"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de març de 2021

L'assassí cec (#361)

Digues on et fa mal
-deia-. No cridis. No t'esveris i ensenya'm on t'has fet mal. Però hi ha persones que no saben dir on els fa mal. Ni saben com es fa per no esverar-se. Ni podran parar mai de cridar. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood es va publicar per primer cop l'any 2000 i és una lectura realment fascinant en la seva complexitat de relats encaixats dins de relats més amplis. La veu narradora és la de l'Iris Chase, una anciana d'una família adinerada d'un poble fictici, Port Ticonderoga, prop de Toronto. Iris mira enrere per relatar la veritat de la seva història, que contradiu en aspectes molt importants la imatge pública que ha sobreviscut de la família. Poc després d'acabada la segona guerra mundial, la família queda marcada pel suïcidi de la germana de l'Iris, la Laura, que se'ns descriu tot just en les primeres línies de la novel·la. 

A partir d'aquí es desenvolupa un misteri per provar d'esclarir les circumstàncies que van portar a aquest tràgic desenllaç. Posteriorment a la mort de la Laura, l'Iris va publicar una novel·la inèdita de la seva germana, L'assassí cec, en què es relata l'afer amorós entre una jove adinerada i un fugitiu de la justícia, i que retrata la Laura a ulls del públic com una heroïna romàntica i incompresa. Dins de la novel·la de la Laura, ens trobem un altre relat que hi encaixa dins, una història de ciència-ficció que l'amant explica a la seva estimada a través de successives entregues, i que acaba revelant paral·lelismes significatius amb la història principal. L'Iris ens ofereix la novel·la pòstuma de la Laura en paral·lel a la seva pròpia autobiografia, des de la infància de totes dues després de la primera guerra mundial fins a acabar descabdellant tots els fets que van portar al suïcidi de la Laura. 

La novel·la m'ha agradat, tot i que reconec que se m'ha fet força més feixuga que les altres novel·les que he llegit d'Atwood. El ritme es fa excessivament lent en determinats passatges, i no sé fins a quin punt el fet que els girs de guió siguin completament previsibles - alguns d'ells assenyalats pel relat mateix - és una estratègia de l'autora per fer-nos dubtar sobre la seva narradora, certament molt poc fiable. Quan es comença a veure clar per on anirà el desenllaç de la història, la protagonista encara el dilata durant ben bé la segona meitat de la novel·la, i això afegeix complexitat als possibles nivells de lectura del relat, en tant que la ceguesa que figura al títol pot presentar diverses interpretacions. 

En la història de ciència ficció inventada per un dels personatges, els assassins cecs són una secta de revolucionaris que havien quedat cecs a partir de l'explotació i les tortures que havien patit de petits. És un clar paral·lelisme de la subtrama política de la novel·la, que enfronta els magnats industrials canadencs, que no fan més que enriquir-se amb les successives guerres europees del segle vint, al creixent descontentament i organització de la classe obrera. Ara bé, la violència que es desencadena a la vida de les protagonistes també té a veure amb la "ceguesa" de l'Iris, ja que queda en un pla molt ambigu si realment és tan cega com ella pretén respecte del que passa davant mateix dels seus ulls, o prefereix ignorar deliberadament una realitat que és massa dolorosa per mirar-la cara a cara. 

El punt més fort de la novel·la d'Atwood, sens dubte, és la seva precisió a l'hora de retratar les múltiples cares de l'opressió i la violència que les dones pateixen a través de la història. Des que les dues germanes són ben petites fins que queden atrapades en el matrimoni de l'Iris amb un ric industrial de la ciutat, la novel·la ens va destapant els múltiples rostres d'aquesta violència, de vegades més directa però que tot sovint es desplega de formes amagades i secretes, de les quals no convé parlar o que directament tothom normalitza perquè el comportament que s'espera de les dones està perfectament delimitat socialment. En absència d'una figura materna, les noies són educades per un pare distant i depressiu, la seva amant, una mainadera conservadora i tradicional, i una institutriu i un preceptor que les iniciaran en un ideal frustrat de feminitat romàntica, d'una banda, i en el silenciament dels abusos patits a través de la duplicitat, de l'altra. 

A mitjans dels anys trenta l'Iris es veurà obligada a contraure un matrimoni de conveniència amb un ric magnat davant de la situació d'endeutament de la família, i veurà com quedarà atrapada en una minoria d'edat perpètua a mans del seu marit. Amb la mort del pare, la germana petita, la Laura, també quedarà sota la tutela absoluta del cunyat, en tant que encara és menor d'edat. Aquí és quan les germanes posaran en pràctica la seva habilitat per a la duplicitat, l'ocultació i l'engany, i iniciaran un ambigu triangle amorós amb un líder comunista fugat de la justícia. Així és com la història sencera se'ns desplegarà davant dels ulls a través de les múltiples versions que poden donar sentit als mateixos fets en cada moment. El resultat és una novel·la realment interessant i molt ben construïda, tot i que potser no a l'alçada d'altres novel·les d'Atwood que m'han semblat més reeixides. 

Sinopsi: Al tombant del segle vint-i-u, l'anciana Iris Griffen s'asseu a escriure la seva autobiografia, per il·luminar definitivament els punts foscos en la història de la seva família, especialment pel que fa al suïcidi dècades enrere de la seva germana Laura. La seva biografia i la de la seva germana es remunten a principis del segle vint, on creixen òrfenes de mare en el si d'una família adinerada, els Chase. Les lluites obreres dels anys vint i trenta marquen la decadència de les indústries familiars, i just abans de la segona guerra mundial l'Iris es veu obligada a casar-se amb un altre industrial, Richard Griffen. Al llarg de la història s'aniran desplegant els secrets familiars, que tot sovint entraran en contradicció amb versions anteriors del mateix relat. 

M'agrada: Com és habitual, la bellesa de la prosa de Margaret Atwood, i la seva atenció als detalls, en especial els més quotidians i mundans, que es converteixen en símbols de violència contra les dones a través de les institucions familiars, polítiques i socials, així com a través de la cultura i l'art mateixos. 

No m'agrada: A diferència d'altres novel·les que he llegit d'Atwood, aquesta se m'ha fet especialment lenta i feixuga, i el fet que els girs de l'argument es facin totalment previsibles no ajuda en aquest sentit. És cert que se suposa que ha d'afegir un nivell de profunditat sobre la veu narradora, però l'estructura de la novel·la amb els relats encaixats els uns dins dels altres no m'ha semblat del tot convincent. 

25 de març de 2021

Si portes un estel al front

Un altre any ha arribat el Tolkien Reading Day, o Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society ha proposat llegir textos de l'autor al voltant del tema "Hope and Courage", "Esperança i Coratge". Encaixa força, suposo, amb la situació global de pandèmia que va esclatar l'any passat i que ha enfonsat molta gent en la incertesa i els dubtes respecte del futur, o directament en el dol i el patiment per la pèrdua d'éssers estimats. 

Ha estat difícil triar el text aquest any. L'elecció òbvia era algun passatge de El Senyor dels Anells, en què l'esperança és un dels motius principals al llarg de tota la novel·la, i el coratge també hi té un protagonisme destacat. De fet, hi ha un personatge que encarna el valor de l'esperança durant tot el text: Aragorn. D'una banda, aquesta és una de les qualitats personals que destaquen més d'aquest personatge i, d'altra banda, com a figura messiànica encarna literalment l'esperança del seu poble. Però potser va ser perquè buscava una lectura més breu o perquè em feia angúnia tornar a Mordor i a les batalles èpiques contra el mal en majúscules gratuïtament, que vaig decidir triar una altra lectura. 

Aragorn és un personatge que encarna l'esperança en l'obra de Tolkien i retorna a la seva gent portant un estel al front. Però hi ha un altre personatge de Tolkien que porta un estel al front, tot i que l'esperança i el coratge no apareguin explícitament en el seu relat i s'hagin de buscar entre línies. Així és com em vaig decidir a rellegir aquest any El ferrer de Wootton Major, i a provar de descobrir si l'estel de les fades que Smith va rebre quasi per casualitat té a veure amb l'estel èpic que encarna l'esperança. I mentre feia això, vaig descobrir també quina mena de coratge proposa el text. Així doncs, esperança i coratge a El ferrer de Wootton Major


Després d'una brillant arrencada amb l'emblemàtic paràgraf inicial, el narrador ens presenta els diversos festivals d'hivern que se celebren a Wootton Major. Un d'ells en especial, la festa dels Vint-i-quatre, que se celebra cada vint-i-quatre anys, és el que posarà en marxa els esdeveniments de la història, i també marcarà, de fet, l'estructura de la narració, ja que trobarem aquesta celebració al principi i al final del relat. En aquesta celebració, Smith, el protagonista, es menja un estel del país de les fades que hi havia amagat al pastís, tot i que d'entrada l'esdeveniment sembla fortuït i al principi l'infant no és conscient del que suposarà aquesta troballa per a la seva vida: 
El que havia passat era que un dels infants de la Festa se l'havia empassat sense adonar-se'n, per bé que havia trobat a la seva porció una moneda de plata i l'havia donada a la Nell, la nena que tenia al seu costat: ¡semblava tan desencantada per no haver trobat res al seu bocí! De vegades el nen es demanava què se'n devia haver fet, de l'estel, sense saber que el duia a dintre, ficat en algun lloc on no el podia sentir, car així havia de ser. Allí va romandre durant molt de temps, fins que li va arribar l'hora. (23-26)* 
Smith porta l'estel dins seu sense sentir-lo i sense saber-ho. El moment de l'estel encara no ha arribat, i potser és comprensible en tant que Smith encara és un infant. Ara bé, un dia Smith vomita l'estel i se l'enganxa al front. A partir d'aquest moment comencen els seus viatges d'anada i tornada - d'exploració - a la terra de les fades. 
Però al País de les Fades tenia els seus propis afers, i hi era ben rebut, car l'estel resplendia al seu front, i ell estava tan segur com ho pot estar cap mortal en aquell perillós país. Els Petits Mals defugien l'estel i, dels Grans Mals, n'estava protegit. De tot això en donava gràcies, perquè ben aviat adquirí experiència i va comprendre que hom no pot apropar-se sense risc a les meravelles del País de les Fades, i que a molts dels Mals no se'ls pot desafiar sense les armes adients, massa poderoses perquè un mortal qualsevol les manegi. Ell continuava essent un observador atent, no pas un guerrer, i si bé amb el temps podria haver forjat armes que al seu món haurien tingut poder suficient per esdevenir matèria de grans llegendes i adquirir el valor del rescat d'un rei, sabia que al País de les Fades haurien servit de ben poca cosa. De manera que ningú no té memòria que, entre les coses que va fer, mai hagués forjat cap espasa, cap llança ni cap punta de fletxa. (30-32) 
La traducció "observador atent" correspon a l'original "learner and explorer" (literalment, "aprenent i explorador"). El concepte de coratge en aquest relat no té a veure amb la guerra ni amb les gestes èpiques, més aviat amb l'exploració i l'aprenentatge dins del país de les fades, un món màgic i indòmit que el viatger ha de descobrir. Quin és el perill del país de les fades, doncs? Que potser té a veure amb ser transformat un cop s'hi accedeix i tornar-ne, però canviat? Amb quedar-hi atrapat i no poder-ne sortir? Al seu assaig Sobre els contes de fades Tolkien apunta a quin pot ser aquest risc: 
In that realm a man may, perhaps, count himself fortunate to have wandered, but its very richness and strangeness tie the tongue of a traveller who would report them. And while he is there it is dangerous for him to ask many questions, lest the gates should be shut and the keys be lost. (315-316)**
En aquest regne, un home potser es consideraria afortunat d'aventurar-s'hi, però la seva riquesa i la seva estranyesa mateixes bloquen la llengua del viatger que provi d'explicar-les. I mentre hi és, li és un perill fer massa preguntes, per por que les portes se li tanquin i se'n perdin les claus. (La traducció és meva). 
El perill del regne de les fades és, més aviat, segons Tolkien, quedar-ne exclòs o ser-ne expulsat, i aquesta conseqüència té a veure amb traspassar-ne els límits, és a dir, excedir les normes que l'hospitalitat d'aquest regne imposa. Com veiem ben aviat, a Smith li passarà quelcom semblant. Després d'unes bellíssimes descripcions sobre els seus viatges pel regne de les fades, Smith comença a rebre advertiments per fer-lo marxar, en tant que no hi pertany. La seva determinació a seguir explorant aquest país comença a caracteritzar-se en el text com a "gosadia" o "atreviment" més que no pas coratge. Smith ha començat a traspassar la línia de perill: 
- ¿No t'estàs tornant molt atrevit, Front Estelat? ¿No tens por del que pugui dir la Reina, si arriba a saber-ho? Llevat que tinguis el seu permís.  
Ell es quedà desconcertat en reconèixer el seu propi pensament i saber que la donzella l'hi llegia: pensava que l'estel del front era un passaport per anar onsevulla que volgués; i ara sabia que no era pas així. (40-42)
Aquesta advertència, així de subtil, planteja a Smith l'aprenentatge més dur que haurà d'afrontar en la seva aventura. El que havia pensat que era una regió sense límits, al seu servei per explorar-la a plaer, en realitat és un territori restringit. El salconduit pel país de les fades que li ofereix l'estel li permet accedir només a una petita part d'aquest regne màgic. No és fins molts anys després, en la seva última expedició al regne de les fades, que es troba cara a cara amb la Reina i aquesta li confia un missatge que ha de portar al Rei de les fades quan el trobi. És en aquest passatge que es dóna un dels moments més misteriosos del text sencer: 
Llavors es va agenollar, i ella s'inclinà i li va posar la mà al cap, i una gran calma planà al seu damunt; li semblava que era simultàniament al Món i al País de les Fades, i encara fora de tots dos, contemplant-los, de manera que es va sentir alhora desvalgut, amo de si mateix i en pau. Quan transcorreguda una estona la quietud va passar, ell va alçar la testa i es va posar dempeus. El crepuscle era al cel, empal·lidien els estels i la Reina havia desaparegut. Al lluny sentí el ressò d'una trompeta entre les muntanyes. L'alta planura on s'estava era silenciosa i deserta, i ell sabia que ara el seu camí el menava de nou a la desemparança. (48-49)
El ferrer experimenta tres estats simultanis, com si es tractés d'un arravatament místic: dins del Món i al País de les Fades ("in the World and in Faery"), fora de tots dos ("outside them") i contemplant-los ("surveying them"), i a aquestes tres situacions es corresponen tres sentiments: desvalgut ("in bereavement"), amo de si mateix ("in ownership") i en pau ("in peace"). Val a dir que l'original anglès, amb la repetició de la conjunció "and" en totes dues enumeracions, és força més clara que la traducció en presentar aquest paral·lelisme.  
  • Ser dins del món és estar desvalgut, viure en precari: el mot anglès "bereavement" es refereix a l'estat d'algú que ha perdut una persona estimada, i normalment es tradueix com a "dol". És una mena d'estat de despossessió. 
  • Ser fora del món és l'estat contrari, en el text literalment equival a la possessió, i se sobreentén que és una característica que no li pertoca als humans o als mortals, que no posseeixen el món, sinó als éssers màgics, autèntics posseïdors en aquest cas. 
  • Contemplar-los equival a estar en pau. És una mena de superació dels dos estats anteriors: la despossessió bàsica i vital de l'existència humana, i la possessió per part d'una dimensió transcendent que ens està vetada per defecte.    
La complexitat del fragment no acaba aquí, però. En aquesta mena d'experiència mística, Smith acaba comprenent que el seu camí el porta de tornada a casa seva, al món humà. La paraula "desemparança" que empra el traductor correspon de nou a "bereavement" en l'original anglès, per tant, cal tornar a dins del Món. Ara el text mostra l'autèntica cara del coratge: reconèixer els límits del nostre propi viatge vital, de la nostra exploració, retornar al món conegut, renunciar o deixar anar quan arriba el moment. Un cop torna al poble, Smith té una conversa reveladora amb l'Alf, el mestre cuiner, sobre la necessitat de deixar l'estel enrere. 
¿No és meu? Em va tocar a mi. ¿És que un no es pot quedar les coses que li toquen, ni que sigui com a record?  
- Algunes coses, sí. Aquelles que són regals i es donen com a record. N'hi ha d'altres, però, que no es donen així. No poden pertànyer sempre a una sola persona, ni ser considerades com a patrimoni familiar. Són un préstec. Segurament no has pensat que algú altre el pot necessitar. Però és així. Anem curts de temps. (52) 
Aquest passatge presenta paral·lelismes amb altres textos de Tolkien en què els personatges han de deixar anar objectes màgics, com l'Anell, per exemple, o els Silmarils. L'accent en aquests passatges sempre es posa en la necessitat d'entregar l'objecte lliurement, i no aferrar-s'hi, en tant que els objectes màgics reben connotacions negatives, o canalitzen els instints més egoistes i mesquins dels seus personatges. Ara bé, la influència de l'estel en aquest text és totalment positiva. Smith no s'ha de desprendre de l'estel perquè sigui un objecte maligne que cal destruir, com l'Anell, per exemple. L'estel s'ha de deixar anar perquè algú altre el pot necessitar. És important tenir esperança, però aquesta no és un exercici solipsista: més que per un mateix, cal tenir-ne pels altres (quasi em va recordar la frase de Benjamin, per més que sigui estrany introduir-la en aquest context). 

És en el retorn a casa que Smith es troba amb una altra cara de l'esperança, que acaba arrodonint el text i donant-li una conclusió magnífica. La seva família ha estat esperant-lo sempre, al final de cadascun dels seus viatges. La pèrdua de Smith no és una renúncia total: és acceptació del moment present i de tots els seus dons. És el coratge de ser un mateix i de donar el màxim d'un mateix dins del món (ni fora, ni observant-lo). Potser Smith no derrota monstres, no fa gestes èpiques, ni la seva història pertany als grans poemes, però el treball a la forja diària continua. La presència del seu fill, en Ned, sensible a la màgia de les fades tot i que no cridat a descobrir-la de primera mà, li ho recorda: 
¡No, no, fill meu! ¡Fes festa! Pel fet que sigui avi, no vol pas dir que els meus braços s'hagin afeblit. ¡Deixa que vingui feina! Ara hi haurà aquí quatre mans per escometre-la tots els dies feiners. No tornaré a sortir de viatge, Ned: vull dir que no faré viatges llargs, ¿m'entens? 
- ¿De manera que és això, pare? Em demanava què se n'havia fet, de l'estel. És una llàstima. - Agafà la mà al seu pare. - Em sap greu per tu. Però també té el seu costat bo, per a la nostra casa. ¿Saps, Mestre Ferrer? Encara em pots ensenyar moltes coses, si disposes de temps. (63-64) 
Els personatges de Smith semblen massa pragmàtics per entretenir-se pensant en el que han perdut, i després de renunciar-hi, segueixen mirant cap endavant. Tenir esperança per ser conscient de les necessitats dels altres. Tenir coratge per acceptar quan arriba el moment de deixar anar, i fer-ho sense recança. Sembla fàcil de dir, i tant de bo fos igual de fàcil de posar en pràctica. El relat acaba tancant el cercle de l'escena inicial: una nova festa, en què un nou infant s'empassa l'estel. L'antic Mestre Cuiner es retira i el càrrec l'assumeix l'antic Aprenent. Tot en ordre, tot bé. 

* Les cites del text per a aquest article les he extret de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El ferrer de Wootton Major i "La fulla" d'en Niggle. Barcelona: Proa, 1999. La traducció és de Jordi Arbonès. 

** "On Fairy-Stories" a J. R. R. Tolkien, Tales from the Perilous Realm. Londres: HarperCollins Publishers, 2008. 

21 de març de 2021

L'alba de la foscor

Ho sé, ho sé,

posa en perill els gestos comuns dels vincles humans,

l'encaixada,
l'abraçada,

l'espatlla que oferim al plor de l'altre,
el bon veïnatge que no valorem prou
tant que sovint ens donem cops al pit
mentre fem ostentació d'un individualisme cruel,
menystenim la natura pixant-hi verí al damunt i alhora
proclamem que la propietat té tots els drets legals de la persona
i murmurem gratitud per poder participar en els déus del capital.

Oh, tant de bo fos capaç d'escriure poesia en anglès,
o en totes i cadascuna de les vostres llengües,
per compartir amb vosaltres les paraules que
Wankikũ, la meva mare kikuiu, em solia dir:

Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa:
No hi ha cap nit tan Fosca
que no acabi a l'Alba,
o en altres mots:

Cada nit acaba a l'alba.
Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa.

Aquesta foscor també passarà,
ens retrobarem una vegada i una altra
i parlarem de la Foscor i de l'Alba,
cantarem i riurem, potser ens abraçarem i tot.
Natura i cura travades en una verda abraçada
celebrant cada batec d'una existència comuna
redescoberta i estimada de debò
a la llum de la Foscor i de la nova Alba.

(Resposta a "Doggerel", de la veïna Janet DiVincenzo, i també a un poema de Mukoma wa Ngugi, de la Universitat Cornell, i a un altre de Naveen Kishore de Seagull Publishers, Kolkata, Índia.) 

Ngũgĩ wa Thiong'o
Traducció de Josefina Caball

Podeu llegir-ne l'original en anglès, així com també els poemes de Mukoma wa Ngugi i Naveen Kishore, aquí.


#LlibertatPresosPolítics

19 de març de 2021

The Winter

 de Balmorhea. 

12 de març de 2021

Las cazas del hombre (#360)

Escriure la història de la caça de l'home és escriure un fragment de la llarga història de la violència dels dominants. És escriure la història de les tècniques de depredació indispensables per instaurar i reproduir les relacions de dominació. La caça d'homes no s'ha d'entendre aquí com a metàfora. Fa referència a fenòmens històrics concrets en què els éssers humans van ser assetjats, perseguits, capturats o assassinats seguint mètodes de caça. 

Aquest assaig del filòsof francès Grégoire Chamayou es va publicar originalment en francès el 2010 i dos anys després se'n va publicar la traducció al castellà. És una anàlisi brillant i completíssima de les relacions de depredació que s'estableixen en les societats humanes a través de la història. La història de la caça humana és un relat de relacions de dominació i, per tant, és també la història de com es determinen - i es justifiquen ideològicament - els criteris d'exclusió que defineixen qui és caçat en cada moment i en virtut de quina diferència específica. 

Com l'autor deixa ben clar al principi del text, el concepte de "cacera" aquí té el seu sentit més literal: no és ni metafora poètica ni abstracció filosòfica, sinó que fa referència a l'experiència de persecució física i a la impotència més absoluta i radical que produeix en la víctima. A través de la història es tradueix en episodis de persecucions d'heretges i bruixes, esclats d'antisemitisme per tot Europa, els dos moviments de persecució que engega l'esclavisme - el que segresta persones en origen per fer-les esclaves i la persecució dels esclaus fugats - i el naixement i evolució de les institucions policials, amb el setge progressiu als proscrits, als pobres, als criminals i, en els nostres dies, als immigrants sense papers. 

És també un relat dels discursos justificadors que han tingut lloc al llarg de la història per part de la filosofia, i en aquest sentit és un text autènticament revelador: des dels filòsofs de l'antiguitat grega fins als apologistes del nazisme en el segle vint, passant pels conflictes, dilemes i contradiccions internes de la filosofia de la Il·lustració. L'autor presenta amb detall tots aquests discursos filosòfics en diferents moments de la història, i en desemmascara molt hàbilment les seves fal·làcies i contradiccions internes més flagrants. Alguns d'aquests discursos justificatoris presenten aquest esclat de violència humana contra els semblants com a explosions d'atavisme o regressions dins del món civilitzat; però fenòmens com la creixent burocratització dels processos de depredació humans, així com les connexions econòmiques d'aquests amb la dinàmica del capitalisme, demostren en realitat la connexió d'aquesta violència amb els sistemes de relacions polítiques generats en cada moment de la història. Els moviments de cacera determinen el cos polític, en tant que delimiten qui caça i qui és caçat en cada situació política: qui són els nostres inclosos en oposició als altres exclosos. 

D'una banda, trobem la caça d'acumulació o adquisició, associada a l'esclavisme i a l'explotació econòmica; d'altra banda trobaríem la caça anomenada "sanitària" o d'extermini, que pretén eradicar l'element dissonant dins la comunitat. Ara bé, a través de l'anàlisi de casos concrets veiem com la línia de delimitació entre tots dos tipus no és del tot definida. Per exemple, l'arribada dels colonitzadors a Amèrica va iniciar la persecució sistemàtica dels indígenes que hi habitaven, d'una banda per adquirir mà d'obra gratuïta però d'altra banda per exterminar la població i poder-ne reclamar així el territori. L'amenaça de deportació per als immigrants il·legals pot resultar, en el discurs, una forma d'eliminar del mapa uns individus no protegits pel marc legal en tant que no tenen carta de ciutadania; ara bé, en realitat l'amenaça i la por sempre presents crea, dins dels països rics, una bossa de treballadors extremadament precaritzats i vulnerables, que no reclamaran els seus drets senzillament perquè no els tenen reconeguts per començar. El discurs xenòfob ha estat un instrument de la dreta per desactivar la solidaritat de classe entre oprimits de diferents procedències: els treballadors nacionals s'enfronten als treballadors estrangers mentre ningú qüestiona l'statu quo del sistema capitalista. Passa quelcom semblant amb el discurs antisemita explotat pel règim nazi, que desvia les lluites de classe cap a un suposat enemic intern construït ideològicament. 

Un dels aspectes més sorprenents d'aquest estudi de Chamayou és l'exhaustivitat i profunditat de l'anàlisi combinada amb la seva capacitat de concisió. Els plantejaments de Michel Foucault i Giorgio Agamben respecte de la biopolítica esdevenen els referents teòrics del text, que també dialoga amb Hannah Arendt en el capítol dedicat a l'antisemitisme. El text també ofereix claus per interpretar el moment present a la llum d'aquesta anàlisi històrica. 

Continguts: Després d'una breu introducció en què l'autor delimita els conceptes que analitzarà, el primer capítol, "La caza de los bueyes bípedos" explora la institució de l'esclavitud en l'antiguitat juntament amb els discursos filosòfics dirigits a legitimar-la. "Nemrod o la soberanía cinegética" observa el mite del rei bíblic que caçava els seus súbdits per a la construcció de la seva ciutat per tal d'introduir una distinció entre dues concepcions oposades del poder tal com es presenten als textos bíblics: el poder caçador i el poder pastoral. A "Ovejas sarnosas y hombres lobo" l'autor analitza la persecució d'heretges per part de l'església europea, que inicia la metàfora de la caça "sanitària". Paral·lelament a aquestes persecucions, el poder secular inicia la seva cacera del proscrit exclòs del món legal i segur de la comunitat, que dona peu al naixement del mite de l'home-llop. El següent capítol, "Caza de indios", analitza els processos d'extermini dels indígenes americans a partir de l'edat moderna, així com els arguments filosòfics dirigits a justificar-lo i les seves contradiccions internes. A propòsit d'aquests posa sobre la taula el raonament fal·laç de Carl Schmitt en el seu intent d'identificar humanisme i imperialisme. A "Caza de pieles negras", Chamayou observa el naixement de l'imperialisme a partir dels segles divuit i dinou, amb l'esclavització dels pobles africans escudada rere una altra fal·làcia argumentativa: la que posa la responsabilitat moral de l'esclavització en la víctima, per no haver-se resistit prou o per no haver acceptat la mort com a alternativa. Aquest discurs entra en contradicció en el marc de la dialèctica hegeliana, en tant que pressuposa simultàniament la llibertat dels esclaus com a agents en acceptar la seva opressió i la seva radical impotència en tant que éssers de naturalesa inferior als dominadors, segons el discurs racista del moment. El següent capítol, "Dialéctica del cazador y del cazado", destapa la fal·làcia intrínseca en el discurs de Hegel de dialèctica entre amo i esclau, com si la relació fos igualitària d'entrada, entre dues consciències lliures i intercanviables, i no basada en una experiència de persecució, és a dir, de vulnerabilitat física radical per part del perseguit. Curiosament, aquest moment de precarietat radical que és el moment fundacional de l'esclavitud també pot esdevenir un moment fundacional d'emancipació o d'alliberament: quan no hi ha res a perdre, la resistència s'imposa com a necessitat. "Caza de pobres" mira al naixement de la institució policial en el creixent control de la mendacitat i la criminalitat a les ciutats modernes. "Caza policial" explora la creixent racionalització i burocratització d'aquest procés, a la vegada que apunta a la dissociació bàsica entre el cos policial, que es dedica a perseguir altres cossos i capturar-los físicament, i el marc jurídic-legal - abstracte - en què s'emmarca aquesta persecució. Aquí és quan neix la noció d'enemic intern. A "Jauría y linchamiento" l'autor analitza els crims racistes que van tenir lloc especialment durant el període de la segregació als Estats Units i els analitza com a processos de reafirmació de la dominació per part dels blancs. A "Caza de extranjeros" l'autor analitza la irrupció dels discursos xenòfobs dins de la història de la lluita obrera. A "Caza de judíos" analitza l'evolució de l'antisemitisme europeu al segle vint i les seves connexions polítiques i econòmiques. A "Caza de hombres ilegales" Chamayou ens transporta a la França del segle vint-i-u i caracteritza la situació d'extrema vulnerabilitat política i econòmica dels immigrants sense papers avui dia. 

M'agrada: És una anàlisi completíssima de la història de la dominació política i els discursos filosòfics dirigits a justificar-la. És brillant a l'hora de destapar les fal·làcies inherents i les contradiccions en aquests discursos. M'ha agradat la seva aposta per la claredat de l'argumentació i per la concisió. 

5 de març de 2021

Lectures distòpiques

Tot comença amb una catàstrofe científica o tècnica: un terrible accident causat pel poder i la supèrbia de l'ésser humà, o la natura que es revenja pel maltractament continuat de segles d'explotació i sotmetiment. Potser va ser un fet natural, com una pandèmia d'origen fortuït i desconegut, que va desballestar l'aparent estabilitat del sistema capitalista. Potser, a l'ombra, hi havia empreses multinacionals que s'enriquien a través de mecanismes dubtosos a costa de la salut dels ciutadans. Potser va ser una catàstrofe política: la bretxa entre rics i pobres es va fer insostenible, o potser els polítics van canviar radicalment les normes del joc per contenir la revolució que vindrà. A l'altra banda de la tanca, proven de sobreviure els altres, els desarrapats i marginats de la terra, els qui no tenen res, i potser per això encara hauríem de donar gràcies pel nostre privilegi. La nova normalitat s'ha convertit en l'única, i amb prou feines ja recordem l'antiga, la de tota la vida. Les nostres vides enganxades a una pantalla, d'on rebrem actualitzacions del món exterior; anestesiats per l'entreteniment opiaci que ens bombardeja les vint-i-quatre hores del dia, ens pleguem a l'assentiment de la majoria i aprenem a estimar el Gran Germà. Mil·lenaristes i conspiranoics de tota mena s'apoderen de l'espai públic, i una colla d'individus inquietants liderats per un personatge vestit de búfal assalten la seu de la nostra democràcia més preuada, el far del món occidental. Però tot això és literatura, és clar.  

Pintura sense nom de Zdzisław Beksiński

Llegim relats distòpics? 

El conte de la serventa
de Margaret Atwood
. Aquesta és una de les novel·les més conegudes de l'autora canadenca Margaret Atwood. En un futur no gaire llunyà, ha tingut lloc una revolució teocràtica als Estats Units, de forma que l'activitat sexual de les dones ha quedat fiscalitzada fins al mínim detall. Com que la majoria dels éssers humans són estèrils, les famílies adinerades i properes al poder són les úniques que es poden permetre una dona fèrtil que actuï com a esclava sexual per provar de concebre una criatura. Una reflexió esfereïdora sobre la manca de llibertat reproductiva i la política que fiscalitza els cossos de les dones. Atwood s'inspira en fets històrics que van tenir lloc durant la dècada dels setanta, com la revolució islàmica a l'Iran i les dictadures militars d'Argentina i Xile. 

El districte de Sinistra d'Ádám Bodor. Aquesta novel·la de l'autor hongarès Ádám Bodor és una proposta interessant perquè costa d'encaixar dins d'un gènere en concret. A mig camí entre la distòpia i el realisme màgic, Bodor ens presenta un viatge de malson per les muntanyes transsilvanes, on la societat es divideix entre treballadors i guardes, i on l'opressió que pateixen els treballadors es tradueix en tota mena d'episodis estrambòtics i inquietants, aparentment inconnexos els uns amb els altres. Mentre els personatges proven de conservar quelcom de la seva humanitat, es comença a estendre una malaltia misteriosa d'origen desconegut que amenaça les vides de tothom. La novel·la es va publicar el 1992, i és a parts iguals relat fantasiós i crítica punyent del règim soviètic, quan aquest ja estava en procés de descomposició. 

Fahrenheit 451
de Ray Bradbury.
Ray Bradbury va escriure aquesta novel·la inspirat pel període de persecució ideològica del maccarthisme. Tot i que l'autor mateix era un conservador convençut, la novel·la és un al·legat a la llibertat d'expressió i de consciència com a salvaguardes de la cultura humana. Bradbury descriu una societat en què la gent ja no llegeix perquè la cultura de l'entreteniment ho ha colonitzat tot, i els ciutadans queden en un estat d'eterna adolescència marcat per la correcció política i l'exacerbació de les emocions. Com que no tenen capacitat de pensament abstracte, tampoc tenen capacitat de retenir records, així que les seves vides quotidianes són una mena de present continu. En aquest context, els dissidents d'aquesta societat amaguen i protegeixen els llibres arriscant la seva pròpia vida en aquest procés. 

Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Una novel·la distòpica juvenil que va tenir molt d'èxit en el seu moment i que d'alguna forma va crear una tendència dins del gènere. En la república de Panem, una mena de desenvolupament postapocalíptic dels antics Estats Units, els dotze districtes han de tributar cada any dos joves per matar-se en un joc de supervivència extrem en què només guanya l'últim supervivent. Els districtes estan governats pel malvat Capitoli, una cruel dictadura que monopolitza tots els avanços tecnològics i, gràcies a aquests, organitza els Jocs cada any per dominar la població dels districtes a través de la por. La protagonista, la Katniss Everdeen, és enviada als jocs i només es proposa sobreviure, però poc a poc s'anirà convertint en un símbol de resistència i crearà un moviment més gran que ella mateixa. 

A Scanner Darkly de Philip K. Dick. Possiblement és una de les novel·les més reeixides d'aquest autor estatunidenc. Si bé la seva novel·la distòpica més emblemàtica i coneguda és Somien els androides amb ovelles elèctriques?, a mi A Scanner Darkly em sembla superior. En un futur no gaire llunyà, una gran part de la societat viu dominada per una droga anomenada D (que és una abreviatura de Death o Mort). El protagonista és un policia que s'infiltra en una xarxa de narcotraficants per arribar a atrapar-ne els productors i distribuïdors. L'únic problema és que els seus superiors, que no coneixen la identitat dels agents, li demanen que es persegueixi a si mateix, mentre que ell, a la vegada, comença a perdre consciència de la seva pròpia identitat, que es va dissociant en dues identitats diferents a mesura que consumeix més i més. La novel·la és un magnífic testimoni de primera mà sobre la cultura de les drogues i els estralls que causa en les persones, però no defuig tampoc la tasca d'assenyalar els responsables últims en les grans indústries del narcotràfic. 

Els fills dels homes de P. D. James. Aquesta és una novel·la molt interessant que P. D. James va escriure cap al final de la seva carrera, i que es desvia força de les seves característiques novel·les policíaques. Altre cop en un futur no gaire llunyà, la humanitat es veu afectada per una esterilitat global, que aboca als éssers humans a preguntar-se per la seva pròpia extinció com a espècie. La cultura humana està preservada als arxius i als museus, però ara no deixarà cap llegat a les generacions futures senzillament perquè aquestes no arribaran mai. El desencantat protagonista es veu immers en una aventura de malson quan entra en contacte amb una banda terrorista que pretén derrocar el govern vigent. El meu consell és que llegiu el llibre sense pretendre comparar-lo amb la seva adaptació cinematogràfica, que a hores d'ara ha esdevingut més famosa que el text original. Ambdues obres són brillants a la seva manera, però tan diferents entre elles que no treu cap a res provar d'escollir-ne una per sobre de l'altra. 

La ciutat i la ciutat
de China Miéville.
Una magnífica descoberta de l'any passat, que ens situa en un escenari realment fascinant dins la literatura especulativa: dues ciutats diferents que coexisteixen ocupant el mateix espai físic. Perquè aquesta convivència es pugui realitzar, els habitants de cadascuna de les ciutats han d'ignorar deliberadament els de l'altra banda, mentre que hi ha una tercera entitat, una mena d'agència de vigilància, que s'encarrega de castigar els infractors d'aquesta norma. En aquest context, la novel·la és en realitat un thriller policíac en què es dona un assassinat que afecta les dues jurisdiccions a la vegada, de forma que el protagonista haurà d'accedir a l'altra ciutat per tal d'esclarir el misteri. Tanmateix, el misteri es revelarà com a molt més profund que un simple assassinat, i apuntarà a conspiracions polítiques i conflictes d'interessos que afectaran l'origen mateix de la ciutat. 

El complot contra Amèrica de Philip Roth. De fet, aquesta és una de les meves novel·les preferides de Philip Roth. El plantejament de la novel·la és ucrònic, en realitat. L'argument planteja què podria haver passat si F. D. Roosevelt hagués perdut les seves darreres eleccions, i les hagués guanyat un candidat obertament antisemita i contrari a la intervenció dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial. El candidat és l'aviador Charles Lindbergh, que no es va presentar mai a unes eleccions presidencials, però que a la vida real va simpatitzar amb el nazisme. Tot i que Philip Roth crea un fil argumental al voltant d'aquesta presidència, els centres d'interès de la novel·la són la política novaiorquesa i la vida quotidiana de la família protagonista, que veuran com la paranoia antisemita va creixent al seu voltant. És una novel·la molt curiosa que convida els lectors a reflexionar sobre la democràcia americana i, sobretot, a no donar-la mai per feta. 

Assaig sobre la ceguesa
de José Saramago.
És una novel·la fascinant sobre una epidèmia de ceguesa que afecta la gran majoria de la població a la vegada i sense cap mena d'explicació aparent. Un text colpidor sobre la gestió política de les catàstrofes, i sobre la fina línia que separa la humanitat de l'animalitat en situacions límit per a la supervivència humana. Més vigent que mai en temps de pandèmia, Assaig sobre la ceguesa és un recordatori tremendament lúcid i punyent de la fragilitat inherent de les societats humanes. La seva seqüela, Assaig sobre la lucidesa, trasllada aquestes inquietuds al sistema democràtic mateix i als principis que el basteixen en la teoria. Totes dues són molt bones lectures, tot i que a mi la primera part em va agradar més. 

Nosaltres
de Ievgueni Zamiatin.
Una lectura colpidora sobre una societat ideal que ha assolit la perfecció a través de l'homogeneïtzació absoluta dels seus ciutadans. Després d'una guerra de dos-cents anys, la població supervivent queda protegida del món exterior i es limita a viure un dia a dia planificat al milímetre pel Befactor, l'autoritat suprema d'aquesta societat. La novel·la 1984 de George Orwell deriva força clarament d'aquesta novel·la, i a mi l'original de Zamiatin em sembla clarament superior. Escrita en un estil a mig camí entre el modernisme i el surrealisme, la veu narradora és confusa i entretallada, com es correspon a l'experiència que té del món el mateix protagonista, que interpreta la realitat en termes matemàtics en un món en què les emocions estan prohibides. 

Se us acuden més recomanacions? 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons