De vegades, quan m'escrius, dius coses que jo he callat. Et volia dir: "vull preparar-te un te", però no ho vaig fer, i tu em vas escriure sobre compartir-ne un; et volia dir: "la teva carta viu dins meu en el sentit més literal possible", però no ho vaig fer, i tu em vas escriure sobre estructures i esdeveniments. Et volia dir: "les paraules fan mal, però les metàfores passen pel mig, com els ponts, i les paraules són com les pedres amb què s'alcen els ponts, arrencades de la terra enmig d'una gran agonia, però emprades per fer una cosa nova, una cosa compartida, una cosa que val més que un bàndol." Però no ho vaig fer, i tu em vas parlar de ferides.
Aquesta novel·la de 2019, escrita a dues mans per l'autora canadenca Amal El-Mohtar i l'autor estatunidenc Max Gladstone, ha estat en els darrers anys un èxit indiscutible dins el panorama de la ciència-ficció actual. La traducció al català va ser publicada un any després per l'editorial Mai Més. Reconec que en començar a llegir no tenia una idea gaire clara del que hi trobaria i, havent-la acabat, puc dir que ha estat, si més no, una sorpresa. D'entrada, cal dir que l'argument i les premisses de la proposta no podrien ser més originals: en el marc d'una guerra universal a través del temps i l'espai entre dues entitats omnipotents que dominen el futur en realitats paral·leles, l'Agència i Jardí, dues guerreres a ambdós bàndols, la Roja i la Blava, estableixen una correspondència a través dels segles. Les cartes arriben l'una a l'altra de les formes més imaginatives possibles, ja que la Roja i la Blava són organismes post-humans que tenen la facultat de viatjar en el temps, canviant així el teixit mateix de la realitat que les envolta: així doncs, els missatges arriben dins les entranyes d'animals, formulats per fenòmens atmosfèrics i tectònics, i de les formes més fortuïtes possibles. D'altres vegades, arriben de forma més convencional, a través del paper, però aquests casos són els més perillosos de tots, ja que els seus respectius superiors controlen cada moviment que fan dins d'aquesta guerra, i un pas en fals pot resultar fatal en qualsevol moment de l'entramat de realitats alternatives.
Més que centrar-se en el panorama general de la guerra entre aquests dos ens totpoderosos, la novel·la se centra en la relació que va creixent entre les dues protagonistes, que primer s'aproximen l'una a l'altra des de la desconfiança, ja que aquesta comunicació pot formar part d'un pla per minar les defenses de l'enemic, i gradualment la seva relació va creixent a través de la curiositat fins a l'amor. L'enamorament entre la Roja i la Blava es va fent més decisiu a mesura que cadascuna estigui disposada a arribar més lluny i a arriscar la integritat de la seva missió per mantenir el canal de comunicació obert i poder saber encara més coses sobre la seva estimada i el seu món. M'ha recordat força les obres d'Emily St. John Mandel, en el sentit que la novel·la aposta per una ciència-ficció tova, de caire més aviat humanista, que pren com a centre d'interès els sentiments i la necessitat de crear connexions personals dels individus que es veuen involucrats en catàstrofes globals o moviments geoestratègics més grans que no depenen d'ells mateixos. També entenc que una part de l'èxit de la novel·la, tot i no ser intencionat, es construís a partir de la situació de confinament arran de la pandèmia de Covid, en què aquest tipus d'experiències ressonaven amb una inesperada vigència.
En aquest cas, l'interès de la novel·la rau en la construcció de cada escena per separat, ja que, en viatjar en el temps a través de múltiples universos paral·lels, les protagonistes es poden trobar en qualsevol escenari en qualsevol moment, sense una solució de continuïtat que lligui totes les escenes: com que qualsevol canvi en una línia d'esdeveniments predeterminada pot comportar una cadena de conseqüències impredictibles en el futur, les agents de l'Agència i Jardí es mouen pel que elles anomenen la "trena" del temps, és a dir, una unitat formada per diversos fils que poden anar trenant i destrenant a conveniència dels seus superiors. Així doncs, cadascuna de les escenes ens porta per determinats moments històrics a diversos llocs de la geografia mundial, així com també a móns més aviat distòpics i imaginaris amb una certa semblança amb escenaris reals. És aquí on m'ha mancat una mica de desenvolupament a la novel·la en general. M'ha semblat que la idea tenia potencial, i el desenvolupament m'ha convençut, però tant el conjunt del món imaginari com el desenvolupament de l'argument se m'han fet una mica massa esquemàtics en una novel·la tan breu. Quasi més de la meitat del relat és el plantejament, en què s'estableix la correspondència entre les dues agents, no és fins passada mitja novel·la que la trama es posa en marxa i comencen a donar-se els esdeveniments crucials per a l'argument.
Amb això no vull treure-li mèrit a la novel·la, que creix especialment en aquest tram final i que lliga el que semblaven caps solts en un tot coherent, que només s'arriba a entendre per complet resseguint el rastre dels viatges temporals de les protagonistes a través de diversos fils. És només que es podria haver fet amb una mica més d'atenció al ritme i a l'estructura del relat, i no precipitant-ho tot de forma concentrada a les últimes pàgines. La impressió final és que no hem arribat a conèixer els personatges en gaire profunditat, i que hem assistit a un joc d'escacs còsmic que queda essencialment irresolt, tant en el pla de la guerra entre Agència i Jardí, com el de la relació de les dues protagonistes, que queda suspesa del fil d'un deus ex machina un punt forçat en el darrer capítol: ja sé que no és un gir de guió totalment gratuït, perquè té sentit a la llum dels esdeveniments, però tot i així m'ha deixat amb una impressió de final massa precipitat i no del tot lligat a la resta del conjunt. Així es perd la guerra del temps és una novel·la molt amena i entretinguda, i es gaudeix especialment pel seu to més aviat poètic i el seu ritme pausat alhora de construir la relació a través de cartes. Tot i així, no m'ha semblat tan rodona com El mar de la tranquil·litat, per exemple, i trobo que carrega massa pes en la relació d'enamorament de les protagonistes, i no perquè em sembli un defecte en si mateix, sinó perquè té més d'enamorament literari que no pas de relació creïble a la vida real. De totes maneres, em sembla una bona recomanació si us agrada la ciència-ficció tova, i els relats que suggereixen imatges, escenes, i móns possibles més que no pas explicar-los.
Sinopsi: En diversos punts indeterminats d'un entramat complex de realitats paral·leles i fils entrecreuats en l'espai-temps, dues agents de l'Agència i de Jardí, que batallen en bàndols contraris d'una guerra còsmica pel domini del futur, inicien una relació epistolar que anirà creixent a través de cada tramesa. El que comença com a mer exercici de fatxenderia i desafiament, anirà creixent a través de la curiositat i el flirt, fins a establir connexions d'empatia a través del text que aniran abocant a un enamorament genuí entre totes dues. Tanmateix, no sabem mai quin grau de control i coneixement tenen els superiors d'ambdues agents, així que la seva relació epistolar es podria veure amenaçada per operacions encobertes dins la guerra del temps.
M'agrada: M'ha semblat una lectura a la vegada poètica i entretinguda. La suggestió de les imatges, sobretot de les petites escenes o quadres en què es troben inserides les protagonistes a cada nou capítol, m'ha semblat dels punts més forts de la lectura.
No m'agrada: Crec que la trama i les premisses tenien el potencial d'arribar més lluny, construir un món imaginari més ben travat i desenvolupar els sentiments dels personatges d'una forma una mica més plausible. El desenvolupament de la trama m'ha semblat una mica massa esquemàtic.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada