El dia que va morir en Nils Vik (#643)

Reuneix-los a tots, canta, fes-los baixar de les muntanyes, fes-los sortir de les carreteres, fes-los sortir del fred, fes-los sortir de la pluja. Reuneix-los a tots, ves-los a buscar als camps, treu-los de la boira, recull-los, caça'ls, mira'ls, reuneix-los. Envia'm un vaixell. Envia'm un vaixell. I aquí arriben. Aquí arriben tots. Ningú pot aturar els morts, venen dels boscos i de les bardisses, venen a peu, venen amb autobús, venen en taxi, estan suspesos enlaire sobre el seu vaixell, es fan visibles a la llum de la llanterna. 

Aquesta novel·la de l'autor noruec Frode Grytten ha estat una altra lectura breu i sorprenent. Es va publicar el 2023 i, després de rebre diversos premis a Noruega, va ser traduïda a moltes llengües. Ben bé amb el títol mateix i des de la primera pàgina del llibre se'ns avisa que ens trobem a l'últim dia de la vida d'en Nils Vik, que tota la vida ha fet de pilot d'un transbordador que porta gent a una banda i l'altra del fiord. La vida d'en Nils ha estat senzilla, caracteritzada per les coneixences casuals a bord del vaixell, les relacions d'amistat i veïnatge amb la gent dels pobles del voltant i la relació d'amor i confiança que estableix amb la seva dona, la Marta, al llarg dels anys. Ja a l'edat anciana, anys després de la mort de la Marta i amb les filles ja adultes, en Nils Vik decideix que emprendrà un últim viatge amb el transbordador, aquest cop sense retorn: la seva salut comença a ser fràgil i ja no li queda gaire res que el lligui a aquesta vida. 

A partir d'un començament força fosc, un punt sinistre, en què assistim als preparatius d'en Nils per a aquest últim viatge, ben aviat ens endinsem en el peculiar to sobrenatural de la novel·la: el protagonista engega el vaixell per darrer cop i, com si es tractés d'un taxista, va recollint al llarg del seu viatge tota una sèrie de personatges morts que havia conegut en vida. Aleshores es produeix el respectiu flashback a un episodi de la vida del personatge en qüestió, en què en Nils hi juga un petit paper. D'aquesta manera, se'ns va desplegant la trajectòria vital del protagonista, amb totes les seves esperances i petites decepcions quotidianes, i la seva acceptació del relat de la vida com un destí donat, que al capdavall ningú pot determinar ni canviar amb antelació. Durant el viatge l'acompanya la seva gossa Luna, morta vint-i-cinc anys abans que, a través de la seva conversa, va afegint reflexions a la visió estoica i resignada que té en Nils sobre la vida. 

A través del relat, assistim als canvis generacionals i culturals a la vida del fiord durant la segona meitat del segle vint, amb el pas d'una societat agrària a una de més centrada en la indústria i el comerç, i una petita comunitat rural que es va reduint a mesura que els joves marxen a viure a la ciutat. Aquests canvis tindran un pes en la vida matrimonial d'en Nils, però a través dels anys aprendrà a acceptar les seves diferències amb la Marta, de forma que la parella anirà remuntant els problemes i les petites crisis que es produeixin. Com veieu, la premissa de la novel·la és força senzilla, però el que m'ha agradat més és que el seu contingut també es veu reflectit en l'aposta formal del relat. L'estructura és totalment lineal per a un viatge que té dues dimensions o plans diferents: la travessa del fiord en l'últim viatge del protagonista, des de casa seva fins a mar oberta, metàfora mateixa de la mort, reflecteix també el relat lineal de la vida d'en Nils des de la seva joventut a través de totes les etapes de l'edat adulta i fins al moment present. Al nivell metafòric, la presència dels morts no fa sinó accentuar aquest ressò sobrenatural, quasi com si fos una faula, que té la història sencera: en Nils no és tan sols el protagonista de la història, sinó que esdevé l'intermediari entre els lectors i els relats dels morts, assumint el rol simbòlic del barquer Caront. 

Així doncs, és una novel·la que ens va portant en una direcció definida, sense afegir gaires complicacions a la trama, fins a un desenllaç força previsible que, tot i així, arrossega amb la bellesa de la seva prosa poètica. És cert que determinats passatges es fan excessivament sentimentals en l'aposta pels valors de la vida senzilla, i sobretot en la descripció de la relació del protagonista amb la seva dona. Els conflictes quotidians que ha d'afrontar en Nils no arriben mai a sortir-se de mare, i queden superats precisament per aquesta resiliència quotidiana que sembla predicar la novel·la sencera. D'altra banda, com si l'autor pretengués sobrecompensar-nos per aquest enfocament dolç i agradós, la trama ens va oferint aquí i allà elements físics particularment escabrosos, sobretot pel que fa a les morts violentes d'alguns personatges, a les malalties, i a detalls sexuals que es fan una mica gratuïts en determinats moments quan apareixen. Al nivell conceptual s'entén aquesta aposta per mostrar-nos la vida en tota la seva complexitat, però a estones la novel·la no acaba de trobar un to definit per al recorregut sencer, i queda una mica massa entretallada, com si saltés d'una cosa a l'altra constantment. 

Tot i així, m'ha semblat una lectura recomanable. L'autor fa un homenatge a la generació dels seus pares i a la història d'un paratge determinat, que es manté impassible en la seva bellesa tot i els canvis històrics que s'hi produeixen i els sotracs que ha de resistir la seva població. La idea de combinar dos nivells narratius, un relat de realisme social amb un altre de més metafòric i introspectiu, m'ha semblat força original, i queda executada d'una forma força sòlida. Ara bé, el sentimentalisme de la proposta pot embafar una mica en determinats moments, i el relat es fa una mica massa breu com per poder desenvolupar en profunditat tots els temes i les situacions que planteja per als seus personatges. 

Sinopsi: La trama ens porta al llarg de l'últim dia de la vida d'en Nils Vik, un ancià pilot de transbordador en un fiord noruec, i la seva última travessa pel fiord fins a arribar a mar obert quan ja cau la nit. A través del seu viatge, el protagonista anirà rememorant la seva vida sencera a través de la trobada amb els espectres de tots els passatgers que havia conegut en el passat, que aniran oferint, amb els seus relats personals, un ampli mosaic de reflexions sobre la vida i la mort. 

M'agrada: Que la gosseta parli. Més en general, la part sobrenatural de la trama, que m'ha semblat la més original i suggeridora. 

No m'agrada: Crec que la novel·la es ressent de la seva brevetat. Algunes de les trames i dels personatges secundaris, i fins i tot la vida del protagonista mateix, queden poc desenvolupats al llarg de la lectura, i per això el conjunt queda una mica entretallat. 

De llengües i trinxeres (3)

No es pot dir més clar. Magnífic editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/arago-la-llengua-que-ells-sempre-volen-imposar/

https://www.vilaweb.cat/noticies/pep-labat-franja-ningu-imposat-catala-llengua-families-entrevista/

Les roses recordades

Salvador Espriu, El caminant i el mur (1954)

Llengües d'or i un fragment de la Ilíada

Una cambra funerària al jaciment d'Oxirinc revela el sincretisme present als rituals funeraris a la zona durant l'època romana, que combinen elements egipcis, hel·lenístics i romans. Pel que fa a la Ilíada, era un papir reciclat amb propòsits màgics. I què millor per reciclar que el catàleg de les naus? 

https://web.ub.edu/web/actualitat/w/oxirrinc-iliada-homer

https://web.ub.edu/en/web/actualitat/w/oxyrhynchus-iliad-homer?tn=np&referer=press-releases

https://www.3cat.cat/3catinfo/llengues-dor-i-papirs-amb-textos-magics-unes-tombes-donen-noves-dades-dels-ritus-funeraris-a-egipte/noticia/3405180/

https://www.ara.cat/cultura/historia/troben-iliada-abdomen-momia-egipte_1_5713010.html

https://archaeologymag.com/2026/04/roman-cemetery-in-minya-reveals-golden-tongues/

https://www.labrujulaverde.com/en/2026/04/mummies-buried-with-golden-tongues-and-a-strange-papyrus-with-the-catalog-of-ships-from-the-iliad-discovered-in-oxyrhynchus/

Edèn (#642)

A veure, no soc cap experta en la Bíblia, però no crec que l'ésser humà estigués destinat a quedar-se per sempre a l'Edèn. Si no ho recordo malament, al final en marxava. 

Aquesta novel·la de l'autora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir ha estat una bona sorpresa. No m'ha semblat una novel·la del tot rodona, però de ben segur ha resultat una experiència de lectura força curiosa. La protagonista, Alba Jakobsdóttir, és una professora de lingüística de la universitat de Reykjavík que, als trenta-vuit anys d'edat, es troba en una cruïlla de camins pel que fa a la seva vida sencera. La seva especialitat són les llengües minoritàries, i està acostumada a anar a congressos acadèmics sobre el tema a llocs força remots del món. Quan torna d'un d'aquests viatges, té una revelació inesperada i decideix fer un canvi radical a la seva vida: es compra un terreny amb una casa en un poblet a la costa i es decideix a plantar més de cinc mil arbres per compensar la seva petjada de carboni. Es tracta d'una feina manual força dura i desagraïda, que tampoc no té cap garantia d'arribar a bon port, especialment en una de les àrees més ventoses i fredes del món. Gran part de la novel·la consisteix en les seves reflexions i meditacions sobre el destí del planeta, les llengües minoritàries, la llengua islandesa, i petits relats de les trobades amb els seus nous veïns. Poc a poc, anirem coneixent més detalls sobre la seva vida passada i sobre la seva família, que ens aniran apuntant possibles motius pels quals l'Alba ha decidit fer aquesta ruptura tan dràstica. 

Tot i que l'argument de la novel·la es va entreveient a mesura que avança la lectura, sobretot passada la meitat, val a dir que gran part del seu interès és la repetició de motius i temes que es van superposant els uns als altres i que, a base de repetir-se, al final es van fent recognoscibles. Alguns d'aquests motius són la preocupació per la conservació de les paraules en llengües minoritàries, l'esforç de plantar arbres i de preservar la vida natural davant la destrucció que està operant l'ésser humà a escala global, l'adquisició d'una nova llengua en el cas dels refugiats que arriben a l'illa i s'hi estableixen, la idea de l'edèn com a lloc utòpic i realitzable a la vegada i, en definitiva, les múltiples referències a la vida i a la mort com a reflexos de l'existència humana. La idea recurrent sempre és l'inici, el naixement d'una cosa nova com a contestació implícita a la mateixa idea de la desaparició o dissolució. La idea de permanència davant de la imparable destrucció del medi ambient i de les identitats petites es va fent reconfortant al llarg de la lectura: aquesta idea que establir lligams perdurables amb els altres que tenim a prop i introduir petits canvis en el nostre entorn immediat acabarà salvant la humanitat. 

D'altra banda, és precisament aquest missatge, o el seu simplisme bonhomiós més aviat, el que m'ha deixat amb un fort sentit d'ambivalència en acabar la lectura. Si bé m'ha agradat molt la descripció de l'ambient, i els seus moments reflexius són dels punts més forts de la novel·la sencera, he trobat que li falta profunditat a nivell polític. La situació de privilegi econòmic de la protagonista no fa sinó crear una mena de dissonància cognitiva amb el discurs de salvar el món a petita escala que crea la novel·la. El projecte de reforestar la pròpia petjada de carboni sona fascinant en si mateix, i més com a motor d'una narració, però la dimensió mateixa de la tasca, i la insistència amb què se'ns presenta, em feien assentir cada cop que la Betty, la germana de l'Alba, presentava les seves objeccions, força realistes i pragmàtiques al capdavall. Més que voler crear un paradís a la terra, l'Alba sembla fugir desesperadament de la seva vida passada, per trobar un lloc on amagar-se per sempre més i poder oblidar la destrucció que efectivament s'està produint al seu voltant. El triomf final de l'empresa explotadora de la glacera veïna és una esmena força sinistra al conjunt, en aquest sentit. 

L'altre aspecte que m'ha grinyolat una mica de la trama és la presència dels refugiats, i especialment la de l'adolescent adoptat per l'Alba, que sembla una mica massa instrumental a l'hora de transmetre el missatge que la protagonista està deixant una empremta significativa en el món que l'envolta. El trauma de migració de l'adolescent sempre queda referit de forma tènue i el·líptica, perquè la narració s'entossudeix amb la idea del nou inici i, per això, n'esborra força matusserament qualsevol rastre de memòria o arrelament previs. Per exemple, se'ns posa l'accent en l'aprenentatge de l'islandès per part d'en Danyel i la complexitat que deu suposar, però en cap moment se'ns esmenta quina llengua (ni quin país, ni quina identitat) ha de deixar enrere en aquest procés. Igual de problemàtic m'ha semblat el fet que adopti un menor just després de sortir d'una relació inapropiada amb un alumne de la universitat, que a més tota l'illa sembla conèixer per efecte del boca-orella. 

És per tots aquests motius que el final de la novel·la, amb el seu desenllaç altisonant, m'ha decebut una mica, de la mateixa manera com em va decebre Orbital de Samantha Harvey, en el sentit que defugen mirar els conflictes del món actual directament i pretenen substituir-los amb una retòrica benintencionada sobre el paper, però que resulta un punt buida a la pràctica. En definitiva, Edèn és una novel·la que m'ha agradat força d'entrada, tot i que crec que les premisses són més prometedores del que després acaba realitzant. M'hauria agradat que s'hagués aturat més en les relacions veïnals i familiars de la protagonista, que em semblaven les més interessants de la trama, i les fes créixer una mica més, especialment pel que fa als personatges del pare i la germana de l'Alba i la dinàmica familiar entre tots tres. Són precisament aquests dos personatges els que brillen més amb les seves reflexions sobre la vida i el nostre pas per la terra, i en aquest sentit són un contrapunt força entranyable a la fredor de la protagonista. Amb el que em quedo són els fragments més assagístics, que em sembla que és on hi havia més potencial per explorar metàfores i imatges d'inicis i finals. 

Sinopsi: Després d'una revelació inesperada, l'Alba Jakobsdóttir, una professora d'universitat islandesa de mitjana edat, decideix fer un gir radical a la seva vida i se'n va a viure a un poblet on es proposa plantar milers d'arbres per compensar la seva petjada de carboni. Gran part de la novel·la són les seves interaccions amb els nous veïns, amb un grup de refugiats que acaben d'arribar al poble, i amb els seus propis familiars, sorpresos pel canvi inesperat en el seu estil de vida. 

M'agrada: Els moments més metafòrics del text, que relacionen natura, comunitat i llengua, i el perill de les identitats lingüístiques i culturals petites davant de les tendències uniformadores globals. Com a retrat de resistència a escala petita, m'ha semblat que tenia un potencial interessant. 

No m'agrada: La trama de la novel·la m'ha semblat una mica massa simplista. Tots els canvis a la vida de la protagonista semblen un punt massa convenients i senzills, i els personatges no estan gaire desenvolupats psicològicament. 

Allò que vaig estimar (#641)

La detenció d'en Giles va capgirar completament la percepció de la seva obra. El que havia semblat un comentari intel·ligent sobre el gènere de terror va començar a presentar-se com les fantasies sàdiques d'un assassí. El peculiar aïllament de l'escena artística novaiorquesa sovint havia fet que les obres òbvies semblessin subtils; les estúpides, intel·ligents; i les sensacionalistes, subversives. Tot depenia de com et "venguessin" l'art. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Siri Hustvedt es va publicar l'any 2003, i m'ha resultat una lectura força sorprenent i inquietant. Un cop he acabat la novel·la, la sensació que m'ha deixat és força ambivalent, i encara ara no sé dir si la sorpresa ha estat en positiu o en negatiu. Costa de destriar perquè és una novel·la densa i molt extensa, en què la trama ens porta, a través de múltiples pujades i baixades de la tensió i de l'acció, des d'una arrencada molt lenta però planificada amb molta cura, a través d'un misteri que evoca una trama policíaca de ressonàncies postmodernes, fins a un desenllaç que, si bé no lliga tots els caps solts de forma neta, sí que ofereix claus de lectura per a tot el que s'ha esdevingut. És una novel·la, per tant, que es construeix com a calidoscopi o mosaic de petits detalls que s'han d'anar interpretant dins la imatge de conjunt, tot i que al final les claus últimes només les arribarà a tenir el lector mateix. D'altra banda, més que la trama pròpiament de ficció, la lectura queda marcada pel desenvolupament de les reflexions i les idees de l'autora mateixa, posades en boca dels personatges, sobre la relació entre la vida i l'art, l'art com a forma de representació, la construcció de la identitat com a forma d'expressió artística, i la malaltia mental com a manifestació cultural de les inquietuds socials i polítiques d'una determinada època. 

