"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de gener de 2021

El infinito en un junco (#354)

El que és habitual és l'oblit, la desaparició del llegat de paraules, el xovinisme i les muralles lingüístiques. Gràcies a Alexandria ens hem tornat extremadament estranys: traductors, cosmopolites, memoriosos. 

Aquest assaig de la filòloga saragossana Irene Vallejo es va publicar a finals de 2019 i va ser un autèntic èxit de vendes i de crítica durant l'any passat. Reconec que tenia moltes ganes de llegir-lo i que, un cop feta la lectura, m'ha decebut una mica, no tant pel llibre en si mateix, sinó per l'efecte del màrqueting, la promoció i la publicitat que ha rebut. És un assaig en to divulgatiu sobre la invenció del llibre com a artefacte en la cultura antiga i, de retruc, també de la cultura dels llibres i dels lectors, de les biblioteques públiques i privades, la conservació dels llibres i més en general de l'amor per la lectura. La primera part és dedicada a la Grècia antiga i té com a fil conductor la història de la biblioteca d'Alexandria, des de la seva fundació amb l'inici de la dinastia dels Ptolomeus, en època hel·lenística, després del pas d'Alexandre per Egipte i la fundació de la ciutat. El seu final és una mica més confús, amb successives pèrdues i destruccions que tindran lloc sota l'imperi romà i posteriorment amb la invasió àrab. Aquesta primera part és la més reeixida del llibre, conserva una autonomia pròpia i un eix cronològic lineal, i explora també una sèrie d'innovacions que van fer possible augmentar la durabilitat i perllongar la conservació dels antics llibres. Aquestes innovacions inclouen el pas del papir al pergamí, i la llarga coexistència de tots dos suports; el pas de l'oralitat a l'escriptura, que permet el pas de la poesia èpica a la prosa i l'abstracció filosòfica; i el pas de l'escriptura ideogràfica a l'escriptura alfabètica, que va permetre una democratització de l'alfabetització sense precedents en aquell moment. El període hel·lenístic, el que succeeix a la mort d'Alexandre el Gran, veu la conversió de les antigues comunitats petites i políticament independents, les polis gregues, en parts insignificants d'un imperi més ampli i unificat. La inestabilitat política provoca una mena de revolució filosòfica, marcada per un retraïment de l'activitat cultural a l'àmbit personal i a cercles d'intercanvi molt més petits que l'anterior comunitat política: el pensament passarà a basar-se en la felicitat personal i la cura del jo, i les escoles filosòfiques més importants passaran a ser l'hedonisme, l'escepticisme i l'estoïcisme. No és casual que aquest canvi es produeixi a la vegada que l'explosió del mercat del llibre, i que en aquest període es comenci a popularitzar la lectura com activitat privada. La segona part del llibre és una mica més desordenada i repetitiva. És la secció que se centra en el món romà: si el fil conductor de la primera part havia estat el fenomen de les biblioteques, aquí la narració se centra en el fenomen de les llibreries i la comercialització del llibre per a ús privat. És clar que no són llibreries com les que coneixem avui dia: en absència de mecanismes de reproducció massiva, les còpies dels llibres es feien una a una i sota demanda de particulars adinerats; per tant, la difusió de les obres més reconegudes era fruit del boca-orella i de la intervenció de mecenes i patrocinadors concrets. També hi van tenir un paper decisiu les institucions educatives, que marcaven textos canònics amb els quals els estudiants aprenien la lectura i l'escriptura. Els esclaus van jugar un paper molt important en la difusió de la cultura: en molts casos van servir d'enllaç entre la cultura grega i els seus conqueridors romans, que van adoptar les formes literàries, artístiques i culturals dels grecs amb el seu característic afany de pragmatisme. Si aquest n'és el relat lineal, doncs, quina és l'originalitat de El infinito en un junco? L'autora ens presenta les seves reflexions en un estil molt fluït i accessible, a través de capítols molt curts que són quasi com píndoles concentrades d'informació i que es llegeixen com a columnes periodístiques. En aquest sentit, no és un assaig acadèmic, i no està escrit de forma gaire sistemàtica, cosa que en facilita la lectura per plaer, però a la vegada es fa un punt massa informal si esteu aconstumats a llegir assajos acadèmics i a trobar les referències bibliogràfiques exactes localitzades en un punt concret del text. L'altre punt fort de la proposta és que l'eix cronològic no és rígidament lineal, sinó que combina constantment les referències al món antic amb altres experiències històriques de la modernitat i, en especial, del segle vint. Aquestes associacions transmeten un missatge bàsic que és molt fàcil d'identificar a través de la lectura: el fet que som hereus directes de la cultura clàssica grecorromana, que tot el que fem ja s'ha fet abans i no som originals, i que els textos clàssics d'aquella època ens han arribat gràcies a l'esforç anònim i col·lectiu de tota una sèrie de persones que van preservar les còpies existents del textos contra les adversitats més variades, com les persecucions polítiques o religioses i les condicions materials inclements amb els manuscrits originals. Ara bé, aquesta perspectiva sobre la realitat històrica també té els seus punts cecs: la visió és marcadament eurocèntrica, i no deixa de revestir el text amb un cert sentit de superioritat moral, i d'altra banda, aquesta aproximació postmoderna a la historiografia no m'ha acabat de convèncer, en tant que desdibuixa força els diversos contextos històrics en què se situen els esdeveniments narrats: fins a quin punt el concepte d'esclavitud que tenien els antics i el que va oprimir els africans sota el colonialisme modern són equiparables, per exemple? Les diferències històriques són prou significatives per haver de fer les comparacions amb cura, si més no. El mateix passa amb les guerres, per exemple, que Vallejo simplifica posant-les totes dins del mateix sac, i tenint en compte quasi exclusivament el factor ètnic en el seu desencadenament. Aquesta insistència en les connexions a través de diferents èpoques i en la recreació d'escenes de l'antiguitat sota una lent i una sensibilitat contemporània accentuen el to nostàlgic i ensucrat del text, que té moments de gran bellesa, però acaba embafant una mica a la vista del conjunt. Els lectors d'arreu del món - i de diferents èpoques - llegim per motius molt diversos i particulars, íntimament lligats a les condicions materials i context cultural de cada lloc i de cada moment, i per aquest motiu em fa la impressió que, al capdavall, ni som una "tribu", ni tampoc no som tan tan especials com ens creiem de vegades. El infinito en un junco és un assaig que predica l'amor als llibres i a la lectura a través de totes les èpoques i adversitats possibles, i en aquest sentit és una lectura molt agradable si teniu una sensibilitat humanista i cosmopolita. Potser la informació que ofereix no és gaire original ni innovadora, però també s'agraeix com a compendi dels punts principals de la història del llibre com a invenció a través, especialment, de l'edat antiga. 

Contingut: El llibre consta de dues parts, la primera centrada en l'antiga Grècia, especialment durant el període hel·lenístic; i la segona centrada en especial en la Roma imperial. El fil conductor de les reflexions del text són el llibre com a invenció a través d'aquests períodes, l'evolució de les biblioteques i el comerç de llibres, i l'evolució de la lectura com a activitat privada. El text també ofereix llambregades molt resumides sobre les principals figures literàries gregues i romanes, i d'altres reflexions variades al voltant de la idea de llegir: el paper de les dones en la difusió de la cultura i el saber, l'accés a l'educació en els diferents períodes, les lluites i persecucions polítiques i ideològiques, les relacions internacionals, etc. 

M'agrada: Hi ha moments molt potents de l'exposició, com per exemple el paper atorgat a les figures de les dones en aquests períodes històrics, o l'accent en la sensiblitat grega a l'hora de retratar l'altre estranger. 

No m'agrada: La segona part, força desordenada i repetitiva, desllueix una mica la imatge de conjunt. La constant intrusió del jo autobiogràfic de l'autora, que trobo que no aporta res al conjunt i que es fa una mica pesat en determinats moments. La simplificació, un punt massa almivarada per al meu gust, de la realitat històrica de diferents moments i períodes. 

2 comentaris:

  1. Hi estic molt d'acord.
    És cert que la primera part brilla més que la segona, perquè suposo que la biblioteca d'Alexandria és un fil conductor molt potent i aquest fil és el què manca a Roma. Tot i així crec que és d'admirar i de reconèixer el paper que tenen les dones en general i les dones lectores en el llibre. Crec que el més encertat de l'exposició en aquest sentit és la absoluta normalitat amb què tracta el tema, de manera perfectament integrada en el discurs general, parlant tant d'homes com de dones, sense fer distincions absurdes ni separacions compartimentades; sino analitzant els diferents actors que en cada moment esdevenen protagonistes de la història amb independència del gènere o sense fer que el gènere acabi esdevenint un element d'exclusió. Un error freqüent que, al meu parer, es comet en fer història de gènere és que sovint tractem les dones com un capítol específic de la història general; és a dir, "ara us explicarem la història i... no us ho perdeu! també hi inclourem un capítol sobre dones!". Aquesta no és la manera. La manera és donar a la dona el paper que mereix sense silenciar-la i sense fer de la feminitat o la masculinitat quelcom discriminant o banal. Crec que la manera com s'ha tractat el tema en aquesta obra és modèlic, al marge de la quantitat de sucre, que edulcora per igual homes i dones (i això en concret no em sembla malament...)
    Gràcies pel post, Noemí!

    ResponSuprimeix
  2. Molt d'acord amb la perspectiva sobre les dones que pren l'autora. A mi em va semblar um dels punts més forts del llibre, indiscutiblement. Gràcies per comentar i a reveure!

    ResponSuprimeix

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons