"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

8 d’agost de 2020

Assajos herètics (#327)

La solidaritat dels pertorbats és la solidaritat dels qui comprenen. En les circumstàncies actuals aquesta comprensió no pot limitar-se al pla més fonamental, el pla de l'esclavitud o de la llibertat respecte de la vida; implica també la comprensió del significat de la ciència i de la tècnica, d'aquesta Força que estem alliberant. (...) La solidaritat dels pertorbats pot permetre's dir "no" a les mesures de mobilització que eternitzen l'estat de guerra. (...) La solidaritat dels pertorbats es construeix en la persecució i la incertesa: aquest és el seu front silenciós, sense reclam ni repercussió allà on la Força regnant intenta apoderar-se'n per aquests mitjans. No té por de la impopularitat; al contrari, li llança un desafiament sense paraules.
 

Aquest assaig del filòsof txec Jan Patočka (1907-1977) és un text que volia rellegir des de feia temps i que, ara que ho he fet, crec que puc dir que m'ha aprofitat força. En part perquè, per més abstrusa que la seva argumentació pugui semblar en determinats moments, les idees exposades en aquests assajos, especialment en les seves conclusions, sonen més vigents que mai. Patočka va ser deixeble de Husserl i de Heidegger a la universitat de Friburg, i el plantejament de la seva filosofia parteix de les bases d'aquests dos autors, tot i que en fa crítiques i se'n distancia quan li cal per tal d'exposar el seu propi pensament. De fet, el seu plantejament sencer no difereix tant del de Hannah Arendt, a qui fa referència sovint en la seva exposició. Patočka es planteja el naixement del concepte d'història a la vegada que sorgeix el "món polític", moment que Patočka identifica amb l'aparició de la "problematicitat". És a dir, l'ésser humà és l'únic ésser que es pot fer preguntes sobre la seva pròpia existència i sobre la realitat. Mentre que tota la resta d'objectes els pot estudiar i analitzar com a tals, en tant que objectes o de forma objectiva, la seva relació amb si mateix és molt més complexa que això. Perquè l'ésser humà és a la vegada un objecte per a si mateix, i el subjecte que l'analitza, un subjecte obert a la realitat a través de la percepció, la reflexió i l'autoconsciència. A partir d'aquí caracteritza el món "pre-històric" i el principi de la història. Que consti que no utilitza els termes en el sentit que ho fa la historiografia. La pre-història que defineix Patočka és el món d'abans de la problematicitat, és a dir, un món en què els ritmes de la vida de l'ésser humà estan lligats als cicles inexorables de la natura a través del treball - el que Hannah Arendt denomina "labor" - i que no exclouen, és clar, el reconeixement d'un món sagrat que dóna ordre i estabilitat al lloc de l'ésser humà a l'univers. De fet, l'individu pre-històric accepta aquest món sagrat, precisament, com a marc ordenador del seu món, que li dóna pervivència a través de les obres humanes perdurables com les muralles de la ciutat, les gestes heroiques i les generacions futures. Gilgamesh i Odisseu són homes pre-històrics en aquest sentit. La història com la defineix Patočka s'inicia amb la polis grega i el seu món polític, així com amb el naixement de la filosofia socràtica en aquest mateix context. Aquí s'obre un espai de llibertat entès com a espai de l'acció i la responsabilitat que s'exerceix en l'àmbit públic, amb els altres i per als altres, i no com en els antics imperis simplement de dalt cap a baix. És un espai en què l'individu esdevé ciutadà. Per als qui vegin problemàtic aquest punt com a inici de la història, Patočka també aclareix el seu plantejament: els assajos herètics concerneixen la història d'Europa, de fet, i com aquesta ha entrat en decadència a través dels segles en desarrelar-se d'aquest espai públic fundacional. L'adveniment del cristianisme i la seva evolució del platonisme clàssic, així com l'adveniment de la racionalitat moderna i de l'expansionisme imperialista porten a una era científico-tècnica, en què l'home ha esdevingut res més que un objecte per a si mateix. La cura de l'ànima que venia de Sòcrates ha quedat pel camí. En paraules de Patočka: "La vida humana segueix sense llar", és a dir, ens hem posat a cobert però no ens hem donat una llar. La vida humana no pertany al regne de les coses per més que hàgim passat segles fent veure que sí - aquí el pensament de Patočka beu del de Nietzsche, encara que reconegui que el pensament nietzschià ja no ens ofereixi solucions de futur per al segle vint. La idea central del llibre, en realitat, és la problematicitat mateixa de la història europea: la seva representació contínua com un progressiu esclariment de la raó humana, fins al punt de creure's superior per haver donat al món valors com la democràcia o els drets humans, col·lapsa finalment quan el segle vint en particular mostra la cara més lletja d'Europa. Dues guerres mundials, un Holocaust i tota una història d'esclavitud i imperialisme després, cal tornar a repensar on trobar aquesta llar que sembla que els humans no tinguem a l'univers. Patočka suggereix que el sentit és la recerca mateixa, però desenvolupa aquesta idea, de forma brillant, al darrer dels assajos i a través del seu concepte de la solidaritat dels pertorbats. La pregunta per les guerres mundials és la pregunta, de fet, per si no ens hem instal·lat en un permanent estat de guerra, dominat per les forces sistèmiques de tot allò que es pot quantificar: quan Patočka escriu el text, la segona guerra mundial s'ha vist continuada en la Guerra Freda, i no caldria anar gaire lluny per veure la seva continuïtat posterior, que Patočka no va arribar a veure, en els moviments geopolítics i les noves guerres imperialistes, que van continuar després de la caiguda del mur de Berlín. Per no parlar de la guerra dels Balcans, l'autèntica vergonya d'Europa que hagués esgarrifat Patočka. Pel que fa a les guerres mundials, doncs, es contraposen dues formes d'explicar-les: en termes relatius, des de fora, és a dir, des del món de la pau, i en termes absoluts, és a dir, com a experiència límit des del front. La retòrica utilitzada pels governs durant la primera guerra mundial, la de la guerra per acabar amb totes les guerres, contrasta de forma directa i existencial amb l'experiència real i totalment subjectiva de la fi del món i la manca de sentit que experimenta el soldat a la trinxera. És el moment Hiroshima, que cap statu quo de cap govern democràtic pot justificar. L'únic problema que planteja aquesta segona lectura, aquesta comprensió dràstica i traumàtica del no-res i de la mort, és que és una experiència individual. El pertorbat és algú que comprèn. Què passaria si cadascun d'aquests individus no estigués sol? Si els pertorbats arreu del món retornessin aquesta experiència última i fundacional al bell mig de l'espai públic? Jan Patočka va morir el 1977 per complicacions derivades del seu interrogatori policial durant la dura repressió al moviment txec Carta 77, del qual era portaveu. No crec que el món d'avui dia el sorprengués gaire: és cert que pertorbat no és exactament el mateix que indignat, i que les experiències límits tenen això, que són profundament subjectives. Però em sembla que Patočka comprendria el Black Lives Matter i el Fridays for Future, perquè no hem deixat de viure al món que ell descrivia. 

Continguts: El llibre consta de diferents reflexions breus o assajos en què l'autor desenvolupa la problematicitat de la història europea fins arribar al segle vint. Als tres primers assajos, "Consideracions pre-històriques", "El principi de la història" i "Té un sentit la història?" l'autor parteix de la fenomenologia per plantejar la problematicitat de l'ésser humà com a ésser obert al món, i caracteritza el naixement d'aquesta problematicitat en la història. També analitza el desenvolupament d'aquesta recerca de sentit a través de la història europea. Els altres tres assajos, "Europa i l'herència europea fins a finals del segle XIX", "Sobre si la civilització tècnica és una civilització en decadència i per què" i "Les guerres del segle XX i el segle XX com a guerra" miren cap al món contemporani, per explicar els errors que s'han donat en aquest plantejament històric i que han portat a les atrocitats del segle vint. El text va acompanyat per un prefaci de Paul Ricoeur i dues glosses per part de l'autor que aclareixen petits detalls del raonament. 

M'agrada: El seu parentesc amb La condició humana de Hannah Arendt, tot i que Patočka presenta una anàlisi completament original. El moment dels pertorbats, que apareix al final del llibre i il·lumina tot el text, tot i el pessimisme intrínsec de l'anàlisi. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons