"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 d’agost de 2021

Tots els contes de Eudora Welty (#383)

El temps passa com un somni, tant se val que corris molt o poc, i contínuament sentíem coses del món d'allà fora que ens escoltàvem, però no volia dir que ens les creguéssim. Ja saps quin tipus de coses. El cosí d'algú que va veure en King MacLain. El senyor Comus Stark, el que té el cotó i la llenya, de tant en tant viatja, i va declarar unes tres o quatre vegades que l'havia vist d'esquena, i una vegada el va veure que es feia una tallada de cabells a Texas. 

Aquest llibre és la col·lecció dels contes complets de l'autora estatunidenca Eudora Welty (1909-2001), que van ser escrits i publicats, principalment, durant els anys quaranta i cinquanta, tot i que la col·lecció completa de relats en un sol volum no es va publicar fins l'any 1980. Welty va viure gran part de la seva vida a Jackson, Mississippi, on havia nascut, i en els seus contes retrata la vida quotidiana de la població blanca al sud dels Estats Units. Són uns contes amb un ritme molt lent i pausat, amb unes descripcions de lloc exhuberants i exhaustives, centrades sobretot en els interiors de les cases de la gent i en els paratges naturals que envolten petites comunitats rurals, en el terreny pantanós i boscós de les ribes del Big Black River. 

L'estil narratiu de Welty ens submergeix en un món petit i tancat, en què unes comunitats extremadament hostils i tradicionalistes s'han d'enfrontar al pas del temps i al món que els envolta com si visquessin amb el temps congelat dins d'una bombolla. Com que no hi ha forasters, l'hostilitat es dirigeix sempre contra els maladaptats, els negres, els pobres, els discapacitats, o simplement aquells que mostren una sensibilitat o una visió del món diferents, i que sovint són els que més pateixen l'estretor de mires dels seus congèneres. Els pobles que descriu Welty ofeguen els seus habitants igual que el riu inexorable, fins a fer-los conformar amb les seves expectatives de vida o expulsar-ne els que no es conformen. En aquest sentit, els contes sovint exposen una violència freda i sense pal·liatius, que tot sovint corre soterrada i entre línies al llarg dels relats, per aflorar sobtadament de les formes més definitives i impactants possibles. I, és clar, la violència contra un mateix pot esdevenir la més esfereïdora sobre la pàgina. 

En el rerefons del context històric trobem la Gran Depressió, que submergeix la majoria dels personatges en la pobresa i la necessitat de prendre decisions per continuar vivint, que molt sovint posaran en un compromís els seus propis principis morals; i d'altra banda, evidentment, hi ha l'elefant al menjador del racisme institucional i cultural al sud dels Estats Units. Ens trobem en un ambient en què el supremacisme blanc d'entrada és la posició per defecte, que els personatges no qüestionaran mai i, en aquest sentit, l'opressió racial sempre acabarà apareixent entre línies, tot i que no serà el focus principal de la narració tret d'en algunes excepcions comptades. Normalment, el que més hi trobarem en la majoria d'històries és la veu de les dones, oprimides en l'espai domèstic i per a les quals el matrimoni sembla l'única sortida a la vida: mares, filles i germanes poden esdevenir en aquest espai opressores o víctimes alternativament, i de vegades les dues coses a la vegada. Si bé l'objectiu últim de les dones és el matrimoni amb un bon partit, i potser no arribar a patir massa a través de la maternitat, la quantitat de dones solteres que queden al poble, exposades a l'escarni de la comunitat sencera, testimonia la distància entre l'ideal i la realitat. 

Ara bé, aquest de vegades és el seu poder: els personatges als relats de Welty creixen a través de la seva pròpia veu i teixint les seves pròpies històries, de vegades malgrat les adversitats i els fracassos més devastadors. És quan parlen que esdevenen més autèntics, tots diferents i amb la seva pròpia forma de veure la vida i de conformar-s'hi o de rebelar-s'hi. Els contes són un desplegament incontestable de suggestions i subtileses, on tot sovint pesa més allò que no es diu o que només s'intueix. De vegades transiten els terrenys més simbòlics, i els personatges es tranformen en estereotips: les dones de vegades es transformen en bruixes, els homes en temptadors o depredadors, i les fugides que protagonitzen tots ells queden sempre lleugerament obertes a la interpretació. D'aquesta forma, els somnis i les imaginacions s'imposen amb violència sobre la realitat, i els desapareguts, els expulsats de la narració, així com les violències passades, sempre acabaran emergent en algun moment com a presències incòmodes, que tot sovint tornen a les vides dels protagonistes de formes més simbòliques o més literals.

Ha estat una lectura exigent, que demana força temps i que en determinats moments es pot fer excessivament lenta i feixuga. La meva recomanació és donar-li temps i no provar de forçar-la i, potser, com a consell més pràctic, no provar de llegir el volum sencer tot seguit, com he fet jo, sinó anar llegint els relats sense presa i potser alternant-los amb altres tipus de lectures. Tot i així, és una experiència realment fascinant i reveladora un cop s'hi entra, i si esteu interessats en la narrativa americana del segle vint, és una lectura que de totes totes compensa l'esforç i el temps dedicats. 

Continguts: El volum aplega els quatre reculls de contes que va publicar Eudora Welty durant les dècades dels quaranta i els cinquanta, i dos relats més que es van publicar als anys seixanta però van quedar sense col·lecció. En el primer dels reculls, A Curtain of Green (1941), trobem breus esbossos de la vida dels personatges, centrats tot sovint en individus que no encaixen en la seva comunitat o tenen formes de mirar la realitat diferents de la majoria. Gran part d'aquests relats estan centrats en l'ambient de penúria econòmica durant la gran depressió. The Wide Net (1943) també recull relats variats, i molts d'ells esdevenen força simbòlics, amb un sentit d'irrealitat més marcat, com si es tractés de contes de fades. The Golden Apples (1949) és un recull de relats que giren tots al voltant dels mateixos personatges al poble fictici de Morgana, i que es troben tots interrelacionats. A mesura que va avançant, van passant els anys al llarg del segle vint, i els personatges van creixent i evolucionant a través de les vicissituds de la vida. Dels quatre reculls és el que es llegeix més com una novel·la, i el tancament de tots els cercles que proposa l'últim dels contes és realment magnífic. The Bride of the Innisfallen (1955) és l'últim dels reculls, i aquí és on probablement els contes són més variats i diferents entre ells, retratant diferents viatges i escapades que portaran els personatges a llocs insospitats, i on també s'inclou un relat terrorífic, "The Burning", una de les escassíssimes incursions de Welty en la narrativa històrica, ambientat al final de la guerra civil americana. Finalment, els dos darrers relats van ser publicats ja als anys seixanta, i les preocupacions racials es fan ja molt més evidents: "Where is the voice coming from?" és una incursió realment esfereïdora en la ment d'un supremacista blanc que assassina a sang freda un activista pels drets civils, i el relat retrata fidelment l'assassinat de Medgar Evers.  

M'agrada: "Petrified Man", "Asphodel", "Shower of Gold", "June Recital", "The Wanderers", "The burning" i "Where is the voice coming from?". Aquests són els que m'han agradat més en un moment determinat, però la col·lecció sencera és magnífica. 

28 d’agost de 2021

La guerra indefugible ha estat declarada

Cant II de la Ilíada 

Mentre els altres déus dormen, Zeus es queda desvetllat pensant com acomplirà la promesa que li ha fet a Tetis. Decideix enviar el Somni Funest (és a dir, un somni fals) a Agamèmnon a convèncer-lo que els déus han cedit als precs d'Hera i afavoriran els grecs en la guerra. Mentre Agamèmnon dorm, el somni pren la forma de Nèstor i li transmet el missatge. Agamèmnon es desperta convençut que aquell dia mateix farà caure la ciutat de Troia, totalment ignorant de l'engany de Zeus. Es vesteix amb túnica, mantell i sandàlies, agafa la seva espasa i el seu ceptre, i mana als heralds que convoquin l'assemblea. 

Hipnos
British Museum. Font

Abans, però, reuneix el consell dels ancians davant la nau de Nèstor, i els repeteix les paraules que li ha dit el somni. Abans de donar les ordres, té la intenció de temptar els guerrers aqueus per posar-los a prova. Així doncs, un cop davant de l'assemblea, Agamèmnon explica als guerrers que Zeus ha decidit deshonorar-lo i li mana que es rendeixi i torni a casa. Després de nou anys de guerra, la ciutat continua inexpugnable i els troians, tot i que superats en nombre pels grecs, no paren de rebre reforços dels regnes veïns. En sentir això, els grecs s'esparveren i, com agitats per un gran vent, comencen a córrer cap a les naus per iniciar el retorn. Davant la imminent fugida, Hera envia Atena a aturar-los. Atena es dirigeix a Odisseu, l'únic guerrer que no ha mogut la seva nau, i li mana que aturi els homes. Odisseu corre a buscar el ceptre d'Agamèmnon i els revela que aquest tan sols els està posant a prova.

Un cop reunida l'assemblea novament, pren la paraula Tersites, descrit com a individu lleig i esguerrat, i odiat per Aquil·les i Odisseu. Tersites és un dolent en el sentit original del terme, com diria Nietzsche, en una cultura en què virtut i bellesa van agafades de la mà, i la lletjor i la deformitat revelen, per tant, tot allò que és desagradable als déus. Tersites increpa Agamèmnon acusant-lo de no tenir-ne mai prou, i insulta els grecs titllant-los de dones. Intenta convèncer-los que abandonin i tornin a casa, acusant Aquil·les de covard per no fer res contra Agamèmnon. Odisseu el renya amb molta duresa, posant especial relleu en el seu origen social inferior i, per tant, en la insolència de les seves paraules. Després d'amenaçar-lo de despullar-lo i apallissar-lo davant de l'assemblea si torna a parlar, el colpeja a l'esquena amb el ceptre. Aleshores es dirigeix a l'assemblea i recorda als guerrers el pacte que van fer de no abandonar fins no haver destruït Ílion.  

A continuació, Nèstor reforça els arguments d'Odisseu i aconsella Agamèmnon que agrupi els guerrers per tribus i famílies per posar a prova la seva valentia, en tant que agrupats amb els del seu propi clan es veuran empesos a lluitar amb més força per la seva pròpia gent. Després d'una potent arenga per part d'Agamèmnon, els grecs se'n van a dinar vora les naus entre sacrificis als déus i preparatius per al combat. Atena s'apareix al campament per encoratjar els guerrers, i aquests s'agrupen a la plana de l'Escamandre, el riu que passa per la vora de Troia. Aleshores Agamèmnon els ordena formar, semblant a Zeus en autoritat. 

Després d'una nova invocació a les muses, el poeta inicia el catàleg de les naus, un llarg excurs en què cita tots els participants a la guerra, agrupats per procedència geogràfica i amb els líders al capdavant. Probablement és un recurs de la recitació oral, en què els aedes aprofitaven per incloure els llinatges familiars dels seus amfitrions o patrons. El catàleg és una llista força extensa que s'allarga durant pàgines, però ens serveix per situar els líders principals que, de fet, són els protagonistes que aniran apareixent al llarg de la narració. Així doncs, en destaco els que ens haurien de començar a sonar:  

  • El contingent més nombrós prové del regne de Micenes, capitanejat pel seu rei, Agamèmnon, a qui ja coneixem força a hores d'ara.
  • El germà d'Agamèmnon, Menelau, és el rei de Lacedemònia (o Esparta) i, de fet, la guerra de Troia s'havia originat perquè Paris, un dels fills del rei Príam de Troia, havia seduït la dona de Menelau, Helena, i l'havia portat a Troia a viure amb ell. 
  • Àiax fill d'Oileu és el líder dels locris (no el confongueu amb Àiax fill de Telamó, que és molt més alt). 
  • Àiax fill de Telamó (el més alt dels dos Àiax) ve al capdavant del contingent de l'illa de Salamina. 
  • Diomedes lidera els guerrers de la ciutat d'Argos. 
  • Nèstor lidera el contingent de l'àrea de Pilos. 
  • Odisseu, el rei d'Ítaca (que també coneixem força a hores d'ara), lidera els cefal·lonis, és a dir, els habitants de les illes jòniques. 
  • Aquil·les lidera els mirmídons de Ftia i dels regnes del voltant i, tot i que no es troba present a escena pels motius que ja coneixem, també apareix al catàleg. 
  • Els metges de l'expedició, Polidari i Macàon, fills d'Asclepi, provenien de la ciutat de Trica i lideraven les tropes provinents d'aquesta i les ciutats veïnes. 

Després, el narrador ens introdueix per primer cop dins la ciutat de Troia, on els troians es troben reunits en assemblea davant del palau de Príam. Iris, missatgera de Zeus, se'ls adreça en la forma de Polites, un dels fills de Príam, i mana a Hèctor que prepari els homes per a la batalla. Hèctor és un altre dels fills de Príam, i és qui comanda l'exèrcit troià en ser el seu millor guerrer. Més endavant, com veurem, esdevindrà un dels personatges principals del poema, i destacarà dins la narració com a contrast amb el caràcter dels guerrers grecs. Un cop format l'exèrcit, el poema ens ofereix el catàleg dels guerrers troians i els seus aliats. 

Podeu trobar un resum del catàleg en forma de mapa aquí: 


L'assemblea dels aqueus 

És un element del poema que ha cridat l'atenció a la crítica perquè apareix com una mena de precedent del que després serà la democràcia a l'època de la polis clàssica. L'assemblea, com hem vist, és un espai de trobada, de diàleg i de presa de decisions per als guerrers en aquest context. Hi ha uns quants exemples en el poema en què, entre les qualitats que es consideren lloables en els guerrers, no sols hi ha la força i l'habilitat en el combat, sinó també la capacitat retòrica, de defensar i discutir opinions en aquest espai públic. Aquest espai està relacionat amb allò que és comú: tant els premis de les competicions esportives (com veurem més endavant, al capítol vint-i-tresè) com els botins de guerra es posen al centre per al seu repartiment: part de la queixa d'Aquil·les al cant primer és sobre la forma com Agamèmnon, que ostenta l'autoritat sobre l'assemblea, executa aquest repartiment. 

El repartiment d'allò que és comú i, per tant, dipositat al centre de l'assemblea contrasta amb l'acció de posar quelcom a la mà d'algú, és a dir, fer un regal a títol personal que crea un lligam entre dues persones (com Aquil·les fent un regal a Nèstor també al cant vint-i-tres). La mateixa relació personal opera en els actes d'intercanvis de regals lligats a l'hospitalitat o a la negociació d'un dot, per exemple: aquestes serien relacions privades entre dos individus. Quan, al cant dinou, Agamèmnon ofereix la seva reconciliació a Aquil·les, els objectes preciosos que li dona en compensació es col·loquen al centre de l'assemblea, perquè s'està dirimint un afer públic a la vista de tots, en comptes de donar-los a Aquil·les i crear una obligació personal en aquest, cosa que no és l'objectiu en aquest cas. 

Ara bé, no ens trobem en un context de presa de decisions igualitari, com trobarem segles després amb l'adveniment de la democràcia al període clàssic. En el text homèric, tenir el dret a prendre la paraula a l'assemblea és una marca d'estatus i de poder, i en aquest sentit la intervenció de cadascú va marcada amb la possessió del ceptre: una marca de poder que situa aquell qui el porta al centre de l'espai comú per tal de tractar temes que afecten la comunitat. D'aquí que Tersites, com a soldat ras, no tingui dret ni a prendre la paraula per començar, i d'aquí l'esbroncada d'Odisseu i l'amenaça, fins i tot, d'humiliar-lo públicament. El cop de ceptre que rep no fa altra cosa que remarcar aquesta desigualtat patent: assenyala clarament qui té el poder i qui no el té en aquest escenari. Una pregunta que queda oberta en el text és per què un personatge com Tersites pren la paraula per començar; pot ser un recurs a la comèdia o a la paròdia dins del text, o una forma d'accentuar, per contrast, la noblesa dels reis que estan parlant. 

Aquest espai de discussió d'allò que és comú, encara que restringit només als poderosos, esdevindrà un precedent del que després serà l'àgora a la polis clàssica, en tant que espai de presa de decisions a través del llenguatge. Marcel Detienne, en la seva obra Los maestros de verdad en la Grecia arcaica, considera que aquesta assemblea dels guerrers es transformarà en l'àgora clàssica a través d'un procés de secularització: de l'autoritat dels reis per via divina a la igualtat en el dret a votar dels ciutadans. 

Ara bé, us pot haver semblat estrany, si més no, que una part important d'aquest cant sigui un exèrcit sencer corrent d'una punta a l'altra del campament en funció del discurs rebut dels seus líders en cada cas. On intervé la presa de decisions a través del diàleg hi intervé també la peitho, o habilitat retòrica per persuadir. És la mateixa paraula utilitzada per referir-se a la seducció i, per tant, implica un element, si no directament de falsedat o duplicitat, sí d'ambigüitat intrínseca en el fet de la paraula. Aquesta és l'arrel del conflicte entre Sòcrates i els sofistes, però això, és clar, és una altra història. 

La informació per a aquests apunts l'he extret de: 
  • Marcel Detienne, Los maestros de verdad en la Grecia arcaica. Madrid: Taurus, 1982. (Capítol 5: "El proceso de secularización"). 

21 d’agost de 2021

Ets alhora de vida breu i el més desgraciat de tots

Ha arribat el moment: comença la relectura de la Ilíada. L'he estat posposant una mica perquè és un text força més llarg i feixuc que l'Odissea, i m'ha costat trobar el moment de posar-m'hi. Si em feu escollir entre els dos poemes homèrics, potser de sempre em quedo amb el retorn d'Odisseu. L'Odissea ens presentava un viatge amb tota mena d'aventures i episodis màgics, amb accions i escenaris paral·lels que van confluint en un sol punt, amb una família - un punt disfuncional - al cor de la narració que lluita per aconseguir tornar-se a reunir, i amb un personatge principal que sobreviu a base de perdre i recuperar la seva identitat repetides vegades. 

Al costat d'això, la Ilíada sembla una narració un punt més estàtica i seca. Concentrada en un únic espai geogràfic i una cronologia que cobreix amb prou feines unes setmanes, ens ofereix un argument tan senzill com una ciutat assetjada per un exèrcit que acampa a les seves portes. Ens trobem enmig d'una guerra a la ciutat d'Ílion - o Troia, com preferiu - en el món dels herois, dels mites i les llegendes de la Grècia arcaica, tot i que amb una remota base històrica: cap als segles dotzè i onzè abans de la nostra era, a cavall entre la prehistòria i la història, i uns quants segles abans que el poema homèric es posés per escrit. 

Dins d'un amplíssim llegendari sobre els orígens d'aquesta guerra i tots els herois i personatges que en formen part, l'acció d'aquest poema es concentra aquí en un episodi concret que té lloc durant l'últim any de lluita: una baralla que sorgeix entre dos dels reis que formen el bàndol dels grecs i que amenaça amb desestabilitzar fins i tot el pla que els déus tenen traçat sobre el desenllaç de la guerra - o, d'altra banda, potser tan sols el precipita. Perquè, en un món on l'ésser humà no és lliure ni autoconscient com ens el plantegem des de la mentalitat moderna i occidental, tothom sembla un peó insignificant en una partida jugada pels déus, que fan ballar els fils de les existències humanes. 

Totes les cites de l'obra que reprodueixo, així com els encapçalaments de cada entrada, pertanyen, si no indico una altra cosa, a la traducció al català de la Ilíada de Joan Alberich i Mariné, publicada per Edicions de La Magrana a la col·lecció l'Esparver Clàssic (2002). 

Cant I de la Ilíada 

Aquest primer cant ens introdueix dins l'acció sense context ni preparació prèvia, i se centra en dos escenaris principals: el campament dels grecs i el banquet dels déus a l'Olimp. Per començar, la invocació a la musa ens condensa el contingut del poema sencer en unes poques línies: presenta la còlera d'Aquil·les com a fil argumental principal del poema; ens prepara ja per a la foscor i la violència de la narració, una pèrdua de vides totalment estèril que, més enllà de qualsevol intent d'explicació o justificació, només pot ser narrada i, a més, tots aquests esdeveniments es presenten com a voluntat de Zeus. També se'ns intueix el punt de partida, l'enfrontament entre els dos guerrers: 
Canta, deessa, la còlera funesta d'Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d'herois a l'Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s'acomplia, des que per primer cop s'enfrontaven barallant-se l'Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu. (p 43) 
El campament dels grecs es troba assolat per la pesta. Amb un flashback se'ns mostra la causa d'aquesta situació: el déu Apol·lo, l'arquer, castiga així els grecs en resposta a la pregària del seu sacerdot Crises, la filla del qual es troba captiva del rei dels aqueus, Agamèmnon. Quan Crises va anar a oferir rescat per la seva filla, Agamèmnon el va expulsar de males maneres, tot i que la resta de guerrers aqueus veien amb bons ulls acceptar el rescat i alliberar-la. La descripció de l'acció del déu és especialment dinàmica: baixa de l'Olimp fent ressonar les fletxes dins del buirac que porta a l'esquena, i comença a disparar, com passa amb les malalties contagioses, primer els animals i després els homes. 

Al desè dia de l'esclat de l'epidèmia, Aquil·les decideix reunir l'assemblea a inspiració d'Hera, que simpatitza amb els grecs (aqueus, argius i dànaus són termes equivalents en la narració). A petició d'Aquil·les, l'endeví Calcas revela el motiu de la pesta, i demana en nom d'Apol·lo que la noia sigui retornada immediatament i sense rescat per aplacar la ira del déu. Aquí Agamèmnon s'enrabia i pren la paraula. Després de menysprear els vaticinis de Calcas, es mostra disposat a tornar la captiva sempre que se li compensi el botí perdut. 

La discussió entre Agamèmnon i Aquil·les va pujant de to a mesura que aprofundeixen en el valor del botí: Agamèmnon demana una compensació "de manera que sigui equivalent" (p 48) al botí perdut, mentre que Aquil·les posa l'accent en el risc i l'esforç posat pel guerrer en la batalla, acusant Agamèmnon d'haver fet menys mèrits que els altres guerrers i, per tant, d'obtenir un botí més gran del que li pertocaria. Ens trobem davant de dues vares de mesurar diferents: Aquil·les valora el mèrit personal del guerrer, demostrat al camp de batalla al preu de la pròpia vida, difícilment equiparable a qualsevol compensació material; Agamèmnon comptabilitza els honors merescuts en funció del lloc que cada líder ocupa dins d'una jerarquia prèviament delimitada. En aquest cas, per exemple, la seva superioritat es basa en comandar més homes i dominar més territori que no pas Aquil·les. 

Quan Agamèmnon amenaça Aquil·les de prendre-li la seva pròpia esclava, aquí Aquil·les s'enrabia tant que considera matar-lo allà mateix amb l'espasa. Quan està a punt de treure l'espasa, Atena, enviada per Hera, li estira els cabells cap enrere. Li ordena que es controli i que insulti Agamèmnon només de paraula, amb la promesa que arran d'aquest episodi acabarà rebent el triple d'honors que ell. Aquil·les dedica a Agamèmnon una tirallonga d'insults, l'acusa novament de ser un paràsit per als grecs i, mentre llença el ceptre per terra, jura davant de l'assemblea que arribarà el dia que els grecs el trobaran a faltar. 

Aquil·les i Àiax, armats, juguen a un joc de taula
Museus Vaticans. Font

Abans que Agamèmnon li pugui respondre, pren la paraula Nèstor, l'ancià rei de Pilos, que ha sobreviscut dues generacions de guerrers (cosa que li dona molt de prestigi en un context en què l'esperança de vida era molt més curta que ara). Nèstor posa pau entre els dos reis reconeixent a Aquil·les les seves qualitats com a guerrer i a Agamèmnon la posició més alta en la jerarquia. Tot i que no queden convençuts, tots dos es calmen momentàniament, per més que Aquil·les segueix expressant la seva indignació. 

Un cop dissolta l'assemblea, Agamèmnon envia Odisseu a retornar la captiva mentre els grecs es banyen per purificar-se de la pesta i fan sacrificis a Apol·lo. Mentrestant, també envia dos missatgers a buscar l'esclava d'Aquil·les, Briseida. Quan arriben els missatgers al seu campament, aquest envia Pàtrocle, el seu company, a buscar la noia i entregar-la. Aquil·les, ultratjat, s'allunya del campament fins a la vora del mar i es posa a plorar invocant la seva mare, la deessa Tetis, i queixant-se del seu deshonor. Tetis se li apareix per consolar-lo, i Aquil·les li fa un resum de la situació i li demana que intercedeixi davant de Zeus al seu favor. Tetis es lamenta del destí d'Aquil·les de tenir una vida breu, i accepta anar a veure Zeus. Com que tots els déus han marxat a un banquet amb els etíops, haurà d'esperar dotze dies per visitar-lo a l'Olimp, durant els quals Aquil·les s'abstindrà de lluitar. 

Mentrestant, Odisseu arriba a Crisa, on entrega Criseida al seu pare, i aquest demana a Apol·lo que aturi la pesta. A Crisa se celebren sacrificis i un gran banquet. Després de fer-hi nit, Odisseu s'embarca de nou i torna al campament grec. L'acció es trasllada ara a dotze dies després, un cop els déus ja han tornat a l'Olimp. Tetis s'apropa a Zeus amb el gest de suplicant, i li demana que afavoreixi els troians fins que l'honor d'Aquil·les no quedi restituït. Zeus li promet ajudar-la, tot i que s'inquieta davant la idea de contrariar els desitjos de la seva esposa Hera. A continuació els dos cònjuges discuteixen, però Zeus fa callar la seva dona atemorint-la i amenaçant amb pegar-li. 

Hefest intervé en la baralla entre els seus pares i li recomana a Hera que no contradigui Zeus, que és qui ostenta el poder sobre tots ells. Hefest descriu el seu pare com un autèntic maltractador, recordant l'episodi en què Zeus l'havia llençat del cel agafant-lo pel peu per voler defensar la seva mare. Hera es posa a riure en recordar l'anècdota, i tots els déus acaben rient de veure Hefest, el déu coix, atrafegat per la sala omplint-los les copes a tots. Després del banquet, que dura tot el dia, els déus se'n van a dormir. 

La còlera d'Aquil·les

Aquest tema, d'alguna manera, serà el fil conductor del poema sencer. El primer capítol, com hem vist, planteja un conflicte que afecta la forma com Aquil·les enfoca la seva participació en la guerra i l'honor que mereix com a guerrer. Tot i que en els propers capítols el conflicte d'Aquil·les desapareixerà de la trama, cap al final de la narració tornarà a prendre importància: de moment, ara Aquil·les es troba ofès, es retira a la seva tenda i es nega a lluitar; més endavant haurà de valorar en quines condicions torna a la batalla, i si la reparació del seu honor és absoluta o ha d'arribar a alguna mena de compromís. D'entrada, i com ens deixa força clara la intervenció d'Aquil·les mateix, entren en conflicte dos codis de valors diferents, o dues formes contraposades d'entendre l'honor del guerrer: 
  • Agamèmnon concep l'honor com a reconeixement social, com a mostra d'una autoritat que és reconeguda públicament davant dels altres - iguals o súbdits - i que respon a una determinada jerarquia política. Aquesta autoritat reflecteix una vàlua determinada en una societat que depèn del més fort per a la supervivència del grup sencer, i que fa valer el dret de conquesta com a garantia última de vàlua personal: no vol dir que Agamèmnon no hagi fet mèrits per arribar a aquesta posició, és només que ara gaudeix d'aquest estatus adquirit. L'intercanvi d'objectes preciosos i de premis, en aquest context, reforça aquesta jerarquia prèviament donada. 
  • Aquil·les, d'altra banda, posa de manifest un sentit de l'honor que es pot llegir més en el pla metafísic - és a dir, afecta la seva vida en particular i la seva vàlua personal en si mateixes, més que en relació amb la comunitat. En aquest sentit, Aquil·les s'està jugant la seva pròpia vida a la batalla, que no es pot equiparar a cap botí, premi o compensació material. Per això li retreu a Agamèmnon que obtingui premis similars quan, tècnicament, s'ha quedat a la rereguarda dirigint operacions mentre altres es jugaven la vida a primera línia. 
El primer cant de la Ilíada posa de manifest aquesta aparent contradicció entre aquestes dues vares de mesurar. La intervenció de Nèstor, que pretén apaivagar el conflicte donant la raó a tots dos guerrers a la vegada, no ajuda a aclarir la situació, sinó que posa aquesta paradoxa sobre la taula fins i tot amb més claredat. Jean-Pierre Vernant observa aquesta contradicció en el text, ja que les paraules utilitzades per referir-se a "honor", "deshonor" o "vergonya" són les mateixes en tots dos casos. O bé hi ha una ambigüitat intrínseca en el llenguatge, o dues formes contraposades d'interpretar els mateixos conceptes. 

Des d'aquesta perspectiva, Vernant interpreta el passatge de l'ambaixada a Aquil·les (el veurem en el capítol 9). Aquil·les no pot acceptar la proposta de reparació que li ofereix Agamèmnon perquè aquest està intentant compensar amb premis i objectes materials quelcom que per a Aquil·les no té preu: la seva vida mateixa. D'una banda tenim un ideal de perfecció: com hauria de ser el guerrer perfecte, estimat i escollit pels déus per a la glòria immortal; d'altra banda tenim el dia a dia de la política al campament, que implica negociacions i compromisos entre el que un mereix i el que aconsegueix realment. Mentre que en la teoria aquests dos codis haurien de ser compatibles, el poema sencer exploraria aquest espai de contradicció que es dona a la pràctica. 

Tenint en compte aquest plantejament, ens trobem amb dues formes contraposades de llegir la còlera d'Aquil·les en el relat: 
  • La còlera d'Aquil·les com a valor negatiu: correspondria a una lectura més aviat tràgica o psicològica del personatge, que donaria una visió més contemporània del relat. La Ilíada es podria llegir seguint el mateix esquema que una tragèdia i, per tant, la còlera d'Aquil·les seria el seu defecte tràgic: per més que en un principi la ira d'Aquil·les sigui justa (rep una ofensa real per part d'Agamèmnon), a mesura que avança el relat cau en la desmesura (hybris), quan rebutgi la petició de reconciliació que li faci Agamèmnon (cant 9) i amb la seva caiguda final en la bestialitat i el carnatge de la guerra, que culminarà en la profanació del cos d'Hèctor. Per tant, la seva ira provoca un desequilibri en el cosmos que Zeus, a través del seu pla, ha de redreçar. Les morts de Pàtrocle i d'Hèctor serien conseqüències o efectes col·laterals, per dir-ho així, desencadenats per aquesta transgressió inicial. En aquest sentit, es podria llegir Aquil·les com un heroi modern que evoluciona al llarg del relat: al principi de tot és intransigent i egoista, i al final del poema ha après la lliçó de l'autocontrol, l'empatia i la responsabilitat. 
  • La còlera d'Aquil·les com a valor positiu: aquesta lectura té en consideració els valors de la Grècia arcaica que transmet el text més que pretendre entrar en consideracions psicològiques que resultarien fins a cert punt anacròniques en aquest context. La ira del guerrer, que s'expressa en la seva inflexibilitat i manca de compassió (i en veurem molts exemples al llarg del poema, no només en Aquil·les), és un reflex de l'ordre dels déus, ells mateixos implacables, arbitraris, i no gaire empàtics ni compassius. L'ajornament de la seva decisió de tornar a casa (cant 9) i el permís que concedeix a Pàtrocle d'anar a lluitar en lloc seu (cant 16) es poden llegir com a compromisos o renegociacions, moments en què actuaria mogut per l'empatia o la compassió pels seus. La prova que la còlera d'Aquil·les és justa i compta amb l'aprovació dels déus és que aquests no l'aturen en cap moment: el seu excés (hybris), en aquest sentit, només arribaria amb la profanació del cadàver d'Hèctor, que és quan finalment els déus li pararan els peus. Segons aquesta lectura, Aquil·les és un personatge estàtic (com tots els altres) i no evoluciona durant el relat: és el mateix essencialment al principi del relat que al final. El poema, en definitiva, demostraria el cost associat a la glòria divina, en forma de bestialitat a l'hora d'enfocar la batalla i d'efectes col·laterals no desitjats, com per exemple la mort de Pàtrocle. 
Per més que les dues lectures semblin contradictòries o excloents, no sé fins a quin punt no s'impliquen o es complementen l'una a l'altra. La Ilíada és un relat que aclapara precisament per les seves llums i les seves ombres, com anirem veient, i en què no hi ha bons ni dolents entesos en els termes habituals. Les ombres, però, sempre semblen una mica més abundants. Al meu parer, hi ha una temptació encara més urgent que cal evitar a l'hora de llegir aquest text, i és la seva romantització: ens trobem davant d'una societat que considera gloriosos el carnatge de la guerra i la destrucció absoluta de l'enemic - i que possiblement utilitza el pla dels déus com a pretext per justificar-los ideològicament. Bestialitat i divinitat són dos extrems que es toquen, i que aclaparen l'ésser humà de forma absoluta. 

Les dones captives, en aquest context, són moneda de canvi que reben el mateix valor que els trípodes, les copes i els cavalls o els metalls preciosos: voler veure en la relació entre Aquil·les i Briseida una altra cosa em sembla, com a mínim, una ingenuïtat. Aquil·les s'ofèn no perquè li treguin Briseida, sinó perquè li treuen la part que li pertoca del botí legítimament, segons els codis i pràctiques d'una societat guerrera. Per cert, Criseida i Briseida eren cosines, en tant que els seus pares, Crises i Brises, eren germans. Al poema només se'ns descriuen per relació amb els homes que les posseeixen: els seus noms, de fet, només signifiquen "filles de". Els seus noms autèntics eren Astínome i Hipodamia, respectivament, per si ho voleu saber. Mentre que Criseida era donzella, Briseida era vídua i havia perdut els seus germans i el seu marit a la guerra. 

He exposat aquestes interpretacions a partir de les següents fonts: 
  • Jean-Pierre Vernant. El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona: Paidós, 2001. (Capítol 2: "La bella muerte y el cadáver ultrajado"). Vernant fa notar la contraposició entre les dues formes de concebre l'honor i el deshonor, i explica la contradicció entre elles, que el text mateix de la Ilíada deixa força clara a través de l'ambigüitat dels termes.  
  • Achilles' Wrath and the Plan of Zeus de Diane P. Thompson, publicat a la pàgina Troy Site (New Virginia Community College). Thompson llegeix la còlera d'Aquil·les en negatiu, com a defecte o imperfecció que el guerrer acaba superant al final de l'obra. La seva interpretació del pla de Zeus com a mecanisme per a restaurar l'ordre al cosmos val molt la pena de llegir. 
  • The Anger of Achilles de C. D. C. Reeve, a la revista Aeon. Reeve llegeix la còlera d'Aquil·les en termes positius, com a manifestació de les seves qualitats divines. 

19 d’agost de 2021

Biografia de J. R. R. Tolkien (#382)

De vegades el pertorbava un somni estrany: una gran onada s'encrespava i avançava incontenible sobre els arbres i la prada verda, amenaçant de devorar-la amb tot el que l'envoltava. Aquest somni es repetiria durant molts anys. Més endavant s'hi va referir com "el meu complex de l'Atlàntida". 

Fa uns mesos Minotauro va reeditar la traducció al castellà de la clàssica biografia de J. R. R. Tolkien (1892-1973) escrita per Humphrey Carpenter (1946-2005), i publicada en anglès per primer cop el 1977. Va gaudir d'un èxit immediat perquè era la primera obra biogràfica que es publicava al voltant d'aquest autor, quan feia poc que havia mort, i Carpenter va gaudir d'accés privilegiat als seus manuscrits i cartes, la majoria d'ells inèdits en aquell moment, i va poder entrevistar-se amb els familiars i amics de Tolkien, que li van donar una visió de primera mà sobre la vida de l'autor, en especial en el seu àmbit més privat i familiar. El que en deriva és un relat fascinant sobre la vida de l'autor de El Senyor dels Anells, que contra tot pronòstic va aconseguir la fama internacional amb un relat de fantasia èpica que marcaria, d'alguna manera, la literatura popular del segle vint. 

D'entrada sembla una tasca difícil, en tant que la biografia de Tolkien transcorre, quasi exclusivament, dins del seu cap: la seva vida és la d'un acadèmic i un escriptor, i la vida com a professor d'Oxford és en si mateixa força rutinària. Els esdeveniments que marcarien la seva trajectòria vital i la seva carrera professional en el futur es concentren, de fet, en la primera meitat del llibre: marcat per la seva orfenesa i les penúries econòmiques, i la seva fe catòlica adquirida a través de la conversió de la mare, els seus anys d'estudiant becat en una escola privada elitista són el reflex d'una època completament remota i esvaïda: Tolkien entra en contacte més amb les sagues i mitologies antigues i amb els antics valors cavallerescos revisitats per l'Anglaterra victoriana que no pas amb les preocupacions polítiques, força més prosaiques, que afectaran de ple el segle vint. El seu prometatge clandestí amb qui seria l'amor de la seva vida, la seva dona Edith, i la seva experiència com a soldat a la primera guerra mundial, que va trencar irrevocablement amb el món de la infància, no deixen de ser un reflex, de fet, d'aquest ideal de cavallerositat romàntica: un sentit del deure abraçat de forma apassionada, que acabaria bastint el que després seria la seva vida adulta. 

En contrast amb aquesta arrencada, la segona meitat del llibre pot resultar una mica més monòtona. A partir dels anys trenta, la vida de Tolkien gira quasi exclusivament al voltant del seu accidentat procés de creació literària, que combinava amb els seus deures professionals com a professor d'anglosaxó a la Universitat d'Oxford. El procés de publicació de El Hobbit i El Senyor dels Anells va ser tan accidentat com la seva escriptura mateixa, i en gran part es va veure perjudicat - o beneït - pel propi perfeccionisme de Tolkien, que va anar posposant i obstaculitzant la publicació de les versions finals de les obres a través d'un procés de constant revisió i reescriptura. De fet, la mitologia que Tolkien es va proposar crear al voltant dels seus llenguatges ficticis va ser una empresa que ja havia començat molt abans, durant els anys d'estudiant i a la primera guerra mundial, i que es va anar construint a base de petits fragments inconnexos de relats que després anaven encaixant poc a poc dins d'un cos mitològic i un món imaginari més grans. 

Ara bé, aquesta monotonia aparent de la matèria primera no té per què restar interès a la lectura de la biografia que, de fet, es llegeix a un ritme molt àgil i que fascina i absorbeix amb el món de contradiccions i paradoxes del seu protagonista: lluny de voler fer-ne una hagiografia, Carpenter no amaga els elements més foscos i contradictoris de la seva trajectòria vital. La seva fe catòlica aferrissada topa amb els seus atacs de malenconia i un pessimisme existencial incurable quasi tan arrelat com la seva fe mateixa, i que permea totes les seves obres sense excepció. Les seves preocupacions acadèmiques com a filòleg i historiador de les llengües contrasten fortament amb l'impacte popular que tindria la seva obra més endavant, i que possiblement va sorprendre l'autor mateix més que a qualsevol altre. De fet, l'accidentada relació entre Tolkien i l'editorial Allen & Unwin, que es va veure tensionada per Tolkien quan tocava publicar El Senyor dels Anells, reflecteix en gran part aquest xoc d'interessos divergents entre l'autor i el seu públic. 

D'altra banda, la separació radical de la seva vida en dues esferes - el món masculí, públic, de l'acadèmia i la creació literària i el món femení, privat, de la casa i la vida familiar -  van afegir certa tensió a la seva vida matrimonial, així com a la relació d'amistat amb C. S. Lewis. Precisament perquè no era una personalitat pública i va quedar relegada a l'àmbit de la llar i la criança dels fills, la figura d'Edith queda un punt desdibuixada i s'ha d'anar intuint entre línies. La seva manca d'estudis superiors i l'hermetisme del seu marit respecte de la seva feina la van fer sentir constantment desplaçada dins de l'ambient acadèmic en què vivia la família. L'amistat amb Lewis va quedar igualment marcada per una sèrie d'alts i baixos en què Tolkien va tenir, possiblement, la responsabilitat més gran: la popularitat de Lewis com a teòleg per a les masses, i posteriorment amb els llibres de Nàrnia, el disgustava profundament. També hi havia un component de gelosia - no reconeguda mai obertament per Tolkien, però que Carpenter dona per feta - per la influència que Charles Williams exercia en el seu amic. Aquests esculls, així com el posterior matrimoni de Lewis amb Joy Davidman, van acabar sent abismes insalvables en la relació, que es va anar refredant amb el pas dels anys. 

La biografia de Tolkien de Humphrey Carpenter és encara un text de referència bàsic si us voleu apropar als principals esdeveniments de la vida de l'autor, i conèixer els elements de la seva trajectòria vital i de la seva personalitat que van marcar la seva obra, així com el seu procés de creació. Potser no és una recomanació per a tots els públics, sinó només per a interessats en la matèria, però en aquest cas de totes totes és un text que es gaudeix per la seva claredat expositiva, i l'exhaustivitat amb què tracta el seu tema. 

Continguts: L'obra cobreix la biografia de l'autor britànic J. R. R. Tolkien des de la seva breu estada a Sudàfrica quan era un nadó fins a la seva mort a Oxford, un cop ja havia guanyat fama i renom internacionals amb la publicació de les seves obres més populars, El Hobbit i El Senyor dels Anells. L'obra ens ofereix un relat força complet de totes les seves experiències vitals, sense evitar-ne els moments més paradoxals i contradictoris. Els moments més destacats d'aquesta trajectòria són les seves relacions familiars, la seva experiència de guerra, la fe catòlica i el seu amor per les llengües, que bastiria en gran part l'impuls per a la creació de les seves obres de ficció. 

M'agrada: M'ha agradat molt la visió comprensiva que ofereix el text sobre la figura de l'autor, sense embrancar-se en les digressions teològiques ni filològiques que tant interessaven a Tolkien mateix, sinó centrant-se més aviat en els detalls i fets aparentment anecdòtics que més endavant donaran forma a la seva obra. 

13 d’agost de 2021

L'hostal de Jamaica (#381)

Els morts no xerren. 

Aquesta novel·la de l'autora britànica Daphne du Maurier (1907-1989) es va publicar per primer cop el 1936 i és una novel·la força entretinguda, tot i que no m'ha semblat a l'alçada, potser, d'altres novel·les seves com, per exemple, Rebecca. És una novel·la força lleugera en aquest sentit, que basteix un misteri al voltant d'un grup reduït de personatges i les seves activitats il·lícites, i manté la tensió per la resolució del conflicte quasi fins a l'última pàgina, amb alguna que altra sorpresa pel camí, també. De fet, hi ha detalls de l'argument que poden resultar una mica ximples un cop arribes al final de la novel·la, però en definitiva la tensió funciona a mesura que avança la lectura, amb una primera part un punt més lenta i descriptiva, i una segona meitat que va acumulant acció, sorpreses i girs de guió a un ritme trepidant ben bé fins al final. 

La novel·la s'ambienta en un lloc real, l'hostal de Jamaica (o Jamaica Inn) que figura al títol, un hostal històric a Cornwall, al sud d'Anglaterra, que du Maurier coneixia dels seus estiuejos. L'edifici va tenir relació amb les xarxes de contraban que operaven en aquesta zona entre els segles divuit i dinou, i du Maurier va prendre aquesta premisa per bastir un relat totalment fictici sobre uns personatges que podrien haver viscut en aquest establiment. A principis del segle dinou, la jove Mary Yellan es trasllada a viure a Jaimaca Inn després de la mort de la seva mare. Allà l'espera la seva tia Patience, la germana de la seva mare, que està casada amb Joss Merlyn, l'amo de la fonda, que té tota la contrada atemorida amb la seva fama de delinqüent. La Mary és una jove desperta i curiosa, i de seguida comença a espiar les activitats nocturnes del seu oncle i la seva banda de còmplices, que fan contraban amb béns robats de vaixells que han fet naufragar a la costa. 

La novel·la es basteix al voltant d'un suspens força ben travat, tot i que més senzill del que pot semblar al principi. Gran part del seu interès gira al voltant de l'ambigüitat moral dels seus personatges, que en tot moment es mantenen en una àrea de grisos i que costa de jutjar a simple vista, com també li passa a la protagonista. Aquesta, de fet, és una protagonista que té iniciativa a l'hora de prendre les seves decisions, i pel fet d'estar sola al món de seguida aprèn a protegir-se ella mateixa sense esperar que ningú la rescati de cap perill. Ben bé des del principi de la novel·la es troba que ha anat a parar dins d'una banda de criminals, i no pot evitar ser-ne còmplice en determinats moments en què no té més remei que encobrir les activitats nocturnes del seu oncle per poder protegir la seva tia. A la vegada, també inicia una ambigua relació amb el germà petit del seu oncle, per qui se sent atreta, mentre intenta esbrinar si està implicat o no en la xarxa de contraban que opera dins de l'hostal. 

D'entre els punts més febles de la proposta hi ha els girs de guió de l'argument, una mica tòpics o previsibles quan s'analitzen un cop acabada la novel·la. De fet, la conveniència de la solució d'alguns dels misteris acaba restant plausibilitat a alguns detalls de la trama. D'altra banda, és una novel·la que potser no ha envellit gaire bé, perquè el sexisme de la proposta, especialment a través del diàleg dels personatges, es fa un punt massa omnipresent. No queda gaire clar fins a quin punt és cosa del moment històric que pretén recrear, a principis del segle dinou, o el propi biaix de l'autora que parla des dels anys trenta. Probablement és una combinació de les dues coses. En definitiva, és un relat que es gaudeix per les seves descripcions atmosfèriques dels paratges naturals boirosos i humits on viuen els protagonistes, per les relacions que s'estableixen entre ells i la tensió, molt ben dosificada, que la trama va construint en direcció al seu desenllaç. Una lectura entretinguda per a amants del misteri amb reminiscències gòtiques. 

Sinopsi: Després de morir la seva mare, la jove Mary Yellan se'n va a viure amb l'única família que li queda, la germana de la seva tia i el seu oncle, que regenten l'hostal de Jamaica. Aquest establiment ha guanyat una mala reputació a la zona arran de les activitats il·lícites que hi porta a terme el seu oncle. Obligada a viure amb ell i les males companyies que freqüenten l'establiment, la Mary haurà d'aprendre a defensar-se de les creixents amenaces que l'envolten i a la vegada provar de buscar una solució per portar els criminals davant de la justícia. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt entretinguda, sobretot per la seva dosificació del misteri i del suspens fins al final, i la concentració de cada cop més esdeveniments així que s'apropa el final. 

No m'agrada: Hi ha moments de l'argument un punt tòpics i previsibles, i la novel·la té un cert to misogin que no acaba de quedar gaire ben explicat. 

6 d’agost de 2021

Fragments de Si això és un home

de Primo Levi. La (meravellosa) traducció és de Francesc Miravitlles. 

  • Primo Levi, Si això és un home. Barcelona: Edicions 62, 1998.

Penseu que això ha passat: / Us confio aquestes paraules. / Graveu-les al vostre cor / Quan sigueu a casa o aneu pel carrer, / Quan us fiqueu al llit o us lleveu; / Repetiu-les als vostres infants. / O que se us ensorri la casa, / La malaltia us impossibiliti, / Els vostres fills us girin la cara. (11) 

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes que saben que han de morir. (18) 

En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem. (31-32)

Pobre del que somia: el moment de consciència que acompanya el despertar és el pitjor sofriment de tots. Però no ens passa sovint, i no són somnis llargs: nosaltres no som més que animals cansats. (52) 

Hem viatjat fins aquí en els vagons precintats; hem vist marxar cap al no-res les nostres dones i els nostres fills; convertits en esclaus hem desfilat cent vegades endavant i endarrere cap a l'esforç mut, extingits en l'ànima abans que no ho siguem per la mort anònima. No tornarem. Ningú no ha de sortir d'aquí, ja que podria portar al món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala nova de tot allò que, a Auschwitz, l'home ha estat capaç de fer de l'home. (66) 

Em va explicar la seva història, i avui l'he oblidada, però era sens dubte una història dolorosa, cruel i commovedora; perquè així són totes les nostres històries, centenars de milers d'històries, totes diferents i totes plenes d'una tràgica i sorprenent fatalitat. Ens les expliquem mútuament a la nit, i han succeït a Noruega, a Itàlia, a Algèria, a Ucraïna, i són senzilles i incomprensibles com les històries de la Bíblia. Però que potser no són també històries d'una nova Bíblia? (78) 

La Torre del Carbur, que sorgeix enmig de la Buna i la punta de la qual rarament és visible en mig de la boira, l'hem construïda nosaltres. Els seus maons s'han dit Ziegel, briques, tegula, cegly, kamenny, bricks, téglak, i l'odi els ha cimentat; l'odi i la discòrdia, com la torre de Babel, i així l'anomenem: Babelturm, Bobelturm; i odiem en ella el dement somni de grandesa dels nostres amos, el seu menyspreu de Déu i dels homes, de nosaltres els homes. I encara avui, com en la faula antiga, tots nosaltres sentim, i els mateixos alemanys senten, que una maledicció, no transcendent i divina, sinó immanent i històrica, plana sobre la cohesió insolent, basada en la confusió de les llengües i erigida desafiant el cel com una blasfèmia de pedra. Tal com direm, de la fàbrica de Buna, en què els alemanys van estar escarrassant-se durant quatre anys i en què molts de nosaltres vam sofrir i vam morir, no en va sortir mai un sol quilo de goma sintètica. (87) 

Cal remuntar el corrent; presentar batalla cada dia i cada hora al cansament, a la fam, al fred i a la inèrcia que en deriva; resistir als enemics i no tenir pietat per als rivals; agusar l'enginy, enfortir la paciència, acréixer la voluntat. O, també, ofegar tot rastre de dignitat i apagar tot besllum de consciència, baixar a l'arena com a bèsties, deixar-se dur per les insospitades forces subterrànies que mantenen les estirps i els individus en els temps cruels. Molts van ser els camins que ens vam haver d'empescar per no morir: tants com caràcters humans hi ha. Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots, i molts una suma no gens petita d'aberracions i de compromisos. Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l'estofa dels màrtirs i dels sants. (111) 

A poc a poc s'imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Kuhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit. Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s'està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s'ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l'home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més? Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn. (154) 

Aquí és així. Sabeu com es diu mai en la parla del camp? "Morgen früh", demà al matí. (158) 

Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heus-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria. (176) 

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny del model de l'home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel. Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se'ns acosta: vet aquí per què és no humana l'experiència de qui ha viscut dies en què l'home ha estat una cosa als ulls de l'home. (201-202) 

Però a milers de metres per sobre de nosaltres, en les clarianes d'entre els núvols grisos, es desenvolupaven els complicats miracles dels duels aeris. A sobre de nosaltres, nus, impotents i inermes, homes del nostre temps buscaven la mort recíproca amb els instruments més refinats. Un sol gest d'un dit seu podia provocar la destrucció de tot el camp, aniquilar milers d'homes; mentre que amb la suma de totes les nostres energies i voluntats no n'hi hauria hagut prou per prolongar un minut la vida d'un de sol de nosaltres. (202) 

No, no he perdonat cap dels culpables, ni estic disposat ara o en el futur a perdonar-ne cap, a menys que no hagi demostrat (amb fets: no amb paraules, i no massa tard) haver-se tornat conscient de les culpes i dels errors del feixisme nostre i estranger, i estar decidit a condemnar-los, a eradicar-los de la seva consciència i de la dels altres. En aquest cas sí, jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic. (209) 

Primo Levi

5 d’agost de 2021

Si això és un home (#380)

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes quan saben que han de morir. 

Aquest llibre de memòries del químic torinès i supervivent d'Auschwitz Primo Levi (1919-1987) va veure la llum l'any 1947, tot i que va passar força desapercebut fins a la seva reedició l'any 1958. Dos anys després de la derrota alemanya i de l'alliberament dels camps, i quan el món encara estava paint la veritat de l'Holocaust, el públic encara no estava preparat per als testimonis de primera mà, o no volia reviure el record recent d'un patiment i una vergonya que havia afectat tothom de forma més directa o indirecta. 

Quan tenia vint-i-quatre anys i col·laborava amb la resistència italiana, Levi va ser detingut amb altres jueus italians i va ser enviat a Monowitz, un dels camps de treball que formava part del complex d'Auschwitz. Com que era jove, tenia capacitat de treball, i no va arribar al camp fins a principis de 1944, potser tenia d'entrada més possibilitats de sobreviure que molts altres jueus. Ara bé, quan comenci a operar la humiliació sistemàtica en què es basa la captivitat al camp, una forma bàsica d'existència que no es pot anomenar vida, la possibilitat de morir de desnutrició, de malaltia, o per qualsevol altra circumstància fortuïta en qualsevol moment, és tan tangible i omnipresent que la supervivència acaba fent-se una qüestió de sort en termes absoluts. 

Levi no es limita a explicar un dia a dia que es basa en la vexació contínua i en la reducció dels homes a coses, com ell mateix assenyala, sinó que el seu relat també es transforma en una reflexió molt aguda i dolorosa sobre la condició humana mateixa, en tant que la lògica del camp d'extermini es basa, essencialment, en la deshumanització més absoluta de la víctima, que implica no tan sols arrabatar-li la identitat, sinó la humanitat mateixa i la seva dignitat intrínseca. És en aquest context que començarà a esbossar la seva imatge dels "enfonsats i els salvats": reduït a l'animalitat, a la pulsió bàsica del cos que l'únic que pot fer és sobreviure, Levi veurà com els que sobreviuen no són els més aptes, ni tan sols els més llestos o preparats, sinó més aviat els que siguin capaços d'aprofitar l'altre per als seus propis interessos de supervivència i prefereixin ignorar el conflicte entre aquest estat d'animalitat i els principis morals que puguin haver tingut en el passat. Seguir les normes o mostrar compassió està abocat al fracàs, que en aquest context només pot significar la mort. 

A la vegada, aquesta dualitat entre els enfonsats, que subsisteixen en un estat de precarietat extrema, i els salvats, que juguen les seves cartes per comprar temps, té un paral·lel macabre en la manca de lògica de les seleccions periòdiques entre els captius: un sistema totalment arbitrari que decideix, sense un criteri determinat, qui és enviat a morir demà a la cambra de gas i qui allargarà encara uns dies o unes setmanes més. El nivell de claredat i d'autoconsciència que els presos tenen sobre aquest destí fatal i inexorable és un dels aspectes més angoixants de la lectura. Levi en fa un relat extremadament sobri i vibrant a la vegada, que posa sobre la taula d'entrada el problema mateix d'escriure sobre els camps d'extermini i el resol amb una destresa absolutament brillant. 

Aquesta problematicitat té a veure amb la memorialització de les atrocitats més inimaginables de la història, és a dir, amb com escriure sobre una experiència que les paraules no poden sinó reduir, aplanar o fins i tot banalitzar. Levi va triar ser-ne un testimoni totalment sec i desapassionat, quelcom que s'agraeix al llarg de tota la lectura, i deixa les imatges poètiques arraconades als marges de la narració, reduïdes a la seva mínima expressió, per fer-les aparèixer en moments totalment inesperats que precisament colpeixen per la seva bellesa en un context totalment dissonant. 

En aquest sentit l'estil extremadament sobri i concís de l'autor facilita la lectura en tot moment. Els capítols són breus i temàtics, de forma que cadascun d'ells és un petit esbós d'un aspecte de la vida al camp o una anècdota concreta que il·lustra una reflexió més àmplia sobre l'experiència de captivitat i mort que pateix. La subjectivitat profundament angoixada del protagonista amb prou feines intervé en la narració més que com a analista crític i distanciat dels fets que està narrant. El relat es fa profundament cru i realista en el seu retrat d'una experiència extremadament confusa i alienant, que aclapara les seves víctimes amb un vívid sentit d'irrealitat: la decisió de barrejar paraules i frases en tots els idiomes que es parlen al camp sense oferir-ne traduccions transmet de forma totalment econòmica aquesta percepció. 

D'altra banda, els moments més literaris del text esdevenen profundament metatextuals. L'inici de la història ens porta a l'infern dantià, a una col·lecció d'ànimes condemnades assotades sense pietat si no accepten silents la seva condemna. A mesura que el relat va avançant, es van fent cada cop més abundants els ressons bíblics, majoritàriament presidits per un Déu absolutament sever i inescrutable. Com Levi mateix suggereix en un punt de la narració, potser el que s'està escrivint davant dels seus ulls mateixos és una nova Bíblia, on no hi ha marge per a cap esperança ni salvació possible, i on només potser a l'última pàgina quedi espai per a un altre judici, un de diferent aquesta vegada. En aquesta direcció apunten les últimes seccions del llibre, que expliquen l'alliberament del camp d'una forma tan anticlimàtica i desapassionada com el relat sencer: ni desfilades de la victòria ni sons triomfals, tan sols muntanyes i muntanyes de cadàvers llençats sobre la neu, i un silenci que amenaça amb empassar-s'ho tot. 

Continguts: Des de la seva detenció el desembre de 1943 fins al seu posterior alliberament un any després, Primo Levi relata en primera persona el patiment viscut al camp de treball de Monowitz, que pertany al complex d'Auschwitz i assisteix la indústria de la zona. El seu relat se centra en la pèrdua de la dignitat que experimenten els captius d'aquest sistema cruel, que pretén esprémer la capacitat de treball dels interns fins a l'últim alè, i després enviar-los a la cambra de gas quan ja no siguin útils. 

M'agrada: L'increïble equilibri que Levi aconsegueix a l'hora de transmetre el seu testimoni de les atrocitats comeses al camp: un to contingut i mesurat que no estalvia els detalls més escabrosos, ofert dins d'una narració àgil i vibrant, que demana seguir llegint i colpeix amb una delicadesa totalment inesperada. 

En podeu llegir uns fragments aquí

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons