"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 de juny 2010

Arthur & George (#3)

No és el primer cop que ha passat, li ho puc assegurar. Com expressar-ho? És qüestió de creure-hi. En què creiem, per què hi creiem. Des d'un punt de vista purament legal, els millors testimonis són aquells a qui el jurat més creu. 

Arthur & George (2005), de Julian Barnes, és una de les meves novel·les preferides, i fa poc que la vaig acabar per segona vegada. És un autèntic plaer, i la recomano a tothom que vulgui passar una bona estona amb una novel·la. La història comença com un thriller: hi ha una sèrie de fets misteriosos, una víctima innocent acusada injustament, una investigació policial i un judici on es posen sobre la taula totes les proves i conjectures dels investigadors. Tanmateix, la psicologia dels personatges queda tan ben descrita fins a l'últim detall que finalment ens adonem que la novel·la és molt més que això: una reflexió filosòfica sobre la naturalesa mateixa de les relacions humanes, de la vida i de la mort. La documentació històrica que va fer l'autor sobre els fets reals també és molt acurada. 

Sinopsi: La novel·la narra les vides creuades de dos personatges amb existència real i històrica, Arthur Conan Doyle i George Edalji. Ambdós personatges no poden ser més diferents: mentre que el primer és un personatge famós i reconegut, escriptor d'èxit; el segon és un advocat de províncies d'ascendència índia amb una existència monòtona i un caràcter introvertit. Tanmateix, quan una sèrie de crims especialment violents contra el bestiar de la zona assolin la comarca on viu George, aquest serà acusat per la policia com a primer i únic sospitós. Podríem parlar molta estona intentant definir temes que apareixen en la novel·la: el prejudici racial, la importància de la formació de la persona durant la infantesa, l'amor, el sentit de l'honor, les relacions familiars, la inquietud davant la mort, la religió, el biaix de la justícia... Tanmateix, l'única certesa que tindrem des del principi és aquesta: George és innocent. 

M'agrada: Tota la novel·la és un punt fort, des del principi fins al final, tant pel que fa a la seva estructura, la forma com la història captiva per sí mateixa, i els moments d'ironia i humor amb què Barnes corona aquesta obra mestra. 

9 de juny 2010

Fragments hermenèutics

Això és part del treball final que vaig fer per a l'assignatura "Filosofia i hermenèutica", i que consistia en l'anàlisi d'una sèrie de textos de l'obra Verdad y método de Gadamer. Una de les parts del treball consistia en fer un esquema-resum de la teoria, i això és part del que en va sortir al final. Sóc conscient que pot semblar una mica desordenat i poc intuïtiu a simple vista, i que es podrien explicar moltes més coses a propòsit del tema, però el procés que vaig seguir va ser com esprémer un cítric: primer tenia tots els textos, després vaig anar resumint, i fent resums dels resums, i creant relacions entre les parts resumides, i resumint-les encara més, i així successivament. Aquest és el telegrama que va quedar al final. Pot resultar útil com a resum esquemàtic de les idees principals de la teoria hermenèutica segons Gadamer. Les cites són tretes de l'edició castellana de Verdad y Método.

 1. Nivell ontològic

En el lenguaje se basa y se representa el que los hombres simplemente tengan mundo. p 531.


Per tant: hi ha una unitat entre el llenguatge i la tradició (o cultura, punt de vista sobre el món): és a dir

acepción del lenguaje como acepción del mundo. p 531.

Per aquest motiu:

los sistemas inventados de entendimiento artificial no son nunca lenguajes. p 535.

El món humà està format per la lingüisticitat, i és la regió de la llibertat, a diferència de l’entorn, és a dir, el món d’estimul-resposta dels animals. És a dir, tenir món significa mantenir una relació d’objectivitat / capacitat d’objectivació respecte de l’alteritat:

Tener mundo quiere decir comportarse respecto al mundo. Pero comportarse respecto al mundo exige a su vez que uno se mantenga tan libre frente a lo que le sale al encuentro desde el mundo que logre ponerlo ante sí tal como es. Esta capacidad es tanto tener mundo como tener lenguaje. p 532.

La galeria de gravats (1956) de M. C. Escher 


2. Nivell hermenèutic (de l'experiència)
 
La interpretació o comprensió es pot entendre com el procés [en el medi lingüístic] que es basa en la relació distància-acord, estranyament-familiarització entre certes parts (lector-text, traductor-text, conversants entre ells) respecte a un objecte (o “sentit” del text).

…la traducción [comprensión–acuerdo–familiarización] no es una simple resurrección del proceso psíquico original del escribir, sino una recepción del texto realizada en virtud de la comprensión de lo que se dice en él. p 464.

Pero esto quiere decir que en la resurrección del sentido del texto se encuentran ya siempre implicadas las ideas propias [interpretación–tradición] del intérprete. p 467.

És a dir, el procés de comprensió s’articula amb una relació sempre circular i continua entre dos moments: el moment de comprensió [d’acord: moment transmissor de tradició, d’autonomia del sentit] + el moment d’interpretació [de desacord o problematicitat: moment d’anivellament de l’estrany amb el familiar, de la subjectivitat de la consciència: fusió d’horitzons respecte de l’objecte].

…la comprensión no es seguramente una “comprensión histórica” que reconstruya la génesis del texto. Lo que uno entiende es que está comprendiendo el texto [objeto-sentido] mismo. […] En último extremo comprender e interpretar son la misma cosa. […] La forma de realización de la comprensión es la interpretación. p 466–467.

Interpretar significa justamente aportar los propios conceptos previos con el fin de que la referencia del texto se haga realmente lenguaje para nosotros. p 477.

La interpretación no es un medio para producir la comprensión, sino que se introduce por sí misma en el contenido de lo que se comprende. p 478

És a dir, no és que el moment d’interpretació sigui un mitjà per a la finalitat de la comprensió, sinó que en el moment de comprensió ja s’ha donat la fusió d’horitzons entre el que és objectiu en el sentit originari del text i el que és objectiu en la pertinença del receptor a la seva tradició-cultura, més el moviment subjectiu de consciència que ha fet el receptor per tal d’arribar a aquest punt. 

Nota sobre el gravat d'Escher: a part que és la meva obra preferida d'Escher, crec que il·lustra força bé la relació circular i contínua que s'estableix entre el subjecte, l'objecte-text (recordem que la teoria de la interpretació de Gadamer tant es pot dirigir a la interpretació de textos com a la d'obres d'art, i una part important de Verdad y Método parla de l'art) i el context cultural i històric (tradició) en què tots dos s'insereixen.