"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de maig de 2019

El Castell de la Teranyina

Passa una cosa molt curiosa amb els oracles i les profecies. La lliçó de la mitologia clàssica és molt clara al respecte: provar de fugir del destí marcat només serveix per fer-lo acomplir. Sempre hi ha un element enganyós en la profecia, una informació que a l'heroi li falta, que no aconsegueix interpretar correctament i que desencadena la fatalitat. Èdip acaba matant el seu pare i casant-se amb la seva mare precisament perquè desconeix qui són els seus pares de debò. Odisseu es gira contra Telèmac quan se li profetitza que morirà a mans del seu fill, i no se li acut pensar en tots els bastards que pot haver engendrat durant les seves aventures. Ara bé, Macbeth de Shakespeare afegeix un matís a aquest trop clàssic: què passa si, en lloc d'intentar defugir el destí assignat, posem els mitjans per tal que aquest s'acompleixi? Aquí s'obre la porta a la subjectivitat moderna: quin marge d'acció em correspon per canviar el que està decretat? Sóc lliure d'escollir el meu propi destí o aquesta llibertat és una mera aparença? Quan Macbeth escull fer acomplir la profecia de la bruixa, instigat per la seva dona, l'interrogant als marges de la narració, lluny de dissipar-se, encara fa més present. Què hauria passat si Macbeth no hagués actuat? S'hauria acomplert la profecia igualment, potser fins i tot de forma menys violenta i estalviant muntanyes de patiment? Ha caigut Macbeth en un parany del destí en forçar aquest acompliment pels seus propis mitjans, i comprometent-se moralment a l'hora de fer-ho? És en aquesta direcció que apunta la revisió del clàssic de Shakespeare que fa Akira Kurosawa l'any 1957 amb El Castell de la Teranyina (o Tron de Sang, com es va traduir el títol original a molts idiomes). Per a aquesta pel·lícula, Kurosawa s'inspira principalment en l'estètica del teatre clàssic japonès, el Noh, amb la seva sobrietat estètica i la teatralitat de la composició escènica i dels moviments dels personatges. L'argument segueix l'original de Shakespeare força fidelment: en el Japó feudal, el capità Washizu (Toshiro Mifune) i el capità Miki (Minori Chiaki) reben una profecia d'una bruixa mentre travessen els boscos. Segons l'aparició, Washizu esdevindrà senyor de la Mansió del Nord, mentre que Miki assumirà el comandament de la Primera Fortalesa. Però hi ha una segona part: Washizu acabarà convertint-se en senyor del Castell de la Teranyina, així com també el fill de Miki. Quan tot de sobte s'acompleix la primera part de la profecia, tots dos assumeixen que la segona part també s'acabarà acomplint. Washizu, instigat per la seva dona, assassina el senyor del Castell de la Teranyina per usurpar el seu lloc. 

La imatge de la teranyina al centre de la narració no sembla gens fortuïta. Al principi del film, la bruixa apareix fent anar una filosa, com si fos la parca de la mitologia grega. Els personatges cauen de quatre grapes en el seu parany, i no hi ha cap moment del film en què semblin completament lliures per escollir. La pel·lícula s'obre amb un pròleg en què uns cors masculins canten el desenllaç de la història sobre les ruïnes del Castell de la Teranyina, ja destruït. El destí s'ha acomplert i és inexcusable. La pel·lícula tanca amb la mateixa seqüència, apuntant a la circularitat de tot el que s'esdevé i a la futilitat de l'existència humana. La crítica més dura dirigida pels cors al protagonista és precisament la seva feblesa. Quan la bruixa apareix en escena, ho fa cantant sobre la vanitat i la feblesa intrínseca de l'existència humana: tot el que existeix es marceix, i els pecats dels homes no són més que vanitat i orgull que s'esvairan igual que tota la resta. La caiguda de Washizu com a nou senyor del Castell de la Teranyina se'ns precipita de forma breu i sòbria: mentre que la primera meitat de la pel·lícula es va bastint a un ritme lent i pausat, i tota l'acció i la violència del relat se'ns expliquen per boca dels diferents personatges que apareixen en escena, la segona part concentra les seqüències més èpiques, i les precipita de forma àgil. Com si no hi hagués gaire més a discutir un cop s'ha descobert el crim i només queda aplicar-hi justícia. Les diferències amb l'obra original són més estètiques que no pas argumentals: en lloc de tres bruixes remenant una olla màgica i fent al·lusions satàniques, trobem una sola bruixa en forma d'aparició espectral que fa girar una filosa, en una de les escenes més esfereïdores del film. La senyora Macbeth interpretada per Isuzu Yamada és molt més freda i calculadora que les interpretacions occidentals que en solem veure: lluny de resultar apassionada en la seva ambició, la senyora Washizu no sembla instigar el seu home directament, sinó que va deixant anar les seves suggerències d'assassinat i usurpació quasi casualment, com si fossin pensaments en veu alta. A més, la seva astúcia consisteix a presentar la necessitat dels crims com si fossin una obligació més que no pas una elecció, a través d'una argumentació racional. No és més tard, fins a l'escena de la seva bogeria, que la veiem expressar emoció, però ja totalment desquiciada, amb un resultat força pertorbador. El mateix Washizu és el que més s'apropa a l'original, amb el seu desplegament de crueltat, supèrbia i mala consciència que l'aboquen a una bogeria irremeiable. La principal diferència del seu personatge és la forma de la seva mort, que resulta totalment icònica en la versió de Kurosawa. Hi ha altres decisions estètiques que resulten brillants precisament en la seva originalitat: l'escena de l'assassinat no la presenciem directament, sinó en una cambra de la mansió on ha tingut lloc el suïcidi de l'anterior senyor i que té, per tant, les parets cobertes de sang. En fi, aquesta és possiblement una de les millors adaptacions del Macbeth de Shakespeare, que es fa gran precisament en les diferències estètiques i culturals, mentre roman profundament fidel a l'original. 

25 de maig de 2019

Creuar la línia

Vaig parlar de la relació entre llibres i les seves adaptacions cinematogràfiques, i aquí ens trobem davant d'una d'aquelles "males" adaptacions que crea una pel·lícula millor que el llibre en què es basa. Vaig ressenyar fa molt de temps la novel·la Children of Men de l'autora britànica P. D. James, i a mi personalment em va agradar molt, però cal reconèixer que la seva adaptació cinematogràfica, dirigida per Alfonso Cuarón i estrenada el 2006, no té gaire res a veure amb el material original i, a la vegada, esdevé una obra mestra en si mateixa. La novel·la ens presenta una Gran Bretanya situada en un futur distòpic, que afronta la inexplicable infertilitat de les dones amb l'apatia i la conformitat d'una societat terriblement desencantada i decadent. La novel·la mira, principalment, al passat de la cultura britànica, i pretén analitzar com pot haver arribat fins aquí. La pel·lícula, en canvi, pren com a inspiració alguns dels personatges, situacions i trames de la novel·la, i n'elabora una història diferent, no tan centrada en com hem arribat fins aquí sinó en què passarà a partir d'ara. Slavoj Zizek utilitzava aquesta pel·lícula per il·lustrar la societat de consum actual, un capitalisme que ens convida a relaxar-nos en l'entreteniment i el gaudi estètic mentre a l'altra banda de la línia hi té lloc la barbàrie. Tant se valen les allaus de refugiats que puguem contemplar a les notícies diàriament, si podem asseure'ns al sofà i veure un partit de futbol o el proper capítol de la nostra sèrie preferida. El més important és quedar-se en el confort i la seguretat de la nostra banda de la línia. Els que hi ha a l'altra banda no tenen res, fugen de la guerra o de la indigència per tal de sobreviure i, per tant, amenacen el nostre status quo i han de ser combatuts. La pel·lícula va més enllà del llibre, per tant, a l'hora de plantejar el debat polític contemporani: la tensió entre el nosaltres i els altres que amenaça la nostra seguretat econòmica i material, agreujada en el món fictici de la pel·lícula pel fet que no neixen nous infants i la humanitat, per tant, sembla abocada a l'extinció. Em sembla que aquest missatge ja era vigent en el moment de la seva estrena però que, en lloc d'envellir, ha cobrat encara més importància en l'actualitat, davant dels drames migratoris del moment present. Hi ha una part de la trama que resulta interpretable en termes altament simbòlics, especialment pel que fa a l'esperança que es presenta a la humanitat en la forma d'una jove refugiada, i el paper que el protagonista exerceix de protector o precursor d'aquesta esperança. Tot i així, la pel·lícula rebutja molt intel·ligentment les lectures al·legòriques per tal de colpir-nos amb un realisme directe i descarnat, que esborra les esperances i possibilitats obertes pel relat mateix. 

