"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de setembre de 2017

Els germans Burgess (#148)

Tens una família. Tens una dona que t'odia. Fills que estan furiosos amb tu. Un germà i una germana que et fan parar boig. I un nebot que era una mica carallot però ara aparentment ja no ho és tant. El que se'n diu una família. 

Els germans Burgess (2013) d'Elizabeth Strout és una novel·la que segur que us farà passar una bona estona. Més seriosa del que sembla al principi, presenta una crítica àcida i subtil a l'estil de vida americà, i als valors que aquest defensa a ultrança, però ho fa sense pretensions d'alliçonar, a través d'uns personatges i unes situacions reals com la vida mateixa. La perspectiva de la narració és en tot moment lleugera i humorística i, tot i així, la duresa de les relacions familiars proposades acaba aflorant en tot el seu dramatisme a través d'aquest tractament lleuger. Tot i així, és un llibre que acaba tancant tots els cercles amb aquell optimisme típic de les pel·lícules americanes, en què s'imposa una justícia poètica on tots els personatges han d'extreure alguna lliçó i aconsegueixen canviar els aspectes de la seva vida que no els agraden. Que tot aquest procés es dugui a terme a través de múltiples errors, disgustos i dissorts no treu pes al fet que el futur sempre sembli més brillant que el passat d'on venim. Ara bé, mentre aquesta conclusió feliç encara no s'albira, el que la família protagonista ha d'afrontar és l'esfondrament de les seves certeses passades, a mesura que comencen a conèixer-se els uns als altres més enllà de les etiquetes i simplificacions amb què s'han acostumat a definir-se des de sempre. Els nois Burgess són dos germans de Maine (la seva germana ni tan sols figura en aquesta denominació) que s'han allunyat del poble de la seva infància, Shirley Falls, per diferents motius. Jim ha anat a la ciutat a perseguir una carrera d'èxit com a advocat, i necessita sentir-se admirat pels altres, i superior al seu germà Bob, com l'aire que respira. Bob és el perdedor de la família, però també qui té el cor més gran. Marcat pel tràgic accident en què va morir el pare quan tenia quatre anys, i que el fa sentir-se responsable de la resta de la família, esdevé l'ase dels cops de tothom per la seva habilitat innata d'exasperar-los contínuament. La germana bessona de Bob, Susan, no va deixar mai el poble natal, i ha quedat aïllada en aquest ambient conservador amb un fill adolescent, Zach, a qui no aconsegueix entendre. Tanmateix, Shirley Falls també està experimentant un canvi generacional. Els milers de refugiats somalis que han arribat en pocs anys amb prou feines mantenen un fràgil equilibri amb els ciutadans de tota la vida. El conflicte s'estableix quan Zach és portat a judici per un delicte d'odi racial. Jim i Bob Burgess es traslladen a Shirley Falls de seguida, on proven d'ajudar Susan i Zach, cadascun a la seva manera. Aquest retrobament amb l'ambient de la seva infància i joventut els farà plantejar-se qüestions del passat que havien cregut enterrades, i els acabarà marcant de formes totalment inesperades. 

Sinopsi: Els germans Jim, Bob i Susan Burgess es retroben al poble de la infància quan el fill adolescent de Susan, Zach, és detingut per un delicte d'odi racial. Jim, el triomfador-fracassat, i Bob, el fracassat-triomfador, acaben revisitant la seva relació l'un amb l'altre a través d'aquesta visita. La perspectiva de Susan, així com la de la comunitat somali, també són presents en la novel·la, de forma que a través de les perspectives particulars de múltiples personatges es van establint paral·lelismes entre diferents situacions conflictives i formes d'entendre la vida. 

M'agrada: És una novel·la que fa de molt bon llegir, que té un estil senzill i amable però que poc a poc va revelant una complexitat de paral·lelismes i referències creuades entre els diferents personatges i situacions. 

23 de setembre de 2017

Lila (#147)

Però quan la gent té una única cosa que els manté vius, aquesta cosa pot ser la crueltat. És un ancià preciós. Se li trauria tota l'amabilitat de la cara, i hi podria veure alguna cosa més, no pas preciosa, no la cara que havia portat tots aquells anys en què només tenia gent bona amb qui tractar. Aquella muller mai no havia tingut la intenció de deixar-lo i emportar-se-li la criatura. Així que no en sabia gaire, de ser abandonat. Lila va pensar, Potser li puc ensenyar una nova forma de tristor. Potser sí que li importa si em quedo o no.

Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, publicada el 2014, és la darrera entrega de la trilogia de Gilead, i he de dir que, com a culminació del conjunt, m'ha deixat molt bon gust de boca. Crec que és adequat que Home quedés al mig de les altres dues, perquè és la més diferent de totes, i un cop acabada de llegir la trilogia sencera, val a dir que Lila és més semblant a Gilead que a aquella altra. El seu to és més introspectiu que no pas narratiu, recupera l'interès central en la interioritat del personatge protagonista, aquest cop en indirecte lliure la major part del temps, seguint els pensaments de Lila des d'una veu narradora en tercera persona. En aquest sentit, la novel·la en si mateixa és una experiència magnífica de com la forma i el fons poden ser, de vegades, indestriables: Lila passa de ser un infant orfe que ha de ser descrit en tercera persona a trobar una veu pròpia i a aprendre a utilitzar-la de forma progressiva, tot i que al final acabi tenint més pes tot el que calla que no pas el que revela. Tanmateix, vist des del punt de vista de la dependència argumental i cronològica que s'establia en les històries de Gilead i Home, també es podria defensar que en realitat, l'estranya entre les tres és precisament Lila. Quan vaig acabar Home, reconec que el final em va semblar insatisfactori: era un punt massa obert en comparació amb les meves expectatives per al relat en general i, més que reproduir la cronologia exacta que s'acomplia amb Gilead, n'esperava més aviat un perllongament. No va ser així, i en aquest sentit, pel que fa a l'argument, no passem del reverend John Ames en el moment d'enfocar la seva mort i dirigir-li les seves memòries al seu fill de set anys, i afrontar l'arribada de l'estrany com a enigma últim de l'existència. Lila no afegeix res a aquest relat. Es remunta a set anys abans d'aquest moment, a l'embaràs de la senyora Lila Ames que, en forma de rememoració, explica la història de la seva vida en retrospectiva. Així que, en realitat, el futur d'aquests personatges segueix essent un misteri, i la novel·la no s'ha de llegir tant en espera de noves informacions, sinó més pel gust de retrobar paratges coneguts. Tot i així, la història de Lila és corprenedora per tot el que no s'havia explicat en els altres dos volums. Per primera vegada, la senyora Ames adquireix les tres dimensions d'un personatge principal i, tot i que ens havíem fet una lleugera idea de com devia ser el seu passat, les implicacions d'aquest i les ferides obertes i els temors que aquest desencadena en la parella realment no quedaven ni tan sols suggerits. D'altra banda, tampoc no és una història carregada d'acció. Més aviat és un relat de penúries i vicissituds dels rodamóns que recorrien el territori americà durant la Gran Depressió. El que els relats de la gran depressió potser no s'aturen a explicar és què passa després d'aquest període amb aquestes víctimes de la indigència. L'estrès posttraumàtic que pateixen pot resultar un autèntic problema emocional quan accedeixen a una situació econòmica estable. Això és el que li passa a la protagonista: marcada per l'abandonament, la misèria, la por i la desconfiança envers els altres, es veu abocada a seguir fugint constantment, i per això ens té amb l'ai al cor durant la meitat de la novel·la pensant si no serà capaç de fugir també del seu marit emportant-se la criatura. Com que hem llegit les altres dues novel·les i aquest desenllaç sí que el coneixem, en realitat la tensió de l'argument no és ni de bon tros igual que la de Gilead. Tot i així, la història és la d'una ferida que quedarà permanentment oberta entre els protagonistes, i potser, en aquest sentit, Lila és un personatge molt més similar a Jack, tot i que amb motivacions diferents, del que podríem haver arribat a pensar només de la lectura dels altres dos volums. Una altra similitud important amb Gilead és la importància de la teologia en la trama de la història. Tot i així, el primer dels llibres s'embrancava molt més en digressions teològiques mentre que aquest, potser d'una forma més subtil i intel·ligent, utilitza les metàfores bíbliques més aviat per establir paral·lelismes simbòlics amb la història de la protagonista. Costa de dir perquè totes tres novel·les són poderosament emotives, però potser Lila és l'entrega en què les emocions de la protagonista esdevenen el llenguatge mateix de la narració, ja que degut al seu passat, no és tan articulada com el seu marit, que narrava Gilead, o el narrador indeterminat de Home. Aquí, la relació entre un moment de la cronologia i un altre és una connexió emocional a un objecte o a una imatge determinades, i així és com la protagonista va oferint els salts cronològics d'un detall a l'altre. Amb un estil impecable, i un llenguatge senzill i planer però a la vegada altament líric, Lila ens ofereix un magnífic relat sobre els drames de la despossessió i de l'existència i l'amor com a experiència decisiva de guariment.

Sinopsi: La novel·la narra la vida de Lila des que és una nena petita i és segrestada per Doll, una vagabunda desfigurada que la pren sota la seva protecció. Durant la infància de Lila, s'ajunten amb una banda de nòmades que es guanyen la vida captant i fent treballs pels pobles. A mesura que Lila es fa més gran, el passat de Doll es va revelant de forma sinistra i, finalment, Lila es veu abocada a la prostitució com a única forma de sobreviure. Quan aconsegueix escapar de la prostitució acaba per arribar al poble de Gilead, on coneix el reverend John Ames. Poc a poc inicien una relació que cap dels dos no podia preveure.

M'agrada: El que més m'agrada d'aquesta novel·la és que és l'única entrega de les tres que realment s'atura en el punt de vista femení. Tot i que Glory es feia estimar a la segona novel·la, la seva veu quedava tan aixafada per la dels personatge masculins que el conjunt se'm va fer un punt decebedor per aquest motiu. Un altre dels punts forts de Lila és el seu recurs a les imatges que es repeteixen i els paral·lelismes entre les històries del passat i les del present, que acaben encaixant-se les unes amb les altres en forma de cercles concèntrics. També és interessant percebre les formes com la novel·la s'acaba vinculant a les altres dues entregues, tot i que potser els vincles aquí no són tan potents com en les altres dues. Finalment, i havent llegit la trilogia sencera, un dels seus punts forts indiscutibles és l'habilitat de Marilynne Robinson per recrear les veus de personatges que sonen vívides i directes com si fossin de persones reals, i el constant exercici d'empatia que demana per tal de llegir-los. El contrast entre el to acadèmic i refinat de John Ames i el to senzill, planer, i lleugerament desarticulat de Lila és un bon exemple d'aquesta tècnica finíssima. 

22 de setembre de 2017

Estranyes coincidències

Si fa pocs dies parlava d'estranyes coincidències amb règims presents, cada cop aquestes són menys estranyes i més evidents respecte a un règim passat. Mentre la Unió Europea no mou fitxa, i la resposta internacional triga a arribar, trobem valoracions per part de mitjans estrangers. I potser no canvia res, però de vegades és curiós veure't a través de les ulleres dels veïns. 




17 de setembre de 2017

De bones i de dolentes

Primer dia de la meva vida en què se'm veta l'accés a pàgines d'Internet. "L'autoritat judicial" té retingut el domini, tot i que després hi he pogut entrar a través d'una rèplica. Suposo que ho hauríem d'haver esperat, després de les imatges d'impremtes i seus de diaris intervinguts. Ens portem les mans al cap quan això passa a la Xina, a Corea del Nord, Rússia o Turquia. Doncs bé, ja els tenim aquí. Deixaré uns quants enllaços, aquí a baix, amb l'esperança que "l'autoritat judicial" no comenci també a tancar diaris: 



Però, de vegades, les males notícies en porten també de bones. Ens ho mirarem pel cantó positiu, encara que sigui breu i anecdòtic? 





15 de setembre de 2017

Home (#146)

L'ancià estava rígid i en vetlla. Ella sabia que havia estat assegut allà, interpretant els sorolls, interpretant la seva pressa i el seus encoratjaments a mitja veu, i les passes lentes d'en Jack a les escales, rere d'ella. Hauria pogut interpretar els seus ulls plorosos, també, si se l'hagués mirada. 

Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, publicada el 2008, és la segona part de la trilogia de Gilead d'aquesta autora. S'ha d'entendre com funciona aquesta trilogia per poder gaudir de l'experiència: els tres volums, Gilead, Home i Lila tenen cadascun una autonomia pròpia, de forma que queden tancats en si mateixos. No fa falta llegir-ne un altre per gaudir de l'experiència de qualsevol d'ells. Ara bé, tots tres expliquen la mateixa història des de punts de vista diferents. I en realitat, no és ben bé la mateixa història, sinó les històries privades dels personatges que hi apareixen que, inevitablement, acaben col·lidint i ferint-se els uns als altres de formes irreparables. De forma que, si es llegeix Home després d'haver llegit Gilead, es pot dir que l'experiència és un punt més completa. Potser és a causa d'aquesta dependència, però em resulta molt difícil triar quina de les dues m'ha agradat més. Home té més argument, però d'altra banda, hi ha elements de la trama que només es revelen completament a Gilead. En realitat, potser la trilogia s'hauria de publicar junta en un sol volum, i animar els lectors a triar per on volen començar a llegir. En aquest cas, les dues novel·les expliquen la mateixa història, però Gilead és la imatge de conjunt, la visió de la memòria històrica i les capes geològiques que conformen el sòl d'Iowa. La perspectiva del reverend metodista John Ames, més preocupat per la seva pròpia mort imminent i la del seu amic el reverend presbiterià Robert Boughton, s'atura poc en els detalls, observant la seva pròpia paternitat anòmala i comparant-la a altres experiències de paternitat que ha percebut al seu voltant al llarg de la seva vida. El seu punt de vista no és el de Déu, però potser sí el de la persona que ho relativitza tot veient la seva vida i la de tot el poble com a conjunt. I en aquest context, hi ha un fet que és incapaç de relativitzar: la desgràcia d'un dels fills de la família Boughton, Jack, alcohòlic i condemnat al fracàs durant tota la seva vida adulta, i que esdevé un misteri que ni Ames ni l'ancià Boughton aconsegueixen desxifrar. Quan vaig ressenyar Gilead (aquí) vaig descriure-la com una novel·la sense argument on, tot de cop, l'argument es presenta a més de la meitat del llibre en forma d'un estrany que torna al poble. John Ames processa la història del jove Boughton de la mateixa forma com processa la resta d'experiències que descriu en la seva narració: amb precisió i cura, però des del filtre de les seves pròpies conviccions i sense entretindre's en els detalls. Ara bé, hi ha petits indicis que ens fan pensar que Ames és incapaç de perdonar l'estrany, a diferència de la nombrosa família Boughton que segueixen perdonant-li totes les faltes i defectes una vegada i una altra a través dels anys. Rere aquest recel de l'ancià Ames, hi ha un fet tràgic que va sacsejar tot el poble en el passat, i a la vegada, també, la desconfiança amb què l'ancià comença a veure la cordialitat que s'estableix entre Jack Boughton, la senyora Ames, i el fill d'Ames, de només set anys. És un dels moments més tendres de tota la novel·la, possiblement. Només cap al final ens adonem que les sospites d'Ames, que havíem experimentat clarament a través dels seus ulls, eren infundades. En aquest sentit, la novel·la acabava d'una forma força abrupta, perquè la revelació respecte a Jack Boughton només arribava al final, i a la vegada tenia sentit que fos així, perquè en realitat la història era la de John Ames. Ara bé, si aquesta era la visió de conjunt de tot el poble i de tota la seva història, Home explica aquesta visita de Jack Boughton a Gilead després de vint anys alienat de la seva família, i aquest cop ho fa des del punt de vista de Jack, l'ovella negra o el fill pròdig, i de Glory, la germana que ha retornat a Gilead després del fracàs del seu matrimoni. El fil de la novel·la desplega, bàsicament, el progressiu apropament dels dos germans que, a la mitjana edat, es retroben com  a estranys. En aquest sentit, Glory esdevé la veritable protagonista de la novel·la en el seu intent de fer balanç de la seva vida, d'aconseguir perdonar-se a si mateixa, i de provar d'interpretar Jack de la mateixa forma com ho feia John Ames a la primera novel·la. Glory no es troba al final de la seva vida, però sí en un punt d'inflexió important, i en aquest sentit el retrobament amb el germà l'acabarà definint per la resta de la seva vida, fins i tot en contra del seu propi seny. Per això crec que la perspectiva de gènere és una part molt important en l'anàlisi de Home. Glory i Jack són un reflex especular l'un de l'altre, Glory com a víctima i Jack com a abusador. Glory veu en Jack un equivalent de l'home que li ha destrossat la vida, aprofitant-se de la seva vulnerabilitat. Jack veu en Glory un reflex de la devoció i la cura procurada per la seva pròpia esposa Della (les dues són, de fet, mestres retirades, o més aviat obligades a retirar-se a causa d'un home). A la vegada, ambdós germans arriben a sentir-se propers l'un de l'altre en analitzar els seus respectius fracassos dins les convencions establertes per la societat en què viuen, una comunitat petita del centre dels Estats Units als anys 50. La intransigència de la figura paterna, o potser del context en general, i la incapacitat d'ambdós d'encaixar-hi, obliga Jack a haver de fugir sempre més lluny i sempre per més temps, i obliga Glory a quedar reclosa en l'espai domèstic i a tenir cura dels homes necessitats de la seva família sense cap altra opció. Victimitzada per tots, i amb una veu i un pensament propis que ningú s'atura a escoltar, ella és la veritable víctima rere les múltiples tragèdies que es presenten al relat. D'altra banda, hi ha els múltiples moments en què les dues novel·les dialoguen, en tant que trobem esdeveniments, converses i trobades que ja havíem llegit a Gilead, però que aquí se'ns presenten des d'altres punts de vista o amb matisos i revelacions lleugerament diferents. En aquest sentit, és una d'aquelles novel·les en què els personatges estan tan ben construïts que al final ens acabem oblidant que són personatges de ficció. 

Sinopsi: La novel·la descriu el retrobament dels germans Jack i Glory Boughton a casa del seu pare després de molts anys de no veure's. La salut de l'ancià reverend es va deteriorant per moments, i en aquest moment els dos germans es troben en una cruïlla de camins que possiblement acabarà marcant les seves vides per sempre. 

M'agrada: El relat en si mateix, i la forma com s'entrecreua amb els fets narrats a Gilead. 

No m'agrada: Tot i que realista, el final de la novel·la és una culminació dolorosa de totes les desgràcies i tragèdies experimentades pels personatges que fa de la lectura en conjunt una experiència un punt agredolça. I per això, encara que només fos pel bé de Glory, m'hagués agradat un final un punt més convencional, en el sentit de feliç o tancat, tot i que no hagués estat tan creïble. 

8 de setembre de 2017

La plenitud de la senyoreta Brodie (#145)

I miss Brodie, asseguda al costat de la finestra de l'Hotel Braid Hills amb la Sandy, havia dit: "Em pregunto si no va ser la Mary Macgregor, que em va trair? Potser hauria d'haver estat més amable amb ella."

Hi ha un passatge d'aquesta novel·la en què la protagonista, Sandy, admira l'"economia del mètode" com a qualitat artística. Aquesta és una de les múltiples referències que travessen el text i li afegeixen nivells de profunditat -costaria comptar-les i explicar-les totes exhaustivament-, però a la vegada apunta en la direcció del mètode de la mateixa Muriel Spark (1918-2006). El seu punt més fort és la capacitat de condensar tanta informació en tan poques pàgines, i d'utilitzar tan sols la paraula justa, suggerint sempre un doble sentit que es troba rere el que diuen o pensen els personatges i que s'ha d'interpretar a la llum dels fets i de les successives revelacions que l'argument de la novel·la va oferint, com si hi hagués una dissociació bàsica entre el que els personatges diuen, el que pensen i el que fan. L'acció té lloc a la ciutat d'Edimburg als anys 30. A l'escola per a noies Marcia Blaine, la senyoreta Jean Brodie selecciona d'entre les seves alumnes una colla a qui farà partícips de les seves confidències. La duplicitat és un dels temes principals que dominen en la història, ja que miss Brodie és un misteri tan gran per als lectors com per als personatges mateixos. Es podria interpretar com un personatge tràgic en el sentit clàssic, potser, no tant per cap grandesa o qualitat heroica (és més aviat petita i mesquina, i possiblement una dona del seu temps més que cap altra cosa), sinó més aviat per la seva ceguesa intrínseca, la seva manca de visió, que porta en si mateixa la gènesi de la seva caiguda. La novel·la té a veure amb un concepte d'educació també, i potser en aquest sentit la mesquinesa de la senyoreta Brodie és tràgica perquè no és del tot responsabilitat seva. A Edimburg als anys 30, com a tants altres llocs, l'educació rebuda pels nois i la rebuda per les noies contrasta explícitament. Les qualitats que miss Brodie prova d'extreure de les seves alumnes tenen més aviat a veure amb ocupar el lloc que la societat demana a les dones a l'àmbit domèstic, i tot i així es presenta amb una grandiloqüència i una solemnitat completament dissonants. A la vegada, una de les ambigüitats centrals de la novel·la és el paper educatiu que miss Brodie juga respecte a les seves alumnes: ella defensa que està ajudant a desenvolupar la seva individualitat. A mesura que avança l'argument, però, es va fent cada cop més clar fins a quin punt les està manipulant per tal de viure la seva vida a través d'elles. I en aquest sentit, tot dependrà de fins a quin punt les noies siguin conscients d'aquest joc de manipulació, i s'hi adaptin o s'hi rebel·lin. L'argument gira al voltant del despertar de les alumnes al sexe en una societat conservadora i repressiva; a la vegada, també gira al voltant de la "plenitud" de la senyoreta Brodie, i l'ambigua relació que estableix amb els seus dos amants (un de platònic, i un de real), de la mateixa forma com fa créixer el relat sobre el seu amor de joventut caigut a la primera guerra mundial. Un altre dels temes centrals de la novel·la, de fet, és la tensió entre el catolicisme i el calvinisme: miss Brodie assumeix una idea de la predestinació o la providència que no qüestiona en cap moment, mentre que els destins que ella pensa per a les seves protegides no és que no s'acompleixin, sinó que acaben acomplint-se per a una altra persona, a l'inrevés, o amb una implicació fosca i amagada que ella no pot preveure. És com si precisament miss Brodie, en la seva ridiculesa, tingués la capacitat de transmetre un oracle que ella mateixa és incapaç d'interpretar. En general, és una lectura complexa i absorbent, que en tota la seva brevetat no deixa d'obrir perspectives i jocs de miralls respecte als personatges i la seva forma de presentar-se, que barreja tres línies temporals diferents, així com fantasies i somnis a la vegada. És una novel·la petita que en definitiva atrapa perquè conté un món sencer.

Sinopsi: La novel·la cobreix la plenitud de miss Brodie durant els anys en què és professora de Primària d'una colla de noies en una escola d'Edimburg. Quan aquestes passin a Secundària, continuaran la seva relació amb miss Brodie fora de l'ambient educatiu, i la seva influència les marcarà de formes totalment inesperades.

M'agrada: Sobretot m'ha agradat la seva forma de temptar a base de petites intrigues i de la cronologia no lineal, que va avançant esdeveniments del futur dels protagonistes com si fossin un destí preestablert. 

1 de setembre de 2017

Johnny va agafar el fusell (#144)

Quan talles el braç d'un home n'has de fer alguna cosa. No el pots deixar per allà. L'envies a un hospital perquè uns tios el disseccionin i vegin com funciona un braç? L'emboliques amb un diari vell i el llences a les escombraries? L'enterres? Al capdavall és part d'un home una part molt important d'un home i hauria de ser tractada amb respecte. El treus a fora i l'enterres i dius una pregària? Ho hauries de fer perquè és carn humana i ha mort jove i mereix un bon comiat. 

Fa uns quants anys, durant els primers anys d'universitat, se'm va acudir llegir El raïm de la ira de John Steinbeck, el vaig acabar i vaig prometre que mai més no el tornaria a llegir. És l'única vegada a la vida que m'ha passat això, ja que en general provo de rellegir tant com puc. En aquest cas, l'impacte va ser tan gran que, tot i que la novel·la em va encantar, em va emocionar, em va semblar d'una altra dimensió i em va deixar pensant que no hi havia prou Nobels al món per donar-los tots a Steinbeck, vaig decidir que no la tornaria a llegir mai més. Potser vaig ser massa radical, i d'aquí a uns anys oblidaré el per què de tot plegat i faré un cop de cap i m'empassaré les paraules i la tornaré a llegir. Però encara no ha arribat aquest moment. No que hi pensi constantment, en això, però de cop el record em va tornar al cap tot just començar Johnny Got his Gun de Dalton Trumbo (1905-1976). La impressió que és una novel·la massa dura per a la digestió s'acaba dissipant al final, potser perquè es fa força curta, i perquè el to de la narració va canviant progressivament, fins que al final el discurs polític s'acaba menjant una mica (encara que només sigui una mica) el dramatisme dels fets relatats. Potser Steinbeck va ser més subtil en aquest sentit. Però al capdavall, em vaig quedar pensant què tenen els americans que ho saben fer tan bé això, desmuntar els seus propis ideals i mites polítics amb aquesta mena de textos de sofriment. Potser és que s'ha de ser americà i d'esquerres. Si és qüestió d'escollir, i com que El raïm de la ira ha quedat fora de la contesa abans de començar, potser em quedo amb Escorxador-5 de Kurt Vonnegut, que fa el mateix amb una mica més d'humor i una mica més de surrealisme i originalitat, tot i que potser encongeix el cor de la mateixa forma. Johnny va agafar el fusell es va publicar el 1939, just abans de començar la segona guerra mundial, i ha estat considerada des de llavors com a pamflet pacifista imprescindible cada cop que els Estats Units s'ha embrancat en una nova guerra. La novel·la, però, s'ambienta a la primera guerra mundial, i aparentment parteix d'un fet real en què Trumbo es va inspirar per aconseguir aquest commovedor relat sobre una consciència atrapada en un cos mort. El soldat americà Joe Bonham es desperta en un hospital sense braços ni cames, ni ulls, boca ni nas, a conseqüència de l'esclat d'una bomba alemanya mentre lluitava a la trinxera. L'alimenten i el fan respirar artificialment sense el seu consentiment. La primera part de la novel·la és un malson kafkià en què Joe prova d'analitzar la seva situació racionalment i acaba descobrint el seu estat poc a poc. A la vegada, el seu monòleg interior el porta al record de diferents episodis de la seva adolescència i joventut a Colorado, que en moltes ocasions guarden paral·lelisme amb la joventut del mateix Dalton Trumbo. La segona part de la novel·la se centra en els esforços de Joe per comunicar-se amb l'exterior, a través del codi Morse, i arriba al seu gran clímax quan finalment aconsegueix ésser escoltat. La tècnica utilitzada és l'stream of consciousness, de forma que en un mateix capítol trobem diferents records i percepcions tots barrejats. A més, com si fos una mena de lògica compensatòria per la pèrdua de membres i de sentits del protagonista, els records del passat arriben amb una exuberància terrible en la seva proximitat i calidesa. La novel·la en si mateixa es va construint a base d'aquests fragments inconnexos de diferents relats, com si el text mateix fos el reflex d'un cos mutilat i desmembrat. En la mateixa direcció apunta, crec, la manca de desenllaç. A mesura que avança la lectura, el focus temàtic se centra més en la comunicació i l'empatia, tot i que les possibilitats d'aquesta comunicació quedin tallades precisament per la manca d'empatia que Joe acaba trobant en els seus receptors. Així doncs, una lectura interessant, molt realista i conmovedora de vegades, brillant en l'estil i el recurs a les imatges, i que de ben segur no pot deixar ningú indiferent. 

Sinopsi: En un moment i lloc indeterminats, Joe Bonham es desperta en un hospital després d'haver estat mutilat per una bomba alemanya al front durant la primera guerra mundial. Com que no té ús dels seus sentits ni dels braços o les cames, la narració bàsicament segueix el fil de la seva consciència, mentre prova d'assumir la seva nova situació i establir algun tipus de comunicació amb l'exterior. 

M'agrada: És un relat molt intel·ligent, que recorre contínuament al poder de les imatges per tal de fer arribar el seu missatge antibel·licista. Per exemple, la història del cadàver del soldat alemany es torna una mena de metàfora per la situació del protagonista mateix; o la forma com el sentit del tacte acaba essent l'únic mitjà que té Joe al seu abast per tal d'apropar-se a la realitat, quan realment no hi ha ningú a l'altra banda amb la disposició ni la sensibilitat adequades com per donar-li resposta. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons