Quin sentit té la vida? Això és tot - una pregunta senzilla, que tendia a perseguir-te amb el pas dels anys. La gran revelació no havia arribat. Potser la gran revelació no arribava mai. En lloc seu hi havia petits miracles diaris, il·luminacions, mistos que s'encenien de sobte en la foscor; aquí n'hi ha un. Cap al far és una novel·la de l'autora britànica Virginia Woolf (1882-1941) que es va publicar per primer cop el 1927, i suposa un dels més clars exponents de la narrativa modernista en llengua anglesa. Es considera una de les novel·les més reeixides de l'autora, que en aquest cas aconsegueix un equilibri quasi perfecte entre l'ús de la tècnica - amb el seu domini del canvi de perspectiva i els salts temporals - i el contingut - una reflexió elegíaca sobre els antics valors del món victorià que estaven ja a punt de desaparèixer de la cultura britànica, encarnats en aquest cas pel matrimoni protagonista, el senyor i la senyora Ramsay, inspirats força fidelment en els pares de l'autora. L'argument és molt senzill, repartit en dos blocs narratius separats per una breu secció que actua d'intermedi: l'any 1909, el matrimoni Ramsay estiueja en una casa llogada a l'illa d'Skye amb els seus vuit fills i un grup d'amics i convidats de la família. Deu anys després, alguns d'ells es retroben en el mateix escenari, reflexionen sobre el passat, el present, i tot el que han perdut, i la fallida excursió al far de deu anys enrere s'acaba realitzant, aquest cop amb un potent sentit d'anticlímax.
La novel·la presenta una càrrega autobiogràfica molt potent i, segons sabem pels diaris de Virginia Woolf, la seva escriptura li va resultar catàrtica a l'hora de processar els sentiments de dol per la pèrdua dels seus pares i de dos dels seus germans en un període força curt de temps. També ens ofereix una reflexió valuosíssima sobre el precari equilibri entre l'art i la vida a l'hora d'oferir quelcom de perdurable a la posteritat: una competició que acaba revelant el seu caràcter fal·laç a mesura que la visió artística de la pintora Lily Briscoe es va reconciliant amb els termes i les condicions imposades tant per la seva pròpia vida com pel seu art. Ara bé, més enllà del seu contingut, la novel·la atrapa i fascina per la seva textura narrativa, que ens va transportant d'un a l'altre d'aquesta complexa constel·lació de personatges, a través dels seus punts de vista particulars explicats en tercera persona, i no a través del flux de consciència que resulta emblemàtic en l'obra de Woolf. La narració es fa realment dinàmica a l'hora de connectar cada situació amb la percepció de diversos personatges que viuen el mateix moment des del seu punt de vista particular. Per exemple, un fragment de conversa entre dos personatges pot aparèixer en un determinat moment i, després, moltes pàgines després, tornar al present des del punt de vista d'un altre personatge que passava per allà. De la mateixa manera, a l'escena central de la novel·la, que retrata un sopar que la família ofereix als seus convidats, la senyora Ramsay entra i surt d'una escena del seu passat que ha quedat congelada a la seva memòria.
Tanmateix, la novel·la tampoc no s'entendria sense el seu context històric i la reflexió política que Woolf ofereix en les seves pàgines: l'argument ens situa ben bé des del principi en el conflicte generacional que s'estableix a l'època eduardiana entre els antics valors conservadors de la societat victoriana, encarnats pels pares i els amics d'aquests, i una forma més moderna de percebre les relacions socials, encarnada per la generació dels fills. El senyor i la senyora Ramsay s'erigeixen en els patriarques perfectes de l'època victoriana. Ella és una mestressa de casa exemplar, l'autèntic estereotip de l'àngel de la llar: rere la seva façana de preocupació altruista per cada mínim detall de la llar, dels fills i del servei, exerceix una fascinació i una admiració sobre els membres de la casa que amaga un pòsit de manipulació i control. D'altra banda, el senyor Ramsay representa la imatge del patriarca desvalgut: exerceix la seva autoritat amb mà de ferro, almenys a ulls del seu fill petit de sis anys, però exigeix la compassió i l'atenció dels altres com si es tractés d'un vassallatge que sent que se li ha de retre de forma natural. Ambdós es troben profundament pertorbats per la seva incapacitat de deixar qualsevol llegat perdurable: el senyor Ramsay pressent que la seva obra filosòfica no el sobreviurà, mentre que la senyora Ramsay intenta assolir la perdurabilitat modelant el futur dels seus fills, i el dels joves que té al voltant, a la seva imatge i semblança.
Les relacions entre els personatges es van bastint poc a poc a través de de les seves múltiples rivalitats i conflictes soterrats, que tothom té ben presents de forma més conscient o inconscient, però que ningú arriba a discutir mai obertament. En aquest context, qualsevol comentari, per més innocent que soni, per exemple una predicció casual sobre el temps que farà demà, es pot convertir en una arma carregada de significat dins dels jocs de poder i dominació que s'estableixen dins la família. Hi ha un rerefons freudià força evident dins d'aquesta estructura familiar, especialment pel que afecta el fill petit, que entra en un triangle d'amor-odi amb el seu pare i la seva mare, molt similar al que Proust planteja per al protagonista al primer volum d'A la recerca del temps perdut. A la segona part de la novel·la, el triangle es replica en una situació diferent, però davant la decadència del pare, ja molt envellit, ara el fill acaba obtenint una reafirmació pel part del patriarca que, possiblement, no sabia que necessitava. De la mateixa manera, cada personatge es revela o s'amaga en funció del poder que és capaç d'exercir sobre els altres: un exemple paradigmàtic n'és el llastimós senyor Tansley, un jove alumne universitari del pare que, d'una banda, esdevé el seu imitador grotesc i, de l'altra, no pot evitar sentir-se ressentit per l'evident menyspreu amb què el tracten els fills de la família. Ara bé, el seu conflicte intern se'ns presenta en tota la seva perspectiva quan ens n'adonem que pertany a un estrat social més baix, i és el seu propi esnobisme el que alimenta la seva masculinitat fràgil.
En certa mesura, tots els personatges queden atrapats per una mena de dilema emocional entre les necessitats, igualment imperants, d'escapar del domini patriarcal i de reproduir-lo a la vegada, assumint el rol dominant per a la propera generació. És així com s'entén el conflicte interior del senyor Tansley, o les recances dels amics d'edat més avançada, com el senyor Carmichael o el senyor Bankes, i les expectatives socials que recauen en els fills: les noies han de reproduir les habilitats domèstiques de la mare i esdevenir perfectes mestresses de casa, mentre que personalment potser desitgen fer altres coses amb la seva vida, mentre que els nois esdevindran els futurs soldats, jutges, funcionaris, científics i intel·lectuals, en últim terme destinats a perpetuar l'hegemonia de l'imperi britànic sobre el món. La doble vara de mesurar amb què la mare jutja els fills i les filles és un exemple molt colpidor i directe d'aquesta necessitat. Però és la Lily Briscoe qui té una perspectiva més àmplia sobre tot el que estem presenciant, potser perquè és artista i té una percepció especial respecte de la realitat que l'envolta, i també, possiblement, perquè esdevé l'alter ego de l'autora mateixa dins el relat. La necessitat que sent la Lily d'alliberar-se d'aquestes constriccions la porta a resistir-se al matrimoni i a la vida convencional que se li proposa, i és a través d'aquest personatge que Virginia Woolf explora les seves pròpies ambivalències respecte del món dels seus pares: a través de les successives revelacions que pateix la Lily, i el desplegament de la seva visió, veurem el profund amor que l'autora sentia pels seus pares, confrontat a la necessitat que sentia d'alliberar-se de la seva influència per poder dedicar la seva vida a l'escriptura.
La visió de la Lily acaba revelant-nos una veritat molt més mundana i aparentment irrellevant que qualsevol altre missatge que poguéssim haver esperat de la lectura: no cal esperar que es presenti la veritat en majúscules quan l'experiència quotidiana ens confronta al present en tota la seva bellesa i la seva desolació, i a la necessitat de seguir vivint i aguantant per la presència dels vius i el record dels morts. El seu rebuig final de la perdurabilitat en el futur va en la direcció d'aquesta acceptació última del moment present: la Lily no treballa per a una posteritat que, en realitat, no depèn d'ella mateixa, sinó per a la seva pròpia felicitat en el present, per més intranscendent que aquesta pugui semblar. De la mateixa manera, el far es transforma al llarg de la lectura en significant buit que va suggerint diverses interpretacions que els lectors podem anar provant, però que en cap cas es fan definitives. Igual que el món d'antics valors i certeses que s'esfondra definitivament amb la primera guerra mundial, el far s'erigeix, al rerefons de la narració, com una veritat inabastable però que continua temptant amb la seva presència sempre elusiva però inescapable.
Sinopsi: La novel·la consta de dues seccions que descriuen dos moments diferents en les vides de la família Ramsay, connectades per una secció intermèdia que descriu el pas del temps des del punt de vista de la decadència que s'apodera de la casa entre els dos moments. A la primera secció, "La finestra", assistim a un vespre de les vacances de la família Ramsay a l'illa de Skye. Mentre els joves es diverteixen jugant i passejant per la costa, l'excursió del petit James en barca al far, que estava planejada per l'endemà, es veu frustrada per la predicció de mal temps que li fa el seu pare. La senyora Ramsay intenta consolar-lo llegint-li un conte i, més tard, quan els petits ja són a dormir, els grans sopen amb tots els seus convidats, en el moment àlgid de la primera part de la novel·la. La segona secció, "El temps passa" ens mostra la decadència de la casa a través dels deu anys en què la família no la visita, des del punt de vista del servei que s'ha d'ocupar de mantenir-la en bon estat. Com si es tractés d'una seqüència cinematogràfica, l'inici d'aquest intermedi connecta amb la darrera escena de la primera secció, en què ja és fosc i els joves van a fer una passejada nocturna abans d'anar a dormir, mentre que el final d'aquesta secció ens situa ja a l'inici de la tercera part, amb la Lily Briscoe despertant-se de bon matí en el mateix escenari, però deu anys després. Durant aquest intermedi, han mort la mare i dos dels fills Ramsay: l'Andrew a la primera guerra mundial i la Prue per complicacions relacionades amb l'embaràs. A la tercera part, "El far", el senyor Ramsay torna a la casa d'estiueig amb tres dels seus fills, el seu amic el senyor Carmichael i la Lily Briscoe, que continua soltera. Mentre el senyor Ramsay i els seus dos fills més petits emprenen l'excursió al far, que ha quedat posposada deu anys, la Lily reprèn el quadre que havia deixat inacabat deu anys enrere, aconseguint plasmar en la seva pintura, finalment, la seva visió artística.
M'agrada: Particularment, l'habilitat de Woolf en aquesta novel·la per manipular la percepció del temps, amb menció especial al viatge temporal de la senyora Ramsay durant l'escena del sopar al final de la primera part, i a l'intermedi central, que connecta la secció inicial i la final d'una forma inigualable. M'ha recordat molt, en aquesta relectura, el que després farà Priestley a El temps i els Conway. Les petites revelacions (n'hauria de dir il·luminacions) que va deixant la novel·la al seu pas, més en especial en els petits detalls i els personatges secundaris que no pas en la imatge de conjunt. La complexitat quasi inesgotable de paral·lelismes i simbologies entre personatges i motius dins del text, que estableixen connexions en totes les direccions possibles.
