Burn the Witch

 Va. A què espereu? 

De què s'alimentarà el jove drac?

Comença la lectura del cinquè volum de la sèrie de llibres de Terramar, Contes de Terramar. Es va publicar l'any 2001 per primer cop, una dècada després de Tehanu, que teòricament havia de ser l'últim volum de la saga. Al prefaci d'aquest nou llibre, Le Guin ens posa en antecedents sobre els motius que la van portar a reprendre la saga i el seu procés creatiu. També ens explica per què aquesta cinquena entrega no és una novel·la, com totes les altres, sinó un volum de relats. En aquest cas, i com a bona subcreadora, Le Guin explora elements de la mitologia del seu món fictici que sembla que ja fossin allà per començar i, al final del volum, ens oferirà una sèrie d'informacions extra sobre Terramar, basades en les seves anotacions durant tot aquest procés d'escriptura. 

Il·lustració de Charles Vess per a Contes de Terramar (2018)

Gran part del prefaci va dirigit a explicar com van arribar les idees al paper, i a crear un paral·lelisme amb la tasca dels arqueòlegs i historiadors quan reconstrueixen el passat a través dels indicis vigents en el present. Le Guin opta per aquesta metàfora perquè està intentant posar en valor el gènere de fantasia davant d'un públic que tot sovint el pot considerar literatura de baixa qualitat o mer entreteniment, i el prefaci acaba fent una crítica força encesa a les decisions comercials i editorials que redueixen la literatura de fantasia a mercaderia (p 10 de l'edició de Raig Verd de Contes de Terramar, traducció de Blanca Busquets). Davant d'aquesta visió merament mercantilista, Le Guin reivindica el valor de la literatura fantàstica com a portadora de veritat sobre la condició humana; per això la relaciona amb l'exercici de facultats tan essencials en la psicologia humana com la memòria i la imaginació: 

Si mentim sobre el passat, i el forcem a explicar una història que nosaltres volem que expliqui, perquè tingui el significat que hi volem donar, perd la realitat, esdevé fals. Portar el passat amb nosaltres a través del temps en bosses carregades de mites i d'història és una empresa feixuga; però com diu Laozi: els savis caminen al costat dels vagons de l'equipatge. (p 8)

Aquest volum ens ofereix una mirada única a la profunditat i extensió de tot aquest equipatge que el relat del món de Terramar arrossega amb els anys. 

 

El localitzador 

El primer dels relats es titula El localitzador, i he de reconèixer, d'entrada, que no és dels meus preferits. Em sembla que és un punt massa extens i prolix en alguns detalls, i la trama es basa en tot un seguit d'aventures que té el protagonista, tot i que algunes semblen inconnexes respecte del conjunt. Em fa la impressió que Le Guin tenia diverses idees que volia explorar per a aquest relat, i potser al final s'hauria d'haver acabat decidint només per algunes d'elles, o guardar-ne d'altres per a relats més curts. Després del clímax narratiu que suposava el desenllaç de Tehanu, aquest conte no acaba d'atrapar-me de la mateixa forma amb els nous personatges. Es tracta d'una preqüela a Un mag de Terramar que ens narra els orígens mítics i llegendaris de l'escola de màgia de Roke. 

El protagonista és un jove mag, en Llúdria, que ha d'amagar el seu poder en un temps en què les bruixes i els bruixots són perseguits a causa de la seva màgia, i no la poden exercir sinó al servei d'algun senyor de la guerra que els ofereixi la seva protecció. Així, anirem veient durant el relat com Le Guin s'adreça al poder en el seu vessant més explotador i totalitzador, a través de la imatge de la màgia negra que exerceixen aquest tipus de mags. En oposició a ells hi haurà la saviesa ancestral de les bruixes, molt més lligada a la natura i al món femení, tot i que en aquest cas la divisió entre homes i dones a l'hora d'enfocar l'ús de la màgia no és tan marcada com després apareixerà a Un mag de Terramar. També es començarà a apuntar un conflicte intern dins de Roke per aquest mateix motiu, així com també al voltant del celibat, però aquest tema quedarà desdibuixat finalment de la trama. 

Cruïlles 

D'entrada ens trobem amb un protagonista força similar a en Ged, que neix en un poble i posseeix una habilitat innata per a la màgia que es manifesta des que és prou petit. Tot i així, mentre que en Ged havia d'aprendre a controlar el seu poder i havia de comprendre en profunditat les conseqüències morals de les seves decisions, en Llúdria sembla un personatge més pla, una mica com passava amb l'Arren a la tercera novel·la, en el sentit que la seva capacitat de prendre decisions morals ja és a lloc abans de començar el relat. Com si es tractés d'un coneixement que ja porta integrat d'entrada, el seu sentit de la justícia serà posat a prova, però aquest sistema de valors no queda qüestionat en cap moment. 

Aquesta concepció del bé i el mal té a veure amb la forma com se'ns presenta la política de Terramar, que havíem vist apuntada a les altres novel·les, tot i que potser no quedava descrita amb tant detall com en aquest relat. La política que s'exerceix a Terramar és la del més poderós sobre el més feble, i l'única garantia per estabilitzar aquest poder depèn de l'abast de la violència que es pugui exercir per mantenir-lo. Així, ens trobem amb tota una colla de senyors de la guerra que es barallen entre ells mentre esclavitzen la població, i que posaran la màgia al servei d'aquesta empresa d'enriquiment personal. Aquesta situació se'ns relata ben clarament al pròleg del relat, titulat "A l'època fosca" (p 16-19), i va apareixent a través de l'aventura d'en Llúdria, en especial al principi i al final del relat, en els seus dos enfrontaments amb dos mags foscos, Gelluk i Dejorn. 

En Llúdria viu en un món en què els desposseïts i els pobres tenen les de perdre d'entrada, i subsisteixen en diferents nivells de servitud: la més extrema d'elles és, sens dubte, la de les dones esclavitzades a la mina de mercuri. Les imatges dels seus cossos consumits pel mercuri són terrorífiques per si mateixes, però a la vegada, quan s'ajunten amb els discursos delirants del mag Gelluk, que necessita aquest metall, aparentment, per esdevenir un ésser superior i consolidar la seva dominació mística sobre el món, el relat acaba adoptant la seva càrrega més crítica contra un capitalisme que fagocita les persones a favor de l'enriquiment d'una minoria poderosa. En aquest context, s'entén millor la brúixola moral del protagonista que, fins i tot quan es veu privat de la seva llibertat, escull la situació que pot arribar a fer menys mal possible. En són exemples l'episodi en què en Llúdria posa l'encanteri sobre el vaixell que construeix (p 24), que de fet esdevé l'inici dels seus problemes, o quan intenta endarrerir el màxim possible la troballa del mineral preciós un cop a les mines: "No treballaré al servei del mal!" (p 36).

Ara bé, independentment de la llibertat per escollir del protagonista, hi ha una autèntica cruïlla de camins en la seva aventura quan el mag Gelluk el tempta amb donar-li a conèixer el seu poder. Un personatge com en Ged hi podria haver caigut, perquè era un adolescent amb poca experiència en un món moralment ambigu com el que li tocava transitar. Aquí, la cruïlla de camins és molt més definida: en Llúdria tria no servir el mal perquè ha quedat marcat prèviament per la trobada amb la dona esclava, l'Anieb. Paradoxalment, Le Guin parla d'aquest esdeveniment com a "alliberament" (p 44) per al protagonista, i l'esclava desposseïda acaba revelant un poder que va fins i tot més enllà de la mort, quan es converteix en una presència que guia les passes del protagonista en diversos moments de la trama. És un dels elements més originals de la trama, i la seva càrrega metafòrica és tan potent que a estones em sap greu en un relat en general tan desigual. 

Una qüestió de gènere 

És un tema que torna a aparèixer en aquest relat, però el tractament de la desigualtat entre homes i dones, i els problemes que porta associats, em va acabar decebent en aquest cas, especialment en comparació amb la profunditat i riquesa de les reflexions al respecte que apareixien a Tehanu. Hi ha moments que em sembla que apunten en direccions interessants, però la majoria d'ells acaben desaprofitats o es queden a mig camí, sense enfocar el problema del masclisme a Terramar totalment de cara. L'enfocament feminista de Tehanu em sembla més natural, per dir-ho així, en el sentit que va obrint preguntes i observant problemes dins d'un món que prèviament s'havia establert com a profundament patriarcal i masclista en les tres anteriors novel·les. Ara, en una preqüela, està intentant introduir un debat que sona lleugerament anacrònic centenars d'anys abans que es posi en marxa l'argument de la primera entrega, en què la discriminació sistemàtica de les dones i el seu rol antagonístic davant de l'heroi masculí ni tan sols es posava en qüestió. Per tant, a continuació, una sèrie d'apunts sobre el tema que m'han cridat l'atenció mentre llegia: 

• D'entrada, tot el que fa referència a les caceres de bruixes que tenen lloc a Terramar, que se'ns presenta a la primera secció del relat (p 18) i, més endavant, quan el mag fosc Dejorn persegueix l'organització secreta de màgics que està amagant en Llúdria (p 110). És un motiu molt interessant per a la narració, i evoca els episodis històrics de caceres de bruixes i el seu característic accent en el gènere de les perseguides, però al final em va semblar que aquesta qüestió es diluïa dins la trama principal i que en general quedava desaprofitada.  

• El protagonista continua essent un noi, i per tant l'argument de la història continua girant al voltant del creixement d'un protagonista masculí. Per més que aquí les dones intervinguin més en la trama que a Un mag de Terramar, el seu rol segueix essent secundari dins la història. Mentre que a la primera novel·la les dones només exercien de temptadores i enganyadores, aquí passen a ser assistents dins l'aventura del protagonista; l'exemple més clar n'és l'esclava Anieb, que sembla tenir un poder superior al de qualsevol altre bruixa o bruixot que aparegui al relat (sembla capaç de transitar lliurement entre el món dels vius i els morts) però la presència de la qual queda subordinada, malauradament, al relat d'en Llúdria. 

• La forma com s'apunta a una especificitat o diferència intrínseca en la màgia que exerceixen les dones, especialment accentuada a partir del moment que el protagonista arriba a Roke. Mentre que una part dels bruixots homes semblen obsessionats amb el "poder" com a dominació dels altres al seu propi interès, el poder de les dones sembla més vinculat a la natura, i de cop i volta ens assabentem que per això totes les mestres de Roke són dones (p 81). Un altre exemple d'aquesta diferència és la versió apòcrifa dels orígens de Roke que circula en la mitologia de Terramar, a propòsit de "la Dona Fosca, que estava confabulada amb els Poders Antics de la Terra" (p 93) i que va ser vençuda pel primer Arximag.  

• Aquesta diferència també té un reflex en la dinàmica que s'estableix a la narració entre el protagonista i la seva dona. Mentre que ell és qui viatja per tot l'arxipèlag i, de fet, té diverses aventures que conformen el gruix de l'argument del relat, ella queda lligada a l'illa i, per tant, relegada en la narració a un paper secundari. 

• El tema del celibat dels mags es planteja breument com a font de conflicte dins del Roke originari, i apunta molt subtilment a l'origen d'aquest prejudici contra les dones per "temptadores". Tanmateix, aquesta línia de reflexió no s'arriba a desenvolupar i queda tan sols enunciada (p 105). 

• Les imatges sexuals lligades a l'explotació de la terra exercida pel mag fosc Gelluk, que lliga ben explícitament la font del seu poder amb la potència sexual (p 42) i presenta la terra com si es tractés d'una dona que ha de ser violada i prenyada (p 51) perquè pugui donar el seu fruit en forma del mineral preciós. Més endavant, el protagonista pretén guarir-la d'aquesta ferida referint-s'hi a través d'una personificació, com si es tractés d'un úter maternal (p 57). Com passava també amb la cacera de bruixes, són imatges molt directes de violència contra les dones que prenen molta força sobre el paper, i em fa llàstima que aquesta es dilueixi dins l'argument més ampli del relat. 

La nit de l'esvàstica (#499)

Si una dona pogués alegrar-se públicament del naixement d'una nena, el Hitlerianat començaria a ensorrar-se. 

Aquesta novel·la de l'autora anglesa Katharine Burdekin (1896-1963) es va publicar el 1937, i és una narració distòpica sobre un suposat triomf de l'Alemanya nazi sobre la resta del món. El que sobta de la lectura, sobretot, és l'especulació que emprèn Burdekin amb tan poca distància sobre el present històric que està tractant, en un moment en què ni tan sols havia començat la segona guerra mundial i en què la política racial del règim hitlerià era més que coneguda, però les seves conseqüències més terribles, amb l'extermini físic dels jueus, encara estaven en marxa i no eren del domini públic. Burdekin retrata un Imperi Alemany que domina tota Europa i Àfrica set-cents anys després de la guerra, mentre que Àsia i Amèrica són dominades per l'Imperi Japonès, amb el qual manté una coexistència pacífica però sempre amenaçada per una nova escalada bèl·lica. Dins d'aquest règim autoritari, les dones són considerades subhumanes, i són preservades en un estat de submissió i minoria d'edat perpetu, proper a l'animalitat, relegades només a la seva funció reproductiva. 

De fet, la novel·la és interessant precisament pel seu vessant més especulatiu. Una de les crítiques que se li fan més habitualment és que el nazisme tal com es retrata en el text no té gaire res a veure amb el nazisme històric tal com el coneixem: això és perquè Burdekin el retrata d'una forma prou allunyada de la realitat perquè ens puguem adonar dels extrems a què podrien arribar els seus supòsits teòrics si es despleguessin totalment. Com passa també a El conte de la serventa, les dones han quedat reduïdes a la seva capacitat reproductiva perquè el que és realment subversiu de la seva relació amb els homes és la seva possibilitat de negar-se a reproduir aquest rol. Eliminada la possibilitat del consentiment, per tant, en aquest Imperi fictici l'única relació permesa entre homes i dones és la violació amb finalitats procreadores. Si neix una nena, aquesta romandrà a les dependències femenines per continuar exercint aquest rol, mentre que si neix un nen, aquest serà separat de la seva mare essent un nadó per ser criat amb els homes en els valors militaristes que perpetua aquesta societat guerrera. El sistema polític es basa en una rígida jerarquia militar sota el comandament d'un líder suprem, hereu a la terra d'un Hitler divinitzat, centre de la religió estatal. Per sota dels nazis hi ha els pobles dominats, i per sota d'aquests encara hi ha els cristians, caps de turc de la persecució nazi un cop els jueus van ser exterminats definitivament. 

Aquesta novel·la es publica més d'una dècada abans que 1984 de George Orwell, i tot sovint s'ha considerat predecessora d'aquesta, molt més coneguda i aclamada mundialment. Ambdues comparteixen la inquietud per un règim totalitari que aconseguís eliminar el pensament crític de la vida pública, i per la reescriptura de la història que seria necessari perpetuar de cara a aconseguir-ho. Si la distòpia projectada per Orwell es basava en una censura fèrria dels fets històrics recents, aquí a la novel·la de Burdekin aquest procés ja ha tingut lloc de fa segles, i ara els protagonistes, havent descobert la versió autèntica de la història, es veuen en la necessitat de perpetuar aquest coneixement davant d'un règim que ha perdut la seva capacitat de persuasió i que afronta tensions internes importants. El protagonista, Alfred, és britànic i, per tant, pertany a una raça inferior als alemanys, però precisament per això aprèn una nova forma d'orgull que es basa a sentir-se'n radicalment diferent i, per tant, implica una automàtica pèrdua de la fe. Aviat es replanteja la relació entre els homes i les dones en aquesta societat, ja que si les dones arribessin a aquesta mateixa presa de consciència, el sistema de divisió i jerarquia deixaria de tenir sentit. 

És en aquest context que l'Alfred entra en contacte amb un cavaller dissident, Von Hess, que és l'últim hereu d'un llarg llinatge de guardians de l'autèntica versió de la història depositada en un llibre clandestí. Si s'arribés a fer públic que Hitler no era més que un home corrent, la religió hitleriana s'ensorraria i, amb ella, la legitimació de la seva dominació política sobre la terra. Ara bé, sense prou força per promoure una revolta armada contra el poder, els protagonistes només poden confiar en la transmissió d'aquest saber a les properes generacions per poder anar fomentant una població descreguda. Ara bé, en aquest escenari no hi ha només el hitlerisme i el grupuscle dels nous dissidents il·lustrats, sinó també el cristianisme, amb les seves pròpies idees sobre la superioritat dels homes en els seus plantejaments radicalment apolítics. 

Donades les premisses, el resultat de la novel·la acaba fent-se una mica desigual, amb una secció central força extensa que es basa en l'exposició de dades i reflexions filosòfiques per part dels protagonistes, i l'acció de la trama concentrada principalment a les seves seccions inicial i final. Hi ha cert xovinisme britànic en el tractament que fa l'autora del seu protagonista, l'Alfred, en oposició als alemanys, que suposo que deu ser fruit més aviat de la situació política present des de la qual Burdekin estava escrivint. També, com també passava a 1984, no queda gaire clar com s'aconsegueix una cancel·lació total de tota mena de memòria històrica simultàniament a tot arreu del món, tot i que Burdekin, en aquest cas, s'assegura que la distància amb el segle vint conegut sigui prou remota com per poder arribar a acceptar aquesta premissa, i que el retrat d'altres indrets del món més llunyans als països dels protagonistes quedi totalment omès del relat. Tot i així, el punt fort indiscutible de la proposta és l'accent en les relacions de gènere com un aspecte crucial de la dominació totalitària: tant l'assaig Tres guinees de Virginia Woolf, publicat un any més tard, com aquesta novel·la posen l'accent en l'arrel inherentment comuna entre el masclisme i el feixisme. 

Sinopsi: En un futur llunyà, set-cents anys després que Alemanya i Japó guanyessin la segona guerra mundial, el nazisme s'ha convertit en la ideologia dominant arreu del món, i governa amb mà de ferro tots els pobles conquerits, que explota econòmicament i controla a través de la manipulació ideològica. Les dones no tenen absolutament cap dret, i són tancades en condicions infrahumanes en instal·lacions especials per ser violades regularment per la casta superior, la dels homes nazis. Tanmateix, alguns personatges comencen a qüestionar aquest sistema davant de la crisi de natalitat que està començant a afrontar. 

M'agrada: La dimensió més filosòfica de la proposta, que s'entreté especialment a desenvolupar les seves idees polítiques i a assenyalar clars paral·lelismes entre el món fictici que està retratant i els debats i tensions polítics que afrontava Gran Bretanya en el seu moment històric. 

No m'agrada: El resultat final donades les premisses és un punt irregular. Alguns elements de l'argument resulten inversemblants un cop vista la imatge de conjunt. 

Jornada de reflexió (11)

Un exemple de fal·làcia argumentativa: que denunciar la política criminal de blocatge i ocupació que l'estat d'Israel imposa sobre la població palestina des de fa dècades, contravenint acords internacionals, equivalgui automàticament en el discurs a donar suport a Hamas, un grup terrorista que mercadeja amb ostatges i utilitza el patiment de la població civil com a arma en aquest conflicte, un conflicte on el desequilibri entre les parts és la prova més flagrant de la seva injustícia intrínseca. La fal·làcia no ha superat l'escrutini més bàsic per part de l'opinió pública mundial, així que l'estat d'Israel i el seu aliat històric, els Estats Units, pateixen una crisi de credibilitat sense precedents a l'hora de convèncer el món. Problemes al paradís, que diria Žižek. 

https://www.npr.org/2023/10/19/1207060026/israel-gaza-hamas-nato-ukraine

https://www.npr.org/2023/10/19/1206997120/biden-israel-politics-democrat-republican-middle-east-hamas

https://www.npr.org/2023/10/13/1205627092/american-support-israel-biden-middle-east-hamas-poll

https://www.npr.org/2023/10/14/1205809697/israel-gaza-college-campus-protests-statements

Una fal·làcia que ha afectat també la postura oficial dels estats europeus i de la Unió Europea com a institució, i que ha fluctuat entre l'adopció del discurs estatunidenc i una tebior equidistant més o menys còmoda, i que fins i tot ha entrat en el terreny de les rectificacions i les desautoritzacions, a mesura que el conflicte s'acarnissava amb la població civil. A Espanya, per exemple, els posicionaments de diferents comunitats autònomes han respost a línies de partit. Gran Bretanya ha optat per la censura, davant l'astorament de la societat civil mateixa. 

https://es.euronews.com/my-europe/2023/10/18/ursula-von-der-leyen-defiende-su-viaje-a-israel-y-dice-que-hay-que-proteger-a-los-civiles-

https://www.naciodigital.cat/noticia/263685/principals-partits-catalans-condemnen-atac-hamas-israel

https://www.elnacional.cat/ca/politica/critiques-resposta-aragones-atacs-hamas-israel_1107762_102.html

https://www.theguardian.com/politics/2023/oct/10/people-supporting-hamas-in-uk-will-be-held-to-account-says-rishi-sunak

https://www.lavanguardia.com/encatala/20231012/9294955/fer-onejar-bandera-palestina-podria-considerat-delicte-regne-unit.html

https://www.politico.eu/article/holyrood-scottish-parliament-israel-flag-hamas-war/

L'irònic contrast entre el tractament d'aquesta guerra i la d'Ucraïna, que encara continua, per si algú se n'havia oblidat, posa de manifest que els suports internacionals són qüestions de geopolítica i interessos econòmics, no d'humanitat ni de justícia. I que l'espectre del colonialisme d'occident, basat en l'explotació i el genocidi de fa segles, s'allargassa fins a tocar el present. Una mica de context: 

https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/blog/historia/articulo/ocho-claves-para-entender-el-conflicto-palestino-israeli/

Ens hem salvat?

Capítols 11-14 de Tehanu 

Arribem als darrers capítols de la novel·la, en què s'acumulen les resolucions dels diversos conflictes que s'havien establert en els capítols anteriors. D'una banda, hi havia la persecució que patia la Therru per part dels seus maltractadors i, de l'altra, la maledicció que el mag de Re Albi li havia llençat a la Tenar a causa del seu odi a les dones i també com a reacció a la persecució que el rei Lebannen emprèn contra la màgia negra. Especialment en el darrer cas, veurem com el final de la novel·la subverteix les expectatives, fins i tot l'estructura, d'un relat de fantasia. El final esdevé força revelador, en la seva ambigüitat i el seu caràcter obert, de la nova direcció que possiblement prendrà la saga a partir d'ara, per no dir que la relació entre en Ged i la Tenar quedarà definitivament resolta. Sense poder revelar gaires detalls de la trama per no aixafar els misteris de la lectura, a continuació comento algunes de les reflexions que planteja la novel·la en aquesta darrera secció. 

Coberta d'Inger Edelfeldt per a l'edició sueca (1991)

Una qüestió de gènere 

Novament, un dels punts més importants que explora la narració és la relació entre homes i dones al món de Terramar, i com aquesta, en realitat, resultava més problemàtica d'entrada del que havíem vist a les tres primeres novel·les de la saga. Els personatges continuen reflexionant en aquests termes, i per primer cop els veurem qüestionant obertament el món al qual pertanyen. 

• Al capítol 12, la sortida de futur que la Tenar albira per a la Therru com a aprenent de bruixa, i que aconsella el bruixot Faig, es formula en termes de gènere. En Faig percep la cura com a tasca de dones (p 179). 

• En el mateix capítol, la Tenar i l'Alosa tenen una conversa en què pensen en la violència que les dones pateixen a mans dels homes, i aquest cop la conversa gira al voltant de la por (p 205). 

• Més endavant, al mateix capítol, el concepte de buidor torna a aparèixer en una conversa entre en Ged i la Tenar: tots dos reconeixen que aquesta buidor o potencialitat és prèvia al domini de la màgia i és necessària per tal que aquesta es pugui exercir (p 215). Aquest és el potencial que en Ged tenia quan va manifestar el seu poder en la seva adolescència però encara no havia estat entrenat com a mag. Contrasta amb la reflexió que fa la Tenar al capítol anterior sobre la pèrdua de poder per part d'en Ged: enutjada per la seva actitud esquiva, la Tenar veu aquesta buidor com la font de la vergonya de l'antic arximag (p 183-184). A la vegada, a la mateixa conversa que tenen al capítol 12, en Ged i la Tenar arriben a introduir la llibertat en aquesta equació de poder i buidor: mentre que en Ged reafirma la seva concepció de la llibertat i del deure que ja havia plantejat la primera novel·la, la Tenar hi veu més enllà i creu que hi ha d'haver algun tipus de llibertat en positiu, quelcom que es pugui escollir, més enllà del suposat equilibri entre obtenir quelcom a canvi de sacrificar una altra cosa (p 215-216). 

• També al capítol 12, veiem com la màgia i la masculinitat tornen a quedar associades en una nova conversa entre en Ged i la Tenar: en Ged creu que una dona no pot ser arximag perquè el poder que ostenten els mags és purament masculí. Si les dones - com per exemple, les reines - mai l'han exercit, aleshores ha estat tan sols per delegació, però la font d'on emanava aquest poder era masculí. La Tenar es mostra escèptica respecte a aquesta visió de les coses, tot i que la conversa acaba en un punt mort (p 219-220). Ara bé, és en aquesta mateixa conversa que en Ged qüestiona per primera vegada en tota la saga el poder de Roke i com està organitzat: sense dones, el que han fet els mags tan sols és autovalidar la seva pròpia visió del món (p 220-221). És aquí quan en Ged parla de la seva identitat perduda com a arximag, i descriu obertament la seva experiència en termes de vergonya (p 222). 

• El capítol 13, titulat "L'amo", és un dels més curiosos del relat sencer, especialment quan se'ns revelen els personatges que ostenten aquest títol i la seva ambigüitat intrínseca. D'una banda, la Tenar té un retrobament amb el seu fill que no surt exactament com ella esperava, i que la confronta directament amb el sistema patriarcal i masclista en què ha viscut, i que la fereix profundament perquè ataca el seu propi rol com a mare (p 229-231). D'altra banda, al final del capítol hi ha una aparició molt més sinistra, la del mag de Re Albi, que lliga amb el final de La costa més llunyana perquè prova de continuar l'empresa de domini sobre la mort (p 240) que s'havia iniciat en aquesta anterior entrega. El seu encanteri odiós - també amb un marcat biaix de gènere - és un dels moments de més impacte de la novel·la sencera. 

Subversions 

Aquí no m'hi puc entretenir gaire tampoc, perquè no vull esguerrar parts de la trama - sobretot el desenllaç - que són crucials per entendre la novel·la com a tot i les petites pistes i detalls que la narració anava deixant pel camí i que ens han anat anunciant el que s'esdevindria finalment. 

• Al capítol 14, es revela finalment la identitat de la Therru, i el seu paper dins de l'aventura sencera. 

• L'epíleg d'aquesta quarta novel·la de la sèrie és especialment recomanable: Le Guin hi reflexiona sobre el paper de Tehanu com a seqüela dels altres llibres, i la visió de gènere que ha acabat adoptant a través dels divuit anys que separen la tercera novel·la de la quarta. Lluny de voler desposseir en Ged del seu poder, el que Le Guin ha fet és centrar la seva narració en un altre punt de vista, el de la gent que subsisteix als marges de la fantasia èpica i no hi figuren normalment. L'objectiu últim d'aquest canvi de perspectiva és aconseguir separar l'exercici de la llibertat de l'exercici del poder, un binomi que les tres anteriors novel·les no van qüestionar en cap moment. Aquesta nova narrativa, per tant, posa en qüestió el viatge de l'heroi mateix i el rol tradicional d'aquesta figura. 

En l'època que vaig escriure aquesta novel·la, necessitava mirar-me l'heroisme des de fora i des de sota, des del punt de vista de la gent que no hi està inclosa. Els qui no poden fer màgia. Els qui no tenen vares brillants ni espases. Les dones, els nens, els pobres, els vells, els desposseïts de poder. Antiherois, gent ordinària... la meva gent. No volia canviar Terramar, però necessitava veure quin aspecte tenia per nosaltres. (p 254)

 

Una lectura paral·lela: El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro 

El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro es va publicar l'any 2015, uns vint-i-cinc anys després de Tehanu, i va suposar un impacte per als fans de l'autor perquè es distanciava molt de les seves altres novel·les. La incursió d'Ishiguro en la fantasia de tall artúric no va ser gaire ben rebuda pel públic ni per la crítica i, de fet, si no m'he pogut resistir a acarar aquestes dues novel·les ha estat en part per una picabaralla que Ishiguro i Le Guin van mantenir públicament sobre la fantasia com a gènere, Ishiguro a través de la premsa, i Le Guin responent-li a través del seu blog personal. A la seva entrada al blog, a més, Le Guin dedicava una crítica molt negativa - i força injusta, al meu parer -  a la novel·la d'Ishiguro. Crec que, al capdavall, no va ser gaire més que un malentès i ambdós autors van matisar les seves paraules més endavant, així que al final el conflicte no va passar d'aquí. 

Ara bé, les paraules de Le Guin sobre Ishiguro em venien al cap mentre rellegia Tehanu, ja que la discussió girava al voltant de la noció de gènere literari: Ishiguro temia que els seus lectors no entenguessin la seva aposta pel gènere de fantasia ("pensaran que és fantasia?"); Le Guin ho va interpretar com a menyspreu del gènere per part d'Ishiguro, mentre que aquest en realitat es queixava de les etiquetes o categories que imposen les editorials per motius comercials, i que tot sovint alimenten els prejudicis i les expectatives dels lectors sobre una determinada obra. Potser Ishiguro va fer una obra de ficció literària disfressada de fantasia, però el que em va cridar més l'atenció de Tehanu aquesta vegada és que possiblement Le Guin va fer exactament el mateix, aquí. Així doncs, dues ficcions literàries, al meu parer, disfressades de fantasia. En destaco primer unes quantes semblances: 

• Totes dues novel·les s'esforcen a deixar clar que, tot i ambientades en un món de fantasia, situen la seva trama lluny de l'èpica i dels personatges heroics. Ishiguro ho fa a les primeres pàgines de El gegant enterrat, quan descriu el poblet on viuen els protagonistes i el contrasta amb el món de les classes altes que viuen als castells. 

• L'acció de la trama se centra, en tots dos casos, en una parella protagonista que aprèn a reconèixer el seu amor mutu havent passat ja la joventut i malgrat els conflictes i les penúries viscudes en el passat. En tots dos casos, l'home (Ged/Axl) sembla més reservat o tancat en si mateix, i transita durant la novel·la fins a un estadi final d'acceptació, mentre que la dona (Tenar/Beatrice) es mostra més disposada a confiar en els altres i establir-hi lligams, en un paper més aviat d'intèrpret o mediadora. 

• En totes dues novel·les hi ha una criatura ferida (Therru/Edwin) que la comunitat rebutja per superstició però que sembla tenir un destí èpic o màgic, més enllà de la vida de la gent corrent. Ambdós reben la predicció que un dia seran temuts: Therru pels seus poders màgics, Edwin pel seu potencial com a guerrer. Ambdós mantenen una relació misteriosa de comunicació (i filiació) amb un ésser màgic que s'acaba revelant al final de la narració. Tot i així, el paper de Therru és molt més central per a la narració, mentre que el paper de l'Edwin queda en un pla molt més secundari. 

• En tots dos casos hi ha un drac al centre de la narració. Tot i així, mentre que la bèstia Querig juga un paper fonamental per a l'argument de El gegant enterrat, a Tehanu el paper de Kalessin és molt més ambigu i metafòric al final. 

• Al capítol novè de El gegant enterrat, que descriu el primer somni de Gawain, les ancianes recriminen a l'ancià cavaller que no hagi estat a l'alçada de la seva missió i el confronten amb el seu propi fracàs. Em va recordar com en el món de Terramar també s'associa la vergonya a una pèrdua de poder que té a veure amb un rol masculí.  

Les diferències també són força marcades, en aquest cas: 

• Mentre que ambdós autors plantegen el relat com allunyat de l'èpica i centrat en la gent humil dels pobles, Le Guin es manté en aquesta línia durant tota la novel·la, mentre que Ishiguro aviat ens introdueix en una trama de fantasia èpica més aviat tradicional basada en la recerca dels protagonistes i l'acompliment de la seva missió (el que en anglès anomenem quest). La introducció d'un guerrer dins d'aquesta missió, que no té cap paral·lel a Tehanu, accentua aquesta divergència de camins. 

• El conflicte principal de la novel·la d'Ishiguro, la maledicció o malaltia que assola la contrada, no té gaire res a veure amb els conflictes que amenacen la vida de la Tenar i la Therru, i s'assemblaria més al conflicte còsmic i èpic que té lloc a La costa més llunyana. A Tehanu el mal ja ha quedat enrere, i ara les amenaces que pateixen les protagonistes són força més subtils i soterrades. 

• Le Guin fa dels rols de gènere i les relacions entre homes i dones el tema central de la seva novel·la, mentre que Ishiguro és més tradicional en aquest aspecte. 

• Els dos desenllaços no poden ser més diferents: mentre que el de Le Guin queda lleugerament obert i es pot llegir com a inici de quelcom nou, el d'Ishiguro, que a mi em sembla un dels punts forts de la novel·la sencera, és força més tancat i definitiu. 

Bressol de gat (#498)

Potser, quan recordem les guerres, hauríem de treure'ns la roba i pintar-nos de blau i anar de quatre grapes tot el dia grunyint com porcs. Segur que seria més adequat que els discursos nobles i les desfilades de banderes i armes ben greixades. 

Aquesta novel·la de Kurt Vonnegut (1922-2007) es va publicar per primer cop l'any 1963 i és una sàtira despietada i burlesca de la societat estatunidenca en aquell moment històric, en aquest cas dels perills que l'armament nuclear representa per a la humanitat sencera, especialment en el context de la guerra freda. El protagonista, que esdevé un alter ego de l'autor, com és habitual, recopila informació per escriure un llibre sobre el que feien una colla de personatges rellevants el dia que Hiroshima va ser atacada amb la bomba atòmica. Un dels artífexs de la bomba és el doctor Felix Hoenikker, un misantrop que esdevé un enigma per a tothom qui el va conèixer, i que el protagonista només arribarà a copsar a través dels testimonis dels seus familiars i coneguts. Al marge de la història oficial, però, hi ha un darrer projecte en què el científic treballava, un arma nova capaç de petrificar instantàniament tota l'aigua del planeta, i que ara per ara es troba en mans dels fills Hoenikker, els inadaptats Angela, Frank i Newton. Una altra investigació periodística el portarà a l'illa de San Lorenzo, una república bananera al mig del Carib, on el seu camí es tornarà a creuar amb el dels Hoenikker per casualitat, i on el protagonista entrarà en contacte amb una religió autòctona de l'illa, el bokononisme, que predica la necessitat de seguir creient en mentides davant la manca de sentit de l'existència. 

Així doncs, Vonnegut va lligant tots aquests fils aparentment inconnexos per bastir una reflexió brillant sobre el paper de la ciència en el món contemporani, i els grans riscos a què s'exposa la humanitat quan la racionalitat tècnica no és sotmesa a crítica i és utilitzada sense miraments per finalitats destructives. La connexió aparentment necessària entre ciència i progrés és qüestionada pel retrat sempre lúcid i punyent que en fa Vonnegut, colpit per les imatges de cadàvers apilats que havia vist a la segona guerra mundial. És així que satiritza el paternalisme autocomplaent d'un científic com el doctor Asa Breed, que en cap moment no amaga que el propòsit últim que li troba a la ciència és fer diners, o l'aïllament totalment inhumà en què acaba enfonsat el doctor Hoenikker, incapaç d'arribar a connectar amb cap altre ésser humà, ni tan sols els seus propis fills. Davant d'aquestes actituds, els artistes sobreviuen fent allò que saben fer més bé: provar d'alleujar la brutalitat i la manca de sentit de l'existència a través de la creació de bellesa. 

Com passa també a les altres novel·les de Vonnegut, al fons de la narració hi ha una inquietud fonamental per la preservació de la humanitat malgrat tota la destrucció fútil que ha d'arribar a aguantar per motius polítics: una humanitat que segons el bokononisme va ser creada del fang, i que ara es veu amenaçada per un invent que els marines van demanar al govern per poder erradicar el fang definitivament de la terra. Vonnegut és així de directe, i així de subtil, també. Com passa a les seves novel·les, el fil argumental és força tènue i es va construint a base de superposar episodis variats i converses que el protagonista va establint amb uns i altres personatges. En aquest cas, però, tots els detalls compten i qualsevol anècdota que s'esmenta al principi del relat acaba tenint la seva rellevància cap al final de la narració, en què certes peces del trencaclosques acaben encaixant. Com si es tractés d'un acudit força llarg, Bressol de gat va reservant les seves sorpreses per al final, tot i que aquest acaba tancant amb pessimisme totes les reflexions desesperades i nihilistes disperses al llarg de la lectura. És un autor que es fa difícil de recomanar perquè els seus lectors tendeixen a adorar-lo o a odiar-lo, sense terme mig. A mi de moment encara no m'ha decebut. 

Sinopsi: Enmig de la tensió per la cursa d'armament entre els Estats Units i la Unió Soviètica, el protagonista es troba en una missió periodística cap a l'illa caribenya de San Lorenzo, on ha de fer una entrevista a un filantrop local. Casualment descobreix que a l'illa hi viu el fill d'un dels artífexs de la bomba atòmica, en Frank Hoenikker, desaparegut poc després de la mort del seu pare. A l'avió s'assabenta que els germans d'en Frank, en Newton i l'Angela, també es dirigeixen a l'illa per retrobar-se amb el germà perdut. Ara bé, els Hoenikker guarden un secret perillosíssim sobre l'últim projecte en què havia treballat el seu pare. 

M'agrada: La inesgotable empatia de Vonnegut per aquells que pateixen davant la futilitat de l'existència, i la seva aposta entre resignada i sorneguera per la joia de viure fins i tot davant d'aquest panorama tan desolador. 

Allò que neix, parlarà

Capítols 5-10 de Tehanu 

La secció central d'aquesta novel·la ens mostra com, possiblement, Tehanu és una de les entregues més originals i úniques de la sèrie sencera - cosa que pot ser una fortalesa o una feblesa, depèn de com ho mirem. Pel que fa a l'acció del relat, està totalment estancada i, de moment, encara no ha sorgit ni tan sols un conflicte dins la trama. Aquest no apareix fins ben bé dos terços de la novel·la, cap al capítol 9, diria jo, i a continuació, el capítol 10 ens actua com una mena de recapitulació del que havia passat a la novel·la anterior i ens posa al dia sobre quina és la situació a Roke i què hi ha estat esdevenint durant tot aquest temps en què la novel·la ha estat situada a Gont. Aquests capítols s'aturen a reflexionar en profunditat sobre el món de Terramar i com està organitzat, especialment a través de les converses entre la Tenar i la Molsa, que comencen a qüestionar el món dels bruixots de Roke i la font del seu poder, i que formulen aquest conflicte, ben explícitament, en termes de gènere. 

Portada de Jackie Paternoster per a l'edició francesa (2013)

És la novel·la més metatextual fins al moment, i en gran part es basa en la valoració que fa dels esdeveniments que ja han passat a les entregues anteriors més que no pas tenir una autonomia pròpia. Ben aviat el tema principal de la novel·la passa a ser la nova situació d'en Ged, que ha aconseguit salvar la vida i retornar del món dels morts, però que ha perdut el seu poder i s'ha d'acostumar a aquesta situació d'insignificança i despossessió, nova per a ell. Aquest conflicte s'accentua especialment quan els enviats del rei Lebannen arriben a l'illa expressament per buscar-lo per a la coronació. Això desperta asprors i recels entre ell i la Tenar, mentre que la Therru continua el seu creixement com a personatge, tot i que sempre, com vam veure, des del punt de vista dels altres i sense donar-nos accés a una psicologia pròpia. Les identificacions que es van produint entre la Therru i ells dos, alternativament, afegeixen un matís de profunditat a la narració, mentre que el misteri sobre la seva procedència també és una de la font principal de conflictes en aquests capítols. 

Una qüestió de gènere 

N'hem de parlar perquè ha estat, per dir-ho d'alguna forma, el gran elefant al menjador durant les tres anteriors novel·les, i ara la narració posa precisament aquesta qüestió al centre del relat, encara que sigui en detriment de la trama de la novel·la i el seu ritme narratiu. Un cop mort l'Ogion, tant la Tenar com en Ged es replantegen la seva relació amb l'antic mestre, i tots dos es pregunten si les decisions que van prendre en el seu moment van ser les adequades. A la vegada, la Tenar reflexiona sobre la naturalesa de la màgia i fa descobriments inesperats sobre la naturalesa de les bruixes i els bruixots i la seva relació amb el món, cosa que no fa més que afegir matisos a la relació entre els personatges. 

• Al capítol 5, la Tenar es planteja el seu abandonament dels ensenyaments de l'Ogion en la màgia per poder casar-se i formar una família (p 65 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). Ambdues opcions són excloents al món de Terramar, de forma que la Tenar renuncia definitivament a la màgia quan pren aquesta decisió. Contrasta molt vívidament amb l'episodi inicial, a Un mag de Terramar, en què en Ged també abandona els ensenyaments de l'Ogion, però en aquest cas per una ambició més gran de posar a prova el seu poder a l'escola de Roke i aconseguir grans gestes. 

Arran d'aquesta mateixa reflexió, la Molsa intenta explicar-li a la Tenar quina és la diferència essencial entre homes i dones, especialment pel que fa a la seva relació amb la màgia i el poder (p 66). Segons l'anciana, l'home té els límits de la seva identitat ben definits i està "ple" d'aquesta identitat, mentre que la dona té uns límits amb la realitat i la natura molt més difosos i una identitat totalment indefinida. L'exposició que en fa la bruixa Molsa és certament memorable: 

Em remunto a la foscor! Abans de la lluna, ja existia. Ningú no ho sap, ningú no pot dir què soc, què és una dona, una dona de poder, el poder d'una dona, més profund que les arrels dels arbres, més profund que les arrels de les illes, més antic que la Creació, més antic que la lluna. Qui gosa preguntar res de la foscor? (p 66)

Tanmateix, la Tenar no queda satisfeta amb aquesta explicació i la desarma força subtilment al final de la conversa, qüestionant aquest domini de la foscor que remet directament a Les tombes d'Atuan, al món on va ser criada. Aquesta relació queda palesa novament en el mateix capítol (p 76) quan la Tenar es planteja el seu rol com a sacerdotessa de les tombes i l'associa a aquesta "buidor" o manca d'identitat i de poder que la Molsa havia associat al rol de les dones. 

• Al capítol 6, assistim al moment més baix d'en Ged durant tota la saga, possiblement, quan es deixa vèncer totalment per la desesperació i la impotència (p 87). En aquest passatge, en Ged compara la seva situació amb la de la Therru, en el sentit que tots dos han quedat malmesos per a tota la vida i no hi ha guariment possible per a ells. Si llegim en termes de gènere, la situació és especialment desoladora per a en Ged, en vistes de tot el poder que ha perdut, en contrast amb la Therru, que no n'ha tingut mai per començar. 

• Al capítol 7, continua el desenvolupament de la mateixa idea, i aquí és quan finalment la impotència d'en Ged es verbalitza en termes de vergonya. Un altre cop hem de tenir present la forma com s'havia manifestat el seu poder a les anteriors novel·les, sempre en termes masculins: ara, davant la presència dels missatgers d'Havnor que reclamaran veure'l, en Ged es resisteix a trobar-s'hi cara a cara i se n'amaga avergonyit (p 98-101). És una decisió incomprensible per a la Tenar en aquest moment inicial, tot i que més endavant (p 109) arriba a comprendre el veritable problema d'en Ged. No és gaire difícil llegir els sentiments d'en Ged i la seva reacció com una ferida a la seva masculinitat. 

D'altra banda, la narrativa comença a subvertir aquest discurs de gènere de formes també força subtils i, aparentment, anecdòtiques. D'entrada, tenim el qüestionament per part de la Tenar de les definicions i categories de gènere que ofereix la Molsa, com hem vist. A mesura que avança la narració, trobarem senyals més inequívocs d'aquest poder de subversió de la narrativa sencera, tal com Le Guin l'està plantejant en aquest punt. Per començar, hi ha diversos moments en què la Tenar percep el poder masculí obertament com a violència contra les dones i els desafavorits: hi ha el moment en què identifica la violència exercida contra les "criatures" com la Therru amb la patida per innombrables víctimes innocents durant el seu passat a les tombes (p 68-69). Més endavant, havent-se d'enfrontar amb el maltractador de la Therru, planteja aquesta necessitat en termes exclusivament d'exercici del poder dels homes contra les dones (p 158). 

Tanmateix, sabem que l'esquema de poder ha canviat a Terramar. Ara ja no hi ha arximag, però hi ha un rei. La Tenar trobarà en l'Arren un aliat inesperat davant de tot aquest patiment, i aquí es teixirà una aliança entre ells, una nova confiança entre tots dos que, de moment, deixa en Ged totalment al marge. La Tenar s'adona, en la seva primera trobada amb l'Arren, que aquest no ostenta cap símbol exterior de la seva autoritat (p 152). Aquests punts de subversió, que són força velats al principi, van prenent força fins que se'ns revela la profecia del mestre Modelador sobre el futur de Terramar, aquest cop en mans d'una dona (p 161). 

Una qüestió de cossos 

I ara arribem a l'altre elefant al menjador de la saga sencera, que en aquest moment Le Guin, a través del personatge de la Tenar, posa sobre la taula definitivament. L'exercici del poder tal com el conceben els mags va estretament associat al seu celibat obligatori, i a la negació de les necessitats i pulsions corporals que, per tant, veiem associades (encara que sigui indirectament) amb el món de les dones. Almenys així és com ho planteja la bruixa Molsa novament, en la seva concepció de l'univers com a contraposició de forces oposades. 

• Al capítol 5, veiem com la Tenar qüestiona per primera vegada a la vida la seva manca de contacte corporal tant amb en Ged com amb l'Ogion, i l'associa al seu sacerdoci passat al món de les tombes (p 70). Més endavant, en aquest mateix capítol, la Tenar reflexiona sobre les feines domèstiques - femenines, en el món secular del poble - que els mags han de realitzar (p 74) a causa de l'absència de dones a la seva vida. És una visió sexista del món, en la mesura que el món de Terramar respon a aquests valors i esquemes de comportament. 

• Al capítol 6, veiem com la Tenar es planteja el futur de la Therru, arran de la conversa que ha tingut amb en Ged, i observa com no podrà ser estimada mai per cap home a causa de la seva desfiguració (p 89). Altre cop, el món de Terramar imposa les seves normes i distincions de gènere amb una crueltat implacable: la possibilitat de tenir parella i formar una família està destinada només a aquelles persones que encaixen en els cànons del que és normatiu. Els mags, que els excedeixen en poder, i les criatures esguerrades, que directament no hi arriben, es veuen condemnats al celibat. 

• Al capítol 8, finalment, la Tenar i la Molsa tenen una conversa explícita sobre aquest tema, i és quan la Molsa revela que els mags estan obligats al celibat a risc de perdre la seva màgia, i fan conjurs sobre si mateixos per tal de mantenir-lo, mentre que les bruixes no estan lligades a aquesta necessitat (p 113-116), és a dir, poden gaudir del sexe sense perdre la seva màgia. Veient el que hem vist fins ara, l'explicació és força clara: les bruixes no gaudeixen del mateix poder que tenen els bruixots, per començar, mentre que, d'altra banda, la seva naturalesa com a dones és totalment diferent i oposada a la dels homes. Si ho portem al terreny del cos, per a la Molsa, la diferència entre les naturaleses d'homes i dones i els seus cossos és una i la mateixa: aquest accent que posa en el "donar" i "rebre" (p 116) recorda inequívocament a la seva explicació anterior sobre la "plenitud" i la "buidor" d'identitat d'homes i dones. 

Tanmateix, val a dir que, novament, la Tenar no accepta aquesta explicació simplista. Per a ella, homes i dones són essencialment iguals i les distincions són explicacions imposades des de fora (p 116). Caldrà esperar-se a veure com la novel·la subverteix aquestes distincions, si és que arriba a fer-ho. Per tant, ens trobem davant d'una cruïlla entre dues possibilitats: podem acceptar l'explicació de la Molsa i descriure el món de Terramar com una tensió entre oposats (masculí/femení, plenitud/buidor), o podem suspendre el judici, com fa la Tenar, i veure els oposats com a explicacions merament superficials o simplistes d'una realitat encara més complexa, en què els oposats han de ser superats. 

Il·lustració de Charles Vess per a Tehanu

 Presències 

Aquest no és un apartat gaire definit. Hi he deixat totes aquelles notes que he anat fent mentre llegia però que al final no he sabut ben bé on o com classificar. No hi ha hagut gaire acció a la novel·la fins ara i amb prou feines n'hauríem d'esperar gaire, si hem arribat fins aquí. Però hi ha petits elements de la narració que apunten en altres direccions, a imatges que apareixeran més endavant, en els darrers capítols, o simplement resulten petites notes de bellesa dins d'una narració en general força anguniosa i depriment. 

• Al capítol 5, Therru s'identifica amb Ged pel seu rostre desfigurat. És un moment que marcarà una primera obertura de la nena cap als altres (p 62). 

• Al capítol 6, la Tenar intenta "guarir" simbòlicament el rostre de la Therru tapant-ne la part mutilada amb la mà (p 82). És un moment que caracteritza força el personatge, en tant que en aquesta novel·la ha estat exercint el rol de cuidadora quasi exclusivament. Més endavant, al capítol 10, Tenar i el mestre Clauvent intercanvien impressions sobre la necessitat "de restablir i de guarir" el món (p 163) després de la gran catàstrofe que hi ha tingut lloc. El mestre Clauvent creu que la situació inicial de la màgia es pot revertir, i que el món pot tornar a ser el que era, mentre que la Tenar intueix que l'encanteri del Cigne no és la causa directa de la decadència del món, sinó tan sols n'és un símptoma. 

• Al capítol 8, se'ns presenta un objecte preciós que custodia un dels artesans de Re Albi, un ventall meravellós que té un anvers i un revers que encaixen perfectament (p 120-121). 

• En el mateix capítol, la Molsa llença un encanteri per trobar la Therru, i descobreix amb esglai la presència d'altres éssers que guarden alguna mena de relació amb la nena (p 128). 

• La profecia sobre una dona de Gont (p 161) es revela justament en el moment en què es confirma, com ja havia quedat clar al final de la novel·la anterior, que l'aparició del rei d'Havnor suposa la desaparició definitiva de l'Arximag. 

La cambra sagnant (#497)

- L'has desobeït - va dir -. Amb això n'hi ha prou perquè et castigui. 

- Només he fet el que ell sabia que faria. 

- Com Eva - va dir. 

Aquest recull de contes de l'autora britànica Angela Carter (1940-1992) es va publicar per primer cop el 1979 i és, a hores d'ara, un clàssic de la narrativa postmodernista i feminista. La seva empremta es pot trobar en autores posteriors que posen l'accent en la perspectiva femenina de la transmissió narradora com, per exemple, Margaret Atwood, però també, si ens fixem més en particular en el seu vessant fantàstic, és una precursora evident d'autors com Susanna Clarke i Neil Gaiman. A La cambra sagnant, Carter ofereix les seves pròpies narracions inspirades en una sèrie de contes de fades tradicionals: el conte que dona títol a l'obra, i que és el més llarg del recull, és una versió força fidedigna del conte de Barbablava; n'hi ha dos que es basen en la Bella i la Bèstia, però en fan versions força diferents, mentre que els tres últims del volum exploren la imatgeria dels licantrops, amb punts de connexió amb el conte de la Caputxeta Vermella i, en el darrer cas, amb l'Alícia de Lewis Carroll. N'hi ha un altre que és una versió del mite germànic del rei de les fades, l'"Erl-king", i un altre que es basa força lliurement en el gat amb botes. 

La seva lectura és un plaer i a la vegada un desafiament interpretatiu: Carter reivindicava que els seus contes no eren el que podríem entendre com a "versions" dels contes tradicionals, sinó que la seva narració en feia aflorar el contingut latent, que es podia llegir entre línies en els originals. Totes les versions se centren en les seves joves protagonistes, en el seu pas a la majoria d'edat en un món patriarcal que les presenta com a moneda de canvi en les transaccions dels homes, i en la descoberta de la sexualitat com a llenguatge que els és requerit a l'hora de transitar aquest món dels adults. A la vegada, també explora la sexualitat femenina com a lloc d'autoexpressió i afirmació per part de les dones protagonistes, que viuen el seu propi desig amb naturalitat davant d'una tradició patriarcal que les penalitza per no amagar-lo, rere una retòrica de la transgressió, el pecat i la virtut. En alguns casos, això portarà a una autèntica subversió dels termes i del desenllaç del conte original - per exemple, a "La companyia dels llops", "La núvia tigre" o "La Dama de la Casa de l'Amor" - però en la majoria dels casos els contes seguiran força fidelment les línies dels originals, com és el cas de "La cambra sagnant", "El festeig del senyor Lyon" o "El rei de les fades". 

A "La cambra sagnant", el relat que dona nom al recull, la protagonista es casa amb un adinerat marquès francès i se'n va a viure a la seva mansió de la Bretanya. Allà sucumbirà a la temptació de descobrir el terrorífic secret que el seu marit li amaga, i segellarà així la seva pròpia condemna. Ara bé, lluny de victimitzar la protagonista, la narració explora el desig de la noia i la seva transgressió com a part necessària del pla del marit. Per més que una lectura superficial del conte original ens pugui fer pensar en una prova de virtut per a la protagonista, la seva curiositat pels secrets del marit aquí són retratats com a fruit del seu amor i del seu desig. Aquests sentiments són part de la relació mateixa, que el marit pretén ofegar a través de la submissió de la dona. Com a emblema d'aquesta relació perversa d'entrada en els termes, trobem l'obsessió del marquès pel col·leccionisme d'objectes de luxe, especialment d'obres d'art pornogràfiques: un símbol inequívoc de la seva relació d'objectificació amb les seves successives mullers. És un dels relats més complexos del recull, ple de detalls que remeten a la sexualitat dels protagonistes i a aquesta relació profundament desigual i esbiaixada que estableixen. 

"El rei de les fades" presenta una estructura similar, tot i que a través d'un escenari totalment diferent, i amb una riquesa d'imatges i de descripcions totalment desbordant. El rei de les fades, que és una personificació del bosc mateix, sedueix les noies a qui atrapa amb els seus encanteris, per després convertir-les en ocells engabiats de la seva col·lecció. El personatge, per tant, esdevé un captor que atrau les noies amb els seus encants, però també un lloc - el bosc - on queden atrapades. La protagonista queda capturada a la mateixa trampa i es rendeix als encants del seu amant igual que totes les altres, però haurà d'arriscar-ho tot per poder-se'n alliberar. Més ambigus en els termes són contes com "La companyia dels llops" o "La filla de la neu", en què el relat acaba amb la submissió total de la noia, fins i tot el seu anorreament en el darrer cas, sense cap possibilitat d'alliberament ni d'escapada. El resultat final és un recull molt variat i suggestiu, que atrapa amb la bellesa de la prosa de Carter, que es fa quasi pictòrica en la seva riquesa d'imatges i de metàfores i símbols oberts a la interpretació. No és debades que Carter ha esdevingut una autora clàssica de la literatura contemporània: aquest breu recull de contes és una gran mostra del seu talent creador i la seva inclinació pels escenaris transgressors i extravagants. 

Continguts: El recull conté deu relats curts, dos dels quals es podrien considerar vinyetes o microrelats per la seva brevetat. "La cambra sagnant" és una recreació del conte de Barbablava, que n'explora les tensions i els símbols, recreant-los en un ambient decadent i un punt nostàlgic que a estones recorda la novel·la Rebecca, però que va molt més enllà que la seva predecessora a l'hora de transgredir i explorar les seves imatges. "El festeig del senyor Lyon" i "La núvia tigre" són dues versions de la Bella i la Bèstia que no podrien ser més diferents en l'enfocament, més tradicional en la primera, més innovador i atrevit en el cas de la segona. "El gat amb botes" és una recreació del conte tradicional que s'allunya bastant de l'original, però agafa elements de les comèdies bufes barroques, com per exemple de les noces de Figaro. "El rei de les fades" és una recreació força fidel dels relats originals, però narrada des del punt de vista de la protagonista i entretenint-se especialment en la bellesa de les imatges del bosc i el poder màgic del seu rei. "La filla de la neu" és un microrelat que s'inspira en el conte del mateix nom i també en els aspectes més foscos del conte de la Blancaneu. "La Dama de la Casa de l'Amor" és un conte de vampirs que presenta una curiosa inversió dels termes i dels rols de gènere. Tant "L'home-llop" com "La companyia dels llops" són recreacions de la Caputxeta Vermella, però giren sobretot al voltant de la figura del llop i el seu pes simbòlic dins de la narració original. El segon, de fet, és especialment suggeridor a l'hora d'esbossar tota una tradició narrativa popular al voltant dels llops anterior a l'inici del relat, i presentar-la en forma de píndoles macabres, quasi microrelats. "Wolf-Alice" és un relat basat molt lliurement en tot aquest bagatge d'imatges al voltant dels licantrops, protagonitzat per una nena feral criada per llops que és reintroduïda a la societat i que haurà de descobrir poc a poc la seva pròpia identitat. 

M'agrada: "La cambra sagnant", "El rei de les fades", "La Dama de la Casa de l'Amor" i "La companyia dels llops". 

Per què fem el que fem?

Capítols 1-4 de Tehanu

Arribem a la quarta novel·la del cicle de Terramar, Tehanu, que Ursula K. Le Guin va escriure quasi dues dècades després de la trilogia original i que, quan es va publicar el 1990, va aparèixer amb el subtítol L'últim llibre de Terramar. Així doncs, ens trobem davant d'un nou desenllaç, per més que l'any 2001 apareguessin les dues últimes entregues de la saga, que en representarien, aquest cop sí, el desenllaç definitiu. Com va reconèixer la mateixa Le Guin, el feminisme havia trigat a arribar als seus llibres de fantasia èpica, i llegint Tehanu és inevitable veure com l'autora revisa el seu propi món fantàstic en termes de gènere i reelabora la concepció del poder i l'autoritat que havia creat per als volums anteriors, aquest cop per qüestionar-la i atacar-la en determinats moments. 

Com veurem de seguida en llegir aquests capítols inicials, la cronologia parteix exactament del mateix punt en què havia quedat l'anterior novel·la, però aquest cop Le Guin opta per un canvi de punt de vista. La narració s'inicia a Gont, on encara viuen l'Ogion, l'ancià mestre d'en Ged, i la Tenar, que també havia estat deixeble de l'Ogion en la seva joventut, però que va abandonar la màgia per una vida d'anonimat a càrrec d'una casa i d'una família. El primer capítol obre amb un succés que no té res a veure amb la fantasia èpica, i que deixa un regust macabre i pertorbador només començar la novel·la: l'agressió i abandonament de la petita Therru, una nena òrfena a qui els seus maltractadors han llençat a una foguera, possiblement per ocultar els abusos que ha patit. Hem de situar-nos encara en el context de l'anterior novel·la, dins aquest estat de confusió generalitzada i d'inestabilitat que assola Terramar en absència del rei d'Havnor i, si mirem enrere a La costa més llunyana, aquest estat de desolació que afecta la població a causa del desequilibri entre la vida i la mort. 

Portada de Tudor Humphries (1990)

Tanmateix, o bé Gont ha quedat al marge del destí més ampli de Terramar, o l'interès de la narració s'ha desviat cap altres temes aparentment més insignificants, però d'entrada l'agressió de la Therru i l'augment dels robatoris i els assalts a l'illa són els únics indicis que farien pensar que quelcom no funciona del tot bé al món dels protagonistes. El plantejament d'aquesta quarta novel·la ens situa en una illa remota de l'arxipèlag i ens presenta un món quotidià i femení que té lloc en poblets perduts de la muntanya, cosa que d'entrada ens fa qüestionar el poder dels mags a Terramar i la seva centralitat. D'altra banda, la presència de la Therru al centre de la narració, com a víctima i receptacle de totes les qüestions i reflexions dels qui l'envolten, ens planteja també aquesta necessitat de canviar de punt de vista: la nena no en té un de propi, no arribem a accedir realment als seus propis sentiments i emocions, i esdevé un misteri al cor del text que acaba interpel·lant personatges i lectors a la vegada. 

Alteritat 

Ens situem doncs, només començar la novel·la, al món de les bruixes de poble, i aquest escenari ens situa en un contrast molt marcat amb els primers capítols d'Un mag de Terramar. Mentre que en aquesta primera novel·la se'ns va ensenyar com la font del poder era masculina, i les fetilleres de poble tan sols podien provar d'imitar o manllevar una part de la màgia exercida pels homes, i sempre la més insignificant, aquí ens trobem de ple dins d'aquest altre món que, en la primera novel·la, se'ns havia presentat com a fals, deficitari i moralment desviat. Ara bé, com mostren aquests capítols a través sobretot de les narracions i les reflexions en veu alta de la Tenar, aquesta visió sobre el poder i la capacitat d'actuar sobre el món era totalment esbiaixada, en tant que perpetuada pels homes i per la seva visió parcial i interessada de la realitat. 

• Al capítol 2, la Tenar narra la història de la dona de Kemay (p 20-22 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), que al seu torn li havia narrat l'Ogion en la seva joventut. De fet, són dues històries en una, la que narra l'Ogion sobre la seva trobada amb la dona, i la que li narra la dona mateixa sobre l'origen dels dracs i dels éssers humans. Aquesta narració ens parla dels homes-drac, uns éssers mítics i llegendaris que serien humans i dracs a la vegada. Quan Ogion troba la dona de Kemay, es queda trasbalsat perquè percep la seva identitat com a drac tot i la seva aparença humana. Tot i així, en un pla més figurat, la història suggereix també una identificació de les dones i els dracs com a éssers totalment oposats als homes i la forma com aquests exerceixen el seu poder: dones i dracs es revelen com a totalment aliens a la naturalesa dels homes, pel que fa al seu exercici de la llibertat i la màgia d'una forma molt més orgànica i intuïtiva que no pas racional. Tanmateix, com comenta la dona de Kemay, aquesta és una explicació massa simplista, i possiblement respon a un biaix a l'hora de percebre aquestes diferències en termes de dualitat. 

• Al capítol 4, tenim un fet anecdòtic, en la trobada de Tenar amb el drac Kalessin, que reforça aquesta identificació de la naturalesa de les dones i els dracs com a oposada o totalment separada a la dels homes. Mentre que els mags ensenyen que no es pot mirar els dracs a la cara, com a mostra de respecte, la Tenar no se sent lligada a aquesta necessitat, i mira el drac Kalessin als ulls per parlar-li (p 51). 

• Al capítol 4 veiem com, un cop després de morir l'Ogion, es constitueix una nova comunitat exclusivament femenina al voltant de la Tenar i la Therru. La bruixa Molsa, un personatge misteriós i feréstec, que anys enrere havia estat l'antagonista de la Tenar, ara revela una profunditat que a Un mag de Terramar no hauríem pogut arribar a sospitar, i que la Tenar, en les seves reflexions, confronta directament amb el tòpic de la bruixa malvada dels contes de fades (p 45). 

Subversions 

Aquest plantejament ens situa en un marc mental totalment diferent del de les altres novel·les, i aquest serà un dels focus principals d'aquesta quarta entrega, que es dedicarà més a desmuntar les preconcepcions teòriques de les altres al voltant de la màgia i del poder i sobre com aquests s'exerceixen a Terramar. En aquests primers capítols ja assistirem a episodis de clara rebel·lió contra aquest estat de coses. 

• La trobada entre l'Ogion, que ja agonitza, i la seva antiga deixebla segella d'entrada aquest canvi de perspectiva de la saga sencera. Abans de morir, l'Ogion li encomana a la Tenar la missió d'educar la Therru en la màgia (p 32), lluny de l'autoritat de l'escola de màgia de Roke. Ogion mateix, a l'hora de morir, rebutja la seva vara de mag (p 33), i abandona aquest símbol d'autoritat per anar a morir enmig del bosc. 

• Al funeral de l'Ogion té lloc un conflicte entre els mags de Re Albi i de Port Gont, que representen la font de l'autoritat a l'illa, amb les bruixes Tenar i Molsa, que prefereixen dur a terme el ritual com l'Ogion desitjava (p 36-38). El parer de la Tenar s'acaba imposant, ja que l'Ogion li havia revelat el seu nom autèntic només a ella abans de morir. 

• Al capítol 4, la Tenar reflexiona sobre la diferència entre l'exercici de la màgia en homes i dones, i recorda una conversa que havia tingut en el seu passat amb una bruixa de poble en què aquesta havia descrit la màgia de les dones com "seguir el que et dicta el cor" (p 46), és a dir, un exercici de la màgia molt més intuïtiu que no pas racionalment organitzat. Segons aquesta persona, l'Ogion ha iniciat la Tenar en aquest camí, que contrasta amb els ensenyaments molt més sistemàtics i reglats de l'escola de Roke. Ara bé, igual que la dona de Kemay, com es pot deduir pel comentari que li fa a l'Ogion (p 24), la Tenar també pensa que la dualitat absoluta és una explicació massa senzilla i simplista, i que la realitat autèntica ha de ser per força més complexa i matisada: 

Fins i tot llavors, la Tenar havia pensat que aquella dona sàvia tenia raó, i que alhora no n'acabava de tenir; es deixava alguna cosa. I encara ho continuava pensant. (p 46)

Winter's Bone (#496)

- Què n'hem de fer, de tu, nena? Eh?
- Matar-me, suposo.
- Aquesta idea ja ha sortit. En tens alguna altra?
- Ajudar-me. A ningú se li ha acudit encara, oi?

Aquesta novel·la breu de l'autor estatunidenc Daniel Woodrell es va publicar l'any 2006, i ens endinsa en el món ombrívol i desesperat d'una comunitat de famílies que viuen al cantó de Missouri de les muntanyes Ozark, subsistint als marges del sistema en una situació propera a la despossessió absoluta. Es tracta d'una zona rural, però en realitat els habitants viuen del negoci de les metamfetamines, que fabriquen en laboratoris clandestins i distribueixen posteriorment. És una vida totalment precària, ja que cada nova generació es veu atrapada en els errors i les mancances dels seus pares, i la comunitat, tancada sobre si mateixa, es va reproduint de forma endogàmica, aclaparada per una llei no escrita de silenci que els manté aïllats al marge de les autoritats i les institucions i que tanca, a la pràctica, qualsevol via de futur. Aquest retrat social, aspre i dolorós, ens arriba a través d'una trama de misteri que ens endinsa en tota la sordidesa d'aquest submón, les seves lleialtats internes i els riscos i perills que afronten els personatges a l'hora de navegar-hi. 

La protagonista és una adolescent de setze anys, la Ree Dolly, que s'ha convertit en cap de família, amb el seu pare a la presó i la seva mare incapacitada per una depressió profunda que la manté en un estat d'apatia constant. Sense ingressos a casa seva i a càrrec de dos germans més petits, la seva vida és una autèntica lluita per la supervivència, i la xarxa de familiars i veïns amb qui conviu diàriament són tan sols un recordatori del futur buit que l'espera. La situació no fa més que agreujar-se quan el seu pare no es presenta a judici, i per tant perd els diners de la fiança que havia dipositat anteriorment. Com que el pare ha posat la casa i les terres familiars com a aval de la seva llibertat, ara la Ree s'exposa a perdre la propietat sencera si no aconsegueix trobar-lo o presentar proves de la seva mort. Així doncs, la noia comença a preguntar a tots els coneguts del seu pare i a la gent que el podria haver vist per últim cop. Ara bé, tothom sembla saber força més que la Ree sobre el destí últim del seu pare, i si aquest ha comès algun tipus d'ofensa contra la comunitat, com per exemple parlar amb la policia, no és gaire difícil d'explicar l'hostilitat oberta que la noia haurà d'afrontar.  

Així doncs, la novel·la ens descriu de forma lineal aquest viatge per tal de descobrir la veritat, a través del paratge tètric i desolador que la Ree anomena casa seva. En realitat, les descripcions dels paisatges naturals que envolten la protagonista acaben fent-se omnipresents, quasi un personatge més de la trama. Aquesta natura hostil i erma que l'envolta i que la Ree ha de transitar és un reflex del laberint de relacions humanes en què es veurà immersa: els membres de les diferents famílies, tots emparentats entre ells, queden lligats a un destí de violència i criminalitat, que els deixen atrapats en una espiral interminable de rivalitats i revenges. La Ree haurà de salvar la seva família sense desestabilitzar aquest precari equilibri de silencis i lleialtats clàniques. La narració no fa concessions en cap moment a la seva protagonista: no ens trobem davant d'una novel·la de creixement, sinó més aviat davant d'una cursa desesperada per aconseguir l'objectiu sense comprometre-hi la vida mateixa. Em penso que no és debades que Woodrell tria una noia com a protagonista del seu relat i no un noi (com seria d'esperar en el marc de la narrativa country estatunidenca): la injustícia que la Ree ha de patir per causes que ella mateixa no ha buscat serveix de mirall per a la comunitat de les seves vergonyes i pecats més foscos, i serà com a reacció a aquests que es veuran obligats a actuar o, almenys, a donar una resposta. 

En aquesta trama lineal, que es revela força senzilla un cop desplegada, assistirem a un mosaic de personatges que tan sols queden apuntats, i van apareixent en moments puntuals per fer el seu paper. N'hi ha dos que són els que tindran més impacte en l'aventura de la Ree: d'una banda, el seu oncle Teardrop, que provarà de salvar la noia perfectament conscient del que hi pot arribar a perdre, i la seva amiga de l'institut, la Gail, que serà l'única persona, fora de la seva mare i els seus germans, amb qui la Ree podrà establir una relació autènticament desinteressada. L'exploració que fa la novel·la dels rols de gènere, així doncs, és força interessant, i sovint la canalitza especialment a través d'aquests dos personatges. Teardrop i Gail es converteixen en model del futur que espera tots els membres d'aquesta comunitat, quasi sense excepció: als homes els espera un futur dedicat als petits crims que els endinsa en una cadena de crims cada cop més grans; a les dones els espera la submissió als homes a través de la maternitat. La protagonista intenta trencar aquest cercle inexorable per a ella mateixa i per als seus germans petits, però anirà reconeixent pel camí els riscos a què s'exposa i els sacrificis que li demanarà aquesta empresa. 

Winter's Bone és una novel·la breu que fa de molt bon llegir, amb un ritme constant i un ús de la intriga molt ben dosificat, que va deixant pistes durant la lectura i les acaba lligant totes de cara al desenllaç. L'únic inconvenient que hi he trobat és una prosa un punt massa recarregada, que en determinats moments distreu de la trama principal amb les seves imatges inconnexes, i que crec que no fa justícia a la senzillesa i la sobrietat de la trama i del retrat dels personatges. És una austeritat que l'adaptació cinematogràfica de la novel·la, a càrrec de Debra Granik, sí que va saber copsar, per exemple. A part d'això, és una història que atrapa precisament per la seva senzillesa i realisme descarnats: la Ree Dolly és una protagonista valenta i decidida amb els seus setze anys, però les seves actituds i decisions no semblen mai forçades ni inversemblants dins del context en què se'ns retrata. En aquest sentit, costa destriar els personatges del seu context social i cultural, que es transforma en un autèntic escenari de les seves tragèdies quotidianes. 

Sinopsi: La Ree Dolly és una noia de setze anys que ha deixat l'institut per poder cuidar la seva mare i els seus germans petits després de l'empresonament del seu pare. Quan li comuniquen que la família s'exposa a perdre la casa i les terres, que és l'únic que els queda, si el pare no compareix al judici que té pendent, emprendrà una recerca desesperada per arribar a descobrir què se n'ha fet. La seva investigació la portarà als paratges més remots de les muntanyes Ozark, on s'amaguen els secrets més foscos de la comunitat, i la resta dels parents Dolly arribaran a extrems inimaginables per impedir que la Ree descobreixi la veritat. 

M'agrada: És una novel·la molt ben construïda en la seva brevetat. La dosificació del misteri i del ritme de la narració, i el mosaic de personatges creïbles, són els seus punts més forts. 

No m'agrada: L'estil recarregat de l'autor, que recorda a Cormac McCarthy, m'ha semblat que a estones deslluïa la trama mateixa de la novel·la.