El protagonista, Theo Faron (Clive Owen) és un treballador del govern que viu una vida grisa i apàtica, animada tan sols per algunes amistats tan desencantades com ell mateix. El seu cosí és el primer ministre del país, i a la pel·lícula només hi juga un petit paper en una escena puntual, mentre que aquesta relació articula, de fet, tota la novel·la de P. D. James. La interpretació que Clive Owen fa de Faron és un dels punts més forts de tota la pel·lícula: de fet, la seva fredor i manca d'expressió en les situacions socials en general crea un contrapunt important amb les escenes posteriors, en què es veurà obligat a recordar els fets traumàtics del seu passat. Faron és un personatge acomodat en el món decadent que l'envolta però que, de sobte, es veurà obligat a creuar la línia i observar la vida des de l'altra banda, quan es vegi obligat a ajudar Kee (Clare-Hope Ashitey), una noia refugiada que pot resultar clau per al destí de la humanitat. Més que desenvolupar una expressivitat emotiva a partir d'aquest moment, o estovar-se respecte del món exterior, el que se li marca a la cara és la por i la necessitat de sobreviure en tot moment, sigui al preu que sigui. Això és el que passa quan et trobes a l'altra banda de la línia. Els elements tècnics de la pel·lícula fan molt per traslladar-nos el seu sentit de realitat, fins i tot més que el guió, que en realitat és força senzill i deixa més preguntes obertes que no pas respostes definitives. Gran part de la narració, especialment els moments de més violència, se'ns despleguen en llargs plans seqüència que seguim des de l'esquena del protagonista, com si els espectadors estiguéssim també dins dels fets. A la primera escena, el protagonista surt d'una cafeteria, amb el vas de cafè encara a la mà, segons abans que l'establiment salti pels aires. A partir d'aquí, el metratge ens ofereix un desplegament de violència sistemàtica que va creixent a mesura que avança el relat i no té aturador. La realització de la pel·lícula fa molt per immergir-nos en aquesta història de patiment: durant una escena de batalla, cap al final de tot, veiem les imatges a través de les gotetes de sang que entelen la lent de la càmera. És un trencament curiós de la quarta paret i de la suposada versemblança del que veiem en una ficció cinematogràfica: en un món com el nostre, en què observem la barbàrie en semidirecte a través de les càmeres de televisió, i en què els informatius ens tenen acostumats a aquest tipus d'imatges, la pel·lícula paradoxalment apunta a la immediatesa de la telerealitat a través de la suspensió d'aquesta versemblança. A través de campaments de refugiats improvisats entre muntanyes de runa, els protagonistes escapen a un destí incert que no s'acaba de revelar mai del tot. El gran punt fort de la pel·lícula és la realitat dels escenaris retratats: les seves ciutats en ruïna i els seus campaments de refugiats; les estructures de control i vigilància d'un estat policial; i l'interior d'uns boscos que es presenten amenaçadors perquè la mort hi pot sobrevenir en qualsevol moment. Les estructures de repressió de l'estat autoritari que ha de contenir els elements no desitjats s'assemblen sospitosament als somnis més salvatges de l'extrema dreta actual; la banda terrorista que ha esdevingut l'únic canal de resistència al règim és, lluny de la visió romantitzada típica del gènere, no res més que una banda de carnissers fanàtics. Això és el que ens ofereix el film d'Alfonso Cuarón amb un pols ferm i constant a través del seu metratge: el seu desenllaç té una part tancada i una d'oberta, reforçant un relat de desesperança i d'horror que, precisament per aquesta manca de concessions, es fa tremendament realista. 

22 de maig de 2019

18 de maig de 2019

Contes des de la presó (#244)

Encara que ara sembli / que un oceà separa les nostres platges, / un dia em veureu tornar / sobre un pont d'històries i de contes / que us hauré explicat. 

Martin Buber va dir que "l'amor és responsabilitat d'un Jo envers un Tu", i no hi ha forma més simple i concisa d'explicar aquest llibre. Quan el president d'Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, va ser empresonat preventivament el 2 de novembre de 2017, el temps que podia passar amb els seus fills Lluc i Joana, de cinc i tres anys, va quedar reduït a la mínima expressió. Des d'aquell moment els ha enviat assíduament cartes amb petits contes i curiositats sobre la història de l'univers i del món, per fer-se present a les seves vides i ajudar-los, m'imagino, a pair la situació amb optimisme. No es pot fer cap lectura en positiu d'aquesta situació, però. En Lluc i la Joana, així com l'Amat, en Noah, l'Elda, en Bernat i en Roger, que són els més menuts dels fills dels presos polítics, han patit la desventura de veure's separats dels seus pares en plena infància. Una absència d'aquestes característiques és difícil d'imaginar, i costa fer-se'n a la idea des de fora. Tanmateix, la veu del pare sona confortant des de la distància, perquè precisament les referències a la situació d'empresonament són mínimes, i en canvi se centra en fixar l'atenció en una colla d'anècdotes i curiositats ben diverses sobre el món que ens envolta. Perquè, quin és el límit de la curiositat humana? Costa poc de veure que aquest és el llibre d'un humanista: ens parla de ciència utilitzant un llenguatge planer, i sembla irremeiablement obsessionat amb els orígens, ja siguin els de l'univers, els de la ciència amb els antics descobriments d'Arquimedes i Aristarc, els de l'exploració marina, els neandertals, els rius xinesos o l'arribada dels romans a Sant Vicenç dels Horts. Rere cada explicació hi ha un missatge d'esperança per al futur per al Lluc i la Joana: el potencial per seguir descobrint i fent noves preguntes és il·limitat. Per als adults, potser hi ha un missatge que també s'hi pot llegir entre línies: comentaris sobre la resistència dels més petits o la necessitat de ser ferm en les conviccions de cadascú, que ressonen més enllà del text escrit, cap a la situació política que estem travessant, i fins i tot més enllà cap a l'espai de les relacions humanes com a creadores de significats. És una lectura que recomano a tothom, grans i petits, però sobretot als grans: recordar que la cultura és l'únic que ens salvarà de la desferra, o aprendre a recuperar la mirada meravellada dels infants, és quelcom que ens feia falta, ara més que mai. Acompanyen els diferents relats un conjunt d'il·lustracions fantàstiques de diversos autors, que cal mirar i tornar a mirar amb calma, perquè també contenen petits universos dins del got d'aigua que és cadascuna. No em queda sinó agrair l'esforç a tot l'equip de persones que ha fet possible aquest llibre, i en especial a la família Junqueras per haver permès que els lectors puguem accedir a aquest món seu, privat i particular. Som afortunats de tenir aquest llibre a les nostres mans i, dins de la tristesa de la situació que li dóna origen, la seva lectura ha estat un autèntic plaer. 

Continguts: Des de les presons d'Estremera, Lledoners i Soto del Real, Oriol Junqueras relata als seus fills petits contes i curiositats sobre el món que els envolta. La majoria de vegades els contes venen motivats per preguntes o comentaris que han fet els infants mateixos, i són un exemple magnífic de resiliència i optimisme davant l'adversitat. 

M'agrada: Sobretot els dracs xinesos i la meravellosa il·lustració de Xavier Mula sobre els neandertals. 

15 de maig de 2019

El guardia, el poeta y el prisionero (#243)

La història que explicaré no tracta de mi, sinó de la destrucció de la humanitat que la guerra provoca. Aquesta història tracta de persones mancades d'humanitat, i també dels homes més purs. I d'un estel brillant que va solcar el nostre fosc univers fa deu mil anys. 

Aquesta és una gran recomanació en novel·la contemporània que, malauradament, és poc coneguda i mereixeria un reconeixement més ampli. Publicada el 2012 en la seva llengua original, el coreà, va ser publicada el 2014 tant en anglès com en castellà. La traducció al castellà no és directa del coreà sinó de l'anglès, però crec que, en el fons, la bellesa del resultat demostra la grandesa de l'original. El guardia, el poeta y el prisionero de Lee Jung-Myung, publicada en anglès com a The Investigation, és una novel·la coreana de l'actualitat que mira enrere per reflexionar sobre la identitat, el trauma de la guerra i la forma com articulem el passat després de l'horror. A la presó japonesa de Fukuoka, el 1945, Japó lliura una batalla sagnant amb l'aviació americana. Corea porta ocupada pels japonesos des de 1910. Una gran part dels presoners són independentistes coreans, condemnats per terrorisme i dissidència política. El mer fet d'escriure en coreà és vist com una activitat sospitosa. En aquest context, la convivència de dues cultures, la dels opressors i la dels oprimits, crea ambivalències i contradiccions que els coreans hauran d'assumir. Al cor del relat hi ha un presoner històric, el poeta de la resistència Yun Dong-Ju (1917-1945) que va ser condemnat a dos anys de presó per pertànyer al moviment independentista coreà. La família Yun havia adoptat un nom japonès per tal que el poeta pogués ingressar en una universitat japonesa, cosa que Lee Jung-Myung retrata a la novel·la com a conflicte del poeta amb la seva pròpia identitat. Finalment, va morir en aquesta presó en circumstàncies estranyes, a punt d'acabar la condemna. Alguns testimonis del moment apunten a la possibilitat que morís víctima d'experiments mèdics, tot i que no ha sobreviscut cap registre escrit d'aquests fets. Lee Jung-Myung dóna per bona aquesta hipòtesi, tot i que la mort de Yun no sigui realment el centre del relat. L'autor no pretén ser fidel als fets històrics, dels quals en va sobreviure molt poca informació, sinó que fa una recreació i un homenatge a la curta vida del poeta i, per sobre de tot, a la seva obra. Però tampoc és una novel·la previsible ni tòpica. El seu relat es presenta en forma de misteri, la resolució del qual se'ns va presentant molt poc a poc, a través de diversos descobriments que afegiran trames paral·leles i nivells de complexitat a la imatge de conjunt. La novel·la s'obre amb un assassinat brutal d'un dels guàrdies japonesos, que aviat es revela com a personatge sàdic i cruel. L'encarregat de la investigació és un jove guàrdia, el protagonista, que explica tota la història en primera persona. A mesura que es despleguen les seves investigacions, va descobrint amb més detall les condicions de vida dels presos coreans i les seves motivacions, així com una xarxa d'interessos molt més gran que afecta fins les més altes esferes de poder de la presó. Tanmateix, les línies del thriller es comencen a desdibuixar ben bé des del principi: el que hi ha rere tot aquest misteri és un seguit d'històries humanes que van prenent més i més rellevància a mesura que la trama va avançant i que poc a poc s'aprofundeixen les relacions entre guàrdies i presoners. L'eix central de la història és la relació del guàrdia mort amb el poeta coreà, però també la d'aquest amb el guàrdia jove que investiga el crim posteriorment. Així és com s'exploren les línies entre la identitat i el patriotisme, la responsabilitat i la culpabilitat, i la resistència i el manteniment de les ganes de viure en un món on la norma general són el dolor, el patiment i l'horror. 

Sinopsi: A la presó de Fukuoka l'any 1945, un presoner de guerra japonès escriu un informe per als americans sobre els fets que es van produir en aquesta presó durant l'últim any de la guerra. El jove presoner explica la seva experiència com a guàrdia a la presó, a partir del moment en què se li va encarregar la investigació d'un brutal assassinat perpetrat dins del recinte. 

M'agrada: Haver descobert l'obra del poeta coreà Yun Dong-Ju, brillant i profundament commovedora, gràcies a aquesta novel·la. La profunditat dels retrats dels personatges, que a cada moment apareixen com a complexos i contradictoris. 

11 de maig de 2019

Jo acuso (#242)

La veritat està en marxa i res no l'aturarà. 

Aquest és un conjunt d'escrits de l'autor francès Émile Zola (1840-1902) al voltant d'un escàndol que va sacsejar França al tombant de segle i que va influir, en gran mesura, en la història europea del segle vint: l'afer Dreyfus. És un cas extraordinari de manipulació de la justícia, d'una banda, i de l'opinió pública i, per la importància que després adquiriria en la història de l'antisemitisme europeu, també esdevé una lliçó de ciència política de primer nivell. L'any 1894 un capità de l'exèrcit francès, Alfred Dreyfus, va ser acusat injustament de passar informació als alemanys. L'única prova que existia era un document manuscrit l'autoria del qual no era gens clara, però de seguida va resultar un culpable perfecte. En un moment històric en què França es recuperava encara de l'efecte de la guerra franco-prussiana, i aquesta derrota radicalitzava el sentiment nacionalista, Dreyfus pertanyia a una família jueva, rica i alsaciana. Dreyfus va ser declarat culpable en un consell de guerra, degradat i desterrat a una illa prop de la Guyana francesa. Dos anys després, un cap de contraespionatge de l'exèrcit va trobar proves de l'autèntica autoria del document en qüestió, però va ser apartat immediatament de la investigació i destinat a Àfrica. L'acusació es va reforçar amb unes suposades proves secretes en poder d'intel·ligència que després van resultar ser un muntatge. No va ser fins el 1898 que l'autèntic culpable, el major Esterhazy, va ser jutjat i absolt, i va ser aquí que Zola es va unir a la causa dels dreyfusards. La seva carta oberta al president de la República el gener de 1898, publicada al diari L'Aurore, li va costar una denúncia per difamació i una condemna a un any de presó. Zola es va exiliar a Londres, des d'on va continuar escrivint en defensa de la innocència de Dreyfus. En aquell moment el cas ja havia dividit l'opinió pública francesa en dues faccions irreconciliables, i l'opinió pública internacional començava a llegir la situació com a un cas de fanatisme antisemita i incompetència de les autoritats. Una majoria ultracatòlica i reaccionària, alimentada per gran part de la premsa francesa, es negava a reconèixer la veritat dels fets. Encara quedaven sorpreses, però. El 1899, davant l'allau de noves evidències, es va repetir el consell de guerra contra Dreyfus, i aquest va ser condemnat de nou. En un gest certament contradictori, però, el govern li va concedir un indult com a part d'una llei d'amnistia més àmplia. El judici no va ser anul·lat fins l'any 1906, en què Dreyfus va ser rehabilitat a l'exèrcit. Hi ha una explicació senzilla per a aquesta història tan accidentada: l'error judicial comès per l'exèrcit es trobava sobre la taula des de les primeres revelacions sobre Esterhazy el 1896, però aquest va ser absolt i la condemna de Dreyfus ratificada perquè era molt més senzill condemnar un innocent que admetre una equivocació. És més, es van falsificar documents per poder ratificar el relat fals. El text de Zola vibra amb aquest sentiment d'indignació i impotència contra la injustícia: l'acusació s'estén més enllà dels oficials de l'exèrcit implicats en aquestes maniobres a tota l'opinió pública que s'apressa a condemnar Dreyfus sense proves. Zola observa, impotent, com el reaccionarisme i el fanatisme religiós tornen a aflorar 100 anys després de la Declaració dels Drets de l'Home de forma que queden amenaçats els valors republicans mateixos. La lliçó que s'extreu de la lectura d'aquests textos, encesos i eloqüents, és que una opinió pública irreflexiva i manipulada pot esdevenir més perillosa i explosiva, fins i tot, que un muntatge judicial. Quan Zola afronta el seu propi judici, ja no estem tractant de justícia militar sinó d'un jurat civil, i aquí l'autor veu clarament com el que està en joc ja no és una institució, sinó la democràcia sencera. El cas Dreyfus deixa dues lliçons importants per a la història del segle vint: d'una banda, va representar el naixement del moviment sionista, en tant que una part dels jueus van comprendre de cop la fal·làcia implícita en el discurs de l'assimilació i, d'altra banda, va representar també el naixement del concepte d'intel·lectual, entès com a autoritat de les ciències o de les lletres que es posiciona políticament i, per tant, adquireix un rol dins l'esfera pública. 

Continguts: Els textos inclosos a Jo acuso van ser publicats entre 1897 i 1900 a diversos diaris. Alguns van ser pamflets que Zola mateix es va autopublicar. D'aquests articles i cartes, el més important és el manifest J'Accuse, publicat com a carta oberta al president de la República el gener de 1898 a L'Aurore, després que Le Figaro es va negar a seguir publicant-li escrits subversius. També s'inclou l'escrit de defensa que Zola va aportar en el seu judici per difamació, i en què destaca la seva apel·lació als valors republicans i als drets fonamentals en un cas que passa d'afectar només l'exèrcit a concernir la societat civil sencera. 

M'agrada: És un text profundament revelador i interessant, sobre tot, pel que ensenya sobre la màquina del poder de les institucions i l'acció de la societat civil que se li oposa. 

8 de maig de 2019

El Crist de nou crucificat (#241)

Amb tu es pot parlar. Au, explica'm què diastres és un bolxevic. Hi ha mosques, ¿saps?, que em brunzen sempre, que em burxen les orelles, no em deixen viure tranquil; m'escalfen el cap i em fan estar sempre amb angúnies, parlant-me dia i nit dels bolxevics. I jo, que em pengin si sé què és un bolxevic! ¿És home o bèstia? ¿O és una malaltia, com el còlera? ¿Ho sabries, tu? 

No havia llegit mai cap llibre de Nikos Kazantzakis, tot i que aquest autor sempre m'havia causat curiositat. Va ser candidat al premi Nobel de Literatura en diverses ocasions, i el va acabar perdent el 1957 a favor d'Albert Camus. El Crist de nou crucificat és una novel·la que es va publicar originalment en grec el 1954; Kazantzakis l'havia escrita el 1948. Club Editor en va publicar la traducció al català de Joan Sales el 1959. Nikos Kazantzakis va ser un autor maleït durant tota la seva carrera. Inquiet i viatger, la seva obra va ser aclamada internacionalment mentre a la seva Grècia natal era condemnada per l'església ortodoxa. L'última temptació de Crist es va guanyar un lloc a l'índex dels llibres prohibits del Vaticà. El Crist de nou crucificat ens ajuda a entendre els motius d'aquest rebuig per part del poder religiós, i de l'amor que causa en el públic. És una obra políticament incòmoda, que parla de la tensió entre rics i pobres i de les injustícies d'aquest món, i que transcriu aquest debat polític en termes religiosos i morals. Perquè cada decisió política també és una decisió moral, i el problema del dissident polític no és sols que amenaci amb capgirar l'status quo, sinó també que amenaça amb remoure la consciència dels poderosos. No passa de l'amenaça, però. Qui té càrrecs de consciència quan la seva és la veritat absoluta? La premissa inicial de la novel·la és brillant i prou senzilla per començar. En un poblet grec, Likóvrissi, sota l'ocupació otomana, el pope reuneix els vilatans més rics i il·lustres per decidir el repartiment de la representació de la Passió per a la propera Pasqua. Els actors que interpretaran els papers principals són escollits per les seves qualitats personals: Manollós, un pastor orfe i pobre, és seleccionat per fer de Crist per la seva innocència i simplicitat. El fill d'un dels magnats del poble és escollit per fer de Joan, i uns altres dos vilatans honrats com a Pere i Jaume. També hi ha un Judes i una Maria Magdalena, que poc a poc descobriran com el paper els escau més que no pas es pensaven al principi. El repte durant l'any que segueix sembla fàcil a simple vista: cal estar a l'alçada dels papers assignats per tal de preparar bé la representació. Enlloc no diu que això hagi de passar de representació. Ara bé, la realitat s'interposa en les vides senzilles dels habitants de la comunitat rural, i la prova més dura per a una persona és, precisament, estar a l'alçada del paper quan les coses es posen difícils. La línia que separa ficció i realitat es va fent molt més fina a mesura que avança la lectura, i Kazantzakis demostra una gran habilitat a l'hora de conduir el relat, de forma que cada nou conflicte, cada nou gir dels esdeveniments, sembla evident un cop es presenta. En primer lloc, arriben al poble els habitants d'una altra vila arrasada pels turcs. De seguida estableixen un campament als afores del poble però, com l'hoste no desitjat, comencen a imposar un deure de caritat sobre els habitants de Likóvrissi. Escollir ajudar-los és la primera sortida de la zona de confort. Però arribarà una prova més dura: l'amant del governador turc és assassinat mentre dorm, i el governador amenaça amb penjar un vilatà cada dia de l'arbre de la plaça si no s'entrega el culpable. A partir d'aquest segon conflicte, que esdevé el centre del llibre, res no tornarà a ser el mateix. A mesura que la necessitat apremia, la presa de partit es va fent cada cop més necessària, i les distàncies que separen els diferents personatges es van accentuant fins que s'acabaran fent insalvables. Que l'evangeli és un text polític es fa força obvi només fullejar-lo, però això és quelcom que els personatges hauran de descobrir a mesura que n'aprofundeixin la lectura. Les desgràcies que comencen a afrontar, l'una rere l'altra, apunten a l'existència humana com a vall de llàgrimes, i caracteritzen la condició humana com a fonamentalment desemparada, però el camí tortuós que afronten no fa res més que enfortir la seva fe. Tal vegada no mouen muntanyes literalment, però quan els desarrapats de la muntanya baixin al poble, el resultat haurà de ser si fa no fa el mateix. La novel·la arriba a tenir moments d'una duresa extrema, però el seu punt més impactant és la ironia subtil que desplega en tot moment respecte al text dels evangelis, que en són la seva referència. Enlloc no se'ns diu que sigui cap al·legoria de la passió de Crist, però els fets acaben parlant per si sols. La vella dita que si Crist tornés a la terra el tornaríem a crucificar es va fent comprensible a cada pàgina, però Kazantzakis s'esforça precisament a fer-ne un relat versemblant, a donar un conflicte comprensible a cada personatge i fer-los profunds cadascun a la seva manera. La dimensió política del relat també es va fent palesa a mesura que aquest avança: en el poblet més desarrapat i remot del món, la propietat sempre serà un valor màxim a preservar davant dels qui no tenen res. Una lectura francament impactant i suggestiva, que absorbeix amb la complexitat dels seus personatges i la duresa de les situacions descrites, i amb un ritme narratiu que va constantment in crescendo fins al seu desenllaç. 

Sinopsi: A la vila fictícia de Likóvrissi, a principis del segle vint, els vilatans es disposen a preparar la representació de la Passió per a l'any següent. Els personatges comencen a imbuir-se poc a poc dels seus respectius papers, i això comença a afectar les seves decisions quan una caravana de refugiats s'instal·lin als afores del poble després de ser expulsats pels notables de la vila. 

M'agrada: És un text impactant i d'una gran bellesa, en què els moments més foscos, així com també els més brillants, se'ns ofereixen amb una senzillesa aclaparadora. Les constants connexions amb els evangelis com a text de referència també tenen el do de l'oportunitat. S'agraeix precisament que no n'és una al·legoria exacta, en aquest sentit, sinó més aviat una mena de relectura metafòrica. 

4 de maig de 2019

Manalive (#240)

Però la meva revolució, com la vostra, com la de la terra, acabarà en aquell lloc feliç i sagrat - aquell lloc celestial i increïble - el lloc on érem per començar. 

Aquesta ha estat la relectura d'una novel·la que vaig descobrir fa uns quants anys, i de la qual guardava un record força diferent. Manalive de G. K. Chesterton (1874-1936), publicat el 1912, és un relat que precisament es construeix com a misteri, i per això la segona lectura li pot treure un punt de tensió. Com passa amb els misteris de Chesterton, en realitat la trama, completament absurda i exagerada en els seus girs, apunta a un misteri més gran, el de l'existència humana. És en aquest programa més ampli que Chesterton excel·leix com a argumentador apassionat i persuasiu. Si l'apologètica cristiana del seu deixeble C. S. Lewis és directa i clarivident, i se centra en defensar allò que proposa aferrissadament, Chesterton pren en aquesta novel·la l'estratègia contrària: desmuntar amb un humor cínic i descarnat les posicions contràries a la seva. Manalive és un atac directe contra les teories filosòfiques més populars del tombant de segle europeu: el pessimisme vital de Schopenhauer, el nihilisme subseqüent, i els posicionaments marxistes en el terreny polític. La seva argumentació és una reducció a l'absurd: si portes el que prediques a l'extrem, acabes descobrint que en el fons del teu cor ets conservador. Aquest conservadorisme polític traspua a través de tot el text sense esguerrar-ne (del tot) el gaudi de la lectura; el que fa Chesterton és arrencar-li al revolucionari la bena dels ulls i dir-li: "Mira, el millor dels móns possibles era aquí davant des del principi." Òbviament, no cal compartir el seu posicionament polític per reconèixer l'astúcia i la subtilesa d'aquesta estratègia d'argumentació. Per més incòmode que pugui semblar el seu raonament quan el llegeixes des d'una òptica progressista, a mi, personalment, encara m'incomoden més els polítics que s'anomenen d'esquerres mentre es compren mansions o es passegen en iot. Si Chesterton aixequés el cap, l'únic que podria dir al respecte és: "Jo ja ho deia", i això encara és pitjor. En una casa d'hostes als afores de Londres, hi arriba un bon dia un foraster, Innocent Smith, arrossegat per una tempesta de vent. De seguida capgira la vida quotidiana dels seus habitants, que s'apassionen a viure com si cada dia fos l'últim - o el primer, de fet - i s'abandonen a les activitats i ocupacions més mundanes com si s'hi juguessin la vida. Ara bé, la felicitat dura poc, en tant que de seguida arriben a la casa dos psiquiatres que pretenen fer arrestar Smith amb el càrrec dels crims més espantosos. La segona part de la novel·la és la representació d'un judici en què els defensors de Smith proven de dissipar les sospites que li queien a sobre, i els càrrecs d'assassinat, de robatori, d'abandonament de la llar i de bigàmia, en realitat, acaben descobrint el seu autèntic significat. La conclusió del relat, per tant, és que cal mirar la realitat coneguda amb una mirada nova i totalment inèdita, i la seva aposta per aquesta mirada innocent recorre també tota la forma del text: Chesterton atrapa amb descripcions que mai no resulten òbvies, que apunten a detalls que ningú no veuria i els donen la volta. Els reflexos de la ciutat sobre l'aigua dupliquen el món; les teulades de la ciutat apunten a una ciutat diferent, i així successivament. Entre els moments més febles del text destaquen les valoracions racistes, sexistes, etnocèntriques i, en aquest cas, obertament antisemites, que es presenten al mig del text amb una candidesa totalment barroera. Però aprenent la lliçó de Manalive, que consisteix a assumir el risc de fer d'advocat del diable, hauria de dir en el seu favor que aquí Chesterton és un punt més subtil que C. S. Lewis. Mentre que Lewis pretén elevar aquestes idees a valors universals, Chesterton no podria estar més lluny d'aquesta intenció: si bé es permet ser displicent amb les dones i els individus d'altres races, classes socials i nacionalitats, el que es proposa en el text és fer una crítica altament humorística, i per aquest motiu profundament ferotge i despietada, a l'home blanc de classe privilegiada del seu moment. No n'hi ha prou, és clar, però prenent la novel·la en el seu context històric, no deixa de ser un pas interessant en la seva heterodòxia. 

Sinopsi: En una casa d'hostes dels afores de Londres, hi arriba un bon dia un estrany que giravolta per l'aire arrossegat pel vent. És antic company d'estudis d'un dels hostes, i això és més que suficient com a carta de presentació. Innocent Smith, el nouvingut, de seguida es mostra com a persona totalment excepcional, la seva simplicitat innocent revela una actitud meravellada respecte al món que l'envolta, i la seva alegria de viure de seguida contagia la resta d'habitants de la casa, pessimistes de mena. Tanmateix, quan Smith és acusat dels crims més horribles, s'inicia un judici dirigit a aclarir la seva culpabilitat o innocència. 

M'agrada: És una lectura sorprenent i original, que desplega una lleugeresa quasi frívola i que a moments contagia l'entusiasme per la vida que predica. 

No m'agrada: La ideologia profundament classista i conservadora que traspua tot el text, que Chesterton no dissimula en cap moment. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons