El lleó, la bruixa i l'armari (#320)

Un dia el veureu i un altre dia ja no. No li agrada que el lliguin - i és clar que té molts altres països per atendre. Tot està bé. Ens vindrà a veure sovint. Només que no l'heu de pressionar. És feréstec, sabeu? No és un lleó domesticat. 

Aquesta és la segona entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, tot i que va ser el volum que es va publicar en primer lloc, el 1950. És, de fet, el volum més emblemàtic de la sèrie, possiblement perquè va ser el primer. Si El nebot del mag ens havia plantejat una mitologia per a un món màgic en concret, el món de Nàrnia creat per Aslan, i ens presentava les respostes a alguns enigmes i imatges que apareixen en aquest segon volum, aquest té una autonomia pròpia molt més marcada. En realitat podria ser perfectament un únic volum tancat en si mateix, i va ser a partir d'aquest punt que l'autor va decidir expandir el seu conte per a infants i fer-ne una sèrie sencera, afegint-hi diverses seqüeles i una preqüela. 

Durant els bombardeigs dels alemanys sobre Anglaterra a la segona guerra mundial, els quatre germans Pevensie, Peter, Susan, Edmund i Lucy, es traslladen a viure al camp, a la mansió d'un professor retirat. Allà, la més petita dels germans, la Lucy, descobreix que un antic armari en una de les cambres de mals endreços de la casa porta a un món diferent, el món de Nàrnia. Els seus germans no la creuen, fins i tot quan Edmund també hi acaba accedint. Quan finalment hi acabin entrant els quatre germans junts, hauran de derrotar la malvada Bruixa Blanca, que manté Nàrnia en un hivern perpetu, per tal de poder accedir al tron de Cair Paravel, com indica una antiga profecia. 

Abans de tots aquests esdeveniments, però, el primer accés a Nàrnia ens obre la novel·la amb dues trobades igual d'emblemàtiques i decisives per a la trama de la novel·la sencera. Mentre que la Lucy coneix el senyor Tumnus, un faune amistós que la convida a prendre el te a casa seva, l'Edmund es troba per primera vegada amb la malvada Bruixa Blanca, que li presenta una temptació molt difícil de resistir: un poder que s'assembla sospitosament a ser fill únic. Totes dues trobades són fascinants perquè d'una banda venen carregades de motius freudians, si fem l'esforç d'analitzar-les sota aquesta llum, i d'altra banda atreuen amb la introducció de trops i motius de la mitologia i dels contes de fades populars que, si més no d'entrada, ens haurien d'ajudar a llegir el que s'hi està esdevenint. Com actuar i en qui confiar quan accedeixes a un món de fantasia per casualitat? L'única guia d'acció que ja posseïm, com més endavant reconeixerà Peter, són els contes tradicionals que ja coneixem. 

Els llibres que trobarem a la lleixa del senyor Tumnus, però, ja ens avisen de la primera reversió dels termes: al món de Nàrnia, són els éssers humans qui són un mite. El segon signe el trobem en la presència ominosa de la figura del pare de Tumnus, encara que només sigui des d'un retrat a la seva saleta: com si es tractés del superego freudià del seu fill, la seva presència ens recorda un codi de conducta i de valors més antic que el poder usurpat per la bruixa. Aquesta, quan finalment apareix, es presenta principalment com a temptadora, només que el seu engany és força evident des del principi: fins i tot abans d'haver sentit mai a parlar dels quatre trons de Cair Paravel, destinats a ser ocupats per quatre germans en pla d'igualtat, Edmund és temptat amb ser el successor únic de la bruixa, de forma que aquesta indirectament adopta el rol de mare assumida - i impostora - de l'infant. 

Tant l'Edmund com la Lucy accepten els aliments que els éssers màgics els ofereixen - la prohibició d'acceptar menjar ofert pels éssers de la terra màgica és un trop recurrent a la mitologia i als contes de fades. Si bé les delícies turques de la bruixa i el seu discurs persuasiu fan saltar les alarmes de bon principi, la mateixa sospita crea una ambigüitat pertorbadora en el cas de Tumnus i Lucy, perquè els faunes, parents dels sàtirs, no són éssers fiables a la mitologia clàssica, especialment per a jovenetes que vaguen pel bosc desprevingudes. Ara bé, comparant els dos àpats de seguida veurem el contrast entre les dues màgies: el te, l'ou dur i les torrades de sardina, mel o mantega oferides per Tumnus, aliments que nodreixen autènticament dins la novel·la, no tenen res a veure amb les delícies turques oferides per la reina-bruixa, símbols d'una dolçor buida que no alimenta i crea addicció en qui les menja. No cal anar gaire lluny, doncs, per començar a percebre aquí la lectura platònica que Lewis mateix proposava per a la sèrie de Nàrnia: la tensió dualista entre el menjar fingit i el real ens comença a introduir a la tensió entre el poder fingit de la reina Jadis i el poder autèntic d'Aslan. 

Encara cal esperar perquè Aslan es reveli, però. Com també passava a El nebot del mag, aquest personatge central per a l'obra no apareix ben bé fins al segon acte de la història. Quan els Pevensie accedeixen al món màgic de Nàrnia, entrem en una tensió palpable d'espera messiànica. Condemnada a un hivern etern sense Nadal, Nàrnia és una terra a punt de renéixer, perquè tots els signes hi són: Aslan es troba de camí, els quatre futurs reis ja han aparegut, i es comencen a intuir els primers signes de desglaç. Perquè no és cap secret que El lleó, la bruixa i l'armari és la més profundament al·legòrica de totes les entregues de la sèrie de Nàrnia. Aslan és el fill de l'Emperador de més enllà del Mar, a qui pertany la Màgia Profunda, una Llei (així, en majúscules) molt més antiga que el temps mateix a Nàrnia. Aquesta antiga llei dictamina que la vida d'un traïdor li pertany a la bruixa, per això Edmund està condemnat a morir segons aquest antic codi. Aslan troba una forma, però, de revertir l'antiga màgia, o de fundar una nova llei, per la qual entrega ell mateix la seva vida per salvar la d'Edmund. 

Un altre element fascinant de la història és que els nens accedeixin a un món de fantasia a través d'un portal màgic i immediatament siguin cridats a ser-ne els reis. L'alçament al poder des d'una posició d'impotència o desempara és un motiu recurrent a la literatura per a infants, i que ens connecta de nou a aquesta lectura platònica de la tensió entre realitat i aparença: la seva aparença feble i desvalguda al món d'Anglaterra revela el seu autèntic poder reial a la terra - autèntica - de Nàrnia, per si el rerefons platònic i cristià del text no acabava de quedar clar. Per acabar de reblar el clau, a més, Lewis dota els seus infants de tota una vida adulta com a reis abans de tornar al món real. És cert que no és gaire més que una estratègia per poder crear altres històries per a la saga que tinguin lloc durant aquest regnat, i un recurs que Lewis certament podia haver espremut molt més, però pel que fa a la psicologia dels personatges obre un dels enigmes més suggestius del text. El lleó, la bruixa i l'armari és una de les meves entregues preferides de la saga sencera, i una recomanació imprescindible per als lectors de fantasia de totes les edats. 

Sinopsi: Durant la segona guerra mundial els germans Pevensie es traslladen de la ciutat al camp fugint dels bombardeigs alemanys. A la casa del professor Kirke hi descobreixen un armari màgic que els porta al país de Nàrnia. Allà descobreixen que una profecia els destina a derrocar la malvada bruixa blanca, usurpadora del poder legítim de Nàrnia. 

M'agrada: Els títols dels llibres de la lleixa del senyor Tumnus, evidentment. 

No m'agrada: La misogínia implícita del text, que el personatge del Pare Noel s'encarrega de fer explícita molt gratuïtament.