"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 de gen. 2019

Canteu, esperits, canteu (#231)

Li van deslligar les mans i el van portar al cobert, al seu jaç, i es va estirar en la foscor al meu costat i vaig saber que encara plorava perquè se li havien encorbat les espatlletes cap a dins com les ales d'un ocell quan arriba a terra però encara aleteja, però està quiet i no fa soroll. Quan els guardes de nit de les portes del cobert fan un descans, li poden passar coses a un noi de dotze anys si és un ploramiques. 

Aquesta novel·la de Jesmyn Ward, guanyadora del National Book Award el 2017, mereix tot el reconeixement que ha rebut des de la seva publicació, i mereixeria també ser més reconeguda fora dels Estats Units. A part de presentar-nos una història emocionant i brillant sobre l'arrelament, l'alliberament i les ferides del passat, també manté un equilibri perfecte entre realisme i fantasia, en oferir-nos un relat brutal i descarnat sobre una família disfuncional, i sobre els fantasmes reals i figurats que poblen les seves existències individuals. 

És també una història que connecta el passat i el present del racisme als Estats Units, en tant que cada generació d'aquesta família ha estat víctima d'una o altra violència injusta: el protagonista, Jojo, un noi de tretze anys, viu amb els seus avis materns a Mississippi, al sud dels Estats Units. El seu pare, Michael, compleix una sentència per tràfic de drogues a Parchman, la presó estatal. La seva mare, Leonie, negligeix els seus fills a causa de la seva dependència de les drogues. Jojo s'ha convertit en una figura paterna per a la seva germana petita de tres anys, Kayla, però a la vegada depèn emocionalment del seu avi, River, l'única figura adulta que té com a referent. L'àvia, Philomène, s'està morint de càncer. 

D'entrada n'hi hauria prou amb tot això per descoratjar gran part dels lectors, però la novel·la no és exactament un retrat de les penes i treballs dels desposseïts de la societat americana, sinó que va molt més enllà quan comença, simplement, per relatar-nos la història de l'avi, també a la penitenciaria de Parchman quan era adolescent. És a partir d'aquesta mirada al passat que entenem la profunditat d'unes ferides que s'estenen fins al present. Així, la novel·la es teixeix a base d'anar intercalant les diverses veus dels personatges alternativament, i les seves diferents històries en moments cronològics diferents. D'alguna manera, els paral·lelismes que es van establint entre tots aquests moments ens ajuden més endavant a anar encaixant tots aquests fragments de relats en la visió de conjunt. 

Gran part de l'encant del relat és el poder que corre en aquesta família de veure fantasmes: l'àvia els pot escoltar però no els veu; Leonie en veu només un, el del seu germà mort temps enrere, però decideix no explicar-ho a ningú; Jojo els pot veure i hi pot parlar, i Kayla també els pot veure, almenys que sapiguem. Les formes com els esperits dels vius i els morts es comuniquen són part de l'encant narratiu de la novel·la, també, però a la vegada jugaran un paper decisiu en els esdeveniments i el seu desenllaç. Per això aquesta novel·la es llegeix amb la satisfacció d'arribar al final i veure com els cercles es tanquen de formes inesperades però inevitables, al capdavall: com passa a les novel·les de Toni Morrison, per exemple, la realitat descrita és massa crua com per aplanar-la amb la mera possibilitat d'un final feliç, així que, quan la felicitat no és possible perquè queda afogada per tots els cantons, el que queden són la redempció i el guariment, fins on siguin possibles. I per als infants, damnificats irremeiablement pels errors i les desídies dels seus adults, queden també els aprenentatges, les fortaleses, i un futur lleugerament obert que, precisament per tot el que queda en el passat, apunta potser, i només potser, a la possibilitat de quelcom millor. 

El relat se'ns presenta com una brillant deconstrucció d'un trop habitual de la novel·la americana: el del viatge per carretera. Quan Michael truca des de la presó i li diu a Leonie que el deixen anar, aquesta decideix emportar-se Jojo i Kayla en un viatge per carretera per anar a buscar-lo. Precisament l'interès de la proposta és que, més que un viatge iniciàtic, per a Jojo el viatge esdevé just el contrari, una autèntica baixada als inferns, no tan sols perquè la sobre-exposició als horrors de l'ambient dels seus pares amenaça amb isolar-lo definitivament de la seva família, sinó també, en un pla més literal, perquè el trajecte esdevé també una baixada al món dels morts. El passat del seu avi a Parchman acaba barrejant-se amb la història del present, d'una forma extremadament suggestiva i poètica, i no és fins al final que es revelarà si totes les desesperacions privades de cadascun dels personatges tindran sortida o no. 

El missatge de la novel·la, possiblement, és similar al dels enfonsats i els salvats de Primo Levi a una escala més petita i domèstica: de vegades cal que algunes vides s'enfonsin per tal que d'altres puguin salvar-se. Jesmyn Ward ens ho transmet amb una saviesa poètica i reposada, i amb un ús força mesurat del realisme màgic. La trama no ens presenta culpables, per tant, sinó múltiples víctimes per diferents motius: això es fa dur de pair en els moments més colpidors de la proposta, especialment en el maltractament al qual Leonie sotmet els seus fills i la incapacitat de Michael per parar-los la mínima atenció, però a la vegada es fa profundament realista des del retrat de les seves motivacions personals. 

Sinopsi: A Mississippi, al sud dels Estats Units, l'adolescent Jojo es fa càrrec de la seva germana petita durant les llargues absències dels seus pares. Un cop la seva àvia cau malalta, el seu únic referent es converteix en el seu avi, River, estricte, distant i seriós, però tendre i bondadós a la vegada. Quan la mare de Jojo, Leonie, decideix portar-los a ell i la seva germana petita a recollir el seu pare a la presó de Parchman, Jojo és perfectament conscient del desastre que l'espera, però accepta el seu destí amb estoïcisme. El viatge li resultarà revelador per motius totalment imprevistos, quan descobreixi els elements vacants de la història de joventut del seu avi en aquesta mateixa presó. Paral·lelament a això, Leonie haurà de provar de reconnectar amb la seva mare abans no sigui massa tard. 

M'agrada: És un text tremendament poètic i colpidor en la seva bellesa, que atrapa per la multiplicitat de relacions que s'estableixen entre les personatges i els seus diferents relats i perspectives, així com les imatges que es fan recurrents al llarg de la narració. 

26 de gen. 2019

Cultura i imperialisme (#230)

Per suposat vivim en un món que no és sols de productes sinó també de representacions, i les representacions - la seva producció, circulació, història i interpretació - són l'element mateix de la cultura. En gran part de la teoria recent el problema de la representació es considera central, i tanmateix rarament se situa en el seu context polític complet, un context que és principalment imperial. 

Aquesta obra del filòleg palestí Edward Said (1935-2003), publicada originalment el 1993, és una de les obres clau del pensament postcolonial, i posa sobre la taula la relació intrínseca entre l'exercici de l'imperialisme per part de les nacions occidentals durant segles i, d'altra banda, els seus productes culturals. Aquesta relació mai no havia estat assenyalada amb tanta claredat en el passat, i és molt més complexa i ubiqua del que pot semblar a simple vista. 

La tesi de Said en aquest llibre és força clara, i es veu il·lustrada per múltiples exemples extrets de la literatura britànica i francesa dels segles dinou i vint. L'esforç colonial i imperialista, econòmic i polític, acaba permeant les mentalitats i la vida social i cultural dels habitants de la metròpoli, mentre que les veus de resistència a l'opressió en els territoris colonitzats són directament suprimides i silenciades. Said exposa la necessitat, per tant, de llegir contrapuntalment, és a dir, de ser capaç, com a intèrpret, de llegir les dues veus paral·lelament, i d'aquesta forma poder-ne veure els punts de convergència i de contradicció. 

Said dedica gran part del llibre a descobrir com aquesta assumpció cultural de la superioritat del món occidental és quasi ommipresent en la seva producció literària i artística, però acaba fent-se difícil de reconèixer per la forma com els sistemes d'educació han esdevingut també sistemes de control i han transmès sistemàticament la versió del colonitzador superior, altruista i innocent, i el colonitzat com a bàrbar sense cultura pròpia, que ha de ser domesticat per al bé de la humanitat. El fet que en les novel·les de Dickens, per exemple, una sèrie de personatges sempre acabin essent enviats a Austràlia, o que el món de luxes i comoditats de les classes altes rurals retratades per Jane Austen se sostingui a través de l'explotació de les plantacions caribenyes, són exemples força eloqüents d'aquesta realitat amagada als marges de les narracions occidentals més populars. 

Cultura i imperialisme parteix dels supòsits bàsics que Said ja havia exposat a la seva obra magna Orientalisme als anys 70, però aquí amplia el focus de la reflexió per tal de sotmetre a escrutini un volum molt més gran d'obres de ficció i de no ficció. El focus principal de l'anàlisi gira al voltant dels imperis britànic i francès durant els segles divuit, dinou i part del vint, tot i que aquest no esgota l'abast de la reflexió, que podria ser aplicable a altres nacions colonitzadores. D'altra banda, també analitza la presa de relleu de l'imperialisme americà a partir, especialment, del segle vint. Gran part de la reflexió es produeix a l'ombra del context de la guerra del Golf a principis dels anys noranta, i en la relació d'Estats Units amb l'Orient mitjà Said hi aprecia una llarga tradició de representació de l'altre racialitzat com a essencialment inferior, i de protecció dels interessos econòmics de la metròpoli per sobre de consideracions socials, econòmiques, culturals o humanitàries. L'anàlisi no té pèrdua ja que és extremadament ampli i exhaustiu, i acaba en llocs realment oportuns quan analitza el moment present i la relació de la política dels Estats Units amb la resta del món. L'única llàstima, realment, és que Said no arribés a veure com el temps li ha donat la raó en aquelles diagnosis que feia en les dues parts finals del llibre, i com el text continua essent altament vigent avui dia.

Continguts: Després d'una breu introducció, el primer capítol del text ens presenta la complexitat d'una geografia ideològica basada en territoris solapats i històries entrellaçades. Això implica la forma com passat i present s'entrellacen en el moment de la interpretació de diferents tradicions: tant de les forces colonitzadores com dels diferents moviments de resistència que sorgeixen a les colònies. En aquest capítol figura una anàlisi força original de El cor de les tenebres de Joseph Conrad, i també explora les discrepàncies fonamentals entre les experiències viscudes pels funcionaris de l'imperi i els subjectes colonitzats. L'anàlisi també connecta l'experiència de l'imperialisme amb la tradició del pensament occidental i la seva suposada superioritat en termes de neutralitat i universalitat. El capítol segon analitza principalment el que Said anomena "visió consolidada", és a dir, la presumpció d'innocència i de superioritat cultural que ve donada per defecte en la producció cultural occidental. El capítol ofereix la famosa anàlisi literària de la novel·la Mansfield Park de Jane Austen, i també una anàlisi força curiosa del context històric que porta a la composició i l'estrena de l'òpera Aida de Verdi, l'anàlisi del joc i el gaudi imperialista a través de la novel·la Kim de Rudyard Kipling, així com, finalment, l'anàlisi d'algunes obres d'Albert Camus com a reflex de l'experiència contradictòria de l'autor a l'Algèria colonial. El capítol acaba amb un breu apunt sobre el modernisme com a contradictori esforç de trencament d'aquesta dinàmica. El capítol tres, "Resistència i oposició" analitza els moviments de resistència (als territoris colonitzats) i d'oposició (dins les metròpolis mateixes). Les distincions que fa Said entre el món dels colonitzadors i el dels colonitzats no poden ser rígides, sinó que es basen en diferents moviments en diverses direccions a ambdós costats de la línia divisòria. D'una banda, a la metròpoli sorgeix un moviment d'oposició a la "visió consolidada" de la cultura imperialista, mentre que els moviments de resistència dins del territori colonial acaben minats des de dintre pel sorgiment de moviments nativistes i nacionalistes dins de la pròpia dinàmica de resistència. Said acaba essent especialment crític amb el nacionalisme en aquest sentit. Aquest capítol analitza diversos textos fundacionals d'aquests moviments de resistència, i també la poesia de Yeats com a reflex d'un nativisme sui generis. Said acaba aquest capítol apostant pel discurs de l'alliberament enfront dels discursos nacionalistes i nativistes més radicals, que rere una pretesa retòrica per l'emancipació busquen simplement que el poder imperialista canviï de mans. El quart i darrer capítol analitza el paper dels Estats Units en la política mundial a partir dels processos de descolonització que tenen lloc després de la segona guerra mundial. En aquest procés de canvi de mans de l'hegemonia política mundial, els processos culturals de representació de l'altre i interpretació d'aquestes relacions continuen tenint un pes decisiu. 

M'agrada: És una obra molt útil i informativa a l'hora de presentar l'anàlisi literària dins d'un marc molt més ampli d'anàlisi històrica i política. 

23 de gen. 2019

Cartes del diable al seu nebot (#229)

... el coratge no és simplement una de les virtuts, sinó la forma que cada virtut adopta en el moment de la prova, és a dir, en el punt de màxima realitat. 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis, publicada originalment el 1942 com a sèrie de columnes en un diari anglicà, és una de les seves obres apologètiques més conegudes fins a dia d'avui. És una lectura curiosa, fins i tot divertida en certs moments, però tampoc no és el tipus d'obra que recomanaria a tots els públics. L'obra ens presenta un suposat manuscrit de les cartes d'un diable veterà, Screwtape, al seu nebot principiant, Wormwood, i ens ofereix, per tant, els seus consells i reflexions per tal de portar a l'infern l'ésser humà que Wormwood té assignat. 

J. R. R. Tolkien, destinatari de la seva dedicatòria, va rebre aquesta obra amb incomoditat, ja que desconfiava molt més que Lewis de l'estratègia d'arribar a combatre l'enemic coneixent-ne la forma de pensar. Per a Tolkien era un exercici arriscat, una pràctica heterodoxa que podia desviar el lector, ni que fos com a exercici d'especulació teòrica, de "seguir la llum sense vacil·lació", per utilitzar la seva pròpia expressió. La part divertida de la proposta és que es presenta d'entrada com a obra satírica i humorística. Agafar-se'n el contingut massa seriosament pot acabar essent contraproduent, com li va passar a Tolkien. Lewis ja ens avisa en el seu prefaci que el diable és un mentider i, per tant, tot el que ha de dir en les seves cartes queda posat en dubte d'entrada. 

Les Cartes del diable al seu nebot són més fàcils d'entendre si partim d'entrada de la seva assumpció teòrica central sobre la naturalesa del mal - la mateixa, de fet, que articularà gran part de l'argument de El Senyor dels Anells. Aquest supòsit consisteix en el fet que el mal és essencialment cec, i confon la seva pròpia ceguesa per saviesa. Aquesta és una diagnosi d'arrel socràtica: la veu principal de la novel·la és la d'aquell qui creu que sap i descobreix la seva ignorància un cop ja és massa tard. Ara bé, costa llegir el text pel seu valor purament teòric o apologètic: els raonaments esdevenen febles i circulars la major part del temps. L'obra es gaudeix molt més pel que revela sobre el propi C. S. Lewis i l'ambient social i cultural en què vivia que no pas per la seva exposició de suposades veritats universals i atemporals: a cada pas la narració ens introdueix en l'ambient social d'una classe mitjana intel·lectual i acomodada que Lewis coneixia de primera mà. Ara bé, Lewis mira la societat anglesa des del punt de vista de l'outsider (ell era irlandès) i fins a cert punt el text dóna a entendre que no acabava d'encaixar en aquesta societat en què vivia. Hi ha moments en què la sàtira és ferotge contra la "mundanitat" d'una classe intel·lectual relaxada i adinerada; fins i tot la paraula "burgesos" acaba apareixent en el moment menys esperat. El moment en què ataca la concepció que els anglesos tenen de l'humor, per exemple, és especialment significatiu en aquest sentit. 

També hi ha quelcom de les inquietuds del propi Lewis en un terreny força més personal: la seva pròpia experiència religiosa com a convers adult té un lloc força destacat dins de la narració, així com moments molt més mundans de la vida practicant com, per exemple, la deficient vida parroquial. El text també reflecteix una preocupació general per la situació de guerra: la importància d'aquest clima d'inquietud i inestabilitat té una força decisiva en el text perquè Lewis concep aquesta situació com el moment de la prova. Experiències límit per als éssers humans, com la guerra o l'enamorament, poden esdevenir decisives per decantar la balança definitivament: en el moment de la prova, el coratge no es revela com a virtut, sinó com a mesura de totes les altres. L'objectiu últim és prendre en cada moment la decisió adequada amb el cor adequat i pels motius adequats: estimar la persona, o fer el bé, per motius concrets més que no pas per motius abstractes o per pur egoisme. El defecte més destacat de la proposta i que, al meu parer, esdevé totalment irredimible, és el caire profundament misogin del text. Aquesta relació conflictiva i ambigua de Lewis amb les dones aflora en els moments més inesperats de les seves narracions i n'esguerra el gaudi. En aquest text en concret, la misogínia es fa autènticament visceral, i és especialment clara en els passatges en què parla del matrimoni i el sexe. 

Sinopsi: Al principi de la segona guerra mundial, un diable veterà, Screwtape, manté una correspondència continuada amb el seu nebot Wormwood a propòsit dels progressos que fa aquest últim amb el seu "pacient", un ésser humà recentment convertit a la fe anglicana. Les seves reflexions epistolars ens ofereixen un autèntic tractat sobre la virtut, la temptació i el pecat, que ens mantenen durant tot el llibre amb la incògnita de saber si l'ésser humà en qüestió acabarà caient irremeiablement en el vici, i per tant, serà guanyat per a la causa de l'infern, o podrà arribar a ser redimit per l'Enemic, com Screwtape l'anomena. 

M'agrada: Especialment el seu final, que guarda el moment de més bellesa de tot el text. 

No m'agrada: És un text que només es pot llegir coneixent-ne el context històric i la mentalitat conservadora del seu autor, i ni tan sols amb això n'hi ha prou per redimir-ne els defectes. Lewis fa una racionalització sense matisos de la subjectivitat humana, que pretén explicar en tot moment en termes de blanc o negre. El resultat és especialment deslluït en els passatges en què parla de la relació entre homes i dones. 

19 de gen. 2019

Mentre no tinguem rostre (#228)

La visió del món ample em va posar idees boges al cap; com si pogués sortir de viatge, viatjar per sempre, veure coses estranyes i precioses, una rere l'altra fins a la fi del món. 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis (1898-1963) va ser considerada per la crítica - i per Tolkien - la seva millor obra de ficció en el moment de la seva publicació el 1956. Lewis hi aboca una inquietud que havia gestat durant dècades, ben bé des dels seus anys d'estudiant universitari: la idea d'adaptar en forma de novel·la el mite de Cupido i Psique. La narració que en resulta, Mentre no tinguem rostre, és una combinació brillant dels grans temes que alimenten la carrera literària de Lewis: l'apologètica cristiana, principalment, però també un misticisme d'inspiració platònica que compartien, en major o menor mesura, tots els membres dels Inklings. 

Tanmateix, a dia d'avui segueix essent una obra poc coneguda i poc reconeguda. Pot ser perquè és una novel·la complexa i a moments obscura, sobretot si no es té una base de mitologia grega i filosofia platònica en començar a llegir. Tot i així, les línies traçades pel mite original se segueixen al peu de la lletra, el relat esdevé totalment captivador, i el missatge es transmet de forma tan fluïda i eloqüent que és fàcilment comprensible fins i tot sense dominar els seus pressupòsits teòrics. Lewis deixa dit en la seva nota de l'autor, amb una finesa característica, que un dels temes de la novel·la pot ser "el daltabaix que una vocació, o fins i tot una fe, poden causar en la vida humana". Aquesta em sembla la forma més encertada de descriure el focus d'interès de la novel·la. 

El mite original narra la boda secreta entre Psique, una princesa mortal i, Cupido, el fill de la deessa Venus. Quan Psique transgredeix el mandat del seu marit de mantenir la seva relació sempre a les fosques i el mira a la llum d'una llàntia, la seva vida feliç s'esvaeix i és condemnada a vagar pel món acomplint les tasques que Venus li imposa com a càstig. El relat de Lewis assumeix la perspectiva de la germana gran de Psique, Orual, que convenç Psique de desobeir l'ordre de Cupido. La novel·la desplega un joc de dualitats inacabable: entre la racionalitat i la fe; entre dues formes diferents d'estimar, una possessiva i l'altra despresa; entre el somni i la vigília, que es presenten a la manera platònica com a món d'ombres i món autèntic; i el conflicte que sembla bategar al cor de la narració, la bellesa de Psique i la lletjor d'Orual, que acaben convertint-se subreptíciament en cares de la mateixa moneda. 

Ara bé, el toc mestre de la proposta és més aviat formal: l'estil i la tècnica amb què la narració es desenvolupa tenen molt a veure amb la forma com es desplega aquest joc de miralls. Lewis posa aquesta mateixa dualitat al cor de la novel·la, en oferir-nos un relat dual: el text queda dividit en dues meitats que s'emmirallen l'una a l'altra. En la primera narració, Orual exposa la seva pròpia història en primera persona, en la forma d'una acusació contra els déus, i en la segona es produeix la resposta d'aquests a les seves acusacions. En la segona narració se'ns ofereixen explicacions i motivacions alternatives per als fets que hem vist relatats a la primera part, i obtenim una perspectiva més àmplia sobre aquests, on els diversos personatges acaben intercanviant papers i fins i tot superposant-se els uns amb els altres. El que Lewis ens ofereix, per tant, és una tasca en què, com a lectors, hem d'anar traient les conclusions nosaltres mateixos. 

D'altra banda, com és habitual en les obres de Lewis, hi ha un pòsit de misogínia en el text, en aquest cas a l'hora de caracteritzar la protagonista i com la seva "lletjor", que sembla un fet objectiu percebut per tots els personatges al seu voltant i que l'estigmatitza profundament, marca la seva relació amb el món. Tot i així, aquestes decisions narratives, en aquest cas, tenen el seu sentit en context, en tant que el text ens situa en el sistema de valors de l'antiga Grècia, en què la distinció entre bellesa i lletjor s'identificava directament amb percepcions sobre el bé i el mal. Només cal anar als textos homèrics i platònics per trobar-hi tota aquesta tradició. 

Per als qui us sentiu temptats de desestimar la proposta d'entrada per la part que toca a l'apologètica cristiana, només puc dir que ni tan sols en aquest terreny la novel·la és directa o clara. La narració és profundament fosca i cruel en els moments més baixos que travessen els personatges, i ens ensenya que el patiment i la desesperació propis, en tota la seva buidor, ens pot encegar a l'hora de posar-nos al lloc dels altres i entendre les seves decisions i la seva forma de veure el món. Lluny d'oferir respostes definitives, el que aquesta novel·la ens deixa al final és un recordatori profundament ambigu i inquietant sobre l'absoluta precarietat de l'existència humana. 

Sinopsi: Al regne bàrbar de Glome, durant l'època hel·lenística, les tres princeses Orual, Redival i Psique viuen sota el mandat implacable d'un pare cruel. Orual estima Psique com si fos la seva filla, ja que l'ha criat des de petita, així que queda destrossada quan els sacerdots de la deessa Ungit decideixen que ha de ser sacrificada a la bèstia de la muntanya per posar fi a les males collites. 

M'agrada: El joc de correlacions que estableix amb el mite original, i el parentesc temàtic i formal amb Charles Williams. Que a Tolkien li agradés, evidentment, també és un punt a favor. 

16 de gen. 2019

Lincoln al bardo (#227)

Us puc dir una cosa? va dir. 
Com el vaig estimar en aquell moment. Aquell noiet tan estrany: amb una llepada llarga de serrell, la panxeta rodona, i el seu aire d'adult. 
No esteu malalts, va dir. 

Guanyadora del Man Booker Prize de 2017, aquesta novel·la de George Saunders és una descoberta curiosa i certament recomanable. És una novel·la força experimental, però que paga la pena un cop entres en el relat i et deixes sorprendre pel tipus de narració que proposa l'autor. Si heu llegit El llibre del cementiri de Neil Gaiman, i si us va agradar, ja teniu la meitat de l'esforç fet. L'escenari principal de l'acció és una cripta privada en un cementiri. Un infant queda atrapat en un espai intermedi entre la vida i la mort, lligat a la terra per l'amor a la seva família, i per la promesa del seu pare que tornarà a visitar-lo i, per tant, incapaç de fer el pas cap al que sigui que hi ha després. Tota una sèrie de fantasmes volubles, maniàtics i encantadors proven d'ajudar-lo a transitar per aquesta nova situació, fins i tot quan ells mateixos són incapaços de reconèixer que són morts i s'aferren incansablement a les certeses i els paranys de les seves vides passades. 

Ara bé, el rerefons històric del relat és la guerra civil americana, i l'infant acabat de morir és Willie Lincoln, el fill del president Abraham Lincoln. Un esdeveniment històric anecdòtic esdevé, d'aquesta manera, la premissa per a una reflexió commovedora sobre la pèrdua i el dol, la contingència de la vida humana i els grans interrogants de l'existència. El text acaba esdevenint profundament existencial en aquest sentit: cap de les múltiples imatges religioses que ens ofereix el text acaben oferint cap mena de consol o possibilitat d'escapada. El bardo és un concepte extret del budisme tibetà - el lloc intermedi on les ànimes esperen la seva propera reencarnació o el pas a una vida superior. Ara bé, el bardo que ens presenta el llibre no té res d'oriental: és un espai inhòspit i amenaçador, on els fantasmes queden atrapats per les seves obsessions i desitjos més íntims, més similar potser a un purgatori catòlic o a un primer cercle de l'infern dantesc que no pas a l'asèptica pau interior que associaríem - potser per desconeixement - amb el budisme. Tanmateix, al llarg de la narració també s'aprecien les imatges de la rigorosa teologia protestant: un judici decidit d'entrada, aparentment arbitrari i del qual la persona no pot defensar-se en cap moment. Com que la condemna o la salvació queden predeterminades, els personatges acaben perduts en el mar dels seus dubtes: no sembla haver-hi un motiu concret que decanti la balança cap a la salvació o la condemna. 

Aquest motiu sembla estendre's a la narració sencera: no hi ha explicació possible per a la mort d'un fill, ni per l'arbitrarietat que hagi de ser aquest fill en concret i no el d'una altra persona. De la mateixa forma, la sort que toca als personatges sembla igual d'arbitrària: ningú decideix, al cap i a la fi, si neix en una família adinerada o si acabarà a la fossa comuna amb els esclaus i les classes més baixes. La forma de la novel·la fa molt per transmetre totes aquestes reflexions: la part recreada que té lloc al cementiri es llegeix quasi com una obra de teatre, amb múltiples veus de múltiples fantasmes que van explicant la història des de diferents punts de vista. Aquesta narració dels fets ficticis es va veient intercalada per diferents seccions de fonts històriques de l'època (algunes són fonts autèntiques i altres són directament inventades per Saunders). Ara bé, les cites són també extremadament fragmentàries i es van intercalant i superposant les unes amb les altres, de forma que el que trobem, també, és un altre diàleg de fantasmes, aquest cop reals, que parlen a través dels testimonis escrits de l'època. 

Aquesta estructura altament fragmentada és el que pot resultar més complicat d'entendre quan es comença a llegir la novel·la però, a la vegada, agilitza increïblement la lectura. El to de la novel·la acaba essent més sentimental i intimista que no pas polític, i tot i així el context històric amb el rerefons de la guerra civil americana queda molt ben reflectit. La mort de Willie es transforma en una simple anècdota quan la veiem contrastada amb la brutalitat del front i les múltiples baixes dels soldats d'ambdós bàndols. L'experiència dels esclaus afro-americans queda, potser, un punt més desdibuixada, o potser més aviat filtrada per l'òptica i la veu dels blancs. Si us interessa la novel·la contemporània americana, és una lectura que mereix una oportunitat. 

Sinopsi: El febrer de 1862, durant la guerra civil americana, la família Lincoln celebra una recepció extremadament luxosa per als seus convidats a la Casa Blanca. Durant la festa, el fill d'onze anys dels Lincoln mor de tifus. Abraham Lincoln passa les nits següents a l'enterrament a la cripta on reposa el seu fill. A l'espai intermedi, Willie Lincoln espera reunir-se de nou amb el seu pare mentre una colla de fantasmes de diferents èpoques i extraccions socials expliquen les seves històries vitals i proven de convèncer el nen que segueixi endavant amb el seu viatge. 

M'agrada: És un relat realment absorbent i que esdevé fresc i atractiu en la seva originalitat. Les parts que fan referència a les vides dels nombrosos personatges secundaris són extremadament vívides i riques en detalls, i acaben donant una impressió de relats curts més que de relat unitari. 

No m'agrada: Els relats de després de la mort sempre són arriscats, i de vegades la narració es perd entre la multiplicitat de detalls del món d'ultratomba. 

12 de gen. 2019

Neverhome (#226)

Jo hi aniria i ell es quedaria. Un de nosaltres havia de cuidar la granja i un havia d'anar-hi i aquell era ell i aquesta era jo. Érem més o menys igual de petits però ell era fet de llana i jo de filferro. Ell agafava migranya cada hivern i jo no m'havia posat malalta ni un sol dia a la vida. Ell no hi veia gaire de lluny i jo podia disparar amb un sol ull a una llebre a cinquanta iardes. Ell fugiria el primer moment que pogués, i jo mai, mai no fugia. 

Aquesta és una novel·la molt curiosa ambientada durant la guerra civil americana. Publicada el 2014, el seu autor Laird Hunt recrea l'època i el context històric amb molta habilitat i sensibilitat, però al cap i a la fi ens ofereix un relat profundament ambigu i misteriós, que no dóna respostes i que reserva sorpreses ben bé fins al final, de forma que la lectura s'acaba fent breu però intensa. A moments m'ha recordat Days without end de Sebastian Barry, tot i que aquesta última em sembla superior. Tanmateix, existeixen paral·lelismes i interessos temàtics comuns entre les dues obres. 

Ens trobem als Estats Units durant la Guerra Civil Americana. La protagonista de Neverhome, Constance Thompson, va al front a lluitar en lloc del seu marit, que es queda cuidant de la granja. A través del seu monòleg interior, aconseguim copsar la duresa de l'experiència de la guerra, però també veiem com a cada pas les expectatives de gènere queden subvertides, de forma que el rol atorgat a homes i dones acaba quedant totalment definit. La novel·la explora incessantment aquestes zones grises, però podria haver fet molt més per donar coherència al conjunt. Per més commovedora que és la història, i tot i el seu estil polit i elegant, realment al relat li falta motivació. Es fa molt difícil de comprendre per què els personatges actuen com ho fan, i quina plausibilitat pot tenir el relat sencer, i fins i tot quan queda marge obert per a l'especulació, l'empatia creada no és suficient com perquè l'esforç acabi valent la pena. 

El problema d'aquesta novel·la és que les premisses són molt interessants, està molt ben escrita, però l'execució perd força en alguns moments clau. L'estructura de la novel·la en gran part és un defecte perquè acaba eclipsant-ne el contingut. Neverhome - el títol mateix ja ens dóna la pista - es presenta com una nova versió de l'Odissea d'Homer, aquest cop amb els rols dels personatges principals invertits. El paral·lelisme és prou evident durant tota la novel·la, que s'entreté molt més en la narració del retorn que en la de la guerra, però el resultat hagués quedat més rodó i elegant si el propi autor no hagués fet la referència explícita a través d'un dels personatges. Tal com van les coses, la novel·la queda subjectada a aquesta necessitat imposada des de fora, que no pas a la plausibilitat dels fets relatats i la coherència interna del conjunt. 

Ash Thompson, la protagonista, abandona la granja familiar per anar a servir al front amb l'exèrcit de la Unió, mentre que el seu marit es queda a casa per tal de cuidar la propietat. La premissa argumental és molt bona, en aquest sentit, i més quan tenim en compte que hi va haver centenars de dones, segons els registres de l'època, que van servir al front vestides d'homes. Ara bé, Laird Hunt fa poc per construir el món i el passat dels personatges, i falta informació crucial per arribar a comprendre les seves decisions. Per al meu gust, el món íntim i privat dels personatges principals no queda prou ben construït, així que quan l'acció els porta als extrems de les seves capacitats, i els col·loca en experiències límit, la distància amb els lectors és tan gran que no queda gaire espai per a l'empatia. Days without End és un exemple molt clar que la recreació històrica, quan es fa ben feta, pot salvar aquest abisme de context que els personatges i els lectors no comparteixen. Aquí Laird Hunt ho intenta, però el resultat no és prou reeixit. Tot i aquests petits inconvenients, la novel·la esdevé una lectura profundament atractiva i fascinant, i val la pena llegir-la perquè en tot moment depara sorpreses inesperades i moments d'una lucidesa i una cruesa brillants, especialment quan la narració es fa menys lineal i més onírica.

Sinopsi: Després de l'esclat de la guerra civil americana, Constance Thompson decideix anar al front a lluitar amb el bàndol del nord mentre el seu marit es queda a la granja. A través de les cartes que s'escriuen l'un a l'altre, Constance manté viva la il·lusió del retorn a casa, tot i que a mesura que es van succeint els esdeveniments la possibilitat última del retorn cada cop es va fent més remota. Els motius últims de la seva decisió es van dibuixant al llarg de la novel·la, tot i que no és ben bé fins al final quan s'acabin tancant tots els cercles.

M'agrada: És una novel·la extremadament atractiva, i que enganxa tant que quasi es pot llegir d'una tirada. El seu estil elegant i fluït fa molt per mantenir l'interès de la lectura.

No m'agrada: És una novel·la que acaba deixant buits en moments crucials de la trama i que podria ser més completa, sobretot pel que fa al contingut del relat i a la construcció dels personatges. 

9 de gen. 2019

Quan Hitler va robar el conill rosa (#225)

Al matí següent, abans d'anar a l'escola, l'Anna va entrar corrents a l'habitació del pare per veure'l. L'escriptori estava ordenat. El llit estava fet. El pare no hi era. 

Publicada per primer cop el 1971, aquesta novel·la de l'escriptora alemanya Judith Kerr és una lectura totalment recomanable sobre l'experiència dels refugiats polítics en l'època d'entreguerres. Amb un marcat component autobiogràfic, el relat parla de les aventures de la família protagonista en diferents països europeus a partir de l'ascens de Hitler al poder. Judith Kerr era filla de l'assagista i crític literari Alfred Kerr (1867-1948) i la concertista de piano i compositora Julia Weissman (1898-1965). El 1933, just abans de les eleccions que donaran la victòria a Hitler, decideixen abandonar Alemanya amb els seus fills a la recerca d'una vida millor. El que seguiria seria un periple de tres anys per diferents ciutats europees fins a instal·lar-se definitivament a Londres el 1936. 

Els Kerr van haver d'afrontar moltes penúries econòmiques i vicissituds de tota mena durant aquest viatge i, tot i així, potser se'ls pot considerar afortunats tenint en compte el destí dels jueus alemanys que no van tenir la previsió de marxar a temps. Al llibre aquesta història paral·lela també hi té un reflex tràgic en la figura d'un dels personatges, l'oncle Julius. És un relat que es llegeix des de l'òptica d'una nena d'onze anys, que moltes vegades no entén del tot la magnitud dels fets que s'estan esdevenint i la importància que té el viatge per a tota la família. Tanmateix, no és una obra revisionista com algunes que es publiquen avui dia: tant la protagonista Anna com el seu germà Max són conscients des del primer dia, tot i la seva perspectiva d'infants, dels problemes polítics que afronta la seva família, i sempre anomenen les coses pel seu nom. En tot moment són conscients del perill que suposa ser jueu a l'Alemanya hitleriana, i del fet que el seu pare és perseguit per motius polítics i ideològics. 

En aquest sentit el relat es fa angoixant en els moments en què són a punt de ser detinguts, per exemple, a les fronteres. Per això es fa molt fàcil sentir empatia per tots els personatges, i comprendre les seves motivacions i l'experiència de primera mà del seu exili i desarrelament. A Zurich primer i després a París, l'aventura d'Anna i el seu germà Max serà una prova d'adaptació constant a diferents costums i a llengües estrangeres. Tot i que el canvi no es faci gaire evident al llarg del relat, veurem com l'evolució principal de la nena protagonista és, precisament, el desenvolupament d'aquesta capacitat d'adaptació a diverses situacions i realitats culturals. La novel·la acaba amb el darrer trasllat, aquest cop a Londres, i en aquest sentit podem considerar que ens ofereix un final obert, cap a un nou destí incert i desconegut. Tanmateix, sabem que l'adolescent Anna és un personatge més fort i versàtil que abans, que està deixant la infància enrere i que el nou canvi, probablement, no serà ni de bon tros tan traumàtic com els anteriors. 

Sabem que, tot i les penúries que van haver de passar, els fills dels Kerr van tenir un futur brillant. El germà gran de Judith es va convertir en un advocat d'anomenada, i Judith Kerr va esdevenir una autora famosa de llibres infantils. Tanmateix, a l'ombra del relat hi ha la història dels pares, molt més dramàtica i tràgica del que podria donar a entendre el to optimista i lluminós del relat que en fa l'autora. Al llarg de la novel·la veiem les vicissituds dels refugiats burgesos quan han de renunciar d'un dia per l'altre a la seva estabilitat econòmica: acostumats a tenir fins a quatre servents a la seva disposició i una vida de luxes i comoditats, l'aventura del Pare i la Mare de la novel·la serà, a part d'evitar la persecució política i trobar un lloc on publicar articles en (relativa) llibertat, haver d'aprendre a fer les tasques domèstiques per si mateixos i mantenir la família amb un pressupost reduït. 

En aquest sentit és una història de final feliç però que manté a través de les seves pàgines aquesta nota agredolça: llegim entre línies les vicissituds dels pares mentre el que predomina és la visió innocent dels nens. Judith Kerr té la gran habilitat d'explicar-ho des de l'òptica transparent i lúcida dels infants, però sense amagar en cap moment les preocupacions més profundes i dramàtiques de la vida adulta. Quan Hitler va robar el conill rosa és una lectura totalment recomanable per a lectors de totes les edats que tinguin un mínim de sensibilitat envers la història del segle vint: amb el seu estil planer i senzill ens ofereix un relat de fugida i desarrelament, però també d'adaptació a les circumstàncies i resistència contra l'adversitat. 

Sinopsi: Just després de l'incendi del Reichstag, la senyora Kerr i els seus fills petits abandonen Alemanya per anar a reunir-se amb el pare a Suïssa. Després d'una temporada a Zurich, la família es trasllada a París, on els nens hauran d'adaptar-se a les escoles noves i al canvi d'idioma. Quan la situació econòmica segueix empitjorant, els Kerr decideixen traslladar-se novament, aquest cop a Anglaterra. 

M'agrada: És un relat senzill i sense cap mena de pretensió, que a la vegada es fa extremadament eloqüent en la seva claredat, i comprensible per a lectors de totes les edats. 

5 de gen. 2019

Divagant

de Joan Guinjoan, interpretada al piano per José Menor.