"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de juny de 2020

Chicas felizmente casadas (#316)

Remordiments! Em va dir que sentia llàstima per l'Eugene, que era un inadaptat, que estimava el seu fill, que se sentiria responsable si es tornés boig. Per qui toquen les campanes. Vull dir: no cal que m'aturi a donar tots els detalls, heu sentit la mateixa història milers de vegades. 

Girls in their Married Bliss d'Edna O'Brien es va publicar per primer cop el 1964 i és la darrera entrega de la trilogia de les noies de camp. No va ser fins als anys vuitanta, però, que la trilogia sencera es va publicar en un sol volum i l'autora va afegir a aquesta última novel·la el seu epíleg, que d'alguna forma arrodoneix el conjunt de les tres novel·les i els dona una conclusió coherent. D'entrada, aquesta tercera entrega és força diferent de les altres dues novel·les. Aquí, per primer cop, trobem el punt de vista en primera persona de Baba, l'amiga de Kate, que havia quedat força desdibuixada en les altres dues novel·les, especialment a la segona. Si ja havia destacat que a les altres dues novel·les la veu de Kate com a narradora sona excessivament ingènua, i que hem de destriar la realitat de la història entre les fantasies justificadores i les idealitzacions que en fa, aquí la narració de Baba ens ofereix un to molt més realista, també molt més conversacional, amb un cinisme i un sarcasme que resultarien còmics en determinats moments si el contingut dels fets relatats no fos tan dur i colpidor. Com el títol ens indica, força irònicament, aquesta tercera novel·la ens mostra les dues noies de camp, ja a Londres, on les dues han aconseguit casar-se amb marits benestants. Baba ha decidit casar-se amb un empresari de la construcció força ric, que no estima però que li desperta sentiments de compassió en determinats moments, mentre que Kate s'ha casat amb Eugene, la parella que ja havia tingut a la segona novel·la, amb qui ara té un fill. Aquesta és una de les novetats que se'ns presenta al principi d'aquesta primera entrega. Si ben bé d'entrada pot resultar una mica frustrant que Kate torni a reprendre aquesta relació que ja havia mostrat la seva cara més fosca a la segona entrega de la trilogia, també és cert que és fàcil de comprendre la decisió narrativa des del punt de vista de l'autora: la història podria ser la mateixa si Kate s'hagués casat amb una altra persona, però se'ns hauria hagut de construir una altra relació des del principi i introduir un personatge nou, mentre que així reprenem la relació que s'havia construït en l'anterior entrega. La narració de Baba en primera persona acaba confirmant els equívocs en què Kate havia anat caient en els altres dos relats: des de fora, i amb la seva visió cínica i desencantada de la vida, Baba és capaç d'apreciar l'abús i la toxicitat del matrimoni entre Kate i Eugene, tan difícil de processar per a la mateixa Kate. El paternalisme i la superioritat amb què Eugene tractava Kate en les primeres fases de l'enamorament, ara s'han tornat menyspreu obert. Eugene acusa Kate de ser passiva i de no tenir instint maternal, mentre que Kate, amb inquietuds artístiques que s'han vist frustrades pel seu nou rol com a mestressa de casa, cau en un estat d'ansietat i depressió profunds. La relació de les dues dones amb la maternitat també és una de les parts més fosques del relat: quan se separen, Eugene utilitza el seu fill com a nou instrument per minar l'autoconfiança de Kate, i la lluita de Kate per recuperar-lo es converteix cada cop en més desesperada. D'altra banda, Baba també afronta la maternitat amb ansietat, principalment a causa del xoc entre les seves expectatives i les del seu marit. En conjunt la novel·la és igual de fosca o fins i tot més que les altres dues, en tant que es converteix en un retrat complet de les múltiples i variades facetes - precisament les més banals - que pot presentar la infelicitat. És en el seu epíleg, però, afegit posteriorment, que aquesta tercera entrega aconsegueix recuperar els temes i motius de les altres dues novel·les, especialment pel que fa al desenllaç del personatge de Kate. A la vista del seu final, la història de Kate s'acaba convertint en una mena de recreació de la vida dels seus pares, amb qui no ha aconseguit fer net: la figura del pare acaba planant sobre tot el conjunt quan ens adonem que Kate no ha superat mai aquesta amenaça sobre la seva existència, i per això s'ha vist incapaç de lliurar-se del seu rol de submissió a aquesta presència patriarcal en la figura del marit. El terror a què va viure sotmesa de petita, juntament amb la seva mare, ha fet que acabi assumint aquest terror com a part de la seva existència, i que integri en la seva personalitat la indefensió i impotència de la mare. A més, l'episodi de la mort de la mare també es rellegeix sota una nova llum, encara que només sigui un minúscul interrogant sobre aquest esdeveniment del passat. No puc fer spoiler sobre com acaba la història de Kate, així que només puc dir que, tot i que el final és molt trist i només es pot llegir com a derrota, Baba li dóna un sentit de conclusió molt més articulat a la història de la seva amiga del que ella mateixa ha pogut fer durant el relat. Baba es transforma, així, en una narradora prou lúcida i crítica com per poder llegir la història de la seva amiga en termes d'opressió, i llegir-ne fins i tot la història de totes les dones des d'un punt de vista global. És així que el programa feminista de l'autora es fa més explícit en aquest epíleg, tot i que és d'esperar en tant que va ser un afegit d'uns vint anys després de la publicació de la trilogia original. En definitiva, una lectura del tot recomanable, especialment a la llum de les altres dues novel·les de la trilogia. 

Sinopsi: Un temps després d'arribar a Londres, Kate i Baba es troben totes dues atrapades en dos matrimonis insatisfactoris. Mentre que Kate ha tornat a assumir el rol de submissió en la seva antiga relació amb Eugene, Baba se sent pressionada pel seu marit per tal de quedar-se embarassada, i viu la idea de la maternitat amb ansietat. Quan Kate finalment acabi abandonant el seu marit, les dues amigues reprendran la seva relació de complicitat del passat, tot i que serà precisament quan totes dues hagin d'afrontar les decisions més difícils de la seva vida. 

M'agrada: És una tercera entrega que està a l'alçada de les altres dues, i el seu tràgic final acaba connectant l'experiència de lectura amb les altres dues novel·les i creant una narració coherent per al conjunt de la trilogia. 

No m'agrada: En general, el fet que sigui la més fosca de les tres novel·les, i el fet que no hi hagi una sortida possible per a l'inconformisme de les dues protagonistes. És part de la crítica social que fa la trilogia sencera, però tot i així el conjunt acaba essent força pessimista. 

24 de juny de 2020

La chica de ojos verdes (#315)

No siguis imbècil, deixa de compadir-te, que això és precisament el que va arruïnar la vida a la teva mare, em vaig dir mentre dirigia la mà al cordó negre de l'alarma. Tremolava com una fulla. 

Publicada el 1962, Girl with Green Eyes és la segona entrega de la trilogia de les noies de camp, de l'autora irlandesa Edna O'Brien. Si a la primera entrega les dues amigues Caithleen i Baba es traslladaven del camp a Dublín per tal de treballar i començar una nova vida, aquesta segona novel·la transcorre íntegrament a Dublín, i se centra principalment en les aventures de Caithleen narrades en primera persona, mentre que Baba es converteix en un personatge secundari. Potser aquesta segona novel·la perd una mica en la comparació amb la primera pel que fa a l'argument, però l'estil de la narradora, en primera persona, poètic i a la vegada senzill, és un dels seus punts més forts, igual que passava a la primera novel·la, Las chicas de campo. Com en aquesta, el punt de vista de Caithleen és profundament subjectiu, i el relat de les seves penúries, aquest cop en el terreny amorós, s'ha d'acabar llegint entre línies a través de la seva veu romàntica i exaltada. La realitat que descriu és més fosca i amarga del que els seus sentiments reflecteixen. Després del seu desengany amb el senyor Gentleman, a la primera entrega, la protagonista inicia una relació amb un altre senyor casat força més gran que ella, aquest cop un director de cinema i intel·lectual que l'enlluerna amb la seva cultura i la seva experiència de la vida - el que ella anomena "el seu passat". De fet, la de tenir "un passat" és una de les múltiples nocions romàntiques que té Caithleen, i si bé des del principi es comença a entreveure que aquesta relació no augura res de bo, la novel·la és el relat exclusiu d'aquest romanç abocat al fracàs, que finalment Caithleen integrarà al seu relat personal en iniciar una nova vida com a noia amb passat. És un llibre una mica difícil de gaudir perquè es basa principalment en una relació tòxica: l'actitud manipuladora de l'amant de Caithleen, Eugene, queda palesa i ben evident des del principi de la novel·la, i només roman oculta per a la protagonista mateixa, que en el seu enamorament resulta completament incapaç de llegir la superioritat i el paternalisme amb què és tractada en tot moment. Aprofitant el diferencial en cultura, experiència, i poder adquisitiu que els separa, Eugene aprofita per acabar controlant cada petit aspecte de la vida de la jove, com si fos el seu deure modelar-la a la seva imatge i semblança o, encara pitjor, a la de la seva ex-dona. Un cop dins la relació, un dels conflictes principals de la protagonista és amb el sexe: educada per considerar-lo tabú i no poder parlar-ne amb ningú en cap circumstància, sent la pressió del seu amant per "arribar fins al final" quan realment no se sent preparada. Tot i el pànic que sent, l'home la manipula perquè se senti culpable si no cedeix. És per tot això que, si bé la novel·la ens ofereix una protagonista ingènua i sempre sotmesa a la suposada superioritat de la seva parella, el llibre es pot llegir en termes feministes, en tant que queda clar en tot moment la diferència de poder entre tots dos personatges i la manipulació que Eugene exerceix sobre la protagonista des d'un valors profundament patriarcals. De fet, ben bé al principi de la novel·la Eugene comença per canviar-li el nom. Un altre motiu molt important a la novel·la és el contrast entre el món de la protagonista, amb l'ambient rural de la seva família i les seves arrels, i el món suposadament més culte i intel·lectual, d'una classe social superior, al qual Eugene l'introdueix. La brutalitat del pare de Caithleen, i en especial la violència dels episodis en què apareix, fan una mica més comprensible les decisions de la protagonista a l'hora de voler trencar definitivament amb el seu passat, encara que sigui amb una fugida endavant que subverteix totes les convencions socials del seu temps. Tanmateix, això no implica que les decisions que pren Caithleen siguin les més assenyades per la seva part: la seva immaduresa i el seu desarrelament determinen aquesta submissió cega en què acaba la seva relació amb el seu amant. Una part de les seves arrels és també la seva fe catòlica, que li provoca un conflicte interior entre els seus desitjos i passions i el que la societat religiosa i conservadora de la Irlanda de l'època li demanen. Finalment, serà l'esbojarrada i atrevida Baba qui demostri un coneixement més profund del món de les relacions humanes quan provi de persuadir-la que oblidi Eugene. De fet, Baba és qui l'acabarà rescatant a l'hora d'arrossegar-la a un nou viatge, aquest cop a Londres, on les dues amigues podran iniciar una nova vida i on Caithleen podrà, finalment, començar a madurar. Per això en acabar aquest segon llibre la impressió és que encara no sabem prou coses, de Baba, perquè el retrat que ens n'arriba queda constantment deformat per la percepció que ens n'ofereix Caithleen. La chica de ojos verdes és una lectura molt recomanable que, si bé queda un punt subordinada a la seva predecessora, ens endinsa una mica més en la vida d'aquests personatges i de la seva amistat.

Sinopsi: Uns anys després d'instal·lar-se a Dublín, les amigues Cait i Baba segueixen allotjant-se en una habitació llogada i sortint de copes i a ballar quasi totes les nits. No acabaran separant-se fins que Caithleen conegui Eugene, un director de cinema que l'enlluerna amb la seva cultura i que l'acabarà convencent perquè visquin junts, a l'espera del seu divorci.

M'agrada: És una reflexió tremendament colpidora sobre les relacions de gènere, i la violència cultural i simbòlica que la societat pot arribar a exercir sobre les dones per tal que s'emmotllin a les expectatives i rols que els venen assignats.

No m'agrada: És un llibre que depèn una mica del seu predecessor, i que crec que perdria una mica de forma separada. També penso que el resultat final es ressent de desdibuixar una mica massa la resta de personatges secundaris, inclosa la Baba. 

20 de juny de 2020

Las chicas de campo (#314)

La gent ens mirava, però tant ens feia: érem joves. La Baba va inflar la bossa buida i la va fer esclatar amb un terrabastall colpejant-la amb el puny. 
- Faré saltar pels aires aquesta ciutat. 
I ho deia de debò, aquella primera nit a Dublín. 

Aquesta novel·la es va publicar el 1960 i va ser el debut literari de l'autora irlandesa Edna O'Brien. La publicació de The Country Girls va suposar tot un xoc cultural a la ultracatòlica Irlanda, i les reaccions a la novel·la van incloure les ressenyes negatives, l'assetjament a l'autora i la prohibició tant d'aquesta novel·la com de les seves dues seqüeles. Al poble natal d'Edna O'Brien, el capellà local en va cremar tots els exemplars disponibles en una foguera al carrer. L'església catòlica irlandesa, que predicava precisament la necessitat de la submissió al marit i la maternitat com a rols essencials per a la dona, va ser especialment combativa a l'hora de condemnar el llibre perquè, segons les autoritats religioses, tacava la puresa de la feminitat irlandesa. Però què hi trobarem, a la novel·la, que sigui tan escandalós? La història és el relat en primera persona d'una adolescent irlandesa en un poble rural de l'oest d'Irlanda, a finals dels anys 40, després en un internat de monges i més endavant a Dublín, on es trasllada a treballar després que l'expulsin de l'escola. Caithleen Brady és una adolescent romàntica i idealista, força somiatruites, que s'evadeix de la misèria de la seva realitat quotidiana a través dels seus plans de futur, que contemplen, bàsicament, enamorar-se d'algú. Viu a la granja familiar amb un pare alcohòlic que maltracta brutalment tant a ella com la seva mare, i que els provoca autèntic terror a les dues amb les seves desaparicions i reaparicions sobtades. Mentrestant, la propietat familiar se'n va a la ruïna, ja que el pare gasta en beguda els pocs diners que ingressen. La seva única amiga, Bridget Brennan, a qui tothom anomena Baba, en realitat abusa de la seva confiança constantment, i la menysprea en tot moment pels seus orígens desafavorits. Tot i així, la seva amistat va evolucionant al llarg del llibre, a mesura que les dues es van necessitant cada cop més l'una a l'altra. Gran part de la novel·la es construeix al voltant del contrast entre aquestes dues personalitats: mentre que Caithleen és romàntica i somiadora, Baba és cínica i realista en tot moment, i és la més atrevida de totes dues, almenys a l'hora de parlar. L'estil narratiu de la novel·la és molt curiós, perquè crec que un dels seus grans mèrits és la recreació que l'autora fa de la veu de la protagonista, poètica i exaltada com l'adolescent romàntica que és, i amb una atenció minuciosa als detalls. De fet, és impressionant com una novel·la tan curta ens arriba a proporcionar tanta informació d'una forma tan condensada, perquè el relat que Caithleen ens transmet és un relat d'objectes lligats a records, d'espais domèstics ben diferents, de petits detalls que tornen de forma recurrent, amb personatges secundaris que entren i surten de la narració i que, si bé no queden tots desenvolupats, formen un vívid retrat de la societat del moment i el fons sobre el qual es retallen les figures de les protagonistes. A més, de forma coherent amb aquesta veu narradora un punt desarticulada de la protagonista, les referències a la sexualitat de les protagonistes queden amagats entre línies i a mitges tintes, reflectint de fet la forma com es produïa el flirteig en un ambient social de constant vigilància i control social sobre la intimitat de les dones. No ha de resultar estrany, per tant, que les crítiques que la novel·la va rebre a l'època giressin al voltant dels desitjos sexuals i les relacions que mantenen les protagonistes amb el sexe masculí, però que ni s'esmentés l'assetjament constant que dirigeixen sobre elles els homes casats, que exerceixen el flirteig com un entreteniment més, i tantegen constantment els límits del consentiment de la noia, que té el deure públic i social de resistir aquests avanços. Així és com s'articula la relació de Caithleen amb un senyor casat del poble a qui tothom anomena "senyor Gentleman", en un moviment entre irònic i burlesc per part de l'autora. Mentre que Caithleen està genuïnament enamorada del senyor Gentleman, no fa falta anar gaire enllà de la trama per veure que aquesta relació està destinada al fracàs. Baba, en canvi, és una mica més pragmàtica que la seva amiga i pretén tan sols passar-s'ho bé. Que els senyors que tenen diners i, per tant, poden dur-la a restaurants cars o fer-li regals costosos siguin els grans més que no pas els jovenets se'ns presenta tan sols com un efecte col·lateral de la seva aposta pel gaudi de la vida i de la seva joventut. La imatge de la frustració dels seus pares, el veterinari i la seva dona, se'ns presenten constantment com a reflex del que, possiblement, Baba intenta defugir a la seva vida. El que O'Brien presenta amb més claredat al llarg de la novel·la és en tot moment aquest diferencial en el poder entre els homes i les dones, ja que si bé The Country Girls és un text que no es va escriure expressament en clau feminista, l'autora va ser pionera en la literatura irlandesa a l'hora de donar veu a l'experiència de les dones, injustament silenciada per un projecte polític i cultural profundament controlador del rol de les dones a la societat. 

Sinopsi: La novel·la transcorre durant quatre anys de la vida de les protagonistes, a finals dels anys 40 i principi dels 50, des que tenen catorze anys fins que en tenen divuit. Caithleen i Baba són dues amigues en un poble rural a l'oest d'Irlanda. Mentre que la família de Caithleen passa penúries econòmiques, la de Baba es troba en una situació més acomodada. Quan la mare de Caithleen mor, aquesta se'n va a viure amb la família de Baba, i totes dues noies són enviades a un col·legi de monges. A l'internat passen tot tipus de penúries fins que aconsegueixen escapar-se'n provocant la seva expulsió. Després es traslladen a treballar a Dublín, on tindran les seves primeres experiències de llibertat gaudint de la vida nocturna de la ciutat. 

M'agrada: La forma com O'Brien construeix la seva prosa, elaborada i farcida de detalls, sota una aparença de simplicitat. També la forma com evolucionen els dos personatges i la seva amistat, molt subtil però present al llarg del text. 

17 de juny de 2020

La història basca del món (#313)

Aquest és un poble que ha lluitat amb tossuderia pel seu concepte únic de nació sense haver tingut mai un estat propi. Observar els bascos és fer-se la pregunta: què és una nació? 

Aquest assaig del periodista estatunidenc Mark Kurlansky es va publicar per primer cop l'any 1999 i ha esdevingut molt popular des de llavors com a aproximació a la història i la cultura basques. És una lectura molt amena i agradable per com s'hi organitza la informació: en primer lloc, és d'agrair que Kurlansky presenti una visió global i detallada de tota la història basca que no se centri exclusivament en el terrorisme, sinó en tota la cultura basca com a conjunt, accentuant el seu origen al voltant de la llengua i els costums ancestrals. D'altra banda, tot i que la història que s'hi descriu segueix un ordre estrictament cronològic durant tota l'exposició, i és molt documentada i detallada, els capítols en què se separa el text són temàtics, i giren al voltant d'aspectes concrets de la cultura basca per tal de relacionar-los amb el seu context històric més ampli. No és fortuït, en tot cas, perquè Kurlansky és especialista en microhistòries o històries anecdòtiques, relats de la història d'un sol objecte que reflecteixen aspectes més amplis de la història social de la humanitat. Els seus llibres més famosos són Cod, la història del bacallà, el peix que va canviar el món, i Salt, una història de la sal, el mineral que ha marcat la civilització humana, i que juga un paper fonamental dins la història del bacallà. I com veurem també a les pàgines de La història basca del món, la intersecció entre els bascos i el bacallà salat també és un moment clau de la història moderna. El llibre ens presenta precisament la nació basca com una anècdota a peu de pàgina de la història, per tal de revertir aquesta imatge immediatament i llegir la història mundial com a apunt necessari per entendre la història basca, molt més cosmopolita i oberta al món del que es podria pensar inicialment. És un relat que aposta directament per una visió nacionalista del País Basc, i ho fa sense complexos i sense demanar disculpes en cap moment, en tant que de forma molt intel·ligent posa les bases conceptuals per a la idea de nació que utilitza ben bé des del primer capítol: un poble comença com a comunitat lingüística, es constitueix posteriorment com a nació a través de símbols culturals i institucions polítiques acceptades col·lectivament i el tercer pas que restaria seria el de constituir-se com a estat propi. De fet, el llibre s'articula en tot moment al voltant d'un binomi format pel País Basc i la seva relació sempre problemàtica amb Espanya. Al final d'un dels capítols, titulat "El problema basc", Kurlansky acaba per concloure que el problema basc és, de fet, Espanya. Tanmateix, l'autor no s'atura gaire a explicar la formació de l'estat espanyol, entitat que Kurlansky explica una mica per sobre i com si fos una identitat homogènia al mateix nivell que la basca, més que un conglomerat d'identitats diverses. És sobretot a la primera part del llibre que la contextualització m'ha semblat que es queda una mica curta en aquest sentit. S'entén per als qui hem estudiat història d'Espanya a l'escola i captem el context més ampli en què se situen els esdeveniments narrats, però em preocupa una mica la confusió que pot causar en un públic internacional. Tanmateix, l'explicació que fa de les guerres carlistes, un dels moments més farragosos dels llibres d'història espanyola, és força clara i entenedora: amb la seva dicotomia entre un bàndol liberal però fèrriament centralista seguint el model de l'estat francès, i un bàndol més foralista i regionalista però profundament tradicionalista fins a extrems reaccionaris. I és així que arribem als segles dinou i vint, on la història ens resulta ja una mica més familiar, si més no per recent, i on Kurlansky no amaga en cap moment els aspectes més problemàtics de l'origen de la nació basca: el biaix etnicista de la formulació que en fa Sabino Arana queda sobre la taula en tot moment. Tanmateix, això acaba essent una decisió molt intel·ligent a l'hora de continuar llegint: a través dels capítols sobre la guerra civil, la repressió franquista i l'origen de la banda terrorista ETA, apreciem precisament la complexitat del discurs identitari, en tant que l'origen de la banda terrorista i el seu entorn polític pretén desmarcar-se precisament d'aquestes arrels. En aquests darrers capítols, però, és on el biaix es pot fer més clar i les crítiques des de l'espanyolisme poden ser més acusades: el relat que Kurlansky fa del terrorisme no és equilibrat, centrant-se principalment en les tortures i la repressió política per part del govern espanyol amb la connivència del govern francès, i passant de puntetes pels atemptats més cruents per part de la banda terrorista dins i fora del territori basc. En aquest sentit el to del llibre és molt crític, i amb raó, amb la transició i el post-franquisme, i el govern de Felipe González i la formació de les clavegueres de l'estat espanyol queden molt retratats. Com que es va publicar el 1999, el llibre no arriba a veure la fi del terrorisme com a tal, i en aquest sentit seria interessant veure com relataria Kurlansky aquesta etapa més recent de la història basca i el seu desenvolupament polític. Com deia, és una lectura molt amena i agradable, que és una bona introducció a la història i a la identitat basques per als qui els mirem des de fora, però que no escatima detalls ni anècdotes en l'exposició històrica i que ens apropa des d'una perspectiva molt clara i directa als dilemes contemporanis de les nacions sense estat. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el llibre presenta una explicació cronològica dels moments més decisius de la història basca dividida en tres parts. La primera part, "La supervivència d'Euskal Herria", recull des dels orígens incerts dels euskaldunak com a comunitat lingüística amb unes característiques ètniques determinades fins a la revolució comercial i financera del segle divuit. La segona part, "L'alba d'Euskadi", desenvolupa les guerres carlistes i el naixement del nacionalisme basc com a moviment polític i cultural al segle dinou i, pel que fa al segle vint, se centra principalment en l'adveniment de la Segona República espanyola, la guerra civil i la dictadura franquista. La tercera part, "Euskadi askatuta", recull el període de la transició des de la mort de Franco fins als primers governs democràtics, centrant-se especialment en el de Felipe González. 

M'agrada: És una història molt clara i entenedora, que en tot moment fa de molt bon llegir per la seva combinació dels fets històrics amb episodis més o menys anecdòtics, referents a la cultura i la gastronomia basques, que serveixen a la vegada per introduir noves etapes històriques. 

No m'agrada: Falta una mica de contextualització històrica en determinats passatges, sobretot a la primera part, i el retrat que fa del terrorisme a la tercera part no és del tot equilibrat. 

13 de juny de 2020

This little light of mine

Clàssic del gospel. Veu de Sam Cooke. 

11 de juny de 2020

A l'ombra de les noies en flor (#312)

Quan estem enamorats, l'amor és massa gran per poder-lo contenir sencer dins nostre; irradia envers la persona estimada, troba en ella una superfície que l'atura, el força a retornar al punt de partida i és aquest xoc del retorn de la nostra pròpia tendresa que anomenem els sentiments de l'altre, i que ens captiva més que d'anada, perquè no reconeixem que ve de nosaltres. 

Aquesta és la segona entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922) i es va publicar originalment el 1919. Uns anys després d'autopublicar-se Pel cantó de Swann, aquest cop Proust va aconseguir l'atenció de l'editorial Gallimard, que es va comprometre amb la resta dels volums de la sèrie. Aquell mateix any, A l'ombra de les noies en flor va rebre el prestigiós premi Goncourt, amb controvèrsia inclosa a França a causa de la temàtica del llibre. En temps de guerra, l'opinió pública no va entendre que el jurat del premi desestimés una novel·la sobre l'experiència d'un soldat al front per afavorir aquest relat sobre les intensitats de l'adolescència i la fugacitat de la joventut i de l'enamorament en un luxós complex turístic al nord de França, a la vila imaginària de Balbec. D'entrada, reconec que m'ha costat una mica més entrar en aquest segon volum que en el primer, que em va semblar una mica més lineal i fluït de llegir. Un cop el narrador es fa adolescent, els temes tractats en aquest volum es fan una mica més complexos, i el narrador comença a navegar en solitari pel complicat món de les convencions socials, mentre que al primer volum havia estat un mer testimoni, força passiu, de les relacions socials dels altres, especialment dins l'àmbit de la seva família. Ara, d'adolescent, deixa de rebre la influència constant dels seus pares i altres familiars per haver de resoldre les seves preocupacions per si mateix, i aquestes preocupacions giren principalment al voltant del sexe, les amistats, l'art i el seu propi futur professional. Després de debatre's durant un temps entre seguir les passes del seu pare en la diplomacia o convertir-se en escriptor, s'acaba decantant per aquesta última opció, tot i que no acaba de trobar mai temps per posar-se a escriure. Tanmateix, les seves coneixences de diversos artistes i la seva forma de veure el món li obren els ulls a la naturalesa de l'art. D'una banda, les seves reflexions sobre l'art giren al voltant de les seves decepcions a l'hora de percebre'l: tant en la seva primera experiència al teatre, com quan arriba a conèixer Bergotte - el seu escriptor preferit - com més endavant quan visita l'església de Balbec, el narrador experimenta un contrast entre la seva pròpia idea imaginada de les obres d'art i la realitat que es troba davant dels ulls, així com també la crítica que li dicta quins haurien de ser els seus gustos per considerar-se cultivat. A la primera part del text, també hi trobem un moment memorable, quan el senyor Norpois fa una llarga crítica de l'obra de Bergotte, titllant-la d'afectada i "poc viril", de manca d'acció, i ataca aferrissadament l'escola de "l'art per l'art", endinsada en discussions bizantines sobre la forma pura mentre a les fronteres europees s'està lluitant contra les marees bàrbares. El moment metatextual passaria desapercebut si el vocabulari utilitzat pel personatge no recordés tant la controvèrsia, a la vida real, amb el premi Goncourt. Però si bé podríem caure en la temptació d'identificar Proust i Bergotte en aquest passatge, a la segona part de la novel·la i ja lluny de l'ambient de la seva família, a Balbec el narrador fa la coneixença del pintor Elstir, que iniciarà el jove en l'impressionisme i la seva forma de mirar la realitat. Quan el narrador comenci a veure milers de variacions del mateix mar i del mateix cel observats en la seva finestra, aquesta forma de percebre la realitat tindrà el seu reflex en la narració mateixa i en les seves extenses descripcions: no sols el paisatge anirà experimentant successives metamorfosis, davant dels seus ulls, també els seus nous objectes de fixació, les noies en flor que figuren al títol, presentaran les seves múltiples facetes, totes a l'hora com si fossin un sol organisme i també per separat, a moments fins i tot suggerint les representacions polifacètiques del cubisme. Perquè la vida amorosa del protagonista també està a punt de fer un salt. La relació amorosa amb Gilberte aviat es transforma en un festival de masoquisme i d'intercanvis passius-agressius amb la seva estimada. De fet, el narrador se n'adona que estima una Gilberte imaginària i idealitzada, i decideix tallar la relació pel dret per no allargar el patiment futur que l'espera. A la vegada reapareix el seu amic Bloch i el porta de prostitutes per primer cop. La història del seu despertar sexual és molt més complexa que això, però. Un cop a Balbec, el text s'omple de descripcions de noies "en flor" i de metàfores de pol·linització, mentre al mateix temps el protagonista sembla que pateixi una regressió cap a la seva infància quan es veu obligat a separar-se de la seva mare definitivament, i viu aquesta experiència com un autèntic trauma nerviós. Sort que li queda la seva àvia, a l'hotel de Balbec, per venir a acotxar-lo i portar-li el got de llet per la nit: la resurrecció del seu insomni i els seus col·lapses nerviosos, però, queden millor explicats en aquesta entrega que en la seva predecessora, possiblement perquè aquí l'adolescent ja ha elaborat una narrativa molt més articulada sobre les seves ansietats i temors. El pànic a dormir en un lloc estrany es tradueix en un pànic a no poder tornar enrere a recuperar el món anterior, és a dir, en una ansietat irracional pel pas del temps i, al darrere de tot plegat, el pànic a la mort. No és fins ben entrada la novel·la, en una excursió a un restaurant de luxe a un altre poble, Rivebelle, que de la mà del gaudi de l'alcohol i de la música moderna el protagonista aconsegueix alliberar-se d'aquesta ansietat d'estar atrapat entre el passat i el futur, com si de cop i volta el moment present se li eixamplés i, finalment, els seus desitjos sexuals ja no l'avergonyissin. Així és com finalment reconeix la seva predisposició per a l'amor i es decideix a enamorar-se sigui com sigui d'una de les noies en flor. Quan acaba la novel·la, el narrador ja ha iniciat una nova relació amorosa amb la jove Albertine Simonet, filla d'un empresari arruïnat que es mou en aquest cercle de luxe i ostentació de les noies riques de Balbec, tot i no tenir diners ella mateixa. Ara bé, a Balbec el narrador comença a explorar el món de les convencions socials, ja que al complex turístic totes les classes socials es barregen constantment: a través de la seva amistat amb Robert de Saint-Loup, un jove marquès d'idees democràtiques i progressistes, el protagonista s'introdueix als cercles de la noblesa i s'assabenta, quasi de passada, que tant Saint-Loup com el seu oncle el baró de Charlus són família propera dels Guermantes. Aquest últim personatge, tot i que amb prou feines apareix en aquest volum, presenta per primer cop el tema de l'homosexualitat reprimida. De fet, el narrador és força ambigu des del principi respecte de la seva pròpia orientació sexual: tot i que es presenta com a heterosexual durant tota la narració, hi ha un moment en la primera part del llibre en què somia amb Gilberte en forma masculina, perquè en els somnis, ja se sap, pot passar qualsevol cosa. Després, a l'hotel de Balbec, l'episodi del seu encontre nocturn amb el baró de Charlus, i l'actitud estranya d'aquest el matí següent fan sospitar que potser el narrador no ho està explicant tot. No és que hagi passat res entre ells exactament, però totes les peces del trencaclosques hi són, si més no, més si tenim en compte que el baró de Charlus es presenta públicament com a homòfob. Un altre dels temes que en aquest segon volum comença a fer-se totalment explícit és l'antisemitisme de la societat francesa del moment, especialment a la secció de Balbec, on el narrador reprèn la seva amistat amb el seu antic company d'escola, Bloch, que els introdueix a ell i a Saint-Loup al seu cercle familiar. La família Bloch avergonyeix els seus visitants amb la seva manca de refinament i el seu esnobisme cultural, però d'altra banda, l'actitud de menyspreu obert cap als jueus que expressen la majoria de personatges i el seu convenciment inamovible de la culpabilitat de Dreyfus posen sobre la taula una qüestió que a Pel cantó de Swann amb prou feines es llegia entre línies. En general és una lectura que m'ha agradat, tot i que se m'ha fet una mica més lenta que la del primer volum. M'ha costat força entrar en la primera part de la novel·la, la que té lloc a París, i m'ha fet la impressió com si la novel·la comencés a posar-se en marxa, realment a partir del viatge a Balbec. És a la secció de Balbec, de fet, a la segona part de la novel·la, que la novel·la recupera l'estil immersiu del primer volum, amb les seves descripcions magnífiques que van encadenant unes imatges amb unes altres, tot i que en aquest cas les metàfores pictòriques acaben prenent el lloc central. 

Sinopsi: La primera part de la novel·la, "Al voltant de la senyora Swann", té lloc a París, i reprèn la història just on s'havia quedat el volum anterior: encara enamorat de Gilberte Swann, el protagonista s'introdueix per primer cop al cercle d'amistats dels Swann, que encara viuen en l'ostracisme després del seu matrimoni, mal vist socialment. La relació entre el narrador i Gilberte es va fent cada cop més distant, i després d'una discussió, el narrador decideix trencar la relació perquè pensa que només li portarà patiment en el futur. La segona secció, "Noms de lloc: el lloc", arrenca dos anys després d'aquests fets, quan el protagonista marxa amb la seva àvia de vacances a la ciutat costanera de Balbec, a la Normandia, per recuperar la salut prop del mar. Allà se submergirà ja plenament, aquest cop sí, en l'ambient de barreja de classes socials d'aquest complex turístic, on farà amistat amb el marquès de Saint-Loup, un jove de la seva edat, i començarà a ser conscient de l'antisemitisme imperant en la societat que l'envolta, quan es retrobi amb el seu amic Bloch i la seva família. Finalment, coneixerà les noies en flor i s'enamorarà d'una d'elles, Albertine, tot i que no arribaran a consumar la relació. 

M'agrada: En general la riquesa de l'experiència, tan complexa i variada que costa de condensar en un sol titular. 

No m'agrada: Potser la primera part del llibre perd una mica en comparació amb la segona. 

5 de juny de 2020

Pel cantó de Swann (#311)

En entrar, mentre la senyora Verdurin, assenyalant les roses que ell li havia enviat pel matí, li deia "L'he de renyar" i l'enviava a seure al costat de l'Odette, el pianista tocava per a ells la petita frase de Vinteuil que era com l'himne nacional del seu amor. 

Aquesta novel·la de l'autor francès Marcel Proust (1871-1922) es va publicar originalment el 1913 i és la primera entrega de A la recerca del temps perdut, una novel·la monumental, publicada en set volums, que recull el pas a l'edat adulta d'un narrador innominat, a cavall entre els segles dinou i vint, que comparteix força detalls biogràfics amb el mateix autor. Pel cantó de Swann amb prou feines passa del plantejament, per tant, i se centra principalment en la infància del protagonista, a cavall entre París i Combray, el poble on passa les vacances amb la seva família. Proust va aconseguir autopublicar-se aquest primer volum després que el rebutgessin diverses editorials, i es va convertir immediatament en un dels màxims exponents del modernisme europeu. La novel·la es gaudeix pel seu inimitable estil, que s'aprecia perfectament ja en aquest primer volum. L'aposta per l'experiència sensorial i el recurs constant a la sinestèsia porten a unes descripcions dinàmiques i hipnòtiques en què cada element és comparat a un altre successivament, i on aquesta associació d'imatges pot estendre's durant pàgines i pàgines sense interrupció: un paisatge pot anar associat a una melodia, una melodia a una persona, una persona a una flor, una flor a un edifici, per exemple, i així de forma continuada durant la major part de la novel·la. Però el que semblaria associació arbitrària a simple vista tampoc no ho acaba de ser del tot: aquestes associacions es van produint lentament a través de la concatenació dels records del narrador, ja que els temes principals de la novel·la són el pas del temps, la memòria, i la seva relació amb la creació artística. Així doncs, la primera secció d'aquest volum exposa de forma molt clara i entenedora els postulats teòrics en què es basa el projecte literari de l'autor: els records no es poden recuperar de forma racional, sinó que més aviat demanen ser reviscuts a través dels sentiments i les emocions, tot sovint de forma involuntària. Recuperar una història del passat de forma intel·lectual, provar d'articular-ne una narració coherent, és un esforç inútil per reanimar una realitat inherentment morta. L'únic que ens connecta de forma autèntica a la realitat d'aquests records és l'experiència sensitiva de l'aquí i l'ara, i és per això que la connexió amb la memòria només pot tenir lloc a través dels sentits. A això apunta el famós episodi de la magdalena, en què la cadena dels esdeveniments d'una vida sencera és iniciada per aquest estímul olfactiu i gustatiu que experimenta el narrador: el record de la magdalena de la infància i totes les associacions que aquesta comporta es fa autèntic, es converteix en memòria real, només en el moment en què el narrador el reviu físicament. L'argument de Pel cantó de Swann gira al voltant de les relacions entre diverses classes socials en un poble petit, Combray, on el protagonista va a passar les vacances, amb els seus pares, a casa dels avis. El veí de la família, el senyor Swann, és un corredor de borsa extremadament ric, que gasta els seus diners col·leccionant obres d'art i assistint al teatre i a l'òpera, i passa la major part del seu temps en diversos cercles intel·lectuals de la societat parisina. Per a la classe burgesa a la qual pertanyen, però, sortir del propi grup social és el pitjor que es pot fer a la vida, i aviat el senyor Swann cau en desgràcia per a la família del protagonista a causa del seu matrimoni amb Odette de Crécy, una senyora d'orígens socials dubtosos que es dedica oficialment a ser l'amant mantinguda de senyors rics, i se sospita que també de senyores. Quan arrenca la novel·la, Swann i Odette fa anys que són casats i tenen una filla, la petita Gilberte, que es convertirà en el primer amor, encara infantil, del protagonista. A la casa familiar també hi viu el baró de Charlus, a qui tothom considera l'amant de la senyora Swann. A l'altre extrem de l'espectre social, la noblesa és igual de sospitosa per a la classe burgesa: casar-se amb la noblesa és igual de degradant que casar-se amb algú de classe baixa, perquè el pitjor pecat que un burgès pot cometre és el de ser - o fins i tot tan sols semblar - un "aventurer". Així doncs, el protagonista només coneix els Guermantes, una família aristocràtica de la contrada, per l'anomenada que tenen com a antics senyors feudals, que els dóna una aura de personatges de contes de fades. Aquest és un altre tema que Proust explora en aquest primer volum de A la recerca del temps perdut: com la imaginació ens fa crear imatges dels llocs i de persones que no tenen per què correspondre a la realitat, però que ens hi connecten emocionalment. És així que la persona estimada es presenta com a dues persones diferents: qui és en realitat i com ens agradaria que fos, i aquesta experiència de desdoblar la persona estimada l'experimenten tant Swann quan s'enamora d'Odette com el narrador quan s'enamora de Gilberte. És així com acabem veient el cantó de Swann i el cantó de Guermantes, que són dues rutes per passejar que parteixen pels dos cantons oposats de casa del protagonista, com a metàfores per a diferents estils de vida i formes d'encarar les relacions socials, tot i que en aquest primer volum només se'ns faci familiar la primera d'aquestes passejades. A Pel cantó de Swann ens comencem a familiaritzar amb la personalitat del protagonista, un nen hipersensible, propens als atacs d'ansietat i emocionalment dependent de la seva mare, en un primer episodi que es llegeix clarament en termes freudians, si analitzem el triangle edípic que s'estableix entre el pare, la mare i el nen. El seu despertar sexual, més endavant, a través de fantasies que se li presenten mentre passeja pels paisatges florits de Combray, se'ns ofereix en uns termes altament ambigus i complicats: el personatge es descriu en tot moment com a heterosexual i veiem com l'homosexualitat es presenta sempre com una desviació terrorífica del món normatiu de la burgesia. Curiosament, l'homosexualitat és exclusivament femenina en aquest volum, i se'ns presenta només a través de la relació lèsbica entre la senyoreta Vinteuil i la seva amant, així com pels rumors de les relacions d'Odette de Crécy amb altres dones. Una altra tecla que es prem de forma molt subtil i quasi imperceptible en aquest primer volum és la de l'antisemitisme imperant en la societat retratada, que és molt fàcil de passar per alt si no s'hi para prou atenció. Jo no l'hagués reconegut, de fet, si no hagués estat per l'anàlisi que Hannah Arendt en fa, quasi de forma anecdòtica, a Els orígens del totalitarisme. D'un dia per l'altre, la família del narrador fa fora de casa seva un amic seu de l'escola perquè no els agrada la seva forma de ser, bohèmia i despreocupada, de la mateixa manera com d'un dia per l'altre el senyor Swann cau en desgràcia al cercle d'amistats de la senyora Verdurin, sense cap explicació aparent. Són dues anècdotes sense importància al llarg de la novel·la, si no fos perquè aquests dos personatges són els únics que es caracteritzen com a jueus en el relat. És una lectura que m'ha agradat molt: és un llibre lent, que imposa el seu propi ritme de lectura, però no m'ha semblat ni de bon tros tan difícil com la gent es pensa. És una lectura que em sembla del tot recomanable, si més no, perquè la prosa de Proust és tan preciosa que fa de mal explicar més enllà de l'experiència de llegir-la.

Sinopsi: Pel cantó de Swann és, d'una banda, el relat en primera persona de la infància reviscuda del narrador sense nom, i de l'altra el relat reconstruït en tercera persona, una mena de record subrogat, de la fase inicial dels amors entre el senyor Swann i Odette de Crécy. Aquest primer volum de A la recerca del temps perdut consta de quatre parts: a la primera part, "Obertura", el narrador ens explica els seus problemes per dormir en l'actualitat i els relaciona amb els problemes de nervis i d'ansietat que tenia de petit per dormir a la casa dels seus avis a Combray les nits que els grans tenien visita i la seva mare no podia anar a acotxar-lo. Aquesta primera secció acaba amb una reflexió sobre la memòria i la forma com opera en la ment humana, a propòsit del record de la magdalena que es menjava a casa de la seva tieta quan era nen, evocat per la magdalena que es menja en el moment present. La segona part es titula "Combray" i descriu els records d'infància del protagonista en aquest poble, centrats en les relacions socials de la família amb la resta d'habitants de Combray. L'oncle Adolphe, per exemple, cau en desgràcia per a la família quan inicia un afer amb una actriu, i una de les serventes, embarassada, és víctima del menyspreu de tota la família, especialment de la majordoma, Françoise. Un altre dels passatges més intrigants és el de la relació lèsbica entre la senyoreta Vinteuil, filla d'un famós compositor, i una amiga que li fa d'acompanyant. L'escena no tindria més misteri si no fos perquè impacta profundament el narrador, que l'observa d'amagat. La tercera part de la narració, "Un amor de Swann", relata en tercera persona l'inici de l'afer entre el senyor Swann i Odette de Crécy, mentre entren i surten del cercle "intel·lectual" de la senyora Verdurin. A causa de la seva passió desesperada per Odette, que el narrador acaba descrivint com si fos una malaltia, Swann haurà d'aprendre a ignorar l'evident mal gust i la ignorància d'aquest cercle i de la seva estimada, per la qual cosa experimentarà un patiment profund quan la imatge que es construeixi d'Odette li acabi caient com una bena de davant dels ulls. La darrera part es titula "Noms de lloc: el nom" i recull les reflexions del narrador sobre els llocs imaginaris que ens construïm i que ens separen de la realitat, així com els seus records d'infància a París, on va a jugar cada tarda als Champs Elysées amb la petita Gilberte Swann, que es transforma en el seu primer amor. Cap al final del llibre veiem com aquestes projeccions imaginades dels llocs es tornen autèntiques, només, des de la seva associació a un record, de la mateixa forma que el Bois de Boulogne queda associat per sempre en la seva ment amb la visió de l'elegant Odette passejant-hi.

M'agrada: La fluïdesa de la prosa de Proust, que desplega en unes descripcions lentes però increïblement dinàmiques, que es desenvolupen de forma hipnòtica a través d'imatges i associacions que sempre resulten inesperades. 

3 de juny de 2020

Anthills of the Savannah (#310)

És una cosa que mai he estat capaç d'esbrinar: per què els militars, armats fins a les dents com van, arriben a trobar els civils desarmats tan amenaçadors. Per a Sa Excel·lència, tan sols va ser una fase, per això. De seguida va controlar la seva por, tot i que de vegades semblava que li'n tornessin records per turmentar-lo. No trobo cap altra explicació per a la seva por absolutament irracional i excessiva a les manifestacions, per exemple. Fins i tot les més patèticament pacífiques i obsequioses. 

Aquesta novel·la de 1987 de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) és una lectura un punt complicada però que paga la pena en arribar al final. Desencantat amb el panorama polític a Nigèria després de la independència del país el 1963, dècades després Achebe en dóna una visió profundament crítica i distanciada, a moments fins i tot ratllant el cinisme, però també especialment informada del tipus d'elits poderoses que retrata, amb les quals Achebe havia tingut un contacte força estret en determinats moments de la seva vida pública. La novel·la s'ambienta a la república fictícia de Kangan, amb capital a la ciutat fictícia de Bassa, i els protagonistes pertanyen a aquesta elit privilegiada i poderosa que s'ha criat sota l'ala protectora i interessada de la metròpoli. Educat a l'escola militar de Sandhurst a Anglaterra, Sa Excel·lència ha esdevingut el dictador de Kangan després d'un cop d'estat militar. L'envolten els seus amics de joventut: Christopher, convertit en ministre d'Informació; Ikem, crític amb el nou règim i aspirant a poeta que dirigeix el diari oficialista controlat pel govern, i Beatrice, secretària al ministeri de Finances i parella de Christopher. El seu estatus privilegiat i la seva formació en universitats britàniques els encega per veure els veritables problemes que assolen la república de Kangan: la corrupció és inherent al sistema, i és el tret fonamental dels successius governs fallits, tant civils com militars que, a més, es troben tan desconnectats de l'experiència de pobresa i desempara de les classes més baixes que acaben perpetuant una i altra vegada les mateixes crueltats com si fossin una necessitat inevitable. De fet, un dels personatges reconeix obertament que un cop els opressors britànics abandonen la colònia a la seva sort, l'única alternativa possible és posar un nou opressor al poder, perquè la població no està preparada per tenir el seu propi destí a les mans. Aquest discurs paternalista no comença a trontollar fins ben entrada la novel·la, a mesura que aquesta ens relata el descobriment per part de Christopher i d'Ikem de la fal·làcia inherent a aquest pensament: Sa Excel·lència passa de ser percebut com un mal menor i necessari, un dictador domesticat, que no mossega, perquè ha estat educat en els antics valors cavallerescs anglesos, a ser reconegut com una veritable amenaça per a les seves vides precisament perquè els valors cavallerescs i els colonialistes són els mateixos. De riure les gràcies al dictador de torn a ser-ne la víctima hi va només un pas, i això no és una lliçó exclusiva de la història nigeriana. D'altra banda, la visió més lúcida i crítica de Beatrice, un punt més clarivident que la dels seus amics, també té els seus punts cecs: ressentida des de la infància contra la societat patriarcal a causa de la violència del seu pare, és incapaç de mirar les dones de classe baixa  - la seva serventa domèstica i la parella d'Ikem - com a iguals a ella, i no serà fins més endavant que comenci a entendre-les amb més profunditat. La trama es complica amb la presència d'una província rebel, Abazon, que es converteix en la font d'oposició principal al règim dictatorial. Abazon es veu assolada des de fa anys per una terrible sequera, i els seus líders tribals es troben desesperats per fer arribar les seves reivindicacions al govern central de Bassa. De fet, la veu dels ancians d'Abazon, canalitzada literàriament a través dels poemes èpics que n'elabora Ikem, es transforma en la metàfora més poderosa de tota la novel·la: oprimits al límit de la mort per un sol salvatge que es nega a enviar pluja, els habitants d'Abazon comprenen que la seva desesperació els pot fer arribar a qualsevol cosa perquè "porten la mort als ulls", igual que els seus avantpassats. De fet, se'ns suggereix en diversos moments de la novel·la que Sa Excel·lència està tallant-los els subministraments d'aigua i altres productes bàsics com a revenja per haver votat en contra en el referèndum per al seu mandat vitalici. I quan les coses es comencen a complicar, Ikem, Christopher i Beatrice començaran a observar de més a prop aquesta massa de classes baixes i oprimides que abans simplement havien ignorat, en el millor dels casos, o havien infantilitzat i donat per descomptada en el pitjor. La lliçó, però, resultarà més perillosa del que cap d'ells espera. Una novel·la molt lúcida i desafiant, que posa un mirall davant la política africana post-colonial per retratar-ne precisament totes les contradiccions. 

Sinopsi: El dictador militar de la república de Kangan veu posat en entredit el seu poder després que la població hagi tombat en referèndum el seu mandat vitalici. L'amenaça més directa prové de la província d'Abazon, que es veu abandonada a la seva sort pel govern central davant d'una terrible sequera. Tanmateix, l'elit d'intel·lectuals i polítics que envolten el dictador i formen el seu gabinet són, paradoxalment, els que menys sospiten el perill que corren en expressar les seves opinions heterodoxes obertament, ja que s'han criat amb ell a les mateixes escoles i són vells amics de joventut. Al capdavall, el fet mateix d'haver convocat un referèndum al respecte és mostra de la seva bonhomia i cavallerositat del gran líder. Ara bé, l'amenaça real cap a les seves vides comença a fer-se més tangible, però, a mesura que Sa Excel·lència comença a otorgar més i més poder als seus serveis d'intel·ligència, que es comencen a transformar en una policia política en tota regla. 

M'agrada: És una novel·la exigent, que desconcerta una mica d'entrada però que acaba tancant cercles i explicant els seus propis enigmes a mesura que avança. El seu desenllaç, rodó i satisfactori, m'ha semblat un dels seus punts més forts. 

2 de juny de 2020

Jornada de reflexió (7)

  • Que el lema de la protesta hagi de ser precisament "No puc respirar" diu molt del sistema polític estatunidenc, així com també la resposta del seu president. L'esclat de la violència física només en reflecteix una de més profunda, estructural i simbòlica, que el sistema exerceix implacablement contra aquells a qui assenyala. 

https://www.theguardian.com/us-news/2020/jun/02/abuse-of-power-global-outrage-grows-after-death-of-george-floyd


  • Val la pena llegir el següent article d'opinió sobre l'examen de consciència que hem de fer els blancs d'arreu del món a l'hora de protestar "quan es posa de moda": 


  • Mentre el cap de l'estat espanyol es preocupava (molt) pel futur de la tauromàquia, la setmana passada ens portava les protestes dels treballadors pel tancament de les plantes catalanes de Nissan, amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball que comporta la decisió de l'empresa automobilística. La notícia ens parla de les interseccions entre l'empresa privada i el diner públic, en un sector industrial que afronta reptes decisius per al seu futur: 



  • I canviant de tema, més reflexions: que la Guàrdia Civil farcia els seus informes de falsedats ho sabíem des del cas de l'1 d'octubre, el d'Altsasu o el dels CDR, però aleshores ho feia, pel que es veu, amb la "confiança" de les autoritats espanyoles i la connivència de jutges disposats a comprar els seus relats per tal d'assenyalar l'enemic intern, encara que fos injustament. La paradoxal "pèrdua de confiança" es produeix quan les mentides apunten el govern espanyol mateix amb el cas de la manifestació del 8 de març. 



  • I sense canviar de tema, fa uns dies que vam conèixer l'informe d'Amnistia Internacional que demana al TC la suspensió de la pena de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. (Per cert, és força curiós l'ús que El País fa de les cometes): 



  • I avui mateix coneixem que l'Organització Mundial contra la Tortura estén el mateix prec en forma de carta oberta a les autoritats espanyoles: 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons