Esperits empresonats (#385)

Jo sóc un llop que persegueix el sol / i l'hauré atrapat abans no es faci fosc. 

Aquest recull de quaranta-un poemes de C. S. Lewis (1898-1963) va aparèixer per primer cop el 1919 i va ser, de fet, la primera obra que Lewis va publicar, amagat sota el pseudònim de Clive Hamilton. Spirits in  Bondage és el recull dels seus poemes d'adolescència, que en aquest cas ens presenten un Lewis totalment sorprenent per desacostumat. De fet, les crítiques més aviat tèbies o directament negatives que va rebre aquest poemari el van reconduir cap a l'assaig i la novel·la, els gèneres que li van aportar fama més endavant. Tot i així, va continuar escrivint poesia al llarg de la seva carrera literària. 

Què hi trobarem, doncs, a Esperits empresonats? No el llegiu si espereu bona poesia: aquests són els poemes d'un adolescent, imitatius, excessivament afectats, directament matussers en alguns moments. L'obsessió per rimar tots i cadascun dels versos es fa veritablement exasperant, especialment pel que fa a la tria de paraules, i de vegades opera en detriment de les imatges mateixes que exploren els poemes. Tampoc espereu la cruesa dels poetes soldats de la Gran Guerra, companys de batalles de Lewis i també joves com ell, però que van explorar formes d'expressió molt més modernes, extremes i colpidores que no pas l'escapada fantasiosa que ofereix Lewis al seu país de les fades. I tampoc no el llegiu, és clar, si voleu el Lewis convers, apologètic i autosatisfet dels seus escrits posteriors: el Lewis adolescent és el Lewis ateu de què se'ns parla a Sorprès per la Joia i, si de fet aquest poemari té algun interès, tret d'alguns poemes comptats que brillen amb llum pròpia, és per il·lustrar, precisament, de què està parlant el Lewis adult al seu volum de memòries més conegut. 

A Sorprès per la Joia s'explica de fet, el marc mental i el clima emocional amb què el Lewis adolescent enfoca la vida, i hi trobarem motius que seran fàcilment reconeixibles en el seu poemari. Quan Lewis reconeix, a Sorprès per la Joia, que tot allò que estimava era irreal i imaginari, mentre que tot allò que li semblava real era sec, àrid i desagradable, ens està enfrontant a les bases conceptuals d'Esperits empresonats. Els poemes giren principalment al voltant de l'absència de Déu a la vida del protagonista, que observa amb impotència un univers que es dissoldrà en una entropia final sense sentit, en què els éssers humans acompliran el mateix destí que els mamuts, i en què la terra o la lluna no són més que pedres mortes que acabaran autoconsumint-se dins del cosmos. Dins d'aquesta efímera existència, haurem de veure com la natura depreda els més febles en un cicle continu de destrucció, i com dins la barbàrie de la guerra els homes es tornen bèsties dirigits a devorar els seus iguals. En aquest panorama desolador, les criatures retratades als mites - les fades, els esperits, els antics cavallers que feien les seves gestes, els déus que poblaven la terra - no són més que imaginacions fútils i fruits de la fantasia, aquelles coses irreals i imaginàries que, tanmateix, eren l'únic que aquell adolescent pedant de Wyvern estimava. 

En aquest context, el retrat que Lewis dibuixa de Déu és, com a mínim, paradoxal i contradictori, en un seguit d'imatges desoladores que acaben reforçant la idea de la seva inexistència. En el millor dels casos és un ésser remot i beneït que de cap manera no pot ser mogut ni commogut per tots els patiments humans, i que es retira beatíficament de la seva creació en un silenci impertorbable; en el pitjor dels casos és un ésser diabòlic i sàdic, que ordena aquesta lògica destructora sense deixar-se estovar pels precs dels pobres condemnats, molt proper a l'imaginari poètic de William Blake, del qual després Lewis es desmarcaria de forma tan eloqüent a El gran divorci. Ara bé, el plantejament és sempre en tot moment ambigu: si el bisbe de la diòcesi crema a la foguera la druidessa local, posseïdora d'una saviesa i uns ritus ancestrals, de quin cantó està Déu i de quin cantó el diable?

El poemari elabora aquest retrat d'infelicitat existencial a través de tres seccions diferenciades: la primera, "The Prison House", és la més potent, al meu parer, i la que explora les bases d'aquest univers ateu que retrata Lewis. Satanàs hi parla amb veu pròpia en diverses ocasions, i s'hi revela com a ésser proteic i extremadament xerraire, en contrast evident amb el silenci de Déu: el diable es presenta alternativament com la mort, com el Déu sever i inflexible de l'Antic Testament, o la força inexorable i destructora de la natura - en tant que la natura, si és creació d'algú, és una creació extremadament cruel. Un Déu bo, si existís, hauria de ser com a molt un ésser feliç, indiferent a tot el patiment i malbaratament que aquesta natura comporta. També es presenta com el terror de la guerra, una mort violenta i inexorable que afecta precisament aquests adolescents enviats a matar-se els uns als altres per voluntat aliena.  

En aquest sentit, les imatges de guerra evoquen un cert to apocalíptic, tot i que potser un punt velat i no tan potent com en poetes més grans, Yeats per exemple. En aquesta línia, a l'inici del poemari Lewis hi col·loca el llop que persegueix el sol, el llegendari Fenrir de la mitologia nòrdica, que dona inici a la fi del món en empassar-se l'astre rei, així que no és debades que en determinats poemes els soldats al front siguin comparats a llops i bèsties que perden, fins i tot, el do de la paraula. Aquesta primera part va explorant aquests móns de foscor, en què les imatges d'éssers mitològics i fantàstics, d'antics herois i dels llocs beneïts on reposen, són tan sols escapades imaginatives que no estalvien al poeta el patiment humà. El to d'aquesta primera secció va canviant progressivament, però, des d'un primer moment de rebel·lió a "De Profundis", a través d'una sèrie de poemes que introdueixen una contemplació meravellada de la natura. 

La segona part del poemari, "Hesitation", és un breu interludi en què el poeta, que es converteix en visionari privilegiat d'aquesta realitat fantasiosa, observa meravellat el món més prosaic i mundà, un punt petitburgès, de la "gent sòlida", és a dir, la gent corrent que no té accés a aquest món imaginatiu. La tercera part, "The Escape" parteix del viatge dels pelegrins fins al país de Déu, o el país de les fades. De fet, si els identifiquem tots dos sembla que les bases per al món de Nàrnia ja estiguin posades d'antuvi. Aquesta secció és una exposició de tota una sèrie de móns mitològics ben diversos, inspirats en moltes tradicions diferents. Aquest país és un destí imaginari que el soldat troba reconfortant en el món desolador de la guerra, i que acaba tenint la seva coda tràgica en l'últim poema, que evoca el viatge del soldat cap al país dels somnis, amb el títol força revelador de "Death in Battle". 

Spirits in Bondage, en definitiva, és un poemari interessant, que mereix ser llegit, més que per la qualitat dels seus poemes, per la seva connexió amb l'imaginari de l'autor, i pels seus moments més heterodoxos i poc coneguts. Si no es tractés de C. S. Lewis, aquests poemes haurien caigut en l'oblit fàcilment. Per als qui vulgueu trobar el professor en el seu ambient acadèmic i un punt acomodatici, veureu que el jo poètic d'aquest recull no pot estar més allunyat d'aquesta figura que coneixerem posteriorment. L'adolescent ateu i emprenyat amb el món té una veu poètica pròpia, tan exhuberant i imaginativa potser com ho serà després el seu jo més adult. 

Continguts: Els poemes d'adolescència de C. S. Lewis queden repartits en un Pròleg i tres seccions: la primera, "La presó" evoca el panorama de desesperació i desolació existencial del soldat davant d'un món immensament fútil i miserable, que no té cap mena de propòsit intrínsec. En aquesta secció Satanàs parla amb diverses veus, identificant-se alternativament amb diferents horrors i manifestacions de la crueltat del món. La rebel·lió inicial del protagonista contra aquest món comença a intuir-se a través d'aquesta primera secció, en què el protagonista, tot i que encara escèptic, es resisteix a pensar la realitat exclusivament en aquests termes. La segona secció, "Vacil·lació" ens mostra el protagonista a cavall entre aquests dos móns - un sense sentit i un altre de màgic i regit per la fantasia. La tercera secció, "L'escapada", ens presenta el viatge del presoner fugit a través de diversos móns màgics i mitològics, provant de recuperar quelcom de l'encantament primigeni del món, però amb un final força pessimista al respecte. 

M'agrada: "Satan speaks (1)", "Victory", "Apology", "In Prison", "De Profundis", "The Witch", "Alexandrines", "Hesperus", "Lullaby" i "Death in Battle". 

El tron de plata (#349)

- M'he empassat nenes i nens, dones i homes, reis i emperadors, ciutats i regnes - va dir el Lleó. No ho va dir com per vantar-se'n, ni amb penediment, ni amb ràbia. Ho va dir i prou. 

El tron de plata es va publicar l'any 1953 i és la sisena entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis - la sisena si tenim en compte l'ordre cronològic de la saga, i la quarta per ordre de publicació. D'entrada he de dir que és la meva entrega preferida de la saga des de sempre, i per això n'he gaudit la relectura especialment. És cert que aquesta entrega també té els seus punts fluixos: el ritme es fa un punt massa lent en certs passatges, el biaix sexista de l'autor apareix en determinats moments, i la història que emmarca la narració de les aventures a Nàrnia, la de l'escola dels protagonistes, desvia una mica l'interès de la narració amb les preocupacions adultes de l'autor sobre el sistema educatiu. 

Els protagonistes aquí són en Eustace, que havia visitat Nàrnia amb els seus cosins Penvensie a l'anterior entrega, i la seva companya de classe, la Jill Pole, que descobrirà el món de Nàrnia per primer cop. Aquests dos personatges són una mica més fràgils i volubles que els Pevensie, caracteritzats per la seva fe irrompible: la fe de Jill i de Eustace és més com un procés de presa de confiança, i l'aniran refermant a mesura que vagin aprenent dels seus propis errors. Potser aquesta és una diferència important entre aquest volum i els altres de la saga: mentre que els Pevensie partien de la seva confiança ferma en la presència d'Aslan a les seves vides, i aquest no es manifestava fins ben bé cap al final de cadascun dels relats, aquí Aslan s'apareix a Jill ben bé al principi de l'aventura, per plantejar-li un repte o un desafiament que haurà de resoldre amb èxit si vol salvar la terra de Nàrnia d'una terrible maledicció. És com un viatge de descoberta en què Jill ignora completament quin en serà el destí final, i amb el qual adopta un compromís sense garanties. 

De fet, el fil conductor de l'aventura són quatre pistes o indicacions que Aslan dóna a Jill i que aquesta ha de seguir per arribar a acomplir la missió; ara bé, aquestes són molt fàcils de confondre o de passar per alt si no s'està prou atent, perquè una de les lliçons més clares en aquesta entrega de Nàrnia és que les aparences enganyen, i que és en la foscor més profunda i remota del món en què hi podem arribar a veure més clar. Al capdavall, l'apoteosi final del llibre és una brillant al·legoria del mite de la caverna de Plató, en què els protagonistes es veuen immersos en un món subterrani a mercè de la foscor, captius d'un encanteri que els fa oblidar que el món exterior existeix. 

El racionalisme aferrissat de C. S. Lewis reapareix de forma altament original quan ens n'adonem que la realitat autèntica per a Plató, el món de les idees, està de part de la fe per a Lewis: sempre que ens trobem en un conflicte entre realitat i aparences, la fe està de part de la realitat per més que les aparences ens puguin enganyar. En aquesta direcció apunta el camí de les pistes d'Aslan, totalment planeres i entenedores per si mateixes, però que costen d'interpretar un cop els protagonistes s'enfronten als fets. Tanmateix, el camí d'Aslan no és sempre una línia recta entre dos punts, i fins i tot quan perden l'oportunitat de seguir les pistes correctament, els protagonistes trobaran altres maneres de redreçar la situació i tornar al camí correcte. 

La missió es tracta de rescatar el príncep de Nàrnia, el fill de Caspian, que es troba desaparegut i presumiblement empresonat pels encanteris d'una malvada bruixa. Aquí es recuperen els motius freudians que ja eren presents a El nebot del mag i a El lleó, la bruixa i l'armari: la malvada Dama del Cinyell Verd es presenta com la serp temptadora del jardí de l'Edèn, igual que Jadis al primer dels llibres; d'altra banda, pel que fa a la seva relació amb el príncep Rillian, la bruixa esdevé literalment la seva consort i suplantadora de la seva mare a la vegada, de forma semblant a com Jadis es presentava com a falsa figura materna al segon volum. 

Ara bé, Jill i Eustace no estan sols en aquesta aventura; els acompanya una criatura pintoresca, en Bassalfosc, un remenapantans (Puddleglum i Marsh-wiggle en l'original en anglès) que, per algun motiu, sembla la persona més indicada per a la missió. Els remenapantans són unes criatures del maresme que es caracteritzen per ser extremadament pessimistes, i veure només la part més fosca de cada situació; ara bé, en una aventura que gira principalment al voltant dels enganys causats per les aparences, potser és el tipus d'heroi que necessitem en aquest moment que Nàrnia torna a ser una terra en decadència. En tot cas, no serà fins al moment de la prova, com deia Lewis mateix, que es revelarà el seu coratge i en què consisteix aquesta virtut exactament. Tot i que les opinions poden diferir en una saga que ofereix històries tan variades a cada volum, El tron de plata per a mi segueix sent la millor de les entregues de Les Cròniques de Nàrnia i una entrega que d'alguna forma redimeix els moments més fluixos de la saga sencera. 

Sinopsi: En Eustace i la seva companya Jill un dia es troben al pati de l'escola fugint dels seus assetjadors. Aleshores invoquen Aslan per tal que els traslladi màgicament a Nàrnia i, per a la seva sorpresa, Aslan respon a la seva pregària. Un cop a Nàrnia, però, se'ls encomanarà una difícil missió per tal de rescatar un príncep perdut del domini d'una bruixa malvada. Per acomplir la missió, la Jill rebrà unes pistes per part d'Aslan que l'ajudaran en el seu camí, tot i que la seva constància a l'hora de reconèixer les indicacions i seguir-les serà possiblement una de les proves més difícils. 

M'agrada: El món dels remenapantans, que se'ns presenta amb una de les descripcions més vives i boniques de tota la saga sencera; la personalitat d'en Bassalfosc, un personatge força peculiar en comparació amb l'ideal heroic que ens presenta la sèrie a les anteriors entregues. En general, em sembla l'entrega més rodona i complexa, a l'alçada dels dos primers volums - en el pla més abstracte, el motiu platònic és explotat d'una forma molt original i creativa; en el pla més literari, és força consistent amb els temes i les imatges que explora al llarg de tot el relat. 

La travessia del Navegant de l'Alba (#348)

Per què no hauríem d'arribar al confí oriental del món? I què hi podríem trobar? Jo espero trobar-hi el país de l'Aslan. És sempre de l'est, de més enllà del mar, que ens arriba el gran Lleó. 

La travessia del Navegant de l'Alba es va publicar el 1952 i és la cinquena entrega de la sèrie de Les Cròniques de Nàrnia per ordre cronològic de la narració, tot i que originalment es va publicar en tercer lloc. En comparació amb les altres és una novel·la força curiosa, un punt més lineal pel que fa a l'argument, i on possiblement l'al·legoria religiosa es va fent cada cop més evident i explícita. És la tercera incursió dels Pevensie al món de Nàrnia, tot i que ara en Peter i la Susan ja no participen de l'aventura, i l'Edmund i la Lucy, els germans petits, seran acompanyats en el viatge pel seu cosí, en Eustace, amb qui s'allotgen temporalment. 

De fet, la introducció d'aquest personatge, i el contrast que suposa amb el món de màgia i de fantasia familiar als Pevensie, és un dels punts més forts d'aquesta entrega de la saga. Els pares d'en Eustace són naturistes i vegetarians, moderns i avançats al seu temps, com ens explica el narrador només en obrir la narració. Rere aquesta veu narradora hi ha el prejudici de Lewis mateix, damnificat pel sistema educatiu conservador de l'escola privada, i prou suspicaç per mirar amb recel qualsevol oscil·lació del pèndol en la direcció oposada. En Eustace s'ha criat en aquest ambient suposadament avançat i intel·lectual, i té una mentalitat racionalista, pràctica i totalment prosaica: els seus llibres són textos científics, no narracions d'aventures, i per això quan aterri en una aventura màgica necessitarà ajuda per aprendre a acceptar i navegar pel món on es troba. 

El seu procés és també una aventura de redescoberta i reconnexió amb els altres: precisament per la seva formació, en Eustace és un nano profundament solitari i infeliç. El seu llenguatge és el d'un adult pedant i revellit, i el contrast d'aquest amb la retòrica cavalleresca dels personatges narnians proporciona alguns dels moments més còmics de tot el relat. Rere l'evolució d'aquest personatge hi ha quelcom del procés de conversió de Lewis mateix: de racionalista tibat i enfadat amb el món a convers entusiasta, evolució que podeu llegir al seu volum de memòries Sorprès per la Joia. 

En tot cas, la travessia del Navegant de l'Alba serà una aventura que canviarà d'alguna manera tots els personatges. El Navegant de l'Alba és un vaixell amb què el rei Caspian es disposa a arribar als confins orientals del món, per mars que ningú ha explorat abans, a la recerca dels set lords telmarins que el seu oncle usurpador havia enviat a l'aventura per tal de neutralitzar el seu suport al rei legítim de Nàrnia, el pare de Caspian. Com que no se'n va tornar a saber res més, ara Caspian busca esbrinar quin ha estat el seu destí per tal de descobrir quins són els límits del país de Nàrnia. El que se segueix és una sèrie d'aventures episòdiques, a l'estil de l'Odissea, que es van succeint de forma més o menys independent i que aniran presentant diverses proves o desafiaments que els personatges hauran d'afrontar i que els tornaran canviats al món conegut. Com també passa a l'Odissea, la primera de les aventures, que té a veure amb uns traficants d'esclaus, no té cap element sobrenatural. Ens trobem encara en territori conegut, les illes solitàries, que són l'últim feu conegut de Nàrnia abans d'iniciar el viatge per aigües desconegudes. Aquesta aventura, a més de representar el llindar amb l'Aventura en majúscules, també ens mostra en Caspian en la seva tasca com a rei, i de rei seguint un ideal mític, literari, que Tolkien també compartia. En aquest episodi especialment contrasten els ideals cavallerescos i romàntics del regne de Nàrnia amb una mentalitat utilitària i mercantil, com també passa, per exemple, amb el governador de la Ciutat del Llac a El Hòbbit. 

En aquest sentit, Caspian és un altre dels personatges que evoluciona més, juntament amb en Eustace; si bé el seu canvi no és tan radical com el d'aquest últim, sí que és cert que Caspian ha d'aprendre a través de la seva aventura què significa ser un bon governant, i on ha d'establir les seves prioritats en cada moment per tal de ser-ho. L'originalitat d'aquesta entrega rau en el misteri de cada prova o desafiament, i la forma subtil i velada amb què la narració sempre acaba subvertint expectatives, i posant cada petit detall en perspectiva dels designis més grans, però ignots, del pla d'Aslan mateix. De fet, aquest s'anirà revelant breument al final de cada petit episodi, tot i que no serà fins al final de l'aventura que aquest es reveli i s'expliqui plenament, com també passava a les altres aventures. 

A la segona aventura, l'illa del drac, Eustace aprendrà a superar el seu aïllament i el seu egoisme per tal de reconnectar amb els altres. L'aventura a l'illa de l'aigua de la mort serà una prova de caràcter per a Caspian mateix, que haurà de superar la seva ambició si vol prosseguir el viatge. L'aventura a l'illa de Coriakin representarà per a la Lucy un desafiament a les seves expectatives sobre la realitat i les aparences. A l'illa de la foscor, tots els personatges s'hauran d'enfrontar a les seves pors i inquietuds més profunds, i el passatge sencer a mi em recorda lleugerament el de les sirenes a l'Odissea. La darrera prova, a l'illa de Ramandu, es convertirà en una autèntica prova de fe, en què cadascú haurà d'afrontar la possibilitat de seguir endavant sense garanties d'èxit. Serà la prova més dura per a Caspian, finalment, que haurà d'aprendre a renunciar a l'aventura mateixa pel bé del seu poble. Quan els expedicionaris arribin finalment al país d'Aslan, als confins del món, aquest els rebrà amb peix a la brasa a la platja i en forma d'Anyell: en aquest darrer episodi l'al·legoria no és gaire subtil, que diguem. 

Finalment, l'explicació que dona Aslan a Edmund i Lucy sobre per què no tornaran a Nàrnia aclareix una mica més l'enigma al final de l'anterior entrega: Aslan es troba a tots els móns, només que amb noms diferents, i ara els infants ja són prou grans per aprendre a descobrir-lo amb el seu nom al seu propi món. Com que no diu res respecte a en Eustace, el final queda lleugerament obert per a la propera aventura d'aquest al món de Nàrnia. Potser aquest no és un dels meus volums preferits, però és una lectura força original i entretinguda. 

Sinopsi: L'Edmund i la Lucy Pevensie s'estan una temporada a casa dels seus oncles a Cambridge mentre la resta de la seva família es troba als Estats Units. El seu cosí, en Eustace, els menysprea per la seva creença en el món fantàstic de Nàrnia. Tanmateix, un bon dia es troben màgicament transportats a Nàrnia, on s'uniran a l'expedició del rei Caspian per tal de descobrir els confins del món i retrobar els set senyors telmarins perduts. 

M'agrada: Val a dir que la presència de Eustace a la narració aporta un punt de vista sobre el món de Nàrnia que no havíem vist abans en cap entrega de la narració, i per a mi aquest és el principal punt fort de la proposta. El seu vocabulari adult i científic, amb la seva visió no màgica del món, afegeix un matís metatextual a la proposta que a mi em sembla realment divertit. 

No m'agrada: És potser una de les entregues en què l'al·legoria queda un punt massa mastegada i forçada, especialment en els darrers episodis del llibre, quan Aslan es manifesta finalment. 

El príncep Caspian (#333)

... el meu cor ancià porta tant de temps guardant aquests records secrets que li fan mal i explotaria si no te'ls digués a tu. 

Publicada originalment el 1951, El príncep Caspian és la segona entrega (per ordre de publicació) i la quarta (per ordre cronològic del relat) dins la sèrie de llibres per a infants de Les Cròniques de Nàrnia. Es va publicar com a seqüela de El lleó, la bruixa i l'armari i la lectura es fa ressò d'aquesta connexió amb la primera aventura dels germans Pevensie a Nàrnia. Un any després del primer viatge dels quatre infants a aquesta terra màgica, els protagonistes veuen interromput el seu viatge en tren cap a l'escola per reaparèixer de nou a Nàrnia inesperadament. 

La terra de Nàrnia ha canviat profundament, però: mentre que al nostre món ha passat tan sols un any des de l'anterior aventura, a Nàrnia han passat milers d'anys, i tots els paratges que eren coneguts per als protagonistes i sobre els quals havien regnat ara han canviat fins a fer-se quasi desconeguts. Això posa en marxa un nou viatge de redescoberta de la terra mateixa, mentre els quatre germans es pregunten on deu ser l'Aslan. Aquest relat s'entrellaça, però, amb un altre que transcorre de forma paral·lela, fins que les dues trames argumentals acaben confluint: el príncep Caspian, l'hereu legítim al tron de Nàrnia, ha hagut d'escapar-se del castell del seu oncle, l'usurpador Miraz, a causa d'un complot contra la seva vida. En la seva fugida als boscos, acaba trobant els antics narnians, les criatures màgiques i els animals parlants que poblaven Nàrnia en la seva antigor, que han sobreviscut com han pogut a través dels segles, amagats i en la clandestinitat, a causa del rebuig dels humans. 

Com passava en l'anterior entrega, aquestes criatures fantàstiques són les encarregades d'oferir aliments als infants - tant als germans Pevensie com a Caspian en la seva fugida - i en aquest cas, també, els nodreixen amb històries del passat, que acaben alimentant la seva confiança en el futur i en la tasca que tenen per davant. Nàrnia ha canviat completament perquè ara és una terra sense màgia, molt més prosaica i perillosa del que els infants Pevensie recordaven. L'únic que lliga els seus habitants a la seva màgia i als seus personatges llegendaris és la memòria: una sèrie de records que no són literals, sinó transmesos de generació a generació durant anys. Era fàcil creure en Aslan quan els seus prodigis eren a tocar de la mà: creure en la seva tornada ara, en una Nàrnia humanitzada i secularitzada, és una qüestió de fe. 

La imatge de conjunt, però, comença a traspuntar a través del relat que els fa el nan Trumpkin sobre les desventures del príncep Caspian: a les portes d'una rebel·lió amb els antics narnians contra el poder despòtic del seu oncle, el jove príncep ha fet sonar l'antic corn de la reina Susan, que ha de convocar els quatre reis del passat en ajut del seu poble. Com també passava a El lleó, la bruixa i l'armari, la màgia comença a operar tant bon punt els quatre infants arriben a Nàrnia: l'aparició d'Aslan, però, és més enigmàtica en aquesta entrega, possiblement que en les anteriors. Quan finalment apareix, ben entrada la narració com sempre, Aslan no es revela directament, sinó que els planteja una prova de fe abans d'oferir-los la seva ajuda. Els germans acaben posant a prova la seva confiança en l'aparició d'Aslan: la Lucy és la primera que el veu, i ha de convèncer els altres, que no el poden veure, que la segueixin sense garanties d'èxit. Subvertint l'expectativa, no és després de veure Aslan que s'hi creu, sinó a l'inrevés, aquest només es manifesta físicament si primer hi creus. L'Edmund és el següent a veure Aslan - sabem que la seva aventura en l'anterior llibre ja li ha obert la ment - i després en Peter, que en un principi decideix no seguir la Lucy per pragmatisme, més que per falta de fe. L'última a creure és la Susan, i això es podria llegir com a inici o plantejament inicial del problema de la Susan, que apareixerà més tard a la darrera entrega de la sèrie. 

Al meu parer, el problema no queda plantejat aquí encara. Aslan mateix explica la resistència de la Susan a creure en ell, en aquest cas, a causa de les seves pors, que ha de superar per tal d'ocupar el seu lloc en el món. En termes narratius, la Susan ocupa aquí el lloc que ocupava l'Edmund a l'anterior entrega, i no gaire més. Aquest missatge de reconciliació final queda reforçat en el desenllaç de la història, en què tant en Peter com la Susan són cridats per Aslan a acomiadar-se definitivament de Nàrnia. I a diferència del matís agredolç que se li va donar a aquest episodi en l'adaptació cinematogràfica de El príncep Caspian, aquest fet en el llibre no es llegeix com a necessàriament trist i, de fet, és adreçat tan sols en unes poques línies, com de passada: Peter i Susan han de deixar Nàrnia enrere a causa de la seva edat, i per tant aquest pas endavant es revela com a part del seu creixement. La forma com Aslan ho ha explicat o ho ha justificat, en una conversa privada amb els infants, queda fora del text en una el·lipsi, i per això hem de prendre la paraula d'en Peter quan ens assegura que hi ha una forma de suportar aquest comiat. 

No és cap misteri que les primeres entregues de Nàrnia van ser escrites com a històries independents i que no va ser fins més tard que la sèrie va adquirir una unitat conjunta. El príncep Caspian és una digna seqüela de la seva predecessora, la seva estructura és molt similar i en aquest sentit conserva l'encant i el meravellament de l'anterior entrega. La seva originalitat rau, precisament, en presentar-nos la màgia de El lleó, la bruixa i l'armari, però aquest cop diluïda a través del pas del temps: Nàrnia té un caràcter particular, que evoluciona amb el pas del temps, i trobar-la canviada és un dels atractius principals d'aquesta entrega. 

Sinopsi: Un any després de la seva darrera aventura, els quatre germans Pevensie es veuen immersos en una altra aventura màgica a la terra de Nàrnia. El príncep Caspian, amenaçat de mort pel seu oncle usurpador del tron, els ha convocat gràcies a la màgia del corn de la reina Susan. Un cop a la terra de Nàrnia, hauran de reunir prou coratge per confiar en els designis d'Aslan i liderar la rebel·lió per recuperar el domini de la Nàrnia antiga. 

M'agrada: Com no podia ser d'altra forma, la dansa dels faunes, el somni d'Aslan i el desvetllament de la terra de Nàrnia. 

El lleó, la bruixa i l'armari (#320)

Un dia el veureu i un altre dia ja no. No li agrada que el lliguin - i és clar que té molts altres països per atendre. Tot està bé. Ens vindrà a veure sovint. Només que no l'heu de pressionar. És feréstec, sabeu? No és un lleó domesticat. 

Aquesta és la segona entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, tot i que va ser el volum que es va publicar en primer lloc, el 1950. És, de fet, el volum més emblemàtic de la sèrie, possiblement perquè va ser el primer. Si El nebot del mag ens havia plantejat una mitologia per a un món màgic en concret, el món de Nàrnia creat per Aslan, i ens presentava les respostes a alguns enigmes i imatges que apareixen en aquest segon volum, aquest té una autonomia pròpia molt més marcada. En realitat podria ser perfectament un únic volum tancat en si mateix, i va ser a partir d'aquest punt que l'autor va decidir expandir el seu conte per a infants i fer-ne una sèrie sencera, afegint-hi diverses seqüeles i una preqüela. 

Durant els bombardeigs dels alemanys sobre Anglaterra a la segona guerra mundial, els quatre germans Pevensie, Peter, Susan, Edmund i Lucy, es traslladen a viure al camp, a la mansió d'un professor retirat. Allà, la més petita dels germans, la Lucy, descobreix que un antic armari en una de les cambres de mals endreços de la casa porta a un món diferent, el món de Nàrnia. Els seus germans no la creuen, fins i tot quan Edmund també hi acaba accedint. Quan finalment hi acabin entrant els quatre germans junts, hauran de derrotar la malvada Bruixa Blanca, que manté Nàrnia en un hivern perpetu, per tal de poder accedir al tron de Cair Paravel, com indica una antiga profecia. 

Abans de tots aquests esdeveniments, però, el primer accés a Nàrnia ens obre la novel·la amb dues trobades igual d'emblemàtiques i decisives per a la trama de la novel·la sencera. Mentre que la Lucy coneix el senyor Tumnus, un faune amistós que la convida a prendre el te a casa seva, l'Edmund es troba per primera vegada amb la malvada Bruixa Blanca, que li presenta una temptació molt difícil de resistir: un poder que s'assembla sospitosament a ser fill únic. Totes dues trobades són fascinants perquè d'una banda venen carregades de motius freudians, si fem l'esforç d'analitzar-les sota aquesta llum, i d'altra banda atreuen amb la introducció de trops i motius de la mitologia i dels contes de fades populars que, si més no d'entrada, ens haurien d'ajudar a llegir el que s'hi està esdevenint. Com actuar i en qui confiar quan accedeixes a un món de fantasia per casualitat? L'única guia d'acció que ja posseïm, com més endavant reconeixerà Peter, són els contes tradicionals que ja coneixem. 

Els llibres que trobarem a la lleixa del senyor Tumnus, però, ja ens avisen de la primera reversió dels termes: al món de Nàrnia, són els éssers humans qui són un mite. El segon signe el trobem en la presència ominosa de la figura del pare de Tumnus, encara que només sigui des d'un retrat a la seva saleta: com si es tractés del superego freudià del seu fill, la seva presència ens recorda un codi de conducta i de valors més antic que el poder usurpat per la bruixa. Aquesta, quan finalment apareix, es presenta principalment com a temptadora, només que el seu engany és força evident des del principi: fins i tot abans d'haver sentit mai a parlar dels quatre trons de Cair Paravel, destinats a ser ocupats per quatre germans en pla d'igualtat, Edmund és temptat amb ser el successor únic de la bruixa, de forma que aquesta indirectament adopta el rol de mare assumida - i impostora - de l'infant. 

Tant l'Edmund com la Lucy accepten els aliments que els éssers màgics els ofereixen - la prohibició d'acceptar menjar ofert pels éssers de la terra màgica és un trop recurrent a la mitologia i als contes de fades. Si bé les delícies turques de la bruixa i el seu discurs persuasiu fan saltar les alarmes de bon principi, la mateixa sospita crea una ambigüitat pertorbadora en el cas de Tumnus i Lucy, perquè els faunes, parents dels sàtirs, no són éssers fiables a la mitologia clàssica, especialment per a jovenetes que vaguen pel bosc desprevingudes. Ara bé, comparant els dos àpats de seguida veurem el contrast entre les dues màgies: el te, l'ou dur i les torrades de sardina, mel o mantega oferides per Tumnus, aliments que nodreixen autènticament dins la novel·la, no tenen res a veure amb les delícies turques oferides per la reina-bruixa, símbols d'una dolçor buida que no alimenta i crea addicció en qui les menja. No cal anar gaire lluny, doncs, per començar a percebre aquí la lectura platònica que Lewis mateix proposava per a la sèrie de Nàrnia: la tensió dualista entre el menjar fingit i el real ens comença a introduir a la tensió entre el poder fingit de la reina Jadis i el poder autèntic d'Aslan. 

Encara cal esperar perquè Aslan es reveli, però. Com també passava a El nebot del mag, aquest personatge central per a l'obra no apareix ben bé fins al segon acte de la història. Quan els Pevensie accedeixen al món màgic de Nàrnia, entrem en una tensió palpable d'espera messiànica. Condemnada a un hivern etern sense Nadal, Nàrnia és una terra a punt de renéixer, perquè tots els signes hi són: Aslan es troba de camí, els quatre futurs reis ja han aparegut, i es comencen a intuir els primers signes de desglaç. Perquè no és cap secret que El lleó, la bruixa i l'armari és la més profundament al·legòrica de totes les entregues de la sèrie de Nàrnia. Aslan és el fill de l'Emperador de més enllà del Mar, a qui pertany la Màgia Profunda, una Llei (així, en majúscules) molt més antiga que el temps mateix a Nàrnia. Aquesta antiga llei dictamina que la vida d'un traïdor li pertany a la bruixa, per això Edmund està condemnat a morir segons aquest antic codi. Aslan troba una forma, però, de revertir l'antiga màgia, o de fundar una nova llei, per la qual entrega ell mateix la seva vida per salvar la d'Edmund. 

Un altre element fascinant de la història és que els nens accedeixin a un món de fantasia a través d'un portal màgic i immediatament siguin cridats a ser-ne els reis. L'alçament al poder des d'una posició d'impotència o desempara és un motiu recurrent a la literatura per a infants, i que ens connecta de nou a aquesta lectura platònica de la tensió entre realitat i aparença: la seva aparença feble i desvalguda al món d'Anglaterra revela el seu autèntic poder reial a la terra - autèntica - de Nàrnia, per si el rerefons platònic i cristià del text no acabava de quedar clar. Per acabar de reblar el clau, a més, Lewis dota els seus infants de tota una vida adulta com a reis abans de tornar al món real. És cert que no és gaire més que una estratègia per poder crear altres històries per a la saga que tinguin lloc durant aquest regnat, i un recurs que Lewis certament podia haver espremut molt més, però pel que fa a la psicologia dels personatges obre un dels enigmes més suggestius del text. El lleó, la bruixa i l'armari és una de les meves entregues preferides de la saga sencera, i una recomanació imprescindible per als lectors de fantasia de totes les edats. 

Sinopsi: Durant la segona guerra mundial els germans Pevensie es traslladen de la ciutat al camp fugint dels bombardeigs alemanys. A la casa del professor Kirke hi descobreixen un armari màgic que els porta al país de Nàrnia. Allà descobreixen que una profecia els destina a derrocar la malvada bruixa blanca, usurpadora del poder legítim de Nàrnia. 

M'agrada: Els títols dels llibres de la lleixa del senyor Tumnus, evidentment. 

No m'agrada: La misogínia implícita del text, que el personatge del Pare Noel s'encarrega de fer explícita molt gratuïtament. 

El nebot del mag (#319)

Nàrnia, Nàrnia, Nàrnia, desperta. Estima. Pensa. Parla. Sigueu arbres caminants. Sigueu bèsties parlants. Sigueu aigües divines.

Aquest és el primer volum de la saga de Les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, tot i que es va publicar el 1955 i en sisè lloc. L'ordre d'aparició dels llibres difereix de l'ordre de lectura que va establir Lewis mateix un cop els va haver publicat tots, i segueix la història de Nàrnia per ordre cronològic. El que Lewis va escriure i publicar primer són les aventures originals dels germans Pevensie i les seves seqüeles amb el seu cosí Eustace (el que serien els llibres segon, quart, cinquè i sisè), i després va ampliar la mitologia del món de Nàrnia amb una història paral·lela al regnat dels Pevensie (el llibre tercer) i els dos volums, inicial i final, primer i setè, que constitueixen l'inici i el final del món de Nàrnia, com si es tractés dels seus particulars Gènesi i Apocalipsi. 

Reconec que la saga sencera em provoca sentiments ambivalents. Hi ha volums que m'han marcat des de la primera vegada que els vaig llegir, i que em semblen magnífiques recomanacions per a infants, d'altres que em deixen força indiferent, i un en concret, de fet, que em sembla que perjudica tota la saga i que no hauria d'haver vist la llum. Per dir-ho breument, estic de part de Neil Gaiman pel que fa al setè volum i el problema de la Susan, i d'altra banda crec que la destrucció de Nàrnia amb judici final inclòs no és la millor forma d'acabar una saga de literatura per a infants. 

Molt lluny d'aquest moment, però, El nebot del mag ens ofereix la història de la creació de Nàrnia. Com que es va escriure més tard, hi ha moments que es refereixen específicament al segon dels volums, El lleó, la bruixa i l'armari, ja que, en realitat, El nebot del mag no és tan sols la història de com es va crear Nàrnia, sinó també de com va arribar al punt en què la trobem al segon volum, principalment com hi va arribar la malvada bruixa Jadis amb el seu desig de dominar el món, ja que aquesta no és originària de Nàrnia, i com hi van arribar els humans, que tampoc en són originaris. També hi trobarem altres detalls més anecdòtics com, per exemple, com va arribar a haver-hi un fanal a l'Esplanada del Fanal, o com va arribar l'armari del professor Kirke a obrir una porta entre móns diferents. 

En un nivell de lectura més profund, és també una curiosa revisió dels primers capítols del Gènesi, amb una particular visió del pecat original i de la condició humana més en general. I de fet em fa la impressió que Lewis es mostra més optimista que el relat bíblic. La narració comença a Londres a finals del segle dinou. El protagonista, Digory Kirke, és un nen que viu amb el seu oncle, la seva tia i la seva mare, que agonitza en una de les cambres de la casa dels oncles. Digory i la seva amiga Polly descobreixen accidentalment uns anells màgics creats per l'oncle de Digory que els permeten viatjar a móns paral·lels. L'oncle Andrew els necessita com a conillets d'índies per a la seva recerca sobre els altres móns i per això els enganya per tal que els utilitzin. En un dels móns visitats, Digory cau en la temptació - malgrat que Polly el prevé en contra d'aquest perill - de fer servir un encanteri que desperta la bruixa Jadis. Aquesta ja ha destruït el seu propi món - el desolat regne de Charn - gràcies a l'ús de la Paraula Deplorable, un encanteri que permet destruir tot ésser vivent de forma instantània. 

Aturem-nos un moment: és aquesta primera temptació i la caiguda de Digory que ens introdueix un pecat original que, com el bíblic, té a veure primordialment amb el coneixement. Per als qui considerin que Lewis ens presenta un univers maniqueu, de bons o dolents, cal que ens parem a pensar en la gradació de la curiositat i l'ambició pel coneixement en els personatges de Digory, l'oncle Andrew i la bruixa Jadis. Digory encara és prou petit i ignorant - innocent, potser - per comprendre que el coneixement transforma el món, i la lliçó principal que aprèn al llarg del relat és la responsabilitat: què fer amb el mal que hem introduït al món a través de les nostres accions. La saviesa de l'oncle Andrew és d'un altre tipus, però. Com en una versió corrompuda de la curiositat del seu nebot, la seva concepció del coneixement és egoista i instrumental: l'objectiu principal és aconseguir els seus propis designis i els altres es transformen en peons al seu servei. El seu personatge és molt similar al Saruman tolkinià, i de fet els discursos de tots dos s'assemblen molt, així com el seu ús del llenguatge com a eina de persuasió o manipulació. 

Tanmateix, Jadis ens presenta la versió augmentada i corregida de l'ambició de l'oncle Andrew: el seu coneixement es transforma en destructor de tot el que no sigui ella, ja que d'utilitzar els altres a voler dominar-los només hi va un pas. Si la relació entre el coneixement i la maldat destructora de Jadis no queda prou clara, cap al final del text un discurs alliçonador d'Aslan posa molt clara la relació: Aslan adverteix els humans del futur que els espera si acaben construint una eina igual de destructiva que la Paraula Deplorable. L'ansietat per la cursa d'armament nuclear, per la possibilitat que ofereix la tècnica de destruir tot el que hi ha només pitjant un botó, és un trop recurrent en la literatura fantàstica, distòpica i de ciència-ficció del moment, i aquest text és de 1955. 

A tot això, quasi a la meitat del llibre Nàrnia encara no ha estat creada: quan aquesta apareix, a través de la cançó creadora i l'alè vivificador del lleó Aslan, aquesta terra se'ns revela com un paradís edènic on tot creix i es multiplica de forma accelerada i exuberant. Jadis aprofita per fugir i amagar-se en la immensitat de Nàrnia, on es convertirà en la gènesi de tots els seus mals. Ara bé, el que ha passat aquí és una mena de revers de la història bíblica, almenys en termes cronològics: al Gènesi la creació del paradís precedeix el pecat original, i aquí el pecat original va primer i després té lloc la creació del paradís. El mal no sembla tant una caiguda, per tant, sinó quelcom natural, preexistent, potser fins i tot inherent a la condició humana. 

Com per accentuar aquesta duplicitat de la naturalesa del mal (interna a l'ésser humà, o externa, donada ja en la natura) Lewis afegeix al seu relat una segona temptació, que aquest cop Digory supera amb èxit. I és precisament aquesta segona temptació la que se li fa més dura en termes personals, ja que afecta directament la malaltia terminal de la seva mare. Es fa difícil no llegir aquest episodi en termes autobiogràfics, perquè Lewis va perdre la seva mare quan era petit de forma molt similar a com se'ns descriu la malaltia de la senyora Kirke, i l'episodi en què la guareix amb la poma màgica de la terra de la joventut sona directament a fantasia de desig autorrealitzat per part de l'autor. L'escena en què el nen li ofereix la poma guaridora a la seva mare actua com a revers, un altre cop, de la història de la temptació al jardí de l'edèn, així com del conte de la Blancaneu. 

Val a dir que de totes les anades i vingudes entre els diferents móns, l'escena que destaca per sobre de totes és la de la creació - i posterior desvetllament - de la terra de Nàrnia, tot i que el món desolat de Charn i el bosc entre els móns són escenaris que també es fan profundament atractius a l'hora de suggerir imatges al públic lector. Personalment, m'agrada molt aquest volum com a inici de la saga, i crec que és una arrencada fantàstica per a la sèrie de llibres de Nàrnia. 

Sinopsi: Dos infants del Londres del segle dinou, Digory i Polly, accedeixen a móns paral·lels a través d'uns anells màgics inventats per l'oncle de Digory. En un dels móns que visiten, Digory desperta la malvada bruixa Jadis que, després d'haver destruït el seu propi món, en busca un de nou per dominar. Al principi ho intentarà al món dels protagonistes, però després es farà més forta al món de Nàrnia, recentment creat pel poderós lleó Aslan. 

M'agrada: La forma com Lewis explota el poder suggestiu de les seves imatges i, especialment des del punt de vista de l'edat adulta, la forma com treballa els trops i símbols del llibre del Gènesi i dels contes de fades d'una forma creativa i original. M'agrada, per tant, llegir la creació d'un paradís sense pecat original, o amb una versió d'aquest, si més no, que costa força de llegir en termes de pecat o caiguda. 

Sorprès per la Joia (#270)

. . . i abans de saber el que desitjava, el desig mateix ja no hi era, la llambregada sencera s'havia retirat, el món tornava a ser banal, o només es bellugava per un anhel de l'anhel que acabava de desaparèixer. 

Surprised by Joy: The Shape of My Early Life és un dels millors llibres que li he llegit a C. S. Lewis (1898-1963), per no dir el millor fins ara. Es va publicar el 1955 i és el volum de les seves memòries, tot i que, com a autobiografia, no és un text gaire convencional. Lewis se centra en un aspecte molt particular de la seva vida, la seva conversió al cristianisme quan era un jove professor a Oxford a principis dels anys 30, i minimitza en importància, o obvia directament, incidents decisius de la seva vida que si més no despertarien l'interès dels lectors de biografies. Per exemple, l'experiència a la primera guerra mundial s'hi descriu de forma molt resumida; les relacions amb la seva família extensa amb prou feines reben atenció; o la seva "adopció" (per posar-li algun nom) de Janie Moore, la mare d'un company soldat, amb qui Lewis va viure fins a la mort d'aquesta uns trenta anys després, és un episodi que s'omet directament, com Lewis reconeix explícitament. 

El que Lewis es proposa en aquest llibre és fer més aviat una autobiografia intel·lectual i emocional, en què se'ns descriu la formació de l'estudiant i després del professor novell, i on la seva fe és el centre d'interès del relat. Ara bé, l'autor peca de falsa modèstia quan al Prefaci del llibre ens avisa que aquesta història no és per a tothom. Fins i tot "els qui no suportin aquesta mena d'història" hi trobaran una lectura profunda, extremadament meditada i reposada, sobre les petites coses que fan de l'existència un enigma fascinant. Sorprès per la Joia és un relat autènticament captivador sobre un jove en formació que afronta la seva particular vall de llàgrimes amb una actitud meravellada, i un bon humor que sorprèn en els moments més inesperats amb el seu distanciament i la seva mordaç auto-ironia. 

La primera tragèdia és la mort de la mare, que porta a un refredament de la relació amb el pare, que es distancia progressivament dels fills en tancar-se en el seu dol. És curiós llegir totes aquestes experiències en termes psicològics i veure'n després paral·lels en la seva conversió, ja que el seu viatge de l'ateisme a la fe és descrit constantment com una batalla o una competició del jove contra l'autoritat aclaparadora d'un Déu incomprensible. Arriba a parlar fins i tot de Déu "acorralant-lo" en una jugada mestra per tal de convèncer-lo per a la causa. Són especialment deliciosos, de fet, els darrers capítols, en què es produeix aquesta decisiva partida d'escacs entre un Déu bondadós però un pèl massa enigmàtic, i un jove racionalista que peca per excés d'anàlisi, possiblement, però que al cap i a la fi té el cor molt ben posat. En aquest sentit, és una història romàntica, quasi èpica: la del convers que acaba rendint-se a la fe després de resistir-s'hi amb totes les seves forces. El camí invers, de la fe a la incredulitat o a la indiferència, és sempre un punt més prosaic i d'estar per casa, evidentment. 

Abans de començar a llegir, precisament això és el que em prevenia contra aquest llibre: el temor de trobar-hi el to auto-satisfet, sovint vanitós, dels conversos. El prejudici era totalment infundat, per sort. El text de Lewis és tan honest i descarnat en tot moment, fuig tant de qualsevol afectació, que es llegeix com qui escolta un amic o conegut parlar de les seves experiències passades, i li respecta al lector, per aquest mateix motiu, la intimitat de qualsevol altra experiència. De fet, Lewis és un escriptor magnífic i un lector atent i considerat abans que un creient, i això s'agraeix al llarg de tota la lectura. Perquè Sorprès per la Joia és també la història d'un lector, d'un amant dels clàssics i dels mites, i de com les lectures ens poden formar igual que les amistats, els viatges, les guerres, l'amor o les relacions familiars. És també una autobiografia filosòfica, ja que el camí de l'ateisme al teisme és també un recorregut per diferents posicions filosòfiques i corrents de pensament, la descripció dels quals pot alimentar els moments més carregosos de la trama, però que se segueixen amb la mateixa tensió emocional que tota la resta d'episodis. 

Entre l'infant espantat i desolat per la primera experiència amb la mort i el jove professor racionalista enamorat dels mites, el que Lewis hi trobarà serà el sistema de l'escola privada anglesa, basat en una jerarquia de classe que pretén reproduir la realitat social de fora de l'escola. Les relacions que s'hi estableixen són totalment desiguals, i gran part de la crítica de Lewis a aquest sistema educatiu es dirigeix contra el sistema de fags, o feines que els estudiants més joves havien de realitzar per als més grans i populars, i que sovint implicava múltiples formes d'abús. Però la part encara més honesta i directa de la proposta és la que Lewis dedica a les relacions homosexuals que s'establien entre els nois en aquest context, i que Robert Graves, a Adéu a tot allò només arribava a admetre amb la boca molt petita. Lewis confirma obertament les relacions sexuals que hi havia entre els nois, i en el moment en què s'esperaria que les condemnés en termes religiosos, morals o fins i tot legals (a l'Anglaterra de l'època encara eren delicte), les accepta amb una magnificència aclaparadora quan les observa com a autèntic oasi per a l'afecte desinteressat, en un context on l'interès privat i la instrumentalització de l'altre ho són tot. 

Sorprès per la Joia és, per tant, el millor llibre que he llegit de C. S. Lewis fins al moment, en tant que és el relat més sincer i menys afectat. És una autobiografia espiritual i intel·lectual sobre el lector, l'estudiant, el soldat, l'amic, el creient, l'ateu, el fill, el germà, l'artista en potència, i el creador de móns dins dels armaris. És una lectura obligatòria per als seus fans, òbviament, però és una bona recomanació en general per a tots aquells lectors que es queden parats als marges del camí a mirar coses insignificants.

Continguts: En aquest llibre, Lewis relata la història de la seva vida des de la seva infància a Irlanda, marcada per la mort de la seva mare i l'amistat amb el seu germà Warren, fins al seu retorn a la fe anglicana quan era professor de lletres a Oxford. La seva formació clàssica inclou múltiples lectures: des dels poetes alemanys i la mitologia nòrdica, als clàssics grecs i romans, la novel·la victoriana i les al·legories cristianes de George MacDonald. A través dels abusos viscuts a diferents escoles, el sentit crític de Lewis també es desperta ben aviat en la seva vida, i amb ell un racionalisme empedreït i una infelicitat existencial que esdevenen el principal escull per a la seva tornada a la fe.

M'agrada: La capacitat d'anàlisi i de distanciament de Lewis per fer-se un autoretrat que en cap moment pretén ser autocomplaent. La forma com descriu els moments més durs de la seva vida, amb una claredat i una honestedat que es fan aclaparadores durant la lectura.

En podeu llegir uns fragments aquí. 

El gran divorci (#253)

Una vegada vas ser un infant. Una vegada vas saber per què servien les preguntes. Hi va haver un temps en què preguntaves perquè volies respostes, i t'alegraves quan les trobaves. Torna a ser aquell infant: encara ara. 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis (1898-1963) es va publicar el 1945, el mateix any que va veure la publicació de All Hallows' Eve de Charles Williams. Tots dos llibres guarden algunes semblances i, tot i que prefereixo la novel·la de Williams si hagués de triar entre les dues, la lectura de El gran divorci de C. S. Lewis ha estat una descoberta interessant per tal d'aclarir idees sobre la teologia de Lewis. Originalment es va publicar de forma seriada al mateix diari anglicà que havia publicat tres anys abans les Cartes del diable al seu nebot. Les dues ficcions s'assemblen, en tant que creen un món fictici basat en la vida de després de la mort, i en realitat les narracions esdevenen una excusa per desenvolupar la seva característica apologètica cristiana. 

En aquest cas, el protagonista es troba de sobte vagarejant per una ciutat deserta i espectral - a la manera de la protagonista de la novel·la de Charles Williams - i sense esperar-ho es troba a la cua d'un autobús amb destí desconegut. Tant a la cua com després, dins del vehicle, troba una sèrie de persones amb diferents idees preconcebudes sobre ells mateixos i el lloc on es troben. No és fins després, quan arriben al seu destí, que s'assabenta que l'autobús transporta regularment gent des de l'infern fins al cel, o més aviat des del llindar de l'infern fins al llindar del cel. Tanmateix, és cadascú qui ha de prendre la decisió de seguir el viatge endavant, pujar la muntanya fins a la sortida del sol, o tornar amb l'autobús al món conegut i a la zona de confort. El relat presenta molts paral·lelismes amb la Comèdia de Dante, en tant que el protagonista innominat en primera persona rep l'ajut d'un guia molt especial: en aquest cas, el lloc de Virgili l'ocupa el poeta i teòleg escocès George MacDonald, que l'ajudarà a comprendre el misteri de les decisions preses pels diferents espectres que es trobaran pel camí. 

L'objectiu de Lewis en el llibre és refutar la teoria protestant de la Predestinació, el fet que la salvació de l'ànima quedi predeterminada des del principi independentment dels actes o decisions presos per cadascú. En la versió que aporta Lewis, fins i tot més que a Cartes del diable al seu nebot, la llibertat última de l'individu per escollir queda preservada. Tanmateix, no és que sembli una decisió fàcil: totes les ànimes que retornen a l'infern ho fan en ser incapaces de renunciar a quelcom de la seva vida anterior; ho fan perquè s'aferren a quelcom preuat, mentre que la clau per a la salvació rau aquí en deixar anar. El Cel esdevé una quimera o una il·lusió vana per a aquells que no hi han entrat mai - una esperança sense garanties, per dir-ho amb les paraules de Tolkien - i l'únic que acaba salvant-los és la seva fe i la confiança en el pas que estan a punt de fer. És per això que la vena protestant de Lewis acaba aflorant durant tot el text, lluny de la presa de decisions galant, i de vegades desesperada, dels personatges de Tolkien, que pertanyen a un univers catòlic on cadascú se salva per les obres. 

El gran divorci, si més no, ajuda a entendre aquestes subtileses teològiques d'una forma amena i imaginativa. El que lliga els personatges al món anterior, és a dir, a un infern que s'assembla sospitosament a la terra, és el seu temor a la pèrdua en el millor dels casos, o les seves pròpies concepcions errònies sobre l'amor, que esdevé no res més que egoisme. L'infern no és un lloc, per a Lewis, sinó un estat mental. El dualisme platònic, que és també un tret característic de l'univers simbòlic de Lewis, també juga un paper decisiu en el plantejament del relat: el títol de la novel·la és una resposta a Les noces del cel i l'infern (The Great Marriage of Heaven and Hell) del poeta britànic William Blake (1757-1827). Amb aquest gran casament entre cel i infern, Blake apunta a una unitat ontològica entre el bé i el mal, en observar la inclinació autoritària d'aquelles institucions i símbols identificats amb el Bé, i acaba veient Déu com el creador tant del bé com del mal. Amb el gran divorci, Lewis rebutja frontalment la visió de Blake, i proposa la separació essencial entre el bé i el mal: la realitat és dual, i la forma de combatre el mal no és transformar-lo, sinó rebutjar-lo totalment. El mal és essencialment una equivocació, de forma que no es pot refer, sinó que només es pot desfer. El gran divorci és una novel·la menor, que més que exposar un relat consistent esdevé un vehicle per a les digressions teològiques i metafísiques del seu autor. Tanmateix, és breu i fa de bon llegir en la seva claredat: els arguments exposats no s'embranquen en digressions tan problemàtiques com les de Cartes del diable al seu nebot, i en aquest sentit l'argumentació és molt més efectiva aquí en la seva senzillesa. 

Sinopsi: El narrador es troba tot de sobte en una ciutat deserta esperant un autobús, sense saber ben bé què hi fa, allà, o cap a on es dirigeix. Poc a poc s'anirà familiaritzant amb el món que l'envolta, i se n'adonarà que es troba en el més enllà, en una mena d'espai intermedi entre l'infern i el cel. Un cop l'autobús el deixa al llindar del Cel, se n'adonarà que la decisió de quedar-s'hi per sempre i no tornar a l'infern esdevé més difícil per a les ànimes dels morts del que podria semblar en un principi. 

M'agrada: És una lectura breu i curiosa, que té els seus moments de bellesa i que resulta molt imaginativa, especialment en la seva concepció de l'infern. 

No m'agrada: El que podria ser un relat interessant es desdibuixa en les seves digressions filosòfiques i teològiques, i esdevé més aviat un vehicle per a aquestes. En aquest sentit, All Hallows' Eve de Charles Williams, que presenta uns personatges i uns conflictes pels quals val la pena seguir llegint, em va semblar una novel·la molt superior. 

Un experiment de crítica literària (#238)

Hamlet no s'enfronta amb un fantasma per tal que les seves reaccions ens parlin de la seva naturalesa i per tant de la naturalesa humana en general; se'ns mostra reaccionant amb naturalitat per tal que nosaltres acceptem el fantasma. 

Aquest assaig de C. S. Lewis es va publicar el 1961 i recull, per posar-ho simplement, la teoria estètica del seu autor. Parla de la lectura com a activitat i en presenta una aproximació totalment original quan planteja un peculiar experiment a l'hora d'enfocar la crítica literària: no considerar si un llibre és bo o dolent per si mateix, sinó caracteritzar en canvi dues formes de llegir, una de literària i profitosa, i una altra de no-literària i més estèril. 

El text apareix en un moment històric en què l'acadèmia es debatia entre el rebuig directe o l'acceptació reservada de la cultura popular. Em recorda a la divisió que fa Umberto Eco entre apocalíptics i integrats i, encara que sorprengui a priori per la seva pertinença a l'àmbit acadèmic, Lewis se situaria molt còmodament entre els integrats. Per això, el seu matís respecte a l'activitat de llegir és força significatiu. Lewis defuig les classificacions a priori, perquè l'acadèmic més prestigiós pot fer una lectura egoista o instrumental dels clàssics més reconeguts de la història de la literatura, mentre que, amb una lectura adequada, d'una obra popular se'n poden extreure experiències o aprenentatges valuosos. D'aquesta manera acusa els que jutgen a priori gèneres menors, com la fantasia, la ciència-ficció o la literatura per a infants, com si aquestes etiquetes no recollissin obres ben diverses i heterogènies. 

A partir d'aquestes reflexions inicials, completament allunyades del classisme o l'esnobisme acadèmic, l'anàlisi de Lewis recorre diversos camps de la teoria estètica més tradicional, inclòs un petit excurs sobre poesia contemporània, però sempre per donar-hi una nota creativa i certament heterodoxa. L'autor comença creant paral·lelismes amb altres formes artístiques que no són la literatura, com la pintura i la música, de forma que, a través de les seves diferències intrínseques, acaba aclarint significativament el seu raonament. Una part de l'assaig recorre les línies de reflexió també exposades per Tolkien en caracteritzar les nocions de mite, fantasia i realisme, i arriba a crear un moment d'emoció genuïna amb un mer resum de cinc línies del mite d'Orfeu. També fa un exercici molt interessant de crítica a la pròpia tradició acadèmica d'anàlisi literària, molt sovint centrada en si mateixa i els propis corrents teòrics que defensa més que en la pròpia lectura. Destaca el seu intent assenyat de separar l'art i la vida, i una de les crítiques més aferrissades de tot el llibre la dirigeix als lectors literaris que pretenen llegir un sentit artístic o tràgic - inexistent - en la vida mateixa. Igualment forassenyats són els intents d'atribuir un punt de vista determinat a un autor, fruit de la nostra pròpia reflexió sobre l'obra, o projectar en l'obra o l'autor directament allò que hi volem trobar. L'avís per a navegants s'estén no sols a acadèmics, sinó també a tots els sectors professionals - periodístics, per exemple - que es dediquen a ressenyar obres literàries. 

Quins són els avantatges de l'aproximació que proposa Lewis, en definitiva? Per començar, fixar l'atenció en l'acte de llegir més que en l'obra llegida crea, paradoxalment, un sistema de valoració més objectiu. Si ens posem a jutjar obres i autors en si mateixos, la crítica literària queda subjecta a modes i tendències totalment temporals. Lewis aquí acaba destapant el cor del seu humanisme quan posa l'experiència humana de la lectura al centre de la reflexió i la revela com a universal: pot no haver-hi dos lectors iguals, però sí que hi ha una possibilitat real d'arribar a transmetre i comunicar formes de llegir autèntiques i desinteressades. El darrer capítol torna a l'àmbit acadèmic per dedicar una crítica encesa als cercles intel·lectuals que jutgen la qualitat literària amb actitud prescriptiva. L'epíleg, finalment, és una reflexió profundament eloqüent sobre la forma de llegir que Lewis defensa: una exercici profund d'empatia que ens fa sortir de nosaltres mateixos sense perdre el privilegi de la individualitat.

Continguts: El primer capítol introdueix la distinció fonamental de l'assaig, separant el judici sobre llibres del judici sobre maneres de llegir. El segon capítol caracteritza amb més profunditat els dos tipus de lectors, desmentint falses caracteritzacions que es podrien derivar de la divisió inicial. El tercer capítol explora el món de la pintura i la música per estendre valoracions i demarcar diferències amb el camp de la literatura. El quart capítol caracteritza la manera de llegir dels lectors no-literaris, i en destaca característiques, també, que poden compartir amb els literaris. El cinquè capítol es dedica a la noció de mite, i el sisè a la de fantasia. El setè capítol distingeix dos conceptes diferents de realisme, i acaba aplicant-los també al gènere de la fantasia. El vuitè capítol descriu les males lectures dels lectors literaris, o els errors més habituals que poden cometre. El novè capítol ens ofereix un resum de tot el que s'ha tractat als capítols anteriors. El desè capítol el dedica a la poesia. L'onzè capítol és el que pròpiament ens presenta l'experiment, és a dir, aplica els resultats del tipus de lectura que està fent i en treu conclusions. L'epíleg recull la caracterització doble de la literatura com a Poiema - és a dir, com a obra d'art en tant que objecte elaborat, i per tant, recipient de bellesa - i com a Logos - és a dir, com a missatge o contingut que es diu o que es transmet. En aquest epíleg Lewis inclou alguns dels passatges de més bellesa de tot el text, en tant que acaba observant la lectura com un acte que transcendeix els límits de l'experiència individual.

M'agrada: Lewis ens ofereix aquí una reflexió deliciosa sobre el que considerem art i promou una actitud humil i desinteressada per tal de gaudir de la lectura, principalment, com a activitat. Lewis convida a la calma, en aquestes línies, a l'hora de fer judicis sobre les obres que llegim, perquè l'única forma de deixar parlar l'obra per si mateixa és posar-nos, com a lectors, en un segon pla.

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Cartes del diable al seu nebot (#229)

... el coratge no és simplement una de les virtuts, sinó la forma que cada virtut adopta en el moment de la prova, és a dir, en el punt de màxima realitat. 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis, publicada originalment el 1942 com a sèrie de columnes en un diari anglicà, és una de les seves obres apologètiques més conegudes fins a dia d'avui. És una lectura curiosa, fins i tot divertida en certs moments, però tampoc no és el tipus d'obra que recomanaria a tots els públics. L'obra ens presenta un suposat manuscrit de les cartes d'un diable veterà, Screwtape, al seu nebot principiant, Wormwood, i ens ofereix, per tant, els seus consells i reflexions per tal de portar a l'infern l'ésser humà que Wormwood té assignat. 

J. R. R. Tolkien, destinatari de la seva dedicatòria, va rebre aquesta obra amb incomoditat, ja que desconfiava molt més que Lewis de l'estratègia d'arribar a combatre l'enemic coneixent-ne la forma de pensar. Per a Tolkien era un exercici arriscat, una pràctica heterodoxa que podia desviar el lector, ni que fos com a exercici d'especulació teòrica, de "seguir la llum sense vacil·lació", per utilitzar la seva pròpia expressió. La part divertida de la proposta és que es presenta d'entrada com a obra satírica i humorística. Agafar-se'n el contingut massa seriosament pot acabar essent contraproduent, com li va passar a Tolkien. Lewis ja ens avisa en el seu prefaci que el diable és un mentider i, per tant, tot el que ha de dir en les seves cartes queda posat en dubte d'entrada. 

Les Cartes del diable al seu nebot són més fàcils d'entendre si partim d'entrada de la seva assumpció teòrica central sobre la naturalesa del mal - la mateixa, de fet, que articularà gran part de l'argument de El Senyor dels Anells. Aquest supòsit consisteix en el fet que el mal és essencialment cec, i confon la seva pròpia ceguesa per saviesa. Aquesta és una diagnosi d'arrel socràtica: la veu principal de la novel·la és la d'aquell qui creu que sap i descobreix la seva ignorància un cop ja és massa tard. Ara bé, costa llegir el text pel seu valor purament teòric o apologètic: els raonaments esdevenen febles i circulars la major part del temps. L'obra es gaudeix molt més pel que revela sobre el propi C. S. Lewis i l'ambient social i cultural en què vivia que no pas per la seva exposició de suposades veritats universals i atemporals: a cada pas la narració ens introdueix en l'ambient social d'una classe mitjana intel·lectual i acomodada que Lewis coneixia de primera mà. Ara bé, Lewis mira la societat anglesa des del punt de vista de l'outsider (ell era irlandès) i fins a cert punt el text dóna a entendre que no acabava d'encaixar en aquesta societat en què vivia. Hi ha moments en què la sàtira és ferotge contra la "mundanitat" d'una classe intel·lectual relaxada i adinerada; fins i tot la paraula "burgesos" acaba apareixent en el moment menys esperat. El moment en què ataca la concepció que els anglesos tenen de l'humor, per exemple, és especialment significatiu en aquest sentit. 

També hi ha quelcom de les inquietuds del propi Lewis en un terreny força més personal: la seva pròpia experiència religiosa com a convers adult té un lloc força destacat dins de la narració, així com moments molt més mundans de la vida practicant com, per exemple, la deficient vida parroquial. El text també reflecteix una preocupació general per la situació de guerra: la importància d'aquest clima d'inquietud i inestabilitat té una força decisiva en el text perquè Lewis concep aquesta situació com el moment de la prova. Experiències límit per als éssers humans, com la guerra o l'enamorament, poden esdevenir decisives per decantar la balança definitivament: en el moment de la prova, el coratge no es revela com a virtut, sinó com a mesura de totes les altres. L'objectiu últim és prendre en cada moment la decisió adequada amb el cor adequat i pels motius adequats: estimar la persona, o fer el bé, per motius concrets més que no pas per motius abstractes o per pur egoisme. El defecte més destacat de la proposta i que, al meu parer, esdevé totalment irredimible, és el caire profundament misogin del text. Aquesta relació conflictiva i ambigua de Lewis amb les dones aflora en els moments més inesperats de les seves narracions i n'esguerra el gaudi. En aquest text en concret, la misogínia es fa autènticament visceral, i és especialment clara en els passatges en què parla del matrimoni i el sexe. 

Sinopsi: Al principi de la segona guerra mundial, un diable veterà, Screwtape, manté una correspondència continuada amb el seu nebot Wormwood a propòsit dels progressos que fa aquest últim amb el seu "pacient", un ésser humà recentment convertit a la fe anglicana. Les seves reflexions epistolars ens ofereixen un autèntic tractat sobre la virtut, la temptació i el pecat, que ens mantenen durant tot el llibre amb la incògnita de saber si l'ésser humà en qüestió acabarà caient irremeiablement en el vici, i per tant, serà guanyat per a la causa de l'infern, o podrà arribar a ser redimit per l'Enemic, com Screwtape l'anomena. 

M'agrada: Especialment el seu final, que guarda el moment de més bellesa de tot el text. 

No m'agrada: És un text que només es pot llegir coneixent-ne el context històric i la mentalitat conservadora del seu autor, i ni tan sols amb això n'hi ha prou per redimir-ne els defectes. Lewis fa una racionalització sense matisos de la subjectivitat humana, que pretén explicar en tot moment en termes de blanc o negre. El resultat és especialment deslluït en els passatges en què parla de la relació entre homes i dones. 

Mentre no tinguem rostre (#228)

La visió del món ample em va posar idees boges al cap; com si pogués sortir de viatge, viatjar per sempre, veure coses estranyes i precioses, una rere l'altra fins a la fi del món. 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis (1898-1963) va ser considerada per la crítica - i per Tolkien - la seva millor obra de ficció en el moment de la seva publicació el 1956. Lewis hi aboca una inquietud que havia gestat durant dècades, ben bé des dels seus anys d'estudiant universitari: la idea d'adaptar en forma de novel·la el mite de Cupido i Psique. La narració que en resulta, Mentre no tinguem rostre, és una combinació brillant dels grans temes que alimenten la carrera literària de Lewis: l'apologètica cristiana, principalment, però també un misticisme d'inspiració platònica que compartien, en major o menor mesura, tots els membres dels Inklings. 

Tanmateix, a dia d'avui segueix essent una obra poc coneguda i poc reconeguda. Pot ser perquè és una novel·la complexa i a moments obscura, sobretot si no es té una base de mitologia grega i filosofia platònica en començar a llegir. Tot i així, les línies traçades pel mite original se segueixen al peu de la lletra, el relat esdevé totalment captivador, i el missatge es transmet de forma tan fluïda i eloqüent que és fàcilment comprensible fins i tot sense dominar els seus pressupòsits teòrics. Lewis deixa dit en la seva nota de l'autor, amb una finesa característica, que un dels temes de la novel·la pot ser "el daltabaix que una vocació, o fins i tot una fe, poden causar en la vida humana". Aquesta em sembla la forma més encertada de descriure el focus d'interès de la novel·la. 

El mite original narra la boda secreta entre Psique, una princesa mortal i, Cupido, el fill de la deessa Venus. Quan Psique transgredeix el mandat del seu marit de mantenir la seva relació sempre a les fosques i el mira a la llum d'una llàntia, la seva vida feliç s'esvaeix i és condemnada a vagar pel món acomplint les tasques que Venus li imposa com a càstig. El relat de Lewis assumeix la perspectiva de la germana gran de Psique, Orual, que convenç Psique de desobeir l'ordre de Cupido. La novel·la desplega un joc de dualitats inacabable: entre la racionalitat i la fe; entre dues formes diferents d'estimar, una possessiva i l'altra despresa; entre el somni i la vigília, que es presenten a la manera platònica com a món d'ombres i món autèntic; i el conflicte que sembla bategar al cor de la narració, la bellesa de Psique i la lletjor d'Orual, que acaben convertint-se subreptíciament en cares de la mateixa moneda. 

Ara bé, el toc mestre de la proposta és més aviat formal: l'estil i la tècnica amb què la narració es desenvolupa tenen molt a veure amb la forma com es desplega aquest joc de miralls. Lewis posa aquesta mateixa dualitat al cor de la novel·la, en oferir-nos un relat dual: el text queda dividit en dues meitats que s'emmirallen l'una a l'altra. En la primera narració, Orual exposa la seva pròpia història en primera persona, en la forma d'una acusació contra els déus, i en la segona es produeix la resposta d'aquests a les seves acusacions. En la segona narració se'ns ofereixen explicacions i motivacions alternatives per als fets que hem vist relatats a la primera part, i obtenim una perspectiva més àmplia sobre aquests, on els diversos personatges acaben intercanviant papers i fins i tot superposant-se els uns amb els altres. El que Lewis ens ofereix, per tant, és una tasca en què, com a lectors, hem d'anar traient les conclusions nosaltres mateixos. 

D'altra banda, com és habitual en les obres de Lewis, hi ha un pòsit de misogínia en el text, en aquest cas a l'hora de caracteritzar la protagonista i com la seva "lletjor", que sembla un fet objectiu percebut per tots els personatges al seu voltant i que l'estigmatitza profundament, marca la seva relació amb el món. Tot i així, aquestes decisions narratives, en aquest cas, tenen el seu sentit en context, en tant que el text ens situa en el sistema de valors de l'antiga Grècia, en què la distinció entre bellesa i lletjor s'identificava directament amb percepcions sobre el bé i el mal. Només cal anar als textos homèrics i platònics per trobar-hi tota aquesta tradició. 

Per als qui us sentiu temptats de desestimar la proposta d'entrada per la part que toca a l'apologètica cristiana, només puc dir que ni tan sols en aquest terreny la novel·la és directa o clara. La narració és profundament fosca i cruel en els moments més baixos que travessen els personatges, i ens ensenya que el patiment i la desesperació propis, en tota la seva buidor, ens pot encegar a l'hora de posar-nos al lloc dels altres i entendre les seves decisions i la seva forma de veure el món. Lluny d'oferir respostes definitives, el que aquesta novel·la ens deixa al final és un recordatori profundament ambigu i inquietant sobre l'absoluta precarietat de l'existència humana. 

Sinopsi: Al regne bàrbar de Glome, durant l'època hel·lenística, les tres princeses Orual, Redival i Psique viuen sota el mandat implacable d'un pare cruel. Orual estima Psique com si fos la seva filla, ja que l'ha criat des de petita, així que queda destrossada quan els sacerdots de la deessa Ungit decideixen que ha de ser sacrificada a la bèstia de la muntanya per posar fi a les males collites. 

M'agrada: El joc de correlacions que estableix amb el mite original, i el parentesc temàtic i formal amb Charles Williams. Que a Tolkien li agradés, evidentment, també és un punt a favor.