"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de novembre de 2018

Descolonitzar la ment (#220)

I és que el debat literari de Nairobi i la recerca de la rellevància han estat bàsicament reptes sobre el posicionament de les persones pel que fa a les grans qüestions socials del món contemporani. En l'era de l'imperialisme, quina és la teva posició realment? En una societat construïda sobre una estructura de desigualtats, quina és la nostra posició? Podem romandre neutrals, protegits en les nostres biblioteques i disciplines acadèmiques, mentre ens murmurem: jo només sóc cirurgià, jo sóc científic, jo sóc economista, o simplement sóc un crític, un mestre, un professor d'universitat? 

El 1986 es va publicar aquest recull de conferències de l'autor kenyà Ngugi wa Thiong'o, anys després del seu empresonament i quan ja es trobava a l'exili. De l'experiència de l'empresonament Ngugi en va treure, entre d'altres coses, la decisió ferma de no tornar a escriure les seves obres de ficció en anglès, sinó emprar el kikuiu com a primera opció i després traduir-les a altres llengües. Aquesta és una decisió que fa per motius polítics: en un país en què unes elits poderoses adopten les estructures de dominació del colonialisme, la llengua dels colonitzadors esdevé eina per tal de modelar les ments dels subjectes colonitzats, entrenats des de petits per a percebre la seva pròpia cultura com a inferior, i per abraçar la llengua i la cultura dels colonitzadors com a vehicle de salvació i de civilització, suposada alternativa a l'endarreriment i la barbàrie. Tots aquells que no acceptin aquest esquema i s'hi rebel·lin seran categoritzats pels colonitzadors com a "mals natius" i per tant, brutalment reprimits. El problema ve després de la independència, quan aquestes estructures de dominació interioritzades per gran part de la població siguin aprofitades per unes elits privilegiades que perpetuaran les relacions polítiques i econòmiques del colonialisme i posaran els recursos materials del país al servei de les economies dels països europeus, donant peu a l'explotació imperialista de l'economia africana. Davant d'aquesta situació, Ngugi percep la necessitat de retornar la cultura al poble, als camperols i treballadors, per tal que aquests recuperin el seu espai cultural i així, esdevinguin amos del seu futur. No és una idea original de Ngugi, de fet. Les seves conferències reflecteixen un debat que va tenir lloc a les universitats centre-africanes durant els anys 60 i 70, sobre quin lloc havien de tenir les llengües natives de les diferents nacions africanes en la producció cultural. Davant d'una generació d'autors africans que escriuen en anglès, francès i portuguès, n'apareix una de nova que, lluny de renegar dels seus predecessors, sí que reivindiquen aquestes altres llengües i els donen la centralitat que mereixen per a les vides dels seus parlants, i que mai no haurien d'haver perdut per a aquests. És quelcom que des de l'experiència de parlar una llengua minoritària es fa fàcil de comprendre. El debat va portar el 1974 a un congrés sobre l'ensenyament de la literatura africana a les escoles i instituts kenyans. La idea central del congrés va ser la necessitat d'apostar per la pluralitat de les llengües natives i la recuperació de la cosmovisió africana en totes les etapes del procés educatiu i la recuperació de la tradició de la literatura oral, que l'aposta de l'ensenyament per la centralitat de la cultura britànica havia esborrat. El projecte teatral del qual Ngugi va formar part al poble de Kamiriithu forma part d'aquest procés de tornada a arrelar del poble en la cultura oral. Davant de l'acusació d'alienar els camperols amb una forma literària que no els és pròpia, Ngugi reivindica precisament l'arrelament del teatre en la cultura oral, i la seva interrelació intrínseca amb la música, la dansa, la poesia i els rituals tradicionals. Així és com va néixer de forma cooperativa l'obra teatral Ngaahika Ndeenda (Em casaré quan jo vulgui), prohibida quasi immediatament després de la seva estrena, i que va portar Ngugi a la presó. La història de l'evolució literària de Ngugi no acaba aquí, però. És a la presó que es proposa escriure una novel·la nova, i tanca el cercle de la seva reflexió literària apostant definitivament pel kikuiu com a llengua de la seva obra. El fruit de l'estada a la presó és Caitaani Mutharabaini (El diable a la creu), i tot un seguit de reflexions filosòfiques i polítiques en forma d'assaig. Descolonitzar la ment és un reflex d'aquest procés complex i profund, que destaca per la seva franquesa i la seva claredat.

Continguts: Descolonitzar la ment recull tres assajos de Ngugi wa Thiong'o al voltant del paper de les llengües natives de les nacions africanes en el procés de descolonització de Kenya. El primer d'ells, "La llengua de la literatura africana", descriu el paper de l'anglès en la literatura africana, provinent de l'etapa del colonialisme i la jerarquia lingüística que aquesta estableix. Per il·lustrar el seu raonament, Ngugi relata la seva pròpia educació des de petit fins a la seva carrera acadèmica com a professor universitari. El segon dels assajos, "La llengua del teatre africà", relata l'experiència teatral al poble de Kamiriithu com a redescoberta de la centralitat de la literatura oral per a la cultura africana, i la necessitat dels treballadors i camperols de tornar-se a arrelar en les seves tradicions per tal de continuar la lluita política. El tercer assaig, "La llengua de la ficció africana", repassa la història de la novel·la africana i de la recepció de la narrativa occidental a Àfrica. A la vegada, Ngugi emmarca la reflexió dins la seva pròpia experiència d'escriptura de la novel·la El diable a la creu durant el seu empresonament. La darrera de les conferències, "A la recerca de la rellevància", és una reflexió més àmplia sobre el paper polític de la llengua i la cultura. L'enfocament marxista de tota la proposta es fa imprescindible quan es llegeix la reapropiació de la pròpia llengua i cultura com a eina per a l'empoderament i emancipació de les classes més desafavorides.

M'agrada: Ngugi troba l'equilibri just entre les memòries personals i el marc teòric en què reposa la seva argumentació -el marxisme i els estudis postcolonials- . L'estil directe i senzill fa que les reflexions siguin fàcils de llegir, sense restar complexitat a les idees que exposa. 

24 de novembre de 2018

Fragments de Lluitar amb el diable

de Ngugi wa Thiong'o. En les seves memòries de presó com a pres polític, Lluitar amb el diable, Ngugi ens ofereix les seves reflexions sobre la llibertat de pensament i d'expressió, i sobre el moviment regressiu que exerceix el neocolonialisme sobre la ment dels ciutadans. No són, ni de bon tros, els fragments més encesos i combatius del llibre. Són extrets de l'edició catalana del llibre (Raig Verd Editorial, 2018), i la traducció és de Josefina Caball. 

Ngugi wa Thiong'o

El poder de la imaginació per ajudar els humans a alliberar-se del confinament és, veritablement, el fonament de tot l'art. (15)

El fet d'empresonar demòcrates, intel·lectuals progressistes i treballadors militants revela moltes coses. En primer lloc demostra que les autoritats saben que ja no "enganyen" a ningú. (34)

La detenció i l'empresonament per motius polítics, a banda de l'aspecte punitiu, serveixen de símbol i ritual exemplar. Si l'Estat pot doblegar aquests nacionalistes progressistes, si aconsegueix que quan surtin de la presó diguin en un to de súplica "Em penedeixo de tots els meus pecats", aquest canvi de posició, mancat de principis, confirmaria que la colla que governa té raó quan divideix la població en una majoria de milions de persones innocents i passives i una minoria subversiva i descontenta. (36)

Els que són a l'altre costat del filferro espinós i dels murs de pedra han de fer preguntes i exigir respostes. És l'única manera de derrotar la cultura de la por i del silenci. Si una comunitat de milions de persones fessin preguntes i exigissin respostes, qui els les podria negar? (184)

Paraules? El que compta és la realitat que reflecteixen. (196)

Algunes persones em pregunten si em van torturar mentre vaig estar detingut. Però la detenció sense judici ja és, en si mateixa, una tortura, i sobretot ho és perquè no saps fins quan durarà. Sí, i ho és no tan sols per als que són a dins, sinó també per als que són a l'altra banda dels murs. (240)


21 de novembre de 2018

Lluitar amb el diable (#219)

El poder de la imaginació per ajudar els humans a alliberar-se del confinament és, veritablement, el fonament de tot l'art. 

L'escriptor i activista kenyà Ngugi wa Thiong'o va romandre a la presó de màxima seguretat de Kamiti, a Nairobi, de desembre de 1977 a desembre de 1978. Havia organitzat una companyia de teatre popular a Kamiriithu, el poble on vivia la seva família. Sense judici, sense oportunitat de defensar-se i incomunicat de la seva família, l'any a la presó va esdevenir un insospitat espai de reflexió i resistència. L'experiència, apart de reafirmar-lo en les seves conviccions polítiques, va donar fruit en una novel·la escrita clandestinament en paper de vàter, El diable a la creu, que es publicaria el 1980, i un diari de memòries (Detained: A Writer's Prison Diary) que es publicaria el 1982. Lluitar amb el diable (Wrestling the Devil) es va publicar el 2016 i és una versió revisada i reduïda d'aquest diari. És un assaig tremendament captivador sobre l'experiència de l'empresonament injust: des de la seva detenció, que directament es pot qualificar de segrest, ja que l'autor va ser transportat a la presó sense ni tan sols ser interrogat, fins el seu alliberament després de la mort de Jomo Kenyatta. Però l'assaig no es limita tan sols a exposar l'experiència personal: també conté valuoses reflexions sobre la història de Kenya abans i després de la independència, i rastreja la història dels presos polítics en aquest país, primer sota el domini colonial britànic, i després, un cop Kenya va ser independent, sota la dictadura de partit únic de l'alliberador del país, el revolucionari Kenyatta. Ngugi traça una línia molt marcada entre els presoners que es van mantenir fidels als seus ideals polítics i no van renegar de la lluita, tot sovint per acabar assassinats, i els presoners que van pactar amb les autoritats per tal de guanyar la seva llibertat. El procés és més complex del que sembla: Ngugi presenta el confinament com una tortura subtil per part de les autoritats, un conflicte que té lloc dins la ment del presoner, en definitiva, una lluita amb el diable que, quan es fa insostenible, acaba trencant la voluntat de la persona. Així és com jutja els que després es convertirien en l'elit governant de la Kenya independent, que van aprendre dels mestres colonials a canviar el govern de mans sense desmuntar les estructures econòmiques imperialistes que perpetuarien les desigualtats imperants. La Kenya independent es converteix en dictadura d'un sol partit, i qualsevol iniciativa de participació popular immediatament es posa sota sospita. Ngugi wa Thiong'o és empresonat a causa d'una obra de teatre en llengua kikuiu que posa en escena gràcies a la participació col·lectiva dels vilatans de Kamiriithu. El llibre repassa també la història d'aquesta iniciativa de participació col·lectiva en què els veïns del poble van prendre totes les decisions respecte al text i la seva posada en escena. La secció central del llibre ens presenta una colla de meditacions breus al voltant de diferents aspectes de l'empresonament, des dels més fàctics i quotidians als més transcendents a nivell polític. A través d'aquestes memòries, Ngugi posa sobre la taula qüestions com la llibertat d'expressió i de pensament en un règim autocràtic, el paper manipulador de la religió cristiana durant tota la història colonial del país, i també el poder de la imaginació per tal de restar mentalment equilibrat en un moment tan crític. Als seus lectors deixa la responsabilitat d'interpretar les seves paraules i fer les preguntes adequades. Hi ha moments de les reflexions que es poden extrapolar a situacions més properes i d'altres que no, però en definitiva Lluitar amb el diable és una lectura necessària des del punt de vista polític i també l'humà, sovint indestriables. 

Contingut: Lluitar amb el diable narra l'experiència a la presó de l'escriptor Ngugi wa Thiong'o, des de la seva detenció fins al seu alliberament un any després. L'autor explica la seva detenció i els fets que hi van portar, així com el període del seu confinament, marcat per les injustícies i la tortura psicològica exercida invariablement pels carcellers a tots els presos. Des del propi fet de negar-los atenció mèdica i no alimentar-los adequadament, incomunicar-los de qualsevol informació de l'exterior i negar-los la possibilitat d'escriure, Ngugi explica la tenaç lluita de resistència contra totes aquestes amenaces, i la seva iniciativa d'escriure en secret una novel·la en la seva llengua materna, el kikuiu. El volum també recull reflexions sobre la història de la Kenya colonial, i rastreja trets del pensament colonial, basat en l'opressió i la por com a formes de dominació dels natius, que acaben sobrevivint en les institucions de la Kenya lliure per tal d'oprimir novament els seus ciutadans. 

M'agrada: Ngugi té una veu poderosa i extremadament eloqüent, i escriu amb una prosa clara i preciosa, que apel·la en tot moment a la humanitat dels lectors. 

16 de novembre de 2018

Crim i càstig (#218)

Els homes sempre representen l'eternitat com una idea incomprensible, com quelcom immens... immens! Però per què hauria de ser així? Imagini's, al contrari, una cambra petita - un lavabo, si li sembla - ennegrida pel fum, amb aranyes pels racons. Suposi que és així l'eternitat! Tot sovint me l'imagino així. 

Vaig llegir Crim i càstig (1866), de Fiódor Dostoievski (1821-1881) fa uns quants anys, i és d'aquelles lectures que no recordava especialment, ni per bé ni per mal. Potser no li vaig parar prou atenció, o el meu nivell d'anglès no era prou bo, o potser també sigui un llibre que guanya en la relectura, quan ja coneixes els fets principals de l'argument, els nombrosos personatges ja no costen tant d'identificar, i els detalls i la forma de la narració es fan més fàcils d'apreciar. És una novel·la complexa, però més fàcil de llegir del que podria semblar als qui no la coneixen, i una bona forma d'introduir-se a l'obra de Dostoievski. En realitat, la novel·la es llegeix com si fos el guió de la seva pròpia sèrie televisiva: dividida en sis parts exactament iguals, va intercalant les trames dels diferents personatges, principals i secundaris, a un ritme força àgil. Al final de cadascuna de les parts, es produeix un fet inesperat o impactant que acaba descarregant tota la tensió acumulada, i que deixa el públic amb ganes de saber què passarà al proper episodi. El final de la tercera part divideix la novel·la en dues meitats exactes i, per tant, ens n'ofereix el punt d'inflexió, tot i que aquest no resulti, finalment, tan efectista com es pot esperar de les dues primeres parts. Crim i càstig és una novel·la psicològica per sobre de tot i, per tant, gran part dels esdeveniments que seran decisius per a l'argument es produiran dins la ment del protagonista, l'estudiant Raskòlnikov. Un bon dia, aquest comet un assassinat per motius filosòfics i un altre perquè la víctima passava per allà en el pitjor moment possible. A partir d'aquí, Raskòlnikov inicia un procés de negociació constant amb el seu propi crim, per tal de recuperar el seu jo alienat a través de la reconciliació, primer, amb la societat i, després, amb ell mateix. La reconnexió comença de forma fortuïta en el moment que coneix Sònia, una prostituta virtuosa i altruista que li ensenyarà que, al capdavall, potser els altres no són l'infern, sinó que poden esdevenir inesperades taules de salvació. La novel·la és una obra mestra no sols per la forma com està estructurada i construïda, sinó també per l'habilitat amb què Dostoievski construeix el seu propi món literari i simbòlic: l'autor fa un retrat realista i poc afalagador de la indigència en què viuen els més desafavorits de la ciutat de Sant Petersburg, però el transforma incessantment en un recorregut claustrofòbic i alienador, a moments directament surrealista. Els símbols, els somnis, els dobles i les aparicions que es van barrejant amb l'exposició cronològica dels fets van creant poc a poc una textura peculiar per al relat, que a moments revela el parentesc de Dostoievski amb Kafka, el seu hereu literari. Per exemple, en un món on cada habitatge és bàsicament una sola habitació llogada, hi visqui una persona sola o una família sencera, cada cop que se'ns introdueix un nou personatge se'ns descriu la seva cambra, fins i tot quan en alguns casos aquestes no tinguin cap mena de rellevància posterior en el relat. Cada personatge queda, així doncs, definit per l'espai que ocupa, més o menys confinat al seu propi lloc social com a lloc d'opressió i de malestar. Així doncs, per a la majoria dels personatges - no sols el protagonista - la pròpia ment acabarà essent la més cruel de les presons. Per als dos personatges femenins principals, Sònia i Dúnia, la germana de Raskòlnikov, la seva pròpia feminitat esdevindrà un espai de captivitat. La societat els presenta la mort o la prostitució com a úniques alternatives i, com veiem al llarg de la novel·la, el matrimoni concertat plantejat com a transacció econòmica no deixa de ser una altra forma de prostitució. I en aquest retrat sense pal·liatius del submón urbà rus, l'assassí i la prostituta no en són els únics habitants, sinó que veurem desfilar davant dels nostres ulls prestadores despietades, suïcides, alcohòlics, malaltes terminals, violadors i funcionaris corruptes. Ara bé, potser on la novel·la s'acaba fent més complexa és en la seves implicacions filosòfiques: Crim i càstig va representar en el seu moment una crítica profundament articulada de la filosofia nihilista de moda en els cercles acadèmics russos del moment. El nihilisme moral predicava la idea que, si no hi ha Déu ni veritats absolutes, els valors morals ja no són aplicables a la conducta individual. De forma objectiva, per tant, no hi ha accions moralment bones o dolentes. De la mà d'aquesta teoria, Raskòlnikov es convenç que alguns individus superiors poden cometre crims socialment reprovables amb l'objectiu d'aconseguir un bé major per a la societat. Tanmateix, el que és realment subtil d'aquest plantejament filosòfic és que, a través de les paraules i les accions dels personatges, es dirigeix una crítica encara més ferotge, tot i que velada, contra l'utilitarisme mateix, que aplica els principis del liberalisme econòmic al comportament de l'individu, predicant que la persecució de l'interès individual promou a la vegada l'interès col·lectiu. Al cap i a la fi, Raskòlnikov acaba reconeixent la seva incapacitat de millorar la societat a través de l'assassinat, mentre que el discurs utilitari s'acaba desmuntant a través dels personatges més adinerats, que persegueixen el seu propi interès individual amb el pretext hipòcrita - i totalment fals - de promoure el bé col·lectiu. Al final, tot i que de passada, el socialisme és la postura que queda millor parada en aquest combat d'ideologies. El final de la novel·la és optimista respecte de la redempció personal del protagonista, però es manté profundament escèptic respecte de la possibilitat de reforma social. Mentre la societat del futur triga a arribar, Dostoievski ens convenç, amb el seu humor negre i el seu cinisme aspre i desencantat, que la societat present no dubtarà a devorar els seus membres més desvalguts. 

Sinopsi: A la ciutat de Sant Petersburg, l'estudiant Raskòlnikov subsisteix en la indigència mentre traça un pla per assassinar la vella prestadora amb la qual ha empenyorat les seves últimes possessions. Un cop comès l'assassinat, cau malalt amb una febre que amenaça la seva estabilitat mental. La seva vida es creua amb la dels Marmèladov, una família que també prova de sobreviure en la indigència a causa de l'alcoholisme del pare i la malaltia de la mare, i que subsisteix a través de la prostitució de la filla gran. A la vegada, la mare i la germana de Raskòlnikov es presenten a la ciutat per tal de reunir-se amb el promès de Dúnia, un home adinerat que només s'estima a si mateix, i amb el qual Dúnia s'ha compromès per salvar la família de les penúries econòmiques. El destí de tots aquests personatges també s'entrecreua amb el del misteriós Svidrigailov, un propietari adinerat amb antecedents de maltractament i abús sexual, que no revelarà les seves autèntiques intencions ben bé fins al final del relat. 

M'agrada: És una novel·la monumental en múltiples sentits, i que a la vegada fa de molt bon llegir. 

14 de novembre de 2018

A change is gonna come

À la John Boutté.

10 de novembre de 2018

Els arxius de Sherlock Holmes (#217)

Em preocupa la seva salut. S'està posant pàl·lid i prim, i no menja res. "Quan li vindrà de gust sopar, senyor Holmes?" li ha dit la senyora Hudson. "Demà passat a dos quarts de vuit," ha respost. Ja sap com és quan s'interessa amb un cas. 

Doncs aquesta és l'última entrega de les aventures de Sherlock Holmes. He trigat una mica més de dos anys a llegir els nou volums sencers però el conjunt ha estat prou entretingut, i de totes totes recomanable. Els relats recollits a Els arxius de Sherlock Holmes es van publicar entre els anys 1921 i 1927, tot i que els casos tractats se situen a la dècada de 1890, i s'estenen ben bé fins a 1903, any en què Watson es casa per segona vegada i se separa definitivament de Holmes. També hi trobem una excepció, "La cabellera del lleó" que se situa el 1907 a la costa de Sussex, durant el retir de Holmes. Així doncs, i si mirem la cronologia interna dels fets, l'autèntic darrer cas de Holmes va ser el 1917 amb "Els darrers aplaudiments", el servei de Holmes durant la primera guerra mundial, i tots els d'aquest volum són anteriors a aquest moment. Com que ja fa uns quants anys que Holmes es troba retirat, ara Doyle ha de pensar noves motivacions per tal de seguir recuperant casos del passat. La raó que troba és comuna per a la majoria d'ells, i com si es tractés de la desclassificació de documents secrets, Watson va publicant els casos en qüestió quan fa prou anys com perquè els involucrats no es puguin oposar a la seva difusió. El censor és, en alguns casos, Holmes mateix, que acaba donant permís a Watson per a la publicació de certs dels casos més controvertits. Suposo que per aquest mateix motiu, per justificar aquest suposat secretisme, els detalls dels casos es van fent cada cop més escabrosos i sensacionalistes, de vegades directament inversemblants, i en conjunt la qualitat dels contes es ressent en relació amb els volums anteriors. Els millors reculls de relats curts segueixen essent Les aventures El retorn, un cop llegits tots. Els anys 20 no han fet evolucionar ni l'estil, ni el contingut ni l'estructura bàsica dels contes: suposo que Doyle troba la fórmula que funciona per al seu públic i decideix no tornar-se a moure's d'aquesta zona de confort. I potser en la repetició hi ha petites variacions, però el principal defecte d'aquest volum és que cada conte s'assembla massa a l'immediatament anterior, i a molts dels ja publicats en les altres entregues. L'últim dels volums també acabarà creant, de fet, una llarga tradició de pastitxos en els anys posteriors. De tant en tant, als marges de la narració, Watson va esmentant noms de casos que no es van arribar a publicar mai, i que van fer les delícies dels escriptors de seqüeles que arribarien anys després i que contribuirien a mantenir viu el mite del famós detectiu. Un d'aquests autors seria un dels fills de Doyle, Adrian. Malgrat tot, i havent llegit la sèrie sencera, aquest últim volum perd en la comparació amb els altres. Alguns dels defectes més evidents dels volums anteriors, com el racisme i la racialització explícita d'alguns dels personatges, continuen presents: "El problema de Thor Bridge" i "Els tres frontons" són els pitjors en aquest sentit. D'altra banda, els casos que proven de resultar més originals també acaben fent-se decebedors. N'hi ha dos d'ells, "El soldat pàl·lid" i "La cabellera del lleó", que són relatats per Holmes mateix i en els quals Watson no intervé. N'hi ha un altre, "La pedra de Mazarin" que està narrat en tercera persona, com ja havia passat abans amb "Els darrers aplaudiments". El motiu és que aquest relat va ser l'adaptació en prosa d'una obra de teatre que s'havia estrenat anteriorment. Tot i així, encara podem trobar algun cas força curiós, on Doyle experimenta amb les expectatives de la narrativa gòtica i pretén temptar-nos amb una explicació sobrenatural que, com passava a El gos dels Baskerville, acaba desmuntada per la racionalitat implacable de Holmes. I curiosament són aquests dos, "L'home que s'arrossegava" i "El vampir de Sussex", els que han acabat sent els meus preferits. 

Continguts: El darrer volum de les aventures de Sherlock Holmes conté dotze relats publicats entre 1921 i 1927. "La pedra de Mazarin" ens ofereix un curiós retrobament entre Holmes i Watson. Davant la mirada perplexa d'aquest últim, Holmes persegueix el lladre d'una valuosa gemma i utilitza una reproducció en cera d'ell mateix per al seu propòsit. "El problema de Thor Bridge" és un cas força enginyós un cop resolt que gira al voltant d'un misteriós assassinat. "L'home que s'arrossegava" mostra el que passa quan es creuen els camins de Sherlock Holmes i el doctor Jekyll. "El vampir de Sussex" presenta precisament això, un cas de vampirisme que acaba per no ser el que sembla al principi. "L'aventura dels tres Garridebs" és un cas que Watson mateix qualifica de còmic, i gira al voltant d'un frau i un engany que Holmes descobreix de seguida. A "El client il·lustre" les relacions de gènere es tornen a posar sobre la taula: a Holmes se li encarrega que impedeixi el casament d'una dama de l'alta societat amb un criminal de fama internacional (austríac, per més inri). A "Els tres frontons" Holmes entra en contacte amb els baixos fons en un cas que té a veure amb la casa de camp d'una velleta, i acaba trobant-se amb una ment criminal que podria ser el paral·lel pervers de l'Irene Adler d'"Escàndol a Bohèmia". "El soldat pàl·lid" és un relat que té lloc al voltant de la guerra dels Bòers de Sudàfrica, i on el subtext homosexual del conte s'acaba fent molt evident. "La cabellera del lleó" és un conte realment absurd un cop resolt, i on els termes científics que sostenen el cas acaben essent molt febles. A "El colorista jubilat" Holmes uneix forces amb el sr. Barker, un altre detectiu prodigiós, per tal de desentrellar un cas de doble desaparició. Aquí Holmes revela de nou la seva potencial excel·lència per al crim i Watson es torna a convertir en l'ase dels cops. A "L'hostessa del vel" Holmes i Watson assisteixen al tancament d'un misteri de molts anys enrere tot i que, un cop més, es limiten a rebre el testimoni sobre el que va passar. A "Shoscombe Old Place" Holmes és alertat de l'aparició d'unes restes humanes cremades en una mansió del camp, tot i que el misteri acaba essent força diferent del que sembla al principi. 

M'agrada: "L'home que s'arrossegava", "El vampir de Sussex" i "El soldat pàl·lid". 

No m'agrada: No és dels millors volums de la sèrie. 

6 de novembre de 2018

La vall de la por (#216)

Està desenvolupant una vena inesperada d'humor sardònic, Watson, de la qual m'hauré d'aprendre a defensar. Però en qualificar en Moriarty de criminal està produint un libel als ulls de la llei, i aquí hi ha la glòria i la meravella. El més gran conspirador de tots els temps, l'organitzador de totes les maldats, el cervell que controla l'inframón - un cervell que podria haver salvat o enfonsat el destí de nacions senceres. Aquest és l'home. 

Durant 1914 i 1915, la revista Strand serialitza la novel·la The Valley of Fear, una altra de les aventures de Sherlock Holmes en gran format. De fet, esdevé l'última de les novel·les del detectiu de Baker Street, i aquesta entrega ens ofereix un dels seus casos més intrigants i més ben travats. La cronologia ens retorna a la primera època de la col·laboració entre Holmes i Watson, és a dir, al període d'abans de la derrota de Moriarty. De fet, Moriarty hi acaba jugant un paper important, en aquest cas. Al principi, Holmes l'esmenta en relació a una informació xifrada que acaba de rebre. A partir d'aquí desapareix completament del relat, i jo em vaig témer en tot moment que no fos res més que un recurs per a la distracció. En realitat no ho és. Cap al final tots els caps solts s'acaben lligant i ens adonem que els distractors, en realitat, són molt escassos en aquesta novel·la i estan molt ben repartits. Tot i que la seva divisió en dues meitats separades fa que la trama s'alenteixi força més en la segona part que en la primera, al final totes les peces acaben encaixant al seu lloc i la resolució del cas resulta del tot satisfactòria. Doyle repeteix aquí una fórmula que a Estudi en escarlata li havia funcionat: la primera part és pròpiament l'aventura de Holmes i Watson per tal de resoldre un misteriós assassinat. A la segona part, però, l'acció recula en el temps i es trasllada als Estats Units per seguir la història prèvia de la víctima i tanca el cercle, per tant, un cop el seu desenllaç ens posa en antecedents sobre les motivacions del crim. L'estil de les dues narracions és força diferent: durant la primera part assistim als intercanvis d'enginy entre Holmes i Watson, Holmes resol fàcilment un missatge xifrat, un cos de policia rural queda completament desbordat pels esdeveniments, i assistim a les vicissituds familiars d'una víctima d'assassinat. La segona part, però, ens transporta a una versió un punt excessiva de l'oest americà, que pretén evocar el to sensacionalista i exagerat dels penny dreadful. El resultat és una mena de collage entre aquests dos relats altament dispars, que acaben emmarcats, tant al principi com al final, per l'amenaça misteriosa i omnipresent del professor Moriarty. Tot i que no és El gos dels Baskerville, aquesta novel·la manté la intriga a un ritme àgil i constant, va deixant sorpreses pel camí per tal de mantenir l'interès de la lectura en tot moment i té dos moments àlgids de tensió en els desenllaços de cada part, cosa que s'agraeix. Hi ha detalls, però, que acaben resultant totalment absurds per exagerats, com acostuma a passar, en general, amb les aventures de Holmes. Aquí, per exemple, els francmaçons esdevenen, per algun motiu no gaire clar, una organització criminal i, tot i que sembli força estrany plantejat d'aquesta forma, Doyle soluciona el problema de plausibilitat fent que les seves activitats criminals es redueixin a un territori limitat, la vall de la por que dóna títol a la novel·la. Per més forçat que resulti quan s'analitza, el relat és força intrigant i va repartint la tensió i resolent els misteris en els moments adequats.

Sinopsi: Sherlock Holmes rep a Baker Street un missatge xifrat a través d'un dels còmplices de Moriarty. Després de desxifrar-lo fàcilment, rep la notícia que l'amenaça que es reflectia al missatge s'ha acomplert i el senyor Douglas de Birlstone, a Sussex, ha estat assassinat. Holmes i Watson es traslladen a Sussex acompanyats de l'inspector MacDonald, i allà descobreixen que el senyor Douglas no era tan transparent com se suposava. A part d'això, l'actitud sospitosa de la senyora Douglas i el millor amic del finat posen Holmes en alerta.

M'agrada: Per més exagerat que resulti el desplegament de detalls, La vall de la por és una novel·la molt entretinguda i molt ben construïda. La imatge de conjunt no s'acaba de revelar ben bé fins al final de l'obra, que descobreix girs inesperats fins i tot quan el problema ja sembla resolt.

No m'agrada: Té moments en què la narració es fa un punt massa lenta, sobre tot a l'inici de la segona part. 

3 de novembre de 2018

Els darrers aplaudiments (#215)

- Com ho sap, tot això? 
- L'he seguit. 
- No he vist ningú. 
- Això és el que es pot esperar quan jo el segueixo. 

I uns anys després del comiat del famós detectiu, assistim a un altre dels seus retorns. Amb l'excepció del servei de Sherlock Holmes durant la gran guerra, el 1917, no és un retorn real. Oficialment, Holmes segueix retirat al seu apiari des de 1901, però entre els anys 1908 i 1913 la revista Strand va tornar a publicar noves aventures de Sherlock Holmes, de forma més esporàdica que en els altres períodes. La cronologia dels relats segueix essent anterior a la retirada de Holmes, i el material se'ns presenta com a "reminisciències" de casos de l'última dècada del segle dinou, és a dir, records per part de Watson d'alguns dels casos més destacats. Així, trobem un recull de set casos un punt desigual, amb intents molt originals, d'altres que no tant, i d'altres que directament desafien la paciència dels lectors. En altres edicions d'aquest volum s'incorpora també "La caixa de cartró", un relat força anterior a aquest moment però que en moltes edicions va quedar fora de Les memòries de Sherlock Holmes per considerar-se massa escabrós per al gran públic. A part dels sis relats publicats entre 1908 i 1913, també hi trobem "His Last Bow" (es podria traduir com "La seva última salutació") que es va publicar extraordinàriament el 1917 i on assistim al retrobament, setze anys després, de Holmes i Watson per a una última aventura, on s'aprecia un cert to de nostàlgia pels temps passats. El relat cobreix la participació de Holmes en una trama d'espionatge al servei del govern britànic durant la primera guerra mundial. No té res a veure amb les memòries de guerra que començarien a arribar dels supervivents del front durant els anys següents. El mateix Doyle hi perdria el seu fill gran, Kingsley, el 1918, i l'abisme generacional, en aquest context, sembla autènticament insalvable. De fet, la gran guerra va agafar Doyle massa gran per al servei actiu. On sí que havia servit amb l'exèrcit britànic uns anys abans va ser a la guerra dels Bòers, a l'actual Sudàfrica, un conjunt de campanyes que, tot i la seva dosi d'horrors perpetrats pels britànics mateixos, van tenir molt més a veure amb l'empresa de domini colonial que amb la guerra de desgast i de trinxeres que es revelaria com a novetat a partir de 1914. Doyle era un soldat de l'imperi tallat a l'antiga, com reflecteix la seva retòrica nacionalista i la superioritat moral amb què observa qualsevol moviment per part de potències estrangeres. En el relat, per exemple, la guerra d'independència irlandesa es converteix en no res més que una acció tàctica per part del govern alemany dirigit a afeblir el poder britànic. No hi trobem gaire cosa més que aquesta mena de propaganda, en aquest relat, tot i que no deixa de ser curiós que els raonaments geopolítics n'acaparin una part tan important, com si el propi Doyle pretengués imbuir la seva narració d'un to molt més solemne o seriós que en els altres casos. El tipus de retòrica també s'intueix fàcilment en altres relats, però. El rerefons segueix essent profundament conservador respecte al gènere i a la nacionalitat. "L'aventura de Wisteria Lodge", per exemple, és un pastitx de detalls escabrosos i prejudicis racials que, per a més inri, realment no condueixen enlloc, sinó que s'acaben revelant com a simples distractors per a la trama principal. De la mateixa manera, "La desaparició de Lady Frances Carfax" pretén prevenir-nos de les perilloses conseqüències que poden afrontar les senyores solteres que viatgen soles. Aquest és un conte força divertit, però, que ens porta a l'ambient decadent de balneari suís que és tan típic també del tombant de segle.  Llegiu Els darrers aplaudiments, doncs, si us heu aficionat a les aventures de Holmes i Watson i teniu curiositat per saber com continuen, però no és ni de bon tros un recull al nivell de Les aventures o El retorn. 

Continguts: El recull conté set relats (en la majoria d'edicions vuit, ja que inclou "La caixa de cartró", que jo vaig llegir com a part de Les memòries de Sherlock Holmes). El primer d'ells, "L'aventura de Wisteria Lodge", com a cas és força desastrós, i el propi Sherlock Holmes el qualifica de "caòtic". La trama és força fluixa un cop resolta, però la gràcia de tot plegat, com a novetat, és que aquí un inspector rural acaba superant Holmes. A "Els plànols del Bruce-Partington" retrobem Mycroft i descobrim una mica més sobre les seves activitats al servei del govern britànic. De nou un robatori posa en perill els secrets d'Estat del govern i Holmes i Watson tornen a infringir la llei. "El peu del diable" és una aventura extravagant que té lloc en un dels viatges de convalescència de Holmes, aquest cop a la costa de Cornwall. "L'aventura del cercle roig" és força semblant a altres històries anteriors: una banda criminal amb ramificacions internacionals acaba col·lidint amb la trajectòria de Holmes d'una forma totalment fortuïta. La participació de Holmes en el cas és força esparsa, i finalment la resolució de la trama se'ns presenta pel llarg testimoni de la víctima. A "La desaparició de Lady Frances Carfax" la senyora que figura al títol desapareix misteriosament, i Watson és enviat a Suïssa a investigar en nom de Holmes. Watson comença a recórrer diversos balnearis al centre d'Europa, l'acció comença a fer voltes inesperades i és francament un dels més entretinguts. A "El detectiu moribund", un bon matí Watson descobreix Holmes en un estat lamentable i, horroritzat, es prepara per assistir-lo en les seves últimes hores de vida. Finalment, "Els darrers aplaudiments" ens presenta, a través d'un narrador en tercera persona, el retrobament de Holmes i Watson durant la primera guerra mundial.

M'agrada: "El peu del diable", "La desaparició de Lady Frances Carfax" i "El detectiu moribund".

No m'agrada: La resta de relats no estan a l'alçada dels anteriors. 

2 de novembre de 2018

Vergonya (9)

S'inicia un judici polític que posa en evidència la manca de qualitat democràtica de les institucions de l'estat espanyol. S'accepta la versió d'una instrucció basada en una ficció, que s'immisceix en la vida privada dels processats amb una brutalitat inaudita. La violència de la policia l'1 d'octubre i aquesta d'avui - institucional i simbòlica - són les úniques violències exercides fins avui. 





Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons