"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

1 d’octubre de 2022

1.10.2022

 Vaig votar. No oblido. 

Font

28 de setembre de 2022

Les bruixes (#440)

Tant se val qui siguis o quin aspecte facis, sempre que algú t'estimi. 

Aquesta novel·la infantil de l'autor gal·lès Roald Dahl (1916-1990) es va publicar per primer cop el 1983, i és una de les seves obres més famoses i reconegudes. Reconec que no és de les meves preferides de l'autor: quan era petita em feia molta por, i ara que l'he tornat a llegir després de tants anys m'ha resultat força inquietant, en tot cas com a literatura per a infants. Les bruixes és una narració en primera persona des del punt de vista d'un infant de set anys, el nom del qual no arribem a conèixer mai, que viu amb la seva àvia perquè s'ha quedat orfe sobtadament a causa d'un accident. La seva àvia el familiaritza amb la història de les bruixes, éssers malèfics que s'amaguen a plena llum del dia sota l'aparença de dones normals. De vacances en un hotel a la costa, el protagonista descobreix per causalitat una conspiració de les bruixes angleses per transformar tots els infants del país en ratolins. 

La novel·la és una combinació sorprenent entre horror i humor, i en part és gràcies a aquest equilibri que la lectura enganxa a un ritme trepidant, i a cada capítol guarda una nova sorpresa, fins i tot quan la trama principal del relat ja sembla conclosa. La narració juga obertament amb les pors més directes i descarnades dels infants: la pèrdua dels pares o dels éssers estimats, i el que això comporta d'indefensió davant dels desconeguts. Aquesta por més directa n'amaga una de més difuminada que permea també el llibre mateix: la por a la pròpia dissolució, a la desaparició definitiva, com els passa als protagonistes de les històries de bruixes que l'àvia explica al principi de la novel·la. No és que els infants simplement desapareguin, sinó que en certes ocasions queden lligats a destins pitjors que la mort: l'aïllament total respecte dels éssers estimats n'és un, com li passa a la nena que queda atrapada dins del quadre, per exemple. 

Gran part de l'encant del llibre és veure com el protagonista desactiva totes aquestes pors i elements traumàtics de la seva vida. Després de la mort dels pares, se sent profundament afortunat i feliç de tenir una àvia que el cuida i, no només això, sinó que el prevé contra els perills que afrontarà al món exterior. De la mateixa manera, quan cau víctima de l'encanteri de la Gran Bruixa que el converteix en ratolí, de seguida aprecia els avantatges de la seva nova condició. Tanmateix, el text segueix guardant un rerefons força pertorbador en el seu ús de les imatges: les nombroses metamorfosis dels infants que apareixen al llibre apunten també a aquesta manca de control dels petits sobre les seves pròpies vides. Està molt bé tenir una persona estimada al costat que t'accepti tal com ets i et reafirmi en la teva feblesa, com li passa al protagonista. El seu amic Bruno Jenkins, però, no té la mateixa sort, i sembla condemnat a convertir-se en una mena de Gregor Samsa diminut dins d'un entorn familiar hostil. 

De la mateixa forma, i a diferència d'altres obres infantils, ens trobem davant d'una metamorfosi no reversible, i el penúltim capítol de l'obra es transforma en una conclusió autènticament agredolça quan el protagonista accepta la seva pròpia finitud. Pot semblar massa difícil de digerir, especialment si recordem que només té set anys d'edat. Tanmateix, el text també fa del recurs a l'humor la seva arma principal. Per exemple, el tàndem format pel protagonista i Bruno funciona precisament perquè no poden ser més oposats: on el narrador és sensible, voluntariós, valent i compromès amb la causa, Bruno és un panxacontent egoista i golut que, de fet, es transforma en una mena d'espectador circumstancial de la història. És l'àvia, precisament, qui es transforma en l'autèntica guia de la narració, amb la seva expertesa i el seu coneixement privilegiat sobre les bruixes, que són l'enemic a abatre. 

És precisament en el seu retrat de les antagonistes on les imatges utilitzades per la novel·la es poden fer més ambivalents. D'una banda, les bruixes són absolutament malvades i dediquen tota la seva màgia a eliminar els infants, a qui odien sense cap mena de motiu aparent, tan sols perquè són dolentes. La part més pertorbadora de la seva maldat és que precisament viuen camuflades entre nosaltres, i la seva aparença és indestriable de la d'una persona normal. Així és com Dahl prevé els infants, amb una estratègia força hàbil en la seva subtilesa, de confiar en estranys que potser presenten una aparença bonhomiosa a simple vista, però que es poden revelar com a depredadors ocults. El problema d'aquest plantejament és que sembla exclusivament dissenyat contra les dones: com el mateix narrador ens comenta al primer capítol, no totes les dones són bruixes, però totes les bruixes són dones. 

No crec que aquest plantejament misogin sigui completament conscient o intencionat per part de l'autor, però es fa especialment punyent en un text que gira quasi exclusivament al voltant de les aparences i la realitat que aquestes poden amagar. Les bruixes són descrites per Dahl com aquelles harpies clàssiques, uns éssers d'una monstruositat inefable en el seu terror, mentre que es presenten en públic amb tots els signes reconeixibles de la feminitat tradicional: cabells llustrosos, guants i sabates de taló que, en realitat, són tan sols subterfugis per amagar la seva deformitat i lletjor intrínseques. L'única nota discordant dins d'aquesta representació binària de les dones és el personatge de l'àvia, una dona forta i entenimentada rere el seu aspecte intrínsecament indefens. Com veieu, Les bruixes sembla una novel·la senzilla a simple vista, que pot descobrir nivells i profunditats insospitades en la relectura. No és de les meves obres preferides de Dahl, però sens dubte és una de les més reconegudes pel públic pels seus propis mèrits. 

Sinopsi: El protagonista de la història, un infant de set anys, ens explica l'esfereïdora història de la seva topada amb les bruixes, uns éssers malèfics que conspiren a l'ombra per eliminar tots els infants de la terra. Després d'haver perdut els seus pares i de vacances amb la seva àvia, els seus camins es creuaran amb el de la Gran Bruixa d'Anglaterra, que li farà un encanteri pel qual quedarà convertit en ratolí. A partir d'aquest moment, àvia i nét ordiran un pla per derrotar les bruixes angleses per sempre. 

M'agrada: L'equip format per l'àvia i el nét, capaç de vèncer tots els obstacles, fins i tot els més implausibles i difícils de pair, com la mort mateixa. 

No m'agrada: Els defectes del llibre potser no són massa flagrants vista la imatge de conjunt, però tot i així mai no ha estat dels meus llibres favorits de Dahl, ni de quan era petita. 

23 de setembre de 2022

Homenatge a Catalunya (#439)

Prou curiosament, l'experiència sencera m'ha deixat amb més confiança en la decència dels éssers humans que no pas menys. I espero que el relat que he fet no sigui massa enganyós. Crec que sobre una qüestió així ningú pot ser completament veraç. És difícil estar segur de qualsevol cosa excepte del que has vist amb els teus propis ulls, i conscientment o inconscientment tothom escriu com a militant. En cas que encara no ho hagi deixat prou clar ho diré ara: compte amb la meva militància, amb els meus errors factuals i la distorsió inevitablement causada pel fet que he vist un únic racó dels esdeveniments. I compte exactament amb les mateixes coses quan les llegiu en qualsevol altre llibre sobre aquest període de la guerra espanyola.

Aquest llibre de memòries de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primera vegada l'any 1938 i és una de les seves obres més conegudes. És la crònica en primera persona que va fer dels sis mesos que va participar en la guerra civil espanyola al bàndol repúblicà, després d'allistar-s'hi voluntàriament a través del Partit Laborista Independent (ILP) britànic. Un cop en sòl català, els voluntaris d'aquesta organització política es van afiliar circumstancialment a la milícia organitzada pel POUM. Després de la seva estada al front aragonès de gener a abril de 1937, Orwell va tornar a Barcelona per ser testimoni directe - i també participant - dels fets de maig de 1937, en què es va produir una guerra interna pel control de la ciutat dins del bàndol republicà, entre el govern de la Generalitat d'una banda, amb el suport del PSUC, i el sector anarquista de les milícies, amb el suport del POUM, que en aquell moment controlaven l'edifici de la Telefónica a la plaça Catalunya. Després d'aquests incidents, que el van desencantar profundament amb el funcionament de la rereguarda, Orwell va tornar breument al front d'Aragó, on va rebre una ferida de bala al coll que el va incapacitar per continuar lluitant. Un cop a Barcelona novament, l'ambient de persecució política i manipulació informativa que va viure el van obligar a tornar a Anglaterra abans del que hauria desitjat. 

Homenatge a Catalunya és una lectura intensa i fascinant per diversos motius, i també un punt desconcertant en determinats moments. El llibre es fa molt amè de llegir per la prosa fluïda i extremadament clara d'Orwell, que en aquest cas ens regala un relat colpidor i punyent de la vida al front, amb les seves misèries i privacions explicades amb tot detall. En aquest sentit destaca el reconeixement que fa Orwell dels esforços de les milícies de voluntaris que van aguantar la immediatesa de la primera escomesa de la guerra al front en una precarietat absoluta: una gran part de les descripcions és de la falta d'armament i d'equipament de tot tipus amb què els milicians van haver d'afrontar la primera etapa del conflicte. És per això que Orwell dedica un sentit homenatge, més que a Catalunya en concret, als esforços del bàndol republicà en la seva lluita antifeixista, i en particular a aquestes milícies que, per a sorpresa seva, van exemplificar la possibilitat pràctica d'organitzar un exèrcit sense jerarquies internes - un projecte que semblava de totes totes utòpic i irrealitzable a la pràctica. 

L'autor també fa un retrat molt vívid i directe de la vida a la Barcelona de l'època, una ciutat sacsejada per les misèries de la guerra, òbviament, però que encara quedava força lluny del front durant aquella primera etapa del conflicte. En aquest sentit, els fets de maig poden semblar una anècdota dins dels esdeveniments de la guerra civil presa com a conjunt, però Orwell els llegeix en termes polítics i fa una defensa apassionada del paper del POUM i dels anarquistes dins la contesa, que van quedar aïllats dins del bàndol republicà fins a haver de dissoldre's o amagar-se per por a represàlies. Orwell denuncia la campanya de desinformació i persecució política que van dur a terme les formacions comunistes contra aquesta facció, que els presentava com a traïdors encoberts i infiltrats del feixisme. Va ser en el marc d'aquesta persecució política que van tenir lloc la detenció, tortura i posterior assassinat d'Andreu Nin. Orwell fa una denúncia aferrissada del silenciament d'aquesta persecució, i l'emmarca dins d'una confrontació d'abast internacional entre estalinisme i trotskisme, associant-la a una estratègia estalinista per tal d'aturar una potencial revolució socialista a Espanya amb l'objectiu de preservar els interessos econòmics de Rússia a occident i la seva aliança amb França. 

La visió profundament parcial que Orwell dona d'aquests fets i d'aquestes relacions polítiques és, possiblement, un dels aspectes més problemàtics del text, així com també la seva omissió de la violència descontrolada que havien estès els anarquistes durant els primers mesos de la guerra, a partir de l'agost de 1936, i que explica en gran part per què les classes mitjanes i la petita burgesia van desconfiar en tot moment de la possibilitat d'una revolució proletària a Catalunya. Orwell descriu el seu enlluernament amb la Barcelona revolucionària quan hi arriba a finals de 1936, i no és fins després que descobreix que els burgesos estaven amagats i s'havien disfressat de proletaris per engegar una contrarevolució des de dins. El que no reconeix en cap moment és que poguessin haver-ho fet, també, per por: la potencial aliança entre classe mitjana i classe obrera que Orwell mateix defensava a El camí de Wigan Pier va quedar aquí desactivada d'entrada per aquest esclat de violència descontrolada. 

L'altra ceguesa del text es correspon a un debat que es va obrir en aquell moment, i que Orwell també explora en el seu text, tot i que de forma un punt contradictòria a l'hora de plantejar el seu raonament. Es tracta de la qüestió sobre si calia prioritzar la lluita contra el feixisme per sobre de la revolució obrera, o si els dos objectius eren possibles simultàniament. El govern republicà es va decantar per la primera opció, i els fets de maig són difícilment destriables d'aquesta estratègia de recuperar un poder centralitzat per poder organitzar l'esforç bèl·lic més eficaçment. Orwell mateix reconeix que ell era partidari d'aquesta opció en aquells dies; tanmateix, a la llum dels esdeveniments viscuts en la persecució política posterior, reconeix la fal·làcia implícita a l'hora de posposar la revolució obrera: fer-la esperar equival a renunciar-hi definitivament. El moment més problemàtic del text, em penso, és quan l'autor dona la possibilitat de la democràcia a Espanya per perduda: és des d'aquest punt de vista sobre la situació que es decanta per una dictadura obrera abans que una de feixista. 

Ara bé, si el text llueix els seus punts cecs i les seves febleses especialment en la parcialitat d'Orwell, cal reconèixer que ell mateix l'assumeix explícitament com a pròpia, i no intenta en cap moment enganyar-nos amb ambigüitats o mitges tintes. La seva advertència és contra d'altres que vendran visions parcials sense voler-les reconèixer explícitament i fent-les passar per veritat històrica. La seva experiència amb la maquinària de propaganda comunista que pretenia fer passar els anarquistes per infiltrats nazis, i de la qual després el govern republicà va renegar, va alimentar la imaginació d'Orwell en el que després seria la seva visió del socialisme distòpic a 1984. La conclusió del text apunta precisament al silenci de les democràcies occidentals, que van preferir donar ales al feixisme per prevenir la possibilitat d'una revolució obrera real. Com veieu, Homenatge a Catalunya és un text apassionant sobre un episodi de la història propera sobre el qual sovint no en sabem prou. Ara bé, també resulta desconcertant en el moment en què revela els seus biaixos més obvis, i ofereix respostes un punt simplistes a les guerres internes que es van viure a l'època dins del bàndol republicà, i la seva tensió implícita entre idealisme i pragmatisme. 

Continguts: Homenatge a Catalunya és la crònica en primera persona de la participació de George Orwell com a voluntari a la guerra civil espanyola. Després d'una estada llarga i tediosa al front d'Aragó, Orwell torna a Barcelona, on participa dels fets de maig de 1937 donant suport als milicians del POUM. La seva segona visita al front va ser molt més breu, en tant que va ser ferit al coll i va haver de tornar a Barcelona novament. En aquest segon moment l'ambient de persecució política i de manipulació propagandística dins d'un bàndol republicà dividit internament el van obligar a fugir de la ciutat i tornar a Anglaterra. 

M'agrada: És un testimoni de primeríssima mà de l'ambient social a la Barcelona republicana, així com de la misèria i patiment viscuts al front d'Aragó des de la trinxera republicana. L'admiració d'Orwell per uns ideals que comparteix, i que aquí veu posats en pràctica, basteixen gran part de l'encant del seu relat. L'estil sobri i descriptiu d'Orwell, sempre eloqüent i atractiu sobre la pàgina, és un plaer de llegir. 

No m'agrada: El distanciament pedant amb què Orwell retrata el seu xoc cultural davant dels espanyols: sempre amb un cert aire de superioritat moral i de sorpresa davant dels aspectes que n'admira, com si es tractés d'un primer contacte amb el bon salvatge. D'altra banda, el biaix polític del text queda accentuat per la falta de contextualització dels fets històrics retratats. Tot i que Orwell prova de matisar i explicar aquests biaixos, l'anàlisi política del text resulta simplista en determinats moments. 

17 de setembre de 2022

Purple Hibiscus (#438)

Les coses van començar a desfer-se a casa quan el meu germà, en Jaja, no va anar a l'eucaristia i el Papa va llançar el missal gruixut a l'altra punta del menjador i va trencar les figuretes de la lleixa. 

Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar l'autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, el 2004, i va suposar la seva revelació en el panorama internacional en ser nominada al premi Booker. És un relat de creixement en què la protagonista, l'adolescent de quinze anys Kambili, pren responsabilitat sobre la seva pròpia vida, i passa d'un estat de silenciament i submissió permanents a trobar un cert espai per expressar-se i actuar. La seva existència es troba marcada per l'anul·lació personal que pateix a mans de la figura autoritària del seu pare, un catòlic fanàtic que la sotmet, tant a ella com la seva mare i el seu germà, a uns maltractaments físics i psicològics brutals. El relat no és només el d'aquests maltractaments, sinó també el procés d'interiorització pel qual la protagonista els assumeix i els normalitza com a ordre establert de les coses, i també de la relació de constant negociació que estableix amb la figura del seu pare, per qui sent terror i adoració a la vegada. 

En aquest sentit, la novel·la ens ofereix retrats psicològics matisats i força realistes, i ens ofereix un dels personatges més interessants precisament en la figura del pare, que és capaç de les atrocitats més terrorífiques contra els membres de la seva família, però que a la vegada és un demòcrata convençut que utilitza part de la seva fortuna per finançar un diari crític amb la corrupció del govern nigerià. Ens trobem a Nigèria a mitjans dels anys noranta, en concret a l'estat d'Enugu, terra natal de l'autora. El país es troba enmig del caos polític, després d'un cop d'estat militar en contra de la corrupció del govern anterior. Ara bé, els militars semblen disposats a repetir aquest abús de poder, i els ciutadans de seguida queden desabastits de les necessitats més bàsiques, mentre que a les institucions públiques, com per exemple a la Universitat de Nsukka on treballa la tia de Kambili, es produeixen acomiadaments per motius polítics. Els protagonistes, però, viuen aïllats en la seva pròpia bombolla de privilegi: el seu pare, Eugene, és un empresari poderós, que utilitza gran part de la seva fortuna per ajudar el seu poblat d'origen, i és una persona influent dins de l'elit política i social d'Enugu. 

Tanmateix, la novel·la tracta principalment del que passa de portes endins en el microcosmos que és la família i, precisament, de forma molt intel·ligent, crea un paral·lel entre aquesta situació de caos polític que es produeix arreu del país i la situació d'opressió extrema i la necessitat d'alliberament que pateixen tots els membres de la família a mans d'un patriarca despòtic. La novel·la comença amb la rebel·lió del fill gran, Jaja, contra el mandat tirànic del pare, a través de la seva negativa a seguir anant a l'església. L'episodi, de fet, és la culminació d'un llarg procés de presa de consciència per part dels dos germans, i que la novel·la ens relata en forma de flashback des d'aquest punt de partida. A través de la narració, veurem com la mare dels dos adolescents, Beatrice, es veu constantment pressionada per quedar-se embarassada de nou, i qüestionada en la seva feminitat cada cop que té un nou avortament, i com els dos fills es troben en un estat de terror i d'ansietat permanents per les terribles conseqüències que poden patir si no són els primers en tot a l'escola i els fills perfectes i obedients que els exigeix l'ideal religiós del pare de família. 

La situació comença a canviar quan, en una visita al poblat natal de la família, els dos adolescents entren en contacte amb les tradicions africanes de la tribu dels seus pares, tot i que contravenen la prohibició del seu pare de no tenir-hi res a veure. Kambili i Jaja tenen prohibit relacionar-se amb el seu avi, que no s'ha convertit mai al cristianisme, i a ulls del pare continua essent un pagà. Tanmateix, la germana del pare, la seva tia Ifeoma, els encoratja a establir-hi una relació. És a través del contacte amb la seva tia i els seus cosins que Jaja i Kambili aconseguiran sortir de la seva bombolla i descobrir que al món hi ha molts més matisos i formes de veure la vida que no pas la veritat monolítica que han rebut del seu pare. També aprendran a posar en perspectiva la seva vida de comoditats i privilegis, en entrar en contacte amb una família de classe mitjana que cada cop ha d'afrontar més dificultats econòmiques a causa de la inestabilitat generalitzada i la persecució política que pateix la tia Ifeoma, professora d'universitat. Ara bé, un cop tornin a casa seva després de les seves breus estades de vacances a casa de la seva tia i els seus cosins, hauran de començar a afrontar i qüestionar els maltractaments que reben per part del pare, i la tensió narrativa anirà creixent fins a un desenllaç un punt abrupte i precipitat. 

És una novel·la que també es llegeix en termes postcolonials, en tant que planteja el conflicte d'autoritat entre el món de valors i rituals ancestrals propi del món precolonial i el cristianisme que porten els colonitzadors i que el pare dels protagonistes abraça en la seva versió més extrema, sempre en termes absoluts. El fet que ell hagués rebut maltractaments per part dels sacerdots catòlics que l'havien educat no arriba a mitigar la brutalitat de les seves accions en el present, i la seva representació totalment binària de la realitat, en què la religió catòlica representa la civilització i la puresa i els ritus ancestrals representen la temptació, el pecat i la salvatgia. És molt curiosa, en aquest sentit, la forma en què s'estableix també una jerarquia de llengües dins la família entre l'anglès, la llengua de l'educació i la civilització, i l'igbo, una llengua que es parla en privat però que queda devaluada en termes socials. Tanmateix, cada cop que es produeixen els maltractaments, el pare utlitiza l'igbo per insultar o recriminar el comportament dels fills, com si inconscientment justifiqués la seva violència com a regressió a la salvatgia. 

