"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de juny 2015

Guia de l'autoestopista galàctic (#68)

És un fet popular i reconegut que les coses no sempre són com semblen. Per exemple, al planeta Terra, l'home sempre havia suposat que era més intel·ligent que els dofins perquè havia aconseguit tantes coses -la roda, Nova York, guerres i tot això- mentre que l'únic que els dofins havien aconseguit mai era estar-se a l'aigua passant-s'ho bé. Però de la mateixa forma, els dofins sempre havien pensat que eren molt més intel·ligents que els homes, precisament pels mateixos motius. 

Aquesta és una recomanació força peculiar, almenys per al que estic acostumada a recomanar al blog. Aquest llibre em va agafar en un moment en què necessitava llegir alguna cosa lleugera, que passés bé i no tingués gaire implicacions més enllà del text. Per una vegada, he tingut la satisfacció de trobar això, amb escreix, i també una experiència divertida i del tot recomanable. La guia de l'autoestopista galàctic (1979) de Douglas Adams (1952-2001) és un clàssic per dret propi. Va néixer als anys 70 com a programa radiofònic, i aviat es va convertir en una saga de novel·les de ciència ficció. 

Quan llegeixes aquesta novel·la, fins i tot si no li acabes de trobar la gràcia (que pot ser), comprens que els fans n'estiguin tant, d'aquests llibres. La primera part, la de (possiblement) no trobar-li la gràcia, pot venir donada per l'ús que la novel·la fa de l'humor. Amb aquest regust de les sèries d'humor britàniques dels 80, de vegades rius perquè no queda més remei, de vegades rius per reducció a l'absurd i de vegades, de tant en tant, hi ha un gag genuïnament intel·ligent. El seu autor havia estat col·laborador dels Monty Pythons i això es nota a cada pàgina. D'altra banda, el que ens trobem aquí és, més que una història de ciència ficció, una paròdia de la narrativa clàssica de ciència ficció, que sovint tendeix a prendre's tan seriosament a si mateixa. 

El millor de tot plegat és que sota l'aparença de lleugeresa, juga amb la filosofia i la lògica tradicionals, de forma que, rere capes i capes d'absurditats, et trobes preguntant-te per l'origen de l'univers i l'existència humana en general. En la meva experiència, cada cop que estava a punt de deixar la novel·la perquè m'exasperava el seu recurs a l'humor ximplet, passava una pàgina i em trobava un nou gir. Així que val la pena donar-li una oportunitat, si més no. 

Sinopsi: Arthur Dent, un terrícola, és rescatat de la destrucció de la terra pel seu amic Ford Prefect, un alien d'incògnit que es dedica a recórrer la galàxia recopilant informació per a la Guia de l'Autoestopista Galàctic. A partir d'aquí, tindran lloc un seguit d'aventures absurdes que el portaran (per dir alguna cosa) a desentrellar els misteris últims de l'univers. 

M'agrada: Marvin, el robot depressiu. 

18 de juny 2015

Els orígens del totalitarisme (#67)

Per molt que siguem capaços de saber sobre el passat, això no ens permetrà conèixer el futur. 

I alerta a navegants: és precisament aquesta certesa que ens farà desconfiar quan algú aparegui amb prediccions, fórmules, i/o solucions màgiques per al futur. Aquesta és la primera obra que Hannah Arendt (1906-1975) va publicar després de la guerra, ja als Estats Units. Potser no està a l'alçada de La condició humana, tot i que alguns dels postulats teòrics d'aquesta ja hi comencen a ser presents, però conté molta informació que ens hauria de fer pensar i algunes reflexions que realment no tenen preu.

Continguts: L'obra es divideix en tres grans parts que originalment es van publicar per separat: "Antisemitisme", "Imperialisme" i "Totalitarisme". La primera part pretén desmitificar explicacions essencialistes sobre l'antisemitisme, i busca les arrels d'aquest fenomen en les complexes relacions entre la comunitat jueva i el naixent concepte de l'estat-nació modern, és a dir, en el seu tracte polític, així com també en l'esfera social. L'últim capítol d'aquesta part analitza el cas Dreyfus com a exemple històric de la primera aparició del concepte de massa en la política europea. La segona part analitza la qüestió des d'un vessant econòmic, i comença a observar la desvinculació de la burgesia en termes econòmics i la seva expansió colonial com un dels elements que influirà decisivament en la deriva política que prendrà l'estat-nació al segle vint, en tant que la categoria racial començarà a ser un element clau en els territoris colonials en oposició a la ciutadania exercida dins l'estat nació. Tanmateix, la clau de volta de tot plegat vindrà donada per l'extensió al continent dels mateixos postulats de la dinàmica imperialista, que donarà peu als panmoviments, la lògica expansionista dins mateix d'Europa i les primeres operacions de deportació de minories ètniques i apàtrides. Finalment, la tercera part analitza els mecanismes utilitzats pels moviments totalitaris i les seves dinàmiques de massa, així com les característiques del seu domini un cop arribats al poder. La utilització de la ideologia com a estratègia per bloquejar el pensament i la originalitat, i la creació del terror per tal de fomentar l'aïllament dels individus, que els incapacita per a l'acció política, seran claus en aquest procés.

M'agrada: La perspectiva històrica en general. Crec que va ser molt intel·ligent per part d'Arendt, en el moment en què es va publicar aquest llibre, remuntar-se a les arrels de l'antisemitisme europeu, d'una banda, i a l'imperialisme (especialment britànic) de l'altra, per donar una visió de context molt més àmplia a l'horror del totalitarisme del segle vint. Poques visions van ser tan lúcides en aquell moment en què la filosofia semblava haver-se quedat sense recursos per explicar racionalment el que s'havia esdevingut i s'estava esdevenint a l'Alemanya i la Unió Soviètica del moment. Pel que fa al context històric d'aquests dos fenomens (nazisme i estalinisme), concretament, l'obra és molt informativa.

No m'agrada: El seu plantejament teòric perd una mica en el detall i, de vegades, el que se sosté a base de pinzellades gruixudes i contribueix a donar una imatge global força consistent, queda més desdibuixat un cop ho portem a la pràctica dels exemples concrets. No comprenc per què l'autora s'esforça tant en distingir el nazisme i l'stalinisme com a prototips de règim totalitari, però a la vegada tendeix a minimitzar les dictadures sud-europees de la mateixa època com a règims despòtics. Si realment hi ha trets totalitaris en aquestes (com un estudi històric acurat del franquisme, per exemple, ens hauria de fer veure sens dubte), aleshores les categoritzacions, o bé haurien de ser més àmplies, o bé limitar-se al nazisme i a l'estalinisme i no generalitzar-se en el plantejament d'una categoria política nova (el totalitarisme). D'altra banda, algunes de les reflexions resisteixen poc el pas del temps, com per exemple, la defensa aferrissada que fa del bipartidisme, així, en termes generals, i dels Estats Units com a model de la democràcia occidental. 

12 de juny 2015

Un comiat del Hollywood clàssic

As dear Boris used to say, when I die I want to die with my boots on. Which he did. As did Vincent. And Peter. 

Artista brillant i polifacètic, que a la nostra generació ens va seduir pel Senyor dels Anells i Tim Burton, però que passarà a la història com un monstre entre els monstres: Boris Karloff, Peter Cushing, Vincent Price.

http://www.telegraph.co.uk/culture/film/8316999/Interview-Christopher-Lee.html

http://www.theguardian.com/film/2015/jun/11/christopher-lee


4 de juny 2015

Fragments del Mestre i Margarida

de Mikhail Bulgakov, traduïts al català des de la traducció a l'anglès de Richard Pevear i Larissa Volokhonsky. Per si encara cal convèncer algú! 

'Sí, l'home és mortal, però això només seria la meitat del problema. El pitjor de tot és que de vegades és inesperadament mortal - aquesta és la trampa! I en general és incapaç de dir què pensa fer aquest mateix vespre.' (Capítol 1 - No parleu mai amb estranys) 

'El nom de qui serà alliberat davant vostre és...' Va fer una pausa més, retenint el nom, assegurant-se d'haver-ho dit tot, perquè sabia que la ciutat morta ressuscitaria un cop el nom de l'home afortunat fos pronunciat, i ja no es podria sentir cap paraula més. (Capítol 2 - Ponç Pilat)

El poeta havia malgastat la seva nit mentre els altres eren de festa i ara comprenia que era impossible de recuperar. Només et calia aixecar el cap del llum cap al cel per comprendre que la nit era inevitablement perduda. Els cambrers s'afanyaven a treure les estovalles de les taules. Els gats que s'esmunyien per la terrassa ja feien cara de matí. El dia oscil·lava irresistiblement contra el poeta. (Capítol 6 - Esquizofrènia, com s'havia dit) 

Bé, però amb la bruixeria, com tothom sap, una vegada comença, no hi ha forma d'aturar-la. Sembla que el segon llogater va desaparèixer un dilluns, i que el dimecres sembla que en Belomut també es va esvair, tot i que, és cert, en circumstàncies diferents. Pel matí va arribar un cotxe, com sempre, per portar-lo a la feina, i el va portar a la feina, però ni el va tornar a portar a casa ni va tornar cap cotxe. (Capítol 7 - Un apartament entremaliat)

'... són gent com qualsevol altra... Estimen els diners, però sempre ha estat així... La humanitat estima els diners, ja siguin fets de cuir, paper, bronze, or. Bé, són despreocupats... bé, què hi farem... de vegades la compassió truca als seus cors... gent ordinària... En general, et recorden els seus predecessors... només que la qüestió de l'habitatge els ha corromput... ' (Capítol 12 - Màgia negra i la seva exposició)

'L'amor ens va assaltar com un assassí en un carreró que apareix amb un salt del no res, i ens va colpir a tots dos a la vegada. Com ho faria un llampec, o un ganivet finès!' (Capítol 13 - Entra l'heroi)

'De sobte em va semblar que la foscor de la tardor traspassaria el vidre i inundaria l'habitació, i que m'hi ofegaria com en tinta.' 
(Capítol 13 - Entra l'heroi)

'Aleshores va passar una cosa definitiva. Vaig treure el voluminós manuscrit de la novel·la i els quaderns d'esborranys del calaix de l'escriptori i vaig començar a cremar-los. Va ser una tasca terrible, perquè la pàgina escrita es resisteix a cremar. Trencant-me les ungles, vaig esquinçar els quaderns, els vaig entaforar en vertical entre la llenya, i vaig bellugar les pàgines amb l'atiador. De vegades les cendres em guanyaven la partida, ofegant les flames, però em barallava amb elles, i la novel·la, tot i que es resistia amb tossuderia, acabava per morir. Paraules familiars llampeguejaven davant meu, el groc s'enfilava amb constància per les pàgines, però les paraules encara s'hi veien a través. Només s'esvaïen quan el paper es tornava negre i jo les rematava amb l'atiador.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)

'Quantes vegades t'he de dir que el teu error bàsic consisteix a subestimar la importància de l'ull humà. Comprèn que la llengua pot amagar la veritat, però els ulls - mai! Se't fa una pregunta sobtada, ni tan sols tremoles, en un segon et controles a tu mateix i saps el que has de dir per amagar la veritat, i parles amb total convicció, i no se't mou ni una arruga de la cara, però - ai las - la veritat que la pregunta ha remogut en el fons de la teva ànima salta per un moment als teus ulls, i s'ha acabat! La veuen, i t'enxampen!' 
(Capítol 15 - El somni d'en Nikanor Ivànovitx) 

'I en general em permetré la gosadia d'aconsellar-vos, Margarida Nikolàevna, que no tingueu mai por de res. No és gens assenyat. 
(Capítol 22 - A la llum de l'espelma)

'No hi ha res més odiós que quan el primer convidat que arriba s'avergonyeix, sense saber què fer, i la seva legítima estimada el punxa amb un xiuxiueig per haver arribat abans que tothom. Aquesta mena de balls són una porqueria, Reina.' 
(Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)

'No tingueu por, Reina . . . No tingueu por, Reina, la sang fa temps que va amarar la terra. I allà on va caure, ja hi creixen les vinyes.' 
(Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)

'No demanis mai res! Mai res, i especialment a ningú que sigui més fort que tu. Ja t'ho oferiran ells mateixos, i t'ho donaran tot.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)

'Els manuscrits no cremen.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)

'L'únic que va dir és que, d'entre els vicis humans, ell creia que la covardia és el primer.' (Capítol 25 - De com el procurador va provar de salvar en Judes de Kiriath)

'Vós no sou Dostoievski' va dir la ciutadana, que començava a sentir-se confosa amb en Koroviev. 
'Bé, qui sap, qui sap,' va contestar ell. 
'Dostoievski és mort,' va dir la ciutadana, tot i que sense gaire convicció. 
'Protesto!' va exclamar en Behemoth amb vehemència. 'Dostoievski és immortal!' (Capítol 28 - Últimes aventures de Koroviev i Behemoth)

'Parles com si no reconeguessis les ombres, ni el mal. Si ets tan amable de considerar la qüestió: què faria el teu bé si el mal no existís, i quin aspecte faria la terra si les ombres en desapareguessin? Les ombres les projecten els objectes i les persones.' (Capítol 29 - Es decideix el destí del mestre i Margarida)

'Van esforçar-se massa a espantar-me, i ara ja no em poden espantar amb res.' (Capítol 30 - És l'hora! És l'hora!)

'Aquell qui estima ha de compartir el destí de l'ésser estimat.' (Capítol 32 - Perdó i refugi etern)


Mikhail Bulgakov