Aquest assaig del filòsof nord-americà Seth Benardete (1930-2001) ha estat una descoberta totalment didàctica i profitosa, especialment després de la lectura pas a pas de l'Odissea. Benardete ens ofereix aquí la seva lectura platònica de l'Odissea, tot i que el text se centra principalment en l'anàlisi literària del poema d'Homer. Benardete és perfectament conscient, com deixa molt clar en el prefaci de l'obra, que la història no es pot llegir teleològicament, com si Homer fos un mer precursor del que després serà el moment fundacional de la filosofia occidental amb Sòcrates i Plató. Una mirada més lúcida de seguida ens ha de fer notar com el que passa en realitat és que Sòcrates i Plató miren cap enrere a la poesia homèrica, a la seva pròpia cultura, per treure'n idees que pertanyien a la cosmovisió grega des de segles enrere.
Benardete també adreça la trifulca platònica amb els poetes, a qui Plató va menystenir i expulsar de la seva ciutat ideal en tant que creadors d'aparences, o mentides que són com veritat. L'autor reivindica així, en un principi, els poetes com a portadors d'una veritat que dibuixen a través de les seves ficcions, i demostra a través de tot el llibre com l'Odissea sencera ja planteja la dialèctica platònica entre ésser i aparença, que articula a la vegada la història de la metafísica occidental ben bé fins al segle vint. L'anàlisi és indestriable també, en molts moments, de la lectura conjunta que s'ha de fer de l'Odissea amb la Ilíada, que es necessiten l'una a l'altra i es reflecteixen en tot moment com a miralls deformadors. En contra del que podria semblar a simple vista, Benardete presenta el llarg i tortuós procés a través del qual l'Odissea desmitologitza la Ilíada, en tant que en aquest text el patiment queda sublimat o embellit a través dels valors d'una societat guerrera, que ofereix el consol etern en la glòria.
Ara bé, l'Odissea priva els seus personatges d'aquest consol enfrontant-los als aspectes més foscos de l'existència humana sense cap mena de pal·liatiu: ens trobem davant d'un text en què la violència és molt més gratuïta i en què el càstig en la majoria de casos és fora de tota mesura, revestint l'execució de la justícia d'una lletjor particular en el cas de les morts dels companys d'Odisseu, els pretendents de Penèlope o les seves esclaves. Aquest nou sentit de la justícia apunta a un nou món post-troià en què els déus s'ocultaran definitivament de la vida dels humans i deixaran d'intervenir-hi directament, i instauraran la llei i la culpabilitat com a vares de mesurar de la nova societat. Aquesta societat tampoc tindrà la mateixa concepció de la política, molt més democratitzada que abans. La pressió política que exerceixen Odisseu i Telèmac (la reialesa) aliats amb el demos itacesi en contra de la inestable oligarquia establerta pels pretendents revela els valors que caracteritzaran el nou món polític. En aquest cas, Odisseu actua com a precursor d'aquest nou ordre quan exerceix la seva revenja amb una implacabilitat només comparable a la justícia divina.
El viatge d'Odisseu també posa de manifest una intersecció extremadament complexa i ambigua entre el destí - el patró de les nostres vides que els déus teixeixen de forma inevitable i que cap mortal no pot defugir - i la voluntat personal, que Homer anomena amb la paraula "cor". L'ambició d'Odisseu per destriar l'ésser de l'aparença i arribar a ser conegut com a "ell mateix" de forma genuïna i autèntica, és la idea del text que embranca més fortament amb la filosofia platònica. El que rebutja Odisseu a l'illa de Calipso no és realment la divinitat, sinó una aparença de divinitat, en tant que se n'adona que la immortalitat no li ha estat mai oferta. La seva acceptació de la humanitat, així doncs, és la rendició de la seva mortalitat en mans dels déus, és a dir, l'acceptació de la seva posició precària i desvalguda com a ésser humà, quan abans es creia amb poder de decidir sobre el seu destí.
La seva actitud abans i després de Troia contrasten fortament si, com Benardete, llegim el seu accés al tron d'Ítaca com a usurpació del poder legítim al seu pare Laertes: la seva revenja dels pretendents el revela com a rei savi on abans havia estat imprudent. L'Odissea també és una reflexió sobre el nom i la cosa, i sobre si el nom fa la cosa, realment. Homer associa la història de com l'avi Autòlic li va triar el nom a Odisseu amb la de l'origen de la seva cicatriu: allò nominal té a veure amb allò real, a l'estil genuïnament platònic. El viatge d'Odisseu és també un viatge d'autoconeixement, així doncs, en què l'Odisseu de Troia, el saquejador de ciutats, fill de Laertes i nét d'Autòlic, deixa pas a l'astut Ningú, que ha de renegar de la seva pròpia identitat per tal de salvar la vida. Aquest anonimat és reivindicat novament un cop arribat a Ítaca quan assumeix la identitat del fals cretenc. La pèrdua del nom, així doncs, condueix a la repossessió d'una identitat encara més genuïna i autèntica, potser la síntesi de les dues anteriors: la de l'Odisseu ésser humà, enviat pels déus a restaurar l'ordre d'Ítaca.
Els episodis d'aventures màgiques aprofundeixen aquest viatge a l'autoconeixement. Mentre que les aventures amb els lestrígons, els ciclops, els lotòfags i Circe augmenten la seva saviesa i la seva capacitat d'acció com a Ningú, la baixada a l'Hades és el punt d'inflexió de la seva aventura. La coneixença de la situació present dels herois grecs a Troia i l'abraçada fallida amb la seva mare apunten a la limitació i precarietat intrínseques de l'existència humana, a totes aquelles coses que no podem canviar per més que vulguem. Les següents aventures a partir d'aquí posen a Odisseu al seu lloc, i l'enfronten dràsticament amb les seves limitacions: les sirenes li imposen els límits del coneixement quan es veu obligat a escollir no conèixer; Escil·la li imposa els límits de l'acció, quan es veu obligat a acceptar que no pot derrotar el monstre i ha d'abandonar la contesa; Hèlios li imposa els límits del lideratge polític, quan es veu obligat a enfrontar-se a la follia dels seus propis homes i la postura de la majoria s'acaba imposant a la persuasió o al jurament sagrat.
En contra del que podria semblar, el que centra l'assaig de Benardete és l'anàlisi exhaustiva del text homèric, vers a vers i detall a detall, més que no pas la filosofia platònica o la comparativa pròpiament dita, que deixa més aviat com a deures per casa. És per això que penso que no cal una base filosòfica especialment profunda en començar a llegir, i que és una lectura recomanable per a fans de l'Odissea i la cultura grega antiga en general.
Continguts: Després de presentar l'abast del llibre en el prefaci, el primer capítol ("Els començaments") ens introdueix a la política d'Ítaca i a la necessitat del viatge de Telèmac en els cants primer i segon de l'Odissea. El segon capítol ("Patró i voluntat") analitza els cants tercer i quart mostrant les interseccions del patró diví, defensat per Nèstor, amb la voluntat humana, personificada en Menelau. La visita a Esparta gira al voltant de la idea de les aparences i el que s'hi amaga al darrere. El capítol tres ("L'elecció d'Odisseu") analitza exclusivament el cant cinquè i la decisió d'Odisseu a l'illa de Calipso, així com les conseqüències que aquesta tindrà per a ell d'ara endavant. El capítol quart ("Entre els feacis") analitza els tres cants que tenen lloc a la cort feàcia, en què els cants del poeta Demòdoc creen paral·lels amb altres episodis del poema. El cinquè capítol ("El relat d'Odisseu") se centra en els quatre cants del relat d'Odisseu en primera persona, il·lustrant així el canvi operat en la psicologia del personatge a través del seu viatge. El capítol sisè ("Les mentides d'Odisseu") analitza les mentides d'Odisseu durant els cants tretze i catorze, en què les seves històries esdevenen models sobre com s'han d'explicar les històries. El capítol setè ("Coses no predestinades") analitza els episodis puntuals de la trama de la revenja que semblen escapar-se de l'argument principal, i que per tant es presenten com a incursions de la voluntat humana en un esquema diví més general dels esdeveniments. El capítol vuitè ("Els pretendents i la ciutat") presenta el problema bàsic de la revenja contra els pretendents: l'aparent injustícia que es comet contra ells a través de la desmesura d'Odisseu. El capítol novè ("Reconeixements") analitza finalment els reconeixements d'Odisseu per part de Penèlope i Laertes com a reflexió última sobre l'aparença i la realitat.
M'agrada: Presenta una anàlisi tan curosa i detallada del text que es fa una lectura deliciosa fins i tot en els moments més opacs de l'argumentació. El contrast entre la Ilíada i l'Odissea, així com entre els personatges d'Aquil·les i Odisseu o Helena i Penèlope és un dels moments més forts de tot el raonament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada