MaddAddam és la tercera entrega de la trilogia que porta aquest mateix nom, de l'autora canadenca Margaret Atwood, i es va acabar publicant el 2013, deu anys després de la primera entrega, Oryx i Crake. Des que vaig llegir Oryx i Crake que tenia moltes ganes de completar la trilogia: la primera novel·la em va agradar molt, i em va semblar que podia esdevenir, fàcilment, un clàssic de la ficció especulativa recent. Tanmateix, les altres dues entregues depenen massa de l'argument de la primera, no ofereixen cap idea nova que sigui realment original, i despleguen les aventures d'una sèrie de personatges que no queden gaire desenvolupats psicològicament, les decisions i dilemes dels quals queden subordinades a les exigències d'un argument no gaire ben travat en general. Tanmateix, aquesta tercera entrega m'ha semblat més interessant que l'anterior, la seva trama és més propera a la d'Oryx i Crake, i n'he gaudit en part precisament per aquestes connexions temàtiques amb el plantejament inicial.
La trama de MaddAddam arrenca exactament on ens havien deixat el final de les altres dues. De fet, L'any del diluvi amb prou feines havia avançat cronològicament del punt on ens deixava Oryx i Crake. La primera novel·la narrava la història d'en Jimmy, l'Home de les Neus, que, després de la pandèmia mundial que havia arrasat amb la majoria dels éssers humans al planeta, havia d'educar i protegir els crakers, una espècie d'homínids genèticament modificats perquè no mostrin els trets de violència, instints de possessió i capacitat de pensament abstracte i de llenguatge figurat que han portat la humanitat a la seva ruïna. Així, ens trobàvem en una mena d'Edèn un punt macabre en què, en una innocència primigènia, els crakers quedaven destinats a construir una nova societat humana en una beneïda ignorància dels errors dels seus predecessors. La gràcia de la proposta d'aquesta primera novel·la és que ens deixava en aquest punt zero, construïa magistralment la trama dels antecedents que havien portat a aquesta situació final, però no ens revelava el misteri de què els portaria el futur a aquests personatges. Jimmy acabava en un atzucac en què descobria que hi havia més humans com ell que havien sobreviscut a la catàstrofe, però no acabava de decidir si s'hi havia d'atansar o n'havia de fugir per poder protegir millor els crakers.
Donat aquest plantejament, L'any del diluvi ens portava novament a aquesta trobada, però des del punt de vista dels altres humans que es trobaven amb Jimmy en aquest moment final. Si bé les casualitats que portaven a aquesta reunió final eren massa forçades, la trama d'aquesta segona novel·la oferia un contrapunt interessant al punt de vista que ens havia ofert la primera. Ara, finalment, és quan assistirem a la posada en marxa de la trama cronològica novament cap endavant, i veurem la colla dels Jardiners de Déu, els maddaddàmides, en Jimmy i els crakers en la necessitat d'organitzar la coexistència en el nou món. L'argument de la novel·la gira al voltant de dues trames paral·leles: l'amenaça difusa que afronta la nova comunitat davant d'uns presidiaris violents que campen pel seu territori, i que eren personatges que ja havien aparegut a L'any del diluvi, i d'altra banda la trama de l'educació futura dels crakers, amb la formació del seu sistema de creences i la seva mitologia, així com la incògnita de com es produirà la procreació futura: si cadascuna de les dues espècies s'haurà de reproduir separadament o la hibridació entre crakers i humans serà possible finalment. Juntament amb aquestes trames lineals es produeixen els flashbacks al passat de Zab, un dels personatges de la segona novel·la, que relatarà la seva implicació en el projecte de Crake per reiniciar la humanitat. En realitat, aquesta història va paral·lela a la del seu germà, l'Adam U de la novel·la anterior, i les connexions que tots dos guarden amb la trama de la primera novel·la, de forma que tornarem a assistir als fets que se'ns havien relatat a Oryx i Crake, però encara des d'una tercera perspectiva.
Malauradament, aquestes premisses no acaben de funcionar sobre la pàgina. La història de Zab i Adam és la que m'ha semblat més interessant de totes tres línies, però tot i així acaba en un lloc força indeterminat, hi ha aspectes rellevants de la trama que queden sense resoldre finalment, i el seu relat no acaba de connectar clarament amb la figura de Crake, que en ambdues novel·les, la segona i la tercera, queda en un pla totalment secundari. Mentre anava llegint, m'ha fet la impressió que la trama hauria funcionat millor si hagués estat una novel·la totalment independent. Possiblement, en comptes d'intentar lligar absolutament tots els caps solts de tots els personatges en una única trama que, al capdavall, no arriba mai a ser coherent, Atwood podria haver escrit una sèrie de novel·les independents situades en un mateix món fictici, l'univers distòpic que esdevé el context del projecte de Crake, tant abans com després del seu desplegament. Com el que fa Ursula K. Le Guin amb el cicle de Hainish, per exemple.
Pel que fa a les altres dues trames, també resulten decebedores: la part de la interacció entre els crakers i els humans tenia potencial, especialment pel que fa a la creació d'una nova mitologia per als crakers en què la Toby, igual que havia fet en Jimmy a la primera novel·la, els explica històries amb una base en els fets reals però que reelabora en forma de mite fundacional. És el moment més metatextual tant de la primera novel·la com d'aquesta tercera: els lectors esdevenim còmplices del joc narratiu que se'ns proposa perquè coneixem prèviament el context i entenem de què s'està parlant quan en llegim la versió alternativa. Tanmateix, els crakers queden en el seu estat infantilitzat durant gran part de la novel·la, i el relat no arriba a explorar la possibilitat d'una potencial pèrdua de la innocència d'aquesta raça edènica, que Oryx i Crake ens suggeria com a possibilitat de futur.
Així doncs, anem seguint una trama que, en realitat, és força lineal i no té gaire acció, i que va avançant lentament només amb dues fonts de suspens: la de l'amenaça externa a la comunitat, i la dels embarassos de les joves fèrtils del grup. Com que tant la Ren com l'Amanda han estat violades repetidament pels expresidiaris i pels crakers (una part de la trama, la de la violència sexual, que Atwood no tracta amb la profunditat que mereixeria), de seguida es dona el misteri de com serà la futura progènie, i de quins problemes plantejarà una espècie híbrida en el futur. Passarà el mateix quan altres joves del grup s'aparellin amb altres membres de la comunitat, tant crakers com humans. Paral·lelament, la nova comunitat haurà d'establir unes aliances sorprenents i totalment inesperades per fer front a l'amenaça dels expresidiaris que busquen venjança. Els darrers capítols són molt decebedors, i desmereixen força el conjunt. Sembla com si Atwood busqués a la desesperada una forma d'acabar la novel·la, i en no trobar una manera de sortir-se'n força la plausibilitat, les casualitats i fins i tot les premisses assentades prèviament per al món fictici. La novel·la va de més a menys en tot moment, i és una llàstima a l'hora de llegir, perquè a mi personalment em va esgotar la paciència, cap al final, i em va deixar amb un regust agredolç d'oportunitats malaguanyades. El balanç final de la trilogia m'ha deixat força decebuda: Oryx i Crake em sembla una novel·la excel·lent, que val la pena llegir amb independència de les altres dues, però aquestes altres dues no aporten gaire res de valor al conjunt.
Sinopsi: Just després que una pandèmia mundial engegada pel científic grillat Crake acabi amb la majoria de la humanitat, un dels últims supervivents, en Jimmy, profeta frustrat i millor amic de Crake, s'uneix als supervivents que queden d'una secta religiosa ecologista, i d'un grup de científics, els maddaddàmides, que havien col·laborat amb el projecte de Crake, tot i que enganyats respecte del seu objectiu final. Aquests últims humans que queden al planeta han de conviure amb els crakers, una espècie d'homínids dissenyats genèticament per Crake per tal que s'adaptin millor a l'entorn natural i creïn una societat futura lliure de violència. A través de la novel·la, assistirem a les primeres passes d'aquesta nova comunitat, a la vegada que se'ns relatarà la història passada d'un dels membres del grup, en Zab, que juntament amb el seu germà Adam havia jugat un paper en els fets que van portar a la catàstrofe.
M'agrada: El relat d'orígens dels germans Zab i Adam m'ha entretingut força, i m'ha semblat la part més suggestiva de la novel·la sencera, tot i que crec que hauria funcionat millor com a relat o novel·la independent.
No m'agrada: Constatar que la novel·la Oryx i Crake funcionava bé com a novel·la independent, i que les altres dues entregues es fan totalment innecessàries.