Leonard Cohen.
25 de des. 2022
23 de des. 2022
Resum de l'any 2022
Un altre any al blog, en què novament toca mirar enrere i fer balanç de lectures. Enguany he continuat amb la cursa de fons: ni ambicions gaire desmesurades, ni reptes lectors més enllà de renegociar els termes de la rendició amb el tsundoku. Al juny vaig fer un propòsit de meitat d'any per treure més partit de la biblioteca municipal, i vaig decidir que cada cop que hi anés a tornar els llibres llegits no en sortiria sense haver-ne agafat almenys un de nou en préstec. Els resultats han estat, si més no, prometedors: he tornat a agafar la rutina de la biblioteca després de l'aturada de la pandèmia, i estic aprofitant per llegir novetats endarrerides que en els últims anys em van passar per alt. Així doncs, aquest és el resum de l'any al blog.
- Pel que fa a ressenyes de llibres, aquest any he superat lleugerament la cinquantena de l'any passat. Quinze d'aquestes ressenyes, aproximadament una quarta part, són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal.
- L'autor de l'any ha estat Gabriel García Márquez. Vaig decidir rellegir tres de les seves novel·les, perquè quasi no les recordava, i la preferida continua sent Crónica de una muerte anunciada. També he aprofitat per descobrir el recull de relats Doce cuentos peregrinos i el volum de memòries Vivir para contarla.
- La descoberta de l'any ha estat l'autora brasilera Clarice Lispector, que m'ha arrossegat fora de la zona de confort. Reconec que no he acabat d'entrar en el seu estil narratiu, però m'ha impressionat la seva habilitat per crear imatges quasi del no-res i provocar moments xocants amb els detalls més banals de la vida quotidiana. L'antologia Restes de carnaval és una bona mostra de l'imaginari sempre sorprenent i aparentment inesgotable d'aquesta autora.
- El tema de l'any han estat les bruixes: rebels i dissidents, avançades al seu moment històric, però sovint tan sols víctimes innocents d'un sistema que assenyala i suprimeix objectius prèviament establerts com a perill. No és casualitat que la cacera de bruixes neixi a Europa, en el mateix moment històric que l'imperialisme i l'estat absolutista. Tot va començar a principis d'any amb Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem de Maryse Condé, que va portar a l'assaig historiogràfic i filosòfic Caliban i la bruixa de Silvia Federici. Després s'hi van afegir una obra de teatre, El gresol d'Arthur Miller, el bruixot postcolonial de Ngũgĩ wa Thiong'o a El Bruixot del Corb i l'esfereïdora novel·la infantil Les bruixes de Roald Dahl.
- El premi al millor assaig de l'any - compartit, com és tradició - recau aquest any en El fuego de la libertad de Wolfram Eilenberger, un autor que porta la història de la filosofia a un altre nivell, i Caliban i la bruixa de Silvia Federici, que ens mostra clarament com a la història les coses mai no passen perquè sí.
- Els finalistes a millor llibre de l'any han estat Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem de Maryse Condé, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Coraline de Neil Gaiman, El Bruixot del Corb de Ngũgĩ wa Thiong'o i La memòria més secreta dels homes de Mohamed Mbougar Sarr.
- El millor llibre llegit aquest any ha estat El secret del Bosc Vell de Dino Buzzati, una aproximació inclassificable a la natura, el pas del temps i les relacions familiars en un paratge màgic i mític. Res més, aquest és el resum. Que passeu molt bones festes i els millors desitjos per al nou any que estem a punt d'estrenar.
 |
| Font |
21 de des. 2022
Vivir para contarla (#456)
Aquest és el volum de memòries de l'autor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014), que es va publicar per primer cop l'any 2002. Era part d'un projecte autobiogràfic més ampli que havia de constar de tres volums, però el primer va ser l'únic que Márquez va arribar a escriure i veure publicat. A Vivir para contarla l'autor ens relata en primera persona la seva infància, adolescència i joventut, fins al primer viatge a Europa a finals dels anys cinquanta, quan ja havia començat a consolidar la seva carrera com a periodista. És un document molt valuós per entendre millor certs aspectes de la ficció de Márquez, així com per apropar-nos als orígens d'una personalitat complexa que es forma a través de l'intercanvi constant d'experiències amb familiars i amics, i l'arrelament a diversos paisatges colombians que l'aniran marcant de formes tot sovint inesperades. La infància fins als dotze anys que l'autor va passar a Aracataca amb els seus avis el marcaria emocionalment per a la resta de la seva vida, i deixaria en la seva obra l'empremta inoblidable del món de Macondo.
De fet, el llibre és força il·lustrador del procés creatiu de l'autor i de l'arrelament de la seva ficció en la realitat més immediata. Fins i tot els episodis més descabellats i inversemblants que podem arribar a llegir a les seves ficcions tenen origen en fets reals, experimentats directament per l'autor o relatats per coneguts, amics i familiars, i que tot sovint superen en absurditat els productes de la imaginació més desbocada. Aquí trobarem els orígens del realisme màgic en el seu vessant més realista, i descobrirem com la màgia d'aquests episodis narrats és, amb prou feines, qüestió de perspectiva. Aquest contacte de primera mà amb la realitat nodrirà també la carrera de Márquez com a periodista, a través de la qual començarà a experimentar amb la seva faceta com a narrador. En aquest sentit, Vivir para contarla és el retrat d'una època en què ambdues tasques resultaven quasi indestriables, i en què Márquez començarà a exercitar-se, sobretot, en la narrativa breu.
El primer capítol del llibre és una mostra magnífica del control de Márquez sobre el seu propi relat, que condueix amb mà ferma i sense vacil·lacions a l'hora de fer salts cronològics i presentar paral·lelismes entre els personatges, com si es tractés talment d'un relat de ficció. El viatge que el Gabriel ja adult i la seva mare emprenen per tal de vendre la casa familiar d'Aracataca, on vivien els avis materns, esdevé l'excusa perfecta perquè Márquez es remunti a l'escenari de la seva infància, on trobarem el món màgic i congelat en un present continu de Macondo, així com l'actitud meravellada de l'infant que n'observa les particularitats i les de la seva gent per primera vegada. Aquest és el món dels avis, el coronel Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán, que trobaran el seu lloc més tard en diversos personatges de Cien años de soledad. Un altre dels mites fundacionals de la família serà l'accidentat festeig dels pares de l'autor, que més endavant es veurà retratat a El amor en los tiempos del cólera. Va ser per la precària situació econòmica dels pares que Gabito, el primogènit de la família, va quedar-se a casa dels avis durant els primers anys de la seva vida, mentre el pare emprenia un negoci de farmacèutic i homeòpata que amb prou feines arribaria a mantenir la família d'onze fills.
El llibre també retrata l'origen de les tensions entre Márquez i els seus pares, amb qui mantindrà una negociació constant dels termes de la relació. Mentre que els pares de Gabriel dipositen en ell totes les expectatives de millora social i econòmica per a la família en ser el primogènit, i esperen que acabi la carrera universitària de Dret, Márquez té força clara des de ben jovenet la seva vocació d'escriptor, i veu els estudis universitaris més com una nosa per a les seves primeres col·laboracions als diaris que com una necessitat. Els anys d'estudis secundaris ja ens anuncien aquest conflicte: a Márquez no li agrada estudiar per més que sigui un apassionat de la lectura i un escriptor talentós i precoç. D'altra banda, la distància emocional que el separa dels seus pares també agreuja aquest conflicte. Una de les preguntes que deixa obertes el text és fins a quin punt els pares estan en condicions de demanar-li res a un fill que amb prou feines han vist durant la infància i que s'ha educat durant l'adolescència en diversos internats, i fins a quin punt el fill està disposat a respondre a la seva demanda més per un sentit abstracte de responsabilitat cap a la família que per una convicció realment íntima d'aquesta necessitat. En aquest sentit, el primer capítol ens presenta l'acte de rebel·lia de Márquez en deixar els estudis com a paral·lel inequívoc de l'acte de rebel·lia de la mare en decidir casar-se en contra de la voluntat del coronel.
En aquest sentit, el llibre fa molt per contextualitzar-nos el món social i cultural en què viuen els personatges de la ficció de Márquez, que tot sovint ens pot resultar enigmàtic i desconcertant des de la distància geogràfica i temporal que ens separa de la Colòmbia en què es va criar l'autor. Ens trobem en un context en què els crims d'honor, els pasquins incriminadors i les aparences socials determinen el valor d'una persona dins de la comunitat, però que exhibeix sense cap mena d'estranyesa aparent una flagrant doble vara de mesurar per als homes i per a les dones. Mentre que els fills mascles de la família viuen en una festa contínua i passen les nits als bordells, i la mare acull els fills il·legítims del pare, igual que havia fet l'àvia amb els de l'avi, a la vegada les germanes grans veuen els seus festejos frustrats i quedaran solteres i enclaustrades per a tota la vida. A la localitat de Sucre, on finalment els seus pares es van establir, Márquez serà testimoni de primera mà del crim d'honor d'un veí que quedarà immortalitzat a Crónica de una muerte anunciada, i que no podrà escriure fins trenta anys després, quan la mare de la víctima haurà mort, i encara havent de canalitzar sobre el paper les reticències i el xoc emocional de la seva pròpia mare.
Si bé el món familiar hi juga un paper important, gran part del llibre també l'ocupen els cercles literaris, artístics i periodístics en què Márquez es va iniciar professionalment. Destaca especialment el cercle literari de Barranquilla, liderat per Ramon Vinyes i Cluet, català exiliat a Colòmbia que serviria com a model per al "savi català" de Cien años de soledad i que acabaria retornant definitivament a Catalunya, de forma molt similar a com ho fa a la novel·la. La convulsa realitat política del país també nodrirà de forma molt rellevant aquesta incipient carrera periodística. Amb vint anys, i quan es troba cursant la carrera a Bogotá, Márquez serà testimoni directe de l'assassinat del líder del partit liberal colombià, Jorge Eliécer Gaitán, el 9 d'abril de 1948, fet que va inaugurar un episodi de violència i saquejos desfermats a la ciutat i una dècada sencera de guerra civil entre l'exèrcit i les guerrilles. En aquest context, Márquez es revelarà com una veu renovadora dins del panorama literari colombià, mentre que els diaris d'esquerres en què col·laborarà es veuran en la necessitat de buscar formes creatives per eludir la censura.
Els darrers anys de periodista que cobreix Vivir para contarla ens revelaran un retrat molt ampli d'aquesta situació de desfeta política i de grans desigualtats econòmiques dins del país mateix. En són exemples la seva descoberta de la regió de Chocó, perduda dins la selva i oblidada i explotada per tot el país, les matances de guerrillers a mans de l'exèrcit a Villarrica, o el drama dels veterans de la guerra de Corea. En aquesta època Márquez publicarà la seva primera novel·la, La hojarasca, així com la crònica seriada al diari El espectador del relat del militar Luis Alejandro Velasco, que va sobreviure deu dies al mar després de caure del buc que el transportava. La crònica va arribar a publicar-se al diari malgrat els intents de censura del relat per part de l'exèrcit, i el text es transformaria més endavant en el llibre Relato de un náufrago. Vivir para contarla és una bona recomanació, potser no directament per a tothom però sí si esteu interessats en l'obra de Márquez i les seves fonts, i us interessa aprofundir en la personalitat d'aquest autor i el seu particular carisma com a narrador. Sens dubte ha estat tota una descoberta, i una cloenda immillorable per a l'any de rellegir Márquez.
Continguts: Gabriel García Márquez explica en primera persona la seva formació, des de la seva infància a Aracataca amb els avis fins a la seva consolidació com a periodista i autor prometedor de contes i novel·les, passant pels seus anys de formació en dues escoles secundàries, a Barranquilla i Zipaquirá. Més endavant haurà d'interrompre els seus estudis universitaris a Bogotá a causa de la violència desfermada pel 9 d'abril, i els reprendrà a Cartagena, on abandonarà definitivament la carrera de dret per tornar a Barranquilla i a Bogotá i dedicar-se al periodisme i a l'escriptura a temps complet. Totes aquestes poblacions el marcaran profundament per les coneixences i els aprenentatges crucials que hi farà.
M'agrada: M'ha ajudat a aprofundir més en l'obra de Márquez, en tant que ajuda a entendre millor algunes de les imatges que utilitza en les seves novel·les. El sentit del lloc i del moment que Márquez descriu amb una immediatesa que en aquest cas es fa totalment atmosfèrica, i un domini de la narració gens envenjable en comparació amb les seves obres de ficció.
No m'agrada: Té moments de més i menys interès, per la gran varietat de temes i episodis diferents que arriba a tractar, i el ritme també es fa força desigual, amb seccions de la narració molt àgils i d'altres més feixugues i repetitives.
17 de des. 2022
El amor en los tiempos del cólera (#455)
Aquesta novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) es va publicar per primer cop el 1985 i va gaudir d'una gran recepció entre el públic i la crítica perquè va ser just la primera que va aparèixer després que l'autor rebés el Nobel de Literatura. Tanmateix, és una novel·la que no està a l'alçada de Cien años de soledad i que, en determinats moments, es veu més envellida que les seves altres obres. Jo la vaig llegir fa uns quants anys i en guardava un record diferent, potser perquè em van passar per alt aspectes de fons del relat sencer, com el seu punt de vista preeminentment masculí, i la insistència, fins a un nivell fatigós com més s'apropa el final de la novel·la, en el maltractament a les dones com a posició per defecte en les relacions entre homes i dones. És cert que la novel·la ens situa en un determinat moment històric, les últimes dècades del segle dinou i el tombant del segle vint, però tot i així no n'hi ha prou per justificar tot el que s'esdevé en la narració, que desdibuixa els personatges femenins sistemàticament, els fa totalment intercanviables, i glorifica sense aturador el comportament obsessiu i malaltís del seu protagonista.
La part més confusa i problemàtica de la història és, possiblement, aquest accent, present al títol i durant tota la novel·la, en l'amor com a tema principal de la narració. Florentino Ariza i Fermina Daza són dos joves d'extracció social mitjana, que s'enamoren quan són adolescents i s'embarquen en un llarg festeig apassionat a través de les cartes d'amor. El pare de Fermina intenta separar-los enviant la filla de viatge. Quan aquesta torna, se n'adona que s'ha desenamorat del seu pretendent i el rebutja, per acabar casant-se amb un metge de bona família, el doctor Juvenal Urbino, amb qui estarà casada durant uns cinquanta anys, fins a la mort d'aquest. Florentino Ariza, tanmateix, està disposat a esperar el que faci falta per estar amb la seva estimada i, justament la nit del funeral del doctor, renova les seves proposicions a Fermina. Durant tots aquests anys, Florentino ha estat passant el seu mal d'amors a través de tota una sèrie de trobades sexuals amb dones de totes les edats possibles, mentre que el matrimoni Urbino ha anat passant els seus alts i baixos.
Així és com la novel·la ens planteja dues visions contraposades de l'amor: d'una banda, tenim la passió pueril amb què Florentino manté la flama encesa del seu amor juvenil per Fermina, que arriba un determinat moment en què, sospitosament es transforma més en obsessió sexual que en cap altra cosa. En aquest sentit, l'últim capítol de la novel·la és una conclusió un punt pertorbadora a tota la història: el comportament de Florentino no fa més que reforçar la idea que, si l'home insisteix prou, la dona acabarà cedint encara que només sigui per avorriment. D'altra banda, tenim el matrimoni format per Fermina i el doctor Urbino, que comença com una relació més aviat de conveniència, però que es va solidificant a través de la convivència dins de l'espai domèstic compartit. La novel·la insisteix a romantitzar la primera de les relacions, tot i que aquest tractament arriba finalment a plantejar extrems malaltissos, especialment amb el tractament de Florentino envers les altres dones amb qui estableix relacions, i la seva incapacitat de sentir cap mena de responsabilitat per les conseqüències negatives que aquestes poden portar a les seves parelles. En canvi, la relació entre els dos cònjuges va prenent profunditats i matisos a mesura que se'ns descriu amb més detall, de forma que Fermina acaba contemplant sentiments ambivalents envers el seu marit fins ben bé el final de la novel·la.
De fet, un dels defectes més flagrants de El amor en los tiempos del cólera, en la meva opinió, és precisament la forma com desdibuixa la protagonista femenina a favor dels altres personatges. Al primer capítol, Fermina Daza se'ns caracteritza amb colors molt vívids i a través d'una simbologia molt rica en significats, per exemple, a través de la seva relació amb l'espai domèstic o amb els animals que col·lecciona compulsivament. La mort del doctor Urbino, que cau d'una escala intentant agafar el lloro parlador de Fermina per tornar-lo a la gàbia, és de fet el moment més metafòric de tot el text, en una narració que gira al voltant de la lluita de Fermina per guanyar la seva pròpia veu i el seu espai dins del món. El problema és que aquestes imatges no s'exploren en profunditat, i acaben desdibuixant-se a través de les següents seccions, més centrades en el paper social del doctor Urbino i en les anades i vingudes de Florentino mentre fa temps fins a poder realitzar el seu amor frustrat.
Fermina Daza acaba retratada com una víctima silenciada de les dues relacions: la que manté amb el seu marit, que encaixa plenament amb els esquemes de dominació patriarcal i li exigeix una submissió cega i un poder d'acció i de reacció que es limita, bàsicament, a la baralla dins l'espai domèstic i, d'altra banda, la que estableix posteriorment amb el pretendent platònic, que iniciarà el seu assalt definitiu un cop mort el marit. En aquest sentit, el desenllaç de la novel·la, que transita cap a una mena d'escapada simbòlica per als protagonistes, es pot llegir com a escapada romàntica des del punt de vista de Florentino i el seu arc narratiu, però arriba a extrems realment pertorbadors des del punt de vista de Fermina Daza i el seu grau de consentiment en la relació. Passa el mateix, però, amb la resta de personatges femenins, que acaben estereotipats i caracteritzats només en funció de la seva relació amb el protagonista, més que no pas amb un caràcter propi. La violència - especialment la sexual - acaba romantitzada fins a extrems realment carregosos, i fins i tot en determinats moments amb tints obertament racistes. Un tema totalment apart és la romantització de la pederàstia que té lloc amb l'última relació del protagonista, amb una menor de qui abusa sexualment amb plena consciència i sense mitges tintes per part de la narració.
Tot plegat se'ns presenta rere l'embolcall agradós de la prosa preciosista de Márquez, en aquest cas un punt més enfarfegada que en d'altres obres seves. El retrat social d'un país que intenta mirar endavant i desempallegar-se del seu passat colonial hi és present, tot i que en aquest cas queda en segon pla i no arriba a ser tan punyent com a Cien años de soledad. La divisió entre classes socials, que té un reflex vívid i directe en l'espai urbà - amb el seu barri colonial i el barri dels esclaus, per exemple - queda més o menys apuntada en el primer capítol, però més endavant aquestes caracteritzacions perden el fil a través de les següents seccions de la novel·la. En aquest sentit, la primera secció del relat és una obertura magnífica, plantejant-nos els dilemes morals dels protagonistes i el seu lloc en el món en termes altament simbòlics i realment visuals; és només que el desenvolupament de la història a través de la resta de capítols no està a l'alçada d'aquesta arrencada.
Sinopsi: Durant les últimes dècades del segle dinou, en una ciutat de províncies al Carib colombià, Florentino Ariza i Fermina Daza viuen el seu enamorament amb la passió de l'adolescència. Tanmateix, la noia acaba trencant el seu compromís un cop es desenamora del seu estimat, i acaba casant-se amb un metge de bona família, i accedint a una esfera social més benestant. Durant els cinquanta anys següents, Florentino accedirà a una bona posició a la companyia naviliera regentada pel seu oncle, mentre que anirà embrancant-se en tot un seguit de relacions sexuals amb altres dones.
M'agrada: El primer capítol de la novel·la, que presenta una obertura magnífica a una història que més endavant perd pistonada.
No m'agrada: El posicionament misogin, i a estones obertament racista, del text, que queda reforçat entre línies per l'accent en la perspectiva dominant dels personatges masculins. És cert que la novel·la està ambientada en una època històrica en què la violència contra les dones queda més normalitzada, però en aquest cas Márquez arriba a extrems difícilment justificables fins i tot dins d'aquest context.
13 de des. 2022
La meitat evanescent (#454)
Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Brit Bennett es va publicar el 2020 i va ser tot un èxit entre la crítica i el públic. La seva traducció al català va rebre una resposta similar aquí a casa, i per això amb el temps em va anar despertant la curiositat. Ara que l'he llegit puc dir que em provoca sentiments ambivalents: és una lectura que està bé, però no m'ha semblat a l'alçada de la recepció que ha tingut. L'autora ens proposa una reflexió sobre el racisme i el colorisme des dels anys cinquanta fins als vuitanta en diversos escenaris dels Estats Units: les bessones Stella i Desiree Vignes creixen a Mallard, un poblet remot de Louisiana en què els negres han viscut obsessionats durant generacions a aconseguir un to de pell cada cop més clar. Des de ben petites, les bessones han d'afrontar el trauma per haver presenciat el linxament del seu pare i la pressió que els imposa la seva mare per casar-se amb un home respectable segons els estàndards de la comunitat. Quan la situació econòmica de la família les obliga a deixar els estudis per posar-se a servir amb una família blanca, les bessones prenen la decisió d'escapar del poble per sempre més i decidir el rumb de la seva pròpia vida.
La novel·la basteix una tensió molt ben travada al voltant de la relació de dependència entre les dues bessones i les circumstàncies vitals que les porten una vegada i una altra a fugir d'aquells que els estimen, fins i tot l'una de l'altra. Quan, un cop a Nova Orleans, la Stella fuig de la Desiree sense deixar rastre, aquesta última es queda destrossada, i intentarà durant tota la seva vida viure amb aquest abandonament i intentar donar-li un sentit. Ara bé, el relat també dilueix el seu propi potencial per crear misteri i tensió emocional en privilegiar l'argument per sobre de la psicologia dels personatges, no gaire treballada, i ens endinsa en una trama fulletonesca d'anades i vingudes entre diferents ciutats en què els personatges sempre s'acaben trobant per les casualitats més inverosímils. Quan les tensions de l'argument s'acaben resolent, el resultat és anticlimàtic, i el final m'ha resultat força decebedor. En aquest sentit, em sembla una novel·la amb una arrencada molt potent, però en què la tensió va decreixent, i que distreu molt la lectura amb trames de personatges secundaris que no acaben de trobar un lloc definit en la imatge de conjunt sinó que semblen presents només per omplir una quota de representació o de diversitat.
En aquest sentit, la novel·la sembla un punt massa ambiciosa a l'hora de voler tractar diversos temes a la vegada, i introdueix les preocupacions de la comunitat transsexual i homosexual (posades dins d'un mateix sac) a Califòrnia durant els anys vuitanta, només per deixar-les apuntades al marge de la narració sense arribar a tractar-les amb profunditat, mentre que el centre d'interès principal de la novel·la, les relacions racials i el racisme intern dins la comunitat negra, s'acaben desdibuixant entre tantes trames secundàries. Per a mi, la història de Mallard i les bessones ha funcionat, però les aventures de la següent generació, amb les anades i vingudes de les filles de les bessones, m'han deixat més aviat indiferent. Al meu parer, el misteri sobre la desaparició de la Stella es resol massa aviat dins la novel·la, tot just al principi, i això li resta tensió al conjunt de la narració. Hauria funcionat millor com a thriller de misteri: la Stella desapareix misteriosament de la vida de la Desiree i aquesta ha d'anar resseguint el seu rastre fins a descobrir el seu secret en últim terme. O bé, una altra opció hauria estat aprofitar el potencial simbòlic i metafòric que té la imatge de les bessones - al principi sembla que la novel·la vagi en aquesta direcció, però després la imatge queda desaprofitada - i presentar la novel·la en dues meitats simètriques: el relat d'una bessona primer i després el de l'altra, que donaria resposta a tots els misteris.
Pel que fa al conflicte principal de la novel·la, el fet que la Stella pren la decisió de fer-se passar per blanca i ha d'assumir les conseqüències d'aquesta decisió durant la resta de la seva vida, aquesta tensió al voltant de la raça m'ha semblat desaprofitada. El misteri de la desaparició de la Stella ja se'ns anuncia a la contraportada mateixa, però durant la novel·la aquesta tensió queda diluïda sense més, i les motivacions internes de la Stella queden apuntades més que no pas retratades en profunditat. La influència de Nella Larsen i de Toni Morrison sobre el text és més que evident, però l'autora no aconsegueix portar aquest conflicte al voltant de la raça i les seves violències intrínseques al centre de la narració. En resum, és una novel·la que brilla pels seus mèrits propis i que fa de bon llegir, però que a mi no m'ha acabat de fer el pes més per qüestions formals que de contingut. En aquest sentit, autors contemporanis que han tractat l'herència històrica de la identitat afroamericana als Estats Units com Jesmyn Ward o Colson Whitehead m'han semblat més agosarats i punyents sobre la pàgina.
Sinopsi: A Mallard, un poblet ignot a l'estat de Louisiana, les bessones Desiree i Stella Vignes creixen amb la seva mare després de l'assassinat del seu pare. De tota la vida les han educat per casar-se amb homes de pell clara com a marca d'estatus i respectabilitat. Quan es vegin obligades per les dificultats econòmiques a deixar els estudis per posar-se a treballar, fugiran del poble sense dir res a ningú per poder iniciar una nova vida a ciutat. Tanmateix, la Stella desapareixerà novament de la vida de la Desiree sense deixar rastre.
M'agrada: El plantejament inicial de la novel·la és molt potent, i la simetria creada entre les dues bessones em sembla una imatge molt suggestiva a l'hora de plantejar les tensions racials que proposa el text.
No m'agrada: És una novel·la que crec que dilueix el potencial de les seves pròpies imatges en una trama més aviat melodramàtica, que posa l'argument per davant del desenvolupament dels personatges.
9 de des. 2022
El patriarcat del salari (#453)
Aquest assaig de la filòsofia italiana Silvia Federici es va publicar per primer cop en anglès l'any 2018, i és una compilació de diversos assajos que havien aparegut prèviament en d'altres publicacions al voltant de la crítica feminista al discurs marxista. El plantejament del llibre neix com a justificació teòrica del moviment "Wages for Housework" ("Remuneració per a la feina de la llar") nascut als anys 70, del qual Silvia Federici va formar part juntament amb altres teòriques feministes de l'època. Aquest moviment demandava per primer cop a la història una remuneració proporcional a les hores treballades per a totes aquelles persones que no es troben en pla d'igualtat dins del sistema de producció capitalista perquè, per començar, no reben cap tipus de remuneració pel seu treball. Dins d'aquest grup hi podem comptar majoritàriament les dones que tenen cura de la llar i dels fills des de la dependència econòmica del sou del marit, el servei domèstic no remunerat i, també en moltes parts del món, el treball agrícola dedicat a la subsistència. Aquest plantejament va causar un conflicte intern important dins l'esquerra, en tant que feia palesa la negligència que han patit històricament aquests sectors de la població dins la lluita obrera.
Ara bé, "Wages for Housework" no planteja aquesta demanda per arribar a un hipotètic anivellament de tots els treballadors o, com han destacat alguns crítics del moviment, per lligar les dones a un determinat rol de gènere. De fet, la campanya planteja la seva reivindicació com a crida d'atenció sobre una de les injustícies més ignorades que ha creat la lluita de classes tradicional - la tensió interna entre assalariats i no assalariats, que beneficia directament l'acumulació autosostinguda del capital mateix - i, d'altra banda, per presentar la necessitat d'acabar amb el sistema de relacions capitalistes, especialment des del seu gir neoliberal de les últimes dècades. És per això que Federici observa paral·lelismes entre la lluita feminista i la lluita postcolonial des dels països del Tercer Món. El discurs oficial del marxisme tradicional observava les relacions capitalistes com a fase necessària d'emancipació dels treballadors, és a dir, no tenia en compte el treball no assalariat perquè l'analitzava com a residu precapitalista. Dins del plantejament orignari de Marx, l'única via d'alliberament dels treballadors passava necessàriament per la fàbrica, instrument de racionalització i mecanització de la producció que portaria la societat a un estadi més avançat de desenvolupament. L'acumulació primitiva era una fase d'aquest procés que quedaria superada per al bé dels treballadors. Tanmateix, els anys que ens separen de Marx ens han demostrat sobradament que el procés d'acumulació és autosostingut i es perpetua indefinidament.
Per això la resposta tradicional no serveix per als reptes que ens presenta el capital avui dia. Els assajos de Federici en aquest volum destapen una fal·làcia arrelada dins la lluita obrera tradicional, i que ha portat a aquesta negligència essencial respecte del treball no remunerat: el prejudici que fora de l'horari del treball assalariat no s'està treballant per al capital. És un dilema que també han hagut d'afrontar els països que històricament han estat colonitzats per Occident: la cursa del desenvolupament parteix també d'aquest prejudici històric que equipara més capitalisme amb més progrés i, per tant, amb més emancipació, mentre que a la pràctica ha acabat creant tan sols més desigualtat. De la mateixa forma, l'ecofeminisme ha destapat la devaluació de la natura i de la reproducció de la vida com a valors característicament femenins, contraposats al progrés tècnic, històricament associat a l'agència masculina. En aquest sentit, el marxisme com a discurs és fruit del seu temps, i la crítica que en fa Federici contribueix precisament a posar-lo en context, sense deixar d'apreciar-ne els aspectes constructius que pot haver aportat a la lluita feminista a través de la història.
Així doncs, el feminisme se serveix de la visió dialèctica de la lluita de classes, d'una banda, i de l'altra també es nodreix de la visió de l'ésser humà com a subjecte a les seves condicions socials i materials, més que a qualsevol essència definida prèviament. Ara bé, el discurs marxista tradicional ha plantejat la lluita obrera sempre en termes de salari, sense parar atenció a tot un sector del proletariat que no rep remuneració pel seu treball. En aquest sentit, Federici també analitza la construcció de la figura de la mestressa de casa proletària a finals del segle dinou, amb la segona revolució industrial, moment en què la indústria tèxtil va deixar pas a la indústria pesant i les dones i els infants van deixar la fàbrica per fer lloc a una força de treball exclusivament masculina. Aquest canvi va anar acompanyat d'una pujada de salari generalitzada, que anava dirigida a poder mantenir l'esposa a casa: una treballadora domèstica no assalariada que es dedicaria a la reproducció de la força de treball. Per més que pugui sobtar la fredor d'aquest plantejament, la diagnosi que en fa Federici és prou perspicaç per destapar també la retòrica de l'amor i el desinterès dedicada a lligar la dona a aquest treball no remunerat: és un discurs que relega el treball domèstic totalment a l'àmbit privat, i crea la il·lusió de desvinculació amb les relacions capitalistes.
El patriarcat del salari és un assaig molt interessant i informatiu sobre les lliçons que encara avui dia podem extreure del discurs marxista clàssic, i també dels aspectes en què aquest ha quedat més obsolet a través dels anys, així com també dels punts cecs dels quals partia per començar. En aquest sentit, el feminisme és un discurs que beu d'aquestes fonts, però que ha guanyat prou autonomia a través de les dècades per tal de fer crítiques totalment pertinents i il·lustratives a un moviment emancipador que només contempla una part del proletariat com a protagonsita de la seva lluita. Això no vol dir que el discurs de Federici deixi tots els fils lligats. La proposta sembla excessivament optimista en determinats moments, especialment pel que fa als seus plantejaments de futur, que queden en un pla força indeterminat.
Continguts: Després d'una introducció general sobre la crítica al marxisme que planteja l'autora des del feminisme, el primer capítol planteja la qüestió de l'explotació del subjecte no assalariat dins l'esquema de les relacions capitalistes. El segon capítol analitza les referències esparses al gènere que es poden trobar a El capital de Marx, i n'analitza els punts cecs, especialment pel que fa al reconeixement de la lluita de les dones, i el seu arraconament a l'espai domèstic, al qual el capitalisme no s'ha oposat perquè ha actuat com a factor pacificador de la lluita obrera. El tercer capítol analitza la segona revolució industrial en el seu context històric i exposa el naixement de la mestressa de casa dins la classe obrera. El darrer capítol planteja una visió de futur en la "construcció dels comuns", o alternatives a les relacions de producció capitalistes en el treball comunitari, la cooperació i la resistència conjunta al capitalisme.
M'agrada: La seva crítica al plantejament originari del marxisme des del punt de vista del feminisme és del tot encertada, i molt aclaridora en la seva exposició.
No m'agrada: Veig Federici un punt massa optimista a l'hora de plantejar una futura caiguda del capitalisme, sense arribar a concretar com es realitzaria ni com seria el món futur postcapitalista en aquest cas. En aquest sentit l'últim capítol, que planteja la política dels comuns, queda en un pla excessivament idealista i indeterminat.
3 de des. 2022
El vent entre les canyes (#452)
Aquest recull de poemes de l'autor irlandès W. B. Yeats (1865-1939) es va publicar per primer cop el 1899 i és, possiblement, una de les seves obres més conegudes. Pertany plenament a la seva primera etapa creativa, i el poemari és difícilment destriable de la selecció dels seus diaris i contes curts que es va publicar tres anys després amb el títol de El crepuscle cèltic. En aquesta etapa, el Yeats més romàntic es troba plenament immers dins del moviment estètic i literari del Celtic Revival, o Renaixença Cèltica, un moviment de recuperació de la cultura cèltica amb inspiracions medievalitzants, i clarament influït pels principis dels moviments romàntics europeus. Tot i així, la divisió lingüística provocada per les tensions colonials entre anglesos i irlandesos fa que aquest moviment es desenvolupi en gran part en llengua anglesa, com és el cas de la poesia de Yeats, que pertanyia a una elit d'intel·lectuals protestants que, en aquell moment, van donar forma a una determinada imatge de la identitat irlandesa a través de la recuperació del folklore i la mitologia cèltica, transmesos de forma oral a través dels segles.
És per aquest motiu, principalment, que els poemes del Yeats jove s'allunyen de moment del que després seran les preocupacions polítiques del poeta per l'alliberament nacional d'Irlanda i el paper que hi jugarà la violència. A El vent entre les canyes hi trobem principalment la veu dels Sidhe, el poble mític de les fades i els esperits que habiten Irlanda i encara s'apareixen de tant en tant als viatgers solitaris i guerrers intrèpids que s'endinsen en els paisatges on viuen. En aquest sentit, els poemes són profundament atmosfèrics, i fan molt per pintar uns retrats de lloc totalment vívids i directes d'una forma tremendament concisa i econòmica sobre la pàgina. Tot i el romanticisme de la proposta, només cal llegir els poemes per entendre per què Yeats és un dels poetes més grans de la història, en tant que les imatges que ens proposa en els seus poemes defugen qualsevol recurs a clixés o preconcepcions ensucrades que ens podrien venir al cap només sentir-ne les premisses. El món dels Sidhe és un món en retirada, és el vestigi vivent i sempre present d'un passat mític que ha estat eliminat del paisatge traumàticament, i en aquest sentit no és debades que el tret més característic que es transmet en els poemes sobre aquest poble mític és el poder de la seva veu i la seva música, que arriba al present a través dels segles, com si es tractés de la llum d'estels ja extingits fa milions d'anys. En són exemples "The Hosting of the Sidhe", que obre el poemari, o "The Host of the Air".
Així doncs, el poemari no ens presenta aquest món des d'un punt de vista ingenu, ni ofereix una escapada de fantasia a un món imaginari. En el pla més simbòlic, aquests relats de trobades entre els viatgers i el món dels esperits, empremtes vivents d'un món més antic que ja s'ha esvaït, ens apunten cap a una predisposició de la persona que se'ls troba i que els reconeix com a propis. El llibre ens planteja, així doncs, una pregunta profunda i indefugible sobre què fer amb els fantasmes del passat que encara viuen entre nosaltres, i com abraçar-los i reconèixer-los com a propis quan la solució fàcil seria, senzillament, ignorar-los o desterrar-los definitivament de les nostres ments. Els mateixos Sidhe se'ns presenten amb un cert nivell d'autoconsciència sobre la seva pròpia desaparició: cap al final del recull, en alguns dels poemes, com per exemple "The Blessed", "The Secret Rose" o "The Travail of Passion", ells mateixos anuncien l'adveniment del cristianisme que els acabarà superant. Tot i així, la veu poètica es posiciona fermament a favor del llegat d'aquest passat pagà, quan dona a aquests personatges mítics una veu pròpia per expressar-se que ressona terriblement combativa. Així doncs, el poemari explora també aquest ideal romàntic que glorifica en el passat sempre quelcom de més preciós i valuós que el que arriba després, com es veu clarament a "The Unappeasable Host" o "Into the Twilight".
De la mateixa manera, el visionari que ha aconseguit accedir a les veus dels Sidhe i ser testimoni del seu últim llegat també és conscient que aquesta experiència només podrà ser preservada a través de la memòria, però mai reviscuda de forma literal. Aquesta és l'experiència de l'ancià Aengus, per exemple, a "The Song of Wandering Aengus", que manté l'esperança de tornar a trobar la noia del riu algun dia, encara que sigui fora del temps mortal. Els poemes d'amor del recull també es veuen imbuïts d'aquesta malenconia essencial: sovint Yeats parla d'un amor no correspost que el poeta ha de patir per dins com una càrrega, o a l'inrevés, que el poeta mateix no pot correspondre, o fins i tot que ja ha arribat a la seva plenitud però ara queda reduït tan sols a record. En conclusió, és una exploració ambivalent de la relació del poeta amb un llegat mític i cultural que s'esvaeix i, en aquest sentit, el final apunta a una certa nota positiva fins i tot a través del seu pessimisme intrínsec: la memòria no és tan fàcil d'esborrar ni tan sols a través de les atrocitats més inimaginables de la història, i és més profitós per a la subjectivitat humana aprendre a conviure amb les veus del passat que intentar resistir-s'hi o combatre-les infructuosament.
Contingut: El vent entre les canyes és un dels poemaris més famosos de W. B. Yeats, que es va publicar el 1899 i recull alguns dels seus poemes més coneguts de l'etapa del crepuscle cèltic. En aquests poemes, Yeats fa parlar els personatges del passat mític irlandès, que es resisteixen a passar a la història en silenci, i fan valer les seves veus en les trobades que tenen amb els mortals disposats a escoltar-los.
M'agrada: La forma com Yeats equilibra el seu romanticisme amb una malenconia i un pessimisme intrínsecs, com si a cada línia l'exaltació dels protagonistes s'autorefrenés constantment.
2 de des. 2022
Art prehistòric infantil
Una aproximació interdisciplinària entre arqueologia i psicologia evolutiva revela una hipòtesi inaudita sobre l'origen dels més de quatre mil "ídols" de pissarra en forma de mussol trobats al sudest de la Península Ibèrica. L'estudi apunta que podrien ser joguines o amulets tallats pels mateixos infants de l'Edat de Coure. El seu origen lúdic i artístic no exclou que també s'utilitzessin com a ofrenes funeràries.
La notícia obre el debat, però. La crítica que ha rebut l'estudi també és força significativa: el catedràtic escèptic acusa l'estudi de simplista, i de caure en el prejudici eurocèntric de considerar infantil l'art prehistòric. Cosa que potser també apunta a un altre prejudici, força estès: valorar la percepció del món que tenen els infants com a inherentment inferior a la dels adults. En canvi, una experta que va publicar un article similar a Austràlia està d'acord amb el plantejament de l'estudi.
https://www.livescience.com/children-carving-copper-age-stone-owls
Podeu llegir l'article en anglès al següent enllaç:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)