Aquesta novel·la de Jesús Moncada (1941-2005), publicada per primera vegada el 1988, és una obra mestra inqüestionable de la literatura catalana. Guardava molt bon record dels reculls de contes que havia llegir de l'autor, El Cafè de la Granota i Calaveres atònites, però la lectura d'aquesta novel·la la tenia pendent de feia molt de temps. D'entrada he de dir que és una lectura impressionant. Camí de sirga és la crònica d'un món esvaït de fa molts anys, el del poble vell de Mequinensa, un municipi de la franja d'Aragó situat en la confluència dels rius Segre i Ebre, i que va ser demolit i enfonsat per l'aigua amb la construcció del pantà de Riba-roja. Després de les protestes veïnals, els habitants van aconseguir traslladar-se a un poble de nova construcció a escassa distància d'allí, que avui dia és el municipi de Mequinensa.
En aquesta novel·la Jesús Moncada fa una crònica de la història del poble vell durant el segle vint, posant l'accent en la memòria com a experiència de vida, ja sigui individual o col·lectiva. Gran part de la novel·la ens descriu l'activitat econòmica de la zona i la seva lenta decadència: l'explotació minera, el transport fluvial de carbó des de les mines a les ciutats per a la seva venta, i totes les activitats que hi giren al voltant. Aquest món dels sirgadors, que remuntaven el riu arrossegant les embarcacions primer a pols i després amb animals de tir, així com el dels calafats i els minaires, es va anar perdent a mesura que el carbó es va anar devaluant com a font d'energia.
Més enllà d'aquesta pèrdua lenta i progressiva, la història del poble durant el segle vint queda marcada per dos traumes col·lectius que els seus habitants seran incapaços de superar: d'una banda la Guerra Civil, i de l'altra la demolició del poble i l'exili forçós dels seus habitants al municipi nou. Si bé aquest últim moment, a principis dels setanta, es presenta com un exili sense retorn, en contrast amb l'experiència d'aquells que havien aconseguit tornar de l'exili de 1936, sabem que el trencament que suposa la guerra per a tots els personatges ha estat també una ferida impossible de guarir per a aquells que hi van ser.
És per això que la novel·la ens endinsa ben bé des de les seves primeres línies en una dinàmica constant de pèrdua i desaparició sense retorn. En aquest sentit, és impecable la construcció de la novel·la, amb una cronologia complexa, que oscil·la constantment entre el present i el passat, i que ens apunta també a les vivències del poble sencer com a personatge col·lectiu. Com passa en els relats que giren al voltant del trauma, la cronologia no lineal ens ajuda a posar-nos a la pell dels personatges i la seva vivència tot sovint caòtica i dislocada dels esdeveniments que els toca presenciar. Ara bé, la part més brillant d'aquest recurs a la cronologia no lineal és que tots els moments s'acaben fent simultanis, en tant que cada record d'un episodi concret queda lligat a un personatge que transporta aquestes històries dins seu com si es tractés d'una càrrega feixuga. D'aquesta forma la trama ens va entrecreuant els diferents personatges en diferents situacions que revelen les relacions de poder entre els senyors del poble i els treballadors: la divisió de classe entre els uns i els altres, que desencadenarà finalment de forma tràgica l'esclat de la guerra i després la crueltat de la dictadura, és omnipresent durant la narració. Moncada alinea de seguida el seu relat políticament i dedica una enorme empatia als vençuts de la contesa, que ja tenien les de perdre abans de la guerra amb l'explotació econòmica iniciada pels propietaris de les indústries de la zona.
El seu interès per la memòria, de fet, queda lligat precisament a la seva denúncia del silenciament de les seves històries. No és debades que la novel·la arrenca, com si es tractés dels portents d'un apocalipsi presagiat i pressentit per tothom, però no buscat per ningú, amb un silenci incòmode i un sentit de culpa col·lectiva al voltant de la primera demolició del poble: la casa d'un soldat desaparegut per sempre més durant la guerra. Aquest episodi és emmirallat al final de la novel·la per l'enterrament clandestí i furtiu de l'esquelet d'un soldat desconegut que una família del poble havia amagat durant dècades a l'espera de poder-lo identificar. A aquest mateix silenciament apunta el recurs constant de la novel·la al realisme màgic; els objectes de la ciutat demolida cobren una vida pròpia mentre encara hi ha records i visions d'esdeveniments monstruosos que s'hi aferren, i els difunts són una presència constant dins del món dels vius. Així, les visions de la batalla de Tetuan inunden el Cafè del Moll quan el vell Arquimedes Quintana les reviu en el seu record; la visió del passat esclavista d'un dels senyors de la contrada queda reflectida per sempre més en forma de malson al mirall barroc de la família; o els clamors de la batalla queden per sempre més atrapats dins la calavera del soldat republicà no identificat.
Els episodis humorístics són força més esparsos que en els contes curts de l'autor, però la novel·la es gaudeix precisament per aquest contrast dramàtic entre el que és anecdòtic i quotidià i la història col·lectiva que ens travessa de forma inexorable. Els protagonistes hauran d'aprendre a afrontar aquest inevitable curs del temps fins que la seva rebel·lia i ànsies de viure cedeixin a l'acceptació. Una lectura del tot recomanable.
Sinopsi: L'any 1970, els frustrats habitants del poble vell de Mequinensa, que no és anomenat pel seu nom en cap moment de la novel·la, veuen començar les primeres demolicions d'edificis al poble, i preparen el seu trasllat a la vila nova. Tanmateix, la presència de la destrucció enmig seu desferma una allau de records que els habitants del poble no poden contenir, i que ens remunten a l'esplendor econòmic de la zona arran de la primera guerra mundial, amb la disbauxa generalitzada d'un teatre de cabaret local, l'Edèn, que fa les delícies de senyors i treballadors per igual. Amb la crisi econòmica a la fi de la guerra i la davallada de l'activitat comercial, comencen les primeres protestes obreres, que desencadenaran l'assassinat a sang freda d'un líder anarquista del poble. Aquest fet es transformarà en una ferida oberta enmig de la comunitat que acabarà retornant de formes insospitades amb l'adveniment de la República, la Guerra Civil i després la dictadura franquista.
M'agrada: La seva lectura ha estat una descoberta. Una novel·la magnífica i aclaparadora en la seva bellesa i la seva complexitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada