Angelari il·lustrat

Ara llegeixo la Història de la bellesa d'Umberto Eco i Girolamo de Michele. 

El drac de set caps és llançat a l'infern (c. 1230)
Miniatura de l'Apocalipsi del Trinity College, Cambridge (Font)

Exèrcit d'àngels en formació (c. 1360) de Guariento di Arpo
Museu Municipal de Pàdua (Font)

Sant Miquel (1476) de Carlo Crivelli
National Gallery de Londres (Font)

La caiguda dels àngels rebels (1562) de Peter Brueghel el Vell
Reials Museus de Belles Arts, Brussel·les (Font)

Zurbarán (sobre)natural

Zurbarán (sobre)natural és una exposició que es pot visitar al MNAC fins a finals de juny. El museu presenta la restauració que s'ha realitzat recentment d'una obra de la col·lecció, Sant Francesc segons la visió del papa Nicolau V de Francisco de Zurbarán, juntament amb les altres dues versions del quadre, una procedent del Museu de Belles Arts de Boston i l'altra del Museu de Belles Arts de Lió. A més de les tres versions del quadre, exposades l'una al costat de l'altra, se'ns ofereix una petita mostra de la pintura de l'autor, juxtaposada amb obres d'art d'autors catalans contemporanis, algunes creades expressament per a l'exposició. 

La visió del papa Nicolau V és una llegenda sense base històrica, que relata la suposada visita per part del papa, al segle quinze, al cadàver incorrupte de sant Francesc d'Assís, exposat per a l'ocasió dempeus dins d'una fornícula i il·luminat amb una espelma. A diferència d'altres interpretacions pictòriques de l'època també presents a l'exposició, que representen l'episodi al complet, amb el sant en escena i els espectadors contemplant-lo, Zurbarán escull presentar-nos només el sant dins la seva fornícula, sense altre context que la llegenda, que devia ser coneguda per als espectadors de l'època. Per tant, el pintor ens situa en la posició del papa Nicolau, i ens convida a recrear l'escena de contemplació del prodigi, aquest cop davant del quadre. 

La proposta és francament original: si el Barroc és un moviment artístic caracteritzat per la teatralitat, aquí Zurbarán porta la idea a un altre nivell fent-nos entrar a nosaltres a escena, un trencament de la quarta paret que pot passar per alt si no coneixem prèviament el relat. El MNAC, a més, fa un pas més enllà posant els tres quadres junts, en un efecte multiplicador que se m'ha fet un pèl alienador, i no sé si convida més a la contemplació mística o a una mena d'inquietud fruit de desnaturalitzar-ne el context. És clar que tampoc traeix la intenció de l'original, segons la qual la visió d'un cadàver que sembla viu havia de portar a una experiència de contacte amb el transcendent. 

Des d'aquest punt de partida, la mostra ens porta a través del diàleg entre art contemporani i art barroc, de forma que ambdós exploren els punts de contacte entre immanència i transcendència, entre materialitat i espiritualitat. La mostra convida a reflexionar sobre el caràcter paradoxal de la matèria i la seva representació artística, en una negociació constant entre el decaïment i la permanència: un cadàver que no es corromp, uns codonys que sí, uns atuells de cuina que són exposats a la mirada del públic amb la solemnitat que es dedica a l'art sacre o, per exemple, l'hiperrealisme del llenç que reprodueix Zurbarán a La santa Faç en contrast amb el rostre desdibuixat, quasi eteri, del Crist que s'hi exposa. De les propostes contemporànies en destacaria Maria (a Francisco Zurbarán) d'Eulàlia Valldosera, una instal·lació lumínica a partir de projectors i objectes quotidians tradicionalment associats a les dones (atuells i pots de detergent) que produeix una imatge ombrívola i inquietant, reminiscent de les mares de déu presents a la iconografia catòlica. 

L'exposició ens mostra el Barroc en acció més que explicar-nos-el, i parteix d'un plantejament molt original, que crea una mirada particular sobre les obres exposades i, en aquest sentit, té quelcom d'immersiu. M'hi ha faltat un punt de contextualització històrica, perquè l'accent en el misticisme i la transcendència de la matèria no hauria d'ocultar, al meu parer, l'enorme poder material de què gaudien l'església catòlica i els ordes religiosos durant el segle disset, i des del qual comissionaven totes aquestes obres en el marc ideològic de la Contrareforma. 

https://www.museunacional.cat/ca/zurbaran-sobre-natural

https://www.nuvol.com/art/mes-enlla-de-zurbaran-423236

Suzanne Valadon al MNAC

Suzanne Valadon (1865-1938) va protagonitzar una autèntica epopeia artística: de malguanyar-se la vida com a model professional per als pintors impressionistes de les últimes dècades del segle dinou al barri de Montmartre, va esdevenir artista ella mateixa, amb el mestratge de Tolouse-Lautrec i Edgar Degas, que la van encoratjar des del principi a cultivar el seu talent. A partir d'aquesta condició dual de model i artista, Valadon va desenvolupar una mirada pròpia sobre els seus models, desacomplexada i de vegades irònica, ja que parla el llenguatge de l'art masculí de l'època però el porta al seu propi terreny. Els seus nombrosos retrats i nus, sempre intimistes i còmplices amb el subjecte retratat, la porten a l'èxit en vida, i produeixen un llegat artístic incalculable, testimoni de primeríssima mà del París de la belle époque. 

El MNAC ha organitzat una retrospectiva sobre la seva obra, Suzanne Valadon, una epopeia moderna, en col·laboració amb el Centre d'Art Pompidou i el Musée d'Art de Nantes, que s'hi estarà encara el que resta de juliol i tot l'agost. Una oportunitat única d'apropar-se a l'obra d'una artista oblidada que està a l'alçada dels grans mestres de la pintura del tombant del segle vint, acompanyada per pintures dels seus coetanis, que de vegades la retraten i a qui ella retrata al seu torn. Dones amb les mitges baixades, la venus negra, l'autoretrat amb la seva parella com a Adam i Eva que es va veure obligada a censurar per mostrar un nu masculí, autoretrat a pit descobert a seixanta-sis anys: l'obra de Suzanne Valadon és una constant exploració dels límits del que és convencional. No us la perdeu.   

Suzanne Valadon, Autoretrat (1927)

A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna

Il·lustracions de Kay Nielsen (1886-1957) per al recull de contes tradicionals noruecs East of the Sun and West of the Moon: Old Tales from the North publicat en anglès l'any 1914.  

Podeu veure totes les il·lustracions del recull en el següent enllaç: 

https://en.wikipedia.org/wiki/East_of_the_Sun_and_West_of_the_Moon#Illustrations_by_Kay_Nielsen_(1914)

I altres exemples de l'obra de Kay Nielsen aquí: 

https://artpassions.net/nielsen/nielsen.html

El món de Giorgio de Chirico

Aquesta mostra de pintura i escultura, que s'estarà al Caixafòrum fins al 22 d'octubre, és molt recomanable per a tots aquells qui no s'acovardeixin davant l'art metafísic de Giorgio de Chirico (1888-1978). Tot i que Chirico no pertany al moviment surrealista, el seu imaginari evoca constantment escenes oníriques, tot i que de forma altament simbòlica i conceptual. Prenent determinats moments de la història de l'art com a influència, en especial el segle disset, i la mitologia grega com a inspiració, els móns de Giorgio de Chirico se'ns exposen amb l'efectisme de l'espectacle teatral i el misteri del dorment que arriba a un paratge totalment ignot i tanmateix inquietant en la seva familiaritat. Perquè res no ens és més familiar que la nostra cultura occidental: les muses, les places italianes amb les seves estàtues i torres, Odisseu que retorna al sofà de casa seva, i l'imaginari barroc que apunta subreptíciament a romanticisme. Així doncs, hi trobarem banyistes que conversen amb centaures, els famosos arqueòlegs que contenen al ventre les ruïnes de civilitzacions senceres, personatges deconstruïts de la mitologia grega, natures mortes que Chirico preferia anomenar "vides silencioses", i la confusa línia entre l'interior i l'exterior, així com entre objectes i subjectes. 

23.4.2017

Bon dia de lectura!

Il·lustració de Frank C. Papé per a The Russian Story Book de Richard Wilson (1916)
(Font)

Philippe Halsman al Caixafòrum

Ja fa temps que la fotografia no es limita a imitar les altres disciplines artístiques. L'emancipació s'ha produït gràcies al seu ús diari a la premsa i als avenços tècnics. El seu objectiu és documentar de la manera que li és pròpia, amb claredat i precisió, i al mateix temps ser alguna cosa més que una forma d'enregistrar, per tal de crear obres d'art mitjançant la veritat i la bellesa de la imatge i la mirada. 

Philippe Halsman

I efectivament, el que trobarem fins al novembre en aquesta exposició al Caixafòrum, Sorprèn-me!, és la fotografia completament emancipada i independitzada de Philippe Halsman, a cavall entre el periodisme i l'art. La proposta acaba resultant fascinant i hipnòtica, especialment per la seva frivolitat: Salvador Dalí, enamorat del seu bigoti, llença gats per l'aire; Alfred Hitchcock promociona Els ocells amb un ocell de mentida sobre el cigar; els ducs de Windsor salten; Picasso i Marc Chagall riuen; Marilyn Monroe exposa el seu aire de beutat somia-truites, ja sigui com a talent emergent o com a estrella consagrada. Philippe Halsman se'ls mira a través de l'objectiu amb afecte, humor, i una imaginació inesgotable. Creador del concepte d'imatge icònica, a través de la seva obra ens revela la fotografia com a art de mirar i de recrear la realitat. 

Philippe Halsman i Marilyn Monroe (1954)

https://multimedia.caixabank.es/lacaixa/ondemand/obrasocial/interactivo/caixaforum_barcelona/caixaforum_news_2015_16/ca/expo7.html

Art i Holocaust

Potser després de tants anys estem començant a superar l'horror mut de què parlava Adorno, la impossibilitat de la poesia després d'Auschwitz, i s'inaugura a Berlín una exposició com aquesta, en col·laboració amb el Yad Vashem. Sí, hi havia art i artistes als camps d'extermini, i la seva veu és tant de dolor i desesperació com de resistència i capacitat de continuar creant. Malgrat tot, en aquest cas la projecció no és cap al futur, en un context en què no hi ha més realitat que l'infern present, però de totes formes veiem com sobreviu -també- la capacitat de mirar al voltant i continuar creant, fins i tot d'allà d'on res pot ser creat. 

http://www.dw.com/en/merkel-opens-berlin-exhibition-of-holocaust-art/a-19002350

Antologia de Gervasio Sánchez

Fins al febrer podem visitar de forma gratuïta aquesta magnífica exposició de fotografia del conegut i reconegut fotoperiodista Gervasio Sánchez, al Centre d'Art Tecla Sala de L'Hospitalet. És una exposició, més que d'art, de realitat i de veritat amb majúscules: una veritat que fereix i mata, que desmembra cossos perquè després vingui algú altre a recomposar-los, i això només si hi ha sort. Rere la lent, Gervasio Sánchez en tota una carrera dedicada al periodisme de guerra, i també l'ull de qui mira, contemplant un instant congelat en la immediatesa de l'horror i de la necessitat humana. Des de l'Amèrica Llatina de finals dels 80 a la Sarajevo destruïda de principis dels 90, al centre d'Àfrica i la Sierra Leone dels nens soldats, passant per tantes vides minades per la guerra, tant als Balcans com a l'Àfrica i a Cambodja. Finalment, l'exposició també aborda el tema dels desapareguts per motius polítics, i ens qüestiona la forma de retratar allò que per definició no pot aparèixer a la foto: una absència. 

http://www.teclasala.net/detallActe.aspx?16u0IESQCw7MimBKtZ6kT5qbIjwYM1gkOTVrw1l5fGn4qazB

http://www.vilaweb.cat/noticies/gervasio-sanchez-exposa-a-lhospitalet-de-llobregat-una-antologia-que-traspassa-fronteres-fisiques-i-animiques-2/

Bitllets grecs

Un projecte trencador de l'artista grec Stefanos. Denúncia social sobre paper moneda que, a més, es posa en circulació per tot Europa. Vegeu la totalitat de la seva obra a la pàgina web oficial: 

http://banknotes.gr/

La bellesa captiva

Selecció d'obres de petit format del Museo del Prado, que s'estarà al Caixafòrum fins al 5 de gener de l'any que ve. És una exposició que se centra en el preciosisme del detall, ja que la majoria d'obres són petites i requereixen ésser assaborides amb calma i temps. La mostra engloba un període molt ampli, des del segle XV quasi fins al tombant del segle XX, i la varietat de temes exposats també és molt àmplia, des d'art sagrat a profà i motius mitològics, al·legòrics o costumistes. Per això, en certa forma, és millor prendre-se-la de forma selectiva, i deixar-se cridar per les obres preferides, sense fer cas de prejudicis o concepcions prèvies. És una mostra que deixa parlar sobre tot els grans mestres i les seves escoles, sense pretendre en cap moment revelar cap misteri sinó al contrari, deixant vagar l'espectador entre secret i secret, i centrant-se especialment en el gaudi de la contemplació privada.

Sorolla. El color del mar

L'exposició s'estarà al Caixafòrum fins al setembre, i ens ofereix una retrospectiva sobre l'obra del pintor valencià dedicada a la seva particular visió del paisatge costaner. Una magnífica mostra de l'impressionisme no francès, en tant que la seva aposta pel color i la pinzellada ampla fan de Sorolla un excel·lent captador de les impressions, aquell instant fugaç que ens dóna la natura en què la llum queda fixada en un punt concret, per abandonar la seva posició en menys d'un instant. El mar és un espai canviant per definició, i el moviment ha d'ésser captat de pressa, com a esborrany que la mà del mestre anirà modelant poc a poc per oferir-nos la instantània d'allò que no pot ser fotografiat. El seu tractament de la llum és màgic i no té res a envejar a cap dels impressionistes francesos. La figura humana, situada en aquest context, adquireix una vida pròpia i una indiscutible empremta de realitat. La mostra està dividida en certs fils temàtics que tampoc no són del tot vinculants: és més aviat una invitació a la passejada, a l'observació relaxada i a la reflexió sobre el procés creatiu. 

Pissarro al Caixafòrum

El Caixaforum ens presenta aquesta vegada una retrospectiva sobre l'obra de Camille Pissarro (1830-1903), mestre de mestres i una de les figures principals del moviment impressionista. El que és interessant sobre la mostra és que cobreix la trajectòria de l'autor d'una forma molt completa: incloent les anades i vingudes entre el camp i la ciutat i també els diferents coqueteigs amb altres estils. Una oportunitat única que s'estarà al Caixaforum fins al 26 de gener.

Tu i l'altre

Font

Aquesta obra és Sant Miquel (1476), del pintor venecià Carlo Crivelli. L'autor no és gaire conegut (no l'he trobat als manuals i tota la informació que en tinc prové de la wikipèdia i de la pàgina web de la National Gallery), possiblement perquè el seu estil és força arcaic en relació a l'època que li va tocar viure i que va veure la seva obra. És a dir, en un moment històric en què l'art del Renaixement començava a produir-se a tota màquina, Crivelli es manté fidel a les reminiscències de l'estil gòtic. De fet, l'obra pertany a la imatgeria religiosa de l'època: és una peça d'un retaule del qual es conserven, almenys, 3 panells més. Però aquí he d'explicar per què aquesta imatge em sembla tan original com colpidora, i per què és una de les obres que recordo amb més nitidesa de tota la National Gallery, que ja és dir. Em penso que és una qüestió més de forma que de contingut, però tampoc no és tan fàcil destriar-los, en aquest cas. Sant Miquel era l'arcàngel en cap dels exèrcits celestials: va encapçalar la lluita contra la rebel·lió de Lucifer i el va acabar derrotant. Per això se l'acostuma a presentar derrotant el diable en forma humana, a diferència d'altres personatges de la imatgeria cristiana que el derroten en forma de drac o de serp. També se l'acostuma a presentar amb una balança que "pesa" la bondat de les ànimes dels mortals, com si fos un parent llunyà d'Anubis. Però el que més m'agrada de la representació que en fa Crivelli té a veure amb la composició global del quadre: en aquesta imatge, i a diferència de moltes altres que existeixen amb aquest motiu, Miquel (en hebreu, el nom significa El qui és com Déu) observa el diable cara a cara abans de rematar-lo. Si tracéssim una línia horitzontal a la meitat del quadre, i resseguíssim la línia dels dos mentons, podríem veure com la composició dels dos rostres segueixen la forma d'un reflex especular. El diable, en el fons, no és tan diferent del que és el mateix Miquel, ja que no deixa de ser un àngel, per més rebel o caigut que resulti en el relat. Seria forçar massa la interpretació dir que Miquel es veu o es reconeix en el seu enemic? Que, ni que sigui per un instant, vencedor i vençut s'observen com a iguals? O que destruir l'altre sempre equival a destruir-se una mica a un mateix? Potser és fàcil caure en la sobreinterpretació des de tota la distància que separa l'obra del moment present, però potser Carlo Crivelli, des del fons del fons d'un estil inspirat en el que havia estat el gòtic, també es plantejava en el seu interior aquest etern enigma de l'alteritat. Què separa un jo d'un tu? Què ens fa iguals? Què ens fa diferents? Totes les societats humanes s'ho han preguntat en algun moment. 

Retrat de Smeralda

Smeralda Brandini observa l'espectador des del retrat que Sandro Botticelli va pintar d'ella al voltant de 1475. Botticelli era un platònic i, com a tal, ha passat a la història per les seves beutats etèries, per una bellesa que evoca un altre món, efímer i delicat, però que a la vegada sembla deixar una empremta perdurable en l'espectador. El retrat de Smeralda deixa empremta, també, tot i que per altres motius. El que crida més l'atenció a simple vista és l'estranya composició del quadre. En un moment històric en què l'art comença a explorar les possibilitats d'una perspectiva matemàtica, en què els fons paisatgístics dels retrats obren un horitzó d'amplitud a l'espectador a través d'amplis finestrals i balcons; Smeralda sembla confinada entre unes parets que es tanquen al seu voltant. Enganxat a una espatlla, té el batent de la finestra des d'on mira l'exterior. El seu espai vital sembla reduït a un passadís. El seu lloc, com a dona, és l'àmbit domèstic. Smeralda observa l'espectador amb mirada serena. Se sap observada i, qui sap, potser admirada. En té motius. Smeralda és discreta i prudent, amb tota certesa un bon partit. El senyor Brandini, que n'és perfectament conscient, ha encarregat el seu retrat perquè la ciutat sencera sàpiga que ha fet sort, amb Smeralda. I bé, és clar, perquè la flor i nata de Firenze vegi que, de fet, és ella qui ha fet sort. En tota la ciutat no trobareu un teixit més fi que el de la seva bata transparent, que cobreix amb elegància el vestit vermell; el mocador que sosté amb la mà esquerra és símbol de la seva fortuna, també delatada, potser més subtilment, per un toc d'altivesa a la mirada. Smeralda és una privilegiada, perquè ha adquirit una estabilitat econòmica i una posició social que la majoria de dones de la seva època enveja. A ella no li cal figurar en el retrat fent de reflex especular del seu marit, com havia fet la senyora Arnolfini quaranta anys abans. Sembla que el senyor Brandini fa de la sobrietat una virtut. I també és conscient, com d'altra banda pot ser que ho sigui la flor i nata de Firenze, que Smeralda no anirà pas gaire més lluny d'aquestes quatre parets. 

Japonisme al Caixafòrum (2)

Perquè val la pena revisitar el que val la pena visitar. Encara hi ha temps fins al 15 de setembre.

Lluís Masriera, Ombres reflectides, 1920

Joan Miró, Retrat d'Enric Cristòfor Ricart. 1917

Japonisme al Caixafòrum

Sembla que els dies daurats d'entrada gratuïta al Caixafòrum han passat a la història (a partir d'ara, gratuïta per a clients de la Caixa, i assequible per a la resta de mortals), però l'interès i la qualitat de les exposicions no ha disminuït. Fins al 15 de setembre hi podrem trobar Japonisme: La fascinació per l'art japonès. El terme Japonisme, encunyat a París, defineix un corrent estètic que, durant les últimes dècades del segle XIX, pren influències de l'estil i els motius japonesos per passar-los pel filtre de les inquietuds occidentals. Des de l'obertura dels ports japonesos el 1860, l'intercanvi entre orient i occident es va normalitzant cada cop més fins a fer-nos difícil de distingir quins elements són originaris de cada lloc, en un moviment que esdevé completament transversal: pintura, escultura, mobles, il·lustració, fotografia, literatura, decoració, peces de vestir, i tota mena d'objectes per a la llar. Gràcies a l'interès dels artistes i col·leccionistes autòctons, la mostra ens dóna per primera vegada una visió força completa de la repercussió d'aquest fenomen a Catalunya, i ens apropa a obres de Marià Fortuny, Ramon Casas, Rusiñol, Picasso, Joan Miró i Francesc Masriera, entre molts d'altres. També hi trobarem uns quants exemples de gravat i pintura japonesa del moment, especialment de les escoles d'Hiroshige i de Hokusai, i objectes històrics, com armadures i katanes autèntiques, que arriben a Catalunya en mans de col·leccionistes. Com a últim apunt interessant, també hi trobarem una obra de Keiichiro Kume, pintor japonès que descobreix Barcelona gràcies a l'exposició universal de 1888, i que rep una influència de l'art occidental paral·lela al procés que hem estat descrivint. 

Santiago Russiñol, La Butte. 1892

Francesc Masriera, Jove descansant. 1894

Les arts de Piranesi

Les arts de Giambattista Piranesi (1720-1778) són moltes, certament, i totes força curioses. En aquesta exposició gratuïta que s'estarà al Caixafòrum fins al 20 de gener podrem apropar-nos de forma força exhaustiva a l'obra d'aquest mestre gravador del XVIII italià. El que veurem, però, no és sols un conjunt de gravats, ja que Les arts de Piranesi ens ofereix una aproximació al peculiar univers creatiu d'un arquitecte visionari que, a través del dibuix, copsava la realitat i alguna cosa més que s'hi amagava al rerefons. Anem per parts: 

- Per estrany que pugui semblar, ens trobem davant d'un pioner de l'arqueologia, en el seu estudi sistemàtic de les restes de construccions antigues de la ciutat de Roma. No sols trobarem meticulosos estudis de paraments i d'estrats, sinó també sorprenents exercicis d'arqueologia-ficció, és a dir, reconstruccions de com hauria pogut ser la ciutat durant l'època imperial, i també exhaustives cartografies d'aquest panorama antic. 

- Des d'aquesta òptica analítica i racionalitzadora, Piranesi inicia també una interessant controvèrsia amb els teòrics de l'art del seu moment, partidaris de l'art grec com a paradigma de la puresa formal. En aquest context, Piranesi defensarà l'originalitat de l'arquitectura romana davant d'aquells que la consideren una mera còpia de les formes gregues, tot reivindicant-ne els elements de procedència etrusca, i no sols els grecs. Amb això inicia també una incursió en l'arquitectura imaginativa, inventant edificis que no han existit mai però que no per això deixen de ser plausibles. Una menció a part mereix el conjunt de gravats de "presons imaginàries", uns universos sòrdids i complexos que ens recorden inevitablement les construccions impossibles d'Escher, però passades per les pintures negres de Goya. 

- Potser la faceta més estranya d'aquest artista és la de dissenyador de mobles i objectes de la llar, en especial llars de foc, un element, és clar, absent de les edificacions romanes o egípcies antigues i que, per tant, només per aquesta raó ja cal explorar, segons Piranesi. El resultat és força curiós però, al meu parer, un pèl decebedor en el seu amanerament. FactumArte s'ha encarregat de construir a la pràctica alguns dels seus projectes i ens en presenta el resultat.

- Finalment, cal destacar l'última àrea de l'exposició, la dedicada a les vedute romanes de Piranesi, magníficament recreades pel fotògraf Gabriele Basilico, que ens demostra, amb les seves instantànies captades als mateixos llocs retratats per Piranesi, que el gran art no coneix fronteres de temps i que ens remet contínuament a un present canviant però compartit, fins a cert punt, per autor i espectador.

Ángel Ferrant al Caixafòrum

Ángel Ferrant. Entre el dibuix i l'escultura. Una proposta molt interessant que s'estarà al Caixafòrum de forma gratuïta fins al 28 d'octubre: obres del període de la postguerra de l'artista madrileny Ángel Ferrant (1890-1961). Tot i ser una mostra petita, les obres exposades impacten per la seva originalitat i la seva modernitat. Escultures fetes amb tot tipus de materials, i dibuixos que suggereixen formes i volums escultòrics, presenten la particular visió de l'artista sobre l'art i la figura humana: una perspectiva en què la realitat i la imaginació s'associen d'una forma dinàmica i transgressora. Sota el guiatge de la màxima que "tot s'assembla a alguna cosa", l'autor explora les possibilitats dels volums i les textures en el dibuix i en l'escultura, amb la certesa que la natura s'ha d'observar però que l'art és essencialment interpretatiu. De ben segur que agradarà als amants de l'art contemporani.

Sense títol, 1955

Maternitat, 1949

Goya. Llums i ombres

Una altra que se'ns acaba (el 24 de juny, per ser exactes) i que és d'aquelles que no es pot deixar perdre. L'exposició es titula Llums i ombres però es podria haver titulat perfectament Ombres del segle de les Llums. Les ombres hi predominen en els gravats sobre la guerra, els somnis, els capritxos i tota mena d'il·lustracions que retraten les injustícies socials, els horrors de la guerra i les misèries morals d'una època que veu com totes les seves seguretats passades, si n'hi havia hagut alguna, s'enfonsen. L'artista també és espectador impotent d'aquest esfondrament, i ens n'ofereix un retrat prenyat d'una ironia àcida però elaborat des d'una perspectiva particularment clarivident. En aquest context, les llums, o retalls de les vides d'una societat benestant que es diverteix i alimenta la seva vanitat com si res no passés al seu voltant, queden força velades per la crítica social implícita als valors tristos i decadents d'una Espanya que camina amb la bena als ulls vers un futur incert i ombriu. Obres tan famoses com El pelele, El parasol o La maja vestida són d'aquestes últimes, però queden constantment emmarcades en un rerefons molt més tràgic i bigarrat. La visió onírica i el malson, les metamorfosis d'homes en animals i els personatges diabòlics i esotèrics se'ns presenten més d'una vegada i més de dues com a pertorbadors contrapunts d'un determinat tipus de retrat que de vegades sembla càndid i tot, de tan colorista. Atenció especial al paper ambivalent que juguen els personatges femenins a través de tota la mostra: la maja, la prostituta, la bruixa o la víctima innocent de la guerra són personatges que aniran apareixent-se a través de tota l'exposició, completant sempre aquesta visió sarcàstica d'un Goya cada cop més desencantat a mesura que la situació política empitjora. O no és desoladora l'expressió del melancòlic Jovellanos en el seu famós retrat? La Il·lustració, espectadora horroritzada de la barbàrie de la seva època. Al Caixafòrum i de forma gratuïta.