La meva nau està amarrada davant dels camps

Cant XXIV de l'Odissea

El capítol obre amb Hermes portant a l'Hades les ànimes dels pretendents. Els herois de la guerra de Troia parlen entre ells i debaten el destí dels mortals. Agamèmnon descriu els funerals d'Aquil·les (per cert, que després de ser incinerat, les cendres d'Aquil·les van reposar en una àmfora barrejades amb les de Pàtrocle). Quan arriben les ànimes dels pretendents difunts, aquests els expliquen la revenja d'Odisseu i, en sentir el relat, Agamèmnon torna a comparar les actituds de Penèlope i de Clitemnestra. 

Mentrestant, Odisseu arriba a la finca de Laertes, on se'l troba cavant al voltant d'una planta. Odisseu li retreu el seu aspecte brut i deixat, indigne d'un rei, i es fa passar per un antic conegut d'Odisseu. Com a nom, dóna Epèrit, fill del rei Polipemònida. Aquests són noms parlants, que identifiquen Odisseu com a "Perseguit" fill del senyor "de múltiples desgràcies". Tanmateix, en veure la tristesa del seu pare, Odisseu abandona la ficció i es revela immediatament. Laertes li demana un senyal de la seva identitat, i Odisseu li ensenya la cicatriu i li anomena tots els arbres que havien plantat junts a l'hort. Laertes expressa el seu temor per la venjança dels familiars dels pretendents. Després d'un bany, l'ancià rei emèrit apareix rejovenit i, juntament amb Telèmac, celebren un àpat amb els servents de la finca de Laertes. 

Odisseu i Laertes
Museu Barracco, Roma.
Fotografia de Roger Ulrich. Font

Els familiars dels pretendents morts celebren una assemblea a l'àgora d'Ítaca per discutir el seu pla de revenja. Medont i Haliterses proven de dissuadir-los, i la meitat d'ells renuncien al pla, ja que consideren que la venjança d'Odisseu s'ha adequat a l'ofensa dels pretendents. En una conversa entre Atena i Zeus, aquests es decideixen a impedir una guerra entre els nobles itacesis, de forma que quan els familiars agreujats es presenten a la finca de Laertes, Atena s'interposa entre ells i els fa signar un acord de pau. 

El rol de Laertes com a rei emèrit

És un personatge que hem sentit anomenat diverses vegades al llarg de tot el relat, però que no ha aparegut en persona fins a aquest moment. Quina és la seva relació amb el tron d'Ítaca? Hi ha diverses interpretacions respecte del seu paper com a rei d'Ítaca i per què va haver de deixar el tron, tenint en compte que el concepte de reialesa en aquest context va lligat a la capacitat o habilitat per liderar. Sabem, per aquest últim capítol, que Laertes no està malalt, boig, ni senil, i tenim exemples en els textos homèrics de reis molt ancians, com Príam o Nèstor. També sabem que Laertes havia estat un heroi en la seva joventut: havia estat un dels argonautes, i havia participat també de la cacera del porc senglar caledoni, que va aplegar tots els herois del seu temps. Tot apunta que, a una edat més avançada, el seu fill es va mostrar més capaç per governar i que ell no tenia aquesta força. 

Per tant, en tant que la successió era electiva, és molt possible que l'assemblea simplement decidís que Odisseu era un monarca més capacitat, o fins i tot que Laertes decidís retirar-se ell mateix. De fet, si ens agafem el mite al peu de la lletra, sabem que les qualitats de l'astúcia i la intel·ligència li venen a Odisseu per part de mare, a través del seu avi Autòlic, no pel pare. Potser Odisseu, simplement, es va revelar com a candidat més capacitat i intel·ligent per governar, jove, fort, hàbil, i amb un hereu masculí, qualitats molt ben valorades en la societat de l'època, i la decisió no es va fer gens difícil en aquest context. 

D'altra banda, el fet que Laertes es retiri del conflicte amb els pretendents en absència del seu fill i quan van maldades també desperta certs interrogants en el text sobre la transmissió de l'autoritat i la seva absència de poder en aquest cas: si tot depèn del fet que Penèlope triï un nou marit, sembla que la successió sigui matriarcal més que patriarcal, però no hem d'oblidar tampoc que Odisseu té un hereu en edat de reclamar el tron, per més que la seva situació sigui precària. 

A més a més, ens trobem diversos personatges comentant el seu destí en capítols anteriors, i en general es percep com una desgràcia que passi a dedicar-se a les tasques agrícoles. No era propi d'un aristòcrata que tenia fortuna i propietats treballar com la gent de classe baixa, que tot sovint eren esclaus. En capítols anteriors Euriclea havia destacat que Laertes dormia al terra com els servents en lloc de tenir un llit, que era una distinció de classe fonamental: durant tots aquests capítols, hem vist com un dels signes recurrents de l'hospitalitat era parar-li un llit al visitant. 

La psicologia del treball, a l'època, és ambivalent, però: també hi ha una admiració implícita cap a la tècnica, com a capacitat o habilitat, pel treball manual. Si ens fixem en aquest capítol, Odisseu descriu l'hort del seu pare de forma admirativa: cap planta no hi és descuidada, i n'hi ha un bon munt, i tot està ordenat i al seu lloc en el seu hort. Això revela l'atenció i la cura que Laertes ha posat en el seu cultiu. Potser, si parlàvem de qualitats i habilitats personals, Laertes no tenia pasta de rei, al capdavall, perquè més que un competidor o proveïdor era més aviat un cuidador o protector, i per això poc hi tenia a pelar en el món de rivalitat dels pretendents i les seves lluites pel poder. El seu jardí sembla un petit paradís, un oasi, dins del desordre i la desmesura que eren la norma en aquesta illa en absència d'Odisseu. 

Això porta a una interpretació que a mi m'ha semblat molt interessant, extreta de la traducció de l'Odissea de Stanley Lombardo, que he trobat referenciada a la Wikipedia: en termes narratius i literaris, Laertes simbolitzaria la terra d'Ítaca, i el reconeixement d'Odisseu simbolitzaria la re-unió d'aquest amb la terra paterna. Per això la prova visible més important d'aquest reconeixement seria la capacitat d'Odisseu d'identificar tots i cadascun dels seus arbres. 

A mi em sembla que aquesta imatge lliga amb el trop de la segona Odissea: Odisseu ja ha vagat prou per la mar, un espai immens sense camins, ni direccions, associat a l'oblit i a la pèrdua de la identitat, com hem anat veient. El destí d'Odisseu, al cap i a la fi, era arrelar a la terra ferma, retornar a la memòria i a la possessió de la terra com a part de la seva identitat. La figura del seu pare ancià li recorda aquesta necessitat. Ha calgut un exili de vint anys a la guerra i a l'oblit del mar per tal de recuperar el que li era més bàsic: el seu lloc al món. 

La informació d'aquest últim apartat l'he treta de: 

• M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 3: "Wealth and Labour" i Capítol 4: "Household, Kin and Community") 

• Laertes a la Wikipedia. 

Tenim senyals que són secrets per a la resta

Cant XXIII de l'Odissea

Euriclea puja a la cambra de Penèlope i li anuncia que Odisseu ha tornat i ha mort els pretendents, però ella no s'ho creu. Euriclea li explica com ha anat tot, però Penèlope encara es mostra incrèdula. He parlat de cinema en algun moment abans, i ara se segueix una escena que sembla talment extreta d'una pel·lícula - no sé si un equip de guionistes ho hagués fet millor. Penèlope ja sap que el foraster és el seu marit retornat (Euriclea li acaba d'explicar com li va descobrir la cicatriu) i es debat dins la seva ment sobre com abordar-lo: fer-li preguntes des de lluny? Agafar-li la mà i besar-li el cap? Doncs simplement es queden mirant-se l'un a l'altre sense parlar. No és fins que Telèmac increpa la seva mare que reaccionen: hi ha senyals que només ells dos coneixen. 

Penèlope i Odisseu es retroben d'Alan Lee (1995)

Preocupat per les conseqüències de la matança, Odisseu mana als servents que facin música i ball i simulin una festa de noces per tal que la ciutat cregui que Penèlope ja ha escollit un marit. Després d'un bany, Odisseu recupera la seva bellesa i la seva joventut, i Penèlope el posa a prova manant a Euriclea que tregui a fora el llit massís que Odisseu havia construït. Odisseu passa la prova, ja que el llit és encastat, i ell mateix l'havia construït tallant una soca d'olivera que creixia al centre del palau per fer-ne el capçal. Aquí és quan finalment Penèlope corre a abraçar el seu marit. En aquest moment és comparada a un nàufrag que arriba a terra ferma després de nedar fins a al costa: de nou el relat ens ofereix una comparació amb el gènere invertit. 

Atena posposa la sortida del sol, i Odisseu i Penèlope se'n van al llit. Odisseu li explica a Penèlope la profecia de Tirèsias sobre la prova que haurà d'afrontar per purificar-se finalment. Aquí es reforça la idea, un altre cop, que Odisseu no emprendrà el segon viatge fins que sigui gran i estigui preparat per morir, tot i que, com vaig dir en el seu moment, l'episodi queda obert a la interpretació. Després s'expliquen l'un a l'altre totes les seves aventures d'aquests anys. Quan finalment arriba el matí, Odisseu se'n va a veure el seu pare Laertes. 

Aquest no és un dels capítols més llargs i, tot i així, és un gran contrapunt per al capítol anterior, el de la matança. És com si Homer no jugués amb mitges tintes, i concentrés la violència al cant anterior, la tendresa en aquest. No hi ha res al mig. És el capítol de descompressió: el retrobament podria ser precipitat, es podria haver produït capítols abans, o tot just al principi d'aquest, quan Euriclea dóna la notícia. Però Penèlope ha esperat vint anys a veure el seu marit, i ara no li ve de vint minuts: el poeta pot posposar el retrobament encara uns versos més. El proper capítol és l'emotiu retrobament entre Odisseu i el seu pare Laertes, l'únic amb qui encara no s'ha retrobat. 

Per acabar, un poema de Kim Lasky: "El llit que és un arbre". El podeu llegir, en anglès, aquí. 

I el següent vídeo és un comentari sobre el quadre "El retorn d'Ulisses" de Giorgio de Chirico, per l'artista multidisciplinar italià Luigi Giuliano Ceccarelli. (En italià, s'entén prou bé.) 

No et passarà per alt l'arribada de la filla del matí

Cant XXII de l'Odissea

Odisseu s'encomana a Apol·lo i dispara una fletxa a Antínous, que cau mort. Aleshores es dóna a conèixer, per a terror de tots els pretendents. Eurímac és el primer a parlar, i li ofereix reparacions materials per tot el que han consumit al palau si els salva la vida. Odisseu el mata tot seguit. Telèmac mata Anfínom, i va a buscar armes i armadures per a Eumeu, Fileci i per al seu pare. Melanti, però, va a buscar armes per als pretendents i, seguint les ordres d'Odisseu, Eumeu i Fileci el pengen. Atena pren la forma de Mèntor per encoratjar Odisseu en la matança. 

La lluita prossegueix amb violència fins que surt fum de la sang que hi ha al terra. Leodes suplica clemència a Odisseu, però aquest l'executa igualment. Leodes és un endeví a més de pretendent, i això agreuja la seva falta, ja que Odisseu assumeix que li profetitzava un destí dissortat mentre els pretendents ocupaven el palau. 

Matança dels pretendents de Penèlope
Museu del Louvre. Font

L'aede Femi també suplica a Odisseu i, gràcies a la intercessió de Telèmac, salva la vida perquè havia estat forçat a entretenir els pretendents, però no ho havia fet per voluntat pròpia. Passa el mateix amb l'herald Medont. Odisseu crida Euriclea un cop s'ha acabat la matança i li demana que assenyali quines serventes són culpables i quines innocents. Un cop neta la sala de la matança, Telèmac decideix penjar d'una corda les serventes culpables, mentre el cadàver de Melanti és mutilat. 

Aquest episodi de les serventes és un dels més controvertits de tota l'obra, i ha donat peu a moltíssimes crítiques i interpretacions des del punt de vista feminista. El text també es manté ambigu respecte de l'actitud de les serventes que s'han ficat al llit amb els pretendents. Des del context històric de la Grècia arcaica, es pot llegir la matança i les execucions posteriors com a part d'un ritual de purificació d'un casal reial que ha estat profanat per aquests comportaments impietosos. Tanmateix, en diversos llocs del text se'ns diu que els pretendents han estat violant les serventes, cosa que faria de les serventes executades víctimes innocents.

D'altra banda, en diversos moments del text, sobretot a través d'Euriclea, hi ha un esforç constant per separar les serventes innocents de les culpables: el que queda en un pla d'ambigüitat és si les serventes violades es considerarien innocents (no han transgredit l'autoritat de la casa per voluntat pròpia, per tant, no són traïdores, i el seu cas seria paral·lel al de l'aede Femi i l'herald Medont) o culpables (l'acte sexual en sí mateix les contaminaria). M'agrada pensar que la primera opció és la correcta, però tot plegat està subjecte a interpretació.

L'any 2006, Margaret Atwood va publicar La Penelopíada, una novel·la en què explica la història des del punt de vista de Penèlope i les serventes. La interpretació és força pessimista amb el paper d'Odisseu, que marxa a purificar-se i a fer les paus amb Posidó immediatament després d'haver matat els pretendents, abandonant Penèlope un segon cop, de fet. A més a més, costa no llegir l'episodi de la matança de les serventes paral·lelament al del somni de Penèlope de l'àguila trencant els colls de les vint oques. El llenguatge és força gràfic en tots dos casos. El capítol s'acaba amb Odisseu desinfectant amb sofre les estances del palau, cosa que contribueix a llegir també els episodis de la matança com a part d'aquesta purificació ritual. 

El certamen de l'arc de N. C. Wyeth (1929) 

És el capítol de més violència de l'obra, i només es pot provar d'entendre des del context històric en què s'escriu: crec que les relectures i interpretacions contemporànies li fan perdre una mica el misteri, o l'ambigüitat, o directament aquella justícia poètica sense matisos dels contes de fades de quan som petits. Els bons recompensats i els dolents castigats més enllà de qualsevol possibilitat de matís. Els ocells traient els ulls a les germanastres de la Ventafocs en la seva derrota. Tot i així, resulta totalment pertorbador en els detalls gràfics que proporciona sobre la violència. La violència també és molt gràfica i detallada a la Ilíada, però allà sembla que resulta un punt més justificada, narrativament, perquè és un relat de guerra.

Purificació ritual a l'antiga Grècia

La noció de puresa i d'impuresa anava lligada a l'aspecte físic de la higiene i de la netedat, però tenia una dimensió simbòlica molt més profunda en l'àmbit religiós. La impuresa (miasma) a l'antiga Grècia té a veure amb un trencament de l'ordre moral o religiós establert: els assassins són impurs, així com els perpetradors de sacrilegis o els cadàvers sense enterrar. Les epidèmies, com passa al principi de la Ilíada, o al principi d'Èdip rei, poden venir donades per un acte impur que s'ha comès però que encara no s'ha purificat. 

De vegades, com en el cicle micènic, la impuresa va lligada a un assassinat al si de la família, com passa quan Clitemnestra, des de l'Hades, envia les Erínies per tal de perseguir el seu fill Orestes, que l'ha assassinada. D'altres vegades, la mala sort mateixa és qualificada d'impuresa: el dissortat ha estat assenyalat d'alguna forma pels déus. Com vam veure que passava amb l'hybris, i de fet, amb el concepte d'acció en general a la Grècia antiga, hi ha quelcom d'aliè a la voluntat, en aquests casos. No és una dinàmica d'equilibri entre una acció i la seva conseqüència, sinó més aviat de desproporció entre les conseqüències que una acció comporta, com si aquestes creixessin de forma exponencial. Com una mena de versió primigènia de l'efecte papallona. Cito les paraules de Jean-Pierre Vernant en aquest cas, perquè són molt millors que les meves: 

Certes accions contràries a l'ordre religiós del món contenen un poder dissortat que aclapara completament l'agent humà. L'home que comet accions així queda atrapat ell mateix per la força que ha alliberat. L'acció no emana tant de l'agent com si ell en fos l'origen; més aviat l'aclapara i l'envolta, encerclant-lo en un poder que l'afecta no només a ell sinó tota una seqüència d'accions de més curta o més llarga durada que ell ha influït. 

Jean-Pierre Vernant. Myth and Society in Ancient Greece

Tant la cita literal com la informació les he tretes de:

• Jean-Pierre Vernant, Myth and Society in Ancient Greece (Capítol 6: "The Pure and the Impure")

I a propòsit de tot això, Madeline Miller comenta el costat fosc d'Odisseu: 

• False counselor. The dark heart of Odysseus, de Madeline Miller a Times Literary Supplement. 

Aquest arc entristirà molts nobles

Cant XXI de l'Odissea

Si bé el capítol anterior ja venia carregat de presagis i preparacions, el clímax encara es fa esperar. Penèlope, inspirada per Atena, convoca el certamen de l'arc per a tots els pretendents. S'afegeix un excurs sobre com Odisseu havia obtingut l'arc, regal d'hospitalitat per part d'Ífit, un antic company. Odisseu no se l'havia emportat a Troia, sinó que el guardava amb els tresors més preuats del seu palau. Penèlope agafa l'arc de la sala del tresor i proposa la següent prova als pretendents: corbar l'arc en primer lloc i fer passar una fletxa pels dotze forats de les dotze destrals posades en filera. Promet casar-se amb qui ho aconsegueixi. 

Penèlope presenta l'arc als pretendents d'Alan Lee (1995)

Telèmac és el primer a posar l'arc a prova, i tot i que ho podria haver aconseguit amb prou intents, Odisseu li ho impedeix. Odisseu es dóna a conèixer a Eumeu i Fileci, i els mana que quan arribi el moment tanquin la sala i no en deixin sortir cap pretendent. Quan Odisseu demana que li deixin fer la prova, Antínous, curiosament, l'increpa recordant-li l'episodi dels centaures a les noces de Pirítous: un altre bon exemple del que no s'ha de fer quan es va de convidat a una festa.

Penèlope els tranquil·litza dient-los que no es casarà amb el pidolaire, que la seva prova queda fora de concurs, per dir-ho així, però en realitat el que preocupa als pretendents no és això, sinó que el pidolaire pugui guanyar la prova que ells han perdut i els deixi en ridícul. (Possiblement no han oblidat l'episodi de la baralla amb l'altre pidolaire i dels músculs i la vigoria que els van meravellar en el foraster). Telèmac fa fora la seva mare de la sala, i seguidament dóna l'arc al pidolaire.

El capítol s'acaba, prou sinistrament, amb Eumeu i Fileu tancant les portes de la sala, i Euriclea manant a les serventes que no es moguin i facin com si res sentin el que sentin rere les portes tancades. Odisseu tesa l'arc sense esforç, deixant els pretendents bocabadats, i tot seguit fa passar la fletxa pels dotze anells de les dotze destrals.

A continuació, uns breus apunts sobre el simbolisme de l'arc, així com la importància de les armes a la societat homèrica.

Armes i guerrers a la societat homèrica 

La brutalitat de la lluita cos a cos en aquesta època fa de la força i l'agressivitat qualitats desitjades i esperades en el guerrer. L'honor (timé) i l'excel·lència (areté) dels nobles és, com hem vist, una part important de l'organització social d'aquesta època, mentre que la humiliació o el deshonor (atimia) és un dels conflictes més habituals que mou els herois en els textos homèrics, com veiem a la Ilíada i a l'Odissea. El valor que regula el comportament social és la vergonya, més que no pas la culpa, com en les societats cristianes.

Com hem vist anteriorment, l'ostentació de riqueses i objectes de luxe per part del guerrer és una conseqüència directa de la guerra, on el que importa és fer el botí més gran possible, i marca estatus i poder dins d'aquesta societat. La caça era un ritual de pas important per als adolescents, una mena de preparació per a la brutalitat i la violència de la guerra. Com hem vist, un dels episodis fonamentals en la vida d'Odisseu és la seva trobada amb el senglar del Parnàs, que marca el seu pas a la vida adulta.

Odisseu al concurs de l'arc d'Alice i Martin Provensen (1956)

El món descrit als poemes homèrics fa referència, possiblement, a un context una mica posterior al dels fets relatats, i és més proper al moment en què els textos es van posar per escrit, el segle VIII aC. Les nombroses enumeracions de llinatges en el text van dirigides a afalagar l'audiència contemporània, i embrancar-la amb els llinatges dels herois antics.

A casa d'Odisseu, com veiem en el text, les armes estan exposades a les parets, cosa que sembla habitual en aquest context històric, i els nobles porten espasa o llança a sobre en tot moment: eren un símbol d'estatus. L'arc i les fletxes, en canvi, no eren gaire valorats com a armes de guerra, en què s'afavoria l'enfrontament cos a cos com a marca d'honor i valentia, més que no pas un instrument que permet matar l'enemic a distància i, per tant, és vist com a marca de covardia. Aquesta percepció apareix moltes vegades a la Ilíada, i explicaria en part per què Odisseu va deixar l'arc a casa en lloc de portar-lo a la guerra.

En canvi, l'arc a l'Odissea té una rellevància més aviat simbòlica. El déu arquer era Apol·lo, que també era el déu del dia i del sol, per tant de la llum i de la justícia divina. És força oportú que la revenja d'Odisseu, per tant, tingui lloc durant la festivitat en honor d'aquest déu. Força significativament, la Ilíada comença amb la pesta que assola l'exèrcit grec, que s'atribueix a un càstig diví d'Apol·lo. Si agafem les dues obres com a conjunt, es pot considerar que l'Odissea tanca un cercle obert en la Ilíada.

La informació l'he extreta de:

• Fernando Quesada. "Lavar con sangre la humillación: armas y valores del guerrero en la Odisea." a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

Intueixo que us arriba la desgràcia

Cant XX de l'Odissea 

Odisseu s'ajeu a dormir al vestíbul, i quan sent les rialles de les serventes infidels s'indigna contra elles. Atena se li apareix i li retreu la seva ansietat, i Odisseu es planteja per primera vegada les conseqüències que comportarà la seva revenja. Quan Odisseu s'adorm, Penèlope es desperta i, desesperada, desitja la seva pròpia mort. Acaba de somiar que dormia amb Odisseu. A l'alba, Odisseu es desperta i s'imagina que Penèlope ja l'ha reconegut. A continuació, demana a Zeus que li enviï dos senyals: un que provingui de dins de la casa i un que vingui de fora. Per a la seva alegria, tots dos es produeixen. 

Ja prop del desenllaç, aquest és un capítol força estrany. No podem dir que hi hagi gaire acció, però tot el que s'hi esdevé té importància, d'alguna forma. Els personatges es troben en conflicte dins seu, i els subconscients de cadascú treballen a plena màquina, com acabem de veure. Els signes i els prodigis cada cop es concentren més cap al desenllaç. Com hem vist, només començar se'n produeixen dos, i el clímax del capítol serà la visió de Teoclimen sobre la mort dels pretendents, amb una fredor i un lirisme contingut dignes d'una escena de Kurosawa. La tensió, per a més inri, s'acumula en les preparacions de la festivitat d'Apol·lo. No tindria més rellevància si no fos el déu arquer, patró de l'endevinació. L'arc d'Apol·lo és un símbol de la justícia divina que colpeja els mortals inesperadament. 

El cabrer Melanti insulta Odisseu, però el bover Fileci es compadeix de la sort del foraster i li dirigeix paraules amables. Fileci té el cor al seu lloc, i un exercici bàsic d'empatia - i potser d'intuïció subconscient també - el porta a pensar que el destí d'Odisseu podria ser molt semblant al del pidolaire. Aquest li augura que veurà el retorn d'Odisseu. 

Davant l'auguri d'una àguila que porta una coloma, els pretendents decideixen desistir del pla de matar Telèmac. Durant el banquet, Telèmac protegeix el pidolaire de la ira dels pretendents. Un d'ells, Ctesip, agredeix Odisseu amb una pota de bou i Telèmac reprèn els pretendents molt durament. El que segueix és un episodi estrany i pertorbador: els pretendents tenen un atac de riure histèric que presagia la mort. De sobte, Teoclimen els fa una acurada descripció de l'escena de la seva mort: 

Ai, desgraciats, ¿quin deu ser aquest mal que patiu? La nit us embolcalla el cap, el rostre i també, per sota, els genolls. El gemec s'escampa i les galtes regalimen llàgrimes. Els murs i els bells intercolumnis estan ruixats de sang. El vestíbul és ple de fantasmes i també és ple dels que van cap a l'Èreb sota les tenebres. El sol ha desaparegut del cel i s'ha estès una boira funesta. (p 449)

Els pretendents, malgrat això, segueixen rient i fent xerinola. L'episodi de l'atac de riure i la posterior visió de Teoclimen tenen quelcom d'esfereïdor. La narració posa un accent especial en què no és un riure natural: "Pal·las Atena va provocar un riure inextingible entre els pretendents i els va trasbalsar el seny. Reien amb una boca que no era la seva i menjaven carn que regalimava sang. Llavors se'ls ompliren els ulls de llàgrimes i el seu cor va tenir el pressentiment del plor." (p 448) A més, pel que hem vist a la resta del capítol, els signes divins s'han estat multiplicant de tal forma que ja és impossible dubtar que els déus estan de part de la revenja d'Odisseu. Tot el que passa en aquest capítol sembla tenir un origen sobrenatural.

Com he dit, aquest és un capítol on no hi passa gairebé res i on passen moltíssimes coses a les ments dels personatges. Odisseu es planteja per primer cop que el remei podria ser pitjor que la malaltia; Odisseu i Penèlope es desitgen l'un a l'altre a través del somni; el discurs de Telèmac pot despertar el riure impúdic dels pretendents, però del que no queda cap dubte és de l'autoritat que ostenta a palau en aquest punt de la narració, que ja ningú sembla discutir. Els pretendents, per la seva part, farien bé de refiar-se dels seus propis temors i fugir del palau quan encara hi són a temps. 

Odisseu lluita amb el captaire de Lovis Corinth (1903)

A continuació volia parlar del llegat homèric a la literatura universal posterior. Al llarg de tots aquests capítols, he parlat de trops literaris, referències cinematogràfiques, i possibles interpretacions que es poden donar d'aquest text des de la crítica literària. En els últims anys, les lectures i les recreacions feministes dels mites homèrics han estat una constant, per posar només un exemple. Les experiències dels herois a la guerra de Troia s'han llegit en termes psicològics com a estrès posttraumàtic, ja que sabem que l'horror de la guerra té quelcom de brutal que possiblement transcendeixi cultures i moments particulars en la història. Les interpretacions de les psicologies dels personatges s'han aprofundit i s'han adaptat a la nostra pròpia subjectivitat contemporània com a lectors.

Per això, pretendre fer una relació acurada de totes les influències homèriques en la literatura posterior seria massa pretensiós per part meva, i m'exigiria un esforç de selecció que, ara per ara, no em sento amb forces de fer. Si esteu interessats en la pervivència del llegat homèric en la literatura posterior, especialment en llengua catalana però no exclusivament, us pot interessar mirar el següent blog:

• De Troia a Ítaca 

El ferro per ell mateix atrau l'home

Cant XIX de l'Odissea

Odisseu mana a Telèmac que amagui totes les armes que hi ha al palau de l'abast dels pretendents, amb l'excusa oficial d'evitar accidents domèstics. Odisseu i Telèmac desen les armes mentre la resta del palau dorm i Atena els fa llum. Després d'un segon enfrontament amb la serventa Melanto, Odisseu es reuneix amb Penèlope per tenir la posposada conversa. 

Aquest és un capítol que a mi m'agrada especialment i que resulta, també, un enigma per a l'anàlisi crítica. Odisseu reposseeix la seva llar, d'alguna forma, abans d'haver donat a conèixer la seva identitat real. En aquest capítol el veiem en escenes d'intimitat i complicitat amb el seu fill i la seva esposa - Telèmac coneix la seva identitat, Penèlope encara no en aquest moment - i el capítol culmina, finalment, amb el reconeixement per part d'Euriclea i un llarg excurs, a propòsit d'aquest reconeixement, al passat d'Odisseu i a l'episodi de la cacera del senglar, quan l'heroi era adolescent. 

La conversa entre Penèlope i Odisseu en aquest capítol dinou ha despertat interpretacions diverses perquè apunta a un reconeixement velat i no verbalitzat per part de Penèlope. Odisseu compara Penèlope amb un rei poderós a la seva cort, que de nou ens presenta una inversió dels rols de gènere, i Penèlope explica el parany del teler que ja coneixíem del capítol segon. Odisseu li explica un relat ple de mentides sobre el seu suposat passat a Creta, i li relata com va conèixer Odisseu durant la guerra de Troia. Penèlope el posa a prova per saber si la història és veritat, i li demana que descrigui els vestits característics que portava Odisseu. Odisseu en dóna una descripció acuradíssima, i Penèlope, si més no, es creu que el foraster hagi conegut Odisseu realment. 

A continuació el foraster anuncia la tornada d'Odisseu, fent un relat força aproximat dels últims estadis del seu viatge. Penèlope, tot i que incrèdula, ofereix al pidolaire el lloc de més honor de la casa, per davant de tots els pretendents, i mana a Euriclea que li renti els peus. Euriclea reconeix Odisseu per la cicatriu que té a la cuixa que li havia fet un porc senglar en una excursió amb el seu avi Autòlic al mont Parnàs. Odisseu li demana a Euriclea que guardi el secret i aquesta accepta. 

Després, Penèlope li explica al pidolaire el seu somni d'un presagi sobre la tornada d'Odisseu: una àguila baixa del cel i trenca el coll a totes les oques que hi havia al pati de Penèlope. Penèlope li explica la seva intenció de sotmetre els pretendents al concurs de les dotze destrals, una prova d'habilitat que només Odisseu és capaç d'acomplir. Aquest és un argument fort a favor de la tesi que Penèlope ja coneix la identitat del foraster arribats a aquest punt: no sols això, sinó que també es dóna la prerrogativa de sotmetre Odisseu al concurs. Si Odisseu es permet ser prudent i no donar-se a conèixer d'entrada per posar a prova la fidelitat de Penèlope (en cas que Penèlope no li fos fidel, s'arriscaria a patir el mateix destí que Agamèmnon), aquesta li torna la pilota d'una forma molt subtil: si ell està interessat a recuperar el tron d'Ítaca (i no seguir vagarejant pel món, com porta fent deu anys seguits), haurà de competir com tots els altres. 

Tot això és interpretació, és clar. També cap la possibilitat d'interpretar el text literalment, i assumir que en aquest punt Penèlope encara no sap qui és el foraster, però està convençuda que aquest ha conegut Odisseu de veritat, i li dóna un lloc d'honor a la casa com a part de les formes de l'hospitalitat. En tot cas, aquest és un dels capítols que presenta més interrogants pel que fa a la seva ambigüitat. 

Penèlope Vaticana
Museus Vaticans. Font

Una altra part interessant del capítol és el flashback cap al passat d'Odisseu, que es fa curiós just en aquest punt, també, perquè es juxtaposa a aquesta recuperació simbòlica de la seva casa per part d'Odisseu. El seu passat i la seva identitat queden lligats aquí, i potser hauríem de recapitular i veure quin és l'origen de l'heroi Odisseu. 

Odisseu: orígens 

L'avi d'Odisseu, i que segons aquest capítol de l'Odissea li va triar el nom a Odisseu, era Autòlic. Autòlic és un nom parlant que significa el-llop-mateix o el-llop-solitari. Era fill del déu Hermes, en la majoria de versions, i això explica que l'astúcia, la intel·ligència i l'amor als paranys corri en la família. De fet, Autòlic era reconegut com a lladre i entabanador. Tenia el poder de disfressar-se i disfressar els béns robats de forma que no els poguessin trobar. També tenia un casc que el feia invisible: algunes versions del mite diuen que li va regalar aquest casc a Odisseu per anar a la guerra de Troia, i que per això aquest era capaç d'infiltrar-se en terreny enemic sense que ningú el veiés. La seva filla Anticlea era l'esposa de Laertes i la mare d'Odisseu. Segons diverses versions, Odisseu va néixer accidentalment mentre la seva mare tornava de viatge a Ítaca. Durant la seva adolescència, un senglar el va ferir durant una cacera al mont Parnàs, on vivia el seu avi. També va fer diversos viatges amb encàrrecs per al seu pare. 

La caça del porc senglar caledoni
Museu Ashmolean, Oxford. Font

Quan el pare d'Helena, el rei d'Esparta, va prometre la seva mà al vencedor d'un concurs, Odisseu s'hi va presentar com a candidat. Tanmateix, els pretendents eren tan nombrosos que a Odisseu se li va acudir que fessin un pacte per acceptar el resultat de la competició, que els lligaria en el futur a la necessitat de prestar-se assistència mútua: aquest seria el germen de la federació entre els aqueus que anirien a la guerra de Troia, de fet. Odisseu va acabar casant-se amb Penèlope, filla d'Icari, en algunes versions perquè va ser guanyador d'una competició per la seva mà, en altres versions perquè Penèlope el va escollir entre tots els seus pretendents. Penèlope era cosina germana d'Helena i de Clitemnestra (que eren germanes). 

Un cop a Ítaca, la guerra de Troia va esclatar quan Telèmac era un nadó. Quan els aqueus van anar a buscar-lo per anar a la guerra, Odisseu es va fer passar per boig per evitar anar-hi. Es posava a llaurar la sorra de la platja amb una arada i la sembrava amb sal. El parany es va descobrir quan li van posar el nadó Telèmac a la trajectòria de l'arada i ell, per evitar que l'infant prengués mal, va desviar l'arada del seu camí. Una altra llegenda de la infància de Telèmac diu que aquest va caure al mar quan era molt petit i que va ser salvat pels dofins; per això Odisseu va adoptar la imatge d'un dofí per al seu escut. 

Un cop a l'exèrcit grec, se li atribueixen nombrosos paranys i estratègies per aconseguir els seus objectius. Va ser responsable del reclutament d'Aquil·les, que s'amagava al gineceu (sí, vestit de noia) del rei Licomedes. Odisseu es va fer passar per mercader i va exposar les seves mercaderies davant les noies. Les noies van córrer cap als vestits, mentre que Aquil·les va anar corrents a escollir les armes. 

El seu parany més famós, evidentment, és el cavall de Troia, que va donar sortida a la situació de bloqueig que presentava el conflicte després de deu anys de lluita. Els grecs van fingir que es retiraven definitivament, deixant una escultura d'un cavall de fusta a les portes de la ciutat. El cavall era el símbol del déu Posidó, amb el qual els grecs suposadament demanaven el seu favor per al viatge de retorn. Els troians van interpretar així el sentit de l'ofrena, i van introduir el cavall a la ciutat, amb grans celebracions per la victòria. Quan es va fer de nit i tothom dormia, un comando de guerrers grecs que s'amagaven dins del cavall van sortir i van obrir des de dins les portes de la ciutat inexpugnable. 

El contingut d'aquests mites el podeu trobar a múltiples fonts, i en trobareu molts resums a Internet. Jo he tret la informació del Diccionari de mitologia de Pierre Grimal i de la Wikipedia. 

Pel que fa al retrobament entre Penèlope i Odisseu, i a l'ambigüitat del reconeixement, aquests articles en donen interpretacions molt interessants i elaborades: 

• On Penelope's Recognition de Paul Schoffer, a Identity in the Odyssey. L'autor discuteix les diverses interpretacions de l'episodi i es decanta lleugerament a favor de la ignorància de Penèlope en aquest punt, tot i que finalment es queda amb la ironia i l'ambigüitat del passatge sencer. 

• The Reunion of Oydsseus and Penelope in the Odyssey de B. R. Mullikin, a NetCrit, que aposta per la teoria del reconeixement previ i presenta una magnífica lectura psicològica d'aquest capítol 19. 

• Penelope and Odysseus: The Perils of Dream Interpretation de Kelly Bulkeley, a kellybulkeley.org, que aposta també per la teoria del reconeixement previ però se centra en la interpretació i el significat del somni de Penèlope en aquest capítol. (Un eye-opener, sense dubte.) 

Ara ens barallem pels captaires

Cant XVIII de l'Odissea

Per estrany que pugui resultar arribats a aquest punt, la major part d'aquest capítol se centra en una baralla entre dos captaires a la porta del palau d'Ítaca. Sembla més una pel·lícula de Fellini que un poema èpic de l'antiguitat. 

Odisseu s'enfronta amb Iros, el pidolaire resident al palau d'Ítaca, que no està disposat a perdre la seva posició privilegiada a la porta del palau. Els dos pidolaires s'amenacen mútuament de paraula, i quan es disposen a arribar a les mans, els pretendents es mostren interessats en l'espectacle. Tanmateix quan el pidolaire foraster es treu la roba per lluitar, tots es meravellen dels seus músculs i la seva vigoria. Se segueix la lluita entre els dos pidolaires, que Odisseu guanya amb facilitat. Un cop ha vençut, adverteix a un dels pretendents, Anfínom, dels perills imminents que els esperen. 

Amb la bellesa divina que li infon Atena, Penèlope es presenta davant dels pretendents i els retreu la seva actitud. Finalment els reclama que presentin obsequis per tal que ella pugui escollir un marit definitivament. Mentrestant, Odisseu s'enfronta a Melanto, una de les serventes infidels i amant d'Eurímac, i a continuació també discuteix amb Eurímac. Després del banquet, Telèmac ordena als pretendents que vagin a dormir a les seves cases, i aquests se sorprenen de la seva gosadia, tot i que li fan cas.

Penèlope de N. C. Wyeth (1929)

Un dels episodis més determinants d'aquest capítol és el moment que Penèlope es presenta davant dels pretendents amb la bellesa que li ha infós Atena. Contrasta fortament amb l'episodi de la baralla dels pidolaires i les múltiples agressions i menyspreus que Odisseu ha hagut de suportar fins ara. Però, què es considerava bellesa en aquest context?

Bellesa a l'antiga Grècia 

El concepte de bellesa i el de bondat a l'antiga Grècia anaven associats. Seria l'època clàssica la que portaria aquesta associació als extrems amb la filosofia platònica, però en aquest període arcaic podem entendre, pel que hem anat veient fins ara de la lectura, que d'alguna forma la bellesa s'associa a la vigoria i a l'habilitat física. L'art grec ens proporciona multiplicitat de models de cossos ben proporcionats, que reflectirien l'ideal de bellesa de l'època. En els textos literaris veiem com la bellesa sovint es defineix per l'efecte que té en els que l'observen, més que per les qualitats particulars de la persona bella, com veiem en aquest cant divuitè.

Per a les dones, el cos bell s'identificava amb els malucs amples i la pell blanca, i l'ideal últim de bellesa eren els cabells rossos tirant a vermells. L'oli d'oliva era un element cosmètic important, que servia per netejar i il·luminar la pell, tant per a dones com per a homes. La pell s'emblanquia amb cosmètics derivats del plom, i els ulls s'enfosquien amb pigments fets amb carbó i cendres. També s'utilitzaven pigments derivats de substàncies naturals per a enrogir les galtes i els llavis. Una de les parts més curioses, possiblement, era l'estàndard de bellesa per a les celles, que es preferien negres i espesses, i que durant alguns períodes, fins i tot es preferien connectades.

Peplos Kore
Museu de l'Acròpolis d'Atenes. Font

La informació l'he extreta de:

• Ancient Greek Clothing and Beauty de John Green a Classroom.

• Cosmetics in Ancient Greece de Shannon Leigh O'Neil a Classroom.

• Would you be beautiful in the ancient world?  a BBC News Magazine.

Un altre article que m'ha semblat molt creatiu i interessant a l'hora d'interpretar el tema de l'erotisme i la seva política a l'Odissea és el següent:

• Sex and Death in Homer de C. D. C. Reeve, a la revista Aeon. 

Que torni aquell heroi i que un dèmon l'acompanyi

Cant XVII de l'Odissea

Al matí següent, Telèmac es dirigeix al palau mentre Odisseu es posa a pidolar per la ciutat. Quan Telèmac es presenta davant dels pretendents, tothom el mira amb admiració. (És la gràcia que Atena li ha donat per semblar més poderós però, des del punt de vista de la narració, sabem que prové d'un viatge iniciàtic i que ara és un adult.) Després del bany i del banquet, Telèmac li explica les seves aventures a Penèlope, i l'endeví Teoclimen, el nouvingut d'Esparta acollit per Telèmac, vaticina el retorn d'Odisseu. 

Mentre Odisseu i Eumeu es dirigeixen a la ciutat, es creuen amb el cabrer Melanteu, que agredeix Odisseu amb una puntada de peu. Quan Odisseu i Eumeu arriben al palau, el primer que els rep és el gos ancià Argos, que malviu com pot entre els fems i està ple de paparres. Després de reconèixer el seu amo, Argos mor. Argos era el nom d'un gegant de cent ulls que treballava com a guardià per a la deessa Hera: el gos Argos, per tant, rep el nom per les seves qualitats de guardià fidel. Però, al capdavall, vint anys canins són vint anys canins, i Argos expira només reconèixer el seu amo.

M'encanta la forma com Seth Benardete interpreta aquest episodi al seu llibre L'arc i la lira, només començar al primer capítol. L'assemblea a Ítaca no ha estat convocada en vint anys, de forma que la vida política de l'illa ha quedat paralitzada tot aquest temps. Argos no pot morir fins que no arriba el seu amo de nou a l'illa. Com si es tractés d'un conte de fades, l'absència d'Odisseu ha paralitzat el temps mateix a l'illa, i la majoria d'edat de Telèmac i la mort d'Argos marquen el moment en què el temps es posa en marxa de nou. La interpretació es troba a:

• Seth Benardete, The Bow and the Lyre. Lanham, MD: Rowman & Littlefield, 2008. (p 8-9) 

Mentre els pretendents es diverteixen, Odisseu es posa a captar entre ells. Davant les queixes d'Antínous, Telèmac li respon amb autoritat, escena que contrasta amb la seva actitud més reservada al principi de l'obra, i amb el menyspreu obert que li mostraven els pretendents abans del seu viatge. Odisseu explica a Antínous una història falsa sobre la seva captivitat, i els dos discuteixen fins que Antínous agredeix Odisseu amb un tamboret. 

Des de la seva cambra, Penèlope demana a Eumeu que li porti el foraster per demanar-li notícies d'Odisseu, i interpreta un gran esternut de Telèmac com a bon presagi. Odisseu evita la trobada amb Penèlope i la posposa fins a la nit, per evitar la curiositat dels pretendents. 

La geografia de l'Odissea

Al principi d'aquest capítol, Telèmac relata a Penèlope les seves aventures tornant enrere als capítols tercer i quart, al viatge a Pilos i Esparta. Reconstruir la geografia de l'Odissea és complicat perquè Homer utilitza localitzacions reals quan la història, suposadament, és realista, és a dir, quan els personatges es mouen en el món familiar, conegut, i hospitalari de les relacions socials i polítiques. En canvi, quan Odisseu travessa el mirall i accedeix al món inhòspit i estrany dels monstres i la bruixeria, la geografia es torna molt més difusa, per no dir directament que Homer referencia llocs totalment imaginaris. 

Per més intents que s'han fet de localitzar les illes concretes a què podrien haver correspost la terra de Calipso, la dels ciclops o la dels lotòfags, no sé fins a quin punt té sentit voler-ho fer. És com pretendre situar en un mapa Macondo, l'escola de Hogwarts o la fàbrica de xocolata de Willie Wonka. Als següents mapes he indicat la part realista, recognoscible, i deixem una mica com a misteri literari on podrien haver estat les altres illes que Odisseu ha anat visitant al llarg del seu camí: 

Per començar, la que està marcada en vermell és l'illa d'Ítaca, en l'actualitat. La gran que té al costat és Cefalònia, la de sota és l'actual Zante (Zákynthos, en grec) i la de dalt, que està enganxada al continent, és Lèucada. El conjunt forma les illes jòniques, i és d'aquí d'on provenen els pretendents. També hi ha controvèrsia sobre si l'Ítaca actual correspon realment a l'Ítaca homèrica. Hi ha interpretacions dels accidents geogràfics descrits al text que la identificarien amb Cefalònia, amb Lèucada, o fins i tot amb alguna península del continent, ja que al text no es diu explícitament que Ítaca sigui una illa. Però suposem, per simplificar, que l'Ítaca del text i l'actual coincideixen. 

Viatge de Telèmac

Aquest mapa marcaria el viatge de Telèmac: la primera etapa, fins a Pilos, per mar, i la segona etapa, de Pilos a Esparta, per terra, com ens indiquen els cants tercer i quart. La tornada és si fa no fa el mateix recorregut. 

Darrera etapa del viatge d'Odisseu

En aquest mapa, veiem el recorregut que fa Odisseu des de l'illa dels feacis, Esquèria en el text, que correspondria a l'actual Corfú, fins a Ítaca. L'illa de Corfú se situa al nord de les illes jòniques seguint la línia de la costa. A diferència del que passa amb la localització de l'Ítaca original, sembla que hi ha un consens força ampli en identificar l'antiga Esquèria amb l'actual Corfú. Per acabar, un petit resum de com quedaria la situació de tot el relat: 

El senyal vermell marca la localització de les ruïnes de Troia descobertes per Schliemann. El cercle vermell que hi ha al nord marcaria la zona on viuen els cícons i, per tant, la fletxa vermella indica la primera etapa del viatge d'Odisseu. A partir d'aquí, l'heroi transita un terreny imaginari, per això no m'he aventurat a marcar un recorregut. En verd hi ha el viatge de Telèmac, que es veu més clar al mapa de més amunt, i en blau hi ha l'última etapa del viatge d'Odisseu, de Corfú (feacis) fins a Ítaca com també hem vist més amunt. En lila i amb un interrogant al costat he marcat les illes de Malta, que serien una localització possible - una de les més probables, de fet - per a la imaginària Ogígia de Calipso, última parada en el viatge d'Odisseu abans d'arribar a feacis. El recorregut que fa Odisseu durant els anys de penalitats podrien circumscriure's a aquesta àrea que es veu al mapa, però també es podria tractar d'una àrea més gran. Altres hipòtesis per a l'illa d'Ogígia s'han situat a les Balears, o a l'illot Perejil prop de la costa de Ceuta. Malta sembla més plausible, però, si es té en compte la distància recorreguda i el temps de navegació que apareixen al relat. 

Cap altre Odisseu tornarà aquí

Cant XVI de l'Odissea

Telèmac es presenta a la cabana d'Eumeu i aquest el rep amb alegria. Telèmac envia Eumeu a donar la notícia del seu retorn a Penèlope, tot i que no hi ha temps per enviar-li un missatge a Laertes. Per Eumeu ens assabentem que l'ancià rei emèrit dorm amb els servents i es nega a menjar. Atena s'apareix a Odisseu i li mana que li reveli la seva identitat a Telèmac, li restaura la seva aparença anterior i Odisseu es presenta al seu fill. Aquest, però, sospita que pugui ser un parany, i Odisseu li torna a assegurar la seva identitat.

Telèmac, no està bé que t'estranyis massa i que no t'alegris pel fet que el teu pare estimat sigui a casa. Cap altre Odisseu tornarà aquí, perquè ell, tal com veus, sóc jo, que, després d'haver patit molts sofriments i d'haver anat errant, he arribat al cap de vint anys a la terra paterna. (p 364) 

Telèmac finalment accepta la paraula del seu pare, i pare i fill es reconeixen emocionats. Realment és un episodi molt emotiu: hem de tenir en compte que literalment són dos estranys l'un per a l'altre. La darrera vegada que es van veure, Telèmac era un nadó, així que és impossible que pugui recordar el seu pare, i Odisseu, òbviament, es troba amb un home adult en qui ha de reconèixer el nadó que no ha vist en vint anys. 

Odisseu amb una copa de vi
Museus Vaticans. Font

A continuació planegen la revenja contra els pretendents, massa nombrosos com per poder enfrontar-s'hi tots sols. La situació requereix, per tant, un altre pla astut per tal d'infiltrar-se al palau i agafar els pretendents amb la guàrdia baixa. Odisseu li mana a Telèmac que quan sigui al palau amagui totes les armes en una cambra, fora de l'abast dels pretendents. Es proposen mantenir el secret de la tornada d'Odisseu fins que hagin sondejat les lleialtats dels servents. 

Al palau arriba la notícia de l'arribada de la nau de Telèmac. Antínous repeteix la seva intenció d'assassinar Telèmac per treure'l del mig, però la resta de pretendents es fan enrere. Penèlope, assabentada del pla, acusa els pretendents públicament, però Eurímac li contesta hipòcritament que no hi ha cap perill per a Telèmac. 

El reconeixement és un trop literari molt poderós en la mitologia de la Grècia antiga, i a partir d'aquí ha influït decisivament la literatura occidental posterior. Uns breus apunts sobre aquest trop literari: 

El concepte de reconeixement (anagnòrisi)

És el moment en una obra literària en què el protagonista, o un personatge, descobreix quelcom que no sabia amb anterioritat, i aquest descobriment és decisiu per al desenllaç de l'obra o per als esdeveniments que se'n segueixen. En el cas que un personatge oculti la seva veritable identitat per exemple, l'anagnòrisi és el moment en què un altre personatge el reconeix, sigui o no sigui aquesta la intenció inicial. També pot ser el reconeixement d'una informació o veritat decisiva sobre un mateix, l'anagnòrisi potser més dolorosa. En la tragèdia clàssica, tenim dos exemples emblemàtics: 

• A Èdip rei de Sòfocles, Èdip rei descobreix que ell és el veritable culpable de tots els mals que assolen la ciutat de Tebes, i se n'adona que ha comès incest amb la seva mare, amb qui ha tingut quatre fills. De fet, Èdip es reconeix com el dolent de la seva pròpia història, quan durant tota l'obra s'havia representat a si mateix com a heroi. 

• A Les coèfores d'Èsquil i a Electra de Sòfocles, Electra descobreix que l'estranger que ha arribat a casa seva no és en realitat un estrany, sinó el seu germà Orestes, a qui creia mort. És també una escena molt emotiva, com els reconeixements a l'Odissea.

A l'Odissea també hem vist molts episodis de reconeixement (i en veurem uns quants més en els propers capítols): 

• Al cant tercer, Nèstor reconeix la deessa Atena en el visitant Mèntor.

• Al cant quart, Menelau reconeix la identitat de Telèmac quan aquest plora en sentir parlar d'Odisseu. 

• Al cant setzè, com acabem de veure, Telèmac reconeix el seu pare tot i que no té cap signe físic que li serveixi de pista. 

• Al cant dinovè, Euriclea, la serventa, reconeix Odisseu en el pidolaire quan li troba a la cuixa una cicatriu que s'havia fet quan era jove. 

• Al cant vint-i-tresè, Penèlope reconeix el seu marit Odisseu en sotmetre'l a la prova d'identificar els trets del llit marital. Tot i així, hi ha debats entre els intèrprets sobre si no hi ha un reconeixement implícit en els cants anteriors, en què Penèlope tracta el pidolaire com si fos de la família. En parlarem pròximament. 

• Al cant vint-i-quatrè, és Laertes qui reconeix el seu fill quan aquest li ensenya la cicatriu i és capaç d'identificar els arbres que havien plantat junts quan era un infant. 

Reconeixement entre Ulisses i Telèmac d'Henri-Lucien Doucet (1880)

Com veieu, és un trop en què es produeix aquest descobriment, però d'alguna forma no és incorporació d'informació nova, sinó interpretació d'informació preexistent que ja es trobava davant dels ulls dels personatges. L'anagnòrisi es produeix, de fet, quan de cop i volta veus l'elefant al menjador, i per això és un trop tan poderós emocionalment quan ens el trobem en obres de literatura o en pel·lícules. Hi ha molts exemples també en la narrativa contemporània, i ha estat un trop molt utilitzat al cinema. 

Per exemple, el final de "El sisè sentit" n'és un exemple emblemàtic, perquè totes les pistes eren a l'abast del protagonista abans de començar, i també perquè el protagonista descobreix una informació clau sobre sí mateix més que sobre algú altre. A la novel·la Senyor de les mosques tota l'evolució que fan els infants protagonistes es pot llegir com a progressiu reconeixement de la condició humana, fins arribar al moment en què aquesta es fa explícita amb "la bèstia som nosaltres". A Grans Esperances, per exemple, el procés que fa Pip per reconèixer en l'ex-convicte Magwitch el seu benefactor secret no és només l'adquisició d'una informació nova, sinó també el descobriment que totes les seves suposicions passades eren errònies, i fins a cert punt fruit de la seva vanitat. I així successivament. 

La informació l'he treta de: 

• Anagnorisis a la Wikipedia.  

• Anagnorisis a Literary Devices.  

Més en concret sobre el reconeixement en l'Odissea, el següent article n'ofereix un resum: 

• Pierre Han. "Recognition in The Odyssey" Revue belge de philologie et d'histoire. 59/1 (1981) 50-55. 

Vaig veure amb els meus ulls aquesta terra

Cant XV de l'Odissea

Atena va a Esparta a buscar Telèmac i li recomana que torni a Ítaca el més aviat millor. Li revela l'emboscada planejada pels pretendents, i li mana que arribi a l'illa d'amagat i vagi directament a la cabana d'Eumeu. Helena i Menelau li fan a Telèmac uns regals magnífics i després d'un últim banquet, aquest marxa tot seguit. Una àguila baixa del cel i captura una oca domèstica del palau, i Helena interpreta l'auguri com a símbol de la imminent tornada d'Odisseu i la seva revenja. 

L'àguila caucàsica
Museu Arqueològic d'Atenes. Font

Després de fer nit a Feres, Telèmac i Pisístrat arriben de nou a Pilos, però Telèmac s'acomiada abans de veure el rei Nèstor per no entretenir-se més. Telèmac i Pisístrat pacten ser hostes l'un de l'altre per sempre més. Teoclimen, un endeví fugitiu que es refugiava a Pilos, li demana asil a Telèmac, i aquest l'acull al seu vaixell. 

Mentrestant, a la cabana d'Eumeu, Odisseu expressa la seva intenció d'anar al palau i servir-hi els pretendents, però Eumeu li ho desaconsella. A continuació, Odisseu pregunta pels seus pares a Eumeu, i aquest li explica els destins de Laertes i Anticlea. Tot seguit li relata la seva pròpia vida: com quan era un infant va ser segrestat per pirates fenicis amb la connivència d'una serventa domèstica, i portat a Ítaca, on Laertes el va comprar. 

Odisseu disfressat de captaire de Marc Chagall (1975)

Telèmac arriba a Ítaca i desembarca d'incògnit perquè no el trobin els pretendents. Envia Teoclimen a casa de Pireu, un dels seus homes, perquè no es refia dels pretendents. Teoclimen interpreta l'auguri d'un falcó que porta una coloma a les urpes com a símbol del poder del casal d'Odisseu. 

Com veieu, seguim acumulant tensió de cara al desenllaç final, però aquest encara no s'ha posat en marxa. Si això fos una pel·lícula, diríem que aquestes escenes conformen el build-up de cara al clímax final però, és clar, només depèn de com sigui aquest clímax que tota aquesta acumulació d'escenes hagi valgut la pena.

A continuació, unes petites notes sobre els auguris i els endevins en el món homèric, a propòsit dels auguris que ens han interpretat Helena i Teoclimen. En aquest capítol juguen una funció totalment narrativa: són part d'aquesta escalada de tensió envers el final, però en el context històric que estem construint, les arts endevinatòries tenien un paper social i religiós. També havíem vist Haliterses interpretar els auguris al capítol segon, i Tirèsias, endeví professional, al cant onzè. 

Auguris i profecies

Les pràctiques endevinatòries es basen en la creença que els déus regeixen l'existència dels éssers humans, i que aquest destí preestablert es pot desxifrar com si es tractés d'un codi. L'endeví té un estatus especial en la societat homèrica perquè és l'únic que pot desxifrar aquest codi, i aquesta és una habilitat molt rara. Al món homèric, com veiem per exemple amb Haliterses al cant segon, aquesta habilitat no és professional.

Hi ha dos tipus principals d'endevinació: d'una banda, es pot donar l'endevinació intuïtiva o natural, en què l'endeví (mantis) és posseït pel déu. Apol·lo és el protector de les arts endevinatòries, però els oracles poden venir inspirats també per altres déus. Aquest rapte diví és similar al rapte poètic o inspiració divina que posseeix el poeta (o aede). Veurem un episodi així a la cort d'Ítaca al capítol vintè, protagonitzat precisament per l'endeví foraster, Teoclimen.

D'altra banda, també hi ha l'endevinació inductiva o artificial, en què l'endeví interpreta la voluntat dels déus en un signe tangible, per exemple, el moviment de les aus, les entranyes d'animals sacrificats, les sorts o tauletes, etc. Això és el que fa Haliterses al cant segon, i Helena i Teoclimen en aquest mateix capítol. Tot i així, convé recordar que la línia que separaria tots dos tipus d'endevinació no és gaire definida tampoc.

La informació l'he treta de:

• Margarita Moreno. "El mundo de los adivinos en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

Us vull explicar una història sense gloriar-me'n

Cant XIV de l'Odissea

Odisseu arriba a l'estable del porquerol Eumeu, i aquest rep el pidolaire amb hospitalitat. Eumeu lamenta l'absència del seu senyor, a qui creu mort, i es queixa amargament del comportament dels pretendents, que consumeixen sense descans les magnífiques possessions d'Odisseu. Com hem vist anteriorment, la riquesa material era un aspecte molt important del poder polític dels reietons de l'època, i la màxima preocupació d'Eumeu, en aquest sentit, és ser capaç de mantenir la hisenda del seu amo malgrat els esforços dels pretendents per disminuir-la. 

Eumeu es malfia dels pidolaires i viatgers errants que arriben a la cort explicant falsedats sobre Odisseu, però el pidolaire li assegura que el seu senyor tornarà. Odisseu li explica a Eumeu una història inventada sobre el seu passat com a cretenc i els seus viatges. Eumeu el compadeix, però no es creu que Odisseu hagi de tornar. Odisseu sopa amb la resta de pastors i de porquers, i Eumeu el convida a passar la nit a la cabana. 

Odisseu i Eumeu de Marc Chagall (1975)

Com veieu, l'acció s'ha aturat i en alguns d'aquests capítols no hi ha gaire a destacar pel que fa a l'avanç de la història en general. El que destaca sobretot en aquest capítol és l'actitud d'Eumeu, que contrastarà fortament amb la dels servents infidels, que veurem més endavant quan arribem al palau d'Ítaca. Odisseu també està utilitzant aquesta estada amb els servents per començar a jutjar quins d'ells li han estat fidels durant la seva absència i quins no. 

Però, quina és la situació laboral d'Eumeu i, com hem vist amb anterioritat, també amb Euriclea? Eumeu no explicarà la història sencera de la seva vida fins al cant següent, però de moment aportaré uns petits apunts sobre la situació dels esclaus a la Grècia antiga: 

L'esclavitud a la Grècia antiga

Els esclaus treballaven principalment en activitats com la producció agrícola, la mineria o el servei domèstic. De fet, els antics grecs tenien una actitud ambivalent respecte del treball: en general, no era ben acceptat entre les classes altes (en parlarem a l'últim capítol, quan haguem de parlar del personatge de Laertes), però d'altra banda, els textos expressen admiració i respecte per l'habilitat tècnica. Els esclaus més comuns als textos homèrics són botí de guerra, com es veu molt habitualment a la Ilíada. A la guerra, el més habitual era esclavitzar les dones i matar els homes. En aquestes situacions de guerra, també es podien produir emancipacions d'esclaus si l'altre bàndol pagava un rescat. 

Eumeu de N. C. Wyeth (1929)

Tanmateix, a l'Odissea se'ns explica com Euriclea i Eumeu van ser comprats anys enrere per Laertes i, tot i que no se'ns donen detalls sobre el fet en el text, se sobreentén que, si van ser comprats, la transacció va tenir lloc en un mercat d'esclaus. En aquests casos, els esclaus eren capturats per bandes de pirates o de bandits, que els venien al mercat per obtenir un benefici econòmic. 

L'esclavitud era una desgràcia i situava la persona a baix de tot de la piràmide social però, tanmateix, el destí final de la persona esclavitzada depenia en gran part de l'actitud dels seus amos. Tot i que es llegeix entre línies que el destí més habitual era ser maltractat, a l'Odissea, Eumeu fa diversos comentaris sobre la sort que ha tingut d'anar a parar a un amo que el tracta de forma generosa i magnànima, i sembla que gaudeix d'un règim de semi-autonomia a l'hora d'ocupar-se dels ramats de porcs.

Els esclaus que veiem als textos homèrics eren propietats privades dels seus amos, tot i que també hi havia altres tipus i estatus dins l'esclavitud. En certes àrees, els esclaus estaven lligats a la terra més que al seu amo, i s'assemblaven més al que després entendrem com a serfs. 

Però el tema és més complex i ambigu encara. Hi havia un nivell de servitud que, valorativament almenys, estava encara per sota de l'esclavitud. Es tractava dels thetes, treballadors que es veien obligats a llogar-se a un amo a canvi de diners, però sense cap certesa d'acabar rebent aquest pagament al final. La seva posició social era més baixa que la dels esclaus perquè, mentre que aquests pertanyien a un oikos, els thetes no pertanyien a ningú. I aquest sentit de la pertinença és el que marca la diferència. L'única forma que se m'acut d'interpretar-ho és la diferència entre un contracte fix i un de precari, per dir-ho així. Tot i que els esclaus no rebien un sou pel seu treball, la seva situació era estable, mentre que els thetes havien de sobreviure treballant per a altres sense cap mena de garantia de remuneració o de continuïtat. En el famós passatge d'Aquil·les a l'Hades, que vam llegir al capítol onzè, és precisament a aquest estat de thes que Aquil·les es refereix quan lamenta la seva elecció de la glòria eterna em comptes d'una vida anònima. Fins i tot la forma més baixa de vida social li sembla més desitjable que allò en què ara s'ha convertit.

La informació l'he treta de: 

• M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 3: "Wealth and Labour") 
• Slavery in Ancient Greece a la Wikipedia. 

Atrevit, astut, insaciable d'enganys

Cant XIII de l'Odissea

Els reis feacis fan obsequis a Odisseu i celebren un últim banquet amb ell després de sacrificar un bou a Zeus. Odisseu s'acomiada de tothom amb bons desitjos. Després del viatge per mar, la nau arriba a Ítaca, i els feacis deixen Odisseu adormit a terra ferma, amb els seus tresors al costat. En una conversa entre Zeus i Posidó, aquest últim decideix castigar els feacis per haver ajudat a Odisseu. 

Odisseu adormit a la costa d'Ítaca d'Alan Lee (1995)

Quan Odisseu es desperta, no reconeix la terra on es troba fins que no se li apareix Atena en forma de pastor i li dóna indicacions. Odisseu li contesta fent-se passar per un cretenc exiliat. Aquest és un acudit intern a l'antiga Grècia: els cretencs tenien fama de mentiders i entabanadors, i a aquestes alçades ja sabem que Odisseu s'identifica amb aquestes qualitats. La famosa paradoxa del cretenc, de fet, prové d'aquesta creença popular. Atena se li revela en la seva forma autèntica i el reprèn per l'engany. 

Quan finalment Odisseu reconeix Ítaca, el temor de patir el mateix destí que Agamèmnon el fa més prudent. Odisseu i Atena amaguen els tresors en una cova. Com a part del pla per recuperar el tron d'Ítaca i venjar-se dels pretendents, Atena transforma Odisseu en un pidolaire i l'envia a buscar el porquer Eumeu, que és fidel a la família. Seguidament, Atena marxa cap a Esparta a buscar Telèmac. 

Hem arribat a la segona meitat de l'Odissea, en què l'acció es concentra exclusivament a Ítaca. Sembla estrany que després de tants viatges i aventures per part de tots els personatges, i després d'haver canviat d'escenari tantes vegades, ara l'acció es concentri d'aquesta forma. Però, com veurem, l'episodi de la revenja requerirà molta preparació i, d'alguna forma, el camí fins a restaurar el seu lloc original a la societat d'Ítaca serà també una aventura completa per a Odisseu, que haurà d'aprendre a llegir les actituds de tots els que l'envolten i reconèixer les persones que estan de part seva, i haurà de ser prou previsor per assegurar-se la victòria agafant els seus rivals per sorpresa. En aquest moment, no precipitar-se revelant la seva identitat massa aviat és un pas crucial per a l'èxit del seu pla. 

De moment, uns petits apunts sobre els vaixells i la navegació a l'antiga Grècia, en tant que, de fet, és el darrer capítol en què Odisseu navega. 

Navegació i vaixells a la Grècia antiga

La navegació és un aspecte crucial de les comunicacions i l'economia a l'antiga Grècia per la seva pròpia geografia. El terreny era molt muntanyós, i era molt més fàcil viatjar per mar resseguint la costa que travessar per terra, i a la vegada gran part del territori de parla grega estava compost per illes molt petites. 

Les embarcacions més habituals tenien veles, però els vaixells de guerra anaven propulsats per remers i eren més llargs. Els més habituals eren els birrems i els trirrems que, com el seu nom indica, portaven o bé dues o bé tres files de rems a cada cantó el vaixell. Tanmateix, les naus més antigues, que apareixen als textos homèrics, són les pentecònteres, que només tenien una fila de vint-i-cinc rems a cada banda del vaixell. Veiem, doncs, per què era tan important per a Odisseu no sols la flota de les seves naus, sinó també disposar de prou tripulació per operar-les. Quan finalment perd tots els seus vaixells i tots els seus homes, depèn de la bona voluntat dels feacis per tal que l'apropin a Ítaca amb una de les seves naus. 

Imatge de la pel·lícula Troia (2004). A les naus s'hi veu una sola filera de rems. 

Al capítol cinquè vam veure com Calipso li donava indicacions a Odisseu per tal de mantenir el seu rumb un cop estigués dalt del rai. La direcció es mantenia a través de l'observació dels estels i de les constel·lacions, cosa que fa Odisseu durant dies abans que esclati la tempesta de Posidó. Amb el temps, l'estudi del firmament es va anar perfeccionant, i els mètodes de navegació es van tornar cada cop més precisos. També es mesurava la profunditat de l'aigua a través de pesos. 

La informació l'he treta dels següents articles: 

• The Salient Features of Ancient Greek Ships a Marine Insight. 

• How did Navigation Develop in the Ancient World? a DailyHistory.org 

• Marina de guerra en la Antigua Grecia a la Wikipedia.