"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

17 d’agost de 2019

Toquen per tu

No es passa en dos anys, tampoc.


9 d’agost de 2019

L'arquitectura dels somnis

Quan aquesta pel·lícula es va estrenar el 2010, el seu director, Christopher Nolan, ja s'havia consagrat com a cineasta i havia adquirit renom internacional amb la seva revisió de la saga de Batman en la sèrie del Cavaller Fosc. Inception (Origen) es va estrenar entre la segona i la tercera entregues de la trilogia i és, segurament, una fita indiscutible en la seva filmografia. Igual que la trilogia de Batman, pertany al gènere de la ciència-ficció "tova": això vol dir que no se centra tant en els aspectes científics i tecnològics del relat, sinó més aviat en el seu vessant humanístic, és a dir, en les implicacions humanes, polítiques i socials del món imaginari descrit. La premissa de l'argument és que els éssers humans han desenvolupat la tecnologia necessària per accedir als somnis d'una altra persona, per compartir el món somiat i, a través d'aquest accés al subconscient dels altres, poden extreure secrets de la ment d'una persona. Tanmateix, no se'ns expliquen els detalls que fan possible aquesta tecnologia: la ciència-ficció "dura" ens introduiria en els debats filosòfics sobre la ment i el cervell, i com se sobreentén una dissociació entre aquests dos, en el moment que puc arribar a accedir als continguts de la ment d'algú altre. El viatge que proposa Nolan no és tan filosòfic com, principalment, imaginatiu i estètic, i aquest crec que és el punt fort de la pel·lícula, que acaba compensant els forats teòrics que pot deixar pel camí. Hi ha quelcom d'arquitectònic en l'experiència onírica, i això es revela com a obvietat durant la primera part del film, però cal que Nolan ens posi aquesta obvietat davant dels ulls. Quan era petita, podia tenir diversos somnis seguits i diferents l'un rere l'altre, i recordar diferents detalls de cadascun per separat, o despertar-me per complet i reprendre un somni seguidament just en el mateix punt on l'havia deixat. Una vegada vaig somiar una mena de versió de Londres de malson: s'assemblava sospitosament a l'interior del British Museum, però les esfinxs i els lleons mesopotàmics i les portalades dels grans temples es trobaven a l'aire lliure al mig del carrer, de fet, a la riba del Tàmesi i al costat de la parada de metro d'Embankment. I em penso que Origen agrada perquè tothom té alguna experiència privada i particular al voltant del fet de somiar. Així que comença la pel·lícula, de seguida ens adonem que ens trobem en un projecte arquitectònic: estirem de fantasia i, si poguessis crear un somni a la teva mida, com seria? No hi entenc gaire, però em penso que l'activitat que emprenen els personatges durant la primera meitat de la pel·lícula s'assembla a la que fan els programadors o dissenyadors de videojocs: construir un món gràfic i donar-li una aparença de realitat. Per als romàntics de tota la vida, Escher i Piranesi viatgen al segle vint-i-u. 

Inception és d'aquelles pel·lícules que impacten enormement la primera vegada que es veuen però que mostren una mica el llautó quan es reveuen. Hi ha una multitud de detalls que podrien resultar més coherents o quedar millor resolts un cop s'hi pensa detingudament: per què hi ha límits sobre el que poden o no poden somiar en un moment determinat? Hi ha uns quants moments del film que desafien la plausibilitat, especialment el fet mateix que quelcom tan subjectiu com un somni es pugui dissenyar i planificar racionalment, a través de múltiples nivells de complexitat. I com aconsegueixen mantenir una estructura de diversos somnis dins de somnis, com si fossin nines russes, quan en realitat l'experiència de somiar és més aviat seqüencial? Però la pel·lícula aguanta precisament per totes les decisions tècniques, estètiques i narratives que basteixen el món imaginari, per tots els detalls i pel que tenen d'evocador en la imaginació de l'espectador, més que no pas pel cos de la història pròpiament dit. Els meus preferits són el concepte del tòtem, per exemple, que inesperadament dóna a la pel·lícula la seva magnífica cloenda. O la fantasia japonista de Sato (Ken Watanabe), que és tan occidental en la seva explotació del kitsch que revela a crits la seva falsedat. O el mer concepte del turisme oníric, encarnat també en el personatge de Sato. Ara bé, més enllà dels detalls, també hi ha quelcom d'atractiu en la narració sencera, fins i tot quan els personatges secundaris a estones semblen més interessants que els principals. Part de l'atractiu d'Origen és que, rere el seu barroquisme visual i narratiu, la història que se'ns ofereix és força senzilla i lineal. El guió també correspon a un exercici d'arquitectura minuciós i conscient. La trama, més senzilla del que pot semblar la primera vegada que es veu la pel·lícula, es basteix sobre dues línies argumentals principals. (1) El protagonista, Dom Cobb (Leonardo DiCaprio) és un arquitecte de somnis que es dedica a una forma d'espionatge industrial coneguda com a "extracció" de secrets del subconscient d'empresaris incauts. Sato (Ken Watanabe), un gran magnat, li encarrega una missió inaudita: implantar una idea en la ment del seu competidor directe, Fischer (Cillian Murphy) en comptes d'extreure-la, com fa habitualment. L'objectiu últim és que Fischer dissolgui l'empresa familiar en lloc de prosseguir la feina del seu pare després de la mort d'aquest. (2) L'altra línia argumental és la del passat traumàtic de Cobb, que amenaça l'estabilitat de la missió del present. El vell motiu freudià del subconscient reprimit aflorant a través dels somnis pren aquí unes implicacions literals. (Recordeu Inside Out i el seu millor acudit? "El subconscient: aquí és on porten els que causen problemes.") Aquesta línia de l'argument es basa precisament en la creació per part de Cobb d'un enorme traster al pis més profund del seu món oníric per enterrar-hi els aspectes més disfuncionals de la seva psique, encarnats en la persona de la seva dona difunta, Mal, (Marion Cotillard). Aquest trauma no resolt del passat amenaça amb aflorar enmig de l'encàrrec de Sato i entorpir-lo. D'altra banda, acomplir l'encàrrec és l'única forma al seu abast per recuperar la seva família perduda. 

La ideologia implícita en el món imaginari de Nolan no és gaire diferent de la de Gotham a la trilogia del Cavaller Fosc: una distòpia post-industrial en què el capitalisme és autoimmunitari, és a dir, l'única cura que el capitalisme imposa sobre sí mateix és una forma de capitalisme encara més agressiva (el meu pare ha bastit un imperi multinacional? Jo n'he de fer un de millor!). Ja en vaig parlar quan vaig parlar de Batman, però la conclusió d'Inception - vull dir la de la primera de les seves trames - apunta en aquesta direcció. El personatge de Fischer, la seva empresa i el seu pare, que queden només apuntats al llarg de la pel·lícula, donen a entendre un drama familiar més interessant fins i tot que el del protagonista. I també és aquesta part de la trama, la que acaba desdibuixada, que ens procura un dels moments més brillants del guió: el dubte tangible i constant sobre qui és el somiador en cada moment fa creure un dels personatges - la víctima de l'ensarronada - que està somiant quan en realitat està essent somiat per algú altre. Em va recordar, quan ho vaig analitzar després de tant de temps, la trobada entre Alice i el Rei Roig a Alice a través del mirall. 


2 d’agost de 2019

In the end

You can't take the spirit!

31 de juliol de 2019

Fragments del quartet d'Alexandria

de Lawrence Durrell. Els he traduït al català de l'original en anglès.

Somio amb un llibre prou poderós com per contenir els elements d'ella - però no és la mena de llibre al qual estem acostumats avui dia. Per exemple, a la primera pàgina, una sinopsi de l'argument en unes poques línies. Així podríem prescindir de l'articulació narrativa. El que en seguiria seria el drama alliberat de la càrrega de la forma. Deixaria que el meu llibre fos lliure per somiar. (Justine, Part 1)

Ja he descrit com ens vam conèixer - al gran mirall del Cecil, davant la porta oberta de la sala de ball, una nit de carnaval. Les primeres paraules que ens vam dir les vam dir, prou simbòlicament, al mirall. (Justine, Part 1)

Vaig començar a caminar lentament, profundament absort, i a descriure'm en paraules aquest barri sencer d'Alexandria, perquè sabia que aviat seria oblidat i revisitat només per aquells les memòries dels quals haguessin estat apropiades per la ciutat febrosa, arrapant-se a les ments dels ancians com restes de perfum en una màniga: Alexandria, capital de la Memòria. (Justine, Part 3)

En algun lloc al cor de l'experiència hi ha un ordre i una coherència que podríem arribar a sorprendre si fóssim prou atents, prou amants, o prou pacients. Hi serem a temps? (Justine, Part 3)

L'amor és com la guerra de trinxeres - no pots veure l'enemic, però saps que és allà i que és més prudent abaixar el cap. (Balthazar, Capítol 4)

Els fets són inestables per naturalesa. En Narouz em va dir una vegada que estimava el desert perquè allà "el vent esborrava les teves petjades com la flama d'una espelma." Així em sembla que actua la realitat. Així doncs, com podem buscar la veritat? (Balthazar, Capítol 5)

Els amants no troben res per dir-se que no s'hagi dit i desdit ja milers de vegades. Els petons es van inventar per traduir aquests no-res a ferides. (Mountolive, Capítol 1)

M'he llegit els llibres tan a poc a poc - no perquè no pugui llegir de pressa en Braille; sinó perquè volia rendir-me al poder de cada paraula, fins i tot a les crueltats i a les febleses, per arribar al gra del pensament. (Mountolive, Capítol 8)

Quan estàs enamorat saps que l'amor és pidolaire, desvergonyit com un pidolaire; i les respostes de la mera compassió humana et poden consolar on l'amor és absent a través d'una falsa paròdia de felicitat imaginada. (Mountolive, Capítol 16)

Un record, em vaig dir a mi mateix, que havia estat falsificat pels desitjos i les intuïcions encara només mig realitzades sobre el paper. Alexandria, capital de la memòria! Tot el que havia escrit ho havia agafat en préstec dels vius i dels morts, fins que jo mateix m'havia convertit en una mena de postdata d'una carta que mai no s'havia acabat, que mai no s'havia enviat... (Clea, Part 1, Capítol 1)

Fins i tot els morts ens aclaparen contínuament amb gentileses. (Clea, Part 5)

Sí, hi feia fred, allà baix. Però amb quin plaer un sortia de la foscor de nou a la vida anàrquica, brogidora, del carrer obert. Així es devia haver alçat el déu-sol, alliberant-se amb un estremiment de l'abraçada humida del terra, somrient al cel blau estampat que significava moviment, alliberament de la mort, renovació de la vida de les criatures comunes. 
Sí, però els morts són a tot arreu. No es poden evadir simplement. Un els sent pressionant els seus dits tristos i cecs en privació sobre els panells de les nostres vides secretes, demanant que se'ls recordi i se'ls representi de nou en la vida de la carn - acampant entre els batecs dels nostres cors, envaint les nostres abraçades. (Clea, Part 8)


Lawrence Durrell

27 de juliol de 2019

El quartet d'Alexandria (#258)

En algun lloc al cor de l'experiència hi ha un ordre i una coherència que podríem arribar a sorprendre si fóssim prou atents, prou amants, o prou pacients. Hi serem a temps? 

Aquesta és una lectura que havia posposat durant molt temps, anys fins i tot, i que ara que he acabat puc dir que no deixa indiferent. És l'obra mestra de l'autor britànic Lawrence Durrell (1912-1990), i també cal reconèixer la seva importància en la literatura britànica del segle vint. L'experimentació tècnica i formal que el modernisme va iniciar als anys vint va arribar a un altre nivell quan, a partir dels anys cinquanta i seixanta, salta pels aires la pròpia noció de veritat o de subjecte narrador. Les quatre novel·les que conformen el Quartet d'Alexandria, publicades entre 1957 i 1960, i després com un sol volum el 1962, ens ofereixen versions diferents dels mateixos fets, sense arribar a aclarir amb precisió quina d'elles preval sobre les altres. Com un prisma que refracta la llum en diferents colors, la història dels protagonistes se'ns descompon davant dels ulls adquirint diferents matisos en funció de qui percep els fets i de la seva actitud en cada moment. El mirall és un dels grans símbols que domina tota la narració: els personatges es presenten davant de miralls, s'interroguen els uns als altres davant dels seus propis reflexos, i ens ofereixen perspectives, múltiples i variades en tot moment, sobre els seus papers en els mateixos fets. Les tres primeres entregues de la tetralogia, Justine, Balthazar i Mountolive, ens ofereixen aquest joc de perspectives fragmentades sobre el mateix argument. Als anys trenta a la ciutat d'Alexandria, Justine ens presenta l'afer sexual que s'estableix entre Darley, el narrador en primera persona, que és un mestre irlandès aspirant a escriptor que sobreviu a base de petites feines, i Justine, casada amb Nessim Hosnani, un ric home de negocis de la ciutat. Darley s'enamora de Justine perdudament, mentre traeix a la vegada la seva parella Melissa, una prostituta grega. A mesura que l'afer continua en el temps, Darley s'introdueix al cercle d'amistats dels Hosnani, mentre que comença a sospitar, amb una paranoia cada cop creixent, que Nessim planeja matar-lo. Cap al final de la novel·la es desencadena un desenllaç més o menys precipitat, que porta el protagonista a exiliar-se a una illa grega. La segona novel·la, Balthazar, ens ofereix el mateix relat des del punt de vista d'un altre personatge, Balthazar, un metge jueu que pertany al cercle d'amistats dels Hosnani. Després de llegir el contingut de Justine, Balthazar li envia a Darley un manuscrit propi que contradiu en determinats punts la versió que havíem vist a la primera novel·la. Les contradiccions comencen a fer-se patents a mesura que descobrim interessos secrets que movien els personatges i que Darley ignorava, que comencem a aprofundir en el caràcter i les motivacions d'alguns d'ells, i coneixem la resta de membres de la família Hosnani: Leila, la mare de Nessim, i el germà petit d'aquest, Narouz. A la tercera novel·la, Mountolive, Darley es desdibuixa totalment de l'argument i assistim a una narració en tercera persona des del punt de vista d'un altre protagonista, David Mountolive, un diplomàtic britànic que és destacat a Alexandria en la seva joventut, on s'allotja amb els Hosnani. Mountolive es converteix en amant de Leila, i aquesta relació el marca profundament durant tota la seva vida. Tanmateix, l'argument de seguida es torna polític: de seguida ens n'adonem que els fets que ja coneixíem de les dues anteriors novel·les encara tenien implicacions i motius molt més profunds del que pensàvem, i Darley acaba essent un peó insignificant en una trama d'espionatge i lluita pel control polític i econòmic en un Egipte colonial en què l'imperi britànic està començant a perdre poder i creix el nacionalisme egipci, canalitzat principalment a través de la fe musulmana. La minoria copta, a la qual pertanyen els Hosnani, i la dels jueus, a la qual pertanyen Justine i Balthazar, entre d'altres, tenen molts interessos en joc en aquest escenari. Els sacrificis que tots els personatges implicats hauran de realitzar, però, seran molt més durs del que semblaven al principi. És a Mountolive que el joc de miralls es desplega en la seva màxima amplitud: en determinats moments de la tercera novel·la assistim a escenes senceres que ja hem presenciat en les altres dues entregues, i que revelen importants diferències si fem l'esforç de tornar enrere i comparar els respectius moments de la narració. La quarta entrega, Clea, és la que rebla el clau a l'hora d'aportar un matís nou al conjunt. Aquesta és l'única entrega que esdevé una autèntica seqüela de les tres anteriors. La cronologia es trasllada ara al final de la segona guerra mundial, en què Darley, un altre cop narrador en primera persona, torna a Alexandria per retrobar-se amb Nessim, Justine, i la majoria dels altres personatges. Allà inicia una relació amb Clea, una artista que en el passat havia estat la seva amiga i confident. Si l'accent de les altres novel·les havia estat en la veritat com a qüestió de perspectiva, ara la quarta de les novel·les ens presenta la memòria defectuosa del protagonista. Des del primer moment observem els personatges coneguts profundament canviats, quasi irreconeixibles, i la pregunta central que es fa el protagonista és si realment han canviat d'aquesta forma o si el record que tenia d'ells era fragmentari, esbiaixat, o directament fals. Aquests canvis acabaran afegint noves llums i nous matisos al relat del passat, que caldrà posar un altre cop en perspectiva a la llum de tot el que s'ha esdevingut. Però més enllà de l'argument, que donaria per omplir un serial i que en determinats moments desafia la pròpia plausibilitat com a relat realista o històric, la tetralogia ens ofereix també moments de reflexió metatextual i literària molt interessants, i que revelen molt també de l'actitud vital de l'autor mateix. El quartet d'Alexandria és també una novel·la sobre la relació entre l'art i la vida, que reflexiona sobre si es poden tenir ambdues coses a la vegada o si sempre s'ha de sacrificar una de les dues per tal de poder preservar l'altra. És també una pregunta constant i oberta sobre l'amor, el sexe, i les relacions humanes: l'argument ens presenta una cadena quasi interminable d'amors no corresposts, en què cada personatge haurà d'invertir un esforç en la relació que no es veurà compensat sinó de forma subsidiària i inesperada. La pregunta que acaba planant sobre el text a propòsit d'aquest tema és si realment es pot arribar a l'altre estimat o tota relació està condemnada a ser un impuls narcisista vers un mateix. No és la lectura que recomanaria a tothom, i entre els seus defectes destacaria les parts del text que han envellit pitjor: el seu tracte obert i desinhibit de la sexualitat traspassa línies vermelles quan es tracta la pederàstia o la prostitució infantil d'una forma frívola, i hi ha moments en què el racisme i la misogínia del text, hàbilment velats, es llegeixen entre línies a través de les actituds dels personatges. És cert que la novel·la fa molt per retratar una època i un escenari que han passat a la història, i és fàcil imaginar-se com aquestes actituds i situacions podien ser habituals als anys trenta en una ciutat altament cosmopolita a cavall entre orient i occident. Ara bé, comprendre-ho tot no vol dir haver de perdonar-ho tot, i això es fa especialment punyent en un relat que ens convida precisament a explorar multiplicitat de perspectives. És una lectura complexa i monumental, que reclama temps i esforç per part del lector i que no acomodarà lectors deixats o mandrosos: hi ha passatges més interessants i d'altres de més feixucs, i haver arribat fins al final és una experiència variada, a moments gratificant i a moments agredolça. 

Sinopsi: A la ciutat d'Alexandria al llindar de la segona guerra mundial, un grup de diplomàtics britànics es relacionen amb ciutadans acomodats de la ciutat, amb artistes i bohemis, gent del ram de la prostitució i del món de l'espectacle i amb il·luminats religiosos de sectes obscures. El protagonista, un aspirant a escriptor, inicia una relació tortuosa amb una senyora de l'alta societat de la ciutat, Justine Hosnani, que a la vegada l'introdueix als seus cercles d'amistat. Tanmateix, a mesura que anem descobrint diferents perspectives sobre els mateixos fets, el relat anirà presentant facetes insospitades i insospitables sobre les autèntiques identitats dels personatges i els seus interessos ocults. 

M'agrada: És una lectura que acompleix tot el que promet, fins i tot amb escreix, i es fa una experiència tan completa i complexa com la seva pròpia estructura, fragmentada, variada i difícil de reconstruir. 

No m'agrada: És una experiència desigual i a estones feixuga, que conté prou al·licients com per seguir llegint, però que envelleix malament en certs moments. 

24 de juliol de 2019

A la Casa de l'Intèrpret (#257)

Potser nosaltres, que havíem tingut el privilegi de rebre una educació secundària i formació per ser mestres, podríem ser capdavanters i aportar alguna cosa que ajudés la comunitat a descobrir la seva ànima. En Kenneth va mostrar més entusiasme per la idea de contribuir a la recerca de l'ànima de la comunitat que el que havia mostrat per salvar la seva pròpia. 

A la Casa de l'Intèrpret, publicat el 2012, és el segon volum de la trilogia de memòries de l'escriptor kenyà Ngugi wa Thiong'o. Va precedida per Somnis en temps de guerra i la segueix Lluitar amb el diable. Aquest volum cobreix el pas de Ngugi per l'institut de secundària Alliance High School, entre els anys 1954 i 1958. Són temps difícils per a un adolescent a Kenya. El país travessa el moment de màxima tensió en la lluita entre l'autoritat colonial britànica i les guerrilles comunistes del Mau-Mau, que lluiten a les muntanyes per l'alliberament del país. El nivell de repressió és altíssim. Després del seu primer any a l'institut, Ngugi torna a casa per vacances per trobar-se que el seu poble natal ha estat arrasat, i els habitants han estat obligats a instal·lar-se en un altre poblat que han de construir amb les seves pròpies mans, sota vigilància policial i no gaire millor que un camp de concentració. El seu germà gran s'amaga a les muntanyes amb la guerrilla, sabent que si és detingut li espera una execució segura. La seva cunyada és detinguda amb l'objectiu que delati el seu marit. Davant d'aquesta situació política terrorífica, l'institut representa un autèntic santuari o refugi per a ell. La seva experiència en aquesta institució d'ensenyament és certament complexa a causa de les contradiccions que comporta l'educació colonial. L'Alliance High School sorgeix d'una unió de diferents missions cristianes, i els nois que s'hi eduquen de seguida aprenen la importància de "ser forts per servir", així com les jerarquies internes entre alumnes i l'abús sistèmic calcat de l'antiga educació victoriana. Els professors, blancs en la seva majoria, són oficials britànics que transmeten la necessitat de la jerarquia entre les races i la superioritat de la cultura britànica per sobre de les africanes. Ara bé, els professors negres, amb el seu discurs velat sobre la llibertat i la seva igualtat de facto amb els professors blancs, presenten un contrapunt curiós a aquests ideals. De la mateixa forma, les obres de Shakespeare revelen paral·lelismes insospitats amb la situació d'opressió que viuen els guerrillers kenyans, i la lliga de debat entrena els joves en l'argumentació dialèctica per tal de fer valer qualsevol opinió. El fet que els alumnes pertanyin a tot tipus de nacions africanes també crea un sentiment de comunitat més enllà de les identitats tribals que Ngugi llegeix com a factor necessari per a l'emancipació nacional. El relat que fa Ngugi sobre el món de l'institut i el món de casa es va desgranant poc a poc, anècdota a anècdota i lliçó a lliçó, fins que la importància de tot allò que ha après es fa palesa en l'últim episodi del llibre, en què l'ex-alumne Ngugi, ja graduat de secundària i acceptat per la Universitat de Makerere, a Uganda, ha d'afrontar la seva detenció arbitrària sota unes acusacions falses. És un clímax adequat per a aquest volum de memòries, ja que després de l'estada en l'espai protegit de l'escola, el protagonista ha de tornar al món de les injustícies de la política colonial, el món dels gossos que assetgen a l'altra banda de la reixa. Ngugi utilitza aquest tipus d'imatges de forma molt hàbil i intel·ligent al llarg del relat, de la mateixa forma que les imatges bíbliques i evangèliques utilitzades per catequistes i missioners van adquirint sentits molt diferents en funció de qui els rebi i els interpreti. A la Casa de l'Intèrpret és un relat colpidor i profund sobre el món de l'escola com a refugi però també sobre la construcció d'una comunitat resistent i valenta que sabrà fer front a l'opressió colonial amb les seves millors qualitats. Davant del sistema de corrupció, repressió política brutal i arbitrarietat per part del poder, Ngugi ens regala un retrat de resistència i coratge que ens ajuda a comprendre millor la lluita contra el colonialisme i el món postcolonial. 

Continguts: Ngugi ens ofereix, a través de cinc "contes" diferenciats, la història de la seva estada a l'institut Alliance, a Kenya, durant els anys cinquanta. El relat segueix l'ordre cronològic, des del seu primer curs fins al quart i els exàmens d'ingrés a la Universitat, i va alternant el retrat del món de l'escola amb el del poble i la família. 

M'agrada: És una lectura molt colpidora sobre l'experiència de Ngugi amb l'educació colonial, però també la seva història de creixement personal precisament amb totes les contradiccions que aquesta comporta. Un dels seus punts indiscutiblement més forts és la forma com Ngugi narra la seva història real, entretenint-se en imatges recurrents i en relats dins del relat, quasi com si fos una ficció. 

20 de juliol de 2019

Nada (#256)

Cuando estuvimos frente a frente en el café, en el momento de sentarnos, aún era yo la criatura encogida y amargada a quien le han roto un sueño. 

Nada de Carmen Laforet (1921-2004) es va publicar l'any 1944, quan l'autora tenia vint-i-tres anys, i va esdevenir un èxit immediat quan va rebre el Premi Nadal de 1945. Després va quedar oblidada, i l'autora no va rebre en vida el reconeixement que hagués merescut per la seva producció literària. Crec que és una de les novel·les clau de la postguerra espanyola, i sobta precisament quan es va escriure i publicar amb tan poca distància dels fets mateixos de la guerra, i no sols en plena dictadura, sinó també durant els seus anys més durs. Crec que un dels grans encerts de Nada és l'elecció d'estil i d'argument que fa l'autora a l'hora de presentar la vida a la postguerra: l'única forma de representar aquest període històric, i més en un moment tant proper als fets, sembla ser, en mans de Laforet, com a relat de fantasmes. No és només que gran part de l'argument se situï en l'interior d'una casa plena de personatges traumatitzats per les seves experiències passades, que arriben a pesar tant en la narració que quasi es presenten ells mateixos com a espectres, sinó que, a més, tota la ciutat de Barcelona, l'escenari de la novel·la, acaba rebent aquest tractament. El relat cobreix el pas a la majoria d'edat d'Andrea, una adolescent de províncies que arriba a Barcelona per començar una carrera universitària i s'allotja en un pis del carrer Aribau amb la seva àvia i els seus oncles. Aviat la família es revela com una presència asfixiant i opressiva per a la protagonista: des de les contínues baralles i violència domèstica que presencia tots els dies, fins a la pròpia intrusió en la seva privacitat. La novel·la fa molt per dibuixar la realitat sociocultural més crua de la dictadura: basada en la hipocresia del nacional-catolicisme aliat amb un masclisme estructural que actua amb cruesa contra totes les dones. En un món en què la dona que surt al carrer sense acompanyant és titllada directament de puta, els familiars es poden creure en la prerrogativa no tan sols de remenar-li les possessions personals, sinó fins i tot de fer-ne un inventari exhaustiu, per exemple. Aquesta lluita per passar el cos, el comportament i fins i tot el pensament de les dones pel filtre del model de la "dona com cal" arriba al seu paroxisme quan aquest control s'hagi d'exercir a través de la violència física, i quan els homes que han perdut el poder o el seu estatus social s'aferrin a aquesta com a taula de salvació perversa. Sí, hi ha moments molt durs en el llibre, de violència no tan sols física sinó psicològica, i el més impactant de tot plegat és que els personatges masculins principals, els oncles de la protagonista, viuen en la necessitat de maltractar. Andrea de seguida traça una línia molt definida entre el món sòrdid i miserable de dins la casa i el món de la ciutat i de la universitat, que li obre una llibertat per a ella desconeguda fins al moment: els seus amics d'universitat li obriran també un món de relacions humanes més fluït, no tan contaminat per aquesta lluita de poder que s'estableix al nucli familiar. Tanmateix, la divisió també és política: és molt fàcil romantitzar les famílies burgeses que formen l'elit cultural del país a base de complicitats amb el règim, que es llegeixen entre línies però no apareixen pròpiament a la novel·la, mentre es viu del racionament i s'han de vendre els mobles per aconseguir sobreviure unes setmanes més. La veu de la protagonista és totalment aliena a la política, i parla molt més directament des de les emocions que des de la raó, de forma que és totalment incapaç de fer aquestes valoracions. La novel·la va passar la censura en el moment de la seva publicació precisament per la forma com desdibuixa, si no obvia totalment, la realitat política de la dictadura: al final del relat, les oportunitats de futur es troben a Madrid per a la protagonista, feliç de deixar enrere una Barcelona deprimida per la guerra, que es revela com a món desolat i espectral. Però aquest romanticisme intrínsec en la narració també és un dels seus aspectes més atractius: part de l'encant de la novel·la és la batalla que es presenta entre aquest romanticisme exaltat de la protagonista, la puresa de les seves emocions i la seva ànsia de llibertat, amb la sordidesa de les relacions humanes que se li presenten davant dels ulls i que a moments fins i tot l'arrosseguen inexorablement. La seva amistat amb una companya d'estudis, Ena, serà la seva inesperada taula de salvació, en canalitzar precisament tot aquest romanticisme adolescent. D'alguna manera, és un relat de dues noies que s'enfronten a monstres, aconsegueixen derrotar-los i acaben salvant-se l'una a l'altre, així com a altres personatges femenins: aquesta trama colpeix l'últim terç del llibre amb la seva bellesa i la seva simplicitat. És una lectura imprescindible per entendre la postguerra espanyola, especialment des del punt de vista de les dones, però també de les diferències socials que s'estableixen en aquesta nova societat: la divisió de classe d'abans de la guerra ha saltat pels aires quan, ara, el que defineix l'estatus social és el nivell d'afecció al règim. 

Sinopsi: En els anys de la immediata postguerra una adolescent òrfena, Andrea, es trasllada a viure a Barcelona amb la família de la seva àvia. Sota l'estricte control de la seva tia Angustias, una catòlica exaltada, Andrea s'acostuma a la nova vida de família i als seus estudis. Durant la seva estada, presencia la relació de violència que s'estableix entre els seus dos oncles, Juan i Román, que tot sovint canalitzen contra la dona de Juan, Gloria. A mesura que va descobrint el passat de tots tres personatges durant la guerra, aconseguirà comprendre millor les relacions que s'estableixen entre ells, tot i que les seves veritables identitats només es revelaran finalment a través dels seus actes. Paral·lelament a la vida familiar, Andrea estableix una relació d'amistat amb una noia de la seva edat, Ena, que pertany a una família de l'alta burgesia. La relació s'anirà complicant quan trobi inesperades connexions entre tots dos móns, que ella creia completament separats. 

M'agrada: És una novel·la magnífica en el seu estil narratiu, i també m'agrada la complexitat dels personatges, que no deixen de mostrar diferents rostres fins ben bé el final de la lectura, i la coherència interna del món narrat, que destil·la veritat en el seu retrat de la societat del moment.  

17 de juliol de 2019

El juego favorito (#255)

El dia després del funeral, en Breavman va obrir un dels severs corbatins del seu pare i hi va cosir un missatge a dins. El va enterrar al jardí, sota la neu, prop de la tanca, on a l'estiu s'infiltren els lliris de maig del veí. 

Publicada el 1963, aquesta va ser la primera novel·la del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016). El 1966 en publicaria una altra, Beautiful Losers (Bells perdedors), i aquí acabaria la seva incursió en el món de la ficció. La seva carrera literària va passar a centrar-se exclusivament en la poesia i la música a partir d'aquí. Si a Beautiful Losers va forçar l'experimentació literària fins als seus extrems, de forma que es va convertir en una de les novel·les més arriscades i innovadores de la seva dècada, The Favourite Game, el seu debut com a autor de ficció, és una novel·la força més convencional i intimista. Això no li resta mèrit, però. Podríem dir que les virtuts d'una són els defectes de l'altra, i a l'inrevés. Beautiful Losers és extremadament bella en la forma, en el to i en l'estil; és una mostra de l'experimentació psicodèlica dels seixanta que colpeix en l'ús de les seves imatges sense cap mena de restricció ni de límit a la imaginació. Pel que fa al seu contingut, es fa excessivament pretenciosa, a moments, perquè la veu narrativa no és del tot consistent i l'argument es fa massa rebuscat. A The Favourite Game li passa el contrari: la forma és molt més senzilla; les imatges són simples vehicles per a explicar una experiència tan simple i quotidiana com la de tothom; d'altra banda el contingut és tan realista i honest que cal apreciar l'exercici d'autoretrat en esbós del poeta emergent. Els elements autobiogràfics del relat són indiscutibles: a Montreal durant la segona guerra mundial, Lawrence Breavman, l'alter ego de Cohen, creix en el si d'una família jueva acomodada. La mort del pare és un dels fets crucials que el marcarà per a tota la vida. Els jocs d'exploració sexual que inicia amb una amiga d'infància també l'acompanyaran la resta de la seva vida, si llegim la resta de la narració com a complicat intent de recuperar quelcom de la infància perduda. En aquesta direcció crec que apunta l'última secció de la novel·la, en què el protagonista va a unes colònies d'estiu a treballar com a monitor; i reconec que el Cohen monitor de colònies, amb el seu humor descarnat i les seves inquietuds existencials, ha estat una faceta de l'autor, per més que sigui en el pla de la ficció, que més m'ha agradat descobrir. Aquest viatge no es podria acabar d'entendre sense el guiatge, un punt massa desdibuixat per al meu gust, de l'amic de la infància, Krantz, que l'acompanyarà des de la distància ben bé fins a l'edat adulta. Breavman i Krantz creixen junts durant la seva infància i adolescència, són còmplices en les primeres aventures sexuals i després es distancien cadascun per emprendre diferents camins acadèmics i professionals. Breavman inicia la seva carrera com a poeta en la bohèmia literària de Montreal i Nova York als anys cinquanta i seixanta, i ha d'aprendre a conviure amb un èxit incipient i amb les expectatives que tenen d'ell tots aquells que l'envolten. També ha d'acomodar-se a les necessitats de les seves múltiples parelles, i acaba fent-se a mida una imatge idealitzada de l'amant sense arribar a comprometre's personalment en cap moment. La concepció que té Cohen de l'amor i del desig sexual (per a ell indestriables) no s'ajusta a cap concepció prèvia que pugui existir sobre l'amor romàntic. Cohen és un episodicista de manual, no un narrativista. Per a ell, cada moment concret de la vida, cada instant, cada experiència, té una autonomia pròpia, deslligada de la imatge de conjunt. La novel·la que en resulta, per tant, és un collage d'episodis diferents, més o menys inconnexos, que connecten el lector a la bellesa d'un present concret, sense més implicacions. Les responsabilitats, els judicis i els retrets queden en un altre pla, totalment diferent, que el Cohen del desig no es preocupa d'analitzar. Aquesta és la grandesa de la novel·la, i també potser la seva feblesa. Els elements autobiogràfics hi són massa presents i marcats com per no analitzar-la a la llum de la vida del seu autor; com a relat en si mateix, el conjunt queda una mica massa desdibuixat si es pretén deslligar-lo d'aquesta relació biogràfica amb el que sabem del Cohen real. En conjunt és una lectura molt agradable i una bona recomanació si no coneixeu la vida i obra de Leonard Cohen i, si ja hi esteu familiaritzats, és un autèntic plaer i una lectura molt reveladora respecte del Cohen dels inicis. 

Sinopsi: Durant la segona guerra mundial, els amics d'infància Breavman i Krantz creixen en un barri de jueus acomodats de Montreal. Quan arriben a la universitat, Krantz marxa a Europa i seguim el desenvolupament de Breavman com a poeta incipient i com a amant de diverses dones que es creuen a la seva vida. El seu recorregut vital es va alimentant de totes aquestes experiències, per més que en el jove sempre hi quedi un reducte d'aquell infant que va ser. 

M'agrada: És un relat profundament honest en els seus elements autobiogràfics, que no pretén presentar una imatge idealitzada del seu autor, i que fa de molt bon llegir per la seva bellesa i senzillesa a l'hora de desenvolupar l'argument. 

13 de juliol de 2019

El enigma de las muñecas rusas (#254)

-Somos individuos privilegiados. Muy pocos, a lo largo de la historia, han podido ser testigos de un cambio de era, tal y como observaba usted, inspector. Pero nuestra sociedad también ha sido el caldo de cultivo de algo peor. 

Aquesta novel·la es va publicar la primavera passada i és la tercera incursió de l'autor pratenc Sergio Colomino en l'univers de Sherlock Holmes. Les altres dues van ser novel·les gràfiques (Sherlock Holmes y la conspiración de Barcelona Sherlock Holmes y el legado de Moriarty), dibuixades per Jordi Palomé i publicades per Norma Editorial. A Sherlock Holmes y el enigma de las muñecas rusas, trobem el famós detectiu a la ciutat de Sant Petersburg l'any 1891, durant la seva famosa desaparició després de la caiguda per les cascades Reichenbach. A Sant Petersburg ha reprès les seves tasques d'espionatge per al govern britànic i ha estat detingut durant una missió per la policia secreta del tsar, l'Okhrana. Tanmateix, s'està produint una onada d'assassinats inexplicables a la ciutat, i la policia tsarista oferirà un tracte a Holmes per tal que els ajudi a desemmascarar el culpable. A partir d'aquest moment es desplega un relat trepidant i ple de misteri en què, al més pur estil de les narracions de Sherlock Holmes, el detectiu sempre anirà una passa per davant en tot moment i haurà d'actuar contra rellotge per tal d'evitar la propera catàstrofe. La narració és molt més complexa del que podríem esperar d'un simple pastitx de Sherlock Holmes: el relat juga amb la plausibilitat històrica en tot moment, i ens ofereix unes descripcions de llocs i d'ambient que demostren l'ampli coneixement de Colomino de la matèria primera amb què treballa, i de l'ambient històric, social i cultural que recrea. No ens trobem davant d'una revisó contemporània del personatge, com les que estan de moda des de fa uns anys; el que trobarem a les pàgines d'aquesta novel·la és un relat amb el regust i l'estil dels originals, i una obra totalment recomanable per a aquells que ja sigueu fans dels contes i novel·les de Doyle. Per si això fos poc, una de les parts més divertides del relat és el joc intertextual que l'autor proposa en aquesta novel·la: en les seves pàgines hi trobarem personatges de Dostoievski i de Gogol, i un dels protagonistes principals, el cronista que en aquest cas fa el paper de Watson, és Harry Blount, que apareixia a Michel Strogoff de Jules Verne. D'entrada pot semblar agosarat voler barrejar-hi tantes coses, però la combinació funciona perquè l'argument és prou sòlid, i la història acaba formant un tot coherent. Com passa també amb els relats originals, la trama criminal acaba relacionant-se amb un context més ampli, el de les relacions polítiques i socials convulses del tombant de segle, que als relats originals eren les de l'Anglaterra victoriana i aquí són les de la Rússia imperial, al si de la qual es comencen a covar idees revolucionàries. Tot plegat, és una lectura molt entretinguda i que manté el suspens fins al darrer moment. Segur que agradarà a tots els fans de les novel·les i relats de Sherlock Holmes.

Sinopsi: Sherlock Holmes i Harry Blount són detinguts per la policia secreta tsarista durant el desenvolupament d'una missió d'espionatge. De seguida són posats en llibertat amb la condició que assisteixin la policia en l'esclariment del misteri que sembla involucrar un assassí en sèrie a la ciutat. Tanmateix, de seguida se n'adonaran que el misteri de les nines russes amaga molts més secrets dels que podrien haver previst.

M'agrada: Que m'hagi entretingut i m'hagi enganxat durant tota la lectura, i que el misteri hagi quedat ben resolt al final. 

10 de juliol de 2019

El gran divorci (#253)

Una vegada vas ser un infant. Una vegada vas saber per què servien les preguntes. Hi va haver un temps en què preguntaves perquè volies respostes, i t'alegraves quan les trobaves. Torna a ser aquell infant: encara ara. 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis (1898-1963) es va publicar el 1945, el mateix any que va veure la publicació de All Hallows' Eve de Charles Williams. Tots dos llibres guarden algunes semblances i, tot i que prefereixo la novel·la de Williams si hagués de triar entre les dues, la lectura de El gran divorci de C. S. Lewis ha estat una descoberta interessant per tal d'aclarir idees sobre la teologia de Lewis. Originalment es va publicar de forma seriada al mateix diari anglicà que havia publicat tres anys abans les Cartes del diable al seu nebot. Les dues ficcions s'assemblen, en tant que creen un món fictici basat en la vida de després de la mort, i en realitat les narracions esdevenen una excusa per desenvolupar la seva característica apologètica cristiana. En aquest cas, el protagonista es troba de sobte vagarejant per una ciutat deserta i espectral - a la manera de la protagonista de la novel·la de Charles Williams - i sense esperar-ho es troba a la cua d'un autobús amb destí desconegut. Tant a la cua com després, dins del vehicle, troba una sèrie de persones amb diferents idees preconcebudes sobre ells mateixos i el lloc on es troben. No és fins després, quan arriben al seu destí, que s'assabenta que l'autobús transporta regularment gent des de l'infern fins al cel, o més aviat des del llindar de l'infern fins al llindar del cel. Tanmateix, és cadascú qui ha de prendre la decisió de seguir el viatge endavant, pujar la muntanya fins a la sortida del sol, o tornar amb l'autobús al món conegut i a la zona de confort. El relat presenta molts paral·lelismes amb la Comèdia de Dante, en tant que el protagonista innominat en primera persona rep l'ajut d'un guia molt especial: en aquest cas, el lloc de Virgili l'ocupa el poeta i teòleg escocès George MacDonald, que l'ajudarà a comprendre el misteri de les decisions preses pels diferents espectres que es trobaran pel camí. L'objectiu de Lewis en el llibre és refutar la teoria protestant de la Predestinació, el fet que la salvació de l'ànima quedi predeterminada des del principi independentment dels actes o decisions presos per cadascú. En la versió que aporta Lewis, fins i tot més que a Cartes del diable al seu nebot, la llibertat última de l'individu per escollir queda preservada. Tanmateix, no és que sembli una decisió fàcil: totes les ànimes que retornen a l'infern ho fan en ser incapaces de renunciar a quelcom de la seva vida anterior; ho fan perquè s'aferren a quelcom preuat, mentre que la clau per a la salvació rau aquí en deixar anar. El Cel esdevé una quimera o una il·lusió vana per a aquells que no hi han entrat mai - una esperança sense garanties, per dir-ho amb les paraules de Tolkien - i l'únic que acaba salvant-los és la seva fe i la confiança en el pas que estan a punt de fer. És per això que la vena protestant de Lewis acaba aflorant durant tot el text, lluny de la presa de decisions galant, i de vegades desesperada, dels personatges de Tolkien, que pertanyen a un univers catòlic on cadascú se salva per les obres. El gran divorci, si més no, ajuda a entendre aquestes subtileses teològiques d'una forma amena i imaginativa. El que lliga els personatges al món anterior, és a dir, a un infern que s'assembla sospitosament a la terra, és el seu temor a la pèrdua en el millor dels casos, o les seves pròpies concepcions errònies sobre l'amor, que esdevé no res més que egoisme. L'infern no és un lloc, per a Lewis, sinó un estat mental. El dualisme platònic, que és també un tret característic de l'univers simbòlic de Lewis, també juga un paper decisiu en el plantejament del relat: el títol de la novel·la és una resposta a Les noces del cel i l'infern (The Great Marriage of Heaven and Hell) del poeta britànic William Blake (1757-1827). Amb aquest gran casament entre cel i infern, Blake apunta a una unitat ontològica entre el bé i el mal, en observar la inclinació autoritària d'aquelles institucions i símbols identificats amb el Bé, i acaba veient Déu com el creador tant del bé com del mal. Amb el gran divorci, Lewis rebutja frontalment la visió de Blake, i proposa la separació essencial entre el bé i el mal: la realitat és dual, i la forma de combatre el mal no és transformar-lo, sinó rebutjar-lo totalment. El mal és essencialment una equivocació, de forma que no es pot refer, sinó que només es pot desfer. El gran divorci és una novel·la menor, que més que exposar un relat consistent esdevé un vehicle per a les digressions teològiques i metafísiques del seu autor. Tanmateix, és breu i fa de bon llegir en la seva claredat: els arguments exposats no s'embranquen en digressions tan problemàtiques com les de Cartes del diable al seu nebot, i en aquest sentit l'argumentació és molt més efectiva aquí en la seva senzillesa. 

Sinopsi: El narrador es troba tot de sobte en una ciutat deserta esperant un autobús, sense saber ben bé què hi fa, allà, o cap a on es dirigeix. Poc a poc s'anirà familiaritzant amb el món que l'envolta, i se n'adonarà que es troba en el més enllà, en una mena d'espai intermedi entre l'infern i el cel. Un cop l'autobús el deixa al llindar del Cel, se n'adonarà que la decisió de quedar-s'hi per sempre i no tornar a l'infern esdevé més difícil per a les ànimes dels morts del que podria semblar en un principi. 

M'agrada: És una lectura breu i curiosa, que té els seus moments de bellesa i que resulta molt imaginativa, especialment en la seva concepció de l'infern. 

No m'agrada: El que podria ser un relat interessant es desdibuixa en les seves digressions filosòfiques i teològiques, i esdevé més aviat un vehicle per a aquestes. En aquest sentit, All Hallows' Eve de Charles Williams, que presenta uns personatges i uns conflictes pels quals val la pena seguir llegint, em va semblar una novel·la molt superior. 

6 de juliol de 2019

Mirall trencat (#252)

Tant se li'n donava que les minyones fessin broma a l'esquena dels senyorets, però no els permetia que anessin massa lluny. "Els secrets d'una família - pensava - són sagrats." 

Escrita entre 1968 i 1974, aquesta és la novel·la de maduresa de Mercè Rodoreda (1908-1983), tot un clàssic de la literatura catalana i, possiblement, una de les millors novel·les mai escrites. El seu argument cobreix les vicissituds familiars d'una nissaga de l'alta burgesia barcelonina durant tres generacions: la primera durant l'últim terç del segle dinou, la segona al tombant de segle i a les primeres dècades del segle vint, i la tercera, que amb prou feines tindrà temps d'arribar als temps de la República i la guerra civil perquè quedarà estroncada tràgicament. Les vides d'aquests personatges queden marcades per les seves passions secretes, que en tot moment tornaran a turmentar-los en forma de recances i records. Els Valldaura són una família amb tendència a les passions furtives i els fills no reconeguts. Cada nivell de la història es va emmirallant en els anteriors d'aquesta forma, creant paral·lelismes entre uns personatges i uns altres. Però només amb l'argument no n'hi ha prou per comprendre el mèrit d'aquesta novel·la. El seu encant no es fa obvi en començar a llegir, però és una novel·la que enganxa i sedueix pàgina a pàgina, i que va descobrint la seva bellesa poc a poc, així que ens anem endinsant en els seus misteris, el seu estil hipnòtic i els secrets de la família protagonista. El títol és prou eloqüent sobre el seu contingut, i també sobre la forma com els símbols juguen un paper imprescindible dins de la narració: un mirall ens proporciona una realitat reflectida, una imatge que com a lectors hem de provar d'interpretar; a la vegada, aquest és un mirall trencat, de forma que la narració que se'ns ofereix és fragmentària, construïda a base d'ajuntar petits fragments de la percepció, els pensaments i els records de diversos personatges i contraposar-los, sense que realment arribin a formar del tot una unitat. Perquè és impossible recomposar el mirall original un cop s'ha trencat. De la mateixa forma, la narració se'ns va desgranant a través d'imatges recurrents (flors, colors, objectes quotidians, animals domèstics, arbres) que acaben prenent significats cada cop més suggestius a mesura que reapareixen. Aquests motius se'ns van descobrint amb més nitidesa a través d'una narració no lineal: molts anys després, tenim personatges que retornen a fets del passat i ens aporten informació clau per tal de comprendre'ls millor. Teresa Valldaura, la matriarca, és un dels personatges més complexos. El seu ascens social crec que és part de la seva explicació. De classe humil, Teresa despatxa peix en una parada de mercat, però fa fortuna amb el seu primer matrimoni amb Nicolau Rovira, un propietari ric, i des de llavors aprèn el paper i adopta l'aparença d'una dama de l'alta societat, a través dels cercles d'amistat del seu marit. El seu secret és un fill de soltera que havia tingut d'una relació amb un home casat. Teresa s'acaba afillant el fill bastard, amb qui mantindrà una relació tensa i ambigua al llarg de la seva vida: tot i que Teresa reclama la seva atenció en una mena de relació de vassallatge que el fill acata per interès econòmic, l'afecte maternal li és negat perquè la barrera social que els separa és una línia infranquejable. A la mort del seu primer marit, Teresa es casa amb un altre propietari ric, Salvador Valldaura, que li compra una torre a Sant Gervasi on la família s'instal·la i que esdevé el centre de la narració. Valldaura té un altre secret, un amor de joventut amb final desgraciat que d'alguna forma s'interposa en la relació entre el matrimoni. Teresa i Salvador tenen una filla, Sofia. Aquí comencen a entreveure's els motius freudians, en tant que Sofia està enamorada del seu pare, i aquest fet determinarà la seva relació amb tots els altres personatges. Sofia es revela incapaç d'estimar la seva mare, potser pera gelosia o potser també perquè entreveu el seu origen social humil i, més endavant, també es revolta contra el seu marit Eladi, un personatge lamentable amb qui Rodoreda s'acarnissa en particular. La filla il·legítima d'Eladi és portada a la casa a viure amb la família, tot i que sense donar a conèixer la seva identitat autèntica, i és a través d'aquest personatge, profundament contradictori i ambigu, que es desencadenarà la tragèdia amb una severitat insospitada. El quadre no quedaria complet sense el servei, i la fidel majordoma, Armanda, que presencia les anades i vingudes dels personatges guardant-ne tots els secrets, esdevé finalment una de les veus narratives més importants a l'hora de transmetre'ns la imatge de conjunt. La casa i el seu jardí, però, esdevenen tan centrals per a la narració com els personatges mateixos, en tant que defineixen els espais on aquests es mouen, de forma que adquireixen una presència altament simbòlica: si la casa és el món de les aparences, on es posen en escena les relacions socials, el jardí és el món de la natura i l'alliberament dels instints. Tanmateix, per més que resulti fàcil traçar la línia divisòria en aquests termes, tots dos móns poden resultar acollidors o inhòspits per diferents motius al llarg de la narració, i l'amor, la mort, la passió i el dolor acaben estenent-se en totes direccions.

Sinopsi: A finals del segle dinou, el matrimoni format per Salvador Valldaura i Teresa Goday s'instal·la en una torre de Sant Gervasi. Les tres generacions de la família hi acabaven convivint, en un difícil equilibri entre secrets familiars, rivalitats, odis soterrats, infidelitats i traïcions les conseqüències dels quals s'aniran estenent a través dels anys.

M'agrada: Precisament, el seu inesgotable joc de miralls entre diversos personatges i diverses situacions, i la forma que té de suggerir i deixar caps solts per anar-los recollint en moments posteriors. 

3 de juliol de 2019

Mites nòrdics (#251)

Us explicaré com s'acabarà, i després com tornarà a començar. Seran dies foscos els que us explicaré, dies foscos i coses amagades, que tenen a veure amb la fi de la terra i la mort dels déus. Escolteu, i n'aprendreu. 

Aquesta és la recomanació d'una lectura força original. Per als fans de Neil Gaiman pot suposar una sortida de la zona de confort, i per als amants en general de la mitologia pot resultar tota una descoberta. Mites nòrdics és la narració que fa Neil Gaiman d'alguns relats dels Edda islandesos, uns textos compilats al segle tretze que probablement provenen de tradicions orals més antigues. És la font d'on beuen la imatgeria de Wagner, la de Nietzche i en part la de Tolkien, i el llibre, a un nivell força introductori, pot ajudar a comprendre temes i personatges que aquests autors donen per suposats. He de dir d'entrada que els mites grecs - i els bíblics, a un altre nivell - han estat els que he après i llegit des de petita i, per tant, em són molt més familiars. La mitologia germànica em deixa una mica més perduda, i per això he gaudit d'aquest llibre com no m'esperava. Aquesta és la mitologia compartida pels pobles nòrdics i germànics, amb Odin, el seu fill Thor i el seu germà Loki com a protagonistes. El cosmos està dividit en nou móns: dos per a les dues espècies de déus que hi ha, un per als elfs, un per als nans (o elfs foscos), un per als gegants, un per als humans (Midgard, o el món intermedi), el món de foc, el món de boira, i Hel, el món dels morts que no van a Valhalla amb els déus. D'entrada impressiona, però de seguida ens n'adonarem que els relats continguts amb aquest recull toquen quasi exclusivament Asgard, el món dels Aesir, regit per Odin i habitat pels déus. El món que visiten més sovint a part d'Asgard és el dels gegants, on tenen diferents aventures, i hi apareix algun altre, com el dels nans o el dels morts, de forma puntual. Els mortals amb prou feines hi apareixen o es relacionen amb els déus. Costa trobar paral·lelismes amb la mitologia grega, en ser totes dues tan diferents: potser només aspectes menors, com el fet que els déus poden canviar de forma o disfressar-se quan els convé, i la importància que donen als animals, comprensible en societats ramaderes que depenen exclusivament de bèsties com les cabres, els bous o els cavalls per a la seva subsistència. La guerra oberta entre els déus i els gegants també apunta cert paral·lelisme amb la dels olímpics i els titans, però realment aquestes semblances acaben essent anecdòtiques, especialment a la llum de les diferències. En la mitologia grega hi ha un sentit d'unitat en el cosmos: el seu panteó és fruit d'una integració creixent de divinitats de diferents tradicions i procedències. Per més que els mortals haguem d'acceptar l'arbitrarietat del poder dels déus, al cap i a la fi tots pertanyem al mateix cosmos, i n'acceptem la jerarquia sense qüestió. Si aquests equilibris es trenquen o es transgredeixen, sempre queda alguna forma de compensar, equilibrar o restaurar l'ordre original. La mitologia nòrdica no funciona així: per més poderosos que siguin els déus, hi ha dimensions de la realitat que queden fora del seu abast, i així doncs gran part dels relats es basen en la dicotomia entre nosaltres i els altres. Son aquests altres amenaçadors, perillosos i traïdors, que mai poden arribar a ser integrats, els que desencadenaran la fatalitat. Així doncs, l'aspecte més extraordinari i distintiu de la mitologia nòrdica respecte de la mediterrània és que conté un relat escatològic, sobre la fi del món. Els Edda contenen el relat del Ragnarok, el dia de la fi dels temps, en què els déus lluitaran la seva última batalla contra els seus enemics més ancestrals i perdran irremeiablement. La certesa que això passarà i que aquest destí és inamovible no els impedeix acceptar-lo amb totes les conseqüències quan es fa present: així és com tot començarà i així és com tot s'acabarà. Hi ha quelcom d'aquest amor pagà a la derrota en la mitologia grega, és cert, per exemple, en l'actitud dels troians durant la guerra de Troia, però enlloc hi he trobat aquesta referència a la fi del món com a tot. Ara bé, els déus lluitaran contra els seus rivals i seran vençuts i morts en aquesta contesa, però el destí de l'univers queda suspès en un pla d'ambigüitat. Ha de venir, el Ragnarok, o ja s'ha esdevingut en el passat? El Ragnarok també podria ser una explicació de com hem arribat al present, de per què vivim en un món sense déus i màgia, en tant que la fi dels temps va ser la fi dels seus temps. Tot i que l'ombra d'un destí final que acabarà amb tot el que coneixem, amb la calidesa de la llar, de la família i de les relacions humanes també pot amenaçar-nos en un futur incert. Neil Gaiman també juga molt hàbilment amb aquesta ambigüitat intrínseca de les seves fonts: el seu desenllaç és memorable a l'hora d'interpretar el que suposa aquest final. Gaiman també hi posa quelcom del seu estil narratiu a l'hora de recrear els personatges i oferir-nos un relat coherent de les seves anades i vingudes. Hi ha una temptació essencial que calia evitar i que crec que aquí se supera sense problemes: l'autor no ens ofereix una novel·lització dels personatges i esdeveniments, sinó que respecta el to mític dels relats originals. Hi ha dues opcions, en aquest sentit: o bé donar als personatges una psicologia moderna, o bé respectar el fet que són figures mitològiques, amb qualitats essencialment planes i estàtiques que, tanmateix, poden ser pintades amb els colors més vius. Gaiman escull aquesta última opció, i aquí em penso que rau l'encert d'aquest llibre. La seva narració és vívida en els detalls i en les descripcions, en els motius que es repeteixen de forma recurrent i en el rol fix jugat per cada déu. En definitiva, és una lectura molt amena i interessant si us interessa la mitologia, i pot ser molt profitosa a l'hora de reconèixer referents i imatges en altres textos literaris.

Continguts: Aquest volum recull la narració que Neil Gaiman fa d'alguns passatges de la mitologia nòrdica, amb especial protagonisme de les aventures d'Odin, Thor i Loki. Des de la creació dels móns fins al seu final, aquests relats ens van descobrint diferents dimensions dels móns creats i la relació entre ells. Ara bé, des del principi està decretat que arribarà el dia de la fi dels temps, i aquest fet es va fent cada cop més ominós a mesura que el llibre es va apropant al seu final.

M'agrada: Sobre tot, els inicis i els finals. De fet, la forma com els relats mantenen el suspens, en tant que van anticipant el que s'arribarà sense donar-ho a conèixer del tot. 

29 de juny de 2019

Ligero de equipaje (#250)

Esto es el final: cualquier día caerá Barcelona. Para los estrategas, para los políticos, para los historiadores, todo estará claro: hemos perdido la guerra. Pero humanamente, no estoy tan seguro... Quizá la hemos ganado. 

Aquest llibre és la monumental biografia de l'hispanista irlandès Ian Gibson sobre el poeta Antonio Machado (1875-1939), un dels últims exponents de la generació del 98 i testimoni privilegiat del tombant de segle espanyol i de la divisió política i cultural que marcarà la història d'Espanya durant els segles dinou i vint. L'exposició comença amb els antecedents familiars del poeta: avis i pares, testimonis de primera mà i participants directes dels canvis polítics que tindran lloc a partir de la segona meitat del segle dinou, en especial la Revolució de 1868 i la instauració de la primera República. Aquesta tradició progressista i republicana de la seva família, així com la seva educació a la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos, són indispensables per tal d'entendre els posteriors posicionaments del Machado intel·lectual del segle vint. Tot i que després de la seva mort hi va haver intents de diluir el seu compromís polític per motius ideològics, les dades aportades per Gibson, fruit d'una investigació ingent i exhaustiva, no deixen cap mena de dubte. La vida de Machado és la del caminant que viatja lleuger: d'aquesta forma es va retratar ell mateix en els seus poemes repetidament, però aquesta visió queda corroborada en tot moment pels fets biogràfics. La seva infància va tenir lloc a Sevilla i a Madrid, i en la seva joventut va completar la seva educació informal al París finisecular, aquell de l'afer Dreyfus i la bohèmia artística. Allà entra en contacte amb el modernisme de Rubén Darío i el simbolisme de Paul Verlaine, que seran influències clau per a la seva poesia, però aviat comença a depurar la tècnica en la seva pròpia veu poètica, per tal d'alliberar-la d'afectacions i fer-la el més clara i senzilla possible. La influència de la cultura popular, amb les coplas i les cançons tradicionals, deixen també una empremta inesborrable en el seu estil, que més endavant també influirà profundament en la poesia de García Lorca. Les seves influències intel·lectuals i filosòfiques més directes són els contactes amb els autors de la generació del 98, Miguel de Unamuno en especial, que el contagiaran d'un pessimisme vital i existencial irremeiable, combinat a la vegada en un idealisme reformista en el terreny polític. Un cop tornat a Espanya, Machado oposita com a professor de francès per a diversos instituts, i al llarg de la seva vida ensenyarà francès a Soria, Baeza, Segovia i finalment a Madrid, on l'agafaran la Segona República i l'esclat de la Guerra Civil. La confrontació armada, finalment, el portaran al seu últim viatge, el de l'exili francès, on va acabar morint a la població de Colliure el febrer de 1939. Pel que fa a les seves relacions personals, la relació amb el seu germà Manuel és una de les facetes possiblement més sorprenents, en tant que normalment en coneixem el desenllaç, amb Manuel convertint-se en poeta del bàndol franquista mentre Antonio va haver d'exiliar-se amb els republicans. La veritable tragèdia dels dos germans és que la seva relació sempre havia estat molt estreta, i no tan sols eren bons amics sinó també col·laboradors literaris, en les múltiples obres teatrals que van escriure junts. En la poesia d'Antonio Machado influeixen també les seves dues relacions amoroses: la seva dona Leonor, que va morir de tuberculosi als tres anys de matrimoni, i la seva amant platònica Pilar de Valderrama, la "Guiomar" dels seus poemes, una poetessa madrilenya amb qui va mantenir, per desig d'ella, una relació purament espiritual que va causar molta ansietat al poeta. La complexitat de totes aquestes relacions i de les tensions polítiques a l'Espanya de principis del segle vint es fan presents en aquest volum de Gibson amb una claredat i una vivesa extremes: Gibson opta per donar veu als textos del propi poeta i dels altres testimonis dels esdeveniments descrits, i només es limita a interpretar-los o a fer-ne hipòtesis quan n'hi ha diferents versions o perspectives. El llibre també ens ofereix l'anàlisi literària d'alguns dels seus poemes i escrits més importants, que il·lustren a la vegada l'evolució de la seva veu literària, així com la influència dels seus sentiments, en el terreny personal, sobre la seva obra poètica. Machado no tan sols va ser poeta sinó articulista i assagista, a través del seu alter ego Juan de Mairena, i a través d'aquest personatge també assistim a l'evolució del seu posicionament polític i la seva veu crítica amb el seu context històric i polític de l'Espanya que li va tocar viure. 

Continguts: El primer capítol descriu els primers anys del poeta a Sevilla, així com els antecedents polítics i culturals del seu pare i el seu avi, tots dos intel·lectuals relacionats amb el republicanisme del segle dinou, així com amb el krausisme i la Insititución Libre de Enseñanza. El segon capítol ens situa ja a Madrid, durant l'adolescència i joventut de Manuel i Antonio, en què entren en contacte amb la bohèmia literària i artística del moment, especialment amb Rubén Darío. El capítol tres ens introdueix al desastre de 1898 i a l'ambient de decadència cultural del Madrid del moment, on Machado rep la influència d'Unamuno, Valle-Inclán i Pío Baroja. Amb el seu trasllat a París, entra en contacte amb el simbolisme francès, i inicia també una amistat amb Juan Ramón Jiménez. El capítol quatre ens descriu la publicació de Soledades, la primera obra important de Machado, així com el primer contacte amb el paisatge castellà després d'opositar i guanyar una plaça de professor d'institut a Soria. El capítol cinc ens descriu els anys passats a Soria, marcats pel seu matrimoni amb Leonor Izquierdo, amb tràgic desenllaç, i la publicació de Campos de Castilla, obra que li reportaria fama i la seva consagració com a autor de renom en el context literari del moment. El capítol sis presenta l'etapa que l'autor va passar a Baeza després de la mort de Leonor. En aquesta ciutat de Jaén hi coneixerà per primer cop Federico García Lorca, en viatge d'estudis. Aquesta etapa coincideix amb la neutralitat espanyola durant la primera guerra mundial, en contrast molt directe amb l'activisme polític obert que exerceixen Machado i els altres membres de la generació del 98. El capítol set descriu l'etapa de nou anys passada en un altre institut a Segovia, que coincideix en part amb la dictadura de Primo de Rivera i l'exili d'Unamuno. Aquesta és l'etapa del Machado més filosòfic, en què crea els seus nombrosos alter egos o heterònims, i també és el moment de col·laboració més intensa amb Manuel Machado en l'empresa teatral. El capítol vuit descriu la relació que el poeta va establir, a cavall entre Madrid i Segovia, amb la poetessa Pilar de Valderrama, que es convertiria en la seva musa poètica. La relació va ser força ambivalent en els termes, especialment per part de Valderrama, que estava casada i era catòlica observant, de forma que mai va voler entrar en una relació física amb el poeta. Amb la proclamació de la segona república, creix la tensió entre les dretes i les esquerres espanyoles. El 1932, Machado obté finalment el llargament desitjat trasllat a Madrid. El capítol novè ens descriu els anys de la República a Madrid fins a l'esclat de la guerra, amb especial accent en els excessos polítics comesos pel govern de dretes durant el Bienni Negre. La relació amb Pilar es trenca definitivament quan el Frente Popular guanya les eleccions de febrer de 1936 i aquesta s'exilia amb la seva família a Portugal. La Guerra Civil esclata amb l'impacte de l'assassinat de García Lorca i, en el terreny més personal, amb la presència a Burgos de Manuel Machado, que es veu obligat a passar al bàndol nacional. Finalment Machado i la seva família marxen a València amb una caravana d'intel·lectuals organitzada pel govern republicà. El capítol deu cobreix l'estada a València i després a Barcelona. L'estat d'ànim del poeta queda marcat per la seva indignació davant la neutralitat de França i Gran Bretanya. A la vegada, s'accentua de forma greu el deteriorament físic del poeta. El capítol onze cobreix l'estada del poeta a Colliure, on trobaria la mort a causa d'una afecció pulmonar el febrer de 1939. La seva mare només el sobreviuria tres dies. L'epíleg és molt breu i recull tan sols el destí dels altres familiars de Machado, així com la pervivència posterior de la seva obra poètica. 

M'agrada: És un retrat acurat, vívid i exhaustiu d'una de les figures literàries més importants de la poesia espanyola del segle vint, que a la vegada ens aproxima a la realitat política del seu moment i al conflicte i la tragèdia de les dues Espanyes. 

26 de juny de 2019

El camí de Wigan Pier (#249)

Per acabar amb les distincions de classe has de començar per comprendre com es presenta una classe als ulls d'una altra. No té sentit dir que les classes mitjanes són "esnobs" i deixar-ho aquí. No porta enlloc si no te n'adones que el seu esnobisme està lligat a una mena d'idealisme. Deriva de l'educació primerenca en què a un infant se li ensenya quasi simultàniament a portar el coll net, estar preparat per morir pel seu país, i menysprear les "classes baixes". 

Aquest assaig de George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop el 1937, i és una lectura reveladora sobre la realitat social de l'Anglaterra d'entreguerres i la política de blocs europea abans de l'esclat de la segona guerra mundial. L'any 1936 Orwell es va traslladar al nord d'Anglaterra, a instàncies del seu editor, per tal de testimoniar de primera mà la vida dels miners als suburbis de les ciutats industrials. El que hi va veure van ser unes condicions de treball i d'habitatge infrahumanes, en què milers de persones subsistien en un estat proper a la indigència, tant si estaven a l'atur com si tenien feina. El text té una motivació molt clara des del principi: Orwell es proposa, a través del seu reportatge, fer arribar aquesta informació a la classe mitjana, que viu les comoditats de la societat de consum sense ser del tot conscient dels costos associats a la seva producció. El llibre sencer és una crida d'atenció a les classes mitjanes i els intel·lectuals que prediquen la fi de l'opressió mentre es beneficien d'aquest status quo. I és aquesta barreja entre hipocresia i inconsciència que esdevé l'autèntic mal endèmic que el socialisme ha d'adreçar. Un dels grans arguments del llibre, i la part en què Orwell es mostra més lúcid i eloqüent, consisteix en el fet que el socialisme no pot triomfar a nivell teòric, perquè a la pràctica les diferències de classe tenen una base emocional, no racional. La pobresa es fa sistèmica quan, per tal de mantenir aquests costos de producció el més baixos que sigui possible, els miners no tenen accés a un habitatge digne, o a seguretat social que els garanteixi pensions o baixes mèdiques, i han d'aguantar l'alta perillositat de la seva feina sense cap mena de compensació. Tanmateix, a mig camí entre el prejudici genuí i l'autoengany deliberat per tal de fer la situació més digerible, hi ha el famós argument que els pobres o els aturats ho són per elecció. No sembla gaire just acusar de no rentar-se algú que no té aigua corrent a casa, o acusar de dropo qui no troba una feina escombraria en període de recessió; però és el que passa contínuament en la societat descrita per Orwell. Així doncs, aquest demostra a través de la seva argumentació - i de la seva experiència autobiogràfica - que el prejudici de classe només serà superable quan sigui possible veure-hi més enllà de la cultura de classe. Orwell ataca l'imperialisme amb els mateixos arguments, de fet, en tant que lluita de classes i imperialisme són només dues cares - interior i exterior - de la mateixa moneda, la de l'explotació capitalista. Si a la primera part del llibre el que trobem és la part més periodística, en què Orwell ens mostra objectivament els fets que presencia als districtes miners del nord d'Anglaterra, a la segona part hi trobem la part més subjectiva i autobiogràfica, que aprofundeix en les diferències culturals de classe per tal de donar pistes per tal de superar-les en el futur. Hem de tenir present el context en què es publica l'obra, l'any 1937, en què l'auge creixent del feixisme és una amenaça real a tota Europa, i precisament els prejudicis culturals atàvics d'unes classes contra les altres són el que empeny la classe mitjana més cap al feixisme que cap al socialisme. Per tal d'arribar a aquestes conclusions i proposar fórmules de futur, Orwell mira cap a la seva pròpia educació com a part de les classes mitjanes vingudes a menys: un anacronisme històric en què els infants encara eren educats en els privilegis de les classes altes sense poder-los mantenir econòmicament. És precisament a aquest col·lectiu que apel·la el text de forma més vehement: no és fins que tota aquesta gent assumeixi plenament la seva pertinença a la classe treballadora que el socialisme esdevindrà una alternativa seriosa i real per a la societat britànica. I quina vigència té el text en l'actualitat, d'altra banda? En un moment històric en que l'auge de l'extrema dreta torna a assolar Europa, El camí de Wigan Pier ens ofereix lliçons valuoses sobre el món industrial i el tipus de societat que genera. Encara que ens trobem ja en una era postindustrial, l'explotació econòmica segueix essent un fet en els nostres dies, i aquí la veu d'Orwell continua sonant tan encesa com sempre en la seva lucidesa.

Continguts: La primera part de l'assaig recull les condicions de vida de les famílies treballadores dels districtes miners del nord d'Anglaterra, i retrata de forma fidedigna la duresa d'aquestes condicions, quasi d'indigència fins i tot per als assalariats. A la segona part del llibre Orwell recull part de les seves experiències autobiogràfiques per il·lustrar la complexitat de les relacions de classe en la societat que el va veure créixer durant la primera guerra mundial. A la vegada, també exposa els seus arguments sobre l'èxit del feixisme i la impopularitat del socialisme entre les classes mitjanes, actituds que hem d'entendre en el seu context social i històric per tal de copsar-ne la complexitat. El llibre acaba amb una apel·lació a abolir la diferència de classe per tal que el socialisme pugui triomfar; tanmateix, Orwell admet que precisament aquest procés no es pot dur a terme de forma forçosa o violenta, ja que això encara alienaria més unes classes de les altres. El que cal, més aviat, és apel·lar davant la classe mitjana a la mateixa explotació que els identifica amb la classe treballadora.

M'agrada: Tot i que el context històric en què se situa aquest text sigui molt diferent d'avui dia, El camí de Wigan Pier ens ofereix una visió lúcida i serena de les fortaleses i febleses del sistema socialista, els paranys del capitalisme i de l'imperialisme, i ens ajuda a comprendre millor la història de les ideologies contemporànies. 

22 de juny de 2019

Sempre Alice (#248)

Els meus ahirs estan desapareixent, i els meus demàs són incerts. Per tant, per a què visc? Visc per a cada dia. Visc el moment. Aviat, algun dia, oblidaré que vaig estar davant vostre i vaig fer aquest discurs. Però només perquè algun dia me n'oblidaré no vol dir que avui no n'hagi viscut cada segon. M'oblidaré d'avui, però això no vol dir que avui no hagi significat res. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Lisa Genova es va publicar per primer cop el 2007 i des d'aleshores ha esdevingut tot un èxit, que primer es va anar fent popular a través del boca a orella, i després va adquirir un ressò més gran a partir de la seva adaptació cinematogràfica el 2014. La pel·lícula no l'he vista, però he de dir que el llibre és una gran recomanació per a tothom que vulgui fer-se una idea de com és conviure amb la malaltia d'Alzheimer i, al mateix temps, gaudir d'una novel·la magníficament escrita. La protagonista de la novel·la és Alice Howland, una professora de Harvard d'uns cinquanta anys, que comença a patir oblits i desorientacions, i finalment rep una diagnosi d'Alzheimer precoç. A partir d'aquest moment, la seva vida fa un gir de cent-vuitanta graus, i el seu marit i els seus fills també s'hauran d'adaptar a aquesta nova realitat. El deteriorament de la seva memòria afecta les seves relacions familiars, laborals i també el propi coneixement que té de si mateixa i, per tots aquests motius, esdevé un trauma amb el qual Alice ha d'aprendre a conviure. La novel·la ens va familiaritzant amb totes les passes que Alice va fent en aquest camí accidentat que és la seva malaltia: des de la diagnosi, el moment d'incredulitat, la tensió entre ella i el seu marit en els moments del primer impacte, i la necessitat d'informar els seus fills i després els companys de feina sobre aquesta malaltia. L'arrel de la malaltia en la protagonista és una mutació genètica, i això implica que els fills s'hauran de fer proves per saber si ells porten la mateixa mutació. Però, és millor saber-ho o no? Què faria cadascú, en aquesta situació? A mesura que va avançant el relat, la novel·la ens va interrogant amb tot tipus de decisions d'aquest estil, inclosa fins i tot la que té a veure amb el final de la pròpia vida. Passa el mateix amb les decisions que han de prendre els familiars davant d'aquesta nova situació: on viure, a partir d'ara? Com organitzar el dia a dia? Com mantenir l'equilibri entre la vida professional i la familiar? Lisa Genova ens apropa a totes aquestes qüestions a través d'uns personatges retratats de forma simple i realista, pels quals es fàcil sentir empatia en tant que fugen de qualsevol afectació. Ara bé, la novel·la esdevé especialment única i autèntica per les decisions narratives de la seva autora. El punt de vista privilegiat és el d'Alice quasi en tot moment, de forma que tots els canvis que va experimentant la seva psique a mesura que es desenvolupa la malaltia afecten el llenguatge i el ritme narratiu. Tot el que al principi del llibre són detalls i paraules precises, i una cronologia ordenada, cap al final del llibre es va desdibuixant en la creixent confusió de la protagonista: les paraules que ja no troba a la seva memòria desapareixen de la narració, així com els noms dels seus éssers estimats o els moments del dia. Les mateixes accions que realitza dues vegades perquè ha oblidat què estava fent, els raonaments que queden entretallats, o els seus canvis en la percepció del temps i l'espai semblen absurds per a la persona que s'ho mira des de fora, però responen a la seva pròpia lògica interna quan els presenciem des del punt de vista de qui els pateix. Crear una narració coherent i entenedora a partir d'aquesta premissa no sembla gens fàcil d'entrada, però Genova ho fa amb un gran sentit del ritme i deixant petits cercles oberts que anirà tancant progressivament a mesura que s'apropi el desenllaç. La relació d'Alice amb els seus fills i el seu marit en el present va creant petits ecos amb la seva relació en el passat amb els seus pares i la seva germana, ja morts. A mesura que va perdent el control sobre la seva realitat immediata, aquestes línies cada cop es fan més imprecises, de forma que Alice acaba vivint tots aquests moments a la vegada. I és que de vegades les emocions i les relacions humanes poden sobreviure, contra tot pronòstic, fins i tot a la pèrdua del llenguatge.

Sinopsi: Alice Howland és una professora de neuro-lingüística de la universitat de Harvard, on també investiga el seu marit, que és metge. Després de diversos episodis de desorientació i desmemòria, li acaben diagnosticant un inici d'Alzheimer, especialment greu en ser a una edat jove. A partir d'aquest moment, la seva vida s'ha d'anar adaptant a la pèrdua de memòria i la creixent desorientació, així com la seva família ha d'aprendre a conviure amb aquesta realitat. Des de les dificultats de la seva vida quotidiana, a la complexitat de les seves relacions familiars, el seu relat ens desplega l'avanç de la malaltia així com la capacitat de resistència d'Alice davant d'aquesta tràgica circumstància.

M'agrada: És un relat que està molt ben travat en el seu desenvolupament, de forma que tots els detalls que s'hi introdueixen tenen una rellevància posterior i no es fan mai gratuïts. El retrat que fa de l'experiència de l'Alzheimer des del punt de vista de la persona que el pateix és molt clar i entenedor en tot moment tot i la seva complexitat. La relació entre tots els membres de la família també s'exposa amb tota claredat, amb les dificultats que es deriven de la contraposició dels interessos i prioritats de cadascú. 

19 de juny de 2019

Circe (#247)

Quan vaig néixer, no existia un nom per al que jo era. Em deien nimfa, assumint que seria com la meva mare i les meves ties i el miler de cosines. Les últimes de les deesses menors, els nostres poders eren tan modestos que amb prou feines ens asseguraven la divinitat. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Madeline Miller es va publicar l'any passat i va ser un èxit immediat. Circe venia ja precedida per l'èxit de la primera novel·la de l'autora, La cançó d'Aquil·les, una altra recreació dels antics mites grecs. Si la primera novel·la se centrava en la relació entre Aquil·les i Pàtrocle i la participació de tots dos a la guerra de Troia, aquesta segona novel·la recrea en primera persona la vida de la fetillera Circe, filla d'Hèlios, germana de la reina Pasífae i el rei Eetes, tia d'Ariadna i de Medea i amant d'Odisseu. La part més coneguda del seu relat és el seu passatge de l'Odissea, en què transforma els tripulants de la nau d'Odisseu en porcs, però és derrotada per l'heroi, que es converteix en el seu amant. La novel·la va més enllà d'aquest episodi per explicar la vida de la protagonista per ordre cronològic des del seu naixement. La construcció del món narrat és exquisida des del primer moment: l'autora ens introdueix en un món en què els déus, immortals, gaudeixen d'una vida sense noció de dolor o de malaltia. Davant de la seva mirada apàtica i un punt decadent, les vides dels humans no són gaire més que la d'insectes que s'extingeixen sense més. Les seves principals preocupacions són els conflictes entre els dos principals llinatges de divinitats: els titans i els olímpics. Els titans, als quals pertany el pare de Circe, el déu Hèlios, han de veure com el poder dels olímpics ascendeix sense poder fer res per evitar-ho, en tant que no poden arriscar-se a una nova guerra i prefereixen aprofitar els beneficis que poden derivar-se d'una aliança tàctica amb les noves divinitats. Aquestes relacions de poder esdevenen el marc sobre el qual es dibuixa la història. Aviat, però, entrem en les vicissituds personals de la protagonista. Des del principi s'accentua la seva singularitat i la seva exclusió respecte del cercle de la seva família. Circe no comparteix les seves intrigues ni les seves ambicions, i d'entrada això ja ens introdueix la desmitificació del personatge que opera en aquesta novel·la. Circe no és una bruixa malvada, sinó una dona maltractada per tots aquells que l'envolten i atrapada en una trama de poder i intriga que tot sovint se li escapa de les mans. Davant d'aquest món hostil, els seus encanteris la protegeixen del món exterior. Quan és condemnada pel seu pare, a petició de Zeus, a ser desterrada a l'illa d'Eea per a tota l'eternitat, comença la formació de la bruixa que coneixem. Tanmateix, aquest procés de desmitificació o d'actualització del mite original és el que, per a mi, pot arribar a deslluir la lectura: és molt difícil crear una retòrica feminista al voltant d'una societat tan tancada i patriarcal, de forma que un cop l'heroïna queda reclosa dins la seva illa, tot el que s'esdevé al seu voltant li arriba per relats de terceres persones, i el que més es ressent de l'argument és precisament l'acció. Les motivacions i retrats psicològics de tots els personatges estan molt treballats, i no sé fins a quin punt és una virtut o un defecte de la novel·la, però hi ha personatges secundaris que aconsegueixen, en moments puntuals del relat, brillar molt més fort que la protagonista i fins i tot eclipsar-la. Circe és un relat que pretén posar l'accent en la perspectiva femenina, i potser es queda a mig camí a l'hora de fer-ho. Pot ser més un defecte de la campanya de màrqueting que se li ha fet que no tant de la novel·la mateixa, però m'ha fet la impressió que no executa plenament tot el que promet al principi. Els dos primers terços de la novel·la són brillants, mentre que en el darrer terç l'interès decau una mica, la narració es fa força més lenta i són discutibles les decisions que pren Miller sobre la direcció de l'argument. D'Odisseu, Penèlope i Telèmac en sabem no gaire més que el que trobem a l'Odissea. Tanmateix, Miller pren l'argument d'un text desaparegut, la Telegònia, que va ser una seqüela de l'Odissea, on es narra el desenllaç d'aquests personatges així com també el de Circe i el fill d'aquesta amb Odisseu, Telègon. Sincerament, jo prefereixo el desenllaç apuntat, tot i que no confirmat, de la profecia de Tirèsias, el rem i la pala d'aventar, i l'ambigüitat última de la mort per mar en una dolça vellesa. Mantenir enigmes oberts sobre els desenllaços, o múltiples versions de la mateixa història és, per a mi, de les coses que més m'agraden de la mitologia clàssica. El problema de la novel·la de Miller, tot i que no li resti interès ni bellesa a la seva lectura, és que ha de fixar un relat en particular i prendre partit per una opció per damunt de les altres, deixant perdre aquesta ambigüitat intrínseca dels mites originals. És una lectura que farà molt profit a tothom qui gaudeixi amb la mitologia clàssica, i que esdevé profunda i complexa a l'hora de repetir temes i recuperar imatges que han aparegut en capítols anteriors. Així és com s'estableixen paral·lelismes entre molts dels personatges i dels episodis que se succeeixen al llarg del relat: Circe s'identifica successivament amb Prometeu, per la seva condició de pària dins del món dels déus; amb Dèdal, com a creador i inventor; i amb Odisseu com a manipulador i entabanador. Al relat també se succeiran reis autoritaris, com Hèlios, Eetes o Minos; reines manipuladores i apassionades com Pasífae o Medea; amants infidels com Teseu o Jàson, i vides joves i malaguanyades, com per exemple les d'Ícar i Ariadna. El relat és ric en detalls i la novel·lització dels mites originals és molt curosa. En definitiva, és una lectura entretinguda, que agradarà als amants de la mitologia grega.

Sinopsi: Circe, filla del déu Hèlios, és desterrada a l'illa d'Eea a petició de Zeus, a causa de la seva bruixeria. Tot i des del desterrament, ajudarà la seva germana Pasífae a infantar el minotaure, i participarà també de l'escapada de la seva neboda Medea. Tanmateix, el seu destí no es veurà acomplert fins que no arribi a la seva illa l'heroi Odisseu.

M'agrada: És una novel·la que té un argument molt treballat conceptualment i que desplega una riquesa de detalls aclaparadora en la seva bellesa. El seu desenllaç (no em refereixo a l'últim terç de la novel·la sinó estrictament a l'últim capítol) m'ha semblat una forma molt intel·ligent de recuperar un petit detall introduït cap al principi, i és especialment gratificant en tant que l'autora no el fa explícit, sinó que deixa que els lectors arribem a la conclusió adequada per nosaltres mateixos.

No m'agrada: L'esforç que fa l'autora per actualitzar la trama en termes de gènere pot resultar un punt forçat o tòpic en determinats moments. Hi ha un moment de la lectura, sobretot cap a l'últim terç, en què el ritme es fa molt més lent i l'argument perd interès. Tampoc no m'han acabat de fer el pes algunes de les decisions de l'autora a l'hora de desenvolupar l'argument. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons