"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de febrer de 2022

Shum

шум - La lletra de la cançó és una variació de les cançons folklòriques ucraïneses que es cantaven en el ritual popular "Shum". El ritual consistia en un joc i es realitzava a la primavera. Segons alguns etnògrafs, Shum fa referència al déu o personificació del bosc. Etimològicament, el nom del ritual ve de la paraula proto-eslàvica šumъ ("soroll") o šuma ("bosc"). (Font)



En suport al poble ucraïnès. Tornarà la primavera. 

25 de febrer de 2022

Un alè de vida (#408)

Cal no oblidar mai, quan se sent un dolor, que el dolor passarà. Cal no oblidar, quan morim, que la mort passarà. No es mor eternament. Només ho fem un cop i prou, i dura un instant. 

Aquesta novel·la de l'autora brasilera Clarice Lispector (1920-1977) es va publicar l'any 1978, un any després de la seva mort, i és, de fet, la seva obra final. És un text que m'ha deixat força desconcertada durant gran part de la lectura, i no és només cap a la segona meitat del llibre que he començat a lligar alguns caps, tot i que força temptativament. És un llibre que costa de classificar d'entrada: es llegeix com una mena de novel·la, però no té més argument que el flux de consciència continuat i intercalat en què se succeeixen les veus d'un autor sense nom i el seu personatge, l'Ângela Pralini, que reflexionen ambdós sobre el fet d'escriure, el temps i l'existència, el fet de crear i ser creats, i la contemplació de les coses tal com s'esdevenen. És una obra escrita per ser llegida en el moment present, viscuda més aviat, i que tota ella queda imbuïda pel sentit d'urgència davant la immediatesa de la mort de la seva autora, que va escriure la novel·la quan ja estava malalta terminal. 

Així doncs, el text acaba prenent la forma d'una meditació sobre la vida i la mort, sobre el fet i la necessitat d'escriure i, a través de les seves pàgines, transcendència i immanència, fugacitat i permanència s'embranquen en un constant diàleg a través d'aquestes dues veus. No és que siguin veus gaire distingibles, però. Tots dos són la mateixa persona, de fet, i es comuniquen entre ells a base d'alimentar metàfores i imatges que van dotant el text d'una peculiar textura poètica. Ara bé, en aquesta mena d'anar i venir dels dos monòlegs hi ha una tensió de forces, un debat sobre la llibertat que podria arribar a embrancar, tot i que no gaire explícitament, amb discursos feministes: l'autor pretén posar límits sobre l'Ângela, el personatge, tot i que aquesta de seguida pren les regnes de la seva pròpia existència. I és més, quan l'Ângela comença a escriure ella mateixa i ja ha quedat clar que pot fer la seva com a criatura lliure i conscient, aleshores l'autor comença a desautoritzar constantment l'escriptura de l'Ângela. 

Precisament el text es nodreix d'aquesta tensió constant entre dues formes de ser en el món: una d'autorial, materialista, distanciada i desencantada de l'existència; l'altra, la de la criatura, meravellada pel mer fet d'existir i entregada amb passió a la voluntat de viure. Mentre que l'autor és reflexiu i racional, i té un discurs potser més analític i distanciat, l'Ângela Pralini és més espontània, arrauxada i passional. L'Ângela pobla el món de les passions i de l'inconscient amagat de l'autor, que s'esforça per quedar-se a recer d'una zona de confort ben il·luminada, el món de la vigília. És així com el seu diàleg ens obrirà a debats de la filosofia moderna com els límits i relacions entre la matèria i la consciència: una de les pedres de toc principals en la reflexió sobre el fet mateix de viure. Un cop l'Ângela ha començat a escriure el seu llibre sobre les coses, les seves reflexions embranquen també amb la teoria de la cosa: com les coses no són el mateix com a mers objectes que havent rebut les connotacions d'una consciència que les pensa, és afectada per elles i hi associa significats. Les seves referències a l'aura de les coses embranquen també amb la concepció de l'art de Walter Benjamin. 

És en aquest context que la mirada crítica i severa de l'autor sobre l'Ângela pren el seu significat complet: com a criatura, no deixa de ser el seu objecte, la seva obra, però a la vegada, com passa amb les coses que observem i ens interroguen, adquireix el que sembla una autonomia pròpia que s'escapa dels propis desitjos del creador i la seva pròpia concepció del món. Les últimes seccions del text porten la reflexió als seus extrems quan tots dos encaren directament el fet de la seva pròpia mort. De nou es produeix una distinció entre dues formes d'enfocar-la: l'autor és un ateu convençut, mentre que l'Ângela prega a un Déu que podria no existir, convençuda tan sols de la seva pregària com a fet afirmatiu del moment present, de la seva existència. És en aquest moment en què tots dos s'acaben identificant en un terreny en què s'esgoten les paraules: portar el flux de consciència fins al seu magistral desenllaç demostra l'habilitat de Clarice Lispector com a magnífica narradora, fins i tot en una narració despullada de tots els seus elements típics i reduïda a pur diàleg entre veus desencarnades. 

Sinopsi: Intuint la imminència de la seva mort, l'autor es veu en la necessitat de crear un nou personatge, l'Ângela Pralini, amb qui entaularà un diàleg inesperat i insospitat sobre l'existència, l'experiència de la vida i la de la mort. A mesura que l'Ângela es vagi reafirmant en la seva pròpia veu i les seves pròpies decisions, l'autor anirà modificant la seva relació amb el personatge. 

M'agrada: Té moments d'una bellesa sublim. 

No m'agrada: Reconec que és un llibre que m'ha passat una mica per sobre, i l'he llegit amb la consciència de no estar-ne a l'alçada. Possiblement Un alè de vida no sigui la millor opció per llegir aquesta autora per primer cop, però jo no ho sabia abans de començar.  

24 de febrer de 2022

Jornada de reflexió (9)

El vell món es resisteix a morir, sembla. Expansionisme desvergonyit que mai no ha amagat els seus colors autèntics. Les referències de periodistes i polítics a la segona guerra mundial no semblen fortuïtes, en aquest context: és tan sols que a les dues guerres mundials Rússia es trobava al bàndol convenient per als aliats. La situació internacional d'Europa i la seva capacitat d'acció tampoc no són les mateixes avui dia que aleshores. 

El govern rus exhibeix un dobleparlar terrorífic en els seus comunicats sobre la guerra que ha iniciat. Orwell no s'equivocava. Com més es parla de pau i de sortida diplomàtica, més morts sobre la taula. Recordem que tot això va començar fa anys, amb les dues onades de revoltes ciutadanes ucraïneses (revolució taronja el 2004 i Euromaidan el 2013), que reivindicaven una Ucraïna europea i canvis estructurals en la política ucraïnesa. La resposta a aquests fenòmens socials ha estat sempre immediata, violenta i imposada des de Rússia. 

https://www.dw.com/en/russia-launches-massive-invasion-of-ukraine-live-updates/a-60893588

https://www.reuters.com/world/europe/putin-orders-military-operations-ukraine-demands-kyiv-forces-surrender-2022-02-24/

A part de tot això, un apunt sobre identitats nacionals: al cor del concepte de nació hi ha una comunitat lingüística. Històricament, s'ha intentat diluir la llengua ucraïnesa referint-s'hi despectivament com a dialecte del rus, però, tot i que comparteixen família, ambdues llengües són sistemes molt diferenciats. Artistes ucraïnesos reivindiquen avui dia tornar a escriure cançons en ucraïnès per superar el mite de la "llengua de pagesos" estès durant la Unió Soviètica, en què el rus es va imposar com a "llengua de cultura". La política lingüística ucraïnesa contribueix a anivellar aquesta discriminació històrica: per exemple, fent obligatòria la versió en ucraïnès de totes les publicacions que es facin als mitjans de comunicació. 

Tradueixo literalment del reportatge de Daniel Estrin i Olena Lysenko a la NPR, que val molt la pena de llegir: 

Rússia afirma falsament que Ucraïna oprimeix els parlants natius de rus. Els ucraïnesos diuen que estan provant de construir una identitat nacional. Durant segles, sota l'imperi rus i després amb la Unió Soviètica, l'ucraïnès es va estereotipar com a llengua de pagesos. El rus es va promoure com a llengua de cultura. "Tenim el que anomenaríem complex d'inferioritat," diu Taras Schevchenko, teclista i percussionista del grup de folk electrònic ucraïnès Go_A. "La gent, sense ni tan sols haver escoltat la música ucraïnesa, pensen que és dolenta, i que no interessa, i que no val la pena escoltar-la." 

https://www.npr.org/2022/02/22/1082276162/for-ukrainian-musicians-rejecting-russia-is-a-matter-of-national-pride

El cas ucraïnès contrasta fortament amb el retrocés de la llengua bielorussa, que està en una posició de vulnerabilitat extrema després d'un segle de polítiques dirigides a imposar el rus a la vida pública. 

https://greekreporter.com/2022/02/22/russian-ukrainian-languages/

https://www.languagesoftheworld.info/language-policy/belarusian-language.html

Actualitzo el 19 d'abril: 

Sobre l'emergent indústria editorial ucraïnesa, i la guerra cultural amb els gegants editorials russos: 

https://www.npr.org/2022/04/19/1092793826/russian-invasion-upends-young-flourishing-ukrainian-publishing-industry

18 de febrer de 2022

Imagen y palabra de un silencio (#407)

Els textos bíblics, escrits amb imaginació, han de ser llegits i vistos amb la mateixa imaginació amb què van ser escrits i contemplats en les visions profètiques o pels presents als escenaris evangèlics. D'aquesta forma es tornen visibile parlare (. . .). El text es fa imatge, quadre, retaule, estampa fixa, instantània d'un moment i d'un espai irrepetibles. Així guanya visibilitat i eloqüència. 

Aquest assaig del biblista Julio Trebolle es va publicar per primer cop el 2008 i és una aproximació força original a l'estudi de la Bíblia des d'un vessant sociocultural, posant un accent especial en la força narrativa de les seves metàfores i símbols. El plantejament parteix de la literatura comparada i de la filosofia hermenèutica per situar el text en un context històric, polític, religiós, social i cultural més ampli, i fer-lo dialogar amb textos de la mateixa època d'altres cultures veïnes. El resultat es fa realment sorprenent a moments, en tant que acaba desmitificant fins a cert punt el suposat fet diferencial del poble d'Israel per inscriure els seus mites i narracions en el marc més ampli de les cultures antigues - cananees, mesopotàmiques, egípcies i gregues principalment - al llarg de diversos segles. Lluny de ser compartiments estancs cadascuna amb el seu propi contingut, aquestes cultures van presentant els seus paral·lelismes de forma que acaben pertanyent totes a un mateix substrat de relats i imatges compartits. 

L'argumentació de l'assaig parteix de la denúncia d'un error habitual des de la mentalitat moderna i il·lustrada: el d'atorgar un nivell més alt de puresa o refinament a les religions del llibre, o basades en la paraula i, per tant, a un suposat esquema de pensament racional, per sobre de la noció d'imatge o representació gràfica de la realitat sagrada. Llegint la història de les religions linealment, les representacions gràfiques de les divinitats pertanyerien a un estadi més primigeni o infantil de la religió, mentre que amb la fixació de textos sagrats l'accent en la paraula aniria depurant els cultes cada cop més d'aquestes imatges, fins a fer-los anicònics - basats en la representació abstracta o simbòlica, no antropomorfa, de les divinitats - o fins i tot directament iconoclastes. Tanmateix, posar la paraula per sobre de la imatge, i la concepció d'un temps lineal per sobre de la noció de lloc o moments sagrats, no deixa de ser un prejudici que imposa a priori una visió predeterminada sobre l'estudi de les religions. Les religions monoteistes, tradicionalment identificades amb el llibre, presenten una història de riquíssima representació iconogràfica, i no sols això, sinó que el llenguatge mateix dels textos sagrats, simbòlic i metafòric, quan no directament narratiu, més que no pas discursiu o argumentatiu, reclamen l'associació imaginativa per tal d'interpretar-los.  

La forma d'esmenar aquest error històric el proposa l'accent de l'hermenèutica en la fusió d'horitzons, és a dir, l'apropament dels lectors a la cultura que ha donat origen a aquests textos, entenent els lectors també com a profundament immersos en el seu horitzó o cultura propis. Per a aquest propòsit, Trebolle subscriu la revalorització del símbol com a forma de representació de la realitat i de comunicació per a l'ésser humà que reivindiquen autors com Eliade, Cassirer o Jung, davant la desacreditació operada pels positivismes i materialismes del segle vint. L'estudi comparat de religions i literatures, basat en el pensament simbòlic i l'hermenèutica, reacredita així la metàfora com a seu de significat que cal interpretar imaginativament. Així doncs, la forma de llegir la Bíblia que proposa Trebolle en aquest llibre és posant l'accent en la seva dimensió literària i estètica, més que no pas en les seves implicacions morals o polítiques.

D'aquesta forma, les imatges que s'exploren en les narracions bíbliques acaben fent referència a un marc molt més ampli d'elements culturals compartits per les tribus i pobles cananeus de l'època, al qual pertanyeria un jahvisme originari que, com tots aquests altres cultes, era inicialment politeista. La comparativa dels textos de l'Antic Testament amb altres textos mítics, narratius i cúltics de les cultures mesopotàmiques veïnes revelen curioses coincidències i aires de família entre aquest jahvisme primigeni i les religions veïnes, totes elles politeistes. De fet, Trebolle apunta a una suavització de l'antropomorfisme i de les referències al politeisme a través de les traduccions posteriors que s'han anat fent dels textos bíblics. Per exemple, una expressió com "assemblea divina", que en els textos homèrics es llegeix inequívocament com assemblea dels déus, a la Bíblia va acompanyada de nombroses notes al peu que parlen sobre éssers angèlics, o pretenen matisar o explicar el concepte per eliminar-ne qualsevol residu conceptual de politeisme. El mateix passaria, per exemple, amb el relat de l'àngel caigut, que presenta paral·lels molt sorprenents amb relats de batalles originàries entre déus en altres tradicions. No seria fins més endavant que es produiria una progressiva reforma del culte que aniria dirigida a suprimir els ritus i les representacions que feien referència a altres divinitats i dirigir tota l'atenció en una sola divinitat. Aquest esforç per consolidar una monolatria a la pràctica aniria posant els fonaments del que després seria el monoteisme. 

Amb el pas de l'Antic Testament al Nou Testament, es produeixen intercanvis culturals amb moltes altres tradicions, i és quan tot aquest pòsit de creences, imatges i pràctiques rituals toparien amb la tradició grecollatina. Trebolle analitza aquesta cruïlla històrica, amb les seves paradoxes incloses i en tota la seva complexitat, posant en pla d'igualtat com a documents històrics i testimonis de l'època tots els manuscrits trobats al Qumran, tant els canònics com els anomenats "apòcrifs". En aquest sentit, el darrer capítol és una reflexió molt suggestiva sobre la violència dins les religions monoteistes tal com s'ha anat donant al llarg de la història. La conclusió final del llibre, però, es queda més aviat amb l'ambivalència intrínseca d'un pensament basat en imatges i associacions imaginatives. La tradició del monoteisme ens deixa amb una tensió bàsica entre moviments violents i no violents, entre el poder monàrquic o autoritari, imposat des de dalt, i la crítica o la contestació des de baix a aquest mateix poder, així entre l'exercici d'hegemonia sobre un territori i el sentiment de despossessió que va associat a la diàspora i a l'exili. 

Continguts: El primer capítol "Imatge i paraula", explora la tensió entre aquests dos elements bàsics del text bíblic, i ofereix una retrospectiva molt completa de les tensions històriques entre moviments anicònics i icònics, especialment en el cristianisme fins a dia d'avui. Aquest capítol posa la Bíblia en diàleg amb l'art contemporani, i reivindica la imatge, el moment i l'espai simbòlic davant d'una visió més racional-il·lustrada de la història com a camí lineal. El segon capítol, "Símbols i icones", analitza símbols i imatges, especialment de l'Antic Testament, i els posa en relació amb les cultures mesopotàmiques i cananees que conformen el seu context. El tercer capítol, "Literatures de l'antic Orient" explora els mites bíblics dins d'un marc més ampli de literatures orientals. El capítol quart, "De la metàfora a la narració", segueix explorant imatges i mites bíblics, en aquest cas centrant-se més en els elements que diferencien el judaisme primigeni - i el posterior cristianisme - de les altres manifestacions literàries i religioses del seu context que no pas en els elements comuns. El capítol cinc, "Idees i creences", tracta més aviat del plantejament ètic i pràctic que es deriva de totes aquestes imatges. El sisè capítol, "Del politeisme al monoteisme", aprofundeix en el context històric que dona peu al jahvisme. El darrer capítol, "Quietisme i acció", és el que pròpiament posa l'accent en la política, i explora els moviments violents que s'han associat històricament amb les religions monoteistes, des de temps bíblics fins a dia d'avui, trobant un fil conductor d'imatges que els motiven. 

M'agrada: La reivindicació de la imatge en el seu sentit més ampli, no tant sols en suport visual sinó també en el seu sentit de metàfora, d'imatge construïda a través de les paraules. M'ha semblat un llibre molt aclaridor pel que fa al vessant més cultural i històric del text bíblic, i m'ha agradat especialment l'espai que dóna a la cita dels textos originals. 

No m'agrada: De vegades el fil conductor que lliga tots els capítols no queda del tot clar, i els salts temàtics o les repeticions fan l'exposició un pèl confusa. El llibre en conjunt sembla més aviat un recull de textos que originalment anaven separats que no pas un tot unitari. Tanmateix, aquesta estructura laxa té certa coherència amb les tesis principals defensades pel llibre. 

12 de febrer de 2022

No Longer at Ease (#406)

L'agent de policia està dividit entre l'amor a una dona i l'amor a Déu, i se suïcida. És massa senzill. La tragèdia no és així. Me'n recordo d'un ancià al meu poble, un convers al cristianisme, que va patir una calamitat rere una altra. Deia que la vida és com un bol de donzell bord que un es beu glopet a glopet fins a la fi del món. Entenia la naturalesa de la tragèdia. 

Aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) es va publicar per primer cop l'any 1960 i és la darrera entrega de la trilogia africana del seu autor. Originalment es va publicar en segon lloc, perquè és la seqüela de Things Fall Apart, però algunes edicions reordenen el segon i tercer volums per l'ordre cronològic en què se situa l'acció de cada novel·la. Si Tot se'n va en orris ens situava a finals del segle dinou amb els primers contactes del poble Ibo i els colonitzadors britànics, i Arrow of God es trasllada als anys vint amb el poder colonial ja més consolidat, aquí a No Longer at Ease ens trobem a finals dels anys cinquanta, en un moment en què la independència de Nigèria ja és a tocar. Els antics administradors britànics es troben en retirada, i veuen amb recel l'ascens professional i social dels joves educats com el protagonista, l'Obi Okonkwo, el nét del protagonista de Tot se'n va en orris. 

L'Obi ha estudiat a Gran Bretanya gràcies a un préstec d'una associació d'ancians del seu poblat, Umuofia, que han recollit els diners a base de grans esforços. Tot i que havia d'estudiar Dret, finalment acaba estudiant Filologia Anglesa, i quan torna a Nigèria s'instal·la a Lagos per treballar com a funcionari del govern. Ben aviat comença a perdre el control de les seves pròpies finances a causa d'una sèrie de circumstàncies desafortunades: a causa d'un conflicte generacional i del seu orgull ferit rebutja la pròrroga per retornar el préstec que li ofereixen els ancians i decideix començar-lo a tornar immediatament, la seva família necessita ajut econòmic per pagar l'educació del seu germà petit, i el cotxe que es compra només arribar a la ciutat per poder ostentar el seu nou estatus social li comporta més despeses que no pas s'esperava inicialment. El conflicte entre els valors tradicionals del poble Ibo i la civilització occidental també intervé a la seva vida quan decideix casar-se amb la Clara, que pertany a una casta proscrita per al seu poblat i, per tant, la seva relació amb ella esdevé un tabú insalvable per a la comunitat a la qual pertany, fins i tot per als seus propis pares, conversos al cristianisme. 

Aquesta situació se'ns va desplegant a poc a poc al llarg de tota la novel·la, a mesura que Obi es va complicant la vida gradualment, i tots els seus problemes van revelant-se a mig camí entre la fatalitat i el patetisme. La novel·la obre amb l'Obi compareixent davant d'un jutge per haver acceptat suborns, i a partir d'aquest punt l'acció retrocedeix als orígens del protagonista i ens en va explicant totes les circumstàncies que han portat a aquest desenllaç. Per tant, com li havia passat al seu avi a la primera novel·la, ens trobem davant d'una altra davallada a la misèria moral i material d'un altre personatge poderós, causada per una combinació malastruga d'orgull i ambició desmesurats i conflictes culturals provocats pel colonialisme que eclosionen en drames generacionals i dilemes entre modernitat i tradició a les vides dels protagonistes. Però Things Fall Apart seria la tragèdia i No Longer at Ease seria la farsa. O, com el seu protagonista proposa, en un gir metatextual, al tribunal que l'examina per tal de donar-li el càrrec, potser hem de reavaluar el que coneixem com a tragèdia i crear-ne un concepte més prosaic i no tan romantitzat: considerar tragèdia totes aquelles petites mesquineses del dia a dia que poden enfonsar una persona normal navegant en un sistema corrupte en comptes d'intentar emmirallar-nos en els guerrers i les grans paraules del passat. 

Okonkwo és un jove prometedor dels seus temps: convençut que les tradicions ancestrals han passat a la història i que el futur es troba en mans de la nova elit educada que prendrà les regnes del país un cop arribi la independència, és prou idealista per pensar que la corrupció i els suborns són una marca de la generació anterior, i que una colla d'intel·lectuals idealistes i moralment purs podran portar les masses ineducades pel bon camí. Hi ha una part de seny en el seu raonament: davant dels nostres ulls comencen a desfilar una sèrie de personatges secundaris que conformen una sàtira despietada del sistema colonial tal com funciona a la pràctica. D'una banda, trobem una colla de funcionaris negres veterans que adopten un rol servil envers els seus patrons blancs, i d'altra banda aquests, encarnats en el superior d'Okonkwo al departament d'ensenyament, Mr. Green, que veuen amb incredulitat i recel la igualtat que reclamen els joves funcionaris negres que tornen de la metròpoli amb una educació universitària. El problema no és la corrupció que veuen com a tret distintiu dels africans, sinó que són incapaços de veure com aquesta corrupció és inherent al sistema que ells mateixos han construït en sòl africà, i que els molesten precisament els mateixos privilegis i suborns que ells consideraven com a dret propi quan manaven. I aquesta també és la ceguesa bàsica d'Obi, que s'imagina que pot mantenir-se pur i intocable en un sistema podrit per dintre. 

No Longer at Ease és una conclusió magnífica per a la trilogia, en tant que és la seva entrega més amena i entretinguda, i recull en tota la seva complexitat els conflictes i debats que ja havien estat plantejats en les altres dues entregues. Els conflictes entre modernitat i tradició, entre colonitzadors i colonitzats i entre individu i comunitat es posen aquí sota la perspectiva dels anys que han passat i en l'escenari d'un poder colonial que a la pràctica ja està trontollant. Que aquest sistema s'enfonsi arrossegant per davant les il·lusions i ambicions de gent com l'Obi Okonkwo és un fet que conté un component tràgic, com la veu narrativa no s'està de fer notar, però a la vegada la narració és la més satírica de la trilogia i hi ha moments d'una comicitat velada que fan de molt bon llegir en contrast amb la seriositat de les altres dues entregues. 

Sinopsi: A finals dels anys cinquanta, Obi Okonkwo torna a Nigèria des d'Anglaterra després d'haver-se graduat a la Universitat. Després de passar unes oposicions, accedeix a un càrrec de funcionari per al govern, en un moment en què el sistema colonial s'està començant a adaptar a l'elit de joves africans educats, que ocuparan posicions de poder un cop el país sigui independent. L'estil de vida de Lagos no pot ser més diferent que el món de tradicions ancestrals i tabús culturals que ha deixat enrere al seu poble natal, Umuofia, però d'altra banda hi està en deute perquè han estat els seus habitants que li han pagat els estudis. Aviat aquest conflicte s'agreujarà davant la impossibilitat de casar-se amb una noia d'una casta prohibida, i el descontrol en què cauran les seves finances personals. 

M'agrada: La seva aposta per l'humor en determinats moments de la trama, sense abandonar el to seriós dels conflictes generacionals proposats ni trair la seva complexitat. 

9 de febrer de 2022

Arrow of God (#405)

El món és com una Màscara que balla. Si la vols veure bé, no et quedes parat en un sol lloc. El meu esperit em diu que aquells que no es facin amics de l'home blanc avui, demà diran Si ho hagués sabut.

Aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) es va publicar per primer cop el 1964 i és la segona entrega de la seva trilogia africana, tot i que va ser la que es va publicar en darrer lloc. Si la primera entrega, Tot se'n va en orris, ens situava a finals del segle dinou i ens presentava l'arribada dels colonitzadors britànics al baix Níger, habitat pel poble Ibo, i els primers xocs i hostilitats, aquesta novel·la ens situa ja als anys vint del segle vint, en un moment en què el domini colonial sobre la zona ja s'ha consolidat i el poble Ibo ha après a base de revessos i decepcions que no poden guanyar una guerra oberta contra els britànics. Així doncs, han acceptat una coexistència precària amb els seus colonitzadors basada en un ventall molt complex i ambigu de relacions, que van des de la servitud interessada a les complicitats aparents, que amaguen resistències i recels molt més profunds del que sembla a simple vista. 

Igual que passava a Tot se'n va en orris, el protagonista d'Arrow of God és un home fort i respectat dins la seva comunitat, i que es manté fidel a les tradicions ancestrals del seu poble. Ezeulu és el summe sacerdot d'Ulu, la divinitat protectora d'Umuaro, una federació de sis pobles que es troben en guerra amb el poblat veí, Okperi. Si la situació ja és prou tensa per si mateixa, Okperi és, a més, la seu de l'administració britànica a la zona. Tanmateix, Ezeulu és un líder assenyat que evita les confrontacions obertes, tant amb els blancs com amb els seus enemics dins del seu propi poblat, i la seva suposada amistat amb el governador Winterbottom li han fet guanyar una fama de feblesa dins la comunitat. La seva decisió d'enviar un dels seus fills, l'adolescent Oduche, a educar-se en una missió cristiana també és un element molt polèmic dins del poblat. Ezeulu percep Oduche més aviat com un infiltrat en el món cristià per arribar a conèixer els seus enemics de primera mà o, en el pitjor dels casos, una mena d'assegurança per al seu poder en cas que les tradicions i ritus ancestrals acabin perdent l'hegemonia davant del cristianisme. 

En aquest sentit, la novel·la s'articula al voltant d'una tensió palpable entre dos codis o punts de vista enfrontats, el dels colonitzadors i el dels colonitzats, que Achebe alterna amb un pols narratiu magnífic i des d'un distanciament que es recrea en les paradoxes i ironies d'aquest xoc cultural: precisament els conflictes més importants de la novel·la es desencadenaran per gestos o decisions fortuïtes que poden ser fàcilment malinterpretats per algú que no coneix la teva cultura de primera mà. El llibre es llegeix amb un sentit de tensió creixent, que es va acumulant i accelerant cap al desenllaç. Paradoxalment, és quan Winterbottom decideix concedir a Ezeulu un càrrec de govern intermedi sobre Umuaro, que començarà una llarga cadena de gestos frustrats o conscientment malentesos pels seus protagonistes. Per més que la intervenció a vegades exasperada de traductors, intèrprets o intermediaris de tot tipus pretengui suavitzar aquesta tensió, en realitat el joc està arranjat d'entrada des del moment en què aquests dos codis no es troben en pla d'igualtat. La tragèdia a casa del protagonista es desencadenarà per la voluntat dels blancs de sotmetre i humiliar, per més que sota una pàtina de deferència hipòcrita. Els interessos polítics rere aquest pols entre súbdits i autoritats no faran més que agreujar les tensions ja presents entre les diferents comunitats natives, i que acabaran fins i tot forçant un pols entre Ezeulu i el seu propi déu, que indirectament desencadenarà la seva caiguda. 

Arrow of God és una novel·la molt ambiciosa i complexa, que es recrea encara més que la seva predecessora en la descripció de les tradicions, rituals i vida quotidiana de la nació Ibo, però que a la vegada s'entreté a retratar tota la complexitat de les tensions que viuen en aquest nou context: entre la necessitat de resistir-s'hi per no acabar sent assimilat per la cultura colonitzadora i l'interès per apropar-s'hi i treure benefici dels nous centres de poder. El contrast entre els quatre fills d'Ezeulu i els seus respectius caràcters i interessos posa de manifest aquesta complexitat de relacions internes que s'estableixen dins la tribu. El fill gran, Edogo, és intel·ligent i calculador com el seu pare, però prudent a l'hora d'actuar, mentre que el segon fill, Obika, encarna la fortalesa i virilitat que s'espera dels guerrers del seu poble, tot i que és massa arrauxat i donat als excessos. Els dos fills petits, més que personatges psicològicament complets, es transformen en emblemes de les dues religions enfrontades: mentre que Oduche és enviat a formar-se a la missió cristiana amb l'objectiu d'arribar a entendre el món i la cultura dels colonitzadors, Nwafo és vist pel seu pare com a candidat més ferm a succeir-lo al sacerdoci d'Ulu. Tanmateix, Ezeulu és tan sols la fletxa del déu, trasmissor i executor de la voluntat divina, no de la pròpia. No serà fins al final de tot de la novel·la que aquest paper d'intèrpret de la divinitat s'acabarà revelant en tota la seva ambigüitat. 

Sinopsi: A la Nigèria colonial als anys vint, el poder del sacerdot Ezeulu sobre el poble d'Umuaro  comença a trontollar. Diverses faccions dins de la seva pròpia tribu comencen a veure amb recel la seva complicitat amb l'administrador britànic de la zona, Winterbottom, així com la seva decisió polèmica d'enviar un dels seus fills a educar-se amb els cristians. Els propis fills d'Ezeulu dubten del seu lideratge, però tots per motius diferents. La tasca d'arbitratge d'Ezeulu en la guerra entre Umuaro i el poblat veí, Okperi, inspira Winterbottom a proposar-lo per a un càrrec intermedi en el comandament colonial. Ezeulu, però, no està disposat a convertir-se en titella dels blancs, i en un context tan tens, Winterbottom i els seus subordinats opten per imposar-se per la força. 

M'agrada: El to distanciat i irònic que utilitza Achebe per mostrar el màxim de punts de vista possibles sobre les mateixos fets. El desenllaç a l'últim capítol, que descarrega tota la tensió acumulada fins al moment. 

No m'agrada: El ritme es fa un punt entretallat i farragós a base de les anades i vingudes entre diversos punts de vista, incloent les perspectives de molts personatges menors que acaben fent la trama un punt confusa. 

4 de febrer de 2022

La plaça del Diamant (#404)

I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg. 

La plaça del Diamant (1962) és, possiblement, l'obra mestra de Mercè Rodoreda, almenys la seva novel·la més popular i coneguda. La vaig llegir per primera vegada com a lectura obligatòria al Batxillerat, i fa molt anys que li devia una relectura, que crec que m'ha aprofitat força més del que m'esperava. Com a novel·la, fa de molt bon llegir per la seva brevetat i pel seu ritme àgil, accelerat a estones, des del punt de vista exclusiu de la protagonista i el seu flux de consciència angoixat i impotent. És el monòleg continuat de la Colometa que va dibuixant els altres personatges a base de detalls i traços de les seves personalitats, mostrant-los a través de les seves accions i paraules més que explicar-nos-els directament. La seva veu també ens encapsula directament a l'interior de la percepció que té la protagonista de l'espai que l'envolta, que dona peu a unes descripcions extremadament atmosfèriques, i sobretot centrades en els espais domèstics desbordats de mobles i d'objectes d'ús quotidià. Aquest accent en l'espai domèstic que atrapa la protagonista, que ja s'intuïa a Aloma, per exemple, aquí arribarà a la seva màxima expressió quan la Colometa quedi atrapada literalment en el malson en què es converteix casa seva. 

El mosaic que conforma aquesta narració anguniosa i accelerada és el de Barcelona durant la República, la guerra civil i posteriorment la postguerra, a mesura que els cops de la vida en uns temps tan difícils van formant el caràcter i l'experiència de la protagonista. El seu desenvolupament és molt subtil, de fet, perquè la Natàlia és un personatge essencialment passiu, a qui les coses passen en comptes de decidir-les o fer-les ella mateixa, i que, quan pren la iniciativa, en general és a la desesperada i arrossegada per les circumstàncies. Els seus sentiments, de fet, només queden revelats plenament a ulls dels lectors, mentre la seva façana externa és la de la feminitat convencional per al seu temps, conformada als desitjos del marit i sense tenir mai un no per resposta. Al principi de la narració, trobem que la protagonista és un personatge totalment estàtic i paralitzat. Quan coneix el seu futur marit, a l'envelat de la plaça del Diamant, s'inicia un festeig que desperta totes les alertes de la relació abusiva: en Quimet comença per canviar-li el nom, prou simbòlicament, de Natàlia a Colometa, i continua amb la manipulació i l'abús psicològic per tal que ella s'adapti en tot moment als seus desitjos i els seus humors volàtils, jugant en tot moment la carta de la victimització.  

Davant d'aquesta situació, l'única sortida de la Colometa és callar i acceptar, i un dels motius que pot arribar a colpir més de la narració sencera és el silenci de la protagonista, incapaç de respondre a les observacions dels qui l'envolten, o d'expressar els seus propis sentiments sense que els altres la contradiguin, i enfrontada sempre a un ideal de feminitat tòxic per inassolible, el rol d'esposa i mare perfectes. Aquest silenci es va fent realment ominós a través del relat, en part perquè és silenciament imposat pels altres, i en part per la incapacitat de la protagonista de fer-se sentir davant la veu dels altres. El mateix esquema es perpetua a través de la maternitat, que viu amb dolor i amb impotència, i quan hagi de deixar els seus fills a casa per anar a fer feines a casa d'una família rica, aquest sentit de claustrofòbia i paràlisi s'anirà fent cada cop més angoixant. 

Els coloms que es van apoderant poc a poc del seu pis es transformen en una imatge recurrent que va colonitzant tot el text poc a poc, al mateix ritme que creix l'angoixa de la protagonista. No és debades que els coloms entren a casa seva, per voluntat del seu marit, juntament amb un altre objecte ominós, l'embut, que esdevé un símbol molt directe de l'angoixa que anirà estretint progressivament l'horitzó de la vida de la Natàlia, a la vegada que també esdevindrà més endavant un objecte essencial per al desenvolupament de la trama. Davant d'aquesta opressió, al principi de la guerra la protagonista pren la iniciativa per primera vegada en tot el relat, per operar una revolució contra els coloms que esdevindrà l'inici del seu alliberament. Ara bé, el moment més fosc encara ha d'arribar, i és després de mort el seu marit, havent perdut la feina i sense poder alimentar els seus fills, que prendrà una decisió dràstica que inesperadament li canviarà la vida. 

Després de la davallada al trauma i la misèria de la guerra, la Natàlia troba una sortida iniciant una nova vida amb l'adroguer de les veces, que li demana per casar-se amb ella i fer-se càrrec dels seus fills. Sempre m'ha agradat el desenllaç de la novel·la i la seva segona part, en què la protagonista s'allibera del seu silenci, finalment, a través d'un crit escruixidor, a falta d'una resposta un punt més articulada. No és un desenllaç del tot feliç, però. La Natàlia ha recuperat el seu nom i la seva dignitat humana, però el trauma és una cosa que es porta dins ja de per vida, i els coloms, tot i que en un versió ja més domesticada i apaivagada per la memòria, s'han acabat apoderant de la seva ment. 

Sinopsi: La Natàlia és una noia de Barcelona que coneix el seu futur marit Quimet a la Festa Major de Gràcia, i balla amb ell a l'envelat de la Plaça del Diamant. Un cop casats, tenen dos fills i la Natàlia, a qui en Quimet anomena Colometa, es posa a treballar de minyona per a una família rica de la ciutat perquè el negoci de fusteria del seu marit no va prou bé. Durant la guerra, en Quimet va a lluitar al front d'Aragó, on finalment mor. Sense feina i cap suport econòmic, la Colometa es va sumint cada cop més endins en la desesperació i l'angoixa. 

M'agrada: L'atmosfera totalment immersiva de la narració, i el seu flux de consciència, que ens endinsa en primera persona en l'angoixa de la protagonista cada cop més profundament. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons