"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de març de 2019

A City in Wartime (#239)

" ... és tan difícil que els anglesos entenguin els irlandesos, i que se n'adonin dels seus autèntics sentiments i conviccions, que sempre han tingut problemes per governar-los." (Carta anònima al British Journal of Nursing, maig de 1916)

Aquest assaig de Pádraig Yeates és una història de la ciutat de Dublín durant els quatre anys que dura la Primera Guerra Mundial (1914-1918). La situació de la política irlandesa del moment és extremadament complexa, i en aquests pocs anys es concentraran una sèrie d'esdeveniments que canviaran el rostre del país per sempre: el 1914, l'illa d'Irlanda és encara una colònia britànica; l'abril de 1916 tindrà lloc als carrers de Dublín l'Alçament de Pasqua, una insurreció armada per tal de proclamar la República irlandesa que posarà el govern de Gran Bretanya contra les cordes. La revolució no va triomfar, però la duresa de la repressió per part del govern britànic després d'aquest fet va fer que el sentiment nacionalista es generalitzés. A les eleccions generals de desembre de 1918, el Sinn Féin guanyaria una victòria sense precedents, i aquest fet canviaria la relació d'Irlanda amb Gran Bretanya per sempre. En els propers anys, els irlandesos lluitarien en dues guerres abans de construir un nou país: la Guerra d'Independència contra Gran Bretanya (1919-1921) i la Guerra Civil (1922-1923). El llibre cobreix des de l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 fins a les eleccions generals de 1918. La Gran Guerra, però, afegirà un altre nivell a la complexitat del panorama polític durant aquests anys: els unionistes van defensar la necessitat de servir a la guerra com a súbdits britànics; la branca constitucionalista del nacionalisme irlandès va advocar per la participació dels irlandesos a la guerra com a signe de bona voluntat cap a un govern britànic que prometia més sobirania, i va promoure l'allistament voluntari com a forma d'evitar el reclutament obligatori; d'altra banda, el nacionalisme més radical i una gran part de la població no veien amb bons ulls ajudar a l'exterior la metròpoli que els estava oprimint a casa. Tot i que Irlanda va quedar exempta del reclutament obligatori quan aquest es va implantar a Anglaterra, Gal·les i Escòcia, l'amenaça d'aquesta mesura va planar contínuament sobre el debat polític durant els anys de la guerra. La decisió individual, però, no era fàcil: la ciutat de Dublín concentrava en aquells moments unes cotes de pobresa, desnutrició, mortalitat infantil i habitatge infrahumà inaudites a Europa, i la pensió atorgada a les famílies dels combatents serà un incentiu molt important a tenir en compte a l'hora d'allistar-se. En aquest sentit, la situació del moviment obrer a la ciutat és un altre factor a tenir en compte: el tancament patronal de 1913 (o lock-out) havia afectat milers de treballadors que de sobte es van quedar sense feina o es van veure privats del seu dret a sindicar-se. El llibre de Pádraig Yeates fa un recorregut exhaustiu per tots aquests esdeveniments i el seu context, i se centra en la política municipal de Dublín en aquest moment històric sense perdre de vista els esdeveniments polítics que afectarien el país sencer, però d'altra banda també aprofundeix en la història social de la ciutat, dedicant una part important dels seus capítols a caracteritzar el rol de les dones en totes aquestes lluites, descriure els preus del menjar i dels recursos energètics, així com els problemes d'habitatge i salut pública, que no veurien una solució immediata durant aquests anys. La divisió religiosa de la població entre catòlics i protestants també esdevé un factor important de la lluita política del moment, i marca distincions socials i culturals. Els capítols van desgranant així els esdeveniments per ordre cronològic, però inclouen múltiples comentaris sobre aquestes qüestions socials, acompanyats per les dades estadístiques de l'època. A City in Wartime és un assaig francament interessant, que desplega una anàlisi molt àmplia de la situació dels anys que cobreix, però que a la vegada destaca per la seva cura pels detalls.

Continguts: El primer capítol ens posa en antecedents respecte a la situació de la ciutat en esclatar la Gran Guerra, i cobreix els primers incidents violents arran de la tensió amb les tropes que anaven a França. El segon capítol explica les diferents posicions de les diferents faccions polítiques sobre la idea d'anar a lluitar a l'estranger, i desenvolupa els motius de la primera onada d'allistaments. El capítol tercer descriu com l'esclat de la guerra suposa un retrocés en les polítiques de Home Rule, i l'impacte psicològic que van causar les nombroses baixes de combatents. El capítol quart descriu la creixent tensió amb el govern britànic i els preparatius de l'Easter Rising. El capítol cinquè se centra sobretot en els esdeveniments durant l'alçament, parant atenció especial al rol jugat per les dones, als aspectes més logístics i materials de la lluita i a l'organització de l'assistència mèdica. El capítol sisè recull les impressions immediates després de l'alçament. El capítol setè descriu el creixent sentiment de desafecció entre la població irlandesa a causa de la repressió del govern britànic als caps de la revolta, així com davant dels assassinats a sang freda perpetrats per alguns oficials de l'exèrcit britànic durant l'alçament. El capítol vuitè explica el moviment migratori de treballadors irlandesos cap a Gran Bretanya per treballar a les indústries de guerra; mentrestant, van ser les dones que van mantenir les indústries de guerra dublineses. El capítol novè descriu la política d'indemnitzacions a les víctimes de l'Easter Rising, i retrata la doble vara de mesurar de l'ajuntament a l'hora de tractar els empresaris i els treballadors. El capítol deu segueix aprofundint en els aspectes més socials i econòmics de la ciutat, mentre que descriu el creixement del descontentament social pel tractament dels presoners polítics. El capítol onze descriu el punt de no retorn del nacionalisme irlandès: les vagues de fam dels presoners polítics i l'assassinat de Thomas Ashe a mans dels seus carcellers durant el procés d'alimentació forçosa. El capítol dotze descriu les creixents sinergies entre el partit Laborista i el Sinn Féin, que aprofundirien els vincles entre l'església catòlica, el nou moviment nacionalista i el moviment obrer a Dublín. El capítol tretze desenvolupa el tema de la pobresa a la ciutat, i cobreix diferents aspectes dels problemes socials de la ciutat. El capítol catorze queda dedicat a l'epidèmia de grip espanyola de 1918, i passa a encarregar-se d'altres temes de salut pública, com les mesures contra les malalties infeccioses i l'impacte de les malalties de transmissió sexual, la prostitució i la mortalitat infantil. Amb el pretext de combatre aquestes amenaces, es desenvolupa la legislació per tal de controlar les dones que vivien soles. Amb el final de la guerra, la convocatòria d'eleccions generals a tot el Regne Unit dóna al Sinn Féin i l'independentisme irlandès una victòria sense precedents a tota l'illa. El capítol quinze funciona com a epíleg, en tant que recapitula els punts més importants tractats al llibre. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt interessant, en tant que no cobreix tan sols els esdeveniments històrics, sinó que també dedica gran part de les seves pàgines a descriure els aspectes més rellevants de la vida social i econòmica de la ciutat. Això fa molt per mostrar la complexitat del panorama polític del moment, amb les diverses faccions de nacionalisme i el paper jugat pel moviment obrer durant aquests anys tan convulsos i decisius per a la història d'Irlanda. 

25 de març de 2019

Els Mewlips

Un altre cop ha arribat el Tolkien Reading Day, o Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society ens proposa aprofundir en el tema de "Tolkien i el misteri". Jo aquest any he volgut llegir un poema, "Els Mewlips" (alguna cosa així com "mioladors", o "llavis mioladors"), que no té gaire res a veure amb la Terra Mitjana, però que és un bon exemple de la forma com Tolkien crea un misteri al voltant de cada nom, i allibera aquests noms després, perquè en creixi una història al voltant. 

Bé, el fet és que no sabem qui són els mewlips, tot i que fan una mica de por, i no queda gaire clar on viuen, perquè tot i el detall que Tolkien va esmerçar en crear els seus móns fantàstics, a cap mapa de la Terra Mitjana hi apareixen les muntanyes Merlock o els aiguamolls de Tode. La versió més antiga que es coneix del poema es va publicar a la Revista d'Oxford el 1937, i sembla ser que la composició es va inspirar en el "sentiment d'esperar resposta a la porta d'un acadèmic exaltat" (cosa que, en si mateixa, ja és tota una història). Més tard va ser reinventada com a poema dels hobbits per espantar els infants i prevenir-los de vagarejar sols. 

A continuació hi ha el poema en anglès; més avall hi trobareu la meva traducció al català. 

THE MEWLIPS 

The shadows where the Mewlips dwell
Are dark and wet as ink, 
And slow and softly rings their bell, 
As in the slime you sink. 

You sink into the slime, who dare 
To knock upon their door, 
While down the grinning gargoyles stare
And noisome waters pour. 

Beside the rotting river-strand
The drooping willows weep, 
And gloomily the gorcrows stand 
Croaking in their sleep. 

Over the Merlock Mountains a long and weary way, 
In a mouldy valley where the trees are grey, 
By a dark pool's borders without wind or tide, 
Moonless and sunless, the Mewlips hide. 

The cellars where the Mewlips sit 
Are deep and dank and cold
With single sickly candle lit; 
And there they count their gold. 

Their walls are wet, their ceilings drip; 
Their feet upon the floor,
Go softly a squish-flap-flip, 
As they sidle to the door. 

They peep out slyly, through a crack
Their feeling fingers creep,
And when they've finished, in a sack 
Your bones they take to keep. 

Beyond the Merlock Mountains, a long and lonely road, 
Through the spider-shadows and the marsh of Tode, 
And through the wood of hanging trees and the gallows-weed,
You go to find the Mewlips - and the Mewlips feed. 


ELS MEWLIPS

Les ombres on habiten els Mewlips / són fosques i molles com la tinta, / i la campana toquen lenta i suau, / mentre t'enfonses en el fang. 

T'enfonses en el fang, per gosar / picar a la seva porta, / mentre t'observen les gàrgoles somrients / i aboquen aigües sorolloses. 

Vora les pútrides ribes del riu / els salzes ploren a regalims / i els corbs de rapinya, llòbrecs i quiets, / grallen adormits. 

Sobre les muntanyes Merlock per un camí fatigós i llarg, / en una vall plena de verdet on els arbres són grisos, / a la vora d'un estany fosc sense vent ni marea, / sense sol ni lluna, s'amaguen els Mewlips. 

Els cellers on els Mewlips seuen / són foscos, freds i humits / amb la llum malaltissa d'una sola espelma; / és on compten el seu or. 

Les parets són molles i els sostres gotegen, / els seus peus llisquen pel terra, / fent un flip-flap suau, / mentre s'esmunyen cap a la porta. 

Miren enfora d'esquitllentes, per una escletxa / corren els seus dits tafaners, / i quan han acabat, dins d'un sac / se t'emporten els ossos per guardar. 

Més enllà de les muntanyes Merlock per un camí llarg i solitari, / per les ombres aràcnides i els aiguamolls de Tode / i pel bosc d'arbres penjants i herbes de condemnats, / tu vas a trobar els Mewlips - i ells s'han d'alimentar. 


21 de març de 2019

Monòleg per a Cassandra

Sóc jo, Cassandra.
I heus aquí la meva ciutat sota les cendres.
I heus aquí el meu ceptre i les ínfules de profetessa.
I heus aquí el meu cap ple de dubtes.

És cert, he triomfat.
La meva raó ha arribat a tocar la lluor del cel.
Sols els profetes a qui ningú no creu
gaudeixen d'un espectacle com aquest.
Sols aquells que van endegar la tasca malament,
i tot es va poder acomplir tan de pressa
com si ells no haguessin existit.

Ara recordo amb claredat
com la gent, en veure'm, aturava la conversa.
Esclafia de riure.
Brandava les mans.
Els infants corrien a trobar les mares.
Ni tan sols coneixia els seus noms efímers.
Però, aquella cançó de la fulla verda,
ningú no la va acabar davant meu.

Els estimava.
Però els estimava des de dalt.
Des de més amunt de la vida.
Des del futur. On sempre regna el buit,
i des d'on no hi ha res tan fàcil com veure la mort.
Em sap greu que la meva veu fos dura.
"Mireu-vos des de les estrelles", exclamava jo,
"mireu-vos des de les estrelles."
I, en sentir-ho, ells abaixaven les mirades.

Vivien la vida.
Doblegats per un gran vendaval.
Jutjats d'antuvi.
D'ençà que van néixer, en cossos mortals.
Però existia en ells una esperança humida,
una flameta que s'alimentava de la pròpia lluor.
Coneixien prou bé el valor d'un instant,
mentre fos un, qualsevol,
abans no...

I tot va caure sobre mi.
Sols que d'això res no se'n desprèn.
I heus aquí la meva túnica socarrimada.
I heus aquí els meus parracs de profetessa.
I heus aquí la ganyota del meu rostre.
Un rostre que no sabia que podia haver estat bell.

Wislawa Szymborska, Un pou de joia (1967)
Traducció de Josep M. de Sagarra

Wislawa Szymborska
Feliç dia mundial de la poesia! 

16 de març de 2019

Fragments d'Un experiment de crítica literària

de C. S. Lewis. Un llibre francament recomanable sobre l'experiència de la lectura. 


Ara bé, el lector autèntic llegeix cada obra seriosament en tant que la llegeix amb tot el cor, s'hi fa tan receptiu com pot. Però per aquesta mateixa raó no pot ser que llegeixi cada obra de forma solemne o greu. Perquè llegirà 'en el mateix esperit amb què escrigué l'autor'. El que es va escriure de forma lleugera es llegirà lleugerament, i el que es va escriure seriosament, de forma seriosa. (Capítol 2. Falses caracteritzacions)

Així com la primera petició de la imatge és "Mira", la primera petició de la música és "Escolta". El compositor pot començar donant una 'melodia' que podries xiular. Però la qüestió no és si aquesta melodia t'agrada en particular. Espera. Para-hi atenció. Mira el que està a punt de fer-ne. (Capítol 3. Com els pocs i els nombrosos utilitzen les imatges i la música)

Hamlet no s'enfronta amb un fantasma per tal que les seves reaccions ens parlin de la seva naturalesa i per tant de la naturalesa humana en general; se'ns mostra reaccionant de forma natural per tal que nosaltres acceptem el fantasma. (Capítol 7. Sobre els realismes) 

Ningú no et pot enganyar si no et persuadeix que t'està dient la veritat. El romanticisme desvergonyit té molt menys poder per enganyar que el realisme aparent. La fantasia confirmada és precisament el tipus de literatura que mai no t'enganya. Els infants no s'enganyen amb els contes de fades; sovint s'enganyen molt seriosament amb els contes de l'escola. Els adults no s'enganyen amb la ciència-ficció; es poden enganyar amb els contes de les revistes femenines. (Capítol 7. Sobre els realismes) 

Els defectes en el caràcter sí que causen patiment; però les bombes i les baionetes, el càncer i la pòlio, els dictadors i els obstacles a la carretera, les fluctuacions en el valor dels diners o en el mercat laboral, i la mera coincidència sense sentit, en causen moltíssim més. Les tribulacions ocorren a la gent ben integrada i adaptada tant com a qualsevol altra. Ni les misèries reals acaben sovint amb la caiguda del teló i un repic de tambors "amb la ment encalmada, i tota la passió consumida". Els moribunds molt rarament fan monòlegs finals. I els que els veiem morir, em penso, no ens comportem gaire com personatges secundaris en una escena tràgica. Perquè malauradament l'obra no s'acaba aquí. Els personatges no marxen d'escena. La història real no s'acaba: continua per telefonar la funerària, pagar les factures, obtenir el certificat de defunció, trobar i validar el testament, contestar les cartes de condol. No hi ha grandesa ni finalitat. (Capítol 8. Sobre les males lectures dels lectors literaris)

Volem mirar amb altres ulls, imaginar amb altres imaginacions, sentir amb altres cors, tant com amb els nostres. No estem satisfets de ser mònades de Leibnitz. Reclamem finestres. La literatura com a Logos és una sèrie de finestres, fins i tot de portes. Una de les coses que sentim després de llegir una obra bona és "Ja n'he sortit". O des d'un altre punt de vista, "Ja hi he entrat"; ja he perforat la closca d'alguna altra mònada i descobert com s'hi està a dins. (Epíleg) 

L'experiència literària guareix la ferida de la individualitat, sense minar-ne el privilegi. Hi ha emocions de masses que guareixen la ferida, però destrueixen el privilegi. En aquestes, els nostres jos individuals són canalitzats i ens tornem a submergir en la sub-individualitat. Però en llegir grans obres de la literatura em converteixo en un miler d'homes i continuo essent jo mateix. Com el cel nocturn del poema grec. Hi veig amb una miríada d'ulls, però segueixo sent jo qui hi veu. Aquí, com en el culte religiós, en l'amor, en l'acció moral, i en el coneixement, em transcendeixo a mi mateix; i aquest és el moment en què sóc més autènticament jo. (Epíleg) 


C. S. Lewis

13 de març de 2019

Un experiment de crítica literària (#238)

Hamlet no s'enfronta amb un fantasma per tal que les seves reaccions ens parlin de la seva naturalesa i per tant de la naturalesa humana en general; se'ns mostra reaccionant amb naturalitat per tal que nosaltres acceptem el fantasma. 

Aquest assaig de C. S. Lewis es va publicar el 1961 i recull, per posar-ho simplement, la teoria estètica del seu autor. Parla de la lectura com a activitat i en presenta una aproximació totalment original quan planteja un peculiar experiment a l'hora d'enfocar la crítica literària: no considerar si un llibre és bo o dolent per si mateix, sinó caracteritzar en canvi dues formes de llegir, una de literària i profitosa, i una altra de no-literària i més estèril. El text apareix en un moment històric en què l'acadèmia es debatia entre el rebuig directe o l'acceptació reservada de la cultura popular. Em recorda a la divisió que fa Umberto Eco entre apocalíptics i integrats i, encara que sorprengui a priori per la seva pertinença a l'àmbit acadèmic, Lewis se situaria molt còmodament entre els integrats. Per això, el seu matís respecte a l'activitat de llegir és força significatiu. Lewis defuig les classificacions a priori, perquè l'acadèmic més prestigiós pot fer una lectura egoista o instrumental dels clàssics més reconeguts de la història de la literatura, mentre que, amb una lectura adequada, d'una obra popular se'n poden extreure experiències o aprenentatges valuosos. D'aquesta manera acusa els que jutgen a priori gèneres menors, com la fantasia, la ciència-ficció o la literatura per a infants, com si aquestes etiquetes no recollissin obres ben diverses i heterogènies. A partir d'aquestes reflexions inicials, completament allunyades del classisme o l'esnobisme acadèmic, l'anàlisi de Lewis recorre diversos camps de la teoria estètica més tradicional, inclòs un petit excurs sobre poesia contemporània, però sempre per donar-hi una nota creativa i certament heterodoxa. L'autor comença creant paral·lelismes amb altres formes artístiques que no són la literatura, com la pintura i la música, de forma que, a través de les seves diferències intrínseques, acaba aclarint significativament el seu raonament. Una part de l'assaig recorre les línies de reflexió també exposades per Tolkien en caracteritzar les nocions de mite, fantasia i realisme, i arriba a crear un moment d'emoció genuïna amb un mer resum de cinc línies del mite d'Orfeu. També fa un exercici molt interessant de crítica a la pròpia tradició acadèmica d'anàlisi literària, molt sovint centrada en si mateixa i els propis corrents teòrics que defensa més que en la pròpia lectura. Destaca el seu intent assenyat de separar l'art i la vida, i una de les crítiques més aferrissades de tot el llibre la dirigeix als lectors literaris que pretenen llegir un sentit artístic o tràgic - inexistent - en la vida mateixa. Igualment forassenyats són els intents d'atribuir un punt de vista determinat a un autor, fruit de la nostra pròpia reflexió sobre l'obra, o projectar en l'obra o l'autor directament allò que hi volem trobar. L'avís per a navegants s'estén no sols a acadèmics, sinó també a tots els sectors professionals - periodístics, per exemple - que es dediquen a ressenyar obres literàries. Quins són els avantatges de l'aproximació que proposa Lewis, en definitiva? Per començar, fixar l'atenció en l'acte de llegir més que en l'obra llegida crea, paradoxalment, un sistema de valoració més objectiu. Si ens posem a jutjar obres i autors en si mateixos, la crítica literària queda subjecta a modes i tendències totalment temporals. Lewis aquí acaba destapant el cor del seu humanisme quan posa l'experiència humana de la lectura al centre de la reflexió i la revela com a universal: pot no haver-hi dos lectors iguals, però sí que hi ha una possibilitat real d'arribar a transmetre i comunicar formes de llegir autèntiques i desinteressades. El darrer capítol torna a l'àmbit acadèmic per dedicar una crítica encesa als cercles intel·lectuals que jutgen la qualitat literària amb actitud prescriptiva. L'epíleg, finalment, és una reflexió profundament eloqüent sobre la forma de llegir que Lewis defensa: una exercici profund d'empatia que ens fa sortir de nosaltres mateixos sense perdre el privilegi de la individualitat.

Continguts: El primer capítol introdueix la distinció fonamental de l'assaig, separant el judici sobre llibres del judici sobre maneres de llegir. El segon capítol caracteritza amb més profunditat els dos tipus de lectors, desmentint falses caracteritzacions que es podrien derivar de la divisió inicial. El tercer capítol explora el món de la pintura i la música per estendre valoracions i demarcar diferències amb el camp de la literatura. El quart capítol caracteritza la manera de llegir dels lectors no-literaris, i en destaca característiques, també, que poden compartir amb els literaris. El cinquè capítol es dedica a la noció de mite, i el sisè a la de fantasia. El setè capítol distingeix dos conceptes diferents de realisme, i acaba aplicant-los també al gènere de la fantasia. El vuitè capítol descriu les males lectures dels lectors literaris, o els errors més habituals que poden cometre. El novè capítol ens ofereix un resum de tot el que s'ha tractat als capítols anteriors. El desè capítol el dedica a la poesia. L'onzè capítol és el que pròpiament ens presenta l'experiment, és a dir, aplica els resultats del tipus de lectura que està fent i en treu conclusions. L'epíleg recull la caracterització doble de la literatura com a Poiema - és a dir, com a obra d'art en tant que objecte elaborat, i per tant, recipient de bellesa - i com a Logos - és a dir, com a missatge o contingut que es diu o que es transmet. En aquest epíleg Lewis inclou alguns dels passatges de més bellesa de tot el text, en tant que acaba observant la lectura com un acte que transcendeix els límits de l'experiència individual.

M'agrada: Lewis ens ofereix aquí una reflexió deliciosa sobre el que considerem art i promou una actitud humil i desinteressada per tal de gaudir de la lectura, principalment, com a activitat. Lewis convida a la calma, en aquestes línies, a l'hora de fer judicis sobre les obres que llegim, perquè l'única forma de deixar parlar l'obra per si mateixa és posar-nos, com a lectors, en un segon pla.

En podeu llegir uns fragments aquí

8 de març de 2019

La vida de la Rebecca Jones (#237)

La mare va demostrar un gran valor enviant els seus fills cecs lluny quan eren tan petits. Si la fe fos capaç de guarir, com havia guarit Bartimeu, fill de Timeu, els fills de la Rebecca Jones de Tynybraich haurien recuperat la vista. 

Aquesta novel·la de l'escriptora gal·lesa Angharad Price es va publicar el 2002 amb el títol O! Tyn y Gorchudd! (Oh! Descorre el vel!). Va guanyar la Medalla de Prosa de l'Eisteddfod Nacional de Gal·les aquell mateix any i el premi de Llibre de l'Any de Gal·les l'any següent. No va ser fins l'any 2010, però, que es va traduir i publicar en anglès amb el títol The Life of Rebecca Jones, i va ser de l'anglès que es va traduir finalment al català i al castellà l'any passat. És una novel·la que es fa imprescindible d'una forma òbvia i directa, un cop llegida, i per això m'entristeix pensar en aquest procés de publicació tan accidentat, típic de les llengües minoritàries. La vida de la Rebecca Jones és un càntic punyent i corprenedor a la llengua i a la terra maternes, a una cultura mil·lenària que malda per sobreviure contra vent i marea i que accepta la seva derrota amb una serenitat sorprenent, perquè es basa en la celebració del moment present, de la família i de la memòria com a valors perdurables. En gran part, el relat és una reflexió finíssima sobre el caràcter fugisser de la vida i el sentit de permanència que li donem els éssers humans, i precisament el seu missatge queda reforçat pel gir final - inesperat, inevitable - que fa la narració en el seu desenllaç. El relat condensa en poques pàgines la història vital de dues generacions de la família Jones, les dels besavis i els avis de l'autora. És també la història del Gal·les rural al llarg del segle vint. Rebecca Jones, nascuda el 1905, és la gran dels cinc germans que arribaran a l'edat adulta. Dels quatre nois, els tres petits eren cecs i van haver de ser enviats a Anglaterra, per ser educats en una escola especial. Com a conseqüència d'aquest fet, el germà gran, Bob, es va haver de quedar a la granja familiar tota la vida i no va poder accedir als estudis superiors. La vida de la Rebecca Jones és una història, per tant, de camins no recorreguts i oportunitats perdudes, però també és una recreació magnífica del món dels que queden enrere, transitant entre els cicles de la vida rural i el paisatge indòmit de la vall de Maesglasau que envolta el mas de la família protagonista. La vida d'aquests pagesos gal·lesos que queden enrere és certament molt dura i plena de privacions, però no és en cap cas un erm cultural. Els membres de la família Jones provenen d'un llarguíssim llinatge de poetes i homes de lletres, i gaudeixen de la poesia com del seu element propi. La veu d'un dels avantpassats, el poeta del segle divuit Hugh Jones, es fa especialment present al llarg de la narració a través de la multiplicitat de fragments de les seves obres, en vers i en prosa, que formen el contrapunt de la història explicada per la Rebecca. L'experiència de la ceguesa per part dels tres tiets, i la dicotomia establerta al llarg del text entre llum i foscor, esdevenen la gran metàfora al centre de la narració. Gran part de la bellesa del text la fan les imatges del paisatge verd i feréstec de les muntanyes gal·leses: precisament la imatge que se'ls nega als cecs. El títol original en gal·lès és precisament un vers de Hugh Jones inspirat en un dels salms: el poeta demana a Déu que descorri el vel que oculta la muntanya de Maesglasau, però ens deixa amb la incògnita sobre a quina mena de foscor es refereix la veu poètica en definitiva. Rere aquest paisatge, Rebecca és una veu que acaba per fer-se eterna, en tant que, des del seu moment present, es manté profundament arrelada al món dels seus pares i dels seus avantpassats. El seu testimoniatge silent i discret de la vida de la vall acaba per convertir-se en un recordatori commovedor i inesborrable de la força de l'arrelament i els vincles familiars a l'hora de definir-nos. 

Sinopsi: Des del casament dels seus pares a principis del segle vint fins a l'edat anciana, Rebecca Jones rememora la vida viscuda al mas de la seva família a la vall de Maesglasau, i descriu com les nombroses generacions d'aquesta família s'han adaptat a la duresa de la vida rural. La vida cultural en llengua gal·lesa que lluiten per mantenir és una part molt important d'aquest relat extraordinari de pervivència davant del món inexorable del futur i del progrés. 

M'agrada: És una lectura imprescindible per entendre quelcom de la cultura gal·lesa i, com a novel·la, és un relat d'una bellesa aclaparadora. 

6 de març de 2019

F de falcó (#236)

Caçar amb el falcó em va portar als límits mateixos del que és humà. Després em va portar més enllà, a un lloc on jo ja no era humana. El falcó volava, jo hi corria al darrere, la terra i l'aire ornats amb detalls profunds i corbats, prou per deixar fora qualsevol cosa que s'assemblés al passat o al futur, de forma que l'únic que importava eren els propers trenta segons. 

Aquest assaig de l'autora anglesa Helen Macdonald és un llibre de memòries molt curiós i difícil de classificar. Ha rebut nombrosos premis a partir de la seva publicació el 2014, i això ha fet créixer el seu èxit internacional en els últims anys. És una reflexió profunda i captivadora sobre el procés de dol experimentat per Macdonald arran de la mort del seu pare, un moment crucial en la seva vida en què deixa la feina i la casa per tal d'entregar-se a un projecte vital que l'ha acompanyat tota la vida: la falconeria. L'autora adquireix un astor - una espècie especialment rebel - i es decideix a entrenar-la per caçar a les zones boscoses de l'Anglaterra rural. L'amansiment del falcó a la manera tradicional no és una tasca fàcil, però: els falcons són criatures salvatges que, de fet, no arriben mai a ser domesticades. El seu instint predador és inesborrable de la seva naturalesa, i el seu amansiment consisteix més aviat en un exercici de confiança creixent entre ocell i persona a través de l'hàbit i la repetició. L'objectiu últim és deixar que el falcó caci lliurement i torni al falconer quan aquest el cridi: per arribar a aquest punt, el falconer comença lligant-lo curt i va augmentant aquesta distància progressivament. La mesura d'aquests estadis de confiança és extremadament complexa, en tant que lligar l'ocell massa curt pot significar alimentar la seva agressivitat d'una forma insana; d'altra banda, deixar-lo volar lliure si encara és massa aviat pot significar perdre'l per sempre. Macdonald ens informa amb tot detall d'aquestes complexitats i subtileses, i poc a poc anem veient com l'autora emprèn un viatge cap a la natura salvatge com a forma d'escapar de la situació de dol, en una mena de present etern on només existeix la relació amb l'ocell. Tanmateix, l'escapada a la natura també representarà, al cap del temps, un camí insospitat de guariment. Si la línia entre la persona i l'ocell comença a esborrar-se davant la impossibilitat d'assumir la pèrdua del pare, la natura també ajudarà Macdonald a percebre la necessitat de tornar al món dels vius. L'aventura de Macdonald, però, troba un interlocutor insospitat en la figura de l'autor britànic T. H. White (1906-1964) que, alcohòlic i solitari, es va proposar entrenar el seu propi astor durant els anys trenta. Mentre que Macdonald emprèn aquesta tasca com a forma de canalitzar el dol per la seva pèrdua, el viatge de White és encara més tortuós. Turmentat per la seva homosexualitat reprimida i les tendències sàdiques que arrelen en els maltractaments de què havia estat víctima en la infància, la seva empresa és adquirir l'honorabilitat cavalleresca de la classe alta britànica. Com l'autèntic "cavaller mal fet" de la seva obra artúrica més famosa, The Once and Future King, White es proposa una prova de caràcter que, lluny de purificar-lo com als cavallers cortesans en què s'emmirallava, el portarà al límit de l'estabilitat mental. La història de White i Gos, el seu astor, és la dramàtica història d'un falconer maldestre i inexpert que inconscientment sotmetrà el seu animal a una tortura salvatge fruit de la inconsciència; el relat d'un infant aterrit que es transformarà en la figura dictatorial que ha temut durant tota la seva vida; el testimoni de la desfeta d'un home trencat per dins que es veu incapaç de recuperar una imatge anhelada de passat idíl·lic i immaculat. El llibre de memòries que White va escriure sobre l'experiència serveix a Macdonald com a font d'ensenyaments, no sols sobre les coses que no s'han de fer a l'hora d'entrenar un falcó de caça, sinó també sobre les múltiples formes en què un ésser humà es pot trencar i l'esfereïdora lluita per tal de recuperar-se un mateix. El llibre, per tant, no seria l'experiència deliciosa que és sense aquest joc de miralls continu entre el passat i el present, entre els instints i els impulsos feréstecs i el món amansit de la cultura i la literatura. El llibre és, també, una gran reflexió sobre la història i la cultura angleses, que defineixen la realitat, en determinats moments històrics, segons el que és normatiu o refinat per a la societat del moment. Durant el Renaixement, l'entrenament del falcó és caracteritzat com a procés de seducció d'una dama altiva i distant. A l'època victoriana, però, el falcó és comparat amb una feminitat histèrica que ha de ser controlada i refrenada per l'autoritat masculina. Durant la segona guerra mundial, els nazis s'interessen per la falconeria canalitzant en les aus de presa els seus ideals de purisme racial. També serà en aquest moment que la descripció de l'anatomia d'aquests ocells adopta el vocabulari propi de l'enginyeria aeronàutica, i aquests animals seran equiparats a avions de combat. F de falcó és una experiència difícil de classificar, a mig camí entre les memòries, la crítica literària i la divulgació sobre la vida salvatge. La seva lectura també té els seus alts i baixos i no em sembla del tot rodona. Hi ha moments en què l'interès decau i en què l'obra sembla un punt massa fragmentada, però l'experiència per regla general és molt completa i rica en matisos. 

Continguts: Després de la mort sobtada del seu pare, el foto-periodista Alasdair Macdonald, la professora Helen Macdonald cau en una depressió i comença a aïllar-se dels seus familiars i coneguts. La seva passió per la falconeria es remunta a la seva infància, però ara es proposa iniciar un projecte amb el qual mai no s'havia atrevit: entrenar un astor, una espècie particularment difícil, ella sola. El seu creixent aïllament durant l'amansiment de l'ocell la porta a diferents reflexions sobre la relació dels éssers humans amb la natura i també la naturalesa mateixa de les relacions humanes. 

M'agrada: M'han agradat sobretot els moments dedicats a la crítica literària i el perfil biogràfic de T. H. White que, al meu parer, eclipsen el relat personal de Macdonald. 

No m'agrada: És un llibre un punt desigual, que té moments molt reeixits i d'altres de més feixucs. 

2 de març de 2019

The Grass is Singing (#235)

Quan els vells colons diuen "S'ha de comprendre el país" el que volen dir és "T'has d'acostumar a les idees que tenim sobre els natius." Estan dient, efectivament, "Aprèn les nostres idees, o si no marxa d'aquí: no t'hi volem." La majoria d'aquests joves han estat educats amb vagues nocions d'igualtat.

Aquesta novel·la de 1950 va representar el debut de l'autora britànica Doris Lessing (1919-2013) i és una lectura totalment recomanable, que demostra la magnífica habilitat de l'autora per crear una atmosfera i un ambient, i per fer-nos entendre les subjectivitats dels seus personatges sense necessitat de fer-los agradosos o complaents als lectors. Doris Lessing va guanyar el premi Nobel de Literatura el 2007, i llegir un llibre així ens fa adonar de com de merescut va ser aquest guardó en aquest cas, i també de com es va fer esperar. L'argument és aparentment simple: cap als volts de la segona guerra mundial, en una granja de Rodèsia del sud, actual Zimbabwe, la dona del granger ha estat assassinada pel seu servent domèstic, un treballador negre. El primer capítol ens presenta els personatges que conformen aquest petit i remot univers: Dick i Mary Turner, el matrimoni protagonista; Moses, el servent negre que acaba de matar la seva mestressa; Tony Marston, l'encarregat acabat d'arribar d'Anglaterra i recentment incorporat a la feina de la granja, i Charlie Slatter, el ric i influent amo de la plantació contigua a la dels Turner. De seguida se'ns planteja breument la política d'aquest món: en una economia basada en l'explotació de la mà d'obra dels negres, quasi en termes d'esclavitud, el racisme es presenta com a necessitat i s'imposa inexorablement a través de la pressió social. Tony Marston pot mostrar els dubtes i les reticències pròpies d'un nouvingut, però de seguida comprendrà on rauen les seves lleialtats. Per més que els joves arribats de Gran Bretanya alimentin vagues nocions d'igualtat, la pràctica del guany econòmic i de l'estabilitat que requereix de seguida s'imposa com a necessitat pràctica. Per aquest motiu Tony Marston de seguida descarta la idea que existís quelcom d'estrany en la relació entre Mary i Moses, i es limita a guardar-se les seves pròpies conclusions. A partir del segon capítol, l'acció recula a la infància i joventut de Mary, i ens presenta tota la seva història, i la del seu matrimoni amb Dick, en ordre cronològic fins al tràgic desenllaç. A partir d'aquí és quan com a lectors podem treure les nostres pròpies conclusions: Mary és una persona profundament immadura, a causa de la forma com s'ha criat, i en un moment determinat de la seva vida veu el matrimoni com una necessitat, a causa de la pressió social d'una comunitat enormement conservadora i tancada. Dick, però, tampoc no sembla un home gaire realista: la seva empresa de tirar endavant la granja sembla fracassada des del principi, i tots els seus intents de reflotar-la acaben resultant estèrils. El matrimoni de seguida es conforma a l'estereotip dels "blancs pobres", que reben la simpatia i la compassió paternalista i interessada dels seus veïns, però que no poden rebaixar-se a admetre la seva derrota. L'aïllament i la manca de recursos materials va minant l'estabilitat mental de Mary al llarg dels anys, de forma que finalment les seves ansietats reprimides acaben cristal·litzant en la seva relació amb els treballadors negres. A mesura que Moses adquireix més responsabilitats dins de la casa, els rols de dependència s'aniran invertint. El text presenta una crítica profunda i lúcida a la societat colonial i la relació d'explotació que estableix entre colonitzadors i natius: el terror irracional i subconscient de Mary envers els natius negres amaga arrels més profundes basades en la culpabilitat per aquesta explotació i la seva pròpia submissió a una societat profundament patriarcal i cruel amb els dones. La crítica, en aquest sentit, també adquireix un to protofeminista quan veiem l'evolució del personatge de Mary, primer en la seva relació amb el seu marit, una relació en què els rols també s'inverteixen suggestivament, i posteriorment en la que establirà amb Moses. Per si això fos poc, les relacions de classe entre els blancs afegeixen un altre nivell de complexitat al relat: Charlie Slatter no fa altra cosa que esperar la caiguda dels Tuner amb candeletes per poder apropiar-se de les seves terres, però es veurà obligat a intervenir quan se n'adoni que si els Turner cauen encara més baix, perdran el seu poder sobre els negres. The Grass is Singing esdevé, per tant, una lectura fascinant sobre les relacions de poder i d'explotació que s'estableixen en una societat colonial: no sols pel que fa al racisme, sinó també al masclisme imperant en la ideologia dels colonitzadors, en què la dona queda relegada a la passivitat i la indefensió adquirida, com una propietat més a preservar. La tragèdia es fa evident no perquè Moses, Mary o Dick Turner siguin personatges heroics, que no ho són, sinó precisament per la seva incapacitat de controlar els rumbs de les seves pròpies vides, que tindrà a veure amb aquest escenari polític de la lluita pel control en una societat colonial. 

Sinopsi: Quan Mary es casa amb Dick Turner i se'n va a viure amb ell a la seva granja, la seva vida canvia irrevocablement: acostumada a una vida social rica i a les comoditats de la ciutat, ara s'haurà d'acostumar a una vida d'aïllament i solitud creixents que acabaran posant en risc la seva estabilitat mental. La novel·la descriu el deteriorament de la seva salut mental a través de la relació amb el seu marit, amb els treballadors negres de la granja, i la seva incapacitat d'establir vincles amb la societat que l'envolta. 

M'agrada: La forma com Lessing crea una atmosfera i un ambient per a la seva novel·la, amb una riquesa de detalls impressionant, i la complexitat dels personatges, que es fan profundament comprensibles dins del context social en què viuen, tot i que acabin fent-se antipàtics per diferents motius. El fet de començar pel final i anar reconstruint totes les circumstàncies que han portat al desenllaç és l'encert més gran, perquè la novel·la sencera es llegeix com un misteri. A mi la lectura m'ha enganxat moltíssim. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons