"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

24 de febr. 2014

Dosis de realitat

Per un motiu o per un altre, de vegades convé sortir de la torre de marfil i estirar les cames una estoneta. Aquesta setmana la realitat és desbordant. Anem per parts:

  • Sí, es veu que primer els civils han de caure a centenars i després arriben els canvis polítics. Subscrivim plenament l'afirmació que tanca la notícia: "Necessitem un líder que estimi Ucraïna més que a si mateix". Sembla que ha quedat més que demostrat. I la part curiosa de la notícia, els ciutadans del carrer fent un edificant tour per les dependències presidencials abandonades a corre-cuita. Les fotografies mateixes són prou eloqüents (fins i tot massa): 

  • Parlant de barbàrie contra civils tampoc no ens oblidem de Veneçuela, és clar. Potser és una lliçó contra messianismes polítics. Des d'aquí, desitgem de tot cor que torni la democràcia: 
  • I ara, una mica més a prop de casa. Els observadors internacionals (sembla que en aquesta Espanya de me basto y me sobro a algú encara li costa d'entendre) venen precisament per això de les garanties: 

Finalment, i aprofitant l'efemèride, celebrem el fals documental de Jordi Évole sobre el 23-F, més per l'actitud periodística i el missatge final que no pas pel contingut. Ens ha tingut amb l'ai al cor, tot i que només durant els primers 15 minuts (realment molt potents). A partir d'aquest primer quart d'hora, molts detalls petits i incongruents aixecaven la llebre, essent el (poc o gens creïble) paper atorgat a José Luis Garci en tota la trama el més evident de tots. 

20 de febr. 2014

Rebecca (#44)

Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley. 

Vaig decidir ressenyar aquest clàssic de Daphne du Maurier (1907-1989) per uns quants motius que podria esmentar breument, sense que tampoc guardin un pes fonamental, en realitat. (1) Perquè acabo de llegir el llibre per quarta vegada. (2) Perquè la meva àvia i jo érem fans incondicionals de l'adaptació cinematogràfica de Hitchcock, i l'havíem vista en cinta de vídeo més vegades del que qualsevol consideraria normal. (3) Perquè fa temps em vaig mirar la meva llista de llibres i em vaig avergonyir de la poca quantitat d'escriptores dones que havia ressenyat. De vegades les coses surten així sense una intenció concreta. 

Rebecca ha estat categoritzada moltes vegades com a literatura menor o com a novel·la romàntica, tot i que el relat en si mateix és força més complex que això. Entre línies s'hi llegeixen subtextos en clau homosexual i uns quants motius freudians: per exemple, els episodis onírics, el protagonisme del mar en els esdeveniments principals, la omnipresència de les flors al llarg del text, les poc explícites relacions que s'estableixen entre el marit i les dues esposes, així com les implícites identificacions de la segona esposa amb la primera. A mig camí entre Jane Eyre i el conte de Barba-blava, Rebecca ha donat peu a interpretacions en clau de gènere que resulten molt interessants quan es posen en relació amb la riquesa d'imatges que presenta el text. Ara bé, per evitar spoilers innecessaris, em limitaré a unes quantes impressions personals que he derivat de la lectura. 

El que més m'atrau de la novel·la és com l'autora és capaç de posar-nos a la pell del personatge principal, fins a un punt en què no en seguim la història d'una forma objectiva, sinó filtrada a través de les seves emocions i la seva veu interior. Aquest aspecte està molt aconseguit. I d'altra banda, la tensió entre les dues esposes, la protagonista i la difunta primera esposa, em sembla que també es pot llegir en clau d'una tensió entre aparença i autenticitat. Rebecca oferia una imatge al món que la segona esposa es veu incapaç d'emular, per més que li agradaria. Tanmateix, la senzillesa i incompetència d'aquesta, en quedar inserida en un món que està per sobre de les seves possibilitats, la converteixen en un personatge autèntic, una dona que resulta ella mateixa en tot el que fa i que desperta empatia (fins i tot llàstima) per aquest mateix motiu. La primera esposa presenta dues cares, i la segona només una, ja que guarda la segona cara en el món de les seves fantasies. 

Així és com es desenvolupen dues històries paral·leles sobre Rebecca: el que de debò va passar, que no s'acaba de revelar del tot fins a força prop del desenllaç; i el que tothom (protagonista inclosa) pensa que va passar. Aquest és, potser, el nivell de lectura més superficial, si ens acontentem amb això, però és també la lectura més probable dels lectors que van rebre la novel·la en el seu moment, o la que s'adiu més amb el context (històric i social, cultural, fins i tot emocional) en què s'inscriu la novel·la. En tot cas, aquest és només un nivell de la lectura.

Sinopsi: En unes vacances al sud de França com a acompanyant subalterna, la jove protagonista coneix un vidu milionari (Maxim de Winter), i finalment s'acaben casant. Quan la nova esposa arriba a la mansió familiar, es troba que el record omnipresent de Rebecca, la primera esposa, i els esforços de la majordoma (senyora Danvers) per mantenir-lo viu s'interposen perillosament en el seu matrimoni. Tanmateix, la trama es complica quan surt a la llum el terrible secret que amaga el senyor de Winter en el seu passat.

M'agrada: L'enorme tensió psicològica, que arriba a ser fins i tot angoixant, creada al llarg del relat. Els moments de clímax després de moltes pàgines de suggestions i mitges tintes són realment impactants. Em remeto, per exemple, als sinistres atacs d'adoració que li agafen a la senyora Danvers, especialment quan es troba a l'habitació de Rebecca.

No m'agrada: Sí que és cert que l'argument en sí mateix no resulta gaire creïble, i no deixa en gaire bon lloc la protagonista des d'un punt de vista feminista, però també és cert que depèn molt del context social en què la novel·la s'insereix, i resulta una lectura molt interessant en la seva complexitat. Al capdavall acaba sent una novel·la per a incondicionals. 

14 de febr. 2014

El complot contra Amèrica (#43)

The Plot against America, de Philip Roth, és una ucronia sobre el paper dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. El president Roosevelt perd les eleccions al tercer mandat, i qui guanya és l'aviador Charles Lindbergh, el candidat que s'oposa a la intervenció dels Estats Units a la guerra i que, només arribar a la presidència, pacta la seva neutralitat amb el govern de Hitler. No és la història, però, de la instauració d'un règim feixista als Estats Units, almenys no ho és fins força a prop del desenllaç, tot i que la inquietud i els temors de la població jueva de Newark queden més que justificats. Tampoc no és història en majúscules, és a dir, no és pròpiament una història política, sinó que se centra en la vida quotidiana de la família protagonista. 

El que sí és cert és que, en aquest sentit, Roth aconsegueix captar molt bé el clima d'inestabilitat i d'inquietud que viu la gent del carrer mentre els governants fan i desfan. Al meu parer, el temor de la població jueva que descriu Roth al llarg de la novel·la, i que es desencadena a partir de 1940, seria comparable a la situació dels jueus europeus molt a principis dels anys 30, ja que l'amenaça és latent i pertorbadora, però ningú pot dir amb certesa en què acabarà tot fins que no es desencadenin els esdeveniments principals. I, en tot cas, els pocs previsors que intenten alertar de la situació són titllats d'alarmistes enmig de la normalitat democràtica. Així doncs, la història es fa progressivament pertorbadora perquè els canvis en la vida dels protagonistes són molt subtils, però al final acaben pesant decisivament fins a determinar la resta de les seves vides. 

Com en moltes de les novel·les de Roth, la qüestió de la identitat jueva als Estats Units és descrita des de l'interior, sobretot des del punt de vista de les famílies corrents i moltes vegades minoritzades, confrontades desesperadament a una majoria incapaç de comprendre la diferència. És cert que, dins la producció de Roth, és una obra un pèl estranya i, en comparació amb d'altres novel·les seves, aposta especialment per remarcar els aspectes obscurs i negatius de l'existència quotidiana. Això es deu, suposo, en part, a què a diferència d'altres novel·les seves, tota la història és explicada des del punt de vista d'un nen. D'altra banda, els personatges són molt complets i plens de matisos i, tot i que la ficció sobre la història de vegades pugui conduir a l'escepticisme, l'estil inconfusible de Roth (una prosa que s'ha d'escometre amb forquilla i ganivet) i una trama molt ben elaborada el fan una lectura recomanable. 

Sinopsi: Narra la història de la (fictícia) presidència de Lindbergh des de l'òptica de l'infant Philip Roth i la seva família en un barri jueu de Newark. A partir de la victòria de Lindbergh a les eleccions, que condueix immediatament a la neutralitat dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, la família protagonista veu com els jueus d'arreu del país es divideixen entre seguidors i detractors del nou govern. Mentre el cosí de Philip s'escapa a Canadà per tal de lluitar a la guerra amb la causa aliada, la germana de la seva mare s'alinea amb el nou règim de la mà dels personatges més poderosos de la ciutat.

M'agrada: La construcció i caracterització dels personatges, fins i tot dels menys rellevants.La forma com es manté la tensió al llarg de tot el relat.

No m'agrada: Al costat d'altres novel·les de Roth, potser perd una mica en la comparació; i el desenllaç és un pèl abrupte i decebedor en comparació amb la resta de la novel·la.

6 de febr. 2014

Canviar de punt de vista

"A la porta de Rashomon hi vivia un dimoni, i diuen que va marxar per por dels homes." És cert, és inútil buscar l'origen sobrenatural del mal quan n'hi ha ben bé prou amb les accions i decisions dels éssers humans. Però aquest no és el tema central de Rashomon d'Akira Kurosawa. L'any 1950, Rashomon va fer un gir a la narrativa cinematogràfica en presentar fins a quatre versions diferents dels mateixos fets. Des de llavors, aquesta pel·lícula ha donat nom al recurs d'explicar la mateixa història des de diverses òptiques, amb variants importants en funció de quin sigui el punt de vista. En aquest cas, els fets que es narren són l'assassinat d'un samurai i la violació de la seva dona a mans d'un bandit dels boscos. El procés per tractar d'aclarir els fets passa per la versió del lladre Tahomaru (interpretat per Toshiro Mifune), la de la dona del samurai, la del samurai mateix i la d'un llenyataire que va presenciar els esdeveniments. Cadascuna de les versions presenta matisos que les altres no tenen, de forma que al final resulta quasi impossible saber quina de les històries és més probable, i el judici queda en mans de la interpretació que cadascú en vulgui fer. Pel que fa a l'última versió, la del llenyataire, que aquest sigui més aliè als fets no vol dir que el seu relat sigui el més fiable: el dubte sobre la seva sinceritat queda plantejat, encara que només sigui per prejudicis de classe, per cobdícia o per escrúpols d'alguna mena. 

Sota la porta de Rashomon, esperant que passi el temporal, s'ajunten tres personatges amb diferents visions de la vida i de la condició humana. El més voluble i jove de tots, horroritzat per l'infern que els éssers humans poden arribar a crear sense motius aparents, és també el més ràpid a fer judicis. Els altres dos són conscients que la veritat és polièdrica i que no l'abastaran només desitjant-la, tot i que només per això l'actitud és d'escepticisme ja d'entrada. Però és en l'epíleg final, en la troballa d'un nadó abandonat, que l'anterior història amb les seves quatre variants adquireix el seu relleu, com si fos una faula. L'últim quadre ens presenta un món on hi ha el mateix lloc per l'egoisme que per l'altruisme, en tant que en realitat som nosaltres qui construïm la imatge de l'altre i qui acceptem o rebutgem les versions que se'ns en presenten. D'una banda hi ha el relat, i de l'altra el món de les decisions que de vegades sí podem controlar, sobre tot pel que fa a qui volem esdevenir.