"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de maig 2015

Els fills dels homes (#66)

A primera hora d'aquest matí, 1 de gener de 2021, tres minuts després de la mitja nit, el darrer ésser humà nascut a la terra ha mort en una baralla en un pub d'un suburbi de Buenos Aires, a l'edat de vint-i-cinc anys, dos mesos i dotze dies. 

He decidit traduir el títol, perquè la traducció és força òbvia, tot i que no hi ha edició en català d'aquest llibre. Aquesta és una novel·la impactant i diferent. Publicada per primer cop el 1992, quan el moment en què se situa la història encara quedava lluny però semblava a prop al mateix temps, P. D. James (1920-2014) va imaginar un univers distòpic, i a la vegada estranyament semblant al món on vivim. La llegendària amenaça divina del diluvi aquest cop s'ha tornat realitat, i l'última plaga ha arribat en la forma inexorable de la infertilitat per a la espècie humana. Ningú en coneix les causes ni en pot aportar la solució. La incapacitat de continuar-se reproduint aboca els éssers humans, envellint irremeiablement, a un hedonisme que esdevé desesperat perquè queda mancat de la possibilitat de perpetuar-se. També els aboca a valorar tot el que han perdut, a pensar si han fet bé tot el que han fet fins al moment i, precisament per aquest motiu, queden definitivament lligats al passat. 

La novel·la és curiosa precisament per això; perquè en un relat ambientat en el futur, la lent principal mira cap enrere, per observar una cultura britànica apàtica i decadent. És com si constantment lector i personatges compartissin una mateixa veu: "Com hem arribat fins aquí?" I les imatges són poderoses. En aquest sentit és una novel·la descriptiva, que actua de forma molt visual. Crea quadres i es recrea en els detalls. A estones, els edificis i el paisatge prenen protagonisme sobre la història dels protagonistes. Per això és una experiència difícil de recomanar. Una de les coses que també m'ha semblat més interessant és la forma com està estructurada: com les dues parts de la novel·la s'articulen l'una amb l'altra per complementar-se. La primera part del llibre mira cap al passat i la segona cap al futur. Al mig hi ha una gran el·lipsi que cobreix un viatge del protagonista per Europa que resulta una mena d'eco del Grand Tour dels viatgers anglesos del dinou. 

Les imatges de mort són presents en totes dues parts del relat, però. En aquest sentit és un llibre dur, directe, que no fa concessions, però que resulta emocionant perquè, com sol passar amb P. D. James, està tan ben escrit. També hi ha múltiples connexions amb imatges religioses, i paral·lelismes curiosos entre la història del passat i la del present: gran part de la vida del protagonista està marcada per haver matat en el passat, i gran part del seu present consisteix en preservar una vida que de cap manera no pot deixar perdre. D'una banda la seva vida passada no li causa cap mena d'emoció, el deixa insensible; la segona part de la història és un viatge per acabar trobant-se amb ell mateix i, per això mateix, amb tot allò que ha perdut.

Sinopsi: El protagonista, Theo Faron, és professor d'història a la Universitat d'Oxford, i especialista en l'època victoriana. Sembla que per això mateix la seva vida té un aire de novel·la de la vella escola; l'únic que li queden són els records d'una vida malaguanyada, i ni tan sols el record de la infantesa li és un refugi. L'únic amic de debò que ha tingut mai, amb qui va compartir l'adolescència, és ara el Guardià d'Anglaterra, el dictador en qui tothom confia per mantenir l'ordre, però que rere aquesta excusa crea una societat on la crueltat i l'explotació apareixen rere la façana civilitzada. Tot i així, una sèrie d'esdeveniments, no del tot fortuïts, el forçaran a prendre decisions que, poc a poc, provocaran el canvi en la seva vida.

M'agrada: La forma com està escrit el llibre, amb el seu ritme lent i l'estil elegant. Sobre tot, el fet que confiï en la interpretació del lector més que donar fórmules mastegades, i també té un punt d'imprevisible en els detalls que fan del conjunt una bona experiència. 

21 de maig 2015

El projecte Mosul

Arqueologia de trinxera per quan la barbàrie del memoricidi no ens deixa més que fotografies. Ara bé, sense oblidar que la urgència de debò rau en les vides humanes! 





16 de maig 2015

13 de maig 2015

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai, 
alcem les dues copes. 
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre. 
Un home i una dona, en un instant, 
poden equivocar-se. 
Però l'instant no tornarà mai més. 


Joan Margarit, Es perd el senyal


Estava rellegint Es perd el senyal, de Joan Margarit i, sense poder-me'n estar, he escollit l'austeritat d'aquest poema per davant d'altres que fins i tot em semblen perfectes. El brindis m'ha recordat un altre brindis poètic, el d'Anna Akhmàtova a Vorónej, i llavors m'han marxat del cap tots els altres, tot i que "Poema de l'últim refugi" segueix essent el meu preferit del llibre, em sembla.

No podrien ser més diferents, però. "Brindis" de Margarit és l'evocació d'un instant, quelcom que per ser efímer és irrepetible, "no tornarà mai més". I cada cop que el llegeixo, sembla --per un moment m'agradaria enganyar-me-- que estigui a punt de tornar en les paraules llegides. "Vorónej" em sembla el camí invers: també és la condensació d'un instant que no tornarà mai més, però en la ment de l'autora queda glaçat, perquè el record d'Óssip ho inunda tot, i aquest record és dolorós tot i la dringadissa joiosa --el brindis-- de les fulles dels àlbers.

Per cert, jo brindo per la setmana de la poesia!

7 de maig 2015

5 coses que he après

Fa 5 anys que vaig deixar port amb aquest blog. No és que hagin passat volant, però tampoc s'han fet llargs. M'agradaria celebrar-ho fent una cosa que no he fet mai des que vaig començar, i és reflexionar sobre què ha suposat aquesta experiència fins aquí. He resumit el bagatge i les aventures de 5 anys a bord amb 5 lliçons que he provat d'extreure de tot plegat. 

1. Tenir un blog no canvia res. Ningú no canvia el món a través d'un blog. De fet, ningú no es canvia ni a si mateix. Escriure un blog no és res especial perquè qualsevol ho pot fer. És una de les coses més fàcils i trivials que m'han passat mai i, potser per aquest motiu més que per qualsevol altre, també té les seves compensacions. Si més no, com a via d'escapament, escriure un blog és tan legítim com qualsevol altra activitat. És una mena de running. A més, posar-hi massa fe pot ser contraproduent: és millor no tenir objectius, expectatives, ni una agenda massa carregada, i simplement gaudir del viatge. 

2. Escriure sobre les coses que llegeixo m'ajuda a llegir i a escriure amb més atenció. Muntar aquest blog com a diari de lectura va ser una bona idea, tot i que aquest no fos exactament l'inici de totes les coses. Si no ressenyo més llibres i més sovint és perquè, com tothom, sóc humana. D'altra banda, des del principi vaig concebre les ressenyes en positiu, així que al cap de l'any llegeixo moltes coses que no m'agraden, m'interessen o m'interroguen prou com per escriure'n al blog. L'aprenentatge més important, d'alguna forma, és que haver d'escriure sobre quelcom que llegeixes et fa fixar l'atenció d'una forma diferent. Potser a un altre nivell també m'ha ajudat a escriure millor. A més de tot això, també hi ha la màxima de C. S. Lewis: no agafis un llibre nou si abans no n'has rellegit un d'antic. Comprendreu que se'm va girar feina.

3. Tenir llibertat per publicar comporta la responsabilitat de pensar quan descartar i quan donar segones oportunitats. D'això no en tenia ni idea abans de començar el blog, però a la llarga es pot aplicar a moltes altres coses de la vida, em sembla. Només perquè una cosa sembli bona idea, no vol dir que ho hagi de ser necessàriament. Però també t'emportes sorpreses a la llarga. Si una idea és prou persistent dins del teu cap, d'aquelles que t'aixeques pel matí i encara hi són, potser és per alguna cosa. Però, al capdavall, quan em vaig començar a preocupar de debò és quan vaig començar a corregir i editar entrades ja existents. Es veu que al principi no vaig entendre on m'havia ficat. De vegades una entrada és fruit d'un impuls immediat (una reacció a una notícia, per exemple), i de vegades porta mesos a l'arxiu buscant la forma i les paraules adequades. Tot això ha estat part de l'experiència. 

4. L'originalitat té més a veure amb la disciplina i la pràctica constant que amb la inspiració. I això té a veure amb donar-li segones oportunitats al blog sencer, em sembla. Un post brillant apareix molt de tant en tant entre muntanyes d'intents mediocres i, malauradament, mai no estarà entre els més llegits. Això és perquè els motors de cerca no tenen ànima i perquè els gustos personals no són res més que gustos personals. No és del tot mala idea fer aturades de tant en tant, però a mi m'ha ajudat més continuar endavant fins i tot quan no veia motius per fer-ho. D'altra banda, tot es relativitza quan deixes de pensar en termes d'estadístiques. 

5. Això no és un bloc sinó un blog: Per sort, la polèmica es va tancar finalment i el seny es va imposar. El primer que em ve al cap quan veig escrita la paraula bloc és una col·lecció de fulls encolats per una banda. Sé que al principi el doble sentit resultava graciós, però el canvi de grafia era del tot arbitrari, i a més, utilitzem els blocs per fer notes que després llancem, així que potser un blog s'assembla més a un tauler d'anuncis o a un arxivador gegant que no pas a un bloc de notes. De totes formes, si es tractava d'utilitzar un mot que sonés més català, aleshores la traducció directa del significat original anglès hagués estat més adequat: bitàcola. Per motius obvis, blog sona millor.

Per tant, com veureu, el balanç és positiu. Si més no, és un al·licient per continuar escrivint.