"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 d’abril de 2020

10 llibres que m'emporto

Doncs bé, aquest post és per celebrar el desè aniversari d'aquest blog. És una satisfacció molt gran haver arribat fins aquí, i espero que continuï per molts anys més. Per sort, la meva situació personal m'ha permès poder publicar a un ritme regular des que va començar, i fins i tot augmentar-ne el volum significativament durant els últims anys. La setmana passada vaig arribar a la ressenya número 300 i, tot i que no va ser intencionat en un principi, és una xifra rodona que em fa venir moltes ganes de continuar com fins ara. 


Vaig pensar com podia celebrar-ho i em va passar pel cap fer un top 10 de les ressenyes més visitades segons les estadístiques de Blogger, però al capdavall em va semblar que potser no era el millor motiu per destacar unes entrades per sobre d'unes altres, ja que de vegades algunes entrades s'han fet molt populars per motius fortuïts, i d'altres vegades no puc evitar pensar que legions de bots d'arreu del món (no sempre) hi han tingut alguna cosa a veure. 

Així que al final he decidit fer un top 10 de recomanacions personals de totes les ressenyes de llibres que han passat pel blog. Aquests són els preferits que he escollit de tot el que s'ha publicat, i és cert que escollir 10 llibres d'entre 300 s'ha fet molt complicat. Em fa la impressió que en podria haver escollit molts d'altres que no figuren aquí, però el que sí que és segur és que tots els que figuren a la llista són llibres que mereixen ser recomanats de totes totes. I finalment, com que jo mateixa feia les normes, m'he permès fer dues llistes separades, una per a la ficció i l'altra per a la no-ficció (entesa en el sentit més ampli possible), així que el que veureu en total són 20 recomanacions. Val a dir que prou difícil ha estat escollir com per a sobre haver de posar les recomanacions en un ordre en particular, per això veureu que estan per ordre alfabètic segons el cognom de l'autor.  

10 recomanacions de ficció 

Alias Grace de Margaret Atwood. Com vaig dir en el seu moment, aquesta és una novel·la que em sembla superior en molts aspectes a El conte de la serventa. Margaret Atwood ha estat una descoberta dels últims anys, i tant de bo reobrin la biblioteca municipal aviat per poder continuar llegint altres obres d'aquesta autora. Alias Grace és una recreació imaginada del cas real d'un crim que va tenir lloc al Canadà al segle dinou, vist des de la perspectiva de la seva jove protagonista i el seu psiquiatra, que intenta esbrinar la veritat del que va passar. Com és habitual en les obres d'aquesta autora, la perspectiva feminista és present en tot el relat, centrat a descobrir com les veus de les dones han estat silenciades al llarg de la història, o representades des de fora per la mirada dels homes. 

El mestre i Margarida de Mikhail Bulgàkov. És una novel·la emblemàtica en tants sentits i tan màgica de llegir que no necessita una carta de presentació. Cada cop que la rellegeixo l'experiència és igual de fresca que el primer dia. És una sàtira despietada sobre l'ambient de persecució política i censura cultural a Moscou durant els anys més durs de les purgues estalinistes. 

Si una nit d'hivern un viatger d'Italo Calvino. És una lectura que recordo amb especial satisfacció, i em sembla que l'hauria de rellegir a hores d'ara per veure si continua causant-me la mateixa impressió. Una novel·la recomanable en especial per als amants de la lectura, que gira al voltant del fet de llegir i de fer-ho amb passió, i en què cada capítol és una paròdia d'un estil o gènere literari en concret. 

Jonathan Strange i el senyor Norrell de Susanna Clarke. Una obra mestra de la fantasia recent, que esdevindrà sens dubte un clàssic del gènere. És un relat sobre dos mags que posen els seus encanteris al servei del govern britànic durant les guerres napoleòniques, però a través del seu envitricollat argument l'autora fa una intel·ligent deconstrucció de la història i de la literatura britàniques del moment. Potser no és una recomanació per a tots els públics, però és un dels meus llibres preferits de tots els temps. 

The Ocean at the End of the Lane de Neil Gaiman. Un autor que cal descobrir, sens dubte, per aquells a qui us agradi la fantasia contemporània. Aquesta novel·la és la meva preferida del seu autor fins ara, tot i que encara no l'he rellegida i ho hauria de fer aviat. El relat ens presenta un viatge fosc i misteriós als records d'infància del protagonista, revestits d'una aura de màgia i d'esdeveniments sobrenaturals que en tot moment hem de posar en perspectiva, perquè tal vegada hi ha una explicació realista per a tot el que va passar i és el narrador que decideix explicar-ho com a relat de fantasia. Aquest nivell metatextual és el que fa de la novel·la la millor que he llegit fins ara del seu autor. 

Els ulls embenats de Siri Hustvedt. Una novel·la molt experimental, que em va impactar molt quan la vaig llegir per primer cop i que tracta de les experiències d'una jove a la ciutat de Nova York, i que explora el tema de la feminitat en la societat contemporània, especialment les formes com la mirada masculina la construeix contínuament. Les experiències de la jove protagonista transiten constantment la línia entre la raó i la bogeria, i com la construcció de la identitat personal és molt més complexa i problemàtica del que podria semblar en un principi. 

Els inconsolables de Kazuo Ishiguro. Entre aquesta i El gegant enterrat no sabria quina de les dues recomanar, però m'he decidit per Els inconsolables perquè és potser la més inclassificable del seu autor. Ambientada en una mena de recreació imaginativa de la Mitteleuropa literària, és un viatge oníric per part d'un pianista de renom a través d'una ciutat indeterminada que se li revela a estones com a somni i a estones com a malson. La novel·la es llegeix com un autèntic laberint de personatges menors i trames secundàries que es van revelant i amagant al llarg de la lectura. 

Un mag de Terramar d'Ursula K. LeGuin. És un clàssic de la literatura fantàstica de tots els temps, i tot i que la influència de Tolkien sobre el cicle de Terramar és ben clara, això no li resta originalitat ni profunditat a les novel·les d'aquesta saga. LeGuin crea un món mític i màgic en què els humans i els dracs conviuen en un equilibri precari, i en què la màgia es basa en la paraula i en encertar el nom autèntic de les coses. En particular aquest primer volum és una història de creixement apassionant del seu protagonista, el mag Ged, des que és un infant fins que passa a l'edat adulta a través del coneixement de si mateix i l'acceptació dels propis errors i imperfeccions. 

Un gra de blat de Ngũgĩ wa Thiong'o. És una novel·la que vaig llegir fa poc i em va agradar molt. No cal dir que sóc incondicional d'aquest autor, així que era d'esperar que aparegués en aquesta llista. La novel·la retrata els conflictes interns de la lluita per la descolonització de Kenya, i presenta una magnífica construcció de les psicologies i motivacions de cada personatge, en un retrat coral que es fa extremadament vívid en el seu retrat del patiment i resistència interiors de cadascú. 

Gilead de Marilynne Robinson. La trilogia de Gilead és una obra mestra de les lletres nordamericanes recents, i si m'hagués de quedar amb un sol volum de la trilogia realment no sabria quin triar. Gilead i la seva bessona, Home, giren al voltant dels conflictes familiars en un petit poblet d'Iowa, però vistos des de diferents perspectives i amb matisos significatius per als mateixos fets depenent de qui els recordi o els expliqui. El tercer volum de la trilogia, Lila, és una retrospectiva cap al passat d'un dels personatges, però que a la vegada afegeix matisos molt significatius a la imatge de conjunt aportat per les altres dues. Aquí recomano el primer volum, perquè és el que em va iniciar en la narrativa de la seva autora, però tots tres es necessiten els uns als altres inevitablement. 


i 10 recomanacions de no-ficció

Homes en temps de foscor de Hannah Arendt. Una autora que ha vingut amb mi durant molts anys de lectura i relectura, i que és una de les figures més influents de la filosofia política del segle vint. He triat aquest volum com a recomanació perquè és una molt bona lectura, fins i tot per als qui no estigueu interessats en la filosofia ni estigueu familiaritzats amb les seves idees. És una recopilació de diversos perfils biogràfics i intel·lectuals sobre diferents personatges del segle vint, marcats inevitablement pels horrors d'aquest segle. 

Enterreu el meu cor a Wounded Knee de Dee Brown. Una història imprescindible del genocidi dels natius nord-americans durant el procés de formació dels Estats Units. És una lectura magnífica, no només pel seu interès històric, òbviament, sinó també per la bellesa del relat, que utilitza múltiples perspectives dels protagonistes dels esdeveniments descrits, i de vegades fins i tot acaba adoptant una veu col·lectiva en primera persona del plural. Una història de lluita i de resistència davant la crueltat de la colonització. 

Apocalípticos e integrados d'Umberto Eco. Potser no és una lectura per a tots els públics, però a mi em va encantar en el seu moment, i té passatges d'una clarividència aclaparadora. Als anys 60, Eco analitza la irrupció de la literatura i l'art populars en els mercats de masses, i el retrocés del que es consideraria l'art i la literatura per a les elits educades. Si podem aprendre alguna cosa de la seva anàlisi, profunda i original, és precisament a no prendre aquestes distincions binàries al peu de la lletra. 

La por a la llibertat d'Erich Fromm. És un assaig de filosofia política que em va impressionar molt en el seu moment, especialment per la seva lucidesa en l'anàlisi de l'auge del nazisme i les seves arrels històriques i culturals. L'argumentació se centra en el concepte de llibertat i el seu naixement en la consciència europea. Potser tampoc no és una recomanació per a tots els públics, però si us interessa l'estudi del totalitarisme com a fenomen polític, amb les seves arrels en la història de la cultura europea, crec que és un assaig que us pot agradar. 

Tolkien i la Gran Guerra de John Garth. Reconec que agradarà només a interessats en la matèria, però com a fan de Tolkien és un assaig que no puc deixar de recomanar. Al voltant del centenari de la primera guerra mundial, tant del seu esclat com de la seva cloenda, en els darrers anys, vaig desenvolupar un interès per les lectures que tractaven d'aquest esdeveniment històric, i en vaig llegir força assajos i ficcions. L'anàlisi biogràfica que Garth fa d'un dels meus escriptors preferits de tots els temps va suposar, d'alguna forma, el germen d'aquest interès, així que és normal que aquest llibre ocupi un espai destacat en aquesta llista. 

Ligero de equipaje: La vida de Antonio Machado d'Ian Gibson. És una biografia del poeta sevillà que és tan completa i està tan ben feta que havia de figurar en aquesta llista de totes totes. Tant si us interessa la història o la literatura espanyoles, és una lectura imprescindible sobre el poeta, els seus antecedents familiars i culturals i el seu moviment literari, estroncat tràgicament per la guerra, així com també sobre els seus fantasmes més íntims, les seves contradiccions artístiques i el seu irrompible compromís polític amb la República.  

Adéu a tot allò de Robert Graves. És el volum de memòries del poeta britànic, en què destaquen els seus records sobre la seva educació i posteriorment sobre la primera guerra mundial. Tot i que passat pel seu sedàs extremadament subjectiu, és un relat vibrant i íntim de la tempesta emocional que van suposar tots els esdeveniments que l'autor va haver de viure abans, durant i després de la guerra, i també dels personatges que poblaven el cercle literari i d'amistats de Graves, que sempre es va sentir estranger a la seva pròpia terra. 

Fugir era el més bell que teníem de Marta Marín-Dòmine. Un testimoni aclaparador sobre l'experiència de l'exili a través de tres generacions diferents. El llibre ens ofereix les memòries fragmentades de l'autora i de l'experiència d'exili i retorn a la pàtria del seu pare, un exiliat republicà durant la guerra civil espanyola. L'autora explora com la consciència de l'exili i el seu trauma passa a la generació següent a través de les ansietats i els silencis de la generació dels pares. A la vegada, totes aquestes experiències connecten amb històries similars d'arreu del món, especialment amb els fugitius de l'Holocaust durant la segona guerra mundial. 

Maus d'Art Spiegelman. Una recomanació intemporal, Maus és una novel·la gràfica que recull el testimoni com a supervivent d'Auschwitz del pare de l'autor, un jueu polonès que va aconseguir sobreviure l'Holocaust amb la seva dona i emigrar als Estats Units un cop acabada la guerra. A través del seu testimoni i del record del suïcidi de la mare, la por, l'ansietat i la culpa del supervivent es transmeten a la següent generació, la de l'autor, que ha de lluitar amb el seu propi procés creatiu a l'hora de narrar la història i de fer-ne un relat gràfic. 

La família Wittgenstein d'Alexander Waugh. Un relat apassionant i absorbent sobre la història d'aquesta família de magnats industrials a Àustria a cavall entre els segles dinou i vint, que si fos un relat de ficció semblaria massa exagerat amb l'acumulació de desgràcies i intel·ligències excepcionals dins d'una mateixa família. Els fills Wittgenstein van viure amb un intens patiment i ansietat les expectatives que la família tenia dipositades amb ells: mentre que els tres fills grans es van suïcidar (un d'ells al front italià durant la primera guerra mundial) els dos petits i les germanes van haver de viure a l'ombra de totes aquestes desgràcies familiars, magnificades per l'experiència de la guerra. Paul Wittgenstein va haver de refer la seva carrera com a intèrpret de piano després de perdre un braç a la guerra, mentre que Ludwig Wittgenstein es va convertir en un dels filòsofs més influents del segle vint. El llibre també ofereix un interessant retrat de l'ambient cultural i intel·lectual del tombant de segle austríac. 

25 d’abril de 2020

El crit del peresós (#300)

Però, malgrat el meu talent histriònic, estic molt cansat de mi mateix. No sents el desig de vegades de ser una altra persona? A mi m'agradaria moltíssim ser una persona que es digués Walter Fudge. 

Aquesta novel·la de Sam Savage (1940-2019) es va publicar el 2009, just després de l'èxit aclaparador que va tenir aquest autor amb la publicació de Firmin, i que li va reportar un reconeixement mundial com a figura destacada de les lletres nord-americanes, per tornar-lo a l'obscuritat quasi immediatament amb les seves obres posteriors. La seva mort ara fa més d'un any va passar tan desapercebuda que, d'alguna manera, notava que li devia aquesta relectura. El crit del peresós és una novel·la que, de fet, he llegit més vegades que no pas Firmin, i que em fascina de diferents maneres cada cop que la llegeixo. És una aposta per una narració fragmentada a través de la veu del seu protagonista en primera persona, Andrew Whittaker, un escriptor sense èxit que prova de fer el que pot perquè la seva vida no caigui a trossos davant dels seus propis ulls. La seva dona el va abandonar anys enrere per anar a Nova York a estudiar art dramàtic, i la seva única font d'ingressos són uns blocs de pisos de lloguer tan desballestats que li generen més despeses que no pas guanys. El projecte de la seva vida és una revista literària d'avantguarda que tampoc no genera ingressos i que intenta mantenir oberta costi el que costi. L'originalitat de la proposta és que la narració ens arriba a través de tots aquells textos que Andrew escriu al llarg del dia, principalment cartes a la seva ex-dona i als seus ex-amics, però també notes als seus llogaters, respostes als manuscrits enviats a la revista i fins i tot llistes de la compra. També hi trobem fragments del seu diari personal i esborranys per a la seva novel·la, que comença com un intent de paròdia de l'estil recaragolat i postmodern dels seus rivals literaris, però que acaba conventint-se en quelcom diferent, una mena de reflex distorsionat de les seves fantasies, temors i ansietats més íntims. En aquest sentit, és una proposta molt intel·ligent, perquè tots aquests fragments de la seva pròpia veu s'interpel·len entre ells constantment, de vegades a través de lleugeres al·lusions i petites referències que requereixen parar molta atenció a la lectura des del principi. Tots aquests fragments de la seva existència fan del relat un testimoni directe de primera mà de la desintegració personal del protagonista fins al col·lapse nerviós, i més enllà potser cap al que sembla intuir-se cap al final obert de la novel·la. Com que aquest procés es viu en primera persona, es llegeix de forma molt gradual, quasi imperceptible, a mesura que les cartes comencen a fer-se més llargues i a divagar més en detalls sobre el món interior del protagonista, cada cop més inestable i dissociat de si mateix. A mesura que passa això, la novel·la també s'endinsa progressivament en el terreny metatextual, perquè Andrew comença a adoptar diferents personatges, i a descriure's a si mateix en tercera persona des de diferents punts de vista. Per tant, el seu procés de pèrdua de si mateix, o de la seva integritat com a individu, també emmiralla, a través de la lectura de la novel·la, el procés creatiu de l'escriptor, perquè si bé Firmin era una novel·la sobre el fet de llegir, El crit del peresós pren com a centre de gravetat l'acte de l'escriptura, una activitat dificultosa, àrida i desagraïda que s'assembla a llençar senyals enmig d'un univers desolat per tal que algú les escolti, igual que li passava a la rata Firmin. D'aquesta forma, el fracassat d'Andrew Whittaker se'ns humanitza davant dels ulls com una criatura que presenta la seva autoconsciència exacerbada com a principal dels seus múltiples defectes. Amb aquesta presentació, podríeu pensar que és una novel·la fosca o depriment i, tot i que té aquest rerefons amarg i desencantat, en realitat és una lectura fresca i molt divertida, que desarma el lector contínuament amb el seu humor absurd i tot sovint inesperat.

Sinopsi: En una ciutat indeterminada al sud dels Estats Units, als anys 70, Andrew Whittaker sobreviu entre el conjunt de desferres en què s'ha convertit la seva vida: abandonat per la seva dona, tot i que encara depèn emocionalment d'ella, intenta que li quadrin els números del seu negoci immobiliari a la vegada que prova de fer sobreviure la seva revista literària, el projecte i l'ambició de tota una vida. Mentre comença a posar en caixes de cartró totes les seves pertinences, mantenint la il·lusió d'organizar un festival de les arts al seu barri, la seva identitat comença a desdibuixar-se de forma que al final els seus escrits acaben diluint la línia divisòria entre la realitat i la ficció.

M'agrada: És una novel·la magníficament escrita i construïda d'una forma totalment original. La veu del protagonista, atrapada dins les seves obsessions, sona tan realista que el que acaba destacant en la seva lectura és la immensa humanitat que desprèn el relat. 

23 d’abril de 2020

#RescataUnLlibre

Jo ja he fet la meva recomanació, a veure si la trobeu:



Seguiu la campanya de Plataforma per la Llengua també a Twitter, Facebook i Instagram.
Feliç dia de lectura a tothom!

"El poder de la imaginació per ajudar els humans a alliberar-se del confinament és, veritablement, el fonament de tot l'art."
Ngugi wa Thiong'o. Lluitar amb el diable: Memòries de la presó. (Traducció de Josefina Caball.) 

22 d’abril de 2020

Mort de dama (#299)

Aquell dia, Obdúlia Montcada, viuda de Bearn, comprengué que es moria. Conservava als vuitanta-quatre anys la mateixa intel·ligència, clara i escassíssima, que a vint-i-cinc. 

Publicada el 1931, aquesta és la primera novel·la de Llorenç Villalonga (1897-1980). Com que d'aquest autor només havia llegit Bearn o La sala de les nines no m'esperava el que m'hi he trobat, perquè totes dues novel·les són força diferents. El to espès i seriós, dens i filosòfic de Bearn no té res a veure amb la sàtira cruel i descarnada, però lleugera i humorística a la vegada, que ens presenta a Mort de dama. Aquesta novel·la narra els darrers dies de vida de la dama en qüestió, l'octogenària dona Obdúlia Montcada, viuda del senyor de Bearn, i especialment se centra en les anades i vingudes de la petita societat que l'envolta. L'obra està construïda com si fos un retaule, amb capítols molt curts que conformen escenes soltes que ens van reconstruint l'ambient de l'alta societat mallorquina, dels seus cercles polítics i intel·lectuals, així com el passat de dona Obdúlia durant el tombant de segle. El retrat d'aquest ambient, però, no és gens afalagador. En el moment de la seva publicació la novel·la va escandalitzar i va fer furor a parts iguals per la despietada crítica que ofereix d'aquests grups socials, tot i que, d'altra banda, retratava un món que ja formava part del passat. En una comunitat tan petita, el llinatge de les antigues famílies és la marca del refinament social, però l'antiga aristocràcia s'ha anat barrejant a través del matrimoni amb les famílies burgeses adinerades, de forma que les línies divisòries entre aquests grups acaben fent-se quasi indestriables. Dona Obdúlia mateixa és una aristòcrata amb una vena incorregible de plebeisme, que feia valer la seva ignorància pels balls de l'alta societat fent una ostentació estrident i sense gust de la seva riquesa material. És un personatge pintoresc i esperpèntic, que durant gran part de la novel·la cedeix el protagonisme a un conjunt de personatges secundaris que van tenint tots, successivament, el seu moment de glòria. Al peu del llit de la malalta esperen Remei Huguet i dona Maria Antònia, la neboda d'Obdúlia, personatge que esdevindrà una dels protagonistes a Bearn o La sala de les nines. Totes dues rivalitzen per ser les beneficiàries del testament d'Obdúlia, i posen en marxa les seves respectives estratègies per aconseguir que la moribunda canviï el testament a última hora: Remei afalaga la malalta i la intenta enlluernar amb les seves atencions, mentre que dona Maria Antònia intenta posar-se a la butxaca el seu confessor, a qui promet aconseguir el títol de canonge. De forma paral·lela a aquestes intrigues, se'ns presenta també un retrat de l'ambient intel·lectual i literari de l'illa, associat a diferents revistes de talls polítics diversos. L'escola mallorquina queda representada en la figura de la poetessa xueta Aina Cohen, els conflictes interiors de la qual acaben en neurastènia en haver d'amagar els seus autèntics sentiments i posicionaments polítics dels seus benefactors rics, que només li volen sentir versos de tradició romàntica, evocadors del paisatge de l'illa i del món rural. El retrat d'aquest món petit i tancat sobre si mateix es dibuixa contra el rerefons de la incipient arribada dels turistes nord-americans i anglesos a l'illa, amb costums morals més relaxats i un cosmopolitisme condescendent. És aquesta arribada la que marcarà la fi definitiva del món antic, que Villalonga retrata amb un to humorístic, cínic i distanciat, que a moments ratlla la cruesa i que ve directament influït pels esperpentos de Valle Inclán. 

Sinopsi: En un moment indeterminat entre els anys 20 i 30, l'aristòcrata mallorquina dona Obdúlia Montcada comença a agonitzar a la seva casa de Palma de Mallorca. Al seu voltant comencen a aplegar-se un seguit de personatges que creen un retrat cruel i humorístic a la vegada de l'alta societat mallorquina de l'època. La narració també ens ofereix flashbacks al passat de la protagonista, que ajuden a entendre millor aquest ambient social que s'esvaeix. 

M'agrada: És una lectura molt divertida i que fa de molt bon llegir en la seva brevetat. 

No m'agrada: No té res a veure amb Bearn o La sala de les nines, i perd una mica en la comparació. 

18 d’abril de 2020

L'edat de la innocència (#298)

Una mentida de dia, una mentida de nit, una mentida en cada gest i en cada mirada; una mentida en cada carícia i en cada baralla; una mentida en cada paraula i en cada silenci. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Edith Wharton (1862-1937) es va publicar per primer cop el 1920 i va guanyar el premi Pulitzer l'any següent. De fet, va ser la primera vegada a la història que una dona va rebre aquest premi. És una novel·la fascinant sobre un triangle amorós subtil i velat, que es dibuixa contra el rerefons de l'alta societat novaiorquesa de la dècada de 1870. Cal entendre el context històric en què se situa la novel·la per tal d'entendre el patent anacronisme dels personatges que la poblen i el seu esnobisme social: ens trobem en l'esplendor aparent de la Gilded Age als Estats Units d'Amèrica, el que a Europa equival aproximadament a la Belle Époque. A Estats Units aquesta etapa s'inscriu entre les dècades de 1870 i 1890, i la seva característica principal és el ràpid creixement econòmic, especialment de la indústria i de l'especulació financera, després de la depressió causada per la Guerra Civil Americana: va ser una etapa de creixement, a més, que es va bastir a base de l'augment de la bretxa social entre les grans fortunes, cada cop més grans, i les classes treballadores, cada cop més pobres, i a la vegada tampoc no s'hagués mantingut sense la discriminació i la segregació sistemàtica de la població negra. A la ciutat de Nova York a la dècada de 1870, on ens situa la novel·la, les fortunes de les velles famílies de la ciutat comencen a anar de baixada davant dels magnats i nous rics d'orígens socials dubtosos. No és sols una qüestió de fortuna, sinó que és també una cultura sencera que s'esvaeix, amb la seva admiració decadent i esteticista per l'art europeu, i unes normes no escrites morals i sexuals "passades de moda", com els personatges mateixos reconeixen. En aquest moment de canvi s'estableix una tensió continguda entre el que es considera acceptable i de bon gust en aquesta societat petita i de mires estretes i les idees modernes, com el fet que una dona, per exemple, pugui gaudir de la mateixa llibertat de moviments i de decisió que un home. La novel·la ens presenta un triangle amorós que es forma, quasi per casualitat, entre un advocat acomodat, Newland Archer, la seva promesa May Welland, que també pertany a una de les antigues famílies de la ciutat, i la cosina d'aquesta, la comtessa Ellen Olenska, que torna als Estats Units després d'haver abandonat el seu marit en circumstàncies misterioses. Les dues meitats de la novel·la mantenen una certa simetria: hi ha un statu quo representat per l'estabilitat de la parella formada per l'Archer i la May, fundada en els antics valors, i l'Ellen Olenska arriba a pertorbar a aquesta estabilitat, temptant Archer amb un estil de vida diferent i amb la possibilitat de construir un futur més enllà de les convencions socials. Tot i així, l'Ellen no és una femme fatale estereotípica: en el triangle amorós precisament se'ns posa de manifest una noció de matrimoni que s'anava desgastant sense remei. El concepte d'"innocència" que apareix al títol no és el que podríem pensar en un principi: Wharton utilitza la paraula de forma irònica i crítica amb la doble vara de mesurar de la mentalitat de l'època respecte de l'experiència sexual per a homes i dones. Mentre que s'espera de la dona que arribi verge al matrimoni, a l'home precisament se li demana el contrari perquè és qui ha d'aportar l'"experiència" a la parella. En paraules de Wharton mateixa: "ignorància per una part i hipocresia de l'altra". La "innocència" també apunta, però, al centre de l'argument de la novel·la: fins a quin punt la May Welland és o no conscient de la traïció del seu promès - i després marit - i si realment aquesta arribarà a consumar-se o no. Si bé el relat sembla estereotípic a simple vista (les dues dones se'ns presenten fins i tot codificades en els termes habituals, la May Welland amb cabells rossos i l'Ellen Olenska amb cabells negres, al contrari que a l'adaptació cinematogràfica), ni la May és la dona angelical que se'ns pretén presentar al principi des del punt de vista incomplet de l'Archer, ni l'Ellen la femme fatale perfecta: la novel·la ens va explorant de forma lenta i velada els matisos i les àrees grises dins d'aquest plantejament, i el que acaba relluint al final de la lectura és precisament el retrat empàtic que es fa dels dos personatges femenins. Si bé Ellen resulta atractiva a ulls d'Archer perquè és una dona alliberada i sexualment activa, el retrat que en fa Wharton se centra en el desemparament social i econòmic de les dones quan el matrimoni es trenca, en tant que és el marit qui passa a ser el possessor de tots els béns de la parella, fossin de qui fossin inicialment. Com a conseqüència, això feia que, per exemple, una dona maltractada no pogués deixar el seu marit si no volia quedar-se literalment en la indigència. A Ellen li passa quelcom similar, i se'ns suggereix, tot i que queda obert a la interpretació, que les seves relacions amb successius amants van dirigides a buscar una estabilitat econòmica que no pot assegurar per ella mateixa. Per això en aquest triangle se'ns acaba suggerint, encara que sigui mínimament i entre línies, la complicitat entre les dues dones i els seus respectius interessos, i probablement Newland Archer és qui acaba pitjor parat en el seu retrat, en el moment en què opta per la duplicitat, possiblement sense mala intenció però amb una evident manca de perspicàcia. La gran ironia del relat és que se'ns presenta des del punt de vista privilegiat i exclusiu del seu personatge masculí, quan aquest tot sovint és el que coneix menys i se n'adona menys de les intencions de tots els que l'envolten, o només les acaba entenent quan ja és massa tard. El protagonista es converteix, així, en un peó en la partida d'escacs jugada entre les dues dones, encara que ell cregui en tot moment que té el control últim sobre els seus desitjos i passions. 

Sinopsi: A Nova York a la dècada de 1870, la relació de prometatge entre Newland Archer i May Welland, i les seves respectives famílies, es veu sacsejada per l'aparició d'una cosina de May, Ellen Olenska, que arriba a Amèrica després d'haver abandonat el seu marit. Archer i Ellen s'enamoren, tot i que es mostren reticents a consumar la relació, mentre que May, aparentment cega i innocent a ulls d'Archer, percep molt més del que tots dos s'imaginen i està disposada a jugar les seves pròpies cartes. 

M'agrada: És una lectura deliciosa en la seva complexitat, que agradarà als amants dels clàssics que couen a foc lent i guarden les millors sorpreses per al final. 

15 d’abril de 2020

L'esposa (#297)

Perquè les dones l'any 1956 sempre estaven afrontant límits, negociacions: per on podien caminar de nit, com de lluny podien deixar que arribés un home quan estaven tots dos sols. Els homes amb prou feines es preocupaven d'aquestes coses; ells caminaven per tot arreu en ciutats fredes i fosques per carrers deserts, i les mans també les deixaven anar, i es descordaven els cinturons i després els pantalons, i mai no se'ls passava pel cap: M'he d'aturar ara mateix. No puc anar més lluny. 


Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Meg Wolitzer es va publicar per primer cop l'any 2003, però no ha adquirit fama mundial fins ben recentment, amb la seva adaptació cinematogràfica. És cert que les promocions que es van fer temps enrere de la pel·lícula d'alguna forma esguerren el gran secret que amaga la novel·la, i que se'ns anuncia també a la seva contraportada. Ara bé, tampoc no és un secret que no es pugui deduir, o al menys mig intuir, al llarg de la novel·la sencera. L'argument ens presenta un matrimoni de mitjana edat, els Castleman, viatjant a Helsinki, on el senyor Castleman, un reputat escriptor, ha de rebre un premi a tota la seva trajectòria. La narració ens arriba en primera persona a través de l'esposa, Joan, que ens explica tota la història del seu matrimoni amb Joe, des que es van conèixer quan ell era professor d'universitat i ella la seva alumna, fins al moment present. Joan ens descriu la seva vida matrimonial des del ressentiment de les oportunitats perdudes i d'haver-se sentit tota la seva vida injustament menystinguda pel seu marit, exclusivament centrat en el seu èxit professional. La decisió principal que marca la seva vida, la de renunciar a una carrera literària prometedora per tal de donar suport a la del seu marit i dedicar-se a la cura dels fills pot semblar incomprensible des del punt de vista d'avui dia, en què les dones semblen una mica més lliures, si més no, per prendre les seves pròpies decisions personals i professionals. La novel·la, però, fa esforços ingents per posar-nos en la situació del context en què se situa: l'ambient de l'acadèmia i la indústria editorial als anys 50 i 60, monopolitzada pels homes. Wolitzer fa una crítica directa i descarnada de la societat americana conservadora d'aquesta època, en què les dones eren educades per casar-se i per formar una família, a l'hora que els homes es consideraven els actors socials principals, els que escriuen, produeixen i transmeten el coneixement. La Joan Castleman és una dona tímida i reservada, a qui ningú ha fet conscient en tota la seva vida de què és capaç d'arribar a esperar, ni de les possibilitats obertes davant d'ella, i a qui tothom, al contrari, intenta persuadir i convèncer que renunciar a una carrera professional a temps és el que fan les dones normals. Per això els termes de la narració queden molt clars des del principi, i per més que els personatges se'ns poden fer desagradosos i exasperants a partir d'aquí, la virtut de la novel·la és plantejar-nos una situació concreta en un context molt concret en què aquest tipus d'homes i aquest tipus de dones eren la norma i no l'excepció. El marit és un narcisista incorregible el defecte més irritant del qual és, precisament, la seva inconsciència, i la muller és una bleda assolellada que decideix callar durant quaranta anys perquè el seu matrimoni passa per davant de la seva pròpia veu. Fins i tot en un moment determinat de la narració, quan comença l'aventura amb el que després serà el seu marit, la Joan parla de sentir-se incompleta i necessitar-lo a ell per completar-se. La novel·la ens presenta la seva ingenuïtat inicial des del prisma del seu desvetllament posterior, passats els seixanta anys d'edat: la situació on han arribat ella i el seu marit ha estat possible gràcies a la complicitat silent d'una societat sencera, a través d'una educació dirigida a formar homes i dones en uns rols predeterminats de masculinitat i feminitat; d'una indústria cultural que predisposa el públic, abans de començar, per al que suposadament volen llegir, en un afany prescriptiu que decideix des de dalt el que és culturalment rellevant. Si bé els temps han canviat, i molt, la novel·la presenta una reflexió punyent i molt afilada sobre la distància que separa un món de l'altre i, precisament pel seu accent en els aspectes més foscos i negatius de la construcció cultural dels rols de gènere fa reflexionar sobre si aquests prejudicis i paranys han estat realment superats en els nostres temps. The Wife és una bona recomanació per reflexionar sobre la discriminació i la supressió de la veu de les dones en la societat contemporània. 

Sinopsi: El matrimoni Castleman viatja a Helsinki perquè el senyor Castleman, un famós escriptor, ha rebut un prestigiós premi a la seva carrera literària. Durant aquest viatge, la seva muller, Joan Castleman, exposa en primera persona la història sencera del seu matrimoni, i tots els motius que l'han empesa a la decisió de deixar definitivament el seu marit. 

M'agrada: L'estil dens i farcit de detalls de Meg Wolitzer que, en un llibre tan breu, ens presenta una reflexió molt més complexa i profunda del que sembla que prometin les seves cobertes. 

11 d’abril de 2020

Un gra de blat (#296)

La veu de la Mumbi era un ganivet que l'havia trinxat i li havia deixat el cor nu i exposat. El camí des de la seva cabana portava a la fossa. Però, que no hauria passat? Crist hauria mort a la creu de totes formes. Per què culpaven Judes, una pedra en mans d'un poder més gran que l'home? En Kihika . . . crucificat . . . el pensament li va passar pel cap d'un cop, i va passar una cosa curiosa. En Mugo va veure sang espessa gotejant per les parets de fang de la seva cabana. 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar originalment l'any 1967 i ha estat una lectura realment profitosa i recomanable. En els darrers temps he llegit uns quants assajos d'aquest autor, que he ressenyat aquí al blog, però encara no havia llegit cap de les seves obres de ficció. Un gra de blat és una novel·la sobre la lluita colonial del poble kenyà per tal d'aconseguir la seva independència de l'imperi britànic, però Ngũgĩ en presenta una visió matisada, complexa i profunda, que retrata la lluita i la revolució política més com un conflicte interior dins de cada individu que no pas una història de triomfs gloriosos per a la comunitat. Fins i tot quan arriben les celebracions per la independència, el 12 de desembre de 1963, aquestes arriben amb un matís amarg i deslluït, perquè tot i l'alegria del que s'ha aconseguit, tothom ha de sospesar el que ha perdut pel camí i, a més, el fantasma del neocolonialisme, amb les seves corrupcions i mesquineses, comença a ser una realitat tangible fins i tot en aquest moment inicial de celebració. La novel·la està narrada en dues línies temporals diferents: parteix del present, el desembre de 1963, en els dies abans de l'Uhuru, o dia de la independència del país. Al petit poblat de Thabai, el solitari Mugo rep la petició de fer un discurs en memòria de l'heroi local, Kihika, el líder rebel dels Mau Mau que havia estat torturat i executat públicament per les autoritats locals durant els anys de l'Emergència. L'altra línia temporal mira cap enrere i parteix de l'any 1952, quan es va declarar l'estat d'emergència a tot el país en començar la revolució per la independència de les guerrilles comunistes del Mau Mau. Mugo havia amagat Kihika la darrera nit abans de la seva detenció, i temps després també va ser detingut i retingut durant anys en un camp de concentració, per haver defensat una dona maltractada per la policia. Un cop dins del camp de concentració, va promoure vagues de fam entre els presoners, per la qual cosa els habitants del poble el tenen en molt bon concepte, i el consideren un heroi local a l'alçada d'en Kihika mateix. Tot i així, ell es considera un estrany per a la comunitat per la seva condició d'orfe i desarrelat, i prefereix fer la seva vida al marge de tothom i que la gent el deixi en pau. L'etapa de terror de l'estat d'Emergència es retrata amb molt detall i molta cura des de dos cantons paral·lels de la repressió: d'una banda, els homes que van ser empresonats als camps de concentració, sospitosos de col·laborar amb les guerrilles, eren brutalment torturats i sotmesos a tota mena de maltractaments per tal d'obtenir una confessió, o fins i tot la delació dels companys de lluita. A més, els assassinats de presoners a mans dels carcellers amb total impunitat es podien produir en qualsevol moment. D'altra banda, la gent que va quedar als poblats van ser obligats per l'autoritat colonial a cremar les seves cases i a reconstruir els poblats en llocs més aïllats sota control policial, pràctica que va convertir la vida quotidiana a Kenya en una mena de camp de treball forçat també sota maltractaments continuats per part de la policia i condicions de vida duríssimes. En l'exposició de la situació, tot i que indirectament, hi ha elements autobiogràfics de la vida de Ngũgĩ mateix, que explica el procés de trasllat forçós dels poblats al seu volum de memòries A la Casa de l'Intèrpret, on explica com va viure el procés indirectament perquè es trobava estudiant en un institut lluny de casa, com li passa a la novel·la a l'estudiant Kariuki. L'aïllament entre tots dos col·lectius va ser usat per les autoritats com a eina de desgast psicològic durant més de deu anys: tant presoners com vilatans quedaven incomunicats dels seus familiars, que tant podien ser vius com morts, de forma que perdien l'esperança de retrobar-se durant anys sencers. És en aquest context que s'entenen moltes de les accions que porten a terme els personatges durant aquests temps difícils: la novel·la es construeix precisament a través de les seves contradiccions i de les seves traïcions, que es poden arribar a entendre només si mirem aquest context més ampli d'opressió, terror i patiment profunds. Per això la novel·la es construeix a partir de les psicologies individuals dels personatges per separat, en tercera persona del singular, per tal de fer-nos entendre les motivacions particulars de cadascun per tal d'actuar com ho fan i prendre decisions que se'ns podrien fer incomprensibles des de la perspectiva macro de la lluita política. Poc a poc, però, la narració va derivant cap a un to un punt més mític i èpic, que utilitza la primera persona del plural personificant la comunitat sencera. Aquesta deriva de la narració individual cap a la col·lectiva ens obre possibilitats de redempció i de reconnexió amb la comunitat, tot i que el desenllaç tampoc no és gens afalagador: un cop arriba el moment de la celebració, que els vilatans han estat esperant amb ànsia i amb patiment durant anys, la celebració mateixa es viu amb un potent sentiment d'anticlímax. El tema principal de la novel·la és la traïció, i com aquesta es presenta als personatges en determinats moments com a única alternativa possible d'acció: les múltiples formes de trair una revolució més gran que un mateix van minant i destruint els individus per dintre, deixant-los només amb la necessitat de construir una vida nova a partir d'aquestes febleses. Mugo ha de viure amb el sentiment de culpa de ser considerat l'heroi local quan en realitat va ser el culpable d'entregar Kihika a les autoritats; Mumbi, germana de Kihika, és infidel al seu marit mentre aquest es troba en un camp de presoners; Gikonyo, el marit de Mumbi, retingut en un camp de concentració, traeix el jurament a la revolució i ho confessa tot a les autoritats per tal de poder tornar a casa; Karanja, un amic de joventut dels joves idealistes, se sotmet al poder dels blancs i es converteix en membre de la policia colonial. Els destins de tots aquests personatges s'entrecreuen constantment en un poble petit: les conseqüències de les seves accions poden marcar la seva vida per sempre, de forma cruel i inexorable. La simbologia i els motius religiosos són molt presents durant tot el relat, amarat constantment d'imatges bíbliques de vida i de mort, d'opressió i d'alliberament: Kihika és una figura que s'identifica constantment amb Jesucrist pel seu sacrifici, i també pel fet d'haver estat traït, i aquest personatge es transforma en el gra de blat que si no mor no pot donar el fruit d'una vida nova per al seu poble. Paral·lelament, Mugo és el seu revers fosc, però a la vegada queda oberta la pregunta de si ell també no és un dels grans de blat que han de quedar enrere per tal de donar nova vida a la comunitat. Si bé Kihika és l'heroi sense ombres, que encarna un ideal de puresa sense fissures en el compromís polític, el comportament de Mugo pren un relleu nou a través de la seva heroïcitat i valentia, especialment després de la seva caiguda. El matís irònic de la novel·la queda a la vista, no immediatament, sinó en especial sota la distància del temps: Ngũgĩ retrata com la victòria política pot resultar un punt més amarga del que els seus eufòrics lluitadors esperaven, i ell mateix es va convertir, anys després, en presoner polític del règim dictatorial de l'alliberador Jomo Kenyatta. Un gra de blat és una novel·la poètica, preciosa i d'una bellesa corprenedora. Ara bé, la seva retòrica de la lluita i l'alliberament no amaga els aspectes més foscos i cruels d'aquesta lluita política, ni les seves contradiccions i ambigüitats intrínseques. 

Sinopsi: Els dies abans de les celebracions de l'Uhuru, o dia de la Independència de Kenya, el desembre de 1963, una delegació dels ancians de la vila de Thabai demanen al solitari Mugo que faci un discurs de lloança a l'heroi local Kihika, que havia estat torturat i brutalment executat per les autoritats colonials anys enrere. Mugo amaga un terrible secret sobre la mort de Kihika i per això prefereix declinar la invitació, però la pressió que exerceix tot el poblat sobre ell el porten al límit de la seva resistència psicològica. A la vegada, la seva presència de desarrelat dins d'aquesta comunitat el transforma en confident de les ansietats i secrets amagats d'altres vilatans del poble, que apareixen per casa seva per tal de fer-lo partícip en les seves confessions. 

M'agrada: És una obra mestra, sens dubte, en la seva complexitat a l'hora de construir les psicologies dels personatges i de portar-los a tots a situacions límit que posaran a prova la seva capacitat de resistència. 

10 d’abril de 2020

Tolkien i la llarga derrota

Uns petits apunts, no gaire ben lligats, sobre els conceptes de derrota i de victòria a El Senyor dels Anells, molt embrancats també amb la seva lectura evangèlica. Com veieu, el confinament està donant de si. 

Aquesta imatge de la llarga derrota és un motiu que és present a tota l'obra de Tolkien, no sols a El Senyor dels Anells, però no és un tema central d'aquesta novel·la, i per tant cal anar buscant-lo en petits detalls i comentaris de personatges secundaris que de vegades queden als marges de la narració, o que embranquen amb altres relats presents al Silmaríl·lion i que, per tant, són molt fàcils de passar per alt quan apareixen a El Senyor dels Anells. L'expressió "la llarga derrota" apareix en boca de Galadriel, quan la Germandat de l'Anell arriba per primer cop a Lothlórien:  

He has dwelt in the West since the days of dawn, and I have dwelt with him years uncounted; for ere the fall of Nargothrond or Gondolin I passed over the mountains, and together through ages of the world we have fought the long defeat. (464)* 
Ha viscut a Ponent des dels dies de l'alba, i jo he conviscut amb ell durant anys incomptables; perquè abans de la caiguda de Nargothrond o de Gondolin jo vaig creuar les muntanyes, i tots dos junts a través de les edats del món hem combatut la llarga derrota. 

Quan fa aquest comentari Galadriel es refereix al seu marit Cèleborn però, a què es refereix quan esmenta "la llarga derrota" en aquest passatge? 

D'entrada cal destacar que Galàdriel és una exiliada a la Terra Mitjana: la seva família vivia a Valinor, a l'altra banda de l'oceà però, quan Melkor va robar els silmarils i va fugir amb ells a la Terra Mitjana, els elfs de la família de Fèanor van fer un jurament per tal de no descansar fins a recuperar-los. Sense entrar en detalls, però el moment és simbòlic d'una mena de pecat original en els elfs, perquè l'ambició desmesurada de Fèanor li havia impedit renunciar lliurement als silmarils quan en va tenir ocasió, així que en realitat el jurament resulta de la dependència emocional que Fèanor té respecte d'aquestes joies màgiques. Però per si el moment de caiguda no era prou clar, per tal d'arribar a la Terra Mitjana el clan de Fèanor assassina un clan germà als ports de Valinor per segrestar-los els vaixells i poder fer el viatge. 

En el moment en què això passa, l'existència dels elfs a la Terra Mitjana queda tenyida per sempre d'una nota fosca i macabra. De fet, la seva presència a la Terra Mitjana és una transgressió de l'ordre dels déus, i la seva vida acaba permeada per una nostàlgia de les Terres Imperibles, una terra en què no hi ha mort ni decadència, en contraposició a l'existència més precària que els demana la Terra Mitjana. En ser immortals, la seva existència es transforma en una nostàlgia permanent per una vida més perfecta i beneïda que van perdre i, en tant que són immortals, aquesta existència seva es pot considerar una "llarga derrota". Creieu-me, al Silmaríl·lion la importància del jurament de Fèanor i la caiguda dels elfs queda millor explicada, però he fet el que he pogut per resumir la història breument. Una altra explicació molt bona d'aquests passatges la podeu trobar també a Splintered Light de Verlyn Flieger. 

Aquesta és la primera referència explícita que trobem en El Senyor dels Anells a la "llarga derrota" amb aquestes paraules, però hi ha un passatge anterior, al concili d'Elrond, en què aquest personatge fa una referència implícita al mateix concepte: 

I have seen three ages in the West of the world, and many defeats, and many fruitless victories. (316) 
He vist tres edats a l'Oest del món, i moltes derrotes, i moltes victòries estèrils. 

El comentari s'inscriu dins la història de l'anell relatada per Elrond mateix, que inclou la caiguda de Gil-Galad i d'Elendil a les portes de Mordor i la inesperada victòria d'Isildur sobre Sauron, que implica la caiguda del Senyor Obscur, almenys en la seva forma corpòria. Quan es refereix a "moltes derrotes" hem d'anar de nou al Silmaríl·lion per saber que la història dels elfs a la Terra Mitjana després del robatori dels Silmarils es resumeix en una sèrie de guerres entre els elfs i les forces de la foscor que acaben en repetides ocasions amb la derrota dels elfs i la pèrdua dels seus enclavaments i ciutats més preuats, la més bella i important de les quals és Gondolin. A la història de derrotes dels elfs a la Terra Mitjana, que sempre eliminen quelcom de la bellesa i la cultura de les edats passades, també hi podem sumar la caiguda de Númenor, una illa beneïda pels Valar on vivien els reis humans, però que va ser enfonsada pels déus com l'illa de l'Atlàntida degut a la supèrbia desmesurada d'aquests reis. El germà d'Elrond, Elros, que va escollir la mortalitat, havia estat el primer rei de Númenor. Per tant, encara que només sigui indirectament, sabem que Elrond també "ha vist" aquesta derrota. 

La caiguda de Gondolin de John Howe

És la segona part, la de "victòries estèrils", que arrodoneix i matisa el significat de l'expressió. Per a Tolkien, una "derrota" en el sentit utilitzat a la seva obra no es refereix tan sols a una derrota física, material (que també), sinó a la pèrdua de tot un món, que s'esvaeix irremeiablement igual que l'Atlàntida enfonsada per les onades. Tot i que Isildur guanya la batalla, aquesta victòria ha estat a costa de les vides dels dos reis de la Terra Mitjana: Gil-Galad, l'últim rei dels elfs (o si més no dels Noldor, els elfs que han conegut Valinor) i Elendil, l'últim rei de Númenor. Per més que et trobis al bàndol guanyador, allò que s'ha perdut és sempre irrecuperable. Tolkien, que havia viscut de primera mà la monstruosa pèrdua de vides humanes a les trinxeres de la Gran Guerra, era perfectament conscient d'aquest fet. 

La victòria, però, esdevé autènticament "estèril" quan Isildur fracassa a l'hora de destruir l'Anell Únic, en tant que renuncia a destruir Sauron definitivament, i deixa la porta oberta a una possible victòria d'aquest sobre tota la Terra Mitjana en un futur. Les victòries materials, doncs, poden esdevenir derrotes morals, i per tant, infructuoses o estèrils. També a l'inrevés, per què no. Si la victòria material d'Isildur acaba en una derrota moral, les derrota material de Boromir a El Senyor dels Anells, per exemple, acaba en una victòria moral: la seva redempció personal salvant la vida dels seus companys i, per tant, indirectament, la missió de tota la Germandat. 

L'existència en l'univers de Tolkien, per tant, es transforma en un moviment de renúncia a allò que no és essencial i d'afirmació i defensa d'allò que ho és. Més endavant en el llibre, a Les Dues Torres, trobem aquest petit comentari de Barbarbrat quan està parlant de la separació mil·lenària entre els ents i les seves parelles, les ents femelles o mullerents:
We believe that we may meet again in a time to come, and perhaps we shall find somewhere a land where we can live together and both be content. But it is foreboded that that will only be when we have both lost all that we now have. (620-621) 
Nosaltres creiem que potser ens tornarem a trobar en el futur, i potser trobarem, en algun lloc, una terra on poder viure junts i ser tots feliços. Però ha estat presagiat que això només passarà quan tots hàgim perdut el que ara tenim. 
Barbarbrat acaba el seu relat sobre la pèrdua de les mullerents amb una nota ambivalent. D'una banda, la pèrdua sembla irrecuperable, perquè els ents són incapaços de trobar les mullerents perdudes. D'altra banda, els seus "potsers" obren una nota d'optimisme: la seva creença és la de retrobar-se - només una creença, és cert - en un futur que no sabem si Barbarbrat situa en un pla literal o en un de metafòric. Això depèn de com interpretem l'expressió "quan tots hàgim perdut el que ara tenim". A quina pèrdua es refereix? Està parlant de la fi del món? De retrobar-se en una altra vida? Potser el passatge té un sentit literal en el context de la Terra Mitjana - ens trobem en un relat de fantasia, al capdavall - i Barbarbrat s'està referint potser al fet que els ents les han perdudes perquè no han arriscat prou, encara. Que potser van deixar de buscar-les per no arriscar-se a una derrota? 

Els textos de Tolkien estan plens d'aquestes victòries que són quasi-derrotes (el concepte mateix d'eucatàstrofe es basa en això) i de derrotes que són quasi-victòries. A l'extrem més existencialista, si interpretem la vida com un camí cap a la mort, derrota definitiva, aleshores la vida mateixa es pot llegir com una "llarga derrota". Tolkien era prou pessimista per, si més no, deixar oberta aquesta possibilitat de lectura. L'existència dels elfs és un exemple d'això, per paradoxal que pugui semblar: la seva vida és il·limitada en anys i en saviesa, la mort és un horitzó inexistent per a ells, i tanmateix viuen encadenats a una existència esgotada i buida, lluny de tot allò que desitgen. 

Ara bé, hem vist aquest concepte esmentat pels personatges en comentaris de passada, que no tenen gaire res a veure, aparentment, amb l'argument central de la novel·la, i que ens remeten constantment a altres relats, ja sigui del Silmaríl·lion, dels apèndixs, o de les llegendes associades a la Terra Mitjana, com és el cas dels ents. No és ben bé fins al final de la novel·la, a les seves últimes pàgines, que la llarga derrota acaba tocant directament el viatge de Frodo, el protagonista. De fet, aquesta és la seva última intervenció en la novel·la: 

I tried to save the Shire, and it has been saved, but not for me. It must be often so, Sam, when things are in danger: some one has to give them up, lose them, so that others may keep them. But you are my heir: all that I had and might have had I leave to you. (1346-1347) 
Vaig provar de salvar la Comarca, i ha estat salvada, però no per a mi. Això passa sovint, Sam, quan hi ha coses en perill: algú hi ha de renunciar, perdre-les, perquè altres les puguin conservar. Però tu ets el meu hereu: tot el que tenia i el que pogués haver tingut t'ho deixo a tu. 

La victòria material de Frodo (ha aconseguit destruir l'Anell Únic i derrotar Sauron definitivament) s'ha transformat en una derrota moral quan se n'adona que el viatge no té retorn possible. La seva impossibilitat d'obtenir un final feliç a la novel·la és un dels misteris centrals de la narració. Té a veure amb una caiguda moral per part del personatge: la seva incapacitat real de llençar l'Anell finalment a la seva destrucció, i d'alguna forma també té a veure amb quelcom que "ha perdut" pel camí, sigui l'Anell mateix, la seva innocència d'abans del viatge, la seva joventut, o totes les vides que s'han perdut estèrilment en la guerra de l'Anell. El seu retorn a la Comarca després de les seves aventures s'assembla també al d'un soldat amb estrès post-traumàtic. L'única possibilitat de guariment que obre el llibre, a través del seu viatge últim en vaixell a la Terra Imperible, és a dir, l'única possibilitat de transformar aquesta derrota moral en una victòria moral finalment, passa per la seva renúncia a "tot el que tenia i el que pogués haver tingut". Recorda també molt directament la pèrdua evocada en les paraules de Barbarbrat.

Que algú hagi de perdre perquè d'altres puguin guanyar o, transposat a la metàfora evangèlica, que algú hagi de morir perquè d'altres puguin viure sembla una injustícia existencial, difícil d'acceptar, com el patiment, el dolor o la mort. L'existència humana i la seva condició intrínseca són una preocupació constant en l'obra de Tolkien, que de vegades pot aparèixer en la seva obra en els racons i detalls més inesperats. 

* Les cites del text en aquest article són de l'edició en anglès de El Senyor dels Anells, i la traducció al català és meva. 

J. R. R. Tolkien. The Fellowship of the Ring. London: HarperCollinsPublishers, 2008. 

J. R. R. Tolkien. The Two Towers. London: HarperCollinsPublishers, 2008. 

J. R. R. Tolkien. The Return of the King. London: HarperCollinsPublishers, 2008.

Quan feia un temps que li feia voltes a l'expressió de la "llarga derrota" en Tolkien, vaig trobar aquest vídeo-essay de Like Stories of Old en què l'autor suggereix la idea de la "victòria moral" i la lliga a la noció pagana de l'heroisme. Va ser gràcies a aquesta idea de "victòria moral", amb el seu contrast amb la "situació material" dels personatges, que em va ajudar a articular aquesta idea en el meu article, que jo vaig associar a la noció de "pèrdua" o sacrifici. Podeu mirar el vídeo en aquest enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=ndEWof-8xTY

8 d’abril de 2020

El crepuscle cèltic (#295)

Cor desgastat, en temps desgastats, / allibera't de les xarxes del bé i del mal; / torna a riure, cor, en el crepuscle gris; / torna a sospirar, cor, en la rosada del matí.

Aquesta és la recomanació d'un llibre que m'ha acompanyat durant molts anys, des de la primera vegada que el vaig llegir d'adolescent. És un llibre breu, lleuger i deliciós, que passa com l'aigua perquè es composa de capítols molt curts, una mena de miscel·lània de retalls de diferents materials - poemes, reflexions i contes curts, principalment - sobre les tradicions narratives orals i folklòriques del poble irlandès. El poeta irlandès W. B. Yeats (1865-1939) recull i elabora en les seves pàgines part dels diaris que va mantenir durant els seus anys de joventut, en què es va dedicar a recórrer els poblets rurals de la costa oest d'Irlanda, on estiuejava, als comtats de Sligo, Mayo i Galway, provant de reconstruir l'herència de la literatura oral dels pagesos irlandesos. El llibre va ser publicat per primer cop el 1893, i després se'n va publicar la versió ampliada i definitiva el 1902. Va ser una de les publicacions més importants de la Renaixença Literària irlandesa, o Celtic Revival, moviment intel·lectual i cultural que va fer reviure l'interès per les tradicions i el folklore irlandesos, i que va anar de la mà amb el moviment polític per tal d'independitzar l'illa de l'imperi britànic. A El crepuscle cèltic, Yeats posa les bases per a una imatge mítica d'Irlanda, la d'un poble tràgic i malenconiós lligat al record d'un passat més gloriós que inevitablement s'ha anat esvaint amb el pas del temps. El romanticisme de la proposta queda ben palès a cada pàgina, però en cap moment no arriba a sentimentalisme: Yeats fa gran la seva prosa poètica a través precisament de la seva senzillesa, i l'eclecticisme de les seves influències i el seu espiritualisme de tall sincrètic li donen al text una originalitat i una riquesa que fan difícil no llegir el llibre d'un sol glop. El mite de l'edat daurada i la nostàlgia per un món més bell i perfecte que s'ha anat fragmentant progressivament i perdent en la memòria del present em recorda aquest mateix motiu en l'obra de Tolkien, tot i que aquest rebutgés el llegat cèltic en la seva obra a favor de la imatgeria reinventada i ficcionada d'una mitologia anglosaxona absent. Yeats, en canvi, va a buscar els vestigis reals de la tradició irlandesa en les narracions folklòriques transmeses de forma oral. En aquesta dinàmica de decadència constant, els herois mitològics del passat han anat convertint-se, en l'imaginari col·lectiu i en la memòria popular traspassada de generació en generació, en les hosts de les fades, o els Sidhe, com se'ns descriuen en el magnífic poema que encapçala el llibre. Els homenets verds, les dones de l'aigua i els focs follets viuen la seva pròpia vida al marge dels humans i seguint les seves pròpies normes, però la riquesa del text es troba precisament en les interseccions i intercanvis que es produeixen entre aquests móns diferents: El crepuscle cèltic és un llibre sobre les trobades entre els humans i els éssers màgics, entre els vius i els morts, entre un poble i la seva memòria reconstruïda, entre un individu i la seva comunitat. Els nostres mèdiums particulars en aquest intercanvi amb el món de les fades i dels esperits són dues figures que acaben resultant preeminents al llarg de tot el text: d'una banda, els visionaris, aquelles persones que són capaces d'entreveure l'altre món a través del tènue vel que els separa; d'altra banda, els narradors d'històries, poetes i rapsodes tot sovint cecs, que transmeten les històries de generació en generació. Aquesta figura del poeta errant i cec, de reminiscència homèrica, es convertirà també en una imatge recurrent en la poesia de Yeats, i de fet fins i tot en una mena d'alter ego simbòlic de l'autor mateix en alguns dels seus poemes posteriors. Aquest és un llibre que es fa estrany de recomanar, perquè és inclassificable en si mateix, però és una bona aproximació a la primera etapa de l'obra del poeta Yeats, amb motius, símbols i elements que més endavant apareixeran a la seva poesia.

Continguts: El crepuscle cèltic recull una sèrie de relats curts, reflexions espirituals i poemes de W. B. Yeats, en què l'autor reflexiona sobre la tradició folklòrica irlandesa provant de trobar una imatge d'identitat comuna per al poble irlandès.

M'agrada: És un llibre únic en la seva espècie. 

4 d’abril de 2020

El roig i el negre (#294)

Em penso que ser condemnat a mort és l'única distinció. És l'única cosa que no es pot comprar. 

Publicada l'any 1830, aquesta novel·la de l'autor francès Stendhal, pseudònim d'Henri-Marie Beyle (1783-1842) és una de les novel·les clàssiques de la literatura francesa, i es considera la iniciadora de la novel·la psicològica. És una lectura difícil i exigent, que paga la pena en determinats moments de la trama i que reserva els moments de màxima tensió per al final. En general és una lectura que es fa lenta perquè les vicissituds vitals del protagonista se'ns van desplegant a través de muntanyes de trames secundàries que tenen a veure amb la política del moment, i reflexions en general sobre el moment històric i la societat en què viuen els protagonistes. Per això es pot fer difícil de llegir sense unes nocions bàsiques del context històric en què se situa la novel·la: la revolució francesa i l'imperi napoleònic ja han passat, i ens trobem en el període conservador de la restauració borbònica. Aquest, però, també està a punt d'acabar amb la revolució burgesa de juliol de 1830, que no arriba a aparèixer a la novel·la. En aquest context, la noblesa i l'església s'aferren com poden a les grandeses i els privilegis d'una època passada, tement el moment en què tornaran a perdre'ls. D'altra banda, els nous rics, que tot sovint han fet fortunes partint d'orígens socials humils, han de fer valer els seus mèrits i les seves habilitats per millorar la seva posició social davant les pretensions més antigues dels privilegiats. El resultat és un món on el valor de cadascú és, literalment, allò que val en diners, i on l'objectiu bàsic del protagonista, idea que articula tota la novel·la, és "fer fortuna". Julien Sorel és fill d'un fuster en una ciutat petita de províncies, i la seva feblesa física i el seu interès per les lletres de seguida el fan objecte dels maltractaments continuats del seu pare i els seus germans. Ell té un concepte molt alt de si mateix, però, i de bon principi se'ns presenta - fins i tot en primera persona - com a hipòcrita disposat a qualsevol extrem per arribar a la posició més alta possible dins la societat. La novel·la ens retrata el seu camí d'ascensió social, i ens dibuixa amb molta cura i amb tot luxe de detalls els mecanismes i ressorts secrets que aquest sistema ofereix a gent com Julien per tal de millorar la seva posició social. D'entrada, el jove Sorel se'ns presenta com un heroi romàntic, un individu marginat i turmentat per la societat que l'envolta i que a la vegada no pot evitar sentir-se superior pel seu intel·lecte privilegiat i la seva sensibilitat refinada. El seu model a la vida és Napoleó, que va aconseguir arribar a emperador partint d'una posició social modesta. Però la seva aventura social té un final abrupte i és precisament la seva passió romàntica el que acaba esdevenint la seva perdició: en aquests termes, Julien Sorel sembla més aviat un anti-heroi, fals i manipulador en totes les situacions socials en què es troba. La seva duplicitat es presenta des del principi com el seu tret més característic, i per a ell no hi ha persones sinó interessos en tot moment, fins que arriba un punt en què la situació se li comença a escapar de les mans, com veurem cap al desenllaç. És un protagonista desagradable, amb el qual costa empatitzar, i el seu caràcter extrem de vegades arriba a fer-se un punt grotesc. Tanmateix, i aquest és l'element fascinant del relat, les circumstàncies i situacions en què es veu immers ajuden a comprendre les seves decisions en determinats moments de la trama, i Sorel es revela com a menys estrany i més fill del seu temps del que podria semblar en un principi. Després de rebre una formació amb un parent llunyà ex-militar revolucionari, Julien inicia la carrera eclesiàstica, no per convicció sinó perquè sembla una bona sortida professional, tot i que secretament somia perseguir una carrera militar. Quan l'alcalde del seu poble, el senyor de Renal, el contracta com a tutor dels seus fills, Julien de seguida se n'adona del seu potencial per a ascendir en l'escala social. A casa dels Renal, inicia un afer extramarital amb la senyora Renal, que s'enamora profundament de Julien. Després que es conegui l'escàndol al poble, Julien és enviat al seminari a una ciutat més gran, Besançon, on aconsegueix congraciar-se amb els seus superiors i fer contactes amb la noblesa. És aquí on se'ns comença a presentar el dubte de la novel·la sencera: si realment Julien Sorel és un personatge tan especial dins d'un sistema en què el rol ocupat en la societat es basa en el mercadeig de favors i privilegis, i en apropar-se a qui més ens pot beneficiar en un futur. Finalment arriba a París gràcies a aquests contactes, com a secretari personal del marquès de la Mole, a casa del qual finalment entra en contacte amb l'alta noblesa, tot i patir l'escarni dels seus superiors a causa del seu origen humil. Aquí és on comença un joc passiu-agressiu de seducció i flirteig amb la filla del marquès, Mathilde, una noia d'idees tan romàntiques i exaltades com les d'ell mateix. L'aventura tindrà conseqüències desastroses per a tots els implicats. El roig i el negre és una novel·la que costa de llegir pel seu ritme lent, i de vegades l'acció es perd entre els interminables monòlegs interiors dels personatges. No és un clàssic que recomanaria a tothom, però de ben segur és un clàssic brillant en la seva exploració i crítica implícita a les ideologies i lluites socials del seu moment.

Sinopsi: La novel·la narra el viatge d'ascensió social de Julien Sorel, un jove humil, per tal d'arribar a fer fortuna econòmica i social. Part d'aquest camí de millora social passa per les seves aventures sexuals, primer amb la dona de l'alcalde del seu poble, i després a París amb la filla del marquès de la Mole. Aquests afers, però, desencadenaran al desgràcia.

M'agrada: És una novel·la molt completa i rica en detalls, que explora contínuament el context històric en què se situa i les múltiples tensions econòmiques, polítiques i socials en què es veuen immersos els personatges.

No m'agrada: La seva lectura es fa lenta i avorrida en determinats passatges. 

1 d’abril de 2020

Kim Ji-young, nacida en 1982 (#293)

La Kim Ji-young es va imaginar una pedra petita però pesant i dura que retenia la faldilla llarga de la seva mare, i es va sentir trista en identificar-se amb aquella pedra. La seva mare, en adonar-se'n, li va acaronar els cabells despentinats amb tendresa. 

Aquesta breu novel·la de la periodista coreana Cho Nam-joo es va publicar el 2016 i des de llavors ha fet la volta al món amb el seu retrat fred i descarnat de la feminitat coreana, amb un èxit inesperat i ressonant amb una força especial a les societats asiàtiques. Kim Ji-young és el nom més comú per a una dona coreana, i d'entrada el títol de la novel·la ens emmarca en un retrat generacional, el de les dones coreanes que ara tenen entre trenta i quaranta anys, i que han crescut i han hagut de construir la seva vida en un marc cultural profundament masclista i misogin. El retrat que Cho en fa és profundament dur i descarnat en tot moment, amb més motiu encara quan tot sovint se'ns ofereix la situació d'impotència de la protagonista i la seva profunda consciència de les injustícies viscudes, mentre el món masculí ignora totalment les causes d'aquesta experiència i la seva pròpia responsabilitat en causar tot aquest patiment. L'arrencada de la novel·la és molt potent. Als trenta-tres anys i poc després d'haver tingut la seva filla, la Kim Ji-young comença a tenir lapses de comportament estrany: de cop i volta comença a parlar amb la veu d'altres dones, com si adoptés diferents personalitats, un trastorn al cor de la narració que resulta totalment inquietant però no se'ns acaba d'aclarir en tota la novel·la. El recurs és molt potent narrativament perquè d'entrada no sabem si es tracta d'un trastorn psicològic per part de la protagonista o d'una metàfora emprada per l'autora. Aquesta ambigüitat es manté al llarg de tota la novel·la quan, des del moment present, la narració torna enrere i ens relata tota la vida de la Ji-young ben bé des del principi fins al moment present. La generació dels avis de Ji-young té una mentalitat rural i tradicional, en què el valor més important a preservar és el de la família construïda al voltant de la figura d'un patriarca. Les dones perpetuen aquests valors i eduquen les seves filles en la inferioritat natural de la dona. El més normal en aquesta generació és que les germanes hagin de treballar per pagar les carreres dels germans mascles. La mare de Ji-young es disculpa dues vegades davant la seva sogra per haver tingut dues filles. Per sort per a ella i per a orgull de la família, el seu tercer fill és un noi. El que ningú no explica i queda com a revelació sinistra al marge de la narració, que la mare no comparteix amb ningú, és l'avortament planificat de la tercera criatura, una altra nena. La generació de Ji-young sembla que visqui temps diferents, i potser la pressió que han d'assumir per ser noies no és tan forta com la que havia patit la seva mare. Tanmateix, la narració va exposant aquestes injustícies en forma de petites crisis que van sacsejant poc a poc la vida de la protagonista. Des que és petita, Ji-young comença a interioritzar aquesta diferència de valors, en multitud de petits aspectes de la seva vida, per exemple en el tracte desigual que reben ella i la seva germana respecte del seu germà petit, i que la seva mare es preocupa en tot moment de compensar i dissimular. La pressió social és massa forta per canviar les normes dins de la família; en tot moment els protagonistes s'han de preguntar què en diran els altres i, especialment, la família extensa. A l'escola, per exemple, a la llista de cada classe se situen els nois per davant de totes les noies, i això no tindria gaire més implicacions si no determinés l'ordre d'entrada al menjador escolar. Quan Ji-young és adolescent se n'adona de la pressió i la responsabilització que opera sobre la noia a l'hora de sexualitzar-la injustament: en les situacions d'assetjament sexual, es culpabilitza la noia invariablement. Si bé la universitat és un petit respir per a les dones coreanes, tampoc no queda lliure de masclismes per part dels companys d'estudis, que exhibeixen la seva ceguesa en un paternalisme suposadament benèvol envers les dones. Finalment, el món laboral es revelarà com a malson que suposarà una autèntica dissolució de la identitat de la protagonista, quan realment se n'adonarà que no hi ha res a fer, i es retirarà a l'espai domèstic amb resignació, però també perfectament conscient de la seva manca de voluntat a l'hora de prendre les decisions finals. El to de la proposta és totalment fred i distant, periodístic de fet, amuntegant fets i dades estadístiques a un ritme vertiginós, però amb referències comptades i molt esparses als sentiments de la protagonista. Després de tot el relat de la vida de Ji-young, el desenllaç ens ofereix un gir de guió que és un autèntic toc mestre en una novel·la tan sòbria i concisa: un canvi sobtat de perspectiva que ens situa el relat de patiment silenciós de la protagonista en un context molt més ampli de sordesa generalitzada. Sens dubte, una lectura totalment recomanable per als temps que corren, que remourà consciències no sols a les societats asiàtiques, sinó que apel·la també a experiències perfectament recognoscibles en situacions molt més properes.

Sinopsi: Un any després d'haver deixat la seva feina a causa del naixement de la seva filla, la Kim Ji-young, una dona d'uns trenta anys, comença a mostrar comportaments estranys quan comença a parlar amb les veus d'altres persones. És un trastorn mental? És una forma de protesta? El misteri se'ns manté ben bé fins al final de la novel·la, que anirà desgranant poc a poc totes les vicissituds de la vida de la protagonista.

M'agrada: És un relat molt clar i concís de la situació de discriminació que pateixen les dones coreanes en tots els aspectes de la seva vida, i la gran fortalesa de la novel·la de Cho Nam-joo és que el relat apunta, més que als agressors puntuals, a les violències sistèmiques i culturals contra les dones, als comportaments i mentalitats adquirits i transmesos de generació a generació, i a un patiment que moltes vegades no imposen estranys malintencionats, sinó precisament els membres de la pròpia família. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons