No ploris, fill (#457)

L'home blanc fa una llei o regulació. Amb aquesta llei o regulació o com es digui, s'apropia la terra i aleshores li imposa moltes lleis al poble sobre aquesta terra i moltes altres coses, tot sense que la gent hi estigui d'acord, no com en els dies antics de la tribu. Ara s'alça un home i s'oposa a la llei que els va permetre apropiar-se la terra. Ara aquest home és arrestat per la mateixa gent que va fer les lleis que aquest home combat. El jutgen segons aquestes lleis foranes. Ara digueu-me, qui és l'home que podria guanyar, ni tenint els àngels de Déu per advocats. . . 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o va ser la segona novel·la que va escriure, quan encara era un estudiant a la universitat de Makerere, a Uganda. Tot i així, va ser la primera que es va publicar, l'any 1964. El riu entremig, la seva primera novel·la, no es publicaria fins un any més tard. Totes dues, escrites encara en anglès, són grans exemples del projecte literari que Ngũgĩ iniciava en aquest moment, i ens ofereixen petits tastos del que vindrà després en les seves altres novel·les, més madures i reeixides pel que fa a la qualitat literària. No ploris, fill és el traumàtic pas a l'edat adulta de Njoroge, un infant que creix en un poblet kikuiu i que té un únic somni per al seu futur: aconseguir anar a escola. Els seus germans són tots més grans que ell, i estan marcats per la violència que han presenciat durant la segona guerra mundial, i per la situació d'injustícia política que viuen en el present, en què es veuen desposseïts de la seva pròpia terra a mans dels colons blancs. D'altra banda, el seu pare, veterà de la primera guerra mundial, troba les terres dels seus avantpassats expropiades per un propietari blanc, i es veu obligat a treballar per a aquesta persona amb l'esperança d'aconseguir recuperar algun dia allò que ha perdut. 

Després d'una vaga general fallida i la brutal repressió de les forces colonials, que declaren l'estat d'emergència, els joves del poble prendran les armes i fugiran al bosc, per afegir-se a la guerra de guerrilles que serà coneguda com la insurrecció dels Mau Mau i que portarà finalment a la independència de Kenya. A la llum de les proeses dels líders polítics Jomo i Dedan Kimathi, que adquireixen proporcions mítiques per virtut del boca orella en un poble remot com el de la família protagonista, els joves entendran que és el moment de passar l'acció, mentre que s'establirà un amarg conflicte generacional entre els guerrillers i la generació anterior, que ha esperat massa temps intentant subsistir en la passivitat. Tanmateix, per a Njoroge representarà un estroncament inesperat i brutal dels seus somnis per al futur, i això acabarà de marcar el seu caràcter per sempre. És indiscutible que Ngũgĩ introdueix elements clarament autobiogràfics en el seu protagonista, especialment a la primera part de la novel·la, i que pretén explicar des del punt de vista dels kikuiu el conflicte polític que va marcar la seva infància i que va dividir la seva família, explicat amb més detall al seu volum de memòries Somnis en temps de guerra. 

La novel·la és breu i la narració molt senzilla, amb el context històric una mica forçat en les exposicions dels personatges, i les imatges una mica massa evidents i sobreexplicades. A mi em va convèncer una mica més l'aposta pel to mític, no sempre naturalista, de El riu entremig. Aquí, la història és la d'una família sencera, de forma que cap dels membres de la família, ni tan sols el protagonista, Njoroge, acaben esdevenint el centre de la narració. Són personatges que es dibuixen més com a constel·lació que com a individus, i que arriben a colpir més pels seus rols dins la comunitat i les seves relacions socials i familiars els uns amb els altres que no pas per la seva profunditat psicològica. En aquest sentit, em sembla magistral l'esbós de triangle format per Ngotho, el pare desposseït, el senyor Howlands, el patró blanc que s'ha apropiat de les terres de Ngotho perfectament convençut del seu dret diví a fer-ho, i Jacobo, un terratinent negre que s'ha enriquit a través de la col·laboració amb Howlands. Tots tres personatges i la seva relació amb la terra articularan els conflites principals de la novel·la i la portaran al seu tràgic final. 

D'altra banda, la relació de Ngotho amb el seu fill Boro, veterà de la segona guerra mundial, és una de les relacions més colpidores i interessants de la narració sencera, encara que no quedi del tot desenvolupada. Pare i fill tenen concepcions diferents del conflicte polític que han d'afrontar i queden separats per la seva incomprensió mútua, mentre que les seves posicions vitals acabaran molt més a prop del que cap d'ells pot arribar a preveure. Pel que fa al protagonista, Njoroge, assistirem a la desintegració del seu somni i dels seus ideals de la forma més directa i brutal possible, i en aquest sentit el pessimisme de la proposta sembla un preludi ominós al que després serà el protagonista d'Un gra de blat. La novel·la sencera es llegeix com si fos una versió preliminar d'Un gra de blat, novel·la en què els personatges principals i els seus conflictes, així com el context polític de l'estat d'emergència i la seva brutal repressió de la població negra, queden molt més ben retratats. Tot i així, Weep Not, Child és una novel·la que ens demostra novament l'increïble talent de Ngũgĩ per a la narració d'històries, i és una lectura tan colpidora i profunda com totes les altres novel·les de l'autor. 

Sinopsi: Njoroge viu amb el seu pare, les seves dues mares i els seus germans grans en un petit poble kikuiu. La seva felicitat és completa quan la seva mare li revela que la família farà un esforç econòmic per enviar-lo a l'escola. Més tard, però, quan es troba a l'escola secundària, esclata l'estat d'emergència i els seus germans fan el jurament dels Mau Mau. L'exèrcit britànic arriba a les cases i executa els sospitosos per crear terror en la població. Els presoners en camps de concentració es transformen en ostatges polítics que el govern utilitza per pacificar els poblats insurrectes. Davant d'aquest conflicte, el pare de Njoroge, Ngotho, decideix passar a l'acció. Les decisions que prendran els homes de la família determinaran el futur de Njoroge per sempre. 

M'agrada: És una mostra més del talent de Ngũgĩ per a la creació d'imatges a la vegada senzilles i profundament colpidores. La seva aparent senzillesa va revelant nivells de lectura i complexitats a mesura que avança la lectura. Avui dia ens pot semblar obvi, però en el moment de la publicació d'aquesta novel·la la narrativa postcolonial estava en els seus inicis, i no era tan habitual que el conflicte de la metròpoli britànica amb les colònies rebels s'expliqués de forma tan clara i eloqüent des del punt de vista africà. 

No m'agrada: És una novel·la excessivament breu, amb un final un punt abrupte, i que potser perd una mica en comparació amb les novel·les de Ngũgĩ que vindran després. 

El riu entremig (#436)

- Ves-hi. T'ho repeteixo, aprèn tota la saviesa de l'home blanc. I sempre recorda: la salvació vindrà de les muntanyes. S'alçarà un home i salvarà el poble en el moment de la seva necessitat. Li ensenyarà el camí; els guiarà.
- Però . . . Però . . . Ells no em coneixen. Sóc un nen i van rebutjar en Mugo . . .
- Deixa'ls que facin el que vulguin. Arribarà un moment - jo ho veig venir - que demanaran un salvador . . .

Aquesta és la primera novel·la que Ngũgĩ wa Thiong'o va escriure mai, tot i que va ser la segona a publicar-se, el 1965. La va escriure quan era estudiant a la universitat de Makerere, a Uganda, per a un concurs literari. És una novel·la de joventut i, per això, molt diferent de les seves obres posteriors, en què el seu compromís polític amb el marxisme i la denúncia del neocolonialisme quedaran molt més marcats. Aquí, el Ngũgĩ estudiant de literatura encara no ha trencat amb el llegat de la seva educació cristiana - això arribarà força anys més tard, durant el seu empresonament - i The River Between retrata la seva pròpia voluntat de reconciliar dues tradicions enfrontades que per a l'autor eren dos llegats que aleshores situava al mateix nivell: el cristianisme i els rituals religiosos tradicionals del poble kikuiu. De fet, el riu que dona títol a l'obra és precisament una imatge que permea la narració en tota la seva ambigüitat, en tant que la novel·la explora diferents formes en què les línies divisòries culturals poden separar i unir, a la vegada, comunitats històricament enfrontades. 

El relat s'ambienta a la terra del poble kikuiu, en un moment històric en què els evangelitzadors cristians van arribar a la zona com a primera avançada ideològica del que després seria la colonització en termes de dominació política i explotació econòmica. Ens situem, per tant, al voltant dels anys vint i trenta, una mica abans del naixement de l'autor. Tanmateix, la narració és molt vaga en aquesta mena de detalls, i ens situa, al contrari, en una mena d'espai mític que ens prepara el terreny per al que serà un relat de reminiscències llegendàries i fabuloses. El riu Honia (que significa "guarir", o "tornar a la vida") s'estén al llarg d'una vall entre dos massissos muntanyosos, Kameno i Makuyu. Aquestes dues tribus mantenen una rivalitat històrica perquè ambdós afirmen ser el lloc històric en què els pares originaris dels kikuiu es van establir després de rebre la terra de mans del Creador, Murungu. Amb l'arribada dels colonitzadors blancs, la rivalitat s'accentua, en tant que els habitants de Makuyu es converteixen majoritàriament al cristianisme, a través d'una escola missional, mentre que els de Kameno es mantenen fidels a les tradicions religioses i socials del poble. 

El protagonista, Waiyaki, prové d'una nissaga de profetes inspirats de Kameno. Quan encara no és un home, el seu pare, Chege, li revela la profecia del seu avantpassat, el mític vident Mugo, que anuncia l'arribada d'un messies que salvarà el seu poble del domini dels blancs. Tanmateix, Chege envia el seu fill a l'escola de la missió per aprendre la saviesa de l'home blanc, però l'adverteix que no caigui en els seus vicis. Per a Waiyaki, l'educació és un valor fonamental per a la societat del futur i, quan és adult, esdevé un líder valorat i admirat pel seu poble, que l'anomena afectuosament "el Mestre". Waiyaki ha fundat una escola popular per als infants circumcidats, que han estat expulsats de l'escola cristiana a causa del seu paganisme. Tanmateix, la seva missió com a líder del poble li demana un compromís polític que no està del tot segur de poder assumir. 

La novel·la explora en tot moment la possiblitat (o impossibilitat) de crear vies d'acceptació i tolerància entre les dues comunitats enfrontades, i tant Waiyaki, a una banda del riu, com les germanes Muthoni i Nyambura, a l'altra, intenten escollir el seu camí a la vida lliurement, sense haver de renunciar a una de les dues tradicions. Les noies són filles del predicador cristià, Joshua, un natiu que ha abraçat la seva nova fe des del fanatisme i la intolerància, i que les repudiarà immediatament en el moment que elles mostrin cap apropament a les tradicions tribals. D'altra banda, Waiyaki es compromet amb una organització política del seu poble, anomenada Kiama, destinada a lluitar contra la colonització de l'home blanc, i que per tant rebutja el cristianisme frontalment com a símbol d'opressió. Tot i així, el jove està convençut en el seu interior que els kikuiu no seran capaços de plantar cara als blancs mentre estiguin dividits entre ells. 

Quan Muthoni decideix participar en els ritus de circumcisió contravenint la voluntat del seu pare, el seu tràgic destí es converteix, simbòlicament, en l'inici de la guerra entre les dues comunitats. Aquest episodi també esdevé un autèntic desvetllament per a Waiyaki i Nyambura, que descobriran en el seu amor impossible la possibilitat d'una tercera opció que sigui una síntesi de les dues tradicions, igual que el riu que uneix i dona vida a les dues comunitats. D'una banda, Waiyaki no es troba en conflicte amb el cristianisme com a credo, a diferència de l'assemblea política a la qual pertany, i per a ell, aconseguir una educació de qualitat per als infants i joves és la prioritat per tal que aquests puguin plantejar la lluita política i l'alliberament del seu poble en el futur. D'altra banda, Nyambura se sent fidel al credo cristià en què s'ha educat, però quan s'enamora de Waiyaki es veu obligada a reconèixer que una religió que li prohibeix estimar lliurement no pot ser una religió de l'amor. De la mateixa forma, Waiyaki es veu en un dilema similar quan la Kiama li prohibeix casar-se amb la Nyambura, una noia cristiana, en tant que veu el gest com una traïció a les tradicions del poble, mentre que Waiyaki sent que el seu amor no té res a veure amb el jurament polític que ha fet. 

Així és com la novel·la ens portarà a través d'una tensió molt ben construïda al desenllaç d'aquesta història d'amor, que ens deixa una pregunta oberta més que una resposta definitiva al destí dels protagonistes. La novel·la, encara que sembli més lineal i senzilla que les obres posteriors de Ngũgĩ, interpel·la precisament amb aquestes preguntes obertes que els lectors han de provar de respondre o, almenys, provar de decidir si tenen o no resposta. No sols el desenllaç, sinó també la mateixa profecia que condueix tot el relat és una d'aquestes preguntes obertes: com passa amb les profecies i els messies anunciats, aquests s'han d'interpretar des de fora del relat, però no es poden decidir des de dins de la història. El relat ens ofereix una possibilitat d'acompliment de la profecia, però deixa obertes alternatives a través de les quals aquesta també es podria haver acomplert. Aquesta és la gràcia i l'habilitat d'un relat profundament simbòlic i al·legòric d'aquesta divisió entre comunitats, però també amarat pels dilemes profundament humans dels seus personatges, i els seus intents de construir respostes generoses i conciliadores a aquests problemes. 

Sinopsi: Al llarg dels dos massissos separats pel riu Honia, dues comunitats enfrontades, Kameno i Makuyu, tenen visions enfrontades sobre la colonització que pateixen a mans dels blancs. El líder destinat a guiar el poble, el jove Waiyaki, creu que l'educació occidental és necessària perquè les generacions futures puguin lluitar contra l'home blanc amb les seves pròpies armes, i la seva ambició secreta és unificar tots els kikuiu en un propòsit comú. Tanmateix, el seu accent en la reconciliació l'encega a necessitats més urgents del seu propi poble, que es veu obligat a malviure treballant per als blancs la pròpia terra que se'ls ha arrabassat. D'una banda, una organització política anticolonial i, de l'altre, el pare de la seva estimada, un líder cristià fanàtic, s'interposaran en el seu projecte polític i de vida. 

M'agrada: Trobar un Ngũgĩ molt diferent a la resta de novel·les que li he llegit, i que rere l'aparent ingenuïtat d'aquesta proposta, més juvenil i idealista potser que les seves altres obres, pot revelar dilemes molt profunds sobre la pertinença i la identitat per a l'individu colonitzat. 

La revolució vertical (#430)

Tene mũno andũ maathiyaga na moko na magũrũ. No ti gũkuruma. Aca. Hĩndĩ ĩyo andũ nĩ makĩrĩtie ngarĩ kana thungura ihenya. Ciĩga ciothe cia mwĩrĩ nĩ ciendaine mũno, na kũrutithania wĩra wega. 

Aquest relat breu de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar per primer cop l'any 2016, i des d'aleshores s'ha traduït a una vuitantena de llengües arreu del món, de forma que s'ha convertit en el text més traduït de la història de la literatura africana. Les edicions catalana i castellana del text, editades per Raig Verd en format bilingüe juntament amb el text original en kikuiu, van acompanyades per les precioses il·lustracions d'Agustín Comotto. És un relat per a infants que podreu gaudir els lectors de totes les edats, i que ens planteja, en forma de mite d'orígens, la necessitat de treballar plegats per aconseguir un objectiu comú. 

Per què els éssers humans caminem sobre dues cames, a diferència de la resta d'animals? Segur que n'heu llegit alguna explicació científica al llibre de Socials, però el que segurament no sabíeu és que aquesta revolució s'inicia amb una juguesca de les parts del cos per saber quina és la més poderosa de totes. Tant les cames com els braços porten la davantera en aquest joc, però el que no s'imaginen és que cadascú excel·leix en alguna cosa, i que el nostre punt feble ben bé podria ser el punt fort d'algú altre. Així que, d'aquesta juguesca amb resultats inesperats, en sortirà una forma nova de veure la realitat: la boca, per exemple, trobarà noves funcions que abans no se li havien ofert, com per exemple riure o cantar, mentre que el dit polze trobarà en la seva diferència la font de la seva utilitat. És així que quan tots treballem plegats, podem aconseguir coses que ni ens havíem imaginat. És clar que, els animals, més conservadors, decidiran no fer cas de la revolució vertical que han emprès els humans i continuar amb el seu propi estil de vida. 

Com els fans de Ngũgĩ ja sabem i els que encara no ho sou no trigareu a conèixer, l'autor kenyà més internacional té la capacitat d'emocionar, fer pensar i cridar a l'acció a través de totes i cadascuna de les seves narracions. Aquí, escull la senzillesa de la narrativa oral adreçada als infants per fer-nos a tots partícips de l'experiència de les llengües (i les històries) maternes, per tal de fer-nos entendre que tota vida està connectada amb la dels altres, i que ser part de quelcom més gran que nosaltres mateixos ens hauria d'encoratjar a treballar amb empenta per un futur millor. 

Sinopsi: El relat ens remunta al temps en què els humans encara caminaven de quatre grapes, com els animals, i ens explica com va tenir origen la revolució vertical, un moment d'autoconsciència de l'espècie humana autènticament incomparable. 

M'agrada: L'himne de tot el cos, és clar. 

El Bruixot del Corb (#429)

I els meus ocells? Tenen un llenguatge propi. I pensar que la gent no em creu quan els dic que un colom m'ha fet arribar un missatge, que els humans ens hem de mantenir valents; que no hi ha cap nit tan llarga que no acabi a l'alba! 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar per primer cop el 2006. Va representar un èxit immediat a la seva Kenya natal en l'originial en kikuiu, i va crear un impacte immediat en l'escena literària internacional a través de la traducció a l'anglès que en va fer l'autor mateix. Hi ha un consens generalitzat a l'hora de considerar-la la seva obra mestra, i ara que l'he llegit a mi també m'ho ha semblat. Si us va agradar El diable a la creu, aquesta novel·la de segur que us agradarà: és una mena de versió augmentada i millorada del tipus de sàtira política i social que oferia aquella novel·la de 1980, però mentre que El diable a la creu es llegia més aviat com a obra teatral, amb un accent en la farsa i en la caricatura que conduïen a un final tràgic, aquí, a El Bruixot del Corb, la narració pren una direcció força més experimental, cap a la novel·la d'idees i d'imatges que deconstrueix a cada pas les seves pròpies premisses. 

Ambientat a la fictícia República Independent d'Aburĩria, excolònia britànica i dictadura de partit únic, el relat segueix la cursa per mantenir-se al poder del líder aburĩri, el mandat del qual s'inspira clarament en el règim de Daniel arap Moi a Kenya durant els anys vuitanta i noranta, que es va veure marcat per la corrupció generalitzada de la classe política i la brutal repressió de qualsevol mostra de dissidència. L'autor i tota una generació d'escriptors i intel·lectuals kenyans la van patir en primera persona: Ngũgĩ només va tornar a Kenya des del seu exili estatunidenc una vegada, el 2004, i l'agressió que van patir ell i la seva dona en aquest viatge va representar la gènesi d'aquesta novel·la. En ella, Ngũgĩ retrata el seu estat de profunda decepció amb la política africana i la seva deriva neocolonial, afavorida i aplaudida sense reserves per les potències occidentals que posaran, en tot moment, els seus interessos econòmics per sobre del respecte als drets humans. Ara bé, la novel·la presenta un tapís molt complex de matisos i variacions sobre aquesta impressió generalitzada de desencantament, de manera que el discurs de resistència acaba brillant per sota de totes les injustícies que han d'afrontar els seus personatges. 

L'argument gira al voltant d'un nou projecte del Líder d'Aburĩria per tal de reafirmar el seu poder: una torre en forma d'escala que li permetrà pujar al cel a conversar amb Déu, a l'estil de l'empresa bíblica de la torre de Babel. És clar que el Nemrod bíblic no tenia el suport d'inversors internacionals ni de les línies de crèdit que ofereix el Banc Global, així que el dictador aburĩri es proposa triomfar on el seu predecessor havia fracassat. Gran part de la novel·la se centra en les relacions diplomàtiques que s'estableixen entre el govern aburĩri i els delegats del Banc Global per tal d'arribar a un acord de finançament per al projecte. Paral·lelament, dues faccions oposades encapçalades per dos ministres del govern començaran una sèrie de lluites internes per aconseguir el poder, mentre que un promotor de la ciutat, Titus Tajirika, començarà a guanyar ascendència dins del règim en ser-li encarregat el contracte d'obra. 

Tot sembla anar de meravella fins que la dissidència popular organitzada es deixa entreveure per les esquerdes del projecte, boicotejant-ne els actes oficials i denunciant una empresa faraònica que malgastarà inversions internacionals mentre la població passa gana, l'atur és endèmic i l'epidèmia de sida està eliminant generacions senceres de treballadors. A l'exèrcit i a la policia política se'ls ha girat feina, però el que no s'esperen és que l'amenaça més important a l'estabilitat del règim arribi per part d'un personatge misteriós, el Bruixot del Corb, que té poders màgics de guariment i de destrucció dels enemics, que sap el secret per fer créixer diners dels arbres i que pot canviar de forma a voluntat. L'altra part de l'argument de la novel·la segueix les aventures d'aquest bruixot, Kamĩtĩ, que mai no ha tingut la intenció de convertir-se en símbol de res, menys de resistència al règim, però que va observant amb impotència com la història dels seus propis poders s'escapa de les seves mans per efecte infal·lible del boca-orella. 

També és el relat de la relació entre Kamĩtĩ i la seva parella, Nyawĩra, que pertany a una organització clandestina que té per objectiu acabar amb el règim del Líder i tornar el poder al poble, i que veu de seguida el potencial subversiu d'un poder com el del Bruixot, especialment pel que fa a transmetre esperança a una població esgotada i destrossada. De fet, el Bruixot del Corb és un personatge que construeixen entre tots dos i les històries del qual posen en circulació conjuntament: ara bé, mentre que Nyawĩra està compromesa políticament i veu la necessitat de passar a l'acció, Kamĩtĩ prefereix amagar-se de la política i romandre en contacte amb la natura, dedicant-se a la contemplació mística que ha après de la seva etapa d'estudis a l'Índia, i exercint els seus poders de guariment exclusivament com a consol i bàlsam per a les dures vides dels desafavorits. Podran conciliar-se, aquestes dues postures, o la seva relació de parella es veu abocada al fracàs? Què haurà de fer el Bruixot del Corb quan no siguin els desafavorits els qui truquin a la seva porta per demanar-li remeis, sinó els poderosos per posar els seus poders al servei de la dictadura? 

De vegades el compromís polític no s'escull, sinó que cau pel propi pes de les circumstàncies, i el Bruixot del Corb es trobarà en aquest dilema. Quan una misteriosa malaltia d'origen desconegut posi en risc la vida del Líder i, per tant, l'estabilitat del seu mandat, el govern l'obligarà a posar-se al seu servei, mentre que la Nyawĩra, a causa de les seves activitats subversives, serà acusada de terrorisme i es convertirà en enemiga pública de l'Estat. A través de totes les vicissituds creuades de diversos personatges que aniran entrant i sortint de la trama, assistirem a aquesta kafkiana lluita pel poder per part dels governants, i per l'alliberament per part del poble. Igual que passava amb El diable a la creu, la sàtira política que porta a terme l'autor recorda inevitablement El mestre i Margarida de Bulgàkov: quan els governants juguen a ser Déu, la màgia negra, la bruixeria i els contubernis amb Satanàs seran eines inesperades que posaran la dictadura en perill i en tot moment capgiraran les expectatives prèvies que en pugui tenir el lector. Ara bé, en aquest cas, Ngũgĩ evita aquest tipus de talls dualistes i ofereix un retrat de les polítiques africana i mundial molt més matisat i complex que en la seva novel·la anterior: els dimonis i els genis malignes poden ser eines discursives per a la subversió del poder imperant, però també encarnen tot el dolor i patiment que aquest pot arribar a causar, en el seu afany de devorar la riquesa del poble parasitàriament sense tornar mai res a canvi. 

En aquest sentit és una lectura fascinant, per tot el que té de simbòlica i al·legòrica i, a la vegada, pel realisme desapassionat amb què retrata la situació present dels països africans dins l'escenari de la política i l'economia globals. El to de la narració s'inspira en la mitologia i la narrativa tradicional africana transmesa de forma oral, de manera que mai no tenim una versió definitiva dels fets, sinó múltiples explicacions paral·leles a un determinat episodi que s'han anat estenent en forma de rumors. La trama es va desenvolupant amb un constant recurs al realisme màgic que, a mig camí de la novel·la, es transforma directament en fantasia desfermada, sempre al servei de la sàtira política més descarnada i visceral. És una novel·la totalment desbordant, que no s'esgota amb una única lectura, i que a cada pàgina mostra una riquesa i una saviesa que revelen Ngũgĩ com l'autèntic mestre que és. 

Sinopsi: A la República d'Aburĩria a principis del segle vint-i-u, el president anuncia un nou projecte per reafirmar la inqüestionabilitat del seu poder: una obra de dimensions faraòniques que li ha de permetre arribar al cel i posar-se a l'alçada de Déu. Davant de l'ambient generalitzat de descontentament amb el projecte, el govern engega una campanya de brutal repressió de la dissidència política, mentre que de cara a l'exterior ha de congraciar-se amb els directius del Banc Global, amb seu als Estats Units, perquè proporcionin a crèdit els fons necessaris per dur a terme la construcció. Paral·lelament, salta a la fama un personatge misteriós però de poders màgics incalculables, el Bruixot del Corb, que amenaça l'estabilitat del poder aburĩri, però que els poderosos intentaran posar al seu servei sigui al preu que sigui. 

M'agrada: És la millor obra de ficció que he llegit a Ngũgĩ fins ara, i això ja d'entrada és dir molt. El recurs a la fantasia de tall al·legòric i simbòlic és un dels seus punts més forts, així com el seu ús mesurat del suspens i la sorpresa en un relat en què, literalment, pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Somnis en temps de guerra (#393)

Si ara fossin els temps dels nostres ancestres Ndemi i Mathathi, / pare, et demanaria el banquet reservat per als iniciats, / i després, que m'armessis amb una llança i un escut; / però avui, pare, només et demano estudis. 

Aquest és el primer volum de les memòries de l'autor kenià Ngũgĩ wa Thiong'o, que es va publicar per primer cop el 2010. És un llibre especialment colpidor i entranyable per l'habilitat i la vividesa amb què Ngũgĩ recrea el món de la seva infància i la seva particular percepció dels esdeveniments que afecten la vida dels adults. És un volum de memòries sorprenentment polític: sota la mirada atenta i meravellada de l'infant Ngũgĩ desfilen els conflictes entre tradició i modernitat, les tensions entre el món matern i el món patern en una cultura polígama, la necessitat de fer-se home segons els estàndards d'unes tradicions ancestrals, els horrors de diferents guerres que se succeeixen les unes a les altres, la injustícia del racisme i l'opressió sistemàtics en un règim colonial i, per sobre de qualsevol altra cosa, la inherent fragilitat dels seus somnis per al futur. 

Nascut l'any 1938 a Limuru, un poblat kikuiu, a la Kenya sota domini colonial britànic, Ngũgĩ és un infant intel·ligent, creatiu i amb una curiositat inesgotable, qualitats molt apreciades per la seva comunitat i que aniran cristal·litzant, a través dels anys, en un anhel d'educar-se que la seva mare intentarà realitzar per tots els mitjans. Quan té uns nou anys, Ngũgĩ i la seva mare fan un pacte: que ell s'esforçarà sempre al màxim en els seus estudis, encara que faci massa fred o que hagi de passar algun dia sense menjar. L'esforç per educar els infants en el context de la Kenya colonial es transforma en una tasca compartida per la comunitat sencera: davant del sistema educatiu colonial, al servei de la perpetuació del sistema i productor de mà d'obra poc qualificada, es comença a forjar un model de caire cooperatiu impulsat des de baix pels africans mateixos, i centrat en el desenvolupament integral de l'infant. 

Molt abans de començar a anar a escola, però, la seva vida queda marcada per les vicissituds d'un país sencer sota domini colonial. L'autor es remunta a abans del seu naixement, a la primera guerra mundial que havia marcat la vida del seu pare, per començar a posar sobre la taula dècades d'injustícies a través de l'expropiació de terres per donar-les als veterans de guerra blancs, i els empresonaments i assassinats dels dissidents negres. Temps després, durant la segona guerra mundial, la història es tornarà a repetir, tot i que aquest cop abocarà a un conflicte obert entre la guerrilla kenyana i les autoritats colonials britàniques, que culminarà en l'estat d'emergència i la guerra d'independència, que durarà uns deu anys fins a la independència de Kenya el 1963. Per a Ngũgĩ, que ho mira des dels ulls de l'infant que es comença a adonar de les coses, serà l'època de les deportacions forçoses, les detencions arbitràries i les execucions sumàries. Com a part de la repressió per part de l'autoritat colonial, figuraran també el tancament de les escoles del sistema cooperatiu i la prohibició de les llengües africanes, substituïdes per l'anglès.  

El xoc entre tradició i cristianisme també és un factor que marcarà la infància de l'autor. Ngũgĩ es va criar en una família polígama: la seva mare era la tercera esposa del pare, i el llibre ens descriu amb tot detall el dia a dia en aquest sistema d'organització familiar. La família, en aquest context, és també una unitat de producció econòmica. Tots els membres de la família, tant pare, mares, com fills, es dediquen a l'agricultura de subsistència, activitat que complementen llogant-se com a mà d'obra en plantacions d'altres propietaris. Les esposes han de mantenir una certa harmonia dins del complex familiar, mentre que de portes endins gaudeixen d'autonomia pel que fa a la criança, cadascuna, dels seus propis fills. Ara bé, la separació traumàtica dels seus pares suposa per a l'infant Ngũgĩ i els seus germans també una expulsió dolorosa del paradís de la infància: el repudi d'una de les dones implica també el repudi automàtic de tots els fills per part d'aquella mare. 

Aquest sistema contrasta fortament amb el de la família nuclear cristiana, i provocarà friccions veïnals en certs moments, tot i que els conflictes quotidians entre les diverses comunitats amagaran en realitat tensions més profundes basades en el poder, la propietat i l'explotació del treball. Tot i així, l'autor descriu la naturalitat amb què totes aquestes tradicions i creences diverses coexisteixen en un dia a dia basat en l'intercanvi i l'experiència compartida. Quan arribi a la pubertat, Ngũgĩ es batejarà en l'Església Presbiteriana Escocesa a la mateixa època que rebi la circumcisió ritual i passi a ser un home segons la tradició kikuiu. Tot això passarà ja en els temps de l'emergència, però. Mentre el seu germà gran s'uneix a la guerrilla posant en perill la seva pròpia vida, Ngũgĩ veurà com el seu esforç acadèmic va donant, poc a poc, els seus fruits. Somnis en temps de guerra és una crònica valuosíssima de les vicissituds polítiques d'un país en vies d'alliberament, i dels sacrificis que durà a terme un poble sencer per realitzar les seves esperances de futur en les seves generacions més joves. 

Continguts: En aquest volum de memòries, Ngũgĩ relata els seus primers quinze anys de vida, des de la història dels seus pares i avis fins a la seva adolescència, en el moment que serà admès a l'institut Alliance. Entre aquests dos punts, el llibre descriu les relacions familiars i el dia a dia d'una comunitat sencera, a cavall entre dues guerres, la Segona Guerra Mundial quan Ngũgĩ és molt petit, i la Guerra d'Independència de Kenya, que omplirà la seva vida de temors i ansietats i marcarà el pas a la seva majoria d'edat. 

M'agrada: La bellesa i la senzillesa de la prosa de Ngũgĩ, que es fa clara i entenedora en tot moment. La continuïtat que s'estableix entre aquest volum i la seva continuació, A la casa de l'intèrpret. Que el centre d'interès de la trilogia de memòries de Ngũgĩ, que culmina en els anys d'universitat a Neix un teixidor de somnis, sempre sigui l'educació. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

El diable a la creu (#389)

Algunes persones d'Ilmorog, la nostra Ilmorog, em van dir que aquesta història és massa dissortada, massa vergonyosa, que hauria de quedar amagada a les profunditats de la foscor eterna. N'hi va haver d'altres que defensaven que era matèria de llàgrimes i lamentacions, que s'hauria de suprimir per no tornar a vessar llàgrimes per segona vegada. 

Aquesta novel·la de 1980 de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o va representar un trencament dins de la seva carrera literària, i potser per això m'ha sobtat més que d'altres novel·les seves a l'hora de llegir-la. Ngũgĩ va escriure El diable a la creu durant l'any que va passar empresonat sense càrrecs en una presó de màxima seguretat de Nairobi a causa de les seves idees polítiques. Ho va haver de fer en secret i sobre l'únic suport que tenia al seu abast, un paper de vàter força tosc i gruixut que acomplia aquesta funció molt millor que la seva original. 

També va ser la primera novel·la que va escriure en la seva llengua materna, el kikuiu, que a partir de llavors va adoptar per a les seves obres de ficció. El trencament amb l'anglès, la llengua dels seus colonitzadors, formava part d'un debat més ampli sobre la literatura postcolonial i la direcció que havien de prendre les lletres africanes en l'era de la descolonització: Ngũgĩ reivindica l'ús de les llengües natives africanes com a forma d'empoderament del poble i reconnexió amb la cultura i la història pròpies, que el colonialisme i el seu llegat es van esforçar a esborrar de les formes més salvatges i traumàtiques possibles. En la posició contrària, altres autors han defensat que les llengües majoritàries imposades pels colonitzadors, com l'anglès, el francès, el portuguès o el castellà, són vehicles per contestar i denunciar aquesta opressió davant dels ulls del món. 

El diable a la creu representa també un viratge força sobtat i trencador amb les novel·les anteriors de Ngũgĩ. Aquí l'autor abandona l'estil narratiu més naturalista i proper al realisme social d'Un gra de blat i Pètals de sang, per submergir-nos en un viatge més aviat oníric i simbòlic cap a la Kenya neocolonial. Aquí trobarem un Ngũgĩ molt més enrabiat i pamfletari que abans, que reflexionarà sobre el tipus de societat que s'ha creat després de la descolonització i les estructures econòmiques i polítiques que han permès la perpetuació de l'imperialisme després de la independència de les antigues colònies. El discurs és clarament marxista i la novel·la sencera és una acusació directa i sense embuts cap a aquelles elits extractives que es dediquen a construir la seva riquesa sobre l'esforç i el sacrifici de la majoria, i a especular còmodament sobre el que els altres han de treballar per produir, fins i tot al cost de la seva pròpia vida. Si aquesta operació és duta a terme principalment per una classe dirigent i poderosa de la Kenya independent, en aquest cas, els interessos que acaben servint aquestes elits neocolonials són els dels països occidentals, que segueixen movent els fils de l'economia en connivència amb aquesta nova classe social. 

La trama ens presenta dos viatges paral·lels de la protagonista, Warĩĩnga, des de Nairobi al poble fictici d'Ilmorog. La primera vegada que emprèn aquest viatge és una dona acabada i desencantada de la vida: després d'haver perdut la seva feina i la seva casa, s'intenta suïcidar, però és rescatada per un estrany que la convida a assistir a un concurs convocat pel Diable mateix per tal de trobar noves formes de robar la riquesa del poble i explotar-ne el treball. Per arribar-hi, puja a un matatũ, una mena de furgoneta reconvertida en autobús, amb tota una colla de personatges que exposaran els seus punts de vista sobre la situació actual del país. En aquest sentit l'estil de la novel·la és marcadament oral i inspirada en el gènere teatral: gran part del volum del text són els llargs monòlegs que fan els diferents personatges, representant cadascun diversos arquetips de la lluita de classes. El viatge ens porta fins a aquesta trobada, que esdevé el moment central i culminant del relat i que marcarà les vides de tots els personatges per sempre. 

El segon viatge ens ofereix el desenllaç de la història personal de la protagonista, amb conseqüències inesperades i certament impactants. Aquest segon viatge és una mena d'epíleg que afegeix una nota força sinistra al conjunt. L'experiència de la protagonista, que ja s'ha empoderat i redefinit a si mateixa, ens apunta a la manca de sortida o d'alternatives a un sistema capitalista que atrapa els seus subjectes com en una roda infinita. No és George Orwell, però: el desenllaç d'aquesta tragèdia africana pot sonar un punt distòpic si tenim en compte que els personatges encarnen valors abstractes, però és en la seva càrrega tràgica que la narració es fa més colpidora. És a la llum de l'evolució del personatge de Warĩĩnga i el seu desenllaç final que es pot apreciar més clarament com aquesta encarna la lluita de Kenya sencera com a comunitat, i les trampes i paranys que aquesta lluita comporta. Aquesta identificació del personatge femení amb el país sencer, que en altres novel·les de l'autor quedava velada d'una forma més subtil, en aquest cas es fa molt clara en un text en què els personatges amb prou feines tenen més psicologia que el tipus que representen.  

La influència de El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov, reconeguda obertament per Ngũgĩ, és indiscutible, no tant en l'argument de l'obra com més aviat en alguns dels seus recursos i les seves imatges: la invitació del diable en forma de trobada fortuïta i inesperada amb un estrany, i la seva sàtira despietada i punyent contra un sistema corrupte que explota i oprimeix els ciutadans sense cap mena de vergonya. En tots dos casos, l'espectacle grotesc que ofereix el diable és l'esdeveniment central de la novel·la, tot i que Ngũgĩ és realment original a l'hora de portar aquesta premissa en una direcció molt diferent que la presa pel seu predecessor. Si en ambdues novel·les els protagonistes queden canviats per la seva topada amb el diable, Bulgàkov no obre en cap moment la possibilitat d'una revolta real contra el poder estalinista, principalment perquè una revolta així era impossible de dur a la pràctica en el seu context històric, i per això opta per oferir als seus personatges una escapada més aviat espiritual, en el pla metafísic. 

Ngũgĩ, tanmateix, planteja el seu relat com una crida a l'acció en tota regla: llegint la novel·la no sobta que la seva defensa aferrissada de l'organització col·lectiva i la solidaritat dels treballadors trobessin un rebuig tan frontal en un sistema neocolonial que està basat en el neoliberalisme més radical. El problema és que, a la pràctica, el sistema se'ns presenta com el millor dels móns possibles i veta sistemàticament qualsevol proposta alternativa. Ngũgĩ destapa en el seu llibre aquesta maniobra assenyalant-nos el llop amb pell de xai i deixant al descobert les seves vergonyes. Una altra de les denúncies de la novel·la és al cristianisme sencer com a discurs: a través de la paràbola dels talents, que és un dels motius recurrents al llarg de tot el text, se'ns presenta la trampa d'esperar sempre un reconeixement o una recompensa que ens vingui de dalt en comptes d'agafar la nostra vida amb les nostres pròpies mans, i la fal·làcia d'haver de multiplicar sempre el que tenim amb una lògica numèrica en comptes de valorar allò que ens cap al palmell de la mà. En aquest sentit, el text és una clara denúncia de com el cristianisme es va posar al servei dels colonitzadors per crear un esquema mental en què allò blanc, obedient i fidel sempre es manifesta com a superior al món rebel i contestatari dels subalterns negres. 

En aquest sentit, la novel·la és tan clara i eloqüent que s'explica a si mateixa: si en alguna cosa es pot criticar aquest relat és, potser, que el seu afany didàctic i acusador acaba fent-se un punt excessiu i repetitiu en determinats moments. Ara bé, de vegades no està de més que ens repeteixin veritats que donem per descomptades perquè les trobem òbvies: el text és clarivident i totalment visionari respecte dels vicis del capitalisme fins al punt de fer-se vigent avui dia fins i tot amb més força, en un moment de la història en què ja coneixem que un sistema basat en l'extracció i explotació suposadament eterna i autosostinguda d'uns recursos limitats porta a la ruïna de la humanitat i a la destrucció del planeta. Que aquesta veu ens arribi del que Europa va considerar en el passat, en la seva supèrbia, com a perifèria també ens hauria de fer pensar en el nostre coneixement i la nostra percepció de la realitat política contemporània. Una recomanació, sens dubte, que no decebrà els qui ja conegueu l'obra d'aquest autor. 

Sinopsi: En intentar suïcidar-se després de perdre la feina i la casa, Warĩĩnga, una jove de Nairobi, és rescatada per un desconegut que la convida a assistir a un concurs de talents en les arts del robatori i l'explotació, que reunirà una àmplia representació de l'elit empresarial kenyana davant dels seus benefactors estrangers. Warĩĩnga puja a un autobús amb una colla de personatges variats per dirigir-se a l'esdeveniment. El conductor del vehicle és un cínic oportunista disposat a fer el que calgui per congraciar-se amb el poder. Una anciana pagesa i un treballador industrial encarnen la resistència dels treballadors a través del seu esforç i la seva resiliència, així com la memòria de la lluita revolucionària que va portar el país a la seva independència. També els acompanya un professor d'universitat, pertanyent a una elit d'intel·lectuals socialment conscienciats però amb poca empenta a l'hora d'actuar o de prendre partit, i en darrer lloc un dels participants al concurs mateix, que té les seves pròpies idees a l'hora de perpetuar el moviment explotador de les elits econòmiques. En el moment en què tots aquests personatges coincideixin en el mateix espai, i amb el diable al darrere movent els fils dels esdeveniments, pot arribar a passar qualsevol cosa. 

M'agrada: És un Ngũgĩ encara més lluitador i encès del que havia llegit en altres novel·les seves, i això és dir molt. 

No m'agrada: Potser si hagués de triar em quedaria amb Un gra de blat, tot i que això no resta cap mena de mèrit ni fortalesa a El diable a la creu. 

Neix un teixidor de somnis (#352)

Lamming és de Barbados. Com pot ser que un món caribeny em parli d'una manera tan convincent que em venen ganes de fer el mateix?: escriure sobre un poble de Kenya. Escriure sobre Limuru. Parlar de com anava a escola sota una pluja de bales. Escriure sobre la vida en un malson interminable. Escriure sobre una comunitat que es desperta a una nova vida. 

Aquest és el tercer volum de les memòries de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o, i es va publicar per primer cop el 2016. La seva traducció al català, en una magnífica edició de Raig Verd, es va publicar l'any passat. Les memòries de Ngũgĩ comencen amb Somnis en temps de guerra i A la casa de l'Intèrpret, que relaten la seva infància al poblat de Limuru i la seva adolescència i educació secundària a l'institut Alliance. Aquest tercer volum descriu els seus anys de formació a la universitat de Makerere, a Uganda, entre els anys 1959 i 1963, un període convuls per a la història de Kenya i d'Uganda. Ngũgĩ va entrar en aquesta universitat com a súbdit d'una colònia britànica, i en va sortir com a ciutadà d'un estat independent. 

Aquests anys de formació van ser decisius perquè Ngũgĩ comencés a despertar una vocació com a escriptor, i de fet, el llibre és testimoni de la seva precocitat en aquest camp. Quan es va llicenciar, ja tenia una novel·la publicada, era conegut com a autor emergent pels relats curts que havia anat publicant en diverses revistes literàries, era autor d'una seixantena d'articles d'opinió i se li augurava una carrera brillant com a periodista, i s'havia revelat a l'escena africana com a dramaturg. La seva participació en la Trobada d'Escriptors Africans en Llengua Anglesa el va posar en contacte amb figures del món literari com Chinua Achebe, Wole Soyinka o Langston Hughes, i va ser un punt d'inflexió crucial en el seu camí com a escriptor novell. 

Les independències del Congo, Tanganyka, Uganda i Kenya van tenir lloc durant aquests anys, i van crear una forta consciència de solidaritat entre aquests països, els lligams de germanor dels quals es remunten a la lluita anticolonial. És un període d'optimisme i d'orgull nacional per a aquests països, tot i que les ombres del neocolonialisme ja planen sobre el conjunt: Ngũgĩ es pregunta irònicament pel do de l'oportunitat que van tenir les diverses insurreccions militars durant aquests anys, que van substituir les incipients democràcies dels estats recentment independitzats per dictadures sagnants. Els líders militars que van consolidar el seu poder en aquests alçaments van ser aixoplugats per les potències occidentals, i havien promocionat en als exèrcits colonials durant les lluites de resistència anticolonial. Si l'experiència del Congo és un toc d'alerta important, amb l'execució del seu primer president, Patrice Lumumba, deposat pel règim despòtic de Mobutu amb suport belga i estatunidenc, la nota realment sinistra de la narració és la presència amenaçadora d'Idi Amin anys abans de convertir-se en el dictador d'Uganda, quan havia fet carrera a l'exèrcit colonial britànic perseguint els combatents de l'Exèrcit de la Terra i la Llibertat kenyà - el mal anomenat Mau-Mau pels britànics. I Ngũgĩ no s'està de notar molt explícitament la hipocresia de les potències europees, que li reien les gràcies quan Amin col·leccionava els caps dels guerrillers kenyans, però s'escandalitzarien anys després per les neteges ètniques que engegaria. Tots aquests fets impacten fortament en la consciència col·lectiva dels estudiants de Makerere, que són conscients del rol polític dels països africans en l'escenari de la Guerra Freda, a cavall entre dos pols, el capitalisme occidental i el comunisme oriental, com els anomena l'autor mateix. 

Neix un teixidor de somnis és un testimoni molt profitós d'aquests anys convulsos per l'excepcional capacitat de Ngũgĩ d'explicar aquests esdeveniments polítics i històrics amb un llenguatge molt planer i accessible, i per la seva magnífica combinació entre aquesta perspectiva més global i el punt de vista molt més proper de l'experiència i l'anècdota personals. Aquesta època és també, per exemple, la del mandat del president Kennedy, i els programes d'intercanvi d'estudiants kenyans i estatunidencs que portaria als Estats Units el pare del president Obama. És un moment d'intercanvi i d'obertura als països estrangers, i també de descoberta i relaxament de les rígides normes socials i de conducta imposades pels britànics. 

També és la història d'un estudiant crític i fascinat pel món acadèmic, i amb una capacitat de treball prodigiosa, com demostren la seva producció literària i periodística durant aquests cinc anys. És també un autor incipient que es troba en conflicte amb si mateix, amb la seva formació sota domini colonial i el seu posicionament polític a favor de l'alliberament nacional: Ngũgĩ dedica part de la crítica més punyent del llibre als professors blancs de la universitat que encara miraven la gran majoria d'alumnes negres amb actituds racistes que anaven des del paternalisme al menyspreu obert. El racisme és present a les aules, al carrer, i al món laboral en les primeres feines temporals que tindrà l'autor en una estació científica que quedarà retratada a la novel·la Un gra de blat. Neix un teixidor de somnis és un testimoni profund i colpidor d'aquests anys convulsos a la Uganda d'abans i després de la independència, i també del naixement d'una passió, la de teixir somnis, que portarà Ngũgĩ a iniciar una carrera literària. És una lectura molt recomanable de totes totes. 

Continguts: Aquest volum de memòries recull els records dels anys de Ngũgĩ com a estudiant a la Universitat ugandesa de Makerere. Entre les primeres experiències socials a la residència d'estudiants, les classes, els seminaris i la participació a la vida del campus, i els principals esdeveniments geopolítics que marcaran el període de descolonització de l'Àfrica Oriental, l'autor ens ofereix un testimoni del seu desvetllament com a escriptor i de la necessitat social i personal de fer sentir la seva veu. 

M'agrada: La modèstia de Ngũgĩ a l'hora de presentar la seva llarguíssima llista d'èxits d'aquesta època més com a fruit de la casualitat i de l'oportunitat que no pas del seu esforç o mèrits personals, que s'han de llegir entre línies. La seva veu clara i planera, i la seva forma de filar anècdotes aparentment inconnexes en el retrat més ampli dels esdeveniments socials i polítics del moment, el revelen com a autèntic teixidor del seu propi relat. 

Pètals de sang (#332)

Ai las, el món que esperava ahir m'ha caigut de les mans. La gent que coneixia, que jo havia vist creant móns nous, són imatges boiroses en la meva memòria: i la llavor que vam plantar junts amb tanta fe, esperança, sang i llàgrimes: on és ara? Em pregunto: on és la nova força, quina és la nova força que farà brotar i florir la llavor? 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar per primer cop el 1977, i va ser un èxit immediat. També va ser la darrera novel·la que l'autor va escriure en anglès, en tant que amb les seves obres posteriors es va decantar per escriure-les d'entrada en la seva llengua materna, el kikuiu, i traduir-les després a l'anglès. Un any després de la publicació de Pètals de sang Ngũgĩ va ser detingut per les autoritats kenianes i retingut sense judici durant un any. Tot i que la detenció no va ser propiciada directament per la novel·la, sinó per una obra de teatre que Ngũgĩ va produir de forma cooperativa amb una petita comunitat rural en llengua kikuiu, Pètals de sang és una bona aproximació a l'ambient de repressió política creixent i la bretxa social entre rics i pobres que es va formar en la Kenya de després de la independència. 

Gran part de l'obra de Ngũgĩ es basa en una crítica ferotge contra el neocolonialisme, el procés pel qual la descolonització dels països posseïts prèviament per les potències europees endinsa les noves repúbliques en una dinàmica de neoliberalisme econòmic extrem en què els recursos són explotats sistemàticament per unes elits adinerades, mentre s'aprofundeixen i s'agreugen els problemes endèmics ja presents durant l'etapa colonial, com la pobresa extrema de les classes treballadores i la manca d'educació i de serveis bàsics. La novel·la no amaga el seu discurs marxista en cap moment, però el text en cap moment arriba a fer-se pamflet, perquè Ngũgĩ entreteixeix molt hàbilment les idees polítiques amb les necessitats, les motivacions i, en últim terme, la desesperació dels seus personatges. Com que els personatges estan construïts de forma molt realista i complexa, les seves idees polítiques, també complexes i canviants, formen part de les seves subjectivitats. 

Pètals de sang comença com una novel·la policíaca: a la ciutat de New Ilmorog, els personatges principals són quatre sospitosos de provocar un incendi que ha acabat amb les vides de tres prominents cacics locals. Els sospitosos són Karega, un líder sindicalista; Abdulla, un comerciant local que sobreviu quasi en la indigència; Munira, el director de l'escola local, i Wanja, una prostituta molt coneguda a la localitat, que ha resultat ferida en l'incendi i es recupera de les cremades en un hospital. L'atemptat s'ha produït en el context de tensió entre els empresaris morts i les reivindicacions del sindicat local, i desactiva immediatament la vaga que els treballadors tenien previst fer pocs dies després, que les autoritats prohibeixen immediatament en vistes dels fets. La possible motivació política de l'atemptat aviat es dilueix en les històries personals dels quatre protagonistes, que se'ns expliquen des de la seva arribada sobtada a la localitat dotze anys enrere per diversos motius. Tot i que al principi es presenten com a estranys, les confidències de tots quatre aviat van revelant connexions entre el passat de tots ells, i aquestes a la vegada els van descobrint conflictes soterrats, contradiccions i paradoxes en les seves vides que hauran d'aprendre a afrontar. 

La història també és la de l'evolució del poblet d'Ilmorog, que comença essent un petit poble rural que segueix les tradicions i els cultes ancestrals i per on amb prou feines hi passa mai ningú, en una de les noves ciutats desenvolupades després de la independència, a causa d'una sèrie de canvis i esdeveniments fortuïts que se'ns van desplegant al llarg de la lectura, i que de forma més directa o indirecta, aniran provocant alguns dels protagonistes. A mesura que es produeix aquesta evolució, els protagonistes també experimentaran canvis essencials en les seves creences i forma de veure la vida: Karega passarà de ser un idealista innocent a un idealista desencantat, Munira passarà de ser un idealista desencantat a un fanàtic religiós, Abdulla tornarà a reviure el seu passat revolucionari que creia perdut per sempre, mentre que Wanja, possiblement el personatge més complex de tots quatre, haurà d'afrontar els traumes del seu passat, sempre presents en la seva vida, per acabar concloent que no pot ser als dos bàndols alhora. 

La novel·la es basteix, així doncs, a base d'anar revelant petits detalls de les històries del passat a cada capítol, i l'argument pot resultar una mica enganyós en aquest sentit, en tant que l'aparent complexitat de la trama poc a poc acaba descobrint un relat molt més simple del que podria semblar de bon principi. Si bé Un gra de blat és una novel·la que gira al voltant de la lluita cap a la independència de Kenya i com aquesta afecta tots els personatges implicats, aquí aquesta lluita queda molt lluny, ha passat a formar part de la tradició igual que les històries dels grans guerrers que van plantar cara als colonitzadors britànics per primera vegada. Pètals de sang se centra més aviat en el món que es basteix després, ja dirigit per unes elits corruptes que han après els seus trucs de les potències europees on s'han educat, i que tenalla els més pobres en una lluita constant per la supervivència. En aquest sentit és un retrat molt poc afalagador, però certament punyent, del món neocolonial. A mi personalment em va agradar més Un gra de blat que aquesta, que se m'ha fet una mica més feixuga de llegir en determinats passatges, però val a dir que totes dues són magnífiques recomanacions si us interessa la literatura africana contemporània. 

Sinopsi: En un moment indeterminat dels anys setanta, es produeix un atemptat contra les vides de tres cacics locals al poble d'Ilmorog, a Kenya. Els principals sospitosos del crim són detinguts i incomunicats immediatament. A partir d'aquest punt els testimonis dels diferents personatges es remunten a dotze anys enrere, quan s'havien conegut, i la trama va revelant successius retalls dels seus respectius passats, que es van entreteixint de formes inesperades. 

M'agrada: L'estil vibrant, apassionat i tremendament eloqüent de Ngũgĩ, que exposa la injustícia de la Kenya neocolonial amb una habilitat i una bellesa francament impressionants. 

Un gra de blat (#296)

La veu de la Mumbi era un ganivet que l'havia trinxat i li havia deixat el cor nu i exposat. El camí des de la seva cabana portava a la fossa. Però, que no hauria passat? Crist hauria mort a la creu de totes formes. Per què culpaven Judes, una pedra en mans d'un poder més gran que l'home? En Kihika . . . crucificat . . . el pensament li va passar pel cap d'un cop, i va passar una cosa curiosa. En Mugo va veure sang espessa gotejant per les parets de fang de la seva cabana. 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar originalment l'any 1967 i ha estat una lectura realment profitosa i recomanable. En els darrers temps he llegit uns quants assajos d'aquest autor, que he ressenyat aquí al blog, però encara no havia llegit cap de les seves obres de ficció. Un gra de blat és una novel·la sobre la lluita colonial del poble kenyà per tal d'aconseguir la seva independència de l'imperi britànic, però Ngũgĩ en presenta una visió matisada, complexa i profunda, que retrata la lluita i la revolució política més com un conflicte interior dins de cada individu que no pas una història de triomfs gloriosos per a la comunitat. 

Fins i tot quan arriben les celebracions per la independència, el 12 de desembre de 1963, aquestes arriben amb un matís amarg i deslluït, perquè tot i l'alegria del que s'ha aconseguit, tothom ha de sospesar el que ha perdut pel camí i, a més, el fantasma del neocolonialisme, amb les seves corrupcions i mesquineses, comença a ser una realitat tangible fins i tot en aquest moment inicial de celebració. La novel·la està narrada en dues línies temporals diferents: parteix del present, el desembre de 1963, en els dies abans de l'Uhuru, o dia de la independència del país. Al petit poblat de Thabai, el solitari Mugo rep la petició de fer un discurs en memòria de l'heroi local, Kihika, el líder rebel dels Mau Mau que havia estat torturat i executat públicament per les autoritats locals durant els anys de l'Emergència. 

L'altra línia temporal mira cap enrere i parteix de l'any 1952, quan es va declarar l'estat d'emergència a tot el país en començar la revolució per la independència de les guerrilles comunistes del Mau Mau. Mugo havia amagat Kihika la darrera nit abans de la seva detenció, i temps després també va ser detingut i retingut durant anys en un camp de concentració, per haver defensat una dona maltractada per la policia. Un cop dins del camp de concentració, va promoure vagues de fam entre els presoners, per la qual cosa els habitants del poble el tenen en molt bon concepte, i el consideren un heroi local a l'alçada d'en Kihika mateix. Tot i així, ell es considera un estrany per a la comunitat per la seva condició d'orfe i desarrelat, i prefereix fer la seva vida al marge de tothom i que la gent el deixi en pau. L'etapa de terror de l'estat d'Emergència es retrata amb molt detall i molta cura des de dos cantons paral·lels de la repressió: d'una banda, els homes que van ser empresonats als camps de concentració, sospitosos de col·laborar amb les guerrilles, eren brutalment torturats i sotmesos a tota mena de maltractaments per tal d'obtenir una confessió, o fins i tot la delació dels companys de lluita. A més, els assassinats de presoners a mans dels carcellers amb total impunitat es podien produir en qualsevol moment. 

D'altra banda, la gent que va quedar als poblats van ser obligats per l'autoritat colonial a cremar les seves cases i a reconstruir els poblats en llocs més aïllats sota control policial, pràctica que va convertir la vida quotidiana a Kenya en una mena de camp de treball forçat també sota maltractaments continuats per part de la policia i condicions de vida duríssimes. En l'exposició de la situació, tot i que indirectament, hi ha elements autobiogràfics de la vida de Ngũgĩ mateix, que explica el procés de trasllat forçós dels poblats al seu volum de memòries A la Casa de l'Intèrpret, on explica com va viure el procés indirectament perquè es trobava estudiant en un institut lluny de casa, com li passa a la novel·la a l'estudiant Kariuki. L'aïllament entre tots dos col·lectius va ser usat per les autoritats com a eina de desgast psicològic durant més de deu anys: tant presoners com vilatans quedaven incomunicats dels seus familiars, que tant podien ser vius com morts, de forma que perdien l'esperança de retrobar-se durant anys sencers. 

És en aquest context que s'entenen moltes de les accions que porten a terme els personatges durant aquests temps difícils: la novel·la es construeix precisament a través de les seves contradiccions i de les seves traïcions, que es poden arribar a entendre només si mirem aquest context més ampli d'opressió, terror i patiment profunds. Per això la novel·la es construeix a partir de les psicologies individuals dels personatges per separat, en tercera persona del singular, per tal de fer-nos entendre les motivacions particulars de cadascun per tal d'actuar com ho fan i prendre decisions que se'ns podrien fer incomprensibles des de la perspectiva macro de la lluita política. 

Poc a poc, però, la narració va derivant cap a un to un punt més mític i èpic, que utilitza la primera persona del plural personificant la comunitat sencera. Aquesta deriva de la narració individual cap a la col·lectiva ens obre possibilitats de redempció i de reconnexió amb la comunitat, tot i que el desenllaç tampoc no és gens afalagador: un cop arriba el moment de la celebració, que els vilatans han estat esperant amb ànsia i amb patiment durant anys, la celebració mateixa es viu amb un potent sentiment d'anticlímax. El tema principal de la novel·la és la traïció, i com aquesta es presenta als personatges en determinats moments com a única alternativa possible d'acció: les múltiples formes de trair una revolució més gran que un mateix van minant i destruint els individus per dintre, deixant-los només amb la necessitat de construir una vida nova a partir d'aquestes febleses. Mugo ha de viure amb el sentiment de culpa de ser considerat l'heroi local quan en realitat va ser el culpable d'entregar Kihika a les autoritats; Mumbi, germana de Kihika, és infidel al seu marit mentre aquest es troba en un camp de presoners; Gikonyo, el marit de Mumbi, retingut en un camp de concentració, traeix el jurament a la revolució i ho confessa tot a les autoritats per tal de poder tornar a casa; Karanja, un amic de joventut dels joves idealistes, se sotmet al poder dels blancs i es converteix en membre de la policia colonial. 

Els destins de tots aquests personatges s'entrecreuen constantment en un poble petit: les conseqüències de les seves accions poden marcar la seva vida per sempre, de forma cruel i inexorable. La simbologia i els motius religiosos són molt presents durant tot el relat, amarat constantment d'imatges bíbliques de vida i de mort, d'opressió i d'alliberament: Kihika és una figura que s'identifica constantment amb Jesucrist pel seu sacrifici, i també pel fet d'haver estat traït, i aquest personatge es transforma en el gra de blat que si no mor no pot donar el fruit d'una vida nova per al seu poble. Paral·lelament, Mugo és el seu revers fosc, però a la vegada queda oberta la pregunta de si ell també no és un dels grans de blat que han de quedar enrere per tal de donar nova vida a la comunitat. Si bé Kihika és l'heroi sense ombres, que encarna un ideal de puresa sense fissures en el compromís polític, el comportament de Mugo pren un relleu nou a través de la seva heroïcitat i valentia, especialment després de la seva caiguda. 

El matís irònic de la novel·la queda a la vista, no immediatament, sinó en especial sota la distància del temps: Ngũgĩ retrata com la victòria política pot resultar un punt més amarga del que els seus eufòrics lluitadors esperaven, i ell mateix es va convertir, anys després, en presoner polític del règim dictatorial de l'alliberador Jomo Kenyatta. Un gra de blat és una novel·la poètica, preciosa i d'una bellesa corprenedora. Ara bé, la seva retòrica de la lluita i l'alliberament no amaga els aspectes més foscos i cruels d'aquesta lluita política, ni les seves contradiccions i ambigüitats intrínseques. 

Sinopsi: Els dies abans de les celebracions de l'Uhuru, o dia de la Independència de Kenya, el desembre de 1963, una delegació dels ancians de la vila de Thabai demanen al solitari Mugo que faci un discurs de lloança a l'heroi local Kihika, que havia estat torturat i brutalment executat per les autoritats colonials anys enrere. Mugo amaga un terrible secret sobre la mort de Kihika i per això prefereix declinar la invitació, però la pressió que exerceix tot el poblat sobre ell el porten al límit de la seva resistència psicològica. A la vegada, la seva presència de desarrelat dins d'aquesta comunitat el transforma en confident de les ansietats i secrets amagats d'altres vilatans del poble, que apareixen per casa seva per tal de fer-lo partícip en les seves confessions. 

M'agrada: És una obra mestra, sens dubte, en la seva complexitat a l'hora de construir les psicologies dels personatges i de portar-los a tots a situacions límit que posaran a prova la seva capacitat de resistència. 

Something Torn and New (#264)

No hi ha cap regió, cap cultura, cap nació avui dia que no hagi estat afectada pel colonialisme i les seves conseqüències. De fet, la modernitat es pot considerar un producte del colonialisme. Aquest llibre s'adreça a la descolonització de la modernitat. 

Aquesta col·lecció d'assajos de 2009, de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és una lectura molt profitosa per a aquells que busqueu una introducció pràctica i breu a les principals idees del pensament postcolonial avui dia. Si no coneixeu l'obra de Ngũgĩ, pot ser una bona introducció, ja que condensa de forma breu i força senzilla de llegir els postulats teòrics de les seves principals obres assagístiques: Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre. Si heu llegit aquestes dues obres, el que exposa l'autor aquí no us resultarà nou. El títol del recull, Something Torn and New prové d'un poema de Kamau Brathwaite, i es podria traduir com Una cosa esquinçada i nova. Es refereix a la possibilitat d'una renaixença de la cultura africana en les llengües natives africanes, més que en les llengües europees adoptades durant el procés de colonització. 

Durant els diferents capítols que conformen l'assaig, remodelats a partir de conferències pronunciades per Ngũgĩ en diferents ocasions, l'autor defensa aquesta Renaixença Africana com a necessitat per a l'emancipació de l'experiència neocolonial. Per més que les nacions colonitzades guanyessin la seva independència al llarg del segle vint, els queda recuperar la seva pròpia cultura, truncada dràsticament pels processos de dominació política, cultural i de pensament establerts pels colonitzadors. El llibre analitza el cas d'Irlanda com a experiència pilot del colonialisme, i la forma com la seva llengua pròpia, el gaèlic, va ser substituïda per l'anglès com a llengua de cultura i pràcticament esborrada del mapa fins a arribar al moment present. Això és el que els autors africans en llengües africanes proven d'evitar a tota costa, en tant que la pèrdua d'aquestes llengües suposaria la pèrdua de la memòria de l'opressió política i el trauma del passat. 

L'experiència colonial a Àfrica recull dos fenòmens diferenciats: l'esclavització d'una part de la població que va ser traslladada a altres parts del món - el que es coneix com a diàspora - i la colonització dins del continent, que incloïa la dominació política, econòmica i cultural per part dels colonitzadors, així com la brutal repressió de qualsevol moviment de resistència. Aquest procés de colonització és descrit en el llibre com a "desmembrament", que implica necessàriament una amnèsia col·lectiva forçada sobre les vides i la identitat perdudes. Aquest desmembrament passa per substituir les llengües natives per les del colonitzador, així com substituir tots els noms de lloc i de persona per uns noms nous imposats i controlats pel colonitzador. Ngũgĩ wa Thiong'o és el nom familiar que Ngũgĩ va recuperar a l'edat adulta, en tant que en la seva infància i joventut va ser anomenat, a l'anglesa, James Ngugi. El que Ngũgĩ evoca en aquest llibre és la necessitat de remorar aquests fets traumàtics que queden enterrats en la psique col·lectiva: l'única forma de recuperar la identitat i la llibertat perdudes en el procés colonial. Durant tot el llibre, Ngũgĩ juga amb la paraula anglesa remember que es pot llegir simultàniament com a "recordar" (el significat literal de remember) però també com a re-member o "re-membrar", és a dir, tornar a aplegar o unir els membres que havien estat dislocats en aquest "desmembrament" del cos colonitzat. 

En una explicació molt clara i un estil fluït, que es recolza constantment en les grans figures del pensament postcolonial i de la literatura africana del segle vint, Ngũgĩ aporta el seu argument per tal reivindicar la rellevància de la literatura en les llengües africanes pròpies de cada autor, i defensa un pan-africanisme basat en el diàleg constant i obert entre les cultures del continent i les cultures de la diàspora. Lluny de rebutjar el cosmopolitisme i els intercanvis culturals, reivindica la traducció com a pont indispensable per tal de plantejar aquest debat, i també reclama polítiques lingüístiques que afavoreixin l'aprenentatge i el conreu de les llengües natives per tal de recuperar aquesta memòria perduda. Something Torn and New ens presenta una reflexió necessària i autèntica sobre el món en què vivim, i ens desafia a repensar el món de relacions polítiques, econòmiques i socials en termes d'opressió, repressió, lluita i alliberament. 

Continguts: El primer capítol, "Pràctiques de desmembrament", explica succintament el procés de colonització a Àfrica, comparant-lo també amb el procés de colonització d'Irlanda. Una de les grans conseqüències d'aquest procés és el lingüicidi que, a través de la supressió de la llengua materna dels colonitzats, implanta la cultura i el sistema de valors dels colonitzadors en la ment dels colonitzats, amb la conseqüent alienació de la seva pròpia cultura. El segon capítol, "Visions re-membradores" explica la història del moviment Pan-Africà i dels moviments de Renaixença de la cultura negra arreu del món. Aquesta història està marcada per diferents debats sobre la raça i la identitat africana, des de la diàspora i des del continent, però la seva idea central és la supressió d'un trauma que a les víctimes de l'esclavitud i de la colonització se'ls va prohibir adreçar de forma adequada. Ngũgĩ reivindica aquí aquesta memòria soterrada, a la vegada que denuncia la supressió de les llengües natives com a part d'aquest procés d'alienació. El capítol tercer, "Memòria, Restauració i Renaixença Africana" reivindica els moviments polítics i d'alliberament en els països colonitzats del continent africà com a moviment paral·lel al Renaixement occidental: igual que aquesta etapa de la història va reivindicar les llengües vernaculars en oposició al llatí, així la Renaixença Africana ha de redescobrir les llengües africanes com a llengües de cultura i d'ensenyament. Per això, les traduccions entre aquestes llengües i entre aquestes i les occidentals són necessàries en aquesta dinàmica de re-membrament o memòria. El quart i darrer capítol, "Del Color a la Consciència Social" reivindica l'experiència de Sudàfrica com a model per a aquesta Renaixença política i cultural dels països africans. La consciència de l'opressió i de la desigualtat han estat bàsiques per mantenir la lluita i la resistència contra el règim colonial en el passat. De la mateixa forma, cal recuperar aquesta consciència pel que fa a les llengües africanes, com a mitjà per recuperar una memòria de la identitat africana. 

M'agrada: És una lectura molt agradable i amena en la seva claredat i concisió. M'agrada especialment el paral·lelisme dibuixat amb el cas irlandès, en què es fan clares les connexions profundes entre les experiències colonials arreu del món.

En podeu llegir uns fragments aquí. 

A la Casa de l'Intèrpret (#257)

Potser nosaltres, que havíem tingut el privilegi de rebre una educació secundària i formació per ser mestres, podríem ser capdavanters i aportar alguna cosa que ajudés la comunitat a descobrir la seva ànima. En Kenneth va mostrar més entusiasme per la idea de contribuir a la recerca de l'ànima de la comunitat que el que havia mostrat per salvar la seva pròpia. 

A la Casa de l'Intèrpret, publicat el 2012, és el segon volum de la trilogia de memòries de l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o. Va precedida per Somnis en temps de guerra i la segueix Lluitar amb el diable. Aquest volum cobreix el pas de Ngũgĩ per l'institut de secundària Alliance High School, entre els anys 1954 i 1958. Són temps difícils per a un adolescent a Kenya. El país travessa el moment de màxima tensió en la lluita entre l'autoritat colonial britànica i les guerrilles comunistes del Mau-Mau, que lluiten a les muntanyes per l'alliberament del país. El nivell de repressió és altíssim. Després del seu primer any a l'institut, Ngũgĩ torna a casa per vacances per trobar-se que el seu poble natal ha estat arrasat, i els habitants han estat obligats a instal·lar-se en un altre poblat que han de construir amb les seves pròpies mans, sota vigilància policial i no gaire millor que un camp de concentració. El seu germà gran s'amaga a les muntanyes amb la guerrilla, sabent que si és detingut li espera una execució segura. La seva cunyada és detinguda amb l'objectiu que delati el seu marit. 

Davant d'aquesta situació política terrorífica, l'institut representa un autèntic santuari o refugi per a ell. La seva experiència en aquesta institució d'ensenyament és certament complexa a causa de les contradiccions que comporta l'educació colonial. L'Alliance High School sorgeix d'una unió de diferents missions cristianes, i els nois que s'hi eduquen de seguida aprenen la importància de "ser forts per servir", així com les jerarquies internes entre alumnes i l'abús sistèmic calcat de l'antiga educació victoriana. Els professors, blancs en la seva majoria, són oficials britànics que transmeten la necessitat de la jerarquia entre les races i la superioritat de la cultura britànica per sobre de les africanes. Ara bé, els professors negres, amb el seu discurs velat sobre la llibertat i la seva igualtat de facto amb els professors blancs, presenten un contrapunt curiós a aquests ideals. De la mateixa forma, les obres de Shakespeare revelen paral·lelismes insospitats amb la situació d'opressió que viuen els guerrillers kenyans, i la lliga de debat entrena els joves en l'argumentació dialèctica per tal de fer valer qualsevol opinió. El fet que els alumnes pertanyin a tot tipus de nacions africanes també crea un sentiment de comunitat més enllà de les identitats tribals que Ngũgĩ llegeix com a factor necessari per a l'emancipació nacional. 

El relat que fa Ngũgĩ sobre el món de l'institut i el món de casa es va desgranant poc a poc, anècdota a anècdota i lliçó a lliçó, fins que la importància de tot allò que ha après es fa palesa en l'últim episodi del llibre, en què l'ex-alumne Ngũgĩ, ja graduat de secundària i acceptat per la Universitat de Makerere, a Uganda, ha d'afrontar la seva detenció arbitrària sota unes acusacions falses. És un clímax adequat per a aquest volum de memòries, ja que després de l'estada en l'espai protegit de l'escola, el protagonista ha de tornar al món de les injustícies de la política colonial, el món dels gossos que assetgen a l'altra banda de la reixa. Ngũgĩ utilitza aquest tipus d'imatges de forma molt hàbil i intel·ligent al llarg del relat, de la mateixa forma que les imatges bíbliques i evangèliques utilitzades per catequistes i missioners van adquirint sentits molt diferents en funció de qui els rebi i els interpreti. A la Casa de l'Intèrpret és un relat colpidor i profund sobre el món de l'escola com a refugi però també sobre la construcció d'una comunitat resistent i valenta que sabrà fer front a l'opressió colonial amb les seves millors qualitats. Davant del sistema de corrupció, repressió política brutal i arbitrarietat per part del poder, Ngũgĩ ens regala un retrat de resistència i coratge que ens ajuda a comprendre millor la lluita contra el colonialisme i el món postcolonial. 

Continguts: Ngũgĩ ens ofereix, a través de cinc "contes" diferenciats, la història de la seva estada a l'institut Alliance, a Kenya, durant els anys cinquanta. El relat segueix l'ordre cronològic, des del seu primer curs fins al quart i els exàmens d'ingrés a la Universitat, i va alternant el retrat del món de l'escola amb el del poble i la família. 

M'agrada: És una lectura molt colpidora sobre l'experiència de Ngũgĩ amb l'educació colonial, però també la seva història de creixement personal precisament amb totes les contradiccions que aquesta comporta. Un dels seus punts indiscutiblement més forts és la forma com Ngũgĩ narra la seva història real, entretenint-se en imatges recurrents i en relats dins del relat, quasi com si fos una ficció. 

Desplaçar el centre (#221)

Quan hi hagi igualtat econòmica, política i cultural de veritat entre nacions i hi hagi democràcia, no hi haurà cap motiu perquè cap nació o comunitat hagi de témer l'emergència d'una llengua comuna, ja sigui el suahili, el xinès, el maori, l'espanyol o l'anglès, com a llengua del món. La llengua del món? Un món de llengües! Els dos conceptes no s'exclouen mútuament sempre que hi hagi independència, igualtat, democràcia i pau entre les nacions. 

Aquest recull d'assaigs de l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és fins i tot més amè i fàcil de llegir que la seva principal obra teòrica, Descolonitzar la ment. Aquí, Ngũgĩ recull diferents articles i conferències publicats en diferents ocasions per motius ben diversos, i el conjunt que en resulta és una aproximació exhaustiva i totalment alliçonadora sobre la necessitat de desplaçar els centre cultural en el món d'avui dia. 

Reivindicar la cultura i la llengua local, en el context postcolonial, es fa més necessari que mai quan la visió hegemònica imposada pel colonitzador sobreviu en els governs neocolonials de després de la independència. És el cas de Kenya, però l'experiència de resistència que retrata Ngũgĩ és extensiva a la resta de països de l'Àfrica i d'antigues colònies d'altres parts del món. Una part de la lluita contra l'opressió imperalista neocolonial passa també per recuperar les llibertats culturals, en tant que la vida cultural de cada lloc queda també colonitzada per la producció de les nacions colonitzadores. Així doncs, per exemple, Ngũgĩ va ser educat en la centralitat i supremacia de la vida cultural britànica mentre el seu germà gran s'amagava a les muntanyes, lluitant per la revolució Mau Mau. L'experiència d'aquestes contradiccions ha format part de la identitat de Ngũgĩ com a escriptor des de la publicació de les seves primeres novel·les, però acaba cristal·litzant en la seva decisió, durant el seu empresonament, de no tornar a escriure ficció en anglès, sinó utilitzar la seva llengua nativa, el kikuiu. Per tal de comprendre aquesta decisió, és fonamental comprendre la dinàmica del poder colonial, i les estructures de dominació política, econòmica i cultural que perpetua. 

És per això que la lluita per les llibertats culturals i per la centralitat de la cultura local es torna una part essencial de la lluita per la llibertat política en general. Ngũgĩ parla de l'Àfrica en particular però adreça un missatge al món en general: descentralitzar l'hegemonia cultural al món avui dia és bàsic per tal de donar veu a aquells que no en tenen i per tant, lluitar per les llibertats polítiques dels individus i dels pobles. Això passa per desmantellar l'eurocentrisme imperant en la cultura mundial i centrar el focus d'atenció en les cultures locals i les llengües minoritàries. El millor de la proposta és que Ngũgĩ no rebutja l'apropament amb mirada cosmopolita a les cultures d'arreu del món, però defensa que aquesta mirada només es pot assolir a través d'un arrelament profund a la cultura local. L'autor proposa, així doncs, un món de llengües i un món de cultures locals més que una visió unitària i uniformadora del que hauria de ser la cultura. 

La seva experiència com a autor en un règim repressiu, a través de l'educació colonial, l'empresonament i l'exili, serveixen com a exemple per a les lluites per les llibertats culturals i polítiques arreu del món. Una part important del llibre és també la denúncia del racisme com a element fonamental de la dominació imperialista, mentre que un dels textos més bonics del recull es refereix a la figura de Nelson Mandela amb motiu del seu alliberament, i presenta el cas de Sudàfrica com a exemple per a la resta de nacions africanes. És cert que el recull es va publicar el 1993 i que s'ha de llegir tenint en compte el context històric i polític a què es refereix, però, tot i així, les reflexions que ofereix són molt valuoses per tal d'entendre el funcionament del món actual. 

Continguts: Els assaigs estan agrupats seguint uns determinats eixos temàtics. La primera part, "Alliberar la cultura de l'eurocentrisme", parla de l'universalisme i el localisme en la cultura mundial, i caracteritza l'imperialisme lingüístic de l'anglès com a llengua del món. La segona part, "Alliberar la cultura dels llegats colonials", se centra en el paper dels intel·lectuals i acadèmics en el món postcolonial, i el seu paper en la subversió dels règims polítics neocolonials al servei de l'imperialisme. La tercera part, "Alliberar la cultura del racisme" se centra en el concepte de racisme a escala mundial i la seva relació amb el colonialisme en el passat, i amb una economia imperialista en el moment present. A la quarta part, "Matigari, somnis i malsons", l'autor se centra més en les seves experiències personals per reivindicar l'Àfrica de l'est com a part de la seva identitat. 

M'agrada: Igual que passa amb els altres assajos que he llegit de Ngũgĩ, el llibre és molt accessible pel seu estil planer i honest. Es fa molt fàcil de seguir, i en tot moment intercala la complexitat dels plantejaments teòrics amb les experiències personals que els il·lustren.