"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de jul. 2012

Ötzi, la mòmia del gel


Una interessant exposició, que s'estarà fins al 12 d'agost al Museu Arqueològic, a Barcelona. Ötzi va ser trobada a les valls del Tirol del Sud l'any 1991, i és la mòmia humana humida més antiga del món. Va viure fa més de 5.000 anys i la seva mort encara continua essent un misteri, ja que va ser causada per una fletxa a l'esquena i un traumatisme cranial. L'exposició és una mostra de reproduccions i reconstruccions de tot l'equipament i els estris que es van trobar juntament amb el cos, en un estat de conservació més que raonable. La mostra també ens explica tot el treball arqueològic que s'ha fet a partir de les restes, i que ha ajudat a determinar trets decisius de la forma de vida, l'alimentació, els costums, la tècnica i la salut en el període de l'edat de coure. Només pel volum d'informació interessant per als profans en la matèria, ja val la pena el viatge. A més, la forma en què està estructurada l'exposició i la seva àrea interactiva (permet que el visitant faci observacions pel microscopi per fer-se una idea de com és el treball antropològic) la fa molt recomanable també per a nens i nenes interessats en l'arqueologia.


Per cert, acabo de veure que ha estat prorrogada fins al 24 de setembre. Més informació: 

20 de jul. 2012

El coro mágico (#20)

Una proposta molt interessant. El coro mágico. Una historia de la cultura rusa de Tolstoi a Solzhenitsyn, del periodista i musicòleg Solomon Volkov, és un assaig històric sobre la relació de l'elit cultural soviètica amb els seus governants. Des de brutals i esfereidores repressions a simbiosis més o menys efectives, el text ens va fent un repàs dels episodis crucials de la història de la cultura i l'art russos durant el segle XX, ben bé des dels anys previs a la revolució fins als nostres dies. És una obra molt recomanable per tothom que estigui interessat en el tema, tant pel seu to divulgatiu com pel volum d'informació que aporta. 

Continguts: El capítol 1 planteja la situació de pèrdua efectiva de credibilitat del règim de l'últim tsar, a partir de la influència en les masses populars de grans figures de la cultura com Tolstoi, Txèkhov, el Teatre de l'Art de Moscou, Gorki i Rimski-Korsakov. El capítol 2 tracta de l'art que es feia en el període immediatament anterior a la revolució, en el qual es produeix una profunda divisió entre artistes conservadors i avanguardistes. Al centre, el model empresarial del teatre de Diaghilev no tindrà cabuda dins del model cultural proposat pel partit comunista en els primers anys de la revolució. El capítol 3 explica l'apogeu i la immediata caiguda, com a moviment indentificat amb el poder, dels futuristes (moviment d'avantguardes rus) durant els primers anys de la revolució. Al capítol 4 se'ns explica la primera onada repressiva envers la cultura, a principis dels anys 20, que donarà peu als primers màrtirs de l'elit cultural russa (els poetes Blok i Gumilev) i la primera emigració massiva d'intel·lectuals fora del territori soviètic. L'arribada de Stalin al poder i la seva col·lectivització del camp provoca també la repressió del moviment de poetes camperols, crítics amb el brutal extermini dels pagesos kulaks i les condicions de vida dels kolkhós. Tanmateix, l'elit cultural urbana s'alinea amb el poder. El capítol 5 aprofundeix en la influència decisiva del tàndem Stalin-Gorki per tal de crear el realisme socialista, o corrent cultural encarregat d'estendre la ideologia del partit bolxevic i adoctrinar les masses en els ideals de la revolució. Aquest corrent inclourà tant els artistes tradicionalistes com els avantguardistes, en un gir pragmàtic per part del govern. El capítol 6 explica l'inici del Gran Terror de les purgues estalinistes a partir de l'any 37, un any després de la mort de Gorki. El pragmatisme de Stalin queda clar en la intimidació directa dels enemics del règim a través de les tortures, deportacions i execucions d'autors força amics, per dir-ho així, dels ideals polítics de la revolució, com Koltsov, Meierhold i Bàbel. En el període estalinista es produeix també una competència aferrissada pel premi Nobel de Literatura entre el candidat soviètic (Gorki) i el candidat a l'exili (Bunin). Hi ha interessos polítics rere la decisió del jurat, evidentment, ja que el guardó a un candidat soviètic representaria la legitimació de l'URSS a ulls de la comunitat internacional. El primer premi Nobel a un autor rus recau, però, en Bunin l'any 1933. En el capítol 7, l'autor analitza el significat i les implicacions de la creació dels premis Stalin l'any 1939, a partir de ressenyes sobre la vida i obra dels seus primers guanyadors. Un d'ells, Sholokhov, esdevindrà el tercer Nobel de literatura rus l'any 1965. En el capítol 8 s'explica com continua la repressió cultural, que donarà peu a la segona onada de migracions, durant la segona guerra mundial. El capítol 9 explica el procés de conversió de la cultura en propaganda i de rentat de cervell massiu durant la guerra i la postguerra, per tal de compensar l'obertura a Occident que representava l'aliança amb Estats Units. En el capítol 10 s'exposa com, després de la mort de Stalin, s'inicia la guerra freda amb un procés de desestalinització de la ideologia i de tancament hermètic a tot allò que provingui de fora. El món occidental s'esforça a traspassar el teló d'acer per tal de fer arribar als ciutadans soviètics la seva pròpia cultura, de forma clandestina. En el capítol 11 veiem com aquest procés d'aïllament es desestabilitza quan el segon Nobel de literatura rus és atorgat a Pasternak (1958), reconegut dissident. També se'ns explica la seva rivalitat amb Nabokov, que no el va arribar a aconseguir mai. En el capítol 12, l'era Breznhev s'inicia amb un distanciament entre la cultura d'elit i la de les masses populars. Es repeteixen episodis de repressió brutal que ara tindran molta més ressonància a Occident. En aquest context, Solzhenitsin guanya fama i reconeixement a Occident després de rebre el Nobel de literatura l'any 1970 i de ser expulsat de l'URSS. En el capítol 13 s'explica la tercera onada de migracions forçades a partir dels anys 70, que donarà lloc, per primer cop, a una alternativa cultural forta davant la cultura oficial. La cultura russa a l'exili guanya popularitat amb el cinquè Nobel de literatura rus (1987): Joseph Brodski, autor ja completament occidentalitzat. El capítol 14 descriu l'etapa de Gorbatxov al poder, caracteritzada per una obertura definitiva de la cultura russa a Occident, en el context d'una URSS a punt de desintegrar-se. El capítol 15 explica, finalment, l'etapa de Ieltsin i les manifestacions culturals russes més recents. 

M'agrada: És una obra rigorosa, quasi enciclopèdica, i la major part de la informació ha estat obtinguda a través de testimonis directes dels episodis que s'hi expliquen. 

No m'agrada: En part a causa de la complexitat de les relacions polítiques que s'hi exposen, hi ha salts temporals continus en el relat dels fets, que poden fer la lectura una mica confusa en determinats moments.

19 de jul. 2012

El mestre i Margarida (#19)

Vaig treure el voluminós manuscrit de la novel·la i els quaderns d'esborranys del calaix de l'escriptori i vaig començar a cremar-los. Va ser una tasca terrible, perquè la pàgina escrita es resisteix a cremar. 

Aquesta és la recomanació d'una novel·la espectacular. El mestre i Margarida hauria de ser inclosa, sense cap mena de dubte, dins el catàleg de les obres mestres imprescindibles del segle XX. Durant la dictadura soviètica, hi va haver autors, com Mikhail Bulgàkov (1891-1940), que es van veure obligats a morir en un anonimat forçós per culpa del major pecat que es pot cometre en un context totalitarista: l'heterodòxia. Tanmateix, aquesta novel·la és la venjança més dolça que Bulgàkov hauria pogut concebre contra el mateix règim que li va prohibir publicar-la en vida: tots els vicis, les corrupcions i les ambigüitats de la societat i les institucions soviètiques (en especial les culturals) queden escarmentats per la mà misteriosa i despietada del mateix diable que, com no podia ser d'una altra manera, arriba a la ciutat en la forma d'un professor estranger. 

La relació, tot i que només suggerida, de l'absurd i surrealista argument amb les purgues que du a terme el govern de Stalin l'any 1937 queda palesa al llarg de tot el relat. I és que a tot arreu on apareixen Voland i el seu sèquit de personatges increïbles, els ciutadans exemplars de la ciutat de Moscou acaben desapareguts, delatats, empresonats, morts o tancats en sanatoris per a malalts mentals. La novel·la és un relat sinistre i deliciós a parts iguals, on el realisme i la fantasia es barregen amb una naturalitat insospitable en començar a llegir. D'alguna forma, ens trobem davant d'una paròdia de la forma oficial d'escriure novel·les i de fer art en general que ve donada pel règim i, al mateix temps, d'una crítica social punyent i reveladora. I és que els vicis més durament castigats per aquest Satanàs seductor i entranyable són la hipocresia i la mesquinesa, per sobre de tot. Els herois lírics de la novel·la que donen títol a l'obra, Margarida i el seu estimat, són els únics que aconsegueixen apropar-se a Voland de l'única manera favorable: deixant enrere qualsevol por o prejudici, i entregant-se lliurement al gaudi de la vida que aquest proposa. Així és com la puresa i simplicitat dels seus sentiments els acabarà salvant. La influència de les vanguardes artístiques és palesa en molts episodis de la novel·la: a mi, les imatges de gent sortint per la finestra i sobrevolant Moscou en plena nit, o d'animals parlants i desvergonyits, m'han recordat inevitablement la iconografia de Marc Chagall.

Sinopsi: La novel·la gira al voltant de dos relats força diferenciats. En primer lloc, l'argument principal és el de la visita del diable i el seu sèquit a la ciutat de Moscou, on van interferint en els afers de tots aquells que es creuen en el seu camí. Dos dels moments culminants d'aquesta visita són la sessió de màgia negra que el professor Voland ofereix en un teatre de varietats de la ciutat i el gran ball primaveral de Satanàs, on Margarida esdevé la reina de la festa a través d'un pacte desinteressat amb l'amfitrió. Paral·lelament a tot això, se'ns ofereix la història de la feblesa i etern remordiment de Ponç Pilat davant la condemna del profeta Joshuà, en una magnífica recreació històrica i d'ambient. Aquest relat representa que és la novel·la que ha enviat al seu autor, l'amant de Margarida, a un ostracisme voluntari, però que acaba relacionant-se amb la trama principal de formes inesperades. I és que d'alguna forma, tot sembla apuntar veladament a què el diable sigui el mer enviat d'algú més gran que ell.

M'agrada: La recreació d'ambient i la implícita crítica social rere l'aparent lleugeresa de la trama. L'atractiu de la fantasia d'uns relats elaborats magistralment i sense posar cap mena de restricció a la imaginació.

En podeu llegir uns fragments aquí

12 de jul. 2012

Firmin (#18)

Suposo que, als vostres ulls, això és més aviat un vulgar cas d'addicció, o potser el quadre simptomàtic d'un lamentable desordre obsessiu-compulsiu, i sens dubte que l'encerteu. I, això no obstant, el concepte d'addicció no és prou ric, prou profund, per descriure aquesta fam. Jo preferiria dir-ne amor. Incipient, potser, pervertit fins i tot, sens dubte no correspost, però, així i tot, amor. 

Aquesta és la història més trista que hàgiu sentit mai. Hi ha amargor i malenconia en totes les seves pàgines, però resulta també un dels relats més íntimament colpidors que mai pugueu llegir. La condició humana, amb tot el seu desempar i els seus neguits, però també amb un bon feix d'il·lusions, somnis i desitjos, amb una perseverança i un amor a la vida que creix irresistiblement i sempre va a més, se'ns presenta en aquesta magnífica novel·la de Sam Savage a través del paral·lelisme amb l'existència fosca, insignificant i sempre subterrània d'una rata anomenada Firmin. 

No és una rata qualsevol, però. Nascut entre els bocins del Finnegans Wake, en un racó brut i obscur de la llibreria Pembroke de la plaça Scollay de Boston als anys 60, Firmin de seguida se n'adona que la seva vida és la història d'una gran sensibilitat atrapada dins d'una existència miserable. A través de la lectura (primer ha de fagocitar literalment els llibres abans de començar a llegir-se'ls) aquest particular heroi descobreix que la seva vida està mancada de destí o de sentit, d'aquella direcció irremeiable que semblen tenir els esdeveniments a les novel·les; però aquest esdevé el punt de partida del seu camí cap a la humanització. Pervertit, mòrbidament obsessiu i fins i tot un punt massoquista, Firmin inicia una recerca constant de l'amor i la bellesa que acaba traduint en una necessitat irrefrenable de comunicar-se, mentre totes les seves decepcions i fracassos acaben negats en la seva incommensurable capacitat d'estimar. Un relat absorbent i emocionant sobre la lectura com a salvavides en la buidor d'una existència adversa, i la imaginació com a valor sublim que ens impulsa a ser millors.

Sinopsi: Firmin és una rata (però podria ser un individu qualsevol) que, en el seu particular camí de descoberta del món i, posteriorment, de perfeccionament, es troba que ha d'afrontar la decadència i esfondrament del món que l'envolta.

M'agrada: Les múltiples referències a clàssics de la literatura però també, més enllà d'això, l'univers particular i quasi tangible que crea Savage a l'entorn, per exemple, de la llibreria Pembroke.

7 de jul. 2012

Mito y realidad (#17)

Aquest breu assaig de l'antropòleg i historiador de les religions Mircea Eliade (1907-1986) ens presenta d'una forma força il·lustrativa la relació del mite amb la condició humana. A través de l'anàlisi de les estructures narratives i rituals de les societats arcaiques observem com, rere la secularització del món contemporani, les estructures mítiques, d'origen religiós, segueixen articulant el pensament i l'autorrepresentació de l'ésser humà en el món. 

Continguts: En el primer capítol, l'autor ens familiaritza amb l'objecte del seu estudi: el mite, no en la seva accepció de faula o narració fictícia, sinó en la de narració sagrada, és a dir, relat que pretén entroncar l'ésser humà amb un passat absolut i atemporal, amb l'origen de la vida i de la realitat. El fet que el mite sigui relat de creació, i per tant, adquireixi un sentit ritual de recreació i renovació de l'existència humana, és una de les tesis principals d'Eliade en el llibre. Com a reactualització d'una realitat primordial, el mite dóna raó de ser a la realitat de les poblacions arcaiques, i per extensió, les connecta d'una forma sobrenatural o sacralitzada al seu món natural o quotidià. El segon capítol aprofundeix en la temàtica cosmogònica dels mites: tot mite relata una creació i, per tant, és subsidiari dels relats de l'origen de l'univers o de la realitat com a tot. A través d'aquests relats les societats arcaiques recreen el món de forma simbòlica o ritual. La recreació del món és tant com un retorn a l'origen, necessari per poder reproduir-lo novament. El tercer capítol ens parla dels mites de renovació, que es deriven directament dels anteriors. Les societats primigènies viuen immerses en un esquema de temps circular en tant que la recreació ritual del món es produeix de forma periòdica. Això no deixa de ser un reflex dels cicles anuals de la natura. El quart capítol entra a analitzar els mites escatològics també com a part d'aquest procés. La majoria dels relats sobre la fi del món presagien una nova existència (passant per una nova creació del cosmos), aquest cop beatífica i fora del temps. En les cultures orientals arriba a ser una manifestació de la circularitat absoluta del temps; en les cultures de procedència judeocristiana l'escatologia pretén una culminació del temps lineal, tot i que sigui repetint estructures mítiques comunes a la resta de cultures. El capítol cinquè és una extensió de l'anterior, i ens parla del procés iniciàtic com a procés de retorn als orígens, ja sigui per coneixement del mite cosmogònic com per rememoració de l'existència o existències passades, idea que perdura fins i tot en la psicoanàlisi freudiana. La rememoració de la història comença a ser un element primordial de la construcció de les societats. El capítol sisè ens mostra com, amb el pas dels segles, el mite acaba esdevenint metafísica. El tema de la finitud humana és articulat a través dels mites d'assassinat de la divinitat (no ja la divinitat primigènia sinó l'intermediari, l'enviat per aquesta última a la humanitat). El procés de desmitificació (iniciat pels grecs) d'aquests relats acabarà donant pas no sols a la metafísica sinó també a la historiografia, tot i que, com veurem, el pensament mític i les seves estructures encara sobreviuran en aquestes. El capítol setè parla de l'inici de la filosofia, tant a les cultures orientals com en la tradició occidental, i posa de manifest com aquesta segueix sent subsidiària del pensament mític. El savi seguirà essent qui sigui capaç de "desvelar" o "recordar" els principis primordials i fonamentals de l'existència mundana: el pas de l'aparença a la realitat, de l'oblit al record, o del somni a la vigília. Per tant, el mite, com veiem al capítol vuitè, obre l'existència humana cap a un món simbòlic, un món de valors, de significació, de realitats absolutes, que pretén articular un sentit per a l'existència. Com que el món es revela lingüísticament, l'ésser humà pot copsar i comprendre la seva realitat. Els intents racionalistes de sistematitzar el mite (de donar-li un sentit fora d'aquest marc sagrat i ritual) conviuran indefinidament, ben bé fins al segle XX, amb les tradicions populars transmeses per via oral. El cristianisme, de fet, en pretendre traduir tots aquest cultes ancestrals als paràmetres cristians, donarà origen a la cultura occidental que arriba fins als nostres dies. El capítol novè ens planteja el rerefons mític del cristianisme i acaba explicant la pervivència d'estructures mítiques en les propostes polítiques, artístiques i culturals del segle XX. Com a conclusió de l'anàlisi, el mite no se'ns presenta com a falsejament de la realitat o proposta d'una realitat paral·lela per donar-li sentit, sinó com a expressió de les inquietuds més profundes de l'ésser humà, enfrontat al temps i a la finitud. 

M'agrada: la gran quantitat d'exemples i referències que suporten l'argumentació, i estableixen relacions molt interessants i gens artificioses entre les societats primitives i els productes culturals del segle XX. La defensa que fa de la supervivència del pensament mític en la societat humana actual.

No m'agrada: el plantejament pot quedar fora de context, per dir-ho així, si es mira des de la perspectiva del segle XXI, en què la dessacralització del món i la desmitificació de les estructures de pensament (posem per cas, la forta irrupció del model de la ciència a partir de la modernitat) acaben sent la regla general, i aquesta qüestió no és abordada per l'autor en cap moment de l'assaig. Tot i així, no deixa de ser una interessant descripció de la supervivència del pensament mític en el rerefons de la cultura popular, que al final acaba essent l'inconscient o el rerefons més profund de la nostra humanitat.