"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

13 d’octubre de 2018

Vida privada (#210)

Els Lloberola tenien l'orgull que tant el metge com el capellà eren com aquells calçotets de fil que tallava i cosia la mare de don Tomàs, uns calçotets sòlids, invulnerables, assegurats contra tots els estrips i totes les bugades, i els Lloberola, perquè duien aquesta mena de calçotets, es creien superiors a la resta dels senyors de Barcelona. 

Aquesta novel·la de Josep Maria de Sagarra (1894-1961), publicada l'any 1932, va causar un gran escàndol a la Barcelona republicana, en tant que retratava amb un realisme inèdit els vicis i vel·leïtats de les classes altes de la ciutat. El títol, Vida privada, fa referència precisament a la faceta amagada de les famílies respectables de la ciutat, tots aquells comportaments que no poden admetre en públic però que tothom sospita, imagina i magnifica a mitja veu. Amb l'esperit d'una portera indolent i refinada, Sagarra desplega amb una finor i una claredat incommensurables tot un catàleg de vanitats i perversions que, un cop sobre la taula, resulten completament plausibles, fins i tot evidents. Els Lloberola són una família de la noblesa vinguda a menys, que prova de passar com pot vivint de glòries passades i sense haver de rebaixar-se a treballar. L'argument l'articulen els dos fills dels patriarques don Tomàs i Leocàdia, que s'han d'adaptar als nous temps de formes que els seus pares no podrien ni tan sols haver contemplat. Frederic, el fill gran, està casat amb una hereva de l'alta burgesia, però havent gastat tots els diners de la dot, es veu desesperat a l'hora d'afrontar nous deutes. Enmig d'aquesta situació, renova un afer de joventut amb Rosa Trènor, una senyora de companyia i artista de cabaret amb aspiracions de gran dama. El fill petit, Guillem, es dedica a la prostitució - tot molt privat i discret, evidentment - però un bon dia un dels seus negocis li obre la porta a un xantatge ben sucós. Les vides de tots els personatges, tant dels principals com dels més secundaris, es van creuant fortuïtament a mesura que la trama va avançant, i la veu narradora ens va oferint poc a poc un cop d'ull privilegiat a les seves profunditats psicològiques, als seus passats convulsos i a les seves inquietuds presents. No hi ha cap detall que es faci superflu, en una novel·la on més que l'argument, el que centra l'interès ben bé des de la primera pàgina fins l'última és aquesta desfilada de màscares i subterfugis, d'esplendors aparents i misèries ocultes. La vida política, cultural i econòmica de la ciutat també queda analitzada amb una precisió quirúrgica, remuntant-nos fins i tot als pecats fundacionals dels negocis colonials. Ara bé, si per alguna cosa sobta i es gaudeix aquesta magnífica novel·la és per les seves decisions formals: Sagarra ens ofereix aquí un modernisme a l'europea, amb seqüències que no sorprendrien gens en mans de Joyce, per exemple, però un punt més reservat, com si tingués la prudència suficient per prendre distància d'allò que està relatant. Alguns dels capítols ofereixen punts de vista que desconeixem al principi i hem d'anar esbrinant poc a poc, i fragments que quasi es revelen amb immediatesa onírica. Aquesta predomina fins i tot els moments més polítics o històrics, com el fragment en què la narració se centra en els divertiments al voltant de l'exposició universal de 1929. Com si jugués a enfocar i desenfocar la lent a la seva conveniència, ho veiem tot a través de la distància i del filtre imposat per aquest narrador indiscret i tafaner que, en algun moment esporàdic, fins i tot, s'arriba a situar al lloc dels fets. La seva veu, rere la narració, sempre es mostra freda i profundament cínica, sense cap rastre de compassió pels personatges, dels quals abusa una vegada i una altra, com reflectint la forma en què aquests s'utilitzen els uns als altres sense miraments. Sentiríem alguna mena de compassió, com a lectors, si els personatges fessin el mínim esforç per resultar agradosos però, completament obcecats en la seva individualitat, són incapaços de pensar en algú altre que no siguin ells mateixos. A través de la dictadura de Primo de Rivera durant la primera part de la novel·la, i de la segona república durant la segona part, assistim a l'autèntic final d'una era. No perquè aquesta no hagi acabat molt abans, segurament amb el tombant de segle, sinó perquè els personatges han de prendre consciència, finalment, d'aquesta cloenda.  Els pares no s'ho poden arribar ni a imaginar; els fills ho accepten amb resignació, però només després d'haver-s'hi resistit amb totes les seves forces; i els néts possiblement arriben més preparats per als temps que vindran, però s'aboquen amb la mateixa despreocupació que els seus predecessors a un futur incert i inhòspit. El desenllaç és lleugerament obert, lleugerament definitiu, ja que tanca els destins de la majoria de personatges amb una nota de desencís. Els qui quedaran millor parats hauran estat aquells capaços de distanciar-se al màxim de les seves subjectivitats, i que hagin aconseguit viure-les des d'aquesta fredor displicent i estoica que predica la narració mateixa. 

