Cal aprofitar les poques setmanes que queden (fins al 15 de juny) per veure aquesta exposició al Caixafòrum. En especial la gent de filosofia, que no ens trobem amb propostes d'aquest tipus tots els dies. En particular, quan he entrat a l'exposició, m'esperava una de les mostres arqueològiques que el Caixafòrum acostuma a cuidar tan bé, estil
Rutes d'Aràbia o
Abans del diluvi. Només que hagués estat això, ja hauria valgut la pena el viatge. Però el que m'ha sorprès més de la proposta, aquest cop, és l'excel·lent estructura narrativa que conduïa l'espectador a través dels mites grecs, en primer lloc, i més endavant a través de l'evolució d'aquests en filosofia, pensament polític i cívic, i l'aprofundiment en el coneixement d'un mateix. Des dels viatges fundacionals i originaris (Europa, Hèracles, Odisseu i Jàson) a la fundació de la ciutat i el desafiament de les explicacions mítiques per part d'un ésser humà pensant i encuriosit, arribem a l'amor platònic i, de tornada, a una revifalla de la religiositat mistèrica i a una curiosa cura d'humilitat per al cristianisme. El cercle es tanca on havia començat. Odisseu salpa de nou.
La veritat és que sempre que sento o llegeixo l'expressió "Del mite a la raó", em sona força a clixé simplista que intenta encabir la història d'un procés cultural molt complex en un eslògan de fàcil memorització. Per això guardava les meves reserves respecte al títol --i al contingut, tot s'ha de dir-- de l'exposició. Quan n'he sortit, he trobat aquest cop una satisfacció que no m'esperava: perquè l'exposició no pretén en cap moment destriar mite de raó, sinó més aviat mostrar com ambdós s'entreteixeixen en la cultura antiga per donar peu a la civilització --occidental? europea?-- a la qual pertanyem. Al principi de l'exposició observem com els mites contenen la seva pròpia raó; a mesura que avancem veiem com la fundació de la democràcia i la recerca d'un mateix, a través del guiatge de la raó, segueixen alimentant-se de mites dels millors.