La novel·la es basteix sobre aquest tipus de contrastos, que interpel·len constantment els lectors amb les motivacions dels personatges sobre les seves accions i, en especial en el cas de la protagonista, es fa especialment punyent sobre la pàgina que el seu conflicte principal sigui la seva incapacitat d'expressar les seves emocions en veu alta, i com progressivament va descobrint una veu pròpia. Purple Hibiscus no té la complexitat i la maduresa de Mig sol groc: és una obra que té els seus problemes de ritme i en què les imatges de vegades són un punt massa òbvies. Tot i així, és un debut meritori per part d'Adichie, que ens ofereix un relat de personatges psicològicament complexos sobre el rerefons, al mateix temps, dels conflictes polítics i socials que amenacen l'estabilitat de la família protagonista. 

Sinopsi: A mitjans dels anys noranta a Enugu, l'adolescent Kambili té una vida aparentment estable de comoditats i privilegis. El seu pare, un ric empresari, és una figura respectada dins la comunitat, així com també un pilar fonamental de la comunitat catòlica a la qual pertany, en un ambient, de fet, en què el poder econòmic va lligat als poders social i religiós. Tanmateix, a partir del primer acte de rebel·lió del germà gran de Kambili, Jaja, anirem descobrint el costat fosc del pare de família, al mateix temps que seguirem el camí de desvetllament i d'alliberament dels dos adolescents. 

M'agrada: La complexitat dels seus personatges, retratats amb tots els seus matisos, i també el paral·lelisme que s'estableix entre la història micro de la família protagonista i la història macro dels conflictes polítics al país. 

No m'agrada: És una novel·la un punt desigual, pel que fa al ritme i al desequilibri entre la trama principal i algunes de les secundàries que a estones semblen sobreres. 

14 de setembre de 2022

Alone Again (#437)

Una societat que compromet els seus membres, com va fer la polis, en la tasca diferent però imperativa de cuidar i dirigir els afers comuns per tal que la vida en comú pugui seguir els ideals de la justícia i la prudència: una societat així no requereix ni subjectes disciplinats ni consumidors dels serveis proveïts per la societat, buscadors de satisfacció, sinó més aviat ciutadans tenaços i de vegades obstinats, però sempre responsables. 

Aquest breu assaig del pensador polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) es va publicar el 1996 i és una curiosa exploració de temes i idees que desenvoluparia en obres posteriors. De fet, és un punt d'enllaç entre la seva crítica a la modernitat i la racionalitat il·lustrada, exemplificada a Modernitat i Holocaust, i el que després serien els seus plantejaments sobre la modernitat líquida, un estat de coses present en què les certeses aparentment fermes del passat s'han esvaït i les nostres incerteses es basen en la successió contínua de continguts i informacions efímers. És clarivident, en aquest sentit, a l'hora de diagnosticar la consolidació de la cultura digital, en tant que informació, entreteniment, i fins i tot esferes més decisives de la nostra existència, com la nostra pròpia subsistència física dins del món laboral, i els nostres compromisos morals i polítics, estan subjectes a l'impacte del moment i poden adoptar direccions completament diferents amb el següent impacte. 

Aquest petit tractat es titula Alone Again: Ethics after Certainty (Sols de nou: l'ètica després de la certesa) i gira precisament al voltant de la possibilitat de pensar la responsabilitat moral després de la caiguda de les certeses en un moment històric en què els seus fonaments del passat (la religió, les ideologies polítiques, els grans relats mítics, fins i tot la fe incontestable de la filosofia il·lustrada en la racionalitat humana) s'han esfondrat. El discurs de Bauman sembla contradictori en un principi, si no es para prou atenció al detall de l'argumentació: l'autor reclama la tornada al raonament i al judici moral, base per a una responsabilitat moral i política que hauria de restaurar la llibertat als individus dins d'una comunitat que es troba a l'espai públic per discutir els seus afers comuns. Aquesta reivindicació no entra en contradicció amb el fet que sigui aquesta mateixa racionalitat la que fomenti les estructures burocràtiques i corporatives que estan darrere de les atrocitats polítiques i bèl·liques més impensables del segle vint. La burocràcia i l'empresa apliquen una lògica dels procediments, de càlcul de mitjans i fins, a la vida de l'individu fins a transformar-lo essencialment en agent econòmic. La responsabilitat moral d'aquest queda posada entre parèntesi quan es transforma en engranatge de processos fora del seu control i capacitat de decisió. 

Aquesta reducció de la capacitat moral es veu agreujada per la fragmentació i discontinuïtat creixents de la vida cultural i social, de forma que al ciutadà només li queda l'aïllament progressiu a l'esfera privada per trobar un mínim de seguretat i confort dins d'aquesta incertesa absoluta respecte al futur econòmic i laboral. Els dos fenòmens van íntimament lligats, en tant que l'auge de la racionalitat procedimental ha afavorit aquesta progressiva fragmentació i desestabilització de les certeses passades. El que abans era un ciutadà ara no és gran cosa més que un consumidor, i la participació política es redueix bàsicament a omplir el forumulari de queixa davant d'un servei defectuós i esperar la reparació o compensació pertinents. Aquest és un fenomen global que Bauman anomena la "privatització dels destins comuns": cada cop som menys comunitat fins a convertir fins i tot les nostres reivindicacions polítiques en necessitats privades. Aquest fenomen crea un cercle viciós d'augment de la privatització cada cop de més esferes de la vida i un correlatiu augment del desinterès per la política, en tant que els polítics ja no són líders sinó mers gestors econòmics. 

Bauman planteja el trencament d'aquest cercle precisament quan planteja el caràcter il·lusori de la tensió entre individu i comunitat tal com la proposa tradicionalment la modernitat. Els poders econòmics que ens governen avui dia han ressuscitat una idea determinada de comunitat (essencialista, i prèvia a l'individu) que demana la militància cega de l'individu precisament per cancel·lar-ne la possible resistència. Bauman és força crític amb els moviments polítics actuals que reivindiquen alternatives a l'statu quo: percep el perill de cancel·lar la responsabilitat moral rere una militància exaltada que posa les decisions en mans dels líders. La necessitat de trencar aquest cercle viciós es fa cada cop més imperant en una societat de riscos creixents, en què les conseqüències catastròfiques d'aquests cada cop poden ser més imprevisibles i més duradors a llarg termini. Davant la societat del risc tal com la diagnostica Ulrich Bech, Bauman reivindica la reformulació de l'imperatiu categòric que proposa Hans Jonas: a conseqüències cada cop més difícils de controlar, decisions cada cop més prudents - i prudents en el sentit clàssic, original de la paraula. 

Tot i que el text és profundament pessimista a l'hora de descriure el panorama social i polític global dels nostres temps, l'última secció del text també fa la seva proposta d'alternativa amb una franquesa desarmant: reivindicant el pensament polític de Hannah Arendt, Bauman reclama una societat políticament adulta i moralment responsable per tal de reflotar el compromís polític, una política que s'ha de construir sempre des de baix i conjuntament, i que no té res a veure amb l'assentiment a líders gestors que no fan res més que aplicar un procediment predeterminat pels agents econòmics. El cercle viciós de la privatització de la vida i la privatització de la política només pot ser trencat per un altre cercle, un de virtuós, que amb un esforç col·lectiu planteja la identitat simbiòtica entre individualitat i col·lectivitat: una societat políticament responsable només pot estar formada per individus moralment responsables, i una societat autènticament política no pot arribar a deslligar la seva dimensió pública del judici racional i individual - responsable - de cadascun dels individus que la componen. 

Continguts: Aquest breu text de Bauman explora el problema de l'ètica en una època de crisi de les ideologies i fonaments que li havien donat sentit en el passat. El fenomen creixent de privatització de la vida porta a una erosió cada cop més seriosa i profunda del pensament i l'acció comunitaris. Des d'aquest punt de partida, Bauman explora les possibilitats de la responsabilitat i el judici moral en un món polític i social com el present, caracteritzat per la incertesa i la precarietat més absolutes i constants, que expulsa l'individu de l'esfera pública i el retrau a l'esfera privada com a única font de consol i seguretat. 

M'agrada: És el Bauman de sempre, pessimista, crític i extremadament eloqüent, amb una capacitat d'anàlisi i de concisió que aclaparen precisament en la brevetat de la proposta. 

No m'agrada: En aquest text es veu especialment la tensió que s'estableix en el pensament de Bauman entre modernitat i postmodernitat: la seva incapacitat de perdonar les febleses de la primera, d'una banda, o de reconèixer els fruits de la segona, de l'altra, el sumeixen en aquesta visió del món profundament pessimista i escèptica respecte de la possiblitat de sortir dels cercles i les cruïlles presents. 

11 de setembre de 2022

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble, 
i seràs, per a sempre, poble, 
i patiràs, i esperaràs, 
i aniràs sempre entre la pols, 
et seguirà una polseguera. 
I tindràs fam i tindràs set, 
no podràs escriure els poemes 
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents, 
i tu sols estaràs despert, 
i tu estaràs despert per tots. 
No t'han parit per a dormir: 
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble. 
Tu seràs la paraula viva, 
la paraula viva i amarga. 
Ja no existiran les paraules, 
sinó l'home assumint la pena 
del seu poble, i és un silenci. 
Deixaràs de comptar les síl·labes, 
de fer-te el nus de la corbata: 
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera, 
vida amunt i nacions amunt, 
una enaltida condició. 
No tot serà, però, silenci. 
Car diràs la paraula justa, 
la diràs en el moment just. 
No diràs la teua paraula 
amb voluntat d'antologia, 
car la diràs honestament, 
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat, 
com no siga la del teu poble. 
Potser et maten o potser 
se'n riguen, potser et delaten; 
tot això són banalitats. 
Allò que val és la consciència 
de no ser res si no s'és poble. 
I tu, greument, has escollit. 
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament.  

Vicent Andrés Estellés, Llibre de les meravelles (1971)




You'll take on a people's voice
and it will be your people's voice, 
and you will be, forever, people, 
and you'll suffer, and you'll wait, 
and you'll always walk among the dust, 
a cloud of dust will follow you. 
And you'll be hungry and you'll be thirsty, 
you won't be able to write poems, 
and you'll keep silent all night long
while your people are asleep, 
and only you will be awake, 
and you'll be awake for all of them. 
You weren't born to be asleep: 
you were born to be awake 
on your people's long night. 
You'll be the living word, 
the living, bitter word.  
Words will no longer exist, 
but only man taking on his people's
sentence, which is a silence. 
You'll stop counting syllables, 
you'll stop tying your necktie: 
you'll be a people, walking 
inside a bitter cloud of dust, 
going up life and up nations, 
you'll be an elevated condition. 
Not everything will be silence, though. 
Because you'll say the right word, 
you'll say it at the right moment. 
You won't say your word 
with your mind set on anthologies, 
because you'll say it honestly, 
angrily, without thought 
of any posterity, 
unless it's your people's. 
Maybe you'll be killed or maybe 
you'll be mocked, maybe you'll be betrayed; 
these are just trivialities.
What is worth it is the conscience 
of being nothing if you're not a people. 
And you, earnestly, have chosen. 
After your stern silence, 
you walk, decidedly. 

Vicent Andrés Estellés, Llibre de les meravelles (1971)
La traducció és meva.

Que passem bona Diada i endavant! 

9 de setembre de 2022

El riu entremig (#436)

- Ves-hi. T'ho repeteixo, aprèn tota la saviesa de l'home blanc. I sempre recorda: la salvació vindrà de les muntanyes. S'alçarà un home i salvarà el poble en el moment de la seva necessitat. Li ensenyarà el camí; els guiarà.
- Però . . . Però . . . Ells no em coneixen. Sóc un nen i van rebutjar en Mugo . . .
- Deixa'ls que facin el que vulguin. Arribarà un moment - jo ho veig venir - que demanaran un salvador . . .

Aquesta és la primera novel·la que Ngũgĩ wa Thiong'o va escriure mai, tot i que va ser la segona a publicar-se, el 1965. La va escriure quan era estudiant a la universitat de Makerere, a Uganda, per a un concurs literari. És una novel·la de joventut i, per això, molt diferent de les seves obres posteriors, en què el seu compromís polític amb el marxisme i la denúncia del neocolonialisme quedaran molt més marcats. Aquí, el Ngũgĩ estudiant de literatura encara no ha trencat amb el llegat de la seva educació cristiana - això arribarà força anys més tard, durant el seu empresonament - i The River Between retrata la seva pròpia voluntat de reconciliar dues tradicions enfrontades que per a l'autor eren dos llegats que aleshores situava al mateix nivell: el cristianisme i els rituals religiosos tradicionals del poble kikuiu. De fet, el riu que dona títol a l'obra és precisament una imatge que permea la narració en tota la seva ambigüitat, en tant que la novel·la explora diferents formes en què les línies divisòries culturals poden separar i unir, a la vegada, comunitats històricament enfrontades. 

El relat s'ambienta a la terra del poble kikuiu, en un moment històric en què els evangelitzadors cristians van arribar a la zona com a primera avançada idelològica del que després seria la colonització en termes de dominació política i explotació econòmica. Ens situem, per tant, al voltant dels anys vint i trenta, una mica abans del naixement de l'autor. Tanmateix, la narració és molt vaga en aquesta mena de detalls, i ens situa, al contrari, en una mena d'espai mític que ens prepara el terreny per al que serà un relat de reminiscències llegendàries i fabuloses. El riu Honia (que significa "guarir", o "tornar a la vida") s'estén al llarg d'una vall entre dos massissos muntanyosos, Kameno i Makuyu. Aquestes dues tribus mantenen una rivalitat històrica perquè ambdós afirmen ser el lloc històric en què els pares originaris dels kikuiu es van establir després de rebre la terra de mans del Creador, Murungu. Amb l'arribada dels colonitzadors blancs, la rivalitat s'accentua, en tant que els habitants de Makuyu es converteixen majoritàriament al cristianisme, a través d'una escola missional, mentre que els de Kameno es mantenen fidels a les tradicions religioses i socials del poble. 

El protagonista, Waiyaki, prové d'una nissaga de profetes inspirats de Kameno. Quan encara no és un home, el seu pare, Chege, li revela la profecia del seu avantpassat, el mític vident Mugo, que anuncia l'arribada d'un messies que salvarà el seu poble del domini dels blancs. Tanmateix, Chege envia el seu fill a l'escola de la missió per aprendre la saviesa de l'home blanc, però l'adverteix que no caigui en els seus vicis. Per a Waiyaki, l'educació és un valor fonamental per a la societat del futur i, quan és adult, esdevé un líder valorat i admirat pel seu poble, que l'anomena afectuosament "el Mestre". Waiyaki ha fundat una escola popular per als infants circumcidats, que han estat expulsats de l'escola cristiana a causa del seu paganisme. Tanmateix, la seva missió com a líder del poble li demana un compromís polític que no està del tot segur de poder assumir. 

La novel·la explora en tot moment la possiblitat (o impossibilitat) de crear vies d'acceptació i tolerància entre les dues comunitats enfrontades, i tant Waiyaki, a una banda del riu, com les germanes Muthoni i Nyambura, a l'altra, intenten escollir el seu camí a la vida lliurement, sense haver de renunciar a una de les dues tradicions. Les noies són filles del predicador cristià, Joshua, un natiu que ha abraçat la seva nova fe des del fanatisme i la intolerància, i que les repudiarà immediatament en el moment que elles mostrin cap apropament a les tradicions tribals. D'altra banda, Waiyaki es compromet amb una organització política del seu poble, anomenada Kiama, destinada a lluitar contra la colonització de l'home blanc, i que per tant rebutja el cristianisme frontalment com a símbol d'opressió. Tot i així, el jove està convençut en el seu interior que els kikuiu no seran capaços de plantar cara als blancs mentre estiguin dividits entre ells. 

Quan Muthoni decideix participar en els ritus de circumcisió contravenint la voluntat del seu pare, el seu tràgic destí es converteix, simbòlicament, en l'inici de la guerra entre les dues comunitats. Aquest episodi també esdevé un autèntic desvetllament per a Waiyaki i Nyambura, que descobriran en el seu amor impossible la possibilitat d'una tercera opció que sigui una síntesi de les dues tradicions, igual que el riu que uneix i dona vida a les dues comunitats. D'una banda, Waiyaki no es troba en conflicte amb el cristianisme com a credo, a diferència de l'assemblea política a la qual pertany, i per a ell, aconseguir una educació de qualitat per als infants i joves és la prioritat per tal que aquests puguin plantejar la lluita política i l'alliberament del seu poble en el futur. D'altra banda, Nyambura se sent fidel al credo cristià en què s'ha educat, però quan s'enamora de Waiyaki es veu obligada a reconèixer que una religió que li prohibeix estimar lliurement no pot ser una religió de l'amor. De la mateixa forma, Waiyaki es veu en un dilema similar quan la Kiama li prohibeix casar-se amb la Nyambura, una noia cristiana, en tant que veu el gest com una traïció a les tradicions del poble, mentre que Waiyaki sent que el seu amor no té res a veure amb el jurament polític que ha fet. 

Així és com la novel·la ens portarà a través d'una tensió molt ben construïda al desenllaç d'aquesta història d'amor, que ens deixa una pregunta oberta més que una resposta definitiva al destí dels protagonistes. La novel·la, encara que sembli més lineal i senzilla que les obres posteriors de Ngũgĩ, interpel·la precisament amb aquestes preguntes obertes que els lectors han de provar de respondre o, almenys, provar de decidir si tenen o no resposta. No sols el desenllaç, sinó també la mateixa profecia que condueix tot el relat és una d'aquestes preguntes obertes: com passa amb les profecies i els messies anunciats, aquests s'han d'interpretar des de fora del relat, però no es poden decidir des de dins de la història. El relat ens ofereix una possibilitat d'acompliment de la profecia, però deixa obertes alternatives a través de les quals aquesta també es podria haver acomplert. Aquesta és la gràcia i l'habilitat d'un relat profundament simbòlic i al·legòric d'aquesta divisió entre comunitats, però també amarat pels dilemes profundament humans dels seus personatges, i els seus intents de construir respostes generoses i conciliadores a aquests problemes. 

Sinopsi: Al llarg dels dos massissos separats pel riu Honia, dues comunitats enfrontades, Kameno i Makuyu, tenen visions enfrontades sobre la colonització que pateixen a mans dels blancs. El líder destinat a guiar el poble, el jove Waiyaki, creu que l'educació occidental és necessària perquè les generacions futures puguin lluitar contra l'home blanc amb les seves pròpies armes, i la seva ambició secreta és unificar tots els kikuiu en un propòsit comú. Tanmateix, el seu accent en la reconciliació l'encega a necessitats més urgents del seu propi poble, que es veu obligat a malviure treballant per als blancs la pròpia terra que se'ls ha arrabassat. D'una banda, una organització política anticolonial i, de l'altre, el pare de la seva estimada, un líder cristià fanàtic, s'interposaran en el seu projecte polític i de vida. 

M'agrada: Trobar un Ngũgĩ molt diferent a la resta de novel·les que li he llegit, i que rere l'aparent ingenuïtat d'aquesta proposta, més juvenil i idealista potser que les seves altres obres, pot revelar dilemes molt profunds sobre la pertinença i la identitat per a l'individu colonitzat. 

3 de setembre de 2022

El secret de les històries de dia

De com el professor Ngũgĩ, quan era petit, va descobrir el secret de les històries de dia. Dedicat a tots els docents, aprenents i, sobretot, lectors que comencem el curs aquesta setmana. Bona tornada a l'escola! 

31 d’agost de 2022

Immersió (#435)

- Ho fan d'improvís. Mentre els traslladen d'un lloc a un altre. Un tret al clatell. 

Aquesta novel·la de l'autora russa Lidia Txukovskaia (1907-1996) es va publicar el 1972 al mercat occidental, tant en rus com en la seva traducció anglesa, ja que les obres d'aquesta autora estaven prohibides a la Unió Soviètica. Txukovskaia va ser una de les veus més crítiques amb la repressió política soviètica durant el règim estalinista i també dècades després, quan aquesta persecució teòricament s'havia suavitzat. Els seus enfrontaments oberts amb figures influents del règim soviètic van portar a la seva expulsió del Sindicat d'Escriptors el 1974, la qual cosa equivalia a un ostracisme oficialitzat. Immersió és la seva segona novel·la, i és molt més autobiogràfica fins i tot que la primera, Sofia Petrovna. A Immersió, la protagonista, Nina Sergueievna, obté un permís del Sindicat d'Escriptors per a tres setmanes de vacances en un hotel als boscos finesos. Aquest és un mitjà perquè els autors puguin centrar-se a escriure les seves obres, ja que a la ciutat, en pisos compartits amb diverses famílies, és difícil trobar la tranquil·litat i la intimitat per poder-ho fer. Ara bé, Nina es troba en estat de xoc per la desaparició del seu marit durant el terror estalinista de 1937 i, per a ella, aquesta estada al bosc representarà una oportunitat per reconnectar amb les seves emocions perdudes i posar per escrit un testimoni d'aquells dies de la seva vida. 

La novel·la sembla senzilla a simple vista: una sèrie d'entrades de diari, ordenades cronològicament, que ens expliquen d'una forma lenta i molt atmosfèrica l'estada de la protagonista al bosc, i els seus intercanvis amb els seus companys, escriptors com ella. Ara bé, el relat aviat es transforma en un hàbil joc de miralls: a través dels flashbacks de la protagonista s'estableix una doble línia cronològica, entre el terror de 1937 en què milers i milers de ciutadans soviètics van ser acusats de traïdors a la pàtria i van ser empresonats en camps de treball o directament executats sense cap mena de judici ni d'explicació, i la nova onada de repressió política que la protagonista comença a experimentar en el moment present, el 1949, en què el govern ha iniciat una campanya antisemita contra les idees "cosmopolites". Mentre que els altres escriptors fan com si no passés res, Nina se sent molt alarmada per la repetició de la història, sobretot quan comença a sentir la mateixa retòrica pels canals oficials que en aquell moment havia justificat la persecució. 

El relat també és dual en un altre aspecte: la novel·la es titula Immersió perquè la "immersió" és una paraula que utilitza la protagonista per referir-se a aquest estat mental en què pot pensar amb claredat i rescatar del seu record el testimoni dels dies de terror. Al seu voltant, el que la cultura oficial demana són relats glorificadors de patriotisme soviètic i de sacrifici abnegat i obedient a una causa més gran que els ciutadans mateixos. La repressió, patida per gairebé tothom que l'envolta, és quelcom que ha de quedar silenciat de la vida quotidiana, que la gent comparteix com si es tractés d'un codi secret, però que ha de quedar soterrat de la vida pública perquè podria empitjorar la precària situació present. És així que Nina Sergueievna s'assabenta que tots aquells que van ser deportats el 1937 han estat etiquetats com a "reinicidents", i poden ser tornats a deportar en qualsevol moment perquè són sospitosos d'entrada, com li passa a la germana de la patrona de l'hostal, o a un dels altres residents, Bilibin, amb qui estableix una relació ambigüa marcada simultàniament per l'atracció i la repulsió. 

D'aquesta forma, l'arbitrarietat i la injustícia del sistema queda ben palesa al llarg de tota la novel·la, tot i que formi part d'aquest món soterrat de comentaris a mitja veu i dobles sentits que només pot sortir a la superfície si algú es decideix a explicar-los. Els personatges jueus van apareixent al llarg de la novel·la com a víctimes d'una persecució política sense més motiu que la seva pròpia identitat, mentre que els vilatans que fan les feines per als escriptors són considerats pel règim ciutadans de segona com a càstig perquè el poble va ser ocupat pels alemanys durant la segona guerra mundial. No és d'estranyar, per tant, que aquests vilatans observin els escriptors que s'allotgen a l'hotel amb recel i menyspreu, mentre els veuen gaudir del seu lleure, apàtics i insconscients del seu propi privilegi. Ara bé, totes aquestes injustícies de què Nina és testimoni són irreproduïbles sobre el paper, i l'escriptora sap que el relat que està escrivint, sobre la desaparició del seu marit dotze anys abans, quedarà silenciat i sense publicar per sempre. 

La novel·la estableix aquest contrast colpidor entre el silenci dels que no poden perpetuar el seu relat per por, i la retòrica omnipresent i eixordadora de les autoritats a través del seu altaveu cultural. Aquest contrast queda encarnat per la protagonista, defensora de la poesia experimental de Pasternak i dels clàssics russos, i el personatge de Bilibin, que és perfectament conscient de la injustícia de la seva situació com a ex-presoner però que posa la seva narrativa al servei de la perpetuació dels valors del règim. Nina se sent incomodada pel persistent flirteig de Bilibin, però a la vegada sap que aquest és el seu últim contacte amb el món dels camps, i la seva oportunitat última per saber com va ser el destí del seu marit. Com li va passar a la mateixa Lidia Txukovskaia, dotze anys després de la desaparició del seu marit Nina encara ha d'interpretar què significa la condemna a "deu anys d'internament sense dret a correspondència". Bilibin serà qui, com un hoste no desitjat, li haurà d'interpretar l'equívoc dels termes i li obrirà els ulls definitivament. 

Quan Nina finalment torni a Moscou, ho farà havent tancat aquest episodi de la seva vida. El seu és un caràcter resilient a la força, que entén la necessitat de seguir endavant encara que només sigui per la memòria dels perduts, i que ho fa fins i tot quan sap que la seva veu no serà escoltada durant la seva pròpia vida. És un contrast molt vívid i punyent amb el personatge de Sofia Petrovna: la protagonista d'aquesta novel·la havia de conviure amb la contradicció de la innocència del seu fill i la infalibilitat del règim soviètic. En cap moment no arribava a ser conscient de la injustícia que estava patint, i quedava condemnada a perdre el cap intentant conciliar aquestes dues veritats inamovibles per a ella. Aquí, en canvi, Nina Sergueievna és molt més conscient i articulada que la seva predecessora: fins i tot el seu silenci impotent pot esdevenir molt més eloqüent que qualsevol mentida perpetuada pels mecanismes oficials. 

Sinopsi: Durant els mesos de febrer i març de 1949, la traductora i escriptora Nina Sergueievna es trasllada a un hostal del camp amb altres escriptors, per a unes vacances que els permetran dedicar-se exclusivament a la seva obra. Durant aquesta etapa de desconnexió, la protagonista reflexiona sobre l'episodi de la desaparició del seu marit, mentre al seu voltant veu com el clima de terror i repressió perpetuat per les autoritats soviètiques es torna a repetir. 

M'agrada: M'ha agradat el seu to combatiu i la seva aposta per la denúncia fins i tot des de la impotència més immensa. El seu joc de miralls i de contrastos entre diferents episodis aparentment inconnexos, entre diferents relats, entre paraula i silenci, creen una tensió soterrada dins del relat que colpeix especialment en una novel·la que pot semblar lineal i senzilla en aparença. 

26 d’agost de 2022

Solaris (#434)

No volem conquerir el cosmos, només volem estendre les fronteres de la Terra a les fronteres del cosmos. Per a nosaltres, un planeta és àrid com el Sàhara; un altre, glaçat com el Pol Nord, i un altre exuberant com la conca de l'Amazones. Som humanitaris i cavallerosos; no volem esclavitzar altres races, només volem llegar-los els nostres valors i a canvi apropiar-nos del seu patrimoni. Ens creiem els Cavallers del Sagrat Contacte. Una altra mentida. Només busquem l'Home. No necessitem altres móns. Necessitem miralls. No sabem què fer-ne, d'altres móns. Tan sols ens cal una sola paraula, la nostra, però no la podem acceptar pel que és. Busquem una imatge ideal del nostre propi món: anem a la recerca d'un planeta, d'una civilització superior a la nostra però desenvolupada sobre la base d'un prototip del nostre passat primigeni. A la vegada, hi ha quelcom dins nostre que no volem afrontar, quelcom de què intentem protegir-nos, però que segueix allà tanmateix, ja que no deixem la Terra en un estat d'innocència originària. Arribem aquí tal com som en realitat, i quan es passa el full i se'ns revela aquesta realitat - la part de la realitat que preferiríem passar per alt en silenci - aleshores ja no ens agrada. 

Aquesta novel·la de Stanisław Lem (1921-2006) es va publicar per primer cop l'any 1961 en l'original en polonès, i ha esdevingut, a través de les seves traduccions a nombroses llengües, un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. És la primera obra que llegeixo d'aquest autor, i m'ha semblat una novel·la excel·lent, i un exercici molt curiós d'equilibri - i de compromís, possiblement - entre la ciència-ficció dura (d'inspiració científica) i la ciència-ficció tova (d'inclinacions més humanístiques). A mi, de fet, m'ha semblat més aviat ciència-ficció tova disfressada de relat científic: més que desenvolupar els conceptes científics que proposa, el que fa la novel·la és reflexionar sobre els límits mateixos de la ciència com a forma d'explicar el món, i proposa la història d'un mateix problema científic a través d'un segle d'estudis i investigacions infructuoses. Més enllà de les aventures del psicòleg Kris Kelvin a l'ignot planeta Solaris, la novel·la ens relata també la història sencera de la descoberta científica d'aquest planeta misteriós, les múltiples hipòtesis proposades per tal d'explicar la seva naturalesa i el seu estrany comportament, i les rivalitats que divideixen diferents escoles científiques que donen explicacions variades sobre els fenòmens observats a Solaris. 

La forma com Lem desenvolupa la història és extremadament intel·ligent. No és casual que les narratives de contacte amb civilitzacions alienígenes sempre ens presentin els extraterrestres com a éssers antropomorfs, perquè tendim a representar allò que coneixem, fins i tot quan ens plantegem l'alteritat com a problema. L'oceà que cobreix el planeta Solaris és un ésser vivent i pensant que no té cap mena de punt en comú amb un ésser humà: és quelcom completament altre. El seu pensament es manifesta a través de formacions orgàniques i geomètriques que canvien la superfície del seu plasma, però no hi ha forma de saber què són aquestes, ni què representen, ni per què el planeta Solaris es comporta com ho fa. És a dir, és com trobar-nos davant d'un significant sense significat o, més aviat, davant de quelcom que interpretem com a significant però que tampoc tenim garanties que ho sigui realment. 

Aquest és el problema que afronten a través de les dècades els estudiosos de Solaris, o solaristes, com ells mateixos es denominen. Un d'aquests científics, el neuropsicòleg Kris Kelvin, arriba a la base instal·lada al planeta Solaris per assistir els tres científics que ja hi treballen. Tanmateix, la seva arribada a Solaris és pertorbadora i desconcertant: el seu mentor, Gibarian, s'acaba de suïcidar; mentre que els altres dos companys es troben en un estat d'ansietat i de paranoia extremes. Un d'ells, Snaut, esdevé el seu únic contacte amb la realitat, mentre que Sartorius, el cap del laboratori, es nega a veure cap dels altres i només es comunica amb ells per telèfon. Sembla que, desesperats per trobar unes respostes inexistents al comportament del planeta, els científics han realitzat un experiment amb raigs X sobre la superfície de l'oceà, i a partir d'aquest moment tots han rebut la visita d'alguna persona estimada de la seva vida anterior. 

