seu retir a Re Albi havent perdut els seus poders, igual que el vam deixar la darrera vegada. Tanmateix, aquest no és l'inici del relat pròpiament dit. Quan finalment trobi l'Esparver, el foraster li relatarà totes les seves dissorts i vicissituds des del principi, així que la narració ens posarà en antecedents a través d'un flashback. A més, com ja podem anar sospitant des del principi, el plantejament de la narració ens situarà a l'inici d'un nou viatge per al foraster, després d'haver passat per Roke, i així començarem a sospitar que l'Esparver només jugarà un paper molt petit i marginal en aquesta novel·la, com li passava a l'Ogion en les seves anteriors aparicions. 

Portada de Gary Lippincott (2001) per a Science Fiction Book Club

D'altra banda, la novel·la es posa en marxa retornant-nos al món dels morts com a escenari, i les diferents trobades del protagonista en aquest indret espectral ens aniran exposant la tensió principal que s'estableix al món de Terramar al principi de la novel·la i les imatges que s'hi aniran fent presents. El reconeixement per part dels mags que hi ha un canvi important que està tenint lloc a Terramar ens anirà preparant per a la resolució de tots aquests misteris. Per començar, els viatges onírics de tots dos personatges al món dels morts, tant en Vern com l'Esparver, ens posen en situació respecte del principal conflicte que se'ns planteja en aquest punt de la novel·la, l'esquerda a la paret que separa el món dels vius i dels morts. 

Somnis 

Com ja vam veure a La costa més llunyana, el món dels morts és una regió separada de l'existència humana, i a la qual els mags només poden accedir telepàticament, en una mena de viatge astral. Tanmateix, al final de la tercera novel·la, l'Arren i en Ged hi arribaven físicament per tal de segellar-ne la porta. De totes formes, la seva geografia concreta no quedava gaire clara en aquesta novel·la, que se centrava més aviat en els canvis psicològics que feien els personatges en aquest viatge i la revelació de les seves identitats. I, com també passava a La costa més llunyana, en aquest cas el primer accés que hi tenen els personatges és a través dels somnis. 

• El somni de l'Esparver no és gaire aclaridor, per començar. Quan arriba a la paret amb el món dels morts, es troba un home que li fa una profecia sobre la seva mort. A continuació l'Esparver reconeix els estels ignots i morts - immòbils - característics del món dels morts (p 21 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). 

La reacció que té l'Esparver en despertar del somni també és força indicativa: apunta a la naturalesa còsmica del problema que afronten ara, més enllà de la situació concreta d'en Vern. 

Una pena s'havia apoderat d'ell i no sabia per què, un dolor i un anhel per alguna cosa estimada i perduda, perduda per sempre. Hi estava acostumat; havia estimat molt, i havia perdut molt; però aquella tristesa era tan immensa que no semblava seva. Sentia una tristesa al cor mateix de totes les coses, una aflicció que fins i tot inundava l'arribada de la llum. Aquella tristesa sortida del somni se li aferrava i es va quedar amb ell quan es va llevar (p 22). 

D'altra banda, els somnis que té en Hara sobre el món dels morts ens serveixen més de vehicle per a l'exposició del problema mateix i, per tant, tenen una funció més narrativa que no pas simbòlica. El relat sencer del bruixot conserva quelcom del to dels contes de fades, amb les seves repeticions triples: tres trobades al món dels morts a través de tres somnis i, posteriorment, tres mestres de l'escola de Roke que es presenten inicialment per ajudar-lo. No serà fins després, quan s'hi afegeixi un quart mestre, que comencem a veure una mica de llum sobre el misteri. 

• Al primer somni, en Vern té una trobada amb la seva difunta esposa a través de la paret del món dels morts (p 27-28).

• Al segon somni, es troba amb el seu antic mestre, que li fa la mateixa petició que la seva esposa anteriorment (p 29-30). 

• Al tercer somni, rep la mateixa petició, però aquest cop per part de tots els morts col·lectivament (p 30). 

Una metàfora molt evident 

En anteriors entregues, hem vist com Le Guin desplegava les seves imatges d'una forma molt més subtil o ambigua, però aquí en aquest primer capítol veurem com hi ha una imatge central en el text que, de bones a primeres, sembla que plantegi una direcció clara per a la narració. També passava a La costa més llunyana, per exemple, en què la direcció de la trama era la més previsible de totes perquè les bases de la narració i les seves imatges principals se'ns plantejaven de forma inequívoca ben bé al principi del text, i aquestes expectatives acabaven acomplint-se al peu de la lletra. Ara bé, a partir de Tehanu vam veure com les trames es basaven més aviat en desafiar aquestes expectatives i presentar-nos viratges i subversions de les bases mateixes del text. En quina direcció ens portarà l'autora, ara? Serà fidel a la imatge d'en Vern com a "reparador", que ens planteja aquest primer capítol, o portarà el text en una direcció diferent? 

D'entrada, tant en Vern com la seva esposa posseeixen un talent màgic molt específic que els fa quasi únics en la seva espècie dins del col·lectiu dels bruixots: són capaços de reparar allò que estava trencat restaurant-ne exactament la forma original. És a dir, són capaços de retornar aquell objecte exactament a l'estat inicial en què es trobava. L'Esparver n'és testimoni de primera mà quan el visitant li repara la gerra verda de la Tenar, un objecte preciós que guarden a la granja. 

Aquesta imatge guarda un paral·lelisme molt evident, en un pla metafòric, amb el conflicte còsmic que ara afronten els personatges: la paret que separa el món dels vius i els morts està perdent pedres que estan fluixes, i els morts s'escarrassen per arrencar-les amb les seves pròpies mans, com observa en Vern durant el seu segon somni (p 29) i en el seu viatge posterior al món dels morts amb els mestres de Roke (p 35-36). Tot sembla preparat, aparentment, per fer del misteri al voltant del mur el centre de la narració. En aquest punt sembla que la tasca d'en Vern - i possiblement de la seva dona, tot i que aquest fet no queda gaire accentuat - sigui reparar el mur dels morts per poder retornar la pau al món dels vius. 

Interrogants 

Aquesta direcció aparentment molt clara per a la narració queda qüestionada o posada entre parèntesi pels dubtes mateixos que expressen els personatges, que en aquest moment serveixen de vehicle per a les preguntes que se'ns poden plantejar com a lectors. És una forma força efectiva de crear ambigüitats en la narració (ja ho havíem vist a les dues anteriors entregues) i també suspens de cara a continuar llegint. Aquí hi ha unes quantes notes sobre direccions alternatives o preguntes que queden tan sols apuntades en aquest punt del relat. 

• Quan els mestres de Roke es plantegen el problema d'en Hara, l'Invocador presenta la ruptura de l'equilibri que s'està produint a través d'aquesta comunicació amb el món dels morts. Explica que els mags poden arribar-hi a través dels seus encanteris, i com els invocadors com ell poden cridar els morts a la porta per parlar-hi. Tanmateix, en qüestiona obertament la necessitat, i descriu aquesta acció com una transgressió gravíssima (p 38), de l'estil que ja havíem vist a La costa més llunyana i l'últim relat de Contes de Terramar. 

• El viatge d'en Vern al món dels morts, aquest cop acompanyat dels tres mestres que l'han d'ajudar a entendre millor la situació, acaba també amb una nota força ambigua i que no aclareix res, en realitat. Quan en torna, en Vern pronuncia unes paraules en veu alta ("Salveu-me!"  i "No puc fer-ho") que en cap moment no sabem si adreça als mags que l'acompanyen o als morts mateixos (p 41 i p 42, respectivament). Per tant, en aquest punt no sabem si la missió - tan sols suposada, en aquest punt - de reparar la paret és realment el centre de la narració. De la mateixa manera, no sabem a quin dels dos móns pertany en Vern en definitiva. 

• El capítol acaba amb una última referència a la profecia sobre la dona de Gont, i aquest cop en Ged l'associa inequívocament amb la Tehanu, no amb la Tenar (p 63). 

Finalment, la discussió que tenen en Ged i en Vern sobre l'aventura d'en Vern a Roke aclareix una mica els termes del problema que tenim entre mans, i la font del desequilibri còsmic que comença a amenaçar Terramar. Davant del mateix problema, dos mestres de Roke, l'Invocador i el Modelador, en presenten visions oposades o dues formes diferents d'enfocar-lo (p 45-46). 

• D'una banda, el Modelador pensa que és l'amor entre els dos esposos el que manté la connexió oberta, i en Ged s'inclina cap a aquesta opció. 

• L'Invocador, d'altra banda, pensa que ha de ser el poder d'un mag obscur, com ja havia passat a La costa més llunyana i Contes de Terramar, que està creant aquest desequilibri. 

Quan en Ged desenvolupa la seva opinió al respecte, ens ofereix una explicació per a aquests diferents punts de vista. Com que el Modelador ja ha viscut una vida adulta com a guerrer abans d'arribar a Roke (és a dir, se'ns insinua que no és verge), s'inclina a tenir en compte la relació d'en Vern amb la seva dona, que transcendeix fins i tot els límits del món físic. D'altra banda, se'ns suggereix força directament que el celibat exercit per l'Invocador i el seu interès en el poder dels mags estan íntimament relacionats. Al meu parer, és una forma força hàbil de recordar els dubtes i qüestions sobre l'exercici de la màgia a Roke que ja havien aparegut a les dues últimes entregues.  

L'altre vent (Part 2 | Part 3) 

No n'hi ha prou amb el silenci

Arribem al final del recull de contes Contes de Terramar, cinquena entrega de la sèrie, amb un darrer conte que és tot un clímax narratiu: el relat titulat "Dragó" és la connexió necessària entre la quarta novel·la de la sèrie, Tehanu, i el seu desenllaç definitiu a la novel·la L'altre vent. Per primer cop l'escola de màgia de Roke viurà un desafiament que no havia hagut d'afrontar mai en segles d'història, i trobarem un desenllaç satisfactori a l'únic cap solt que havia quedat de les anteriors novel·les: com acaba l'excursió al món dels morts del mestre Invocador de Roke, Thorion, que esdevenia un antagonista secundari durant la trama de La costa més llunyana, però el desenllaç del qual no vam arribar a veure, ni en aquesta tercera novel·la ni a la següent, Tehanu. 

Fotograma de la pel·lícula Contes de Terramar (2006) de Studio Ghibli

Dragó 

D'entrada ens trobem amb un plantejament força similar al dels altres relats que hem llegit fins ara: ens trobem en una contrada allunyada de Roke, i l'escola de màgia només apareixerà cap al final, quan la protagonista aconsegueixi arribar-hi. La Dragó, que és el personatge principal de la història, viu captiva i sotmesa a una figura paterna que li denega el nom real, i per tant la seva identitat, i que també, com se'ns insinua en diversos moments de la trama, abusa sexualment d'ella. El paper de la Dragó aquí, per tant, és força paral·lel al de la Therru a Tehanu, tot i que aquesta connexió no s'anirà aclarint sinó a mesura que avanci la lectura. 

Ara bé, més que estar desposseïda d'entrada, com la Therru, la Dragó viu en el si d'un poder en decadència. L'estat de destitució i alcoholisme en què ha caigut el seu pare (p 240 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) és un reflex de molts altres canvis que s'estan gestant a Terramar. Aquest poder en decadència trobarà un paral·lel en el buit de poder que pateix l'escola de Roke, i que se'ns anirà descrivint més endavant. La protagonista s'haurà de refugiar, per tant, en la companyonia oferta per la bruixa local, que acceptarà donar-li el seu nom real, tot i que en aquest cas en una cerimònia clandestina. 

No és fins l'arribada d'un altre personatge secundari, l'Ivori, que el relat es posarà en marxa, en forma de revenja o de juguesca per aconseguir fer entrar una dona per primer cop a la història com a alumna de l'escola de Roke. Aquí s'estableix una relació molt complexa entre els dos protagonistes, que em sembla un dels punts forts del relat: l'Ivori s'ha rebel·lat contra Roke perquè Roke es veu immersa en un conflicte generacional com no n'ha vist mai cap altre (p 256). Els estudiants joves estan qüestionant els ensenyaments que reben a l'escola i la necessitat del celibat per mantenir la màgia pura. L'Ivori ha començat a sospitar que només és una excusa per deixar-ne les dones fora i així concentrar el poder a les mans d'uns pocs. 

Ara bé, la relació que s'estableix entre l'Ivori i la Dragó també és una qüestió de poder, de forma que la seva aliança no serà una col·laboració, en el fons, sinó una empresa de domini i manipulació del bruixot envers la seva nova deixebla per tal de sotmetre-la a la seva voluntat i afeblir al seu poder. L'atracció sexual que l'Ivori sent per la noia també afegeix un nivell més a aquesta manipulació, com podem veure pel fet que l'Ivori mai no es refereix a aquesta potencial consumació de la relació més que en termes de dominació i submissió. Ara bé, la Dragó és massa forta per caure en aquest tipus de paranys i, de fet, tot i conscient que l'Ivori intenta manipular-la, el deixa fer perquè ella també té l'objectiu d'entrar a Roke com a alumna: no pels motius de ressentiment i despit de l'Ivori, sinó per un genuí interès pel coneixement que s'hi imparteix i per trobar la seva autèntica identitat. Així doncs, quan finalment es resol el conflicte entre els dos personatges, de forma molt encertada, al meu parer, la Dragó ha aconseguit el seu objectiu sense arribar a trair-se a si mateixa. 

No és fins que l'acció se situa dins l'escola de màgia, però, que el relat ens retorna a la trama principal que havia quedat oberta amb la sèrie de novel·les. Des del primer moment, els mestres queden dividits per la decisió de deixar entrar la Dragó com a aprenent o no, la primera vegada a la història que Roke admetria una dona entre els seus alumnes. Aviat anirem veient com aquesta divisió és més profunda, i té una càrrega política molt forta: en absència d'Arximag, l'únic poder que es manté sobre tot l'Arxipèlag és el del rei d'Havnor, que no ha estat coronat per l'Arximag. 

• Els mestres que estan a favor d'acceptar la noia com a alumna i seguir esperant que s'aclareixi la profecia per si sola són els mestres Porter, Anomenador, Modelador i Herbolari. Els seus rols màgics ja són força representatius de la seva postura: el Modelador és un mestre que no viu a l'escola, sinó a l'Arbreda Immanent, on té el seu domini intentant desllorigar la pauta que regeix totes les coses dins la natura. L'Anomenador tampoc no viu a l'escola, sinó en una torre apartada on es dedica exclusivament a estudiar les etimologies de la Parla Antiga que, com passa amb la Pauta, revelen la composició de la realitat. El mestre Porter també és part d'aquest grup perquè, tot i que pertany al món de l'escola, se situa a la porta, és a dir, es troba en un espai intermedi entre l'interior i l'exterior de l'escola. A més, als apèndixs del llibre ens assabentem que Segoy, el creador de l'univers, es considera també el Porter (p 332), en tant que el seu acte de creació actua com a frontissa entre el principi i el final. Al mestre Herbolari li passa quelcom de semblant perquè treballa al jardí, en un espai natural tot i que estigui dins del recinte de l'escola. Aquest grup de personatges perceben que la natura els està parlant d'un canvi que ha de tenir lloc aviat i, com que són capaços de llegir-lo en els signes que es produeixen al seu voltant, no se'n senten amenaçats: quan es presenta la Dragó a les seves portes, entenen que han d'acceptar que aquesta nova realitat ja ha arribat. 

Durant aquell any, les pautes de les ombres, de les branques i de les arrels, el llenguatge silenciós del bosc, li havien parlat de destrucció, de transgressió, del canvi de totes les coses. Ara havia arribat l'hora, ho sabia. Havia vingut amb ella. (p 308)

• D'altra banda, la resta de mestres se situen al voltant d'un cap, en Thorion, que s'atreveix fins i tot a desafiar la mort. En el món de Terramar, sabem que aquest és un fet ominós perquè es basa en un desequilibri de poder, i en un abús de poder dels vius respecte del món dels morts, que pretenen dominar com si fos una possessió més. A mesura que el relat va avançant, veiem que aquest rebuig a acceptar una dona a Roke té una dimensió política, també: Thorion es troba decidit a proposar-se com a Arximag i sotmetre també el rei d'Havnor als seus designis. Mentre que el mandat de l'Arximag havia finalitzat amb l'arribada del Rei, ara Roke es resisteix a deixar anar el seu poder. Els mestres i alumnes que donen suport a en Thorion ho fan perquè s'aferren al món antic, i volen conservar un poder que ja és troba en decadència de fa temps. Aquest aferrament a unes veritats caduques té la seva arrel en la negació del canvi que ja és evident que ha arribat (p 312). 

En aquest context, l'escena final del relat és realment mítica i inoblidable, així com les paraules que li dedica la Dragó a en Thorion (p 315). Aquí no puc parlar del desenllaç per no revelar-lo, però de debò que és potser el punt culminant del volum sencer. 

Reescriure Terramar 

A l'epíleg de l'obra, Le Guin ens desenvolupa una mica més la necessitat que va tenir de revisitar el món de Terramar en aquests relats. Tot i que la idea principal d'aquest text és força similar a l'exposada al Pròleg, reivindicant la fantasia com a exploració de la realitat (p 363), aquí també hi aporta una idea interessant a la llum de tot el que hem llegit fins ara: Le Guin explica que havia de tornar enrere en la seva narració per mirar d'entendre què havia anat malament al món de Terramar, per què el seu equilibri s'havia trencat (p 360). 

En la meva opinió, el resultat és una mica desigual: funciona millor quan Le Guin fa els personatges mirar enrere i qüestionar tot el que ha passat fins aleshores, i no és tan reeixit quan pretén reelaborar els orígens del seu propi món, com si fes una mena de revisionisme històric sobre qüestions que en les anteriors novel·les havien quedat afirmades de forma diferent. El relat d'orígens de l'escola de Roke em sembla particularment confús en aquest sentit, i un punt massa feixuc de llegir en absència de respostes clares. Si Roke va ser fundada veritablement per dones, el paper d'en Llúdria dins la narració no aporta gaire al conjunt, i si en Llúdria és el veritable fundador de Roke, aleshores intentar posar les dones en un paper més preeminent - però igualment secundari - dins la narració no els fa cap favor. És com si Le Guin sospesés les dues opcions dins del seu cap i no s'acabés de decidir per cap de les dues. 

Tret d'això, els altres contes em semblen brillants cadascun a la seva manera, i el darrer d'ells, que actua d'enllaç entre la novel·la anterior i la propera, em sembla que va de menys a més i acaba en un final brillant. Com passa amb els móns secundaris, quan tanques el llibre et fa la impressió que podries seguir llegint capítols i capítols sobre aquest món fictici i el seu funcionament intern, i això és quelcom que costa d'aconseguir. 

Una lectura paral·lela: A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna: Antics contes del Nord

A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna és un recull de trenta-tres contes populars noruecs compilats per Peter Christen Asbjørnsen (1812-1885) i Jørgen Engebretsen Moe (1813-1882), que es va publicar per primer cop a Noruega el 1845. El 1914 es va publicar una selecció de quinze d'aquests relats traduïts a l'anglès i il·lustrats per l'artista danès Kay Nielsen (1886-1957), que va donar a conèixer l'obra a un públic molt més gran. D'entrada no tenen res a veure amb les contes de Le Guin ni punt de comparació amb el món fictici de Terramar, però em vaig trobar que aquesta vegada no sabia amb què comparar aquesta obra, i vaig pensar que podia ser interessant analitzar un altre volum de relats curts. D'altra banda, comparava per primer cop un món primari - els contes noruecs pertanyen a un folklore autèntic - amb un món secundari com el creat per Le Guin amb Terramar. 

• En ambdós móns, i com passa tot sovint amb els contes tradicionals, la màgia és un fet ben habitual i acceptat en les vides quotidianes dels protagonistes, que sovint són gent senzilla que subsisteixen com poden al món rural, o de vegades també són reis, reines i herois que són cridats màgicament a fer grans gestes que els marcaran com a salvadors del món. 

• Una altra semblança és que ambdós móns estan subjectes a un poder patriarcal molt definit i, per tant, com passava als contes de Le Guin, moltes vegades els conflictes que afronten els protagonistes estan arrelats en una tensió generacional: el príncep o el jove heroi d'origen humil ha de derrocar el monstre o tirà malvat que pretén paralitzar aquest relleu generacional retenint les princeses que s'han d'aparellar amb la nova generació, i així reproduir la vida humana. En algun cas, com per exemple a "El cinturó blau", aquest conflicte generacional queda molt marcat; en d'altres, l'antagonista és simplement un monstre i aquesta relació de continuïtat no queda tan explícita. 

Un dels aspectes que m'ha sorprès més de A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna és que de vegades es produeixen subversions dels rols de gènere que per defecte associaríem als contes tradicionals, i que són molt curioses de llegir. Dos dels contes, "A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna" i "El príncep Lindworm" es basen en l'estructura arquetípica del matrimoni amb la bèstia, en què la protagonista és forçada a casar-se amb un monstre per acabar descobrint la seva autèntica identitat a través d'una sèrie de proves. El mite d'Eros i Psique és una referència directa d'aquests dos contes, especialment del primer, i ja vam veure com Le Guin utilitzava també aquesta imatgeria en alguns passatges de Les tombes d'Atuan. Ara bé, és en les variacions que cada conte es revela com a únic: 

• A "A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna", després de la revelació inicial, la noia protagonista emprèn un viatge iniciàtic per tal de rescatar el seu príncep captiu, per acabar-lo "comprant" amb un dot d'objectes màgics. 

• A "El príncep Lindworm" trobem un relat força similar, però aquest cop explicat des del punt de vista de la bèstia i el seu origen, en una mena d'inversió del punt de vista habitual. Aquest i l'anterior són dels millors contes del recull. 

També hi ha altres contes que presenten inversions de gènere de relats més coneguts: 

• El conte "La princesa de la muntanya de vidre" és una divertidíssima versió de la Ventafocs en masculí. Els paral·lelismes són sorprenents. 

• El conte "El fill de la vídua" és un altre dels més memorables del recull, i l'argument es fa realment molt curiós quan s'arriba al final i es tanca tot el cercle. La primera part del conte recorda inevitablement el conte de Barbablava, en aquest cas també en versió amb protagonista masculí. 

La conclusió de tot plegat és que, un cop he acabat el recull, m'ha semblat que la comparació entre els dos móns no era tan forassenyada com semblava al principi. Què hauria estat de Terramar si no hi hagués hagut mai una escola de màgia que ensenyés com exercir el poder només a una colla d'homes privilegiats? Bé, possiblement s'assemblaria força a un passat mític noruec. Si una cosa ens ensenya A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna, és que les bruixes no són mai malvades i, quan apareixen, ocupen més aviat el rol d'assistents beneficioses, com una mena de versió feréstega i ancestral de les fades padrines. A més, també es troben estretament lligades a la natura, si veiem el paral·lel que tenen en els animals i els vents a l'hora d'actuar com a assistents. D'altra banda, no s'hi veuen gaires senyors de la màgia, però sovint costa distingir els monstres dels reis tirànics per les seves accions. Quan els trolls apareixen, em fa la impressió que la paraula s'utilitza no tant per especificar una espècie de monstre en concret sinó com a denominador comú de tot allò que es considera malvat o contranatural. 

Coberta de la versió editada per Taschen (2015)

Contes de Terramar (Part 1 | Part 2)