He llegit el volum dels Sonets de Walter Benjamin que Edicions Reremús, amb la col·laboració de la Fundació Angelus Novus, va publicar el 2024 per primera vegada en català, amb traducció d'Arnau Ferre Samon. El filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940) va escriure una sèrie de setanta-tres sonets durant els anys 1914 i 1925, mentre processava el dol per la pèrdua del seu estimat company d'estudis, el poeta Friedrich Heinle (1895-1914), que es va suïcidar l'any 1914, juntament amb la seva companya Rika Seligson, en protesta per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. A principis dels anys vuitanta Giorgio Agamben els va trobar a la Biblioteca Nacional de París, i van ser publicats per primer cop, de forma completa, el 1986. L'amistat entre Benjamin i Heinle va ser molt intensa, marcada pels alts i baixos de la seva relació a causa, sobretot, de desavinences teòriques. Heinle no va encaixar bé dins del moviment poètic expressionista, que dominava les publicacions estudiantils del moment, i la seva producció poètica es va veure marcada per aquesta frustració de no poder arribar a un públic que el comprengués. Alhora, l'impacte de la mort de Heinle en Benjamin és ben evident en aquests poemes, que es basteixen sobre una densitat conceptual que colpeix, a la vegada, per la immediatesa de les seves imatges i per la seva opacitat.
Ha estat una experiència de lectura força desconcertant: suposo que Benjamin tenia intenció de publicar-los en algun moment, però en llegir-los la impressió que m'han provocat és més d'un exercici privat de meditació força obscur per part de l'autor, que no pretengués ser entès necessàriament pel públic en general. El sentiment de despossessió i de desesperació de la veu poètica per la mort de l'amic és d'una intensitat que de vegades es fa abassegadora a l'hora de llegir, però a la vegada queda transmès a través d'unes metàfores denses, gens evidents, més dirigides a evocar imatges i sensacions que no pas a donar-los una interpretació o un significat unívocs. El que m'ha sorprès més és la potència de les imatges - boscos impenetrables, cors que exploten, presències estatuàries, àngels de la mort - en una poesia més aviat conceptual, preocupada més pel pes i la precisió de les paraules que no pas per la unitat o la coherència final del poema. Un dels aspectes més curiosos del recull és el constrenyiment que la forma del sonet imposa a les composicions, i que Benjamin aplica de forma estricta, però amb una voluntat constant d'experimentar amb el seu potencial expressiu. D'aquesta forma, de vegades els versos queden entretallats o interromputs, o l'absència de signes de puntuació fa que puguin tenir dobles lectures.
El resultat és un autèntic desafiament interpretatiu, amb moments d'una bellesa incontestable, moments d'un patetisme que resulta un punt afectat, i passatges en què el sentit del text s'oculta deliberadament. El missatge comú dels poemes sembla evident a simple vista: la mort de l'amic deixa un buit insalvable en la vida del jo poètic, que a la vegada hi respon com a dipositari d'un llegat que es veu empès a continuar, de forma que els poemes que llegim en són el resultat. Explicat així perd una mica de gràcia, sembla poc més que una transacció, però els poemes beuen d'una imatgeria clarament influïda pel romanticisme, de forma que la mort de l'amic és una tragèdia de dimensions còsmiques, que sotraga l'univers sencer, i l'esforç poètic de la primera persona que parla esdevé quasi necessitat fisiològica, com un fet natural: és com si l'estimat, després de mort, alenés sobre els sonets, com si vivifiqués la poesia del protagonista. Aquesta relació dinàmica i constant entre mort i vida es fa present a pràcticament tots els poemes, que estableixen un monòleg constant adreçat a aquest interlocutor absent o, de vegades també, a una destinatària femenina indeterminada, probablement la germana de Seligson.
Aquesta influència romàntica, tanmateix, esdevé alternativament el punt més fort i el punt més feble del poemari sencer: hi ha poemes que són excessivament derivatius, que no estan a l'alçada dels referents, com Hölderlin o Rilke, i que enfarfeguen els versos amb hipèrboles excessives i imatges de boscos encantats, de nits impenetrables i de cavallers caiguts en la flor de la joventut que no resulten del tot originals. Ara bé, en d'altres moments del poemari aquesta obsessió per la pulsió vivificadora de les paraules dóna imatges d'una potència aclaparadora que exigeixen al lector que recorri una part del camí per anar a trobar-les. Un exemple en seria, per exemple, la metàfora de la creació poètica com un infantament per part del poeta. Al sonet 3, és el poeta mateix que és infantat per la mort de l'amic, i que canta per boca del poeta mort, no per la seva pròpia. Passa quelcom similar al poema 34, aquest més explícit, en què el poeta mort alleta el poeta viu, i aquest n'hereta la corona. O novament, al 56, els poemes de l'amic mort són un infant que aquest va posar al món i que el jo poètic es veu en la necessitat de nodrir perquè no morin, com si en fos el pare adoptiu. Aquesta mateixa imatge a mi m'ha semblat que queda evocada al 51, en què el canal de roca per on baixa el poeta al món dels morts evoca novament aquest infantament traumàtic, tot i que, en aquest cas, el poema no ho fa explícit. Aquestes connexions entre uns poemes i uns altres són inesgotables, i per això val la pena llegir el recull sencer i no ignorar poemes que poden semblar més fluixos a simple vista o imatges que es facin repetitives, perquè en un altre poema poden adquirir un matís completament inesperat i significatiu.
Les preocupacions filosòfiques de Benjamin queden tan sols apuntades de forma temptativa, però també es poden apreciar en el to dels poemes i el seu sentit d'urgència: hi ha quelcom de l'excepcionalitat del moment històric en l'instant de tragèdia que marca el jo poètic i li obre una comprensió de l'existència totalment insòlita. En aquest cas, el suïcidi de Heinle i de Seligson és un esdeveniment fundacional a la vida del Benjamin poeta, tant si el llegim en la seva dimensió privada o en la seva dimensió política. Les referències a les fletxes i llampecs que colpeixen el poeta inesperadament, el perill que entreveu en els somnis, són elements que m'han recordat molt al que després seran les imatges de l'àngel de la història. Els poemes 40, 42, 43, 44 i 49 en són bons exemples, i precedeixen un nucli temàtic apart que conformen els poemes del 51 al 59, que esdevenen una reflexió més metatextual sobre la forma del sonet mateix com a vehicle d'expressió per al poeta i la canalització de sentiments i pensaments a través de les paraules. En aquests casos, les metàfores per a la composició poètica adopten imatges de la mitologia grega, que a mi m'han semblat dels moments més exquisits del poemari sencer: el mite d'Orfeu al sonet 51, o la brillant evocació de l'Odissea al sonet 57.
Així doncs, els poemes estan ordenats seguint una lògica temàtica, agrupats en funció de les imatges que evoquen. En general costa d'explicar perquè és un recull molt variat i, quan colpeix, ho fa per l'excepcionalitat de les imatges, més que pel recurs a tòpics o a llocs comuns reconeixibles. Hi ha moments deliciosos en la seva senzillesa, per exemple el 45, en forma de lament, o el 58, que opta pels versos curts i crea un ritme com de cançoneta; mentre que d'altres vegades el món críptic de l'autor i la deliberada obscuritat dels versos pot resultar descoratjadora a l'hora de llegir. Altres vegades, un mateix poema pateix aquestes irregularitats: potser és per inclinació meva a l'hora de llegir sonets, però em grinyolen els que presenten una ruptura temàtica massa abrupta entre els quartets i els tercets, per exemple. M'ha semblat una lectura profitosa, sobretot a mesura que avançava i les interpretacions d'un determinat poema anaven variant i enriquint-se a la llum d'altres poemes. En aquest sentit, és un poemari que guanya en la relectura: alguns dels poemes m'han crescut en tornar-los a llegir, i és quan revisava notes i tornava a llegir els poemes que havia anotat prèviament que he trobat connexions entre ells que no esperava i que m'havien passat per alt en una lectura inicial.
La premissa sembla senzilla d'entrada, però la lectura convida a un exercici complicat, quasi laberíntic, de recerca del sentit dins l'imaginari poètic i filosòfic de Benjamin. Els sonets de Benjamin són poemes que parlen de la mort de l'ésser estimat, que el converteixen en imatge de joventut malaguanyada i, en aquest sentit, l'introdueixen en un univers mític ben conegut, dins dels tòpics romàntics del guerrer caigut i de l'ànima incompresa. També són poemes sobre l'impacte d'aquesta tragèdia sobre el jo poètic, i esdevenen textos sobre el dol i sobre el fet de compondre poemes a causa del dol. Benjamin lluita, a cada vers, perquè cap paraula sigui debades, de vegades de forma més reeixida i de vegades menys. Pot ser que no sigui una recomanació per a tots els públics però, si us agrada llegir poesia, li podríeu donar una oportunitat.
Contiguts: Els Sonets són una sèrie de setanta-tres poemes en forma de sonet que Walter Benjamin va escriure entre els anys 1914 i 1925, motivats pel suïcidi del seu amic, el poeta Friedrich Heinle. Són poemes que exploren el dol per la pèrdua de l'amic, i la necessitat que sent el jo poètic de continuar la seva tasca creadora.
M'agrada: Costa d'escollir, hi ha moments brillants fins i tot en poemes que no m'han acabat d'agradar. Tot i que no sigui una llista exhaustiva, ni de bon tros, els preferits són el 2, el 3, el 12, el 18, el 20, el 34, el 45, el 51, el 57, el 58, el 59, el 63 i el 70.
