"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de setembre de 2019

El desconcert m'aclapara quan et miro

Cant VI de l'Odissea

Després de l'accidentat viatge en el cant anterior, Odisseu ha arribat a l'illa d'Esquèria, on viuen els feacis. Aquesta illa s'ha identificat sovint amb l'actual Corfú, però sabem que la geografia homèrica no és exacta, més quan gran part dels llocs màgics que visita Odisseu són totalment ficticis. Al principi del capítol, Atena convenç Nausica d'anar a rentar la roba del palau dels feacis en vistes al seu casament. Nausica encara no ha escollit marit, tot i que no li falten pretendents entre els nobles feacis. Quan proposa el seu pla de bugada general davant del seu pare, el rei Alcínous, aquest comprèn el missatge entre línies i autoritza la sortida. 

No és tan sols una sortida de feina, sinó que es pot considerar una excursió: arribades a la riba del riu i amb la bugada ja feta, les donzelles mengen de picnic, canten i juguen a pilota. Odisseu les surt a trobar totalment nu, només amb una branca per tapar-se les vergonyes. Podeu imaginar el seu aspecte després d'una travessa marina de vint dies: completament arrebossat de sal marina i masegat per la pujada pels penya-segats, Odisseu sap que la seva presentació és decisiva per tal de guanyar el favor de la seva amfitriona. L'heroi inicia el ritual de la súplica, del qual parlarem amb detall més endavant, però fa el seu discurs des de la distància, perquè agenollar-se i abraçar-li els genolls a Nausica podria ser més que agosarat considerant la seva nuesa. 

Odisseu suplica a Nausica, d'Alice i Martin Provensen (1956)

El discurs afalagador d'Odisseu posa de manifest la seva habilitat oratòria: una de les més importants d'entre tots els seus enginys, astúcies i recursos. Amb tota la intenció, confon Nausica amb una deessa, la compara amb una jove palmera que s'enfilava a Delos, fa les lloances de tota la seva família sencera encara sense conèixer-los. És precisament la seva parla el que l'identifica com a noble a ulls de Nausica (a la Ilíada trobem un episodi semblant, en què Odisseu revela la seva noblesa a través del seu discurs). A part d'haver reconegut que qui té davant és d'origen noble, la princesa no es pot negar a acollir un suplicant: "tots els forasters i captaires vénen de part de Zeus" (p 171). De nou se'ns presenta l'hospitalitat entesa com a deure envers els déus. 

Per tant, la rebuda del foraster es posa en marxa ja al riu mateix: Odisseu rep aliment i vestit per part de les donzelles del seguici de Nausica, es banya i s'unta el cos amb oli per treure la salabror, i Atena li fa caure al damunt la gràcia (charis) que el fa aparèixer més alt, robust i atractiu per poder-se congraciar amb la seva amfitriona. No cal dir que Nausica se n'enamora immediatament. Després, quan tornen a la ciutat, la princesa fa entrar Odisseu per separat per evitar enraonaments, i li mana que es presenti com a suplicant a la reina Arete, la seva mare, abans de parlar amb el rei. 

No és l'únic capítol de tota l'Odissea que posa especial atenció al món femení, però sí que és cert que el món de Nausica i el seu seguici se'ns ofereix amb un detall que fa d'aquest cant un dels moments més destacats de tot el text. Uns breus apunts, doncs, sobre la importància de les dones en els textos homèrics. 

Odisseu i Atena es troben amb Nausica
Col·leccions estatals d'art antic de Munich. Font

El món femení d'Homer 

L'anàlisi literària dels textos d'Homer ens presenta una multiplicitat d'interaccions entre els personatges masculins i els femenins. Tot i que l'acció que se'ns presenta en la majoria de capítols concerneix els homes de forma central, els personatges femenins són presents sense excepció al llarg de tot el text. Des d'Atena, que és la presència protectora al llarg de tota l'obra, fins a les diferents amfitriones que va trobant Odisseu al seu pas, passant pel paper preponderant de Penèlope com a protagonista femenina. 

Homer presenta retrats de dones que són realistes i tenen múltiples dimensions i profunditat, com els dels homes. Les dones es troben relegades a l'esfera de l'oikos, és cert, mentre els homes se'n van a viatjar, a consolidar relacions polítiques i a fer la guerra quan es dóna el cas, però això no es llegeix en el text homèric com a relació d'inferioritat / superioritat. Més aviat és una divisió funcional. La supervivència depèn tant de la capacitat de repel·lir els invasors i les amenaces externes com d'assegurar la continuïtat de la família en el si de la llar. Són dos móns complementaris que es necessiten l'un a l'altre. 

Aquest nivell de realisme en el text homèric va portar l'autor britànic Samuel Butler a desenvolupar la teoria de l'autoria femenina de l'Odissea, a la seva obra The Authoress of the Odyssey de 1897. Tot i que els arguments que fa servir per defensar aquesta tesi han estat més que qüestionats pels experts al llarg dels anys, el que no es pot negar és que aquesta obra va descobrir aquesta zona d'interès a la crítica literària, obrint tot un camp d'exploració del món femení en l'obra homèrica. Robert Graves va desenvolupar aquesta idea en forma de ficció a la seva novel·la La filla d'Homer (1955), que és una lectura totalment recomanable. 

La Ilíada i l'Odissea descriuen constantment el món de les dones amb una riquesa de detalls comparable a les descripcions de les armes, de la guerra i de les intrigues pel poder polític. Quan les dones actuen d'amfitriones, els seus regals són equiparables en riquesa i en luxe als dels homes: les dones regalen teixits preciosos en forma de mantells i túniques, que són fruit de la seva habilitat domèstica. El teler i la seva relació simbòlica amb allò que es teixeix o s'ordeix, amb l'habilitat pràctica de construir una realitat que no hi era, les suggereix bruixes o narradores. Com vàrem veure al capítol quart de l'Odissea, la reina Helena és una narradora d'històries, i per tant, preservadora i transmissora de la memòria dels herois aqueus. 

Al cant sisè, com hem vist, Nausica li mana a Odisseu que es dirigeixi com a suplicant a la seva mare en comptes del seu pare. Això ha obert interpretacions vàries sobre la transmissió del poder a la terra dels feacis: és un matriarcat, al capdavall? La resposta és molt més senzilla i es fa palesa ràpidament al següent cant, el setè: és la reina Arete la que reconeix els vestits prestats que porta el foraster, no el seu marit que, com a home en la societat homèrica, no està al cas dels assumptes d'intendència domèstica.

He tret la informació de les següents fonts:
  • Ricardo Olmos. "Una lectura femenina de la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

25 de setembre de 2019

Esmorzar de campions (#263)

La fantasia d'en Trout era que algú s'escandalitzés amb les seves petjades. Això li donaria l'oportunitat de replicar amb grandiositat: "Per què s'ofèn tant? Només estic utilitzant la primera impremta de la humanitat. Està llegint un titular viu i universal que diu: 'Sóc aquí, sóc aquí, sóc aquí.' "

Esmorzar de campions es va publicar el 1973 i és la segona novel·la que llegeixo de l'autor nord-americà Kurt Vonnegut (1922-2007). Aquí fa gala del seu estil peculiar i del seu humor àcid fins a un punt corrosiu a l'hora de criticar la societat dels Estats Units, la seva cultura i la seva història, fins a fer-ne un pamflet extravagant i corprenedor de les misèries humanes i la desolació moral que poden arribar a afectar una societat sencera com si es tractessin d'una plaga mortífera. La societat nord-americana, basada en les nocions teòriques de la llibertat i el progrés, es descompon a un ritme vertiginós davant dels horrors de la guerra de Vietnam, les desigualtats racials, i l'abús i l'explotació a què es veuen sotmeses les seves classes baixes. El seu primer capítol obre amb un resum accelerat de la història dels Estats Units, o potser la seva versió apòcrifa i real, la que no ve als llibres d'història: amagada rere una façana de retòrica sobre el progrés, la llibertat, la igualtat i els drets per a tothom, el que es desplegarà a partir de 1492 és una dinàmica de genocidi, esclavitud, espoli i destrucció del medi ambient i del territori en virtut d'una suposada noció de progrés que, a la pràctica, es redueix a un concepte ben concret, representat amb el símbol del dòlar. Al llarg de la narració, assistirem al col·lapse d'aquest gran somni americà en la forma de l'empresari fet a si mateix, de manera que la misèria i una desolació sense horitzó final es convertiran en el destí dels protagonistes. El relat, com se'ns anuncia ben al principi de la novel·la, ens narra la trobada crucial entre dos personatges, l'empresari Dwayne Hoover, de la ciutat fictícia de Midland City al mig-oest americà, i Kilgore Trout, l'escriptor de novel·les de ciència-ficció que és un personatge recurrent a les obres de Vonnegut. Aquesta trobada serà decisiva per a tots dos personatges en molts sentits, però el que ens ofereix la novel·la són totes les circumstàncies, fortuïtes i casuals en la majoria dels casos, que portaran a aquest desenllaç. Pel camí, Vonnegut, en la figura del seu alter ego Philboyd Studge, ens ofereix la seva saviesa característica a l'hora d'explicar el procés creatiu de la seva novel·la: arrogant-se qualitats de Creador de l'Univers, Studge s'atura no sols a desgranar les desgràcies de la vida de Hoover i de Trout fins al moment present, sinó que també proveeix el relat amb informació detallada sobre la munió de personatges secundaris i casuals que aniran apareixent al llarg del viatge a Midland City. Homosexuals desterrats de la companyia humana, adolescents violades, negres condemnats a suplicar una feina pels racons (en el millor dels casos) o a la cadira elèctrica (en el pitjor), mestresses de casa abocades al suïcidi, i els efectes devastadors que la indústria dels antidepressius causa sobre el cervell humà són només un petit mostrari del que la societat americana té per oferir. Rere aquest retrat sense pal·liatius del moment present, als anys 70, se'ns ofereix també l'espectre de la història sobre aquest escenari dantesc: els fantasmes de la Gran Depressió, l'esclavitud i la posterior segregació dels negres, o l'explotació sistemàtica exercida per la indústria americana, són només notes marginals dins del relat, però que colpeixen precisament perquè toquen de ple la humanitat de les seves víctimes. 

Sinopsi: L'any 1972, l'escriptor de novel·les de ciència-ficció Kilgore Trout rep una invitació a un Festival de les Arts a la ciutat de Midland City. Al principi es veu temptat de refusar, però després s'hi repensa perquè es proposa donar una lliçó vital als seus mecenes: mostrar en la seva persona una vida dedicada a les arts i abocada al fracàs. Una part de la novel·la és el viatge en autoestop de Trout per tal d'arribar a Midland City. L'altra meitat són les vicissituds d'un empresari de la ciutat, venedor de cotxes Pontiac, Dwayne Hoover, que es troba a punt del col·lapse nerviós sense saber-ho. 

M'agrada: Com també m'agrada d'Escorxador-5, la humanitat incontestable de Vonnegut que llueix rere la seva façana de cinisme i d'humor negre. Que a moments em recordi la desesperació lúcida de Sam Savage també és un punt important a tenir en compte. 

23 de setembre de 2019

Vergonya (15)

Puc equivocar-me en les meves suposicions sobre el cas, i hauria de callar esperant que s'aclarís la situació i se'n fessin públics els detalls. Ara bé, seria prudent i no diria res si no hi hagués el precedent dels casos de l'Adrià Carrasco i de la Tamara Carrasco (i el jutge instructor d'aquells i del d'avui no fos, casualment, el mateix). Seria prudent i no diria res si el cas del comando Dixan no hagués existit mai. Detencions realitzades sobre la base de suposicions i conjectures que de moment només han vist el paper, mentre presenciem la gesticulació histèrica de representants de partits polítics que semblen haver emès ja una sentència al respecte. 

No hi ha presumpció d'innocència quan el detingut és l'enemic intern. No hi ha ni tan sols necessitat de presentar proves contra algú. Només actuaria així un estat esparverat per la no-violència de la proposta, i desesperat per un relat que se li escapa de les mans. 





https://www.reuters.com/article/us-spain-catalonia/spanish-police-arrest-nine-catalan-separatists-for-allegedly-planning-violence-idUSKBN1W80FG

---------------------------------------------

Actualitzo el 24 de setembre: 

Tot i ser acusats de terrorisme, no se'ls aplica la llei antiterrorista. (?) 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/detinguts-cdr-llei-antiterrorista_423251_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/jutges-democracia-questiona-escrit-fiscalia-cdr_423335_102.html

https://www.ara.cat/politica/portaveu-Jutges-Democracia-Fiscalia-detencions_0_2313368730.html

Actualitzo el 25 de setembre: 

Tot i seguir acusats de terrorisme, fiscalia retira els càrrecs de rebel·lió i tinença d'armes. I algú em pot explicar com s'és terrorista sense tenir armes? 

https://diario16.com/la-fiscalia-retira-la-acusacion-por-tenencia-de-explosivos-y-rebelion-a-los-detenidos-de-los-cdr/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/operacio-judes-la-fiscalia-mante-lacusacio-de-terrorisme-i-fa-caure-tinenca-dexplosius-i-rebellio/video/5924817/

21 de setembre de 2019

No et pots queixar de la teva mala sort

Cant V de l'Odissea

Després de seguir les aventures de Telèmac per tal d'esbrinar quin ha estat el destí del seu pare, tornem a l'assemblea dels déus. En realitat, és una escena que ja hem presenciat al primer cant, i aquí es repeteix, amb Zeus enviant Hermes a l'illa de Calipso per manar-li que deixi anar Odisseu. Finalment arribem a l'illa de Calipso i se'ns introdueix Odisseu, que plora desconsolat per la seva situació de captivitat.

Odisseu i Calipso d'Alan Lee (1995)

Quan Hermes arriba a Ogígia assistim a una nova mostra d'hospitalitat, aquest cop per part de Calipso, la seva amfitriona; però aquí, enlloc d'oferir-li menjar i beguda, li ofereix ambrosia i nèctar, que són el menjar i la beguda dels déus, respectivament. A l'antiga Grècia eren substàncies molt apreciades perquè eren aromàtiques, i simbolitzaven la immortalitat. Tot i que Calipso s'enutja amb l'ordre rebuda dels déus, i l'atribueix a la gelosia dels déus envers les deesses que prenen amants mortals, l'acaba acceptant i facilita la partida d'Odisseu. Aquest es construeix un rai amb els arbres que hi ha a l'illa, seguint el consell de la nimfa, que aprovisiona el rai perquè l'heroi pugui emprendre el viatge.

La travessa transcorre sense problemes durant disset dies, fins que Posidó torna de la terra dels etíops. Sembla que Posidó ha acceptat finalment l'acord que els déus han pres a l'assemblea, però es decideix a dirigir una última calamitat a Odisseu, i li envia una terrible tempesta que fa perillar l'estabilitat del rai. Aquí és on es descobreix que Posidó, a més de ser un déu especialment irritable i temperamental, també té una vena d'humor negre: "Ara que ja has patit moltes calamitats, vés errívol fins que et trobis amb homes nodrits per Zeus. Ara bé, així i tot, crec que no et pots queixar de la teva mala sort." (p 158) Tanmateix, Odisseu compta amb l'assistència de la nereida Leucòtea que li dóna un mantell màgic que li impedirà enfonsar-se a l'aigua mentre neda cap a la costa dels feacis. Però s'haurà de treure la roba perquè les vestimentes que li ha donat la nimfa Calipso pesen massa com per poder nedar amb elles. És per això que Odisseu arriba nu a la costa feàcia.

Després d'anar a la deriva sobre un tronc durant tres dies, Odisseu arriba finalment a la costa escarpada dels feacis, on s'ha d'aferrar als penya-segats i lluitar contra les onades per aconseguir sobreviure, però finalment fa una súplica al riu que baixa per les roques i aquest li possibilita l'arribada a terra ferma. Finalment, exhaust, es posa a dormir entre uns arbustos que hi ha en un bosc proper.

Calipso lamenta la marxa d'Odisseu de William Russell Flint (1924) 

Atena i Posidó són els dos déus que tenen un paper més destacat al relat, ja que actuen com a antagonistes rere els conflictes que han d'afrontar els personatges humans. Atena és la protectora d'Odisseu, i farà el possible perquè aquest pugui tornar a casa, i Posidó, al contrari, farà el possible per entorpir el seu viatge. D'altra banda, també uns breus apunts sobre les relacions entre déus i mortals a la mitologia grega, a propòsit de la situació inicial en què trobem Odisseu amb la nimfa Calipso.

En aquests casos en concret no cito bibliografia, perquè la informació bàsica sobre els mites és prou coneguda, i la podeu trobar a llocs molt nombrosos, a Internet i a diccionaris i enciclopèdies de mitologia.

Atena i Posidó

Posidó és el déu del mar, i és el causant de les tempestes marines i els terratrèmols. És un déu amb molt mal geni, però és el protector dels mariners i de tots aquells que viatgen per mar. Posidó és un dels germans de Zeus, i després de la guerra que els olímpics van mantenir amb els titans, ell i els seus germans Zeus i Hades es van repartir a sorts els diferents dominis de l'univers. A Zeus li van tocar el cel i la terra, a Hades el món dels morts i a Posidó el regne de les aigües.

Atena era filla de Zeus: segons algunes versions del mite aquesta va néixer, sense mare, directament del cap de Zeus; mentre que altres versions fan que la seva mare sigui la deessa Metis, personificació de la saviesa, l'astúcia i l'habilitat. Aquestes qualitats, de fet, són les que s'associen sovint amb Atena, i és precisament per això que Atena és la protectora d'Odisseu, un heroi que destaca precisament per aquestes qualitats.

La rivalitat d'Atena i Posidó no es redueix a l'Odissea. És ben conegut que Atena és la patrona de la ciutat d'Atenes, però aquest patronatge va ser disputat, precisament, entre ella i Posidó. Tots dos déus van fer regals a la ciutat d'Atenes, i els ciutadans van escollir el regal d'Atena, l'olivera, per sobre del regal de Posidó, un corrent d'aigua, dins de la ciutat, que va resultar salada.

Temple dedicat a Posidó al cap Súnion. Font

Relacions entre déus i mortals 

És un motiu que apareix de forma repetida en moltíssims mites, i aquí no en faré una llista exhaustiva. Començant per les múltiples aventures de Zeus amb mortals d'ambdós sexes, molts altres déus també van tenir relacions amoroses amb mortals. Els fills d'aquestes relacions sovint eren semidéus, destacats per les seves qualitats heroiques. Per exemple, Heracles era fill de Zeus i una mortal, Alcmena. D'altres vegades, la seva condició intermèdia s'explicava a través d'una doble paternitat, com en el cas de Teseu, fill a la vegada del rei Egeu i del déu Posidó. De vegades, alguns déus també eren fills de Zeus amb mortals, com és el cas de Dionís. I Dionís també acabarà casant-se amb una mortal, Ariadna (almenys en algunes versions del mite).

Aquest tipus de relacions, per tant, són força habituals en la mitologia grega. Altres mites coneguts són el d'Afrodita i Adonis, el d'Apol·lo i Cassandra, o el d'Eros i Psique, que C. S. Lewis va revisitar en la seva novel·la Mentre no tinguem rostre. Aquest mateix capítol cinquè de l'Odissea comença amb una referència al mite d'Aurora i Titó, també una relació entre una deessa i un mortal.

Aquestes llegendes de vegades tenen un final feliç, o de vegades presenten versions alternatives amb finals feliços i finals tràgics per a un mateix relat, però tot sovint el desenllaç és fatídic per al mortal en qüestió. Moltes vegades els mortals que rebutgen les atencions d'un déu (Cassandra, per exemple) reben un càstig o maledicció per part d'aquest, o els que són feliços amb aquesta relació de vegades són l'objecte de la gelosia o la revenja d'altres déus. D'altra banda, cal no oblidar els més que freqüents "raptes" de nimfes o donzelles per part de déus, com Zeus o Apol·lo, o criatures monstruoses, com els centaures o els ciclops, on hem de llegir el "rapte" en qüestió com una expressió eufemística que es refereix a una violació. El que destaca en tots els casos, siguin com siguin, és que no és una relació d'iguals, evidentment, perquè els déus són els que regeixen el destí dels humans, i certes decisions són fatídiques per als mortals implicats en elles siguin en el sentit que siguin.

Per més que Calipso, com a nimfa, sigui una deessa menor, en aquest capítol trobem Odisseu en un dilema semblant. D'una banda, sembla profundament entristit per la impossibilitat de tornar a casa; d'altra banda, es fica al llit amb Calipso sense semblar tenir cap problema al respecte. En el context de la Grècia antiga, no sembla una contradicció: els herois prenen l'ocasió que se'ls presenta, els conceptes de voluntat o de llibertat no encaixen exactament en la mentalitat grega com els coneixem avui dia, i l'ètica del món homèric no té gaire a veure amb la cristiana. Així doncs, si tenim en compte que una divinitat ultratjada és com una bomba de rellotgeria, i que Odisseu fa anys que vagareja pel món sense garanties ni una noció clara del seu destí, doncs sembla que hi ha prou motius per trobar-lo plorant. 

18 de setembre de 2019

Els desposseïts (#262)

No podeu comprar la Revolució. No podeu fer la Revolució. Només podeu ser la Revolució. És en el vostre esperit o no és enlloc. 

Aquesta novel·la de 1974 és considerada a hores d'ara una de les millors de la seva autora, Ursula K. Le Guin (1929-2018), així com una de les millors novel·les de ciència-ficció que s'hagin escrit mai. És una de les més polítiques que mai he llegit, si més no. L'acció se situa a cavall entre dos planetes veïns, Anarres i Urras, i la novel·la és perfectament simètrica, no tan sols en l'estructura i en les decisions formals, sinó també pel que fa al contingut. Tots dos planetes mantenen una relació econòmica - Anarres és una colònia d'Urras - però la seva diferència principal és que tots dos es regeixen per sistemes polítics oposats. Urras és el que coneixeríem com un sistema capitalista, el valor fonamental del qual és la propietat. La seva societat està altament jerarquitzada, i de seguida comença a excloure la llibertat de l'equació, creant una societat segregada en què la divisió entre rics i pobres es fa insalvable, i l'explotació que aquests pateixen a mans de l'elit econòmica es perpetua a través de la repressió i el secretisme. La societat d'Anarres, de fet, va sorgir en el cor d'Urras, en forma de revolució contra el poder i les institucions, i de la mà d'una visionària, Odo, que va posar les bases teòriques d'un sistema anarquista. En comptes de provar de reprimir o contenir una revolució inevitable, els governants urrastis van desterrar els rebels odonians a un planeta deshabitat, Anarres, on aquests es van instal·lar i van crear la societat perfecta. La societat creada pels anarrestis és una utopia comunitària, basada en la solidaritat i en el treball, on no hi ha institucions de cap tipus, i conseqüentment, la llibertat ha de ser absoluta per tal que l'individu es pugui auto-realitzar de la forma que cregui convenient. Sense cap noció de la propietat o dels diners, el treball és vist com una necessitat que ningú no imposa sobre ningú - cap anarresti hi està obligat, de fet - però que tothom assumeix de grat per al bé de la comunitat. En una societat on no hi ha cap noció de càstig perquè no hi ha cap noció de retribució, on tot és gratuït, l'anomalia més perseguida i penalitzada és l'egoisme. Tanmateix, l'única penalització possible és la desaprovació social, ja que tampoc no hi ha cap sistema de justícia ni institucions penitenciàries. El relat narra el viatge d'anada i tornada de Shevek, un científic anarresti, a Urras, i la seva estada en aquest planeta. A través dels seus capítols se'ns va descobrint la finalitat d'aquest viatge, així com els problemes i obstacles que Shevek anirà trobant per tal d'acomplir la seva missió i salvaguardar-la dels interessos partidistes de les diverses comunitats amb qui s'anirà relacionant. L'estructura de la novel·la també és simètrica, en tant que va intercalant dos relats diferents: en primer lloc, el de l'accidentat viatge de Shevek a Urras i tot el que s'hi esdevé; paral·lelament, també se'ns descriu tota la trajectòria personal de Shevek a Anarres, des que és un infant fins al moment en què decideix emprendre el viatge, i d'aquesta forma arribem a conèixer les seves motivacions personals, polítiques i professionals a l'hora de visitar el món urrasti. El que la novel·la anirà revelant poc a poc són les anomalies que es produeixen al cor d'aquests dos sistemes aparentment immòbils: mentre que al cor d'Urras s'hi està gestant una revolució dels desposseïts, que pretén derrocar les institucions de poder d'aquest món per tal d'acabar amb la desigualtat present, el món d'Anarres s'ha anat estancant al llarg dels anys, i el que havia començat com a comunitarisme ara es transforma en pressió brutal contra la individualitat. L'administració d'un món polític igualitari sense jerarquies i estructures comença a fossilitzar en una burocràcia impersonal i cruel, i en una pressió social que castiga durament la llibertat de pensament, la creació artística i, de fet, qualsevol manifestació massa estrident d'individualitat, titllada immediatament de comportament antisocial. Els desposseïts és una novel·la d'idees que agradarà als fans de la ciència ficció més clàssica: les tensions entre aquests dos móns imaginaris són indestriables del context cultural de la Guerra Freda, en què l'altre desconegut a l'altra banda el mur pot ser interpretat a la vegada com a amenaça per al poder i esperança secreta per a la dissidència. A cavall entre aquests dos móns, el protagonista acaba retratat com a dissident en tots dos, no sempre per voluntat pròpia, i un dels grans misteris de la lectura és com acabarà esclatant tota aquesta tensió acumulada entre les dues societats. Els desposseïts és una lectura molt recomanable, no sols per a amants de la ciència-ficció, sinó en general per a tots aquells a qui agradin les lectures reflexives i especulatives sobre els móns polítics que construïm i que ens oprimeixen. 

Sinopsi: La novel·la s'obre amb el viatge d'anada d'un científic anarresti, Shevek, al planeta Urras, amb l'esperança de poder compartir allà unes teories científiques innovadores que poden revolucionar el món de la física i de la tecnologia, però que són rebutjades al seu planeta natal, Anarres. Al llarg de la narració assistirem a les vicissituds del seu viatge, així com a la història del seu passat i de la seva formació fins a arribar al moment present. 

M'agrada: Els paral·lelismes i les relacions ocultes que es van establint al llarg de la narració entre dos móns tan diferents, i la magnífica forma com la novel·la està escrita i estructurada. És una de les millors obres que he llegit d'Ursula K. Le Guin fins al moment, i això és dir molt. 

14 de setembre de 2019

Qui es posaria a dormir al costat d'un monstre marí?

Cant IV de l'Odissea 

Aquest capítol narra l'estada de Telèmac a Esparta, a la cort de Menelau. Quan Paris, un dels prínceps de Troia, va raptar Helena, l'esposa de Menelau, aquest va posar en marxa la guerra de Troia per tal de recuperar-la. En el capítol anterior vam conèixer per Nèstor que Menelau havia tingut un retorn força accidentat a casa seva. Aquí coneixerem les seves aventures en primera persona. 

Quan Telèmac i Pisístrat arriben a la cort d'Esparta, es queden profundament admirats per la riquesa del palau de Menelau. De nou es posen en marxa els rituals de l'hospitalitat, i la reina Helena reconeix la identitat de Telèmac quan aquest es posa a plorar en sentir les paraules de Menelau sobre el seu pare, Odisseu. Tots els assistents al banquet es posen a plorar en recordar Odisseu i les atrocitats comeses a la guerra de Troia, i Helena els droga la beguda perquè se sentin alegres. Aleshores, Helena narra alguns episodis de les gestes d'Odisseu a Troia. En una ocasió, Odisseu es va infiltrar a la ciutat disfressat de pidolaire, episodi que és significatiu perquè es repetirà quan Odisseu arribi a Ítaca. Aquí Helena renega de la seva fugida a Troia amb Paris, i revela que durant l'última etapa de la guerra va començar a afavorir el bàndol dels aqueus. Menelau relata a continuació l'episodi del cavall de Troia. 

Al matí següent, Telèmac continua fent-li preguntes a Menelau sobre el seu pare. Aleshores Menelau relata la seva aventura amb el déu Proteu a l'illa de Faros. Idòtea, una nimfa filla de Proteu, suggereix a Menelau un parany per tal que pugui atrapar Proteu i obtenir les seves respostes. Menelau i els seus homes es disfressen amb unes pells de foques i es camuflen dins del ramat de foques de Proteu. Quan aquest s'adorm, li cauen a sobre i el retenen impedint que canviï de forma, mentre Proteu prova de convertir-se en diversos animals. 

Proteu, l'ancià del mar de N. C. Wyeth (1929)

Proteu aconsella a Menelau la millor forma de tornar a casa sa i estalvi i li relata el retorn del seu germà Agamèmnon a Micenes. Aquest relat ja ha aparegut esmentat en els capítols anteriors, però aquí la història se'ns ofereix amb tots els detalls. A continuació, Proteu li parla de l'últim dels herois que falta per retornar a casa: Odisseu. Proteu li revela que es troba captiu a l'illa de la nimfa Calipso, sense nau ni tripulació. Un cop obtinguda aquesta informació, Telèmac es disposa a tornar a Ítaca. Telèmac i Menelau s'acomiaden oferint-se diversos regals l'un a l'altre. 

Paral·lelament a aquests fets, a Ítaca, els pretendents planegen una emboscada contra Telèmac amb la intenció de matar-lo tan bon punt torni a casa. L'herald Medont informa a Penèlope d'aquest pla, i aquesta s'assabenta de l'absència del seu fill. Penèlope és confortada per Euriclea i per Atena en la forma d'Iftima, la germana de Penèlope. 

A continuació uns breus apunts que poden ser útils per entendre aquests primers quatre capítols. D'una banda, el cicle micènic (tota una sèrie de mites al voltant de la família d'Agamèmnon) tenen una gran importància a l'Odissea perquè formen el contrapunt del relat de la família d'Odisseu. D'altra banda, cal entendre també quin és el paper del viatge de Telèmac dins de l'obra sencera, i per què l'obra se'ns introdueix amb aquests quatre capítols, quan Odisseu encara no ha aparegut pròpiament en el text. 

El cicle micènic 

El cicle micènic és un conjunt de mites que tenen a veure amb el paper d'Agamèmnon a la guerra de Troia i les seves relacions familiars abans i després de la guerra. Abans d'anar a la guerra, Agamèmnon va sacrificar la seva filla Ifigènia als déus, i això va provocar l'animositat de la seva dona, Clitemnestra, que va prendre Egist com a amant. Egist era cosí d'Agamèmnon i també tenia motius per a la revenja. 

La història sencera és força complexa, i es remunta als pares d'Egist i Agamèmnon, els germans Atreu i Tiestes, amb canibalisme inclòs. En podeu trobar resums a diversos llocs a Internet o a diccionaris i enciclopèdies de mitologia. El cas és que Egist i Clitemnestra van ocupar el tron de Micenes en absència d'Agamèmnon, però quan aquest va tornar a casa, el van assassinar. Electra, una de les seves filles, va amagar el fill petit d'Agamèmnon i Clitemnestra, Orestes, i aquest va créixer a l'exili. Quan es va fer gran, va tornar a Micenes i va venjar l'assassinat del seu pare matant la seva mare i Egist. L'episodi del retorn d'Agamèmnon i la posterior revenja per part d'Electra i Orestes va ser desenvolupada amb detall en diverses tragèdies de l'època clàssica: a la trilogia de l'Orestíada d'Èsquil (Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides) i a Electra de Sòfocles. Totes elles són molt bones lectures. 

La importància d'aquest relat per a l'Odissea és que presenta un paral·lel amb la història que ens ocupa, la del retorn d'Odisseu. Els valors i actituds positius en el relat d'Odisseu tenen el seu revers negatiu en la història de Micenes, i el paral·lel es pot rastrejar quasi punt per punt. Vegem-ne un petit resum: 
  • Odisseu / Agamèmnon: en tots dos casos, són l'heroi absent que ha de tornar a casa. Mentre que Odisseu és astut i intel·ligent, i recorre a paranys per poder evitar les possibles represàlies dels pretendents, Agamèmnon peca d'excés de confiança, i cau de quatre grapes en la trama ordida per la seva esposa, Clitemnestra. 
  • Penèlope / Clitemnestra: són models oposats de feminitat i del rol de l'esposa. Mentre que Clitemnestra pretén ocupar el tron del seu marit mentre aquest és absent, i col·loca el seu amant en aquest rol, Penèlope es manté pacient i fidel al seu marit i rebutja tots els pretendents. Hem vist anteriorment com, en diversos mites, se'ns presenta aquesta prerrogativa de la reina d'escollir un nou marit quan el tron ha quedat vacant, però la falta de Clitemnestra és la d'actuar com si el seu marit fos mort. Penèlope també és molt més intel·ligent, en aquest sentit, i és conscient del risc que comporta l'elecció d'un marit en substitució d'Odisseu. 
  • Telèmac / Orestes: també són dos models diferents (tot i que no oposats) de "pietat filial", per expressar-ho d'alguna manera. En l'Odissea, Orestes rep tota mena de lloances per la seva decisió de venjar el seu pare: la seva acció de matar Clitemnestra i Egist es llegeix en tot moment com l'acompliment d'un deure familiar. En canvi, Telèmac es mostra refractari a començar a assassinar pretendents a tort i a dret, i això de vegades es llegeix com a feblesa per part del jove. Ara bé, el fet que Odisseu sigui viu és una diferència important entre les dues situacions: Orestes porta a terme una venjança de sang, contra l'assassinat del seu pare (les normes de pietat familiar són força estrictes, en aquest sentit, i aquest és un tema recurrent a les tragèdies clàssiques), mentre que l'abast de l'ofensa dels pretendents no arriba a aquests extrems. En aquest sentit, l'actitud més continguda i reflexiva de Telèmac (els epítets que més freqüentment rep al text són "prudent" i "assenyat") acaba tenint la seva recompensa positiva al final de l'Odissea, quan aconsegueix ajudar el seu pare a recuperar el tron d'Ítaca: en presència d'Odisseu, la revenja li correspon a aquest i no a Telèmac. 
  • Els pretendents / Egist: els casos també són paral·lels, tot i que els pretendents es troben amb la negativa de Penèlope i la pretensió de Telèmac al tron com a principals obstacles per a la successió al tron. En canvi, Egist té la via més lliure, i també té una pretensió al tron com a familiar directe d'Agamèmnon. Sembla que Egist presenta un caràcter més prudent i calculador que els pretendents, però finalment el destí de tots ells és similar. 
Als següents enllaços hi trobareu resums del cicle micènic, en anglès. Com he dit, en podeu trobar a moltes altres fonts amb cerques senzilles.
Ara, uns breus apunts, per finalitzar, sobre la importància d'aquests primers quatre capítols de l'Odissea dins de l'obra en general. 

El viatge de Telèmac 

Com hem vist, aquests quatre primers capítols són introductoris, i fan la funció de plantejament per a tota l'obra, i ja a partir d'aquest punt entrarem pròpiament al relat d'Odisseu, que és el centre de la narració. Tanmateix, el poeta s'esforça per presentar-nos amb detall la complexitat de la situació a Ítaca, i també el caràcter de Telèmac a l'hora d'afrontar els seus dilemes. 

El viatge de Telèmac és un relat de pas a la majoria d'edat, i representa una mena de procés educatiu per al príncep. Al llarg d'aquests capítols, Telèmac aprèn a exercir les convencions socials que s'esperen d'un noble (amb aspiracions a rei, com hem vist anteriorment), i veiem repetidament com exerceix els rituals de súplica, d'hospitalitat, i practica les habilitats oratòries a les corts de Nèstor i de Menelau. També rep els consells i recomanacions dels seus mentors, Mentes i Mèntor, i al final del seu viatge sembla que ha adquirit una experiència més gran en els afers públics del que tenia en el punt de partida. (I si donem per bones les suposicions sobre el bany amb Policasta, la seva maduresa sexual també formaria part d'aquest pas a l'edat adulta.)

Ara bé, el viatge és important també perquè és una preparació del retrobament de Telèmac amb el pare que amb prou feines ha conegut mai. Més endavant parlarem del trop del reconeixement en la literatura grega. El comentari de Nèstor sobre el patronatge d'Atena sobre Odisseu, i el relat que fa Helena d'Odisseu a Troia vestit de pidolaire són elements que Telèmac utilitzarà més endavant, a Ítaca, per reconèixer la veritable identitat del seu pare. Telèmac és l'únic personatge que accepta la paraula d'Odisseu sobre la seva identitat, però que no en pot reconèixer cap signe físic o visible (semata), ja que no l'ha vist mai. En aquest sentit, la informació guanyada en les visites a Pilos i Esparta seran decisives per a Telèmac. 

Aquesta tesi sobre la relació entre el viatge de Telèmac i el seu posterior reconeixement d'Odisseu l'he trobada al següent article, que val molt la pena de llegir: 
  • Tim Wright. "Telemachus' Recognition of Odysseus." Greek, Roman and Byzantine Studies 58 (2018) 1-18.

Menelau captura Proteu d'Alan Lee (1995)

11 de setembre de 2019

Vergonya (14)

La sentència no arriba de sobte; els procediments es converteixen lentament en la sentència. (Franz Kafka, El procés)

Ens mantindrem fidels.

Que passeu bona diada! 

Font

#LlibertatPresosPolítics
#FreeCatalanPoliticalPrisoners

7 de setembre de 2019

Se'n va anar amb les naus cap a pobles de llengües estranyes

Cant III de l'Odissea

Aquest capítol narra l'estada de Telèmac a Pilos. Quan Telèmac arriba al seu destí, troba els pilis a la platja, fent un gran sacrifici de vuitanta-un bous a Posidó. De nou es posen en marxa les convencions de l'hospitalitat: al principi, Telèmac es mostra avergonyit de parlar en públic davant de Nèstor, el rei de Pilos, però Atena li infon coratge i les paraules adequades. 

Telèmac arriba al palau de Nèstor
Museus Estatals de Berlín. Font

En aquest capítol se'ns ofereix una explicació força detallada dels rituals de sacrifici. Part d'aquest ritual també és el banquet posterior a la matança dels animals. Com és d'esperar, després de l'àpat i la beguda, arriba el moment de les presentacions i les preguntes. Telèmac es presenta a Nèstor i li demana notícies sobre Odisseu, i Nèstor li respon explicant-li els retorns (nostoi) dels herois aqueus després de la guerra de Troia. Per fer un resum de la situació: abans de sortir de Troia, els herois grecs van cometre una sèrie d'actes impietosos que van enutjar els déus, i aquests van conspirar perquè els seus retorns fossin dissortats o, en el millor dels casos, totalment atzarosos. 

La part més important del relat és la del retorn d'Agamèmnon, rei de Micenes, que és assassinat per la seva esposa i l'amant d'aquesta immediatament després d'arribar a casa. Aquest episodi, el de l'assassinat d'Agamèmnon i la posterior revenja d'Orestes, el seu fill, són un motiu important a l'Odissea, i el record d'aquests personatges i el seu destí apareix de forma recurrent al llarg del poema, com veurem més endavant. 

Un altre personatge important en el relat de Nèstor és Menelau, el germà d'Agamèmnon, que no va poder venjar l'assassinat del seu germà perquè es trobava també atrapat en els atzars i aventures del seu retorn. És per això que Nèstor aconsella a Telèmac que vagi a visitar Menelau per demanar-li notícies del seu viatge. Quan els convidats s'acomiaden per anar a dormir, Nèstor reconeix la deessa Atena en l'acompanyant de Telèmac, l'ancià Mèntor, i li revela que Atena era també protectora del seu pare, Odisseu. Aquest és un dels múltiples episodis de reconeixement que tindran lloc al llarg de l'Odissea. 

Al dia següent, Nèstor ofereix el sacrifici d'una vedella a Atena, i aquest cop el procediment se'ns descriu amb tot detall. Mentre té lloc el banquet posterior, la filla més petita de Nèstor, Policasta, banya Telèmac i l'unta amb oli. Aquest episodi, o més aviat la manca de detalls al respecte, i l'aparent intimitat de l'escena, va esmolar la imaginació dels intèrprets posteriors, de forma que la tradició converteix Policasta en la futura esposa de Telèmac. Després del sacrifici, Nèstor prepara un carro amb dos cavalls per a Telèmac i Pisístrat, un dels seus fills, que l'acompanyarà en el viatge per terra a Esparta. 

Banyera de terracota a les restes arqueològiques del palau de Nèstor, a Pilos. Font

I aquesta és una deliciosa recreació contemporània del cant tercer. Com veieu, som molts els que pensem que va passar quelcom en aquella banyera: 

El sacrifici ritual i el banquet posterior són un element central d'aquest capítol, així que a continuació hi ha uns petits apunts sobre en què consistia aquest ritual. 

Sacrificis i banquets 

Per més que sigui una escena habitual a l'Odissea, el consum de carn i vi no era quotidià en el context de la Grècia arcaica, i aquests productes eren luxes que es consumien només en ocasions especials. Com veiem repetidament als textos homèrics, el ritual constava de dues parts: el sacrifici i el banquet. 

El sacrifici és la primera part. Després d'unes preparacions adequades, en què els participants s'han de banyar i posar-se vestits nets, es realitza una processó amb música fins al lloc on tindrà lloc el sacrifici. Quan l'animal és a l'altar, és degollat sobre la pedra a la vegada que una dona fa el crit sacrificial. Quan l'animal és mort, se li extreuen les entranyes i se'n separen els ossos per preparar el banquet. El bou era una espècie de les més precioses en la societat homèrica: s'utilitzava com a moneda de canvi en les transaccions, i era la base del treball agrícola. Només pensar que Nèstor en sacrifica vuitanta-un ens hauria de donar una idea de l'abast de les seves riqueses. 

El segon moment és el banquet. En aquest, els humans consumeixen la carn, les vísceres i la pell dels animals, mentre que el greix i els ossos esdevenen la part dels déus, a través del fum que surt de la seva foguera. L'origen d'aquesta divisió s'atribueix a l'astúcia de Prometeu, que va enganyar Zeus per tal que els mortals es poguessin quedar amb la carn. Més endavant a l'Odissea, al cant dotzè, trobarem un problema de transgressió d'aquests rituals, en què els tripulants de la nau d'Odisseu sacrificaran els bous d'Hèlios, que eren animals sagrats i per tant no podien ser sacrificats. Per això els homes d'Odisseu rebran un càstig exemplar: una mort violenta i sense rituals funeraris que correspon al seu acte d'impietat. 

La informació l'he treta de: 
  • Carmen Sánchez. "Sacrificio, banquete y ritual en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

4 de setembre de 2019

Sempre hem viscut al castell (#261)

... i el diumenge al matí em vaig estirar amb en Jonas, escoltant els seus contes. Tots els contes de gats comencen fent així: "La meva mare, que va ser el primer gat, em va explicar això" i jo em vaig quedar amb el cap prop d'en Jonas, escoltant-lo. 

Aquesta novel·la va ser l'última de l'autora nord-americana Shirley Jackson (1916-1965). Es va publicar el 1962, tres anys abans de la mort de l'autora, quan aquesta ja es trobava reclosa a casa seva, afectada per l'agorafòbia i els brots d'ansietat que li van impedir sortir al carrer durant els últims anys de la seva vida. Part d'aquesta experiència psicològica es troba a les pàgines d'aquest relat fascinant i corprenedor, sobre dues germanes que viuen a la casa familiar, amb el seu oncle malalt, després d'una tragèdia familiar que els ha marcat per sempre i que els ha transformat també en pàries dins del poble on viuen. La narració ens ve en primera persona a través de la protagonista, Mary Katherine Blackwood, coneguda com a Merricat, una noia de divuit anys que sembla anclada als dotze, moment en què va tenir lloc el misteriós enverinament per arsènic de tota la família. Els únics supervivents de l'incident van ser Merricat, la seva germana gran Constance, que va ser acusada de l'assassinat però posteriorment absolta, i l'oncle Julian, que es troba invàlid a causa de les seqüeles que li va deixar el verí. Mentre que Constance és una cuidadora atenta i abnegada, fàcilment manipulable, una figura dolça i maternal que cuida de l'oncle i la germana amb dedicació constant, Merricat és una noia salvatge i fantasiosa, que mira la realitat a través del seu propi prisma, i que confia plenament en la seva capacitat de transformar el món a través del pensament màgic. Merricat pronuncia encanteris que protegeixen la casa i la família, i col·loca amulets en llocs estratègics per tal de canviar el futur. El seu gat Jonas és el seu únic amic. El primer capítol ens submergeix plenament, ja d'entrada, en la brutalitat sense concessions que trobarem a la novel·la. La protagonista, que ha d'anar a comprar al poble perquè Constance és incapaç d'abandonar la casa, ha de fer front, en la seva incursió setmanal al poble, amb el rebuig i l'assetjament obert dels seus habitants, que la insulten i l'agredeixen sense compassió. Part d'aquest rebuig també es troba en l'experiència personal de Jackson, que va ser víctima, juntament amb el seu marit i els seus fills, de l'antisemitisme i l'anti-intel·lectualisme dels habitants del seu poble. La història no acaba aquí, però. La fràgil estabilitat en què viuen els tres membres de la família es veurà pertorbada quan arribi a la casa un visitant, el cosí Charles Blackwood, decidit a prendre les regnes de la situació i a fer sortir Constance del seu aïllament. Tanmateix, la tragèdia del passat s'interposa entre tots els personatges, i el misteri sobre qui va matar realment la família Blackwood anirà revelant noves facetes i nous detalls a mesura que vagi avançant el relat. Com passa també a La maledicció de Hill House, el relat es basteix més sobre el que no es diu obertament que sobre el text escrit, i rere les pors i reticències dels protagonistes trobem antecedents passats d'abusos, maltractaments i explotacions que no podem arribar a conèixer totalment, sinó només a interpretar i a imaginar entre línies. Ara bé, potser aquesta novel·la, més que l'anterior, explora els rols de gènere amb més profunditat, i confronta les seves protagonistes als fantasmes d'un món patriarcal en què, paradoxalment, la decisió més assenyada pugui ser romandre dins la seguretat de l'àmbit domèstic. Tanmateix, la narració no és totalment explícita al respecte: sabem que hi ha un misteri girant al voltant de la figura del pare de família, i la veritable tensió es produeix quan el nouvingut, el visitant, amenaça amb convertir-se en la propera figura paterna. Els rols de gènere estan tan marcats en un món conservador i tancat en què el pare de família ho controla tot, que no sabem ben bé quines rancúnies o revenges secretes es poden amagar rere cada gest, cada paraula o cada moviment aparentment innocent. Ara bé, reconec que aquesta novel·la no m'ha sorprès tant com l'altra, i la revelació al final del relat és quelcom que es pot llegir entre línies ben bé des dels primers capítols - crec que Shirley Jackson deixa les pistes força clares amb tota la intenció. Tot i així, Sempre hem viscut al castell és una novel·la molt més poètica, on el món imaginari de la protagonista dirigeix la seva escapada de la realitat de forma directa, clara i quasi tangible, de forma que comprendre les seves motivacions, provar d'analitzar la seva ment pertorbada, així com provar d'encaixar tots els relats contradictoris i discordants dels diferents personatges en un tot coherent, es converteixen en un exercici mòrbidament deliciós, que pot agradar a tots aquells lectors inclinats a la narrativa gòtica, als relats de fantasia i de por, o també a la crítica social més subtil i elusiva. 

Sinopsi: En un moment indeterminat en un poblet al nord dels Estats Units, es produeix una tragèdia que marca la família Blackwood. La majoria dels seus membres moren enverinats a través de l'arsènic que contenia el sucre que afegeixen a les seves postres. Només en sobreviuen dues filles, Constance i Mary Katherine, que no van tastar el sucre aquella nit, Constance perquè mai no en menjava i Mary Katherine perquè estava castigada sense sopar a la seva habitació. L'altre supervivent, l'oncle Julian, es troba invàlid a causa de les seqüeles produïdes pel verí, i a la vegada està obsessionat en reviure minut a minut cada petit detall del dia fatídic. Mary Katherine és la principal destinatària de tot el rebuig que la família provoca en els habitants del poble, que estan convençuts de la culpabilitat de Constance tot i que aquesta va ser absolta pel crim. Un dia es presenta a la casa un dels cosins de la família, que sembla disposat a convèncer Constance perquè torni a la vida real després de tants anys de la tragèdia, però que està secretament interessat en la fortuna familiar. 

M'agrada: És un relat absorbent i magníficament escrit, en què la sordidesa i la desolació dels fets que es relaten contrasta fortament amb la bellesa del llenguatge emprat i el poder imaginatiu de la protagonista. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons