La divina comedia de Oscar Wilde (#658)

- ¿Cómo sabes mi nombre? Aquí me conocen como Sebastian Melmoth. 

- No es más que una máscara. La matarás, como mataste a esa que se llamaba Oscar Wilde. 

- Aah... For he who lives more lives than one / More deaths than one must die... 

- Tú eres el rey de las máscaras, ¿verdad?

- Es que el hombre no es nunca sincero cuando interpreta su propio personaje. Dale una máscara y te dirá la verdad. 

- Ya. Te crees que la vida es tan solo una representación teatral. 

- Ah, no, no es tan solo eso... Pero admite que esa es la parte más excitante. 

La divina comedia de Oscar Wilde, de l'autor basc Javier de Isusi, es va publicar per primer cop l'any 2019, i és una recreació memorable dels últims mesos de vida del poeta i dramaturg irlandès Oscar Wilde, ja caigut en desgràcia a París després d'haver acomplert la seva condemna de dos anys de presó a causa de la seva homosexualitat. Amb la relectura de El retrat de Dorian Gray ben recent al cap, aquesta novel·la gràfica, magníficament editada per Astiberri, em va cridar l'atenció quan la vaig veure a la biblioteca, així que no em va costar gens decidir-me a llegir-la. Defugint el to documental, Isusi recrea l'ambient d'efervescència artística del París del tombant de segle (Wilde va morir el novembre de 1900), i l'esfondrament emocional i existencial de l'artista, marcat per l'alcoholisme i la incapacitat de tornar a escriure, des d'un punt de vista experimental i marcadament metatextual. 

D'una banda, la narració queda emmarcada a l'inici i al final com a representació teatral, en una clara picada d'ullet a la personalitat teatral de Wilde, que va posar a prova en tot moment la seva figura pública, que ell mateix va desconstruir més endavant a partir de la condemna a la presó. D'altra banda, la narració lineal va quedant intercalada amb unes entrevistes als diferents personatges secundaris, amics del cercle de Wilde, fetes des del punt de vista del segle vint-i-u, i que ens afegeixen context i punts de vista variats a la narració dels fets. De fet, el punt de vista de partida és el del periodista i crític literari guatemalenc Enrique Gómez Carrillo, que guia els germans Machado per la ciutat i els presenta a Wilde. Altres presències recurrents són figures ben conegudes dins la biografia de Wilde com Robbie Ross, Reginald Turner, Frank Harris, André Guide o Lord Alfred Douglas, i d'altres una mica més discretes i menys conegudes, com el jove Maurice Gilbert, que va fer el retrat de Wilde de cos present, i que no s'ha de confondre amb el fotògraf professional Maurice Guibert, conegut pels retrats que va fer al seu amic Toulouse-Lautrec. Aquest últim també pertanyia al cercle d'amistats i coneixences de Wilde, i fa alguna aparició puntual al llibre. 

El resultat és un viatge fascinant i personalíssim a través dels fets i dels personatges coneguts, i molt ben documentats per part de l'autor, però amb una narració marcada principalment pels efectes teatrals, l'humor negre, els aspectes més corporals de la decadència física de l'artista, les referències aparentment casuals que després es reprenen en un moment posterior, i una trobada amb el fantasma d'Arthur Rimbaud, que culmina finalment en un memorable episodi oníric sense paraules que marca el clímax narratiu del relat. Aquest moment culminant fa jugar tots els elements visuals que han aparegut anteriorment i els dóna el seu sentit complet. És en aquest moment d'arravatament oníric que queda explicada la "divina comèdia" a què fa referència el títol: la baixada als inferns que representa per a Wilde la seva caiguda en desgràcia i el posterior empresonament. Un altre element metatextual que li dóna al text un encant particular és el fet que Wilde parli a través de cites textuals de les seves obres, emblemàtiques del seu pensament, i que adquireixen un marcat sentit tràgic a la llum dels fets, especialment en la confrontació final amb lord Alfred Douglas, en què les paraules són tretes de De Profundis. Un dels aspectes més colpidors de la biografia de Wilde, en aquest sentit, són les nombroses ironies que les seves obres de teatre i de ficció van anar creant en relació amb els esdeveniments de la seva vida personal, i que tot sovint els precedien. D'aquesta manera, la vida acabava imitant l'art més que no pas a l'inrevés, i el relat que en fa Javier de Isusi ens n'ofereix força exemples. 

De Isusi crea una atmosfera molt particular a través del traç caricaturesc dels personatges, amb una expressivitat facial molt marcada, que contrasta amb els fons acolorits amb aquarel·les en tons sèpia que li donen als ambients una profunditat insospitada. És una paleta que sens dubte escau a la imatge que ens arriba sovint de la bohèmia parisenca del moment, ja sigui a través de fotografies o dels dibuixos i pintures dels artistes que la van retratar. Els carrers estrets i sòrdids, que queden allargassats i aprofundits en les seves pròpies ombres nocturnes, contrasten amb uns interiors amplis i lluminosos, com el de la catedral de Notre-Dame, o els dels nombrosos cafès i establiments amb que Wilde es reuneix amb les seves amistats. Una menció a part mereix l'habitació d'hotel on va morir amb el seu famós paper de paret, explícitament construïda com a escenari teatral. Part d'aquest món nocturn i bohemi és, també, la claredat amb què el relat descriu les trobades de Wilde amb els joves prostituts de la ciutat, a través dels quals intentarà reviure quelcom de la seva vida anterior, però marcat ja per una irremeiable decadència física i totalment destrossat emocionalment. La divina comedia de Oscar Wilde ha estat una lectura molt intensa i profitosa: una molt bona recomanació per a amants del còmic, més en especial si esteu familiaritzats amb la vida i l'obra d'Oscar Wilde. 

Sinopsi: Durant els últims mesos de l'any 1899 i part de 1900, se'ns relata la història de la decadència física i intel·lectual de l'autor irlandès Oscar Wilde, instal·lat a París després d'haver acomplert a Anglaterra la condemna a presó a causa de la seva homosexualitat. Amb la seva reputació social marcada per sempre, el seu deteriorament físic s'accelera a mesura que Wilde se submergeix en l'alcoholisme, i es veu arrossegat pels seus amics a diverses reunions socials, amb l'esperança que s'animi a tornar a escriure. Wilde, però, es troba perseguit pels seus propis fantasmes, i reavalua contínuament la seva relació amb la seva figura pública caiguda en desgràcia i el seu paper com a autor i personatge de les seves pròpies obres. 

M'agrada: És una obra senzillament brillant, estructurada de forma que cada detall té un pes propi dins la narració i cap element es fa sobrer. Les tensions metatextuals que crea constantment entre l'artista i la seva obra són un dels punts més fascinants del relat. 

El retrat de Dorian Gray (#657)

Una vegada, algú que l'havia estimat terriblement li havia escrit una carta pertorbada, que acabava amb aquestes paraules idòlatres: "El món ha canviat perquè tu ets fet de vori i d'or. Les corbes dels teus llavis reescriuen la història". 

El retrat de Dorian Gray és l'única novel·la de format llarg que va escriure l'autor irlandès Oscar Wilde (1854-1900), que durant la seva carrera va cultivar, principalment, els relats curts, el teatre i l'assaig. Es va publicar per primer cop l'any 1890 al Lippincott's Magazine, i els editors de la revista en van censurar certes parts que es consideraven massa escandaloses per als gustos i la moralitat de la societat britànica de l'època. De fet, la publicació d'aquesta novel·la va causar un gran escàndol social, i en part va contribuir, més endavant, a la condemna per indecència que l'autor va haver de complir a causa de la seva homosexualitat. Quan Wilde va publicar la novel·la, un any després, en va ampliar algunes parts tot i mantenint la censura de la revista, i hi va afegir un prefaci en resposta a les crítiques que havia rebut el text, en què defensa el gaudi estètic de l'obra d'art i la seva valoració moral com a dues esferes separades, que no s'han de barrejar a l'hora de jutjar-ne el valor artístic. Tot i que l'any 2011 es va publicar la versió original que Wilde havia enviat a la revista, encara avui dia aquesta versió de 1891 és la que s'edita més freqüentment, i la que jo he rellegit. 

L'argument és ben conegut: el jove Dorian Gray, un diletant de l'alta societat, és retratat pel seu amic, el pintor Basil Hallward. Induït per les idees estètiques del seu altre amic, lord Henry Wotton, que el persuadeix que la joventut i la bellesa, tot i que efímeres, són l'únic valor preuat de la seva existència, Dorian Gray expressa el desig en veu alta de romandre per sempre jove i agraciat mentre sigui el quadre el que envelleixi. Per a la seva sorpresa, aviat descobrirà que el desig s'ha fet realitat, i aquest fet marcarà a partir de llavors totes les decisions importants de la seva vida. Amb aquest plantejament, Wilde ens endinsa en una narració gòtica marcada pels moments de tensió i les revelacions sobtades sobre el caràcter de Gray, molt ben dosificades, que es combinen contínuament amb les escenes de sàtira social, en què assistirem als salons i sopars de l'alta societat britànica, i que ens oferiran una mostra ben completa de les seves vanitats i hipocresies. A la vegada, les converses entre els personatges ens endinsaran en laberints filosòfics i dialèctics sobre el valor de l'art, la relació entre l'art i la vida, i els dilemes que afronten els membres d'una classe social ociosa a l'hora de decidir a què dedicaran el seu futur. El retrat de Dorian Gray té moments en què esdevé un autèntic manual de dandisme, i les seves descripcions d'interiors, vestuaris, mobles, joies i passatemps dels rics s'acaben fent tant hipnòtiques de llegir com les mateixes anades i vingudes de l'argument. 

La gràcia del plantejament és que Wilde, en el seu prefaci, ens anima a no barrejar valoracions estètiques i morals, però la història ens planteja, en el fons, els perills i riscos que afronta el protagonista a l'hora de negociar entre aquests dos tipus d'ideals i, probablement, descriu la seva caiguda com un problema més epistemològic que no pas ètic: Dorian Gray és ben capaç de distingir entre el bé i el mal, com veiem del seu remordiment i el seu horror pels seus actes més abjectes, i la seva voluntat de reformar-se cap al final de la novel·la, tot i que quedi en un pla ambigu si és totalment sentida o la considera merament instrumental. La temptació perillosa en què es deixa caure, però, és abraçar les idees estètiques de Henry Wotton, que el porten a fer de la bellesa l'únic valor vàlid de l'existència, i a identificar-la plenament i sense matisos amb el bé en termes absoluts. No fa falta anar gaire lluny per veure com Gray, Wotton i el seu cercle social consideren les classes socials més baixes com a inferiors a ells, però la seva manca de poder i de recursos econòmics es tradueix, en el discurs, en una manca de bellesa i, a la pràctica, de tota mena de valor que no sigui instrumental per a les vides dels seus superiors. Dins del seu raonament, no són ancians, pobres, vulgars o subalterns perquè són lletjos, sinó a l'inrevés: estan mancats de bellesa perquè estan mancats de valor social. Les valoracions que Wotton fa sobre les dones responen exactament al mateix patró de pensament, descrites amb una condescendència que les subordina sempre a la superioritat intel·lectual dels homes; els ancians sempre són retratats com a caricatures de si mateixos; l'antisemitisme casual típic de l'època figura sense cap mena de disfressa i, tot i que Wilde no retrata a la novel·la personatges que tinguin malalties ni discapacitats físiques, no és gaire descabellat pensar que els protagonistes en farien valoracions similars. 

Per això la davallada moral de Dorian Gray té més a veure, em penso, amb creure's l'home superior, i utilitzar els altres com si fossin peons al servei dels desitjos i capricis d'un mateix, que no pas amb les activitats que puguin ocupar el seu temps lliure: cada cop que Gray assassina, o involucra d'altres persones en l'encobriment dels seus crims, el veiem prendre aquestes decisions com si es tractés de l'exercici d'un dret, sense arribar a pensar mai en com aquestes accions poden arribar a afectar la vida dels altres. Crec que és més en això en què pensa Wilde quan descriu la trajectòria del seu protagonista en termes de corrupció moral, i no tant en la seva sexualitat o el consum de drogues. De fet, costa valorar en què consisteixen les activitats recreatives de Gray perquè la narració ens les amaga constantment, o només ens les arriba a suggerir en els termes més ambigus possibles: aquest és un dels punts més forts de la novel·la sencera, que ens descriu l'escàndol social i l'impacte de les activitats de Gray sobre les persones amb qui té contacte, però no ens descriu en cap moment quins poden ser aquests comportaments. La narració juga constantment amb el que els lectors som capaços d'arribar a imaginar, i és per aquest motiu que Wilde és capaç d'assenyalar directament la hipocresia del públic que se n'escandalitza. Passa el mateix amb la degradació que pateix el quadre: la narració només ens en descriu l'evolució succintament i amb termes força genèrics, i per tant demana que imaginem quins són els canvis concrets que hi estan tenint lloc. Al rerefons hi ha el temor, ben real a l'època, de la degradació física que comportaven el consum de drogues i les malalties de transmissió sexual abans del descobriment dels antibiòtics: un indicador extern, és cert, dels excessos en la vida privada que en part ajuda a entendre aquesta associació entre bellesa física i innocència moral. 

En aquest sentit, el triangle format pels tres personatges principals és força revelador de l'estructura simbòlica de la narració, tant en termes morals com estètics, que cap dels tres aconsegueix arribar a separar. Des dels primers capítols, Dorian se'ns presenta com el símbol de la innocència: precisament per la seva jovenesa, la vida de Dorian esdevé preciosa perquè encara té totes les possibilitats obertes davant seu. Cada nova decisió que prengui d'ara endavant marcarà la seva vida irremeiablement amb una direcció, un propòsit, i deixarà enrere experiències i motius que no podrà tornar a recuperar mai més. La novel·la ens descriu la vida posterior de Dorian com una obra d'art en si mateixa, cosa que reforça la imatge de Dorian com a matèria primera de l'obra vital tant de Basil com de Henry. Aquests dos es presenten, alternativament, com a forces morals que determinaran el pensament de Dorian, també com a artistes - Basil en el sentit literal, Henry en un de més simbòlic - que intentaran modelar el jove d'acord amb els seus propis ideals i valors. Com si fossin la imatge de l'angelet i el dimoniet asseguts un a cada espatlla de Dorian, veurem com la seva influència serà decisiva en la trajectòria del protagonista. 

D'una banda, Henry plantarà al cap de Dorian la idea de la seva superioritat en termes estètics, amb la seva tàctica habitual de tirar la pedra i amagar la mà: la idea que val la pena sacrificar la responsabilitat moral si és en vistes de la transgressió estètica. La novel·la el presenta com un autèntic manipulador que tempta Dorian amb determinades possibilitats d'acció, tot i que després deixa que sigui el deixeble qui les explori pel seu compte. D'altra banda, Basil és la idea oposada, la força moral que pretén conduir Dorian cap al bé, tot i que en cap moment arriba a tenir la influència de Henry sobre el seu protegit. Entre línies hem d'interpretar les pulsions homoeròtiques entre tots tres: si assumim que Dorian està enamorat de Henry, és més fàcil entendre l'ascendent que té Henry sobre Dorian a l'hora de convèncer-lo amb els seus excursos retòrics, que al llarg de la lectura cada cop es van fent més carregosos. Basil no té el mateix poder persuasiu perquè estima Dorian però no és correspost. L'escena en què s'enfronta a Dorian a propòsit de la seva vida privada i l'escàndol social que està causant al seu voltant marca el seu posicionament en termes morals: fins i tot davant de l'evidència, es nega a acceptar la corrupció moral del seu estimat, i de seguida li proposa la via del penediment i la reforma moral com a única sortida possible. 

Ara bé, és en el seu vessant artístic que Basil arriba a guanyar el pols a la narració sencera: com a bon idealista, Basil esdevé l'artista en termes absoluts, incapaç de separar la vida de la seva obra artística. La seva obra d'art el reflecteix a ell mateix, i és per això que el seu enamorament de Dorian marca radicalment un abans i un després en el seu art. Contrasta fortament amb l'enamorament que s'estableix entre Dorian i la seva estimada, l'actriu Sybil Vane. Si Basil no pot separar la vida de l'art, i permet que el seu amor per Dorian influeixi en la seva pintura i la faci encara més exquisida, a Sybil li passa exactament el contrari: per a ella l'art i la vida són dues esferes totalment separades, i per això un cop s'enamora de Dorian i és corresposta, el seu art deixa de tenir sentit perquè la vida passa a un primer pla. La interpretació que fa Dorian de la mort de Sybil en termes estètics, i la forma amb què la subordina a la seva pròpia història no fan sinó confirmar la ceguesa de Dorian, tant en termes ètics com estètics. Així doncs, la narració és més complexa del que sembla a simple vista, principalment perquè confia més en el que no es diu i només queda suggerit, i deixa que els lectors en puguem omplir els buits. És un d'aquells clàssics imprescindibles que guanya en l'anàlisi i la relectura. 

Sinopsi: En un moment indeterminat cap a finals del segle dinou, l'alta societat londinenca es veu sacsejada per la presentació en societat de Dorian Gray, un jove extremadament bell amb un passat familiar tèrbol a qui el pintor Basil Hallward acaba de retratar. Influït per les idees i reflexions sobre la vida i l'art del seu amic, lord Henry Wotton, Dorian s'entrega a una vida de gaudi hedonista i refinament estètic, i aviat es converteix en el centre de totes les enraonies del seu cercle social en protagonitzar tota mena d'escàndols. El misteri anirà creixent a mesura que passin els anys i l'aparença física de Gray es mantingui sempre inalterable, en el punt de màxim esplendor de la seva jovenesa. 

M'agrada: Bé, m'ha agradat fins i tot més en aquesta relectura que en lectures anteriors, potser perquè aquest cop me l'he agafada amb calma i he tingut temps d'apreciar-ne bé els detalls i les subtileses. 

El Kremlin de sucre (#656)

La Marfusha ho sap prou bé. Sap que no hi ha manera d'acabar la construcció de la Gran Muralla, que entorpeixen tant els enemics externs com els interns. Que encara s'han de fabricar molts maons abans d'aconseguir que arribi la felicitat general. Creix i creix la Gran Muralla, protegeix Rússia de l'enemic exterior. I els enemics interns, els oprítxniks del Sobirà els destrossen. 

El Kremlin de sucre és un recull de relats de l'autor rus Vladimir Sorokin, que actualment viu exiliat a Alemanya. Es va publicar per primer cop l'any 2008 i, de fet, és una seqüela a la seva novel·la anterior sobre el món dels oprítxniks, una distopia futurista ambientada en una Rússia alternativa que, després d'un cop d'estat l'any 2027, ha tornat al tsarisme. Quan el vaig veure a la biblioteca en vaig llegir la contraportada i em va encuriosir, però no sabia que hi havia un primer volum, que també està traduït al castellà. Em penso, pel que he pogut esbrinar, que els dos llibres es poden llegir de forma independent i, en tot cas, la lectura de El Kremlin de sucre m'ha semblat prou interessant per si mateixa. És cert que el context del món distòpic on ens trobem pot resultar una mica confús en començar a llegir, però més endavant, gràcies a les referències esparses que van sortint al llarg dels contes, es va formant una imatge de conjunt una mica més completa. En aquest sentit m'ha recordat una mica els clàssics de la ciència-ficció dels anys cinquanta i seixanta, de l'estil d'Asimov i de Bradbury, en el sentit que els detalls que va aportant cadascuna de les peces separades, per anecdòtics que semblin a simple vista, contribueixen a situar la lectura en el context del món fictici. 

A través dels diferents relats que formen el volum, assistirem a una radiografia força completa d'aquesta societat russa futurista, a través de diferents ambients i classes socials, des dels estils de vida més poderosos i privilegiats als més precaris i marginals. Sorokin té un estil postmodern, en què es barregen diversos gèneres constantment, i d'aquesta forma el resultat sempre és una imatge fragmentada, que ens va oferint a cada pas múltiples instantànies d'un mateix cor de violència i repressió política. Així, d'entrada, el primer dels relats, "La joia de la Marfusha", ens submergeix només començar a llegir en una imatge edulcorada i nostàlgica de la vida sota un règim autocràtic des del punt de vista d'una nena: no és fins més endavant que anem descobrint qui són els enemics interns que el règim ha de mantenir a ratlla per poder sostenir aquesta imatge d'estabilitat aparent, i el nivell de violència que desplegarà per tal de poder mantenir la seva imatge de la gran Rússia unida i pacificada. 

Com anirem veient al llarg dels relats, la societat que ens presenta El Kremlin de sucre va sorgir d'un cop d'estat en què es va restaurar el tsarisme, i la població russa ara està governada per un règim totalitari i teocràtic, en què els valors predominants són el masclisme i una rígida jerarquia entre els que tenen tots els drets perquè treballen per al govern i els que són vistos com a sospitosos, perquè en discrepen o, directament, perquè la seva diferència els assenyala com a indesitjables. L'ordre es manté a través d'una repressió política duríssima duta a terme pels oprítxniks, basats en l'Oprítxnina, la guàrdia especial del tsar Ivan el Terrible, que es considera la primera policia política de la història russa. En alguns dels relats, com "L'atiador", veurem les brutals tortures a què són sotmesos els sospitosos a la Lubianka de Moscou, amb una nota d'horror tecnològic, mentre que a d'altres, com "El ranxo" o "Petrushka", veurem els destins que pateixen les persones represaliades. Els relats mantenen sempre una marcada intenció experimental: en diverses ocasions, el que comença amb un to de realisme social acaba amb escapades oníriques o notes inesperades d'humor negre. Els detalls pertorbadors, com l'horror corporal i la violència sexual, són una constant al llarg de quasi tots els relats, però escauen al panorama distòpic que se'ns presenta, en què tothom que no té el poder és sistemàticament explotat per un superior, ja sigui en un àmbit laboral, en les relacions socials o dins del matrimoni mateix. En un context així, fins i tot els relats de resistència no són gaire esperançadors, i la nota d'alliberament final que ens ofereix "Underground", per exemple, acaba quedant en un pla força ambigu i indefinit. 

A través de tot el text, el Kremlin de sucre que dóna títol al llibre esdevé una metàfora poderosa de la situació política que el text retrata: al primer dels relats, se'ns explica com, el darrer dia de les vacances de Nadal, tots els infants de la ciutat reben de regal una rèplica del Kremlin feta de sucre que podran anar menjant a trossets durant els mesos següents. Els Kremlins trossejats aniran apareixent a través dels diversos relats: la majoria dels personatges en menjaran algun fragment, un dels relats està ambientat a la fàbrica on es produeixen, un altre té lloc a la cua que es forma per comprar les restes de Kremlins que han sortit defectuosos. El que es presenta com un gest grandiós de propaganda per part del Sobirà va esdevenint, al llarg de la lectura, la presència constant d'una idea predeterminada de nació que és omnipresent i grandiosa sobre el paper, però també volàtil, fragmentària, i que es desfà per ser consumida constantment pels seus súbdits. Potser no és gaire subtil com a metàfora, però resulta extraordinàriament eficient dins la narració: en un context polític autènticament fosc i desesperançat, els Kremlins de sucre ofereixen una forma força curiosa de nacionalisme banal que se'ns explora des de diverses perspectives al llarg dels relats. 

Si n'hagués de destacar els que m'han agradat o m'han semblat més interessants, em quedaria amb "L'atiador", "El ranxo", "Petrushka", "La taverna" i "Underground", però en realitat tots els relats són molt variats i originals, i ofereixen petits girs o notes d'humor macabre fins i tot quan et penses que aniran en una direcció determinada. Una bona recomanació si us interessa la literatura contemporània amb un marcat to postmodern. Em sembla que la crítica política que Sorokin desplega als relats, i l'accent en la violència i la repressió desplegats pel govern rus, encara que en sigui la versió distòpica, continuen totalment vigents avui dia, malauradament. De vegades, la distopia, depèn de quan sigui escrita, corre el risc de veure's envellida al cap dels anys, però en aquest cas, Sorokin té una qualitat profètica que resulta esfereïdora a la llum del present. 

Continguts: El Kremlin de sucre conté quinze relats curts ambientats en una versió futurista i distòpica de Rússia en què s'ha restaurat el tsarisme. Amb una política tradicionalista i autocràtica basada en la repressió i el manteniment d'una rígida jerarquia social, anirem apropant-nos a les vides particulars de diversos habitants de Moscou. Des del punt de vista de la classe mitjana afí al règim, els treballadors de les fàbriques, persones indigents, represaliats polítics o presoners comuns, torturadors de la policia política o, fins i tot, els sobirans mateixos, anirem assistint a tot un mosaic dels diversos estrats socials d'aquesta Rússia de malson. Hi tindran un paper destacat les múltiples formes de violència política que s'hi donen, des de les més òbvies a les més fantasioses i futuristes. 

M'agrada: Ha estat una molt bona sorpresa, havent-lo escollit sense conèixer l'autor i sense cap expectativa prèvia. La combinació de distopia futurista, amb el recurs a una ciència-ficció molt suau, i l'element de nostàlgia històrica del règim totalitari crea una textura molt concreta per al món fictici que ens proposa la narració.  

MaddAddam (#655)

D'una banda hi ha la història; de l'altra, el que va passar realment, i finalment el que se'n va explicar; i després hi ha la part que no expliques, però que també forma part de la història. 

MaddAddam és la tercera entrega de la trilogia que porta aquest mateix nom, de l'autora canadenca Margaret Atwood, i es va acabar publicant el 2013, deu anys després de la primera entrega, Oryx i Crake. Des que vaig llegir Oryx i Crake que tenia moltes ganes de completar la trilogia: la primera novel·la em va agradar molt, i em va semblar que podia esdevenir, fàcilment, un clàssic de la ficció especulativa recent. Tanmateix, les altres dues entregues depenen massa de l'argument de la primera, no ofereixen cap idea nova que sigui realment original, i despleguen les aventures d'una sèrie de personatges que no queden gaire desenvolupats psicològicament, les decisions i dilemes dels quals queden subordinades a les exigències d'un argument no gaire ben travat en general. Tanmateix, aquesta tercera entrega m'ha semblat més interessant que l'anterior, la seva trama és més propera a la d'Oryx i Crake, i n'he gaudit en part precisament per aquestes connexions temàtiques amb el plantejament inicial. 

La trama de MaddAddam arrenca exactament on ens havien deixat el final de les altres dues. De fet, L'any del diluvi amb prou feines havia avançat cronològicament del punt on ens deixava Oryx i Crake. La primera novel·la narrava la història d'en Jimmy, l'Home de les Neus, que, després de la pandèmia mundial que havia arrasat amb la majoria dels éssers humans al planeta, havia d'educar i protegir els crakers, una espècie d'homínids genèticament modificats perquè no mostrin els trets de violència, instints de possessió i capacitat de pensament abstracte i de llenguatge figurat que han portat la humanitat a la seva ruïna. Així, ens trobàvem en una mena d'Edèn un punt macabre en què, en una innocència primigènia, els crakers quedaven destinats a construir una nova societat humana en una beneïda ignorància dels errors dels seus predecessors. La gràcia de la proposta d'aquesta primera novel·la és que ens deixava en aquest punt zero, construïa magistralment la trama dels antecedents que havien portat a aquesta situació final, però no ens revelava el misteri de què els portaria el futur a aquests personatges. Jimmy acabava en un atzucac en què descobria que hi havia més humans com ell que havien sobreviscut a la catàstrofe, però no acabava de decidir si s'hi havia d'atansar o n'havia de fugir per poder protegir millor els crakers. 

Donat aquest plantejament, L'any del diluvi ens portava novament a aquesta trobada, però des del punt de vista dels altres humans que es trobaven amb Jimmy en aquest moment final. Si bé les casualitats que portaven a aquesta reunió final eren massa forçades, la trama d'aquesta segona novel·la oferia un contrapunt interessant al punt de vista que ens havia ofert la primera. Ara, finalment, és quan assistirem a la posada en marxa de la trama cronològica novament cap endavant, i veurem la colla dels Jardiners de Déu, els maddaddàmides, en Jimmy i els crakers en la necessitat d'organitzar la coexistència en el nou món. L'argument de la novel·la gira al voltant de dues trames paral·leles: l'amenaça difusa que afronta la nova comunitat davant d'uns presidiaris violents que campen pel seu territori, i que eren personatges que ja havien aparegut a L'any del diluvi, i d'altra banda la trama de l'educació futura dels crakers, amb la formació del seu sistema de creences i la seva mitologia, així com la incògnita de com es produirà la procreació futura: si cadascuna de les dues espècies s'haurà de reproduir separadament o la hibridació entre crakers i humans serà possible finalment. Juntament amb aquestes trames lineals es produeixen els flashbacks al passat de Zab, un dels personatges de la segona novel·la, que relatarà la seva implicació en el projecte de Crake per reiniciar la humanitat. En realitat, aquesta història va paral·lela a la del seu germà, l'Adam U de la novel·la anterior, i les connexions que tots dos guarden amb la trama de la primera novel·la, de forma que tornarem a assistir als fets que se'ns havien relatat a Oryx i Crake, però encara des d'una tercera perspectiva. 

Malauradament, aquestes premisses no acaben de funcionar sobre la pàgina. La història de Zab i Adam és la que m'ha semblat més interessant de totes tres línies, però tot i així acaba en un lloc força indeterminat, hi ha aspectes rellevants de la trama que queden sense resoldre finalment, i el seu relat no acaba de connectar clarament amb la figura de Crake, que en ambdues novel·les, la segona i la tercera, queda en un pla totalment secundari. Mentre anava llegint, m'ha fet la impressió que la trama hauria funcionat millor si hagués estat una novel·la totalment independent. Possiblement, en comptes d'intentar lligar absolutament tots els caps solts de tots els personatges en una única trama que, al capdavall, no arriba mai a ser coherent, Atwood podria haver escrit una sèrie de novel·les independents situades en un mateix món fictici, l'univers distòpic que esdevé el context del projecte de Crake, tant abans com després del seu desplegament. Com el que fa Ursula K. Le Guin amb el cicle de Hainish, per exemple. 

Pel que fa a les altres dues trames, també resulten decebedores: la part de la interacció entre els crakers i els humans tenia potencial, especialment pel que fa a la creació d'una nova mitologia per als crakers en què la Toby, igual que havia fet en Jimmy a la primera novel·la, els explica històries amb una base en els fets reals però que reelabora en forma de mite fundacional. És el moment més metatextual tant de la primera novel·la com d'aquesta tercera: els lectors esdevenim còmplices del joc narratiu que se'ns proposa perquè coneixem prèviament el context i entenem de què s'està parlant quan en llegim la versió alternativa. Tanmateix, els crakers queden en el seu estat infantilitzat durant gran part de la novel·la, i el relat no arriba a explorar la possibilitat d'una potencial pèrdua de la innocència d'aquesta raça edènica, que Oryx i Crake ens suggeria com a possibilitat de futur. 

Així doncs, anem seguint una trama que, en realitat, és força lineal i no té gaire acció, i que va avançant lentament només amb dues fonts de suspens: la de l'amenaça externa a la comunitat, i la dels embarassos de les joves fèrtils del grup. Com que tant la Ren com l'Amanda han estat violades repetidament pels expresidiaris i pels crakers (una part de la trama, la de la violència sexual, que Atwood no tracta amb la profunditat que mereixeria), de seguida es dona el misteri de com serà la futura progènie, i de quins problemes plantejarà una espècie híbrida en el futur. Passarà el mateix quan altres joves del grup s'aparellin amb altres membres de la comunitat, tant crakers com humans. Paral·lelament, la nova comunitat haurà d'establir unes aliances sorprenents i totalment inesperades per fer front a l'amenaça dels expresidiaris que busquen venjança. Els darrers capítols són molt decebedors, i desmereixen força el conjunt. Sembla com si Atwood busqués a la desesperada una forma d'acabar la novel·la, i en no trobar una manera de sortir-se'n força la plausibilitat, les casualitats i fins i tot les premisses assentades prèviament per al món fictici. La novel·la va de més a menys en tot moment, i és una llàstima a l'hora de llegir, perquè a mi personalment em va esgotar la paciència, cap al final, i em va deixar amb un regust agredolç d'oportunitats malaguanyades. El balanç final de la trilogia m'ha deixat força decebuda: Oryx i Crake em sembla una novel·la excel·lent, que val la pena llegir amb independència de les altres dues, però aquestes altres dues no aporten gaire res de valor al conjunt. 

Sinopsi: Just després que una pandèmia mundial engegada pel científic grillat Crake acabi amb la majoria de la humanitat, un dels últims supervivents, en Jimmy, profeta frustrat i millor amic de Crake, s'uneix als supervivents que queden d'una secta religiosa ecologista, i d'un grup de científics, els maddaddàmides, que havien col·laborat amb el projecte de Crake, tot i que enganyats respecte del seu objectiu final. Aquests últims humans que queden al planeta han de conviure amb els crakers, una espècie d'homínids dissenyats genèticament per Crake per tal que s'adaptin millor a l'entorn natural i creïn una societat futura lliure de violència. A través de la novel·la, assistirem a les primeres passes d'aquesta nova comunitat, a la vegada que se'ns relatarà la història passada d'un dels membres del grup, en Zab, que juntament amb el seu germà Adam havia jugat un paper en els fets que van portar a la catàstrofe. 

M'agrada: El relat d'orígens dels germans Zab i Adam m'ha entretingut força, i m'ha semblat la part més suggestiva de la novel·la sencera, tot i que crec que hauria funcionat millor com a relat o novel·la independent. 

No m'agrada: Constatar que la novel·la Oryx i Crake funcionava bé com a novel·la independent, i que les altres dues entregues es fan totalment innecessàries.