"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de maig de 2018

God and Satan

de Biffy Clyro.

26 de maig de 2018

De servituds i obsessions

Fa força temps vaig parlar de The Strange Love of Martha Ivers com a pel·lícula infravalorada en la història del cinema, que ens ofereix el retrat d'una femme fatale que sembla tòpic a simple vista, però que el guió revisita de forma subtil quan tempta els espectadors amb la mera possibilitat d'una redempció per a la Martha Ivers interpretada per Barbara Stanwyck. Of Human Bondage (1934), dirigida per John Cromwell, ens ofereix una femme fatale de manual, interpretada de forma original i lleugerament pertorbadora per una jove Bette Davis en una de les seves primeres aparicions a la gran pantalla. El seu personatge no és profund ni elaborat: no en coneixem les motivacions ni els pensaments ni sentiments més íntims. No hi ha cap factor mínimament redemptor en el seu comportament: és dolenta simplement perquè el guió ho diu i, evidentment, la seva història no pot acabar bé de cap de les maneres. El guió és l'adaptació de la novel·la homònima de Somerset Maugham, i m'imagino que es perden coses pel camí quan adaptes una novel·la d'unes set-centes pàgines a una pel·lícula d'una hora i vint minuts. El protagonista de la pel·lícula, Philip Carey (Leslie Howard), és l'únic personatge que té una psicologia un punt més elaborada que la resta. La història està narrada des de la seva òptica i en tot moment dirigeix l'empatia cap a ell; tot i així és un protagonista apàtic i desmenjat, que queda completament eclipsat davant la Mildred de Bette Davis. Carey, un jove estudiant de medicina, estableix una relació amb una cambrera, Mildred Rogers, i de seguida se n'enamora. Tot i així, Mildred deixa ben clar des del principi que Philip no l'atrau, tot i que no té escrúpols en acceptar el seu ajut econòmic en repetides ocasions. La femme fatale aquí és exagerada, potser fins a un extrem monstruós: només cap al final de la pel·lícula veiem fins a quins extrems pot arribar la seva maldat. Philip Carey és l'ase dels cops des del primer moment: com més el maltracta Mildred, més enganxat sembla a la relació. El poder de Mildred sobre Philip, de fet, no és la seva incapacitat d'estimar-lo, sinó la seva incapacitat de dedicar-li un afecte fals i fingit, com veiem que fa amb la resta d'homes. Davis ens ofereix tot el seu repertori: mirades magnètiques, caigudes d'ulls, una pronúncia i una gesticulació excessivament emfàtiques, que de bon principi destaquen la vulgaritat del seu personatge, fins a la seva gran escena quan confessa a Philip el seu menyspreu. El seu talent i la seva peculiar fotogènia omplen la pantalla, i no costa veure per què es va convertir en una estrella a partir d'aquest moment. 

El tema central de l'argument és l'obsessió: Of Human Bondage ens presenta un univers on l'amor correspost no existeix, ja que cada individu queda encapsulat dins la seva pròpia subjectivitat, sense poder accedir en cap moment a la d'algú altre. En una escena, Philip acusa Mildred de mirar un altre home de la mateixa forma com ell mateix la mira a ella - se sobreentén que amb desig. El metratge de la pel·lícula ens introdueix a una cadena de relacions semblants, en tant que hi ha uns altres dos personatges, Norah i Sally, que miraran Philip de la mateixa forma sense que aquest les pugui correspondre. Ara bé, si el personatge de Mildred, i el de les altres dones indirectament, queda tan maltractat pel guió és precisament perquè la història no és la de Philip amb les dones sinó la de Philip amb ell mateix. Hi ha un element masoquista en la servitud de Philip, perquè no pot perdonar-se el seu peu deformat. Philip sembla molt més obsessionat durant el film amb la seva deformitat física que amb Mildred: la càmera sembla obsessionar-s'hi de la mateixa forma. Quan un grup d'estudiants de medicina observen el peu de Philip com a cas d'estudi, la càmera se centra en el seu rostre i accentua la vergonya que sent. Quan inicia la seva relació amb Mildred, un somni de Philip ens revela que s'imagina correspost per Mildred, i ballant amb ella sense deformitat. És per això, per l'accent en la relació del protagonista amb el seu propi cos, que el desenllaç de Philip em resulta la part més xocant del film. El desenllaç de Mildred no és res més que el pamflet moralista de l'època: un comportament desviat de la norma comporta un càstig terrible. El problema de tot plegat és que el desenllaç de Philip sembla reforçar el missatge amb una variació molt més cruel: abraça la normalitat amb totes les teves forces, encara que hagis de fingir-la, i la recompensa serà espectacular. Philip decideix operar-se el peu i de cop i volta supera el seu complex per l'aspecte físic: ara és un home lliure i segur de si mateix. Tanmateix, el gest veritablement revolucionari per part de Philip hauria estat aprendre a estimar-se a si mateix: la lliçó de l'amor que no podia extreure de la relació amb Mildred perquè aquesta tan sols canalitzava la seva manca d'autoestima. Però enlloc d'aprendre a estimar-se, opta per esdevenir "normal". Precisament per això dubto de si ha après a estimar al final de la pel·lícula: la seva decisió de casar-se amb Sally sembla presa més per inèrcia que per una motivació més sòlida, i crec que forma part d'aquesta aposta del protagonista per normalitzar-se. La deformitat esdevé una metàfora del text sencer: observem tota la pel·lícula esperant que Philip s'alliberi de la seva relació malaltissa - deformada - amb Mildred per tal d'accedir a una relació "normal", i així m'imagino que la devia veure el públic dels anys 30. Tanmateix, la pel·lícula és el relat de la servitud de Philip, no el del seu alliberament. Of Human Bondage pot no ser una gran pel·lícula, però si un espectacle estrany i fascinant sobre estereotips culturals transmesos a través del cinema. 


23 de maig de 2018

El viatge enlloc

Poques vegades trobem una gran història americana, una d'aquelles d'heroi solitari que lluita per la seva pròpia supervivència - i la dels seus, en aquest cas - i s'enfronta a forces malignes que l'amenacen per totes bandes, i tanmateix es determina de forma impenitent a arribar al fons del misteri, i ho aconsegueix al final amb una sensació d'èxit amarg, tenyida amb un lleuger sentit d'aprenentatge o de reposada saviesa . . .  poques vegades trobem aquesta història arquetípica protagonitzada per una dona. Winter's Bone (2010), pel·lícula dirigida per Debra Granik, i basada en una novel·la de Daniel Woodrell, ens ofereix aquesta protagonista adolescent, interpretada per Jennifer Lawrence, que viu a les muntanyes Ozark de Missouri, i que es troba a càrrec de la criança dels seus dos germans petits davant l'absència del pare, que després de passar per la presó ha desaparegut en llibertat condicional, i la incapacitat de la mare, que es troba en estat catatònic, se suposa que a causa de la depressió o d'alguna mena de trastorn mental. Tenim l'escenari: una Amèrica profunda de persones que sobreviuen als marges de la civilització americana i la seva narrativa de triomf i èxit social, com si el botó del temps els hagués deixat aturats a la Gran Depressió retratada per Steinbeck. També tenim l'heroïna: Ree Dolly, perseverant, coratjosa, franca i, sobretot, feta a si mateixa, com els grans herois americans, una mena de reflex realista i destenyit de la Katniss que la mateixa Jennifer Lawrence popularitzaria dos anys després. El seu paper no és sols el de cuidadora dels germans; Ree també assumeix el rol de mestra de supervivència per als petits, ja que els seus plans per al futur immediat contemplen enrolar-se a l'exèrcit per obtenir la paga que aquest ofereix. Tenim escenari i heroïna, però la història és tan senzilla i lineal com se'ns presenta, i potser precisament aquesta senzillesa aparent és el que la fa gran. Jessup Dolly, el pare desaparegut, va oferir la casa i les terres de la família com a aval de la seva fiança. Com que no s'ha presentat davant del jutge, la família s'exposa a perdre tot el que té. Ree ha de descobrir, en menys d'una setmana, el misteri rere la desaparició i, en el pitjor dels casos, provar que el seu pare és mort per tal d'assegurar la futura supervivència de la seva família. 

El seu viatge aviat s'endinsa en el territori del noir, per més que sigui un noir lluminós, polsegós i rural. Ree viu en una comunitat petita i tancada, una mena de poblat enmig del no-res, on tothom és parent d'algú i cadascú mira pels seus propis afers, especialment quan la policia apareix pel mig. La forma de subsistència (i una subsistència ben precària) per a aquesta comunitat, si se li pot dir així, és la producció artesana d'amfetamines i la seva posterior distribució. De sentit de comunitat, de fet, no n'hi ha cap: la supervivència immediata és un problema que tenalla els personatges massa estretament com perquè puguin aturar-se a crear llaços els uns amb els altres, i la solidaritat afecta només el cercle familiar més reduït possible, que exclou directament nebots i cosins. En aquest context, el viatge de Ree comença com una mena de Telemàquia contemporània. Tanmateix, la missió sembla condemnada des del principi: tot i que comença a fer preguntes a tots aquells qui coneix, un silenci sempre la porta a un silenci posterior encara més hermètic. La trama ens porta, a ritme lent, a través d'una hipnòtica recerca de la veritat que, a mesura que avança, es va fent més perillosa per a la protagonista. Si bé el viatge l'afecta bàsicament a ella mateixa, pel camí hi troba aliats potencials que sempre esdevenen inesperats. El germà del pare, un addicte amb el sobrenom de Teardrop, és possiblement el personatge més profund de tots i el que mostra un arc narratiu més complet. El magistral desenllaç, que representa la prova de caràcter de la protagonista, ens ofereix un viatge terrorífic a la llacuna Estígia, que paradoxalment la porta al cor del misteri i també a la seva salvació. Una relat senzill que, presentat en un embolcall insòlit i original, ens ofereix un viatge absorbent i poderós al cor de la llar. 


19 de maig de 2018

Jonathan Strange i el senyor Norrell (#192)

- M'heu de trobar una casa, Childermass - va dir -. Trobeu-me una casa que digui a aquells qui la visitin que la màgia és una professió respectable. . . no menys que l'advocacia i  molt més que la medicina. 

Aquesta novel·la de 2004, de l'autora britànica Susanna Clarke, és un relat de fantasia completament original i francament intel·ligent. Potser no estigui destinat a tots els públics, però agradarà a tots aquells que gaudeixin amb la fantasia de Neil Gaiman i el context històric que trobem a les novel·les de Jane Austen, amb la seva crítica social i política inclosa. La combinació pot semblar extravagant, però Clarke ens l'ofereix amb finesa i naturalitat, plantejant les bases del seu món imaginari des del principi, i mantenint-se fidel a tot allò que ha establert inicialment, fins que al final tots els cercles es van tancant fins a deixar la satisfacció d'una història magistralment construïda i desenvolupada. I això és dir molt en una novel·la de mil pàgines que tomba i gira constantment a través de les perspectives de múltiples personatges i arguments secundaris que acaben trobant un lloc, després de fer moltes voltes, en la trama principal. Jonathan Strange i el senyor Norrell és la història dels dos mags que donen títol a la novel·la, i de la seva lluita per restaurar la màgia a Anglaterra, ja que la pràctica màgica ha quedat perduda durant els últims segles. Ens trobem en el període de la bogeria del rei George III i la regència del seu fill el príncep George, en un moment en què Anglaterra es troba aïllada d'Europa a causa de les guerres napoleòniques. El senyor Norrell i, poc temps després, el seu deixeble Jonathan Strange, de seguida es posen al servei del govern britànic per tal de contribuir a la victòria britànica a través de la màgia. A partir d'aquí es comencen a perfilar els temes principals de l'argument, i la novel·la fa un gir polític. Un dels grans temes de la novel·la és el nacionalisme anglès, i com aquest es construeix a través del bandejament d'altres narratives tradicionals també presents en l'illa com, per exemple, el món cèltic. En la novel·la aquest conflicte es reflecteix a través de dues concepcions diferents de la màgia: la tradició de l'Anglaterra de les fades, profundament lligada a la natura, que a la novel·la curiosament queda lligada al nord d'Anglaterra i al seu rei llegendari; i una concepció de la màgia que esdevé tècnica, un instrument al servei del progrés representat en la guerra i l'imperialisme, així com totes les seves formes d'explotació. El senyor Norrell es va convertint poc a poc en un malvat a l'estil del senyor Kurtz de Conrad: un homenet mediocre i insignificant que va creixent com a monstre a mesura que se l'afalaga i se li dóna poder. Vist això de seguida podem suposar que Strange encarnarà els valors oposats i serà l'encarregat d'alliberar la màgia anglesa d'aquests propòsits materialistes i tornar-la a la seva posició original. Tanmateix, l'argument no és tan clar com això. Strange és un temperament artístic i creatiu, és cert, però la seva gosadia narcisista l'aïlla completament de qualsevol possibilitat d'altruisme o empatia. Com els grans poetes romàntics, la magnitud del seu projecte l'acaba engolint, i no és casual que acabi coincidint amb Lord Byron a Itàlia l'any de l'estiu sense sol. Així doncs, costa saber qui és protagonista i qui és antagonista en un relat on nombrosos personatges se'ns presenten amb les seves motivacions i interessos sovint oposats, contradictoris i incoherents. A través d'aquest arc narratiu gegantí, el que la màgia va revelant al seu pas és un degoteig constant de víctimes silenciades. Un dels personatges, per exemple, és un ex-esclau africà que serveix a casa d'un dels personatges, i el seu paper com a esclau sense nom, robat de la seva família i els seus avantpassats, troba el seu paral·lel en el llegendari infant robat per les fades. L'afecte que el rei de les fades li acaba professant, a més, anirà prenent importància a mesura que l'argument vagi avançant. De la mateixa manera, el llibre també és una història de dones victimitzades en nom d'una causa més gran que elles, i retrata la seva lluita per tal de deixar sentir la seva veu. També trobem el paper fonamental que acabarà jugant el servent de Norrell, Childermass, en la resolució de tots els conflictes i potser, fins a cert punt, és aquest personatge qui esdevindrà finalment l'heroi de la història. És, per tot això, una novel·la molt complexa, que costa de definir en unes poques línies generals i que s'ha de llegir per fer-se'n una idea completament acurada. El que és indiscutible és, d'altra banda, la tècnica magistral amb què Susanna Clarke reprodueix fidelment l'estil de les novel·les del moment, a principis del segle dinou, així com els principals detalls històrics i culturals que donen forma a aquest període de la història d'Anglaterra. 

Sinopsi: L'acció de la novel·la transcorre entre els anys 1806 i 1817, anys en què Gilbert Norrell, el primer mag pràctic a Anglaterra en segles, es disposa a retornar la grandesa a la màgia anglesa i posar-la al servei de la guerra contra Napoleó. Al cap de poc temps coneix el seu deixeble, Jonathan Strange, i tots dos junts es disposen a treballar per a aquesta causa. Tanmateix, la seva col·laboració professional aviat es transforma en una rivalitat respecte a les seves respectives concepcions de la màgia, i acaben prenent camins separats. A la vegada, un ésser maligne, o si més no de moralitat ambigua, ha estat desfermat per un dels encanteris de Norrell, i l'amenaça que aquest esperit representa no es va manifestant plenament sinó a mesura que avança la trama. 

M'agrada: És una novel·la que requereix un esforç de lectura, però que al final acaba compensant. 

12 de maig de 2018

La metamorfosi (#191)

Un matí, mentre en Gregor Samsa es despertava d'un somni inquiet, va descobrir que s'havia transformat dins del llit en un insecte monstruós. 

Aquest relat de Franz Kafka (1883-1924), publicat el 1912, és un text que m'ha intrigat força des de la primera vegada que el vaig llegir, i és d'aquells que canvia sospitosament d'una lectura a una altra. Es pot empassar d'un sol cop - de fet, jo totes les vegades que l'he llegit ha estat sense interrupció - però, com passa després de menjar quelcom exòtic i especiat, o potser simplement desacostumat a l'estómac, el regust allarga més del que es podria esperar. No és una lectura particularment agradable, massa fosca i pessimista (fins i tot més que El procés, que ja és dir molt) però tampoc no està de més llegir-la si el que es busca és una excursió completament enigmàtica fora del regne del que és familiar. Gregor Samsa no és cap mena d'heroi, amb prou feines té un caràcter propi: la seva indefensió i la seva alienació respecte del món on viu el defineixen molt més que qualsevol qualitat intrínseca que pugui tenir. El que potser sí que el defineix és la seva capacitat per estimar de forma completament secreta i imperceptible, i que no arriba mai a bon port perquè, senzillament, no hi ha ningú que pugui reciprocar-li els afectes o, com a mínim, la bona voluntat. S'ha escrit molt sobre quin pot ser el significat simbòlic o metafòric d'aquest relat absurd, i pertorbador fins a un punt quasi malaltís, i quina és la seva importància en general per a la literatura del segle vint. Parla de la incomunicació i l'aïllament, d'una solitud íntima i amb prou feines expressable que es menja el protagonista per dins, però és clar, d'altra banda, també parla de l'explotació que els altres exerceixen en l'individu fins a eliminar qualsevol traça de dignitat o d'humanitat que li pugui quedar. Gregor Samsa és un treballador exemplar que mai no arribarà a saldar el deute que sembla que la seva família ha contret amb la seva empresa, és un fill exemplar que no troba cap rastre d'afecció en els seus pares. Al principi del relat entenem que la supervivència de la família sencera depèn del sou de Gregor; al cap d'unes pàgines veiem com tots tres membres restants de la família aconsegueixen feina i potser la seva dependència respecte a Gregor era interessada fins a un extrem parasitari. Potser aquí Kafka estava canalitzant la seva depressió, o la tensa relació amb el seu pare, però el relat és la història d'un aïllament creixent i progressiu: des de les bones intencions de la germana petita, l'horror desesperat de la mare, o el maltractament directe a què el sotmet el pare, veiem com d'entrada tota possibilitat d'aconseguir una relació humana autèntica, o desinteressada, queda completament tancada per al protagonista, i no precisament per culpa seva. I com a exemple últim d'aquest fenomen tenim l'alleujament sincer i veritablement alliberador amb què els membres de la família - i no ens enganyem, també nosaltres com a lectors - reben la notícia de la seva mort. El Gregor Samsa convertit en panerola fastigosa esdevé una presència incòmoda i angoixant que tots els seus éssers estimats pretenen obviar. El podríem descriure com a elefant al menjador, només que no sabem què representa, quina veritat o missatge ocult ens està referint la seva presència. I potser per això la història mateixa en hauria de fer reflexionar sobre quines condicions converteixen un ésser humà en insecte fastigós, i si estem disposats a reconèixer aquesta situació, per més incòmoda i angoixant que sigui, quan la trobem al nostre voltant. 

Sinopsi: Gregor Samsa és un jove marxant de teixits que es desperta un dia laborable normal i corrent i descobreix que s'ha convertit en un insecte gegantí. Després de provar de comunicar-se amb la seva família infructuosament, Gregor esdevé testimoni silent dels esforços dels seus pares i la seva germana per seguir endavant, fins que el conflicte mateix de la seva presència esdevé insalvable per a la família.

M'agrada: En realitat, no m'hauria d'agradar res d'aquest relat, perquè el personatge de Samsa em fa realment molta llàstima, i cap dels altres personatges desperten cap mena de simpatia. Tot i així, m'agrada en especial el tros en què Gregor prova d'acostumar-se al seu nou cos, m'agrada quan s'enfila per les parets, i que aconsegueixi ser feliç, encara que sigui només per un moment, quan penja del sostre cap per avall. 

9 de maig de 2018

Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx (#190)

En Shukhov va mirar cap al cel i va quedar sobtat. El sol era quasi al migdia. Quina meravella! Com volava el temps mentre treballaves! D'això se n'adonava sovint. Els dies volaven, al camp - s'esvaïen amb una revolada. Però els anys no volaven mai; no es movien ni un segon. 

Aquesta novel·la breu d'Alexandr Solzhenitsin (1918-2008), premi Nobel de literatura, va ser publicada per primer cop a la Unió Soviètica el 1962. Pot semblar estrany que Nikita Khruschev permetés la publicació d'una obra que retrata la realitat dels camps de presoners soviètics d'una forma tan directa, crua, i sobretot didàctica, però ens situem a l'època del desmantellament del Gulag i la desestalinització del règim, on la brutalitat i arbitrarietat de les purgues d'Stalin comencen a ser assenyalades pel propi partit comunista. Anys després, a La zona, Serguei Dovlàtov miraria les incongruències i absurditats del sistema penitenciari soviètic des de l'altra banda del filferro espinós, com a vigilant del camp, però aquí Solzhenitsin ens ofereix el testimoni d'un dels presoners, Ivan Denísovitx, que a principis dels anys 50 porta vuit anys internat. Gran part del contingut d'aquest llibre és autobiogràfic: Solzhenitsin va passar onze anys en diferents camps de concentració per haver escrit comentaris despectius sobre Stalin en comunicacions privades. La injustícia del cas contra Ivan Denísovitx és encara més flagrant: el seu delicte és haver estat presoner de guerra dels alemanys, i per tant, sospitós d'espionatge. La novel·la descriu només un dia dels més de tres mil de la seva condemna, que no és el més dur ni el més decisiu. És un dia de tants, i un de particularment bo: aquesta valoració que fa la pròpia novel·la cap al seu desenllaç ens ajuda a comprendre la realitat dels camps amb més claredat del que haurien ofert les violències i tortures més gràfiques. Les petites mesquineses diàries que Ivan i els seus companys han de suportar són un pèl més subtils que això, ja que es basen en una monotonia sempre quantificable: l'engruna de pa de més que pots arreplegar i amagar, els minuts lliures de més que pots guanyar si el recompte de presoners és ràpid, petits suborns que permeten organitzar el treball de forma més eficient, els graus de temperatura corporal que distingeixen estar sa i estar malalt. Al nivell teòric, l'obra també ens ajuda a comprendre com funciona el concepte de llibertat dins del sistema totalitari: com en aquest cas no parlem només de llibertat d'acció o de moviment, sinó també de la llibertat d'elecció o de pensament mateixa dins la voluntat del presoner mateix. Si algú no va acabar d'entendre el final de 1984 d'Orwell, com em va passar a mi, si el va considerar poc creïble o massa inesperat, Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx ens explica com opera el procés d'anul·lació de la voluntat del presoner sense necessitat de recórrer a la tortura. El captiveri colonitza la ment de la persona empresonada, no per l'esforç emprat pels botxins per tal de minar-li la voluntat, sinó perquè aquesta acceptació de la situació esdevé el mètode més efectiu de supervivència. Es pot provar de resistir, però és molt més dolorós, a la llarga, i desgasta molt més, que provar d'engranar en el sistema. I si l'alternativa és la tortura o que et matin d'un tret, potser val la pena provar-ho. La confessió dels acusats es presenta de la mateixa forma: com a alternativa entre el camp de presoners i una execució segura. A partir d'aquest moment, a Ivan no li queda alternativa que comptar un dia rere l'altre, sense cap garantia que a la seva condemna no se n'hi afegirà una altra un cop l'hagi acomplerta. És cert que la figura pública de Solzhenitsin va esdevenir controvertida per aquest mateix motiu, per retratar la passivitat amb què els presoners van acceptar la seva pena i per obviar els intents de resistència que també van tenir lloc efectivament dins del Gulag. Ara bé, el que és indiscutible és el valor literari d'un testimoni tan concís, sobri, i a la vegada profundament revelador. 

Sinopsi: La novel·la segueix de forma cronològica un dia del captiveri d'Ivan Denísovitx Shukhov en un camp de presoners a Sibèria a principis dels anys 50, des que es desperta pel matí fins que se'n va a dormir aquell mateix vespre. Entremig d'aquests dos moments assistim als seus àpats i a la seva jornada de treball en unes condicions duríssimes, i d'aquesta forma copsem quelcom del funcionament dels grups de treball i del sistema d'organització dels camps de concentració soviètics. 

M'agrada: És un relat que sembla senzill a simple vista, però que de seguida revela, en la multiplicitat de detalls que ofereix, la seva riquesa i complexitat. 

4 de maig de 2018

On Sunset Boulevard (#189)

De la seva mare, el petit Billie va aprendre a explicar històries. Comences amb el que és plausible i a partir d'aquí continues; quan el fet real decandeix, el canvies. I mai no expliques la mateixa història dues vegades. Explicada per en Wilder, la seva vida és una sèrie de temes i variacions, amb l'accent posat a les variacions i sense parar atenció a les inconsistències. 

Aquest assaig de l'historiador del cinema Ed Sikov és la biografia més detallada i exhaustiva que existeix de Billy Wilder (1906-2002), una de les figures més importants, com a director i guionista, de la història del cinema. On Sunset Boulevard: The Life and Times of Billy Wilder (1998) exposa les principals dades biogràfiques de l'autor, la forma com aquestes influeixen en la seva particular visió del món, i com aquestes experiències acaben trobant el seu vehicle en l'escriptura, primer com a periodista i després com a guionista de pel·lícules a Alemanya i França. De fet, Wilder va decidir posar-se a dirigir, temps després, ja als Estats Units, per tal de preservar millor la integritat dels seus guions. Fill d'immigrants polonesos a Àustria, la joventut de Wilder es veu marcada per la precarietat econòmica i la inquietud professional: abans d'entrar a la indústria del cinema com a guionista, treballa com a reporter per a diverses publicacions austríaques i alemanyes i, fins i tot, com a acompanyant masculí de senyores solitàries. El contacte amb el món dels baixos fons i la bohèmia artística a l'Europa central dels anys 20 el fan testimoni de la prostitució, el frau i el mercadeig amb els principis morals, motius que esdevindran habituals en les seves pel·lícules. La música que sona de fons la toca l'orquestra de Paul Whiteman. Ara bé, si els inicis ja no van ser particularment feliços, la història política d'Europa es creua en el camí del jove Wilder, i aquest abandona Alemanya el dia després de l'incendi del Reichstag. Després d'una estada a París, arriba als Estats Units com a emigrat polític, i els inicis aquí esdevenen tan o més durs que al continent europeu. D'aquesta forma s'inaugura una relació profundament ambivalent tant amb Europa com amb els Estats Units. Wilder es mira la societat americana des d'una perspectiva cínica i distanciada, sempre des de la reserva del foraster, i a la vegada crea per a Europa una fantasia nostàlgica de paradís perdut. Tanmateix, perd la seva família a Auschwitz i es transforma en peó d'una indústria de l'entreteniment que no troba més criteri artístic que el càlcul de costos i beneficis. La seva obra, per tant, és així de complexa: retrata la crueltat del sistema amb el seu humor lúcid i profundament mordaç; a la vegada apunta a la seva pròpia complicitat amb aquest sistema que el fa obscenament ric i popular. Així doncs, la corrupció del món que l'envolta esdevé un dels grans motius de tota la seva obra, en tant que la seva lucidesa també és profundament desesperada. A partir de les seves col·laboracions com a guionista amb els directors Ernst Lubitsch i Mitchell Leisen, aprèn la importància de la direcció a l'hora d'explicar una història, i la temptació de dirigir les seves pròpies històries es torna cada cop més atractiva, fins que s'inicia als Estats Units amb The Major and the Minor (1942), a l'època daurada de les screwball comedies, o comèdies romàntiques basades en la guerra de sexes. Aquí s'inicia una carrera ascendent que alterna èxits sonats i productes més modestos, els moments culminants de la qual són Double Indemnity (1944), The Lost Weekend (1945), Sunset Boulevard (1950), Ace in the Hole (1951), Witness for the Prosecution (1957), Some Like it Hot (1959), The Apartment (1960) i Irma la Douce (1963). A partir d'aquest moment, la decadència de la seva carrera també queda retratada al llibre: paradoxalment, les seves millors obres van estar influïdes per la seva relació amb la censura. A partir dels anys 70, en una època de llibertat d'expressió i alliberament sexual, l'humor de Wilder perd subtilesa i es torna cada cop més directe i desencantat.

Continguts: L'obra repassa de forma exhaustiva la vida i l'obra de Billy Wilder, així com les seves relacions personals i professionals més importants. La primera part cobreix la seva infància i joventut fins a l'escapada d'Alemanya el 1933. La segona part se centra en l'arribada a Hollywood i les seves col·laboracions com a guionista amb els directors Lubitsch i Leisen. La tercera part cobreix els inicis com a director fins al primer punt àlgid de la seva carrera amb Sunset Boulevard, que també marca la fi de la seva relació professional amb Charles Brackett com a co-guionista. La quarta part descriu el període de transició entre aquesta col·laboració i la propera, amb I. A. L. Diamond, que duraria tota la resta de la seva carrera. La cinquena part descriu el segon punt àlgid, amb Some Like it Hot i The Apartment. Les dues darreres parts exposen l'etapa més decadent, amb projectes, al final de la seva carrera que, tot i no haver gaudit d'un gran èxit entre el públic, esdevenen part de la seva producció més intimista i personal, amb títols destacats com La vida privada de Sherlock Holmes (1970), Avanti! (1972) i Fedora (1978).

M'agrada: És un llibre exhaustiu fins a un punt enciclopèdic, i resulta deliciós per als interessats en la història del cinema, tant en la seva relació amb la història d'Europa i dels Estats Units a nivell macro com per la petita història interna del món del cinema, amb rivalitats i tensions entre productores, directors i actors. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons