"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de maig de 2022

Baudolino (#419)

No hi ha històries sense sentit. I jo sóc un d'aquests homes que saben trobar-lo on els altres no el veuen. Després de la qual cosa la història es converteix en el llibre dels vius, com una trompeta brillant que fa ressorgir del sepulcre els que són pols des de fa segles. . . Tan sols cal temps, s'han de considerar els esdeveniments, vincular-los, descobrir-ne els nexes, fins i tot els menys visibles. 

Aquesta novel·la de l'autor italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar per primer cop l'any 2000, i va ser l'esperat retorn d'Eco a la ficció ambientada a l'edat mitjana després de l'èxit internacional de El nom de la rosa. La recepció de Baudolino va quedar en un pla més discret, però, i crec que no la beneficien la seva extensió i prolixitat excessives, que poden arribar a fer la lectura un punt carregosa. La novel·la, de fet, és una mena d'experiment metatextual sobre els diversos textos que ens arriben de l'edat mitjana i la tasca de fer-ne una història coherent, que acabarà tractant-se com a Història en majúscules. Tanmateix, el que trobem a la novel·la són tot un seguit de narracions episòdiques, encavalcades i incloses les unes dins les altres, i inspirades en llegendes i fets històrics ben diversos, que juguen precisament a interpel·lar el coneixement previ que en pugui tenir el lector i la seva capacitat d'establir connexions i captar referències literàries, històriques i culturals. 

Durant la caiguda de Constantinoble a mans dels croats el 1204, l'ancià cavaller Baudolino rescata per casualitat l'alt funcionari i historiador de la cort bizantina Nicetes Choniates, a qui relata la seva història vital mentre fan temps per poder ser evacuats de la ciutat en ruïnes. Des de la infància i adolescència del protagonista en un llogaret de pagesos al nord d'Itàlia fins a la seva arribada a Bizanci després de les seves aventures màgiques, Baudolino ha estat testimoni de les vicissituds polítiques de quasi un segle de guerres al centre d'Europa i de dues croades, i enllaça les seves peripècies vitals amb aquests esdeveniments històrics. La línia argumental que conté tots aquests episodis units és la biografia de l'emperador alemany Frederic Barba-roja (1122-1190), mort misteriosament durant la tercera croada. En la seva joventut, durant un dels seus viatges pel nord d'Itàlia, adopta Baudolino per donar-li una educació de cavaller. Després d'educar-se a la universitat de París, Baudolino es transforma en mà dreta de l'emperador, i comença a aconsellar-lo en les seves guerres amb les ciutats del nord d'Itàlia i amb el poder papal. És aquest conflicte que es transforma indirectament en el fil conductor del relat: en el seu afany per conciliar poder religiós i poder temporal, Baudolino idea un pla fantàstic perquè Frederic sigui legitimat pel llegendari prevere Joan, un personatge que teòricament hauria estat successor dels Reis d'Orient i que hauria regnat en un territori màgic a l'Orient del món. 

Ara bé, Baudolino és un mentider professional, o especialista a crear històries que donen versemblança i porten a la realitat llegendes que en realitat ja existien d'abans. Així doncs, durant la narració, Nicetes haurà de fer un esforç per anar destriant quina és la veritat i quina és la fantasia del relat d'aventures que se li mostra. Ens trobem davant d'un exercici postmodern d'experimentació amb la forma i el gènere: la novel·la comença seguint les convencions de la recreació històrica, potser amb un xic de fantasia pel camí, atribuïda a l'afany fabulador de Baudolino. No és més tard, cap a la meitat de la trama, que l'enigma al voltant de la mort de Frederic es transforma en thriller de misteri amb fils oberts que no s'acabaran lligant fins al final. Més endavant, un cop Baudolino emprèn el viatge dels mags d'Orient per trobar el regne perdut del prevere Joan, és quan la novel·la adquireix la forma de quest fantàstic, en tant que els viatgers accedeixen a una terra de meravelles que a moments recorda els relats de Marco Polo. Aquesta contrada màgica és també un paradís d'enigmes semiòtics: a la terra del prevere Joan els protagonistes s'hi trobaran preguntes obertes sobre la naturalesa de la designació semàntica similars als problemes lògics plantejats a Kant i l'ornitorinc

Així doncs, és una lectura entretinguda i un autèntic desafiament per als lectors, per la seva inesgotable erudició i per l'entramat de referències a altres textos, que crea un tapís de percepcions sobre el món medieval i la seva particular cosmovisió. També és un exercici impressionant de metatextualitat en qüestionar-nos contínuament sobre la naturalesa dels relats i la seva qualitat de ficció. Igual que les relíquies que es fabricaven i es posaven en circulació desvergonyidament per tot Occident sense cap altre motor que la fe dels seus fidels, les històries propagades per Baudolino adopten aquesta mateixa qualitat de mentides amb aire de veritat compartida. 

Sinopsi: Durant la caiguda de Constantinoble el 1204, l'historiador Nicetes troba el cavaller italià Baudolino, que li fa el relat de la seva vida. A través de les seves peripècies al costat de l'emperador Frederic, Baudolino retrata la "pacificació" del nord d'Itàlia i els intents de l'emperador per legitimar el seu poder davant del papat. Més endavant, aquesta mateixa empresa els durà a Orient, a la recerca del llegendari regne del prevere Joan, que ha de convertir-se en dipositari últim del Sant Greal. 

M'agrada: És una lectura divertida i extremadament erudita, com és típic de les novel·les d'Eco. La seva habilitat per a la recreació històrica i per ajuntar diferents elements de la cosmovisió medieval en un sol relat és un dels seus punts més forts. 

No m'agrada: Un cop acabada la novel·la, puc dir que no m'ha semblat tan reeixida com d'altres que he llegit d'Eco. En determinats moments, sobretot en la seva part central, se m'ha fet una mica lenta. 

20 de maig de 2022

La història secreta (#418)

No serveix de res témer coses que desconeixeu per complet. Sou com infants. Temeu la foscor. 

Aquesta novel·la de l'estatunidenca Donna Tartt es va publicar per primer cop l'any 1992 i va representar el debut literari de la seva autora, que va rebre el premi Pulitzer l'any 2014 amb la seva tercera novel·la. En paral·lel a aquests èxits literaris posteriors, The Secret History ha gaudit d'una tornada a la popularitat en els últims anys a través del dark academia, un moviment estètic difós a través de les xarxes socials que es basa principalment en el culte als objectes i a la roba vintage, i que romantitza l'estètica d'un ambient educatiu elitista, emblemàtic dels països de parla anglesa, i congelat en una atemporalitat artificiosa inspirada en aparença en els anys trenta i quaranta del segle vint. Pel·lícules com El club dels poetes morts o, fins i tot, més recentment, la saga cinematogràfica de Harry Potter, han esdevingut també referents visuals del moviment. És curiós que la novel·la de Tartt sigui una de les grans influències d'aquest fenomen, ja que el relat reflexiona, precisament, sobre la tensió entre la realitat i l'aparença, i sobre un sistema educatiu que fa de la condició de privilegi dels seus alumnes el requisit bàsic d'accés. Una altra qüestió és si la novel·la fa una crítica a l'elitisme acadèmic o l'acaba reforçant entre línies, però el text es manté en una ambigüitat tan mesurada que la resposta a aquesta pregunta queda més aviat oberta. 

Richard Papen és un estudiant de clàssiques californià que aconsegueix ser admès a Hampden College, una exclusiva facultat d'humanitats a l'estat de Vermont, després d'haver deixat pel camí els estudis de medicina. Un cop a Hampden, Richard aconsegueix introduir-se a la selecta classe del professor Julian Morrow, que només imparteix les seves lliçons a un grup molt reduït d'alumnes que, de fet, han de deixar totes les seves altres assignatures per tal de cursar tots els crèdits amb ell de forma exclusiva. Ja d'entrada l'argument es presenta així d'implausible: per al protagonista, no sols es tracta d'entrar en un centre educatiu exclusiu, sinó que a més ha d'introduir-se també dins del grup més privilegiat, el sancta sanctorum dins d'aquest ambient. En realitat, la novel·la funciona en la mesura que els lectors puguem exercitar una gradual suspensió de la incredulitat que ens anirà demanant, a cada capítol, un salt de fe sense xarxa cada cop amb més acrobàcies pel camí. Ja des de la primera pàgina sabem que un dels alumnes serà assassinat per la resta del grup, i tota la primera part ens posa en antecedents per tal de saber com s'ha arribat a aquesta situació. La segona part obre un altre tipus de misteri: el de saber si els culpables arribaran a ser enxampats i com, i també si el fet d'haver-se convertit en assassins comportarà alguna mena de canvi o trencament dins les seves vides. 

A partir d'aquesta premissa la novel·la s'entreté, especialment en la seva primera part, a introduir-nos dins d'aquest ambient acadèmic a través de l'experiència subrogada del seu protagonista, el foraster que ha aconseguit infiltrar-se dins d'aquest ambient exclusiu. Un cop dins la classe de grec, no costa gaire veure el que ha cridat l'atenció als joves d'arreu del món que segueixen el dark academia i han fet d'aquesta novel·la el seu llibre de capçalerales descripcions es recreen especialment en els mobles, la roba, els quadres, els cotxes i les cases que posseeixen els joves protagonistes, que ostenten sense cap mena de filtre i fent ben palesa en tot moment la font d'on han sortit totes aquestes possessions: els seus pares rics. Ben aviat es fa palès, també, que la proposta és força buida de contingut: tota referència a la cultura de la Grècia antiga es queda còmodament a la superfície del titular, i ofereix una visió altament romantitzada i certament ambigua d'aquesta civilització. A les antípodes d'anàlisis antropològiques i arqueològiques, la proposta se centra precisament en lectures passades pel filtre del romanticisme, especialment de Nietzsche i, com veurem més entrada la novel·la, també s'hi entreveu Freud entre línies. 

Ara bé, en un món en què cadascú val el que té en termes materials, i en què el grec antic es transforma en poc més que un codi secret que els estudiants fan servir per parlar entre ells davant de terceres persones, en una actitud totalment infantil, el conflicte principal de la novel·la es transforma precisament en com fer encaixar dins d'aquest grup els personatges que tenen aptituds per formar-ne part però que no hi pertanyen per dret propi. Richard, el narrador, prové d'una família humil i no té diners per permetre's aquest nivell de comoditat material, així que es dedica a fingir davant dels seus nous amics que pertany genuïnament al seu cercle. L'altra nota discordant és Bunny, la víctima de l'assassinat, que en realitat prové de família rica per llinatge però que no disposa de diners propis i, per tant, ha de viure parasitàriament dels diners dels altres. Precisament gran part de l'interès de la novel·la rau en els conflictes d'interessos i les relacions de poder que s'estableixen dins d'un grup tan reduït: el líder és en Henry Winter, que és qui en tot moment aglutina els altres com a conjunt i els administra les relacions - no és debades que Henry és la figura més propera al professor, i per tant esdevé una mena d'executor de la manipulació que opera el docent en tots ells. En aquest context, la novel·la accentua constantment la condició de metec del protagonista, que acaba assemblant-se sospitosament a una versió desmenjada i força menys carismàtica del Charles Ryder de Retorn a Brideshead. El recurs a un personatge que arriba de sobte i el posa al dia de tot el que ha passat en la seva absència funciona, en aquest sentit, però es fa excessivament repetitiu al cap de centenars de pàgines. 

De la mateixa manera, Bunny es presenta inicialment com a membre del grup però la novel·la va revelant progressivament les seves mancances a l'hora d'encaixar-hi: gran part de la primera part del relat es construeix a partir de l'esforç de l'autora per presentar-lo sota la llum més desagradable possible, amb el propòsit d'intentar justificar-ne l'assassinat davant dels lectors. Sembla un recurs massa forçat de l'argument: Bunny no és només un individu mediocre i vulgar que s'ha fet passar pel que no era, sinó que a més fa xantatge als altres membres del grup amb una situació compromesa que si es fes pública els destrossaria les vides immediatament. De fet, hauria plantejat un conflicte molt més atractiu veure's en la necessitat d'eliminar, per circumstàncies de la vida, una persona agradosa, empàtica i amb profunditat psicològica. Tanmateix, des d'una posició de partida de superioritat moral, és molt més fàcil treure del mig algú que és clarament inferior als altres (la narració no fa res per presentar-lo d'una altra forma) i, de fet, no tornar a dedicar-li ni el més mínim pensament. 

És a la segona part de la novel·la que es desenvolupa el contrapunt a aquest plantejament inicial i on, al meu parer, es produeixen els girs més interessants de la trama, que va descobrint progressivament la buidor que hi havia al seu centre: els estudiants reconvertits en criminals arribaran a un patetisme llastimós per intentar amagar el seu propi rastre, revelant pel camí la vacuïtat de les seves pròpies existències i caient tots ells en diversos graus d'autodestrucció. L'aparent convivialitat de la seva actitud inicial davant la vida es revelarà també com a il·lusió quan tots comencin a preservar els seus propis interessos egoistes a costa dels altres - especialment Henry, que anirà guanyant un poder creixent sobre les vides dels seus amics. Igual que passava en la primera part, aquesta segona part també consistirà en una acumulació de tensió progressiva fins al sobtat desenllaç, que a mi personalment em va semblar força rodó a l'hora de descobrir el caràcter fal·laç del món que els personatges s'havien construït - en especial en la revelació final del caràcter autèntic del professor, per exemple - i acabar-los disgregant en les existències mediocres i mundanes que tan ferventment havien intentat evitar. 

Tanmateix, la política explorada per la novel·la es manté en una còmoda ambigüitat que escora força evidentment cap a la visió conservadora. És cert que el relat desmenteix la superioritat moral en què viuen els protagonistes i els punxa la bombolla del seu elitisme: els ideals estètics per si sols són buits si no se'ls dona un significat, i la superioritat moral d'un individu és poc més que una il·lusió quan s'intenta posar a la pràctica. Ara bé, també és cert que la novel·la romantitza i reforça aquesta actitud d'adoració d'una cultura acadèmica basada en l'aparença i essencialment buida de contingut: fins a quin punt els ideals que promulga aquesta cultura, o aquesta forma d'entendre-la, segueixen essent vàlids, i en realitat els protagonistes senzillament no hi han estat a l'alçada, és una pregunta que el text deixa oberta, força estudiadament. Mentrestant, la novel·la ens segueix temptant amb la nostàlgia de les biblioteques polsoses de l'escola privada (interiors de fusta, exteriors de pedra), i la possibilitat de portar a la pràctica aquest món estètic, encara que només sigui a través de TikTok o d'Instagram. El valor de l'educació com a accessible i universal per a tothom, i el seu potencial transformador del món (més que de l'individu) són elements que Donna Tartt no ha arribat ni a imaginar-se. 

Sinopsi: A principis dels anys vuitanta, el protagonista, Richard Papen, deixa els seus estudis de medicina a Califòrnia per continuar la carrera de clàssiques en una exclusiva escola universitària a l'est dels Estats Units, a Vermont. Allà s'introdueix en un grup selecte d'estudiants de grec dirigits pel professor Julian Morrow. Els seus nous amics són el carismàtic però distant Henry Winter; el vulgar Bunny Corcoran, que comparteix la vida ostentosa dels seus amics sense tenir diners ell mateix; i els adinerats comparses del grup, Francis i els bessons Charles i Camilla. Aviat la seva amistat es veurà amenaçada pels diferents interessos de cada membre del grup, fins que totes aquestes tensions desemboquin en l'assassinat d'un d'ells. 

M'agrada: És un llibre que està ben escrit, amb un estil fluït, atmosfèric i molt descriptiu, però que a la vegada té un bon domini del ritme, la intriga i la tensió del relat. 

No m'agrada: La seva aposta per l'ambigüitat còmoda, que es queda en la superfície tant dels conceptes plantejats pels protagonistes i les seves actituds, com també de la crítica que se'ls podria dirigir. 

14 de maig de 2022

El fuego de la libertad (#417)

El novembre de 1938 no es podia negar en absolut "que la humanitat travessa una profunda i greu crisi en aquesta petita taca que és Europa, que durant tant de temps ha dominat el món. Les grans esperances dels tres segles anteriors, sobretot de l'últim: l'esperança de la difusió dels ideals il·lustrats, l'esperança de la bona vida suportable per a tothom, l'esperança de la democràcia i l'esperança de la pau, estan a punt d'esvair-se'ns davant dels ulls." 

Aquestes paraules de la filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943) resumeixen de forma eloqüent la cruïlla de camins en què es trobava Europa durant la dècada dels anys trenta, una situació que iniciaria una cadena de conseqüències polítiques d'abast mundial. En aquest volum, el filòsof alemany Wofram Eilenberger ens ofereix un estudi biogràfic a quatre bandes com el que també havíem pogut veure al seu anterior volum, Tiempo de magos. Mentre que en aquest se centrava en quatre filòsofs germanòfons durant la dècada dels anys vint del segle vint, en què tots aquests conflictes polítics es començaven a albirar, El fuego de la libertad se centra en quatre dones filòsofes durant la dècada de 1933 a 1943, un període convuls en què totes les tensions polítiques i filosòfiques d'aquell moment han acabat explotant de la pitjor manera possible. El descontentament amb els acords de Versalles després de la primera guerra mundial han alimentat el rearmament alemany i l'ascens de Hitler al poder; els intel·lectuals jueus repensen el seu lloc al món davant d'una política obertament antisemita; una profunda crisi econòmica s'estén per tot el món, posant en dubte les receptes marxistes per a l'emancipació dels treballadors, mentre que el terror estalinista ha començat a provocar el desencantament dels intel·lectuals europeus amb el socialisme; l'inici de la guerra civil espanyola ha provocat, finalment, un alineament de les potències europees que, per acció o per omissió, representarà un assaig general per al conflicte armat que vindrà. 

Les biografies de les filòsofes proposades no poden ser més diferents, en realitat, i Eilenberger s'ocupa al llarg del llibre de buscar connexions insospitades entre els pensaments de cadascuna de les quatre autores. A la pensadora i mística francesa Simone Weil s'hi afegeixen la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975), la teòrica de l'existencialisme francesa Simone de Beauvoir (1908-1986) i la novel·lista i teòrica del conservadorisme americà Ayn Rand (1905-1982), estatunidenca d'origen rus. Mentre que aquestes dues últimes inicien una carrera d'èxit durant la dècada descrita, amb obres de ficció que exposen els seus platentejaments metafísics, ètics i polítics, els camins d'Arendt i Weil són més tortuosos, i en tots dos casos experimenten un progressiu aïllament respecte als seus semblants: Arendt a través del seu camí de fugida de la persecució antisemita i el seu exili posterior, marcat pel distanciament progressiu amb el moviment sionista; Weil a través d'un reposicionament de les seves idees filosòfiques, que la portaran del marxisme a la mística cristiana, emprenent un camí interior de renúncia al jo tan radical que acabarà abocant-la a la mort per inanició l'agost de 1943. 

Si els camins filosòfics descrits a Tiempo de magos ens plantejaven el gir existencial del pensament metafísic tradicional, a través d'aquestes autores la pregunta ontològica experimenta un gir social i polític: totes elles expressen en major o menor mesura la inquietud per la llibertat en uns temps tan convulsos, i la pregunta bàsica per quin marge per a la llibertat individual ens deixen els condicionaments previs amb què naixem i vivim. Una altra pregunta que aquells teòrics alemanys amb prou feines havien formulat és la qüestió de l'alteritat, és a dir, la posició que hem d'adoptar respecte als altres i l'enigma existencial que aquests proposen per a la nostra pròpia identitat. Aquesta pregunta obre també la dimensió política de la reflexió filosòfica, precisament en un moment històric en què la política europea estava marcant unes línies divisòries molt definides entre els ciutadans amb drets reconeguts i els altres a qui marcaven com a objectiu a perseguir, que sistemàticament perdien la carta de ciutadania i, amb ella, fins i tot el reconeixement de la seva dignitat humana. La pregunta ja no és aquí la de la relació del "jo" amb el món, sinó bàsicament una pregunta per l'espai de la política, és a dir, quines condicions determinen la relació del "jo" amb els altres i quines possibilitats d'exercici de la llibertat s'obren per a l'ésser humà en aquest context. 

Les identificacions i opcions vitals de cadascuna d'aquestes pensadores aniran revelant respostes força variades a aquestes preguntes. Arendt observa la seva condició de jueva com a condicionament previ per a la seva identitat, però precisament aquest fet determina la seva posterior llibertat: durant la seva vida sempre va rebutjar l'assimilació dels jueus com a negació de la identitat pròpia, i per tant, submissió al condicionament extern per part dels opressors racistes. Afirmar la seva identitat com a jueva no era una resposta religiosa, per tant, sinó política. Aquesta postura la va portar a col·laborar amb el moviment sionista, tot i que després se'n desvincularia per un desacord de fons amb el plantejament en la teoria del futur estat d'Israel, que preveia atorgar drets de minoria a la majoria palestina. De la mateixa manera, la identitat d'Ayn Rand també es veu determinada per un acte afirmatiu originari, tot i que molt diferent del d'Arendt en el punt de partida teòric. Rand va viure en pròpia carn la repressió de la revolució russa i, ja en sòl americà, va abraçar un individualisme absolut que pretén rebutjar i superar tot condicionament previ. D'aquesta forma, va fer campanya en contra de Roosevelt a les eleccions de 1940 unint-se al moviment "America First", que va néixer en aquell moment. Rand es considerava americana fins i tot amb més superioritat moral, pel fet d'haver-ho escollit, que no pas el gruix de la massa que ho era simplement per haver nascut als Estats Units. 

Simone de Beauvoir potser va ser, de les quatre, qui va tenir una estabilitat personal més gran durant aquest període. La seva relació amb el seu company vital, Sartre, va marcar en gran part la seva identitat pel que fa a qüestionar-se la seva relació amb els altres. Un dels aspectes més polèmics de les biografies de tots dos és la relació poliamorosa que van establir amb una sèrie d'estudiants més joves amb qui vivien comunitàriament: era una forma de rebuig frontal a un ideal de vida burgesa, però a la vegada també va interpel·lar Beauvoir amb preguntes sobre les relacions de dominació i control que s'establien dins la "família", en què Sartre i ella sempre es trobaven en una posició superior. Beauvoir comença a pensar el seu lloc en el món en termes de gènere: el fet de ser "dona de" és un condicionament previ que va experimentar a l'hora de demostrar la seva vàlua davant les editorials. De la mateixa manera, aquesta reflexió sobre els condicionaments i els marges de la llibertat també es posa de manifest amb l'experiència de la guerra, en què els rols d'home i dona al front i a la rereguarda queden estrictament delimitats. D'altra banda, Weil presenta, possiblement, l'aposta més radical a l'hora de posicionar-se o autodefinir-se: més que afirmar una identitat pròpia, el camí de Weil passa per successives identificacions amb el patiment dels altres, una forma d'empatia extrema que finalment la portaria a esborrar el seu propi jo místicament. Aquests exercicis d'empatia la van portar a compartir l'alienació de la cadena de muntatge en una fàbrica, experiència a través de la qual repensaria el seu posicionament marxista, a unir-se al bàndol republicà al front d'Aragó durant la guerra civil i, més endavant, ja força debilitada físicament per la malatia, a negar-se a menjar en solidaritat amb els soldats i els desplaçats de la segona guerra mundial que no tenien accés a àpats dignes. 

Un altre dels punts en comú que tenen les quatre filòsofes és el seu diagnòstic de la realitat política europea del moment: Arendt, Weil i Rand identifiquen clarament estalinisme i nazisme com a formes de govern totalitàries, és a dir, moviments polítics essencialment oposats a la llibertat de l'individu i a la seva afirmació lliure d'identitat. En el cas d'Arendt, que està començant a reunir materials per al que després serà una de les seves obres magnes, Els orígens del totalitarisme, identifica la deriva totalitària dels sistemes teocràtics: en virtut d'un ideal més gran que un mateix, redueixen la vida i la llibertat de l'individu a la identificació amb aquest projecte més gran, igual que passa amb la tensió en la relació amorosa, i el seu conflicte bàsic entre com compartir una vida amb l'altre sense comprometre la pròpia individualitat pel camí. Aquest reconeixement portarà a reposicionaments teòrics que en tots quatre casos es poden definir com a renúncia a horitzons emancipadors abstractes: tant Beauvoir com Weil s'emanciparan del pensament marxista en tant que ofereix una visió transcedental de realització futura; Arendt replantejarà la seva relació amb el sionisme en tant que reconeixerà la fal·làcia intrínseca en la seva promesa de salvació, mentre que Ayn Rand rebutjarà tot discurs de salvació col·lectiva com a pensament de la massa, i acabarà abraçant el capitalisme americà, no en termes ètics, sinó de forma més pragmàtica com a únic marc factible per a la llibertat de l'individu. 

És molt curiós, i en això rau la mestria d'Eilenberger per fer connexions a vista d'ocell, que tots aquests punts en comú acabin en destins ideològicament tan distants els uns dels altres: als extrems es posicionaran Ayn Rand i Simone Weil, la primera amb una afirmació d'individualisme radical que posarà les bases del gir neoliberal i neoconservador de la política estatunidenca que tindrà lloc més endavant, a la dècada dels setanta, i de retruc reconfigurarà els sistemes polítics també a Europa i arreu del món. En el pensament de Rand, qualsevol discurs d'esquerres és rebutjat frontalment com a intent d'"anivellament" de l'individu a una massa desidiosa i acrítica, i qualsevol gest altruista és llegit com a afebliment de la llibertat de l'individu per a autodeterminar-se. A l'altre extrem de l'espectre, Simone Weil planteja una empatia universal que porta a la renúncia més absoluta al jo. Davant d'aquests dos extrems, Arendt i Beauvoir són potser les que queden en una posició intermèdia a l'hora de plantejar el seu pensament ètic i polític: el reconeixement de l'altre en l'espai compartit de la política és la base del pensament d'Arendt, mentre que Beauvoir posa les bases ètiques de l'existencialisme francès a l'hora de plantejar una emancipació futura que ha de ser bàsicament immanent. Beauvoir planteja una noció de la llibertat que obre noves possibilitats d'acció o d'elecció també per als altres que ens envolten: condicionament i llibertat no han de ser necessàriament nocions contradictòries. La meva llibertat pot ser també condicionament per als altres i la seva llibertat, i aquest és un pensament clau a l'hora d'escollir un curs d'acció. Una idea, aquesta d'obrir nous horitzons d'acció, o nous móns, per als altres, que es troba en total sintonia amb el pensament d'Arendt. 

Continguts: Eilenberger ens ofereix apunts biogràfics sobre les vicissituds vitals de quatre filòsofes del segle vint, Hannah Arendt, Simone Weil, Simone de Beauvoir i Ayn Rand, durant la dècada de 1933 a 1943. El llibre s'inicia amb l'ascens de Hitler al poder i amb la implantació de les seves lleis racistes, i finalitza amb la mort de Weil l'agost de 1943 en un sanatori anglès. Pel camí, totes quatre pensadores aniran evolucionant en les seves idees pel que fa a la llibertat, la política i la relació de l'individu amb els altres. 

M'agrada: Com també passava amb l'anterior llibre d'Eilenberger, l'ambició del projecte a l'hora d'establir relacions entre diferents autores i corrents de pensament, que es tendeixen a estudiar per separat, com si pertanyessin a compartiments clarament diferenciats. L'anàlisi creuada dels pensaments de les quatre autores posa de manifest coincidències entre les seves idees que poden arribar a resultar sorprenents. Tot i així, les seves diferències i incompatibilitats també queden força clares. 

11 de maig de 2022

Trobar els colors d'algú altre

Frida Kahlo li diu al seu amant, Josep Bartolí, que dibuixa en blanc i negre perquè encara té por dels seus records. I que quan sigui capaç d'acceptar el color, haurà domesticat aquesta por. Els colors, però, no els havia perdut; els hi havien arrabassat, que és diferent. L'artista gràfic Josep Bartolí va exiliar-se a França com tants altres republicans travessant els Pirineus després de la desfeta de febrer de 1939, en el que es coneix com "la retirada". A França, els republicans van ser tancats en camps de concentració, on molts interns van morir a causa de la fam, el tifus o les tortures i vexacions que van patir a mans dels seus guardes. Durant quatre anys, Bartolí va malviure en aquesta situació en set camps diferents i, després de saltar del tren que el portava a Dachau, va aconseguir arribar a Mèxic l'any 1943, on finalment va poder donar a conèixer els dibuixos que havia fet a llapis durant el seu captiveri en el volum Campos de concentración 1939-1943. La pel·lícula d'animació Josep del dibuixant francès Aurel és un homenatge a la vida de Josep Bartolí (1910-1995) i a les vicissituds del seu exili, així com un curiós diàleg de dibuixant a dibuixant sobre la llibertat, el captiveri, la mort, la memòria i el dolor. Al llarg del seu metratge anem observant la gènesi dels dibuixos expressionistes de Bartolí sobre els camps des del rerefons de les il·lustracions animades d'Aurel, que ens parlen del patiment impotent del protagonista i també de la seva capacitat de resistència. Les il·lustracions de Bartolí ens retraten unes víctimes despullades de tota humanitat i reduïdes a la mudesa del seu propi dolor, però el dibuixant té l'agudesa i el compromís polític d'assenyalar clarament els seus botxins. Sota el seu traç caricaturesc, els refugiats es transformen en cadàvers vivents, mentre que gendarmes rodanxons i pletòrics adquireixen trets porcins, o queden directament deformats com a insectes voladors que sobrevolen el camp amenaçadorament. Els comentaris del protagonista i d'altres presos sobre el règim franquista i la inhibició dels suposats aliats internacionals de la república també contribueixen a presentar aquest context polític en què es veuen immersos: la guerra civil espanyola és indestriable del context més ampli de la lluita contra el feixisme a Europa. 

Ara bé, si les il·lustracions de Bartolí ens ofereixen un món descarnat i dolorosament mut, en què els presoners veuen dràsticament tallada qualsevol esperança de futur, les il·lustracions animades d'Aurel ofereixen un contrast corprenedor en pantalla a aquesta imatge. El que fa el dibuixant francès és tornar-li a Bartolí els colors que se li van prendre: una paleta d'ocres i grisos per a la desolació del camp, contrapuntada amb el blau pàl·lid del cel, i uns blaus més foscos i profunds per a les seqüències nocturnes. Seria una història així de bonica d'explicar si un dibuixant del segle vint-i-u, com si es tractés de l'àngel de Benjamin, pogués recuperar el que s'ha perdut i guarir el que estava trencat d'aquesta manera. Tanmateix, el trauma d'un supervivent no és tan fàcil d'explicar, com la pel·lícula retrata tan hàbilment a través de sòbries el·lipsis narratives, seqüències oníriques i juxtaposicions d'escenes diverses i, en certa mesura, també amb els moments ficticis de la trama, que poden esdevenir els més inquietants, com passa per exemple amb el retrobament de Bartolí amb la seva promesa, desapareguda a la vida real. És per això que el moviment més intel·ligent que fa el film animat és presentar-nos també una reflexió sobre els altres com a dipositaris de la memòria aliena. Són dos personatges ficticis, el gendarme Serge i el seu nét Valentin, els qui reviuen el relat de Josep amb una consideració sempre discreta i de segona mà, i aconsegueixen tancar cercles que, possiblement, només es poden arribar a dibuixar a través de la ficció. Serge és un testimoni silent que viu amb avergonyiment la complicitat de la seva pròpia gent, i al llarg del relat intentarà alleujar en el que pugui el patiment de Josep. El seu moment de màxima humanitat, si es pot superar el moment de l'escapada de Josep, és clar, és la seva pròpia escapada onírica a Mèxic. Valentin tanca un últim cercle, aquest cop el del llegat artístic de Bartolí. Pel camí han quedat les atrocitats que els éssers humans cometen contra altres éssers humans i els ideals polítics que no poden morir, precisament, perquè van quedar estroncats pel mig. 

7 de maig de 2022

Crónica de una muerte anunciada (#416)

- No es justo que todo el mundo sepa que le van a matar el hijo, y que ella sea la única que no lo sabe.
- Tenemos tantos vínculos con ella como con los Vicario - dijo mi padre.
- Hay que estar siempre de parte del muerto - dijo ella.

Aquesta novel·la breu de Gabriel García Márquez es va publicar per primer cop el 1981 i és possiblement la seva obra més reeixida de tots els temps. Continua essent la meva preferida de totes. És el relat de l'assassinat del protagonista, Santiago Nasar, per part d'una família veïna, i com aquest crim impacta tota la comunitat que l'observa passivament fins al punt d'acabar determinant la resta de les seves vides. Després de les celebracions de la boda més fastuosa que es recorda en tota la contrada i durant la nit de noces, el nuvi, Bayardo San Román, torna la núvia, Ángela Vicario, a casa seva en descobrir que no és verge. Els germans d'Ángela, els bessons Pedro i Pablo, es determinen aquella mateixa nit a matar Santiago Nasar, un veí adinerat, que Ángela ha assenyalat com a responsable. La novel·la obre, amb el seu arxiconegut primer paràgraf, anunciant l'assassinat que tindrà lloc, i la resta del relat és la crònica que en fa el narrador, des de la distància dels anys, per provar-ne d'esclarir les circumstàncies i la seqüència dels fets. 

Així doncs, el relat va desgranant a un ritme lent i descriptiu les vicissituds de les famílies del poble i les seves relacions entre ells, així com tots els fets previs i posteriors al crim. A mesura que van avançant els capítols, però, el ritme narratiu es va accelerant, combinant diferents punts de vista simultanis, fins a portar-nos al seu anguniós desenllaç. A través d'aquesta combinació entre un to aparentment fred i periodístic i els detalls fantasiosos i màgics de la trama, els suposats prodigis que anuncien la violència que vindrà, se'ns va transmetent un sentit de fatalitat que recorre el text sencer: el relat també desgrana les mil i una maneres en què l'assassinat es podria haver evitat. D'una banda hi ha les casualitats més fortuïtes, com el fet d'haver quedat una porta oberta o tancada, per exemple; d'altra banda hi ha la complicitat de la comunitat sencera, que comparteix la intenció d'assassinar, en tant que tothom és partícip de l'amenaça de violència per al protagonista però quasi ningú mou un dit per aturar-la en aquell moment. És per això que el text també s'entreté a recollir els testimonis de la gent del poble amb la distància dels anys que els separen dels fets, en què tothom al·lega no haver cregut les amenaces o no haver-hi donat importància, mentre que els intents de prevenir Santiago i intentar salvar-lo queden més aviat en l'anonimat o en el misteri. 

El text queda recorregut, per tant, per una aura de crim col·lectiu i expiació col·lectiva posterior, en què els autors materials de l'assassinat són només peons d'un ordre més alt que subjecta tots els individus a la seva lògica inexorable. Un dels grans arguments a favor de la culpabilitat col·lectiva és l'actitud dels assassins, que escenifiquen la seva intencionalitat amb tota la grandesa possible amb la secreta esperança, com el narrador corrobora anys després, que algú els aturi abans d'haver d'arribar al compliment de l'amenaça. Aquest statu quo implacable que sembla menjar-se tots els personatges és una jerarquia de relacions de domini i submissió que s'identifica amb els valors d'una societat patriarcal i conservadora: els matrimonis concertats són la norma dins del poble, i les dones són moneda de canvi en les transaccions econòmiques dels homes adinerats, poc més que objectes sexuals que poden ser cedits, intercanviats o posseïts en funció d'aquestes relacions de poder prèviament delimitades, mentre que les famílies més humils s'han de sotmetre per força a aquesta necessitat per poder sobreviure. La visita del bisbe al poble, que acaba beneint displicentment els seus habitants sense baixar del vaixell de vapor, es dibuixa com a rerefons de la fatalitat del crim, i esdevé emblema també d'aquest sistema despietat que sotmet els individus a les seves normes internes amb total indiferència. Aquesta indiferència essencial de qui té el poder també queda reflectida en el paper de les autoritats del poble, l'alcalde, el mossèn, i el comissari de policia, que amb la seva inacció no fan sinó agreujar la vexació de què és objecte la víctima innocent. 

Ara bé, hi ha matisos a l'hora de presentar aquest univers tancat de relacions de poder. Tant Bayardo San Román com Santiago Nasar són rics, i aquest fet els singularitza i els distancia de la resta de la comunitat, que els observa amb recel i interès a parts iguals. San Román compra la família sencera d'Ángela, fins i tot el poble sencer, amb el seu infinit poder adquisitiu: no hi ha cap preu que sigui inassumible, i així és com pot acomplir sempre la seva voluntat sense ser mai contrariat. De fet, el conflicte de la novel·la es desencadena precisament per l'únic detall que s'escapa del seu control: la llibertat de la seva promesa, que decideix jugar les seves cartes en els seus propis termes fins i tot quan sap que hi té les de perdre. D'altra banda, sembla que queda força provat que Santiago Nasar és una víctima innocent del crim pel qual se l'acusa, però per a la comunitat també és una mena de boc expiatori: la seva fortuna el posa al mateix nivell que els poderosos, mentre que la seva condició de mestís provoca els recels del poble, per a qui la comunitat àrab representa un grup totalment segregat. Per tant, és una víctima innocent en l'"assumpte d'honor" que ocupa l'argument de la història, però el seu privilegi i l'ostentació que en fa al llarg de la seva curta vida també el situen en una àrea d'ambigüitat moral. Gran part de la fatalitat rau en l'animadversió que li té la cuinera de la família, Victoria Guzmán, una dona negra que havia patit l'abús del pare de Santiago i que veu com el jove es converteix en el predador sexual de la seva filla adolescent. En aquest sentit, l'abús als membres del servei es considera un dret inqüestionable del senyor de la casa que ningú s'esforça ni tan sols a posar en dubte. 

Així doncs, Márquez ens presenta un entramat molt complex de relacions socials, que acaben eclosionant en aquest crim anunciat davant de tothom però que ningú impedeix de forma efectiva. La cura de l'autor a descriure els personatges psicològicament i a donar-los motivacions complexes i creïbles en el seu context social fan de la lectura una experiència molt agraïda, en tant que es fa difícil acabar determinant bons i dolents en aquest univers d'interessos i passions que mouen tots els personatges. L'honor invocat pels assassins apunta a un codi de conducta acceptat socialment i sancionat per tradició, que va més enllà fins i tot de la llei o de la consciència privada, i que es viu, com en una tragèdia, amb aquest sentit d'inevitabilitat última. L'única veu discordant en el conjunt és Luisa Santiaga, la mare del narrador, que és qui observa la tragèdia amb un sentit comú totalment abassegador i apel·la a una empatia que es posiciona a favor de les víctimes, tant Santiago com Ángela. El narrador acaba recollint el testimoni de la seva mare en la seva crida a "estar de part del mort" i a donar-li veu. Tanmateix, ens trobem davant d'una tragèdia completa en tant que no serveix de res ser la veu de la consciència si no hi ha ningú a l'altra banda disposat a escoltar-la. 

Sinopsi: En un poble petit del Carib colombià, el narrador fa una crònica dels esdeveniments que van portar a l'assassinat d'un jove adinerat, Santiago Nasar, així com de les conseqüències que els fets van tenir posteriorment per a tots els implicats. 

M'agrada: L'enorme capacitat d'empatia de Márquez cap als seus personatges, fins i tot els més secundaris. 

4 de maig de 2022

El gresol (#415)

- Mary, és veritat? Hi ha catorze dones detingudes?
- No, senyor. Ara n'hi ha trenta-nou.

El gresol, obra teatral del dramaturg estatunidenc Arthur Miller (1915-2005), es va estrenar a Nova York l'any 1953 i va suposar una resposta irada i combativa a la persecució política que el govern i el congrés dels Estats Units estaven duent a terme contra tots els individus i associacions sospitosos d'"activitats antiamericanes", un eufemisme utilitzat per referir-se als simpatitzants del comunisme i, més en general, a les ideologies d'esquerres. L'elecció de l'episodi històric de les caceres de bruixes a Salem, Massachussetts a finals del segle disset queda fermament associada a aquest context de persecució política en el present de l'obra: igual que havia passat amb els innocents condemnats i executats per acusacions falses de bruixeria, el que el govern dels Estats Units estava portant a la pràctica era una repressió ideològica brutal contra els seus propis ciutadans per, suposadament, protegir la comunitat d'aquesta amenaça interna. 

És per això que l'autor fa una revisió dels fets històrics documentats, i en presenta una versió ficcionalitzada que, més que en els aspectes culturals o contextuals de la societat a les colònies britàniques del segle disset, se centra més aviat en el dilema intern dels acusats i la seva actitud personal davant la injustícia que pateixen. La seva possibilitat de salvar la vida passa per acceptar una confessió de culpabilitat, mentre que el mer fet de mantenir la seva innocència i denunciar la falsedat de les acusacions els fa culpables als ulls d'un tribunal que ja té la decisió presa d'entrada. Aquest accent en el conflicte intern de l'individu s'aconsegueix a través d'un conflicte passional, totalment inventat per Miller i sense base històrica, que fa del granger John Proctor el gran protagonista i heroi tràgic de la història, i que acaba esclatant a la llum de les acusacions de bruixeria. Proctor ha tingut una aventura amb una de les principals acusadores del cas, l'adolescent Abigail Williams. Ell ha trencat la relació per tornar amb la seva dona, l'Elizabeth, però l'Abigail encara n'està enamorada i acusa l'Elizabeth públicament de tenir tractes amb el diable per treure-la del mig i així tenir el camí lliure per casar-se amb Proctor. És el recurs que utilitza Miller per fer de Proctor un heroi tràgic i complet, en tant que el seu afer amb l'Abigail, així com la seva pressa per passar pàgina, posen de manifest la seva feblesa de caràcter i la seva imperfecció moral, de forma que l'única manera que té de salvar-se és exposant la seva imatge a l'avergonyiment públic de reconèixer l'adulteri obertament. 

Així és com Miller ens ofereix una recreació d'aquesta persecució històrica, a un ritme trepidant, i donant als seus nombrosos personatges una profunditat psicològica força completa en un text tan concís. Tots ells arriben al cas amb els seus interessos i les seves preconcepcions, però a través de l'obra hi ha marge per als matisos, les vacil·lacions i els canvis d'opinió. És així com el reverend Parris és retratat com un fanàtic, però progressivament es va veient afeblit en la seva posició pública, i revela la seva hipocresia gradualment quan es comença a preocupar més per la seva imatge social i els conflictes de propietat que per la suposada legitimitat de les acusacions. Un altre exemple és el reverend Hale, que és la veu de la raó que suposadament ha de legitimar els procediments judicials amb el seu bon seny, però que progressivament es va veient incapaç d'actuar per defensar els acusats, tot i convençut cada cop més de la seva innocència. El mateix passa amb en John Proctor, que va explorant diverses possibilitats d'acció per defensar la seva dona de l'acusació, mentre veu com la seva imatge pública també es pot veure compromesa pel camí. Així doncs, el ritme de l'obra es basa en l'acumulació de tensió, sospites i acusacions dintre del poble i l'obertura de possibilitats de salvació i negociació cap al futur, per acabar sempre en un esclat de violència sobtat i impactant al final de cada acte. El misteri del desenllaç consisteix, precisament, a saber si Proctor acabarà renunciant a la veritat i als seus ideals per salvar la seva vida o es mantindrà ferm en la seva innocència. 

Tret d'aquest canvi de punt de vista, la resta de la història és força fidel als fets documentats. El primer acte, en especial, fa molt per oferir-nos els antecedents dels personatges i posar-nos en context del tipus de societat, fanatitzada i paranoica, que va engegar els procediments per bruixeria. Hi ajuden tota una sèrie d'acotacions per part de Miller, cada cop que entra un personatge nou, que ens posen en context sobre els fets històrics al voltant d'aquell personatge, i que es llegeixen realment més com a assaig històric que no pas com a ajuda per al text dramàtic. Les primeres acusacions de la colla de nenes i els primers arravataments demoníacs tenen lloc a casa del reverend Parris, i van dirigits principalment contra l'esclava barbadiana Tituba, tot i que aquesta només té un paper molt secundari en l'obra. De la mateixa manera, els diàlegs dedicats a les confessions, els procediments del tribunal i els interrogatoris als acusats són força fidels als arxius històrics, així com el desenllaç dels acusats que seran executats finalment, sempre fora d'escena. El text també s'esforça a retratar amb claredat els conflictes comercials i de propietat que hi ha entre tots els implicats en el cas, i que fan evidents els interessos personals i materials que tenen els acusadors a l'hora de prendre mesures contra els seus enemics dins del poble. 

Els petits fragments assagístics que acompanyen el text també inclouen l'acusació política que Miller fa contra el maccarthysme, i que pretén connectar tots dos episodis històrics a través de la història dels Estats Units. Miller hi llegeix un mateix patró de paranoia i pànic contra l'enemic intern, i els connecta amb l'ideal americà del destí manifest i el discurs utòpic implícit en la fundació de les colònies americanes: és en l'intent de crear una societat aparentment perfecta i virtuosa que comença la purga i la persecució contra la diversitat interna. Així és com Miller llegeix en el "Diable", que suposadament mou les accions dels acusats, una imatge vàlida per a tots dos contextos de tot allò que és acusat com a altre i estrany per a la comunitat, i que posa en qüestió els valors dominants en cada context històric. 

El defecte més flagrant de la proposta, al meu parer, és que pel camí s'hi queda la lectura de gènere, que potser era massa demanar a un autor blanc estatunidenc als anys cinquanta del segle vint, per més d'esquerres que fos. L'elecció de fer de Proctor el protagonista i heroi tràgic de la història acaba aportant un to misogin al text que potser l'autor no percebia conscientment, però que és la part que pitjor envelleix del text. Com que l'acusació és falsa i injusta, l'Abigail acaba esdevenint la malvada de la pel·lícula, més que una víctima de la repressió sexual i del puritanisme de l'època, que actua en tot moment portada per la seva passió irracional i motivada per l'afany de revenja contra la dona del seu amant. És cert que al primer acte el seu personatge es pot llegir amb certa simpatia, i el seu potencial subversiu es pot llegir entre línies quan es defineix a si mateixa com "una criatura salvatge". Fins i tot es pot arribar a comprendre la seva reacció al tracte injust que ha rebut de Proctor, però al final Miller li acaba negant tota la complexitat i els matisos que ofereix als personatges masculins, i el seu potencial per a la subversió i la crítica social queda totalment diluït. Com que és la dolenta de la història, queda tancada qualsevol possibilitat de negociar amb ella o de fer-la canviar de parer, i l'única opció que li queda a Proctor és exposar-la públicament com a puta, cosa que suposadament, o almenys a ulls de l'autor, el dignifica com a heroi. El mateix li passa a la virtuosa Elizabeth, igual de plana que la seva nèmesi en el text, i que, en un moment exasperant del quart acte, fins i tot arriba a culpabilitzar-se ella mateixa de l'adulteri del seu marit. L'argument és molt típic i així de desagradable: potser el pobre marit ha anat a buscar fora de casa el que no trobava dins. 

És en aquesta lectura de gènere que el relat perd quelcom de la força i la potència que exhibeix durant les seves pàgines. En general, és el relat d'un conflicte complex que desplega una tensió sempre creixent, que es llegeix amb la consciència de la injustícia que s'està operant contra els personatges principals i que fa molt per retratar el context de paranoia i persecució ideològica que pot tenir lloc dins d'una comunitat petita i tancada que es creu el melic del món i en possessió de la veritat absoluta. La connexió de dos moments històrics que es relacionen l'un amb l'altre ideològicament també és un moviment brillant per part de Miller, que fa del seu text una crítica demolidora al consevadorisme estatunidenc i la seva ideologia de supremacisme i puresa moral, al mateix temps que en denuncia la hipocresia implícita en la seva doble vara de mesurar. 

Sinopsi: El 1692 al poble de Salem, Massachussetts, tenen lloc les acusacions de bruixeria i pactes amb el diable per part d'una sèrie d'adolescents i nenes contra un grup de grangers i terratinents locals. Davant les acusacions, el reverend Parris convoca un tribunal perquè jutgi els casos, i aquest es dedica a buscar signes de bruixeria en els detalls més mínims de les vides dels acusats, que veuran com la seva culpabilitat es dona sempre per suposada. 

M'agrada: La capacitat de Miller per al retrat psicològic dels seus personatges - només els masculins, per això - i els seus conflictes interns, així com la seva habilitat per acumular tensió en escena. En aquest sentit, les escenes de les confessions i possessions demoníaques de les noies són especialment xocants. 

No m'agrada: El conflicte del triangle amorós queda totalment forçat a la llum dels fets històrics mateixos, i crea en el text un to misogin, que es pot llegir entre línies, dedicat principalment a glorificar el seu protagonista masculí. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons