"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 d’ag. 2013

El somni, encara (2)

The ultimate tragedy is not the brutality of the bad people but the silence of the good people. 

50 anys després, el somni encara ens pertany. 

Malauradament, aquest cop, l'acte de commemoració d'un moviment civil pren un caire més institucional que mai. But (...) it was Barack Obama they had gathered to hear this time. I amb la guerra de Síria planant sobre els caps del civilitzat món occidental, la celebració pren un regust més amarg que altres vegades. 



28 d’ag. 2013

Mil grues de paper

Conta una llegenda japonesa que si aconsegueixes doblegar mil grues de paper, el teu desig més profund es farà realitat. L'any 1955, Sadako Sasaki, una nena de 12 anys, va iniciar aquesta tasca per tal de curar-se de la leucèmia que li havia provocat la bomba atòmica d'Hiroshima, però va morir quan en portava 644. Els seus amics van continuar plegant grues perquè s'acomplís el seu desig de pau al món. Amb aquest esperit, un grup de supervivents dels bombardeigs atòmics d'Hiroshima i Nagasaki viatgen ara per tot el món amb l'ONG Peace Boat per recordar-nos la fragilitat dels afers humans i el perill de les armes atòmiques i químiques. 


Al Parc del Memorial de la Pau d'Hiroshima hi ha una estàtua de Sadako Sasaki amb una grua de paper. Els escolars japonesos encara hi peregrinen per aportar les seves grues de paper i així poder realitzar el desig de la pau al món. La història l'he llegida en un article de la Vanguàrdia d'ahir que no he pogut consultar on line i, com no podia ser d'altra forma, a la Wikipèdia. 


21 d’ag. 2013

Japonisme al Caixafòrum (2)

Perquè val la pena revisitar el que val la pena visitar. Encara hi ha temps fins al 15 de setembre.

Lluís Masriera, Ombres reflectides, 1920

Joan Miró, Retrat d'Enric Cristòfor Ricart. 1917

14 d’ag. 2013

La vacant imprevista (#36)

Reconec que quan vaig començar a llegir la darrera novel·la de J. K. Rowling, la primera després del fenomen de Harry Potter, el nivell d'expectatives que tenia posades en aquesta obra no era gaire alt. Però també he de dir que, un cop acabat, el llibre m'ha agradat molt més del que m'esperava. Suposo que la gran incògnita era saber si la novel·la resistiria el canvi de narrativa fantàstica a una temàtica realista i un estil més d'adults, i el resultat és, almenys, un relat molt entretingut i força més seriós del que podria semblar al principi. 

La vacant imprevista que dóna títol a l'obra, de fet, és només una excusa a nivell argumental per desplegar tot un seguit de retrats costumistes de diverses famílies de la localitat on se situa la història. L'acció, però, de seguida es posa en marxa per portar-nos, a través d'una intriga permanent, en direccions força insospitades al principi. El relat és interessant, tot i que el realisme no deixa de disminuir a mesura que avança la trama, amb alguns girs una mica recaragolats que ens recorden constantment que ens trobem davant d'una obra de ficció. 

De la mateixa forma que en els llibres de Harry Potter, el desenllaç és completament inesperat i trenca força amb el ritme narratiu de la resta de la novel·la. Això contribueix a augmentar-ne l'interès a mesura que avança i a què la novel·la es faci difícil de deixar, amb tot un seguit de tensions no resoltes que es van aguantant fins al final i que condueixen a un desenllaç força complet i rodó. D'altra banda, alguns fils argumentals queden una mica desdibuixats al final, en part perquè la psicologia dels personatges és un pèl simplista. La solució final té una mica de regust a bons recompensats i dolents castigats. De totes formes, ens trobem davant d'una novel·la interessant, entretinguda, i amb un rerefons de crítica social que fa de molt bon llegir.

Sinopsi: La mort sobtada de Barry Fairbrother deixa una vacant inesperada en el consell municipal del poblet de Pagford, i a partir d'aquí s'inicia una guerra electoral entre els veïns que s'hi presenten per tal de cobrir-la. Rere aquest conflicte hi ha la qüestió dels Fields, un barri marginal que forma part del terme municipal i que divideix les opinions de bona part dels veïns: mentre una facció lluita perquè la jurisdicció d'aquest barri passi a la ciutat veïna, l'altra facció pretén que el barri segueixi formant part de Pagford. Part d'aquesta situació de marginalitat social en el barri dels Fields cristal·litza en les relacions que estableixen un grup d'adolescents del poble. 

M'agrada: La intriga i la tensió que manté tot el relat fins al final, que el fan impossible de deixar. 

No m'agrada: La psicologia desdibuixada i caricaturesca dels personatges. Quasi tots els personatges són tan mesquins que hi ha moments que et sembla estar llegint, bàsicament, una novel·la sobre un poble muggle més que no pas sobre gent real. 

8 d’ag. 2013

In a Glass Darkly (#35)

Aquesta obra, de l'autor irlandès Sheridan Le Fanu (1814-1873) és un recull de tres contes curts i dos relats llargs que tracten, principalment, d'éssers sobrenaturals que es dediquen a amargar l'existència de la gent de la bona societat. És cert que, deixant de banda dimonis, fantasmes i vampirs, potser aquesta gent no són sempre tan irreprotxables com semblen. De fet, ens trobem en un moment en què la literatura abandona progressivament l'afany obertament moralitzador, i es torna divertiment o joc estètic, alhora que assenyala els vicis i corrupcions més habituals en una classe acomodada. I, ben mirat, potser això no deixa de ser una forma una mica més subtil de moralitzar, però si ens remetem als versets bíblics que donen títol a l'obra, "obscurament, a través d'un vidre" és precisament com percebem la nostra pròpia realitat, més que no pas cap altre món sobrenatural. 

Le Fanu, ell mateix marcat de forma obsessiva per la mort de la seva dona, troba en la literatura fantàstica un autèntic laboratori d'experimentació amb les convencions socials i els costums de l'època victoriana. Aquest és un ambient sempre disposat a amagar i reprimir el món dels instints en la seva rigidesa formal, però on aquests sempre acaben retornant en forma de ficció. De la mateixa manera, la literatura experimenta la confusió d'una societat que s'està tornant plenament moderna de la mà de nous descobriments científics i tècnics, i produeix una estranya barreja entre espiritualisme i ciència (com també podem trobar a Jekyll i Hyde, per exemple, o a Dracula de Bram Stoker). Per exemple, a Dracula, de la mateixa forma que a Carmilla, semblen ser els metges els primers disposats a creure en éssers d'ultratomba. I tanmateix, si deixem de banda les subtileses del context històric i social per gaudir del text tal com se'ns presenta, el més impactant d'aquestes històries és l'aparent autonomia del món fantasmagòric. Sempre sembla haver-hi un últim recurs desesperat a l'explicació racional o a l'escepticisme, però el poder de les imatges de seguida els deixa en mal lloc. I és que, al final, al capdavall, el judici cedeix el seu lloc a la riquesa i ubiqüitat de la fantasia humana. 

Sinopsi: El primer dels contes, Green Tea, tracta d'un mossèn que és perseguit per un ésser demoníac. El segon, The Familiar, tracta d'un oficial de la marina retirat que és perseguit per un fantasma del passat. Mr Justice Harbottle tracta d'un jutge despietat que finalment acaba essent jutjat. The Room in the Dragon Volant és l'única de les històries que no recorre en cap moment als elements sobrenaturals, però juga amb la macabra idea de l'enterrament en vida. Finalment, Carmilla combina vampirisme i homosexualitat en una suggestiva intriga que esdevé un dels textos més emblemàtics de la literatura gòtica. 

M'agrada: Carmilla, la inquietant història d'una vampiressa que s'autoconvida a casa d'atractives jovenetes, és un relat molt ben escrit des de la primera pàgina fins l'última, i tant el seu inici com la seva conclusió són magnífics. 

No m'agrada: A mi el que menys m'ha agradat dels relats ha estat el quart que, per al meu gust, és força feixuc en el desenvolupament de l'acció i deixa poc espai al clímax final. 

6 d’ag. 2013

Rèquiem per Detroit (2) - els danys col·laterals

Tal com sol passar, com més s'esforcen les autoritats pertinents en tranquil·litzar la població, més creix el neguit entre la ciutadania, més espavilada del que se sol pensar des de dalt. Amb tristor però sense sorpresa, vam conèixer el passat juliol que la ciutat de Detroit es declarava en fallida. Ara, amb el neguit de la rumorologia i els indicis no confirmats, coneixem la possibilitat que l'Institut d'Arts de Detroit (DIA) pogués arribar a vendre part de les seves obres d'art a la casa de subhastes Christie's. És una dinàmica de la crisi econòmica que ja ens resulta familiar: que els béns col·lectius serveixin com a moneda de canvi per tal d'alleujar una situació (que si bé és cert que afecta a tothom com a ciutadans) ha estat creada per mans privades. Contemplàvem amb astorament fa menys d'un any el reportatge emès per Sense Ficció sobre la decadència monumental de Detroit, que va ser re-emès el passat juliol en saber-se la notícia de la fallida. Ara seguim, amb el mateix astorament, els danys col·laterals de la fallida. És una de les històries més extraordinàries que mai puguem sentir sobre una ciutat: un passat d'opulència i desenvolupament industrial, un futur més incert que mai. 



I un article d'opinió: 

1 d’ag. 2013

Youth

Us deixo amb "Youth", del grup britànic Daughter.