Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Daniel Keyes (1927-2014) es va publicar per primer cop l'any 1966 i ha esdevingut a hores d'ara un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. És una lectura totalment colpidora sobre les experiències i vicissituds explicades en primera persona d'en Charlie Gordon, un home de trenta-dos anys amb un quocient intel·lectual de 68, que el categoritza com a retardat mental. A causa del seu caràcter bonhomiós i la seva predisposició a complaure, és seleccionat per a un experiment científic que augmentarà la seva capacitat intel·lectual fins a sobrepassar la mitjana. Aquest procediment quirúrgic no ha estat practicat abans en éssers humans, però ha donat molt bons resultats en un ratolí, l'Algernon, que és capaç de resoldre laberints a través de procediments cada cop més complexos. Quan en Charlie se sotmet a l'operació, la seva intel·ligència millora considerablement de forma immediata; l'únic problema és que els resultats de l'operació són totalment incerts, i hi ha una possibilitat que els canvis no siguin permanents.
L'encert més gran de la novel·la és el punt de vista del protagonista en primera persona: el text consisteix en els "informes" que en Charlie ha de redactar per als seus supervisors, i a través dels quals anirem presenciant l'evolució de l'experiment. Abans de sotmetre's a l'operació té dificultats serioses per expressar-se, recordar detalls sobre el seu propi passat o realitzar les tasques més senzilles, i el text reflecteix precisament aquestes dificultats a través de la seva expressió escrita, pobra i plagada de faltes ortogràfiques. També reflecteix la seva innocència primigènia: en Charlie accedeix a sotmetre's a l'operació sense ser del tot conscient del canvi que significarà per a la seva vida, i la seva principal motivació per a voler esdevenir més llest és agradar als altres i així poder tenir amics. En Charlie és un individu solitari que fa de mosso en una fleca a Nova York, sense ser del tot conscient dels abusos que pateix diàriament per part dels seus companys de feina. Ens trobem als anys seixanta, molt abans de la correcció política, i el text utilitza invariablement les paraules subnormal, cretí o deficient mental per referir-se a en Charlie.
La novel·la ens retrata una societat que valora per sobre de tot encaixar dins la "normalitat", i que invariablement tractarà amb crueltat aquells qui no consideri normals. A mesura que en Charlie va guanyant intel·ligència i el seu llenguatge es torni més elaborat, cada cop s'anirà fent més conscient de la duresa del món que envoltava el seu jo del passat, i dels abusos que va haver de patir a mans de la seva mare, traumatitzada per l'estigma social de tenir un fill amb una deficiència. De fet, l'obsessió de la novel·la amb el sexe i amb les seves implicacions freudianes és un dels aspectes que la fa envellir pitjor, no perquè la maduresa emocional del protagonista no sigui un tema crucial de la trama, sinó més aviat pel biaix misogin que adquireix el text en el tractament dels personatges femenins.
D'altra banda, la novel·la també planteja una crítica a la ciència psicològica del moment, obsessionada amb objectivar i quantificar la intel·ligència humana en termes de capacitat cognitiva, però obviant altres tipus de capacitats humanes, més basades en l'empatia, el reconeixement de l'altre i les habilitats socials. A mesura que avança la trama, en Charlie esdevé cada cop més conscient de ser un conillet d'índies en mans dels científics que controlen l'experiment, i que en tot moment es presenten com els seus "creadors" i li deneguen l'estatus de persona, o d'igual, al subjecte que tenen davant. És així com el paral·lelisme entre en Charlie i l'Algernon - atrapats tots dos en els seus respectius laberints - es converteix en una de les metàfores més potents de tot el text.
La novel·la actua també com una hàbil deconstrucció del mite de la caverna platònic, un relat que també és criticat de forma subtil en tant que posa la intel·ligència i la capacitat de raonament abstracte com a únics camins per a la realització de l'ésser humà, per accedir al món de la "llum", mentre que menysprea com a inferiors, a través d'una pretesa compassió condescendent, aquells que viuen al món de les ombres. La seva sortida de la caverna farà en Charlie autoconscient, però també profundament infeliç quan se n'adoni que el Charlie de les ombres, d'on prové, és possiblement també el seu destí final.
No és una lectura gaire còmoda o amable, però la novel·la segueix vigent avui dia, en tant que ens planteja els problemes que afronten en la nostra societat aquells que són categoritzats com a "diferents" o fins i tot "inferiors", i com la societat no pot aspirar a la inclusió d'aquestes persones si no en reconeix la plena igualtat. També és punyent la crítica que fa a un determinat model de ciència que deshumanitza els subjectes que no considera normals. Tot i que aquest model hagi passat a la història, encara és problemàtica la forma com categoritzem els altres avui dia, més en funció de prejudicis adquirits culturalment i pretesament objectius que d'una forma realment humana, que no transformi els altres en objectes. Potser el vocabulari i algunes preocupacions culturals han canviat avui dia respecte del moment en què es va escriure la novel·la, però el rerefons de la seva crítica social continua avui tan vigent com aleshores.
Sinopsi: A Nova York als anys seixanta, uns científics seleccionen en Charlie Gordon, un individu que presenta un retard cognitiu seriós, per sotmetre'l a un experiment que augmentarà la seva intel·ligència. A mesura que en Charlie es vagi tornant més intel·ligent, també es farà més autoconscient de la seva pròpia situació, i del maltractament i incomprensió sistemàtics que pateixen en societat les persones com ell.
M'agrada: La sorprenent destresa de la narració en primera persona, que es fa profundament creïble a través de tots els estadis de desenvolupament del protagonista, especialment per la forma com l'autor elabora el llenguatge d'acord amb aquesta evolució. La forma com elabora també les imatges i paral·lelismes del text, que es van fent cada cop més complexos a mesura que avança la trama, especialment pel que fa a la relació entre Charlie i Algernon i entre els dos Charlies.
No m'agrada: Al meu parer, la novel·la es ressent una mica de la poca elaboració dels personatges secundaris (especialment els femenins), que no passen d'estereotips en cap moment. És cert que contrasten fortament amb la complexa evolució de la personalitat d'en Charlie a través de totes les seves fases, però és la part que pot resultar un punt més tòpica de l'argument.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada