Vaig veure amb els meus ulls aquesta terra

Cant XV de l'Odissea

Atena va a Esparta a buscar Telèmac i li recomana que torni a Ítaca el més aviat millor. Li revela l'emboscada planejada pels pretendents, i li mana que arribi a l'illa d'amagat i vagi directament a la cabana d'Eumeu. Helena i Menelau li fan a Telèmac uns regals magnífics i després d'un últim banquet, aquest marxa tot seguit. Una àguila baixa del cel i captura una oca domèstica del palau, i Helena interpreta l'auguri com a símbol de la imminent tornada d'Odisseu i la seva revenja. 

L'àguila caucàsica
Museu Arqueològic d'Atenes. Font

Després de fer nit a Feres, Telèmac i Pisístrat arriben de nou a Pilos, però Telèmac s'acomiada abans de veure el rei Nèstor per no entretenir-se més. Telèmac i Pisístrat pacten ser hostes l'un de l'altre per sempre més. Teoclimen, un endeví fugitiu que es refugiava a Pilos, li demana asil a Telèmac, i aquest l'acull al seu vaixell. 

Mentrestant, a la cabana d'Eumeu, Odisseu expressa la seva intenció d'anar al palau i servir-hi els pretendents, però Eumeu li ho desaconsella. A continuació, Odisseu pregunta pels seus pares a Eumeu, i aquest li explica els destins de Laertes i Anticlea. Tot seguit li relata la seva pròpia vida: com quan era un infant va ser segrestat per pirates fenicis amb la connivència d'una serventa domèstica, i portat a Ítaca, on Laertes el va comprar. 

Odisseu disfressat de captaire de Marc Chagall (1975)

Telèmac arriba a Ítaca i desembarca d'incògnit perquè no el trobin els pretendents. Envia Teoclimen a casa de Pireu, un dels seus homes, perquè no es refia dels pretendents. Teoclimen interpreta l'auguri d'un falcó que porta una coloma a les urpes com a símbol del poder del casal d'Odisseu. 

Com veieu, seguim acumulant tensió de cara al desenllaç final, però aquest encara no s'ha posat en marxa. Si això fos una pel·lícula, diríem que aquestes escenes conformen el build-up de cara al clímax final però, és clar, només depèn de com sigui aquest clímax que tota aquesta acumulació d'escenes hagi valgut la pena.

A continuació, unes petites notes sobre els auguris i els endevins en el món homèric, a propòsit dels auguris que ens han interpretat Helena i Teoclimen. En aquest capítol juguen una funció totalment narrativa: són part d'aquesta escalada de tensió envers el final, però en el context històric que estem construint, les arts endevinatòries tenien un paper social i religiós. També havíem vist Haliterses interpretar els auguris al capítol segon, i Tirèsias, endeví professional, al cant onzè. 

Auguris i profecies

Les pràctiques endevinatòries es basen en la creença que els déus regeixen l'existència dels éssers humans, i que aquest destí preestablert es pot desxifrar com si es tractés d'un codi. L'endeví té un estatus especial en la societat homèrica perquè és l'únic que pot desxifrar aquest codi, i aquesta és una habilitat molt rara. Al món homèric, com veiem per exemple amb Haliterses al cant segon, aquesta habilitat no és professional.

Hi ha dos tipus principals d'endevinació: d'una banda, es pot donar l'endevinació intuïtiva o natural, en què l'endeví (mantis) és posseït pel déu. Apol·lo és el protector de les arts endevinatòries, però els oracles poden venir inspirats també per altres déus. Aquest rapte diví és similar al rapte poètic o inspiració divina que posseeix el poeta (o aede). Veurem un episodi així a la cort d'Ítaca al capítol vintè, protagonitzat precisament per l'endeví foraster, Teoclimen.

D'altra banda, també hi ha l'endevinació inductiva o artificial, en què l'endeví interpreta la voluntat dels déus en un signe tangible, per exemple, el moviment de les aus, les entranyes d'animals sacrificats, les sorts o tauletes, etc. Això és el que fa Haliterses al cant segon, i Helena i Teoclimen en aquest mateix capítol. Tot i així, convé recordar que la línia que separaria tots dos tipus d'endevinació no és gaire definida tampoc.

La informació l'he treta de:

• Margarita Moreno. "El mundo de los adivinos en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

Sorprès per la Joia (#270)

. . . i abans de saber el que desitjava, el desig mateix ja no hi era, la llambregada sencera s'havia retirat, el món tornava a ser banal, o només es bellugava per un anhel de l'anhel que acabava de desaparèixer. 

Surprised by Joy: The Shape of My Early Life és un dels millors llibres que li he llegit a C. S. Lewis (1898-1963), per no dir el millor fins ara. Es va publicar el 1955 i és el volum de les seves memòries, tot i que, com a autobiografia, no és un text gaire convencional. Lewis se centra en un aspecte molt particular de la seva vida, la seva conversió al cristianisme quan era un jove professor a Oxford a principis dels anys 30, i minimitza en importància, o obvia directament, incidents decisius de la seva vida que si més no despertarien l'interès dels lectors de biografies. Per exemple, l'experiència a la primera guerra mundial s'hi descriu de forma molt resumida; les relacions amb la seva família extensa amb prou feines reben atenció; o la seva "adopció" (per posar-li algun nom) de Janie Moore, la mare d'un company soldat, amb qui Lewis va viure fins a la mort d'aquesta uns trenta anys després, és un episodi que s'omet directament, com Lewis reconeix explícitament. 

El que Lewis es proposa en aquest llibre és fer més aviat una autobiografia intel·lectual i emocional, en què se'ns descriu la formació de l'estudiant i després del professor novell, i on la seva fe és el centre d'interès del relat. Ara bé, l'autor peca de falsa modèstia quan al Prefaci del llibre ens avisa que aquesta història no és per a tothom. Fins i tot "els qui no suportin aquesta mena d'història" hi trobaran una lectura profunda, extremadament meditada i reposada, sobre les petites coses que fan de l'existència un enigma fascinant. Sorprès per la Joia és un relat autènticament captivador sobre un jove en formació que afronta la seva particular vall de llàgrimes amb una actitud meravellada, i un bon humor que sorprèn en els moments més inesperats amb el seu distanciament i la seva mordaç auto-ironia. 

La primera tragèdia és la mort de la mare, que porta a un refredament de la relació amb el pare, que es distancia progressivament dels fills en tancar-se en el seu dol. És curiós llegir totes aquestes experiències en termes psicològics i veure'n després paral·lels en la seva conversió, ja que el seu viatge de l'ateisme a la fe és descrit constantment com una batalla o una competició del jove contra l'autoritat aclaparadora d'un Déu incomprensible. Arriba a parlar fins i tot de Déu "acorralant-lo" en una jugada mestra per tal de convèncer-lo per a la causa. Són especialment deliciosos, de fet, els darrers capítols, en què es produeix aquesta decisiva partida d'escacs entre un Déu bondadós però un pèl massa enigmàtic, i un jove racionalista que peca per excés d'anàlisi, possiblement, però que al cap i a la fi té el cor molt ben posat. En aquest sentit, és una història romàntica, quasi èpica: la del convers que acaba rendint-se a la fe després de resistir-s'hi amb totes les seves forces. El camí invers, de la fe a la incredulitat o a la indiferència, és sempre un punt més prosaic i d'estar per casa, evidentment. 

Abans de començar a llegir, precisament això és el que em prevenia contra aquest llibre: el temor de trobar-hi el to auto-satisfet, sovint vanitós, dels conversos. El prejudici era totalment infundat, per sort. El text de Lewis és tan honest i descarnat en tot moment, fuig tant de qualsevol afectació, que es llegeix com qui escolta un amic o conegut parlar de les seves experiències passades, i li respecta al lector, per aquest mateix motiu, la intimitat de qualsevol altra experiència. De fet, Lewis és un escriptor magnífic i un lector atent i considerat abans que un creient, i això s'agraeix al llarg de tota la lectura. Perquè Sorprès per la Joia és també la història d'un lector, d'un amant dels clàssics i dels mites, i de com les lectures ens poden formar igual que les amistats, els viatges, les guerres, l'amor o les relacions familiars. És també una autobiografia filosòfica, ja que el camí de l'ateisme al teisme és també un recorregut per diferents posicions filosòfiques i corrents de pensament, la descripció dels quals pot alimentar els moments més carregosos de la trama, però que se segueixen amb la mateixa tensió emocional que tota la resta d'episodis. 

Entre l'infant espantat i desolat per la primera experiència amb la mort i el jove professor racionalista enamorat dels mites, el que Lewis hi trobarà serà el sistema de l'escola privada anglesa, basat en una jerarquia de classe que pretén reproduir la realitat social de fora de l'escola. Les relacions que s'hi estableixen són totalment desiguals, i gran part de la crítica de Lewis a aquest sistema educatiu es dirigeix contra el sistema de fags, o feines que els estudiants més joves havien de realitzar per als més grans i populars, i que sovint implicava múltiples formes d'abús. Però la part encara més honesta i directa de la proposta és la que Lewis dedica a les relacions homosexuals que s'establien entre els nois en aquest context, i que Robert Graves, a Adéu a tot allò només arribava a admetre amb la boca molt petita. Lewis confirma obertament les relacions sexuals que hi havia entre els nois, i en el moment en què s'esperaria que les condemnés en termes religiosos, morals o fins i tot legals (a l'Anglaterra de l'època encara eren delicte), les accepta amb una magnificència aclaparadora quan les observa com a autèntic oasi per a l'afecte desinteressat, en un context on l'interès privat i la instrumentalització de l'altre ho són tot. 

Sorprès per la Joia és, per tant, el millor llibre que he llegit de C. S. Lewis fins al moment, en tant que és el relat més sincer i menys afectat. És una autobiografia espiritual i intel·lectual sobre el lector, l'estudiant, el soldat, l'amic, el creient, l'ateu, el fill, el germà, l'artista en potència, i el creador de móns dins dels armaris. És una lectura obligatòria per als seus fans, òbviament, però és una bona recomanació en general per a tots aquells lectors que es queden parats als marges del camí a mirar coses insignificants.

Continguts: En aquest llibre, Lewis relata la història de la seva vida des de la seva infància a Irlanda, marcada per la mort de la seva mare i l'amistat amb el seu germà Warren, fins al seu retorn a la fe anglicana quan era professor de lletres a Oxford. La seva formació clàssica inclou múltiples lectures: des dels poetes alemanys i la mitologia nòrdica, als clàssics grecs i romans, la novel·la victoriana i les al·legories cristianes de George MacDonald. A través dels abusos viscuts a diferents escoles, el sentit crític de Lewis també es desperta ben aviat en la seva vida, i amb ell un racionalisme empedreït i una infelicitat existencial que esdevenen el principal escull per a la seva tornada a la fe.

M'agrada: La capacitat d'anàlisi i de distanciament de Lewis per fer-se un autoretrat que en cap moment pretén ser autocomplaent. La forma com descriu els moments més durs de la seva vida, amb una claredat i una honestedat que es fan aclaparadores durant la lectura.

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Us vull explicar una història sense gloriar-me'n

Cant XIV de l'Odissea

Odisseu arriba a l'estable del porquerol Eumeu, i aquest rep el pidolaire amb hospitalitat. Eumeu lamenta l'absència del seu senyor, a qui creu mort, i es queixa amargament del comportament dels pretendents, que consumeixen sense descans les magnífiques possessions d'Odisseu. Com hem vist anteriorment, la riquesa material era un aspecte molt important del poder polític dels reietons de l'època, i la màxima preocupació d'Eumeu, en aquest sentit, és ser capaç de mantenir la hisenda del seu amo malgrat els esforços dels pretendents per disminuir-la. 

Eumeu es malfia dels pidolaires i viatgers errants que arriben a la cort explicant falsedats sobre Odisseu, però el pidolaire li assegura que el seu senyor tornarà. Odisseu li explica a Eumeu una història inventada sobre el seu passat com a cretenc i els seus viatges. Eumeu el compadeix, però no es creu que Odisseu hagi de tornar. Odisseu sopa amb la resta de pastors i de porquers, i Eumeu el convida a passar la nit a la cabana. 

Odisseu i Eumeu de Marc Chagall (1975)

Com veieu, l'acció s'ha aturat i en alguns d'aquests capítols no hi ha gaire a destacar pel que fa a l'avanç de la història en general. El que destaca sobretot en aquest capítol és l'actitud d'Eumeu, que contrastarà fortament amb la dels servents infidels, que veurem més endavant quan arribem al palau d'Ítaca. Odisseu també està utilitzant aquesta estada amb els servents per començar a jutjar quins d'ells li han estat fidels durant la seva absència i quins no. 

Però, quina és la situació laboral d'Eumeu i, com hem vist amb anterioritat, també amb Euriclea? Eumeu no explicarà la història sencera de la seva vida fins al cant següent, però de moment aportaré uns petits apunts sobre la situació dels esclaus a la Grècia antiga: 

L'esclavitud a la Grècia antiga

Els esclaus treballaven principalment en activitats com la producció agrícola, la mineria o el servei domèstic. De fet, els antics grecs tenien una actitud ambivalent respecte del treball: en general, no era ben acceptat entre les classes altes (en parlarem a l'últim capítol, quan haguem de parlar del personatge de Laertes), però d'altra banda, els textos expressen admiració i respecte per l'habilitat tècnica. Els esclaus més comuns als textos homèrics són botí de guerra, com es veu molt habitualment a la Ilíada. A la guerra, el més habitual era esclavitzar les dones i matar els homes. En aquestes situacions de guerra, també es podien produir emancipacions d'esclaus si l'altre bàndol pagava un rescat. 

Eumeu de N. C. Wyeth (1929)

Tanmateix, a l'Odissea se'ns explica com Euriclea i Eumeu van ser comprats anys enrere per Laertes i, tot i que no se'ns donen detalls sobre el fet en el text, se sobreentén que, si van ser comprats, la transacció va tenir lloc en un mercat d'esclaus. En aquests casos, els esclaus eren capturats per bandes de pirates o de bandits, que els venien al mercat per obtenir un benefici econòmic. 

L'esclavitud era una desgràcia i situava la persona a baix de tot de la piràmide social però, tanmateix, el destí final de la persona esclavitzada depenia en gran part de l'actitud dels seus amos. Tot i que es llegeix entre línies que el destí més habitual era ser maltractat, a l'Odissea, Eumeu fa diversos comentaris sobre la sort que ha tingut d'anar a parar a un amo que el tracta de forma generosa i magnànima, i sembla que gaudeix d'un règim de semi-autonomia a l'hora d'ocupar-se dels ramats de porcs.

Els esclaus que veiem als textos homèrics eren propietats privades dels seus amos, tot i que també hi havia altres tipus i estatus dins l'esclavitud. En certes àrees, els esclaus estaven lligats a la terra més que al seu amo, i s'assemblaven més al que després entendrem com a serfs. 

Però el tema és més complex i ambigu encara. Hi havia un nivell de servitud que, valorativament almenys, estava encara per sota de l'esclavitud. Es tractava dels thetes, treballadors que es veien obligats a llogar-se a un amo a canvi de diners, però sense cap certesa d'acabar rebent aquest pagament al final. La seva posició social era més baixa que la dels esclaus perquè, mentre que aquests pertanyien a un oikos, els thetes no pertanyien a ningú. I aquest sentit de la pertinença és el que marca la diferència. L'única forma que se m'acut d'interpretar-ho és la diferència entre un contracte fix i un de precari, per dir-ho així. Tot i que els esclaus no rebien un sou pel seu treball, la seva situació era estable, mentre que els thetes havien de sobreviure treballant per a altres sense cap mena de garantia de remuneració o de continuïtat. En el famós passatge d'Aquil·les a l'Hades, que vam llegir al capítol onzè, és precisament a aquest estat de thes que Aquil·les es refereix quan lamenta la seva elecció de la glòria eterna em comptes d'una vida anònima. Fins i tot la forma més baixa de vida social li sembla més desitjable que allò en què ara s'ha convertit.

La informació l'he treta de: 

• M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 3: "Wealth and Labour") 
• Slavery in Ancient Greece a la Wikipedia. 

El gegant enterrat (#269)

Alguns de vosaltres tindreu monuments preciosos perquè els vivents puguin recordar el mal que se us ha fet. Alguns de vosaltres només tindreu grolleres creus de fusta o pedres pintades, mentre que d'altres fins i tot haureu de romandre amagats en les ombres de la història. 

Aquesta és la darrera novel·la del guardonat amb el Premi Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro. Publicada el 2015, El gegant enterrat no va gaudir d'una acollida gaire entusiasta entre els fans de l'autor, i va començar a acaparar males ressenyes que, al meu parer, són totalment immerescudes. També hi va contribuir una controvèrsia amb l'escriptora Ursula K. Le Guin a propòsit del gènere de fantasia, que al capdavall va resultar totalment estèril i que no tenia gaire fonament d'entrada. Le Guin va interpretar unes paraules d'Ishiguro sobre la potencial recepció d'aquesta novel·la com un atac directe al gènere fantàstic, tot i que no crec que el comentari inicial anés en aquesta direcció. Però és cert que aquesta novel·la va ser una sorpresa dins la carrera literària de l'autor, en tant que va ser una incursió en el gènere de fantasia - fantasia artúrica, en concret - i ens interpel·la directament amb la forma com entenem els gèneres literaris i les zones de confort, de forma que aquí les barreres queden diluïdes d'entrada. 

D'una banda, aquest relat mostra les mateixes preocupacions narratives que les altres novel·les d'Ishiguro: el problema de la memòria dins de la narració esdevé aquí el motiu central de la novel·la, tant en el seu vessant històric, és a dir, com a memòria col·lectiva, com en el seu vessant íntim i personal, com a memòria individual de cadascú. En tots dos dominis, una memòria defectuosa i fragmentària és l'opció més còmoda i viable per seguir endavant a la vida, com els passava als protagonistes de El que resta del dia i Un artista del món flotant. Potser aquí Ishiguro va més enllà que en qualsevol de les seves altres novel·les a l'hora de presentar els riscos d'una restauració total de la memòria, i potser es revela més conservador que mai en aquest aspecte. Ara bé, el final no dóna respostes definitives, i pot ser interpretat alternativament en termes optimistes o pessimistes, depenent de com llegim certs passatges de la narració i les actituds de certs personatges. 

D'altra banda, el relat representa una sortida de la zona de confort en tant que Ishiguro experimenta obertament aquí amb un gènere narratiu que no és el seu domini habitual. El gènere de fantasia, amb el seu recurs constant a la màgia i als episodis sobrenaturals, ens qüestiona constantment al llarg del relat amb les decisions finals dels personatges i les seves lleialtats. Ishiguro fa els deures respecte de les narracions artúriques més antigues: la novel·la es llegeix com una sèrie d'episodis separats entre ells, amb l'aire de proves que els protagonistes han d'anar superant, més que com una narració unitària. 

Axl i Beatrice són un matrimoni ancià que emprèn un viatge per tal de retrobar-se amb el seu fill perdut anys enrere. Com que una boira maligna recobreix tot el país condemnant els seus habitants a un oblit permanent, amb prou feines coneixem les motivacions d'aquesta separació, ni les del propi viatge, ni sabem res del passat dels protagonistes. L'únic que tenim és la confusió d'aquest present continu que els personatges han d'afrontar. A mesura que avança el seu viatge, se'ns van oferint pistes i detalls sobre les seves identitats i els aspectes més significatius del seu passat, però com en un trencaclosques extremadament complex i subtil, no se'ns oferirà l'explicació definitiva ben bé fins al final de la novel·la. Al llarg del seu viatge, també anirem descobrint la situació política de la terra on es troben, així com se'ns anirà revelant poc a poc també l'origen de la misteriosa plaga d'oblit que assola tota la contrada. 

També és una reflexió molt fina i elaborada sobre l'amor i la seva resistència intrínseca: el passat que els protagonistes han oblidat és el de la seva relació de parella, i el problema més immediat que afronten és si es pot seguir estimant de forma inconscient, o quan la relació amenaça de presentar llums i ombres a la vegada. La resistència a la maldat humana i a l'horror que poden revelar les persones estimades també es va fent més difícil a mesura que els monstres van adquirint rostres diferents. El gegant enterrat és una novel·la poc convencional i molt experimental, que us pot agradar si esteu familiaritzats amb els trops del gènere fantàstic - especialment amb la narrativa artúrica i cavalleresca - però voleu veure com l'autor els explora en una direcció més postmoderna. 

Sinopsi: A l'alta edat mitjana britànica, en un món marcat per les guerres entre els bretons i els saxons, una boira recobreix la contrada fent que les persones perdin els seus records. No sols el seu passat i la seva identitat, sinó que també acaben perdent la memòria a curt termini de la seva vida quotidiana. Una parella anciana, Axl i Beatrice, emprenen un viatge cap al poble on viu el seu fill, tot i que no recorden el perquè de la seva separació inicial i només recorden petits detalls esparsos del seu passat com a parella. Al llarg del seu viatge, aniran trobant diferents personatges que aportaran detalls sobre el seu passat i els ajudaran a recuperar la seva identitat perduda. Tanmateix, recuperar la memòria també resultarà un repte respecte de la seva vida i la seva  relació en el present. La seva trobada amb un jove guerrer saxó i amb sir Gawain, el darrer supervivent dels cavallers d'Artur, també aportarà una visió més àmplia sobre la política d'aquest regne. Finalment els camins de tots ells aniran confluint cap al mateix punt, de formes de vegades més previsibles i de vegades més inesperades. 

M'agrada: És un relat que dosifica molt bé els seus propis misteris, mentre va deixant pistes i preguntes obertes sobre la seva resolució. També m'agrada el seu aire de faula, que embranca amb la narrativa cavalleresca però l'explora de forma que apunta a temes i motius molt més moderns. 

Atrevit, astut, insaciable d'enganys

Cant XIII de l'Odissea

Els reis feacis fan obsequis a Odisseu i celebren un últim banquet amb ell després de sacrificar un bou a Zeus. Odisseu s'acomiada de tothom amb bons desitjos. Després del viatge per mar, la nau arriba a Ítaca, i els feacis deixen Odisseu adormit a terra ferma, amb els seus tresors al costat. En una conversa entre Zeus i Posidó, aquest últim decideix castigar els feacis per haver ajudat a Odisseu. 

Odisseu adormit a la costa d'Ítaca d'Alan Lee (1995)

Quan Odisseu es desperta, no reconeix la terra on es troba fins que no se li apareix Atena en forma de pastor i li dóna indicacions. Odisseu li contesta fent-se passar per un cretenc exiliat. Aquest és un acudit intern a l'antiga Grècia: els cretencs tenien fama de mentiders i entabanadors, i a aquestes alçades ja sabem que Odisseu s'identifica amb aquestes qualitats. La famosa paradoxa del cretenc, de fet, prové d'aquesta creença popular. Atena se li revela en la seva forma autèntica i el reprèn per l'engany. 

Quan finalment Odisseu reconeix Ítaca, el temor de patir el mateix destí que Agamèmnon el fa més prudent. Odisseu i Atena amaguen els tresors en una cova. Com a part del pla per recuperar el tron d'Ítaca i venjar-se dels pretendents, Atena transforma Odisseu en un pidolaire i l'envia a buscar el porquer Eumeu, que és fidel a la família. Seguidament, Atena marxa cap a Esparta a buscar Telèmac. 

Hem arribat a la segona meitat de l'Odissea, en què l'acció es concentra exclusivament a Ítaca. Sembla estrany que després de tants viatges i aventures per part de tots els personatges, i després d'haver canviat d'escenari tantes vegades, ara l'acció es concentri d'aquesta forma. Però, com veurem, l'episodi de la revenja requerirà molta preparació i, d'alguna forma, el camí fins a restaurar el seu lloc original a la societat d'Ítaca serà també una aventura completa per a Odisseu, que haurà d'aprendre a llegir les actituds de tots els que l'envolten i reconèixer les persones que estan de part seva, i haurà de ser prou previsor per assegurar-se la victòria agafant els seus rivals per sorpresa. En aquest moment, no precipitar-se revelant la seva identitat massa aviat és un pas crucial per a l'èxit del seu pla. 

De moment, uns petits apunts sobre els vaixells i la navegació a l'antiga Grècia, en tant que, de fet, és el darrer capítol en què Odisseu navega. 

Navegació i vaixells a la Grècia antiga

La navegació és un aspecte crucial de les comunicacions i l'economia a l'antiga Grècia per la seva pròpia geografia. El terreny era molt muntanyós, i era molt més fàcil viatjar per mar resseguint la costa que travessar per terra, i a la vegada gran part del territori de parla grega estava compost per illes molt petites. 

Les embarcacions més habituals tenien veles, però els vaixells de guerra anaven propulsats per remers i eren més llargs. Els més habituals eren els birrems i els trirrems que, com el seu nom indica, portaven o bé dues o bé tres files de rems a cada cantó el vaixell. Tanmateix, les naus més antigues, que apareixen als textos homèrics, són les pentecònteres, que només tenien una fila de vint-i-cinc rems a cada banda del vaixell. Veiem, doncs, per què era tan important per a Odisseu no sols la flota de les seves naus, sinó també disposar de prou tripulació per operar-les. Quan finalment perd tots els seus vaixells i tots els seus homes, depèn de la bona voluntat dels feacis per tal que l'apropin a Ítaca amb una de les seves naus. 

Imatge de la pel·lícula Troia (2004). A les naus s'hi veu una sola filera de rems. 

Al capítol cinquè vam veure com Calipso li donava indicacions a Odisseu per tal de mantenir el seu rumb un cop estigués dalt del rai. La direcció es mantenia a través de l'observació dels estels i de les constel·lacions, cosa que fa Odisseu durant dies abans que esclati la tempesta de Posidó. Amb el temps, l'estudi del firmament es va anar perfeccionant, i els mètodes de navegació es van tornar cada cop més precisos. També es mesurava la profunditat de l'aigua a través de pesos. 

La informació l'he treta dels següents articles: 

• The Salient Features of Ancient Greek Ships a Marine Insight. 

• How did Navigation Develop in the Ancient World? a DailyHistory.org 

• Marina de guerra en la Antigua Grecia a la Wikipedia. 

Bons averanys (#268)

En Crowley sempre havia sabut que hi seria quan el món s'acabés, perquè era immortal i no tindria alternativa. Però esperava que trigués a arribar. Perquè li agradava força la gent. Era un defecte terrible en un dimoni. Bé, s'esforçava al màxim per fer miserables les seves curtes vides, perquè era la seva feina, però res del que se li acudia era tan dolent com les coses que s'empescaven ells mateixos. Semblava que hi tinguessin talent. Era part del disseny, d'alguna forma. 

Aquesta novel·la, publicada originalment el 1990, va ser fruit d'una col·laboració entre els autors britànics Terry Pratchett (1948-2015) i Neil Gaiman. Ha esdevingut una obra de culte des de la seva publicació, en part perquè ha anat atraient al llarg dels anys els fans de l'un i els fans de l'altre. Jo hi he arribat per en Gaiman, d'altres hi han arribat per en Pratchett, i suposo que també hi ha gent que hi ha arribat a través de tots dos o que es van iniciar en aquests autors a través d'aquesta obra. En els darrers temps ha tornat a créixer en popularitat per la seva recent adaptació com a sèrie televisiva. 

És una novel·la divertida i molt entretinguda sobre la fi del món, profetitzada des de segles enrere, però vista des de la perspectiva d'un àngel i un dimoni que han desenvolupat una amistat a través dels segles, i també un particular afecte per la terra i els seus habitants. Aziraphale i Crowley no són un àngel i un dimoni típics, sinó que es resisteixen a definir el Bé i el Mal com a categories absolutes: el contacte constant amb la humanitat els ha revelat els extrems de bondat i maldat a què poden arribar els éssers humans, i aviat comencen a fer-se preguntes sobre els punts febles del disseny diví. On queda la llibertat humana dins d'una guerra còsmica entre el bé i el mal? Per què temptar els humans amb el pecat i el coneixement si la salvació i la redempció semblen llegir-se entre línies a través de tot el disseny? La part més interessant del relat és que planteja aquestes qüestions metafísiques i morals de forma lleugera i humorística, però no n'eludeix en cap moment la profunditat. Perquè és quan els éssers humans comencen a prendre decisions aparentment lliures que el pla diví per a la destrucció i la fi dels temps es posa en marxa. 

Tanmateix, la proposta s'aguanta precisament pel seu recurs a l'humor absurd, ximplet i políticament incorrecte, que us resultarà familiar si us agrada l'humor britànic dels anys 70 i 80, de l'estil de Els Joves o els Monty Python. M'ha recordat també La guia de l'autoestopista galàctic de Douglas Adams, tot i que Bons averanys m'ha agradat més. Si teniu aquests referents culturals en ment, segur que aquesta novel·la us agradarà. Les referències culturals no s'acaben aquí, però. Les disquisicions metafísiques sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal acaben embrancant amb G. K. Chesterton - pel recurs a l'humor com a forma de desarmament - i a C. S. Lewis - per l'argumentació metafísica sota una pàtina d'ironia fina - i, de fet, si us van agradar les Cartes del diable al seu nebot, aquesta també pot ser una bona recomanació, perquè el Crowley de Pratchett i Gaiman acaba revelant un aire de família (més evident del que sembla a simple vista) amb l'Screwtape de Lewis. Tanmateix, Bons averanys porta el seu humor a l'extrem en tot moment, i no aspira al rigor teòric de Lewis, òbviament. A més, la gràcia de la proposta és que Crowley no brilla en especial per la seva maldat, ni per si mateix de fet, sinó en el tàndem que forma amb el seu col·lega lluminós, que a la vegada tampoc no esdevé un àngel gaire eficient. 

Les referències a la cultura popular britànica dels 80 també són constants, ja sigui pel que fa a la música, el cinema, la televisió, les modes i estils de vida, o els moviments geopolítics del moment i, de fet, un dels acudits recurrents del llibre són les notes a peu de pàgina dedicades a explicar conceptes britànics als lectors americans. Bons averanys és una obra de culte que demostra a cada pas per què ho és, i que sorprèn contínuament amb la seva lleugeresa, bon humor i la crítica política i social que no fa esforços per amagar. És en aquest darrer aspecte que, lluny d'envellir, continua més vigent que mai, en tant que la novel·la apunta al potencial de l'espècie humana per a la crueltat i la destrucció del planeta i, tot i i així, és en la seva tendresa i la seva capacitat per subratllar els aspectes més positius de la naturalesa humana que acaba guanyant els lectors per a la causa. Si ja sou fans de Neil Gaiman i/o de Terry Pratchett, és una novel·la que us encantarà, i si no és el cas però voleu passar-vos-ho bé amb una lectura lleugera i humorística, també és una bona recomanació. 

Sinopsi: A pocs dies del desencadenament de l'Armageddon, Aziraphale i Crowley, un àngel i un dimoni que porten milers d'anys vivint a la terra, se n'adonen que s'estimen massa la terra i la humanitat com per deixar-les perdre d'un cop. Paral·lelament a això, el nen que estava destinat a fer d'Anticrist sembla haver-se perdut a causa d'una confusió que va tenir lloc a l'hospital el dia del seu naixement. 

M'agrada: És una novel·la divertida i entretinguda, que manté l'interès per l'encant dels seus personatges i els dilemes que han d'afrontar. També m'agrada la forma com adapta i revisita el trop de la lluita còsmica entre el bé i el mal. 

No m'agrada: El seu recurs a l'humor absurd i poca-solta té moments més brillants i d'altres que no tant, i envelleix malament en els moments que els acudits toquen temes més sensibles, com la guerra de sexes o els temes racials. 

És de la nit que neixen els vents sinistres

Cant XII de l'Odissea

Odisseu i els seus homes tornen a l'illa de Circe per enterrar Elpènor. Circe adverteix a Odisseu de tots els perills que l'esperen. Li explica com superar el repte de les sirenes i el pas d'Escil·la i Caribdis i, finalment, també el prevé del risc de matar el bestiar sagrat de l'illa d'Hèlios. 

• Les sirenes: Odisseu tapa amb cera les orelles dels seus homes i fa que aquests el lliguin al pal del vaixell per tal de poder sentir el seu cant. Les sirenes tempten Odisseu amb el coneixement - aquest és un dels grans enigmes al cor del text, també - però els companys el lliguen encara més fort i superen aquest escull. 

Odisseu i les sirenes
British Museum. Font

• Escil·la i Caribdis: Escil·la és un terrorífic monstre marí de sis caps i dotze potes que amenaça amb menjar-se el vaixell, mentre que Caribdis és un perillosíssim remolí marí. El problema d'aquests dos esculls és que els navegants han de travessar un estret entre tots dos. La nau d'Odisseu ho aconsegueix, però sis dels seus homes són devorats pels sis caps d'Escil·la. 

• L'illa d'Hèlios: després d'haver rebut els advertiments de Circe i de Tirèsias, Odisseu fa jurar als seus companys (dues vegades, de fet) que no mataran cap animal que trobin a l'illa. Quan els companys porten a terme el sacrifici de les vaques d'Hèlios empesos per la fam, Hèlios demana revenja a Zeus, amenaçant-lo amb emportar-se el sol al món dels morts. Zeus colpeix la nau amb una tempesta i mata tots els tripulants d'Odisseu. Aquest escapa del naufragi pujat sobre una fusta, i després de deu dies a la deriva, i de superar novament el remolí de Caribdis, arriba a l'illa d'Ogígia on l'acollirà Calipso. 

Doncs bé, hem arribat de nou al punt de partida. Deixant a part el viatge de Telèmac, la primera meitat de l'Odissea fa un cercle sobre ella mateixa quan, partint de la situació de captivitat d'Odisseu, l'acció es posa en marxa, Odisseu viatja fins als feacis i allà explica tot el seu viatge fins a aquest moment de captivitat. En aquests quatre darrers cants hem assistit a aquest relat, que és precisament el viatge màgic d'Odisseu. A partir del proper capítol, Odisseu retornarà a Ítaca, on tindrà lloc la segona meitat del relat. 

Dues entrades enrere vaig titular l'excurs sobre la lectura platònica de l'Odissea com a "Odisseu a través del mirall" perquè, com si es tractés d'Alice, o de l'heroi arquetípic, de fet, aquest realitza un viatge del món conegut al desconegut i després el camí invers de tornada al món familiar i conegut. Gran part dels obstacles que passa en aquest món màgic i fantasiós connecten amb històries que ens resulten familiars perquè pertanyen a la narrativa tradicional de moltes cultures, i han estat relatades una vegada i una altra amb diverses formes i variacions. 

Sirena lamentant-se.
Galeria d'Art de la Universitat de Yale. Font

El folklore i els contes de fades a l'Odissea

Hi ha molts motius que podem trobar als contes populars i que apareixen a l'Odissea: la mateixa narració marc seria un exemple del conte de l'heroi o el viatger que torna a casa amb una identitat assumida, o de l'hoste humil que després revela un origen noble, o fins i tot diví, que reconeixerem en l'episodi del pidolaire. El país dels lotòfags s'assembla al mític regne de les fades que ofereix al viatger una hospitalitat deliciosa, però a costa de l'oblit del món real. Els lestrígons i els ciclops són equiparables als monstres, ogres i gegants dels contes populars, que també són caníbals molt sovint. 

El conte d'Èol i l'odre dels vents té moltes altres versions en molts altres relats populars: allò que estava lligat, amagat o tancat es revela per culpa de la curiositat o de l'avarícia (com en el cas de l'Odissea) que són castigades en conseqüència. Els mateixos mites grecs ens presenten aquest trop tot sovint: la caixa de Pandora, per exemple, o el mite d'Eros i Psique, que també té un passatge similar. 

Circe, Calipso i les sirenes són totes elles formes de bruixes seductores. Ofereixen als herois un món de plaer i luxe, fins i tot la divinitat, però el preu que en reclamen és la seva vida mateixa. En la història de la literatura, aquestes bruixes temptadores aniran evolucionant en la imatge de la femme fatale. 

Una anàlisi molt exhaustiva de tots aquests motius el podeu trobar a: 

• Paloma Cabrera. "Cuentos y folclore en Homero: la imagen del otro." Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

El blues de Beale Street (#267)

¿No és cert que el meu Déu va salvar Daniel? ¿Per què no tots els homes? Tot i ser un himne antic, la pregunta continua sense resposta. 

Aquesta novel·la de 1974 de l'autor nord-americà James Baldwin (1924-1987) és una joia de la narrativa afroamericana del segle vint. És una de les seves obres de maduresa, d'una bellesa magnífica, que a estones esdevé una experiència agredolça en el dramatisme dels fets que relata, però que absorbeix i trenca el cor a cada pàgina amb la seva desesperació i el seu amor a la vida. El relat se situa al barri de Harlem als anys 70, enmig de l'epidèmia d'addicció a l'heroïna i la pobresa estructural que afecta la població afroamericana. El problema principal no és aquest, però. El racisme continua essent una institució als Estats Units. Una jove porto-riquenya denuncia una violació, i a la roda de reconeixement identifica l'únic negre present: Fonny, un jove somiador aspirant a artista que ha estat detingut arbitràriament. La narració ens arriba en primera persona a través de la parella de Fonny, Tish, que prova de mantenir el bon ànim mentre tota la seva família lluita per treure Fonny de la presó. 

Per tant, If Beale Street Could Talk ens ofereix un relat de famílies que es trenquen i que lluiten contra tota expectativa i possibilitat per mantenir viva una esperança. La seva única arma és la confiança cega en la innocència de Fonny. La narració es llegeix d'una forma fluïda i ràpida, en part gràcies a la seva forma, com a llarg monòleg interior per part de Tish, que a la vegada cobreix els punts de vista de la resta de personatges, com si estigués fent una rememoració d'escenes que no va presenciar des de la distància del temps. Aquest és un factor que contribueix a la nota positiva que acaba donant la narració sencera: una tragèdia que apunta a final feliç, per més estrany que pugui sonar això i amb la recança de no poder parlar obertament del final de la novel·la. Les experiències de Fonny a la presó tampoc no es transmeten directament, però se'ns apunten a través del recurs a les experiències traumàtiques viscudes per un amic de Fonny, Daniel, que va passar dos anys a la presó després de declarar-se culpable d'un crim que no havia comès. Els dos personatges, però, mai no arriben a identificar-se. Més aviat, Daniel es converteix en un reflex distorsionat del que li podria passar a Fonny si es deixa vèncer per la desesperació. 

El blues de Beale Street ens presenta, doncs, una història de lluita i de resistència contra la sort d'un sistema injust, i és una història tan brutal, violenta i desesperada com també és lluminosa i confiada en la bellesa de l'existència humana. Ara bé, el relat és cru i violent en tot moment, i les vides dels personatges se'ns despleguen davant dels ulls sempre amb la nota d'una amenaça latent rere les seves escenes quotidianes. Una part fosca de la narració, que James Baldwin s'esforça a deixar palesa, és també el masclisme imperant en la societat que descriu: fins i tot en el si de la família protagonista i de la parella protagonista, se'ns qüestiona constantment amb aquesta doble vara de mesurar per a homes i dones. Alguns dels moments més brutals del relat són, precisament, de maltractaments dins del si de la família, i les formes variades com els homes i les dones visualitzen els seus rols familiars i socials és un dels elements més interessants de la lectura. El blues de Beale Street és una novel·la impressionant, que no ofereix respostes acabades i definitives, sinó que posa un mirall davant els aspectes més lletjos de la societat dels Estats Units. És també un cant a l'amor i a l'esperança, que es fan precisament més essencials que mai en temps de necessitat. 

Sinopsi: Al barri de Harlem a Nova York a principis dels anys 70, Tish i Fonny, una parella afroamericana, fan plans per al seu futur en comú. L'amenaça del racisme és una constant en la seva vida, però aquesta no es farà real de forma palpable fins que Fonny sigui empresonat injustament per un crim que no ha comès. A partir d'aquí s'inicia un llarg calvari per als dos joves i les seves famílies: mentre que una part de la família de Fonny li dóna l'esquena, tant el seu pare com la família sencera de la Tish lluitaran amb totes les seves forces per fer-li justícia. 

M'agrada: El seu estil clar i directe, que no fa concessions en cap moment a la sensibilitat del lector, però que a la vegada encanta amb els moments de màxima bellesa de la narració. El vessant polític de la novel·la, clara, dura i combativa en tot moment. 

Planta'm a la tomba el rem amb el qual remava

Celebrem la Castanyada baixant a l'Hades, amb els esperits dels morts. (Però no oblidem, tampoc, dos anys de presó injusta.) 

Cant XI de l'Odissea

Aquest és el capítol de l'Odissea en què el protagonista baixa al món dels morts. És un episodi molt emblemàtic i significatiu del text, en què Odisseu conversa amb diferents ànimes que es troben a l'Hades, rep les profecies de Tirèsias, es retroba amb la seva mare a la vegada que s'assabenta de la seva mort, i es retroba també amb els seus antics companys de la guerra de Troia. Primerament, la nau parteix de l'illa de Circe empesa pels vents favorables que Circe convoca. Arribats al lloc indicat, el país dels cimmeris on no arriba mai la llum del sol, Odisseu fa els sacrificis indicats per Circe i les ànimes dels morts es congreguen al seu voltant. Aquestes són les que no només s'apareixen, sinó que també parlen a Odisseu: 

• Elpènor: aquest és el company que havia caigut del terrat a l'illa de Circe en el capítol anterior, que li demana a Odisseu que li faci els ritus funeraris. 

Odisseu a l'Hades de Martin i Alice Provensen (1956)

• Tirèsias: aquest és el mític endeví de Tebes, que li dóna instruccions per tornar sa i estalvi, prevenint-lo sobretot de no tocar el bestiar sagrat de l'illa d'Hèlios. També li prediu el retorn a Ítaca i la situació que hi trobarà, així com la seva venjança. Finalment, li fa la famosa predicció sobre la seva mort, un passatge que omple el llibre de misteri i que ha estat un enigma per a l'anàlisi literària posterior. Tirèsias li mana a Odisseu que, un cop restaurat l'ordre a Ítaca, vagi terra endins fins que trobi pobles que no coneguin la mar. El senyal que ha arribat al lloc indicat serà quan trobi una persona que confongui el rem que porta penjat a l'espatlla amb una pala de ventar. En aquest punt haurà de fer uns magnífics sacrificis a Posidó - serà la forma definitiva d'aplacar la ira del déu i purificar-se del seu excés definitivament - i aleshores és quan li sobrevindrà la mort lluny del mar. 

A tu, lluny de la mar, t'arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d'una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. (p 261)

El passatge té un punt contradictori: si Odisseu parteix cap a terra endins just després de restaurar l'ordre a Ítaca, però la mort li ha de sobrevenir en la vellesa, això implica que s'ha de quedar a viure amb el poble de terra endins i que el seu destí final és un exili permanent. A mi m'agrada més pensar que, com si fos el ritual de pas de l'heroi envellit, Odisseu emprendrà la segona Odissea només quan hagin passat molts anys de felicitat, sigui un ancià, i es trobi preparat per afrontar la mort. Però potser sóc jo i la influència de Tolkien, al capdavall, perquè si us fixeu, els relats són totalment paral·lels: la vida simbolitzada en un viatge per mar i la mort simbolitzada en un viatge final per terra (Odissea) / la vida simbolitzada en un viatge per terra i la mort simbolitzada en un viatge final per mar (El Senyor dels Anells). 

• Anticlea: aquesta és la mare d'Odisseu, que li explica el que s'està esdevenint a Ítaca durant el seu viatge. Laertes viu a la seva granja i Telèmac és el cap de família, tot i que Anticlea li està parlant de la situació anterior a la invasió dels pretendents.

• Agamèmnon: després de ser esmentat tantes vegades durant el relat, ara aquest personatge apareix en persona i ens fa un relat molt detallat de l'escena del seu propi assassinat. De fet, el títol de la novel·la de William Faulkner, As I Lay Dying (Mentre em moria) és tret d'aquesta escena. De nou se'ns presenta la comparativa entre les històries dels dos herois: Agamèmnon compara les dues esposes, Clitemnestra i Penèlope, i en contrasta les diferents actituds. 

• Aquil·les: és un dels principals herois de la guerra de Troia, i el seu discurs és molt curiós en aquest moment perquè fa un contrast entre el món de la vida senzilla i anònima i el de la glòria immortal reservada als herois. Tot i que Aquil·les va escollir aquesta última i va tenir una mort gloriosa en la batalla, ara es lamenta del seu destí i preferiria fins i tot la vida anònima d'un servent. Odisseu li dóna notícies del seu fill Neoptòlem. 

Tirèsias s'apareix a Odisseu de Johann Heinrich Füssli (1780-1785)

A continuació Odisseu observa l'ànima d'Àjax Telamònida (l'heroi que s'havia suïcidat a la japonesa després de la seva explosió de ràbia contra el ramat d'ovelles) i aquest es nega a parlar amb Odisseu. En realitat, el desenllaç fatal per a Àjax havia vingut donat per la competició que Odisseu i Àjax havien celebrat per les armes d'Aquil·les, i que Àjax havia perdut. Odisseu també observa les ànimes de molts altres personatges que estan essent turmentats eternament. L'últim personatge a parlar-li és Heracles, que descriu succintament la seva pròpia baixada al món dels morts. 

Els rituals i els mites funeraris al món homèric

Els rituals funeraris a la Grècia arcaica anaven dirigits a preservar la memòria del difunt. Val a dir, però, que les descripcions de ritus funeraris que ens arriben a través de la Ilíada i de l'Odissea són de guerrers d'anomenada i, per tant, de la classe aristocràtica. Aquests textos no ens ofereixen informació de com era la mort de gent de les classes baixes com els servents o els pagesos. 

En primer lloc, tenia lloc l'exposició del cos en un fèretre, voltat de dones que el ploren. El segon pas era la processó funerària, en què s'acompanyava amb solemnitat el mort fins al lloc de l'enterrament o de la cremació. Després de la cremació o l'enterrament tenien lloc sacrificis, jocs esportius i banquets en honor del difunt. També era freqüent erigir túmuls o monuments funeraris al lloc de l'enterrament. Segons sabem per les restes arqueològiques, la cremació i l'enterrament van coexistir en aquesta època. 

També hi havia tota una mitologia al voltant de l'Hades, el món dels morts, que a l'Odissea se'ns presenta amb una geografia pròpia. L'Hades és un món subterrani, al qual s'accedeix a través d'una cova o d'una muntanya, i a l'entrada s'ha de creuar un riu que forma un llindar entre el món dels vius i dels morts. Hades, germà de Zeus i Posidó, i la seva dona Persèfone eren els reis del món dels morts. També s'hi associaven altres símbols com la barca infernal i el seu barquer Caront, que creuaven les ànimes dels difunts fins al món dels morts, les divinitats bessones Hypnos i Tànatos (somni i mort) que també guardaven l'Hades, o el gos infernal Cèrber. A l'Odissea hi apareixen esmentats Hades i Persèfone, però és possible que algunes de les altres imatges siguin posteriors als textos homèrics. 

La informació l'he treta de: 

• Isabel Izquierdo. "Aspectos de la muerte y espacios del allende en Homero." Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors.