"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 d’octubre de 2018

El darrer unicorn (#214)

El meu pare odia els gats. Diu que no existeix res que sigui un gat... És tan sols la forma que els agrada prendre a tota mena de follets, esperits i dimoniets per tal d'entrar fàcilment a les cases dels humans. 

Aquesta novel·la de l'autor nord-americà Peter S. Beagle, es va publicar per primer cop el 1968, el mateix any que Un mag de Terramar d'Ursula K. LeGuin. Igual que aquesta, és una autèntica joia de la literatura de fantasia del segle vint. Tot i que les influències de Tolkien en Beagle són força clares en alguns moments, El darrer unicorn esdevé una obra completament original en la seva manca de pretensions i en la destresa amb què l'autor porta els seus personatges al seu destí. La novel·la també destaca per l'ús del llenguatge, profundament poètic i gràvid d'una saviesa reposada i profunda. Beagle segueix l'exemple de Tolkien en intercalar en la seva prosa versos que venen al cas de la història, amb diferents estils i graus de formalitat depenent del moment en què es troba el relat. A la vegada, hi ha fragments d'una prosa profundament lírica, especialment en els moments en què els personatges reflexionen sobre la vida i l'existència. Si bé l'ombra de Tolkien plana sobre l'estil i la forma de la novel·la, val a dir que és un mèrit incalculable per part de Beagle seguir aquest mestratge sense perdre rastre d'originalitat. Però la influència més clara és també la més subtil: Beagle desenvolupa una de les reflexions més profundes i belles de l'obra tolkieniana i la transforma en un conte de fades deliciós que, com els millors contes de fades, no deixa de tenir un pòsit fosc i pertorbador quan s'acaba d'empassar. La imatge és la de la convivència dels éssers mortals i els immortals, que porta al plantejament d'una qüestió metafísica tan profunda com arribar a comprendre la nostra pròpia mortalitat. Tolkien posava davant per davant dues races diferents, els humans i els elfs, i a través d'ells contraposava dues formes diferents de felicitat, per acabar trobant benediccions i tristeses ocultes tant en el fet de la vida com en el de la mort. Beagle aquí emprèn un projecte similar, per presentar-nos un unicorn, immortal per naturalesa, que emprèn un insòlit viatge per tal d'esbrinar el motiu de la desaparició els seus congèneres. El seu camí es creua amb el de Schmendrick, un aprenent de mag que, a causa de la seva pròpia incompetència es troba atrapat en un estat immortal i ha de lluitar per tal de poder envellir de nou. A la seva expedició s'acaba afegint Molly Grue, ex-donzella reconvertida en cuinera, que té la facultat de veure-hi més clar i parlar més clar que la majoria dels qui l'envolten. Gran part del relat queda sostingut pel carisma dels seus personatges, que esdevenen perfectament agradosos en les seves imperfeccions. L'aventura comença de forma prou innòcua, però el camí per tal de revelar el misteri acabarà fent-se més i més tortuós a mesura que anem descobrint quines amenaces afronten els protagonistes. Com també passa a les obres de Tolkien, LeGuin i Michael Ende, la naturalesa del mal esdevé indefinida i ubiqua, cosa que afegeix suspens i misteri al relat, d'una banda, però també profunditat i nivells de lectura. I si amb tot això no n'hi ha prou, la novel·la també ens ofereix els seus moments metatextuals: els personatges són conscients en tot moment que es troben en un conte de fades i juguen constantment amb les expectatives que comporta el gènere. Cap a la meitat de la novel·la l'expedició formada per l'unicorn, Schmendrick i Molly arriba al castell del rei Haggard, on la narració pren una direcció completament diferent. El darrer unicorn és una bona recomanació per a aquells a qui us agradi l'alta fantasia de tall més clàssic. És una lectura fàcil i agradable, però totalment gratificant en la seva bellesa i originalitat. 

Sinopsi: En un bosc encantat, l'unicorn protagonista se n'adona que és la darrera de la seva espècie, i emprèn un viatge improvisat per tal d'esbrinar quin ha estat el destí de la resta d'unicorns, ara desapareguts. Aviat és capturada per al circ dels horrors de Mommy Fortuna, on coneix el mag Schmendrick, amb qui s'alia per poder escapar. A partir d'aquest moment, emprenen un viatge per tal d'aconseguir la llibertat, cadascun a la seva manera. 

M'agrada: És una lectura molt agraïda, que sorprèn a cada pas amb cops amagats i girs inesperats. 

27 d’octubre de 2018

Goodbye, Columbus (#213)

Però, qui sap? Qui ho pot dir? Potser resulta que és vostè l'autèntic messies. És el que diu en Mickey, que el messies és una noció col·lectiva. En Mickey va anar a la ieshivà una temporada. El que ell diu és que el messies som tots plegats. Una mica jo, una mica vostè. Hauria de sentir aquell noi quan parla, sergent, quan s'hi posa. 

Vaig dir que sentir la notícia de la mort de Philip Roth m'havia fet venir moltes ganes de rellegir, però d'entrada he començat llegint una obra que és totalment nova per a mi. Ara sento que hauria d'haver llegit Goodbye, Columbus (1959) molt abans, em penso, perquè aquesta lectura m'hagués aclarit una sèrie d'aspectes sobre l'obra de Roth que són rellevants per comprendre el seu lloc dins la literatura americana. A més, és d'aquells llibres que ens aclapara amb la seva excel·lència quan ens n'adonem que es tracta del debut del seu autor. Roth va ser capaç de fer això amb vint-i-sis anys. Algunes de les seves novel·les exploren els mateixos temes i imatges, però entaforats entre milers d'anècdotes, personatges secundaris i digressions interminables. En canvi, la novel·la curta i els relats que conformen Goodbye, Columbus són força més accessibles que algunes de les seves novel·les més famoses: sintètics, lleugers, i amb una vena d'humor despullat que colpeja en els moments més insospitats. Això no vol dir que no tractin temes molt seriosos i exhibeixin una gran complexitat en les seves imatges i símbols. La identitat jueva és una constant, però aquí se'ns presenta, com a figura sobre fons, en contrast amb la societat americana que els gentils estan construint. El que en altres novel·les més recents de Roth es converteix en rememoració de vegades un punt nostàlgica del passat, l'adolescència en un barri obrer de Newark durant els anys 40 i 50, aquí es converteix en un reflex cru i fidedigne del present: la comunitat jueva no s'ha assimilat del tot a l'estil de vida americà, els avis i alguns pares encara no parlen anglès, l'Holocaust és una memòria recent i una experiència límit, i el somni americà se situa al futur més que no pas al passat. La novel·la curta, Goodbye, Columbus, ens situa en una curiosa tensió entre assimilació i lluita de classes. El protagonista, Neil Klugman, és un jove de classe obrera que treballa a la biblioteca municipal de Newark. Un estiu coneix una jove de casa rica, Brenda Patimkin, i tots dos inicien una relació tempestuosa que els abocarà irremeiablement al matrimoni o al desastre. I això no vol dir que el matrimoni no es presenti també com una mena de desastre. El relat explora les formes en què Neil i Brenda es manipularan l'un a l'altre, en una relació amorosa que s'acaba transformant en una guerra pel control, a causa, en el fons, de l'abisme de classe que els separa. La família Patimkin abraça el somni americà a través del consum compulsiu, de persones, de relacions i de tot tipus d'objectes, i així mateix inicien Neil en el consum compulsiu de fruita com si es tractés dels fruits de l'arbre del paradís ofrenats en safata. Ara bé, Roth es mira la seva pròpia metàfora des de fora i amb el cap reposat, i per això té la lucidesa de recordar-nos que el consum compulsiu de fruita provoca cagarrines. Tot i el meravellament inicial de Neil amb aquest nou estil de vida, tant ell com Brenda aviat comencen a jugar les seves cartes, cadascun per interessos privats que de vegades queden tan sols suggerits i s'han d'anar llegint entre línies. A part de les diferències de classe, el matrimoni i el diafragma són dos esculls intercanviables que amenacen la relació, i dues eines que els protagonistes acabaran utilitzant l'un contra l'altre. De fet, la manipulació esdevé un motiu constant en tots els relats del volum, en una mesura o una altra. El manipulador, normalment, es resisteix a assimilar-se i abraça la tradició jueva més observant, paradoxalment, com a eina de pressió per a ser integrat. Els diferents manipuladors que van passant per davant dels nostres ulls no són quasi mai personatges agradables o simpàtics i, tot i així, les seves accions s'acaben revelant com a eloqüents qüestionaments de l'statu quo. Al rerefons hi ha una crítica punyent del tipus de mentalitat pragmàtica que construeix una societat com l'americana: aquests que es resisteixen a l'assimilació, per diferents motius la majoria de vegades totalment mercenaris, acaben revelant la cara oculta del somni americà. El risc d'encaixar massa bé dins d'aquest sistema no és, simplement, convertir-se en una peça més dins de la seva maquinària, sinó, més aviat, el perill de ser-hi engolit un cop dins. Això es revela amb total claredat al final de "No pots conèixer un home per la cançó que canta", però també és present, per exemple, al desenllaç de "Defensor de la fe", en què el sergent Marx li nega una compassió bàsica al soldat Grossbart, que no se la mereix per la seva bondat o honestedat, sinó precisament per ser un autèntic desgraciat. L'únic dels personatges que ens demostra la possibilitat de creuar la línia i arribar a comprendre o a compadir l'altre en termes absoluts és l'Eli Peck de "Eli, el fanàtic", tot i que, és clar, la seva experiència límit queda disfressada a ulls del gran públic com a crisi nerviosa. En definitiva, Roth ens presenta en el seu debut una crítica punyent de l'estil de vida americà des de la seva gènesi al final de la segona guerra mundial, i ho fa amb un estil sobri, planer, extremadament eloqüent i un humor que desarma els lectors quan menys s'ho esperen. 

Sinopsi: Goodbye, Columbus és una història d'amor entre dos joves de classes socials diferents, que troben en la contracepció el seu camp de batalla. "La conversió dels jueus" és un conte sobre un adolescent que qüestiona el rabí sobre els dogmes principals de la seva fe, amb conseqüències realment inesperades. "Defensor de la fe" és un conte sobre la relació que s'estableix en una base de l'exèrcit americà entre el sergent Marx i tres reclutes jueus. Un dels reclutes, Grossbart, utilitza les pràctiques del judaisme com a eina per aconseguir certs privilegis, cosa que començarà a incomodar Marx a mesura que les maquinacions de Grossbart es vagin complicant. "Epstein" és un divertit relat sobre una peculiar crisi dels seixanta. "No pots conèixer un home per la cançó que canta" és el relat d'un home que rememora certs episodis de la seva vida a l'institut en companyia d'un delinqüent juvenil. "Eli, el fanàtic" és la història d'un advocat que representa els veïns d'un barri residencial de Newark i amenaça amb prendre accions legals contra una comunitat de refugiats jueus europeus, molt més tradicionalistes, que han establert una escola rabínica a la zona. 

M'agrada: És una lectura realment reveladora, que ajuda a comprendre l'obra de Philip Roth molt millor. A mi m'han agradat especialment "Defensor de la fe" i "Eli, el fanàtic", tot i que els altres em semblen igual de bons. 

24 d’octubre de 2018

El déu de les coses petites (#212)

No importava que la història ja hagués començat, perquè el kathakali va descobrir fa molt de temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen secrets. Les Grans Històries són les que ja has sentit i vols tornar a sentir. Les que pots penetrar en qualsevol punt i habitar amb comoditat. No t'enganyen amb exaltacions i finals amb trampa. No et sorprenen amb res d'imprevist. Són tan familiars com la casa on vius. O l'olor de la pell del teu amant. Saps com s'acaben, i tot i així les escoltes com si no ho sabessis. Igual que saps que un dia moriràs i, tot i així, vius com si no hagués de passar. En les Grans Històries saps qui viu, qui mor, qui troba l'amor, qui no. I tot i així ho vols tornar a saber. 

Aquesta és la recomanació d'una novel·la totalment única en la seva espècie. L'autora índia Arundhati Roy es va donar a conèixer amb la seva publicació el 1997, i des de llavors només ha publicat una altra novel·la, centrant la seva carrera en els assajos polítics i l'activisme. El déu de les coses petites és un retrat fascinant i commovedor sobre l'Índia de després de la independència, centrat sobre tot en les seves tensions polítiques, socials i culturals. A finals dels anys 60, on se situa gran part de l'acció, el país respira entre dues guerres cruentes, la situació política és altament inestable i una rígida estructura social determina el lloc dels individus dins la comunitat. Per a la casta dels intocables, sembla que els canvis arriben a pas de cargol de la mà de la ideologia comunista; per a les dones, encara no hi ha tanta sort. El relat navega molt destrament entre les dues perspectives: les múltiples lectures que ofereix de posicions polítiques i esdeveniments històrics que estan canviant el rostre del país contrasten agudament amb les veus que queden al marge, suprimides i victimitzades irremeiablement. La novel·la estableix, per tant, aquesta dialèctica constant entre les coses grans i les coses petites, però ens les mostra com a parts inextricables d'una mateixa existència. Per això, aquest relat de les coses petites, de les vides privades dels protagonistes i de les seves decisions aparentment més innòcues, portarà inexorablement a la tragèdia. En un món, per exemple, on una dona no pot decidir a qui estimar, la pell blanca mereix directament més amor i atenció que la negra, i les tradicions defensades des del fanatisme religiós poden pesar més que el benestar col·lectiu, les decisions més fortuïtes sobre els fets més quotidians poden acabar marcant vides senceres. El passat colonial del país també aflora en tot aquest entramat de tensions: és l'ètica i els valors dels colonitzadors els que s'oposen a l'emancipació definitiva de totes aquestes víctimes, imposant un sentit d'ordre opressor i asfixiant en el que ara són les classes altes de la població índia. En el si d'una família acomodada a l'estat de Kerala, els bessons Rahel i Estha aprenen de forma altament traumàtica que tot pot canviar en un dia. La resta de les seves vides, transitant entre la buidor i el silenci, es dedicaran a negociar quin grau de responsabilitat van tenir en els esdeveniments que els van marcar en el passat, i a provar de descobrir si els queda cap possibilitat de guariment. Quan es produeix el seu retrobament, vint anys després de la tragèdia, Rahel i Estha es retroben com a ànimes bessones, ja que, tot i la distància que els ha separat físicament, les seves ments sempre han estat unides com les d'un sol individu. Aquesta connexió telepàtica entre els personatges, però, no és ben bé un recurs al realisme màgic sinó més aviat un altre dels múltiples motius i imatges que recorren el text, amb una exuberància que a moments pot arribar a aclaparar. La novel·la és una autèntica obra mestra pel que fa a la seva estructura i el seu ús del llenguatge i de la perspectiva. En el primer capítol se'ns ofereix el desenllaç de la tragèdia i, a partir d'aquí, assistirem al desenvolupament de la història a través de múltiples salts cronològics, gràvida d'un sentit de fatalitat que es va fent més ominós a mesura que van passant capítols. La gran intriga del relat ens tempta més amb el com i el per què de la tragèdia, i com les coses petites conspiren per tal de realitzar-la, que pròpiament amb els fets. D'altra banda, l'ús que Roy fa del llenguatge és part de l'encant de la lectura: mentre ens desplega descripcions lentes i inacabables dels paratges naturals que envolten els personatges, al mateix temps la perspectiva que ens ofereix en els moments decisius del relat és la dels infants, que descobreixen el llenguatge per primera vegada, amb el seu ús totalment particular i personal de les paraules. Quan finalment el relat arriba al cor de la violència, ho fa amb un llenguatge sec i extremadament gràfic. El déu de les coses petites és un relat corprenedor sobre el final de la innocència, i sobre el cost associat de la llibertat en una societat opressiva fins a un punt asfixiant. Al rerefons de totes les desgràcies hi ha un personatge, Ammu, que brilla amb una llum especial: el seu amor desesperat envers els seus fills, la seva tenacitat davant l'adversitat i la seva ànsia irrefrenable de llibertat acaba transcendint fins i tot els moments més foscos de la narració. 

Sinopsi: Rahel i Estha són els fills bessons d'una dona divorciada de classe alta, Ammu, a l'estat de Kerala. Fugint d'un matrimoni abusiu, Ammu torna a la casa familiar a viure amb la seva mare, la seva tia soltera i el seu germà, Chacko. L'any 1969, quan els bessons tenen set anys, la família es disposa a donar la benvinguda a l'ex-dona anglesa de Chacko i la filla de tots dos, Sophie Mol, de nou anys. Des del primer capítol coneixem la tragèdia en què desencadenarà aquesta visita, però a través de la novel·la anirem coneixent amb una riquesa de detalls fascinant i aclaparadora els passats de tots els membres de la família i les circumstàncies que els portaran al fatal desenllaç. 

M'agrada: És una lectura realment aclaparadora en la seva bellesa i la seva magnificència, que sorprèn a cada pàgina amb el seu ús altament creatiu de les imatges. També m'agrada, de fet, que m'hagi recordat en molts moments Fills de la mitjanit de Salman Rushdie, però que m'hagi agradat molt més que aquesta última. 

19 d’octubre de 2018

Alias Grace (#211)

Quan ets al mig d'una història, no és una història en absolut, sinó tan sols una confusió; un brogit fosc, una ceguesa, una destrossa de vidre esmicolat i fusta estellada; com una casa dins d'un remolí o un vaixell esclafat contra els icebergs o arrossegat pels ràpids, i ningú a bord és capaç d'aturar-ho. És després que es converteix en quelcom semblant a una història. Quan l'expliques, a tu mateixa o a algú altre. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood es va publicar per primer cop el 1996, però ha adquirit notorietat recentment a causa de la seva adaptació en forma de sèrie televisiva. És una novel·la molt complexa, que construeix una ficció absorbent i captivadora sobre uns fets reals sobre els quals han sobreviscut poques dades. Al voltant dels buits d'informació, Margaret Atwood construeix un relat apassionant sobre els prejudicis i la pressió social, la tensió entre el desig i la realitat, les trampes de la memòria i el fet mateix de construir relats. L'any 1843, a Toronto, hi va haver el judici per l'assassinat de Thomas Kinnear, un propietari, i la seva majordoma, Nancy Montgomery, al seu domicili. Els acusats van ser el mosso de quadra, James McDermott, que va ser condemnat a mort i executat, i la minyona de la casa, Grace Marks, una noia de tan sols quinze anys que acompanyava McDermott en la seva fugida als Estats Units. A causa de la seva joventut i la sospita que havia estat segrestada per McDermott, finalment se li va commutar la pena de mort per la cadena perpètua. Durant un període de temps va ser internada en una institució per a malalts mentals a causa dels seus atacs d'histèria i el seu somnambulisme. Al cap d'un temps va ser retornada al penal, se suposa que sota la sospita d'haver fingit les afeccions mentals. A part d'això, no hi ha gaire més informació fidedigna del cas. La crònica principal ens n'arriba a través dels escrits de Susanna Moodie, una autora de l'època que va entrevistar Grace Marks. Les incògnites són tan nombroses que hi ha prou motius per a l'especulació: no està clar si McDermott va actuar sol o Grace Marks va ser còmplice o fins i tot inductora dels assassinats, o si aquesta va ser tan sols una víctima innocent. El mòbil de l'assassinat tampoc no és gens clar: en l'època es va descriure com a crim passional, suposadament mogut per la gelosia de Marks respecte a Nancy Montgomery, que era l'amant de Kinnear. Tanmateix, el mòbil també podria haver estat purament material, ja que McDermott i Marks van fugir havent robat algunes possessions de Kinnear i Montgomery, o una revenja per part de McDermott, ja que aquest havia estat acomiadat per Montgomery dies enrere. En la novel·la, s'exploren totes les possibilitats de forma exhaustiva, en un relat que es composa de múltiples fragments i perspectives. El doctor Simon Jordan, un jove pioner en el camp de la psiquiatria, es disposa a escoltar el relat de Grace per tal de trobar un sentit als seus lapses d'amnèsia. Des del punt de vista privilegiat de Grace, de seguida ens n'adonem que és un personatge molt més articulat i intel·ligent del que dóna a entendre la seva aparença de noia humil i poc cultivada, ja que en tot moment es fan evidents les omissions deliberades que conté el seu relat. La brutalitat i opressió que Grace ha patit al llarg de la seva vida no sols se'ns intueixen a través d'aquests buits i omissions, sinó també a través de fragments de somnis i visions que Grace inclou en la narració i que convé interpretar com a elements amagats del seu subconscient que afloren en els fets. D'aquesta forma, Margaret Atwood explora les relacions d'explotació i manipulació que s'estableixen entre homes i dones, d'una banda, i entre diferents classes socials, de l'altra. Al llarg de la narració, observem el tractament desigual que pateixen homes i dones en societat, i com l'experiència femenina es va forjant a través d'aquestes injustícies, recorrent de vegades a la malaltia mental com a via d'escapament desesperada i macabra. A més, assistim a la hipocresia desplegada per les classes més altes a l'hora d'assumir aquests rols de gènere, com s'exemplifica principalment a través del comportament del doctor Jordan al llarg de la novel·la. Finalment, la interpretació última dels fets correspon als lectors, ja que, a través de les múltiples veus i possibilitats que desplega la història, no hi ha una versió dels fets que es pugui considerar definitiva. La novel·la és una lectura realment plena de tensió i d'ambigüitats, i ens ofereix una deconstrucció dels tòpics i de la societat a l'època victoriana que m'ha recordat força La dona del tinent francès de John Fowles. A mi, personalment, Alias Grace m'ha agradat força més que El conte de la serventa, tot i que la seva temàtica sigui similar. Si El conte de la serventa ens ofereix un relat futurista sobre on podrien arribar les coses, Alias Grace ofereix una anàlisi tremendament lúcida i crua de les tensions polítiques i construccions ideològiques que ens han portat fins al moment present. Una lectura imprescindible per a fans d'Atwood. 

Sinopsi: Uns quinze anys després dels crims contra Thomas Kinnear i Nancy Montgomery, el doctor Simon Jordan es proposa entrevistar la convicta Grace Marks per tal de provar d'esclarir els fets autèntics i, d'aquesta forma, provar de determinar si Grace pateix algun trastorn mental. Tanmateix, el relat de seguida pren implicacions molt més sinistres i ambigües del que es podria suposar al principi, en tant que comencen a aflorar múltiples intencions i perspectives dels diferents implicats, i el punt de vista de Grace tampoc no és del tot sòlid, ja que el seu relat conté nombroses el·lipsis i contradiccions. A través del relat de Grace, el doctor Jordan es veu cada cop més lluny de la seva zona de confort, en tant que la seva tasca s'anirà complicant a mesura que s'hi vagi implicant més íntimament. 

M'agrada: És un relat que no es deixa res al tinter respecte a les relacions de gènere i les seves implicacions polítiques, i que manté una intriga constant ben bé fins als últims capítols. 

16 d’octubre de 2018

Vergonya (8)

Avui fa un any que els Jordis són a la presó, sense judici ni condemna, a causa d'un tumult fictici. Els jutges no s'ho pensen, però tard o d'hora, sigui quina sigui la sentència, els presos polítics sortiran i seran testimonis vius de la injustícia que se'ls està fent. Per a aquells que s'apressin a negar la politització del sistema judicial espanyol, em remeto a la recent lliçó del cas dels màsters. 


#LlibertatJordis
#LlibertatPresosPolítics

13 d’octubre de 2018

Vida privada (#210)

Els Lloberola tenien l'orgull que tant el metge com el capellà eren com aquells calçotets de fil que tallava i cosia la mare de don Tomàs, uns calçotets sòlids, invulnerables, assegurats contra tots els estrips i totes les bugades, i els Lloberola, perquè duien aquesta mena de calçotets, es creien superiors a la resta dels senyors de Barcelona. 

Aquesta novel·la de Josep Maria de Sagarra (1894-1961), publicada l'any 1932, va causar un gran escàndol a la Barcelona republicana, en tant que retratava amb un realisme inèdit els vicis i vel·leïtats de les classes altes de la ciutat. El títol, Vida privada, fa referència precisament a la faceta amagada de les famílies respectables de la ciutat, tots aquells comportaments que no poden admetre en públic però que tothom sospita, imagina i magnifica a mitja veu. Amb l'esperit d'una portera indolent i refinada, Sagarra desplega amb una finor i una claredat incommensurables tot un catàleg de vanitats i perversions que, un cop sobre la taula, resulten completament plausibles, fins i tot evidents. Els Lloberola són una família de la noblesa vinguda a menys, que prova de passar com pot vivint de glòries passades i sense haver de rebaixar-se a treballar. L'argument l'articulen els dos fills dels patriarques don Tomàs i Leocàdia, que s'han d'adaptar als nous temps de formes que els seus pares no podrien ni tan sols haver contemplat. Frederic, el fill gran, està casat amb una hereva de l'alta burgesia, però havent gastat tots els diners de la dot, es veu desesperat a l'hora d'afrontar nous deutes. Enmig d'aquesta situació, renova un afer de joventut amb Rosa Trènor, una senyora de companyia i artista de cabaret amb aspiracions de gran dama. El fill petit, Guillem, es dedica a la prostitució - tot molt privat i discret, evidentment - però un bon dia un dels seus negocis li obre la porta a un xantatge ben sucós. Les vides de tots els personatges, tant dels principals com dels més secundaris, es van creuant fortuïtament a mesura que la trama va avançant, i la veu narradora ens va oferint poc a poc un cop d'ull privilegiat a les seves profunditats psicològiques, als seus passats convulsos i a les seves inquietuds presents. No hi ha cap detall que es faci superflu, en una novel·la on més que l'argument, el que centra l'interès ben bé des de la primera pàgina fins l'última és aquesta desfilada de màscares i subterfugis, d'esplendors aparents i misèries ocultes. La vida política, cultural i econòmica de la ciutat també queda analitzada amb una precisió quirúrgica, remuntant-nos fins i tot als pecats fundacionals dels negocis colonials. Ara bé, si per alguna cosa sobta i es gaudeix aquesta magnífica novel·la és per les seves decisions formals: Sagarra ens ofereix aquí un modernisme a l'europea, amb seqüències que no sorprendrien gens en mans de Joyce, per exemple, però un punt més reservat, com si tingués la prudència suficient per prendre distància d'allò que està relatant. Alguns dels capítols ofereixen punts de vista que desconeixem al principi i hem d'anar esbrinant poc a poc, i fragments que quasi es revelen amb immediatesa onírica. Aquesta predomina fins i tot els moments més polítics o històrics, com el fragment en què la narració se centra en els divertiments al voltant de l'exposició universal de 1929. Com si jugués a enfocar i desenfocar la lent a la seva conveniència, ho veiem tot a través de la distància i del filtre imposat per aquest narrador indiscret i tafaner que, en algun moment esporàdic, fins i tot, s'arriba a situar al lloc dels fets. La seva veu, rere la narració, sempre es mostra freda i profundament cínica, sense cap rastre de compassió pels personatges, dels quals abusa una vegada i una altra, com reflectint la forma en què aquests s'utilitzen els uns als altres sense miraments. Sentiríem alguna mena de compassió, com a lectors, si els personatges fessin el mínim esforç per resultar agradosos però, completament obcecats en la seva individualitat, són incapaços de pensar en algú altre que no siguin ells mateixos. A través de la dictadura de Primo de Rivera durant la primera part de la novel·la, i de la segona república durant la segona part, assistim a l'autèntic final d'una era. No perquè aquesta no hagi acabat molt abans, segurament amb el tombant de segle, sinó perquè els personatges han de prendre consciència, finalment, d'aquesta cloenda.  Els pares no s'ho poden arribar ni a imaginar; els fills ho accepten amb resignació, però només després d'haver-s'hi resistit amb totes les seves forces; i els néts possiblement arriben més preparats per als temps que vindran, però s'aboquen amb la mateixa despreocupació que els seus predecessors a un futur incert i inhòspit. El desenllaç és lleugerament obert, lleugerament definitiu, ja que tanca els destins de la majoria de personatges amb una nota de desencís. Els qui quedaran millor parats hauran estat aquells capaços de distanciar-se al màxim de les seves subjectivitats, i que hagin aconseguit viure-les des d'aquesta fredor displicent i estoica que predica la narració mateixa. 

Sinopsi: A mitjans dels anys 20, a Barcelona, una família de la noblesa vinguda a menys passa per dificultats econòmiques. Don Tomàs acaba venent el tapís familiar a Hortènsia Portell, una vídua burgesa. Els dos fills, Frederic i Guillem, proven de viure al dia amb el poc diner que els passa per les butxaques de tant en tant. Frederic s'endeuta amb el joc i amb les dones, i prova de ressuscitar la relació amb la seva antiga amant, Rosa Trènor. Guillem aprofita l'oportunitat que se li presenta de fer xantatge al baró de Falset, un industrial vingut a més que ha comprat el títol nobiliari. Aviat els esdeveniments es van desenvolupant en direccions que a cap d'ells li és impossible de predir. 

M'agrada: La tècnica brillant de Sagarra i el seu ús magistral del llenguatge, en tot moment fluït i planer. El desplegament de cinisme i fredor que ofereix a través de la narració, i aquest punt d'humor cruel que gasta en els moments més inesperats de la lectura. 

10 d’octubre de 2018

Tornar a casa (#209)

Quan algú fa el mal, ja siguis tu o jo, ja sigui una mare o un pare, ja sigui algú de la Costa d'Or o un blanc, és com un pescador que llança una xarxa a l'aigua. Només agafa un o dos peixos, els que necessita, i retorna la resta a l'aigua, pensant que les seves vides tornaran a la normalitat. Però ningú no oblida que ha estat captiu, per molt que ara sigui lliure. I tu, Yaw, encara t'has de donar permís per ser lliure. 

Aquesta novel·la de l'autora ghanesa Yaa Gyasi va ser un èxit editorial immediat als Estats Units quan es va publicar, el 2016. Gyasi va néixer a Ghana, però es va traslladar als Estats Units amb només dos anys d'edat, i allà es va formar a la Universitat de Stanford i va rebre diverses beques d'escriptura creativa. La seva investigació acurada i exhaustiva sobre la realitat de la colonització de Ghana per part dels britànics, i la tragèdia de l'esclavitud dels africans en sòl americà, van donar peu a aquesta primera novel·la, que esdevé un relat de servitud i llibertat, arrelament i despossessió, de la connexió indestriable dels éssers humans amb el seu passat, i del dolor que aquest comporta, i també sobre una identitat donada i transmesa a partir d'aquest passat, i fins a quin punt aquesta pot ser contestada o desafiada. El passat lliga els personatges irremeiablement, però segurament no té l'última paraula en la majoria dels casos. El plantejament de la novel·la i les seves decisions formals són força originals. Concebuda com una novel·la riu que explora la història a través de successives generacions de dues famílies, cada capítol és una breu pinzellada sobre un membre d'una d'aquestes generacions, i el capítol següent salta a algun dels fills o filles del protagonista anterior. La complexitat és doble, però. Els dos primers capítols cobreixen les vicissituds de dues germanes de mare, Effia i Esi, que no arribaran a conèixer-se mai, a Ghana a l'últim terç del segle divuit. Effia, filla d'un cap tribal, és casada amb un governador britànic, i es trasllada a viure al castell de la Costa del Cap. A les masmorres d'aquest edifici, la seva mitja germana Esi espera ser conduïda cap als Estats Units en un vaixell d'esclaus. A partir d'aquí, els dos relats se separen. La meitat dels capítols cobreixen els relats dels descendents d'Effia a Ghana, a través d'un segle dinou marcat per les relacions colonials i les guerres amb els britànics, i un segle vint marcat per la lluita del país per la independència i la reconstrucció del passat. La novel·la cobreix també un aspecte força espinós de la història de la colonització africana, que és el fet que els colonitzadors aprofitessin les rivalitats entre diverses nacions africanes per tal de beneficiar-se econòmicament del tràfic d'esclaus. Així, alguns d'aquests pobles van esdevenir còmplices del tràfic de persones en vendre els seus captius de guerra. Mentrestant, l'altra meitat dels capítols cobrirà les vicissituds dels descendents d'Esi, víctimes primer de l'esclavitud i després de la segregació i el racisme als Estats Units. Passant per la llei d'esclaus fugitius, i després les lleis per la segregació, aquest relat també passarà per la Renaixença de Harlem i l'epidèmia de l'heroïna durant els anys seixanta i setanta. A través de tots aquests relats, es van repetint temes i motius que segueixen aflorant a través dels anys que separen tots aquests protagonistes. Les veus del passat es van fent més poderoses a mesura que la trama va avançant, però les reconnexions amb els avantpassats sempre s'aniran produint de les formes més fortuïtes i inesperades. Per tant, és una novel·la ambiciosa per ser un debut, i Yaa Gyasi la porta fins a la seva conclusió amb domini del ritme narratiu. Aquesta ambició, tanmateix, és l'únic inconvenient de la proposta, ja que de vegades el relat queda excessivament entretallat, la narració es perd en els detalls i no acaba aprofundint gaire en les psicologies dels personatges. Tot i això és una lectura molt agraïda, i resulta molt informativa per la quantitat d'elements històrics que explora i suggereix. Per a aquells interessats en la història de l'esclavitud i de la comunitat afro-americana als Estats Units, de ben segur us agradarà. 

Sinopsi: El relat comença amb Effia, filla d'un cabdill de la tribu dels fanti, que quan arriba a la pubertat és casada amb James Collins, el governador local. Tanmateix, la mare d'Effia amaga un terrible secret al seu passat: Effia no és realment la seva filla, sinó la d'una esclava aixanti que el seu pare va violar en el passat. Effia no arribarà a conèixer mai la identitat ni el destí de la seva mare biològica. Aquesta s'acaba convertint en la tercera esposa d'un cabdill dels aixanti. La seva filla, Esi, és segrestada i enviada com a esclava a les plantacions de cotó del sud dels Estats Units. A partir d'aquí, assistim a les vicissituds de les successives generacions de les dues famílies a través dels anys, fins a arribar al tombant del segle vint-i-u. 

M'agrada: És una novel·la molt accessible i planera, que va establint connexions d'uns capítols als altres, algunes de més òbvies i d'altres força subtils. El seu sentit unitari no s'acaba revelant fins al final, cosa que contribueix a una experiència de lectura molt rodona i satisfactòria. 

No m'agrada: L'estructura de la novel·la es fa un punt massa evident en determinats moments i això de vegades obstrueix la plausibilitat del relat. 

6 d’octubre de 2018

Material sensible (#208)

Posi's la seva màscara abans d'ajudar els altres. 
I penso en nosaltres, tots, i les màscares que portem, les màscares que ens amaguen i les que ens revelen. I m'imagino la gent fingint ser com és realment, i descobrint que l'altra gent és molt més i molt menys del que ells mateixos s'imaginen o de com escullen presentar-se. I aleshores, penso en la necessitat d'ajudar els altres, i com ens emmascarem a l'hora de fer-ho, i com l'absència de màscara ens fa vulnerables . . . 
Tots portem màscara. És el que ens fa interessants. 
Aquestes són històries sobre aquestes màscares, i la gent que som a sota. 

Material sensible és un recull de relats de Neil Gaiman publicat el 2015. Potser no n'he gaudit tant com de Fragile Things, però això no és ni de bon tros un defecte del llibre, sinó que té a veure més aviat amb gustos personals, i amb la varietat que acostumen a oferir els reculls de relats. Fragile Things tirava més a la fantasia i aquest més a la ciència-ficció, i en tots dos el lector ha d'anar construint la seva pròpia experiència de lectura, perquè els contes es basteixen en gran part a partir de referències a altres textos, més o menys coneguts per a cadascú. Reconec que a mi el conte de Doctor Who em va deixar ben bé igual, però que el darrer misteri de Sherlock Holmes, una mica a l'estil de la novel·la A Slight Trick of the Mind de Mitch Cullin, em va semblar totalment brillant. Però per a algú altre pot resultar a l'inrevés. En general, m'ha semblat que alguns dels contes més breus es podien haver desenvolupat més, i alguns dels més llargs ho són excessivament, així que és difícil d'acabar de decidir en un assortiment de propostes que toquen diferents temes, extensions i fins i tot gèneres. Alguns es queden gravats a la memòria, i d'altres passen sense pena ni glòria, així que costa fer una recomanació en ferm quan l'experiència pot arribar a ser tan subjectiva. Si bé a Fragile Things hi havia certa afinitat temàtica entre els relats, aquí la varietat és més gran i, com l'autor deixa intuir en el prefaci, potser aquesta varietat és del tot intencionada. Un trigger warning és un avís col·locat al principi d'un llibre o de qualsevol obra audiovisual prevenint els lectors contra potencial material sensible. Tanmateix, hi ha una ambigüitat essencial en aquesta expressió, i és que els autors no arriben a ser mai del tot conscients de quin tipus de contingut pot esdevenir sensible a un determinat espectador. D'aquí l'ús de la paraula trigger, que fa referència a l'activació de traumes o records reprimits en una persona, però que és completament subjectiva, personal i intransferible. A mi em poden pertorbar profundament els éssers que s'amaguen en les ombres o les veus que semblen no provenir d'enlloc, a un altre els tentacles, a un altre la idea de ser enterrat viu, o una diagnosi mèdica. I Neil Gaiman s'aprofita, precisament, d'aquesta varietat, oferint-nos un ventall així d'ampli d'angúnies i pertorbacions. També és una obra que tracta, d'una forma molt subtil i intel·ligent, de les màscares que ens posem a l'hora de presentar-nos davant dels altres, imprescindibles per a la nostra supervivència, ja que ben sovint ens n'adonem que no hi ha res a sota, i és la màscara la que esdevé la veritable identitat. Així, com en una mena de concurs per a lectors desperts, els relats ens desafien constantment amb personatges que no són qui aparenten ser i que només al final acaben revelant la seva màscara, sempre de formes diferents, més o menys literals. A part d'això, reconec que les meves parts preferides han estat la deconstrucció de contes de fades clàssics, com la que opera a "The Sleeper and the Spindle" o a "Diamonds and Pearls", i l'exercici de concisió extrema portat a terme a "A Calendar of Tales", on Gaiman va escriure un breu conte per a cada més de l'any basat en una resposta a través de Twitter a una pregunta llançada cada mes pel mateix autor. És precisament en la brevetat on Gaiman brilla amb la seva agudesa i el seu enginy habituals tot i que, dels dotze contes resultants, també en podríem triar de preferits. En definitiva, una experiència desigual però totalment profitosa en els seus punts àlgids, que recomano als seguidors incondicionals de Neil Gaiman. 

Continguts: Aquest recull conté els poemes "Making a Chair", "My Last Landlady", "Observing the Formalities", "Witch Work" i "In Relig Odhráin", i els dos últims realment valen la pena. Els relats curts són "A Lunar Labyrinth", en homenatge a Gene Wolfe; "The Thing About Cassandra", en què una nòvia imaginària del narrador apareix inesperadament a la seva vida; "Down to a Sunless Sea", que és una història d'estil gòtic força clàssic; "The Truth is a Cave in the Black Mountains. . .", que és un dels millors del recull i que té moments força pertorbadors; "Adventure Story", molt breu i divertit; "Orange", que també pretén ser divertit però perd interès pel camí; "A Calendar of Tales" que és un petit recull de contes dins del recull. Els meus preferits són abril, maig, juny i octubre. A continuació trobem "The Case of Death and Honey", que és una aventura de Sherlock Holmes un cop retirat i que, per tant, té a veure amb l'apicultura. "The Man who Forgot Ray Bradbury" és un homenatge sentit i sincer a Ray Bradbury, però no és realment una narració. "Jerusalem" és una narració molt intel·ligent sobre els perills del turisme religiós, la depressió, el nihilisme, i la fina línia que separa la salut de la malaltia mental. "Click-clack the Rattlebag" és també molt breu i intel·ligent, i tracta sobre un monstre molt peculiar. "An Invocation of Incuriosity" és un conte que Gaiman va començar quan era adolescent i que s'inspira en les obres de Jack Vance. "And Weep, Like Alexander" és també força breu, força intel·ligent, però no gaire més que això. "Nothing O'Clock" és un conte en la forma d'un episodi de Doctor Who. "Diamonds and Pearls" és, igual que "The Sleeper and the Spindle", que es va arribar a publicar per separat, una deconstrucció d'un conte de fades clàssic. Tots dos valen molt la pena. "The Return of the Thin White Duke" recrea l'estil dels contes de fades, però aquest cop inspirat en una cançó de David Bowie. "Feminine Endings" és una bonica carta d'amor basada en el passat de l'autor i la seva dona. Finalment, "Black Dog" és un conte inèdit escrit originalment per a aquest volum, i és un altre conte protagonitzat pel personatge principal d'American Gods. És força original i un dels que m'ha agradat més. 

M'agrada: M'han agradat gran part dels contes inclosos en aquest volum, i alguns m'han arribat a pertorbar força, cosa que, tractant-se de Neil Gaiman, és un compliment.  

No m'agrada: És un punt desigual i l'interès decau en determinats moments, especialment en els contes més llargs. 

1 d’octubre de 2018

Bella Ciao

Vaig votar. No oblido.
#LlibertatPresosPolítics

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons