"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 d’oct. 2020

Llibres d'ultratomba

No són llibres de fantasmes ni d'apareguts que arriben a torbar-nos el son, tot i que n'hi poden aparèixer un bon niu. Sóc llibres en què els herois es veuen traslladats al món d'ultratomba com a escenari. Pot ser un episodi de turisme necrofílic dins d'una saga èpica o d'aventures més àmplia, com els passa als herois de la mitologia grega. Dante Alighieri ens va recrear aquest món amb tot luxe de detalls, combinant elements de la tradició clàssica i de l'imaginari cristià, i fent de la seva pròpia aventura a través de l'infern, el purgatori i el paradís tot un relat ple d'aventures i de reflexions. També se'ns pot fer més fosc i inquietant si el protagonista és mort de debò, i a partir de llavors se'ns introdueix una forma diferent de percebre la realitat i el món: potser perquè el món dels morts se solapa físicament amb els nostre, potser perquè aquest personatge accedeix a una dimensió diferent de la realitat que ha de conèixer i explorar. Aquests relats ens poden revelar aspectes ignots de la nostra experiència més quotidiana o de les relacions humanes, perquè en realitat no ens estan afirmant una creença en la vida d'ultratomba sinó més aviat ens ensenyen el nostre propi món des d'una altra òptica. Metàfores clàssiques i contemporànies sobre el fet de la mort, sobre la nostra relació amb els altres estimats i sobre tot allò, en definitiva, que ens fa por. 

Detall de Sueño de una tarde dominical en la Alameda Central de Diego Rivera

Baixem (pugem... o el que sigui) al món dels morts? 

L'Odissea
d'Homer.
La primera recomanació no és un llibre d'ultratomba pròpiament dit, però havia de ser a la llista perquè l'episodi en què Odisseu baixa al món dels morts, al cant XI, és un dels més suggestius i misteriosos de tot el poema. Allà Odisseu obté informació sobre el que s'està esdevenint a Ítaca durant la seva absència, torna a veure els seus companys de la guerra de Troia i obté una profecia crucial sobre el seu futur de boca de l'endeví Tirèsias. Tenir informació de primera mà sobre la teva pròpia mort pot ser una benedicció o una condemna si ets un heroi de saga de fantasia: Odisseu no sembla gaire pertorbat per la perspectiva de la segona Odissea i el viatge per terra, però potser ell està fet d'una altra pasta. En definitiva, un dels meus episodis preferits de tot el relat, i una lectura recomanable de totes totes. Aquí o aquí en podeu llegir la relectura que en vaig fer cant per cant. 

L'allargavista d'ambre de Philip Pullman. Col·loco aquesta recomanació aquí perquè l'episodi de la visita al món dels morts per part dels protagonistes és un homenatge directe a l'anterior. Allà, Lyra i Will descobriran un vessant de la seva aventura que no havien previst, i descobriran que tenen una missió - i una responsabilitat - respecte dels morts. Pullman ens transporta aquí a un Hades de reminiscències clàssiques, tot i que en magnifica una mica l'horror a través de les harpies, el barquer mut i els espectres fantasmals que hi trobem i que persegueixen els esperits dels difunts des que neixen. També ens remet a imatges un punt més contemporànies, en tant que els difunts acampen a la riba del riu, tot esperant Caront, com si es tractés d'un immens camp de refugiats. Tot plegat és un dels episodis més suggestius i inoblidables del darrer volum de la trilogia de La Matèria Fosca, que en conjunt potser és el més irregular de tots tres. La trilogia sencera és una bona recomanació. 

Mort de tinta
de Cornelia Funke.
És la tercera part de la trilogia del Món de tinta de l'autora alemanya Cornelia Funke. Mort de tinta és un llibre del tot necròfil: al capdavall, la mort, en fort contrast amb el món de màgia i fantasia que habiten els protagonistes, es transforma en el seu motiu principal. D'una banda, ho fa a través de la premissa central de l'argument: un monarca malvat ha obtingut la immortalitat a través de l'encanteri d'un llibre en blanc. Ara bé, la immortalitat li ve donada al preu d'un dolor interminable que es transforma en la seva condemna: el seu cos es descompon i decau contínuament sense poder arribar a morir mai. D'altra banda, i com passava també a L'allargavista d'ambre, un dels episodis centrals de la novel·la és quan un dels protagonistes visita el món dels morts, on rescatarà un vell conegut i arribarà a un pacte amb la Mort mateixa. Si el referent directe de Philip Pullman era la mitologia clàssica, aquí Cornelia Funke revisita els trops i les imatges dels contes de fades, estirant-ne fins als extrems el seu vessant més fosc i sinistre. 

La Divina Comèdia
de Dante Alighieri.
És un llarguíssim poema medieval en què Dante es transporta en un viatge a través de l'infern, el purgatori i el paradís, recorregut que li serveix d'excusa per acabar fent una mena de síntesi entre el discurs soteriològic cristià i la cosmovisió aristotèlica. A la Comèdia de Dante li devem imatges de l'infern i del paradís que d'alguna forma han passat a formar part de l'imaginari popular. El vaig llegir fa anys i em va agradar molt, tot i que la tercera part se'm va fer força més feixuga que les altres dues. Des de fa un temps que se m'insinua des de la prestatgeria i m'estan agafant ganes de rellegir-lo. 

El gran divorci de C. S. Lewis. Si sou fans de la Divina Comèdia, aleshores potser li hauríeu de donar una oportunitat a aquesta recreació contemporània que en fa C. S. Lewis, amb l'objectiu de fer-ne una defensa dels valors cristians, i de confrontar els seus personatges amb els defectes, por i inseguretats més punyents de la seva existència. És una novel·la amb unes premisses argumentals força febles, i que es transforma més aviat en un vehicle per a les reflexions i digressions teològiques de l'autor, així que potser no és el vostre llibre si busqueu acció i aventures. En tot cas, és una lectura recomanable si no us espanta el pensament religiós o esteu familiaritzats amb l'imaginari creatiu, sempre original i inesperat, de C. S. Lewis. 

El llibre del cementiri
de Neil Gaiman.
És l'única obra d'aquesta llista que es pot considerar literatura per a infants - les trilogies de Pullman i de Funke les veig més per a adolescents, en tot cas. En una revisió molt original i curiosa de El llibre de la selva de Kipling, Gaiman ens situa un nen orfe que aconsegueix escapar-se de l'assassí de la seva família i és acollit en un cementiri proper a casa seva, on el crien els fantasmes que hi viuen. La gràcia de la proposta és que les referències originals no són gaire explícites, de forma que Gaiman ens n'ofereix una visió completament fresca i genuïna, farcida de retrats de personatges inoblidables amb les seves particulars microhistòries. A la vegada, també hi ha un misteri últim al voltant del cementiri que el protagonista ha d'aclarir a mesura que va creixent. És una bona recomanació si no coneixeu Neil Gaiman, i si ja en sou fans segur que us encantarà. 

Lincoln al bardo de George Saunders. Tot i que és un llibre per adults, jo el vaig llegir sense poder desempallegar-me de la sospita que li deu més al llibre de Gaiman del que s'ha reconegut públicament. Un relat colpidor, tremendament vívid i emocional del món del bardo, una dimensió de l'existència on van a parar les ànimes dels morts abans d'accedir a una forma de vida superior. Aquí és on arriba el fill del president Abraham Lincoln, l'infant Willie, mort de tifus durant la Guerra Civil americana, i on l'acullen una sèrie d'esperits que han quedat atrapats en aquest espai intermedi i que decideixen ajudar-lo a alliberar-se del seu estat present. Una lectura molt recomanable, que presenta una reflexió colpidora sobre la història americana, les relacions familiars i el sentit de la vida que de totes totes val la pena llegir. 

Des del meu cel
d'Alice Sebold.
Una novel·la que va gaudir de molta fama en el seu moment, en part per l'adaptació cinematogràfica que en va fer Peter Jackson i que em sembla que no està a l'alçada del text original. La jove Susie Salmon és segrestada, violada i assassinada per una persona que viu al seu barri, i a partir d'aquest moment s'inicia per a ella una aventura de malson a través d'un món d'ultratomba que ha d'anar descobrint poc a poc i l'objectiu del qual desconeix. A la vegada, també és testimoni impotent dels conflictes que ha d'afrontar la seva família a partir d'aquesta pèrdua sobtada. És un relat que desperta opinions molt enfrontades, però a mi em va agradar molt per la seva bellesa i poesia intrínseques i per la suggestió de les seves imatges i metàfores. 

La nit de Tots Sants de Charles Williams. Aquesta novel·la de Charles Williams es va publicar l'any mateix de la mort sobtada del seu autor, i és un relat fascinant i corprenedor sobre una noia que mor per accident a la ciutat de Londres i a partir d'aquell moment inicia una cursa contrarellotge per contactar amb el seu marit i prevenir-lo del terrorífic complot d'un mag sinistre que pretén dominar la ciutat a través dels seus encanteris. És un relat que reflecteix els temors polítics que eren típics durant la segona guerra mundial, ja que les intencions malvades de Simon el Mag recorden molt sospitosament els discursos polítics nazis i feixistes de l'època, i a la vegada és també una aventura cavalleresca, en què els protagonistes han de salvar la damisela en perill a través del seu sacrifici i la seva purificació personals. Potser no és res més que una curiositat literària, però a mi és un llibre que continua interpel·lant-me cada cop que el rellegeixo. 

Se us acuden més recomanacions? 

23 d’oct. 2020

Cor de tinta (#340)

Li encantaven les històries d'aventures, històries plenes d'esplendor i tenebres. Se sabia tots els noms dels cavallers del rei Artur, i ho sabia tot de Beowulf i Grendel, dels antics déus i dels herois no tan antics. També li encantaven les històries de pirates, però el que més li agradava era que hi sortís un cavaller, un drac o almenys una fada. Per cert, sempre feia costat al drac. 

Aquesta novel·la de l'autora alemanya Cornelia Funke es va publicar per primer cop l'any 2003 i va esdevenir immediatament un èxit editorial internacional. El vaig llegir ja fa uns quants anys i ara que l'he rellegit puc dir que no ha perdut gens. La Meggie Folchart, una nena de dotze anys, creix envoltada de llibres: el seu pare Mortimer és un metge de llibres, que s'encarrega d'enquadernar-los i restaurar-los quan es fan malbé i treballa per a bibliòfils i col·leccionistes. La vida de tots dos, però, gira al voltant d'un gran misteri: la veu d'en Mortimer és capaç de treure personatges dels llibres cap al nostre món mentre llegeix en veu alta i, quan la Meggie tenia tres anys, va fer sortir tota una colla de personatges sinistres d'un llibre anomenat Cor de Tinta

Tanmateix, l'encanteri afecta també el nostre propi món: en el procés, la mare de Meggie va desaparèixer de la casa dels Folchart per quedar atrapada a les pàgines del llibre des de llavors. Pare i filla sembla que viuen una vida tranquil·la envoltats de llibres, però un bon dia un misteriós personatge, Dustfinger, o Dit de Pols en la traducció catalana, es presenta a casa seva per advertir-los que els persegueix el malvat Capricorn. Aquests dos són personatges màgics que han escapat del món de Cor de Tinta; Capricorn és el malvat de la història, que s'atrinxera en un poble muntanyenc al nord d'Itàlia on la seva pretensió és acumular riqueses i poder sobre els seus "súbdits". Aquesta és una de les parts més sorprenents i originals del relat: no estem parlant d'una fantasia èpica, ni d'un mal en majúscules ni de la pretensió de dominar el món, ja que precisament Capricorn sembla una versió grotesca i a petita escala de tots aquests mals que assolen la literatura fantàstica de tall més èpic o tradicional, amb la seva organització criminal dedicada a sembrar el pànic entre les seves víctimes indefenses i extorsionar-les en l'anonimat de l'estil de vida accelerat i fugisser del món contemporani. 

Dustfinger també és un personatge misteriós: la seva vida en el nostre món és desgraciada, en tant que enyora casa seva en el seu propi món, i estarà disposat a fer el que calgui per retornar a la seva història. Potser en aquest sentit l'arrencada de la novel·la és una mica lenta, i aquest és l'únic defecte que li podria trobar. Per tal de dosificar el misteri i crear cert sentit de suspens sobre la història, els antecedents dels personatges fins arribar al present no se'ns expliquen fins passats uns quants capítols: a partir d'aquí la trama ja es posa en marxa amb una cronologia lineal. Ara bé, si aquesta lentitud de ritme pot fer la narrativa un punt carregosa, especialment durant la seva primera meitat, compensa totalment amb la creació d'uns personatges rodons i complexos, que actuen, en realitat, no segons un codi moral establert a priori, sinó esperonats per les seves pròpies passions i interessos, i en funció dels dilemes i les opcions que se'ls presenten a cada moment. 

A banda dels Folchart i en Dustfinger, a aquesta aventura de personatges ben dibuixats també s'uneixen Elinor, una col·leccionista de llibres que és tieta-àvia de Meggie, i Fenoglio, l'autor del llibre Cor de Tinta. Aquests dos personatges, amb totes les seves complexitats de caràcter, acaben encarnant dos personatges-tipus com els de Calvino a Si una nit d'hivern un viatger: Elinor es converteix en Lectora en majúscules, meravellada pel món fictici i conscient, possiblement més que qualsevol dels altres, dels seus terrors; mentre que Fenoglio és l'Autor, el creador de la novel·la original que d'alguna forma veu com l'autonomia del món creat li'n roba la responsabilitat i el poder d'incidir-hi. De fet, la novel·la ens presenta una interacció curiosa i en totes les direccions possibles entre el món dels lectors i el món de ficció, i el referent directe que inspira la novel·la i que ve al cap immediatament en llegir-la és La història interminable de Michael Ende. En el moment que apareix Fenoglio, la trama comença a girar al voltant de la qüestió de si els fets del llibre ja queden definitivament escrits d'una vegada per totes o hi ha formes de canviar i subvertir la lletra de la història tal com se'ns presenta: aquest és el poder que teòricament es reserva als lectors, tot i que al cap i a la fi Fenoglio acabarà lluitant per refer el seu propi relat i recuperar-ne el control. 

Cor de Tinta de Cornelia Funke és un relat homenatge a aquest tipus de metaliteratura sobre llibres i sobre el fet de llegir: la seva narració està plagada de les petites manies i anècdotes dels personatges sobre el fet de llegir, i les seves pàgines parlen sense aturador de l'amor als llibres i de la nostra relació com a lectors amb móns imaginaris. Per ser una novel·la juvenil, tampoc no amaga els moments més foscos, violents i pertorbadors de la seva fantasia: la seva violència, més o menys explícita depenent dels moments, en tot cas fa reflexionar els personatges constantment sobre les seves implicacions més profundes, i alguns dels seus moments més foscos giren al voltant de la violència que pateixen les dones - poc més que minyones i esclaves sexuals dels esbirros de Capricorn - un cop el món imaginari s'implanta a la nostra terra. Sens dubte una lectura molt recomanable per a lectors calmosos, que gaudeixin d'una història lenta però meravellosament construïda i amb uns personatges certament inoblidables. 

Sinopsi: Quan un estrany misteriós, Dit de Pols, es presenta a casa dels Folchart, la Meggie s'assabenta que el seu pare guarda un terrible secret al seu passat. Junts emprenen una fugida cap al sud, on viu una tieta de Meggie, l'Elinor, però aviat el seu camí es creuarà amb el del malvat Capricorn, que pretén esclavitzar Mortimer per fer-lo treure més riqueses i súbdits de les pàgines dels llibres a través de la seva veu. 

M'agrada: És un llibre realment absorbent en la complexitat dels seus personatges, la construcció del seu món i la forma com explora la seva pròpia fantasia sense límits ni inhibicions. 

No m'agrada: La narració té els seus defectes de ritme i de forma, principalment. Les escenes d'acció no són gaire polides i la primera meitat del llibre es fa més feixuga que la resta. 

17 d’oct. 2020

Camí de sirga (#339)

L'esquelet polsegós del soldat, la calavera dins la qual no acabaven d'esmorteir-se els clamors de batalla, eren a l'altra banda d'una frontera d'on no volien deixar traspuar res. Abandonarien el passat entre les runes perquè el cerç l'escampés junt amb la pols de la vila assolada. 

Aquesta novel·la de Jesús Moncada (1941-2005), publicada per primera vegada el 1988, és una obra mestra inqüestionable de la literatura catalana. Guardava molt bon record dels reculls de contes que havia llegir de l'autor, El Cafè de la Granota i Calaveres atònites, però la lectura d'aquesta novel·la la tenia pendent de feia molt de temps. D'entrada he de dir que és una lectura impressionant. Camí de sirga és la crònica d'un món esvaït de fa molts anys, el del poble vell de Mequinensa, un municipi de la franja d'Aragó situat en la confluència dels rius Segre i Ebre, i que va ser demolit i enfonsat per l'aigua amb la construcció del pantà de Riba-roja. Després de les protestes veïnals, els habitants van aconseguir traslladar-se a un poble de nova construcció a escassa distància d'allí, que avui dia és el municipi de Mequinensa

En aquesta novel·la Jesús Moncada fa una crònica de la història del poble vell durant el segle vint, posant l'accent en la memòria com a experiència de vida, ja sigui individual o col·lectiva. Gran part de la novel·la ens descriu l'activitat econòmica de la zona i la seva lenta decadència: l'explotació minera, el transport fluvial de carbó des de les mines a les ciutats per a la seva venta, i totes les activitats que hi giren al voltant. Aquest món dels sirgadors, que remuntaven el riu arrossegant les embarcacions primer a pols i després amb animals de tir, així com el dels calafats i els minaires, es va anar perdent a mesura que el carbó es va anar devaluant com a font d'energia. 

Més enllà d'aquesta pèrdua lenta i progressiva, la història del poble durant el segle vint queda marcada per dos traumes col·lectius que els seus habitants seran incapaços de superar: d'una banda la Guerra Civil, i de l'altra la demolició del poble i l'exili forçós dels seus habitants al municipi nou. Si bé aquest últim moment, a principis dels setanta, es presenta com un exili sense retorn, en contrast amb l'experiència d'aquells que havien aconseguit tornar de l'exili de 1936, sabem que el trencament que suposa la guerra per a tots els personatges ha estat també una ferida impossible de guarir per a aquells que hi van ser. 

És per això que la novel·la ens endinsa ben bé des de les seves primeres línies en una dinàmica constant de pèrdua i desaparició sense retorn. En aquest sentit, és impecable la construcció de la novel·la, amb una cronologia complexa, que oscil·la constantment entre el present i el passat, i que ens apunta també a les vivències del poble sencer com a personatge col·lectiu. Com passa en els relats que giren al voltant del trauma, la cronologia no lineal ens ajuda a posar-nos a la pell dels personatges i la seva vivència tot sovint caòtica i dislocada dels esdeveniments que els toca presenciar. Ara bé, la part més brillant d'aquest recurs a la cronologia no lineal és que tots els moments s'acaben fent simultanis, en tant que cada record d'un episodi concret queda lligat a un personatge que transporta aquestes històries dins seu com si es tractés d'una càrrega feixuga. D'aquesta forma la trama ens va entrecreuant els diferents personatges en diferents situacions que revelen les relacions de poder entre els senyors del poble i els treballadors: la divisió de classe entre els uns i els altres, que desencadenarà finalment de forma tràgica l'esclat de la guerra i després la crueltat de la dictadura, és omnipresent durant la narració. Moncada alinea de seguida el seu relat políticament i dedica una enorme empatia als vençuts de la contesa, que ja tenien les de perdre abans de la guerra amb l'explotació econòmica iniciada pels propietaris de les indústries de la zona. 

El seu interès per la memòria, de fet, queda lligat precisament a la seva denúncia del silenciament de les seves històries. No és debades que la novel·la arrenca, com si es tractés dels portents d'un apocalipsi presagiat i pressentit per tothom, però no buscat per ningú, amb un silenci incòmode i un sentit de culpa col·lectiva al voltant de la primera demolició del poble: la casa d'un soldat desaparegut per sempre més durant la guerra. Aquest episodi és emmirallat al final de la novel·la per l'enterrament clandestí i furtiu de l'esquelet d'un soldat desconegut que una família del poble havia amagat durant dècades a l'espera de poder-lo identificar. A aquest mateix silenciament apunta el recurs constant de la novel·la al realisme màgic; els objectes de la ciutat demolida cobren una vida pròpia mentre encara hi ha records i visions d'esdeveniments monstruosos que s'hi aferren, i els difunts són una presència constant dins del món dels vius. Així, les visions de la batalla de Tetuan inunden el Cafè del Moll quan el vell Arquimedes Quintana les reviu en el seu record; la visió del passat esclavista d'un dels senyors de la contrada queda reflectida per sempre més en forma de malson al mirall barroc de la família; o els clamors de la batalla queden per sempre més atrapats dins la calavera del soldat republicà no identificat. 

Els episodis humorístics són força més esparsos que en els contes curts de l'autor, però la novel·la es gaudeix precisament per aquest contrast dramàtic entre el que és anecdòtic i quotidià i la història col·lectiva que ens travessa de forma inexorable. Els protagonistes hauran d'aprendre a afrontar aquest inevitable curs del temps fins que la seva rebel·lia i ànsies de viure cedeixin a l'acceptació. Una lectura del tot recomanable. 

Sinopsi: L'any 1970, els frustrats habitants del poble vell de Mequinensa, que no és anomenat pel seu nom en cap moment de la novel·la, veuen començar les primeres demolicions d'edificis al poble, i preparen el seu trasllat a la vila nova. Tanmateix, la presència de la destrucció enmig seu desferma una allau de records que els habitants del poble no poden contenir, i que ens remunten a l'esplendor econòmic de la zona arran de la primera guerra mundial, amb la disbauxa generalitzada d'un teatre de cabaret local, l'Edèn, que fa les delícies de senyors i treballadors per igual. Amb la crisi econòmica a la fi de la guerra i la davallada de l'activitat comercial, comencen les primeres protestes obreres, que desencadenaran l'assassinat a sang freda d'un líder anarquista del poble. Aquest fet es transformarà en una ferida oberta enmig de la comunitat que acabarà retornant de formes insospitades amb l'adveniment de la República, la Guerra Civil i després la dictadura franquista. 

M'agrada: La seva lectura ha estat una descoberta. Una novel·la magnífica i aclaparadora en la seva bellesa i la seva complexitat. 

15 d’oct. 2020

El mateix raspall (2)

Amb la seva condemna encara vigent (el 2017 se'n va aprovar una declaració de nul·litat al Congrés dels Diputats que no té efectes jurídics), s'acompleixen 80 anys de l'afusellament del president Lluís Companys. 

https://www.naciodigital.cat/noticia/210040/barcelona-autoritza-ara-installacio-memorial-stolpersteine-companys

http://www.stolpersteine.eu/en/home/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Stolpersteine

http://memoria.gencat.cat/ca/actualitat/detalls/article/Introduccio-Stolpersteine-00001

  • Quan ahir s'acomplia un any de la sentència contra els presos polítics: 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/documentat-fil-eynde-sentencia-1octubre_546855_102.html

10 d’oct. 2020

Linus and Lucy

 de Vince Guaraldi. 

7 d’oct. 2020

Vergonya (19)

La Tamara Carrasco ha estat absolta d'instigació a cometre desordres públics. Recordem que se la va acusar inicialment de rebel·lió i terrorisme per un xiulet i una careta trobats a casa seva i per un missatge de Whatsapp. Després, les acusacions es van anar desfent pel camí i la "investigació" iniciada per la Guàrdia Civil ha acabat en absolució. 

La premsa d'àmbit estatal ha decidit no explicar-ho a les seves portades, tot i que s'hi van acarnissar fa tres anys. 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/portades-diaris-tamara-carrasco-absolta_544827_102.html

https://www.naciodigital.cat/noticia/209730/absolucio-tamara-carrasco-esmicola-operacio-contra-cdr

https://www.larepublica.cat/noticies/societat/ladvocat-de-tamara-carrasco-destaca-que-labsolucio-revoca-el-relat-criminalitzador-sobre-els-cdr/

https://www.elnacional.cat/en/politics/catalan-independence-tamara-carrasco-not-guilty-cdr_544803_102.html

https://www.ara.cat/en/Court-acquits-Tamara-Carrasco-arrested_0_2540745974.html


Actualitzo el 22 d'octubre: 

La sentència absolutòria per al major Trapero i la cúpula de Mossos d'Esquadra no fa sinó confirmar la bogeria que va ser el judici als presos polítics, basat en el relat farcit de mentides de la instrucció del cas, mentides que van repetir obertament els testimonis portats per l'acusació. Recordem que l'autora del vot particular en el judici a Trapero va ser apartada del judici de la trama Gürtel anys enrere per estar alineada amb el partit implicat en el cas. 

https://www.lavanguardia.com/politica/20201022/484218227810/absolucion-trapero-desmonta-tesis-guardia-civil-1-o.html

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/7-editorials/1867334-l-absolucio-de-trapero-i-el-tribunal-suprem.html

https://english.elpais.com/spanish_news/2020-10-21/ex-chief-of-catalan-police-force-acquitted-of-sedition-over-2017-secessionist-drive.html

4 d’oct. 2020

La presonera (#338)

I així s'alternava, amb l'avorriment una mica feixuc de quan era amb ella, un desig tremolós ple d'imatges magnífiques i de recança, depenent de si era allà amb mi a la meva cambra o jo l'alliberava dins la meva memòria, sobre el dic, amb els seus alegres vestits de platja, al so dels instruments musicals del mar, l'Albertine, ara traient-la d'aquest paisatge, posseïda i sense gaire valor, ara tornant-la-hi a submergir, escapant-se'm vers un passat que jo no podria conèixer, ofenent-me al costat de la seva amiga, tant com l'esquitxada de l'onada o l'atordiment del sol, l'Albertine enretirada a la platja o retornada a la meva cambra, en una mena d'amor amfibi. 

He arribat al final del cinquè volum de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), i ara ja sí que puc començar a dir que el camí fa baixada. Aquest cinquè volum m'ha agradat força més que els dos anteriors, i la lectura no se m'ha fet tan feixuga, potser perquè és una mica més breu i el to de la narració es fa força diferent dels altres. Va aparèixer per primer cop l'any 1923, i va ser el primer de la sèrie que es va publicar pòstumament. Aquest i el següent formen les dues parts de La novel·la d'Albertine, un treball que Proust va desenvolupar de forma paral·lela a la sèrie, després dels primers dos volums, i que va incorporar més tard al conjunt. 

D'una banda, l'estil narratiu s'assembla més als dos primers volums, amb el seu retorn al llenguatge perceptiu, i a l'encadenament de diferents imatges a través de la sinestèsia. D'altra banda, La presonera s'allunya de les altres entregues pel que fa al seu contingut, i proposa un trencament molt curiós amb la resta de la sèrie a la vegada que intenta preservar-ne la continuïtat. L'acció es desenvolupa quasi exclusivament a la casa del narrador - ara ja li podem dir Marcel - a París, on ha instal·lat la seva amant Albertine després de tornar de Balbec. La situació és força compromesa per a tots dos: conviuen junts sense haver-se casat, cosa que és força escandalosa per a la societat burgesa de l'època, i els pares de Marcel, que es troben de viatge, els deixen fer amb l'esperança que es casaran en un futur proper. 

Aviat es desplega un joc de miralls espectacular entre la relació com queda de portes endins, entre ells dos, i les aparences socials que aquesta desplega a ulls de la societat. De fet, el poder suggestiu de la novel·la és en les seves mitges tintes i en tot el que s'hi llegeix entre línies: una de les explicacions més plausibles pel fet que s'exposin a aquest escàndol social és que tots dos estiguin tractant d'amagar la seva homosexualitat a ulls del gran públic. L'anterior volum, Sodoma i Gomorra, ja ens confirmava que Albertine mantenia relacions amb altres noies; tanmateix, la possible homosexualitat del narrador queda completament en el pla del subtext: hi ha intèrprets que han llegit la impotència i l'angoixa del narrador dins de casa per les relacions d'Albertine amb altres dones, com a reflex de la mateixa frustració que l'autor podia haver sentit quan els seus amants marxaven amb dones. 

De portes endins, la relació es torna tòxica des del primer minut, si no ho era ja directament a Sodoma i Gomorra, i la novel·la es titula precisament La presonera perquè Marcel considera que l'única forma d'apaivagar la seva gelosia obsessiva és tenir Albertine controlada les vint-i-quatre hores del dia. Quan no la té tancada a la seva cambra, a casa seva, la fa seguir i espiar per alguns servents fidels, com la Françoise o el xofer, i per l'amiga d'Albertine, Andrée, que acaba formant un triangle amorós força ambigu i confús amb els dos amants. Però la imatge del captiveri i de l'empresonament acaba fent-se molt més complexa que això: si bé és cert que el narrador en tot moment és conscient de la seva crueltat envers Albertine, amb la seva actitud malfiada i controladora, ell mateix es presenta com a captiu d'aquesta relació en diverses ocasions. 

Així, s'estableix una tensió constant entre l'interior i l'exterior, dels espais que ocupen físicament ell i l'Albertine, però també de la ment del narrador, que ens ofereix en primera persona la dissecció en viu d'aquesta relació, i que s'obsessiona amb una idea de la felicitat passada, a la seva memòria, amb una Albertine passada a qui estimava perquè era lliure, que contrasta amargament amb el moment present, en què posseeix una Albertine a qui ja no estima. I de fet aquesta tensió entre l'exterior i l'interior de la casa articula l'estructura de la novel·la sencera: a la primera part, Albertine és principalment fora de casa mentre el narrador és a dins - tot i que ella és la presonera de la relació, a qui ell objectifica en el seu afany de possessió; a la segona part de la novel·la Marcel és fora de casa, en una recepció social a casa de la senyora Verdurin, mentre Albertine és a dins - i aquí és ell qui es retrata a si mateix com a presoner - i a la tercera part de la novel·la tots dos són a dins i és quan esclata el conflicte. 

Així que la tensió queda molt ben dosificada en aquesta entrega: durant les dues primeres parts, assistim a les sospites de Marcel i els seus esforços detectivescos per desemmascarar els enganys i les mentides de la seva amant, que es van intuint a través de les seves múltiples inconsistències i contradiccions. En tot moment se'ns presenta l'Albertine com a femme fatale, manipuladora i devoradora d'amistats i relacions. El seu amor pels vestits luxosos i les viandes exquisides ens apunten en aquesta direcció, i el tint misogin del text és el seu pitjor defecte, en aquest cas, tot i que la seva lectura resulti fascinant: en cap moment trobem la confirmació de totes aquestes infidelitats amb altres dones - les proves que en tenim al respecte diguem que són més conjecturals que no pas concloents - i em sorprèn precisament la quantitat de ressenyes que he arribat a trobar que compren la imatge de l'Albertine depravada i enganyadora, només a través del retrat que en fa la veu profundament esbiaixada del narrador. 

És a la tercera part que s'amunteguen les revelacions, com als thrillers, tot i que queda en mans dels lectors emetre un veredicte sobre la culpabilitat o la innocència d'Albertine. De fet, aquest no és el tema principal de La Presonera. El narrador està molt més obsessionat amb si mateix, amb els seus records i amb la impossibilitat de fixar la seva vida en una obra d'art perdurable que, de fet, en la persona que té al seu costat. És per això que ell també se sent captiu en la relació: la seva llibertat autèntica es troba dins de si mateix, en el seu món imaginat i recordat. En aquest sentit la subjectivitat del narrador gira constantment al voltant de les idees excloents de l'amor i de la possessió: perquè la principal revelació que trobarem a La presonera és que estimem allò que no posseïm completament. Estimem l'Albertine a Balbec, quan és lliure d'entrar i sortir, o més aviat el seu record, per més que aleshores el seu amant se senti en fals i vivint a la superfície d'aquesta relació. Un cop Albertine és posseïda completament, el narrador se n'adona que ja no l'estima: l'Albertine s'ha convertit en un objecte, en una possessió més com aquelles que col·leccionava el seu amic en Swann, però no una obra d'art vivent i dinàmica, que es realitza sempre en present a través de la percepció, com li havia ensenyat el pintor Elstir de la mà de l'impressionisme. Si l'objecte és posseït completament, però, ja no pot ser estimat, perquè ha perdut aquesta immediatesa, aquest encant artístic i la seva bellesa intrínseca; és per això que Marcel no se n'adona que l'estima fins que Albertine ja l'ha abandonat. 

En tot cas, La presonera no és un relat còmode, romàntic o agradós: just al contrari, és possiblement el volum més fosc de la sèrie fins ara, perquè acaba tocant de ple el que en els altres possiblement només se'ns suggeria. Si havíem assistit a les ansietats i obsessions del nen hipersensible, ara veiem aquesta sensibilitat exacerbada en un amant tirànic, manipulador i obsessiu. Si la captivitat d'Albertine és física, tot i la seva llibertat de circulació, però passa pel control de moviments exhaustiu a què la sotmet el seu amant, la captivitat de Marcel és mental, i es va fent cada cop més opressiva quan se n'adona que viu presoner de les seves ficcions i imaginacions sobre Albertine i que està sacrificant, per la relació amb ella, el seu anhelat viatge a una Venècia magnificada a través de la seva imaginació. Això no vol dir que Albertine no tingui una psicologia pròpia; només que la narració ens l'amaga hàbilment, i la manté en tot moment com a enigma i objecte al centre d'aquesta. És precisament al final de la narració, amb la seva última decisió, que Albertine brilla com a personatge lliure i rodó: amb la subjectivitat del protagonista sempre en primer pla, enterbolint fins a cert punt la imatge de conjunt, és en la seva absència que Albertine acaba fent-se plenament eloqüent. 

Sinopsi: La primera part de la novel·la ens presenta el narrador i la seva amant, Albertine, convivint junts a la casa d'ell a París, en una mena de succedani de matrimoni burgès. Tot i que han d'amagar la seva relació en públic per evitar un escàndol social, les entrades i sortides d'Albertine són més que freqüents, cosa que augmenta la gelosia de Marcel i la seva ansietat per tenir-la controlada en tot moment. La segona part de la novel·la ens descriu una de les recepcions de la senyora Verdurin, en la qual el narrador assisteix a un pèrfid complot d'aquesta per venjar-se del baró de Charlus separant-lo definitivament del seu amant, el músic Morel. A la tercera part, després de la festa, el narrador torna a casa per enfrontar-se definitivament a les mentides d'Albertine, cosa que desencadenarà una ruptura en la parella. Tot i que es reconciliaran breument, Albertine decideix abandonar la casa del narrador definitivament, cosa que el deixa destrossat. 

M'agrada: És un volum força diferent de la resta de la sèrie, i m'ha agradat aquest canvi d'enfocament. Per més tòxica i fosca que resulti la relació descrita, el que és indiscutible és el desplegament fascinant d'imatges i de dualitats que ens ofereix la narració. 

1 d’oct. 2020

Vergonya (18)

Vaig votar. No oblido. 

Institucions de l'estat espanyol, especialistes en marcar efemèrides com aquesta amb nous despropòsits. Si el judici per l'1 d'octubre va revelar el biaix més que evident de l'estament judicial a l'estat, així com els més que dubtosos procediments per tal d'instruir el cas, aquests últims dies afegeixen llenya al foc, posant en evidència el que ja semblava, d'entrada, més que evident. 

  • Fa dues setmanes, el tinent fiscal del Tribunal Suprem denunciava pressions de membres del ministeri fiscal i la seva "contaminació ideològica". Tot i que la seva queixa és per les pressions rebudes en les acusacions contra el govern en la gestió de la Covid, els fiscals assenyalats van exercir d'acusació en el judici de l'1 d'octubre, així que la qüestió ideològica es fa especialment significativa. 

https://www.europapress.es/nacional/noticia-fiscal-navajas-denuncia-presiones-fiscales-contaminados-politicamente-consuelo-madrigal-20200921100504.html

  • El dilluns de la setmana passada el ministre de justícia anuncia que tramitarà els indults als presos polítics com si es tractés d'un mèrit propi pel qual mereixés reconeixement i no un tràmit d'obligat compliment. D'altra banda, la reforma dels delictes de sedició i rebel·lió és igual d'estèril en tant que no homologarà el codi penal espanyol al de la resta de democràcies europees, mantenint en la legislació uns delictes totalment anacrònics. 

https://www.lavanguardia.com/politica/20200923/483633474706/gobierno-justicia-tramitar-indultos-presos-proces-semana-que-viene.html

  • Durant els mateixos dies, es produïa un curiós estira-i-arronsa amb la responsabilitat pel fet que el monarca no assistís a l'entrega de despatxos judicials a Barcelona el divendres. (Aquesta tradició data només dels últims vint anys.) El govern espanyol assumeix la responsabilitat, tot i que només després que el monarca s'excusi en aquest veto per no haver assistit a l'acte, que sens dubte li hagués empitjorat la imatge en un terreny on no és benvingut. 

https://www.publico.es/politica/gobierno-no-autoriza-rey-asistir-entrega-despachos-nuevos-jueces-barcelona.html

https://www.lavanguardia.com/politica/20200925/483650908440/carmen-calvo-responsabilidad-gobierno-ausencia-rey-barcelona-jueces.html

  • Un cop ha passat l'acte, s'obre el debat públic sobre la suposada neutralitat del monarca després de filtrar-se que ha trucat al president del poder judicial, Lesmes, per expressar-li el seu suport. Diversos ministres del govern, de les files de Podemos, critiquen aquesta decisió per no ser neutral, a la qual cosa se segueix una excusa força desmenjada per part de Casa Reial i gesticulacions diverses per part de la dreta (un dirigent de la dreta fins i tot assegura que el rei va ser votat pels espanyols). 

https://www.huffingtonpost.es/entry/casa-real-asegura-que-la-llamada-de-felipe-vi-a-lesmes-fue-de-cortesia-y-sin-consideraciones-institucionales-sobre-el-acto_es_5f6e3f7fc5b6cdc24c18d2ed

https://www.europapress.es/nacional/noticia-castells-ve-improcedente-llamada-rey-lesmes-condiciona-visitas-cataluna-circunstancias-20200928111648.html

  • El tema de fons rere l'absència del monarca a Barcelona és la destitució del president de la Generalitat, Quim Torra, que finalment es fa oficial aquest dilluns. El motiu de la condemna per desobediència va ser no haver retirat una pancarta a temps després d'haver estat requerit per un òrgan administratiu, la Junta Electoral Central, un vocal de la qual treballava, simultàniament, per a un dels partits denunciants. 

https://www.nytimes.com/2020/09/28/world/europe/spain-catalonia-quim-torra.html

https://www.catalannews.com/politics/item/torra-vows-to-seek-justice-in-europe-following-spanish-court-ban-as-catalan-president

https://www.e-f-a.org/2020/09/28/efa-strongly-condemns-catalan-president-quim-torras-ban-on-holding-office/

  • Quasi simultàniament, es fa pública una altra decisió judicial: la d'absoldre els 34 acusats de l'estafa de la sortida a borsa de Bankia, que va ocasionar la pèrdua d'estalvis dels clients de l'entitat i el rescat del banc amb diners públics. Els diners encara no han estat tornats.  

https://www.lavanguardia.com/economia/20200929/483755853214/bankia-bolsa-audiencia-nacional.html

https://www.lavanguardia.com/economia/20200929/483758022536/absolucion-rato-caso-bankia-motivos.html

  • I ahir mateix llegíem com Europa destaca el retard de la renovació del poder judicial espanyol en l'informe sobre l'estat de dret en els països membres. 

https://www.elperiodico.cat/ca/politica/20200930/comsiion-europea-demana-espana-renovacion-poder-judicial-transparencia-8134011

Aquí podeu llegir l'informe sencer: 

https://ec.europa.eu/info/publications/2020-rule-law-report-communication-and-country-chapters_en

  • Però el CGPJ, com si res: 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/cgpj-caducat-nous-magistrats-sala-penal_542820_102.html


Dibuixi En Pau, Quino