Resum de l'any 2023

Un altre any arriba l'hora de fer balanç sobre lectures i ressenyes al blog. Normalment acostumo a tancar l'any més aviat, però vaig trigar més del que havia pensat a acabar i ressenyar el darrer llibre. En general, ha estat un any de lectures força variades, amb alguns fils conductors que he aconseguit fer arribar a bon port, però sobretot caracteritzat per les aparicions inesperades. Millorar la concentració ha estat una bona estratègia aquests últims anys, en què he aconseguit mantenir un ritme de lectura més o menys estable, i el recurs a la biblioteca pública m'està ensenyant a perdre-li la por a autors desconeguts i sortir més sovint de la zona de confort. 

• Pel que fa a ressenyes de llibres, aquest any ha estat força similar als anteriors: lluny del rècord absolut de ressenyes de l'any pandèmic, continuo superant lleugerament la cinquantena en un any. D'aquestes, una vintena són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal. 

• Ha estat l'any de rellegir el cicle de Terramar d'Ursula K. Le Guin, aprofitant la nova traducció al català publicada per Raig Verd: una oportunitat de reavaluar la meva relació amb la sèrie, reafirmar opinions que ja tenia d'abans i fer noves descobertes sobre l'impacte d'aquest cicle clàssic de la literatura de fantasia. Podeu visitar els posts d'aquesta sèrie aquí. 

• La descoberta de l'any ha estat l'autora afroamericana Octavia E. Butler, una de les contribuïdores més influents al gènere de l'afrofuturisme. M'he iniciat a la seva obra a través de la seva dilogia de ciència-ficció distòpica La paràbola del sembrador i La paràbola dels talents. Reconec que em van desconcertar força, i no són exactament el que n'esperava per començar, però em van deixar amb ganes de conèixer millor l'autora. 

• El repte lector d'aquest any ha estat Els llibres de Jacob d'Olga Tokarczuk, una novel·la monumental en múltiples sentits, i que em va resultar tota una proesa lectora, però que a la vegada se'm va fer impossible de deixar. Si ja coneixeu l'autora, no us decebrà; si no heu llegit mai res de Tokarczuk, potser hauríeu de començar per alguna de les seves obres més breus. 

• El tema de l'any ha estat una introducció a la filosofia. L'amic invisible i els Reis de l'any passat es van posar d'acord temàticament amb dues obres introductòries, Gran historia visual de la filosofía de Masato Tanaka i Una petita història de la filosofia de Nigel Warburton, ambdues molt llegívoles i totalment recomanables. Això em va portar a voler posar-me novament a la pell d'una estudiant de filosofia i provar de trobar les lectures que recomanaria a algú que volgués començar de zero. Si bé aquestes dues primeres són obres clarament introductòries, la dificultat va anar augmentat, a mesura que avançava, amb El naixement de la filosofia de Giorgio Colli, L'esperit de la Il·lustració de Tzvetan Todorov, Els problemes de la filosofia i Iniciació a la filosofia, ambdues de Bertrand Russell, i finalment Introducció a la filosofia de Karl Jaspers. 

• El premi a millor assaig de l'any recau, enguany, en Jo sóc la Malala de Malala Yousafzai, una obra informativa i inspiradora que tots els educadors hauríem de llegir, i Els Inklings de Humphrey Carpenter, que s'emporta el premi per obrir la porta a noves lectures i relectures dels autors biografiats. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any, amb moltes aparicions inesperades i convidats d'última hora, han estat Grendel de John Gardner, Strange Meeting de Susan Hill, Travessa del manglar de Maryse Condé, Time Shelter de Georgi Gospodinov, Passatge a l'Índia d'E. M. Forster i La cambra sagnant d'Angela Carter. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat El mar de la tranquil·litat d'Emily St. John Mandel, una narració magnífica sobre els viatges en el temps i la precarietat de la vida humana davant d'imprevistos polítics i històrics. Amb totes aquestes recomanacions al sac, només queda desitjar molt bones festes (aquest cop amb retard) i els millors desitjos per a l'any que iniciem! 

Lluna plena a la platja d'Akashi (1934) de Tsuchiya Koitsu
Font

La tempesta d'acer (#510)

Perquè no ho puc repetir prou: una batalla ja no era un episodi que s'esgotava en sang i foc, era un estat de coses que s'atrinxerava sense remordiment durant setmanes i fins i tot durant mesos. Què valia la vida d'un home en aquest erm, el vapor del qual estava carregat per la fetor de milers de milers de cossos en descomposició? La mort esperava cadascú emboscada en cada cràter d'obús, despietada, tornant-nos despietats a nosaltres al seu torn. Aquí la cavallerositat es va acomiadar per sempre. Va haver de cedir a la intensitat augmentada de la guerra, igual que tot sentiment elevat i personal ha de cedir quan la maquinària guanya l'avantatge. L'Europa actual va aparèixer aquí per primer cop, al camp de batalla . . . 

Aquest volum de memòries del militar alemany Ernst Jünger (1895-1998) es va publicar per primer cop el 1920, i relatava l'experiència de l'autor al front occidental durant la primera guerra mundial. Jünger el va escriure a partir dels diaris que havia anat escrivint en diverses localitzacions del front, i el llibre que se'n va derivar, Tempestes d'acer, o La tempesta d'acer com es coneix en anglès, va patir diverses revisions, en què es va anar suavitzant la càrrega política del text original i se'n van eliminar els passatges de violència més gràfica. La versió que jo n'he llegit és l'edició de 1929, amb traducció de Basil Chrighton, que va ser la primera que va arribar al públic anglòfon. És un relat del front occidental que pot sobtar, a simple vista, en comparació amb altres obres més conegudes, com Res de nou a l'oest d'Erich Maria Remarque o Adéu a tot allò de Robert Graves. Mentre que aquests són al·legats molt potents en contra de la guerra, Ernst Jünger ens ofereix el relat d'un militar de carrera, que veu la guerra com la seva feina i la seva vocació - Jünger es va allistar voluntari, de fet, ben al principi de la contesa - i que en cap moment en qüestiona la necessitat. És, per tant, un relat fred i molt més distanciat emocionalment que altres memòries obertament crítiques amb la guerra i el context polític que hi va portar. D'altra banda, hi trobarem el que es considera un dels testimonis més acurats i colpidors de la guerra de trinxeres, amb les seves privacions i tota la seva brutalitat explicades en primera persona. 

El text, per tant, esdevé força ambigu en les seves aparents contradiccions, i és un bon exemple del pensament del seu autor, que el portaria a una trajectòria política força complexa. Jünger va ser un personatge controvertit no tant per la seva actuació a la primera guerra mundial, durant la qual va ser ferit catorze vegades i va rebre nombroses condecoracions, sinó pel seu paper posterior durant l'auge del nazisme i després durant la segona guerra mundial, que van esdevenir molt més problemàtics. La seva filosofia extremadament nacionalista i conservadora, i la seva defensa aferrissada de la vida militar, s'han considerat precedents teòrics del nazisme, però d'altra banda l'oposició de Jünger a les polítiques de Hitler va ser força oberta des del principi, i si es va salvar de la persecució política va ser per la seva condició d'heroi de guerra. La seva implicació en el complot per assassinar Hitler no va ser directa, tot i que n'estava informat, i a partir d'aquest moment va convertir-se en un element sospitós per al règim, mentre que la connexió entre aquest fet i la misteriosa mort suposadament en combat del seu fill gran, acusat també de dissidència política, no s'ha acabat d'aclarir mai. 

Ara bé, a La tempesta d'acer Jünger és un oficial voluntari de l'exèrcit prussià, i el seu relat pendula entre la crítica oberta als comandaments que envien els soldats a la carnisseria des de la seguretat de la rereguarda i la lloança nacionalista a l'empresa bèl·lica alemanya. El seu servei al front va durar ben bé els quatre anys sencers de la guerra, de finals de 1914 a l'estiu de 1918, en què va ser ferit de gravetat i ja no va tornar novament al front. Durant aquests quatre anys amb prou feines va deixar la línia de combat al nord de França i a Flandes, i va participar a les batalles del Somme, Arras, Passchendaele i Cambrai. El març de 1918 també participa en el que es coneix com la gran ofensiva alemanya, en què l'exèrcit prussià va fer un atac massiu i sense precedents sobre l'exèrcit britànic per trencar la línia del front. Tot i que destinats al fracàs, i amb certa consciència, aquest darrer any de la guerra, que la batalla ja està perduda per a l'exèrcit alemany, Jünger descriu el sentit de fatalitat i de l'honor que porta els soldats alemanys a lluitar en aquesta empresa suportant baixes massives i arribant a actituds totalment temeràries, com ell mateix confessa en aquests últims moments. 

L'actitud de Jünger durant el text i el to de la narració va fluctuant entre diversos extrems, i per això la seva veu pot esdevenir una mica desigual. Es fa especialment honesta i brillant a l'hora de descriure l'horror de les trinxeres i de la mort amb la proximitat de la vida quotidiana, i és crític fins i tot amb si mateix en el moment que els comença a normalitzar. En aquest sentit és un testimoni colpidor i, m'ha semblat, totalment necessari de la brutalitat de la vida al front. Hi ha episodis d'una brillantor literària indiscutible, com aquell en què reconeix la seva pròpia paràlisi emocional en adonar-se de la reacció d'horror a la cara d'un recluta recentment incorporat a la vida al front. Ara bé, la seva veu va basculant cap a l'exaltació patriòtica, especialment cap al final del relat, i la seva crítica a les ordres donades pels comandaments des de la rereguarda, que en altres relats de tall més crític s'endinsen en motius polítics, aquí són des del punt de vista tècnic i tàctic d'un oficial bregat en la batalla. Fins arribar a biaixos directament etnocèntrics, que a estones es llegeixen entre línies però que també poden arribar a fer-se molt eloqüents: suposadament per posar-se el seu públic anglès a la butxaca, els combatents anglesos són rivals dignes dels alemanys a causa de la seva ascendència germànica, mentre que els soldats francesos són covards per culpa de la sang llatina, per posar només un dels exemples més evidents. No cal anar gaire lluny a buscar simpaties i connexions ideològiques, tot i que val a dir que aquesta retòrica és tan sols una part del text. 

Continguts: La tempesta d'acer és un relat autobiogràfic en primera persona de la participació d'Ernst Jünger en diverses batalles al front occidental durant la primera guerra mundial, en què va ser ferit i condecorat en diverses ocasions. Des de la seva arribada a la zona de la Champagne al començament de la guerra fins a la seva última acció de combat el juliol de 1918, el volum va recorrent les seves successives destinacions, i representa un testimoni excepcional de la vida a la trinxera. 

M'agrada: Té moments de molta honestedat, especialment quan descriu la brutalitat física de la guerra i pretén explicar-la des de l'experiència personal. 

No m'agrada: És un relat desapassionat, en què parla principalment el militar de carrera, i el biaix ideològic del text, amb un to clarament bel·licista, es va fent clar com més s'apropa al final. 

L'Onada (#509)

El feixisme no és una cosa que va fer una gent i ja està; el feixisme és aquí, en cadascun de nosaltres. Us preguntàveu com podia ser que els alemanys es quedessin plegats de braços mentre milions de persones innocents eren exterminades? Com van poder dir després que ells no hi tenien res a veure? Com és que la gent nega la seva pròpia història? 

Aquesta novel·la juvenil de l'autor estatunidenc Todd Strasser es va publicar per primer cop l'any 1981, i es tractava de la novel·lització d'un telefilm que s'havia estrenat aquell mateix any als Estats Units. Tot i que es va vendre com a documental, en realitat es tractava d'una versió ficcionada dels esdeveniments reals que havien tingut lloc en un institut de Palo Alto, Califòrnia, el 1969, en què un professor d'història, Ron Jones, havia recreat per als seus alumnes el naixement d'un moviment totalitari, transformant-los en membres d'un perillós moviment de masses. Des de llavors, l'esdeveniment ha adquirit proporcions llegendàries, com el pròleg mateix de la novel·la ens adverteix, un episodi que el protagonista mateix dels fets qualifica de "terrorífic" i sobre el qual els alumnes van guardar silenci durant els tres anys posteriors. Reconec que la novel·la m'ha sorprès en positiu. M'esperava una narració un punt més sensacionalista i efectista, en la línia del remake alemany de la pel·lícula que es va estrenar el 2008, i el que hi he trobat és un relat molt ben travat i construït sobre l'ascens del feixisme i la seva amenaça latent a les societats aparentment més estables i cohesionades. 

La ficció que ens n'ofereix Strasser ens presenta Ben Ross, un professor d'història una mica ingenu, i molt esforçat a l'hora de conservar la seva aura de professor alternatiu i carismàtic davant dels alumnes. Tot i que genuïnament compromès amb el seu procés d'aprenentatge, és cert que l'experiment també acaba descobrint un cert pòsit narcisista en el docent, que potser allarga el projecte una mica més del necessari quan comença a gaudir de l'admiració i respecte dels seus alumnes, i quan els signes d'alarma ja comencen a fer-se ben presents. D'entre els punts forts de la proposta destacaria el procés de construcció del moviment de l'Onada, que d'entrada es planteja com un exercici innocent i força banal per part del docent i dels alumnes. De fet, la reflexió central de la novel·la ens acara, precisament, amb l'aparent frivolitat amb què l'estètica i la pompa dels moviments totalitaris pot acabar colonitzant el dia a dia quasi sense adonar-nos: al començament de l'exercici escolar, tot són avantatges, i les bondats del nou sistema comencen a ser més que aparents. Per exemple, la gestió d'aula és molt més ordenada, els alumnes estan més concentrats i implicats en els treballs de classe, i es crea una cohesió de grup molt forta entre els membres de l'Onada. La prova més evident de tota aquesta bondat és la integració dins del grup del marginat de la classe, un noi introvertit i sense amics que sent per primera vegada que pot encaixar dins la societat de l'institut. 

Ara bé, si els avantatges es presenten de bon principi com a evidents, el revers fosc de la proposta anirà apareixent més a poc a poc i de formes força més insidioses i soterrades. És una decisió molt bona per part de Strasser de començar a mostrar els primers incidents disruptius protagonitzats per membres de l'Onada a través de testimonis de tercers que ens arriben de segona mà, i no des de la narració directa. No serà fins ben bé cap al final de la novel·la que aquesta violència soterrada i l'assenyalament de tot aquell que no pertanyi al moviment o que hi dirigeixi crítiques com a enemic implícit començarà a afectar els protagonistes mateixos. El final, molt impactant però no tan sensacionalista com el de la pel·lícula de 2008, és una bona cloenda a aquest relat tens i inquietant. L'Onada és una bona recomanació per a joves, en tant que el to és molt didàctic - fins a arribar a sobreexplicar, en certs moments, els dilemes i contradiccions dels personatges - i el ritme està molt ben dosificat. Potser el llenguatge i el tipus d'humor es veuen una mica envellits, però això no detrau interès a la lectura. 

Sinopsi: A l'institut Gordon en una ciutat suburbial a Califòrnia, en Ben Ross, el professor d'història, es proposa explicar als seus alumnes l'auge del nazisme a Alemanya i les seves conseqüències polítiques. Després de veure un documental sobre els camps d'extermini, els alumnes li pregunten repetidament com pot ser que els ciutadans d'Alemanya no fessin res per evitar aquests fets terribles. A partir d'aquí, el professor s'empesca un experiment de classe que pretén uniformitzar els alumnes en un moviment disciplinat i homogeni anomenat l'Onada, que acabarà desencadenant conseqüències inesperades en la vida de l'institut. 

M'agrada: La novel·la m'ha sorprès en positiu. M'esperava que fos més simplista o que el tema quedés desdibuixat, però trobo que acompleix la seva funció amb força habilitat i intel·ligència. 

Morfina (#508)

A qui no hagi viatjat amb cotxe de cavalls per llunyans camins veïnals, no cal que li expliqui res de tot això: tampoc no ho entendria. I a qui hi hagi viatjat prefereixo no recordar-l'hi. 

Aquest conjunt de relats curs de l'autor rus Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) es va publicar per primer cop el 1925, quan el seu autor provava de fer-se un nom com a escriptor en diverses publicacions literàries. Els relats es basen principalment en les seves experiències autobiogràfiques com a jove metge de províncies, acabat de llicenciar, i se situen entre els anys 1917 i 1918, en què el protagonista exerceix en un hospital d'una província rural en un paratge força remot. La seva narració ens posa en contacte amb la duresa del dia a dia en el món rural rus de fa un segle: sense electricitat i havent de fer front al fred extrem, en unes condicions laborals precàries que obliguen el protagonista a atendre uns cent pacients al dia amb manca de recursos i també fent front a les supersticions i la ignorància dels pagesos de la zona. 

És un relat molt colpidor a l'hora de mostrar els detalls més escabrosos de la situació, especialment en el tractament dels casos mèdics. És en l'últim dels relats, que dóna títol al volum sencer, en què Bulgàkov ens ofereix una descripció colpidora i totalment immersiva del seu procés d'addicció a la morfina, de la qual va aconseguir sortir però que ens mostra en tot l'horror dels seus moments més baixos. En aquests relats trobarem un realisme molt planer i basat en el costumisme, influït directament pels relats de Txékhov, i allunyat de la proposta més modernista i experimental que veurem en el Bulgàkov posterior, o que també havia aparegut a La guàrdia blanca. És, per tant, una proposta que pot fer de bon llegir si no coneixeu Bulgàkov i us voleu iniciar en l'autor. D'altra banda, també hi trobarem traces del seu caràcter obsessiu i neuròtic, especialment en el darrer dels contes, i la inconfusible marca de la casa del seu humor aspre i esmolat. N'he llegit la traducció de Jaume Creus, molt recomanable. 

Continguts: Morfina. Relats d'un jove metge és un recull de vuit relats curts en què Bulgàkov narra les experiències d'un jove metge acabat de llicenciar que és enviat a un hospital de províncies durant els anys convulsos de la revolució. A través de les seves ficcions, Bulgàkov reflecteix les seves experiències autobiogràfiques en la mateixa situació, entre les quals destaquen la seva especialització en l'estudi simptomatològic i el tractament de la sífilis, i la seva addicció a la morfina. 

M'agrada: Encara no he trobat cap obra de Bulgàkov que m'hagi decebut.  

No més foscor

Acabo el recorregut per Terramar amb un seguit de recomanacions d'articles acadèmics que a mi m'han semblat interessants, i crec que poden afegir matisos i nivells de profunditat a la lectura. En ressenyo breument el contingut i, si s'escau, les meves impressions sobre les tesis exposades.

• Tom Shippey. "The Magic Art and the Evolution of Words: Ursula Le Guin's "Earthsea" Trilogy" (1977). Originalment publicat a Modern Critical Views: Ursula K. Le Guin editat per Harold Bloom. New York: Chelsea House Publishers, 1986 (p 99-117). També el podeu trobar a Hard Reading: Learning from Science Fiction de Tom Shippey. Liverpool: Liverpool University Press, 2016 (p 185-204).

L'autor analitza la trilogia original de Terramar (Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan i La costa més llunyana) com a rebuig de les formes mítiques tradicionals i, per tant, reelaboració o contestació d'aquestes a través de la secularització de tot el que tenen els mites de transcendència i creença en el sobrenatural. Shippey considera Le Guin més una "trencadora de mites (myth-breaker)" que una "creadora de mites (myth-maker)", tot i que reconeix que Le Guin es pren la forma mítica molt més seriosament, i la tracta d'una forma molt més profunda, que molts dels seus contemporanis. 

Aquest rebuig de la transcendència es demostra per la lliçó última que obté en Ged a la primera novel·la, acceptant la seva pròpia mort com a part intrínseca i indefugible de si mateix; a través de l'alliberament de la Tenar a la segona novel·la, que abandona les formes buides d'una religió sense fe; i la definitiva lliçó de la tercera novel·la que, un cop revela el més enllà com una realitat negativa i opressiva, propugna la necessitat de gaudir d'una vida present sense fe ni esperança. Una anàlisi que val molt la pena i que, en ser publicat el 1977, es queda només en la trilogia original. 

Coberta de Brian Hampton per a la primera novel·la, editada per Penguin

• Hiroshi Aiki. "The Impossible Equilibrium: A Study of Le Guin's Earthsea Cycle". Reading 28 (2007) 2-17. 

L'autor proposa una crítica al concepte d'Equilibri que Le Guin exposa durant la saga i que utilitza per justificar la naturalesa de Terramar i les relacions de poder que s'hi donen. Aiki constata com aquest concepte provoca una contradicció en la primera trilogia i analitza com Le Guin prova de superar-la a la segona trilogia. 

La solució als conflictes que es donen a la primera trilogia, basada en l'acceptació de la dualitat en la completesa, i el creixement que es basa en abraçar l'equilibri entre contraris, cau en una contradicció quan es constata que aquesta resolució final es basa en una jerarquia entre les dues parts: l'equilibri s'aconsegueix reprimint o oprimint la part femenina, de forma que el suposat Equilibri de Terramar s'oposa a forces desestabilitzadores o femenines. És a dir, es crea una dualitat nova entre Equilibri i Desequilibri. És per això que a la segona trilogia, especialment al darrer volum, cal dissoldre aquestes diferències (la paret que separa els morts i els vius ha de ser derrocada, per exemple) per poder crear un món nou. Com que preserva la possibilitat de refundar el món o crear-ne un de nou, l'autor veu la narrativa de Le Guin com a alternativa a la fragmentació postmodernista, que acaba rebutjant la possibilitat de trobar un sentit estable a la realitat. 

• Melanie A. Rawls. "Witches, Wives and Dragons: The Evolution of the Women in Ursula K. Le Guin's Earthsea - An Overview". Mythlore 26:3 (2008) 129-149. 

L'autora analitza la revisió en clau feminista que té lloc a la segona trilogia respecte del món establert a la primera trilogia: la primera trilogia presenta Terramar com un ordre profundament patriarcal, en què les dones són antagonistes amb poders obscurs, mentre que la segona trilogia ens demostra els biaixos de gènere d'aquesta narrativa anterior. Hi ha un punt molt vàlid en l'anàlisi de Rawls, al meu parer: l'autora explica aquesta dissonància cognitiva que es produeix entre les dues trilogies com una qüestió de discurs, i ens mostra com les aparents contradiccions entre les dues etapes s'expliquen com a qüestió de perspectiva sobre el que en la primera trilogia es consideraria la versió oficial i canònica dels fets. 

Per tant, Rawls confirma i, fins a cert punt, reprodueix fidelment la pròpia versió de Le Guin a l'hora d'explicar el seu canvi de perspectiva: les dones eren presentades de forma antagònica al primer llibre perquè l'autora seguia els patrons de la narrativa tradicional i "no coneixia" la història sencera. La segona trilogia desafia les concepcions de la primera presentant-ne una visió més àmplia, que inclou punts de vista que havien estat exclosos anteriorment. Ara bé, ens trobem davant la versió oficialista, i l'autora no critica en cap moment la forma com Le Guin duu a terme la revisió. Estic d'acord amb la lectura que fa de Tehanu, però no tant amb les anàlisis que fa dels dos darrers volums: per exemple, defensa "El localitzador" sense reconèixer la incoherència del protagonista masculí, i la seva lectura de "A l'alt aiguamoll" em sembla una mica massa optimista. 

Per poder reforçar el seu argument, fa una lectura un punt massa simplista de la primera trilogia: per exemple, llegeix l'elecció de Ged a la primera novel·la d'anar a l'escola de màgia com a "desitjable i plausible", quan en realitat la novel·la la presenta com a fruit de l'arrogància del jove i, per tant, com un defecte de caràcter. A més, a l'hora d'analitzar L'altre vent, es queda només amb els elements que reforcen la seva tesi, i ignora els defectes de plantejament i les contradiccions que se'n poden derivar. Em sembla especialment flagrant que no tracti el problema de la raça, que és una qüestió que els admiradors de l'última novel·la de la saga tendeixen a ignorar, i que tampoc esmenti els problemes causats per la relectura del món dels morts, que a mi em sembla un element central de l'anàlisi. 

• Laura B. Comoletti i Michael D. C. Drout. "How They Do Things with Words: Language, Power, Gender, and the Priestly Wizards of Ursula K. Le Guin's Earthsea Books". Children's Literature 29 (2001) 113-141.

Molt bona anàlisi de la revisió que es produeix a Tehanu sobre la narració tal com s'establia a la trilogia original. Els autors comparen els mags de Terramar amb els sacerdots catòlics medievals, i aquesta comparativa els porta a analitzar com s'utilitza el llenguatge a la tetralogia, i com la relació amb la Parla Antiga té a veure amb les característiques del món de Terramar. Per a l'anàlisi utilitzen la teoria dels actes de parla d'Austin i Searle, i analitzen també les relacions entre significant i significat en les tres novel·les originals, que presenten tres nivells de relació amb la Parla Antiga. Un mag de Terramar exploraria el nivell individual, Les tombes d'Atuan representaria el nivell comunitari, i La costa més llunyana ja té en compte l'univers o la natura sencera, per tant correspondria a un nivell còsmic. 

Davant d'aquest plantejament, Tehanu ens proposa un qüestionament de la relació entre llenguatge i poder contraposant l'ús que en fan els homes, com a mitjà per a l'exercici de la violència i la dominació i l'ús que en fan les dones, centrades en l'exercici de la cura i l'amor. Per tant, els autors conclouen que la revisió que té lloc a Tehanu és consistent en tant que no cau en el revisionisme, sinó que preserva la coherència de la trilogia original. Són molt curioses de llegir les prediccions que fan respecte als llibres següents, amb interpretacions que s'allunyen força de la visió que després oferiria Le Guin a les darreres entregues: Comoletti i Drout identifiquen Kalessin com a Segoy mateix, el creador del món (tot i que crec que no és tan evident a les novel·les) i prediuen que Tehanu, "la dona de Gont" de la profecia, serà la nova Arximag de Roke. Sens dubte, una visió que hauria valgut molt la pena de llegir. 

• Alice Mills. "Forms of Death in Philip Pullman's His Dark Materials, Ursula Le Guin's Earthsea, and Garth Nix's Old Kingdom Novels". Literature & Aesthetics 19:2 (2009) 92-104

L'autora analitza els retrats que fan del món dels morts tres sagues de fantasia juvenil: La matèria fosca de Philip Pullman, Terramar d'Ursula K. Le Guin i L'Antic Regne de Garth Nix, i com les tres obres revisiten, en el darrer volum, els límits que havien establert per al món dels morts en volums anteriors. L'aproximació de Garth Nix és més senzilla, però per això no provoca tantes contradiccions com les altres dues. L'autora mostra com Pullman i Le Guin revisiten els seus móns ficticis mostrant la falsedat o malentès sobre la primera mort, i reelaborant el relat de redempció o salvació per a les ànimes dels difunts que s'estan al món dels morts, en ambdós casos inspirat per l'Hades clàssic. Mills assenyala força inconsistències que queden obertes al darrer volum de la trilogia de Pullman, així com a L'altre vent de Le Guin. 

Ambdós autors presenten una solució última per a les ànimes dels difunts (la dissolució final en el tot) que és totalment secular i materialista, per desafiar els discursos religiosos tradicionals. Ara bé, a la trilogia de Pullman, el món dels morts queda preservat com a passatge, cosa que a simple vista sembla innecessari, mentre que a Le Guin l'altra vida queda preservada per als dracs, deixant el món espiritual d'aquests i el món secular dels humans definitivament separats. Segons Mills, ambdós autors exploren el caràcter de construcció de la vida després de la mort per reflectir construccions opressives de dominació i poder dins la vida mateixa. 

Durant aquesta relectura de L'altre vent em va cridar l'atenció especialment la similitud entre totes dues narracions, la de Pullman i la de Le Guin, a l'hora de resoldre el conflicte amb els morts, i va ser a partir d'aquesta premissa que vaig trobar aquest article d'Alice Mills i el següent: 

• Imagined Afterlives: Death in Classic Fantasy de Katherine Langrish. Publicat al seu blog personal Seven Miles of Steel Thistles el 26 d'octubre de 2016.  

L'autora comenta diverses visions de la vida després de la mort en la literatura fantàstica. Per començar, analitza el tema a El Senyor dels Anells de Tolkien, per constatar que la narració roman secular, en aquest sentit: la majoria de personatges tenen teories i creences respecte a la vida després de la mort, però a la pràctica afronten els mateixos dubtes i desconeixements que nosaltres, de forma que en els seves vides no existeix cap garantia última a aquest respecte. A Les cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, la garantia és molt més patent, en tant que trobem personatges que tornen de la mort, però aquesta experiència no n'esborra el dolor ni el patiment. Ara bé, Langrish qualifica l'últim volum de la sèrie, L'última batalla, com a fracàs estètic a l'hora de voler dissipar tot el misteri pel que fa a la terra de l'Aslan. 

Pel que fa a Le Guin, l'article de Langrish m'ha agradat especialment perquè m'ha confirmat l'anàlisi que jo ja vaig fer en el seu moment de L'altre vent. La reelaboració del món dels morts no funciona perquè el món dels morts a la trilogia original acompleix el mateix paper que l'Hades a la mitologia grega: és tan sols una aparença, una il·lusió a la qual és totalment inútil i estèril aferrar-se com fan els mags foscos, principalment perquè els morts ja no hi són, no són ni les seves ombres ni els seus reflexos. Langrish acusa tant L'altre vent de Le Guin com L'allargavista d'ambre de Pullman de sobrecomplicar una metafísica originalment més senzilla amb una agenda determinada: presentar l'absència de vida després de la mort com l'alternativa més desitjable, per comparació amb un món dels morts que esdevé un càstig i una presó, fins i tot una tortura eterna. La mort definitiva, per a ambdós autors, és positiva en comparació. 

Finalment, l'autora també comenta la saga de L'Antic Regne de Garth Nix, i el valora en positiu. En aquesta saga, la metàfora per retratar el món dels morts és molt més dinàmica i fluïda, així com més senzilla estèticament. El riu que transporta els morts fins a la seva mort definitiva és una imatge totalment orgànica, un curs que porta els difunts en una direcció natural, mentre que els personatges que proven de remuntar el curs del riu estan exercint una resistència contranatural. No he llegit aquesta saga, però veient els comentaris que en fan aquests dos articles, me n'han entrat ganes. 

Conclusions 

És hora de tancar els apunts de Terramar amb un balanç final de la relectura. Si l'he de comparar amb les ressenyes que en vaig fer inicialment, ara fa més de set anys, puc constatar que en essència no he canviat d'opinió. La trilogia original, amb el seu colofó final presentat a Tehanu, em continuen semblant imprescindibles, i la tetralogia tal com va quedar el 1990 em sembla que no perd gens en la relectura. Le Guin va crear un món fictici complex a l'arxipèlag de Terramar, i uns viatges de creixement per als seus protagonistes, Ged, Tenar i Arren, que a Tehanu eren revisitats d'una forma molt hàbil i matisada. Si a Un mag de Terramar Ged aprenia l'autèntic caràcter del seu poder i acceptava les seves pròpies limitacions, a Les tombes d'Atuan la Tenar era alliberada d'una presó mental, física i espiritual, i a La costa més llunyana l'Arren accedia a l'edat adulta a través d'un sinistre passatge, a Tehanu tots tres personatges mostren al lector els compromisos, dilemes i lliçons de l'edat adulta. Els dracs eren una presència que enriquia el text amb el seu misteri, esdevenint una metàfora al cor de la narració que no adquiria un significat fix. 

Pel que fa als altres dos volums, encara ara em semblen superflus, i cap dels dos aconsegueix la coherència i la profunditat dels altres quatre. És cert que aquesta vegada m'he reconciliat, almenys parcialment, amb el cinquè volum Contes de Terramar. Els seus relats més breus em semblen bons complements per al món de Terramar i, com també passa a Tehanu, es dediquen a desafiar amb molta subtilesa les bases del món de Terramar, que reelaboren amb profunditat sense arribar a trair les premisses dels originals. Tanmateix, "El localitzador" em sembla problemàtic com a text suposadament feminista i, d'altra banda, tot i que "Dragó" em sembla un text molt bo, el seu encaix amb la resta de la saga no m'acaba de convèncer. 

Finalment, el darrer volum, L'altre vent, és el que menys m'agrada de la saga sencera i, com em passa també amb el darrer volum de la saga de Nàrnia de Lewis, em sembla que no afegeix res de pes al conjunt. En comptes de crear una nova narració amb un argument autònom i un interès propi, Le Guin es dedica a reescriure moments anteriors de la narració, creant incoherències amb els anteriors llibres i, al meu parer, desaprofitant moltes oportunitats narratives pel camí. La manca d'una direcció clara per al relat, l'excés de personatges i trames secundàries, un desenllaç molt precipitat i la reescriptura final de la metafísica de Terramar, que deixa més problemes en l'aire dels que pretén resoldre, m'han deixat un regust decebedor. En positiu em quedo amb la bellesa de l'escriptura de Le Guin, que és una mestra en l'art, indiscutiblement. 

V de Vendetta (#507)

És 1988. Margaret Thatcher ha estrenat la seva tercera legislatura i afirma amb rotunditat que els conservadors conservaran el lideratge fins el segle entrant. La meva filla petita té set anys i la premsa sensacionalista diu que hi ha camps de concentració per a persones amb sida. Els nous antidisturbis porten visors negres, igual que els seus cavalls, i al sostre de les furgonetes hi han instal·lat càmeres de vídeo giratòries. El govern ha expressat el seu desig d'erradicar l'homosexualitat ni que sigui com a concepte abstracte, i un no pot evitar preguntar-se contra quina minoria es legislarà després. M'he plantejat emportar-me la família fora del país d'aquí a poc, durant els propers dos anys. Fa fred, hi ha mal ambient i això ja no m'agrada. Bona nit, Anglaterra. Bona nit als serveis nacionals i a la v de victòria. Hola, veu del destí. Hola, V de Vendetta. 

Aquesta novel·la gràfica de l'autor anglès Alan Moore i el dibuixant David Lloyd es va publicar de forma seriada entre els anys 1988 i 1989, i a hores d'ara ha esdevingut una de les obres més famoses de Moore. A finals dels anys vuitanta, Anglaterra viu un escenari polític molt convuls, amb el govern conservador de Margaret Thatcher que guanya la seva tercera legislatura, i exerceix una repressió creixent contra la protesta interna mentre augmenta la potència dels discursos d'odi contra les minories. De cop i volta la història ha entrat als anys 80, i el futur distòpic que Orwell preveia dècades enrere no sembla tan allunyat de la realitat. El règim polític que se'ns presenta a V de Vendetta no difereix gaire del malson orwellià: després d'una catàstrofe nuclear que ha destruït Europa i Àfrica senceres, la inexpugnabilitat històrica de Gran Bretanya ha cobrat un significat nou en termes polítics, en ser l'únic territori que ha sortit indemne d'aquesta destrucció. Després de la pujada al poder d'un govern feixista, que ha exterminat els homosexuals, els negres i els immigrants en camps de concentració, l'illa queda sumida en aquest estat policial sota el domini del líder, que en el fons no és sinó el titella d'un ordinador superintel·ligent anomenat "destí". Amb la població monitoritzada a través d'escoltes i gravacions les vint-i-quatre hores del dia, l'adotzenament i l'obediència a la jerarquia són la sortida més fàcil per tal de poder sobreviure. Un terrorista emmascarat anomenat V és l'únic que pot fer trontollar l'aparent estabilitat d'aquest sistema. 

És cert que la simplicitat és una de les armes més potents d'aquest relat: els poders desestabilitzadors de V semblen en tot moment massa bons per resultar creïbles, i cap dels seus plans arriba a fallar mai, de forma que de bon principi l'interès de la lectura queda desplaçat de l'acció i la trama pròpiament dita a les motivacions i els caràcters dels personatges, especialment el de V, que es va desplegant de forma gradual a través dels seus monòlegs. El gran misteri de la novel·la és arribar a descobrir qui és realment V, i quin és el seu pla de debò, un cop se'ns comencen a donar pistes de la seva identitat i se'ns tempta amb diferents formes de resolució per al misteri. En cap moment se l'anomena justicier ni alliberador, si no és que s'ho diu ell mateix, i poc a poc anirem descobrint una ment traumatitzada pel dolor dels horrors polítics patits en carn pròpia, i atrinxerada en una recreació contínua i recurrent del moment del trauma. 

De fet, el seu poder es basa, principalment, en la seva capacitat performativa, a l'hora de recrear una escena per als altres i fer-los adonar, a través d'un espectacle planificat i orquestrat al mil·límetre, del seu propi potencial subversiu per engegar el canvi polític. No és debades que els ciutadans es troben en tot moment exposats als comunicats estatals a través dels mitjans de comunicació, i que el poder del cos polític es comença a desestabilitzar precisament quan es veu migrada la seva capacitat de comunicació i persuasió. Aquesta és la lliçó principal que haurà d'aprendre Evey, la deixebla forçada de V, que paradoxalment recuperarà en el seu captiveri la seva consciència política i la seva capacitat creadora, tot i que en uns termes morals extremadament ambigus. És aquest accent en l'aspecte performatiu de la lluita que esdevé un dels moments més inquietants, al meu parer, d'un relat que precisament es basa més en la força de les seves imatges que en la consistència del seu guió. Així doncs, la imatge central del relat és la màscara del protagonista, que revela el personatge com a símbol però amaga de l'escena, al seu torn, la persona com a veritable agent polític. 

Una altra imatge predominant en el relat és la del cos que s'oculta rere la màscara: d'una banda, hi ha la representació literal del cos polític - cada organisme governamental rep el nom d'un òrgan determinat del cos humà d'acord amb la seva funció - que a la vegada reflecteix de forma sinistra i intencionada els cossos destrossats pels experiments mèdics als camps de concentració. És així que la màscara acabarà amagant l'horror de l'experiència directa, dissolent la identitat de la persona que la porta rere la cortina de fum del seu espectacle públic, de la mateixa manera que la tasca alliberadora que V emprendrà amb la seva captiva Evey es basarà en la manipulació i el rentat de cervell. Aquesta és l'ambigüitat intrínseca de la proposta, i el que la fa tan colpidora sobre la pàgina: es pot alliberar els altres contra la seva voluntat? És legítim combatre el totalitarisme amb les seves pròpies eines? 

De fet, Moore basteix aquesta novel·la a través de l'ambigüitat moral del seu protagonista, que no arribarà a revelar completament el seu propi misteri i romandrà com a símbol opac al cor de la narració, una mena de significant - l'omnipresent lletra "V" - amb un significat sempre esmunyedís. El conflicte al final es descobreix no entre el justicier emmascarat i el sistema totalitari, sinó més aviat entre aquest últim i el seu cos de súbdits, que haurà de reconquerir la seva capacitat per a l'acció encara que sigui després que tot hagi estat destruït. V exerceix la manipulació i el control amb una mà tan fèrria com la del mateix sistema que pretén derrocar, i l'abast últim del seu pla no quedarà del tot dibuixat ben bé fins al final, i llavors només deixant obertes certes possibilitats de futur que tampoc s'auguren especialment optimistes. Si bé l'aposta estètica i narrativa del text és molt atractiva, el suspens està magistralment dosificat, i la profunditat dels interrogants polítics aconsegueixen arribar a destí, a mi m'ha faltat una mica més de tensió durant el tercer acte, que m'ha semblat un punt anticlimàtic en comparació amb els altres dos. 

Sinopsi: En una Anglaterra distòpica situada als anys 90 i liderada per un govern totalitari, un justicier emmascarat que es fa dir V amenaça de fer trontollar el sistema sencer a través de les seves accions terroristes. El misteri sobre la seva persona i les seves motivacions últimes no se'ns aniran revelant fins ben entrat el relat. 

M'agrada: L'aposta estètica de la novel·la, que s'inclina per una distòpia d'ambientació força realista, i sobretot per l'impacte de les imatges emprades i el carisma fosc del seu protagonista.  

No m'agrada: És un relat que es fa un punt simplista a l'hora de plantejar les seves idees polítiques, i que al final posa la trama al servei exclusiu del seu protagonista. El règim totalitari de 1984 semblava, si més no, molt més amenaçador que aquest, que al capdavall acaba assolat per la seva pròpia incompetència. 

On ens portarà ara el vent malvat?

Comento breument cinc textos d'Ursula K. Le Guin que tenen a veure amb el món de Terramar: quatre relats curts que completen la saga tal com l'hem llegit fins aquí, i un breu assaig en què l'autora reflexiona sobre la relació entre els quatre primers volums de la sèrie. Els podeu trobar a l'edició completa en anglès de tota la saga de Terramar en un sol volum, editada per Gollancz el 2018 amb il·lustracions de Charles Vess: 

• Ursula K. Le Guin, The Books of Earthsea. London: Gollancz, 2018. (p 923-992) 

D'aquests cinc textos, només dos s'han editat en català de moment, i els podeu trobar al recull de contes Les dotze direccions del vent, també editat per Raig Verd. Un petit índex per saber d'on surt cadascun dels textos: 

• "The Word of Unbinding", publicat en català com "La paraula d'alliberament". Es va publicar per primer cop el gener de 1964 a la revista Fantastic, i es va reeditar el 1975 dins del volum The Wind's Twelve Quarters. El podeu llegir en català a Les dotze direccions del vent. 

• "The Rule of Names", publicat en català com "La regla dels noms". Es va publicar per primer cop l'abril de 1964 a la revista Fantastic, i també es va reeditar el 1975 a The Wind's Twelve Quarters. El podeu llegir en català a Les dotze direccions del vent. 

• "The Daughter of Odren" ("La filla d'Odren") es va publicar en format digital el 2014, i es va incloure al volum de la saga completa The Books of Earthsea que es va editar el 2018. 

• "Firelight" ("Llum de foc") es va publicar pòstumament el 2018 a la revista The Paris Review, i també es va incloure a The Books of Earthsea aquell mateix any. 

• "Earthsea Revisioned" ("Terramar reimaginada") és un assaig que Ursula K. Le Guin va presentar com a conferència el 1992 sota el títol "Children, Women, Men and Dragons" a la Universitat d'Oxford, i que també es va incloure a The Books of Earthsea. 

La paraula d'alliberament 

Dels quatre relats, és potser el més experimental i desconcertant a simple vista. Està narrat des del punt de vista d'un jove mag que s'enfronta a un bruixot maligne, i l'única forma que té d'escapar-se'n és a través de successives transformacions. Amb un llenguatge molt suggestiu i un ritme molt fluït, que recrea el moviment de les successives transformacions de forma molt dinàmica, també hi trobem una influència molt clara de Tolkien, sobretot en el moment que es descriu l'acció del mag fosc sobre la terra, i en el moment en què el protagonista es transforma en un anell d'or, recollit i llençat pendent avall per un troll. No serà fins al desenllaç, quan el protagonista trobi finalment la clau de volta per poder derrotar el seu enemic, que descobrirem una connexió temàtica amb les novel·les de Terramar. 

La regla dels noms 

Aquí també hi podem apreciar una influència directa, o potser un homenatge, de fet, a Tolkien. El senyor "Underhill" viu sota el turó ("under his hill") en una illa de l'arxipèlag, i és un personatge que sembla força allunyat de l'èpica per començar: és un bruixot de poble arribat de fora, conegut pels seus focs artificials, i que els habitants de l'illa miren amb distanciament i certa condescendència. Ara bé, quan arribi a l'illa un mag del casal de Pendor a passar comptes amb l'inofensiu senyor Underhill, aquest revelarà tot el seu potencial amagat. 

La filla d'Odren 

És un conte que m'ha semblat molt curiós i, del conjunt dels quatre, és possiblement el que més m'ha agradat de tots. El relat gira al voltant de la protagonista, l'Herba, que és l'última descendent de la casa d'Odren, que de nit va a fer ofrenes a la tomba del seu pare. El relat se'ns va desgranant a través de diversos testimonis que ens van posant en antecedents sobre la nissaga dels senyors d'Odren, i és així com ens assabentarem de la missió de revenja de l'Herba que espera poder acomplir un cop es retrobi amb el seu germà desaparegut misteriosament anys enrere. Si heu llegit Electra de Sòfocles, us sorprendrà veure l'argument del cicle micènic reproduït força fidelment, amb la intervenció d'un mag obscur en el paper d'Egist. 

Ara bé, Le Guin ens ofereix una mostra del seu potencial per a la subversió quan presenta els dos germans defensant dues versions diferents del crim i, per tant, dos plans diferents de revenja. Com que no se'ns acaba d'exposar qui dels dos té raó, i potser tan sols és una qüestió de perspectiva, crec que l'ambigüitat, especialment en la seva càrrega pel que fa al gènere dels protagonistes i les seves respectives simpaties, és un dels punts més forts del relat. El punt de vista de la noia embranca lleugerament amb el discurs de gènere què vèiem a Tehanu, i per això el desenllaç del relat es fa especialment satisfactori. 

Firelight

Aquest relat breu ens descriu el somni que té en Ged just abans de morir. No en puc dir gran cosa perquè és força breu i s'explica per si sol. És una culminació del viatge vital del personatge, digna de la saga sencera, tot i que en gran part es basa a recordar episodis de les novel·les anteriors. Em va agradar, és clar, però al final em va deixar un regust agredolç. No m'importaria quedar-me amb el desenllaç d'en Ged a Re Albi amb la Tenar que vam veure al final de Tehanu, o al final de L'altre vent també i, per això, per a mi personalment, aquest relat es fa innecessari. 

Terramar reimaginada 

Aquest és un assaig que es publica el 1992 i, per tant, Le Guin no hi comenta la saga sencera, sinó només els primers quatre volums fins a Tehanu. De fet, l'assaig és un comentari sobre el tipus de revisió que planteja Tehanu respecte de la trilogia original. Per començar, Le Guin pretén justificar el sexisme present a la seva primera trilogia i inherent al món de Terramar tal com es planteja en aquestes tres primeres novel·les: a l'època que les escriu, als anys seixanta i setanta, la fantasia èpica encara està lligada a uns arquetips molt determinats que giren al voltant de la masculinitat com a font de poder. El poder és masculí, i és obtingut i validat a través de la independència respecte de les dones. És per això que qualsevol contacte amb el món femení s'interpreta immediatament com una feblesa o una temptació que cal evitar a qualsevol preu. 

Le Guin escriu la trilogia original influïda per aquests trops, perseguint l'ideal de Virginia Woolf de l'art androgin. Ara bé, aquest ideal de l'art androgin - és a dir, la idea que l'art en majúscules està més enllà de les divisions de gènere, i no s'identifica com a masculí o com a femení - amaga un biaix de gènere evident un cop se surt d'aquest esquema de pensament: el món descrit en aquesta tradició no és un món neutral pel que fa al gènere, sinó un món on la font de l'autoritat i la força és masculina i la dona és vista com a no-home, o s'ha de masculinitzar en el moment que exerceixi el poder. En aquest context sorgeix Tehanu, que exposa aquest biaix obertament sense abandonar les particularitats del món fictici de Terramar. Comparteixo l'entusiasme de Le Guin per la subversió operada en aquest quart volum de la saga, tot i que trobo que en aquest assaig cau en un trop igualment sexista, el de la sacralització de la maternitat, quan relaciona l'especificitat de la Tenar amb la seva capacitat de donar a llum. 

Comprenc que la intenció de Le Guin és bona, però potser el pas següent sí que era avançar cap a una visió autènticament andrògina, en comptes de quedar-nos simplement abraçant les especificitats de cada gènere per separat. Hi ha un moment en què ho fa, quan reivindica la interdependència entre en Ged i la Tenar com a contrapunt necessari a la independència propugnada pel poder identificat com a masculí. Només que Le Guin identifica aquesta qualitat d'interdependència com a essencialment femenina, i aquí crec que cau en el mateix tipus de prejudici que pretén atacar. La reflexió de Le Guin acaba aquí, en el quart volum de la saga, de forma que els altres dos volums, molt més problemàtics al meu parer a l'hora de revisar aquests prejudicis, no entren dins d'aquest debat teòric. 

El final de l'assaig, d'altra banda, és autènticament revelador, en tant que interpreta el desenllaç del quart llibre i el paper de la Therru en el relat sencer, no sols aquesta quarta novel·la sinó a l'hora de culminar la saga sencera (o el que en aquell moment representava la saga sencera). Le Guin introdueix la noció de la doble visió de la Therru, és a dir, la d'un personatge intermedi que pertany simultàniament a dos móns, com a desllorigador d'aquesta perspectiva monolítica del poder i l'acció al món de Terramar. Segons Le Guin, els dracs plantegen una autèntica revolució en el món de Terramar, també en termes de gènere. Al meu parer, no sé si aquesta afirmació queda gaire clara a la novel·la mateixa, o és més aviat un afegit posterior per part de l'autora. 

En tot cas, em quedo amb el final de l'assaig, que presenta el viatge de la Therru com a moviment central de la novel·la Tehanu. Ara bé, em penso que aquesta relació traça un arc encara més gran amb la saga sencera, en presentar un paral·lelisme clar també amb el desenllaç de la primera novel·la de la saga, Un mag de Terramar: si a Tehanu la nena ens guia cap al drac, de forma que al final se'ns revela que ella és el drac, el mateix exactament podríem dir de l'Esparver i la seva recerca de l'ombra al primer volum. Ambdós motius lliguen la lectura de la saga sencera a perspectives psicoanalítiques que no semblen fora de lloc vistos aquests dos desenllaços: tant la Therru com en Ged busquen fora de si mateixos la font de la seva por i les seves inseguretats, una alteritat en termes absoluts que els amenaça amb tota la seva monstruositat - per acabar trobant, en tots dos casos, que al capdavall el seu era un viatge interior. 

El color porpra (#506)

Ell riu. Qui et penses que ets? No pots maleir dingú, tu. Mira't bé. Ets negra, ets pobra, ets lletja, ets una dona. Mecàgum tot, si no ets re de re, diu. Fins que no em tractis com em mereixo, dic, tot et fallarà, fins i tot els somnis. L'hi deixo 'nar tal com em ve. I això, a mi, sembla que em ve dels arbres. 

Amb la publicació de El color porpra l'any 1982, l'autora estatunidenca Alice Walker va arribar a l'estatus de clàssic de la literatura afroamericana del segle vint. Seguint les petges de la seva predecessora Zora Neale Hurston, a qui va contribuir a treure de l'ostracisme, Walker reivindica la història silenciada de les dones negres, que han patit a través dels segles una opressió doble a mans del sistema racista de la segregació als Estats Units i del patriarcat com a estructura imposada en l'àmbit privat i familiar. A través de les penúries vitals de les dues germanes Celie i Nettie, separades per força quan són adolescents, assistirem al viatge interior de la Celie per tal d'arribar a valorar-se i estimar-se ella mateixa i crear connexions amb els altres que vagin més enllà dels rols socials i de gènere preestablerts. 

En una zona rural a l'estat de Geòrgia a principis del segle vint, la vida és molt dura per a la comunitat afroamericana. La manca d'oportunitats i d'igualtat sumeix les famílies en una situació de precarietat econòmica, l'esperança de vida és baixa i les actituds autodestructives més que freqüents. Els infants deixen l'escola de ben petits per treballar i poder contribuir a l'economia familiar, mentre que els pares de família s'aprofiten d'aquesta situació per imposar un règim abusiu sobre les mullers i els fills. Quan amb prou feines ha arribat a la pubertat, la Celie és violada repetidament pel seu pare, amb qui té dos fills, que el seu pare li arrabassa per donar en adopció quan encara són nadons. Tot i l'evident injustícia de la situació, la noia també ha de suportar l'estigma social de ser una dona perduda. Per evitar que la seva germana Nettie pateixi el mateix destí, la Celie accepta casar-se amb un vidu del veïnat, de qui no arribem a conèixer mai el cognom, a qui interessa tenir a casa una dona submisa que li criï els quatre fills petits. Poc temps després, la Nettie fuig de casa de la seva germana per evitar ser violada pel seu nou cunyat. 

La Celie suporta estoicament els maltractaments i humiliacions a què la sotmet el seu marit, i no s'enamorarà per primer cop fins que conegui la Shug Avery, l'amant amb qui el seu marit ha mantingut una relació durant dècades. Entre ella i la Shug s'establirà una relació de complicitat i d'amistat que més endavant derivarà en una relació amorosa, i que amb el pas dels anys donarà forces a la Celie per qüestionar els valors rebuts i plantejar-se un futur diferent. L'exemple de la Sofia, la muller del seu fillastre, també li mostrarà el valor de la resistència a una opressió injusta, tot i que aquesta pugui comportar pagar un preu molt alt. No és fins passada la meitat de la novel·la que la Celie rebrà notícies del que la Nettie ha estat fent durant tots aquests anys, i l'experiència de la seva germana oferirà encara altres nivells de lectura per a la seva història personal, en contraposar les experiències dels afroamericans durant la segregació amb la situació d'explotació colonial que pateixen les comunitats africanes. 

La narració ens arriba en primera persona a través de les cartes de totes dues germanes: Walker recrea el dialecte afroamericà que parla la Celie, influït per la seva manca d'estudis i que reprodueix fidelment el flux de consciència de la protagonista a través del discurs oral, mentre que la Nettie, que ha pogut estudiar, escriu en un registre més estàndard. Cal destacar la feina de traducció de Josefina Caball a l'hora de reproduir totes dues veus en català de forma realista i plausible. A través de la lectura, la novel·la també anirà descobrint la seva particular filosofia panteista, dirigida a trobar la divinitat en tota la natura, i no en la figura d'un Déu distant i incommovible que reprodueix els defectes del sistema patriarcal. El color porpra ens mostra, a través de la resiliència i les ganes de viure dels seus personatges femenins, com la resistència a l'opressió i la subversió de les normes i els valors establerts de vegades no prenen la forma d'una revolució violenta i sobtada, sinó que operen sobre la vida quotidiana de formes molt més subtils i discretes. 

Sinopsi: Durant les primeres dècades del segle vint, en una zona rural de l'estat de Geòrgia, l'adolescent Celie és violada pel seu pare després que la seva mare es posi malalta. Un cop la mare és morta i després d'haver tingut dos fills fruit d'aquest incest, la Celie decideix acceptar una proposta de matrimoni per poder allunyar la seva germana Nettie d'aquest ambient. Tanmateix, el seu intent per protegir la Nettie no donarà els resultats que esperava, i les dues germanes es veuran separades i incomunicades l'una de l'altra durant la resta de les seves vides. A través de les seves cartes a Déu, la Celie anirà transmetent el relat de les seves experiències vitals, i també el seu creixement personal a mesura que vagi abandonant els sentiments de ràbia, frustració i avergonyiment i faci valer la seva vàlua com a persona davant dels seus éssers estimats. 

M'agrada: Especialment el procés de creixement de la protagonista, i la veu sempre directa i colpidora del seu patiment en primera persona. 

Tots caminem pel Camí dels Dracs

Capítol 5 de L'altre vent  

Finalment, hem arribat no sols al desenllaç de l'última novel·la de la sèrie, sinó també a la cloenda de la saga sencera. Tot i la decepció que resulta per comparació amb els altres volums, el darrer capítol de la novel·la aconsegueix remuntar els defectes de la seva secció central, i tancar el conflicte principal que afrontaven els protagonistes, que en aquest punt prenia dimensions còsmiques. El misteri sobre l'altra vida a l'univers de Terramar se'ns acabarà aclarint, si bé de forma una mica precipitada i confusa, i els dracs també acabaran revelant la seva naturalesa autèntica. A partir d'aquí, cada lector és lliure d'interpretar aquests canvis i valorar si estan a l'alçada de les expectatives obertes tant a les altres novel·les com en aquesta mateixa. Al meu parer, el resultat és desigual, i encara que aquest darrer capítol de la novel·la està a l'alçada del primer, no aconsegueix compensar la manca de ritme i de direcció dels capítols centrals. 

Després de totes les trames secundàries que se'ns havien obert, aquí el ritme s'accelera, i potser l'acció que es concentra en aquesta última secció podria haver quedat més repartida al llarg de tota la novel·la. En general, el conjunt del llibre es basa més en l'exposició per part dels personatges que en els fets concrets, així que aquí, finalment, els hem de prendre la paraula i acceptar que l'univers de Terramar funciona com ens diuen. Quan es revela el misteri sobre el món dels morts i la seva relació amb la naturalesa dels dracs, el concepte de "l'altre vent" se'ns introdueix aquí per primera vegada i a correcuita, ben bé al desenllaç. D'altra banda, no s'entén gaire com els personatges viatgen cap a "l'altre vent", se suposa que telepàticament a través del somni, i per aquest motiu la narració es fa difícil de seguir des del punt de vista dels lectors. 

Il·lustració de Charles Vess per a L'altre vent (2018)

Tot i així, Le Guin ens presenta en aquest capítol alguns dels moments de més bellesa de la novel·la sencera, fa gala del talent que havia lluït en les darreres entregues i, en aquest sentit, val la pena destacar-ne també els aspectes positius. Així que, en definitiva, uns darrers apunts sobre aquestes ambivalències: prefereixo començar pels punts febles i acabar amb les notes positives. 

Ruptures 

Aquí destaco els moments que a mi em semblen més febles de la reescriptura del món de Terramar que es produeix a L'altre vent, és a dir, les decisions per part de Le Guin que trenquen amb elements que havien quedat establerts a les altres novel·les i que, per tant, n'alteren la continuïtat. 

• La trama sobre el saber de Paln, introduïda en el capítol anterior, queda sense conclusió. Representa que els Poders Antics no eren essencialment malignes, com se'ns establia a Un mag de Terramar i se'ns suggeria fortament a Les tombes d'Atuan, sinó més aviat ambigus i caòtics. En aquesta entrega, queden reconciliats a la lloma de Roke amb la màgia d'aquesta institució (p 217 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), però en conjunt no se'ns ofereix cap explicació al respecte. Aquesta l'haureu d'anar a buscar als apèndixs que trobareu a Contes de Terramar però, tot i així, és una llàstima que el tema quedi tan desdibuixat. 

• La introducció de "l'altre vent" a la trama principal de la novel·la com a resolució final per als seus conflictes és un punt decebedora i deixa més qüestions obertes que no pas respostes. Le Guin abandona la metafísica materialista i atea que havia establert a La costa més llunyana per abraçar ara una visió sobrenatural del més enllà que queda reservada als dracs però essencialment vedada als éssers humans. Aquesta distinció en la naturalesa de dracs i humans queda establerta en una època remota, abans fins i tot que s'iniciïn els mites coneguts a Terramar. Així doncs, des d'una unitat primigènia en la naturalesa dels homes-dracs, els humans i els dracs pacten una separació en dues espècies diferents: teòricament perquè els humans volen el domini de la terra física i renuncien a la immortalitat, mentre que els dracs prefereixen aquest domini sobrenatural de l'altre vent (p 228-229). 

Com si es tractés del pecat original, ara el destí de tots els humans queda lligat a una decisió que van prendre els seus avantpassats remots i que es presenta com a irrevocable. Contradient la lletra mateixa de la novel·la, no "tots caminem pel Camí dels Dracs" (p 219). Per tant, queda una pregunta fonamental oberta, que aplana i simplifica els conflictes que se'ns plantejaven en les anteriors novel·les: ens trobem davant d'un univers materialista i ateu, com semblava que defensava Le Guin a les anteriors entregues, o davant d'una visió molt més conservadora de la transcendència, amb un destí ineludible davant del qual només queda la submissió i l'acceptació? 

La renúncia final a la màgia per part dels humans (p 235) per tal de restaurar el món conclou la narració amb una nota pessimista i tremendament depriment, al meu parer, a part que tampoc resol la tensió fonamental que s'establia en les primeres novel·les entre la màgia il·lustrada de Roke i el saber popular de les bruixes. Acabar amb l'exercici de la màgia al món em sembla una solució més aviat còmoda i taxativa a un conflicte narratiu que d'entrada era molt més complex. 

• En conseqüència, si la solució final passa per deixar separat el que originàriament estava unit, on queda el poder d'en Vern com a reparador i el seu suposat paper dins la resolució del conflicte? El desenllaç d'aquest personatge resulta decebedor en comparació amb la seva presentació i les expectatives que s'establien sobre ell al primer capítol de la novel·la. 

• La reversió en termes de raça va ser un gest molt trencador i innovador quan es van publicar les primeres novel·les als anys seixanta i setanta. Els protagonistes són negres; els blancs són una societat perifèrica, endarrerida i bàrbara, una societat guerrera que viu a base d'envair i saquejar altres pobles culturalment més avançats que ells. Ara, però, ens adonem que van ser els mags de Roke els que van trencar l'harmonia del cosmos amb el seu exercici de la màgia i de la Parla Antiga. Per tant, eren els karguesos els qui tenien raó des del principi, i els qui feien bé a l'hora d'apartar-se de la màgia i de rebutjar les pràctiques dels habitants de l'arxipèlag. Això crea un problema de representació per a la saga sencera: va ser "el Poble Fosc" (p 227) - l'original "the Dark Folk" és una mica més eloqüent que la traducció - que va trencar el pacte originari.  

Somnis 

D'entrada, l'inici d'aquest darrer capítol ens prepara per al to èpic que prendrà l'episodi final a la saga: mentre el vaixell s'apropa al port de Roke, cadascun dels personatges somia amb diferents aspectes de la seva missió. És un moment molt interessant perquè, com hem vist al llarg de la saga, Le Guin utilitza els somnis dels protagonistes per assenyalar-nos aspectes que després prendran més rellevància dins la narració, i accentuar especialment les tensions psíquiques que aquests afronten en determinats moments. Aquí se'ns exposen fins a dotze somnis diferents (p 207-211), en un dels moments narrativament més potents de tot el relat, però en general queden desaprofitats dins del conjunt. Tanmateix, la potència de les imatges desplegades és colpidora. 

De la mateixa manera, els somnis senyalitzen en aquest cas el canvi còsmic que està a punt de tenir lloc a l'univers i, quan els morts s'estan apropant definitivament a la paret, arriben a pertorbar simultàniament el son de tots els vivents. Quan en Ged s'adona que el moment del canvi ha arribat, la tensió que es basteix dins la narració es torna francament memorable: 

Aquesta nit, el son eludeix Terramar, va pensar en Ged. Va somriure una mica en pensar-ho; perquè sempre li havia agradat aquell instant de pausa, aquella pausa espantosa, el moment que precedeix els canvis. (p 237) 

Continuïtats 

I una petita llista de moments que em sembla que estan ben trobats, que tenien potencial inicialment, o que podrien haver connectat amb el material original d'una forma més fidel. 

• Un cop els visitants arriben a destí, es produeix una oposició força evident entre l'Arbreda Immanent i la casa de Roke (p 213-214), entre l'interior de la casa i la gent que en queda als marges, en la línia del conflicte que es començava a esbossar a Contes de Terramar. Aquest antagonisme queda reforçat quan el mestre Invocador reivindica la màgia de Roke contra les creences més primigènies dels dracs i els karguesos (p 224). 

• En el moment que la Tenar es pregunta com deuen veure el món els mags, i es mostra indulgent amb la seva forma de percebre'l (p 222-223), el personatge recupera quelcom de la maduresa que exhibia a Tehanu, així com la seva preocupació fonamental per la divisió de la cultura de Terramar en termes de gènere. Tanmateix, no es recuperen les qüestions fonamentals que es plantejaven a Tehanu, ni s'aclareix què passarà a partir d'ara amb la màgia intuïtiva de les bruixes un cop els mags renunciïn definitivament a la màgia de Roke. 

• El desenllaç de la Tenar, especialment a través del seu retrobament amb en Ged, també és un dels moments més bonics del text sencer i ens reconnecta amb el to més introspectiu de Tehanu. Tot i així, trobo a faltar que en Ged hagués tingut un paper més destacat en aquesta darrera novel·la. 

• El desenllaç de la Tehanu em sembla realment satisfactori: el seu accés a una identitat autèntica després de les seves penúries ve acompanyat d'una acceptació realista de la mort, que connecta amb el desenllaç de La costa més llunyana i és un dels moments de més bellesa del text sencer. L'únic inconvenient és que en aquest esquema d'acceptació no hi encaixa el món de "l'altre vent", però tot i així, almenys ens enduem això:  

Crec que, quan em mori, podré tornar l'alenada que em va donar la vida. Puc tornar al món tot allò que no he fet. Tot el que hauria pogut ser i no he sigut. Totes les tries que no he fet. Totes les coses que he perdut, gastat i desaprofitat. Les podré tornar al món. A les vides que encara no han estat viscudes. Aquest serà el meu do per al món que em va donar la vida que sí que he viscut, l'amor que he estimat, l'alè que he alenat. (p 233)  

Una lectura paral·lela: La nit de Tots Sants de Charles Williams 

Aquest cop he triat una novel·la que potser, d'entrada, no té gaire res a veure amb el món fictici creat per Le Guin, però en totes dues la imatge del món dels morts i la seva relació amb els vius és un dels moments més potents de la narració sencera. Charles Williams va publicar La nit de Tots Sants el 1945, poc abans de la seva mort sobtada, i aquesta hauria estat, dins d'un cicle més ampli de novel·les, la seva novel·la de purgatori. Aquí abandonem l'alta fantasia que ens ofereix Le Guin pel que avui dia anomenaríem "fantasia urbana", tot i que les obres de Charles Williams es revelen completament inclassificables, i exploren a ritme de misteri conceptes bàsics de la teologia cristiana, com el pecat, la redempció i la salvació. 

A la novel·la de Williams, el món dels morts és un paratge desolat i pertorbador, però també estranyament lluminós, i que influeix en les decisions i dilemes que afronten els difunts recents. Totes aquestes decisions les hauran de prendre, a més, contrarellotge, per tal de poder contrarestar els plans de dominació mundial d'un bruixot nigromant que pretén revertir l'acció salvadora de Crist. Però, com passa per exemple en les obres de Tolkien, hi ha un sentit difús de providència o destí que actua a favor dels protagonistes, i que s'expressa a través dels seus assentiments i compromisos conscients, fruit de l'amor que es tenen els uns als altres. És una visió que em semblava interessant comparar amb l'univers materialista i fonamentalment agnòstic que ens proposa Le Guin a la saga de Terramar. Començo amb les semblances. 

• Ambdues novel·les comencen amb la mateixa situació: un jove matrimoni separat per la mort a poc temps de casats i, per tant, en un moment especialment dolorós per a la parella. En tots dos casos, a més, és la dona (Lliri/Lester) qui accedeix a aquest estat intermedi que és el món dels morts, i és l'home (Vern/Richard) qui ha de fer el dol des del món dels vius, havent de gestionar pel camí les visions de la seva estimada. 

• En ambdues novel·les també hi ha un personatge que té un accés privilegiat al món dels morts, com si fos un mèdium o un vident: a L'altre vent és en Vern, mentre que a La nit de Tots Sants no és directament en Richard, que accedirà a la visió una mica més tard, sinó d'entrada el seu amic Jonathan que, com a artista, té una percepció privilegiada de l'altra realitat.  

• Hi ha un cert aire de família en la naturalesa de la màgia negra tal com s'exposa a la novel·la de Williams i la màgia de Roke a la de Le Guin. En tots dos casos, es tracta d'un saber arcà que ha de ser transmès només a uns pocs escollits. Aquest domini de la màgia es basa en la pràctica de les paraules de poder (Williams es basa en una versió fantasiosa de la tradició de la càbala jueva) i, a més, els mags s'han de mantenir cèlibes, o "castos" en paraules de Williams, perquè aquest poder mantingui la seva puresa. A més, en tots dos textos se'ns suggereix que l'objectiu de la màgia fosca és aferrar-se a la vida i perseguir la immortalitat en comptes d'acceptar la mort com a fet irrevocable. 

• En totes dues novel·les hi ha un personatge femení (Tehanu/Betty) que està cridada a salvar el món i restaurar-hi l'ordre que s'ha vist pertorbat per l'acció màgica. Mentre que Betty és cridada a ser una nova redemptora per al món, com Crist, el paper de Tehanu al final de la novel·la es dilueix una mica en el conjunt de l'esforç col·lectiu de tots els personatges. En tots dos casos, però, es tracta d'una noia jove, insegura, desorientada i confosa respecte de la seva pròpia identitat, i que haurà de créixer com a persona i guarir-se de les ferides del passat abans de poder acomplir el seu destí. Ambdues es veuen marcades per un trauma bàsic en la seva infància: en el cas de Tehanu, queda en un passat remot abans de la seva adopció per part d'en Ged i la Tenar, mentre que la Betty encara ha de viure amb una família que li anul·la la voluntat i la manipula psicològicament per tal d'utilitzar-la per als seus interessos.  

• En totes dues novel·les, el desenllaç passa per una segona mort per als difunts que s'esperaven a l'altre costat de la paret o al purgatori del Londres espectral, i en tots dos casos l'escena final és confusa visualment i difícil de seguir per part dels lectors. Tanmateix, mentre que a Le Guin el destí últim és la dissolució final dels morts en el tot, Williams s'ajusta més a les línies de l'escatologia cristiana: alguns dels morts se'n van cap a la Llum, i d'altres prefereixen seguir vagant per la ciutat espectral, com els passa també als personatges de El gran divorci de C. S. Lewis. 

Tot i que a simple vista hi puguin aparèixer moltes semblances, en realitat les diferències pesen més al llarg dels dos textos, sobretot pel que fa a l'ambientació de les dues novel·les i la profunditat psicològica de la proposta de Williams, davant d'una visió força més simplista per part de Le Guin. 

• La relació del matrimoni protagonista és un dels punts principals en què les dues novel·les divergeixen. La relació entre Vern i Lliri queda congelada en un moment determinat del temps, el de la mort de Lliri, mentre que els Furnival exploren la seva relació passada, fins i tot separats per la mort. En aquest sentit, la separació els fa créixer com a parella, en tant que és a partir d'aquesta absència forçada que ambdós comencen a reconèixer l'altre amb les seves virtuts i defectes, i el que han fet malament, per tal de poder-se perdonar mútuament. 

• El desenllaç que viu la parella també és diferent: en el cas de L'altre vent, en Vern fa el pas a l'eternitat per poder estar amb la seva estimada i, per tant, renuncia a la vida, mentre que a la novel·la de Williams la Lester mor definitivament i en Richard es queda al món dels vius. En aquest sentit, la seva última conversa aporta una cloenda satisfactòria a la seva relació, que rep un tractament molt més madur i matisat que a la novel·la de Le Guin. 

• A La nit de Tots Sants, el món dels morts fa la funció de purgatori per a les ànimes dels difunts recents, que juguen un rol actiu a l'hora de guarir el món i prenen decisions conscients per tal de salvar-se definitivament, o aferrar-se a la vida i romandre en el seu estat present. A L'altre vent, la regió dels morts és tan sols una anomalia en l'ús de la màgia que cal rectificar perquè l'univers segueixi el seu curs natural i, per tant, els morts hi juguen un paper passiu: esperen ser alliberats mentre queden congelats en un present continu, sense cap relació amb les seves vides passades. 

• Això té una influència directa en el plantejament sencer de la realitat que tenen ambdós autors: a L'altre vent, que planteja una visió del món agnòstica o directament atea, el món es restaura a la seva forma original d'abans de la transgressió dels mags, però s'hi perd la màgia definitivament. Es podria llegir, fins i tot, com un mite fundacional per al desencantament del món. En canvi, Williams presenta la possibilitat d'arribar a guarir el món de l'empremta del mal, en sintonia amb la tradició cristiana: el paral·lelisme entre els guariments que realitza Simon el Mag i els que realitza la Betty Wallingford al final de la novel·la n'és un exemple molt clar. 

Introducció a la filosofia (#505)

Hi ha un element d'impotència a l'hora d'aferrar-se al suport de lleis fiables i ordres amb autoritat. En contraposició, hi ha una energia creixent en la responsabilitat individual d'escoltar la totalitat de la realitat. La humanitat de cadascú depèn de com de profundament es deixi guiar per la seva escolta. Ser humà és esdevenir humà. 

Aquest assaig del filòsof alemany Karl Jaspers (1883-1969) es va publicar per primer cop el 1951 i ha estat una aproximació francament original, i un punt inesperada, als problemes i preocupacions principals de la filosofia. És un contrast curiós a l'aproximació que en feia Bertrand Russell, sens dubte, i acarar les dues propostes ha estat una experiència força fructífera i enriquidora. D'entrada, no sé si treu cap a res provar de reconciliar-los: hem de començar a llegir Jaspers amb una consciència molt clara del que està intentant fer en el seu text, i deixant-nos guiar per la seva exposició sense prejudicis, més que intentar oposar resistència pel camí. Introducció a la filosofia va sorgir d'una sèrie de conferències que l'autor va emetre per la ràdio de Basilea, i que pretenien aproximar el tema al públic en general. El resultat és força curiós, si més no, en el sentit que el llenguatge emprat és força accessible per a una línia d'argumentació que a estones es fa circular i un punt abstrusa. L'altra part interessant de la proposta és el seu enfocament existencial: la filosofia no és una eina per al coneixement, o no ho és exclusivament, sinó més aviat un mitjà per a la bona vida i l'acceptació de la mort, i en aquest sentit ens desafia a acceptar una obertura bàsica de l'existència humana cap a la transcendència. 

De fet, una part important del text sembla apuntar més aviat cap a la teologia que a la filosofia com a tal, amb les seves afirmacions lapidàries i definitives sobre la connexió entre Déu i l'ésser humà i el suposat paper de la filosofia a l'hora d'establir o aclarir aquesta connexió. Ara bé, Jaspers no s'entreté amb suposades proves de l'existència de Déu, ja que aquestes només objectifiquen, subsumeixen en una relació subjecte/objecte, quelcom que per definició no pot ser pensat o analitzat en aquests termes. Si poguéssim pensar Déu com a objecte de coneixement, n'estaríem fent ciència, cosa que, d'entrada, se'ns presenta com a absurda. La prova de l'existència de Déu - tot i que no està parlant del Déu concret de cap religió, ni occidental ni oriental, sinó més aviat d'una principi transcendent de l'ésser que anomena la Totalitat - és l'existència en si mateixa, el fet que hi ha quelcom quan podria no haver-hi res i, encara amb més motiu, la llibertat humana com a prova que la nostra existència empírica no està totalment lligada als processos naturals, sinó que manté un aspecte obert, inacabat, pel que fa a la nostra relació amb el món i a la nostra presència dins del món com a éssers humans. Evidentment, l'enfocament és una mena de síntesi entre tota la filosofia kantiana i l'angoixa existencial heideggeriana. 

A partir d'aquestes bases, Jaspers va bastint una filosofia ètica, política i antropològica que es deriva d'aquest plantejament existencial: com hem d'actuar davant l'aparent buidor i incompletesa de la nostra experiència a la terra? I és en aquest sentit que la lectura es fa del tot saludable, en tant que la pràctica de la realitat, com l'existència mateixa, és sempre un experiment inacabat i que s'ha d'exercir de forma desinteressada. Trobar un principi últim per a la realitat i edificar tota la vida al voltant d'aquest - ja sigui la ciència, per exemple, o la religió institucionalitzada, o una vena d'humanitarisme bàsic - és posar un objecte al centre de la nostra existència i deïficar-lo: tancar definitivament, per tant, el que existencialment roman obert. La pràctica filosòfica consisteix, bàsicament, a topar amb el límit del que no pot ser conegut, no pot ser dit, o no pot ser exercit, i reconèixer aquest límit com a realitat. De la mateixa manera, la història de la filosofia ens presenta una varietat de respostes prou àmplia com per no poder acceptar una resposta definitiva de forma absoluta: Jaspers rebutja de Hegel, i de la majoria de pensadors occidentals a través de la història, la voluntat sistematitzadora a l'hora de presentar la filosofia com a resposta última a tots els problemes. 

És així com, en el vessant polític, Jaspers ataca el totalitarisme com a negació de la independència de l'ésser humà, a la vegada que l'aïlla de l'única dependència autèntica que omple la vida humana, la que cadascú té respecte dels altres. Una independència absoluta respecte a tot representaria una divinització de l'ego, una deshumanització total de l'ésser humà. La llibertat humana, per a l'autor, es basa en tot allò que ens lliga al món i als altres, és a dir, totes aquelles dependències i servituds que fan que la vida valgui la pena ser viscuda. Per tant, Jaspers apunta a una filosofia arrelada a la realitat, en què el filòsof ha d'entrar en diàleg amb la ciència i amb el seu propi moment històric més que intentar defugir-los. La filosofia de la història que apunta en els darrers capítols és força significativa del projecte filosòfic més ampli del seu autor: més que intentar buscar un sentit últim o unitari a la història com a tot, el que els filòsofs hem d'estudiar és més aviat la multiplicitat de moments històrics com a metàfores o indicacions d'una veritat més àmplia, però que no és mai absoluta ni definitiva. Com en la història de l'art, cada moment de la història és únic i insubstituïble per les seves raons particulars i irreductibles, de la mateixa manera que el moment present que a cadascú li toca viure. 

Per tant, la proposta de Jaspers és una cura d'humilitat i una lliçó magistral pel que fa a aprendre a viure amb sentit: és cert que en el llibre s'hi pot veure una llavor dels moviments que dècades després pretendran convertir la filosofia en un succedani de l'autoajuda. No és culpa de Jaspers, però, sinó més aviat una deformació simplista del seu projecte filosòfic, molt més ric i profund del que cap en aquesta obra introductòria. A mi m'ha semblat una lectura molt amena i original, que presenta un contrast radical amb l'aproximació de Russell, per exemple, i que pot fer servei com a introducció a la filosofia existencial, sempre que es llegeixi sense prejudicis i tenint en compte els límits de l'activitat filosòfica més que les seves potencialitats. 

Continguts: L'aproximació de Jaspers a la filosofia consta de dotze capítols de temàtiques diferents i tres apèndixs que pretenen orientar els lectors que s'aproximin a la història de la filosofia per primer cop. El capítol 1 intenta respondre a la pregunta sobre què és la filosofia, mentre que el capítol 2 exposa les fonts de l'impuls filosòfic en l'ésser humà. El capítol 3 introdueix el concepte de Totalitat (que comprèn Déu, el món i l'existència humana en tant que consciència) com a focus últim de la filosofia, i el capítol 4 aprofundeix en la idea de Déu. El capítol 5 és una aproximació a l'ètica, el capítol 6 parla de la pregunta filosòfica per l'ésser humà, i el capítol 7 parla del coneixement del món. El capítol 8 parla de la relació entre fe i raó (o el que en alemany s'anomena "il·lustració", en el sentit d'aclariment, o revelació intel·lectual). El capítol 9 és dedicat a la interpretació del sentit de la història humana. El capítol 10 parla del concepte d'independència i per què és crucial per a l'activitat filosòfica. El capítol 11 parla de la vida del filòsof en el món actual, i el capítol 12 parla de la història de la filosofia i del que se'n pot aprendre. 

M'agrada: El seu accent en el vessant existencial de la filosofia, i la seva defensa de l'estudi de la història de la filosofia i el seu valor per al present. 

No m'agrada: Hi ha un eurocentrisme indiscutible en la selecció de lectures que fa, especialment en els apèndixs al final.