Sinopsi: A mitjans dels anys 20, a Barcelona, una família de la noblesa vinguda a menys passa per dificultats econòmiques. Don Tomàs acaba venent el tapís familiar a Hortènsia Portell, una vídua burgesa. Els dos fills, Frederic i Guillem, proven de viure al dia amb el poc diner que els passa per les butxaques de tant en tant. Frederic s'endeuta amb el joc i amb les dones, i prova de ressuscitar la relació amb la seva antiga amant, Rosa Trènor. Guillem aprofita l'oportunitat que se li presenta de fer xantatge al baró de Falset, un industrial vingut a més que ha comprat el títol nobiliari. Aviat els esdeveniments es van desenvolupant en direccions que a cap d'ells li és impossible de predir. 

M'agrada: La tècnica brillant de Sagarra i el seu ús magistral del llenguatge, en tot moment fluït i planer. El desplegament de cinisme i fredor que ofereix a través de la narració, i aquest punt d'humor cruel que gasta en els moments més inesperats de la lectura. 

10 d’octubre de 2018

Tornar a casa (#209)

Quan algú fa el mal, ja siguis tu o jo, ja sigui una mare o un pare, ja sigui algú de la Costa d'Or o un blanc, és com un pescador que llança una xarxa a l'aigua. Només agafa un o dos peixos, els que necessita, i retorna la resta a l'aigua, pensant que les seves vides tornaran a la normalitat. Però ningú no oblida que ha estat captiu, per molt que ara sigui lliure. I tu, Yaw, encara t'has de donar permís per ser lliure. 

Aquesta novel·la de l'autora ghanesa Yaa Gyasi va ser un èxit editorial immediat als Estats Units quan es va publicar, el 2016. Gyasi va néixer a Ghana, però es va traslladar als Estats Units amb només dos anys d'edat, i allà es va formar a la Universitat de Stanford i va rebre diverses beques d'escriptura creativa. La seva investigació acurada i exhaustiva sobre la realitat de la colonització de Ghana per part dels britànics, i la tragèdia de l'esclavitud dels africans en sòl americà, van donar peu a aquesta primera novel·la, que esdevé un relat de servitud i llibertat, arrelament i despossessió, de la connexió indestriable dels éssers humans amb el seu passat, i del dolor que aquest comporta, i també sobre una identitat donada i transmesa a partir d'aquest passat, i fins a quin punt aquesta pot ser contestada o desafiada. El passat lliga els personatges irremeiablement, però segurament no té l'última paraula en la majoria dels casos. El plantejament de la novel·la i les seves decisions formals són força originals. Concebuda com una novel·la riu que explora la història a través de successives generacions de dues famílies, cada capítol és una breu pinzellada sobre un membre d'una d'aquestes generacions, i el capítol següent salta a algun dels fills o filles del protagonista anterior. La complexitat és doble, però. Els dos primers capítols cobreixen les vicissituds de dues germanes de mare, Effia i Esi, que no arribaran a conèixer-se mai, a Ghana a l'últim terç del segle divuit. Effia, filla d'un cap tribal, és casada amb un governador britànic, i es trasllada a viure al castell de la Costa del Cap. A les masmorres d'aquest edifici, la seva mitja germana Esi espera ser conduïda cap als Estats Units en un vaixell d'esclaus. A partir d'aquí, els dos relats se separen. La meitat dels capítols cobreixen els relats dels descendents d'Effia a Ghana, a través d'un segle dinou marcat per les relacions colonials i les guerres amb els britànics, i un segle vint marcat per la lluita del país per la independència i la reconstrucció del passat. La novel·la cobreix també un aspecte força espinós de la història de la colonització africana, que és el fet que els colonitzadors aprofitessin les rivalitats entre diverses nacions africanes per tal de beneficiar-se econòmicament del tràfic d'esclaus. Així, alguns d'aquests pobles van esdevenir còmplices del tràfic de persones en vendre els seus captius de guerra. Mentrestant, l'altra meitat dels capítols cobrirà les vicissituds dels descendents d'Esi, víctimes primer de l'esclavitud i després de la segregació i el racisme als Estats Units. Passant per la llei d'esclaus fugitius, i després les lleis per la segregació, aquest relat també passarà per la Renaixença de Harlem i l'epidèmia de l'heroïna durant els anys seixanta i setanta. A través de tots aquests relats, es van repetint temes i motius que segueixen aflorant a través dels anys que separen tots aquests protagonistes. Les veus del passat es van fent més poderoses a mesura que la trama va avançant, però les reconnexions amb els avantpassats sempre s'aniran produint de les formes més fortuïtes i inesperades. Per tant, és una novel·la ambiciosa per ser un debut, i Yaa Gyasi la porta fins a la seva conclusió amb domini del ritme narratiu. Aquesta ambició, tanmateix, és l'únic inconvenient de la proposta, ja que de vegades el relat queda excessivament entretallat, la narració es perd en els detalls i no acaba aprofundint gaire en les psicologies dels personatges. Tot i això és una lectura molt agraïda, i resulta molt informativa per la quantitat d'elements històrics que explora i suggereix. Per a aquells interessats en la història de l'esclavitud i de la comunitat afro-americana als Estats Units, de ben segur us agradarà. 

Sinopsi: El relat comença amb Effia, filla d'un cabdill de la tribu dels fanti, que quan arriba a la pubertat és casada amb James Collins, el governador local. Tanmateix, la mare d'Effia amaga un terrible secret al seu passat: Effia no és realment la seva filla, sinó la d'una esclava aixanti que el seu pare va violar en el passat. Effia no arribarà a conèixer mai la identitat ni el destí de la seva mare biològica. Aquesta s'acaba convertint en la tercera esposa d'un cabdill dels aixanti. La seva filla, Esi, és segrestada i enviada com a esclava a les plantacions de cotó del sud dels Estats Units. A partir d'aquí, assistim a les vicissituds de les successives generacions de les dues famílies a través dels anys, fins a arribar al tombant del segle vint-i-u. 

M'agrada: És una novel·la molt accessible i planera, que va establint connexions d'uns capítols als altres, algunes de més òbvies i d'altres força subtils. El seu sentit unitari no s'acaba revelant fins al final, cosa que contribueix a una experiència de lectura molt rodona i satisfactòria. 

No m'agrada: L'estructura de la novel·la es fa un punt massa evident en determinats moments i això de vegades obstrueix la plausibilitat del relat. 

6 d’octubre de 2018

Material sensible (#208)

Posi's la seva màscara abans d'ajudar els altres. 
I penso en nosaltres, tots, i les màscares que portem, les màscares que ens amaguen i les que ens revelen. I m'imagino la gent fingint ser com és realment, i descobrint que l'altra gent és molt més i molt menys del que ells mateixos s'imaginen o de com escullen presentar-se. I aleshores, penso en la necessitat d'ajudar els altres, i com ens emmascarem a l'hora de fer-ho, i com l'absència de màscara ens fa vulnerables . . . 
Tots portem màscara. És el que ens fa interessants. 
Aquestes són històries sobre aquestes màscares, i la gent que som a sota. 

Material sensible és un recull de relats de Neil Gaiman publicat el 2015. Potser no n'he gaudit tant com de Fragile Things, però això no és ni de bon tros un defecte del llibre, sinó que té a veure més aviat amb gustos personals, i amb la varietat que acostumen a oferir els reculls de relats. Fragile Things tirava més a la fantasia i aquest més a la ciència-ficció, i en tots dos el lector ha d'anar construint la seva pròpia experiència de lectura, perquè els contes es basteixen en gran part a partir de referències a altres textos, més o menys coneguts per a cadascú. Reconec que a mi el conte de Doctor Who em va deixar ben bé igual, però que el darrer misteri de Sherlock Holmes, una mica a l'estil de la novel·la A Slight Trick of the Mind de Mitch Cullin, em va semblar totalment brillant. Però per a algú altre pot resultar a l'inrevés. En general, m'ha semblat que alguns dels contes més breus es podien haver desenvolupat més, i alguns dels més llargs ho són excessivament, així que és difícil d'acabar de decidir en un assortiment de propostes que toquen diferents temes, extensions i fins i tot gèneres. Alguns es queden gravats a la memòria, i d'altres passen sense pena ni glòria, així que costa fer una recomanació en ferm quan l'experiència pot arribar a ser tan subjectiva. Si bé a Fragile Things hi havia certa afinitat temàtica entre els relats, aquí la varietat és més gran i, com l'autor deixa intuir en el prefaci, potser aquesta varietat és del tot intencionada. Un trigger warning és un avís col·locat al principi d'un llibre o de qualsevol obra audiovisual prevenint els lectors contra potencial material sensible. Tanmateix, hi ha una ambigüitat essencial en aquesta expressió, i és que els autors no arriben a ser mai del tot conscients de quin tipus de contingut pot esdevenir sensible a un determinat espectador. D'aquí l'ús de la paraula trigger, que fa referència a l'activació de traumes o records reprimits en una persona, però que és completament subjectiva, personal i intransferible. A mi em poden pertorbar profundament els éssers que s'amaguen en les ombres o les veus que semblen no provenir d'enlloc, a un altre els tentacles, a un altre la idea de ser enterrat viu, o una diagnosi mèdica. I Neil Gaiman s'aprofita, precisament, d'aquesta varietat, oferint-nos un ventall així d'ampli d'angúnies i pertorbacions. També és una obra que tracta, d'una forma molt subtil i intel·ligent, de les màscares que ens posem a l'hora de presentar-nos davant dels altres, imprescindibles per a la nostra supervivència, ja que ben sovint ens n'adonem que no hi ha res a sota, i és la màscara la que esdevé la veritable identitat. Així, com en una mena de concurs per a lectors desperts, els relats ens desafien constantment amb personatges que no són qui aparenten ser i que només al final acaben revelant la seva màscara, sempre de formes diferents, més o menys literals. A part d'això, reconec que les meves parts preferides han estat la deconstrucció de contes de fades clàssics, com la que opera a "The Sleeper and the Spindle" o a "Diamonds and Pearls", i l'exercici de concisió extrema portat a terme a "A Calendar of Tales", on Gaiman va escriure un breu conte per a cada més de l'any basat en una resposta a través de Twitter a una pregunta llançada cada mes pel mateix autor. És precisament en la brevetat on Gaiman brilla amb la seva agudesa i el seu enginy habituals tot i que, dels dotze contes resultants, també en podríem triar de preferits. En definitiva, una experiència desigual però totalment profitosa en els seus punts àlgids, que recomano als seguidors incondicionals de Neil Gaiman. 

Continguts: Aquest recull conté els poemes "Making a Chair", "My Last Landlady", "Observing the Formalities", "Witch Work" i "In Relig Odhráin", i els dos últims realment valen la pena. Els relats curts són "A Lunar Labyrinth", en homenatge a Gene Wolfe; "The Thing About Cassandra", en què una nòvia imaginària del narrador apareix inesperadament a la seva vida; "Down to a Sunless Sea", que és una història d'estil gòtic força clàssic; "The Truth is a Cave in the Black Mountains. . .", que és un dels millors del recull i que té moments força pertorbadors; "Adventure Story", molt breu i divertit; "Orange", que també pretén ser divertit però perd interès pel camí; "A Calendar of Tales" que és un petit recull de contes dins del recull. Els meus preferits són abril, maig, juny i octubre. A continuació trobem "The Case of Death and Honey", que és una aventura de Sherlock Holmes un cop retirat i que, per tant, té a veure amb l'apicultura. "The Man who Forgot Ray Bradbury" és un homenatge sentit i sincer a Ray Bradbury, però no és realment una narració. "Jerusalem" és una narració molt intel·ligent sobre els perills del turisme religiós, la depressió, el nihilisme, i la fina línia que separa la salut de la malaltia mental. "Click-clack the Rattlebag" és també molt breu i intel·ligent, i tracta sobre un monstre molt peculiar. "An Invocation of Incuriosity" és un conte que Gaiman va començar quan era adolescent i que s'inspira en les obres de Jack Vance. "And Weep, Like Alexander" és també força breu, força intel·ligent, però no gaire més que això. "Nothing O'Clock" és un conte en la forma d'un episodi de Doctor Who. "Diamonds and Pearls" és, igual que "The Sleeper and the Spindle", que es va arribar a publicar per separat, una deconstrucció d'un conte de fades clàssic. Tots dos valen molt la pena. "The Return of the Thin White Duke" recrea l'estil dels contes de fades, però aquest cop inspirat en una cançó de David Bowie. "Feminine Endings" és una bonica carta d'amor basada en el passat de l'autor i la seva dona. Finalment, "Black Dog" és un conte inèdit escrit originalment per a aquest volum, i és un altre conte protagonitzat pel personatge principal d'American Gods. És força original i un dels que m'ha agradat més. 

M'agrada: M'han agradat gran part dels contes inclosos en aquest volum, i alguns m'han arribat a pertorbar força, cosa que, tractant-se de Neil Gaiman, és un compliment.  

No m'agrada: És un punt desigual i l'interès decau en determinats moments, especialment en els contes més llargs. 

1 d’octubre de 2018

Bella Ciao

Vaig votar. No oblido.
#LlibertatPresosPolítics

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons