Revers (#516)

El feminisme ve a convertir la categorització que ens infravalora en terreny de llibertat, la identitat subalterna en identitat transformadora. Tot i això, el consell de no ser dones, que actuem amb gènere neutre, va unit a l'advertència de no aliar-nos entre nosaltres. A qui tracti d'alliberar-se i organitzar-se de manera col·lectiva, li atribuiran aïllament, que fa trampa, que recorre al que és fàcil i, fins i tot, que gaudeix de privilegis. "Les feministes t'han perjudicat", "atreveix-te a ficar-te a la jungla"..., sigues "igual" mentre pateixes la desigualtat. Sigues home, encara que no siguis home. 

Revers: Testimonis de dones bertsolaris, de l'escriptora i bertsolari basca Uxue Alberdi, es va publicar per primer cop en eusquera el 2019, i no va ser fins l'any passat que es va publicar la seva traducció al català, editada per Pol·len. El llibre és un recull de diversos testimonis en primera persona de quinze dones bertsolaris repartides entre dues generacions, que reflexionen sobre el fet de ser dona en la pràctica del bertsolarisme, una manifestació artística tradicional dominada per les veus masculines. El bertso és una forma de poesia oral en eusquera que s'improvisa en forma de diàleg sobre un tema proposat, sovint en competició amb altres bertsolaris. Al pròleg a l'edició catalana del llibre, Berta Llos la compara amb la tradició de la glosa als Països Catalans. L'assaig presenta aquests testimonis agrupats en diferents eixos temàtics al voltant de l'experiència femenina dins d'un món força tradicionalista i lligat als rols de gènere tradicionals, i els intents per trencar amb els tòpics i estereotips masclistes per part dels moviments feministes que han sorgit en els últims anys dins d'aquest col·lectiu. Cada capítol ve emmarcat per les reflexions d'Alberdi al voltant de l'art i del gènere, de forma que les veus de les protagonistes queden inserides dins d'un marc teòric més ampli, el del feminisme que contesta i resisteix a la tradició patriarcal a través del segle vint. Així doncs, trobarem que el pensament d'autores com Mary Beard, Joanna Russ, Virginia Woolf o Svetlana Aleksiévitx, per citar-ne tan sols uns exemples, revelen estructures i discursos discriminatoris que podem trobar en l'exercici de moltes activitats públiques, ja siguin artístiques, polítiques o culturals. 

L'anàlisi d'Alberdi connecta el bertsolarisme, que vist des de fora es podria observar com a mera pràctica folklòrica o local, amb patrons d'opressió molt fàcils de reconèixer dins de camps molt més amplis, com la literatura o l'art. A través dels testimonis es comença a observar com la posició per defecte, la que es considera universal o neutral, és la que s'associa amb l'actuació dels homes, mentre que la de les dones sempre queda marcada per la singularitat de l'experiència femenina. A elles, se'ls aconsella i se'ls premia presentar-se de la forma més neutra possible, no destacar específicament com a dones ni fer referència a temes marcats tradicionalment com a femenins. Ara bé, aquesta llei no escrita sobre l'art amaga una trampa a la pràctica, ja que les bertsolaris seran jutjades d'entrada com a dones, pel seu aspecte físic, i per la forma com presenten el seu cos i la seva veu des d'abans de començar a competir. Segons aquestes estructures de pensament, la dona sempre serà jutjada per defecte: massa bonica o massa lletja, massa dolça o massa grollera, massa reflexiva o massa eixelebrada. Té a veure també, com destaca l'autora, amb la construcció a partir del segle dinou d'una identitat basca estereotípica, que avui dia comença a estar en procés de desconstrucció, però que planteja una normativitat dominant que expulsa la dona del discurs públic, i es posarà a la defensiva quan sorgeixin iniciatives per canviar aquest estat de coses, fins i tot des de dins mateix del grup. El camí per posar la veu i la presència de les dones al centre del debat, per tant, és llarg i difícil, i la part més colpidora del text és el capítol en què les dones descriuen episodis d'agressions i insults per part dels homes, inclosa una violació, sempre naturalitzats dins l'ambient de la festa, i codificats implícitament com a desafiament que la dona ha d'acceptar per tal d'estar "a l'alçada" del que s'espera d'ella en aquest context. 

D'altra banda, es tracta d'un gènere molt lligat a les competicions, que estableixen unes puntuacions i uns estàndards de rendiment que després serviran per avaluar la qualitat dels i les artistes. En aquest context, es col·loca les dones també en una dicotomia entre debutants i consagrats, de forma que elles hauran d'acceptar un nivell de pressió i d'exigència, tant externa com autoimposada, que els homes no viuen com a punt de partida per defecte. En un mercat en què és difícil professionalitzar-se, el 50% de les persones que es formen a les escoles de bertsolaris són dones, mentre que als escenaris aquestes només representen un 25%. Com a conseqüència, es crea un ambient de rivalitat i competició entre les dones mateixes per poder omplir aquesta petita quota. Els testimonis de les dones entrevistades exploren la forma com aquest factor competitiu les pressiona per conformar-se a unes determinades expectatives prèvies del que hauria de ser l'espectacle, premiant l'agressivitat o l'espontaneïtat davant de propostes més reflexives o imaginatives. És a dir, conformar-se al que està establert per una tradició construïda en masculí ha estat i pot continuar essent una sortida per a moltes dones bertsolaris, com de fet el llibre reconeix i valida, però no ataca les arrels del problema de l'opressió per sistema amb què es construeix aquesta cultura. 

Així doncs, l'exercici d'anàlisi que fa Uxue Alberdi i els testimonis de les dones bertsolaris entrevistades conformen una crònica de valor incalculable sobre la necessitat de donar veu a discursos emergents, des de la despossessió i la perifèria, que potser no derroquen el que està establert de la nit al dia però col·loquen interrogants totalment pertinents als discursos dominants. Sense estar gaire familiaritzada amb el tema d'entrada, m'ha semblat que és un llibre molt accessible i que l'experiència retratada és extrapolable a molts altres àmbits de la vida pública de les dones. De fet, les experiències relatades evoquen moltes experiències similars durant la lectura que, al meu parer, tothom, tant homes com dones, podran reconèixer fàcilment. 

Continguts: Els testimonis de les dones bertsolaris s'agrupen en capítols molt curts que giren al voltant d'una mateixa experiència o encaixen dins d'un concepte determinat de la teoria feminista. Així es va creant una mena de fil argumental que agrupa les experiències relatades per trobar-ne punts de connexió realment punyents sobre la pàgina. 

M'agrada: Ha estat una lectura colpidora per tot el patiment i les inseguretats que s'hi condensen, que en tot moment remeten a experiències personals molt fàcils d'identificar. Tant la lectura dels testimonis mateixos com l'exercici d'anàlisi que en fa Alberdi són una combinació molt encertada. 

Gomorra (#515)

Jo sé quina és la veritable Constitució del meu temps, quina és la riquesa de les empreses. Jo sé en quina mesura cada pilar és la sang dels altres. Jo sé, i en tinc proves. No faig presoners. 

Aquesta crònica del periodista napolità Roberto Saviano es va publicar l'any 2006 i va esdevenir una autèntica revelació a nivell mundial sobre el submón del crim organitzat al sud d'Itàlia i les seves connexions polítiques i econòmiques internacionals: una autèntica maquinària de poder i d'influències a l'ombra de les institucions locals i estatals. La publicació del llibre i el seu èxit mundial, amb diverses adaptacions en forma de pel·lícules i sèries, li va valdre a l'autor una popularitat que ha esdevingut per a ell una arma de doble tall: des de llavors ha hagut de viure ocult i protegit per la policia, a causa de la condemna a mort que va emetre la camorra contra ell. Saviano ofereix una crònica en primera persona d'aquest món, ja que descriu l'ambient en què s'ha vist immers des de la infància i l'adolescència, en una àrea geogràfica econòmicament deprimida en què l'activitat dels clans es troba ben present en tots els àmbits de la vida quotidiana, i tot sovint és l'única sortida laboral com a alternativa a feines precàries amb què no es guanya prou per viure. Tanmateix, lluny de fer-ne una crònica localista o entretenir-se en els detalls pintorescos, el que fa Saviano és oferir una anàlisi econòmica de les ramificacions legals del crim organitzat, que s'estenen arreu del món i, per tant, presenta un retrat extremadament cru en tot el seu realisme de la part menys afalagadora del sistema capitalista. 

L'exposició comença al port de Nàpols, en què el volum de mercaderies que entren a Itàlia de contraban és fins i tot més nombrós que el del comerç legal. Tota mena d'objectes d'ús quotidià i de luxe entren pel sud d'Itàlia en les seves formes falsificades i, en el cas de les grans marques del tèxtil italià, tot sovint les falsificacions circulen amb la connivència de les empreses mateixes, perquè la qualitat dels productes és indistingible dels originals. De la indústria tèxtil saltem a la de la droga, l'armament, la construcció i el negoci immobiliari i, finalment, per reblar el clau del primer capítol, el darrer capítol del llibre està dedicat a l'explotació de residus tòxics industrials en abocadors il·legals per tot el sud d'Itàlia, que inutilitzen el sòl per als seus usos agrícoles i provoquen un augment de la incidència del càncer en la població. Rere totes aquestes línies de negoci, Saviano hi llegeix un mateix fenomen: la liberalització absoluta de l'economia sota la dinàmica del neoliberalisme, que allibera el mercat de tota regulació i permet que les lleis de la competència acabin donant la raó sempre al més fort i al més competitiu dins dels mercats disponibles. És així que productes com els drogues o les armes cada cop són més barats i fàcilment accessibles, i la línia entre legalitat i il·legalitat es fa molt difícil de definir en un món en què les institucions i empreses legals sovint actuen només de pantalla de tota aquesta altra branca d'activitat a l'ombra. 

Així doncs, una de les lliçons fonamentals del llibre és la de la ubiqüitat d'aquest model de negoci i la seva permeabilitat en tots els estrats de la societat, en el moment que els caps de les famílies camorristes es presenten a ulls del món, simplement, com a empresaris d'èxit. Un cop la seva comptabilitat ha accedit a negocis fiables i legals, els orígens fraudulents de les fortunes són quasi impossibles de demostrar. De la mateixa manera que va passar amb el boom immobiliari a Espanya, amb el qual Saviano descobreix connexions d'alguns clans napolitans, la connivència amb els ajuntaments i els poders públics és vital per seguir alimentant el flux de diners que circula en totes dues direccions. L'altra lliçó, encara més dramàtica, és la de la solitud i l'aïllament creixent de les persones que s'atreveixen a denunciar aquest estat de coses: un exemple emblemàtic n'és el del sacerdot Giuseppe Diana, assassinat el 1994 per la seva denúncia pública del poder dels clans, a qui Saviano dedica un capítol del relat i amb qui, indirectament, s'identifica a l'hora d'assumir el perill de la seva denúncia. En un ambient en què absolutament tota la població viu de forma més directa o indirecta del negoci i la llei del silenci és una norma no escrita que tothom té ben present, aquests casos aïllats de resistència i denúncia es presenten com a autènticament extraordinaris. La violència descrita en el llibre, que es presenta sempre de forma gratuïta i fora de tota mesura, esdevé una explicació més que evident d'aquesta cultura de la por i el silenci. 

El llibre ens presenta aquest relat no de forma cronològica, sinó més aviat dividit per eixos temàtics, així que cada capítol esdevé una unitat tancada, en què se'ns exposa un àmbit en concret de l'activitat econòmica de les diferents famílies, o se centra en alguna d'aquestes en particular. Cadascun d'ells té un interès propi, i precisament per això la lectura es fa totalment impossible de deixar en cap moment. Saviano presenta el seu testimoni i el de les persones entrevistades amb un domini absolut del ritme narratiu, i en fa un tractament literari, però sense perdre de vista en cap moment el to de la crònica periodística. Si bé per motius obvis no dona gaires detalls de la seva pròpia implicació en alguns dels fets que descriu, la narració va transitant des d'un to més fred i desapassionat als primers capítols a una creixent indignació per part de la veu narradora a mesura que va avançant el relat, i una implicació directa de la primera persona de l'autor cap als darrers capítols. En aquest sentit és un llibre que està molt ben escrit i fa de molt bon llegir, tot i la cruesa dels fets descrits i l'element de xoc i de normalització de la violència que transmet. Al meu parer, tot l'èxit que ha tingut és merescut. 

Continguts: El relat que fa Saviano de les ramificacions del crim organitzat a Nàpols es divideix en diferents capítols temàtics, alguns més breus i d'altres més llargs, que revelen les connexions d'aquestes organitzacions criminals amb les estructures legals que regulen l'economia i la política, no sols italiana, sinó també arreu del món. El revers fosc d'aquesta xarxa de poder i influències són les conseqüències que tenen aquestes activitats en la vida quotidiana de les persones que viuen en aquesta part d'Itàlia, acostumats a viure en un estat de violència i d'amenaça permanent. 

M'agrada: És un relat molt necessari i molt ben travat que posa al descobert els aspectes més foscos del neoliberalisme econòmic, d'una banda, però també les connexions polítiques, i les conseqüències socials i fins i tot culturals, de la naturalització de les activitats criminals de les bandes organitzades. 

Els assassins de la lluna (#514)

La foto més espectacular del museu ocupava una paret sencera. Era d'una cerimònia de 1924, una vista panoràmica de membres de la tribu i empresaris i líders blancs importants. Quan vaig mirar bé la foto, vaig veure que li faltava un tros, com si algú l'hagués retallada amb tisores. Li vaig preguntar a la Red Corn què havia passat amb aquella part de la foto. "Fa massa mal ensenyar-la", em va dir. Quan li vaig preguntar per què, va assenyalar l'espai en blanc i va dir: "Allà s'hi estava el dimoni, dempeus." 

Aquest assaig del periodista estatunidenc David Grann es va publicar el 2017 i va revelar un episodi força desconegut i especialment cruent de la història dels natius americans als Estats Units. Va ser amb l'adaptació cinematogràfica que en va fer Martin Scorsese, estrenada l'any passat, que la història ha arribat a l'abast d'un públic més gran, i que el llibre ha aconseguit despertar interès fora dels Estats Units. El comtat d'Osage a l'estat d'Oklahoma era un paratge força desolat de les planures americanes, on el govern estatunidenc va reassentar la tribu osage a finals del segle dinou, seguint la política de reserves índies que donava als natius americans un estatus especial de drets sobre la propietat, però sobre terres de poc valor. Tanmateix, quan es va descobrir que hi havia petroli al subsòl d'aquest paratge, els osage que eren titulars de les terres van enriquir-se extraordinàriament a base del lloguer dels drets d'explotació de les diverses parcel·les. Tot un seguit d'empresaris i comerciants blancs es van anar establint al territori, i les dues comunitats vivien i feien tractes en una pau relativa. Ara bé, aquesta coexistència pacífica entre ambdues comunitats, i també el mestissatge que es va establir entre les dues a través dels matrimonis mixtos, va començar a revelar un autèntic espectre de dobles intencions en estendre's pel comtat un "regnat del terror" entre els anys 1921 i 1925, en què més d'una vintena d'osage adinerats van ser assassinats inexplicablement. 

Com que no he vist la pel·lícula, vaig arribar al llibre sense una idea gaire clara d'entrada sobre els esdeveniments que s'hi relaten i, segons tinc entès, la diferència entre llibre i pel·lícula és significativa a l'hora de descobrir-los. El llibre està narrat com un thriller policíac, amb la presentació en primer lloc d'alguns dels assassinats, que de bon principi semblen fets aïllats, i després un encadenament de morts successives, totes força truculentes, fins a un clímax d'especial violència amb l'explosió d'una casa en què mor una família sencera. Aquesta escalada de violència va portar els osage a posar-se en contacte amb el govern federal, i l'oficina d'investigació del Departament de Justícia del govern, que després es convertiria en l'FBI, va enviar a Oklahoma un equip d'agents - la majoria infiltrats - per poder esclarir el misteri. Per tant, no és fins ben bé més de la meitat del llibre que arribem a conèixer les identitats dels principals responsables de la matança, i les motivacions econòmiques que hi va haver darrere, mentre que la pel·lícula pren el punt de vista dels culpables dels assassinats i en revela l'autoria força aviat. 

Mentre que el principal cervell dels crims i alguns dels seus còmplices van arribar a ser jutjats i castigats, la investigació de David Grann va molt més enllà d'aquests fets en concret i revela una xarxa d'interessos molt més àmplia, en què un conjunt de cacics poderosos es van arrogar el poder de decidir sobre les vides dels altres. El que l'agent de policia Tom White i el seu equip van descobrir l'any 1925 va ser, de fet, només la punta de l'iceberg d'un entramat molt més fosc d'intencions i interessos que amaga, en el seu rerefons, una història de racisme sistèmic autènticament escandalosa. La història dels assassinats dels osage revela que la vida dels indis valia ben poc per al conjunt d'institucions que els havia de protegir: els culpables que van arribar a ser condemnats van obtenir indults o reduccions de pena per bona conducta, mentre que els osage afectats no van ser mai compensats ni indemnitzats per les horroroses pèrdues que van patir. A més, el text també es converteix en una denúncia del sistema de tutela pel qual els indígenes de raça pura eren considerats menors d'edat legalment i no tenien dret a administrar les seves pròpies fortunes, mentre que les condicions d'aquestes tutories es feien més laxes en funció del grau de mestissatge de la persona en qüestió. 

En aquest context, els assassinats a mans d'aquests administradors legals o dels cònjuges blancs per tal de poder heretar la fortuna no eren cap fet aïllat ni anecdòtic, sinó una pràctica ben estesa i normalitzada que els autors arribaven a discutir obertament entre ells i que, segons demostra Grann a través de la seva investigació, s'estenen durant un període de temps molt més llarg del que va arribar a investigar l'equip de White i els seus agents. Mentre que el "regnat del terror" es coneix com el període que té lloc de 1921 a 1925, Grann acaba documentant casos d'assassinats almenys des de 1918 a 1931. Per això, en la darrera secció del llibre ens presenta els seus descobriments a través del treball arxivístic, cosa que no es va fer en el seu moment, i ens presenta també el present de la nació osage, especialment pel que fa als descendents de les famílies afectades, que viuen amb la ferida oberta d'aquest trauma generacional. Els assassins de la lluna és una crònica molt punyent i més necessària que mai sobre els crims fundacionals en què es basen les institucions estatunidenques, i que fa un retrat molt ric i complex del llunyà oest en el seu vessant més cru i sinistre. 

Continguts: El relat històric dels assassinats dels osage se'ns presenta en tres seccions. A la primera part, l'autor exposa els principals assassinats que tenen lloc durant els anys 1921 i 1925, que afecten principalment la família de Mollie Burkhart però que van més enllà d'aquest primer nucli de fets investigats. Unes altres dues persones que tenien informació sobre l'autoria dels crims també van ser assassinades abans de poder contactar amb les autoritats federals. Aquesta primera secció finalitza quan el cas arriba a una Oficina d'Investigació Federal que travessa una crisi de prestigi important, i el seu director, J. Edgar Hoover, encomana la investigació a un grup d'agents veterans més acostumats al treball de camp en les àrees rurals. La segona secció del llibre explica les investigacions que aquest equip va dur a terme fins a poder arribar a acusar formalment alguns dels culpables, i també inclou la crònica del procés judicial que els va condemnar. A la tercera secció Grann explica les seves pròpies investigacions sobre el cas i com va aconseguir aclarir encara més la imatge de conjunt que existia sobre els crims, mentre que també il·lustra el present de la nació osage i ofereix testimonis de les generacions posteriors als supervivents dels crims. 

M'agrada: Tot i que no m'hauria d'agradar res del relat d'uns fets tan esgarrifosos, Grann en fa una narració excel·lent, amb un ritme molt àgil i un suspens molt ben dosificat. La tercera secció del llibre, en què el periodista dona la paraula a les víctimes silenciades i els dedica un autèntic homenatge, és una gran cloenda del llibre, ja que ofereix una perspectiva molt més àmplia sobre l'abast de la tragèdia que no tan sols la dels fets concrets. 

Els hereus (#513)

Simplement, no aconseguia perdonar la gent negra per haver-lo perdonat. Podia semblar estrany, però "les lleis de la simetria poètica", va escriure, dicten que els afrikàners "haurien d'haver estat aniquilats". De manera paradoxal, el fet que el deixessin viure en pau era un recordatori sempre present de la seva culpabilitat, de la manera en què havia maltractat la minyona i altres persones negres que havia conegut durant l'apartheid, sota la premissa que, encara que els tractés bé, ells li farien mal. 

Aquest assaig de la periodista estatunidenca Eve Fairbanks es va publicar el 2022, i és una crònica molt complexa i exhaustiva de la societat sud-africana després de l'apartheid i, encara més significativament, després de Mandela. Fairbanks, que va néixer i créixer al sud dels Estats Units, es va traslladar a viure a Sud-àfrica l'any 2009, i va passar uns dotze anys documentant-se i recopilant testimonis per poder escriure aquest llibre. Més que un estudi històric, l'autora en fa un retrat sobretot social i cultural, i investiga l'efecte que el final de l'apartheid i la construcció de la Sud-àfrica democràtica han tingut en la percepció que els blancs i els negres tenen els uns dels altres a la llum del conflicte. Aquesta anàlisi revela un retrat de la nació de l'arc de Sant Martí que a estones pot resultar força incòmode i remoure la consciència de tot allò que es va fer malament: el relat és força crític amb la forma com es va fer la transició a la democràcia, tot i que és més fàcil veure aquestes falles trenta anys després dels fets amb la distància de la perspectiva històrica, i veient-ne algunes de les conseqüències no desitjades. El llibre se centra en dos col·lectius majoritaris, els negres i els blancs afrikàner, que, tot i no conformar la totalitat de la població sud-africana, en formen una part força representativa, per la seva relació directa amb el conflicte de l'apartheid i la seva evolució històrica. 

La crònica que presenta Fairbanks segueix com a fil argumental les vides de quatre persones reals amb qui l'autora va compartir molt de temps i va arribar a conèixer en profunditat. En Christo és un advocat afrikàner resident a Bloemfontein que va ser entrenat, durant el seu servei militar, per lluitar contra els "terroristes" enemics de l'estat de l'apartheid, però que quan va finalitzar aquest sistema va ser acusat de terrorista ell mateix per haver matat un negre durant una de les seves missions de reconeixement. A l'altra banda de la línia divisòria hi ha la Dipuo, una activista del CNA, resident a Soweto a Johannesburg, que ha lluitat precisament per acabar amb el règim de l'apartheid i aconseguir l'alliberament per als negres sud-africans. Ambdós tenen aproximadament la mateixa edat, però les seves experiències vitals no poden ser més diferents, i a través dels anys de després de l'apartheid tots dos hauran d'enfrontar-se al trauma de la violència comesa en el passat i al xoc cultural que els presentarà la Sud-àfrica contemporània. La Malaika, la filla de la Dipuo, representarà una generació més jove d'infants que han crescut ja en llibertat, però hauran d'emprendre una nova lluita contra la desigualtat racial encara present en la societat sud-africana. Finalment, l'Elliot, un pagès negre que intenta tirar endavant una explotació agrícola anteriorment de propietat blanca, servirà a Fairbanks per fer una reflexió sobre la realitat econòmica del país i els mites que s'hi associen. 

Gran part de l'exposició tracta precisament d'això: de les percepcions que cadascun dels grups té envers l'altre i també sobre la percepció de cada grup sobre ell mateix, i sobre com aquests prejudicis, mites i generalitzacions perpetuades de generació en generació adquireixen una dimensió de profecia autocomplerta. Per part dels blancs, el relat s'inicia amb el sentiment de dislocació i de xoc que experimenten amb la resolució de l'apartheid a través de l'aposta del govern de Mandela per la reconciliació i el perdó. Com a experiment polític que havia de resultar exemplar davant de la resta del món, aquesta iniciativa política va tenir una conseqüència inesperada: el sentiment d'inferioritat associat a la vergonya i la culpa en aquells a qui s'ha negat un càstig proporcional als crims comesos. Aquest malestar creixent anirà desembocant en un sentit de paranoia contra l'altre, que encara no s'ha cobrat la seva revenja, però que deu estar a punt de fer-ho, i alimenta el discurs victimista que donarà ales als corrents supremacistes blancs actuals. 

Per part dels negres, d'altra banda, la promesa d'una Sud-àfrica nova es veurà diluïda en la desigualtat econòmica de sempre: s'ha fet efectiva la igualtat de drets, però els blancs continuen estant més ben situats per tal d'obtenir bones feines i posicions de poder, a causa de l'educació rebuda durant l'apartheid i de les connexions que encara conserven amb empreses i institucions. Mentre que el CNA abraçava una ideologia socialista durant els anys de lluita contra l'apartheid, que era comuna pràcticament a tots els moviments de resistència anticolonial africans durant l'època de la descolonització, un cop accedeix al poder el partit es veu obligat a fer concessions a les necessitats de la macroeconomia mundial i, a la pràctica, el país acaba sumit en les pràctiques competitives del neoliberalisme. La suposada incapacitat dels negres per administrar l'economia del país és un altre mite que amaga unes veritats molt més sinistres: que és molt més fàcil crear una societat pròspera per a una minoria deixant una majoria sense oportunitats ni recursos, i que, quan el govern de l'apartheid va passar el testimoni, deixava en mans del nou govern un país a punt de fer fallida. A la pràctica, els negres se segueixen culpabilitzant per aquesta suposada inferioritat, mentre que el repunt de la sida i l'auge de pràctiques com la bruixeria i l'espiritisme entre la població negra es perceben com a confirmació per als més escèptics de la impossibilitat de crear una nació africana moderna. 

Lluny d'aquest pessimisme, però, Fairbanks demostra les fal·làcies inherents a aquest tipus de percepcions esbiaixades entre dues comunitats condemnades a conviure juntes però que no es comuniquen prou. Qualsevol crítica a la gestió corrupta del govern de Jacob Zuma per part dels blancs progressistes serà atacada com a racista, de manera que aquests aniran inhibint-se del debat públic, mentre que el discurs supremacista blanc dels racistes desacomplexats anirà creixent com a forma de resistència contra aquesta demanda implícita de correcció política. Mentrestant, els negres es negaran a reconèixer problemes socials endèmics, com el de la violència sexual, per exemple, per evitar haver d'anar a buscar les seves arrels en els traumàtics anys de l'apartheid. Els hereus és un relat de les pors que projectem en els altres per evitar veure'ns-hi retratats: els blancs projecten en els negres totes les violències que en el passat ells havien exercit; mentre que els negres projecten en els blancs l'empremta de la despossessió i la victimització que van patir durant els anys de la seva opressió. Conviure amb el botxí entrena en la pràctica diària de la negació i de l'oblit com a mecanisme de supervivència. Els hereus observa amb una mirada certament distanciada i a estones políticament incorrecta l'impacte psicològic, polític, econòmic i social que aquest silenci causa en els ciutadans sud-africans en l'actualitat. 

Continguts: La primera part del relat ens posa en antecedents - potser de forma una mica accelerada - sobre la situació de conflicte a la Sud-àfrica de l'apartheid, i arriba fins al moment de l'alliberament de Mandela. La segona part il·lustra els anys post-apartheid, i com la construcció de la nova Sud-àfrica democràtica, a partir de l'any 1994, impacta sobre la vida de les comunitats blanca i negra, que aniran canalitzant el seu desencís de diverses formes. La tercera part tracta de les relacions entre blancs i negres especialment en els darrers anys, en què la bretxa socioeconòmica i la desigualtat racial s'han anat fent cada cop més profundes. Finalment, la darrera part és un recull de la majoria d'idees que s'han anat exposant, i deixa la reflexió inconclusa respecte a les direccions que prendrà la situació en el futur. Fairbanks aprofita també per traçar alguns paral·lelismes amb la seva pròpia experiència al sud dels Estats Units, tot i que cap de les seves reflexions és del tot definitiva. 

M'agrada: És un relat que analitza els problemes polítics, socials i econòmics que descriu donant-ne una visió també psicològica, pel que fa a com afecten aquests conflictes a la vida quotidiana de cada persona de forma individual. En aquest sentit guarda un equilibri molt ben trobat entre les perspectives micro de les vides dels protagonistes i una anàlisi més àmplia de les causes històriques del conflicte que tracta. 

Vergonya (33)

Aquesta setmana hem sabut que M. Rajoy estava informat de l'operació Catalunya, maniobra concertada pel govern i la policia espanyoles per fabricar acusacions falses de corrupció contra líders independentistes. No és que sigui gaire notícia, a aquestes alçades, tan sols confirmació de fets que ja eren ben sabuts. I del recorregut judicial que pugui tenir el cas; bé, ja sabem qui juga a casa. Mentrestant, Sánchez fingeix que s'indigna contra els tripijocs del partit popular, però evita dir res sobre el cas Pegasus. 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/villarejo-explica-informava-rajoy-operacio-catalunya-traves-dos-assessors-moncloa_1146505_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/escortes-policia-lliuraven-rajoy-sobres-informacio-operacio-catalunya/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/extorsio-com-metode-operacio-catalunya-depen-vostes-quedi-res-aturi-inspeccio_1146769_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/alejandro-fernandez-es-regira-operacio-catalunya-culpa-pp-espanya-es-defensa-llei_1147239_102.html

https://www.publico.es/public/les-noves-informacions-l-operacio-catalunya-indignen-no-sorprenen-l-independentisme.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/a-qui-interessa-destapar-el-secret-de-loperacio-catalunya/

A l'ombra d'Amazon (#512)

L'activitat econòmica que abans estava dispersa entre centenars d'empreses grans i petites, tant en els mitjans de comunicació com en el comerç minorista o les finances, cada vegada estava més dominada per un petit nombre de corporacions gegants. En conseqüència, els beneficis i les oportunitats de creixement que abans estaven escampats arreu del país es concentraven cada vegada més als llocs on aquestes empreses dominants tenien la seu. En una economia en què el guanyador s'ho quedava tot, els indrets guanyadors també s'ho quedaven tot. 

Aquest assaig de 2021 del periodista estatunidenc Alec MacGillis és un estudi amb molta profunditat de la bretxa social i geogràfica que es produeix als Estats Units al tombant del mil·lenni amb l'auge de les grans companyies de serveis digitals, que transformen l'economia estatunidenca (i de retruc, també la mundial) com es coneixia al segle vint i exerceixen un impacte incontestable sobre la divisió territorial del país, que passa a concentrar la prosperitat en unes poques ciutats grans i les seves àrees metropolitanes, mentre que les àrees empobrides queden enerere. Es tracta de grans companyies globals com Microsoft, Google, Facebook o Amazon, tot i que aquesta última té el protagonisme absolut de l'estudi. MacGillis pren la companyia de Jeff Bezos com a exemple paradigmàtic de totes les pràctiques dubtoses, si no directament fraudulentes, que emprenen aquestes empreses per anar eliminant progressivament la competència, i augmentar el marge de beneficis a costa de les condicions laborals dels treballadors i de les exempcions fiscals en els llocs on estableixen les seves instal·lacions. 

La lectura es pot fer una mica feixuga en determinats moments, no perquè l'exposició no sigui prou clara, sinó més aviat per la decisió de l'autor d'anar saltant entre diversos relats diferents i anar-los intercalant: a més de l'exposició de l'evolució de l'empresa en les dues últimes dècades, amb el seu impacte geogràfic i social, trobem el relat de les experiències personals de diversos testimonis, que de vegades tenen relació més directa amb els fets i en altres casos resulten més tangencials, i també llargs excursos d'anàlisi dels antecedents i evolucions històriques de les ciutats que es retraten al text. El resultat és un mosaic força ric i exhaustiu de la bretxa social i econòmica dels Estats Units en l'actualitat, i ens ofereix pistes molt aclaridores per entendre un fenomen social com el de l'auge del populisme de Donald Trump, sobretot a les àrees més empobrides. A través d'aquesta exposició trobem uns quants eixos temàtics que es van repetint i que ens ajuden a formar aquesta imatge de conjunt: en primer lloc, la formació d'una bretxa social i territorial que cada cop sembla més insalvable entre les zones més pròsperes i les més empobrides del país; en segon lloc, les opaques relacions de l'empresa amb el sector públic, que revelen una progressiva apropiació dels recursos públics en mans privades; i, finalment, un autèntic desmantellament dels drets laborals arreu del país, que fa retrocedir les vides dels treballadors estatunidencs un segle sencer. 

L'auge del comerç en línia i de les xarxes socials ha portat a la concentració de les empreses més riques en unes determinades ciutats, com Seattle, Washington DC, San Francisco i Nova York, i les seves àrees metropolitanes, en detriment de ciutats històricament industrials, com Detroit, Baltimore o Dayton que, després del procés de deslocalització de la indústria pesant, han vist com la seva població es reduïa dràsticament, obligada a marxar a àrees on hi hagués més feina. Aquest fenomen porta a una concentració de l'activitat econòmica: les empreses necessiten estar prop les unes de les altres per prestar-se millors serveis, així com les empreses que presten serveis al consumidor es concentren també on hi ha més població. Per tant, el llibre ens mostra una autèntica revolució de l'espai urbà: mentre que en les ciutats hiperpròsperes on es concentra la població el preu de l'habitatge no para d'enfilar-se, i augmenten la criminalitat, el sensellarisme i la drogodependència a causa de totes les persones que són expulsades d'aquest sistema hiperpròsper, les ciutats hiperdeprimides veuen com es demoleixen barris sencers d'habitatges on antigament havia viscut la classe mitjana emergent del sector industrial. A més, l'eliminació de la competència d'empreses més petites per part d'aquests gegants fa que el comerç local i minorista tradicional cada cop es vegi més amenaçat. 

Aquest procés de regionalització de l'economia estatunidenca té com a conseqüència una creixent competència de diferents àrees del país per tal de poder atraure les seus, instal·lacions i centres de dades d'aquestes grans empreses: Amazon és un cas paradigmàtic del sistema de negociació d'exempcions fiscals amb els governs regionals i locals, que en la majoria de casos voreja el xantatge. Aquestes ciutats i territoris deprimits entraran en una competició contrarellotge per atraure l'atenció de la gallina dels ous d'or amb logotip de somriure, i la guanyadora sempre serà la ciutat que rebaixi més els impostos a l'empresa i que pugui carregar una part més gran del cost a tots els contribuents. El llibre de MacGillis és una denúncia molt eloqüent del transvasament de capital públic a mans privades sota la retòrica del desenvolupament i la creació de llocs de treball: un procés, a més, que es produeix sempre amb la màxima opacitat possible, ja que l'empresa en qüestió s'ofèn i marxa a un altre lloc si se li fan massa preguntes. En aquest respecte, el llibre també ens ofereix una història condensada del mercat d'influències estatunidenc, el que es coneix com a "lobbisme", el centre neuràlgic del qual es troba a la capital, Washington DC, perquè és on es concentren les institucions de govern del país, però a la vegada es replica a una escala més petita, a les seus de govern estatals i locals. 

Finalment, tots aquests processos econòmics tenen un impacte incontestable en la vida dels treballadors, que veuen com el seu treball s'abarateix davant la manca de competència i d'alternativa. El llibre ofereix tan sols una petita mostra de les condicions laborals pèssimes a les plantes logístiques d'Amazon als Estats Units, en les quals es monitoritza constantment el rendiment dels treballadors a través d'algoritmes informàtics. Sense cap mínima garantia d'estabilitat, els empleats s'exposen a ser despatxats fulminantment en el moment que aquesta productivitat baixi mínimament. Això comporta que se'ls penalitzi, per exemple, per anar al lavabo, o que les lesions físiques que els provoquen les llargues hores realitzant els mateixos moviments monòtons quedin sense tractar o, en tot cas, el tractament vagi a càrrec del treballador mateix. Aquesta situació ha portat a nombrosos accidents laborals mortals, pels quals la companyia no ha volgut fer-se mai responsable, i a una creixent automatització del treball a través de robots que, igualment, ha desembocat en grans retallades de les plantilles. A l'ombra d'Amazon ens exposa, per tant, un retrocés d'un segle sencer en les condicions de vida de la classe obrera estatunidenca que, al llarg del segle vint, va passar d'obtenir millores de salari i drets socials a través de l'acció sindical, a veure com l'organització dels treballadors tornava a quedar proscrita dels llocs de treball en aquest tipus d'empreses. 

Tots aquests factors expliquen el creixent descontentament amb la política que ha tingut lloc als Estats Units en els darrers anys. MacGillis explica com el partit demòcrata s'ha entregat al lobbisme igual que el seu competidor republicà, i el seu alineament amb les elits pròsperes i urbanes ha portat a un creixent distanciament amb les antigues classes mitjanes de les zones industrials, que veuen aquesta aposta pel neoliberalisme més agressiu com una autèntica traïció. És un llibre molt interessant de llegir, que resulta molt informatiu a l'hora de presentar-nos les dinàmiques econòmiques i socials que tenen lloc als Estats Units avui dia, i com aquestes dues dimensions de l'existència col·lectiva sempre van íntimament relacionades. És un avís per a navegants, també, per als qui ens ho mirem des d'Europa: per descomptat, el llibre apel·la a cadascun dels lectors i ens fa replantejar la nostra relació amb les compres en línia, que presenten al consumidor sempre el seu vessant més amable i bonhomiós, però que amaguen de la vista les condicions precàries que les fan possibles. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el capítol 1 ens presenta l'evolució de Seattle a través del segle vint i principis del vint-i-u, de ciutat petita assistent de zones industrials més grans a seu mundial de dues de les empreses més grans del món, Microsoft i Amazon. En concret aquesta última tria establir-se a la ciutat per evitar les càrregues fiscals del seu mercat principal: l'estat de Califòrnia. El capítol 2 ens trasllada a la ciutat de Dayton, Ohio, per retratar-nos la seva transformació de nòdul important de la indústria automobilística a centre logístic i de distribució assistent de l'activitat d'Amazon. El capítol 3 té lloc a Washington DC i ens mostra l'evolució de l'activitat lobbista a través de la història, així com l'auge de les indústries associades a la seguretat després de l'11-S. El capítol 4 ens porta a la zona de Baltimore, Maryland, i els pobles del voltant, en plena crisi de desindustrialització, i de desmantellament de les millores laborals aconseguides per la lluita sindical al llarg del segle vint. El capítol 5 se situa a El Paso, Texas, per mostrar-nos el desmantellament del comerç local a mans de la competència insuperable del gegant del comerç en línia, que obliga les petites empreses a distribuir els seus productes a través de la plataforma (a canvi d'una comissió, és clar) si volen tenir la mínima oportunitat de sobreviure en el mercat, sempre amb la competència dels preus més baixos que ofereix la plataforma mateixa. El capítol 6 explica la influència dels centres de dades i el creixent monopoli sobre els servidors que guanyen aquestes grans empreses, especialment en aquestes àrees desindustrialitzades, al nord de Virgínia i l'estat d'Ohio. El capítol 7 exposa la guerra política que té lloc a Seattle per poder establir un sistema d'impostos progressius, davant la crisi de l'habitatge i del sensellarisme que viu la ciutat a causa de l'extrema gentrificació de l'espai urbà. El model filantròpic tradicional en l'empresa estatunidenca s'oposa a un model de taxació que sigui més progressiu. Al fons de la qüestió hi ha el debat tradicional sobre la iniciativa privada i la intervenció del govern. El capítol 8 descriu la fallida del comerç minorista en la majoria de ciutats petites dels Estats Units, és a dir, el fenomen dels grans magatzems i els centres comercials, davant la incapacitat de competir amb els gegants del comerç en línia. Això porta al creixent empobriment i aïllament d'aquestes ciutats petites, antigament pròsperes, que s'abocaran a votar Trump davant la manca de qualsevol alternativa. El darrer capítol recull diversos d'aquests temes i ens descriu l'enderrocament de la part antiga de Baltimore a la vegada que s'infla la bombolla de l'habitatge a Washington DC a remolc de la construcció de la segona seu d'Amazon: la decisió de l'empresa de triar la ciutat més poderosa dels Estats Units representa una autèntica decepció per a les ciutats més petites del país, que havien licitat per aconseguir-la però se n'adonen que el joc estava perdut d'entrada. Finalment, un breu epíleg descriu l'evolució de la situació amb l'impacte de la pandèmia i les conseqüències que té en les condicions laborals dels treballadors de l'empresa. 

M'agrada: És un llibre molt necessari en els temps que vivim, que exposa unes veritats que sovint no són òbvies des del punt de vista del consumidor, però que revelen la part més fosca de les grans empreses que, suposadament, ens fan la vida més fàcil. 

No m'agrada: Tot i que l'interès de la lectura no decau en cap moment, l'exposició de les dades m'ha semblat massa entretallada, a vegades amb uns salts d'uns temes a uns altres que semblaven un punt massa abruptes i, al meu parer, injustificats. 

El nom i la cosa (3)

Ahir l'estat de Sudàfrica demandava l'estat d'Israel davant del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia per actes amb intencionalitat genocida contra el poble palestí que viu a la franja de Gaza. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/sud-africa-tij-palestins-represalia-hamas-genocidi/

https://www.bbc.com/news/world-middle-east-67942983

https://www.theguardian.com/world/2024/jan/11/hearings-to-begin-at-the-hague-in-case-claiming-israels-gaza-war-is-genocide

https://www.reuters.com/world/middle-east/israel-safrica-face-off-un-top-court-gaza-genocide-case-2024-01-11/

https://www.publico.es/internacional/romper-relaciones-sentar-israel-banquillo-pasos-sudafrica-denunciar-genocidio-gaza.html

Fa nou anys, escrivia al blog sobre la decisió salomònica del mateix tribunal sobre els crims de guerra comesos durant la guerra dels Balcans, i el seu rebuig a dictaminar-los com a genocidi: davant les acusacions creuades entre Sèrbia i Croàcia, el tribunal es va decantar per donar com a provada la "neteja ètnica" (treure els individus d'un poble d'un territori determinat) i rebutjar les de "genocidi" (conjunt de mesures concertades amb l'objectiu de destruir un grup). Va semblar una solució de compromís per no donar la raó a un dels bàndols i poder marcar un punt i final a un episodi tan tràgic per a Europa apostant per mirar endavant més que enrere. Žižek explicava amb molta claredat, al seu article "Ethnic Danse Macabre", la incomoditat equidistant d'occident davant de l'empresa genocida sèrbia.  

Entre els arguments que es van esgrimir llavors va sonar força el de la singularitat històrica de l'Holocaust. A mi, en aquell moment, no se'm va acudir posar-la en dubte, cosa que em sorprèn ara per ara, quan miro enrere i llegeixo el post antic. Si rebutgem que la mateixa paraula pugui ser emprada per a esdeveniments amb característiques similars, hauríem de buscar una singularitat històrica per a cada esdeveniment en concret. Obriríem una mena de debat dels universals inacabable sobre cada nova atrocitat i crueltat política que algú imposés sobre els veïns. 

Per això amb aquesta notícia em venia al cap aquesta altra, del mes passat. La periodista russa-estatunidenca Masha Gessen es va desplaçar a Alemanya per recollir el premi Hannah Arendt de Pensament Polític enmig d'una polèmica a causa d'una columna que va escriure per a The New Yorker en què rebutjava la singularitat històrica de l'Holocaust i comparava l'operació de l'exèrcit israelià sobre Gaza amb la liquidació d'un ghetto. El seu argument és que prendre's l'Holocaust seriosament implica observar-ne paral·lelismes amb el present, per assegurar que aquests fets no tornin a passar. 

https://www.npr.org/2023/12/22/1221128897/masha-gessen-essay-israel-gaza-germany-hannah-arendt-prize

Actualitzo el 14 de gener: El govern de Namíbia es fa la mateixa pregunta. 

https://www.bbc.com/news/world-africa-67974067

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/namibia-evoca-genocidi-perpetrat-kaiser-suport-alemany-israel_1145777_102.html

Sense ni cinc a París i Londres (#511)

A la pràctica a ningú li importa si el treball és útil o inútil, productiu o parasitari; l'únic que es demana és que sigui rendible. En tots els debats actuals sobre l'energia, l'eficiència, la utilitat social i tota la resta, quin significat hi ha excepte "feu diners, feu-los legalment i feu-ne molts"? Els diners s'han convertit en la gran prova de virtut. Els pidolaires suspenen aquesta prova, i per això són menyspreats. Si pidolant guanyessin deu lliures a la setmana, immediatament es convertiria en una professió respectable. 

Aquest assaig de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop l'any 1933, i és una crònica autobiogràfica del període de temps que l'autor va passar en la indigència durant mesos a París i a Londres, després de tornar de la seva aventura com a agent de la policia colonial a Birmània. El seu assaig, amb un to objectiu i distanciat, quasi periodístic, ens descriu en primera persona aquests mesos de viure al dia, passar fam, dormir al ras o en albergs per a persones sense llar, i buscar feines mal pagades, i intercala els episodis personals amb testimonis de primera mà de persones amb qui comparteix la vida al carrer i també amb fragments més assagístics d'anàlisi d'aquest fenomen social i les seves causes polítiques més profundes. Mentre que a la primera meitat del llibre ens descriu el temps passat a París, vivint en pensions de mala mort i treballant en condicions infrahumanes a les cuines d'un hotel i un restaurant de la ciutat, a la segona meitat, després de tornar a Anglaterra a l'espera d'una feina que li ha aconseguit un conegut, Orwell descriu en primera persona la vida al carrer, pernoctant en diversos albergs de les rodalies de Londres i sempre amenaçat amb la detenció i l'empresonament. 

De fet, el llibre és interessant no tan sols per l'experiència en si mateixa, sinó pels aprenentatges i reflexions que Orwell n'extreu: el volum es transforma en un autèntic tractat sobre la pobresa urbana, amb un retrat sempre lúcid i punyent tant de la degradació que comporta per a la persona que la pateix al nivell individual, com de l'estigmatització social que hi va associada de cara a la resta de ciutadans. Orwell ens descriu un autèntic submón on és relativament fàcil quedar atrapat, fins i tot per a gent amb estudis i de classe mitjana, com li va passar a ell mateix, i desmitifica els prejudicis i concepcions habituals sobre aquest sector de la societat. Igual que passava a El camí de Wigan Pier, la crítica va dirigida a una classe mitjana que s'assimila acríticament a les expectatives socials de les classes més altes, sense notar el cercle viciós que connecta implícitament l'enriquiment d'aquestes i l'empobriment endèmic d'un altre estrat de la població. 

La primera part, la que se situa a París, reflexiona especialment sobre el treball precari, reflectint les vides de persones que viuen en la indigència tot i treballar jornades d'unes setze hores al dia en unes condicions infrahumanes. Quan el valor del treball és la mera subsistència, sense temps lliure ni possibilitat d'estalviar diners, la capacitat de resistència de la persona es veu totalment anul·lada, i la seva existència es veu reduïda a la mera animalitat, la de seguir subsistint en aquest estat d'esclavitud moderna, com l'anomena Orwell. A la segona part, la que transcorre a Anglaterra, el protagonista no té ni tan sols feina, i descriu la vida dels sense-llar de l'època, caracteritzada per la humiliació que se'ls imposa en albergs i altres institucions caritatives, que treien un rèdit econòmic de mantenir els seus interns en unes condicions de vida pèssimes, i a la vegada descriu l'absurditat de les lleis angleses que castigaven les persones sense llar a través del codi penal, mentre creaven les condicions perquè la situació es perpetués en el temps. 

Totes dues experiències, radicalment diferents, tenen un nexe comú d'unió que es va fent palès al llarg de la lectura. Orwell denuncia la situació en tot moment com a fruit del funcionament bàsic del sistema capitalista, que redueix els costos al màxim amb la lògica de maximització de beneficis. Pel camí, el sistema fagocita aquestes persones a qui considera supèrflues, i proposa tan sols una lògica de contenció i de càstig per als seus cossos en comptes de proposar cap alternativa. Algunes de les escenes que retrata l'autor, especialment les dels banys i els recomptes dels pobres itinerants als albergs anglesos, o les jerarquies laborals quasi kafkianes descrites a l'hotel parisenc, apunten a tics totalitaris del sistema mateix que aniran quallant en una obra de ficció com 1984. Orwell ens recorda, amb una claredat totalment punyent sobre la pàgina, que la distòpia més esfereïdora no és una qüestió de ciència-ficció, sinó que és perfectament recognoscible en el món real, i de vegades ben present fins i tot a tocar de casa. 

Continguts: El relat ens ofereix les experiències en primera persona de George Orwell durant uns mesos passats a París, en què va treballar en un hotel i en un restaurant en unes condicions laborals pèssimes i, després, a Anglaterra, en què va viure durant uns mesos al carrer a l'espera d'una feina que trigava a arribar. A través d'aquestes experiències, l'autor fa una denúncia molt clara de les condicions socials i econòmiques que porten a aquesta situació, sense culpabilitzar les persones que cauen en  la indigència, sinó assenyalant sempre les falles del sistema econòmic com a causes directes d'aquest fenomen. 

M'agrada: Com passa sempre amb Orwell, la seva anàlisi directa i sense embuts dels fenòmens socials que retrata, donant les dades justes per reforçar les seves reflexions, però que es basa principalment en el relat de l'experiència directa i l'empatia profunda amb la situació que descriu. 

No m'agrada: Com passa també en altres de les seves obres, el racisme i l'antisemitisme casuals (o no tan casuals) del text, que Orwell normalment s'encarrega de posar en boca dels personatges que retrata, però que mai comenta explícitament.