En aquest sentit, és una novel·la que requereix atenció i esforç constants per part del lector per tal de trobar l'encaix entre les vides fictícies dels personatges i les formes com representen ells mateixos aquestes idees: el caràcter simbòlic del relat i les metàfores i imatges que el recorren de principi a fi es fan tan omnipresents que al final creen una sensació molt forta d'artificialitat i de distanciament en la construcció de la novel·la, com si estiguéssim observant subjectes dins d'un experiment controlat més que personatges reals de carn i ossos que actuen i parlen creant una il·lusió de versemblança. La trama és narrada per Leo Hertzberg, un historiador i crític d'art de mitjana edat que forma una amistat inesperada amb un artista multidisciplinari, Bill Weschler, dins l'escena de l'art contemporani novaiorquès dels anys vuitanta i noranta. La trama es va construint al voltant de les relacions entre ells, les seves respectives parelles i els seus fills, de la mateixa edat: en Leo i l'Erica tenen el Matt, i en Bill i la Lucille tenen el Mark. Quan en Mark encara és força petit, en Bill deixa la Lucille per iniciar una nova relació amb la Violet, mentre que la Lucille marxarà a viure fora de Nova York i la Violet cuidarà en Mark com si fos la seva mare. 

La novel·la es basteix a través d'aquestes simetries, desaparicions, repeticions i substitucions successives, que van sembrant la lectura de misteris simbòlics que poc a poc haurem d'anar desllorigant: d'entrada sembla que tenim dues famílies quasi bessones, els dos pares, les dues mares i els dos fills petits. Després, el rol de la Lucille el pren la Violet, l'Erica desapareixerà d'escena després d'una tragèdia familiar, en Mark prendrà el rol simbòlic d'en Matt, i la trama ens endinsarà dins del procés d'autodestrucció d'en Mark, i les claus per arribar a interpretar-ne les causes profundes: essent un adolescent rebel i addicte, el seu viatge d'experimentació i descoberta s'anirà fent cada cop més perillós a mesura que entri en contacte amb un artista performatiu, el sinistre Teddy Giles, que exerceix el culte a la violència com a forma d'expressió artística tènuement disfressada de crítica social. Una cosa que Hustvedt fa molt bé al llarg de la novel·la és retratar-nos l'ambient de decadència intel·lectual al voltant de l'escena de l'art contemporani de l'època: una activitat que cada cop esdevé més performativa i menys autèntica a mesura que va augmentant el seu valor lucratiu, i esdevé moneda de canvi en què les modes i una mena d'histèria col·lectiva per l'última novetat van substituint progressivament el món de significats aparentment estables que oferia tradicionalment la representació artística. 

Per entendre aquesta crítica implícita que dirigeix Hustvedt als pressupòsits culturals de la seva època i ambient són molt útils les glosses que se'ns ofereixen del treball acadèmic de la Violet: aquest se centra, en una primera etapa, en l'estudi de la histèria com a fenomen cultural des del testimoni de les malaltes de la Salpêtrière a finals del segle dinou. Sense posar en dubte les manifestacions fisiològiques reals del trastorn, la Violet acaba interpretant-lo com una mena de manifestació col·lectiva de certes repressions que la societat imposava en les dones, de forma que els símptomes físics acabaven reflectint aquesta constel·lació més amplia de factors culturals i socials que quedaven sota la superfície. En la segona etapa de les seves investigacions, la Violet explora els trastorns alimentaris durant els anys vuitanta i noranta, i n'ofereix interpretacions similars. De la mateixa manera, Hustvedt pretén que entenguem les subcultures urbanes dels anys noranta, la seva fascinació per la violència, l'estètica de la fragilitat i l'ambigüitat sexual, com a manifestació d'un hedonisme expansiu però buit de contingut, agreujat per l'aparició de les drogues de disseny. 

Aquesta és la part que m'ha semblat més interessant de la novel·la, tot i que es nota un trencament generacional molt fort entre l'escena cultural que descriu Hustvedt en la generació dels pares, que es representen a si mateixos com a més genuïns i autèntics, però que dubto que ho siguin realment, i la generació del Mark, que en Leo, en Bill i la Violet miren amb tanta condescendència que, al capdavall, queden encegats a l'hora de comprendre'l o poder-lo ajudar. Part d'aquest encegament es manifesta també, em penso, en la tediosa i, en certs moments força pretensiosa, exposició al detall de les obres artístiques d'en Bill, replicada després en els exagerats talents artístics d'en Matt, massa brillants per resultar versemblants en un nen d'onze anys. La part tràgica de l'argument és que la imatge d'estabilitat i de confiança en suposades veritats adquirides que se'ns ofereix a la primera part de la novel·la queda destrossada a la llum dels esdeveniments posteriors. És una dimensió tràgica del personatge principal que queda assenyalada a través del seu encegament al final de la novel·la. 

El que més m'ha grinyolat de la novel·la és que, possiblement, aquest encegament no és cosa només dels personatges. Hi ha quelcom de profundament pertorbador en la utilització que fa Hustvedt del seu propi material autobiogràfic, que no dissimula en cap moment, i que es fa especialment dur de llegir quan afecta terceres persones representades en els personatges d'en Mark i la Lucille. Suposo que l'efecte de la lectura l'any 2003 no devia ser el mateix que avui dia, però possiblement és un dels aspectes de la novel·la que ha envellit pitjor. Tampoc hi ajuda gaire que se'ns ofereixi una veu narradora masculina, un punt forçada per part de Hustvedt, i els personatges femenins vagin quedant desdibuixats i en segon pla. Més que retratar la seva pròpia experiència autobiogràfica, sembla que l'autora vulgui disseccionar les psiques dels altres personatges i intentar oferir-ne un diagnòstic a base de pistes i mitges tintes. La justificació habitual és que cal separar l'obra de ficció dels fets reals, però es fa molt difícil en casos com aquest, en què és l'autora mateixa que ens presenta les connexions en safata, especialment pel que fa als fets del crim en què es veu involucrat en Mark. En definitiva, m'ha semblat una novel·la interessant, però no m'ha agradat tant com d'altres de la mateixa autora, i potser no és la que recomanaria per començar si no n'heu llegit mai res. 

Sinopsi: L'acadèmic Leo Hertzberg i l'artista Bill Weschler es coneixen durant els anys setanta en l'escena artística i bohèmia de la ciutat de Nova York. Estableixen una amistat que durarà trenta anys, i que involucrarà també les parelles i els fills. La novel·la ens anirà descrivint les relacions entre l'art d'en Bill i la seva pròpia vida, i en Leo haurà d'intervenir a l'hora de salvar en Mark, el fill del seu amic, de les seves pulsions autodestructives. 

M'agrada: Sobretot les parts més assagístiques del text, i el joc de miralls, de representacions i simbolismes que van construint el fil de la novel·la. La qualitat de la prosa de Hustvedt és sempre un punt a favor, també. 

No m'agrada: En aquest cas m'ha costat molt connectar amb la història vital dels personatges. M'ha semblat retratada des d'una òptica massa freda i distanciada, que m'ha impedit empatitzar-hi en molts moments. 

Digues, foll

- Digues, foll: si et desamava ton amat, què faries? Respòs, e dix que amaria per ço que no morís, con sia cosa que desamor sia mort, e amor sia vida. 

Ramon Llull, Llibre d'Amic e Amat (62)

Podeu llegir-ne el text sencer aquí

Gira-sol (1888)
Font