Tots interpreten que el planeta els està manipulant les ments amb aquestes aparicions, tot i que n'ignoren la intenció última. En tot cas, el que saben és que no són meres il·lusions, sinó organismes de carn i ossos que semblen retenir quelcom de la seva personalitat passada. Qualsevol intent d'eliminar-los és inútil: els seus teixits es regeneren automàticament, i semblen incapacitats per sobreviure lluny del seu hoste. Fins i tot després de mort, la visitant de Gibarian, una dona negra explícitament caracteritzada amb trets exòtics, encara s'aferra al seu cos. Sartorius resta tancat al laboratori amb el seu visitant, un infant, mentre que no sabem res del visitant de Snaut. Poc després d'arribar a la base espacial, Kelvin rep la visita de la seva difunta esposa, Harey, que es va suïcidar després d'una baralla de parella. De fet, aquest és l'altre gran motor de la narració: la presència dels visitants a les seves vides esdevé un altre enigma afegit que els científics han de desxifrar. És tan sols un senyal que els envia el planeta, o un experiment que opera sobre ells, de la mateixa forma que ells el bombardegen amb raigs X? És per fer-los tornar bojos? És per torturar-los amb un joc psicològic que no tenen mitjans per guanyar? 

I és l'actitud que adopten davant dels visitants que apunta a la pregunta més àmplia de la narració, sobre la dinàmica del coneixement científic, i la relació entre subjecte i objecte de coneixement. La racialització de la visitant de Gibarian, que bé es pot interpretar com a racisme per part de Lem, també pot apuntar soterradament a l'etnocentrisme inherent a la mentalitat de la raó científica occidental: l'altre considerat com a misteri exòtic que cal reduir i explicar en els nostres propis termes. La relació que s'estableix entre Kelvin i la Harey de Solaris també ens apunta a aquest tipus de defectes: Harey no té més tret de personalitat que ser l'acompanyant abnegada i sempre servil del seu estimat, i Kelvin mai no qüestiona aquest aspecte de la relació. El seu tracte paternalista envers Harey no revela altra cosa que la seva forma de concebre el món, i en aquest sentit també és significativa la relació sexual que s'estableix entre la parella, sempre centrada en els impulsos i sensacions de Kelvin més que no pas en els de Harey. Fins i tot l'episodi del suïcidi es pot llegir, en la novel·la, en aquests mateixos termes: Kelvin se sent culpable del suïcidi de Harey perquè se'n considera el causant directe, però en cap moment arribem a copsar si ella tenia alguna altra motivació a l'hora de prendre aquesta decisió. De la mateixa forma, un cop a la base espacial amb la segona Harey, les accions d'aquesta sempre acaben prenent Kelvin per sorpresa i colpint-lo amb el seu misteri. 

Solaris planteja aquesta problematicitat del coneixement humà i de la pregunta per l'altre a través de tota aquesta sèrie de motius recurrents. No podem conèixer quelcom que és absolutament altre perquè el nostre coneixement està lligat a la nostra pròpia visió del món; per això donem forma humana a qualsevol cosa que no puguem conèixer. El misteri del planeta Solaris és equivalent al del noumen kantià: allò que se'ns escapa de la realitat perquè no depèn de les nostres pròpies estructures cognitives. Solaris és també la història de com un misteri es pot arribar a transformar en fe: els solaristes mantenen la pregunta oberta fins i tot després que es demostri la inutilitat de tots els seus estudis i que els governs terrestres retirin el finançament per al projecte. Fins i tot després d'acceptar que mai l'arribaran a conèixer, els científics solaristes segueixen esperant que algun dia el "Contacte" es produirà. La darrera explicació que dona Kelvin sobre la naturalesa de Solaris fa una síntesi força curiosa entre ciència i religió: aquest tipus de digressions que es poden arribar a donar en la narrativa especulativa i que en altres gèneres potser no s'aguantarien tan bé. 

Ara bé, la seva racionalitat cientifista també encega els personatges a una altra possible explicació de les aparicions que només s'intueix cap al desenllaç, i possiblement quan ja és massa tard: que potser els visitants són un regal que el planeta els ofereix, un gest de bona voluntat cap a l'altre desconegut que ve a colonitzar-lo? L'aparició de Harey sembla una oportunitat per a Kelvin de reiniciar la seva vida de nou justament abans que tot anés pel pedregar, d'enfocar la relació d'una altra manera o, simplement, de gaudir el present que li és ofert com un do. La seva incapacitat de fer-ho, així com les variades reaccions neuròtiques dels altres científics davant la mateixa situació, apunten a aquesta crítica força subtil i reveladora d'una concepció determinada del coneixement. Em penso que no és casualitat que almenys dos dels visitants siguin dones, que una d'elles sigui una dona explícitament racialitzada, i ho sigui en termes racistes, i que el problema més gran que afrontin els investigadors protagonistes sigui, principalment, un tema de comunicació: no sols la suposada comunicació que intenten establir amb Solaris, sinó que també s'interposi entre ells un creixent aïllament que els impedeix arribar a confiar plenament els uns en els altres. 

En aquest sentit, aquest clima de paranoia també es reflecteix sovint en la ficció especulativa del període de la Guerra Freda, en què l'altre sempre es pot revelar com un enemic disfressat o un espia. I, al capdavall, potser no és el clima adequat per desenvolupar una investigació científica, o bé, quan aquesta es desenvolupa, sempre oculta una agenda política, industrial o colonial al darrere. Aquesta concepció de la ciència xoca amb la motivació altruista i desinteressada del protagonista, que valora tan sols el coneixement pel coneixement i que sembla capaç d'arribar a qualsevol extrem per tal de respondre la pregunta que el preocupa: per això el desenllaç de la novel·la resulta tan colpidor i desolador sobre la pàgina. Solaris és una bona recomanació per als qui us agradin les novel·les de cocció lenta i que exploren idees filosòfiques de forma especulativa. A mi m'ha resultat tota una sorpresa en positiu: me l'esperava molt més "dura" en termes científics, i el que hi he trobat ha estat una reflexió deliciosa, pertorbadora i a estones angoixant sobre la naturalesa humana i les seves cruïlles de camins. 

Sinopsi: L'investigador Kris Kelvin és enviat en una missió a la base espacial que estudia el planeta Solaris. Quan hi arriba, es troba els seus companys en un estat lamentable: un d'ells s'acaba de suïcidar, un altre es nega a comunicar-se amb ningú, i l'altre es troba en un estat de confusió i angoixa extremes. De seguida li recomanen que no es refiï de cap presència o aparició a la nau que no sigui la dels científics mateixos. 

M'agrada: És un text molt ric en imatges i metàfores del que intenta a explicar, i a la vegada també és molt clar sobre les idees que exposa. Sobretot, m'ha agradat la reflexió que fa sobre la ciència - i la seva evolució al llarg dels anys - i les implicacions més filosòfiques del relat pel que fa a la naturalesa del coneixement i al concepte mateix d'alteritat. 

No m'agrada: El marcat tractament misogin de l'únic personatge femení que té protagonisme a la novel·la. S'entén dins del context del relat, però tot i així. 

19 d’agost de 2022

American Gods (#433)

Som lluny, lluny de les nostres cases i dels nostres focs, lluny dels mars que coneixem i les terres que estimem. Aquí, al confí del món, serem oblidats pels nostres déus. 

Aquesta novel·la de l'autor britànic Neil Gaiman es va publicar per primer cop el 2001 i és una de les seves obres més aclamades i conegudes. Ara que l'acabo de llegir puc dir que m'ha resultat una descoberta i, per sobre de tot, una sorpresa agradable. Tanmateix, també és una de les seves obres més llargues i complexes, i per això genera un ampli espectre d'opinions oposades entre els seus lectors. American Gods és un relat de fantasia que pretén plantejar la problematicitat de la identitat estatunidenca, que està conformada ben bé des del seu origen per tot un entramat de cultures i identitats ben diverses, de totes les poblacions que hi acaben migrant des d'arreu del món, així com de les nacions originàries i els africans esclavitzats i transportats a Amèrica per força durant la colonització del territori. Tots aquests pobladors diversos aporten al sòl americà els seus propis déus i creences, que arrelen a la nova terra amb determinades manifestacions. Ara bé, els déus s'alimenten de l'amor i els sacrificis que hi posen els seus devots, i els déus dels cultes antics comencen a desaparèixer per donar pas a déus nous, aquests sí que autènticament americans, basats en el consum, les noves tecnologies, l'entreteniment massiu i els mitjans de comunicació. Aquesta dualitat entre déus mítics i déus emergents és el que articula una part important del text, tot i que potser sigui el seu punt més feble, com a motor de la narració. Més endavant, el relat anirà revelant dimensions ocultes i implicacions últimes d'aquest enfrontament còsmic. 

El protagonista (i heroi) de la novel·la és Shadow, un jove que acaba la seva condemna de tres anys a la presó tot just per assabentar-se que la seva dona acaba de morir en un desafortunat accident de trànsit. Després d'haver-ho perdut tot, sense un destí definit ni una direcció determinada per a la seva vida, el seu camí es creua amb el del senyor Dimecres, un misteriós personatge que el contracta com a guardaespatlles i missatger. Tots dos junts emprenen un viatge per carretera a través dels Estats Units amb el propòsit de reclutar una sèrie de personatges misteriosos per a la causa del senyor Dimecres. El viatge va prenent un caire al·lucinogen quan Shadow comença a tenir somnis misteriosos, la seva dona morta apareix en els moments més inoportuns per torbar la seva existència, i una sèrie de personatges misteriosos apareixen per impedir la missió de Dimecres. Poc a poc Shadow va lligant caps sobre tots aquests fets, i accepta l'explicació que tots ells són déus, o les seves encarnacions terrenals, i es preparen per a una guerra definitiva que ha d'acabar amb l'extermini total d'un dels dos bàndols. Ara bé, el paper que Shadow hagi de jugar en els esdeveniments futurs queda sempre amagat de la narració. 

De fet, American Gods és un gran mosaic de narracions més que una novel·la unitària. D'una banda, tenim l'argument principal, que és la croada de Dimecres per reclutar els déus per a la batalla final; d'altra banda, tenim una trama secundària que es presenta en forma de misteri en un petit i arquetípic poblet rural americà, Lakeside, un paratge idíl·lic on Shadow és enviat a passar una temporada d'incògnit, però que conté un misteri amagat que el protagonista haurà de resoldre en el decurs de la seva missió. A part d'aquestes dues trames, trobem tota una sèrie de relats curts i més o menys independents: alguns d'ells són episodis puntuals de l'aventura de Shadow, com la seva estada a la funerària dels senyors Ibis i Jacquel, les seves trobades amb Mad Sweeney, o el seu breu pas per casa de les germanes Zorya; d'altres són relats d'orígens sobre com els primers habitants del continent americà van traslladar-hi els seus propis déus, i d'altres són relats independents i força suggestius sobre les activitats a l'ombra d'alguns dels déus que viuen en sòl estatunidenc avui dia. I aquesta tant pot ser la principal virtut com el principal defecte del relat: hi ha persones que gaudiran d'un relat tan inconnex, com m'ha passat a mi, que comparteix les fortaleses i la varietat dels reculls de contes curts de Gaiman, com Material sensible o Objectes fràgils; d'altres trobaran la narració poc definida, fragmentària i excessivament prolixa. 

Tanmateix, més que no tenir argument, American Gods té un argument ocult, que es va revelant com a misteri a ulls dels lectors a mesura que va avançant, però que no es desplega ben bé en tota la seva amplitud fins al final. La novel·la és una barreja de diferents tipus de materials, que es combinen en un tot força coherent i satisfactori, però que només ho fan al final, quan es revelen els misteris i podrem destriar què formava part de la trama principal, què era mera distracció o directament superflu, i què eren narracions independents amb el seu caràcter i carisma propi. Hi trobarem relats que recreen escenes de la vida quotidiana americana, que ofereixen l'atractiu d'un costumisme realista, el recurs a un humor descarnat i sovint inesperat i un petit pòsit de crítica social; a la vegada també hi trobarem una fantasia de tall més urbà i contemporani, i una fantasia que retira més al relat mític i folclòric tradicional, i ambdós tipus de narracions combinen força orgànicament. D'altra banda, on crec que el relat brilla més és precisament en els detalls inconnexos que en la imatge de conjunt, i precisament es gaudeix més pel carisma dels personatges secundaris, les seves aventures i les seves converses, que no pas per la trama principal. Així doncs, American Gods és una novel·la que es fa una mica difícil de recomanar, perquè és tan estranya i heterogènia que el seu gaudi deprendrà més aviat dels gustos - i fins a cert punt també de la paciència - dels lectors. 

Sinopsi: Després d'acabar la seva condemna a la presó, Shadow Moon es dirigeix a casa seva per assistir al funeral de la seva dona. En l'avió de tornada a casa, coincideix amb el senyor Dimecres, un misteriós artista del frau que intentarà convèncer-lo perquè treballi al seu servei. Sense cap perspectiva de futur, Shadow accepta la feina que se li ofereix, i ell i Dimecres emprenen un viatge a través dels Estats Units per tal de reclutar amics i vells coneguts de Dimecres per a una guerra còsmica que tindrà lloc entre els déus antics i les noves divinitats. 

M'agrada: Més que les línies principals de la novel·la, he gaudit principalment dels seus excursos i relats secundaris, que he llegit amb la mateixa fruïció que els reculls de relats curts de Gaiman. És aquí on la prosa de Gaiman, i el seu peculiar talent per a la caracterització i el diàleg, brillen amb llum pròpia. 

17 d’agost de 2022

No es passa en cinc anys

 No, tampoc. 


14 d’agost de 2022

El valor de la paraula

Salman Rushdie es troba en estat crític trenta-tres anys després de ser sentenciat a mort per la seva novel·la Els versos satànics. (El govern iranià va convidar qualsevol a matar Rushdie per les seves paraules.) 

https://www.theguardian.com/books/2022/aug/12/salman-rushdie-attacked-onstage-new-york

https://www.ara.cat/cultura/salman-rushdie-manuscrits-no-cremen-malauradament-escriptors_1_4461033.html

https://www.bbc.com/mundo/noticias-62524426

https://en.wikipedia.org/wiki/The_Satanic_Verses_controversy

El 2004, el seu discurs "El valor de la paraula" per al PEN Català en ocasió del Fòrum de les Cultures de Barcelona assenyalava el valor de la llibertat d'expressió, i el malaurat cas dels escriptors que cremen en comptes dels seus manuscrits. El podeu llegir íntegrament en català, castellà, anglès i francès, en el següent enllaç: 

https://www.pencatala.cat/wp-content/uploads/2016/07/rushdie.pdf


"Per l'amor de Déu, obriu una mica més l'univers." 

Saul Bellow, El desembre del degà 

12 d’agost de 2022

El consentiment (#432)

M'estic molts anys fent voltes dins la gàbia, els meus somnis són tot crim i venjança. Fins un dia que per fi arriba la solució, com una evidència: enxampar el caçador amb la seva pròpia trampa, tancar-lo en un llibre. 

Aquest llibre de memòries de l'editora francesa Vanessa Springora es va publicar per primer cop fa dos anys i va sacsejar immediatament el món literari francès, en ple embat del moviment #MeToo, en presentar una denúncia pública i totalment eloqüent dels abusos sexuals que va patir per part de l'escriptor Gabriel Matzneff, que ara té vuitanta-cinc anys, quan ella tenia catorze anys i ell vora cinquanta. El llibre de Springora no denuncia uns fets aïllats, però. Matzneff va fer gala durant tota la seva carrera literària de les seves múltiples relacions sexuals amb adolescents menors de setze anys d'ambdós sexes, que seduïa a la sortida dels instituts de París, o els serveis dels quals contractava en aventures de turisme sexual a l'estranger. El seu assaig Els menors de setze anys, publicat el 1974, feia una apologia completa d'aquest tipus de relacions. Ara bé, el silenciament de les víctimes va formar part d'un moviment més ampli de complicitat amb l'abusador per part dels cercles intel·lectuals i filosòfics d'esquerres, que defensaven els posicionaments de Matzneff  a la llum de l'alliberament sexual promulgat pel maig del 68. 

De fet, El consentiment es transforma també en crònica i denúncia d'aquesta complicitat. A principis dels anys setanta, es va publicar una carta oberta en diversos diaris del país en què es reclamava la despenalització de les relacions sexuals entre adults i menors, i que va ser signada per filòsofs com Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Roland Barthes, Gilles Deleuze i d'altres. Una mostra d'aquest ambient de permissivitat i admiració es troba a l'entrevista de Matzneff al programa Apostrophes el 1990 a la televisió francesa, en què tant presentador com tertulians li van riure les gràcies públicament, amb l'única crítica de la periodista canadenca Denise Bombardier, que va quedar retratada per l'opinió pública com la histèrica moralista de torn. Un altre episodi molt colpidor del llibre de Springora relata l'intent de consolació que el filòsof Emil Cioran, mentor de Matzneff, fa a la protagonista, justificant la necessitat de sotmetre's als desitjos del seu amant pel bé del seu art, i assegurant-li que el seu estimat mai no canviarà. 

Springora també analitza de forma molt punyent aquesta ambigüitat entre l'art i la moralitat: la suposada llibertat sexual esgrimida per Matznieff per tal de justificar els seus abusos es transforma en llibertat de creació quan retrata les seves aventures sexuals en els seus llibres. Springora pateix aquesta doble explotació, per tant: no sols la manipulació psicològica i l'abús físic per part del seu seductor, sinó també la manipulació de la relació que aquest du a terme en els seus escrits, que la converteixen en personatge literari i creació seva. Però és aquí on Springora exerceix la seva via d'escapada: si Matzneff ha convertit la seva història en material literari, publicant sense permís fotografies de la Vanessa adolescent i cartes d'amor que ella li havia escrit, la lletra escrita també es pot convertir en una eina d'alliberament per a la protagonista, que elabora així un relat en primera persona del que li va passar durant la seva adolescència, reclamant la veu que el seu botxí li havia negat i transformant aquest, al seu torn, en producció literària. El resultat és catàrtic, em penso, tant per a l'autora com per als lectors. Reconec que aquesta crònica de Vanessa Springora ha estat, per a mi, el primer contacte amb la figura de Matzneff, a qui no coneixia en absolut d'abans, i és saludable adonar-se'n durant la lectura. Potser és senyal que els temps han canviat i que, quan ho fan, no sempre és a pitjor. En paraules de Springora cap al final del llibre, l'alliberament de la moral també allibera la paraules de les víctimes. La merescuda irrellevància en què ha caigut l'obra de Matzneff a través dels anys indica que el públic, avui dia, mira en una altra direcció. 

Un dels punts més forts d'aquesta lectura és l'habilitat de Springora de crear una narrativa articulada i coherent sobre el seu patiment. Comença amb la descripció de les condicions familiars i socials durant la seva infància que la van fer vulnerable, per continuar amb tots els passos del comportament predador de Matzneff i la manipulació que exerceix sobre ella quan amb prou feines té catorze anys: la seducció inicial, l'aïllament progressiu respecte de tots els seus amics i familiars, el creixent sotmetiment i control que comença a exercir sobre la seva vida, i la relació en termes literaris que s'estableix entre ells, d'autor a musa i de mentor a admiradora, que justifiquen en tot moment el desequilibri en la relació. Quan Springora comença a descobrir les mentides i infidelitats del seu amant i la relació es comença a dissoldre, la manipulació continua a través del victimisme, primer, i molts anys més tard a través de l'assetjament i la continuada explotació de la relació com a material literari en les successives publicacions de Matzneff. Aquestes no expliquen, però, les seqüeles que les relacions deixen en les adolescents victimitzades, que Springora detalla amb cruesa i que s'allarguen fins a molts anys després de tenir lloc els fets. 

Un altre dels punts forts d'aquest relat és l'accent que fa l'autora en el consentiment com a concepte extremadament delicat i ambigu, per tal d'explicar la complexitat d'aquest desequilibri. La justificació més estesa en l'època d'aquest tipus de relacions és que eren consentides per part dels menors, i Springora no amaga en cap moment aquest aspecte de la relació. El que qüestiona és si, en una relació tan desigual, aquest consentiment és autènticament possible: a França no es va fixar una edat mínima de consentiment legal ben bé fins l'any passat, amb l'esclat de l'escàndol pels nombrosos abusos sexuals a menors en el si de la família. L'altre consentiment a què apunta el títol és, precisament, el d'una societat sencera que tria mirar cap a una altra banda, o una elit intel·lectual que consagra l'èxit públic de l'escriptor a costa del patiment de les seves víctimes. L'estructura ens remet als contes de fades que actuen com a advertència per al comportament dels predadors, temptadores, llops i caçadors que amenacen la llibertat de consentiment de les adolescents. Exposar-lo així, en termes literaris, és la forma que tria Springora per derrotar el seu maltractador al seu propi camp i en els seus propis termes. 

Continguts: Aquest breu volum de memòries de Vanessa Springora detalla la relació sentimental i sexual que va mantenir quan era adolescent amb l'escriptor Gabriel Matzneff, trenta-cinc anys més gran que ella, i que es va basar en la manipulació i el control per part d'ell sobre l'adolescent. Lluny de ser un cas aïllat, va ser un exemple emblemàtic del patró de conducta d'aquesta persona, que va fer apologia de la pederàstia en els seus escrits durant els anys setanta, vuitanta i noranta. 

M'agrada: La claredat i la distància amb què l'autora explica els successius passos de la relació, començant per la descripció de les condicions prèvies de vulnerabilitat, i després la seducció, la manipulació i el control, així com totes les seqüeles que la relació va deixar en la seva edat adulta. En aquest sentit és un text extremadament didàctic i clar. La reflexió més àmplia que fa l'autora sobre la relació de la vida amb l'art, i el sentit de compleció i de justícia poètica que deixa el text en el seu desenllaç en desemmascarar l'agressor amb les seves pròpies armes. L'exposició de les complicitats del món editorial i literari amb aquest tipus de comportaments, que no són úniques a França, també m'ha semblat molt lúcida i aclaridora. 

10 d’agost de 2022

Nunca delante de los criados (#431)

De què serveix predicar que és una professió digna si se les tracta com a éssers indignes? A una criada se la fa sentir a propòsit que és inferior a qualsevol altra persona. 

Aquest assaig del periodista britànic Frank Victor Dawes es va publicar per primer cop el 1973, i tot just ara Periférica n'acaba de publicar la traducció al castellà. És una crònica molt detallada i documentada sobre el servei domèstic intern, un aspecte molt típic de la vida social a Gran Bretanya durant els segles divuit, dinou i vint, però sovint poc conegut, o edulcorat fins a cert punt a través dels productes audiovisuals que recreen aquestes èpoques. En ple apogeu de popularitat de la sèrie de televisió Upstairs, Downstairs, Dawes, la mare del qual havia estat serventa des dels tretze anys, es va decidir a escriure un reportatge sobre aquesta casta social i la seva cultura pròpia. La crida que el periodista va fer en un diari perquè la gent li enviés testimonis de la seva vida de servei va rebre una resposta desbordant, i aquest volum fa una crònica molt exhaustiva del context social i històric que dona peu a aquest sistema econòmic, i el conjunt de prejudicis de classe i relacions de poder que van portar la perpetuació d'aquesta institució, basada en l'explotació laboral. 

El que trobarem en aquest llibre és el retrat històric i social d'un col·lectiu que va sobreviure en unes condicions laborals pèssimes però que, per qüestions culturals, mai es va veure afectat per les millores laborals i socials que van afectar altres sectors professionals. L'edat d'or dels servents interns es va donar a mitjans del segle dinou, en plena era victoriana, principalment perquè donava una seguretat econòmica a les persones de classe baixa que no tenien una altra sortida laboral, en un context en què les condicions de treball eren pèssimes també en el sector industrial. El cos de servents domèstics estava format en una gran majoria per dones joves, que començaven a servir a partir dels dotze o tretze anys, i per a qui l'única via d'escapada d'una vida sencera dedicada a la servitud era el matrimoni. L'incentiu principal d'aquest tipus de feina era, precisament, que incloïa l'allotjament gratuït, i això era una via de sortida per als orfes i les famílies pobres amb nombrosos fills. 

Les contrapartides eren, d'una banda, el sou de misèria i, de l'altra, la llarga jornada laboral, de setze a divuit hores normalment, amb una tarda lliure a la setmana i, com a molt, un dia lliure al mes. Amb aquests horaris de feina era impossible sindicar-se: els pocs sindicats del sector que es van formar a partir del segle vint no van aconseguir cap millora tangible, i el sistema es va anar esfondrant pel seu propi pes durant el període entre les dues guerres, més que per les accions concretes que poguessin emprendre les seves víctimes. El potencial de resistència també es veia ofegat per una jerarquia interna dins del propi servei, en què els servents de rang superior i, per tant, més propers al pis de dalt, exercien el seu poder contra els servents menys qualificats. A més, la institució es reforçava culturalment i ideològica a través de la religió, que s'encarregava de perpetuar una jerarquia de classe que s'acceptava com a estat de coses natural i inherentment bondadós. En aquest context, el sistema de contractació també era abusiu: es basava en un sistema de referències no contrastables que eren obligatòries per accedir a una nova feina, però voluntàries i totalment subjectives per part dels senyors que emetien els informes. 

La gran crisi del sistema no va arribar fins la segona dècada del segle vint a través d'una sèrie de factors coincidents en el temps: l'obligatorietat de l'educació fins als dotze anys s'havia instaurat amb el tombant de segle, de forma que l'educació secundària s'anirà estenent i normalitzant durant les dècades següents. D'altra banda, amb la primera guerra mundial i una part important de la població masculina al front, s'obren noves oportunitats de treball per a les dones al comerç i a la indústria. Després de la guerra, moltes dones es negaran a tornar al servei, tot i que el sistema de seguretat social es va encarregar de discriminar-les en aquest sentit, negant-los les prestacions d'atur si abans de la guerra s'havien dedicat a servir. Aquest canvi fa esclatar un ressentiment cultural que feia generacions que s'anava covant, i que va donar peu a un fenomen cultural molt estès durant la primera meitat del segle vint, anomenat informalment "el problema del servei": mentre que al segle dinou aquest mercat de treball estava sobresaturat i hi havia més demanda de feina que oferta, després de la primera guerra mundial aquesta tendència s'inverteix, i costa trobar personal disposat a treballar jornades llarguíssimes, interns en una casa sense llibertat de moviments per un sou ínfim. La conseqüència va ser que les condicions de treball i el salari van haver de millorar per força. 

D'altra banda, el retrat social que ofereix el llibre també és més complex i matisat que simplement una confrontació entre dues classes socials: en un sistema profundament conservador basat en el classime i una jerarquia social inamovible, les classes mitjanes van ser les que inconscientment van acabar per esfondrar un sistema que ja estava en declivi. Com Orwell ja apuntava molt sàviament a El camí de Wigan Pier, ens trobem davant d'un sector de la població que pretén emular l'estil de vida de les classes altes sense poder-s'ho permetre econòmicament i, per tant, en aquest cas, es conformaran amb "salvar les aparences". Tot sovint una sola dona, aïllada de tota relació social, havia de realitzar el mateix volum de feina que, en una casa més rica, portava a terme un equip sencer de persones. Per tant, les classes mitjanes més o menys acomodades i els nous rics van consolidar la devaluació del treball dels servents, oferint cada cop salaris més baixos i condicions laborals més dolentes, de forma que aquest empobriment va acabar afectant el sector sencer. Aquesta crisi del servei només va veure una sortida quan va començar a contractar-se personal extern i les jornades laborals es van anar homogeneïtzant en un sistema de torns. Tanmateix, aquests canvis van arribar massa tard, i després de la segona guerra mundial el nombre de servents interns que quedaven al país era totalment residual. 

Tots els intents governamentals de regulació d'aquest sistema van acabar essent inútils a causa de l'oposició social de les classes alta i mitjana: una gran majoria de la població confiava en el servei per fer les feines domèstiques, mentre que els servents mateixos gaudien d'un desprestigi social que els col·locava en l'estatus més baix de respectabilitat, només per damunt de les prostitutes i els sense-llar. Nunca delante de los criados és també la crònica d'aquesta doble vara de mesurar de la societat britànica: la hipocresia dels senyors que miren amb menyspreu, en el pitjor dels casos, o paternalisme, en el millor, les persones que els renten la roba i els buiden els orinals, i que conceben la caritat com a únic mecanisme regulador, i aparentment totpoderós, d'aquest sistema injust. Fins a quin punt era inconsciència o directament cinisme per part de les classes acomodades és una pregunta que el llibre deixa lleugerament oberta: estem parlant d'un fenomen tan habitual i d'un període de temps tan llarg que es fa difícil jutjar només des de la comoditat del titular. En aquest sentit el llibre fa un gran esforç per oferir una gran varietat de testimonis que cobreixen tot l'espectre possible d'explicacions: des dels criats desencantats i indignats amb la seva situació, i perfectament conscients de l'explotació de què són víctimes, com els nostàlgics de temps millors, que també hi són presents. 

Continguts: El llibre fa una repassada de la situació social, econòmica i laboral del servei domèstic, sobretot durant la segona meitat del segle dinou i la primera del vint, tot i que també fa apunts històrics per contextualitzar certs aspectes d'aquesta relació laboral que es remunten al passat. El primer capítol acota el marc històric, i explica les causes de l'apogeu del servei domèstic així com les causes de la seva crisi posterior. El capítol dos analitza l'actitud de condescendència i hipocresia dels senyors respecte als criats, en un ampli espectre que va des de la crueltat a la condescendència, passant també per comptats moments de complicitat. El tercer capítol parla de la gestió del sexe i el seu tabú, i de com els senyors sovint també fiscalitzaven el comportament sexual de les seves criades. El capítol quatre parla del paper de la religió a l'hora de justificar ideològicament la jerarquia social en què es basa el servei domèstic. El capítol cinc parla de les jerarquies internes dins del servei. El capítol sis està dedicat a l'allotjament i l'alimentació dels criats. El capítol set parla de l'horari laboral dels criats. El capítol vuitè parla dels uniformes, una marca de diferenciació de classe que, a més, les dones havien de costejar del seu propi salari, mentre que els servents homes no. El capítol nou parla del mercat laboral i la contractació, de les agències de col·locació i el sistema de referències, i analitza la millora de condicions que es produeix a partir de la caiguda de la demanda d'aquest tipus de feina després de la primera guerra mundial. El capítol deu analitza els salaris i la seva evolució a través de les dècades. El capítol onze parla de l'oci i el temps lliure del servei. El capítol dotze, que és el darrer, analitza la situació de crisi de servei que es va donar entre les dues guerres, i els intents fallits per part del govern per regular aquest sector laboral. 

M'agrada: És un text que analitza molt exhaustivament i també amb una òptica crítica els testimonis en primera persona dels servents que relaten les seves experiències. Destaca la seva feina de contextualització històrica. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons