Haiku per les ànimes #3

Tot té el seu moment: 

aigua de pluja i encens

(temps de les ofrenes). 

Todo a su tiempo: 

momento de ofrendar

incienso y lluvia. 

Haiku per les ànimes #2

Records del passat; 

fan com les aus migratòries: 

respiren silenci. 

Son los recuerdos

como aves migratorias: 

son del silencio. 

Haiku per les ànimes #1

Respira el silenci,

el sol surt entre la boira:

la vida i la mort. 

Brota el silencio

y el sol entre la niebla: 

ser vida y muerte. 

Haiku glaçat

Aquí em vaig saltar unes quantes convencions de l'art del haiku. Ni l'estat mental en què el vaig composar era l'adequat ni he remès a cap element físic, natural o concret. Potser va ser només suggestió, o que vaig sacrificar la concreció pel poder de les metàfores. Sigui com sigui, això és el que en va sortir, primer en català i, després, traduït al castellà: 

Catàleg d'enyors,

l'esperança sempre oberta:

mapa d'incerteses.

Nostalgias varias, 

mapa de incertidumbres

y una esperanza.

Haiku en moviment #3

És que, ja no sé si pensar que és casualitat, però aquest haiku també el vaig escriure en un tren, tot i que aquest cop era un viatge d'anada i no de tornada, com en el cas dels dos anteriors. Al carrer feia molt de fred, i el cel estava molt negre, com si es preparés una tempesta, però de cop i volta el sol va començar a brillar una llum enlluernadora, claríssima, sobre les vies i el paisatge postapocalíptic de Rodalies del qual ja hem parlat en algun altre moment. Era tan bonic que m'hagués agradat tirar-li una foto allà mateix, però no tenia càmera i, de totes formes, el haiku ja fa el fet d'alguna forma. Aquest cop vaig escriure primer en català i la traducció al castellà és posterior.

Llum sobre la via, 

ha sortit un sol d'hivern: 

els arbres no es mouen.

Un sol de invierno

ilumina la vía: 

árboles quietos.

Haiku en moviment #2

Aquest haiku també em va ser inspirat en un tren, curiosament. El primer vers és a suggerència d'un jove poeta (no devia tenir més de sis o set anys), portuguès o brasiler, que viatjava al mateix vagó que jo; les reflexions crepusculars del qual encaixaven a la perfecció en un vers pentasíl·lab de la mètrica castellana. La seva exclamació "la lluna és blanca" no responia tant a una constatació de fet evident fins i tot per a un nen de la seva edat, sinó a l'astorament, la meravella davant la visió d'una lluna gran, rodona i blanquíssima en un cel diürn que encara es mantenia clar. De fet, d'això es tractava, de recuperar la capacitat de meravellament de l'infant davant d'un món que se'ns presenta sempre misteriós, fins i tot en el paisatge caòtic, postmodern i gris que ens ofereix la finestreta d'un tren de rodalies passant per Bellvitge. Tanmateix, com sempre passa, no es tracta tant de Bellvitge, ni del tren, ni de la lluna ni de l'exclamació de l'infant que l'observa, sinó més aviat de tot plegat, és a dir, l'abstracció del moment, en la seva singularitat i bellesa. 

La luna es blanca: 

le da la mano al día

cuando anochece.


La lluna és tan blanca:
si s'acomiada del dia
és que es fa de nit.

Haiku en moviment #1

Aquest és el meu primer haiku. El vaig escriure el juny passat, quasi espontàniament, tot i que vaig haver de polir una mica la mètrica un cop vaig posar per escrit la idea inicial. Tenir una producció poètica de 6 versos i dos treballs escolars no és cap cosa de l'altre món, en sóc conscient. Tanmateix, el meu objectiu no era la composició en sí mateixa sinó l'estat mental que (diuen els japonesos) s'ha d'aconseguir per tal de condensar un moment, tan efímer com tangible en el temps, quan es dóna. Aquest és el meu primer haiku exitós, en aquest sentit, en tant que em va semblar entendre per una vegada què es necessita per escriure un haiku, i vaig aconseguir abstreure'm del sentiment de neguit i decepció que passava llavors per concentrar-me, simplement en quelcom de concret i natural: l'herba, el tren en què m'allunyava de l'estació. D'altra banda, no sé si és exactament això el que pretenen els japonesos o, com sempre passa, serà només una pobra aproximació occidental a aquest punt de la realització poètica que potser només es pot donar purament en els orientals. Finalment, el haiku en castellà és el que vaig escriure primer i la traducció al català va ser posterior: la mètrica castellana i la catalana són força diferents tot i que no ho pugui semblar a simple vista. Per això una aplicació purista de la mètrica tant castellana com catalana crea aquesta sensació de "si fins i tot ha canviat el gènere de la planta...". En fi.

La hierba agreste

quiere besar la vía

y el tren se va.

Un matoll feréstec,

mut, vol abraçar la via

mentre el tren se'n va.